Paraules i Fets de Dones - Col·lectiu de Dones en l`Església per la

PARAULES i FETS
Col·lectiu de Dones en l’Església, per la Paritat
Número 70 · maig - juny - juliol - agost 2014
Il·lustració de Maria Dolors Gómez
Des de la frontera
EDITORIAL
Fronteres
V
iure en la frontera vol dir
moure’s en la imprecisa línia que hi ha entre el conegut,
que volem superar, i la promesa
d’una vida nova. Tornar a Galilea, a les fonts del missatge
de Jesús, a les Benaurances, on
sabem que ningú queda exclòs,
homes i dones amb nom i identitat pròpia.
Vol dir també sortir de casa,
del confort dels afectes legítims
i dels costums apresos. Fer del
carrer el nou espai de convivència, de relacions personals i de
grup, a l’estil de Déu quan demana permís a Maria per venir
a conviure amb nosaltres, dones i homes vivint temps difícils,
i a comprometre’s amb la causa
dels més pobres i dels marginats
per unes lleis estrictes i injustes.
I començar des de baix, des dels
marges, com diuen a la teologia
queer, travessant la frontera de
la diferència, de la desigualtat i
de l’exclusió. Sortint dels límits
de la uniformitat, per construir
la pròpia identitat per sobre del
gènere, raça o nació, trobarem
la rica diversitat que ens acosta
al Déu revelat per Jesús i el seu
Esperit.
Entrar en la dinàmica dels
grups que estan vivint en les diverses fronteres que cal superar
per posar la persona imatge de
Déu en el centre de la vida humana i no el benefici dels mercats que només aprofiten uns
quants. Fer això, vol dir de vegades deixar morir els nostres
projectes, com ens diu Mari Paz
López en el seu article: les pobres3 no tenen ni veu ni temps
per fer-se veure i respectar. Caldrà donar-los veu i temps a través dels qui tenim temps, veu
i possibilitats, no per explicar
el nostre missatge, sinó per fer
present el seu.
Cal deixar espais acceptant
formes noves d’organitzar-se,
d’expressar-se, de denunciar, per
SUMARI
PARAULES i FETS
2 Editorial
3, 4 i 5 Teologia feminista
PER LA PARITAT
ser reconeguts com els destinataris primers de la Bona Nova de
Jesús i de l’experiència cristiana
de la Pasqua. No oblidem que
van ser les dones les primeres
que van entendre el misteri de
la resurrecció i van anar a comunicar-lo al grup amb una gran
alegria.
Creiem que el contingut dels
diversos articles d’aquesta revista van en aquest sentit. La riquesa de la diversitat d’expressions i experiències, així com de
temes tractats, ens obren finestres o camins, i ens fan pensar
que viure en la frontera és un
compromís que ens fa créixer
en el respecte a la pluralitat i
ens ajuda a superar barreres
trampa, com la por que moltes
vegades ens immobilitza.
Sempre tenim l’oportunitat
de tornar a Galilea, a néixer de
nou en l’Esperit de Jesús, perquè per a Déu no hi ha res impossible (Lc 1, 37).
10, 11 i 12 Reflexions
13 i 14 Informacions
6 i 7 Àmbit obert
15 Llibres
8 i 9 Pàgines centrals
16 Actualitat
Coordina: Paquita Arcas · Tallers Gràfics de Rúbrica Editorial · D.L.B-22227-1995
Preu 3 €
Col·lectiu de Dones en l’Església · C/ Rocafort, 242 bis, 1r 11 D · 08029 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - [email protected] - www.donesesglesia.cat
Amb el suport de:
2
On podeu comprar
PARAULES I FETS DE DONES
Llibreria Claret · Llúria, 5 (Barcelona)
TEOLOGIA FEMINISTA
Viure «en la frontera», el repte de la
teologia feminista
L
a teologia feminista té en el seu
ADN una pregunta. La mateixa
que, des de la seva condició de
dona, filòsofa, feminista i laica, es fa
Luisa Muraro al començament del seu
magnífic llibre Il Dio delle donne: «El
Déu que va ser objecte dels discursos
dels capellans, dels teòlegs i dels filòsofs ha estat mai el Déu de les dones?»1. Aquesta pregunta és la que
orienta, des de dins, el discurs enormement plural i ric de la/les teologia/
es feminista/es. Els plantejaments són
diversos, com també és divers el context en què neixen, però tots ells volen ser la des-construcció d’un discurs
sobre Déu, i sobre la persona humana
–particularment la dona–, que avui és
percebut com absolutament inadequat.
Tanmateix, la des-construcció no és
l’única raó de ser de la teologia feminista. La seva pretensió és construir
un discurs «nou» sobre Déu, i sobre
la persona, precisament perquè el que
hem rebut –i massa vegades, patit– ja
no val. Aquest és el repte que tenim
al davant. Un repte que, en el fons,
és una crida a viure «en la frontera».
Perquè les categories, els marcs de
comprensió, les formulacions d’ahir
són el país que hem de deixar enrere, emportant-nos les experiències, la
memòria viva, l’herència que ens ha
fet ser el que som, en un viatge que
ens empeny a travessar els confins i
viure a la intempèrie, «en la frontera»,
acceptant la incertesa d’allò desconegut precisament perquè creiem en la
ruah, que és vent, alè, moviment de
les aigües...
Tot i que aquest repte –construir un
discurs nou sobre Déu– no interessa
únicament la teologia feminista sinó
«la» teologia, en general, per la urgència que té el nostre món d’uns
nous símbols, unes noves imatges,
uns nous plantejaments, unes noves
interpretacions, és a dir, unes noves i
bones propostes de la Bona Nova de
sempre, per a la teologia feminista
aquest repte és, al meu parer, encara
més urgent.
Luisa Muraro
Així, doncs, des d’aquesta perspectiva específica, en què consistiria
la novetat d’un discurs «nou» sobre
Déu?
1. Mística – teologia – política
Crec que l’autèntica novetat es donarà quan sapiguem recuperar la unitat
profunda entre mística i teologia. Recuperació d’una integració perduda
al llarg dels segles, i a la qual hem de
tornar urgentment i d’una manera
conscient, des de la voluntat de fer
teologia d’una manera determinada:
recuperant per a la reflexió l’expe-
riència–de–Déu i amb–Déu de les
dones, les d’ahir i les d’avui. Arribar
a teixir una praxi teològica que permeti parlar d’un «paradigma», d’un
model hermenèutic, com és el cas,
per exemple, de la teologia de l’alliberament.
Crec que si volem elaborar un discurs «nou» i significatiu sobre Déu,
i sobre la persona, hem de restituir
el foc de l’experiència-amb-Déu a la
reflexió teòrica, i sotmetre aquesta al
judici de la vida, a l’experiència del
sofriment, a la pregunta pel sentit...
És a dir, hem de crear un cercle hermenèutic en el qual la teologia és
l’encarregada de sistematitzar i posar
nom a l’experiència/les experiències,
però sempre a partir de l’experiència
fundant que és l’encontre amb Déu.
La credibilitat de la reflexió es jugarà
en el seu retorn/devolució a la realitat,
mitjançant el compromís per construir
el Regne de Déu.
Així, doncs, el cercle hermenèutic es
pot formular en aquests termes: mística–teologia–política, on la mística i la
política són les dues cares d’una mateixa moneda, la realització autèntica
de la nostra identitat de dones, realització que es fonamenta en la trobada personal i comunitària amb el Déu
alliberador, i en l’acció alliberadora en
la nostra societat.
2. De què parlem quan
diem «mística»?
Avui la paraula «mística» no té una
definició única, ni gaire precisa. Cito
la que em sembla que ens pot ajudar
en aquesta reflexió:
«... una especial experiència religiosa d’unitat - comunió - presència, en la qual allò “sabut” és
precisament la realitat d’aquesta
unitat - comunió - presència»2.
Podríem complementar aquesta
perspectiva amb una segona, més
relacional, la de Martin Buber, que
entén l’experiència mística en el
3
TEOLOGIA FEMINISTA
sentit dinàmic de relació entre el jo
personal i el Tu de Déu3. El que és
clar és que avui ja no té acceptació la
concepció de la mística com a quelcom extraordinari, fora de l’abast de
la majoria. Al contrari, se’n reclama la
necessitat i la possibilitat també des
d’uns àmbits no precisament cristians, com ara la New Age. Per altra
banda, el cristianisme mostra una
nova sensibilitat a la qüestió, vinculant la dimensió contemplativa de
l’amor a Déu amb la dimensió activa de la lluita per la justícia. Es parla
així de «mística d’ulls oberts»4, una
expressió a la qual jo afegiria la de
«mística de mans que apoderen».
