Visualitza/Obre - Repositori UJI

QUAD. PREH. ARQ. CAST. 24, 2004-2005
La gestió ramadera durant la segona
meitat del primer mil·lenni al Llevant
Occidental Peninsular: Model general
o especialització entre assentaments?
Lídia Colominas Barberà*
Resum
En aquest article s’ha volgut contextualitzar els resultats dels estudis de fauna d’alguns jaciments de la mateixa cronologia del llevant occidental peninsular (segona meitat del primer mil·leni) per tal de veure si realment es dibuixa una
dinàmica general o si es documenten diferencies significatives i a tenir presents entre els assentaments.
Resumen
En el siguiente artículo se ha querido contextualizar los resultados de los análisis faunísticos de diversos yacimientos
del levante occidental de la segunda mitad del primer milenio con el objetivo de esclarecer si se dibuja una dinámica general o por el contarrio, se documentan diferencias significativas entre dichos asentamientos.
INTRODUCCIÓ
El període que correspon a la segona meitat
del primer mil·lenni, fa referència al que s’ha anomenat com època ibèrica (segles VIII-I aC), caracteritzat per un marc econòmic complex i especialitzat que estaria sota el control polític d’una estructura fortament jerarquitzada (Gracia, 2003).
Tenint en compte aquesta complexitat en
l’estructura organitzativa de les societats ibèriques,
les estratègies ramaderes s’han caracteritzat de
forma genèrica per una especialització en l’explotació de les diferents espècies domèstiques amb
una tendència cada vegada més marcada cap a
una explotació intensiva de les produccions derivades. La reproducció de l’animal ja no només se
centra en la quantitat de producte càrnic que se’n
pot extreure, sinó que s’intenten combinar diverses
explotacions per obtenir el màxim de rendibilitat,
no explotant només les espècies compatibles, sinó
també les produccions i utilitzacions compatibles
(Franquesa et alii, 2000).
Així, a nivell general, es diu que els productes proporcionats per ovelles i cabres constituirien
la base de l’estratègia ramadera de les societats
ibèriques.
Creiem però que aquesta afirmació s’ha de
matisar, ja que hi ha estudis arqueozoològics que
mostren que aquesta tendència no és general per
tots els assentaments.
Per aquest motiu, s’ha cregut interessant
comparar els resultats obtinguts de l’estudi arqueozoològic del jaciment de Mas Castellar de Pontós
realitzat dins del treball de recerca de tercer cicle
“Estudi de la gestió ramadera a partir del registre
arqueozoològic: Mas Castellar de Pontós (Girona).
* Laboratori d’Arqueozoologia. Departament de Prehistòria. Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, Cerdanyola.
213
LIDIA COLOMINAS BARBERÀ
Figura 2. Gràfica amb el nombre de restes de les
espècies salvatges per períodes.
Figura 1. Taula amb el nombre de restes de cada
espècie per períodes.
Segona meitat del primer mil·lenni.” (Colominas,
2006), amb altres estudis publicats de la mateixa
cronologia i en l’àrea del llevant occidental peninsular, presentant un estudi global de la ramaderia
durant la segona meitat del primer mil·lenni per tal
de poder arribar a documentar la variabilitat especifica entre assentaments i a que poden respondre
aquestes, i així no caure en repeticions simplistes
que poden amagar una variabilitat que cada vegada comença a ser més evident a mesura que es
van generalitzant aquests estudis.
LA GESTIÓ RAMADERA A MAS
CASTELLAR
En aquest apartat es presenta una síntesi
d’una part dels resultats obtinguts dins del treball
de recerca de tercer cicle abans esmentat.
Les restes estudiades corresponen a la zona
de l’anomenat establiment rural del jaciment de
Mas Castellar de Pontós (Girona), amb una cronologia que abraça des del 450 aC fins al 180 aC,
diferenciant tres intervals temporals. El període III
(450-375/350 aC), el període IV (375/350- 300/275
aC) i el període V dividit en el subperíode Vb1
(225-200 aC) i Vb2 (200-180 aC).
214
El total de restes analitzades ha estat de
2225, havent pogut determinar anatòmica i taxonòmicament 1311 restes (58,92 per cent).
Per tal de determinar la importància econòmica de cada taxó, quina selecció es duia a
terme i quina explotació s’efectuava i així arribar
a conèixer la gestió ramadera que es practicava a
Mas Castellar, s’ha incidit sobre l’estructura de la
població sacrificada tractant les dades a nivell temporal per tal de poder documentar la dinàmica de
la variabilitat de cada espècie (importància i composició) i veure si es produeixen canvis pel que fa
a la selecció d’espècies, d’edats o de sexes, tant a
nivell interespecífic com intraespecífic.
S’han documentat un total de 14 espècies
diferents en el jaciment, on el més destacable és la
importància de les espècies domèstiques en relació a les espècies salvatges, sent la representació
d’aquestes últimes absolutament testimonial (Fig. 1).
Aquest baix nombre de restes d’animals salvatges ens mostra que la cacera seria probablement una activitat esporàdica relacionada més
directament amb l’obtenció de matèries específiques, com la pell o les banyes.
Aquest fet ve corroborat per la representació
d’unes parts anatòmiques molt concretes, com
seria el cap i la part distal de les extremitats pel
que fa a animals de talla mitjana o gran, com el
cérvol o el cabirol. També s’ha relacionat una baixa
representativitat de restes d’animals salvatges
amb una activitat lúdica o relacionada amb un grup
social concret, tenint la cacera un caire més social
que econòmic (Albizuri, Nadal, 1999).
Si ens fixem amb l’evolució de la representació de les espècies salvatges (Fig. 2), veiem que hi
ha una fluctuació, però que no seria representativa
de cap canvi en les estratègies cinegètiques de
l’assentament, sinó que estaria més relacionada
LA GESTIÓ RAMADERA DURANT LA SEGONA MEITAT DEL PRIMER MIL·LENNI AL LLEVANT OCCIDENTAL PENINSULAR...
Figura 3. Gràfica amb el nombre de restes d’ovicàprids i bòvids per períodes.
amb el nombre de restes total recuperades, documentant-se més restes d’animals salvatges en
aquells períodes amb un nombre de restes global
més elevat.
Si que volem destacar, però la variabilitat de
les espècies salvatges documentades, ja que tant
s’han evidenciat restes de mamífers de talla gran,
com serien l’ós o el cérvol; de talla mitjana com el
porc senglar, el cabirol o la cabra salvatge; com de
talla petita amb la representació de la marta, de la
llebre o del conill.
