Civisme i Llibertat Civisme i llibertat 1 2 Civisme i llibertat Seminari Civisme i llibertat Joan Lluís Pérez-Francesch (dir.) Civisme i llibertat 3 © Ajuntament de Badalona, i dels textos, Jaume Aymar i Ragolta, Manuel Ballbé Mallol, Joan Delort i Menal, Ferran Falcó Isern, Joaquim Ortiles Giménez, Josep Pera i Colomé, Joan Lluís Pérez-Francesch, Juli Ponce i Solé, José Carlos Remotti Carbonell i Carles Sánchez Ruiz. Dipòsit Legal: B-46.741-2009 Compost i imprès per I. G. Santa Eulàlia Carrer de Sant Joan Bosco, 10 - 08187 Santa Eulàlia de Ronçana 4 Civisme i llibertat Índex Presentació del llibre Joan Lluís Pérez-Francesch ............................................................................................................ 9 Inauguració del Seminari Josep Pera i Colomé i Joaquim Ortilles Giménez ......................................................................... 13 El activismo de la comunidad, clave para el civismo Manuel Ballbé Mallol ..................................................................................................................... 17 Els drets i deures cívics, fonaments de la llibertat Joan Lluís Pérez-Francesch ............................................................................................................ 25 La ciutat, font d’humanisme Jaume Aymar i Ragolta .................................................................................................................. 33 Urbanisme i dret: com estan muntant les nostres ciutats i com afecta això a l’incivisme Juli Ponce i Solé ............................................................................................................................... 39 Incivismo, seguridad y delincuencia Francesc Guillén Lasierra ......................................................................................................... 51 La gènesi de l’Ordenança de Civisme de Badalona Josep Pera i Colomé ......................................................................................................................... 65 Plans Locals de Seguretat i Civisme Carles Sánchez Ruiz ....................................................................................................................... 71 L’incivisme: un repte per a la llibertat Joan Delort i Menal ........................................................................................................................ 85 Conclusiones José Carlos Remotti Carbonell ................................................................................................... 93 Cloenda Ferran Falcó Isern .......................................................................................................................... 99 Civisme i llibertat 5 6 Civisme i llibertat Presentació Pr esentació Joan Lluís Pérez-Francesch Civisme i llibertat 7 8 Civisme i llibertat Presentació Joan Lluís Pérez-Francesch En aquest llibre trobareu les intervencions dels participants al Seminari sobre civisme i llibertat que va tenir lloc al Museu de Badalona del 25 al 27 de febrer de 2009, organitzat per l’Ajuntament d’aquesta ciutat i pel Grup de Recerca sobre Llibertat, Seguretat i Transformacions de l’Estat, del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona. En les sessions del seminari i en els debats posteriors, així com en el present llibre, es van aportar reflexions i elements de judici per tal de valorar la relació entre els dos conceptes sobre els quals va tractar el seminari: civisme i llibertat. El tema del civisme és de gran actualitat. Darrerament diversos ajuntaments han aprovat ordenances de civisme com un element central per regular la convivència en llibertat, perquè, com es diu popularment, “la llibertat d’un s’acaba on comença la del veí”. Avui en dia, la complexitat de les relacions humanes i socials ha obligat a regular els elements bàsics de la convivència, sovint quan aquesta no emergeix de la mateixa ciutadania. Avui les idees d’espai públic i de ciutat com a espai on es desenvolupa la llibertat també estan en crisi. Badalona no ha restat al marge d’aquesta inèrcia general. La ciutat –i els seus barris– ha de propiciar condicions perquè la llibertat i la igualtat de les persones i dels grups socials es desenvolupin de forma eficaç i eficient i, per tant, amb seguretat. La intervenció urbanística n’és un element important, com també ho són l’educació, la integració de la diversitat o la creació de condicions de justícia social. El civisme és un concepte complex en què es barregen condicionaments vitals de molts tipus. Per això, em sembla important la col. laboració entre la Universitat i l’Ajuntament, tal com s’esdevé en les jornades que recull aquest llibre. Els diferents capítols que el lector trobarà en aquest llibre reflexionen sobre punts de vista diversos i àmbits sectorials complementaris. La convivència en llibertat és producte de la Llei, de l’educació, dels valors socials dominants, de l’urbanisme que ens envolta, de la manera de viure, de les polítiques públiques que prioritzen els poders públics i de tot un conjunt de factors que van molt més enllà de l’actuació policial. Cal tenir en compte, a més, que la policia quan actua gaudeix de múscul però també de cervell, és a dir, d’una important capacitat de reflexió i anàlisi de la realitat. És important reconèixer que han desaparegut els controls tradicionals, de la família i de l’entorn social, la qual cosa pot fomentar actituds que podem considerar incíviques, pròpies de la crisi de la idea d’autoritat. En les pàgines que segueixen, però, es pot observar que no sempre una actitud d’incivisme és sinònima de delinqüència. Però això sí, genera un malestar notable. Cal que la ciutat eduqui i que tots en siguem una mica corresponsables, que gaudim d’una ciutadania activa. Civisme i llibertat 9 Presentació I també cal que els poders públics facin els deures. Si no hi ha coses tan senzilles com papereres o contenidors suficients o llocs on poder penjar un cartell, es pot convidar a actituds incíviques. Podem explicar als nostres veïns que llençar papers a terra no és correcte, però no tots ells es voldran guardar el paper a la butxaca i, si no troben una paperera, acabaran llençant-lo a terra. Per tant, no hi ha una responsabilitat important dels poders públics de facilitar els mitjans materials perquè així quedi clar que aquest comportament és incívic i no està justificat? Si no és així, l’únic que es genera és frustració i, evidentment, malestar. Difícilment podrem recriminar l’actitud d’una persona que llença les escombraries fora d’un contenidor perquè el contenidor està ple. Per tant, el problema de l’incivisme no és només dels ciutadans sinó també dels poders públics. A més, es pot arribar a una situació que s’ha anomenat de “mala administració”, que es caracteritza perquè els responsables públics actuen “de qualsevol manera”, amb falta de respecte vers la ciutadania. Per tant, en aquest cas parlaríem de la deficiència en la prestació de serveis, és a dir, no només es tracta de no tenir prou papereres sinó també d’oblidar-se 10 Civisme i llibertat de buidar-les. Per tant, sobre el tema de l’incivisme han de reflexionar tant els ciutadans com els poders públics. Ara bé, ho ha de solucionar tot l’Administració? Per continuar amb el mateix exemple, si hi ha poques papereres i hi ha mitjans per demanar que en posin més, cal demanar-ho mil vegades abans de llençar el paper a terra. Per tant, el civisme necessita la contribució dels poders públics, però els ciutadans no podem ser tractats sempre com a menors d’edat. Arriba un moment que la responsabilitat comunitària ha d’entrar en joc, perquè vol dir sentir-se membre d’una col. lectivitat. I aleshores encara que sigui impossible trobar una paperera, hi haurà persones a les quals no els sortirà mai llençar papers a terra, i en altres casos, si es llencen els papers es pot fer un advertiment i fins i tot sancionar amb total legitimitat. Allò que una persona no faria a casa seva no ho ha de fer al carrer. En benefici de tots. En aquest punt, però, convindria recordar la relació entre legalitat i humanisme. És a dir, hem de saber aplicar les normes jurídiques, i la policia la primera; ara bé, no com si fos un càstig diví sinó amb un sentit humà, la qual cosa vol dir amb seny, prudència i intel. ligència. Inauguració del Seminari Pr esentació Josep Pera i Colomé / Joaquim Ortilles Giménez Civisme i llibertat 11 12 Civisme i llibertat Inauguració del Seminari Josep Pera i Colomé * / Joaquim Ortilles Giménez** Sr. Josep Pera i Colomé En primer lloc, vull agrair a tothom l’assistència: a les persones que han vingut d’altres municipis, del món acadèmic, als educadors de carrer, als agents de mediació, a les persones de les associacions i als organitzadors, en especial al Sr. Ricard Brotat i al Sr. Martí Sánchez Pedra, que han estat l’ànima d’aquest Seminari. Voldria agrair també la col . laboració de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Diputació de Barcelona. A continuació, la presentació oficial la realitzarà el Sr. Joaquim Ortilles, director de l’Àmbit de Govern de l’Ajuntament de Badalona. Sr. Joaquim Ortilles Giménez Us dono les gràcies a tots per la vostra assistència. Hem agafat el format de seminari perquè volem que l’aportació de tots produeixi el resultat final. Cada dia intentem parlar del civisme, vam intentar imposar el civisme, vam reclamar el civisme en el nostre treball, però el resultat que obtenim no és el que ens agradaria. El civisme no s’obté ni per mitjà de la imposició, ni només per mitjà de la legislació. Cada vegada més en la nostra societat existeix una gran influència de persones d’altres cultures, amb altres tradicions i sobretot amb una forma diferent d’entendre el civisme. No podem pensar que totes les persones tenen la mateixa concepció de la vida i de la convivència. L’altre dia llegia un article de l’exalcalde Clos que llançava una sèrie d’aportacions sobre l’espai públic, i sobre els usos de l’espai públic, que em van interessar. Deia que si no existís l’espai públic no podríem parlar de civisme. L’espai públic fonamentalment és aquell sobre el qual fan més pressió les classes populars. Les classes més benestants tenen els seus espais privats per utilitzar. Avui hi ha una pressió forta de les classes populars, ja siguin de fora o autòctones, que incideixen sobre l’espai públic. El doctor Clos feia una sèrie de preguntes: quin grau d’incivisme estem disposats a tolerar sense posar en perill la convivència? A aquesta pregunta ell després li donava la volta i la completava amb una altra: quins són els marges de tolerància que democràticament estem disposats a acceptar? Ens trobem en una societat democràtica i aquest joc constant entre civisme, acceptació i democràcia és el joc en el qual estem posats cada dia. Nosaltres, quan implementem les ordenances de civisme acabem sancionant la gent. Amb les ordenances intentem imposar una pauta de conducta, i en aquesta ciutat diversa el * Regidor de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament de Badalona. ** Director de l’Àmbit de Govern de l’Ajuntament de Badalona. Civisme i llibertat 13 Inauguració del Seminari civisme es converteix en l’única oportunitat de convivència. En el fons es tracta de racionalitzar les nostres expressions per poder habitar en pau al costat de l’altre, perquè aquesta i no una altra és la definició de convivència. En el món democràtic es juga amb la pau i amb el conflicte. 14 Civisme i llibertat Aquest Seminari intenta donar llum, ajudar a entendre, iniciar i continuar una discussió que sempre hem de posar en marxa; no podem deixar de reflexionar sobre l’espai públic i la convivència, aquest espai de joc en el qual necessitem que tots amb la vostra aportació ens ajudeu a treballar-lo i a implantar-lo. El activismo de la comunidad, clave para el civismo Pr esentació Manuel Ballbé Mallol Civisme i llibertat 15 16 Civisme i llibertat El activismo de la comunidad, clave para el civismo Manuel Ballbé Mallol* Badalona, al igual que muchas de las ciudades de la provincia de Barcelona, es un modelo y un ejemplo que se estudia no solo en España sino también en el extranjero. Concretamente, la policía de Nueva York viene a menudo a España para ver los modelos de trabajo preventivo desarrollados en estas ciudades con una concentración humana y una diversidad y complejidad de problemas muy altas y sin embargo con un nivel de seguridad ejemplar. Esto es consecuencia de una labor preventiva de muchos profesionales: de una policía no represiva sino preventiva, pero también de otros muchos profesionales como los asistentes y los educadores sociales. Las cifras de seguridad y criminalidad muestran el correcto trabajo llevado a cabo por las administraciones públicas. Para ejemplificarlo utilizaré unos cuantos datos comparativos, más que ilustrativos. España es uno de los países más seguros del mundo. Las cifras que aportaban los organismos internacionales y Estados Unidos nos ponían en una tasa de 1 homicidio por cada 100.000 habitantes al año. Esta cifra demuestra que éramos y somos uno de los diez países más seguros del mundo, sin contar evidentemente países muy pequeños (por ejemplo, Noruega o Suecia, en que por sus circunstancias de estado pequeño tienen un índice de criminalidad muy bajo). Estados Unidos, país al que pretendemos siempre poner como modelo, tiene al menos 10 homicidios por cada 100.000 habitantes. Esto no quiere decir, como se piensa habitualmente, que los norteamericanos sean más violentos sino que allí no hay una Administración de prevención potente y sin embargo en España está muy desarrollada. El modelo neoliberal de más mercado y menos Estado significa menos policía pública y menos profesionales sociales de prevención y no de represión, y ello hace que los resultados sean diez veces más de criminalidad violenta: así, México tiene 20 homicidios por cada 100.000 habitantes y en Brasil se producen 30 homicidios por cada 100.000 habitantes. España es una referencia, aunque como nos invade el modelo mediático hollywoodiense, algunos de nuestros policías jóvenes quieren reproducir esa imagen de policía duro y represivo que no ha dado resultado allí, entre otras cosas porque esa policía ha quedado aislada del apoyo de la comunidad, con lo que se ha tenido que rectificar con los nuevos modelos de “community policing” (policía comunitaria) que les están dando buenos resultados. Incluso el nivel de suicidios de policías, que era 13 veces más que aquí, se ha reducido. Nuestro modelo preventivo esta más * Catedrático de Derecho Administrativo. Departamento de Derecho Público y de Ciencias Histórico-jurídicas. Universitat Autònoma de Barcelona. Civisme i llibertat 17 El activismo de la comunidad, clave para el civismo acorde con los valores y los indicadores de seguridad humana que contiene el informe de desarrollo humano de Naciones Unidas donde España se encuentra muy bien situada y que se representa con unas políticas de más seguridad con más humanidad. España es una referencia, aunque como nos invade el modelo mediático hollywoodiense, algunos de nuestros policías jóvenes quieren reproducir esa imagen de policía duro. Hasta ahora hemos hablado de cifras de criminalidad, y a continuación analizaremos comparativamente el número de policías. Las cifras relativas al número de policía las sabemos, no así las de los mediadores, los asistentes y los educadores sociales. Los ayuntamientos y otras administraciones implicadas no facilitan las cifras de estos profesionales y, por lo tanto, no hay un mínimo reconocimiento de los mismos a diferencia de lo que sucede con la policía. Contribuir a una sociedad más cívica pasa por el reconocimiento y la explicación del complejo, difícil y nada vistoso trabajo que están realizando estos profesionales. En España hay 225.000 policías por unos 40 millones de habitantes. Estados Unidos tiene unos 300 millones de habitantes, y tan solo tiene 100.000 policías federales, 100.000 policías (autonómicos y estatales) y 700.000 locales. Por lo tanto, son unos 900.000 policías para 300 millones de habitantes, lo que quiere decir que les falta nada más y nada menos que un tercio de los policías que tenemos en España (les faltan 500.000 policías). España si tuviera el modelo estadounidense tendría que supri- 18 Civisme i llibertat mir o los 70.000 policías locales o los 70.000 guardias civiles. En España hay 1 policía por cada 230 habitantes y en Estados Unidos hay 1 policía por cada 330 habitantes. Con estas cifras de escasez de policías puede entenderse lo que ocurre allí; el lema neoliberal “más mercado menos Estado” tiene como consecuencia más mercado y menos policía pública. Así pues, cada vez hay más policía privada (2.000.000). En España hay 1 policía por cada 230 habitantes y en Estados Unidos hay 1 policía por cada 330 habitantes. Tampoco hay un reconocimiento en España de la labor preventiva que realizan los policías. Además el nivel de honradez es muy elevado (es de las policías menos corruptas que hay en el mundo). Ahora la profesión que está en auge es la de educadores comunitarios. Un ejemplo de ello es el propio presidente de Estados Unidos, que además de licenciarse en Derecho en la Universidad de Harvard, fue “organizador comunitario” en el barrio sur de Chicago. El propio presidente Obama afirmó que había aprendido mucho más durante el tiempo que había trabajado como organizador comunitario que en la universidad. Para todos los que trabajan en este ámbito les recomiendo el libro de Obama Los sueños de mi padre, en el que se pueden comprobar las dificultades del trabajo social y las carencias en sanidad, servicio de desempleo, etc., que tiene la primera potencia del mundo. Sin embargo, España no necesita revindicarse por el movimiento comunitario, porque las citadas prestaciones, como la sanidad, son universales y gratuitas incluso para los inmigrantes ilegales, a diferencia de lo que ocurre en Estados Unidos, donde hay Manuel Ballbé Mallol 40 millones de personas que no pueden entrar en un hospital porque no cuentan con un sistema de protección social y sanitario como el nuestro. En cuanto a los presos, España tenía 125 por 100.000 habitantes. Los últimos datos confirman que la cifra ha aumentado hasta 141 presos por cada 100.000 