ELS EFECTES DEL DECRET DE LA NOVA PLANTA MIRANT

MIRANT ENRERE
MIRADA ENRERA
ELS EFECTES DEL DECRET DE LA NOVA PLANTA
2. LA PERSECUCIÓ LEGAL
EL CATALÀ
Recordem que, el mes passat, quan varem iniciar aquesta
mena de repàs a la materialització i els efectes del Decret de
la Nova Planta, varem eng egar-ho en un cas concret i molt
singular: el traspàs de la Universitat de Barcelona a Cervera,
confirmant que les directrius havien sorgit del Consejo de
Castilla, amb l’inestimable assessorament del català Ametller i del castellà Patiño, aquest darrer que van fer venir d’Itàlia, perquè es fes càrrec del que aviat es va declarar com la persecució legal, que és la que
iniciarem ara. Es interessant que, a l’endinsar-nos en els papers documentals d’aquella època, es justifica la supressió i abolició de les antigues llibertats de Catalunya, simplement en el dret de conquesta per la
força de les armes borbòniques. El més vell dels ultratges!
Francesc Ferrer i Gironès que ha estudiat a fons tots els problemes que
ha tingut en la seva llarga vida, el català, subratlla extraordinàriament
aquest fet: Es importantíssim remarcar que l’origen de tot el dret pel
qual hom suprimí les nostres llibertats i volia eliminar la nostra llengua, no té cap més justificació que la submissió de Catalunya per “ la
conquista por la victoriosa espada de Felipe V.” O sigui que la “la fuerza superior de las armas” va ser la font única del decret pel qual ho m
ens volgué administrar i ens imposà un nou governament que no respectarà ni la nostra llengua, ni la nostra cultura.”
El botifler Francesc Ametller fa un
informe al Consejo
de Castilla i explica
aquesta situació en
un castellà digne
del “Siglo de
Oro”:...habiendo
este Principado de
Cataluña, por su execrable felonía y obstinada resistencia, perdido
sus leyes, constituciones, privilegios y prerrogativas, cesó y quedó todo ello abolido, con la recuperación i restitución de él a la debida obediencia, y entrada, de las Armas del Rey, nuestro Señor, en esta capital de Barcelona, la planta del Gobierno antiguo, político, económico
y militar de Cataluña.” Els catalans que van malviure en aquella època, van haver de conviure, a més a més de grans indignitats de tota
mena, en aquest estil de gran retòrica, que a vegades cal rellegir perquè
de tan inflat, no s’arriba a una ràpida comprensió.
El company de malifetes de Francesc Ametller, José Patiño, Intendent General a Catalunya, subscriu plenament el que el botifler expressa, admetent que ara els catalans estan quiets per la força:, com esmenta...” que ya respetan y obedecen, no por afecto y amor, sí por el
temor de la fuerza superior de las tropas. La fuerza y el miedo se
consideran vastantemente (va fallar, en l’escrit...,o potser amb el desig
de la contundència, creia que la V era més dura que la B) asegurada
con las Tropas i Gente de Fuerza, de que necesita el Pays, pues la
misma abundancia de Tropas, que de preciso han de guarnecer siempre las Plazas y las Fortalezas de este Principado, vajo el mando de
dicho Gefe, aseguran totalmente, con el temor y el respeto, la más
puntual observancia de un acertado Govierno.” Pel galimaties ortogràfic, o ell, o el seu escrivà, haurien de tornar a classe de pàrvuls...
Des del mateix Consejo de Castilla, es subratlla una vegada més,
que calia exercir la força del vencedor: “...una nueva regla, que se estableciere a aquellos naturales, la que más se adapte a sus velicosos y
altivos genios (?), para atraerlos insensiblemente al sosiego, que
conviene y debe procurarse, y se consiga su quieta obediencia con reparo y restablecimiento de la Real autoridad y Regalia, que asta oy
(alsa!) les fue molesta e insufrible carga; amantes siempre de su libertad y propia dependencia; y nunca bien hallados, ni estables, en las
del Soberano que les domina, por otras leyes o disposiciones, que las
suyas forales o patrias; por cuya defensa han sido, y seran (!) en sus
deseos y y ánimos, gustosament sacrificados.” ( Impressiona aquest
“Y seran”..). Però que queda ben explicitat en la perla final: “ La porfiada tenacidad de los Cathalanes, en esta ultima y ciega revelion (no
confondre amb la Nit de Cap d’Any), abrió el camino a imponerles la
ley que, conquistados por la fuerza de las Armas y castigada con ellos
su inobediencia, y sugete (!) sin violencia sus inquietudes, velicosos
ánimos, rinda su dureza y su buen uso vaya desterrando el odio y
aborrecimiento con que siempre han mirado la sugección (!) a otra
ley que la de sus usáticos (!), costumbres, constituciones, Privilegios y
fueros; cuya práctica e inteligencia, y la vana presunción de considerarles a expensas del execrable delito de la conspiración, quasi vinculada con su pasión a defenderlos, con la temeridad de sacrificar su
vida y honor, por no veer (!) perdida, ni disminuïda su nociva libertad.” Uf!
