pàg. 102 pàg. 103 pep vidal { } espai cub 09/10 – 17/11 ES Pep Vidal (Rubí, 1980) es licenciado en Matemáticas por la UAB y doctorando de Física en la UAB y Sincrotrón ALBA, y realizó el Curso Avanzado de Arte Contemporáneo en A*Desk. Vinculando el pensamiento científico como experiencia vital a su práctica artística, trabaja con los cambios infinitesimales que se producen constantemente en todas partes y cuya cadena es caótica y (casi) infinita. “{ }” consiste en un cubo de 83 cm de arista y casi una tonelada de peso instalado en medio del Espai Cub. Pese a la clara alusión a la escultura minimalista que podría inferirse de su aspecto, mediante estrictos procedimientos científicos –una cápsula de ultravacío– y múltiples revestimientos de construcción, este cubo condensa y aísla la nada. Desde la circunscripción a la ciencia como método, Pep Vidal inserta una singularidad del espacio en medio de la ciudad y del mundo, apelando a la dialéctica de la posibilidad que define al propio hecho artístico. EN Pep Vidal (Rubí, 1980) holds a degree in Mathematics from the Autonomous University of Barcelona (UAB) and is pursuing a PhD in Physics at the UAB and the ALBA Synchrotron. He has also taken an Advanced Course in Contemporary Art at A*Desk. Linking scientific thought as life experience to his artistic practice, he works with the infinitesimal changes that take place constantly, everywhere, along a chaotic and (almost) infinite chain. “{ }” comprises a cube measuring 83 cm on each side and weighing nearly a ton, installed in the middle of the Espai Cub. Despite the clear allusion to minimalist sculpture that could be inferred from the appearance of this piece, through the application of strict scientific procedures – an ultravacuum capsule – and multiple construction layers, this cube condenses and isolates nothingness. Using science as the basis of his methodology, Pep Vidal inserts a singularity of space in the midst of the city and the world, invoking the dialectic of possibility that defines the very artistic act. { } ENTREVISTA Com arriba un científic, en concret un matemàtic, a interessar-se per l’art i plantejar-se conjugar la seva tasca científica amb la pràctica artística professional? Crec que els processos de les arts i les ciències han seguit i segueixen un camí molt paral·lel. La recerca en tots dos camps és molt semblant. Potser l’artista beu de més fonts i més diverses (el científic, “només” d’articles i congressos). Una altra semblança té a veure amb la producció. L’artista i el científic han d’estar produint periòdicament obra nova, i aquesta obra ha de ser acceptada (abans o després) per la seva pròpia comunitat. També hi ha similituds en les metodologies de treball. Abans, tant el científic com l’artista treballaven molt més d’una manera individual, al taller o al laboratori (una altra analogia, aquesta espacial), mentre que ara hi ha moltes més associacions, treballs multidisciplinaris, grups, etc. Malgrat aquestes semblances, és cert que és difícil trobar científics (bé, més aviat gent amb formació científica) en el món de l’art. En el meu cas particular, vaig començar per casualitat, igual que en l’àmbit de la ciència. Bàsicament el que em va interessar (fascinar, de fet), i em segueix interessant, és la possibilitat de transmetre un missatge, una idea, a altres persones. I la gran diferència entre ciència i art que jo he viscut és que en art el missatge pot estar relacionat (i vull que ho estigui) amb mi mateix, les meves inquietuds, les meves preocupacions, les meves obsessions, les meves alegries. En ciència és més complicat implicar-s’hi personalment, perquè els camps de treball són més “asèptics”, menys propicis a una interacció entre la persona i el que produeix. I aquesta possibilitat de ficar-me en el que transmeto és essencial i el que fa que, ara mateix, vegi el meu camí més orientat a l’art que no a la ciència. Com creus que les arts i les ciències poden, ara per ara, complementar-se i influir-se mútuament? És difícil reunir en una idea o concepte el que és la ciència i el que és l’art. Dintre de la ciència, per exemple, podem trobar les matemàtiques i la física. S’assemblen però alhora són totalment diferents. Les matemàtiques, per exemple, tenen la particularitat que no fa falta un experiment per validar-les. No cal (de fet, és gairebé impossible) tenir un laboratori per fer matemàtiques, perquè es basen en la demostració. En canvi, la física i altres ciències es basen en l’experimentació. Només aquest fet ja fa que hi hagi unes diferències abismals dintre de les ciències. Crec que passa el mateix a les arts. O sigui que és difícil poder imaginar aquesta influència amb unes diferències