habitantes. Rusia, que es un país poco desarrollado, tiene 600 presos por cada 100.000 habitantes. Estados Unidos, que curiosamente es un país modelo y al que todos queremos imitar, tiene la escalofriante cifra de 740 presos por cada 100.000 habitantes. El problema que tiene EE.UU. es que gasta cinco veces más en prisiones, es decir en profesionales de la represión, y cinco veces más en jueces penales, funcionarios de prisiones, etc. Por lo tanto, en comparación, nosotros invertimos cinco veces más en prevención, tenemos de cinco a diez veces menos de delitos violentos y, por lo tanto, tenemos cinco veces menos de presos y de instituciones de represión. El modelo que tiene España es inigualable: hemos estado creciendo casi cuatro puntos por encima de la media europea. Uno de los graves problemas al que nos enfrentamos los españoles es que no nos valoramos y no reconocemos el excelente trabajo de convivencia y de seguridad del que disfrutamos. Uno de los graves problemas al que nos enfrentamos los españoles es que no nos valoramos y no reconocemos el excelente trabajo de convivencia y de seguridad del que disfrutamos. El caso de México es aún más conmovedor, ya que tiene unos 200 presos por cada 100.000 habitantes en vez de los más de 1.400 que debería tener por su índice de criminalidad violenta, veinte veces mayor que España, lo que quiere decir que hay un 90% de impunidad en la delincuencia. Lo mismo ocurre en Brasil, ya que el nivel de impunidad es aún mayor. En relación con el desarrollo económico, aunque digan que no hay una relación directa, somos conscientes de que cuanta más seguridad haya a través de sistemas de prevención y seguridad humana más desarrollo económico y social habrá. Para comprobar la relación existente entre la seguridad y el desarrollo económico, tenemos el ejemplo del número de turistas. Así, en España tenemos 60 millones de turistas al año con solo dos meses de clima veraniego. Brasil, con 12 meses de clima tropical y un continente de playa, tan solo tiene 8 millones de turistas. En consecuencia, observamos la importancia de la seguridad preventiva frente a la seguridad represiva. Hay que decir que Brasil tiene una policía militar que no es eficaz y a la vez tiene un modelo neoliberal de menos policía pública, ya que tiene casi la mitad de policías que España, concretamente el estado de Sao Paulo, con 40 millones de habitantes, que si fuera un estado independiente representaría la octava potencia económica del mundo, tiene solo 140.000 policías, frente a los 225.000 que tenía España con la misma población. Es inimaginable para un español pensar que además del inmenso coste en seguridad privada muchos particulares recuren al blindaje de los coches como algo habitual. España se está convirtiendo cada vez más, al igual que Florida, en un país de recepción de la tercera edad europea y eso genera unos ingresos tremendos. Nuestra competencia en el mundo global también depende del modelo de seguridad adoptado por el Estado. Cada vez más, se produce lo que se denomina el turismo sanitario; por ejemplo, los ingleses, aún siendo una de las potencias más importantes del mundo, vienen a España porque tenemos unos Civisme i llibertat 19 El activismo de la comunidad, clave para el civismo servicios de salud perfectos. En este sentido, también hay que decir que los ingleses buscan enfermeras españolas porque son más humanas, lo que supone una ventaja competitiva de las hispanas. España se está convirtiendo cada vez más, al igual que Florida, en un país de recepción de la tercera edad europea y eso genera unos ingresos tremendos. Ahora pasaremos a tratar el tema del organizador comunitario; ¿cómo hemos conseguido los derechos que tenemos, los derechos ambientales, los derechos de riesgos laborales, etc.? ¿Qué han aportado los movimientos sociales, sobre todo los norteamericanos porque estaban muy mal? Estos movimientos reivindicativos nos han hecho ver la falta de calidad de vida, de seguridad, de derecho a la vida, de salud y de derechos de las mujeres que había y han contribuido a aportar otra dimensión de los problemas existentes. Por lo tanto, ahora nos damos cuenta de que luchar por la seguridad es luchar contra la criminalidad, contra los accidentes de tráfico, por la seguridad alimentaria y ambiental, por los derechos de las mujeres, etc. Tenemos una mejor calidad de vida gracias al activismo de la comunidad. Un ejemplo que podríamos poner es el del plomo. Un estudio llevado a cabo en la década de 1980 por un médico norteamericano relativo a madres con graves cambios de comportamiento y niños hiperactivos que acudían a su consulta demostró que los niños tenían unos niveles de plomo muy elevados. Este médico fue perseguido por las industrias petroleras por las graves consecuencias económicas que podía tener el estudio. Un estudio definitivo 20 Civisme i llibertat demostró que las mujeres que se han quedado embarazadas a partir de la década de 1970 tienen unos niveles de plomo elevadísimos y han dado a luz a niños (el 50%) que han estado en la cárcel y han tenido problemas con las justicia. La relación entre el plomo y criminalidad ha quedado demostrada. ¿Cuáles han sido las razones por las cuales Estados Unidos ha diminuido de catorce a diez crímenes por cada 100.000 habitantes? El primer motivo es el plomo, que ha disminuido considerablemente entre los niños y los adolescentes al prohibir en la década de 1980 la gasolina con plomo, con lo que el nivel de criminalidad también ha descendido. Hay que destacar que la población inmigrante tiene una mayor contaminación por plomo porque sus países de origen no tenían las prohibiciones que existen en Europa. Por lo tanto, se deberían establecer políticas de prevención sanitaria para reducir los niveles de contaminación por plomo. Para empezar, la sanidad pública no cubre el análisis de pelo o de sangre que demuestra el nivel de contaminación personal, que se puede realizar habitualmente en laboratorios privados de Barcelona. Los procesos de eliminación del plomo no son nada costosos, ya que solo con calcio se frena el daño que ocasiona el plomo en el cerebro y la eliminación del plomo en el cuerpo se consigue con políticas nutricionales perfectamente demostradas, con las que reduciríamos los niveles de violencia doméstica y de criminalidad en general, así como los problemas de déficit de atención escolar. En Estados Unidos estos estudios científicos demuestran que en el año 1979 había 15 millones de niños contaminados por plomo y en la actualidad con las prohibiciones legales de este metal pesado hay solo 300.000 niños contaminados, con las consecuencias de agresividad que hemos señalado. Esto es una muestra de que todavía tenemos pendientes políticas de prevención que nos llevarían a obtener resultados aún mejores en materia de seguridad humana y de lucha contra la criminalidad. Manuel Ballbé Mallol Tenemos una mejor calidad de vida gracias al activismo de la comunidad. Concretamente, las mujeres no cometen más que el 10% de los delitos violentos en todo el mundo. A modo de ejemplo, en la policía de Cataluña, tan solo hay un 15% de mujeres, aunque las mujeres tienen mejores cualidades personales para ser policías, por ejemplo, mayor capacidad de observación y mejores comportamientos de integración y de resolución pacifica de conflictos, como demuestra la neuróloga de California, Brizendine, en el libro de lectura obligada El cerebro femenino. Al igual que se ha señalado que la criminalidad violenta tiene una relación directa con la falta de cariño en los primeros años de niñez y con el abandono del padre, etc., se ha demostrado que las mujeres y los mayores son las personas que más transmiten esta relación humana imprescindible para prevenir esta delincuencia violenta y que, precisamente, el activismo de la comunidad ha configurado lo que el psiquiatra especialista en traumas infantiles Cyrulnik ha denominado “los patitos feos” y ha configurado “instituciones con afectos”. Hoy en día hay más de 1 millón de voluntarios mayores, la mayoría mujeres, que se relacionan en las escuelas de Estados Unidos con niños hiperactivos y violentos, procedentes de familias desestructuradas y que conectan muy bien, con lo que se produce un reflotamiento de esos niños con traumas. Si queremos avanzar hacia un nuevo modelo de seguridad humana, tenemos que incrementar las políticas y los profesionales de la prevención local. El indicador más representativo de este avance es evaluar el número de mujeres que trabajan en la policía, en la comunidad y en todos los ámbitos de la prevención. Mientras sigamos con estas cifras del 15% y no del 50% simplemente estamos manteniendo una Alabama local y global que nos impide acelerar este nuevo sistema de más seguridad con más humanidad. Si queremos avanzar hacia un nuevo modelo de seguridad humana, tenemos que incrementar las políticas y los profesionales de la prevención local. Civisme i llibertat 21 22 Civisme i llibertat Els drets i deures cívics, fonaments de la llibertat Pr esentació Joan Lluís Pérez-Francesch Civisme i llibertat 23 24 Civisme i llibertat Els drets i deures cívics, fonaments de la llibertat Joan Lluís Pérez-Francesch* Sóc el responsable principal d’un grup de recerca sobre llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat, que pretén estudiar la tensió actual entre els valors de la llibertat i la seguretat. És una tensió important que afecta l’Estat com a forma d’organització de la vida política. La llibertat és un gran valor de la societat civilitzada i el gran desig de tota persona. La seguretat és un context inevitable, on s’ha d’exercir la llibertat. Per això, m’agradaria aprofundir sobre aquestes dues idees –llibertat i seguretat–, a partir de la constatació que avui en dia no hi ha llibertat sense seguretat, i tampoc no podem entendre la seguretat en contra de la llibertat. L’anàlisi anterior es pot fer des de diverses perspectives, però n’hi ha una que és la que ens interessa més destacar en el present seminari: el civisme i la llibertat; el civisme entès com a valor social i personal de la ciutadania, però alhora com a virtut humana, perquè penso que l’home ha d’aspirar a ésser cívic. Avui en dia no hi ha llibertat sense seguretat, i tampoc no podem entendre la seguretat en contra de la llibertat. Etimològicament “civisme” ve de la “civitas romana”, que comporta formar part d’una comunitat, i per tant aquí estaríem unint el concepte de civisme amb el de responsabilitat comunitària i amb el de sentir-se membre d’una comunitat. Per tant, el meu discurs anirà encaminat en la línia de reivindicar la importància dels vincles comunitaris i la responsabilitat comunitària de cadascun de nosaltres, per tal de col . laborar en la construcció d’aquesta comunitat cívica. M’agradaria destacar uns aspectes, que són els que pretenc transmetre-us, amb l’objectiu que després puguem arribar a establir un debat en la taula rodona. Tots aquests aspectes giren a l’entorn d’aquesta lògica: la importància del civisme, la importància de la comunitat, la importància de l’ésser humà com a creador de civisme, com a portador d’aspiracions virtuoses; la persona que intenta ser bona. Per tant, igual que existeixen persones bones, n’hi ha de dolentes i d’això es desprèn que el bé i el mal existeixen. El civisme s’entén com un atribut que es predica més des dels ciutadans que des dels poders públics. Sempre es diu que els ciutadans hem de ser cívics, entenent així el civisme com una mena d’adoctrinament dels ciutadans. Independentment que això pugui ser veritat, de vegades hi hauria d’haver una re- * Responsable principal del grup de recerca Llibertat, Seguretat i Transformacions de l’Estat. Departament de Ciència Política i de Dret Públic (UAB). Professor de Dret Constitucional. Civisme i llibertat 25 Els drets i deures cívics, fonaments de la llibertat gulació de certes conductes. En ocasions el civisme s’entén com una mena de catecisme, perquè els ciutadans haurien de comportar-se millor i no sempre es té en compte el paper dels poders públics, que a part d’adoctrinar haurien d’intervenir per prevenir conductes desviades. En aquest punt m’agradaria recordar un concepte molt típic del dret administratiu: “la mala administració”. La mala administració no és un problema relatiu a l’incompliment de la llei per part de l’Administració; és actuar amb manca d’humanitat. En conseqüència, podem dir que el civisme no és un tema només dels ciutadans sinó també dels poders públics –aquests també poden arribar a tenir conductes incíviques– i aquesta seria una primera idea que s’hauria de tenir en compte. La mala administració no és un problema relatiu a l’incompliment de la llei per part de l’Administració; és actuar amb manca d’humanitat. El segon punt és el concepte de llibertat. La llibertat és el gran concepte de la nostra civilització occidental. Què entenem per llibertat? Per exemple els anglosaxons tenen clar que una cosa és l’estàtua de la llibertat, la Liberty, i una altra la llibertat d’expressió, és a dir, la freedom of speech, que és un aspecte més modest, més concret i que posa de manifest que la llibertat es va construint dia a dia. Una cosa és l’estatut d’una societat lliure i una altra cosa és la llibertat individual dels diferents ciutadans. Per tant, considero que introduir aquesta distinció és útil perquè la societat estructuralment pot tenir un grau de llibertat del qual no es beneficiï tothom de la mateixa manera. Els responsables polítics es poden deixar endur per enquestes i estadístiques. Com han afirmat alguns estudiosos, a la vida hi ha tres coses: les veritats, les mentides i les esta- 26 Civisme i llibertat dístiques, ja que aquestes darreres serveixen per a tot o per a qualsevol cosa. A vegades les estadístiques ens poden fer creure moltes coses que potser no són ni veritat ni mentida. És per això que hem de tenir en compte la llibertat en majúscules com un estatus de la vida, i diferenciar-lo de les diferents llibertats concretes per a cadascuna de les persones. Ara bé, tots dos àmbits de vida han de ser quelcom relacionat amb la veritat, un aspecte que considero molt important en la nostra societat tendent al relativisme ètic i l’autocomplaença. Sobre la llibertat també s’han dit altres coses importants. Caldria distingir la llibertat negativa de la llibertat positiva. La primera, tal com pensaven els primers liberals, és la llibertat que em deixin en pau, una llibertat que en principi té un cost insignificant. És, per tant, el dret que els poders públics s’abstinguin d’intervenir en la meva vida privada. La segona –la llibertat positiva– és una llibertat que afecta la vida en comú i té un cost més elevat, ja que regular la convivència costa diners. Per tant, la distinció entre la llibertat negativa i la positiva passa per la necessitat d’utilitzar recursos públics. També s’han diferenciant tres nivells de llibertat: la llibertat de consciència, la llibertat social i la llibertat política. La llibertat de consciència és la llibertat íntima, el nucli de totes les llibertats. La manipulació de la nostra consciència és la perversió més absoluta que es pot fer sobre la persona. Per tant, l’autèntica llibertat és aquella que és tan íntima que consisteix en el fet que ningú té dret a vulnerar les meves conviccions íntimes, els meus principis (en el cas que es tinguin, ja que aquest és un altre dels grans problemes de la nostra societat). La cosa es complica encara més quan parlem de la llibertat social. Aquesta seria el producte de l’existència de majories i minories a la societat. Un autor que ho va posar de manifest va ser John Stuart Mill la segona meitat Joan Lluís Pérez-Francesch Hauríem de respectar les minories, quant al dret que tenen a existir. del segle XIX. La revisió moral del criteri d’utilitat és aquest; el criteri de la felicitat com a gran criteri per esdevenir una persona lliure és diferent en el cas de la majoria o en el cas de la minoria. És a dir, tothom no és lliure de la mateixa manera ni tothom no és feliç de la mateixa manera. Socialment hi ha uns patrons corresponents a la majoria i uns altres corresponents a les minories. Què hem de fer? Hauríem de respectar les minories, quant al dret que tenen a existir, establint mecanismes de diàleg entre la majoria i les minories, perquè tal com ja denunciava John Stuart Mill en un altre cas es podria provocar la dictadura de la majoria. Ara bé, hem de tenir clar que les minories no són la majoria i que cadascú, per tant, ha d’estar en el seu lloc. Ara bé, hem de tenir clar que les minories no són la majoria i que cadascú, per tant, ha d’estar en el seu lloc. En darrer lloc, es troba la llibertat política. Montesquieu el segle XVII ens diu, des d’una perspectiva sociològica, que la llibertat política és complir la llei. Una persona és lliure en la mesura que compleix la llei. D’aquesta manera, l’esmentat autor ens diu que si complim la llei serem lliures i, per tant, el problema serà com fem la llei, pensant en un model de separació de poders, en què cada poder de l’Estat representa diferents sectors de la societat, amb la qual cosa, la llei és el producte de tot aquest diàleg entre diferents sectors socials en nom de l’equilibri i la moderació. Tenim sobre la taula, doncs, unes idees sobre civisme, unes altres sobre la llibertat i ara crec que també és convenient aportar una tercera reflexió. Nosaltres vivim en societat però no en comunitat. Viure en comunitat és més profund que viure en societat. La societat és aquella forma d’organització que han anat adoptant les persones des de la societat liberal fins avui: una societat d’individus, que dóna lloc necessàriament a la crispació d’uns contra els altres; una societat dividida, en la qual alguns reestructuren el seu cap a partir del gran fracàs del marxisme, d’altres defensen el multiculturalisme, com a “tabula rasa” de la història, o altres, per exemple, pretenen capgirar tota la societat a partir del dogma de la ideologia de gènere. En definitiva, sempre tenim arguments per enfrontar-nos els uns contra els altres. Jo penso que seria interessant treballar per tal de construir vincles comunitaris, cosa que vol dir bàsicament que la nostra societat necessita més afecte i estimació entre les persones. Per a mi, l’amor és l’actitud més