En un primer moment, pot sobtar la presència de cabra salvatge, ja que els hàbitats naturals d’aquesta espècie són els prats alpins i els
escarpats de 1300 a 3000 metres d’alçada. A 20
quilòmetres de Mas Castellar es troba el cim de la
Mare de Déu del Mont, de 1123 metres, paisatge
on es podria trobar aquesta espècie. Als jaciments
del Puig de la Nau (Castaños, 1995), Castellet de
Bernabé (Martínez, 1988), La Morranda (Iborra,
2004), el Cormulló del Moros (Iborra, 2004), el
Puntal dels Llops (Iborra, 2004) i a la Bastida
(Iborra, 2004) també s’ha identificat aquest taxó.
L’ós s’ha documentat al jaciment del Turó del Vent
a partir també d’una falange (Oliva, 1998) i al jaciment de La Morranda, on s’han documentat set
restes. Aquesta espècie habita en regions muntanyoses amb boscos caducifolis i de coníferes,
espècies arbustives que s’han documentat a Mas
Castellar i que formarien part de la vegetació de la
zona en època ibèrica (Ros, Piqué, 2002).
Pel que fa a les altres espècies salvatges
documentades, la seva presencia també la podríem trobar en indrets propers a l’assentament,
ja que l’hàbitat del cérvol i del cabirol és el bosc
caducifoli barrejat amb prats i zones de pastura,
la marta habita sobretot en boscos de coníferes i
el porc senglar és un animal molt adaptable que
es pot trobar en qualsevol tipus de bosc (Burton,
1978).
En aquest sentit, la caça que es realitzava a
Mas Castellar no estava relacionada amb una activitat de subsistència, ja que, com hem dit és molt
escassa. Més aviat s’ha de relacionar amb una
activitat lúdica, sobretot per la varietat de taxons
documentats, caçant-se animals que es trobarien
en els ecosistemes de l’entorn de l’assentament.
Si ens centrem ja només en les espècies
domèstiques de Mas Castellar, les que realment
tenen el pes en l’economia de l’assentament pel
que fa a consum alimentari, es documenta un clar
predomini dels ovicàprids per sobre dels bòvids i
suids de manera generalitzada tant per nombre de
restes com pel “Nombre Mínim d’Individus” (MNI)
sent el principal taxó en el marc de l’estratègia
econòmica practicada. Aquest predomini només
disminueix en l’últim període, amb una representació més equilibrada dels tres taxons (Fig. 3).
Aquest fet pot venir donat per una explotació més
diversificada de les espècies, amb una tendència
cap a una explotació més intensiva de les produccions. És a dir, cada vegada hi ha menys especialització en una espècie, en el cas de Pontós en
els ovicàprids i en un producte en concret, i si una
especialització de les diferents produccions que
pot oferir cada animal.
Una vegada documentada la representació
taxonòmica del conjunt, si ens fixem en la variabilitat de cada espècie a nivell temporal pel que fa a
la selecció d’edats i de sexes, l’anàlisi del compo215
LIDIA COLOMINAS BARBERÀ
Figura 4. Representació dels taxons documentats per edats.
nent principal dels taxons i de les diferents edats
(Fig. 4) mostra clarament com el grup d’edat predominant tant entre ovelles, cabres com entre ovicàprids en general seria el d’adults, igual que pels
bòvids, amb una relació també important d’aquest
últim cap el grup d’edat dels subadults. En canvi,
els suids es relacionen de forma directa amb el
juvenils i de manera més indirecta amb els infantils. Amb aquesta distribució d’edats per taxons, els
objectius principals de l’explotació dels ovicàprids
serien les produccions derivades. Generalment i
tradicionalment, per les característiques etològiques de les dues espècies, la cabra s’explotaria
per al consum de llet i l’ovella pel consum de llana.
Alguns ovicàprids també es destinarien directament a la producció de carn. Seria el cas dels
exemplars sacrificats en edat juvenil. Les cabres
sacrificades en edat infantil es poden relacionar
amb la producció làctia, ja que se sacrificarien per
tal d’explotar la llet per al consum humà (Grau,
Pons, 2005).
Pel que fa als bòvids, aquest fet ens pot estar
mostrant una tendència a la utilització d’aquests
animals en activitats agrícoles o de transport però
sense oblidar l’explotació d’aquest animal per al
subministrament de carn. S’ha de tenir present que
216
la quantitat de producte potencialment subministrat d’aquesta espècie, és superior als altres dos
taxons amb diferència.
La relació documentada entre suids i el grup
d’edat juvenil, mostra la utilització d’aquests animals per al consum de carn. Si es té en compte la
distribució dels animals segons el sexe, la majoria d’animals adults corresponen a femelles que
s’haurien sacrificat una vegada esgotada la seva
capacitat de reproducció. D’aquesta manera, el
suids, sobretot els mascles, estarien encaminats a
l’explotació de la seva carn i les femelles es reservarien per a la reproducció.
Cal ressaltar una altra espècie, el gos, que
també està representat en tots els períodes malgrat que amb un nombre molt reduït de restes.
A Mas Castellar s’havia documentat la seva presència per nombroses restes aparegudes en una
unitat determinada que s’havien considerat com
ofrenes o sacrificis (Casellas, 1995).
En aquest conjunt, a part de les poques
restes determinades, cap presenta traces ni alteracions que ens puguin mostrar que havia estat consumit, activitat que si que s’havia documentat en
altres estudis. En el nostre cas, creiem que la seva
explotació estaria més encaminada com animal
de guàrdia o d’ajuda a la cacera o a la ramaderia.
Aquet fet no nega que s’hagués utilitzat aquesta
espècie per a un ús ritual, creiem però, que no
generalitzat ni en l’espai ni en el temps.
A part dels mamífers, també s’han documentat de manera testimonial, restes de malacofauna
-set restes de petxines-. Es troben concentrades
en els períodes III i IV, documentant-se la majoria
en espais exteriors. Aquest nombre tant baix de
restes ens pot estar mostrant la utilització d’aquest
recurs com a objecte (ornaments), més que com
aliment. Sobretot si tenim en compte la proximitat
de l’assentament respecte la costa.
