Els “bons fills” - Fundació Escola Cristiana de Catalunya

el material
complementari
44
Família
Escola
Acció
Compartida
E ls “ b o n s fills ”
EDUCACIÓ
SECUNDÀRIA
qüestions
per al diàleg
1 Les ganes
d’agradar les persones
que estimem són una
de les motivacions que
ens impulsa a “fer
cas” i a les criatures, a
comportar-se amb
docilitat respecte la
voluntat dels pares.
Tot són avantatges o
també hi pot haver
inconvenients en la
docilitat?
2 El procès de
maduració de les
persones passa per la
necessitat de
“separació” dels pares.
Com podem ajudar a
fer efectiva aquesta
separació quan ens
trobem amb
adolescents
“enganxats” als pares i
mestres?
““Ella sempre fa el que li dius, és molt
obedient i dòcil”
3 La dependència
impedeix assumir la
responsabilitat de la
pròpia vida i elaborar un
criteri propi. Com podem
educar des de la
llibertat?
en aquest material complementar i trobareu:
•
•
•
•
•
•
Temes per a treballar i propostes de dinàmica.
Materials per a la dinàmica:
Lectura 1: “Què fem quan no ens expliquen res?”
Lectura 2: “La comunicación padres-hijos””
Lectura 3: “Comunicació i diàleg””
Lectura 4: “La timidez en la adolescencia”
el material
complementari
E ls “ b o n s fills ”
EDUCACIÓ
SECUNDÀRIA
43
E ls “ b o n s fills ”
el text
““Ella sempre fa el que li dius, és molt obedient i dòcil”
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
Perdoneu el retard, m’he entretingut amb la Cinta –diu la tutora, mentre
saluda als pares de la nena– passeu a la saleta.
Que li passa res? –pregunta la mare, mig alarmada.
No, un mal de panxa dels seus.
Ens tenen ben preocupats... –diu el pare.
Darrerament no està massa fina –interromp la mare– l’haurem de portar al
metge potser, què et sembla l’has vist molt malament? Ens l’emportem ara?
L’he notat nerviosa, aquest curs li està resultant difícil, veig que li està costant
adaptar-se al nou ritme –exposa la tutora.
No ens n’ha dit res –responen sorpresos els pares.
A la Cinta li costa expressar-se obertament, tinc la impressió que encara no sap
el que li passa i ho treu a la seva manera: mals de panxa, mals de cap... potser
el seu problema és que està molt neguitosa, que pateix massa, pateix pel que ha
fet, pateix pel que ha de fer, pateix pel que dirà el professor, pateix per si la nota
us agradarà,...
Però com no ens han d’agradar les seves notes! –exclama el pare.
Nosaltres no tenim cap de queixa d’ella, és una filla exemplar –diu la mare–
estudia, ajuda a casa, no es fica en problemes, ve amb nosaltres a tot arreu;
mira, sense anar més lluny, el diumenge mateix vam sortir amb uns amics
nostres que tenen els nanos més petits i va està tot el dia entretenint-los.
Mai l’hem renyat per les notes, de fet quasi no l’hem de renyar, ella sempre fa el
que li dius, és molt obedient i dòcil, intentem no pressionar-la perquè sabem
que fa tot el que pot, de fet, l’ajudem tant com podem, ...amb això no vull dir
que li fem els deures.
No, no –diu la mare– li facilitem tot el que podem, mirem de no atabalar-la
massa. Potser li haurem de donar altre cop homeopatia, fa un parell d’anys va
tenir un final de curs molt dolent i li va anar molt bé.
Veig que estem d’acord, tant vosaltres com nosaltres estem preocupats per
aquests nervis de la Cinta, si us sembla us explico una mica més el que hem
vist els professors i després mirem de concretar com ajudar-la.
