PeP vIDal { } esPAi CUb 09/10 – 17/11

pàg. 102
pàg. 103
pep vidal
{ }
espai cub
09/10 – 17/11
ES
Pep Vidal (Rubí, 1980) es licenciado
en Matemáticas por la UAB y doctorando
de Física en la UAB y Sincrotrón ALBA, y
realizó el Curso Avanzado de Arte Contemporáneo en A*Desk. Vinculando el pensamiento
científico como experiencia vital a su práctica
artística, trabaja con los cambios infinitesimales que se producen constantemente
en todas partes y cuya cadena es caótica y
(casi) infinita. “{ }” consiste en un cubo de
83 cm de arista y casi una tonelada de peso
instalado en medio del Espai Cub. Pese a
la clara alusión a la escultura minimalista
que podría inferirse de su aspecto, mediante
estrictos procedimientos científicos –una
cápsula de ultravacío– y múltiples revestimientos de construcción, este cubo condensa
y aísla la nada. Desde la circunscripción a
la ciencia como método, Pep Vidal inserta
una singularidad del espacio en medio de
la ciudad y del mundo, apelando a la dialéctica de la posibilidad que define al propio
hecho artístico.
EN
Pep Vidal (Rubí, 1980) holds a degree in
Mathematics from the Autonomous University of Barcelona (UAB) and is pursuing a
PhD in Physics at the UAB and the ALBA
Synchrotron. He has also taken an Advanced
Course in Contemporary Art at A*Desk.
Linking scientific thought as life experience to his artistic practice, he works with
the infinitesimal changes that take place
constantly, everywhere, along a chaotic and
(almost) infinite chain. “{ }” comprises a cube
measuring 83 cm on each side and weighing
nearly a ton, installed in the middle of the
Espai Cub. Despite the clear allusion to
minimalist sculpture that could be inferred
from the appearance of this piece, through
the application of strict scientific procedures
– an ultravacuum capsule – and multiple
construction layers, this cube condenses and
isolates nothingness. Using science as the
basis of his methodology, Pep Vidal inserts
a singularity of space in the midst of the
city and the world, invoking the dialectic of
possibility that defines the very artistic act.
{ }
ENTREVISTA
Com arriba un científic, en concret un matemàtic, a interessar-se per l’art i plantejar-se
conjugar la seva tasca científica amb la
pràctica artística professional?
Crec que els processos de les arts i les
ciències han seguit i segueixen un camí molt
paral·lel. La recerca en tots dos camps és
molt semblant. Potser l’artista beu de més
fonts i més diverses (el científic, “només”
d’articles i congressos). Una altra semblança
té a veure amb la producció. L’artista i el
científic han d’estar produint periòdicament obra nova, i aquesta obra ha de ser
acceptada (abans o després) per la seva
pròpia comunitat. També hi ha similituds
en les metodologies de treball. Abans, tant
el científic com l’artista treballaven molt
més d’una manera individual, al taller o
al laboratori (una altra analogia, aquesta
espacial), mentre que ara hi ha moltes més
associacions, treballs multidisciplinaris,
grups, etc.
Malgrat aquestes semblances, és cert
que és difícil trobar científics (bé, més aviat
gent amb formació científica) en el món de
l’art. En el meu cas particular, vaig començar
per casualitat, igual que en l’àmbit de la
ciència. Bàsicament el que em va interessar
(fascinar, de fet), i em segueix interessant,
és la possibilitat de transmetre un missatge,
una idea, a altres persones. I la gran diferència entre ciència i art que jo he viscut és
que en art el missatge pot estar relacionat
(i vull que ho estigui) amb mi mateix, les
meves inquietuds, les meves preocupacions,
les meves obsessions, les meves alegries.
En ciència és més complicat implicar-s’hi
personalment, perquè els camps de treball
són més “asèptics”, menys propicis a una
interacció entre la persona i el que produeix.
I aquesta possibilitat de ficar-me en el que
transmeto és essencial i el que fa que, ara
mateix, vegi el meu camí més orientat a
l’art que no a la ciència.
Com creus que les arts i les ciències poden,
ara per ara, complementar-se i influir-se
mútuament?
És difícil reunir en una idea o concepte
el que és la ciència i el que és l’art. Dintre
de la ciència, per exemple, podem trobar
les matemàtiques i la física. S’assemblen
però alhora són totalment diferents. Les
matemàtiques, per exemple, tenen la particularitat que no fa falta un experiment
per validar-les. No cal (de fet, és gairebé
impossible) tenir un laboratori per fer matemàtiques, perquè es basen en la demostració.
