El Dadaisme: elogi de la destrucció pura

El Dadaisme:
elogi de la destrucció pura
Lurdes Llorens Ferret
Curs d’especializació en estudis literaris
PAC instrumental
Professora: Neus Rotger
Febrer de 2009
1
La modernitat va sorgir amb el despertar de la Revolució Industrial, durant un
període de canvis profunds en les idees socials, filosòfiques, estètiques i
científiques a occident. El nou pensament polític progressista, junt amb les
noves teories científiques que proposaven una reconceptualització del temps,
l’espai i el moviment; i la innovadora exploració del subconscient deguda a
Freud, van influenciar els artistes i van produir un nou pensament que
s’oposava a les velles idees amb noves visions de la realitat. Tot plegat va
suposar una transformació del paper de l’artista en la societat i una nova
manera d’entendre l’art.
Baudelaire va definir el concepte de l’artista modern en el seu article El pintor
de la vida moderna (1863). Reclamava un nou tipus d’artista que assumís els
canvis, la novetat i allò insòlit de la vida, un artista compromès amb els nous
temps, defensor de la seva pròpia subjectivitat i independència, i capaç
d’enfrontar-se a la tradició, a allò que fins el moment era considerat vàlid, etern
i immutable.1
La modernitat ve tenir un caràcter eminentment revolucionari i va néixer com
un projecte d’imposar la raó com a norma a la societat. La raó no coneix cap
experiència, i cal, per tant, experimentar. Res no està escrit, el futur reemplaça
el passat, i la tradició deixa de tenir validesa. La modernitat nega el passat per
submergir-se en un tumultuós procés d’experimentació i canvi constant. I és
només en aquest marc de ruptura i de canvi que es van poder gestar i
desenvolupar els moviments d’avantguarda.
Literalment, el terme avantguarda implica la idea de lluita, de combat d’un grup
petit però organitzat, enfront d’un grup majoritari, que, no obstant, se situa per
davant. Es va utilitzar en un principi al s XIX per definir moviments polítics
progressistes. Després es va ampliar el seu ús a l’àmbit cultural per designar
tota tendència innovadora que s’oposés al sistema establert, especialment dins
de la tradició acadèmica; moviments de ruptura i de canvi que van
1
Baudelaire, Charles, “Le peintre de la vie moderne” (1863)Trad. cast.: “El pintor de la vida moderna”,
Salones y otros escritos sobre arte, trad. Carmen Santos, Visor, Madrid, 1996, pp. 347-392.
2
desenvolupar nous llenguatges artístics en nom de la llibertat creativa, i que
perseguien la independència de l’artista i de l’art mateix.
L’artista avantguardista refusa els models tradicionals de la representació i els
valors que s’hi sustenten. No pretén imitar la realitat, sinó mostrar una visió
nova i subjectiva del món. Transgredeix i trenca les convencions heretades del
Renaixement, nega el cànon universal de bellesa, i preconitza un nou model de
bellesa i d’art canviant, heterogeni i plural. La idea d’art esdevé fortament
lligada a l’actitud personal de l’artista davant la vida. L’artista avantguardista és
autorreflexiu i indaga lliurement en els processos creatius, en els medis i en els
llenguatges.2
En la seva recerca de camins per expressar les inquietuds i les contradiccions
de l’home modern, l’artista avantguardista celebra allò nou, no perquè és nou,
sinó perquè és diferent. Van sorgint moviments rere moviments que trenquen
les velles premisses tot proposant-ne de noves. Com sosté Octavio Paz, la
modernitat, que es va posicionar de manera manifesta contra la tradició, resulta
ser el detonant d’una nova tradició: la tradició de la ruptura i el canvi perpetu.3
El dadaisme: elogi de la destrucció pura
De totes les avantguardes, el dadaisme és el moviment que trobo més
impactant, perquè porta fins a les últimes conseqüències el seu desig de
ruptura. Els dadaistes, bo i negant tota lògica i convenció establerta, van
apostar per la destrucció radical. Dadà dubta de tot i està contra tot. Proposa la
llibertat total de l’individu, i advoca per l’espontaneïtat, la immediatesa, la
contradicció. Està contra tota esclavitud, per molt nova, per molt “moderna” que
sigui. El dadaisme s’oposa a qualsevol altre moviment passat o coetani que
marqui tendències estètiques o filosòfiques, i en conseqüència, es posiciona
2
Bernárdez, Carmen, Historia del Arte. Primeras Vanguradias, Editorial Planeta, 1994.