2
el material
complementari
per a
E ls “ b o n s fills ”
temes
treballar
EDUCACIÓ
SECUNDÀRIA
43
per Carme Thió de Pol
El procès de maduració de tots els adolescents passa per la necessitat de “separar-se”
dels pares. Separació complexa i gens fàcil perqué, entre altres coses, els pot fer sentir
desprotegits i fràgils davant la vida. Quan aquests sentiments predominen per sobre la
satisfacció que sol produir l’autonomia, es poden accentuar les actituds de dependència
i la por a equivocar-se. Malauradament, la dependència debilita i impedeix assumir la
responsabilitat de la pròpia vida.
Pot ser que els adolescents “massa bons” ho siguin per una excessiva dependència
dels adults?
Per altra banda, una de les motivacions que impulsa a “fer cas” i a comportar-se
amb docilitat respecte la voluntat dels pares i dels mestres són les ganes d’agradar les
persones que apreciem i que ens aprecien. Motivació ben legítima, sempre i quan no
esdevingui un impediment per elaborar un criteri propi, ni faci minvar les forces
necessàries per anar adquirint autonomia i independència. No tot són avantatges, en la
docilitat.
Sabem educar i acompanyar sense “dependitzar” (crear lligams de dependència)?
Pares i mestres podem acompanyar el procés de maduració de fills i alumnes
estant emocionalment i afectivament a prop i, sobretot, educant-los des de la llibertat i
el respecte, promovent l’elaboració de criteris propis i impulsant-los a prendre decisions.
Mantenint amb ells una relació no dependitzant que fomenti la seva autonomia. Hem
d’aprendre a aportar-los elements de reflexió i d’anàlisi i deixar de reflexionar, analitzar i
decidir per ells. Estar a prop d’ells per si s’equivoquen, però donant-los la llibertat
perquè puguin actuar amb autonomia, encara que s’equivoquin. Els errors són ocasions
privilegiades d’aprenentatge.
Som capaços d’impulsar l’autonomia dels adolescents i superar les nostres pors?
Els canvis físics i psíquics que es produeixen en l’adolescència generen la
necessitat de readaptar-se i resituar-se tant a nivell personal com social. S’inicia una
època de crisi en la que trontollen les relacions amb els altres i la seguretat en un
mateix. Aquesta crisi provoca en els adolescents comportaments diversos que van, des
de no parar ni un moment a casa i enfrontar-se constantment als pares i a les normes
establertes, a tancar-se en ells mateixos i aïllar-se. Però, també n’hi ha que no volen o
no gosen afrontar el canvi i s’ancoren en les seves relacions de sempre, quan això ja no
és possible.
Recordem com vam viure la nostra adolescència?
No tots els adolescents viuen la crisi de la mateixa manera ni segueixen el mateix
procés per superar-la. Com tampoc totes les persones inicien el seu procés
d’adolescència a la mateixa edat. Cal eliminar, si és que n’hi ha hagut, les actituds
sobreprotectores, ja que la sobreprotecció fomenta la relació de dependència i alimenta
la sensació d’inseguretat i d’incapacitat. Quan els fills estan excessivament enganxats
als seus pares, cal revisar les actituds de sobreprotecció que laminen l’autoestima i
treuen la força necessària per endegar el procés de separació dels pares i
d’autoafirmació que representa l’adolescència.
Sobreprotegim els nostres adolescents? Els permetem que se separin de nosaltres?
3
el material
complementari
E ls “ b o n s fills ”
EDUCACIÓ
SECUNDÀRIA
43
proposta
de dinàmica
El tema d’aquest Butlletí pot semblar un dels “pocs preocupants” que té l’etapa de l’ESO. Quin
pare d’adolescents es pot queixar de tenir un fill o filla massa bo? o quin tutor d’aquesta etapa
es preocuparia per un alumne “que no porta problemes” ? Però tots sabem que sota alguns
d’aquest aparents alumnes i fills exemplars hi pot haver patiments, pors, ... que a vegades es
somatitzen, o no. En aquesta Trobada mirarem reflexionar sobre els seus motius, les seves
manifestacions, i les nostres estratègies educatives.