En canvi, la física i altres ciències es basen
en l’experimentació. Només aquest fet ja
fa que hi hagi unes diferències abismals
dintre de les ciències. Crec que passa el
mateix a les arts. O sigui que és difícil poder
imaginar aquesta influència amb unes
diferències així.
Malgrat això –torno al que he dit anteriorment–, hi ha una similitud en els processos
de recerca previs al que podríem anomenar
formalització: en ciències, mitjançant un
article en una revista o un congrés, i en les
arts, mitjançant l’escultura, la pintura, la
performance, etc. I és que aquest mètode
d’investigació és molt semblant, però alhora
té matisos i diferències. Potser per això
pàg. 105
pàg. 104
Pep Vidal (Rubí, 1980) és llicenciat en Matemàtiques per la UAB i doctorand de Física
a la UAB i Sincrotró ALBA, i va fer el Curs Avançat d’Art Contemporani a A*Desk. Vinculant el pensament científic com a experiència vital a la seva pràctica artística, treballa
amb els canvis infinitesimals que es produeixen constantment a tot arreu, la cadena dels
quals és caòtica i (gairebé) infinita. “{ }” consisteix en un cub de 83 cm d’aresta i gairebé
una tona de pes instal·lat enmig de l’Espai Cub. Malgrat la clara al·lusió a l’escultura
minimalista que es podria inferir del seu aspecte, aquest cub condensa i aïlla el no-res
mitjançant uns estrictes procediments científics –una càpsula d’ultrabuit– i múltiples
revestiments de construcció. Des de la circumscripció a la ciència com a mètode, Pep
Vidal insereix una singularitat de l’espai enmig de la ciutat i el món, apel·lant a la
dialèctica de la possibilitat que defineix el mateix fet artístic.
pàg. 106
Com pot l’entorn o la pràctica artística desvetllar l’interès i la col·laboració de l’estament
científic quan no es parteix d’un benefici
econòmic ni d’una aportació directa als seus
propis processos?
Si ens cenyim a l’àmbit micro –és a
dir, als científics i als artistes d’un en un–,
crec que aquesta col·laboració és molt més
pròxima i real del que sembla. I el motiu és
que els uns i els altres es preocupen pels
mateixos temes, per les mateixes qüestions.
Es pregunten el mateix però des de llenguatges diferents. I de vegades només cal un
petit diccionari de butxaca per veure que a
tots ens preocupa el mateix i que procurem
que això que ens preocupa es reflecteixi
en el nostre treball d’una manera o altra.
En general, una de les grans diferències
que hi ha entre un camp i l’altre té a veure
amb el concepte d’originalitat. I crec que,
en aquest sentit, la ciència i l’art haurien
de mirar-se mútuament i comparar-se per
millorar. La ciència es basa en petitíssimes
aportacions. Si jo copio tot el treball d’una
altra persona però hi faig alguna modificació, ja és un treball original i vàlid per a
la comunitat. Ningú et retraurà que hagis
copiat tot el treball, perquè precisament una
de les bases del mètode científic és la repetibilitat. En les arts el concepte d’original
és molt diferent. Tot sembla que comença a
partir de zero, o d’una idea totalment nova,
i si no és així, si per alguna casualitat un
altre artista està fent a l’altra punta del
món alguna cosa semblant al que tu fas,
això pot desmerèixer la teva obra. En tots
dos casos, seria molt constructiva una mica
més de flexibilitat en aquest sentit (mirar-se
mútuament).
Atesa la distància que hi ha d’entrada entre
l’art i la ciència, consideres indissociable
l’element pedagògic dels projectes artístics
vinculats a qüestions científiques ?
Suposant que sigui veritat que hi ha
aquesta distància, sí que crec que cal una
bona comunicació dels projectes, tant en un
camp com en l’altre. I això és extremadament complex. Quins són els límits? Com
comunicar-ho sense semblar un beneit ni
prendre l’altre també per un beneit? Jo crec
en una divulgació científica que al final et
deixi amb més preguntes que no respostes.
Moltes vegades aquesta divulgació peca de
bonisme i complaença. Que no sàpigues
què és una equació diferencial no vol pas
dir que no puguis entendre els fenòmens
meteorològics ni preguntar-te si el món
és determinista o no. I a la inversa, igual.
Que no saps qui és Duchamp? Bah, tampoc
passa res. No et fa falta per parlar d’art, ni
tampoc per entendre’l i gaudir-ne. Sovint,
aquestes disciplines es plantegen com a
lineals. Si no saps A, no pots arribar a B. I
això és totalment fals, per sort.