democràtica de totes. La gent ha de saber que és estimada per part dels seus conciutadans i que es treballa de forma conjunta per construir un país millor. De fet, no m’estic inventant res, si tenim en compte la divisa patriòtica dels patriarques de la nostra Renaixença: “pàtria, fe i amor”. Viure en comunitat és més profund que viure en societat. L’amor s’ha de considerar la màxima aspiració per construir una comunitat; estimar, és, sens dubte, un valor profund per crear vincles més profunds. Això implica també reivindicar viure d’una forma més espiritual, entenent aquesta forma de vida com un estil en el qual pensem en els altres i en el nostre país; desenvolupant un sentiment de pertinença comunitària sabem de quin país formem part. Ara bé, Civisme i llibertat 27 Els drets i deures cívics, fonaments de la llibertat em pregunto si realment sabem quin és el país que tenim. Per expressar-ho de forma gràfica, el del toro o el del ruc?, ambdós?, perquè potser de país només n’hi ha un, com de vida només n’hi ha una, i hauríem d’aprofitar la possibilitat de poder gaudir d’un país, sentit de forma profunda com a propi. Crec fermament que Catalunya és un país, que hem de construir i que es pot fer des d’elements espirituals, superant l’excés d’individualisme i de materialisme actuals. No cal parlar de cap partit polític, és una qüestió de país. Per poder dur-ho a terme cal parlar de drets i deures, sobretot de deures. comunitat. Tothom té drets, però sembla ser que els deures no interessen. Un altre problema és el relativisme. Avui en dia vivim en una crisi de valors, sembla que fins i tot cal que hi hagi una crisi econòmica perquè puguem tornar a parlar dels valors humans profunds. Vivim en una època que també s’ha anomenat de la “cultura de la desvinculació”, una època del consumisme que no beneficia ni qüestions espirituals ni qüestions que pretenen fonamentar el sentiment de comunitat. Una altra qüestió que també em sembla preocupant és la massificació i la despersonalització de la societat. Tot plegat provoca un alt grau de dificultat en la integració de les persones. Crec fermament que Catalunya és un país, que hem de construir i que es pot fer des d’elements espirituals, superant l’excés d’individualisme i de materialisme actuals. Per no ser tan pessimista, voldria dir algunes coses sobre les virtuts humanes. Jo provinc d’una formació de catolicisme cultural, igual que una gran part de la societat. Per això, crec que hauríem de llegir el catecisme, concretament la part que fa referència a les virtuts (teologals i cardinals). Cal tenir fe en coses i tenir creences, és necessari tenir esperança; cal que hagi de venir Obama per parlar d’esperança? Podríem parlar d’una altra classe de virtuts com ara la prudència, la justícia, la fortalesa i la temperança. Això igual que tenir una cosmovisió permetria convertir una societat en comunitat. Tenir una cosmovisió implica tenir un sentit de la vida, ja que en aquesta societat que alguns han anomenat postmoderna manquen elements com aquest. Seria bo també tenir sensibilitat humanística, respectant més les persones febles i diferents, fins i tot no tenint por a tornar a la cultura clàssica. Seria bo parlar de l’amor entre les persones. També seria convenient reflexionar sobre la dignitat de la persona, un concepte cabdal a la tradició judeocristiana, però del qual podríem fer partícips com a fonament de tots els drets i deures altres religions i cultures, i de la dignitat com a fonament de la persona. És molt important educar en actituds, com s’està posant de manifest amb el pla de Bolonya; educar ha de tenir una finalitat última: crear Vivim en una època que s’ha desenvolupat una cultura del “no” i sembla de vegades que dir “sí” no està ben vist en la nostra societat. En l’àmbit social, això ens planteja problemes per construir un país. En primer lloc, tenim el problema del multiculturalisme que en lloc de ser una cosa positiva, pot donar lloc a allò que abans he qualificat de “tabula rasa”, com si no hi hagués història de Catalunya. Així no es pot construir un país, ja que és impossible construir un país sense història; entesa com la història de les persones, de la seva vida quotidiana, dels seus sentiments, de les seves vivències, una història que es construeix des de la societat i no des dels poders públics, ni des de l’enginyeria que aquests volen imposar a la societat. El multiculturalisme mal entès el considero una fal .làcia perillosíssima per construir un país, perquè impedeix la construcció d’una 28 Civisme i llibertat Joan Lluís Pérez-Francesch ciutadans responsables que se sentin membres d’alguna cosa i que siguin capaços de superar un dels pitjors mals de la nostra societat, que és el sectarisme. Cal tenir fe en coses i tenir creences, és necessari tenir esperança; cal que hagi de venir Obama per parlar d’esperança? M’agradaria reivindicar, per últim, que venim d’una cultura molt antiga, procedent de Grècia i Roma, dotada d’un fonament humanista que no hauríem d’ignorar. Aquest fonament humanista entén que no hi ha drets sense deures i fins i tot que primer són els deures i després els drets. Algunes referències bibliogràfiques: Debray, R. (2000). El civisme explicat a la meva filla, Barcelona: Empúries. Garrós Font, I.; Yñiguez Navas, A. (coords.) (2008). El papel de la policía en la convivencia, Barcelona: Duxelm. Olives Puig, J. (coord) (1999). Idees de ciutat i de ciutadania. Barcelona: Institut d’estudis humanístics Miquel Coll i Alentorn.. Pérez Francesch, J. L. (2005). La política explicada al meu fill, Barcelona: Malhivern. Schnapper, D. (2003). Què és la ciutadania? Els drets i deures de la convivència cívica. Barcelona: La Campana. Civisme i llibertat 29 30 Civisme i llibertat La ciutat,Prfont d’humanisme esentació Jaume Aymar i Ragolta Civisme i llibertat 31 32 Civisme i llibertat La ciutat, font d’humanisme Jaume Aymar i Ragolta* Quan Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau, va passar per Badalona ens va explicar un conte, que potser coneixeu, però que considero pertinent. Explicava Pérez Esquivel que un pare de família estava molt enfeinat i el seu fill li va preguntar: “Què fas pare?”, i el pare li va respondre: “Deixa’m fill, que estic intentant arreglar el món”. El nen va continuar: “Pare, i jo no puc ajudar-te a arreglar el món?” Aleshores el pare va agafar un mapamundi d’una revista, el va tallar en molts trossets i li va dir al seu fill: “Ja et pots entretenir”. El nen, al cap de molt poca estona, li va tornar el mapa encaixat com si fos un puzle. El pare, sorprès, li va preguntar: “Com ho has fet?”. I el fill li va respondre: “Pare, és que jo del món no entenc res, però he vist que darrere hi havia la fotografia d’una persona, i això sí que sé com és”. Arreglant la persona, podrem arreglar el món. Traslladant aquesta història a la nostra ciutat, Badalona, podríem dir que per poder arreglar una ciutat primer cal arreglar-ne els ciutadans. Podríem dir que per poder arreglar una ciutat primer cal arreglar-ne els ciutadans. Crec que és molt important viure en una ciutat; en aquell diàleg ciutat-camp. En altres temps semblava que calia fugir de les ciutats i ara veiem que Virgili mateix va escriure les seves “Èglogues” a la ciutat. Quan es canta la vida idíl. lica del camp, es fa des de l’urbs, des de la civitas. Posem per cas que nosaltres ara sortíssim d’aquest museu i Badalona hagués desaparegut (una hipòtesi terrible), certament els qui som aquí no la reconstruiríem pas, perquè una ciutat és fruit de segles o fins i tot de mil . lennis. La ciutat ha ensenyat a conviure amb més pau, a respectar-se i a caminar educadament per les voreres sense molestar ni interferir. La ciutat genera cultura i, com un gran mirall, ens ha fet conèixer que els ésser humans són éssers contingents, enmig d’una massa d’uns altres éssers. És veritat que la ciutat ha generat contaminació, soroll i marginació, però, històricament, per damunt de tot, ha creat humanisme i n’ha estat la font. Les universitats, les institucions, les biblioteques, els museus i els arxius es troben a les ciutats. Aquest humanisme es podria desenvolupar encara més per poder evitar els mals que es deriven del simple fet de ser ciutat. El filòsof José Luis López Aranguren (1909-1996) es manifestava fa uns * Professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. Civisme i llibertat 33 La ciutat, font d’humanisme anys davant del contrast entre la imatge ideal que tenim de la ciutat i les ciutats on vivim. Usava conceptes com “honestum” i “decorum” (que fan referència a les bones maneres i a la cortesia, respectivament) i assenyalava que a les nostres ciutats –tan plurals i, de vegades, tan relativistes– hi havia una disparitat de criteris i, podríem dir, que hi calia una moral, que segons la seva opinió havia de ser única. És el mateix que ens ha succeït amb la democràcia. La democràcia ha passat de ser la més sublim de les arts a la més erosionada i denigrada. Per tant, penso que cal recuperar una certa autoestima. Badalona és la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants i una de les primeres d’Espanya. És una ciutat relativament jove com a tal, creada l’any 1897 per la reina regent Maria Cristina. Està molt ben situada, amb mar, prop de la muntanya, disposa de diversos monuments reconeguts i d’institucions actives i, no obstant això, molts badalonins viuen acomplexats per la grandesa de Barcelona (fins i tot pensen que acabarem essent un barri de Barcelona). I jo em pregunto, tot i que fos així, és que no hi ha barris de Barcelona amb moltíssima vitalitat i personalitat pròpia, com el barri de Gràcia? El problema és que no ens acabem de valorar com a ciutadans. Està molt ben situada, amb mar, prop de la muntanya, disposa de diversos monuments reconeguts i d’institucions actives i, no obstant això, molts badalonins viuen acomplexats per la grandesa de Barcelona. Entre l’habitatge de cadascú (el pis, l’apartament o la petita residència) i la gran urbs (la 34 Civisme i llibertat gran ciutat) hi ha un seguit d’instàncies intermèdies. Penso que la més important és el barri. El barri és, en rigor, la comunitat més propera al ciutadà. És un conjunt de persones, d’edificis, de places i de carrers que tenen una història comuna i una vocació comunitària. Això explica que molts barris tinguin elements irrepetibles i únics. El barri és, en rigor, la comunitat més propera al ciutadà. Per exemple, aquí a Badalona tenim oficialment trenta-quatre barris, amb una topografia que va des de les rieres, els turons, les masies, el passat agrícola que vam tenir a la zona industrial (avui tan delmada) fins a la Rambla (una de les poques paral . leles a la mar) i al port. La toponímia és molt important. Els noms dels carrers fan perdurar la història del barri. La vida dels barris és molt densa. Hi ha barris dins de les ciutats que corren el risc de convertir-se en guetos, barriades amb un fort dèficit d’equipament, però, tot i així, el barri continua essent aquella instància intermèdia que encara falta per descobrir i valorar. Tot i que és cert que no podem amagar sota la catifa la pobresa que hi ha entre els ciutadans, hem de dir que aquesta pobresa corre el greu risc de ser crònica. Cal dir que la crisi econòmica que estem travessant corre el risc de traduirse en un deteriorament del teixit social i, per tant, encara hem d’estar més atents. Jo pensava, per exemple, en les nostres places, llocs de trobada dels nostres barris. Avui en dia, les “places dures” estan en crisi perquè s’ha demostrat que l’absència de verd crea rebuig; en una plaça dura, difícilment veurem asseure’s persones grans o jugar-hi els infants (llevat dels molestos monopatins!). Cal substituir les places dures per places harmò- Jaume Aymar i Ragolta niques, amb gespa, amb arbres, certament més costoses i més difícils de mantenir que les dures, però al cap i a la fi, millor inversió a mig i a llarg termini. Crec que cal educar els ciutadans en la civilitat, transmetent la idea que la ciutat és com una prolongació de casa nostra. Ja en el barroc van començar a pensar en ciutats com a conjunts de cases. Al segle XIX va aparèixer l’urbanisme que recuperava els porxos (que, de fet, ja existien en l’edat mitjana) i que responen a una idea generosa, renunciar a uns metres del propi habitatge per a l’ús públic. Penso també que caldria cosir el teixit social i cultural de les nostres ciutats. Per exemple, aquí a Badalona, l’any 2004 es va començar a treballar en un pla estratègic de la cultura molt interessant i que, dissortadament, ha quedat en un calaix. En molt pocs anys està canviant acceleradament la població de les nostres ciutats. Per això, cal el diàleg amb els diferents líders. Cal crear xarxes per poder descobrir els orígens de les nostres ciutats. Parlem de llibertat i oblidem que aquest concepte sovint va lligat amb el de bellesa. Diuen els filòsofs que la bellesa és el nord de la llibertat. Una ciutat bonica fa que la gent s’hi trobi a gust i pugui actuar de gust. Una ciutat deteriorada obliga al rebuig i a la fugida. Endreçar les nostres ciutats amb bellesa és una manera de moure la nostra llibertat per tal de ser uns ciutadans realment dignes d’aquest nom. I els hàbits democràtics comencen en les assemblees de veïns (cal veure el mal clima de moltes d’aquestes assemblees). De fet, els mediadors no sols haurien de serho de conflictes interculturals sinó d’aquest tipus d’assemblees mancades sovint del més mínim sentit democràtic. Endreçar les nostres ciutats amb bellesa és una manera de moure la nostra llibertat. Educar aquests hàbits des del principi ajudarà que la ciutat i la democràcia madurin de manera que no sols tothom pugui pensar i expressar-se com vulgui sinó que tothom pugui viure com pensa. Aquesta és la veritable democràcia i l’horitzó cap al qual hem de caminar. Civisme i llibertat 35 36 Civisme i llibertat Urbanisme i dret: com estan mutant les nostres ciutats i com aixòPafecta a l’incivisme r esentació Juli Ponce i Solé Civisme i llibertat 37 38 Civisme i llibertat Urbanisme i dret: com estan mutant les nostres ciutats i com afecta això a l’incivisme Juli Ponce i Solé* Seré el més concís i útil possible, intentant suscitar diverses qüestions que després puguin ser represes en la posterior taula rodona. Per a la meva ponència d’avui no faré servir cap mena de suport tècnic. En tot cas, teniu diversos materials lliurats a l’organització, que inclouen també algun article meu sobre el tema. D’altra banda, us recomano, si teniu interès específic en el tema, accedir a la pagina web associada a un projecte de R+D, que desenvolupem a la Universitat de Barcelona, que jo tinc l’oportunitat de coordinar, en connexió amb diversos especialistes d’arreu del món, sobre urbanisme, cohesió i sostenibilitat. Aquesta pàgina web, d’accés lliure i gratuït, la podeu trobar a http://www.urcosos.net. Tenint en compte els materials esmentats, dividiré la meva ponència en dues parts. En la primera, faré una sèrie de reflexions sobre els conceptes de civisme i incivisme i com aquests conceptes entenc que s’han de posar en relació amb les mutacions urbanes que estan sofrint les nostres ciutats; d’aquesta manera respondré al requeriment del títol escollit per a la meva ponència. Partint d’aquestes necessàries reflexions prèvies, connectaré la primera part amb la segona. En aquesta segona part analitzaré com aquestes mutacions urbanes i els conceptes de civisme i incivisme s’han de relacionar amb distintes polítiques públiques. Avui em centraré en quatre àmbits específics: en primer lloc, la ciutat i els llocs de culte; en segon lloc, la prevenció dels delictes i els actes incívics en l’àmbit de la planificació urbana, és a dir, com els ajuntaments a través de la planificació urbana poden prevenir i millorar la situació en la ciutat respecte d’aquesta qüestió; en tercer lloc, m’ocuparé de les polítiques vinculades a l’habitatge assequible i com són d’importants per lluitar contra els fenòmens de segregació urbana; i en quart lloc, parlaré d’escola i ciutat, escola i segregació escolar. Intentaré en tot moment explicar com aquestes quatre perspectives estan directament relacionades. Les persones que treballen en cada una d’aquestes qüestions haurien de tenir una visió sistèmica de la ciutat, perquè és un sistema, i haurien de treballar amb una voluntat de coordinació i transversalitat, malgrat les dificultats inevitables, ja que aquestes, a part de paraules molt boniques, són realitats inevitables. La manca de visió sistèmica actual provoca molts problemes en les nostres ciutats. El segle XXI hem de canviar aquesta visió fragmentada de la realitat urbana, de la mateixa manera que hem de canviar una visió dels temes urbans des d’una sola perspectiva. Com que sóc jurista, faré referències a normes jurídiques, però no únicament. Avui, en aquests moments, es tramiten en el Parlament de * Professor de Dret Administratiu. Universitat de Barcelona. Civisme i llibertat 39 Urbanisme i dret: com estan muntant les nostres ciutats i com afecta això a l’incivisme Catalunya els projectes de la Llei d’espais de cultes i la Llei d’educació. Són dos projectes rellevants per al món urbà. La tercera referència normativa que esmentaré serà una llei que ja va ser aprovada, la Llei del dret a l’habitatge 18/2007, de 28 de desembre. Però el món no funciona només amb lleis, encara que són ben necessàries. El món funciona mitjançant l’actuació dels ciutadans. El dret és un instrument potent, necessari en tota societat democràtica, el qual ha d’anar acompanyat d’altres elements no jurídics, però també rellevants (cultura ciutadana i administrativa, etc). El segle XXI hem de canviar aquesta visió fragmentada de la realitat urbana. La relació entre urbanisme i dret serà la primera part de la meva reflexió. Ja se’n va parlar ahir amb gent més qualificada que jo. M’agradaria avui fer una reflexió sobre la moda del concepte de civisme, que ha donat lloc a ordenances de civisme com a expressió jurídica immediata. En totes les societats del nostre entorn, abans de parlar de civisme, els segles XIX i XX es parlava d’una cosa de la qual ara no es parla: l’ordre públic. Aquest ha estat un concepte legitimador de la intervenció pública en la societat, i també s’ha recollit a Espanya en