1. Començarem, com sempre llegint el text del Butlletí. Quan acabeu la lectura, podeu rellegir el
paràgraf central, quan la tutora diu de la Cinta que ” pateix pel que ha fet, pel que ha de fer, pel
que dirà el professors, per si us agradarà...” Amb aquesta descripció i amb altres detalls que els
assistents vagin recordant de la lectura aneu prenent nota de COM s’imagina la gent a la Cinta.
2. Un cop tingueu el llistat de característiques de la noia ( estudia, ajuda, va amb els pares, no es
fica en problemes, és obedient, és dòcil...) podem adreçar la pregunta als assistents: “On està el
problema?” L’animador anirà les respostes a aquesta pregunta en dues llistes a la pissarra, que,
d’entrada no tindran títol. En una hi anotarà les respostes que van més adreçades a la
convivència còmoda (pels pares) i sense conflictes. I, en l’altra, les respostes que continguin
actituds més educatives (que fomentin l’autonomia del fill, que gosin afrontar els conflictes).
Finalment, un cop estiguin les dues llistes ben visibles a la pissarra , convidarà el grup a posar-hi
un títol escaient.
3. Per anar més a fons , o donar pistes a la reflexió podem proposar la dinàmica del rellotge: A
cada assistent se li donarà fotocopiat el full que hi ha a continuació i un estri per escriure. En un
minut, cada persona ha de buscar una altra per “quedar” a les 12, a les 3, a les 6 i a les 9. S’anota
el nom al costat del rellotge. Aleshores l’animador anuncia que “son les 12” i que les parelles
que han quedat a aquella hora s’han de trobar i parlar de la frase 1 durant 3 minuts i anotar
alguna conclusió. Seguidament s’anuncia que “son les 3” i es repeteix el procés amb unes altres
parelles i la frase 2... i així fins a les 9 amb la frase 4. Al acabar es pot fer una Posada en comú del
que han anotat totes les parelles a cada frase.
Al acabar, ens quedaran unes reflexions potents sobre els adolescents, la comunicació i les
actituds dels pares (i professors), que valdrà la pena destacar a ulls del grup.
4. Per fer un resum de la trobada podem proposar als assistents que aportin idees a un guió
cinematogràfic fictici titulat ”Obediente sin causa” a partir del que s’ha anat comentant i
reflexionant. (per contrast amb les característiques de la famosa pel·lícula “rebelde sin causa”).
Un cop aportats els trets bàsics de l’adolescent, es pot pensar en un argument i amb un “bon
final” (segons les reflexions fetes).
5. Comiat i recordatori de la data de la propera Trobada
4
el material
complementari
E ls “ b o n s fills ”
EDUCACIÓ
SECUNDÀRIA
43
M u lti fr a s e s . .. E s tím u ls p e r a la r e fle x ió e n
p a r e lle s
per a la
dinàmica
Frase 1
Escuche para entender, no para saber “la verdad”. A veces la información que un adolescente
comparte parece incorrecta, pero es importante comprender lo que esto significa para ellos.
(http://www.azprevention.org/Downloadable_Documennts/comunicationsSPA2_26_02.pdf
Frase 2
“Un adolescent normal no és un adolescent normal si actua amb normalitat”. Una
mare no hauria de demanar al seu fill que deixi d’experimentar amb la independència només
perquè així seria més fàcil per a ella. A llarg termini això no beneficia el fill. Si insistim a controlar
tots els moviments d’un adolescent, és probable que mai no el veiem que s’emborratxi, ni fumi
un cigarret, faci campana d’un examen, tingui relacions sexuals, condueixi sens cinturó , se salti
una data límit, no compleixi una obligació, tingui un rendiment més baix del normal en esports,
s’alimenti malament... Si un fill sembla perfecte, el més probable és que en realitat estigui
amagant el seu comportament adolescent normal o, encara més preocupant, que no pugui
arribar a desenvolupar l’autocontrol intern que necessitarà quan ja no visqui amb la seva mare. I
no crec que vulguis que el teu fill sigui el típic nen sobreprotegit que es trona salvatge a la
residència d’estudiants, un noi o una noia que confon el significat d’independència” amb el de
“tot s’hi val”.