I tornant a la distància entre l’art i la
ciència, per exemple, nosaltres tenim un
col·lectiu, granja.cat, en què fem tallers i
xerrades, en escoles i on ens deixen, relacionant i barrejant totalment les matemàtiques
i l’art. El nostre objectiu és augmentar el
que anomenem cultura matemàtica, i amb
això vull dir que puguem entendre que les
matemàtiques van més enllà del que ens
han ensenyat a l’escola (també necessari
de vegades). Ho fem mitjançant l’art. És
difícil d’entendre (per nosaltres mateixos
també), però moltes vegades ens diuen que
el que fem no és art, o no són matemàtiques.
I això és un triomf per tothom, perquè vol
dir que potser aquesta distància entre una
disciplina i l’altra és menor del que pensem
i del que volen alguns.
Malgrat provenir del procediment científic,
el resultat de “{ }” és altament estètic. Quina
importància dónes a la formalització i l’estètica en els teus projectes?
L’important és el concepte. Si després
és estètic, doncs molt millor, no cal dir-ho.
El teu treball es basa en bona part en l’obsessió pels sistemes i les seves interaccions. El
punt de partida és l’impacte, moltes vegades
imperceptible, que té qualsevol gest sobre el
seu entorn. Per què creus que és important
posar de manifest aquests invisibles?
És que estem envoltats de canvis infinitesimals i no els podem veure fins que no
se’n produeix un de més gran a causa d’una
cadena imperceptible de canvis. Això és
una realitat. Em fascina el fet que estiguin
“treballant” tot el dia i jo no en pugui ser
conscient. Quan un llibre cau tot sol de la
prestatgeria (és un exemple absurd però
vàlid), just en aquell moment, i no abans
ni després, hi ha una cadena d’elements
que es visualitzen mitjançant aquest llibre
que cau i que és impossible de predir. Els
canvis infinitesimals regeixen els sistemes
en què vivim. Per tant, el món és molt més
complex del que sembla i/o ens volen fer
creure moltes vegades. Perquè no sols és el
llibre, esclar, sinó també les relacions entre
les persones, les relacions de les persones
amb les plantes, de les plantes amb altres
animals, etc.
Una vegada vaig sentir a dir (i no m’ho
puc treure del cap) que, encara que el món
sigui determinista, no disposem de prou precisió en elements tan bàsics com la velocitat
de la llum o la gravetat, i que només per
això ja ens és impossible modelar, conèixer i
determinar tot el que passa. Moltes vegades
diem que una cosa és per atzar quan el més
normal és que no ho sigui; simplement no
tenim prou informació perquè deixi de serho. L’atzar o l’aleatorietat com a frontera
entre el que coneixem i el que no. I no sols
des del punt de vista físic, sinó també pel
que fa a interaccions i a relacions i moviments entre nosaltres.
Parlant d’invisibles o imprevisibles, quines
qüestions, pel que fa a la interpretació i
lectura del públic, han sorgit després de la
presentació de “{ }” que no haguessis previst
inicialment?
Doncs la veritat és que, pel que jo sé,
poques diferències pel que fa a les impressions que ja vaig tenir durant el procés
amb la gent del meu entorn. Bàsicament
incomoda la impossibilitat de veure les
capes interiors i sobretot el buit (i ho entenc,
perquè la càpsula de buit és d’una enorme
bellesa), així com la impossibilitat de comprovar amb els propis ulls si és veritat o no
el que es diu que s’ha fet. A mi això m’ha
generat dubtes (i encara me’n genera), però
a més de ser l’única manera de comunicar
el projecte, m’agrada que calgui confiar en
l’altra persona, no només en aquest tema,
sinó en general.
A més de permetre’t tancar un projecte,
quines novetats o vies ha pogut obrir “{ }”
dins del teu procés general?
Una de molt important ha estat des
del punt de vista matèric. El fet d’haver
pàg. 107
precisament les unes i les altres es poden
enriquir mútuament.
{ }
pàg. 108
de treballar amb tots els materials aïllants
possibles ha obert una porta infinita: a la
construcció, a l’arquitectura, al disseny
d’objectes, a la biologia, a l’enginyeria de
materials, a la geologia. En aquest sentit,
el projecte m’ha permès treballar de prop
amb un seguit de materials amb què fins
aleshores no ho havia fet. I amb les seves
propietats, i el que són i signifiquen. Quan
estava fent el projecte (i encara ara), el fet
de poder veure com una grua aixeca una
biga de ferro, per exemple, em semblava
un fet extremadament optimista per part
de l’home, però alhora ens porta a percebre
com som de petits en aquest sistema.