així. Malgrat això –torno al que he dit anteriorment–, hi ha una similitud en els processos de recerca previs al que podríem anomenar formalització: en ciències, mitjançant un article en una revista o un congrés, i en les arts, mitjançant l’escultura, la pintura, la performance, etc. I és que aquest mètode d’investigació és molt semblant, però alhora té matisos i diferències. Potser per això pàg. 105 pàg. 104 Pep Vidal (Rubí, 1980) és llicenciat en Matemàtiques per la UAB i doctorand de Física a la UAB i Sincrotró ALBA, i va fer el Curs Avançat d’Art Contemporani a A*Desk. Vinculant el pensament científic com a experiència vital a la seva pràctica artística, treballa amb els canvis infinitesimals que es produeixen constantment a tot arreu, la cadena dels quals és caòtica i (gairebé) infinita. “{ }” consisteix en un cub de 83 cm d’aresta i gairebé una tona de pes instal·lat enmig de l’Espai Cub. Malgrat la clara al·lusió a l’escultura minimalista que es podria inferir del seu aspecte, aquest cub condensa i aïlla el no-res mitjançant uns estrictes procediments científics –una càpsula d’ultrabuit– i múltiples revestiments de construcció. Des de la circumscripció a la ciència com a mètode, Pep Vidal insereix una singularitat de l’espai enmig de la ciutat i el món, apel·lant a la dialèctica de la possibilitat que defineix el mateix fet artístic. pàg. 106 Com pot l’entorn o la pràctica artística desvetllar l’interès i la col·laboració de l’estament científic quan no es parteix d’un benefici econòmic ni d’una aportació directa als seus propis processos? Si ens cenyim a l’àmbit micro –és a dir, als científics i als artistes d’un en un–, crec que aquesta col·laboració és molt més pròxima i real del que sembla. I el motiu és que els uns i els altres es preocupen pels mateixos temes, per les mateixes qüestions. Es pregunten el mateix però des de llenguatges diferents. I de vegades només cal un petit diccionari de butxaca per veure que a tots ens preocupa el mateix i que procurem que això que ens preocupa es reflecteixi en el nostre treball d’una manera o altra. En general, una de les grans diferències que hi ha entre un camp i l’altre té a veure amb el concepte d’originalitat. I crec que, en aquest sentit, la ciència i l’art haurien de mirar-se mútuament i comparar-se per millorar. La ciència es basa en petitíssimes aportacions. Si jo copio tot el treball d’una altra persona però hi faig alguna modificació, ja és un treball original i vàlid per a la comunitat. Ningú et retraurà que hagis copiat tot el treball, perquè precisament una de les bases del mètode científic és la repetibilitat. En les arts el concepte d’original és molt diferent. Tot sembla que comença a partir de zero, o d’una idea totalment nova, i si no és així, si per alguna casualitat un altre artista està fent a l’altra punta del món alguna cosa semblant al que tu fas, això pot desmerèixer la teva obra. En tots dos casos, seria molt constructiva una mica més de flexibilitat en aquest sentit (mirar-se mútuament). Atesa la distància que hi ha d’entrada entre l’art i la ciència, consideres indissociable l’element pedagògic dels projectes artístics vinculats a qüestions científiques ? Suposant que sigui veritat que hi ha aquesta distància, sí que crec que cal una bona comunicació dels projectes, tant en un camp com en l’altre. I això és extremadament complex. Quins són els límits? Com comunicar-ho sense semblar un beneit ni prendre l’altre també per un beneit? Jo crec en una divulgació científica que al final et deixi amb més preguntes que no respostes. Moltes vegades aquesta divulgació peca de bonisme i complaença. Que no sàpigues què és una equació diferencial no vol pas dir que no puguis entendre els fenòmens meteorològics ni preguntar-te si el món és determinista o no. I a la inversa, igual. Que no saps qui és Duchamp? Bah, tampoc passa res. No et fa falta per parlar d’art, ni tampoc per entendre’l i gaudir-ne. Sovint, aquestes disciplines es plantegen com a lineals. Si no saps A, no pots arribar a B. I això és totalment fals, per sort. I tornant a la distància entre l’art i la ciència, per exemple, nosaltres tenim un col·lectiu, granja.cat, en què fem tallers i xerrades, en escoles i on ens deixen, relacionant i barrejant totalment les matemàtiques i l’art. El nostre objectiu és augmentar el que anomenem cultura matemàtica, i amb això vull dir que puguem entendre que les matemàtiques van més enllà del que ens han ensenyat a l’escola (també necessari de vegades). Ho fem mitjançant l’art. És difícil d’entendre (per nosaltres mateixos també), però moltes vegades ens diuen que el que fem no és art, o no són matemàtiques. I això és un triomf per tothom, perquè vol dir que