Per tant, una mística entesa no tant
com a experiència puntual/excepcional sinó com a manera de viure la fe,
segons la perspectiva de Rahner, que
parlava de mística com a radicalitat
de la fe. No la mística dels èxtasis
sinó una de més «silenciosa», però
també més heroica.
Mística entesa com la capacitat de
mirar el món amb els ulls de Déu, de
veure Déu en la realitat opaca que ens
envolta, de viure l’esperança i de donar esperança, de lluitar per un món
més just, de restituir-nos la nostra dignitat de filles de Déu... La mística de
Jesús, arriscada i amorosa en donar
esperança, lúcida i severa en criticar
les estructures del poder, el religiós i
el civil.
Mística de la ruah. Mística que ens
sosté també en les nostres nits. Mística que ens empeny cap a les «fronteres», per a ser apòstoles, anunciadores i ministres de la ruah, malgrat els
límits que se’ns imposa per ser dones.
Aquesta és la mística que van viure,
i viuen, innombrables dones, el testimoni de les quals no sembla gaire
necessari a la Tradició, potser perquè
per a «la» teologia, l’experiència no
és quelcom fiable, per subjectiva i per
tant mancada de «rigor».
Hem de recuperar aquest testimoni,
justament per no caure, nosaltres també, en una manera de fer teologia només amb el cap, i no també amb el cor.
Per això, la teologia feminista té el repte
de beure de les fonts de la mística viscuda per les dones, de la seva experiènciaamb-Déu-i-amb-la-realitat, per poder
oferir una reflexió que sigui autènticament alliberadora, avui.
4
Estic convençuda que sense mística no hi ha teo-logia –paraula sobre
Déu–, ni tampoc compromís i acció.
Per això, reivindico per a nosaltres
teòlogues una praxi teològica més
arrelada en l’experiència de Déu. On
beure? De nosaltres mateixes, de les
nostres comunitats de fe, de la nostra soledat com a dones en una Església massa d’homes, de les nostres
esperances... I també de les germanes
que ens han precedit, innombrables
dones-testimonis sovint oblidades per
la tradició, a causa també del seu missatge, de vegades massa atrevit per
als cànons establerts.
3. Juliana, la mística teòloga
Juliana de Norwich5 és una d’aquestes dones-testimonis oblidades per la
teologia que s’ensenya a les facultats,
tot i ser una gran teòloga, igual o més
que molts teòlegs barons que gaudeixen del reconeixement oficial. Tanmateix, la Juliana-teòloga és, abans que
tot, una mística. Millor dit, la seva teologia depèn essencialment de la seva
experiència de Déu.
La seva època, lluny de ser un temps
de pau i assossec, va ser molt convulsa: guerra dels Cent Anys, epidèmia
de la Pesta Negra, Cisma d’Occident...
Aquest és el context en què Juliana
transmet un missatge de profunda esperança, i de confiança en un Déu que
«no es pot indignar perquè és Amor
incondicional», que «no perdona, estima», que «vol que siguem conscients
que la cosa més noble que va fer és la
humanitat», un «Déu-Trinitat que és
Mare i Pare», un Crist que «és la nostra Mare», un Déu per a qui el pecat
no és ofensa sinó «debilitat i ceguesa», una humanitat que «està teixida
en Crist»... Aquest és el Déu que es
revela a Juliana, en el Crucificat. Un
Déu que xoca frontalment amb la visió teològica del seu temps, centrada
en un Déu-jutge, colèric i ofès, sever
i castigador, l’acció purificadora del
qual se servia també dels esdeveniments històrics, com ara la pesta o les
guerres. Un Déu que trenca les certeses de Juliana, i l’empeny a viure «en
la frontera», allà on es pot viure només d’obstinada confiança en Ell.
La teologia de Juliana, profunda i
propera alhora, brolla d’una expe-
riència de Déu autèntica, soferta,
interioritzada, i finalment lliurada al
text. La seva experiència-de-Déu es va
convertint en experiència-amb-Déu,
vital, ardent, desestabilitzadora i a la
vegada fundant. És en aquesta apropiació lliure i amorosa d’allò que ha
rebut per gràcia, on neix la Julianamística. El fruit d’aquest camí interior,
fet de moltes nits, serà una teologia
profundament alliberadora. El seu ministeri, exercit des de la soledat d’una
cel·la dins la ciutat, serà un ministeri
de consol i d’esperança.
Juliana de Norwich és un exemple
lluminós d’integració entre mística
i teologia, una integració que no és
fruit de l’atzar, sinó de la seva obertura al Misteri, de la consciència de la
seva dignitat de dona, i de la fidelitat a la pròpia experiència espiritual.
Experiència-amb-Déu que es fa teologia, sense ruptura entre una i altra.
Això és el que fa possible que Juliana,
més que parlar de «com» és Déu, que
també, ens parli sobretot del «què»
de la nostra existència, i del de tota la
creació. Un «què» absolutament relacional, intrínsecament no-jeràrquic,
l’Amor.
La teologia feminista té el repte de
reconstruir la integració entre mística
i reflexió, entre experiència-amb-Déu i
sistematització teòrica. El repte de deixar-se dur per la ruah a viure «en la
frontera».
Adelaide Baracco, teòloga
1 Luisa Muraro, Il Dio delle donne, Mondadori, Milano 2003, 10; trad. cast.: El Dios
de las mujeres, Horas y horas, Madrid 2006.
2 S. de fiores - T. Goffi, Nuovo Dizionario di
Spiritualità, Roma 1979, 985.
3 M. Buber, Jo i tu, Claret, Barcelona 2003.
4 Cf. J.B. Metz, Por una mística de ojos abiertos: cuando irrumpe la espiritualidad, Herder,
Barcelona 2013.
5 Juliana de Norwich, Llibre de les revelacions
de l’amor diví (introducció de B. Garí, traducció de M. Pessarrodona i R. M. Piquer),
Barcelona 2002; Juliana de Norwich, Libro de
visiones y revelaciones (introducción y traducción de M. Tabuyo), Madrid 2002.
6 Diu Thomas Merton: «Sens dubte “Dame
Julian” és la més gran dels místics anglesos.
I no només això, sinó que és una dels més
grans teòlegs anglesos», Místicos y maestros Zen, Lumen, Buenos Aires 2001, 140.
Juliana és citada en el Catecisme, cf. CIC n.
313.
TEOLOGIA FEMINISTA
Teologia queer?
A
mitjan s. xx van començar el que
alguns anomenen les teologies
posicionals. Partien del principi
que, per parlar de Déu, per parlar de
l’experiència religiosa, cal fer-ho des
del propi lloc, des de la pròpia posició.
Perquè fins aquell moment la teologia
s’havia fet des d’UNA posició: la dels
homes, blancs, occidentals, instruïts
i de bona posició econòmica. És així
com sorgeixen les teologies de l’alliberament, les teologies negres o les
teologies feministes.
En el camp de les persones LGTBX
(lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals
i de gènere nonormatiu), durant els
anys 50 del s. xx va començar un tímid
moviment apologètic que podríem resumir amb la frase “ser gai està bé”.
Des d’una visió eminentment pastoral,
els teòlegs d’aquest moviment volien
que l’Església repensés la seva posició
teològica respecte l’homosexualitat
tot acceptant com a morals els actes
homosexuals que permetessin la plena expressió de la pròpia personalitat i
permetessin l’expressió d’un amor redemptor, madur i creatiu.
Uns anys més tard, a la llum de les
teologies de l’alliberament, els teòlegs
no tan sols demanen “l’acceptació”
de les persones homosexuals per l’Església, sinó que afirmen que l’alliberament LGTBX és al nucli del missatge
evangèlic i de la teologia cristiana.
Perquè Déu no és neutral i pren una
opció pels pobres i els oprimits, per les
persones LGTBX. Déu fa amistat amb
“les persones que no tenen amics”,
s’identifica “amb els qui no tenen privilegis”. Els seus llibres tenen títols tan
suggerents com Déu gai, teologia gai
o La Bona Nova de l’alliberament gai.