Des del punt de vista conceptual, també
ha estat altament estimulant en relació amb
el que deia en la pregunta anterior: el fet de
treballar amb espais ocults, no visibles, i/o
en projectes que no es puguin veure d’una
manera directa. També la idea de buit em
ronda constantment pel cap, i tard o d’hora
en sortirà alguna cosa més.
Parla’ns dels teus pròxims projectes.
Ara estic fent una residència a Milà per
al GAP –Global Art Programme– gràcies
a un intercanvi entre les organitzacions
Artegiovane/FARE (Milà) i BAR Project
(Barcelona). Hi desenvoluparé un projecte,
Un tros de terra, que s’exposarà a l’Expo
Universal del 2015 i que consisteix a agafar
un tros de terra d’uns 50 metres quadrats,
enmig d’un camp d’espelta (que tot just
s’ha acabat de sembrar ara), i deixar-lo tal
com està des d’ara fins a l’Expo (uns 520
dies): sense tocar-lo, ni regar, ni tallar-lo,
ni modificar-lo, ni res de res. Deixar-lo tal
qual. Natural des del punt de vista biològic, però artificial des de l’econòmic. Un
sistema tancat però alhora en interacció
amb els sistemes del seu voltant i, per tant,
susceptible de canvis infinitesimals.
Voldria donar les gràcies a totes les
persones i organitzacions que, directament
o indirectament, han fet possible “{ }”, especialment al sincrotró ALBA.
¿Cómo llega un científico, en concreto un
matemático, a interesarse por el arte y plantearse conjugar su quehacer científico con
la práctica artística profesional?
Creo que los procesos de las artes y las
ciencias han seguido y siguen un camino
muy paralelo. La investigación en uno y otro
campo es muy parecida. Tal vez el artista beba
de más fuentes y más diversas (el científico,
“solo” de artículos y congresos). Otro parecido
es en relación con la producción. El artista
y el científico han de estar periódicamente
produciendo obra nueva, y esa obra debe ser
aceptada (antes o después) por su propia
comunidad. También hay similitudes en
las metodologías de trabajo. Antes, tanto el
científico como el artista trabajaban mucho
más de manera individual, en su taller o
en su laboratorio (otra analogía, esta espacial), mientras que ahora hay muchas más
asociaciones, trabajos multidisciplinares,
grupos, etc.
A pesar de ser tan parecidas, es cierto
que es difícil encontrar científicos (bueno,
más bien gente con formación en ciencias)
en el mundo del arte. En mi caso particular,
empecé por casualidad, aunque también en
ciencia. Básicamente lo que me interesó
(fascinó, de hecho), y me sigue interesando,
es la posibilidad de transmitir un mensaje,
una idea, a otra gente. Y la gran diferencia
entre ciencia y arte que yo he vivido es que
en arte el mensaje puede estar relacionado
(y quiero que así sea) conmigo mismo, con
mis inquietudes, mis preocupaciones, mis
obsesiones, mis alegrías. En ciencia es más
complicado implicarse personalmente, pues
los campos de trabajo son más “asépticos”,
menos propicios a una interacción entre la
persona y lo que produce. Y esa posibilidad
de meterme en lo que transmito es esencial y lo que hace que, ahora mismo, vea
mi camino más orientado hacia el arte que
hacia la ciencia.
¿Cómo crees que las artes y las ciencias
pueden, hoy por hoy, complementarse e
influirse mutuamente?
Es difícil aunar en una idea o concepto
lo que es la ciencia y lo que es el arte. Dentro
de la ciencia, por ejemplo, podemos encon-
¿Cómo puede el entorno o la práctica artística
despertar el interés y la colaboración del
estamento científico cuando no se parte de
un beneficio económico o una aportación
directa a sus propios procesos?
Si nos ceñimos a lo micro –es decir, a
los científicos y a los artistas uno a uno–,
creo que esa colaboración entre ambos es
mucho más cercana y real de lo que parece.
Y eso es debido a que unos y otros están
preocupados por los mismos temas, por las
mismas cuestiones. Se preguntan lo mismo
pero desde lenguajes distintos. Y a veces solo
hace falta un pequeño diccionario de bolsillo
para ver que estamos todos preocupados
por lo mismo y que intentamos que quede
reflejado en nuestro trabajo mediante una
u otra forma.