“El comiat” a Fer de mare de Valerie Davis Raskin Ed edebé Barcelona 2009
Frase 3
Hi ha pares que desconfien de les situacions en les quals estan d’acord amb els fills, com si això
no fos possible. Dr. Joan Corbella (lectura 3)
Frase 4
Cal doncs, saber trobar, per una banda, la distància necessària i, alhora, transmetre allò de “si
em necessites, sóc aquí”. Mª Assumpció Soriano Sala (lectura 1)
ACTIVITAT:
12
9
3
6
5
el material
complementari
lectura 1
E ls “ b o n s fills ”
EDUCACIÓ
SECUNDÀRIA
43
Q u è fe m q u a n n o e n s e x p liq u e n r e s ?
Mª Assumpció Soriano Sala
http://www.familaiforum.net (consulta feta el 25.9.2009)
Molts pares s’expressen així davant del tancament i del silenci sobtat dels seus fills
en arribar l‘adolescència o, fins i tot, abans d’aquesta, just en els seus inicis. Cal entendre
que l’aparició del “sentit de la intimitat” és un aspecte molt important en el procés que
porta a la formació de la personalitat. Per això, la manera de seguir ajudant els nostres
fills ha de canviar. Hem de trobar una posició diferent, passar a una mena de “segona
fila”, prudent i respectuosa alhora.
El nostre fill, aquell que a la sortida de l’escola reclamava la nostra atenció, ara,
quan arriba a casa amb els amics, tanca la porta de l’habitació. Rep una carta i no diu res.
Li preguntem: “Què tal?” i, amb sort, respon: “bé”. És, aquest, el mateix fill que abans es
ficava pel mig i no deixava parlar als pares? Doncs, sí i no.
El procés de creixement dels fills exigeix als pares, entre d’altres habilitats, anarse adaptant als canvis que es van succeint. Tot plegat, per ajudar-los en un procés que
va de la dependència absoluta –quan eren bebès–, fins a una relació cada cop més
autònoma, possibilitant, així, el pas cap a la vida adulta.
“No dir res” és, molt sovint, una necessitat que té l’adolescent per crear-se un
espai personal a on poder confeccionar, a poc a poc, una identitat pròpia, diferent de la
de la família. Noves idees, afeccions, amics, plans de futur… aniran agafant solidesa des
d’un cert hermetisme.
Els nois i noies d’aquestes edats estan plens de dubtes, confusos, i no poden
explicar-se; necessiten aclarir-se i, per això, es tanquen en el seu món , en el qual sí que
hi entren els amics: els senten propers, ja que viuen el mateix. És un procés natural cap a
la construcció de la seva personalitat, que no es pot fer tenint gaire a prop aquells que
abans li ho resolien tot i li deien què s’havia de fer i què no. Ara ha de trobar-ho per ell
mateix. L‘adolescent va creant un llenguatge i unes actituds per demanar guanyar aquest
espai. Contesta amb monosíl—labs: ”bé”, “sí ”, “no”, ”normal” o amb el conegut “no em
ratllis”. Si entenem el sentit de tot això, a mesura que vagi madurant i assolint la seva
identitat amb més seguretat, es recuperarà l’estil de comunicació que transitòriament
s’havia perdut.
Hem de dir, però, que som conscients que no és un procés pla ni sense perills.
