La vaca cega

voz
8n homenaje
a
jííaragall
con motivo de este año centenario, nos honramos en publicar en nuestras
páginas unas creaciones poéticas a la par que otras en prosa, del inolvidable vate catalán, aprovechando la coyuntura de esta edición extraordinaria
dedicada a las Fiestas de San Roque.
"VOZ DE MALGRAT" al hacer llegar a los hogares de nuestros queridos
lectores la demostración del espíritu e inspiración deí poeta excepcional,
en especial su opinión con respecto a la poesía popular y la profundidad de
su obra poética, se congratula en manifestar su adhesión a la gran obra maragalliana suficientemente conocida y admirada en los ámbitos de nuestra
Patria.
a poesía popular
La poesía popular em sembla a mi la suprema escola.
La poesía popular no és un genere sino un
estat de la poesía: com el poblé no és aquesta o
aquella gent, sino un estat coHectiu de l'esperit
huma en qué tots ens trobem una hora o altra.
(Elogis)
La vaca cega
A.
«Campaneta, la ninc, ninc,
qui la troba? no la tinc
- Quina és la prenda amagada?
- Una ánima enamorada.
Va acudí un eixam de noies
eixerides, alegroies,
com les mosques a la mel.
- On és, per cel o per térra?
Jo els ulls mirant amb fallera
d'una, la mes encisera,
vaig dir mig rient:
-Peí cel.
Topant de cap en una i altra soca
avangant d'esma peí camí de l'aigua,
sen ve la vaca tota sola. Es cega.
D'un cop de roe llangat amb massa traga
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un teh la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solía,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no-, ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
peí silenci deis prats i en la ribera,
jan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Pero torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens ¿aire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto trágic,- parpelleja
damunt les mortes nines, i sen torna
orfa de llum sota del sol que crema,
vacil'lant pels camins inoblidables,
brandant llánguidament la llarga cua.
Joan MARAGALL
Voz de Malgrat. 1/8/1960. Pàgina 5