“ La Modernidad es una tradición polémica que desaloja a la tradición imperante, pero la desaloja sólo
para, un instante después, ceder el sitio a otra tradición, que, a su vez, es otra manifestación momentánea
de la actualidad ” Octavio Paz, Los hijos del limo. Del Romanticismo a la Vanguardia. Seix Barral,
Barcelona 1974, p 16
3
3
també contra la modernitat mateixa. L’esperit ha de ser total i absolutament
lliure. Dadà no permet ni tan sols el domini de Dadà sobre Dadà. És per això
que Dadà ha de destruir Dadà contínuament per poder existir4.
La ciutat i la guerra constitueixen el rerefons del dadaisme. L’ambient angoixant
del capitalisme incipient i la crisi de valors provocada pel caos bèl·lic que vivia
Europa durant la Primera Guerra mundial van desencadenar una reacció de
desconcert i refús profunds. La promesa d’un futur mecanitzat esplendorós
havia donat pas a la frustració, i en aquesta frustració es va engendrar el desig
de trencament i subversió. El futur no existeix. El món fa fàstic, i el dadaisme és
l’expressió del fàstic5.
.El dadaisme nega tots el valors preestablerts que havien portat el món
occidental a aquell atzucac caòtic, i adopta una postura nihilista, de destrucció
total. Preconitza un anti-sistema absolut6. Dadà ho nega tot. Dadà es nega fins i
tot ell mateix. En un món corrupte i desesperançat no hi ha lloc per una obra
constructiva, els artistes dadaistes mantenen una actitud anti-art. Més que un
estil artístic, va ser una ideologia total, una actitud, una forma de vida que
“Para Dada, el espíritu debe ser libre como principio absolutamente obligatorio en la creación,
disponible y suelto en el contínuo movimiento de sí mismo. Que no permee ninguna esclavitud, ni
siquiera la de Dada sobre Dada. En cada momento, para existir, Dada debe destruír a Dada. No existe una
libertad establecida para siempre, sino un incesante dinamismo de libertad, en la que ésta, vive negándose
así misma.” García Caballero, Marcos (2002). “Noticias de Dadá” [Assaig en línia]
5
“El asco dadaísta”“Todo producto del asco susceptible de convertirse en una negación de la familia, es
dada; protesta con todas las fuerzas del ser en acción destructiva: DADA; conocimiento de todos los
medios hasta ahora rechazados por el sexo púdico del compromiso cómodo y la cortesía: DADA;
abolición de la lógica, danza de los impotentes de la creación: DADA; de toda jerarquía y ecuación social
instalada para los valores por nuestros lacayos: DADA; cada objeto, todos los objetos, los sentimientos y
las oscuridades, las apariciones y el choque preciso de las líneas paralelas, son medios para el combate:
DADA; abolición de la memoria: DADA; abolición de la arqueología: DADA; abolición de los profetas:
DADA; abolición del futuro: DADA; creencia absoluta indiscutible en cada dios producto inmediato de la
espontaneidad: DADA; salto elegante y sin perjuicio de una armonía a la otra esfera; trayectoria de una
palabra lanzada como un disco sonoro grito; respetar todas las individualidades en su locura del
momento: seria, temerosa, tímida, ardiente, vigorosa, decidida, entusiasta; despojar la propia iglesia de
todo accesorio inútil y pesado; escupir como una cascada luminosa el pensamiento chocante o amoroso, o
mimarlo - con la viva satisfacción de que da igual - con la misma intensidad en su matorral, puro de
insectos para la sangre bien nacida, y dorada de cuerpos de arcángeles, de su alma. Libertad : DADA
DADA DADA, aullido de los dolores crispados, entrelazamiento de los contrarios y de todas las
contradicciones, de los grotescos, de las inconsecuencias: LA VIDA.” Tristan Tzara, Manifeste Dada
(1918) Trad. cast.: “Manifiesto Dada” (Ródenas de Moya, 2007) p119
4
“Yo estoy contra los sistemas, el más aceptable de todos es el de no tener ninguno” Tristan Tzara,
Manifeste Dada (1918) Trad. cast.: “Manifiesto Dada” (Ródenas de Moya, 2007) p117
6
4
constituí un moviment de protesta contra el món sociocultural i polític de
l’època.7
El moviment dadaista es va iniciar a Zurich en el sí d’un grup d’artistes i
intel·lectuals de diferents procedències europees que s’hi havia anat a refugiar
a causa de la guerra. A principis de 1916 el jove poeta alemany Hugo Ball hi va
obrir el Cabaret Voltaire, que es va convertir en la seu del moviment. El terme
Dadà fou adoptat pel moviment després de que el poeta romanès Tristan Tzara
obrís un diccionari a l’atzar i hi trobés la paraula “dadà”, cavallet de fusta. El
significat de la paraula no és important, surt del mateix absurd de l’existència.