A través de tots el punts que hem anat exposant, s’ha pogut determinar quines modalitats
d’explotació es duien a terme dels animals a Mas
Castellar. S’ha pogut observar que l’estratègia econòmica practicada estava centrada en l’explotació
dels animals domèstics, on la caça només tindria
un paper secundari. Tampoc no tindrien molta
importància a nivell econòmic els recursos marins
tot i trobar-se la costa relativament a prop.
Aquesta explotació es caracteritzaria per la
pràctica d’una estratègia ramadera diversificada, ja
que malgrat que les ovelles i les cabres serien l’espècie principal a nivell quantitatiu, documentant-se
un equilibri entre les dues, també s’explotarien els
bòvids i els suids. L’explotació no se centraria en
un únic taxó.
LA GESTIÓ RAMADERA DURANT LA SEGONA MEITAT DEL PRIMER MIL·LENNI AL LLEVANT OCCIDENTAL PENINSULAR...
Aquesta estratègia ramadera,
també la podem definir com una estratègia especialitzada, ja que cada espècie
s’explota per unes produccions determinades.
Així doncs, podem afirmar que
ens trobem davant d’una estratègia
ramadera on es practicaria una gestió
i explotació integrada de les diferents
produccions i dels diferents productes
que pot oferir l’animal en estat viu on
es busca la màxima rendibilitat de cada
taxó.
A partir de totes aquestes observacions, creiem que Mas Castellar seria
un assentament productor autosuficient
pel que fa a nivell ramader, que s’encarregaria de la reproducció i manteniment
dels ramats, i els explotaria per al seu
autoconsum.
LA GESTIÓ RAMADERA DURANT
LA SEGONA MEITAT DEL
PRIMER MIL·LENNI AL LLEVANT
OCCIDENTAL PENINSULAR
Una vegada definida l’estratègia ramadera que es practicava a Mas
Castellar, s’ha volgut contextualitzar
aquests resultats amb els resultats
Figura 5. Situació geogràfica dels assentaments utilitzats, on 1: ES, 2:
obtinguts dels estudis de fauna d’altres
TV, 3: CO, 4: AP, 5: VI, 6: BSP, 7: LP, 8: PM, 9: MR, 10: PN; 11: TF, 12:
jaciments de la mateixa cronologia del
TB, 13: CB, 14: LS, 15: PLL, 16: LV, 17: LB, 18: LM, 19: CM.
llevant occidental peninsular per tal de
veure si realment es dibuixa una dinàmica general com la que es planteja per aquest
1998), Puntal dels Llops (PLL), (Sarrión, 1981,
període o si es documenten diferencies significatiIborra, 2004), L’Esquerda (ES), (Buxó, Martí, 1994),
ves i a tenir presents entre assentaments.
Alorda Park (AP) (Albizuri, Nadal, 1999), Moleta
Recopilada i analitzada la bibliografia, ens
del Remei (MR), (Albizuri, Nadal, 1999), Vilars (VI),
hem adonat que són molt pocs els estudis de fauna
(Alonso et alii, 1996), Penya del Moro (PM), (Miró,
realitzats en comparació amb tots els jaciments
Molist, 1982), Puig de la Nau (PN), (Castaños,
que es coneixen, i que la major part d’aquests
1995), Ca n’Olivé (CO), (Albizuri, Nadal, 1999), la
es tracta d’estudis preliminars o primeres aproBauma del Serrat del Pont (BSP), (Alcalde, Saña,
ximacions fent que només es presenti un llistat
1994), La Pedrera (LP), (Miró, 1989), La Morranda
d’espècies sense tenir en compte els possibles
(LM), (Iborra, 2004), Cormulló del Moros (CM),
agents i processos que han afectat potencialment
(Iborra, 2004), Torre dels Foios (TF), (Iborra, 2004),
als conjunts de restes de fauna, tant antròpics
Torrelló de Boberot (TB), (Iborra, 2004), Castellet
com naturals. Alguns tampoc presenten estudi de
de Bernabé (CB), (Martínez, 1988, Iborra, 2004),
l’estructura de la població sacrificada o càlcul del
La Seña (LS), (Iborra, 2004), Los Villares (LV),
“Nombre Mínim d’individus” (NMI), apartats en
(Martínez, 1988, Iborra, 2004), La Bastida (LB),
aquests moments imprescindibles i necessaris per
(Iborra, 2004) (Fig. 5).
tal de poder realitzar una anàlisi comparativa.
En tots ells, el “Nombre de Restes” (NR) és
superior a 600, havent descartat els jaciments amb
A partir de la bibliografia disponible, s’han
un nombre inferior de restes per tal de no utilitzar
utilitzat 19 jaciments per a fer aquesta comparatimostres que potser no són representatives del conva: Turó del Vent (TV), (Miró, Molist, 1982, Oliva,
217
LIDIA COLOMINAS BARBERÀ
Figura 6. Gràfica amb el percentatge de restes d’espècies domèstiques i salvatges per jaciments.
Figura 7. Gràfica amb el percentatge de restes de Cervus elaphus per jaciments.
junt per les seves poques restes, ja que la majoria
corresponen a jaciments que no s’han excavat en
la seva totalitat.
Les dades només s’han comparat en base a
la importància relativa o per presència/absència de
taxons.
DIVERSITAT TAXONÒMICA DOCUMENTADA
El primer que s’ha volgut comparar és la variabilitat taxonòmica documentada.
Com podem veure en la figura 6, a nivell
general, les espècies salvatges tindrien un paper
secundari en l’economia de tots els assentaments
en comparació amb les espècies domèstiques.
Existeix però una variabilitat prou significativa per
ser comentada, ja que en alguns jaciments, les
restes d’espècies salvatges arriben a sobrepassar
el 20 per cent de les restes determinades com en
el cas de La Morranda, Puntal dels Llops, Cormulló
dels Moros o Castellet de Bernabé. En altres, la
seva presència és totalment testimonial, com a
l’assentament de Penya del Moro, Els Vilars o La
Bastida.
La major importància relativa dels recursos
salvatges en aquests assentaments es ve explicant, segons alguns autors (Iborra, 2004), pel medi
natural de la zona caracteritzat per àrees més boscoses. Per altra banda, els assentaments amb un
218
percentatge més baix, es trobarien situats al costat
de la costa o en planes.
Aquesta premissa mediambiental però, no
es compleix en tots els assentaments, ja que per
la seva situació geogràfica, a la Bauma del Serrat
del Pont també hauríem de trobar un percentatge
elevat. En canvi trobem només un 2,32 per cent.
