Five minutes of Heaven

Anuncio
Estrenes
17 de març del 2011
Cinemes Imperial
Sessions: 20.00 i 22.30 h
Five minutes
of Heaven
(2009 - Cinco minutos de gloria), d'Oliver Hirschbiegel
Sinopsi
Lurgan, Irlanda del Nord, 1975.
Alistair Little, de 16 anys, pertany a
la UVF (Força Voluntària de l’Ulster)
i està impacient per vessar sang. Ell
i la seva quadrilla reben el vist-i-plau
per matar James Griffin, un jove
catòlic. Quan es perpetra el cop, Joe
Griffin —el germà de James que té
11 anys— veu, horroritzat, com mor
el seu germà. Trenta anys més tard,
Joe Griffin i Alistair s’han de trobar
davant les càmeres per arribar a una
reconciliació.
Fitxa tècnica
Direcció · · Oliver Hirschbiegel
Producció · · Eoin O’Callaghan
Música · · · · · · · David Holmes
i Leo Abrahams
Fotografia · · · · Ruairi O’Brien
Muntatge · · · · · · · Hans Funck
Durada · · · · · · · · · · 90 minuts
Nacionalitat · · · Gran Bretanya
i Irlanda
Fitxa artística
Alistair Little · · · Liam Neeson
Joe Griffin · · · · James Nesbitt
Vika · · · · · Anamaria Marinca
Alistair de jove · · · Mark David
Joe de jove · · · · Kevin O’Neill
Crítica
Expiació: restauració, mitjançant una acció
humana, de les relacions entre l’home i la
divinitat, deteriorades pels mancaments
humans.
Redempció: alliberament per mitjà d’un
rescat de la condició de pecat, d’infelicitat,
de sofriment i de mort.
Perdó: el perdó és l’acció de no exigir
venjança o revenja davant un mal real o
imaginari infligit per altres; és el contrari
del ressentiment. El perdó pot estar motivat
o no per les disculpes de l’altre.
Compassió: La compassió (del llatí
compassio, derivat de compatir; cum
(“amb”) i pati (“patir”): “patir amb” és un
sentiment a través del qual hom comparteix
el sofriment d’altri. A diferència de la pietat
o l’empatia, la compassió implica sovint la
voluntat d’implicar-se per tal d’alleugerir
la pena de l’altre.
Difícil repte el que aborda Oliver
Hirschbiegel en aquesta pel·lícula: mostrar
el dolor humà davant un fet que no pot
comprendre. La víctima no pot comprendre
per què ha mort el seu germà, i el botxí no
pot comprendre per què l’ha matat. Cadascun
d’ells emmascararà el dolor a la seva manera.
Joe sent que tot allò de miserable i de patètic
que hi ha en la seva existència té un únic
culpable, aquell qui va escapçar el seu món
a trets. Alistair raona i raona amb una lògica
impecable, i ha esdevingut un predicador
que ajuda altres persones que, com ell,
busquen respostes.
El director situa la història en el conflicte
irlandès, per pur atzar, quasi diria. De fet,
no fa una anàlisi política de la situació, no
indaga les arrels del conflicte i no s’esmerça
a aprofundir en la solució que finalment
sembla haver arribat ja fa uns anys. Segons
el Police Service of Northern Ireland, de
1969 a 2003, hi va haver 36.923 tirotejos,
16.209 atemptats o intents d’atemptat amb
bomba, i 2.225 incendis o intents d’incendis
provocats. Entre 1972 i 2003, 19.605
persones van ser acusades de presumptes
delictes de terrorisme. El cost humà del
conflicte és de 3.526 morts. Entre 1969 i
2001, segons Malcolm Sutton, 2.058
persones van ser abatudes pels grups
paramilitars republicans –1.018 pels grups
paramilitars lleialistes i 363 per les forces
de seguretat britàniques. Tot aquest
vessament de sang, tota aquesta sagnia de
patiment, Hirschbiegel s’ho mira des de la
ment de dues persones –víctima i botxí–
que són tan diferents com iguals alhora, ni
perdonen ni es perdonen.
Alistair ens adverteix: “No deixeu que els
nois s’uneixin al grup, que s’uneixin al
terror, quan hi ets, la ment es tanca del tot”.
No hi ha escletxa per al dubte, no hi ha més
pensament que el pensament dictat pel líder,
pels aplaudiments i per la necessitat de
l’acceptació del grup. Joe ha viscut trentatres anys de la seva vida creient-se culpable
de la mort del seu germà: “Per què ho vas
permetre?” Li retreu fins a la mort la seva
mare, el sentencia: “Tu l’has matat”.