Aquests autors sostenien que només
els mateixos gais i lesbianes podien
determinar per ells mateixos què és
pecat o què és moral i que “qualsevol intent clerical hetero” per definir
el que és pecat en els gais i les lesbianes és “patriarcal i condescendent” i
en últim terme “blasfem”. L’evangeli
i la fe cristiana, doncs, exigien que les
persones LGTBX siguin alliberats i alliberades de l’heterosexisme i de l’homofòbia.
A principi dels 70 comencen a sorgir
les veus de teòlogues lesbianes com
Mur de Berlín
a resposta al silenci de la teologia gai
masculina sobre els assumptes de les
dones i la importància de la reflexió
teològica feminista. Per a elles, no
es tractava tant de qüestions d’acceptació o alliberament, sinó de trobar Déu enmig de l’eròtica, la relació
mútua amb una altra persona. Carter
Heyward, per exemple, es basa en
l’obra de la poetessa negra lesbiana
Audre Lorde, que tracta l’erotisme
com a sagrat, i afirma que Déu no és
aliè al sexe o al gènere, sinó que “està
immers en les nostres particularitats
de gènere o eròtiques”. Déu existeix
en la connexió que les dones tenen
amb “el cos, la natura, la foscor, la
humitat i el sexe”. Heyward parteix
de la seva pròpia experiència corporal
com a lesbiana i en una forma diferent de fer teologia.
Finalment, a final dels 70 arriba la
teologia queer, basada en el treball
teòric de Michel de Foucault, Judith
Butler o Eve Kosofsky Sedgwick. La
teoria queer sosté que la sexualitat i el
gènere no són “fixats” per la biologia,
sinó que són construccions socials fetes a partir del llenguatge, el discurs i
la cultura. Les teologies queer, doncs,
inclouen també les teologies bisexuals i transsexuals, perquè els seus discursos desconstrueixen les nocions
binàries de sexualitat (el discurs bisexual desafia el binomi hetero-homo) i
d’identitat de gènere (el discurs trans
desafia el binomi masculí-femení) en
favor d’una comprensió més fluïda de
la sexualitat i la identitat de gènere
com a punts al llarg d’un espectre o
contínuum. SI calgués resumir en una
frase aquest tipus de teologia, seria
“Déu és queer”.
El terme “queer” prové de la paraula
anglesa que s’utilitzava per marginar
o menystenir els gais. Vol dir “raret”,
“marica” o “estrany”. El que fa tant la
teoria com la teologia queer és apropiar-se d’aquesta paraula i utilitzar-la
com a apoderament propi. Un dels lemes de les manifestacions en aquests
anys era “We are queer, and we are
here” (“Som rarets i som aquí”). El
fonament teològic és que Déu és
amor, i un amor radical. Un amor tan
radical que trenca tots els esquemes
i traspassa tots els límits. No només
els més transcendents de diví-humà,
vida-mort o cel-terra, sinó també els
d’home-dona o els d’homo-hetero. A
partir d’aquí neix tot un corrent exegètic que busca rastres d’aquest amor
radical, d’aquest amor trencador, en
quatre fonts: l’Escriptura, la Tradició,
la Raó i l’Experiència.
Tot aquest treball és el que estem
fent aquest curs a l’Associació Cristiana de Lesbianes, Gais, Transsexuals i
Bisexuals de Catalunya (ACGIL). Vam
tenir ocasió de presentar-ne les línies
generals al darrer Fòrum Català de
Teologia i Alliberament, i vam poder
constatar la necessitat d’obrir espais
d’intercanvi amb altres grups cristians
oberts com el vostre. Esperem que
aquest sigui l’inici d’una llarga amistat, com diu la darrera frase de Casablanca.
Jordi Valls Fuster
Consiliari d’ACGIL
5
ÀMBIT OBERT
Un conte
L
’habitació era fosca, encara que no fosca del tot, els
contorns dels mobles es veien gràcies a uns dèbils
rajos de sol que entraven per la persiana abaixada.
Asseguda en aquell llit de molles, la noia s’abraçava les
cames, mentre ballava una cançó lenta i rítmica, que la
portava endavant i endarrere de si mateixa. Com en un
ritu màntric, dansava amb els seus pensaments, intentant esquivar-los, perquè no tornessin a molestar-la.
La soledat de la fosca habitació creixia a mesura que
la llum s’anava fent més intensa, el silenci de la seva
cançó es trencava amb la dansa de la pols, que ballava
en aquella llum que ja començava a molestar-la. El ressò d’aquells moviments la tenia captiva, aquell estrany
ball, que feien les volves, li semblava fins i tot revelador. Com era possible que quelcom tan petit, tan feble,
tan miserable com la pols pogués ballar aquella dansa
de llibertat mentre ella era allà tancada, presa dels seus
propis pensaments i
de la por que li feia
tenir-los?
A mesura que la
fosca torbadora de
la matinada perdia
terreny davant del
dia, el silenci començà a trencar-se, amb
els sorolls familiars
del tràfec matiner, les
veus, els carros, els
cops de plats i gots
que es movien sobre
les safates de color
crema, tot naixia de
nou, cridat pel sol
que empenyia tothom a aixecar-se. No
suportava aquell enrenou, ella volia seguir ballant amb la seva memòria, volia moure’s per esquivar els records i les penúries, però
la normalitat del matí trencava la seva concentració, i
el moviment dels altres li feia perdre el ritme de la seva
dansa.
No recordava com havia arribat fins aquí, era conscient
que un dolor terrible li havia trencat el pit, ara ja feia molt
de temps. Sabia que aquell dolor, que va entrar en el seu
cor com una espasa, havia anat creixent a mesura que
la terrible arma s’enfonsava, lentament, pausadament,
dins les seves entranyes. El record d’aquell primer dolor
l’alterava, havia estat tan horrorós, havia estat tan intens; ara amb el pas del temps el dolor seguia, hi era,
no l’havia pas abandonat, però havia canviat, el dolor
havia madurat dins del seu interior, creixent i fent-se
6
més responsable, aquella estocada inicial, que li havia
destrossat el cor, s’havia anat fent gran i havia acabat
per dominar tot el que era ella, la seva ment, el seu fer,
el seu voler..., tot estava ja controlat per un dolor que
ja no punxava, però que feia patir, potser més encara.
La porta de l’habitació s’obrí, i amb ella una altra llum,
menys forta i més freda que la del sol del matí. Entrà un
noi, carregat amb la safata de l’esmorzar i vestit amb
un somriure que, més enllà de les pors de la noia, semblava sincer. Deixà tots els trastos damunt la taula nua, i
s’acostà a la finestra. No!, volia cridar ella, més llum no,
no vull il·luminar els meus records, no vull veure el meu
dolor, no vull patir més. Però el seu crit no arribà mai a
sentir-se, la seva veu no va ser mai pronunciada, perquè
aquell dolor, que havia madurat dins d’ella, també havia
conquistat la seva boca.
Mentre el xiscle se li ofegava a la gola, el noi apujà la persiana de la
finestra, i de cop
esclatà una llum intensa, càlida, una
llum forta i potent,
que entrà com un
tsunami i abastà tots
els racons de la fosca
i silenciosa habitació.
I en aquell instant,
com si d’un bany es
tractés, la claror va
batejar aquella trista i dolorosa noia,
amarant-la tota dins
d’aquella lluminositat que semblava
abraçar-la.
Mirà el noi que li
somreia, i de cop i
volta quelcom es trencà dins seu, la fortalesa que tant
de temps li havia costat construir a aquell dolor que la
dominava, es va desfer sota la intensa i càlida claror
d’aquella llum del matí, que arribà fins a l’últim racó
de si mateixa. I aleshores, somrient també ella, li digué:
Gràcies!
El dia que el Senyor embenarà les ferides del seu poble i el guarirà dels cops rebuts, la lluna brillarà com el
sol, i el sol serà set vegades més brillant, com si concentrés en un sol dia la llum d’una setmana. (Is 30, 26)
Marta López Ballalta
El Butlletí
Església Protestant de Barcelona-Centre
ÀMBIT OBERT
Pobra3
H
abitualment, ja sigui en pla col·
loquial, ja sigui a les informacions
en mitjans de comunicació, es
parla de pobres de forma general. S’hi
engloba homes i dones que pateixen escassetat de mitjans per a la seva supervivència, per a viure una vida digna que
els permeti accedir a l’aliment, a l’educació, a la sanitat, a un habitatge confortable, a la justícia que els protegeixi
i a una feina digna que els faci créixer
com a persones.