Si ens fixem en els taxons explotats, també
es documenta un augment del nombre d’espècies
explotades en aquells assentaments on s’ha documentat un percentatge més elevat, arribant-se a
documentar espècies com el linx, l’ós, el cabirol o
diferents espècies d’aus salvatges.
En gairebé tots els assentaments però, malgrat la variabilitat en el percentatge de fauna salvatge, hi ha dues espècies que són les majoritàries. Serien el conill i el cérvol (Figs. 7 i 8).
Amb molta menys freqüència però també
representatives serien les restes de porc senglar,
llebre i cabra pyrenaica (Figs. 8, 9 i 10).
A Mas Castellar i a Puig de la Nau però, s’ha
documentat un percentatge molt baix (3,12 per
cent i 4,50 per cent respectivament) i una diversitat
molt elevada (nou i vuit espècies diferents respectivament). En aquests casos, potser aquesta relació
contrària entre les dues dades ens pot estar mostrant un paper de la caça més aviat lúdic o social
que no pas econòmic.
LA GESTIÓ RAMADERA DURANT LA SEGONA MEITAT DEL PRIMER MIL·LENNI AL LLEVANT OCCIDENTAL PENINSULAR...
Figura 8. Gràfica amb els percentatges de restes d’Oryctolagus cuniculus i Lepus capensis per jaciments.
Figura 9. Gràfica amb el percentatge de restes de Sus scrofa per jaciments.
Figura 10. Gràfica amb el percentatge de restes de Capra pyrenaica per jaciments.
És un fet que les diferencies socials es
poden reflectir a través del que es consumeix com
aliment. Relacionat amb aquest aspecte s’ha dit,
que un indicador de diferenciació social pot ser la
diversitat d’espècies explotades, on tindrien major
importància les espècies salvatges per sobre de
les domèstiques, ja que aquestes últimes es trobarien més a l’abast de tothom (Ashby, 2002). En
aquest sentit, Ashby ens posa l’exemple de l’Anglaterra en època medieval, on la “classe alta” consumiria sobretot animals salvatges i el més exòtics
possible i que contribuïssin poc al pes nutricional
de la dieta. En canvi la “classe mitja” consumiria
animals domèstics i que a més poguessin oferir
altres productes a part de la seva carn.
Potser, aquests casos que hem apuntat,
ens poden estar mostrant la presència d’un grup
de gent rellevant (a nivell econòmic o político-ideològic) en aquests assentaments amb un paper
important (econòmic o político-ideològic) dins del
seu territori.
Si ens fixem en l’edat dels animals veiem
que no hi ha una caça selectiva centrada en una
edat en concret per cap taxó, ja que es documenten individus infantils i juvenils, però si que hi ha
un predomini dels exemplars adults, sobretot en el
cas del cérvol. Aquest fet ens pot estar mostrant
una caça més relacionada amb l’aprovisionament
de materials ossis per fer instruments de treball
que no una caça pensada en el consum de carn. A
més, els ossos més representats pel que fa al cér219
LIDIA COLOMINAS BARBERÀ
Figura 11. Representació de les espècies salvatges per
jaciments.
vol són els metàpodes i les banyes, ossos àmpliament utilitzats per a la fabricació d’eines.
La presencia només de banyes, també ens
pot estar indicant que aquestes es recol·lectessin,
intercanviessin/comercialitzessin, no implicant
directament la caça de l’animal en qüestió.
Pel que fa la caça de conills i llebres, aquesta s’ha relacionat amb l’explotació de la pell, sobretot quan el nombre de restes supera el 80 per cent
del total.
Malgrat que l’explotació principal dels recursos salvatges fos la d’obtenir matèries primeres, la
protecció dels camps de cultiu, i/o la simplement
lúdica o social, en la majoria de restes s’han documentat traces de processament per al seu consum,
com a l’assentament de La Morranda, Castellet de
Bernabé o Puntal dels Llops.
L’anàlisi del component principal de les dades
de les espècies salvatges dels diferents jaciments
(Fig. 11), ens mostra com es produeix una distribució relativament homogènia dels diferents taxons.
Es documenta un grup central on es trobarien
la majoria d’assentaments amb la representació
del conill, de la llebre i del cérvol, i associacions
d’animals i assentaments més puntuals com La
Morranda i la cabra salvatge o el Turó del Vent i el
porc senglar, despuntant de la dinàmica general.
220
A part dels recursos terrestres, també s’explotaven els recursos marins. Si els estudis de
fauna són escassos, encara ho són més els estudis malacològics. Disposem però d’algunes dades
significatives, com les referents a l’assentament
d’Alorda Park on s’ha documentat una explotació
important d’aquest recurs (80 per cent) en comparació amb l’assentament de la Moleta del Remei
(42,41 per cent) i de Can Olivé (1,06 per cent)
(Albizuri, Nadal, 1999). Malgrat que és un recurs
que normalment queda sobrevalorat en la mostra
i que la seva importància subsistencial no es pot
equiparar a la dels recursos terrestres, creiem
però que les dades poden ser representatives de
l’explotació d’aquest recurs. En aquest sentit, es
documenta una explotació molt més intensiva dels
recursos marins en l’assentament que està més a
prop de la costa.
S’ha dit que segurament hi haurien assentaments localitzats en les proximitats del mar que
articularien el seu desenvolupament econòmic
en l’explotació pesquera (Ruiz, Molinos, 1995), ja
que s’han documentat una gran quantitat d’hams,
arpons i recipients ceràmics relacionats amb el
consum de peix i de marisc.
Veiem doncs, que malgrat el panorama general és el d’una explotació secundària dels recursos
salvatges i/o marins de la zona, hi haurien diferències que s’han de tenir present i que potser ens
estarien marcant una especialització o un grau de
control i ús de les tècniques ramaderes diferencial,
fent una utilització diferencial dels recursos salvatges i /o marins.
Centrant-nos ja en les espècies domèstiques, a nivell general i per aquestes cronologies,
hi ha un predomini generalitzat de l’explotació dels
ovicàprids per sobre dels altres taxons. Però, ovella o cabra?
No tots els estudis de fauna publicats separen aquests dos taxons, fent que, en aquests
casos, sigui més difícil poder arribar a establir l’estratègia ramadera practicada de l’assentament.
En els casos on si que es fa aquesta diferenciació, s’ha vist que el predomini pot ser canviant.
En el Puig de la Nau, Turó del Vent, La Moleta del
Remei, Penya del Moro i a Mas Castellar, es documenta un equilibri general entre les dues espècies.