la nostra legislació, com un concepte jurídic indeterminat que ha permès la intervenció pública. En el nostre entorn, amb una cultura democràtica escassa, lamentablement l’ordre públic s’ha vist de forma negativa, entés com un instrument per reprimir els dissidents durant períodes no democràtics. La nostra relació amb l’ordre públic és una història no gaire agradable, i per això a la gent no li agrada parlar-ne, com encara es fa en altres societats del nostre entorn que sí gaudeixen d’un passat democràtic més llarg. Però la nostra Constitució tracta d’aquest tema en l’article 16, quan es refereix a la lli- 40 Civisme i llibertat bertat religiosa, considerant l’ordre públic com un límit a la llibertat religiosa, i en l’article 21, com un límit als drets de reunió i manifestació, motiu pel qual no és un concepte aliè al nostre règim constitucional. A França i a altres països l’utilitzen de forma habitual, a nosaltres no ens agrada parlar de l’ordre públic i hem intentat no fer-ho; la legislació a partir de la Constitució ha esquivat aquest concepte i en el seu lloc busquem altres formulacions. Així que som fills de la nostra història. Per aquest motiu, el concepte d’ordre púbic ha estat substituït pel de convivència en la Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana de 1992, que en el seu article 2 parla de la convivència ciutadana. També es fa referència a la convivència en altres normes relatives a la potestat sancionadora dels ens locals i en diverses ordenances de convivència. Les nocions d’ordre públic i convivència estan vinculades a idees típiques dels estats europeus del benestar. La nostra Constitució considera l’ordre públic com un límit a la llibertat religiosa i com un límit als drets de reunió i manifestació. El tercer concepte rellevant és el de la solidaritat, molt estès i potent a França, per exemple. A Espanya modernament també s’ha evolucionat cap a la idea, molt europea, de la cohesió social. Als EUA quan un europeu parla de cohesió social el miren amb ulls estranys, atès que aquest no és un terme propi de la seva cultura. En tot cas, vull insistir en aquesta idea de connectar l’ordre públic, la convivència i la solidaritat o cohesió social, perquè són conceptes similars. Acabo aquesta primera part amb unes poques idees com a resum. El concepte de convivència està desplaçant al d’ordre públic, Juli Ponce i Solé l’incivisme s’entén com una agressió, com una posada en perill de la convivència. A França es parla de l’ordre públic, aquí no ens agrada, ja que té connotacions franquistes. Aquesta concepció crec que és errònia i que transcendeix a un moment històric determinat, motiu pel qual ressorgeix en certa manera de la mà del concepte de civisme. El concepte de convivència està desplaçant al d’ordre públic. Ara bé, què és l’incivisme? Preparant la ponència he repassat jurisprudència variada i he vist que la dècada de 1960 el Tribunal Suprem dels EUA s’ocupava d’un cas de pornografia i un magistrat va dir en la sentència que no sabia el que era la pornografia però quan la veiés sabria que ho era... Amb l’incivisme passa una cosa semblat: no sabem exactament el que és, però quan el veiem el reconeixem. El Decret 274 de 2007, que crea l’Observatori Català del Civisme, el defineix en positiu com el compliment fonamentat en el respecte de la pautes establertes en les relacions entre persones i fonamentat en el profund respecte per llibertat individual i col. lectiva. Si donem la volta al concepte, l’incivisme, per tant, seria el comportament que no es fonamenta o que vulnera l’anterior. Per tant, tan incívic és llençar un paper a terra com que els veïns reaccionin de forma airada perquè s’instal. li una determinada infraestructura en una part de la ciutat: un habitatge social o un centre de culte, per exemple (els coneguts fenòmens NIMBY o “al costat de casa no”). La segona pauta normativa que us suggereixo és el Pla de Seguretat de Catalunya. Aquest parla d’incivisme en les nostres ciutats i d’una correlativa sensació d’inseguretat, intentant establir quines serien les conductes que permeten definir un comportament com a incívic, referint-se no només a actes, com ara pintar les parets (els anomenats “grafits”), sinó sobretot a la presència de determinades persones en l’espai públic que provoca inseguretat o a persones que realitzen conductes que encara que no arriben a ser delictes poden ser faltes o conductes que molesten i afecten la convivència, sancionables administrativament. Aquesta idea d’incivisme com a agressió a la convivència es veu complementada amb la perspectiva de nous riscos associats a noves inseguretats, no només des de la perspectiva de la seguretat física, sinó també de la inseguretat vital, de riscos associats a la vida moderna, de diferents tipus, econòmics, alimentaris, personals, sanitaris, ambientals, que poden ser entesos, al seu torn, com un risc per a la convivència i la cohesió social. Això ens duu a intentar destacar que aquests conceptes que utilitzo posen sobre la taula la idea que l’incivisme associat a una sensació d’inseguretat no només és provocat per comportaments incívics, siguin els que siguin, sinó també per una sensació d’inseguretat i de riscos, que en l’actualitat estan essent incrementats avui a Badalona, Catalunya i a Espanya, en el món en definitiva, per factors demogràfics, socials i econòmics que estan posant a prova, naturalment, la convivència en les nostres ciutats i la capacitat del Dret com a acompanyador de polítiques públiques per garantir aquesta convivència i evitar l’explosió social entre diversos col . lectius vulnerables. No m’estendré amb més dades, ja que les teniu en els materials proporcionats. Aquesta idea d’incivisme com a agressió a la convivència es veu complementada amb la perspectiva de nous riscos associats a noves inseguretats. Civisme i llibertat 41 Urbanisme i dret: com estan muntant les nostres ciutats i com afecta això a l’incivisme Insisteixo, doncs, no només per llençar un paper a terra o buscar en els contenidors podem parlar d’incivisme, atès que hi ha altres conductes que també ataquen el civisme al no cercar les causes profundes dels riscos i malestars socials. Per exemple, l’Ajuntament de Madrid vol dictar una ordenança que sancioni el fet de buscar en un contenidor a la via pública. Malauradament, la gent que ha de fer això és perquè té fam. Enfront de l’incivisme, doncs, sancionem. Però avui hi ha altres riscos que afecten la convivència i que són, de vegades, el problema de fons. En són exemples les moltes dades de l’Institut d’Estadística relatives als índexs de pobresa a Espanya o el fenomen de les persones sense sostre. Sobre aquest tema és interessant un recent inf or me de Caixa de Catalunya que porta per títol “Qui dorm al carrer?”. I la premsa aquests dies diu que les persones sense sostre van a dormir al barri de Sarrià perquè se senten insegures a Ciutat Vella... Aquesta és la visualització territorial d’aquests riscos que afecten la convivència, l’ordre públic (una paraula que no ens agrada), la cohesió social i, en definitiva, el territori. Una de les expressions territorials més evidents de fenòmens relacionats amb riscos derivats de la situació econòmica és la denominada “segregació urbana” o “espacial”, la concentració de persones de rendes baixes (en part provinents de la immigració extracomunitària) amb risc d’exclusió social en determinades zones urbanes, un fenomen que, a més, ara comença a tenir una coloració ètnica. Recents estudis sobre l’àrea metropolitana de Barcelona detecten l’augment de concentració de persones estrangeres en certes zones urbanes. Es tracta d’un fenomen negatiu i perillós per diferents raons, posades en relleu en les dades empíriques de què disposem en relació amb altres països, perquè la segregació urbana provoca segregació escolar, problemes asso- 42 Civisme i llibertat ciats a l’incivisme i en alguns casos a la delinqüència: s’incrementa el risc si hi ha concentració de pobresa, ja que hi ha menys eficàcia col. lectiva i menys cohesió social. I els efectes de la segregació es fan patents sobretot a les segones i les terceres generacions de la immigració, com hem vist en altres països europeus. Per tant, la segregació urbana no és un fenomen positiu, sinó un resultat negatiu del mercat immobiliari. La pregunta és si el mercat ha de ser corregit per la intervenció pública, malgrat el que digui el Sr. Friedman _ ja desaparegut, no així les seves idees _ . Però uns altres opinem que sí, que es pot i s’ha intervenir si no volem una fractura social. La segregació urbana no és un fenomen positiu, sinó un resultat negatiu del mercat immobiliari. La Constitució Espanyola, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la legislació imposen als poders públics intervenir mitjançant determinades mesures tècniques per garantir la lluita contra la segregació urbana i la concentració de la pobresa. La tesi final és que el manteniment de l’ordre públic i de la convivència, l’assoliment de bons nivells de civisme i la lluita contra l’incivisme no només passen pel dret administratiu sancionador i el dret penal –que cada vegada és menys l’últim recurs–, sinó també pel desenvolupament de polítiques públiques actives de prevenció, de garantia de la cohesió social, algunes de les quals tenen molt a veure amb els municipis, la despesa pública, l’existència d’un autèntic Estat social, no només amb les ordenances de regulació de la convivència, sinó també amb instruments reguladors, que no tenen cost. Em centraré, doncs, en instruments reguladors, a la disposició dels Ajuntaments, que poden ajudar a garantir i a defensar la convi- Juli Ponce i Solé vència, ja que no tot s’acaba en les ordenances que tipifiquen infraccions, que no dic que no siguin necessàries. Per exemple, si algú dorm al carrer i és perquè no té opcions, cal garantir-li un allotjament digne, com ha fet França amb la Llei de 2007 de dret a l’habitatge, exigible en els tribunals, o Escòcia, amb la Llei de 2003. Són, doncs, polítiques i lleis incisives que atorguen dret a un allotjament. La Llei del dret a l’habitatge de Catalunya va en aquesta línia, encara que és més tímida, però hi ha línies per avançar en la garantia de la convivència i la lluita contra l’incivisme, insisteixo, més enllà de les ordenances sancionadores, encara que no dubto de la seva necessitat. Si algú dorm al carrer i és perquè no té opcions, cal garantir-li un allotjament digne. Acabaré amb els quatre exemples que volia posar, que eren, recordeu, ubicació de llocs de cultes a la ciutat, urbanisme, delicte i incivisme, habitatge assequible i escola i segregació escolar. Abans d’entrar-hi, recordeu dues coses, que veureu en el meu article inclòs en els materials. 1 En primer lloc, la Constitució Espanyola, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el marc normatiu de la Unió Europea imposen una sèrie d’activitats públiques en garantia de la cohesió i la inclusió socials. La segona idea és que determinades pràctiques i polítiques públiques per acció o omissió –perquè l’omissió també pot ser una il . legalitat– poden provocar, i de fet estan provocant, un agreujament de la segregació urbana i, per tant, un agreujament dels perills de la convivència. Alguns exemples d’aquestes decisions, per activa o per passiva, són ubicar un equipament públic de forma segregada, la falta d’habitatges socials, la ubicació que es faci d’un equipament religiós, o a l’inrevés, la manca d’habitatges assequibles i si es construeixen de forma segregada. De fet, nombroses decisions urbanístiques, sigui per acció o omissió, poden facilitar o complicar la cohesió social. El planejament urbanístic és una decisió important en el nostre context cultural, social i jurídic, que influeix en les nostres ciutats. Alguna cosa, doncs, li hauríem de demanar al planejament urbanístic respecte de la nostra cohesió social i territorial i la nostra convivència urbana. Pel que fa als espais de cultes, moltes ciutats catalanes, espanyoles i europees presenten aquestes problemes. The Economist ha publicat fa poc un monogràfic relacionat amb això, que comparava el model nord-americà i l’europeu i posava Espanya i Itàlia com a exemples de fenòmens destacables de reaccions polítiques i populars negatives davant de l’obertura de nous llocs de culte (específicament mesquites). Tot això ho sabem, Badalona no és una illa aïllada, ni Catalunya, ni Espanya, ni Europa, i els problemes de la ubicació d’aquests llocs de culte vénen per dos costats. En primer lloc, qui pren la decisió relativa a l’edificació d’un lloc de culte en una parcel. la determinada i com es pren, és a dir, les polítiques públiques urbanístiques vinculades amb el fet religiós, com dirien els politòlegs. I en segon lloc, l’atorgament de les llicències per construir o no el lloc de culte. A Espanya i a Catalunya, tenim una profunda història confessional, no estem acostumats a la diversitat religiosa. El planejament urbanístic en un Estat democràtic i de dret, com el nostre, ha d’aprendre a gestionar la diversitat religiosa. Els ajuntaments han fet el que han 1. Em refereixo a PONCE SOLÉ, J, “Sociedades pluriculturales y Administraciones Locales: inmigración, diversidad y convivencia en las ciudades. Reflexiones jurídicas”, Cuadernos de Derecho Local, núm. 11, 2006. Civisme i llibertat 43 Urbanisme i dret: com estan muntant les nostres ciutats i com afecta això a l’incivisme pogut. Els nostres planejaments urbanístics, la nostra mentalitat i la gestió pública no estaven preparats. Teníem llocs de culte de tota la vida, és a dir, catòlics. Altres països, en canvi, s’han avançat en la gestió urbana de la diversitat religiosa. Per exemple, els EUA l’any 2000 van publicar una Llei federal sobre usos del sòl, intentant protegir la igualtat entre totes les confessions en l’ús del sòl per a finalitats religioses. A casa nostra, les ordenances d’alguns ajuntaments serien perfectament impugnables, perquè restringeixen discriminatòriament la implantació de determinats nous llocs de culte i, si s’impugnessin i jo en fos el jutge responsable, probablement trobaria bones raons jurídiques per anul . lar-les, com a supòsits de discriminació indirecta, en aplicació de la jurisprudència existent al voltant de l’article 16 de la Constitució. La llei que ara està en discussió en el Parlament en realitat aporta ben pocs articles, alguns dedicats al planejament urbanístic i veurem si finalment estableix reserves de sòl per a llocs de culte. El text és notòriament millorable, es podrien fins i tot establir estàndards o, almenys, si no es vol establir una reserva de sòl, es podria establir alguna limitació de la discrecionalitat local per justificar en cada cas les necessitats d’ús religiós del sòl en cada municipi. Seria qüestió d’emfatitzar el paper de la memòria social en connexió amb les directives comunitàries antidiscriminació, especialment la 2000/ 43 CE, i transposar-les en aquest àmbit, com ja s’ha fet amb encert en l’àmbit de l’habitatge en els articles 45 i següents de la Llei del dret a l’habitatge. Quant a les llicències, el nostre ordenament presenta ara llacunes i dubtes sobre si la intervenció administrativa ha de basar-se en la llicència o la comunicació prèvia, per exemple. El projecte de llei en discussió crea una nova llicència sobre obertura de llocs de culte, encara que tècnicament fa una re- missió en blanc a un futur reglament, cosa que constitucionalment podria arribar a ser molt discutible si es mantingués el text inicial. S’haurà d’estar atent al resultat final que surti del Parlament de Catalunya per poder opinar amb més coneixement de causa. El planejament urbanístic en un Estat democràtic i de dret, com el nostre, ha d’aprendre a gestionar la diversitat religiosa. Cal destacar que la ubicació centralitzada i normalitzada de llocs de culte crea ciutat, mentre que el contrari, segregar, és una mala política pública per la convivència i, a més, és il. legal, motiu pel qual no s’ha de fer ni es pot fer. Els llocs de culte, a més, segons estudis realitzats fora del nostre país, poden ser un factor de seguretat pública urbana. Això enllaça amb el segon exemple proposat, la seguretat pública urbana. Aquí el meu missatge és encara més curt i qui tingui interès específic pot consultar un llibre que hem publicat a la Universitat de Barcelona en col .laboració amb la Diputació de Barcelona sobre seguretat publica i urbanisme. 2 El meu missatge és que la planificació urbana és un element important de la seguretat pública urbana i de la lluita contra la delinqüència i l’incivisme. Així està reconegut per nombroses instàncies internacionals i estudis realitzats. A França ha d’existir, per imposició legal, una avaluació criminal sobre l’impacte de certs desenvolupaments urbans futurs. A casa nostra això està una mica deixat de la mà de Déu. En aquest sentit us vull remetre a una novetat, al Reglament de 2006 de desenvolupament 2. ORTIZ DE URBINA, I.; PONCE SOLÉ, J. (coord.) (2008), Convivencia ciudadana, seguridad pública y urbanismo: diez textos fundamentales del panorama internacional, Barcelona: Diputació de Barcelona-Fundació Democràcia i Govern Local. 