potser aquesta distància entre una disciplina i l’altra és menor del que pensem i del que volen alguns. Malgrat provenir del procediment científic, el resultat de “{ }” és altament estètic. Quina importància dónes a la formalització i l’estètica en els teus projectes? L’important és el concepte. Si després és estètic, doncs molt millor, no cal dir-ho. El teu treball es basa en bona part en l’obsessió pels sistemes i les seves interaccions. El punt de partida és l’impacte, moltes vegades imperceptible, que té qualsevol gest sobre el seu entorn. Per què creus que és important posar de manifest aquests invisibles? És que estem envoltats de canvis infinitesimals i no els podem veure fins que no se’n produeix un de més gran a causa d’una cadena imperceptible de canvis. Això és una realitat. Em fascina el fet que estiguin “treballant” tot el dia i jo no en pugui ser conscient. Quan un llibre cau tot sol de la prestatgeria (és un exemple absurd però vàlid), just en aquell moment, i no abans ni després, hi ha una cadena d’elements que es visualitzen mitjançant aquest llibre que cau i que és impossible de predir. Els canvis infinitesimals regeixen els sistemes en què vivim. Per tant, el món és molt més complex del que sembla i/o ens volen fer creure moltes vegades. Perquè no sols és el llibre, esclar, sinó també les relacions entre les persones, les relacions de les persones amb les plantes, de les plantes amb altres animals, etc. Una vegada vaig sentir a dir (i no m’ho puc treure del cap) que, encara que el món sigui determinista, no disposem de prou precisió en elements tan bàsics com la velocitat de la llum o la gravetat, i que només per això ja ens és impossible modelar, conèixer i determinar tot el que passa. Moltes vegades diem que una cosa és per atzar quan el més normal és que no ho sigui; simplement no tenim prou informació perquè deixi de serho. L’atzar o l’aleatorietat com a frontera entre el que coneixem i el que no. I no sols des del punt de vista físic, sinó també pel que fa a interaccions i a relacions i moviments entre nosaltres. Parlant d’invisibles o imprevisibles, quines qüestions, pel que fa a la interpretació i lectura del públic, han sorgit després de la presentació de “{ }” que no haguessis previst inicialment? Doncs la veritat és que, pel que jo sé, poques diferències pel que fa a les impressions que ja vaig tenir durant el procés amb la gent del meu entorn. Bàsicament incomoda la impossibilitat de veure les capes interiors i sobretot el buit (i ho entenc, perquè la càpsula de buit és d’una enorme bellesa), així com la impossibilitat de comprovar amb els propis ulls si és veritat o no el que es diu que s’ha fet. A mi això m’ha generat dubtes (i encara me’n genera), però a més de ser l’única manera de comunicar el projecte, m’agrada que calgui confiar en l’altra persona, no només en aquest tema, sinó en general. A més de permetre’t tancar un projecte, quines novetats o vies ha pogut obrir “{ }” dins del teu procés general? Una de molt important ha estat des del punt de vista matèric. El fet d’haver pàg. 107 precisament les unes i les altres es poden enriquir mútuament. { } pàg. 108 de treballar amb tots els materials aïllants possibles ha obert una porta infinita: a la construcció, a l’arquitectura, al disseny d’objectes, a la biologia, a l’enginyeria de materials, a la geologia. En aquest sentit, el projecte m’ha permès treballar de prop amb un seguit de materials amb què fins aleshores no ho havia fet. I amb les seves propietats, i el que són i signifiquen. Quan estava fent el projecte (i encara ara), el fet de poder veure com una grua aixeca una biga de ferro, per exemple, em semblava un fet extremadament optimista per part de l’home, però alhora ens porta a percebre com som de petits en aquest sistema. Des del punt de vista conceptual, també ha estat altament estimulant en relació amb el que deia en la pregunta anterior: el fet de treballar amb espais ocults, no visibles, i/o en projectes que no es puguin veure d’una manera directa. També la idea de buit em ronda constantment pel cap, i tard o d’hora en sortirà alguna cosa més. Parla’ns dels teus pròxims projectes. Ara estic fent una residència a Milà per al GAP –Global Art Programme– gràcies a un intercanvi entre les organitzacions Artegiovane/FARE (Milà) i BAR Project (Barcelona). Hi desenvoluparé un projecte, Un tros de terra, que s’exposarà a l’Expo Universal del 2015 i que consisteix a agafar un tros de terra d’uns 50 metres quadrats, enmig d’un camp d’espelta (que tot just s’ha acabat de sembrar ara), i deixar-lo tal com està des d’ara fins a l’Expo (uns 520 dies): sense tocar-lo, ni regar, ni tallar-lo, ni modificar-lo, ni res de res. Deixar-lo tal