El llenguatge i l’estadística expliquen
però en moltes ocasions no abasten la
immensa realitat, i alguna cosa queda oculta a les Lletres i a les Ciències.
D’aquí el títol d’aquest escrit en què es
barregen lletres i un número.
He fet una passejada pels evangelis i m’he endinsat en el moment tan
conegut de la multiplicació dels pans i
els peixos. Jesús, davant una multitud
famolenca i cansada del camí, diu als
deixebles: “Doneu-los
menjar vosaltres mateixos”. És a dir, preocupeu-vos per la realitat
que teniu davant que,
per molt immensa que
sigui enfront de la vostra debilitat i manca
de recursos, no podeu
escapolir-vos-en si és
que voleu continuar
caminant cap al Regne:
això no és política del
món, és opció pels pobres, primers en el cor
de Déu.
Així van quedar escrites les dades dels
que van menjar:
“Només d’homes, eren uns cinc
mil” (Jn 6, 10). “Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes” (Lc 9, 14).
“D’aquells pans, n’havien menjat
cinc mil homes” (Mc 6, 44). “Els qui
havien menjat eren uns cinc mil homes, sense comptar dones ni criatures” (Mt 14, 21).
La matisació de l’evangelista Mateu
em va bé per endinsar-me en un fenomen que continua sent actual: la invisibilitat de la dona pobra i el que això
significa a l’hora de quantificar el problema de la pobresa en el món.
La dona, en general, és individu,
però viu en grup. Gairebé mai va sola:
porta la família, fills i filles, per la mà
i en el ventre; porta ancians i ancianes; cuida malalts, escolta, consola i
sol deixar-se tocar pel sofriment dels
altres.
La dona pobra, des de la dimensió
de grup en què sol viure, és “pobra a
la tercera potència”, és a dir, “pobra al
cub”: per ella, pels que depenen d’ella
i per la deterioració del seu espai vital.
Vet aquí la fórmula:
Dona X fills i dependents X deterioració de l’entorn = Pobra3
Les dones no tenen les claus del poder
per solucionar temes econòmics i polítics ni tan sols a nivell local, i dia a dia
estan pendents del que tenen al voltant
i que no pot esperar. Les imatges de pobresa a què estem acostumats: guerres,
camps de refugiats, zones marginals de
grans ciutats, moviments migratoris,
crisi econòmica, destrucció del mercat
laboral, pèrdua de drets humans, etc.,
mostren la realitat de violència, injustícia i deterioració de la seva vida, la dels
seus fills i dels febles que l’envolten.
Mostren també como el seu entorn es
va destruint i és cada cop més costós
portar una vida digna.
I no obstant això, aquesta pobra3 que
és la dona pobra, seria la porta d’entrada per solucionar molts dels mals
d’aquest món. La seva mirada panoràmica no deixa fora el feble. Amb un compromès i solidari punt de suport, la seva
empatia i creativitat donarien molt de si.
Com passa ja en tantes situacions de precarietat en què, amb molt poc, fan florir
jardins enmig del desert de l’oblit i la injustícia. La seva capacitat de compassió i
de consol abracen un camp tan immens
que integra els més febles.
Cal eradicar la invisibilitat d’aquestes
dones. Si “els qui havien menjat eren
uns cinc mil homes, sense comptar
dones ni criatures”, no dubtem que a
aquests cinc mil cal sumar-hi dones i
nens. Sempre seguien Jesús. I si hi eren
sabem que van menjar, encara que la
història no els comptabilitzi, perquè no
tenien presència jurídica.
Preguntem-nos avui quants milions
de dones no compten en la vida i l’estadística del món actualment. Dones de
totes les latituds, de totes les creences i
de totes les cultures.
Les pobres3 no tenen ni veu ni temps
per fer-se veure i respectar. Caldrà donar-los veu i temps a través dels qui
tenim temps, veu i possibilitats, no per
explicar el nostre missatge, sinó per fer
present el seu. Si les pobres es fan visibles, els qui són el seu cercle permanent
(fills, ancians, malalts, etc.) també ho
seran. Si elles tenen un espai vital digne,
hi haurà llars, hi haurà aliment, hi haurà
interès per l’educació i una defensa més
bona contra la violència i la injustícia.
El benefici seria per a tots en tres dimensions: per a la dona, per als més febles a càrrec seu i per a l’entorn en què
viuen. Però no només.
El benefici seria per al
món sencer, perquè
el desequilibri actual
és desproporcionat i
aquest vaixell “Planeta
Terra” s’està escorant
a causa de la lluita pel
poder global, cosa que
afecta cada cop més els
que són invisibles per
als paràmetres d’ambició que mesuren la vida
dels éssers humans.
Arriba el temps, ha
arribat ja, de fer creïble el que Jesús va
dir: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. No hi haurà societat, religió ni
cultura que sigui creïble si no reconeix
en igualtat tots els éssers humans. No
hi haurà democràcies saludables si circumscriuen els seus èxits a la demarcació
dels seus territoris i es despreocupen del
poble global que és la humanitat. No
hi haurà cultures amb reconeixement si
sobreviuen eliminant el patrimoni de les
cultures minoritàries.
Per acabar, animant l’esperança, recordo Hélder Câmara que va viure en
tres dimensions ajudant els altres, amb
la mirada posada un xic més enllà: “Si
sabessin que la verdadera quarta
dimensió és la visió de l’invisible, la
perspectiva de l’eternitat!”.
Mari Paz López Santos
www.pazsantos.com
Traducció
7
PÀGINES CENTRALS
Què podem fer per l’alliberament personal
i col·lectiu, social i nacional, local i global?
N
omés desitja alliberar-se
qui se sent mancat de llibertats, qui està pres, sotmès, oprimit, dependent...; qui
no pot viure dignament, qui no
pot expressar les seves necessitats..., aquell a qui manquen llibertats.
Cada individu, cada col·lectiu,
cada nació... se sent més o menys
lliure segons com siguin les relacions d’independència o de
submissió amb els altres. De fet,
podem considerar que totes les
persones –siguin individuals, col·
lectives o nacionals– tenen drets i
necessitats semblants. I per tant,
no cal ni val contraposar drets
dels uns contra els dels altres.
Però tampoc cal ni val contraposar els processos d’alliberament
de cadascun d’aquests tipus de
persones. No podem continuar
creient –és una creença sense fonament– que hom pot alliberar-se
tot sol, com a individu, sense alliberar-se alhora com a col·lectiu
o com a nació. Més enllà de l’al·
lucinació individualista no existim
com a individus, no existim sense
una parella que ens hagi fecundat, sense la calidesa i la cura
d’uns adults que ens han estimat,
adults que formen part d’una comunitat, d’unes relacions naturals
i socials que fan possible la vida
humana.
La història i l’actualitat ens mostren que aquestes relacions personals, socials i nacionals no sempre
afavoreixen la millor vida possible
per a tothom. És a dir, que gran
part de la població de cada país
i del món viu amb una manca de
llibertats considerable per culpa,
en general, que una altra part o,
8
fins i tot, una minoria de la població la sotmet per mantenir els seus
privilegis.
En les relacions personals, el
masclisme; en les relacions socials,
el classisme; en les relacions econòmiques, l’explotació; en les relacions nacionals, la dominació...
No és fàcil avançar en tots els
fronts, però si no ho fem, uns suposats alliberaments en un àmbit
amagaran, encobriran altres velles
dependències.
Què podem fer per avançar alhora en l’alliberament personal i
col·lectiu, social i nacional, local
i global?
Primer, considerar que totes les
llibertats es reforcen i que cap
s’aconsegueix sola.
Segon, que l’alliberament personal es potencia quan participem en l’alliberament col·lectiu i
també a l’inrevés. Tota interacció
alliberadora potencia els diferents
processos. No hi ha el dilema de
què és primer, si l’ou o la gallina,
l’alliberament personal o el col·
lectiu. És simultani. I el mateix
amb l’alliberament social i nacional, o són simultanis, o no seran.
Cada alliberament obre la porta
perquè l’altre pugui també produir-se.
Es tracta, per tant, d’implicar-nos
a participar activament a generar
un país i un món –tampoc els podem separar– habitables per a tothom: homes i dones, infants i vells,
individus i col·lectius, societats i
nacions, en l’àmbit local, proper...
i en el món sencer.