“Dadà no significa res. Dadà participa de la vida. Com ella, no té ni més sentit
ni menys sentit que tot allò que existeix”8.
Els dadaistes busquen un nou llenguatge, fugint de “la llengua arruïnada i
corrompuda pel periodisme”9 i de l’”articisme”10. Pretenen canviar el món a
través de la poesia, el teatre, la pintura, exaltant allò absurd i allò sorprenent i
insòlit. Tot i que el dadaisme adopta part dels postulats heretats dels futuristes,
com els manifestos subversius i la propaganda, els artistes dadaistes tenen un
plantejament oposat: amb el seu anti-art pretenen destruir la cultura, i per tant,
la guerra. El que importa de Dadà és més el gest que l’obra.
7
“Así nació DADA, de una necesidad de independencia, de desconfianza hacía la comunidad. Los que
están con nosotros conservan su libertad. No reconocemos ninguna teoría. Basta de academias cubistas y
futuristas, laboratorios de ideas formales. ¿Sirve el arte para amontonar dinero y acariciar a los gentiles
burgueses? Las rimas acuerdan su tintineo con las monedas y la musicalidad resbala a lo largo de la línea
del vientre visto de perfil. Todos los grupos de artistas han ido a parar a este banco a pesar de cabalgar
distintos cometas. Se trata de una puerta abierta a las posibilidades de revolcarse entre muelles
almohadones y una buena mesa.” Tristan Tzara, Manifeste Dada (1918) Trad. cast.: “Manifiesto Dada”
(Ródenas de Moya, 2007) p119
8
Tristan Tzara, Manifeste Dada (1918) Trad. cast.: “Manifiesto Dada” (Ródenas de Moya, 2007) p113
9
“Con este tipo de poemas fonéticos se renuncia de forma global a la lengua arruinada y corrompida por
el periodismo. Se retrocede a la alquimia interior de la palabra, se renuncia también incluso a la palabra y
se preserva así a la poesía su último espacio más sagrado. Se renuncia a hacer poesía de segunda mano, a
adoptar palabras (por no hablar de frases) que no se acaban de inventar, flamantes, para uso propio.“ Del
diario de Hugo Ball. Sousa, Pere, “Poesía fonética (las vanguardias historicas) [pàgina web en línia]
“El artista nuevo protesta: ya no pinta (reproducción simbólica e ilusionista), sino que crea directamente
en piedra, madera, hierro, estaño, unas rocas, organismos locomotores que el viento límpido de la
sensación inmediata puede hacer girar en todos los sentidos” Tristan Tzara, Manifeste Dada (1918) Trad.
cast.: “Manifiesto Dada” (Ródenas de Moya, 2007) pp114-15
10
5
El dadaisme persegueix l’alliberament mental del “jo” creador mitjançant
l’espontaneïtat, l’atzar i la ruptura. Propugna la supressió de tot lligam lògic
entre el pensament i l’expressió: “He aquí el gran secreto: El pensamiento se
forma en la boca.”11
Les seves accions no eren programades, lliures de qualsevol pressió estètica o
social. Tot hi tenia cabuda, des del sorollisme fins els poemes fonètics12 i els
poemes simultanis, fins el collage i el foto muntatge i els rajogrames de Man
Ray. Adopten una actitud burlesca i despreocupada, un “meimportauncarajismo
naïf.”13 L’atzar i la irracionalitat exaltada, junt amb l’agressivitat i l’impuls
destructiu, van tenir un paper decisiu en les seves composicions i
manifestacions artístiques 14.