Resulta difícil tolerar aquest període d’incomunicació i, com a pares, fa patir “no saber
res”. Cal doncs, saber trobar, per una banda, la distància necessària i, alhora, transmetre
allò de “si em necessites, sóc aquí”. Potser una manera de fer-ho és preguntar poc, però
estar receptiu i escoltar allò que ens volen explicar. Segurament no és el que nosaltres
volem saber, però és important la nostra actitud receptiva; encara que sigui en un
moment inoportú o quan estem tan enfeinats.
Quan la incomunicació és amb tothom, no es modifica amb el creixement, va
acompanyada d’una pèrdua de motivació, manca d’interessos, angoixa excessiva, etc. cal
consultar un especialista.
6
el material
complementari
E ls “ b o n s fills ”
EDUCACIÓ
SECUNDÀRIA
43
L a c o m u n i c a c i ó n p a d r e s -h i jo s
lectura 2
Joan Carles Surís
Un adolescente en casa. DeBolsillo (Plaza y Janés, 2001)
•
7
Sobre todo:
Escuchen mucho, hablen poco. Los hijos, por definición, se han pasado muchos
años escuchándonos. Ahora llega el momento de escucharlos a ellos. Como nos
pasa a todos, los adolescentes hablan si saben que van a ser escuchados. Por
otro lado, si les escuchamos, es muy probable que se dé la misma actitud por su
parte. Y con frecuencia deberán adaptarse al momento, aunque no les apetezca
demasiado.
•
Aprovechen cualquier oportunidad. A menudo nos quejamos de que los
adolescentes hablan poco con nosotros, pero en realidad lo hacen más de lo que
creemos. Lo que pasa es que con frecuencia nos hacen preguntas que podemos
contestar con monosílabos y, si lo hacemos así, es difícil mantener una
conversación. Muchas veces, detrás de una pregunta más o menos inocente
subyace una pregunta importante. Adelántense a los acontecimientos y, siempre
que puedan, den alguna explicación de más. Piensen que el simple hecho de que
sus hijos no les hagan preguntas que podrían herir su sensibilidad (o la de ellos)
no es sinónimo de que no les interese.
•
Saquen provecho de las situaciones. Con frecuencia los padres me comentan lo
difícil que es introducir algún tema en al conversación para discutirlo con sus hijos
porque tienen dificultades para hacerlo de manera natural, sin que parezca un
sermón. Siempre les digo que aprovechen la “caja tonta” (TV) o los periódicos o
los boletines radiofónicos, para hablar de los temas que les interesa discutir con
sus hijos.
•
Pasen tiempo con ellos. Interésense por lo que les gusta. Miren los programas de
televisión o escuchen sus emisoras de radio favoritas. Busquen actividades para
compartir que sean del gusto de ambas partes. Aprovéchenlo para comentar los
temas que vayan saliendo. Es una buena manera de llegar al apartado anterior (y
de conocer sus gustos: es algo que da muchas pistas sobre su comportamiento).
el material
complementari
lectura 3
E ls “ b o n s fills ”
EDUCACIÓ
SECUNDÀRIA
43
C o m u n ic a c ió i d ià le g
Joan Corbella
Una relació: pares i fills. Ed Columna Barcelona 1992
Hi ha pares que desconfien de les situacions en les quals estan d’acord amb els
fills, com si això no fos possible; de la mateixa manera, hi ha famílies que no saben
dialogar si no és provocant controvèrsies, n’hi ha prou que l’un digui alguna cosa perquè
l’altre digui el contrari. Aquest exercici, fet de manera ocasional, pot resultar engrescador
i estimulant, però fet de manera habitual no genera altra cosa que rebuig i poques ganes
d’establir diàleg.