L’Associació Nova – Innovació
Social www.nova.cat pretén avançar cap a un país i un món habitables per a tothom, és a dir, un
món on totes les persones i pobles
disposin dels recursos adequats
PÀGINES CENTRALS
per satisfer dignament les seves
necessitats bàsiques de manera
sostenible i equitativa.
Els objectius no poden ser altres
que els de cercar unes relacions
equitatives, respectuoses, amoroses; unes relacions que necessiten
reconstituir una política i una economia greument desequilibrades,
altament perjudicials per a la vida,
genocidament destructores de les
llibertats i dels drets propis dels éssers humans.
Els mitjans han de ser coherents amb el país i el món que
volem, amb les llibertats que volem, han de ser uns mitjans deliberatius i noviolents. “El fruit ja
és a la llavor”. Ens hem d’alliberar
de la violència, però també de la
passivitat.
La primera estratègia que estem
endegant des de Nova és la de
promoure la participació deliberativa –emparada en la força de les
raons i no en la força dels vots de
la majories– en tots els àmbits socials i polítics; també promoure la
transparència, tot començant pel
sector públic, imprescindible per
a una deliberació ben fonamentada; i promoure l’economia del
bé comú, com un camí de canvi
alhora de cada col·lectiu i de la
societat en el seu conjunt. Estem
oferint algunes eines i serveis que
faciliten aquesta primera estratègia a www.delibera.info
La segona estratègia és la de
promoure la no-violència en tots
els àmbits: oferint formació a col·
lectius i moviments socials per millorar l’impacte de les seves accions
a casa nostra, i especialment en diferents zones de conflictes, mitjançant NOVACT – Institut Internacional per a l’Acció Noviolenta www.
novact.org
L’alliberament local – global
l’hem estat plantejant en els darrers anys amb el projecte inter-
nacional Consens de Barcelona,
que promou Cercles de Transició
per transformar la societat des
de la ciutadania www.barcelonaconsensus.org La declaració,
que planteja 7 grans transicions i
35 objectius, ha estat elaborada
emprant www.deliberaweb.com
entre 150 homes i dones d’arreu
del món.
En el marc català estem donant
suport a iniciatives que reforcen alhora la sobirania nacional i social,
“El fruit ja és a la
llavor”. Ens hem
d’alliberar de la
violència, però també
de la passivitat.
repensant els 3 camps habituals
que defineixen un Estat: la política
(la bandera), l’economia (la moneda) i la defensa (l’exèrcit).
Sobre la política, cal una acció
urgent per reconstituir la democràcia, equilibrant el seu costat
participatiu/directe amb el seu
representatiu/indirecte.
Estem
donant suport al Parlament Ciutadà com un espai permanent de
contrapès ciutadà als poders establerts www.parlamentciutada.
cat I també a la comissió Nova
Política, que recull amb altres col·
lectius en l’Espai Democràcia de
la www.wikiconstitucio.org propostes per plantejar i acordar una
nova política des de la ciutadania.
Sobre l’economia, a més d’estendre
l’Economia
Solidària
www.xes.cat i l’Economia del
Bé Comú, estem donant suport
a l’EuroCat: una moneda social
catalana complementària a l’Euro
www.euro-cat.cat que permeti
oferir liquiditat sense interessos
i que alhora incrementi la sobirania financera, sense la qual la
sobirania nacional queda profundament afeblida.
Sobre la defensa, també estem
plantejant, amb un equip que
aplega persones significatives del
moviment per la pau, una crida
perquè Catalunya com a nació
de pau plantegi un nou camí per
enfocar la seguretat i la defensa
sense exèrcit www.estatdepau.
cat, amb sistemes de protecció i
defensa civils que cerquin garantir la seguretat humana en tots els
seus aspectes.
El País Que Volem és el projecte
que vol ser un altaveu d’aquestes i moltes altres iniciatives que
estan sorgint arreu, és un procés
participatiu de país, impulsat per
un ampli ventall d’entitats, que vol
suscitar que com a poble ens plantegem, de forma plural i no partidista, quins són els reptes clau que
tenim i quines són les propostes
per fer-hi front www.elpaisquevolem.cat
Aquestes són algunes de les
pistes que plantegem des de la
frontera entre viure en un país i
un món estructuralment desequilibrats, insostenibles i violents... i
viure amb la prioritat de cadascú,
de cada col·lectiu i de cada poble
per transformar-los.
Martí Olivella
Nova – Centre per
a la Innovació Social
www.nova.cat
9
REFLEXIONS
Qüestionari sobre la família
E
l mes d’octubre de 2013 el Vaticà feia públic el Qüestionari
sobre la família, preparatori de
la III Assemblea Extraordinària del
Sínode de Bisbes. Aquest qüestionari va ser enviat a les conferències
episcopals, i en els seus webs i també en d’altres se’ns donava la possibilitat de respondre’l i fer conèixer
així les nostres reflexions sobre la
família a la comissió preparatòria
del Sínode. Les reflexions es podien
enviar des de parròquies, grups, associacions i també a títol personal.
El qüestionari conté 138 preguntes, distribuïdes en nou apartats: 1.
Sobre la difusió de la Sagrada Escriptura i el magisteri de l’Església sobre la família; 2. Sobre el matrimoni
d’acord amb la llei natural; 3. La pastoral de la família en el context de
l’evangelització; 4. Sobre la pastoral
per afrontar algunes situacions matrimonials difícils; 5. Sobre les unions
de persones del mateix sexe; 6. Sobre l’educació dels fills al si de situacions matrimonials irregulars; 7. Sobre l’obertura dels esposos a la vida;
8. Sobre la relació entre la família i la
persona; 9. Altres situacions difícils.
És un qüestionari obert que admet diferents maneres d’estructurar
les respostes.
Entre els que han donat resposta
a aquest qüestionari trobem persones i grups que han fet públiques
les seves reflexions. En aquest article veurem algunes de les respostes donades des de quatre àmbits
diferents: la Delegació de Sabadell
del Col·lectiu de Dones en l’Església
per la Paritat, l’Asociación de Teólogas Españolas (ATE), la Parròquia de
Sant Medir i una resposta personal,
la del teòleg José Arregi.
L’estructura que han donat a les
seves respostes és diferent: la Delegació de Sabadell ha respost a
preguntes concretes dins dels grans
apartats. L’ATE i J. Arregui han optat per donar una resposta per
10
apartats i la Parròquia de Sant Medir ha donat una resposta global a
tot el qüestionari. No obstant això,
exposarem les idees generals de cadascun assenyalant aquells aspectes
en què coincideixen i també aquells
aspectes que han tractat diferent.
Atesa l’amplitud del qüestionari i
la limitació d’espai d’aquest article,
hem decidit publicar les respostes
senceres al nostre web.
En termes generals, una primera
constatació que podem fer és que es
manifesta l’agraïment per poder enviar les reflexions sobre la família tal
com es percep als nostres dies. Una
segona constatació és el decalatge
que s’observa entre les posicions de
l’Església i la realitat que estem vivint.
Aquest desfasament es fa palès, per
exemple, en el desconeixement dels
documents del magisteri de l’Església
sobre la qüestió. Un desconeixement
que es produeix en molts casos per
la manca d’interès que desperten:
estan molt allunyats de la realitat
i no aporten gairebé res als problemes que tenen les parelles avui. També s’observa que es tracta de textos
dogmàtics i rígids. A més a més, en
la resposta de l’ATE, hi veuen una
descontextualització de les Escriptures, que se citen parcialment i sempre
en suport de posicions preses prèviament, fet que té com a resultat, per
una banda, que es perdi la paraula
nova i crítica de l’Evangeli; i per l’altra,
que aquest ús és perniciós per a les
dones, atès que es tracta del lloc que
ocupen en les famílies sense menció
del context cultural en què van sorgir.
La Delegació de Sabadell observa que
en aquests documents sempre s’ha
ignorat el masclisme i s’ha culpabilitzat les dones, preconitzant la submissió de la dona com a font de virtut.
Un altre exemple d’aquest allunyament és que es parli de “llei
natural”. Un concepte molt discutit
en els àmbits científics i teològics,
atès que és diferent segons de quina cultura estem tractant. Tot això
per no parlar de la Humanae Vitae,
que també ha caigut en l’oblit en la
majoria dels casos.