A La Seña, Los Villares, l’Illa d’en Reixach, Torrelló
del Boverot, La Bastida, La Morranda i a Cormulló
dels Moros s’ha documentat un predomini de l’explotació de l’ovella.
A Castellet de Bernabé i Puntal dels Llops un
predomini de l’explotació de la cabra (Fig. 12).
Aquesta diferent representativitat entre ovella
i cabra, normalment s’ha relacionat amb el medi
LA GESTIÓ RAMADERA DURANT LA SEGONA MEITAT DEL PRIMER MIL·LENNI AL LLEVANT OCCIDENTAL PENINSULAR...
Figura 12. Gràfica amb el percentatge de restes d’ovelles i cabres per jaciments.
natural de la zona. La cabra tendeix a associar-se
a ambients més degradats o menys òptims per a
la ramaderia no necessitant que l’aliment sigui de
tanta qualitat com l’ovella (Lavin et alii, 1993).
La representació de l‘anàlisi del component
principal de les restes dels ovicàprids per jaciments (Fig. 13), ens mostra clarament com hi ha
alguns assentaments que segueixen una dinàmica diferenciada respecte els altres pel que fa a la
representació d’ovelles i cabres. Seria el cas del
Puntal dels Llops, La Seña, Los Villares, la Bauma
del Serrat del Pont o La Bastida, documentant-se
una explotació diferencial d’ovelles i cabres.
En altres jaciments però, el taxó principal no
serien els ovicàprids, documentant-se com a espècie dominant en termes quantitatius els suids o els
bòvids. És el cas de la Bauma del Serrat del Pont
o de Castellot (Nadal, 1997) respectivament, dos
exemples d’economia rural en àrees muntanyoses.
En els jaciments on predomina l’explotació
dels ovicàprids, també podem trobar diferències
pel que fa al segon taxó explotat (Fig. 14). A Puig
de la Nau, Puntal dels Llops, La Seña, Los Villares,
Illa d’en Reixach, Turó del Vent, Torrelló de Boverot,
La Bastida, Tossal de Sant Miquel, La Morranda,
l’Esquerda, Penya del Moro i Cormulló dels Moros,
la segona espècie més important a nivell quantitatiu és el porc. El seu règim alimentari, l’elevada
taxa de reproducció i la rapidesa de creixement
són algunes característiques que potser van afavorir la seva cria.
Figura 13. representació de les restes d’ovicàprids per
jaciments.
Figura 14. Gràfica amb el percentatge de restes de suids i bòvids per jaciments.
221
LIDIA COLOMINAS BARBERÀ
Figura 15. Representació dels taxons domèstics
documentats per jaciments.
En canvi, a Sant Martí d’Empúries (Grau,
Pons, 2005), Sant Sebastià de la Guarda (Grau,
Pons, 2005), La Picola (Iborra, 2004), Castellet
de Bernabé i Mas Castellar, la segona espècie
documentada són els bòvids. Aquests animals,
en contraposició amb els suids, necessiten unes
instal·lacions de dimensions més grans i zones de
pastura, però a nivell de subministrament càrnic la
seva aportació és més important.
La gràfica de l’anàlisi del component principal dels diferents taxons domèstics (Fig. 15), ens
mostra com efectivament existeixen dinàmiques
de comportament diferenciades entre jaciments.
També deixa veure clarament però, la importància
dels ovicàprids pel que fa al conjunt dels assentaments, ja que la representació és relativament
homogènia a nivell general.
També s’ha de destacar la presència d’èquids
en els assentaments, tant de cavalls com d’ases,
que en aquestes cronologies es destinarien quasi
de forma exclusiva a la càrrega o al transport documentant-se cada vegada menys traces de processament i de consum en les restes. Aquest fet ens
estaria mostrant una especialització d’aquests animals cap a un tipus d’activitats concretes deixant
de ser consumits.
A partir del desgast de les restes dentàries s’ha pogut evidenciar aquesta utilització dels
èquids fins edats avançades en activitats de càrrega o transport. Seria el cas dels assentaments
del Puig de la Nau, La Bauma del Serrat del Pont o
Torrelló de Boverot.
La seva presencia, malgrat ser bastant
escassa a nivell general en tots els assentaments
analitzats, és canviant (Fig. 16). Hi ha assentaments on no s’ha documentat cap resta, com a la
Penya del Moro i a La Bastida, o en algunes fases
del Turó del Vent, de Mas Castellar i de Puntal
dels Llops. En canvi, a altres assentaments com a
Los Villares, interpretat con un nucli de poblament
(Mata, Pérez, Iborra, 2003), la seva presència relativa és força important.
El cavall en aquestes cronologies també tindria un cert paper com a signe de riquesa, ja que
és un animal difícil de mantenir i que requereix un
manteniment constant. Per tots són conegudes les
escenes en ceràmica de domadors de cavalls o de
genets muntant cavalls, mostrant-nos la rellevància
d’aquesta activitat.
S’han de destacar les restes recuperades
als Vilars. Es tracta de quatre deposicions de fetus
d’èquids de menys de deu mesos (Alonso, Garcés,
et alli, 1996). És un exemple de la importància que
també adquireix el cavall en l’àmbit ideològic.
La gallina seria un altre animal domèstic
documentat en aquests períodes (La Seña, La
Morranda, Alorda Park, Cormulló dels Moros,
Figura 16. Gràfica amb el percentatge de restes d’èquids per jaciments.
222
LA GESTIÓ RAMADERA DURANT LA SEGONA MEITAT DEL PRIMER MIL·LENNI AL LLEVANT OCCIDENTAL PENINSULAR...
Figura 17. Gràfica amb el percentatge de restes de Canis familiaris per jaciments.
Torrelló de Boverot, Puntal dels Llops, Tossal de
Sant Miquel o Castellet de Bernabé), sent l’au més
representada.
Les restes més antigues de gallina documentades a Mas Castellar són del 600 aC, quan ja feia
almenys un segle que aquesta espècie domèstica
havia arribat a aquesta zona geogràfica, sembla
ser que a través dels grecs (García, 2002). La
determinació d’individus juvenils, deixa clar que a
l’assentament també es criava aquest animal, ja
fos com aviram o ja fos per altres finalitats.
Per últim, volem destacar la presència del
gos. En la majoria dels assentaments és molt
escassa (Fig. 17), on sobretot s’ha documentat
indirectament a través de les marques que deixa
en els ossos dels altres animals al rossegar-los.