Hi ha, naturalment, tot un procés contra la llengua, el català. Però
els dos consellers al Consejo de Castilla, no van a l’hora. Mentre Francesc Ametller accepta que la “Real Audiencia Civil y Criminal haya de
deducir y actuar en los pletios en idioma castellano o latin (?), pero
que, en cuanto a las Curias ordinarias, puedan los litigantes actuar y
decidir en lengua vulgar materna”. Patiño és inflexible: “Solamente
hablan en su lengua materna,y nadie asta (!) ahora escribia si no es
en Cathalan, sin practicarse el uso de la Lengua Española.” Per tot
això creu que s’ha de ser inflexible: “Si antes, todo lo judicial se actuaba en Lengua Cathalana, se esciba, en adelante, en idioma Castellano
o Latin, como ya así la Real Junta ( que presideix ell mateix) lo practica; pues se logrará la inteligencia de qualesquiera de los Jueces Españoles, sin haver de estudiar en la inusitada llengua de este Pays”.
El dos.informes varen sr tramesos al fiscal general del Consejo, el
senyor José Rodrigo Vilapando, que es va inclinar, sorpresa!, per la
proposta de Patiño: “La forma de substanciar los pleitos se deberá hacer en Lengua Castellana y actuar en papel sellado, a reserva de
aquellos lugares, que por su miseria y situación en la montaña, sea
justo se dispense esta condición.”
Tots aquests parers van anar a parar al que s’en deia el Consejo
Plenario, que va proposar finalment el text a Felip V i que principalment deia“...que sea practicado en las leyes de Castilla, así en lo Civil,
como en lo Criminal, actuando en Lengua Castellana, a reserva de los
lugares que por su miseria, en la montaña, sea justo dispensar esta
condición, asta (!) que el trato frecuente haga más fácil su introducción en ellos.”
Tot i la duresa de la proposta final a Sa Magestat, assegurant la posició dominant de la llengua castellana sobre la catalana, hi va haver
un grup que Ferrer Gironés no dubta a nomenar de “Grup genocida i
espanyolista” que van proposar “un projecte d’extermini molt més
radical”. De fet, però, aprofiten el moment per allargar la prohibició de
parlar català, a més indrets: “...mandando que en todas las Escuelas
de primeras letras, y de Grammatica (!), no se permitan libros impresos en lengua Cathalana (!): escribir ni hablar en ella dentro de las
Escuelas asi como aprendan la Doctrina Christiana (!) en nuestra
lengua; que por estos y otros medios suaves (?) se irá hacienco común
en el Principiado.” Ës a dir que hi ha un sentiment ben arrelat –aquest
grup que presenta l’actuar no solament en la justícia, sinó a les escoles,
n’és un exemple- per tal d’acabar amb el català, i passar al castellà, per
fer-ne, com volen, la lengua común en el Principado.
De fet, totes aquestes mesures contra el català, al pas del temps
s’aniran afermant: “hom sotmeté als catalans a una absoluta subjugació lingüística. L’oficialitat del català en ben pocs llocs es va poder
mantenir. Alló que no deia cap llei es féu a la pràctica, i subreptíciament per mitjà dels funcionaris castellans, que ocuparen la majoria
de càrrecs, tant en el camp militar com en l’alta clerecia i els àmbits
político-administratius.” Segons el mateix Francesc Ferrer i Gironès.
Aquestes paraules del molt bon estudiós sobre la persecució de la
Llengua Catalana a través de la història, ens porten al record de
l’explicació que M. Ferrer i Ciges feia davant la Junta de Braços a l’any
1713, en ple Setge de Barcelona. Només esmentarem la part de la seva
lliçó que relliga amb la situació que es va trobar la mateixa Barcelona
poc temps després.
“...Que lo príncep no pot fer lleys y constitucions on Cathalunya
sens intervenció, consentiment i aprovació dels catalans,
que lo
príncep i sos ministres no poden judicar sino per directe, ço és, ohides
les parts i amb cognició de causa...” Malauradament, Lo príncep i els
seus ministres van tirar pel dret...
Per tal de promoure la castellanització ad nauseam, al numero 40
del Decret de Nova Panta, hi ha una norma que sembla innocua, però
que va significar la legalització del castellà com idioma. El redactat és
el següent: “Han de cesar las prohibiciones de estrangeria, porque mi
Real Intención es que en mis Reynos las dignidades y honores se confieran reciprocamente a mis vasallos por el mérito, i no por el nacimiento en una provincia u otra provincia de ellos.”
Què s’ha d’entendre darrera sobre el decret, que sembla un discurs.
Doncs que d’ara en endavant gent forastera podrà ocupar els càrrecs
públics del Principat de Catalunya, amb missions a complir com ocupants militars de Catalunya. I una d’elles és la penetració de la llengua
castellana en detriment de la devaluació de la catalana.
El mercat de treball per als funcionaris castellans s’obrí inesperadament amb l’ocupació militar de Catalunya. La seva presència a tots
els nivells de l’administració pública serví per a dona efectivitat a la
castellanització, assegurada, naturalment amb la presència de les tropes.
Encara ara estem patint d’aquest ocupació cultural. Els funcionaris
castellans, sense cap ànim especial d’indignar a la gent del país, anotaven els cognoms catalans amb el seu so castellà, i d’aquesta manera
multitud de cognoms varen ser castellanitzats sense voler, el de Quatrecases es va convertir en Cuatrocasas; els Mitjavila passaven a ser
Mediavilla i posteriorment a Mediavila, Fontseca es convertirà en
Fonseca i infinitat d’exemples més que el mateix lector podria confegir-ne en una extensa llista.
Jesús Mestre i Godes, historiador.