qual. Natural des del punt de vista biològic, però artificial des de l’econòmic. Un sistema tancat però alhora en interacció amb els sistemes del seu voltant i, per tant, susceptible de canvis infinitesimals. Voldria donar les gràcies a totes les persones i organitzacions que, directament o indirectament, han fet possible “{ }”, especialment al sincrotró ALBA. ¿Cómo llega un científico, en concreto un matemático, a interesarse por el arte y plantearse conjugar su quehacer científico con la práctica artística profesional? Creo que los procesos de las artes y las ciencias han seguido y siguen un camino muy paralelo. La investigación en uno y otro campo es muy parecida. Tal vez el artista beba de más fuentes y más diversas (el científico, “solo” de artículos y congresos). Otro parecido es en relación con la producción. El artista y el científico han de estar periódicamente produciendo obra nueva, y esa obra debe ser aceptada (antes o después) por su propia comunidad. También hay similitudes en las metodologías de trabajo. Antes, tanto el científico como el artista trabajaban mucho más de manera individual, en su taller o en su laboratorio (otra analogía, esta espacial), mientras que ahora hay muchas más asociaciones, trabajos multidisciplinares, grupos, etc. A pesar de ser tan parecidas, es cierto que es difícil encontrar científicos (bueno, más bien gente con formación en ciencias) en el mundo del arte. En mi caso particular, empecé por casualidad, aunque también en ciencia. Básicamente lo que me interesó (fascinó, de hecho), y me sigue interesando, es la posibilidad de transmitir un mensaje, una idea, a otra gente. Y la gran diferencia entre ciencia y arte que yo he vivido es que en arte el mensaje puede estar relacionado (y quiero que así sea) conmigo mismo, con mis inquietudes, mis preocupaciones, mis obsesiones, mis alegrías. En ciencia es más complicado implicarse personalmente, pues los campos de trabajo son más “asépticos”, menos propicios a una interacción entre la persona y lo que produce. Y esa posibilidad de meterme en lo que transmito es esencial y lo que hace que, ahora mismo, vea mi camino más orientado hacia el arte que hacia la ciencia. ¿Cómo crees que las artes y las ciencias pueden, hoy por hoy, complementarse e influirse mutuamente? Es difícil aunar en una idea o concepto lo que es la ciencia y lo que es el arte. Dentro de la ciencia, por ejemplo, podemos encon- ¿Cómo puede el entorno o la práctica artística despertar el interés y la colaboración del estamento científico cuando no se parte de un beneficio económico o una aportación directa a sus propios procesos? Si nos ceñimos a lo micro –es decir, a los científicos y a los artistas uno a uno–, creo que esa colaboración entre ambos es mucho más cercana y real de lo que parece. Y eso es debido a que unos y otros están preocupados por los mismos temas, por las mismas cuestiones. Se preguntan lo mismo pero desde lenguajes distintos. Y a veces solo hace falta un pequeño diccionario de bolsillo para ver que estamos todos preocupados por lo mismo y que intentamos que quede reflejado en nuestro trabajo mediante una u otra forma. En general, una de las grandes diferencias que hay entre un campo y el otro tiene relación con el concepto de la originalidad. Y creo que en este sentido, una y otra deberían mirarse y compararse para mejorar. La ciencia se basa en pequeñísimas aportaciones. Si yo copio todo el trabajo de otra persona, pero hago alguna modificación, ya es un trabajo original y válido para la comunidad. Nadie va a ahondar en el hecho de que hayas copiado todo el trabajo, pues precisamente una de las bases del método científico es la repetibilidad. En las artes el concepto original es muy distinto. Todo parece que empieza de cero, o de una idea totalmente nueva, y si no es así, si por alguna casualidad otro artista en la otra punta del mundo está haciendo algo similar a ti, eso puede desmerecer tu trabajo. En ambos casos un poco más de flexibilidad al respecto (mirarse mutuamente) sería muy constructivo. Dada la distancia que de entrada existe entre el arte y la ciencia, ¿consideras indisociable el elemento pedagógico de los proyectos artísticos vinculados a cuestiones científicas? Suponiendo cierta esa distancia, sí creo que es necesaria una buena comunicación de los proyectos, tanto en un campo como en otro. Y eso es extremadamente complejo. ¿Cuáles son los límites? ¿Cómo comunicarlo sin parecer tonto ni tomar al otro por lo mismo? Yo creo en una divulgación científica que te deje al final con más preguntas que respuestas. Muchas veces esa divulgación peca de buenismo y complacencia. Que no sepas qué es una ecuación diferencial no significa que no puedas