Volem destacar el fet que en Los Villares, La
Morranda, Cormulló dels Moros, Torre de Foios,
Puig de la Nau i La Bauma del Serrat del Pont,
s’ha especificat que no s’han documentat traces
de processament en les seves restes, indicant-nos
una funció d’aquest animal dirigida principalment
a l’ajuda en activitats econòmiques com la caça,
guardià de ramats o com animal de companyia.
Les poques edats que s’han pogut determinar, tant
ens mostren animals juvenils com adults.
DIVERSITAT DE LES PRODUCCIONS
RAMADERES DOCUMENTADES
Si ja em comentat que no en tots els estudis de fauna s’ha diferenciat entre ovella i cabra,
encara són menys els estudis que treballen la problemàtica de l’estructura de la població sacrificada
determinant les edats i el sexe dels animals. Això
fa que de molts assentaments només existeixi un
llistat d’espècies, no podent arribar a determinar
l’estratègia ramadera practicada.
Si ens centrem en els jaciments on si que
s’ha tractat aquest aspecte, es tornen a trobar diferències. A Los Villares, predominaria l’explotació
de la llana, a La Seña la llet, a Puig de la Nau la
llana i la llet, a Castellet de Bernabé la llana i la
carn i a la Pedrera la carn pel que fa a l’explotació
dels ovicàprids.
L’explotació del porc només estaria encaminada a l’explotació de la seva carn on segurament també s’aprofitarien altres productes, com les
vísceres o els ullals. Pel que fa als bòvids també
trobem diferències. Al Puig de la Nau i als Vilars
s’explotaria com a força de tracció i per la seva llet.
A l’Illa d’en Reixach i a Mas Castellar com a força
de tracció i per la seva carn.
En aquest sentit, la producció de carn en
època ibèrica se centraria en l’explotació dels suids
com espècie especialitzada per aquesta funció,
malgrat que també s’explotaria per aquestes finalitats en alguns assentaments, alguns exemplars de
bòvids i ovicàprids. Hem de tenir present que una
vegada esgotades les capacitats reproductores,
de producció de llet, de llana o de força de treball
d’aquests dos taxons, també es destinarien al consum una vegada sacrificats, ja que les restes documentades fan referència a deixalles de consum.
La producció de llet se centrava en l’explotació de la cabra i amb menys mesura de la vaca.
Es considera que la cabra és l’animal que produeix
més quantitat de llet en proporció al seu pes: una
cabra de 30 quilograms pot donar de 300 a 400
litres de llet a l’any, o sigui, de 12 a 13 vegades el
seu pes, mentre que la vaca només en produeix
de cinc a sis vegades (Lavin et alii, 1993). L’anàlisi
dels lípids continguts en l’interior del recipients
ceràmics pot ser molt útil a l’hora de conèixer el
consum d’aquesta (Craig et alii, 2005), ja que no
sempre es pot arribar a evidenciar a partir de les
restes de fauna.
A part de la llet, també s’explotava la producció dels seus derivats, com els formatges, la
mantega, els iogurts...documentats indirectament
a través del registre material. S’han recuperat
recipients ceràmics amb perforacions que s’han
interpretat com a formatgeres, ja que servirien per
la separació del sèrum de la llet. La producció de
223
LIDIA COLOMINAS BARBERÀ
mantega també s’ha documentat a través d’una
sèrie de tonells horitzontals que s’ha dit que s’utilitzarien per separar la part greixosa de la llet (Oliver,
2000).
La llana s’obtenia de l’explotació de l’ovella.
La màxima producció de llana es dóna entre els
dos i els quatre anys, amb una producció mitja de
dos o tres quilograms de llana per animal i any.
L’esquilada es fa una vegada a l’any i normalment
a la primavera (Torrent, 1986).
Aquesta producció també ha estat documentada indirectament a través del registre material
a partir d’objectes relacionats amb el teixit, com
les fusaioles o les peces de teler. A Mas Castellar
s’han documentat unes tisores d’esquilar que ens
mostrarien aquesta pràctica.
Per a la producció de la força d’energia s’ha
documentat l’explotació dels bòvids i dels èquids.
Aquesta producció estaria encaminada cap a tasques de desforestació, feines agrícoles o com a
mitjà de desplaçament o càrrega, on l’espècie més
eficaç de cara als treballs agrícoles seria la bovina, i els cavalls i ases s’utilitzarien més de cara al
transport o càrrega (Andugar, Saña, 2004).
L’explotació de la força d’energia també es
pot evidenciar en el registre arqueozoològic a
través de la presència de patologies. A causa de
l’explotació intensiva de l’animal en treballs durs,
és corrent documentar patologies en la part distal
de les extremitats (radi, ossos del carp i del tars,
metacarpians, metatarsians i falanges). Aquesta
pressió reiterada provoca la deformació dels ossos
i la formació d’excrescències òssies de diferents
graus visibles a ull nu. Unes altres patologies
que es troben sovint en els ossos de bòvids són
una sèrie de perforacions en les regions occipital
i nucal del crani. Hi ha diferents interpretacions
sobre les causes d’aquestes perforacions, com
la pressió i vascularització continua del jou sobre
la nuca del bou o a causa de paràsits, tumors o
infeccions. Les patologies que segur que serien provocades per l’ús reiterat del jou serien les
depressions en les banyes a causa dels elements
de subjecció del jou, i les deformacions en les vèrtebres cervicals i primeres vèrtebres toràciques en
el cas dels jous de coll (Milisauskas, Kruk, 1991).
CONCLUSIONS
Una vegada efectuat aquest anàlisi a través
dels estudis arqueozoològics publicats, tant a partir
de les espècies documentades com a partir de les
produccions determinades, sembla doncs, que a
nivell general si que existeix un predomini genera224
litzat de l’explotació dels ovicàprids i en concret de
l’ovella, per sobre de les altres espècies.
Aquest predomini però, com hem vist, s’ha
de matisar. Existeixen certes diferències que poden
ser importants i que s’han de tenir presents, ja que
ens poden estar mostrant un desenvolupament
d’activitats productives diferencial segons la funció
de l‘assentament, la seva organització, el seu grau
de dependència respecte els altres assentaments
o la geografia on s’ubica, mostrant-nos l’existència
de produccions especialitzades segons assentaments i segons espècies.