44 Civisme i llibertat Juli Ponce i Solé de la Llei d’urbanisme de Catalunya. En l’article 65 estableix que la memòria social ha de ponderar els riscs per a la seguretat urbana en els desenvolupaments urbanístics previstos. Estic convençut que això ha passat inadvertit, però penseu que aquesta norma existeix i que una memòria social que no consideri aquest aspecte es pot arribar a impugnar judicialment. Aquestes avaluacions “criminals” són importants en casos com Badalona i altres ciutats. En aquesta mateixa línia també hi hauria una aplicació intel. ligent de la Llei 2/2004, l’anomenada Llei de barris, que crea una comissió formada per diversos representants, entre ells un representant del Departament d’Interior, que ha de valorar els projectes municipals susceptibles de rebre ajuts. Entre els aspectes que han de ser ponderats, haurien de tenir-se en compte els elements de seguretat, cosa que fins ara, pel que sé, no és així. El meu missatge és que la planificació urbana és un element important de la seguretat pública urbana i de la lluita contra la delinqüència i l’incivisme. Aquestes tècniques de prevenció situacional de la delinqüència i l’incivisme (en anglès denominades amb la sigla CTPD), és a dir el disseny urbà per prevenir o ajudar a eliminar el delicte, es componen de diverses mesures preventives: il .luminació, disseny de carrers i de mobiliari urbà, etc. La policia a altres països treballa colze a colze amb els equips de planificació. Per exemple, a Regne Unit existeix l’oficial policia que fa de contacte en temes urbanístics i col. labora amb l’equip urbanístic. El tercer exemple és l’habitatge assequible. Pel que fa a l’habitatge social, com sabeu a Espanya hi ha una taxa baixa d’inversió en habitatge social. Les reserves de sòl per a habitatge protegit, de 30% en la Llei d’urbanisme estatal i de 30 o 40% o fins i tot 50% en les zones residencials estratègiques en la Llei catalana, poden ajudar a obtenir-ne, encara que la crisi econòmica l’afectarà, sens dubte. L’existència d’aquest habitatge és important, però també ho és la ubicació. La Llei del dret a l’habitatge té nombroses novetats, incloent-hi reserves possibles en sòl urbà consolidat, encara que mal conegudes. Aquesta llei és un canvi revolucionari que millora el text anterior de 1991 i té aspectes positius, com ara la declaració de l’habitatge social com un servei d’interès general (vegeune l’article 4), la reserva, com dèiem, per a habitatge protegit en sòl urbà consolidat (vegeu-ne l’article 17), una millor tipificació de les infraccions, entre elles l’assetjament immobiliari o l’establiment de l’obligació de solidaritat urbana (vegeu-ne l’article 73). 3 D’aquí a 20 anys Badalona i altres ciutats de 5.000 habitants haurien de tenir un 15% d’habitatges destinats a polítiques socials. Òbviament, si em permeteu la broma, d’aquí a 20 anys estarem tots calbs, i on estarà la Llei del dret a l’habitatge? Però s’estableixen unes fases quinquennals de control d’aquest objectiu. Això vol dir que el 2013 Badalona haurà de tenir 1.600 habitatges socials més dels que té ara, com a mínim. Aquestes obligacions legals es podran exigir judicialment, perquè la Llei estableix, a més, una acció pública en matèria d’habitatge. Acabo ja amb el quart exemple proposat, el tema de la segregació escolar, que és també un problema europeu i internacional, com ho 3. PONCE SOLÉ, J.; SIBINA TOMÀS, D. (coord.). El Derecho de la Vivienda en el siglo XXI: sus relaciones con la ordenación del territorio y el urbanismo. Con un análisis específico de la Ley Catalana 18/2007, de 28 de diciembre, del derecho a la vivienda, en su contexto español, europeo e internacional. Madrid: Marcial Pons. Civisme i llibertat 45 Urbanisme i dret: com estan muntant les nostres ciutats i com afecta això a l’incivisme demostra una rellevant sentència del Tribunal Suprem dels EUA de 2007, que anul . la, per cinc vots contra quatre, l’intent de posar límits al nombre d’alumnes no blancs en les aules dels col . legis per garantir la diversitat racial. 4 Això vol dir que el 2013 Badalona haurà de tenir 1.600 habitatges socials més dels que té ara, com a mínim. En el nostre cas, l’Informe de 2008 del Síndic de Greuges sobre la segregació escolar parlava de la segregació escolar a Catalunya en general i també de Badalona, manifestant que a aquesta població, com a altres ciutats catalanes, hi ha fins i tot més segregació escolar que urbana. És dolenta la segregació escolar? En poques paraules, la concentració d’alumnes amb baix nivell econòmic i la concentració ètnica, si és afegida, són negatives tant per la influència sobre el rendiment escolar com per la falta d’aprenentatge social i de contacte intergrupal. Estudis empírics des de la psicologia cognitiva així ho destaquen i donen importància al contacte intergrupal com a manera d’evitar estereotips i futurs comportaments xenòfobs. Es important aquest tema perquè ens juguem la gestió futura de la diversitat i el civisme. El civisme i la convivència futura pesaran pel nivell de contacte intergrupal dels infants i per l’aprenentatge en la convivència junts. Naturalment, ho sabem, tenim les estratègies de les famílies que esquiven certs col .legis i per això ens juguem a Catalunya si la classe mitjana catalana vol tenir ciutats i escoles i barris no segregats o ciutats i barris i escoles segregades. Jo crec que encara que els qui avui estem aquí siguem de classe mitjana i no estem segregats, ni tampoc ho estiguin els nostres fills, els problemes derivats de la segregació urbana i escolar fan que aquests fenòmens ens afectin a tots. Hem de reflexionar, doncs, com a societat, sabent en tot cas que la legislació vigent ens obliga a lluitar contra aquests negatius fenòmens. El civisme i la convivència futura pesaran pel nivell de contacte intergrupal dels infants i per l’aprenentatge en la convivència junts. Acabo ja amb una referència a la Llei d’educació de Catalunya, que està en el Parlament. 5 Ha estat àmpliament comentada, existeix fins i tot una pàgina web específica, www.lleideeducacio.net, creada per la Conselleria d’Educació. Si us mireu el text de la Llei veureu que hi ha articles que podrien passar desapercebuts, i no hauria de ser així, que fan referència a la lluita contra la segregació escolar. La vinculació entre domicili i escola, a França, ha generat una gran discussió en relació amb les connexions de la segregació escolar i la urbana, articulades a partir de la regulació coneguda com a Carta escolar, i en algunes banlieus franceses hi ha en marxa un pla pilot de busing, és a dir, trasllat de nens fora del barri per evitar la segregació escolar (cosa que ja s’està fent, per cert, en diverses ciutats catalanes). El projecte de Llei d’educació de Catalunya se n’ocupa. Us animo que llegiu els articles 40 i següents i específicament 4. PONCE SOLÉ, J. (2007). Segregación escolar e inmigración. Contra los Guetos Escolares: Derecho y Políticas Públicas Urbanas, Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Ministerio de la Presidencia, Gobierno de España. 5. En el moment de revisar la meva intervenció oral en el seminari, el mes de juliol de 2009, ha estat ja aprovada pel Parlament de Catalunya la Llei d’educació de Catalunya. 46 Civisme i llibertat Juli Ponce i Solé l’article 46, que s’ocupa de la corresponsabilització de tots els centres en l’escolarització de l’alumne. Aquest article diu moltes coses, algunes molt boniques en l’àmbit principial i abstracte, però també diu, molt concretament, que per garantir la no-segregació i l’equilibri, l’Administració educativa ha d’establir territorialment la proporció d’alumnes amb necessitats educatives especifiques que puguin escolaritzar-se en cada centre en els accessos als nivells inicials en cada etapa. Si ho pensem i ho llegim amb calma, ens parla de la capacitat de càrrega que les aules de determinades escoles han de tenir d’alumnes amb necessitats especials (entre ells, i no en menor mesura, alumnes immigrants). Naturalment, l’apreciació de les necessitats educatives especials s’ha de realitzar alumne per alumne. En tot cas, s’estableix la possibilitat de limitar el nombre d’alumnes amb necessitats específiques per aula, en garantia de la diversitat. Us podeu imaginar que això planteja moltes preguntes, algunes de les quals hauran de ser abordades en el desplegament reglamentari posterior de la llei. Hauríem de tenir transport públic per moure als alumnes amb necessitats educatives especials i evitar-ne així les concentracions? Aquest moviment seria legal? Jo, avanço, crec que sí amb rotunditat, atès que la Llei orgànica d’educació de 2006, en diversos articles i en concret en l’article 84 i següents, permet establir els límits d’aquesta capacitat de càrrega per alumne en garantia de la diversitat, que és un valor per a garantir la cohesió territorial i el civisme. Però, naturalment, això són figues d’un altre paner... En algunes banlieus franceses hi ha en marxa un pla pilot de busing, és a dir, trasllat de nens fora del barri per evitar la segregació escolar. Civisme i llibertat 47 48 Civisme i llibertat Incivismo, y delincuencia Prseguridad esentació Francesc Guillén Lasierra Civisme i llibertat 49 50 Civisme i llibertat Incivismo, seguridad y delincuencia Francesc Guillén Lasierra* 1. Las ventanas rotas La reflexión que haré es sobre una conexión que se ha establecido expresamente en los últimos decenios entre el incivismo (la conducta desordenada en la calle) y la delincuencia. El establecimiento de esta relación evolucionó, en un segundo momento, hacia la necesidad de hacer políticas de tolerancia cero. Vamos a ver cómo se construye este discurso y qué lecciones nos aporta una experiencia con características propias como la de la ciudad de Ámsterdam. Hay una teoría criminológica en el ámbito de la seguridad, que hizo fortuna y que es mundialmente conocida, llamada “teoría de las ventanas rotas (“broken windows” ). Se trata de todo un planteamiento de la lucha contra la delincuencia y la inseguridad a partir de lucha contra el incivismo (y también el desorden físico en la calle) que se desprende de un artículo muy modesto, y desde mi punto de vista, no demasiado elaborado, que publicaron Wilson y Kelling en una revista de criminología norteamericana en el año 1982. A partir de aquí se desarrolla una teoría que parte de la base de que el desorden en los espacios públicos lleva a la delincuencia y que los comportamientos desordenados y el desorden físico en la calle acaban favoreciendo la aparición de la delincuencia, incluso de la gran delincuencia. A partir de aquí se desarrolla una teoría que parte de la base de que el desorden en los espacios públicos lleva a la delincuencia. Es cierto que Wilson y Kelling llevan a cabo algunas precisiones en su artículo, pero, como ustedes saben, una vez que se lanza una teoría, dicha teoría no es exactamente lo que los autores han pretendido que fuera, sino lo que la gente interpreta que es. Lo que después se entiende y se aplica, constituye, en la práctica, la teoría. Pues bien, broken windows vendría a significar, y de aquí viene el nombre, que si en un barrio hay una ventana que se rompe y nadie la arregla, empieza con ello a aparecer el desorden y, muy probablemente, si posteriormente además, hay un vehículo con las ruedas pinchadas, y al día siguiente continúa y ya le falta un retrovisor y después hay unos grafitis en las paredes y encima hay restos de orina en la calle, pues la situación se va degradando de * Responsable de Proyectos y Organización de la Secretaría de Seguridad del Departamento de Interior, Relaciones Institucionales y Participación de la Generalitat de Catalunya. Profesor asociado de Derecho Constitucional y miembro del Grupo de investigación sobre libertad, seguridad y transformaciones del Estado del Departamento de Ciencia Política y de Derecho Público de la Universitat Autònoma de Barcelona. Civisme i llibertat 51 Incivismo, seguridad y delincuencia forma que inexorablemente allá puede acabar instalándose el crimen organizado. Es cierto que estoy caricaturizando y simplificando un poco lo que se ha interpretado que era el broken windows. Es un artículo de veinte páginas que se puede ya leer en lengua castellana porque la Diputación de Barcelona lo ha traducido junto con otros artículos importantes sobre la seguridad. Aunque pueda haber algunas contradicciones en el artículo inicial de Wilson y Kelling, la idea fundamental es ésta: el desorden lleva a la delincuencia. En realidad, los autores matizan un poco más. Según los autores la secuencia del fenómeno es la siguiente: cuando una ventana se rompe, las ruedas del coche se pinchan y no se reparan, hay grafitis en las paredes y orina en la calle y nadie lo limpia ni lo repara la gente empieza a tener miedo y, en consecuencia, a ser reticente a estar en las calles, ya que percibe que en la calle no hay orden, nadie se preocupa de lo que allí sucede. Paulatinamente las personas “honradas” dejan de utilizar las calles, excepto para transitar por ellas cuando es absolutamente necesario. Este vacío lo llenan personas poco deseables que ven en esta falta de orden una posibilidad de implantar su voluntad, extorsionando e intimidando al resto. Las calles pasan, pues, a las manos de los delincuentes. A partir de aquí, el artículo ya propone cuáles han de ser la función y la estrategia de la policía para frenar este proceso, aunque todo esto se concretará más posteriormente con la aparición de las políticas de tolerancia cero. La idea de fondo, que ya aparece en el primer artículo, es que la policía tiene que combatir el desorden para combatir la delincuencia, es decir, existen controles sociales que han desaparecido, que favorecen la aparición de conductas incívicas y que ponen en marcha el proceso que conducirá a la delincuencia. Wilson y Kelling lo dijeron claramente en su artículo: la policía tiene que mantener el orden social de los barrios, porque la pérdida de este orden es el 52 Civisme i llibertat inicio de todos los males relacionados con la seguridad y la delincuencia. Ahora bien, los autores también reconocen que para mantener este orden, la policía ha de llevar a cabo actividades que no superarían el más mínimo control de legalidad. Sin embargo, este es un mal menor que hay que aceptar, porque de hecho uno de los temas que nos han llevado a la degradación de muchas áreas es el exceso de judicialización de las actuaciones policiales que ha hecho que la policía se inhiba de sus tareas de control que son tan necesarias para la seguridad. Si la policía se ocupa del desorden acabará incidiendo positivamente en la delincuencia y no hay que poner demasiadas trabas legales a su actuación. La idea de fondo, que ya aparece en el primer artículo, es que la policía tiene que combatir el desorden para combatir la delincuencia. 2. Hacia la tolerancia cero Unos años después, a principios de la década de 1990 se pone en marcha la conocida política de tolerancia cero. Su escaparate paradigmático será el de la ciudad de Nueva York. Lo hará Will Bratton, primero únicamente en el metro (1991-92) y posteriormente (1994-96) en toda la ciudad. Se trata de una aplicación práctica de la teoría de las ventanas rotas, a la que Kelling dará apoyo intelectual de manera que creará un dúo muy explícito: Bratton como jefe de policía, como operativo, y Kelling, que escribirá dando apoyo al proyecto. De hecho, acabarán escribiendo juntos para defender tanto los planteamientos teóricos como la experiencia modélica de la ciudad de Nueva York. Antes de seguir con la discusión sobre las bondades de las políticas de tolerancia cero Francesc Guilén Lasierra hay que situar las circunstancias del momento en que estas políticas se llevan a cabo en los Estados Unidos. A principios de la década de 1990 los índices de criminalidad en los EE.UU., concretamente en Nueva York, son los más altos de la historia. En Nueva York tenían lugar más de 2.000 homicidios o asesinatos al año y había una preocupación importante al respecto, ya que los índices de la delincuencia se mantenían en un ascenso continuo desde hacía ya bastantes años. Como política alternativa a las habituales de la época, que, por otra parte, habían mostrado insuficiencias, se articula la de la tolerancia cero: Para que la delincuencia descienda hay que combatir los escenarios que la favorecen. Es decir, para combatir la delincuencia hay que empezar combatiendo el desorden en la calle, lo que incluye tanto las conductas incívicas como el mismo desorden físico. Con este fin la policía debe combatir el desorden con una aplicación estricta de la normativa, sin ninguna tolerancia, de tal manera que todas las conductas ilícitas deben ser denunciadas y sancionadas. En primer lugar, hay que identificar las zonas desordenadas y a partir de ahí actuar. Es decir, en las zonas desordenadas, hay que perseguir tanto al que pide limosna de manera un tanto “presionante” en la calle como al que se salta los tornos de entrada al metro sin pagar el correspondiente billete, el que se orina en la calle o el que ensucia las paredes con pinturas o grafitis, etc. En esto consiste la tolerancia cero. Esto hay que hacerlo por varias razones: Como política alternativa se articula la de la tolerancia cero: Para que la delincuencia descienda hay que combatir los escenarios que la favorecen. a) Así se defienden los derechos de los ciudadanos que son víctimas de estas conductas. En este punto, la tolerancia cero sí que acierta en la justificación. Las conductas incívicas (y también los delitos) deben ser combatidas no porque haya que establecer un orden ideal y estricto, sino porque infring en los derechos de los ciudadanos que son víctimas de ellas. Otro tema es si la defensa de los derechos de los ciudadanos víctimas de conductas incívicas justifica cualquier reacción policial y penal. Es en este punto donde los partidarios de la tolerancia cero no parecen adecuarse a los criterios exigibles de proporcionalidad. De todas maneras alguna respuesta ha de haber, ya que, en caso contrario, las consecuencias pueden ser funestas y dar lugar a reacciones poco deseables, entre ellas la propia autodefensa de los ciudadanos y el temido abandono de los espacios públicos del que nos hablan Wilson y Kelling. b) Con este tipo de actuación la policía detiene muchos más delincuentes. Como que la mayoría son pluriinfractores, muchos de ellos llevan a cabo tanto conductas incívicas como pequeñas infracciones y delitos de más calado. Si la policía interviene en estos casos, acaba interponiéndose en la carrera criminal de esta gente de manera mucho más frecuente, detectando, por ejemplo, que aquel tipo que molestaba a la gente pidiéndoles dinero a la entrada del metro estaba buscado por robo o por agresión, o que el que se saltaba los tornos del metro sin pagar llevaba armas de fuego de manera ilegal. c) Los hipotéticos futuros infractores sabrán que las infracciones no les van a salir gratis, que tienen muchas probabilidades de ser detectados y sancionados. Se parte de la idea de que Civisme i llibertat 53 Incivismo, seguridad y delincuencia todos los que cometen infracciones lo hacen después de una elección racional a partir de los beneficios y los riesgos de su actuación. En consecuencia, si estos sujetos saben que con mucha probabilidad serán detectados y sancionados, no llevarán a cabo sus actividades ilícitas, se sentirán intimidados por la respuesta de la policía y se comportarán de acuerdo con la ley. Se parte de la idea de que todos los que cometen infracciones lo hacen después de una elección racional a partir de los beneficios y los riesgos de su actuación. d) Si los incívicos y los antisociales no actúan, el desorden desaparece, las calles se vuelven más seguras y la gente “honrada” las vuelve a ocupar con la consecuente recuperación del orden y la reducción de la delincuencia. 