En la fugida només es troben amb la ira, el
patiment i el buit permanent. Joe viu animat
per una ràbia que l’empeny minut a minut,
dia a dia, any a any, a viure una vida que
no veu més enllà d’aquella nit en què res
no va tornar a ser igual. Alistair és com un
mort en vida, ni tan sols es pot mirar en el
fals miratge de la venjança. Per això és ell
qui busca el cos a cos, l’enfrontament, al
preu que sigui; per a ell, cap preu serà més
elevat que el que està pagant en aquest
moment.
D’aquest repte, Oliver Hirschbiegel se’n
surt prou bé, amb un guió ben estructurat
que manté la tensió durant tot el metratge,
i amb una posada en escena distant i que
Toni Carné
“Estoy dispuesto a oír tu dolor
y tu indignación”
La reconciliación entre la hija de un diputado
‘tory’ y el militante del IRA que le asesinó:
Jo Berry y Pat Magee.
“Nunca le diría a Jo ‘perdóname’, porque
sé que no puedo deshacer el mal causado”.
Ella se animó para su primera cita pensando
que él tendría más miedo al encuentro.
Reconocen que la suya es una experiencia
muy singular, pero se niegan a admitir que
sea la única. En cualquier caso, es
extraordinaria. Jo Berry es hija de sir
Anthony Berry, miembro del Parlamento
británico que fue asesinado junto a otras
cuatro personas en 1984, durante el congreso
que celebraba el Partido Conservador de
Margaret Thatcher en el Gran Hotel de
Brighton. Pat Magee era miembro de la
célula del IRA que colocó la bomba. Ambos
mantienen un contacto regular desde hace
seis años, poco después de que Magee, que
cumplía cadena perpetua por el atentado,
fuese excarcelado tras los acuerdos de paz
en el Ulster.
La iniciativa fue de Jo Berry, una joven
lectora de Gandhi a quien el impacto del
asesinato de su padre situó en una
encrucijada cuando tenía 27 años. “Pensé
que tenía dos opciones. Seguir la de la no
violencia, que me salía del corazón, o la
otra más normal. Opté sin dudar por la
primera”, explica Berry. Pero antes de llegar
a la experiencia de su reconocimiento mutuo
-hoy la relatarán en San Sebastián, como
plato fuerte de las quintas Jornadas de No
Violencia Activa que organiza la asociación
vasca Bidea Helburu, defensora de la no
violencia y el diálogo para la solución de
conflictos-, Berry recorrió un largo camino
C/ Dr. Crehueras, 24 baixos
08201 Sabadell,
www.cineclubsabadell.org
que le llevó a crear la organización
Construyendo Puentes de Paz para tratar de
extender proyectos de paz en distintas zonas
del mundo en conflicto.
“Quería encontrar un punto positivo en la
tragedia que me había ocurrido”, rememora
Berry. Por eso, un año después del asesinato
de su padre, fue a Irlanda del Norte a
“escuchar historias” de gentes de la
comunidad republicana. Por ejemplo, lo que
significa tener el Ejército británico en las
calles, o experiencias en las prisiones.
“Empecé a comprender por qué se había
matado a mi padre, y encontré que en Irlanda
del Norte la gente tenía mucho deseo de oír
mi historia, y en Inglaterra no tenían interés”,
explica.
El encuentro con Pat Magee no fue casual,
sino trabajado con insistencia desde personas
cercanas a ambos. Jo Berry recuerda que,
de todos modos, se produjo cuando “ya
estaba curado algo” de su dolor y tenía la
impresión de que “podía sacar algo” de sí.
Por parte de Magee existía la preocupación
de que pudieran enfrentarse, pero sus
temores se disiparon cuando le aseguraron
que Berry sólo quería hablar con él y conocer
sus motivos. “Aunque ahora no soy miembro
del movimiento republicano, me considero
republicano, y el que me encuentre con Jo
y otras víctimas es una contribución al
proceso de paz [de Irlanda], en el que hace
falta una reconciliación”, señala.