L’organització del territori durant aquestes
cronologies és un tema que ha estat molt tractat
però que no s’ha arribat a un model general ja
que s’ha vist que podien existir diferències segons
territoris havent-hi diferents models de poblament
també segons períodes (Gracia, 2003; Garcés,
2003; Diloli, Bea, 2003; Martín, 2003).
Si que s’ha arribat però a un consens en
diferenciar entre el que podem anomenar assentaments fortificats com a nuclis de poblament,
establiments rurals i industrials, i assentaments
de guaita i/o control. S’han identificat com assentament fortificats com a nuclis de poblament els
assentaments de l’Illa d’en Reixach o Alorda Park
(Gràcia, 2003), el Tossal de Sant Miquel o Los
Villares (Iborra, 2004). Com establiments rurals es
coneixen Mas Castellar (Pons, 2002) o el Castellet
de Bernabé (Iborra, 2004) entre altres. Alguns
exemples d’assentaments industrials serien la
instal·lació industrial per a la transformació de teixits d’Olèrdola, la del Coll del Moro o la ferreria de
Les Guàrdies (Gracia, 2003). El Puntal dels Llops
(Iborra, 2004), seria un exemple d’assentament de
guaita o de control.
Aquesta diferència de funcions, pot portar
com a conseqüència, una diferència en la composició del registre faunístic. Les restes de fauna no
són les mateixes en un centre productor que en
un centre receptor o inclús en un centre productor
autosuficient que en un centre productor exportador (sense tenir present les produccions a les que
estiguin destinats).
També poden haver centres especialitzats
a nivell ramader que es dediquin a una producció
concreta o a l’explotació d’una espècie concreta. Podem citar diferents casos. Al Castellet de
Bernabé i a La Seña s’ha documentat una reduïda
presència de l’extremitat posterior del porc que
estaria relacionada amb el processament d’aquesta part i el seu comerç/venta com a producte
(Mata, Pérez, Iborra, 2003) havent una especialització a nivell de produccions. A l’assentament del
Puntal dels Llops i a la Bauma del Serrat del Pont
LA GESTIÓ RAMADERA DURANT LA SEGONA MEITAT DEL PRIMER MIL·LENNI AL LLEVANT OCCIDENTAL PENINSULAR...
en canvi, trobem una especialització a nivell d’espècies. En el primer s’ha documentat una especialització en la cria i explotació de cabres (Iborra,
2004) i en el segon en la cria i explotació de porcs
(Alcalde, Saña, 1994). En els dos casos, aquesta
especialització podria venir motivada per l’entorn
natural on es troben situats els emplaçaments, ja
que els dos es troben en un medi de mitja muntanya. Podria ser però, que l’especialització en un
animal concret fos el que els va dur a establir-se
en aquell medi natural concret.
En aquest sentit doncs, a part de documentar una ramaderia especialitzada entre assentaments a nivell d’espècies, en alguns assentaments
també es documenta una ramaderia especialitzada
pel que fa a produccions i a productes obtinguts i/o
transformats.
També s’ha de destacar l’augment de la
representació dels suids que es produeix de manera generalitzada en molts assentaments a partir
del 550 aC, com a Els Vilars (Alonso Garcés et alii,
1994), Los Villares (Martínez, 1988) o la Penya del
Moro (Miró, Molist, 1982). Aquest fet es pot relacionar amb l’inici de la jerarquització entre assentaments i amb un increment de la sedentarització de
les poblacions, fent més rendible la seva explotació
com a productors de carn, on l’explotació de les
altres espècies se centraria en altres produccions
(Mata, Pérez, Iborra, 2003).
En definitiva, ens trobem davant d’una ramaderia que es caracteritza per una explotació especialitzada dels animals a nivell d’assentaments en
relació a les produccions explotades, documentantse una variabilitat entre assentaments depenent de
la funcionalitat d’aquest (rellevància econòmica,
politico-ideològica) dins del seu territori, ja sigui a
nivell d’espècies, ja sigui a nivell de produccions.
En aquest sentit, volem destacar el fet que
no es pot definir la pràctica ramadera a partir
només dels resultats d’un únic assentament. És
necessari impulsar els estudis de fauna per aquestes cronologies i per cronologies posteriors per tal
de poder anar endavant en la problemàtica que
se’ns planteja en aquest període.
Cal que es sistematitzin els estudis de fauna
i que aquests siguin el més complets possibles,
integrant a aquests estudis la resta de material
arqueològic i l’estudi de la distribució espacial i
territorial del jaciment. En aquest sentit, també es
fa necessari no només seguir excavant aquells
assentaments ja coneguts, sinó prospectar, excavar i fer estudis integrats en aquelles zones on
es coneixen pocs assentaments (o cap) d’aquest
període.
BIBLIOGRAFIA
ALBIZURI, S., NADAL, J. (1992): Estudi preliminar de les restes faunístiques. El poblat ibèric d’Alorda Park. Calafell, Baix Penedès.
Campanyes 1983-1988, pp. 289-301.
ALBIZURI, S, NADAL, J. (1999): Aprovechamiento
y producción animal en época ibérica.
Consideraciones generales económicas.
Limes, 6-7, pp. 40-51. Cerdanyola del Vallés.
ALONSO, N., GARCÉS, I., JUNYENT, E., LAFUENTE, A. (1996): L’assentament dels Vilars,
Arbeca, les Garrigues. Territori, recursos i
activitats productives. Gala, 3-5, pp. 319-339.
Sant Feliu de Codines.
ANDUGAR, L., SAÑA, M. (2004): La gestió ramadera durant el II mil·lenni. Cypsela, 15, pp.
209-228. Girona.
ASHBY, S. (2002): The role of Zooarchaeology in
the interpretation of socioeconomic status: a
Discusion with reference to Medieval Europe.
Medieval Animals. Archeology Review from
Cambridge, 18, pp. 37-59.
BARBERÀ, J., SANMARTÍ, E. (1982): Excavacions
al poblat ibèric de la Peña del Moro.
Monografies Arqueològiques, 123-132.
Barcelona.
BONET, H., MATA, C. (1994): El poblado ibérico del
Puntal dels Llops (El Colmenar). València.
BURJACHS, F., BUXÓ, R., CASELLAS, S., FÈLIX,
J., GARCIA, LL., JUAN-MUNS, N., ROS, M.,
VILLATE, E. (1999): La gestió econòmica
dels recursos biotics. Excavacions arqueològiques a l’Illa d’en Reixac. Monografia
d’Ullastret, 1, pp. 327-338. Museu d’Arqueologia d Catalunya-Ullastret. Girona.