3. Los resultados. Más dudas que certezas La delincuencia en la ciudad de Nueva York experimentó en estos años un descenso considerable. Así, por ejemplo, los homicidios y los asesinatos descendieron por debajo de 1.000 al año. Este es el dato cierto y objetivo, que tanto Bratton como Kelling han utilizado para defender la bondad de las políticas de tolerancia cero puestas en marcha en el bienio 1994-96. Ahora bien, hay que ser justos y hacer algunas puntualizaciones: a) El descenso de la delincuencia en la ciudad de Nueva York empieza a partir del año 1990. Si se consultan las estadísticas de la delincuencia que la policía de Nueva York ofrece al público en su web, se puede comprobar como el 54 Civisme i llibertat momento álgido de la delincuencia fue el año 1990 y que, a partir de este año, empieza una tendencia descendiente constante y muy acentuada. Es decir cuando Rudolph Giuliani gana las elecciones para alcalde en el mes de noviembre de 1993 y, posteriormente, en 1994, pone en marcha, tras la contratación de Bratton, las políticas de tolerancia cero, la delincuencia ya lleva tres años en recesión, aunque su predecesor en el cargo, David Dinkins, no hubiera sido capaz de transmitirlo a los electores y hubiera perdido las elecciones, entre otras cosas, por la alta percepción de inseguridad que sentían los ciudadanos. Cuando Rudolph Giuliani gana las elecciones para alcalde la delincuencia ya lleva tres años en recesión. b) Prácticamente todas las grandes ciudades americanas experimentaron reducciones muy notables de la delincuencia en el mismo período, aunque la mayoría de ellas no hubieran aplicado políticas de tolerancia cero. Así, por ejemplo, la ciudad de San Diego (California) experimentó un descenso de la criminalidad semejante al de Nueva York con una política policial de policía comunitaria al estilo clásico. c) Hay factores ajenos a la policía que influyen en la reducción de la delincuencia que Kelling y Bratton no tienen en cuenta. Por ejemplo, la estabilización del mercado de la cocaína significa una reducción de los conflictos, que entrañaban mucha violencia, entre las bandas de traficantes en la década anterior. La reurbanización de algunas áreas Francesc Guilén Lasierra del barrio neoyorquino del Bronx, los proyectos municipales de desintoxicación de drogadictos o algunas refor mas legislativas del Estado de Nueva York que limitan la tenencia de armas de fuego también tuvieron, sin duda, su influencia Pero dejemos el caso concreto de Nueva York y vayamos al fondo de la cuestión, ¿cuáles son los puntos débiles de esta teoría? La teoría, bajo su apariencia de razonabilidad, encierra algunos ámbitos oscuros: a) La definición del desorden. Si preguntamos a los defensores del planteamiento de la teoría de las ventanas rotas qué constituye el desorden nos encontraremos con una relación diversa y variada de pequeñas infracciones. En algunos casos nos hablaran de objetos deteriorados en los espacios públicos que nadie retira ni repara, de personas que utilizan el transporte público sin abonar las correspondientes tarifas, que se orinan en la calle, etc. Hasta aquí ningún problema, pero si continuamos muchos de ellos introducirán nuevas conductas como la oferta de sexo en la calle, el pequeño trapicheo de drogas o los daños contra el patrimonio público o privado. En estos últimos casos hemos de pararnos a reflexionar un poco porque se trata de conductas que en muchos estados (en la mayoría de los que integran los Estados Unidos) constituyen delito. Es decir, si estamos de acuerdo en que el pequeño tráfico de drogas o los daños contra el patrimonio público o privado son una muestra de desorden, lo que parece fuera de toda duda, entonces uno de los principios básicos de la teoría deja de tener su razón de ser. Es decir si el desorden ya incluye actos delictivos, no tiene sentido decir que el desorden lleva al delito, porque el mismo delito constituye el desorden. Efectivamente no podemos decir que el desorden lleva a la delincuencia o a la gran delincuencia porque ya hay delincuencia en el desorden. En el fondo tanto el incivismo como el delito son comportamientos desordenados, muestran un desorden, aunque con gradaciones diversas, es decir, son manifestaciones cualitativamente diversas de un mismo problema. b) El desorden no lleva a la delincuencia necesariamente, al menos de manera generalizada. Habrá que estudiar cada caso de manera individual y verificar las relaciones entre desorden y delito. Las investigaciones empíricas que se han llevado a cabo fundamentalmente en los Estados Unidos solo demuestran que algunos comportamientos desordenados en la calle tienen relación con algunos delitos contra la propiedad (sobre todo con el robo de vehículos). En todo caso, los vínculos entre las conductas incívicas y la delincuencia dependerán siempre del tipo de conducta incívica de que se trate y del tipo delictivo del que hablemos. No parece, por ejemplo, que se puedan establecer vínculos inexorables de causa-efecto entre el impago de una tarifa de un transporte público y la pertenencia futura a un g r upo de delincuencia organizada. Por otra parte, en nuestras ciudades hay numerosas zonas que hace ya años que plantean problemas de comportamientos incívicos y que no se han convertido en un semillero de delincuencia. Además, incluso Wilson y Kelling comienzan su artículo en el año 1982 hablando de un programa en el que Kelly había participado en el Estado de Nueva Jersey, donde se había promovido que la policía patrullara a pie y entrando en contacto con los vecinos en lugar de hacerlo en coche. Aunque la delincuencia se había mantenido muy estable, Civisme i llibertat 55 Incivismo, seguridad y delincuencia la sensación de seguridad ciudadana había subido mucho. Los autores señalan que esto es debido al hecho de que el contacto con la policía, su presencia, ofrece una sensación de control y de orden de la calle. Es decir, los habitantes de los barrios con mayor presencia policial a pie se sentían más seguros porque percibían que sus calles tenían más orden, aunque esto no tuvo ninguna influencia en la delincuencia, que siguió estable. Otro ejemplo clarísimo de la dificultad de establecer vínculos fiables entre desorden y aumento de la violencia lo encontramos en el Reino Unido, que experimenta desde la década de 1980 un continuo descenso de la criminalidad (de casi un 50%). Pues bien, en los últimos diez años, han publicado como mínimo tres leyes (Crime and Disorder Act, Antisocial Behaviour Act y Sexual Offences Act) que pretenden controlar comportamientos desviados o desordenados en la calle. Estas leyes han incremento notoriamente los instr umentos y medidas para frenar y castigar estas conductas. Hay una gran preocupación por las conductas incívicas o antisociales aún cuando la delincuencia se encuentra en una tendencia a la baja muy estable desde hace años. El desorden no lleva a la delincuencia necesariamente, al menos de manera generalizada. Habrá que estudiar cada caso de manera individual. c) Algunos desórdenes no son susceptibles de ser solucionados por medio de la actuación de la policía. La policía puede hacer muchas cosas, pero si una ventana 56 Civisme i llibertat está rota no la pondrá nueva, si las ruedas de un coche están pinchadas, la policía no pondrá unas ruedas nuevas. Si hay una realidad urbanística, una situación social deteriorada en un barrio, esto no lo puede alterar la policía. En cambio las políticas de tolerancia cero sólo están pensadas para la actuación de la policía. Es evidente que aquí falla alguna cosa, que hay muchos eslabones que quedan sueltos. d) La experiencia nos demuestra que las políticas de tolerancia cero que únicamente se centran en la policía y que lo hacen de manera muy agresiva tienen efectos secundarios. Al final de la época de la tolerancia cero en Nueva York, hubo una manifestación muy importante, que incluía personajes relevantes de la vida pública, que se quejaban de los abusos de la policía. Algunos grupos pertenecientes a los sectores menos favorecidos, por decirlo de una manera simplista, los sectores de las minorías afroamericana e hispana se planteaban que la policía en la época de la tolerancia cero había ocupado sus barrios y los había castigado a ellos especialmente. Hay ejemplos muy concretos de personas que padecieron abusos de la policía. De hecho, el número de denuncias contra la policía creció de manera exponencial durante el período de la tolerancia cero. Esto no significa que todos los policías de Nueva York de la época fueran violentos ni que no hicieran nada positivo. Significa simplemente que si la policía recibe unas instrucciones extremadamente enérgicas y se la presenta como la única solución al problema, algunos miembros del servicio de policía se lo acaban creyendo de manera exagerada. Es decir, hay que tener presente que uno de los efectos colaterales de este tipo de políticas es que si no se explican de ma- Francesc Guilén Lasierra nera adecuada, pueden dar a entender a los agentes menos aventajados o más predispuestos a este tipo de mensajes que todo vale, que los límites legales no se aplican en el ámbito de estas políticas. Las políticas de tolerancia cero que únicamente se centran en la policía y que lo hacen de manera muy agresiva tienen efectos secundarios. 4. Las aportaciones que hay que tener en cuenta Las inconsistencias de la teoría de las ventanas rotas, y de las políticas de tolerancia cero que se han derivado, no han de hacernos olvidar algunas de sus aportaciones, que no son desdeñables: a) En primer lugar, el desorden en la calles, ya sea a causa de conductas incívicas o simplemente por la presencia de objetos o espacios deteriorados, afecta considerablemente la calidad de vida de los vecinos y, en consecuencia, su sensación de seguridad. Un espacio donde hay zonas físicamente deterioradas y usos contradictorios que entran en conflicto, los ciudadanos no se encuentran seguros, los niños no pueden jugar tranqui- El desorden en la calles, ya sea a causa de conductas incívicas o simplemente por la presencia de objetos o espacios deteriorados, afecta considerablemente a la calidad de vida de los vecinos. lamente, las personas mayores no se pueden sentar a tomar el sol, etc. es un problema nada desdeñable. En muchos casos una situación así puede afectar la sensación de seguridad mucho más que los índices de delincuencia. b) La policía desempeña un papel tanto en la lucha contra el desorden como contra la delincuencia y en el mantenimiento de la seguridad de las ciudades y barrios. En la década de 1980, cuando aparece el famoso artículo de las ventanas rotas, la opinión científica dominante, es decir, los criminólogos, habían establecido de manera prácticamente unánime que la policía no podía hacer nada contra la inseguridad o contra el delito, ya que eran fenómenos causados por factores complejos que escapaban al ámbito de actuación de la policía. En cambio, toda esta corriente que acaba en las políticas de tolerancia cero le ofrece un papel muy relevante. Efectivamente, si llevamos a cabo algunas matizaciones es cierto que la policía tiene que desempeñar un papel en la lucha contra el incivismo y la inseguridad. Si la política de seguridad no se centra en la actuación de la policía, sino que enmarca la actuación policial en estrategias más amplias, donde inter vengan también otros actores, puede ser de gran utilidad. Por ejemplo, puede dar buenos resultados el hecho de diseñar una política que incluya, entre otras cosas, una actuación policial intensa en una zona muy deteriorada, con comportamientos antisociales que impiden una pacífica ocupación de los espacios públicos. En determinados contextos puede ser cierto que representa un factor disuasorio el hecho de que el infractor sepa que un día sí y el otro también cuando vaya a cometer una infracción estará la policía y lo denunciará. Pero si solo se hace esto y Civisme i llibertat 57 Incivismo, seguridad y delincuencia no se crea un medio donde no se incrementen cada día las infracciones, solo con la policía no se arregla la situación, sino que al final se acaba produciendo una crispación de la situación. No nos engañemos, ni las leyes penales ni las leyes administrativas están hechas para que se sancione a todo el mundo, porque sería inconcebible e insostenible desde los puntos de vista social y político. Las leyes penales y las administrativas están hechas para que las personas sepan de su existencia y para que no cometan infracciones, con la hipotética amenaza de que el peso de la ley puede caer sobre ellas si incumplen sus preceptos. Es decir, si creamos un delito y al cabo de un año hemos metido en la cárcel a 3.000 personas por haberlo cometido, estaremos haciendo algo mal, porque la función de la normativa sancionadora no es castigar todas las infracciones. No podemos sancionarlo todo y todos sabemos que ni la fiscalía, ni los jueces ni la policía pueden aplicar cada día la ley en sentido estricto y sancionar toda aquella conducta que la infringe. Es imposible, socialmente durísimo y desde un punto de vista económico, carísimo. Tengamos en cuenta todo esto, para relativizar esta historia de la tolerancia cero, que, bien utilizada, puede contribuir a la recuperación de situaciones y espacios degradados. Pero la idea y el objetivo de fondo han de ser precisamente la recuperación de los valores que permiten un uso pacífico y sostenible de los espacios públicos. Hay que hacer entender a todo el mundo que estos lugares constituyen un espacio común y que ha de haber otros colectivos, como los poderes locales, las asociaciones de vecinos, los comerciantes, etc., que participen en su buen funcionamiento y que aporten su contribución al efecto. 58 Civisme i llibertat Si no se crea un medio donde no se incrementen cada día las infracciones, solo con la policía no se arregla la situación, sino que al final se acaba produciendo una crispación de la situación. Seguir al pie de la letra la función que Kelly y Wilson atribuyen a la policía, que viene a ser la de sustituir los mecanismos de control social que han ido desapareciendo en nuestra sociedad, puede resultar sumamente peligroso e inconveniente. Los controles informales son precisamente eso, informales. Tratarlos de sustituir por mecanismos formales de control, como es la policía, puede pervertir los roles y convertir nuestros estados en estados policiales. Los controles sociales desaparecidos son probablemente irrecuperables, pero sí es cierto que teniendo en cuenta la vida y los valores actuales en nuestras ciudades es posible facilitar el establecimiento de nuevos mecanismos de control que contribuyan a hacer de los espacios públicos lugares seguros, pero que lo hagan de manera informal, sin los formalismos institucionales y legales propios de los órganos administrativos. Esto se puede hacer desde la planificación, desde la organización de la vida en la ciudad, pero no exclusivamente desde la policía. Teniendo en cuenta la vida y los valores actuales en nuestras ciudades es posible facilitar el establecimiento de nuevos mecanismos de control que contribuyan a hacer de los espacios públicos lugares seguros. Francesc Guilén Lasierra 5. La “street wise” (sabiduría en la calle) de la policía de Ámsterdam En los años posteriores a la experiencia de tolerancia cero en la ciudad de Nueva York se multiplicaron por todo el mundo experiencias similares. De todas maneras, las versiones europeas mostraron, en general, algunas diferencias con el modelo teórico neoyorquino que partía de la doctrina de las ventanas rotas con todas sus consecuencias. Un ejemplo interesante es el proyecto Street Wise Policing de la policía de Ámsterdam, que se puso en marcha en el año 1999. En los años previos, la policía de la ciudad de Ámsterdam llegó a la conclusión de que tenía un problema de orden en las calles. Es decir, aunque los niveles de delincuencia estaban bajo un control razonable, la percepción de la seguridad no era buena debido sobre todo al desorden físico y conductual en las calles (en algunas zonas, no en todas). Aunque existía normativa municipal que establecía como infracciones muchas de las conductas desordenadas en la calle, la policía no denunciaba estas conductas. Estamos hablando de normativa que establecía como infracciones, por ejemplo, consumir droga en la calle, orinar en espacios públicos, aparcar los vehículos en doble fila o impidiendo la circulación de otros o ensuciar las vías públicas. En el año 1998 deciden que se ha acabado lo que tradicionalmente se había calificado como política de tolerancia de la ciudad y deciden aplicar la normativa en sentido estricto porque piensan que es necesario para recuperar los valores cívicos en el uso de los espacios públicos. El proceso se pone en marcha a finales del año 1998 y se plantean las consecuencias que puede tener la implantación de esta nueva política. Intuyen que la nueva política no va a dejar indiferentes a los ciudadanos, que hasta aquel momento estaban acostumbrados a la tolerancia policial en aquellos ámbitos. Es decir, prevén que algunos ciudadanos pueden violentarse contra la policía. Para hacer frente a esta más que posible realidad llegaron a un acuerdo con la fiscalía y la justicia para obtener la colaboración de la fiscalía a la hora de proceder contra aquellos ciudadanos que se mostraran violentos contra los policías que aplicaban la normativa que había estado “adormecida” hasta aquellos momentos. En el año 1998 deciden que se ha acabado lo que tradicionalmente se había calificado como política de tolerancia de la ciudad. En el proceso de preparación de la nueva política “Street Wise” la Policía lleva a cabo una campaña publicitaria (interna y externa) anunciando la nueva línea de actuación con especial hincapié en los