¿Y cómo fue el primer encuentro? Berry
describe con detalle el estado de ánimo
“terrible” con que cruzó en el ferry para ir
a Irlanda. Y recuerda que se consoló
pensando: “Pat tendrá más miedo que yo de
encontrarnos”. La cita duró tres horas.”La
primera hora y media Pat tenía puesto su
sombrero político, que yo conocía bien”,
relata Berry. Después de transcurrido ese
tiempo de conversación, Pat Magee confesó
a su interlocutora: “No sé qué decir. Nunca
he estado delante de alguien con la dignidad
que tú tienes. Estoy dispuesto a oír tu dolor
y tu indignación”.
“Fue un momento impresionante, porque
estábamos empezando otro viaje. Éramos
dos seres humanos vulnerables compartiendo
nuestras experiencias. Le conté muchas
cosas de mi padre, que era un ser humano
muy dispuesto a hablar, cosa que era para
mí muy importante”. ¿Y cuál fue la utilidad
de esta experiencia? Berry lo explica así:
“Hoy me doy cuenta de que, si me hubiese
tocado vivir en la piel de Pat, hubiese podido
tener su propia experiencia. Pero sólo me
di cuenta de eso al escucharle y al sentir
empatía, un sentimiento que también he
experimentado al hablar con ex militantes
republicanos y constatar el mito que lleva
dentro el definir a alguien como enemigo”.
Pat, por su parte, explica que el primer paso
que hay que dar para entenderse es
“reconocer”. Y valora, en este sentido, la
importancia del testimonio de Berry cuando
ésta afirma que “ha llegado a darse cuenta
de que, si estuviera en la misma piel y con
la misma vida que otro, probablemente
hubiera tomado las mismas opciones”.
Magee cree que es clave “respetar la
integridad y la posición del otro”, porque
no hay blanco y negro en los conflictos.
En este punto Jo Berry interviene para
precisar a Magee: “Hay que respetar la
actitud del otro, pero no aceptar la violencia.
Yo he hablado con muchos hombres que
han matado y coinciden en que lo han hecho
porque se han sentido no escuchados. Yo
intentaba crear más recursos, más capacidad
de escuchar. Creo que la violencia nunca da
resultados, que es muy fácil que una víctima
sea un victimario, y así el círculo se pone
a rodar. Me apasiona conocer las raíces del
terrorismo y de la guerra. Así es como siento
curación dentro de mí”.
Sin embargo, Pat Magee no abomina de la
lucha armada, incluso delante de una víctima
de ella. Y tampoco admite la contradicción
que supone esto con el hecho de reconocer
el mal que ha causado, algo que sí acepta.
“Cuando estás cara a cara con alguien a
quien has dañado, se abre una nueva
dimensión, y uno se da cuenta de la pérdida
que ha causado y de que también ha perdido
una parte de sí mismo y de su humanidad”,
asegura. Pero, a la vez, insiste en que cree
que en circunstancias extremas la lucha
armada “está justificada”. “Nadie en su sano
juicio elegiría la violencia como primera
opción”.
¿Quizás por eso no hablan de perdón en su
discurso habitual? Jo Berry asegura que
trata de evitar el uso de esta palabra por sus
“connotaciones cristianas”. “Me alejo de
eso. Quiero hablar de experiencias humanas
y no de experiencias cristianas”, precisa.
Por su parte, Magee lo explica así: “Nunca
he pedido perdón por mis acciones. Lo que
pido es que se comprendan, pero no por mí.
Si entendemos lo que provocó esos 30 años
de violencia [en Irlanda del Norte], quizás
puedan surgir otras opciones. He dicho lo
siento, pero no es pedir perdón. Nunca le
diría a Jo ‘perdóname’, porque me doy
cuenta de que no puedo deshacer el mal
causado. Eso sí, soy consciente de que mi
humanidad ha descendido por haber
destruido una vida humana”.
El País.es, 2006
Es demana puntualitat. Es demana als espectadors que desconnectin els telèfons mòbils i qualsevol altre aparell acústic abans de començar la projecció. Gràcies.
sovint intenta reflectir l’estat mental dels
personatges. Excel·lent la interpretació de
Liam Neeson, potser (no n’estic segur) un
pèl massa histriònica la de James Nesbitt.
Tot i així, hi ha alguns elements que denoten
una certa inseguretat del director: l’espècie
d’alter ego de Joe en què es converteix la
runner que l’assisteix durant el rodatge
televisiu, i la verbalització dels pensaments
del mateix Joe en diversos passatges de la
pel·lícula. En cinema, sempre és millor que
les imatges i els diàlegs siguin prou
poderosos com per no haver de recórrer a
aquests artificis.
Descargar