El dadaisme va ser un moviment en contínua transformació que va suposar
molts punts de partida però no va arribar a cap destí, ja que no va néixer amb
pretensió d’arribar enlloc. Va ser un moviment d’emergència, fruit del temps en
què es va gestar, i sis anys després no hi havia possibilitat de reestructurar-lo o
redirigir-lo per altres camins15. Mica en mica va esdevenir inútil “com tot el
demés en la vida”, i els mateixos dadaistes s’hi van anar posant en contra.
L’any 1922 Tristan Tzara en va signar l’autodestrucció amb una oració
funerària:
“Dadà sigue marchando, destruyendo más y más. De todos estos sentimientos
de disgustos no obtiene ninguna conclusión ni beneficio. Ya no sigue luchando
porque sabe que no sirve a ningún propósito. Y aquí llegamos al gran secreto;
Tristan Tzara, Dada manifeste sur l'amour faible et l'amour amer (1920) Trad. cast.: “Manifiesto sobre
el amor débil y el amor amargo” (Ródenas de Moya, 2007) p122
12
“El paso decisivo para introducir en el terreno literario el irracionalismo más absoluto fue dado por el
advenimiento del poema fonético" Raoul Hausmann, publicat al Courrier Dadá. Sousa, Pere, “Poesía
fonética (las vanguardias historicas) [pàgian web en línia]
11
13
Tristan Tzara, Manifeste Dada (1918) Trad. cast.: “Manifiesto Dada” (Ródenas de Moya, 2007) p113
14
En algunes ocasions Tzara ataca explicitament el lector “y ustedes son unos idiotas”. Tzara, Tristan,
Siete Manifiestos surrealistas
15
García Caballero, Marcos, “Noticias de Dadá” (2002) [Assaig en línia]
6
Dadà es un estado de la mente por eso se va transformando de acuerdo a
todos los eventos y naciones que encuentra. Dadá se aplica a todo y, aún así,
no es nada. Dadà es el punto donde se encuentran los sí y los no y todos sus
oponentes. Dadà es inútil como todo lo demás en la vida. Dadà no tiene
pretensiones así como la vida no debería tenerla".16
La mort de Dadà va ser una mort voluntària. Sobre les seves despulles es va
començar a construir el Surrealisme. El mateix André Bretón es va desmarcar
del moviment dadaista per intel·lectualitzar l’art i començar a forjar el
Surrealisme.
Bibliografia
16
Montecinos, Hernán (2007). “Dadá y el Surrealismo: Origenes y fundamentos” [document en línia]
7
Tzara, Tristan, Manifeste Dada (1918) Trad. cast.: “Manifiesto Dada” (Ródenas
de Moya, 2007:112-120).
Tzara, Tristan, Dada manifeste sur l'amour faible et l'amour amer (1920) Trad.
cast.: “Manifiesto sobre el amor débil y el amor amargo” (Ródenas de Moya,
2007:120-129).
Paz, Octavio, Los hijos del limo. Del romanticismo a la vanguardia, Seix Barral,
Barcelona, 1974
Bernárdez, Carmen, Historia del Arte. Primeras Vanguradias, Editorial Planeta,
1994.
Montecinos, Hernán, “Dadá y el Surrealismo. Orígenes y fundamentos” Última
modificación (16-02-2007) ) [Document en línia] (Última consulta Febrer 2009)
<http://www.culturalibre.cl/index2.php?option=content&do_pdf=1&id=956>
García Caballero, Marcos, “Noticias de Dadá” (2002) [Assaig en línia] (Última
consulta Febrer 2009)
<http://mx.geocities.com/paginaentrelineas/ensayo1.html>
Poe, Edgar Allan, “The Man of the Crowd” (1840) Trad. cast.: “El hombre de la
multitud”, Cuentos I, trad. Julio Cortázar, Alianza, Madrid, 1990, pp. 246-256.
Baudelaire, Charles, “Le peintre de la vie moderne” (1863)Trad. cast.: “El pintor
de la vida moderna”, Salones y otros escritos sobre arte, trad. Carmen Santos,
Visor, Madrid, 1996, pp. 347-392.
Sousa, Pere, “Poesía fonética (las vanguardias historicas) [Pàgina web en línia]
(Última consulta Febrer 2009)
<http://www.poesiavisual.com.ar/escritos/poesia_fonetica_vanguardias_historic
as.html>
8