policías que la tenían que implantar. Eran conscientes de la necesidad de que tanto el público como los policías de a pie, que luego tenían que llevar a cabo las nuevas directrices, conocieran lo que se esperaba de ellos y las condiciones bajo las que tenían que actuar. Por lo que respecta a la percepción por parte del cuerpo de policía, unos lo vieron como algo positivo, pero otros eran reticentes, ya que o bien en sus zonas de trabajo no veían la necesidad de cambiar la política operativa porque las cosas funcionaban razonablemente o bien temían la respuesta de unos ciudadanos que estaban acostumbrados a una policía de baja intensidad. Uno de los problemas fue que esta nueva política se decidió para toda la policía de Ámsterdam, centralmente. El grado de discrecionalidad del policía disminuía porque las instrucciones venían de la dirección central de la policía de Ámsterdam y eran unifor mes para toda la ciudad. Esta disminución de la discrecionalidad chocaba bastante con los modelos más tradicionales de policía comunitaria en los que la discrecionalidad del policía (el buen uso Civisme i llibertat 59 Incivismo, seguridad y delincuencia de ella) constituía uno de los elementos de una buena estrategia policial. En consecuencia, el servicio de policía no recibió, en general, la nueva política de manera positiva. En el proceso de preparación de la nueva política “Street Wise” la Policía lleva a cabo una campaña publicitaria (interna y externa) anunciando la nueva línea de actuación. De todas maneras, ellos no calificaron en ningún caso la nueva política como de tolerancia cero. Tampoco creían que fuera a tener ningún efecto relevante sobre la delincuencia, simplemente se trataba de recuperar algunos barrios que estaban muy degradados a causa de las conductas desordenadas y el deterioro físico. Asumían que no denunciar estas conductas había convertido las calles en espacios hostiles, sin cohesión social, donde a nadie parecía importarle nada y, por lo tanto, nadie se cuidaba de nada. Solo seis meses después de la puesta en marcha de la nueva política (en junio de 1999) los índices de delincuencia se mantenían estables, pero los vecinos de algunas zonas degradadas del centro manifestaban sentirse más seguros y tranquilos. Uno de los resultados esperados de la ejecución de la nueva política fue un incremento de las denuncias. Desde su puesta en marcha hasta el año 2005, las denuncias por actividades incívicas llevadas a cabo por la policía de Ámsterdam se incrementaron en un 60%. Desde este punto de vista, realmente consiguieron recuperar algunas zonas. Una parte del programa tenía éxito, de hecho, ellos todavía siguen manifestando estar globalmente satisfechos con aquella política. Obviamente, como ya se había previsto, se incrementaron también el número de situaciones en que los 60 Civisme i llibertat ciudadanos reaccionaron de manera violenta contra la policía. Fundamentalmente en los primeros momentos, mucha gente que creía haber cometido una “tontería” acababa detenida y era llevada a la Fiscalía donde se ponía en marcha un proceso. Finalmente la política se dio por finalizada en el año 2005. ¿Por qué? ¿Cuáles fueron los problemas? Las dificultades fueron diversas: a) En primer lugar, todo acabo traduciéndose en una cuota. Los policías tenían que presentar un número determinado de denuncias por actos incívicos para “sobrevivir” profesionalmente hablando, más allá de si la situación en sus áreas de trabajo había mejorado o no. Incluso a escala nacional se llegaron a plantear, más o menos explícitamente, este tipo de cuotas de denuncias por actos incívicos. Obviamente esta no puede ser la manera de recuperar los valores cívicos en los espacios públicos. Tienen que ponerse en marcha políticas más complejas y ambiciosas. b) En segundo lugar, después de algún efecto positivo muy localizado en un primer momento, como la política se decidía centralmente y para todo el municipio sin tener en cuenta las preocupaciones específicas de los vecinos de los diversos barrios o zonas, los vecinos no percibían las mejoras que aportaba el trabajo de la policía. Por ejemplo, si en un barrio determinado gracias a la política agresiva de la policía disminuía el número de gente que consumía droga en la calle, pero no lo hacía el r uido nocturno que era lo que preocupaba a los vecinos, estos no veían ninguna mejora derivada de la actuación policial. Esta constatación significó una dificultad importante para la policía, que veía como una necesidad inexorable la implicación de los vecinos en la solución Francesc Guilén Lasierra de los problemas de civismo y de recuperación de las calles, pero al tener que seguir directrices marcadas centralmente los vecinos no veían reflejadas sus expectativas en la actuación de la policía y se mantenían al margen. Los vecinos no percibían las mejoras que aportaba el trabajo de la policía. Estas son básicamente las razones que empujaron a las autoridades policiales a abandonar esta política, ya que consideraron que se había burocratizado demasiado y que no incrementaba la sensación de seguridad de los vecinos. Continúan pensando que el desorden afecta a la calidad de vida y a la seguridad, pero han tratado de reformular sus respuestas al problema. Creen que hay que implicar a los ciudadanos en la detección de los problemas y hay que aplicar soluciones específicas a los diversos problemas que presentan los diferentes espacios públicos de una ciudad. En este sentido las políticas americanas de tolerancia cero eran más flexibles, ya que preconizaban aplicar las actuaciones policiales intensas únicamente en las zonas o áreas previamente definidas como desordenadas o problemáticas y no a ciudades o barrios enteros. En esta dirección, la policía de Ámsterdam puso en marcha el año 2008 un nuevo programa de policía de barrio, que pretende detectar las problemáticas y necesidades de seguridad en cada barrio y zona, a partir de las prioridades establecidas por los vecinos, y ofrecer respuestas específicas para cada uno de ellos. De esta manera se piensa incidir sobre aquellas situaciones o conductas incívicas que los vecinos identifican como más dañinas para la convivencia en los espacios públicos que ellos utilizan. La idea es clara: si son los ciudadanos los que identifican los problemas, percibirán las mejoras derivadas de la actuación policial. Este es un balance rápido de lo que ha aportado la experiencia de Ámsterdam, que, por una parte, se ha resistido a identificar incivismo con delincuencia, pero, por la otra, ha aplicado directrices uniformes para toda la ciudad, sin implicar adecuadamente a los vecinos en la identificación de los problemas específicos de sus correspondientes barrios, lo que ha hecho que no percibieran la eliminación o la mejora de problemas que ellos no habían detectado como tales. Habrá que esperar a ver cómo evoluciona la nueva orientación a partir de los nuevos equipos de policía de barrio. Bibliografía BRATTON, W. J.; KELLIG, G. (2006) There are no cracks in the broken window, a National. Review online. Accesible en: http:// w w w. n at i o n a l re v i e w. c o m / c o m m e n t / bratton_kelling200602281015.asp BRATTON, W. J.; KNOBLER, P. (1998). Turnaround: How American’s top cop reversed the crime epidemic. New York: Random House. GAU, J. M.; PRATT, T.C. (2008). “Broken windows or window dressing? Citizens’ (in)ability to tell the difference between disorder and crime”, en Criminology and Public Policy, Vol. 7, num. 2, 2008, pág. 163194. GUILLEN LASIERRA, F. (2000). “Utilitat de les legislacions i polítiques dures com a polítiques de seguretat ciudadana”, en Revista Catalana de Seguretat Pública, núm. 67, junio-diciembre 2000, pág. 93 a 115. HINKLE, J. C.; WEISBURG, D. (2008) “The irony of broken windows policing : a micro-place study of the relationship between disorder, focused police crackdowns and fear of crime”, en Journal of Criminal Justice 36 (2008) pág. 503-512. HOPKINS BURKE, R. (ed.). (2004). Hard Cop, Soft Cop. Dilemmas and Debates in con- Civisme i llibertat 61 Incivismo, seguridad y delincuencia temporar y policin. Cullompton; Portland: Willan Publishing. JANG, H.; HOOVER, L. T.; LAWTON B. A. (2008). “Effect of broken windows enforcement on clearance rates”, en Journal of Criminal Justice, 36, (2008) pág. 529-538. KELLING, G. L.; COLES, C. M. (1996) Fixing Broken Windows. Restoring order and reducing crime in our communities. Nueva York: Touchstone. KUBRIN, C. E. (2008) “Making order of disorder: a call for conceptual clarity”, en Criminology and Public Policy, vol. 7, num. 2, 2008, pág. 203-214. MOORE, M. H. (2005). Siz ing up COMPSTAT: An important administrative innovation in policing, en NEWBURN, T. (ed.), Policing. Key Readings, Cullompton; Portland: Willan Publishing, 2005. ORTIZ DE URBINA, I.; PONCE, J. (coord.) (2008). Convivencia ciudadana, seguridad pública y urbanismo. Diez textos fundamentales del panorama internacional. Barcelona: Fundación Democracia y Gobierno Local. Diputació de Barcelona. SAMPSON, R. J., (2008). “Vecindario y comunidad: Eficacia colectiva y seguridad ciudadana”, en ORTIZ DE URBINA, I.; PONCE, J. (coord.) Convivencia ciudadana, seguridad pública y urbanismo. Diez textos fundamentales del panorama internacional. Barcelona, Fundación Democracia y Gobierno Local. Diputació de Barcelona, pág. 235 a 247. SAMPSON, R. J.; RAUDENBISCH, S. W. (1997). “Neighbourhoods and violent crime: A multilevel Sutdyof Collectie Efficacy”, en Sciences, 277 (1997), pág. 918-925. 62 Civisme i llibertat SAMPSON, R. J.; RAUDENBISCH, S.W (ANY) “Systematic Social Observation of Public Spaces: A new look at disorder in urban neighbourhoods I”, en The American Journal of Sociology, 195 (3). SAMPSON, R. J.; RAUDENBISCH, S.W. (1997) “Neighbourhoods and violent crime: A multilevel Sutdyof Collectie Efficacy”, Sciences, 277, pág. 918-925. SAMPSON, R. J.; RAUDENBISCH, S. W. (2004). “Seeing disorder: neighborhood Stigma and the social Construction of Broken Windows”, en Social Psychology Quarterly, Vol. 67, num. 4, diciembre 2004, pág. 319342 (24). SKOGAN, W. (1990). Disorder and Decline: crime and Decline Crime and the Spiral of Decay in American Neighbourhoods. Nueva York: Free Press. SILVERMANN, E. B. (1999). NYPD battles crime. Innovative strategies in Policing. New York: Northeastern University Press. TAYLOR, R. B. (1999). “The incivilities Thesis: Theory, measurement and Policy”, en LANGWORTHY, R. H. (edit), Measuring what works: Proceedings from the police research institute meeting, US Department of Justice. National Institute of Justice and Office of Community-Oriented Policing Services, Washington Dc, 1999, pág. 65-88. WILSON, J. Q.; KELLING, G. L. “Ventanas rotas: la policía y la seguridad vecinal”, en ORTIZ DE URBINA , I.; PONCE, J. (Coord.) Convivencia ciudadana, seguridad pública y urbanismo. Diez textos fundamentales del panorama internacional. Barcelona: Fundación Democracia y Gobierno Local. Diputació de Barcelona, pág. 307-325. La gènesi de l’Ordenança de Civisme de Badalona Pr esentació Josep Pera i Colomé Civisme i llibertat 63 64 Civisme i llibertat La gènesi de l’Ordenança de Civisme de Badalona Josep Pera i Colomé* No els aportaré una conferència, sinó algunes reflexions sobre l’elaboració i el procés participatiu de l’Ordenança de Civisme de Badalona. Vam fer l’ordenança amb un doble objectiu. El primer, més intangible, era el de posar el civisme a l’agenda social i política de la ciutat, atesa la percepció de deixadesa existent sobre la pròpia ciutat. Aquest objectiu anava acompanyat de la voluntat de recuperar l’autoestima –que teníem força baixa– i de promoure l’exigència i l’autoexigència de tots plegats. L’altre objectiu, més tangible, era el de proveir la Guàrdia Urbana d’un instrument que els permetés actuar de manera efectiva sobre situacions que no podien evitar. Era el cas, per exemple, de l’excés de soroll als domicilis (havent de recórrer al sonòmetre, quan s’arribava a l’immoble denunciat el soroll ja no existia, perquè el veí baixava el volum). Ara, amb l’Ordenança deter minades denúncies es poden fer amb la presumpció de veracitat de la Guàrdia Urbana i això, sens dubte, és un pas endavant prou important. Ara, amb l’Ordenança determinades denúncies es poden fer amb la presumpció de veracitat de la Guàrdia Urbana. Avui ja disposem de l’ordenança, però a més de la seva utilitat, ens sentim satisfets perquè hem evitat que fos només un text dels serveis tècnics municipals –de despatx–. Crec que hem aconseguit que amplis sectors de la ciutat sentin com a pròpia l’ordenança, en gran part per l’ampli procés participatiu a que l’hem sotmès. El procés participatiu ha sigut possiblement el més gran que s’ha fet en molts anys a la ciutat. Vint-i-cinc reunions i/o jornades de debat amb cadascun dels consells del districte de la ciutat (una de presentació, una de debat i una de retorn, en cada cas); reunions de treball amb la comissió redactora municipal; múltiples reunions amb entitats, FAVB, associacions professionals, col . lectius diversos (inclosos els qui s’oposaven a la seva elaboració) i ciutadans particulars que hi volien dir la seva; més una adreça electrònica a disposició de la ciutadania... Tot això va provocar més de cent esmenes rebudes i negociades i molts comentaris de correu electrònic. El debat va ser molt ric i tal com preteníem des del principi, el text inicial va canviar a la recerca del comú denominador de tots plegats. Els regidors anàvem a aquelles reunions per escoltar la veu del veïnat profundament preocupat per la convivència al seu barri. Fruit d’això va sorgir un text molt debatut, on entitats * Regidor de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament de Badalona. Civisme i llibertat 65 La gènesi de l’Ordenança de Civisme de Badalona d’un barri expressaven la seva preocupació per les bicicletes i els monopatins, d’altres per les conseqüències de l’oci nocturn, d’altres per la brutícia o els grafits... bans, arreglar o rentar cotxes al carrer, abocar olis a la via pública, els usos dels skates, bicis i monopatins, embrutar parets... i de moltes altres qüestions. Hi va haver molt consens. Un dels resultats més positius de tot aquest procés va ser el de comprovar com, a partir de la baixa consideració de si mateixa que tenia la ciutat, entre tots vam posar el civisme a l’agenda política i social de Badalona. També vam insistir a recordar que l’Ordenança és només un instrument, una part del civisme. Vam interpretar que la ciutat de Badalona reclamava acció i per això el procés participatiu va ser intens però no massa llarg. No volíem caure en fer primer una jornada, després encarregar un pla estratègic, després iniciar el debat i finalment aprovar i desenvolupar l’Ordenança de civisme. Ens haguéssim situat al 2011 i és per això que vam iniciar tots aquests processos simultàniament. Alguns articles podrien ser durs segons com s’apliquessin però es va acordar aplicar-los en funció de certes circumstàncies. En el Plenari de Consell de Ciutat que posava punt i final al procés participatiu tot va arribar consensuat menys alguns temes que van generar més discrepàncies i que calia acabar de tancar en aquest Consell. Aquest va ser el cas del consum d’alcohol a la via pública davant la preocupació dels veïns de la zona d’oci de Canyadó. En aquest punt, va quedar clar que es parla de sancionar el consum col . lectiu quan provoca molèsties a la gent. Hem intentat posar en joc els elements necessaris per al civisme: diàleg, ordenança, pedagogia i reflexió. A més, el projecte educatiu de ciutat acompanya el desig de fer transversal la feina pedagògica. La participació i el diàleg han estat dues constants abans de l’aprovació de l’ordenança i ho segueixen sent després. Hem intentat posar en joc els elements necessaris per al civisme: diàleg, ordenança, pedagogia i reflexió. I el text de l’ordenança, de què parla? Doncs del que entre tots vam acordar: el comportament a la via pública, el respecte al mobiliari urbà, l’ús del foc i del material pirotècnic, la tinença d’animals, alguns usos de la platja, el soroll a les comunitats de veïns, la publicitat comercial al carrer, la neteja i els residus ur- 66 Civisme i llibertat Per mantenir el procés participatiu, després de l’aprovació de l’ordenança es va constituir una Comissió ciutadana de civisme que està integrada per entre una i dues entitats de cada districte, per representants del Consell de la Joventut, de la FAVB, del Consell Escolar i de la Gent Gran. No és una Comissió reglada, perquè existeix la voluntat política que funcioni amb la finalitat de fer un seguiment del compliment de l’Ordenança i de proposar i debatre-hi accions i programes sobre civisme. Les diferents zones de la ciutat tenen problemes diversos: a Morera, el soroll dels cotxes i motos; a Sant Roc, la brutícia i a Canyadó, l’oci nocturn. Volem establir una prioritat per a cadascun dels districtes de la ciutat i fer un treball conjunt entre la societat civil i l’administració. La Comissió de Civisme, doncs, és qui recull les propostes que arriben des dels districtes per tal de buscar actuacions concretes en un espai públic determinat per evitar conflictes com, per exemple, els que ens van explicar uns veïns de Montigalà entre un grup de joves skaters, la gent amb gossos i els avis que comparteixen una mateixa plaça. Un dels treballs que s’hi ha proposat és el de triar uns espais Josep Pera i Colomé concrets de la ciutat i dur-hi a terme una feina intensiva de caire comunitari a fi d’aconseguir que en aquests espais públics s’hi puguin desenvolupar diversos usos i es resolguin els conflictes que es poden donar, i evitar l’“especialització” o l’ús només sectorial d’aquests espais. La Comissió de Civisme és qui recull les propostes que arriben des dels districtes per tal de buscar actuacions concretes en un espai públic determinat per evitar conflictes. Per anar acabant, voldria destacar tres coses. Una és que l’aplicació de les sancions previstes a l’ordenança va precedida, durant aquests primers mesos, d’uns avisos i de la seva distribució a tots els espais i equipaments públics de la ciutat. Una altra és que dels acords d’incoació resolts fins ara, en destaquen els relacionats amb reparacions del cotxe a la via pública, per beure