entender los fenómenos meteorológicos o preguntarte si el mundo es o no determinista. Y a la inversa igual. ¿No sabes quién es Duchamp? Bah, tampoco pasa nada. No es necesario para hablar, entender y disfrutar dentro del arte. Unas y otras disciplinas, muchas veces, se plantean como lineales. Si no sabes A, no puedes llegar a B. Y eso es totalmente falso, por suerte. Y volviendo a la distancia entre el arte y la ciencia, por ejemplo, nosotros tenemos un colectivo, granja.cat, en el que realizamos talleres y charlas, en escuelas y donde nos dejan, relacionando y mezclando totalmente matemáticas y arte. Nuestro objetivo es aumentar lo que llamamos cultura matemática, y con ello me refiero a que podamos entender que las matemáticas van más allá de lo que nos han enseñado en la escuela (también a veces necesario). Lo hacemos mediante el arte. Es difícil de entender (para nosotros mismos también), pero muchas veces nos dicen que lo que hacemos no es arte, o no son matemáticas. Y eso es un triunfo para todos, pues quiere decir que tal vez esa distancia entre una y otra disciplina es menor de lo que pensamos y quieren algunos. Pese a provenir del procedimiento científico, el resultado de “{ }” es altamente estético. ¿Qué importancia concedes a la formalización y la estética en tus proyectos? pàg. 109 Es trar las matemáticas y la física. Ambas son parecidas, pero a la vez son totalmente distintas. Las matemáticas, por ejemplo, tienen la particularidad que no necesitan de un experimento para validarse. No hace falta (de hecho, es casi imposible) tener un laboratorio para hacer matemáticas, pues se basan en la demostración. En cambio, la física y otras ciencias se basan en la experimentación. Solo este hecho hace que haya ya unas diferencias abismales dentro de las ciencias. Lo mismo creo que sucede en las artes. Así que es difícil poder imaginar esa influencia con tales diferencias. A pesar de ello –vuelvo a lo dicho anteriormente–, existe una similitud en los procesos de investigación previos a lo que podríamos llamar formalización: en ciencias, mediante un artículo en una revista o un congreso, y en las artes, mediante la escultura, la pintura, la performance, etc. Y es que ese método de investigación es muy parecido, pero a la vez tiene sus matices y diferencias. Tal vez en eso precisamente unas y otras se pueden enriquecer mutuamente. Tu trabajo se basa en buena medida en tu obsesión por los sistemas y sus interacciones. El punto de partida es el impacto, muchas veces imperceptible, que todo gesto tiene sobre su entorno. ¿Por qué crees importante poner de relieve estos invisibles? pàg. 110 Es que estamos rodeados de cambios infinitesimales y no los podemos ver hasta que se produce otro cambio mayor, debido a una cadena imperceptible de ellos. Esto es una realidad. Me fascina el hecho de que estén “trabajando” todo el día y no poder ser consciente de ello. Cuando un libro cae solo de la estantería (es un ejemplo tonto pero válido), justo en ese momento, y no antes ni después, hay una cadena de elementos que se visualizan mediante ese libro que cae y que es imposible de predecir. Los cambios infinitesimales rigen los sistemas en los que vivimos. Por tanto, el mundo es mucho más complejo de lo que parece y/o nos pretenden hacer creer muchas veces. Porque no solo es el libro, claro, sino las relaciones entre las personas, las relaciones de las personas con las plantas, de las plantas con otros animales, etc. Una vez oí (y no me lo puedo quitar de la cabeza) que aunque el mundo sea determinista, no tenemos suficiente precisión en elementos tan básicos como la velocidad de la luz o la gravedad, y que ya solo por eso nos es imposible modelar, conocer y determinar todo lo que sucede. Muchas veces decimos que algo es por azar cuando lo más normal es que no lo sea; simplemente no tenemos suficiente información para que deje de serlo. El azar o la aleatoriedad como frontera entre lo que conocemos y lo que no. Y no solo a nivel físico, sino en cuanto a interacciones y relaciones y a movimientos entre nosotros. Hablando de invisibles o imprevisibles, ¿qué cuestiones, en cuanto a interpretación y lectura del público, han surgido tras la presentación de “{ }” que no hubieses contemplado inicialmente? Pues la verdad es que, según mi conocimiento, pocas diferencias con respecto a las impresiones que ya tuve durante el proceso con la gente de mi entorno. Básicamente incomoda la imposibilidad de no poder ver las capas interiores y sobre todo el vacío (y lo entiendo, porque la cápsula de vacío es de una enorme belleza), así como la imposibilidad de comprobar con los propios ojos si es cierto o no lo que se dice que se ha hecho. A mí eso me ha