En general, una de las grandes diferencias que hay entre un campo y el otro tiene
relación con el concepto de la originalidad. Y
creo que en este sentido, una y otra deberían
mirarse y compararse para mejorar. La ciencia
se basa en pequeñísimas aportaciones. Si yo
copio todo el trabajo de otra persona, pero
hago alguna modificación, ya es un trabajo
original y válido para la comunidad. Nadie va
a ahondar en el hecho de que hayas copiado
todo el trabajo, pues precisamente una de las
bases del método científico es la repetibilidad.
En las artes el concepto original es muy
distinto. Todo parece que empieza de cero,
o de una idea totalmente nueva, y si no es
así, si por alguna casualidad otro artista en
la otra punta del mundo está haciendo algo
similar a ti, eso puede desmerecer tu trabajo.
En ambos casos un poco más de flexibilidad
al respecto (mirarse mutuamente) sería muy
constructivo.
Dada la distancia que de entrada existe entre
el arte y la ciencia, ¿consideras indisociable
el elemento pedagógico de los proyectos
artísticos vinculados a cuestiones científicas?
Suponiendo cierta esa distancia, sí creo
que es necesaria una buena comunicación de
los proyectos, tanto en un campo como en otro.
Y eso es extremadamente complejo. ¿Cuáles
son los límites? ¿Cómo comunicarlo sin parecer tonto ni tomar al otro por lo mismo? Yo
creo en una divulgación científica que te deje
al final con más preguntas que respuestas.
Muchas veces esa divulgación peca de buenismo y complacencia. Que no sepas qué es
una ecuación diferencial no significa que
no puedas entender los fenómenos meteorológicos o preguntarte si el mundo es o
no determinista. Y a la inversa igual. ¿No
sabes quién es Duchamp? Bah, tampoco pasa
nada. No es necesario para hablar, entender
y disfrutar dentro del arte. Unas y otras
disciplinas, muchas veces, se plantean como
lineales. Si no sabes A, no puedes llegar a B.
Y eso es totalmente falso, por suerte.
Y volviendo a la distancia entre el arte
y la ciencia, por ejemplo, nosotros tenemos
un colectivo, granja.cat, en el que realizamos
talleres y charlas, en escuelas y donde nos
dejan, relacionando y mezclando totalmente
matemáticas y arte. Nuestro objetivo es
aumentar lo que llamamos cultura matemática, y con ello me refiero a que podamos
entender que las matemáticas van más allá
de lo que nos han enseñado en la escuela
(también a veces necesario). Lo hacemos
mediante el arte. Es difícil de entender (para
nosotros mismos también), pero muchas veces
nos dicen que lo que hacemos no es arte, o
no son matemáticas. Y eso es un triunfo
para todos, pues quiere decir que tal vez
esa distancia entre una y otra disciplina es
menor de lo que pensamos y quieren algunos.
Pese a provenir del procedimiento científico,
el resultado de “{ }” es altamente estético. ¿Qué
importancia concedes a la formalización y
la estética en tus proyectos?
pàg. 109
Es
trar las matemáticas y la física. Ambas son
parecidas, pero a la vez son totalmente
distintas. Las matemáticas, por ejemplo,
tienen la particularidad que no necesitan
de un experimento para validarse. No hace
falta (de hecho, es casi imposible) tener un
laboratorio para hacer matemáticas, pues
se basan en la demostración. En cambio, la
física y otras ciencias se basan en la experimentación. Solo este hecho hace que haya
ya unas diferencias abismales dentro de las
ciencias. Lo mismo creo que sucede en las
artes. Así que es difícil poder imaginar esa
influencia con tales diferencias.
A pesar de ello –vuelvo a lo dicho anteriormente–, existe una similitud en los procesos
de investigación previos a lo que podríamos
llamar formalización: en ciencias, mediante
un artículo en una revista o un congreso, y en
las artes, mediante la escultura, la pintura,
la performance, etc. Y es que ese método de
investigación es muy parecido, pero a la vez
tiene sus matices y diferencias. Tal vez en
eso precisamente unas y otras se pueden
enriquecer mutuamente.
Tu trabajo se basa en buena medida en tu
obsesión por los sistemas y sus interacciones.
El punto de partida es el impacto, muchas
veces imperceptible, que todo gesto tiene
sobre su entorno. ¿Por qué crees importante
poner de relieve estos invisibles?
pàg. 110
Es que estamos rodeados de cambios
infinitesimales y no los podemos ver hasta
que se produce otro cambio mayor, debido
a una cadena imperceptible de ellos. Esto
es una realidad. Me fascina el hecho de que
estén “trabajando” todo el día y no poder ser
consciente de ello. Cuando un libro cae solo
de la estantería (es un ejemplo tonto pero
válido), justo en ese momento, y no antes ni
después, hay una cadena de elementos que
se visualizan mediante ese libro que cae y
que es imposible de predecir. Los cambios
infinitesimales rigen los sistemas en los que
vivimos. Por tanto, el mundo es mucho más
complejo de lo que parece y/o nos pretenden
hacer creer muchas veces. Porque no solo
es el libro, claro, sino las relaciones entre
las personas, las relaciones de las personas
con las plantas, de las plantas con otros
animales, etc.
