Malaltia d'Alzheimer

Alzheimer
1. INTRODUCCIÓ:
La malaltia d'Alzheimer, descrita per primer cop el 1907 per Alois Alzheimer, és un trastorn degeneratiu
neurològic de caràcter progressiu que afecta el cervell i que està caracteritzat per un deteriorament de la
memòria, de la intel·ligència i del comportament.
La seva etiologia és desconeguda, però en el cervell dels pacients amb la malaltia s'observen diferents
alteracions microscòpiques:
• Presència de plaques senils amb proteïna ß −amiloide fora de les cèl·lules del cervell.
• Presència de nòduls neurofibril·lars formats per filaments anormals que s'acumulen en els cossos i en
els axons de les neurones del cervell.
• Mort neuronal més marcada en l'hipocamp, en l'escorça frontal, parietal i temporal anterior, l'amígdala
i el sistema de l'olfacte.
• Dèficit col·linèrgic en l'escorça i en l'hipotàlam provocat per una pèrdua important de cèl·lules
colinèrgiques.
Les estratègies terapèutiques actuals són les següents:
• Antiinflamatoris no esteroïdals. Tenen caràcter preventiu, ja que la inflamació del teixit cerebral
sembla representar un paper important en el desenvolupament dels nòduls neurofibril·lars i en les
plaques neurítiques.
• Estrògens (en dones). Estimulen la producció d'acetilcolina i impedeixen la deposició de ß −amiloide.
També faciliten el manteniment de l'hipocamp.
• Inhibidors de la colinesterasa. Utilitzats com a tractament simptomàtic per combatre la disminució de
cèl·lules colinèrgiques.
Dins del darrer grup, el primer fàrmac comercialitzat exclusivament per a aquesta indicació va ser la tacrina
molt tòxic pel fetge.
Altres fàrmacs encara en últimes fases d'investigació clínica són el metrifonat, l'ENA 713 o certes formes
retardades de la fisostigmina.
El donepezil, autoritzat al novembre de 1996 als Estats Units i comercialitzat a Espanya durant el mes de
febrer de l'any 1998, és una alternativa a la tacrina per al tractament de l'Alzheimer.
2. TACRINA I DONEPEZIL
2.1 TACRINA
La tacrina és un derivat de l'acridina, inhibidor de l'acetilcolinesterasa central i de la butilcolinesterasa
perifèrica. Facilita la neurotransmissió i està indicat per al tractament de la malaltia d'Alzheimer en les seves
formes lleus i moderades.
1
Te una biodisponibilitat d'un 20−30%, dues vegades més gran en dones que en homes i aquesta es redueix
entre un 30 i un 40% amb els aliments.
Efectes adversos
Més d'un 50% dels pacients experimenten algun efecte advers que en moltes ocasions requereix la suspensió
del tractament.
Els efectes adversos més freqüents són els cardiovasculars (rarament (<1%), hipotensió o hipertensió); els
oculars (diplopia (<1%)); els cutanis (erupcions cutànies, rash, prurit, urticària, miàlgies...); els genitourinaris
(incontinència urinària (3%)); els digestius (nàusees i vòmits (25−30%), diarrea (16%), distensió abdominal i
anorèxia (9%), glossitis, gingivitis, estomatitis, sialorrea i alteracions del gust (<1%)); els neurològics (mareig
(12%), confusió (7%), atàxia i insomni (6%), somnolència (4%) i tremolors (2%)) i els hepatobiliars
(40−50%) amb una hepatotoxicitat que es reflecteix en un increment dels valors de les transaminases. Si
aquesta hepatotoxicitat està associada a una icterícia clínica, cal interrompre el tractament.
Aquest increment de les transaminases és degut al fet que aquest principi actiu posseeix un elevat potencial
citolític a nivell hepàtic, la qual cosa justifica un control estricte de les transaminases abans del tractament,
cada dues setmanes durant les 12 primeres setmanes, mensualment durant els 3 mesos següents i
trimestralment a partir del sisè mes de tractament sempre que els valors de les transaminases es mantingui en
la normalitat.
Aquesta hepatotoxicitat depèn:
• de la susceptibilitat individual del pacient.
• del temps del tractament: durant les 12 primeres setmanes de tractament és habitual una elevació de
les transaminases. En cas d'una reintroducció del tractament hi pot haver una elevació precoç de les
transaminases a partir de la segona setmana de tractament.
• de la dosi administrada.
2.2. DONEPEZIL
El donepezil és un derivat de la piperidina que actua com a inhibidor reversible i no competitiu de la
colinesterasa del sistema nerviós central amb poca activitat al sistema perifèric. L'increment de la
concentració de l'acetilcolina a nivell sinàptic sembla estar estretament relacionat amb la millora d'algunes
funcions cognitives.
El donepezil està indicat per al tractament simptomàtic de la demència lleu o moderada en la malaltia
d'Alzheimer.
S'absorbeix per via oral i la seva concentració plasmàtica màxima es produeix 3 o 4 hores després de la seva
administració. Té una semivida d'eliminació de 70 a 80 hores, la qual cosa fa possible una sola presa al dia.
Aquesta dosi diària ha de ser de 5 o 10 mg al dia. Es comença amb una dosi de 5 mg que s'augmentarà a 10
mg després d'un període aconsellable de sis setmanes amb una dosi de 5 mg.
Efectes adversos
Els efectes adversos que apareixen amb més freqüència són nàusees, diarrea, insomni, vòmits, rampes
musculars, cansament i anorèxia. La freqüència d'aparició d'aquests efectes varia segons el temps d'ajustament
de la dosi partint de 5 mg fins arribar a la dosi efectiva de 10 mg Si s'administra una dosi de 10 mg una
2
setmana després d'administrar 5 mg els efectes adversos tenen una major freqüència que si es tarden sis
setmanes a administrar 10 mg.
3