generado dudas (y lo sigue haciendo), pero aparte de que es la única manera de comunicar el proyecto, me gusta el hecho de que sea necesario confiar en la otra persona, ya no solo aquí, sino en general. Además de permitirte cerrar un proyecto, ¿qué novedades o vías ha podido abrir “{ }” dentro de tu proceso general? Una muy importante ha sido a nivel matérico. El tener que trabajar con todos los materiales aislantes posibles ha supuesto abrir una puerta infinita: a la construcción, a la arquitectura, al diseño de objetos, a la biología, a la ingeniería de materiales, a la geología. En ese sentido, el proyecto me ha permitido trabajar de cerca con una serie de materiales con los que hasta el momento no había trabajado. Y con sus propiedades, y lo que son y significan. Cuando estaba haciendo el proyecto (y ahora aún), el hecho de poder ver cómo una grúa levanta una viga de hierro, por ejemplo, me parecía un hecho extremadamente optimista por parte del hombre, pero que a la vez nos lleva a percibir lo pequeños que somos en este sistema. A nivel conceptual, también ha sido altamente estimulante en relación con lo que decía en la anterior pregunta: el hecho de trabajar con espacios ocultos, no visibles, y/o en proyectos que no se puedan ver de manera directa. También la idea de vacío me ronda constantemente por la cabeza, y tarde o temprano algo más saldrá de ello. Háblanos de tus próximos proyectos. Ahora estoy haciendo una residencia en Milán para el GAP –Global Art Programme–, gracias a un intercambio entre las organizaciones Artegiovane/FARE (Milán) y BAR Project (Barcelona). Aquí voy a desarrollar un proyecto, A Piece of Land, que se expondrá en la Expo Universal de 2015 y que consiste en coger un pedazo de tierra de unos 50 metros cuadrados, en medio de un campo de espelta (que justo ahora se ha sembrado), y dejarlo tal cual está desde ahora hasta la Expo (unos 520 días): sin tocarlo, ni regarlo, ni cortarlo, ni modificarlo, ni nada de nada. Dejarlo tal cual. Natural desde el punto de vista biológico, pero artificial desde el económico. Un sistema cerrado pero a la vez en interacción con los sistemas de su alrededor y, por tanto, susceptible de cambios infinitesimales. Quisiera dar las gracias a todas las personas y organizaciones que, directa o indirectamente, han hecho posible “{ }”, especialmente al sincrotrón ALBA. EN { } How does a scientist or, more specifically, a mathematician, become interested in art and begin to combine scientific work with professional artistic practice? I believe that the arts and the sciences have always followed a parallel course, and that they continue to do so. Research in both fields is very similar. Perhaps artists drink from more and more varied sources (the scientist “only” from articles and congresses). Another similarity has to do with production. Both the artist and the scientist need to produce new work regularly, and that work must be accepted (sooner or later) by their own community. There are also similarities in their work methods. In earlier times, both scientists and artists worked in a much more individual way, in their studios or laboratories (another analogy, this time concerning space), whilst now there exist many more associations, multidisciplinary works, groups, etc. Although they are such similar fields, it is true that it is hard to find scientists (or, to put it a better way, people trained in science) in art. In my own case, I began by chance, though that is also true of how I began in science. Basically, what interested me (fascinated me, in fact), and still does, is the possibility of transmitting a message, an idea, to other people. And the great difference between science and art, in my experience, is that, in art, the message can be (indeed, this is how I want it to be) related to myself, to my concerns, my worries, my obsessions, my moments of happiness. In science, it is more difficult to become personally involved, as the fields of work are more “aseptic”, less conducive to interaction between the person and what they produce. And this possibility of putting myself into what I transmit is crucial and is what draws me, at present, more towards art than science. How do you feel that the arts and the sciences can complement and influence each other nowadays? It is difficult to join what science and art are in an idea or concept. Within science, for instance, we find mathematics and physics. Both are similar yet, at the same time, completely different. Mathematics, for instance, has the peculiarity that it does not require an experiment to be validated. There is no need (in fact, it is practically impossible) to have a laboratory to do mathematics, as this