La vida familiar té tot d’enemics per establir converses i situacions de comunicació
interpersonal. La presencia del televisor a les hores de menjar o de la sobretaula, la
dificultat de fer uns horaris que permetin una trobada relaxada dels membres de la
família, el telèfon que interromp les situacions de relaxament familiar reclamant la
presència d’algun dels seus membres i trencant el caliu del moment, els desplaçaments
de cap de setmana, que poden resultar beneficiosos si hi ha esperit de trobada o bé
calamitosos si l’estada al vehicle es converteix en un silenci continuat. Amb cada un dels
membres tancat en les seves cabòries. Davant d’aquest impediments, objectius, cal
prendre una actitud de ferma resistència, no només per l’imperatiu de normes. Mai a una
persona no se la pot obligar a comunicar-se amb una altra., la comunicació no neix com a
resposta a una situació que l’afavoreix, sinó creant, justament, aquesta situació,
procurant provocar aquest tipus de caliu que la faci propicia: no tenir el televisor al lloc on
es menja, no agafar el telèfon durant les menjades o bé dir sistemàticament que s’està a
taula i que telefonin una hora més tard, etc. Cal que els pares siguin els primer a fer-ho i
cal procurar que almenys una menjada al dia sigui amb la presència de tots el membres
de la família. Seran algunes de les conductes que possibilitaran la relació.
Per últim, cal fer esment de les moltes situacions en què la comunicació passa pel
silenci, no pel silencien el context del diàleg, sinó pel silenci per ell mateix. Al llarg de la
convivència amb un fill o amb l’altre component de la parella, hi ha moment en què la
relació adequada passa per la companyia, per fer costat silenciosament o bé amb
expressions de suport; en què, encara que es tinguin moltes ganes d’intentar resoldre
amb paraules allò que li passa a la persona estimada, aquesta no estaria en disposició
d’acceptar-les o bé aquelles no li farien cap bé. Hi ha pares que no suporten el sofriment
els seus fills i això els porta a donar consells per resoldre totes les situacions, sense
adonar-se que allò que el pare veu d’una manera, el fill ho veu duna altra, i que cal
respectar els conflictes d’aquell qui els passa, ja que ell ho veu i ho viu de manera molt
diferent a la d’aquell que no n’és el protagonista.
Quant un fill pateix un fracàs sentimental, o bé té un conflicte amb un amic o un
suspens que li qüestiona l’autoestima, els “sermons” dels pares no fan altra cosa que
posar-lo més neguitós. En canvi, un cop exercida la complicitat i l’estima, una actitud que
demostri disponibilitat i, a la vegada, respecte pel seu dolor o el seu enuig, són actituds
que apropen més que no pas els diàlegs encoratjadors que no són entesos ni acceptats
pel destinatari. Cal entendre, també, que quan una persona passa per una situació
personal de crisi, pot respondre amb acritud a les bones intencions dels altres.
Quan s’estima es coneix l’altre i poden tolerar-se les manifestacions d’agressivitat
que, sense voler-ho, van a parar a un destinatari equivocat. En conviure amb una
persona et fas receptor dels mals humors, i si això ho fem tots, com no h han de fer els
més joves?
8
el material
complementari
E ls “ b o n s fills ”
EDUCACIÓ
SECUNDÀRIA
43
L a tim id e z e n la a d o le s c e n c ia
lectura 4
Benyi Arregocés Carrere
ARREGOCÉS, B. “La timidez en la adolescencia” (en línia), a Consumer.es: Psicología,
http://www.consumer.es/web/es/salud/psicologia/2003/11/13/91025.php?from404=1
(consulta: desembre de 2005)
La ansiedad y la falta de confianza en uno mismo, los principales obstáculos
¿Recuerda sus primeras conversaciones con el sexo opuesto? ¿No se atrevía a dar el primer
paso? La timidez afecta con mayor frecuencia y de forma más intensa a los adolescentes, un
segmento de edad que atraviesa en esos años grandes cambios. Se hacen nuevos amigos y se
inician nuevas relaciones. Los expertos aseguran que esta reacción de inseguridad se vence
gracias al aprendizaje. Conozcamos la opinión y el consejo de cinco psicólogos sobre este tema
tan consultado y al mismo tiempo tan sencillo de solucionar, según los especialistas.