Una vez oí (y no me lo puedo quitar de
la cabeza) que aunque el mundo sea determinista, no tenemos suficiente precisión en
elementos tan básicos como la velocidad de
la luz o la gravedad, y que ya solo por eso nos
es imposible modelar, conocer y determinar
todo lo que sucede. Muchas veces decimos
que algo es por azar cuando lo más normal
es que no lo sea; simplemente no tenemos
suficiente información para que deje de serlo.
El azar o la aleatoriedad como frontera entre
lo que conocemos y lo que no. Y no solo a
nivel físico, sino en cuanto a interacciones
y relaciones y a movimientos entre nosotros.
Hablando de invisibles o imprevisibles, ¿qué
cuestiones, en cuanto a interpretación y
lectura del público, han surgido tras la presentación de “{ }” que no hubieses contemplado
inicialmente?
Pues la verdad es que, según mi conocimiento, pocas diferencias con respecto a las
impresiones que ya tuve durante el proceso
con la gente de mi entorno. Básicamente
incomoda la imposibilidad de no poder ver
las capas interiores y sobre todo el vacío (y
lo entiendo, porque la cápsula de vacío es de
una enorme belleza), así como la imposibilidad
de comprobar con los propios ojos si es cierto
o no lo que se dice que se ha hecho. A mí eso
me ha generado dudas (y lo sigue haciendo),
pero aparte de que es la única manera de
comunicar el proyecto, me gusta el hecho de
que sea necesario confiar en la otra persona,
ya no solo aquí, sino en general.
Además de permitirte cerrar un proyecto,
¿qué novedades o vías ha podido abrir “{ }”
dentro de tu proceso general?
Una muy importante ha sido a nivel
matérico. El tener que trabajar con todos los
materiales aislantes posibles ha supuesto
abrir una puerta infinita: a la construcción,
a la arquitectura, al diseño de objetos, a la
biología, a la ingeniería de materiales, a la
geología. En ese sentido, el proyecto me ha
permitido trabajar de cerca con una serie de
materiales con los que hasta el momento no
había trabajado. Y con sus propiedades, y lo
que son y significan. Cuando estaba haciendo
el proyecto (y ahora aún), el hecho de poder
ver cómo una grúa levanta una viga de hierro,
por ejemplo, me parecía un hecho extremadamente optimista por parte del hombre, pero
que a la vez nos lleva a percibir lo pequeños
que somos en este sistema.
A nivel conceptual, también ha sido
altamente estimulante en relación con lo
que decía en la anterior pregunta: el hecho
de trabajar con espacios ocultos, no visibles,
y/o en proyectos que no se puedan ver de
manera directa. También la idea de vacío
me ronda constantemente por la cabeza, y
tarde o temprano algo más saldrá de ello.
Háblanos de tus próximos proyectos.
Ahora estoy haciendo una residencia en
Milán para el GAP –Global Art Programme–,
gracias a un intercambio entre las organizaciones Artegiovane/FARE (Milán) y BAR
Project (Barcelona). Aquí voy a desarrollar un
proyecto, A Piece of Land, que se expondrá en
la Expo Universal de 2015 y que consiste en
coger un pedazo de tierra de unos 50 metros
cuadrados, en medio de un campo de espelta
(que justo ahora se ha sembrado), y dejarlo
tal cual está desde ahora hasta la Expo (unos
520 días): sin tocarlo, ni regarlo, ni cortarlo,
ni modificarlo, ni nada de nada. Dejarlo tal
cual. Natural desde el punto de vista biológico, pero artificial desde el económico. Un
sistema cerrado pero a la vez en interacción
con los sistemas de su alrededor y, por tanto,
susceptible de cambios infinitesimales.
Quisiera dar las gracias a todas las
personas y organizaciones que, directa o
indirectamente, han hecho posible “{ }”, especialmente al sincrotrón ALBA.
EN
{ }
How does a scientist or, more specifically,
a mathematician, become interested in art
and begin to combine scientific work with
professional artistic practice?