is a discipline based on demonstration. On the other hand, physics and other sciences are based on experimentation. This fact alone means that there are abysmal differences within the sciences. I believe that the same thing is true of the arts. As a result, in view of such differences, it is difficult to imagine the influence you mention. Nevertheless, as I was saying, there exists a similarity in the preliminary research processes that we could call “formalisation”: in science, through an article in a journal or at a congress and, in the arts, through sculpture, painting, performance, etc. Because the research method is very similar, although, at the same time, nuances and differences also exist. Perhaps that is where the two fields can mutually enrich each other. How can the artistic environment or practice awaken the interest and collaboration of the scientific establishment when there is no initial economic benefit or direct contribution to its own processes? If we focus on the “micro” – I mean, scientists and artists individually – I believe that the collaboration between them is much closer and more real than it might seem. And this is because both are interested in the same themes, the same issues. They ask the same questions, though through different languages. And, at times, only a small pocket dictionary is necessary to see that we are all concerned about the same things and that we try to reflect this in our work in one way or another. Generally speaking, one of the great differences between the two fields concerns the concept of originality. And, in my view, they should each look at the other and compare themselves in order to improve. Science is based on tiny contributions. If I copy all somebody else’s work, but make some small changes, it is now original, valid work as far as the community is concerned. No one is going to make a fuss just because you have copied the entire work, because repeatability is precisely one of the bases of the scientific method. In the arts, the concept of originality is very different. Everything appears to start from scratch, or from a completely new idea. If not, if, by chance another artist on the other side of the world is doing something similar to you, then that can place a question mark against your work. In both cases, a bit more flexibility in this regard (taking a look at each other) would be highly constructive. Given the distance that exists, in principle, between art and science, do you feel that the pedagogical element is indissociable from art projects linked to scientific concerns? Supposing that distance really exists, I feel that good communication is necessary for projects in both fields. And that is an extremely complicated matter. What are the limits? How can we communicate them without seeming either foolish or to mistake one for the other? I believe in scientific dissemination that ends up leaving you with more questions than answers. Many times, that dissemination is rather woolly minded and self-satisfied. The fact that you don’t know what a differential equation is does not mean that you can’t understand meteorological phenomena or wonder whether the world is deterministic or not. And vice versa. You don’t know who Duchamp is? No problem. You don’t need to in order to talk about and understand and enjoy art. Both disciplines are often seen as being linear. If you don’t know A, you can’t reach B. And that, fortunately, is completely wrong. And, returning to the distance between art and science, for instance, we have a collective, granja.cat, with which we give workshops and talks at schools where they let us, totally relating and mixing mathematics and art. Our goal is to spread what we call maths culture. By this I mean the understanding that mathematics goes beyond what they taught us at school (sometimes necessary too). We do this through art. It is hard to understand (for us, too), but they often tell us that what we do is not art, or is not mathematics. And that is a victory for everyone, because it means that, perhaps, the distance between the two disciplines is less than we think and some people want. Despite being a product of scientific procedure, the result of “{ }” is highly aesthetic. What importance do you attach to “formalisation” and aesthetics in your projects? What is important is the concept. If it turns out to be aesthetic, then all the better, of course. Your work is based to a large extent on your pàg. 111 Lo importante es el concepto. Si luego es estético, pues mucho mejor, claro. pàg. 112 Because we are surrounded by infinitesimal changes and we cannot see them until another, larger change takes place, due to an imperceptible chain