Motivos de su aparición
La timidez es un rasgo de la personalidad que todos tenemos en mayor o menor grado y que se
muestra de manera más acusada en ciertos momentos. “Es una reacción de inseguridad que
aparece cuando la persona entra en contacto con situaciones que implican relación con otros”,
indica la psicóloga Almudena Porres Salces. Suele afectar en mayor medida a determinados tipos
de personalidad, por ejemplo, es más habitual cuando coinciden “la introversión, un cierto grado
de hermetismo y dificultades de comunicación, o cuando en la infancia ha faltado confianza y
afecto por parte de los padres”, señala Teresa Pont, vicepresidenta de la comisión deontológica
del Colegio de Psicólogos de Cataluña.
Los adolescentes constituyen uno de los grupos más afectados por la timidez, según Antonio
Cano Vindel, profesor titular de la Universidad Complutense de Madrid y Presidente de la
Sociedad Española para el estudio de la Ansiedad y el Estrés (SEAS). “En esta etapa se agudizan
los problemas de la timidez por tres motivos”:
•
Porque se ha dejado de ser un niño y no se tienen bien aprendidos los nuevos roles
sociales.
•
Debido a los cambios que experimenta el propio cuerpo, hecho que puede llegar a
provocar problemas de aceptación de la nueva imagen corporal.
•
A causa de los cambios hormonales, que se encuentran relacionados con las emociones.
Por esta razón se da una mayor incidencia de la vergüenza y de la irritabilidad.
Tanto la predisposición genética como el entorno social de los primeros años de vida son
determinantes en el origen de la timidez, expone Cano Vindel. “En la timidez pueden influir
factores genéticos -como la introversión- o factores del aprendizaje, ya que desde pequeños se
van aprendiendo una serie de comportamientos en el entorno del niño y no es lo mismo tener
padres introvertidos que extrovertidos. También aparecen emociones propias del aprendizaje
social, como la vergüenza. Nos socializan, y aunque siendo bebé no hubiera importado estar
desnudo, a un niño de 7 u 8 años le puede dar vergüenza”.
Respecto al origen de la timidez, cada vez más expertos coinciden en destacar que la influencia
del entorno es mayor. Explican que si el niño vive en un entorno acogedor, tendrá menos
posibilidades de ser tímido. “En las experiencias precoces de la vida, si la criatura percibe que es
deseada, querida y recibe una base de estabilidad afectiva y seguridad en sus necesidades
básicas, tendrá una mayor confianza en sí misma”, argumenta Pont.
9
el material
complementari
E ls “ b o n s fills ”
EDUCACIÓ
SECUNDÀRIA
43
Las causas de la timidez en la adolescencia suelen ser distintas que en otras etapas de la vida.
Incide por igual tanto en chicos como en chicas. “Por ejemplo, en el adolescente se produce una
desconfianza en uno mismo porque la personalidad todavía no está conformada; o temores
porque todavía no se han adquirido demasiadas habilidades sociales”, explica Porres Salces.
En líneas generales, la timidez puede surgir por “una sobreprotección familiar, debido a un
ambiente familiar autoritario, una situación escolar en la que los niños se sientan
menospreciados o por una circunstancia social en la que se sientan infravalorados por sus
iguales. Estas experiencias provocan en la persona una sensación de bloqueo que les impide
enfrentarse a situaciones sociales”, explica la psicóloga Mónica Elorza.
La timidez no es sinónimo de introversión. Las personas introvertidas son personas que se
concentran en su mundo interior y que no necesitan relacionarse con los demás. “La diferencia
fundamental es que el tímido no sabe cómo relacionarse con los demás y el introvertido no lo
necesita, es decir, no busca relacionarse con el resto”, señala Elorza.