Pel que fa a la terminologia, també hi ha acord a dir que expressions utilitzades en la redacció del
qüestionari, com ara “situacions
matrimonials difícils” o “situacions
matrimonials irregulars”, són expressions desafortunades. S’hauria d’ha-
REFLEXIONS
ver cercat altres termes o adjectius
que no tinguessin la càrrega negativa
que pot tenir parlar de “difícils” i sobretot “irregulars”, per les connotacions, fins a cert punt excloents,
que tenen en establir una diferenciació entre les persones. Tornarem
més endavant sobre aquests temes,
en parlar dels continguts que se’ls
ha donat.
Des de la Parròquia de Sant Medir,
ens recorden que el Concili Vaticà II
va establir que la finalitat del matrimoni és l’amor conjugal i recíproc
entre els cònjuges en primer lloc, i
en segon lloc la procreació, al contrari del que l’Església havia pensat
en anys anteriors. També ens recorden que, malgrat que el dret canònic segueix aquesta línia, a la pràctica sembla que la procreació torni
a situar-se al primer lloc. L’amor és
el primer. Com diu José Arregi, si hi
ha amor hi ha sagrament, encara
que oficialment no estiguin casats,
i sense amor no hi ha sagrament,
per més casats que estiguin. Una
afirmació que és compartida i a la
qual des d’ATE afegeixen el respecte
i des de la Delegació de Sabadell la
fidelitat. Aquestes serien les bases
sobre les quals s’hauria de replantejar el concepte de família. La família
tradicional, s’ha constatat que no
és garantia que hi hagi amor, respecte, fidelitat i que es transmetin
els valors cristians. Només cal veure els casos de violència masclista,
o els matrimonis que fracassen en
acabar-se l’amor que els unia, o
les transformacions que ha tingut
la família al llarg de la història, per
posar uns exemples. Des d’aquesta perspectiva, es considera que
s’ha de tractar la família amb una
mentalitat més àmplia i més d’acord
amb els temps actuals. I sempre tenint present que l’Església ha de ser
acollidora i no fer diferències entre
les persones. L’amor, la fidelitat, el
respecte, i dit d’una manera que
pot semblar simplista, són la base
de les famílies considerades en el
seu sentit més ampli: les parelles, els
Una segona
constatació és el
decalatge que
s’observa entre les
posicions de l’Església
i la realitat que estem
vivint
fills i també altres familiars, i afecten
també altres preguntes plantejades
en aquest qüestionari, tals com el
cas dels divorciats tornats a casar, la
transmissió de la fe i dels altres valors, les unions de persones del mateix sexe, etc. Per a l’ATE, de la mateixa manera que pares, avis i altres
familiars han acceptat els fills que
han optat per estils de vida diferents
als de la família tradicional, això mateix hauria de fer l’Església: cal detectar els ambients familiars i les circumstàncies que fan de les llars llocs
de creixement, d’obertura als altres
i llavor de valors humans i cristians.
S’ha de repensar què és allò que es
pot demanar a una família perquè
sigui una família de veritat.
D’altra banda, les famílies estan inserides en un context social concret,
en el nostre cas, una crisi endèmica
que també les afecta directament.
Aquesta situació, sí que comporta
dificultats. Hem parlat més amunt
de la utilització del terme “situacions
familiars difícils” que en les preguntes del qüestionari es refereixen a divorciats tornats a casar, fonamentalment. En la resposta de la Parròquia
de Sant Medir, consideren que els
termes “difícils” i “irregulars” haurien de fer referència a les famílies
que tenen mancances derivades de
la falta de treball, de realització dels
seus projectes de vida, mancances
afectives, d’habitatge digne, d’escolarització adequada dels infants, de
cura dels malalts o de la gent gran.
I també d’aquelles famílies de persones immigrades que estan separades
físicament. Les circumstàncies socials
també són presents en la resta de
respostes del qüestionari.
Sobre els temes de pastoral, a tot el
que hem apuntat anteriorment que
s’ha de tenir en compte, es considera que l’Església ha d’ampliar horitzons” més enllà de la família nuclear.
Ha d’estar al costat de les persones,
sense fer diferències i sense estigmatitzar-les per les seves orientacions o
maneres de viure. També caldria estar
en sintonia amb la manera de pensar
de la societat d’avui i donar suport als
que estan vivint situacions complexes,
sigui quina sigui la causa. També cal
tenir present la situació de la dona en
la família i revisar tot allò que en l’àmbit del llenguatge, i també en altres
àmbits, pot conduir a fer que se la menystingui o que legitimi el domini o la
superioritat de l’home sobre la dona.
D’altra banda, i reconeixent el paper que té la família en la transmissió de la fe i dels valors, es considera
també que en la nostra societat les
formes de transmissió de la fe i els
valors no són exclusives de la família
nuclear. Altres membres de la família o de les comunitats poden donar
suport als membres de la família i
convertir-se també en transmissors.
Més amunt fèiem referència
que hi ha un desfasament entre la
doctrina de l’Església i la societat.
Després de veure les respostes al
Qüestionari, podríem dir que hi ha
un desfasament entre la institució
eclesial i la realitat de la vida dels fidels. La realitat és que moltes de les
coses que s’apunten en les respostes, ja es duen a la pràctica, si més
no en els àmbits en què es mouen.
Per exemple, a la parròquia de Sant
Medir, es donen els sagraments
sense fer preguntes, a excepció de
les celebracions del matrimoni.
Com us dèiem més amunt, us
hem donat unes pinzellades de les
respostes que hem recollit i seria interessant que completéssiu aquesta
informació llegint a www.donesesglesia.cat els documents sencers.
Ernestina Ródenas
i Mariona Saurí
11
REFLEXIONS
Dones grans
H
i ha una minoria de dones grans que tenen béns
propis o jubilacions importants, pròpies i del marit; aquestes poden tenir una vellesa a casa seva,
voltades de l’afecte dels seus familiars i amb la cura d’una
persona o persones que facin més fàcil la convivència si
arriba una incapacitat. També tenen accés a residències
on estan ben cuidades.
Trobem una altra franja de dones grans: vídues amb pensions petites o, si no han treballat mai assegurades, sense pensió pròpia, amb una important reducció d’ingressos
que, si volen continuar vivint a la llar de sempre, es troben
amb les mateixes despeses que en vida del marit; amb això
han de començar a fer números, i de vegades, per més que
canviïn de costums, els números no surten.
Les persones grans més necessitades són aquelles que
han de viure amb una mínima pensió, amb fills o familiars
aturats que no les poden ajudar, i que no tenen el valor
d’anar a menjadors populars perquè sempre han estat autosuficients.
Darrerament s’està constatant que en algunes residències
els familiars retiren els parents grans perquè estan tots a
l’atur i necessiten la seva pensió per sobreviure.
Quan parlem de dones grans, sempre hem de tenir en
compte les dones grans independents i les dones dependents. Es pot ser gran i tenir limitacions, cosa normal, però
és molt diferent arribar a una dependència.
La dona gran no dependent està fent i pot fer grans serveis a la societat. Actualment hi ha molts joves que poden
treballar, perquè l’àvia i l’avi són un gran suport en l’atenció
dels seus fills. Moltes formen part d’associacions des d’on
aporten les seves idees i els seus serveis a la societat. També
és important el voluntariat.
Però, si aquest article també té com objectiu que les persones grans reflexionem, crec que hem de considerar que
hi ha persones grans que no saben ocupar el lloc que els
pertoca en la família i de vegades en els grups socials en
què es mouen.
Les persones que tenen diners de vegades es tornen autèntiques dictadores que pensen que tothom ha d’estar al
seu servei i tothom ha de fer la seva voluntat. De vegades
les pitjors són les dependents. No tenen consciència que en
una família tothom té dret al desenvolupament i que l’obligació de vetllar pels altres la té de la mateixa manera que
quan era jove i independent.
Una altra faceta que les dones grans hem de tenir en
compte és que hem d’estar disposades a donar tot el que
puguem quan ens ho demanin, i que no ens hem de posar
per res en la vida dels altres, especialment dels nostres fills i
filles, sobretot les polítiques, i si no ens demanen res “calladetes estem molt maques”.
Passant de tema. Si bé reafirmem que les dones grans no
són objecte d’atenció majoritàriament, voldríem assenyalar
que Nacions Unides en algunes ocasions ha fet referència a
12
les dones grans, i potser la més important és el document
següent: RECOMANACIÓ NÚM. 27 PER A L’ELIMINACIÓ DE
LA DISCRIMINACIÓ CONTRA LA DONA DE LA CEDAW.
El Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra les
Dones (CEDAW), en la 47 sessió va emetre la Recomanació
General núm. 27 sobre les dones grans i la protecció dels
seus drets humans. En aquesta Recomanació, entre moltes
altres coses, es posa en relleu la desigualtat existent entre la
dona i l’home grans.
La dona que ha dedicat la seva vida a la cura de tota la
seva família i moltes vegades a la del seu marit (els sogres,
cunyats amb minusvalideses...) si no ha treballat, o ha treballat en jornades reduïdes, en enviduar, queda en condicions
econòmiques molt precàries que són la majoria, en el cas de
no tenir béns propis.
Quant a l’atenció a la Seguretat Social, el panorama actual
és que les llistes d’espera han augmentat el doble del temps:
per a una operació de cataractes, tres anys; per a una operació de maluc, tres; per a un recanvi de pròtesi de genoll,
tres..., mentre que abans l’espera era d’un any i mig. Si bé
és cert que la gent gran en general són les persones que
necessiten i utilitzen més l’assistència mèdica, el Govern ha
de revisar l’economia i restringir altres despeses abans que
desatendre aquells que durant tota la seva vida han sostingut la majoria dels ciutadans d’una manera o d’una altra.
Respecte a la participació en la política, malgrat el percentatge que la dona gran té en el còmput de la ciutadania, no
té la possibilitat de presentar-se per a un càrrec polític o poder escollir una persona gran com ella perquè la representi.
Això se’ns pot dir que és una qüestió dels partits polítics, i és
cert, però és la manca de consciència de la quantitat de dones grans existent i de les seves capacitats el que impedeix
que es pensi que puguin ser candidates.
És a nosaltres, des de les nostres associacions, a qui ens
correspon principalment trencar aquest sostre de vidre i
aconseguir unes minories crítiques que respectin i reconeguin que els drets humans són també els drets de les dones
grans.
Angelina Hurios Calcerrada
INFORMACIONS
Semblança
M. Antònia Canal
E
l dimecres 26 de març La Vanguardia
va publicar un article parlant de la M.
Antònia. És professora emèrita de la
Universitat de Girona. Es va jubilar el 2001.
Actualment dirigeix el Gabinet de Materials
i de Recerca per a la matemàtica a l’escola
(GAMAR), un espai de formació permanent,
experimentació i divulgació entorn de l’ensenyament de les matemàtiques a l’escola
(infantil i primària) on rep contínuament la
visita de mestres de diferents llocs de l’Estat.
Va ser creat amb la dotació del premi Jaume
Vicens Vives que li van concedir per la seva
feina a la docència universitària. “Quan em
comenten que malgrat l’edat em conservo molt bé,
penso que el que veritablement importa és una altra
cosa, segueixo per animar els mestres i mantenir la
seva il·lusió. Això és el que pretenc conservar”.
Es va fer sòcia del CDE després d’assistir al Primer Congrés de Dones Cristianes (desembre de 1997). Fa un balanç positiu de la feina del CDE, tot i que ara no pot participar gens en les activitats per les dificultats de mobilitat,
però si que ens segueix llegint la nostra revista. Li agrada
molt. Diu que és important perquè recull la nostra vessant
social i teològica. Respecte a l’objectiu del CDE, creu que
és molt important que hi siguem i que ens coneguin.
Ella es va prendre seriosament, i encara ho
fa, el Concili Vaticà II (el decret Lumen Gentium): Els laics estem cridats a col·laborar
amb la nostra feina en l’obra general de
Déu en el món. És la seva manera de fer la
feina. Hi ha molta gent que no ho entén.
És una llàstima, i voldria que ho entengués
tothom.
Ofereix cursos i va allà on la demanen.
És autora de diverses publicacions, dossiers
publicats per l’Associació de Mestres Rosa
Sensat, de la qual ella n’és cofundadora, i
altres llibres. Va exercir de mestre a Virtèlia,
al Liceu Francès i sobretot a l’escola Thalita.
Va fundar i dirigir l’Escola Ton i Guida (1962-1979). Va fer
classes de didàctica de les matemàtiques a la Universitat
Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Vic i a la de
Girona.
Ha rebut molts premis: la Medalla del Mèrit al Treball, el
Premi Mestres 68, la Insígnia d’Or de la Universitat de Vic,
la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Honor de la Ciutat de
Barcelona, entre altres.
“Procuro d’acceptar el que em ve. La vellesa, també. Acceptar plenament t’allibera” (així acaba l’entrevista que li van fer a La Vanguardia).
Piua Salvatella
En recordança Francesca Bagués i Jordà
V
a morir el primer dia de l’any. Aquest
estiu ja va donar-nos un bon ensurt,
però ara s’estava refent. La vèiem
animada i contenta, i res no ens feia preveure aquest desenllaç tan ràpid.
Ens va dir l’Ernestina feu-li un comiat
en què es faci patent aquesta realitat:
“mireu com s’estimen”. Ho vam fer el
21 de gener al Centre Cívic amb altres
amigues i amics seus que van compartir
amb nosaltres moltes vivències. Nosaltres
érem les seves amigues “noves” ja que
la vam conèixer fa només uns deu anys.
Vam recordar-la quan venia amb el cotxe, mudada i tan
presumida! Primer ens vèiem només dues vegades al
mes, després vam començar els crèdits a la universitat
totes les setmanes. Les reunions mensuals, cinefòrums,
pregàries, celebracions, excursions..., aquestes trobades
tan sovintejades van fer que l’amistat anés creixent més
i més. Era dins del grup una dona activa, inquieta, a qui
agradava de participar i dir la seva en tot. Aviat va co-
mençar a fallar-li la salut: operacions, caigudes, visites a la clínica, acompanyar-la
amb cotxe amunt i avall... Ens va fer patir
tant!
Vam escoltar música, llegir poesies i
escrits seus. La M. Mercè Roca va llegir
L’oració al Crist de la tramuntana, de Carles Fages de Climent, com ella desitjava.
Projectàrem fotografies i imatges.
La Neus va fer-ne un retrat. La moda
dels “complements”..., crosses, bastons,
sabates ortopèdiques, cadira, per venir a
les reunions. Era pràctica... El seu darrer
acte, donar el cos a la ciència. Era tossuda: com ens feia
anar quan volia alguna cosa! Era generosa i va compartir molt amb nosaltres. “L’optimisme és un altre dels
trets que recordo... i una adaptació a les ‘novetats’ que
el seu cos li provocava. Ens va deixar que ‘l’ajudéssim’ i
va formar part de les nostres vides”.
Que descansi en pau! Nosaltres l’estimem i l’enyorem.
Piua Salvatella
13
INFORMACIONS
Vida del Col·lectiu
“E
ns trobem novament, aquí reunides, per posar en comú la
marxa del Col·lectiu i les
preocupacions que ens
animen a fer present el
nostre compromís de dones creients i feministes
organitzades en el CDE,
en els diferents territoris
on som presents.”
Així començàvem la
nostra Assemblea General Ordinària, el 22 de
febrer passat, en la qual
ens vam reunir trentasis sòcies. Durant tota la
jornada vam compartir
aquesta marxa i aquestes
preocupacions a través
de les nostres preguntes i
respostes i ens vam comprometre totes, confirmant-ho amb els nostres
vots, a continuar el camí
emprès fa 27 anys.
La primera part, al matí,
més organitzativa i funcional, tal com toca en
aquest tipus de reunió, es
va desenvolupar amb força agilitat i participació.
La segona, tota ella Àgape, dinar compartit, amistat, converses, abraçades,
ens va portar a la celebració del Memorial del Senyor com a expressió de la
nostra fe en Jesús, de qui
ens sentim seguidores i
deixebles.
La gràcia de Déu i la
força de l’Esperit ens van
omplir per sortir amb ganes de continuar el nostre camí, lluitant per les
causes de les dones, com
diria en Pere Casaldàliga,
encara que aquesta causa no és gens fàcil en el
món actual.
Les fotos que trobareu
aquí i al nostre web ens
ajuden a recordar-ho.
Ernestina
14
LLIBRES
Llibres entorn de l’Afganistan
E
l dissabte 5 d’abril a l’Afganistan
es va celebrar la primera volta
dels comicis per elegir el substitut
de l’actual cap d’estat Hamid Karzai.