BUXÓ, D., MARTÍ, J. (1987): La fauna. L’oppidum
ibèric de l’Esquerda. Campanyes 19811991. Les Masies de Roda de Ter, Osona.
Memòries d’Intervencions Arqueològiques a
Catalunya, 7, pp. 65-68. Barcelona.
CASELLAS, S. (1993): L’Illa d’en Reixach. Ullastret,
Baix Empordà. Apropament a les relacions
entre societat i macromamífers a la segona meitat del primer mil·lenni abans de
Crist. Treball de recerca inèdit. Universitat
Autònoma de Barcelona, Bellaterra.
CASELLAS, S. (1995): Dipòsits faunístics no subsistencials a la Catalunya prehistòrica. Cota
Zero, 11, pp. 89-93. Vic.
CRAIG, O., CHAPMAN, J., HERON, C., WILLIS, L.,
BARTOSIEWICS, L., TAYLOR, G., WHITTLE,
A., COLLINS, M. (2005): Did the first farmers
of central and eastern Europe produce dairy
foods? Antiquity, 79, pp. 882-894.
225
LIDIA COLOMINAS BARBERÀ
COLOMINAS, L. (2006): Estudi de la gestió
ramadera a partir del registre arqueozoològic, pp. Mas Castellar de Pontós (Girona):
Segona meitat del primer mil·lenni. (Treball
de recerca de tercer cicle. Inèdit. Universitat
Autònoma de Barcelona).
FRANQUESA, D., OLTRA, J., PIÑA, A., PONS, E.,
SAÑA, M., VERDÚM, E. (2000): La ramaderia en les societats ibèriques del N-E de la
Península Ibèrica: diversificació i especialització. Actes de Ibers. Agricultors, artesans
i Comerciants. III Reunión sobre economía
en el Món Ibéric (Valencia, 1999).Saguntum,
Extra-3, pp. 153-161. València.
GALLARD, L., JUNYENT, E. (1989): Un nou tall
estratigràfic a la Pedrera, Vallfogona de
Balaguer. Termens, La Noguera, Lleida.
Espai/Temps.
GARCIA, LL. (2002): Les aus de Mas Castellar:
cria de gallines i caça de tudons. A PONS
(dir.). Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà).
Un complex arqueològic d’època ibèrica
(Excavacions 1990-1998). Sèrie monogràfica, 21, pp. 499-506. Museu d’Arqueologia de
Catalunya-Girona. Girona.
GRACIA, F. (1988): Avance del estudio faunístico
de la Moleta del Remei. La Moleta del Remei.
Alcanar-Montsià. Campañas 1985-1986.
Publicacions de la Diputació de Tarragona,
pp. 171-174. Tarragona.
GRACIA, F. (2003): El món ibèric al nord-est
peninsular. Panorama actual de la recerca.
Actes del XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà: Món Ibèric al Països
Catalans, pp. 203- 216. Puigcerdà.
GRAU, E., PONS, E. (2005): Les activitats agrícoles i el seu desenvolupament al llarg del
primer mil·lenni ANE: L’activitat ramadera.
Història Agrària dels Països Catalans, 1.
Antiguitat, pp. 231-244. Barcelona.
IBORRA, Mª P. (2004): La ganaderia y la caza
desde el Bronce Final hasta el Ibérico Final
en el territorio valenciano. Trabajos Varios del
SIP, 103. Diputación. Valencia.
LAVIN, S., MASSAGUÉ, E., RUIZ, J., VIGO, M.
(1993): L’aprofitament dels recursos animals.
Els humans en els àmbits ecològics del món.
Mediterrànies 5. Biosfera, pp. 284-327.
LÓPEZ, A., ROVIRA, J., SANMARTÍ, E. (1982):
Excavaciones en el poblado layetano del
Turó del Vent, Llinars del Vallés. Campañas
226
1980-1981. Monografies Arqueològiques, 3.
Barcelona.
MARTÍNEZ, R. (1988): Estudio de la fauna de los
yacimientos ibéricos Villares y El Castellet
de Bernabé. Saguntum, 21, pp. 183- 230.
Valencia.
MATA, C., PÉREZ, G., IBORRA, P. (2003): Les
activitats econòmiques dels poblats ibers
al País Valencià. Actes del XIII Col·loqui
Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà
“Món Ibèric al Països Catalans”, pp. 737-767.
Puigcerdà.
MILISAUSKAS, S., KRUK, J. (1991): Utilization of
cattle for traction during the later Neoloithic in
southeastern Poland. Antiquity, 65, pp. 562566.
NADAL, J. (1997): Estat de la qüestió dels inicis
de la ramaderia a Catalunya. La Prehistòria.
IV Col·loqui d’Història agrària: Història de la
Ramaderia i la Veterinària al Països Catalans.
CEHI-UB.
OLIVA, M. A. (1998): Anàlisi arqueozoològica
de l’assentament ibèric del Turó del Vent.
Llinars del Vallès. (Treball de recerca inèdit.
Universitat Autònoma de Barcelona).
OLIVER, A. (2000): La cultura de la alimentación
en el mundo ibérico. Col·lecció Universitària.
Diputació. Castelló de la Plana.
OLIVER, A., GUSI, F. (1995): El Puig de la Nau,
un habitat fortificado ibérico en el ámbito
mediterraneo peninsular. Análisis faunístico.
Monografies de Prehistòria i Arqueologia
Castellonenques, 4, pp. 309-336. SIAP.
Diputació. Castelló de la Plana.
PONS, E. (2002): Mas Castellar de Pontós (Alt
Empordà). Un complex arqueològic d’època ibèrica (excavacions 1990-1998). Sèrie
Monogràfica, 21. Museu d’Arqueologia de
Catalunya-Girona. Girona.
ROS, P. (2002): Estudi biòtic Mas Castellar de
Pontós (Alt Empordà). A PONS (dir.). Mas
Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex arqueològic d’època ibèrica (Excavacions
1990-1998). Sèrie monogràfica, 21. Museu
d’Arqueologia de Catalunya-Girona. Girona.
RUIZ, A., MOLINOS, M. (1992): Los iberos.
Anàlisis arqueológico de un proceso histórico. Editorial Crítica. 330 pp. Barcelona.
TORRENT, M. (1986): La oveja y sus producciones.
Editorial Aedos. Barcelona.