Problemas más acusados
Los adolescentes tímidos suelen preocuparse en exceso del qué dirán y temen una crítica
negativa. Todo esto provoca una ansiedad que les impide realizar algunas actividades con
normalidad y hace que intenten evitarlas, por “la falta de confianza en si mismos y el miedo a
hacer el ridículo”, apunta Elorza. Nos referimos a las relaciones sociales -sobre todo con el sexo
opuesto-; cuando se quiere empezar o acabar una conversación; también cuando se trata con
desconocidos; ante la necesidad de tomar la iniciativa o asumir responsabilidades y en el
momento de hablar en público o expresar sentimientos.
Por otra parte, la timidez se puede producir en diferentes ámbitos. Es decir, a un adolescente le
puede dar reparo hablar en público, pero en otra situación distinta, por ejemplo, iniciar una
conversación, no preocuparse en absoluto. <P<
Pero es que la timidez genera, además de las mencionadas señales físicas y otras como la
taquicardia, pensamientos negativos y sentimientos de frustración en la persona, añade la
psicóloga Amaia Bakaikoa.
Consejos
Los expertos insisten en que la manera de que los adolescentes superen este problema pasa
por el aprendizaje y aportan una serie de pautas orientadas a este fin:
•
“Conviene ponerse en el lugar del otro. Los demás también pueden tener el mismo
temor”, apunta Antonio Cano Vindel.
•
No evitar las situaciones de temor, sino enfrentarse a ellas. “Es entonces cuando se
cambiará el temor por satisfacción”, señala Cano Vindel. Es más, no afrontar los momentos de
timidez puede hacer que “se genere más miedo y que la timidez se generalice a otras
situaciones”, apunta Bakaikoa.
•
“Es importante tratar de aprender a controlar la expresión corporal y facial, así como
saber recrear situaciones de la vida normal para analizarlas y corregirlas”, expone Porres Salces.
•
Tener pensamientos positivos. “Sustituir los pensamientos negativos como ‘no te
enfrentes, lo vas a hacer mal’, por positivos: ‘se puede aprender, me va a salir bien’ ”, explica
Amaia Bakaikoa.
•
Conocerse a uno mismo. La intención es que los tímidos “sepan cuáles son sus puntos
fuertes y cuáles los débiles. Si hacen esto, serán capaces de poder aceptarse y convivir con sus
características”, afirma Pont.
•
Comunicarse. Esto es esencial porque sólo por el hecho de contar lo que produce timidez,
ésta ya pierde su “poder terrorífico”, señala Pont.
1
0
el material
complementari
E ls “ b o n s fills ”
EDUCACIÓ
SECUNDÀRIA
43
Cuándo ir al psicólogo
Explican los especialistas que la timidez no implica que uno deba ir al psicólogo en la
adolescencia. Basta con seguir los susodichos consejos. Sólo en algunos casos en que se
produce una timidez patológica conviene acudir al médico. ¿Cómo distinguirla? “Puede haber
síntomas que les impidan alcanzar logros en su contexto, que en esa edad se trata del colegio y
las relaciones sociales. Por ejemplo, podría suceder que un joven no sea capaz de relacionarse
con nadie o que por miedo a preguntar en clase no saque las notas adecuadas a su nivel
intelectual. Entonces sí debería acudir al psicólogo”, explica Porres Salces.
Según los expertos, es importante no confundir la timidez con la fobia social. “La timidez es un
rasgo de inhibición social con mayor o menor intensidad pero no permanente, es decir, no
impide el contacto con el medio. Sin embargo, la fobia social es un temor irracional, acusado y
persistente ante situaciones publicas”, afirma Pont.
En la fobia social el afectado evita las relaciones sociales interpersonales, con la presencia de
importantes cuadros de ansiedad si no lo puede hacer. “La timidez es similar a la fobia social,
pero no tan intensa. Un adolescente tímido afronta las situaciones sociales y aunque le cueste
hacerlo, una vez que da el paso suele dejar de pensar en el qué dirán y empieza a sentirse a
gusto”, explica el psicólogo Cano Vindel.
1
1