I believe that the arts and the sciences
have always followed a parallel course, and
that they continue to do so. Research in both
fields is very similar. Perhaps artists drink
from more and more varied sources (the
scientist “only” from articles and congresses).
Another similarity has to do with production.
Both the artist and the scientist need to
produce new work regularly, and that work
must be accepted (sooner or later) by their
own community. There are also similarities
in their work methods. In earlier times, both
scientists and artists worked in a much more
individual way, in their studios or laboratories
(another analogy, this time concerning space),
whilst now there exist many more associations, multidisciplinary works, groups, etc.
Although they are such similar fields,
it is true that it is hard to find scientists
(or, to put it a better way, people trained
in science) in art. In my own case, I began
by chance, though that is also true of how I
began in science. Basically, what interested
me (fascinated me, in fact), and still does, is
the possibility of transmitting a message, an
idea, to other people. And the great difference
between science and art, in my experience,
is that, in art, the message can be (indeed,
this is how I want it to be) related to myself,
to my concerns, my worries, my obsessions,
my moments of happiness. In science, it is
more difficult to become personally involved,
as the fields of work are more “aseptic”, less
conducive to interaction between the person
and what they produce. And this possibility
of putting myself into what I transmit is
crucial and is what draws me, at present,
more towards art than science.
How do you feel that the arts and the sciences can complement and influence each
other nowadays?
It is difficult to join what science and art
are in an idea or concept. Within science, for
instance, we find mathematics and physics.
Both are similar yet, at the same time, completely different. Mathematics, for instance,
has the peculiarity that it does not require an
experiment to be validated. There is no need
(in fact, it is practically impossible) to have
a laboratory to do mathematics, as this is a
discipline based on demonstration. On the
other hand, physics and other sciences are
based on experimentation. This fact alone
means that there are abysmal differences
within the sciences. I believe that the same
thing is true of the arts. As a result, in view
of such differences, it is difficult to imagine
the influence you mention.
Nevertheless, as I was saying, there
exists a similarity in the preliminary research
processes that we could call “formalisation”:
in science, through an article in a journal or
at a congress and, in the arts, through sculpture, painting, performance, etc. Because the
research method is very similar, although, at
the same time, nuances and differences also
exist. Perhaps that is where the two fields
can mutually enrich each other.
How can the artistic environment or practice
awaken the interest and collaboration of the
scientific establishment when there is no
initial economic benefit or direct contribution to its own processes?
If we focus on the “micro” – I mean, scientists and artists individually – I believe
that the collaboration between them is much
closer and more real than it might seem.
And this is because both are interested in
the same themes, the same issues. They ask
the same questions, though through different languages. And, at times, only a small
pocket dictionary is necessary to see that
we are all concerned about the same things
and that we try to reflect this in our work
in one way or another.
Generally speaking, one of the great differences between the two fields concerns the
concept of originality. And, in my view, they
should each look at the other and compare
themselves in order to improve. Science is
based on tiny contributions. If I copy all
somebody else’s work, but make some small
changes, it is now original, valid work as far
as the community is concerned. No one is
going to make a fuss just because you have
copied the entire work, because repeatability
is precisely one of the bases of the scientific
method. In the arts, the concept of originality
is very different. Everything appears to start
from scratch, or from a completely new idea.
If not, if, by chance another artist on the
other side of the world is doing something
similar to you, then that can place a question
mark against your work. In both cases, a bit
more flexibility in this regard (taking a look
at each other) would be highly constructive.
Given the distance that exists, in principle,
between art and science, do you feel that the
pedagogical element is indissociable from
art projects linked to scientific concerns?
Supposing that distance really exists, I
feel that good communication is necessary
for projects in both fields. And that is an
extremely complicated matter. What are
the limits? How can we communicate them
without seeming either foolish or to mistake
one for the other? I believe in scientific dissemination that ends up leaving you with
more questions than answers. Many times,
that dissemination is rather woolly minded
and self-satisfied. The fact that you don’t know
what a differential equation is does not mean
that you can’t understand meteorological
phenomena or wonder whether the world
is deterministic or not. And vice versa. You
don’t know who Duchamp is? No problem.
You don’t need to in order to talk about and
understand and enjoy art. Both disciplines are
often seen as being linear. If you don’t know
A, you can’t reach B. And that, fortunately,
is completely wrong.
And, returning to the distance between
art and science, for instance, we have a
collective, granja.cat, with which we give
workshops and talks at schools where they
let us, totally relating and mixing mathematics and art. Our goal is to spread what
we call maths culture. By this I mean the
understanding that mathematics goes beyond
what they taught us at school (sometimes
necessary too). We do this through art. It is
hard to understand (for us, too), but they
often tell us that what we do is not art, or
is not mathematics. And that is a victory for
everyone, because it means that, perhaps,
the distance between the two disciplines is
less than we think and some people want.