of them. This is a reality. I am fascinated by the fact that they are “working” all day and that we are not aware of this. When a book falls from a shelf (this is a silly example, but valid all the same), at that very moment – neither before nor after – it is a chain of elements that are seen through the book that falls and which is impossible to predict. Therefore, the world is much more complex than it seems and/or we are often led to believe. Because it is not only the book, of course, but the relations between people, the relations between people and plants, plants with other animals, etc. I once heard (and cannot now get it out of my head) that, even if the world is deterministic, we do not have enough precision on such basic elements as the speed of light and gravity, and that is why it is impossible for us to model, ascertain and determine everything that happens. We often say that something occurs by chance when it most probably did not; we simply do not have enough information to stop it from being so. Chance and randomness as the border between what we know and what we do not. And not only as regards physics, but also concerning interactions and relations and movements among ourselves. Speaking of the invisible or the unpredictable. What issues concerning audience interpretations and readings that you did not initially expect have emerged after the presentation of “{ }”? Well, the truth is that, as far as I know, there have been few differences from the impressions that I already had during the process with people from my immediate circle. Basically, not being able to see the inner layers and, above all, the vacuum, is an uncomfortable feeling (and I understand this, because the vacuum capsule is enormously beautiful). This is also true of the fact that it is impossible to see for oneself that what is said to have been done has actually been done. This continues to generate doubts in me but, apart from the fact that it is the only way to communicate the project, I like the fact that it is necessary to trust the other person, not only in this case, but in general. Besides enabling you to close a project, what new developments or ways forward has “{ }” opened up for you within your general process? One very important advance concerned matter. Having to work with all the possible isolating materials that exist has opened up an infinite door: to construction, to architecture, to object design, to biology, to material engineering, to geology. In this sense, the project enabled me to work at close hand with a series of materials for the first time. And with their properties, and what they are and what they signify. Whilst I was working on this project (and even now), being able to see how a crane lifted an iron beam, for instance, seemed to me something extremely optimistic on the part of humanity but at the same time it also leads us to feel how small we are within this system. At the conceptual level, it was also highly stimulating. As I mentioned in reply to the previous question, the fact that I am working with hidden, non-visible spaces, and/or on projects that cannot be seen directly. The idea of the vacuum is always in my head, too, and sooner or later something else will come of all this. Tell us about your forthcoming projects. Right now I’m on a residence in Milan for GAP, the Global Art Programme, thanks to an exchange between two organisations, Artegiovane/FARE (Milan) and BAR Project (Barcelona). I’m going to do a project, A Piece of Land, which will be presented at the 2015 Universal Expo. This entails taking a plot of land, about 50 square metres in size, in the middle of a spelt field (which has just been sown), and leaving it just as it is until the Expo (about 520 days): not touching, watering, cutting or changing it in any way at all. Leaving it just as it is. Natural from the biological standpoint, but artificial from the economic perspective. A system that is closed yet at the same time in interaction with the systems around it and, therefore, liable to infinitesimal changes. I should like to thank all the individuals and organisations that, directly or indirectly, helped to make “{ }” possible, specially to sincotron ALBA. { }, vista lateral { }, vista lateral { }, side view obsession with systems and their interactions. The starting point is the often-imperceptible impact that all gestures have on their surroundings. Why do you think it is important to focus so much on these invisible factors? { }, vista frontal { }, vista frontal { }, front view { } { }, vista general { }, vista general { }, front view { }, esquema conceptual inicial { }, esquema conceptual inicial { }, former conceptual sketch