És un país que recordem com a lloc
de violència i d’inestabilitat, i també
de dones lluitadores. Mònica Bernabé,
periodista freelance per a El Mundo,
escriu l’endemà: “Els afgans desafien
els talibans: Hi ha cues en els col·legis
electorals malgrat l’amenaça insurgent
dels atemptats. La participació augmenta pel que fa a les presidencials
de 2009 i els atacs es redueixen”. Les
notícies del dia 7 diuen que van votar
7 milions d’afganesos, i d’altra banda,
que un vehicle de civils va xocar contra una bomba a la carretera on van
morir 13 homes, i que 176, la majoria
talibans, van morir en els xocs amb les
forces de seguretat. Una vegada més
el futur és incert. Després de tants
canvis, com serà el proper?
La història d’aquest país tan trasbalsadora la podem conèixer, entre altres
llibres, mitjançant Afganistán, crónica
de una ficción, de Mònica Bernabé
(Barcelona, Debate, 2012). L’autora
ens diu en el pròleg que per entendre
aquest país, que no es redueix al blanc
o al negre sinó que té una gran varietat de grisos, cal llegir el que ha passat
d’una forma extensa i cronològica. I
aquesta va ser la raó del seu llibre. Parla
des d’una experiència viscuda. El 2000
va viatjar per primera vegada amb dues
noies d’aquí per tal de visitar les escoles
clandestines per a nenes i dones, i impressionada davant de tanta repressió,
a finals d’any va fundar ASDHA (Associació per als drets humans a l’Afganistan) juntament amb Anna Tortajada i
Gallus Jarde, les seves coratjoses companyes. I després de diversos viatges, el
2007 s’hi va establir permanentment.
Des del règim dels talibans, el 2000,
fins al 2012 va explicant i denunciant
els fets ocorreguts cada any. Entre ells
la història de la Nadia, la noia que durant deu anys es va fer passar per un
noi amb la finalitat de poder treballar i
mantenir la seva família; El secret del
meu turbant, de Nadia Ghulam i
Agnès Rotger (Barcelona, Columna,
2010), la relata. L’estil tan àgil de Ber-
nabé fa que, malgrat les situacions tan
tràgiques, Afganistán, crónica de una
ficción es llegeixi sense parar i també
amb esperança davant de les actuacions de tantes dones compromeses en
associacions.
I del treball d’aquestes dones i del país,
se’n parla a L’Afganistan, el país de
les dones valentes, publicat per PAUoc
(Plataforma Antiguerra de la Universitat
Oberta de Catalunya), el 2003. És una
història sintetitzada, força completa.
Molt bonic el capítol sobre les dones i la
literatura, conté bells poemes.
El crit silenciat. Diari d’un viatge a
l’Afganistan, d’Anna Tortajada (Barcelona, Barcanova, 2002), és un dels
llibres d’aquesta autora que reflecteix
les seves vivències tan agosarades a
través del viatge realitzat, el 2000, amb
les dues companyes esmentades més
amunt, també valentes, vivint de molt
a prop, perquè s’hi van implicar, la vida
quotidiana dels afganesos. I van constatar la seva generosa acollida i també
la seva energia per aguantar unes increïbles dificultats.
Recentment un afganès, autor de
tres llibres que s’han convertit en bestseller, Khaled Hosseini, a través dels
seus relats, sempre tan intensos, ens
submergeix en la història del seu país.
Metge de professió, ara es dedica a escriure. És enviat de bona voluntat de
l’ACNUR i té una fundació que porta el
seu nom per proporcionar assistència
humanitària als afganesos.
En el primer, El caçador d’estels
(Barcelona Edicions 62, 2003), tot narrant una tendra història d’amistat fraternal, van passant dos escenaris, l’Afganistan i els EUA, on es fa palès el respecte davant les diferències culturals.
Les situacions tan dures que descriu es
veuen compensades pel fons de poesia
que emana.
A Mil sols esplèndids (Barcelona,
Edicions 62, 2007), dues dones són
les protagonistes, Mariam i Laila, que
s’estimaran sempre i aniran endavant
sense defallir davant tots els entrebancs que se’ls interposaran. I sempre
la guerra que destrueix famílies i cases.
És una història en què el dolor dels protagonistes, com en les altres obres, va
impregnat de l’amor.
L’últim llibre, I el ressò de les muntanyes (Barcelona, Edicions 62, 2013),
narra la trista història d’una nena, Pari,
separada de la família, colpida sobretot
pel record del seu germà. Aquí també
hi juguen diferents escenaris i els protagonistes es van entrellaçant, mentre
s’explica detalladament les diferents
situacions polítiques. Resulta agradablement sorprenent per al lector anar
retrobant els protagonistes al llarg dels
anys transcorreguts.
I amb el desig que es pugui arribar a
la normalitat per a les dones com s’havia gaudit amb la reina Soraya (19191928) i que es va reprendre 20 anys
després amb el rei Zahir –malauradament va acabar amb el cop d’estat de
1978–, aquest poema de Tayeba Sohala, escriptora i poeta de Kabul:
(...) Oh, llibertat,
vaig veure con t’executaven a la cruïlla de
la falsedat i la traïció,
com s’esfondraven les torres de les mesquites,
com esborraven el teu nom de la memòria dels calendaris,
com substituïen els teus colors
pels grisos foscos del mussol,
com et cosien els llavis per silenciar-te. (...)
Assumpta Sesma
15
ACTUALITAT
Manifest Dona i VIH
Les desigualtats de gènere, a més de
ser una violació dels drets humans,
contribueixen a l’augment de la indefensió. ONUSIDA diu que aquelles que pateixen de violència de
gènere tenen un 50% més de risc
de contraure el VIH. La xifra és es-
candalosa, atès que l’OMS subratlla
que una de cada tres dones pateix
de violència física o sexual a mans
de la parella, fins al punt que el
45% de les adolescents tenen la
primera experiència sexual de forma forçada.
Veneçuela: Una altra manera de veure
les coses
Raimon, Premi
d’Honor de les
Lletres Catalanes
El cantautor de Xàtiva ha estat
guardonat amb el Premi d’Honor
de les Lletres Catalanes en reconeixement d’una trajectòria de
cinquanta anys que ha portat la
llengua i la literatura catalanes arreu del món. Mig segle després
d’escriure Al vent i després d’haver
publicat una cinquantena de discos
i haver divulgat a través de les seves
musicacions l’obra poètica d’autors
medievals com Ausiàs Marc o altres
de contemporanis com Salvador Espriu, entre altres, el jurat li ha volgut
concedir el premi tant per la seva
carrera artística i cultural com pel
seu compromís cívic. L’acte de lliurament serà el dimarts dia 10 de juny
al Palau de la Música.
Quota anual 9e
Ens han arribat dos articles que ens
parlen de la situació de Veneçuela i
que contrasten amb com es troba reflectida en els mitjans de comunicació. L’un és un article titulat “Quince
notas sobre la realidad de Venezuela” i l’altre és una entrevista que fan
a Asalia Venegas, periodista veneço-
lana. Ambdós plantegen el fet que
és una democràcia i que els que es
manifesten són estudiants i una minoria que formen part dels partits
polítics que van perdre les eleccions.
Aquestes notícies podreu veure-les
senceres al web del Col·lectiu www.
donesesglesia.cat
Acudit de Fer. Publicat a El Punt Avui el dilluns 14 d’abril del 2014
Butlleta de subscripció
Fotocopiar i
enviar la butlleta
Nom i cognomsAdreça
PoblacióD.P.Telèfon Correu electrònic
Tipus de subscripció anual per rebre Paraules i fets de Dones
A/. Domiciliació bancària
Nom del/la titular ............................................................................................................................................................................................................... Adreça...................................................................................................................................................................................
D.P. Població .........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................
Banc o Caixa ......................................................................................... Entitat ......................................................... Oficina ...................Control ................... Núm. compte/llibreta ............................................................................................................
Us prego que fins a nova ordre carregueu al c/c o llibreta indicada els rebuts que us presentarà el
Col·lectiu de Dones en l’Església, en concepte de subscripció al Butlletí Paraules i fets de Dones.
B./Podeu també enviar transferència a un dels dos comptes corrents del CDE: Al número 2013 0121 48 0200449566 (Catalunya Caixa) o bé al núm. 3025 0001 12
1433303596 (Caixa d’Enginyers)
Col·lectiu de Dones en l’Església · C/ Rocafort, 242 bis, 1r 11 D · 08029 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - [email protected] - www.donesesglesia.cat
16