Despite being a product of scientific procedure, the result of “{ }” is highly aesthetic.
What importance do you attach to “formalisation” and aesthetics in your projects?
What is important is the concept. If it
turns out to be aesthetic, then all the better,
of course.
Your work is based to a large extent on your
pàg. 111
Lo importante es el concepto. Si luego es
estético, pues mucho mejor, claro.
pàg. 112
Because we are surrounded by infinitesimal changes and we cannot see them
until another, larger change takes place,
due to an imperceptible chain of them. This
is a reality. I am fascinated by the fact that
they are “working” all day and that we are
not aware of this. When a book falls from a
shelf (this is a silly example, but valid all the
same), at that very moment – neither before
nor after – it is a chain of elements that are
seen through the book that falls and which
is impossible to predict. Therefore, the world
is much more complex than it seems and/or
we are often led to believe. Because it is not
only the book, of course, but the relations
between people, the relations between people
and plants, plants with other animals, etc.
I once heard (and cannot now get it out
of my head) that, even if the world is deterministic, we do not have enough precision
on such basic elements as the speed of light
and gravity, and that is why it is impossible
for us to model, ascertain and determine
everything that happens. We often say that
something occurs by chance when it most
probably did not; we simply do not have
enough information to stop it from being
so. Chance and randomness as the border
between what we know and what we do not.
And not only as regards physics, but also
concerning interactions and relations and
movements among ourselves.
Speaking of the invisible or the unpredictable.
What issues concerning audience interpretations and readings that you did not initially
expect have emerged after the presentation
of “{ }”?
Well, the truth is that, as far as I know,
there have been few differences from the
impressions that I already had during the
process with people from my immediate
circle. Basically, not being able to see the
inner layers and, above all, the vacuum, is an
uncomfortable feeling (and I understand this,
because the vacuum capsule is enormously
beautiful). This is also true of the fact that
it is impossible to see for oneself that what
is said to have been done has actually been
done. This continues to generate doubts in
me but, apart from the fact that it is the only
way to communicate the project, I like the
fact that it is necessary to trust the other
person, not only in this case, but in general.
Besides enabling you to close a project,
what new developments or ways forward
has “{ }” opened up for you within your general process?
One very important advance concerned
matter. Having to work with all the possible
isolating materials that exist has opened up
an infinite door: to construction, to architecture, to object design, to biology, to material
engineering, to geology. In this sense, the
project enabled me to work at close hand
with a series of materials for the first time.
And with their properties, and what they are
and what they signify. Whilst I was working
on this project (and even now), being able
to see how a crane lifted an iron beam, for
instance, seemed to me something extremely
optimistic on the part of humanity but at the
same time it also leads us to feel how small
we are within this system.
At the conceptual level, it was also highly
stimulating. As I mentioned in reply to the
previous question, the fact that I am working with hidden, non-visible spaces, and/or
on projects that cannot be seen directly. The
idea of the vacuum is always in my head,
too, and sooner or later something else will
come of all this.
Tell us about your forthcoming projects.
Right now I’m on a residence in Milan
for GAP, the Global Art Programme, thanks
to an exchange between two organisations,
Artegiovane/FARE (Milan) and BAR Project
(Barcelona). I’m going to do a project, A Piece
of Land, which will be presented at the 2015
Universal Expo. This entails taking a plot
of land, about 50 square metres in size, in
the middle of a spelt field (which has just
been sown), and leaving it just as it is until
the Expo (about 520 days): not touching,
watering, cutting or changing it in any way
at all. Leaving it just as it is. Natural from
the biological standpoint, but artificial from
the economic perspective. A system that is
closed yet at the same time in interaction
with the systems around it and, therefore,
liable to infinitesimal changes.
I should like to thank all the individuals
and organisations that, directly or indirectly,
helped to make “{ }” possible, specially to
sincotron ALBA.
{ }, vista lateral
{ }, vista lateral
{ }, side view
obsession with systems and their interactions.
The starting point is the often-imperceptible
impact that all gestures have on their surroundings. Why do you think it is important
to focus so much on these invisible factors?
{ }, vista frontal
{ }, vista frontal
{ }, front view
{ }
{ }, vista general
{ }, vista general
{ }, front view
{ }, esquema conceptual inicial
{ }, esquema conceptual inicial
{ }, former conceptual sketch