al carrer, per enderrocs al carrer i per tinença d’animals. Aquí és de justícia remarcar el treball de la Unitat de civisme de la Guàrdia Urbana sobre la qual recau una tasca molt important. I la tercera cosa a destacar és que aquest projecte d’ordenança ha tingut també els seus detractors, principalment, col . lectius organitzats al voltant d’alguns casals joves. Però també hem estat nosaltres els qui hem a anat a buscar als joves per parlar del civisme i de la ciutat als instituts. En aquest sentit, hem fet ja moltes xerrades amb joves escolars que ens han permès desmuntar positivament certs mites i tenim previst fer-ne moltes més per obrir encara més el debat amb el col. lectiu jove. Acabo amb dues reflexions. En primer lloc, i ho repetim en cada xerrada que fem als instituts, vull deixar clar que en la nostra visió de ciutat l’incivisme no depèn de l’origen, ni de la renda, ni de l’edat, ni del lloc on viuen les persones. Tots podem ser incívics en algun moment i ens hem d’exigir col. lectivament no ser-ho. Tots podem ser incívics en algun moment i ens hem d’exigir col·lectivament no ser-ho. La segona reflexió fa referència al poder polític i les seves relacions amb la ciutadania. El debat al llarg de tot el procés participatiu ha millorat les relacions amb el ciutadà. Hem promogut un canvi en la manera de relacionar-se amb la política: de la bilateralitat a la xarxa. És a dir, que les entitats no és relacionin una per una amb l’administració per buscar solucions als seus reptes, sinó que abans elles o l’administració les posi en contacte amb altres amb les quals poden sumar; que la informació sobre el capital social de la ciutat no sigui un privilegi de l’administració, sinó que es posi a disposició de tothom. I tanco la meva intervenció tornant al civisme. Quan debatem amb els veïns sobre defecacions de gossos, els sorolls de les motos, papers a terra o bicicletes abandonades... sempre acabem parlant de valors. Parlem d’allò que particularment preocupa o molesta, però alhora parlem del bé comú. I això té a veure també amb l’exercici que estem fent en aquest seminari. Moltes gràcies. Civisme i llibertat 67 68 Civisme i llibertat Plans Locals de Seguretat i Civisme Pr esentació Carles Sánchez Ruiz Civisme i llibertat 69 70 Civisme i llibertat Plans Locals de Seguretat i Civisme Carles Sánchez Ruiz* La inseguretat (o la seguretat) és una realitat polièdrica que es fonamenta en diferents percepcions o problemes derivats de les temences personals o col. lectives de les persones o els grups socials (el mite de l’aldea urbana, local i global) que interactuen en els espais de convivència: ciutat, territori, relacions socials, etc. Aquests factors no estan relacionats, únicament, amb la delinqüència i la criminalitat i gairebé sempre hi estan amb les interaccions de convivència en els espais públics de concurrència: l’àgora comuna de la civis, on es conciten totes les percepcions socials amb la càrrega emocional dels individus a partir de la seva valoració fonamentada en els tres nivells o àmbits d’interacció (públic, privat i íntim), que generen tal ventall de percepcions sobre la inseguretat ciutadana que requereixen un tractament que supera l’espai d’actuació merament policial i ens aboca a una actuació interdisciplinària i intersectorial, sobretot en l’àmbit preventiu. Evidentment, quan es detecta una infracció, la policia està obligada a intervenir en els termes previstos per la normativa vigent, però quan l’acció policial està orientada a la prevenció, sovint s’ha d’inscriure en el marc d’uns programes de caràcter més general i desenvolupar actuacions transversals, la qual cosa com- porta, típicament, reforçar la coordinació i la col. laboració no jeràrquica amb d’altres operadors, públics o privats. Qualsevol de les grans problemàtiques que afecten els serveis policials, per exemple, la violència domèstica, el tràfic de drogues o la inseguretat ciutadana estan determinades per factors demogràfics, socials o culturals que sobrepassen l’àmbit d’intervenció dels serveis de seguretat pública i, en conseqüència, l’actuació preventiva de la policia ha de participar o estimular una acció concertada dels diferents operadors afectats. Com s’afirma més endavant, l’eficàcia i, fins i tot, la legitimitat dels serveis de seguretat pública no depenen únicament de la seva acció, sinó també de la qualitat de les seves interaccions amb altres operadors. I aquest fet no constitueix una característica exclusiva dels serveis de seguretat pública sinó que caracteritza l’evolució actual del conjunt de les administracions a escala internacional. La legitimitat dels serveis de seguretat pública no depenen únicament de la seva acció, sinó també de la qualitat de les seves interaccions amb altres operadors. * Subdirector general de Coordinació de la Policia de Catalunya Civisme i llibertat 71 Plans locals de Seguretat i Civisme En aquest sentit, volem parlar de l’evolució i les diferències en responsabilitat sobretot de l’administració a la governança de la seguretat i descriure l’evolució general de l’Administració pública assenyalant la seva transformació en tres grans etapes: • L’administració burocràtica, que es fonamenta en els principis de legalitat i de jerarquia. • La gestió pública, que emfatitza la importància de l’economia, l’eficàcia i l’eficiència. • La governança, que destaca la importància de les relacions entre les administracions i la societat. En l’àmbit de seguretat pública, aquestes etapes no comporten la substitució d’uns models per uns altres, sinó l’ampliació de les funcions del sistema i la complexificació de les tasques directives. Evidentment, no es tracta d’afeblir els principis de legalitat o de jerarquia, sinó de reforçar-ne la legitimitat i l’eficàcia a través d’una gestió eficient dels recursos propis i d’un impuls decidit a la coordinació i a la col. laboració no jeràrquica amb tots els operadors rellevants del sistema de seguretat pública. I a Catalunya, amb independència de les xarxes informals que puguin resultar oportunes, el sistema formal de seguretat pública està regulat per la Llei 4/2003. L’ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya està regulada per la Llei 4/ 2003, aprovada el 7 d’abril de 2003. Aquesta norma encara està en diferents fases de desplegament però constitueix el marc en el qual els serveis de seguretat pública han d’abordar els reptes de la governança i, molt particularment, la coordinació entre els diferents operadors i les relacions amb els ciutadans. En conseqüència, “El sistema de seguretat pública de Catalunya” presenta esquemàtica- 72 Civisme i llibertat ment una llei que no es limita a ordenar el sistema de seguretat existent sinó que, de fet, n’impulsa la constitució. Tal com indica el preàmbul de la Llei 4/2003, es tracta de “dotar Catalunya d’un marc flexible i participatiu en el qual els diversos agents públics i privats, des de les respectives aportacions i responsabilitats, puguin contribuir a l’elaboració i l’execució de polítiques públiques de seguretat eficaces al servei dels ciutadans”. Naturalment, la presentació esquemàtica d’una llei no dispensa de consultar el text original sempre que s’hagi d’actuar en un àmbit que la regula. No obstant això, en aquest tema s’ha intentat fer un resum prou ampli per familiaritzar-se amb la norma i orientar les lectures de l’original que puguin requerir-se en la pràctica professional. L’articulació del tema s’ha inspirat parcialment en els capítols de la llei: • Autoritats i cossos policials. • Òrgans de participació i coordinació. • L’administració general i territorial. • Relacions entre administracions o serveis (els convenis). Transversalitat. • Participació ciutadana. • Pla de seguretat. En aquest punt, hem de fer un esment especial als plans de seguretat general, locals o sectorials, previstos a la nova normativa, ja que comporten novetats i reptes per a les administracions. Més concretament, la Llei 4/ 2003 preveu un pla general de seguretat que establirà les directrius i els criteris tècnics per a l’elaboració dels plans locals i regionals. Aquest pla general en procés d’implantació en la seva segona edició i, en la fase actual, sembla convenient estimular-ne la reflexió prèvia de tots els operadors i, si escau, la realització d’experiències pilot convingudes entre el Departament de Seguretat Pública i les adminis- Carles Sánchez Ruiz tracions locals, inspirades en processos de decisió multilaterals, amb directrius i objectius adaptables a les circumstàncies, i amb sistemes d’avaluació i estratègies compartides. Així, d’acord amb la llei, el sistema de seguretat pública es fonamenta en els principis de cooperació, col .laboració, lleialtat institucional i auxili mutu entre les autoritats, les administracions i els serveis públics amb responsabilitats en l’àmbit de la seguretat; de prevenció dels riscos i de les amenaces; d’adequació del servei públic a la demanda social, de proximitat als ciutadans i descentralització dels serveis públics; d’eficàcia de l’acció pública i d’eficiència en l’assignació de recursos i mitjans; de planificació i d’avaluació de les actuacions; de proporcionalitat de la intervenció pública; de corresponsabilitat i complementarietat d’autoritats i administracions; i de transparència i informació als ciutadans. La llei incorpora, doncs, una cultura de la corresponsabilitat, mitjançant la qual la Generalitat i els ajuntaments, principalment, com a administracions, desenvolupen espais, com les juntes locals de seguretat i les comissions regionals de seguretat, i instruments de planificació i coordinació, com els convenis de col. laboració i els diferents plans de seguretat, que han de garantir un sistema de seguretat més eficaç i eficient per al país, tant en l’assoliment dels resultats desitjables com en l’ús racional i sostenible dels recursos públics disponibles. La llei incorpora, doncs, una cultura de la corresponsabilitat. Les autoritats i les administracions locals (els alcaldes i els ajuntaments) tenen un paper destacat en la configuració del sistema, tant amb la participació en el disseny i el seguiment de les polítiques locals de seguretat com en l’execució de les competències que els són pròpies en aquest àmbit, sobretot per mitjà dels serveis municipals, especialment les policies locals. Les autoritats i les administracions locals tenen un paper destacat en la configuració del sistema. L’objectiu i els instruments del sistema consisteixen a dotar Catalunya d’un marc flexible i participatiu, en el qual els diversos agents públics i privats, des de les respectives aportacions i responsabilitats, puguin contribuir a l’elaboració i l’execució de polítiques públiques de seguretat eficaces al servei dels ciutadans. Amb l’ordenació del sistema de seguretat pública, el país aspira a dotar-se plenament d’un model que transcendeixi la concepció tradicional de la seguretat i l’ordre públic, a favor d’una orientació que es fonamenti en la prevenció, la participació i la implicació dels diferents serveis públics i de la societat civil. Com s’ha posat de manifest, les organitzacions policials no són l’únic instrument o operador dins el sistema de seguretat pública, però si una peça clau. En aquest sentit, els principis que inspiren la llei han de presidir, alhora, les relacions entre els cossos de policials. Així, els convenis de col . laboració i coordinació en matèria de seguretat pública i policia que es signen entre el Departament d’Interior i els ajuntaments a mesura que la Policia de la Generalitat- Mossos d’Esquadra es va desplegant territorialment en substitució de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat, estableixen els principis que han de regir totes les iniciatives i activitats policials. D’aquests principis, n’hem de destacar els següents: Civisme i llibertat 73 Plans locals de Seguretat i Civisme • El de lleialtat institucional, que es concreta en la transparència d’actuacions d’ambdós cossos policials que actuen al municipi, Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana, i de les administracions de què depenen, el respecte al marc competencial, la potenciació de la coordinació, la cooperació i la col . laboració i l’intercanvi d’informació d’interès per a l’òptim desenvolupament dels serveis. • El principi de seguretat global ha de permetre a ambdós cossos policials, en tant que formen part del mateix sistema de seguretat pública, l’accés a la formació i a la informació que necessitin per desenvolupar amb coherència, rigor i garanties suficients les seves funcions, així com l’establiment d’estratègies i mecanismes de funcionament que possibilitin una homogeneïtzació tècnica dels seus recursos. • El principi d’actuació en benefici del ciutadà, que comporta que ambdós cossos han de vetllar perquè l’actuació dels seus serveis esdevinguin en benefici de la comunitat i l’atenció al ciutadà. • La intervenció obligada en primera instància del cos policial que, per raons de proximitat o disponibilitat immediata, actuï davant d’un fet del qual no tingui competència obligada, fins que el cos competent se’n faci càrrec. • El principi de l’eficàcia com a objectiu, que a més s’ha de plasmar en la racionalització de les activitats dels cossos policials l’economia dels mitjans i l’optimització dels recursos disponibles, quan hi hagi dues alternatives disponibles igualment vàlides per a resoldre qualsevol conflicte, problemàtica o requeriment. 74 Civisme i llibertat Les organitzacions, en general, per a la consecució de les seves finalitats, disposen de diferents recursos considerats estratègics: els materials, els financers, els humans, etc. La qualitat o la quantitat d’aquests seran factors decisius per a l’assoliment dels objectius encomanats. En aquest sentit, la policia no és gaire diferent d’altres organitzacions, si bé, la principal diferència s’observa en la rellevància que es dóna a l’element humà com a recurs estratègic. La policia com a organització ha de ser l’instrument essencial del sistema de seguretat pública, el seu eix vertebrador. I quan parlem de la policia com a organització, parlem tant de recursos humans –persones–, com de recursos o sistemes tecnològics, d’ètica –principis i valors–, de sensibilitat social vers les realitats de l’entorn per part dels agents de base, però també, i especialment, per part de l’estructura directiva, que ha d’imprimir una deter minada cultura de servei, una cultura organitzativa basada en els valors de la democràcia. La cultura organitzativa és un element fonamental en les organitzacions, en especial en les organitzacions productores de serveis com el de la seguretat de persones i béns, respecte de les quals parlem de cultura de servei públic de seguretat. Una definició errònia dels valors identitaris de les organitzacions pot fer que el model grinyoli –un trencament de la pretesa cadena de valor– més enllà dels mitjans de què disposin, de la sofisticació dels recursos tecnològics posada en mans dels agents, si aquests agents no són capaços de comprendre què els demana la ciutadania, quin són els seus problemes i quina és la millor estratègia per resoldre’ls. Així, doncs, podem dir que en l’element humà resideix tota la complexitat de l’activitat d’una organització com la policial, la qual és cridada a servir la societat, una societat cada cop més complexa i diversa. Carles Sánchez Ruiz Així, doncs, podem dir que en l’element humà resideix tota la complexitat de l’activitat d’una organització com la policial. En tot cas, els plans de seguretat han de basar-se en la manera de satisfer les necessitats de seguretat de la població i a millorar la convivència i la qualitat de vida dels ciutadans, han d’avaluar-se en funció dels objectius as- solits, i han de fer-ho de manera participativa i a un cost raonable. El desenvolupament d’aquests plans de seguretat requereix, doncs, uns sistemes de relació i gestió d’informació fiables i diversificats, diferents, que enregistrin les necessitats de la població i quantifiquin els resultats finals, l’avaluació dels serveis i permetin desenvolupar i corregir futures accions mitjançant la innovació i l’aprenentatge permanent. En rigor, la cultura d’utilització d’aquests sistemes d’informació encara no està prou arrelada al nostre país, llevat de tímides experiències i la seva implantació requerirà esforços. Civisme i llibertat 75 Plans locals de Seguretat i Civisme 76 Civisme i llibertat Carles Sánchez Ruiz Les activitats nuclears de les administracions públiques estan orientades a la satisfacció d’interessos generals (satisfacció d’usuaris que en ocasions són indivisibles i, per tant, difícils de quantificar). Aquest és el cas de les administracions de seguretat pública, molt particularment quan es tracta de protegir les persones i els béns, els drets i les llibertats. No sempre és possible mesurar de manera àgil i precisa l’acompliment de funcions d’aquesta naturalesa i, generalment, ens hem de conformar amb indicadors indirectes. Els indicadors convencionals en l’àmbit de la seguretat interior, com ara els delictes coneguts, els delictes resolts o les detencions realitzades són d’una utilitat indiscutible, però enregistren allò que fa la policia i no el seu impacte sobre els problemes que cal resoldre. Podríem dir que no mesuren els resultats finals de les actuacions (outcome) sinó la producció dels serveis (ouput). Qualsevol professional sap, per exemple, que un increment dels delictes coneguts no equival sempre a un increment dels delictes perpetrats. Un increment dels delictes coneguts també pot ser el resultat d’una millora dels serveis que faciliti la interposició de denúncies o d’una intensificació de les tasques de vigilància i control. En conseqüència, el tercer tema del mòdul (“La importància dels instruments de mesura”) tracta d’un àmbit en el qual s’haurien de produir progressos significatius durant els propers anys. Un sistema orientat a concertar i planificar l’actuació de diferents operadors requereix, com a mínim, compartir un diagnòstic i establir uns objectius en el temps, i ambdues condicions es fonamenten en l’existència d’informació, preferiblement quantitativa, rellevant i de qualitat. Amb altres paraules, difícilment s’estendrà la cultura dels resultats si no comptem amb instruments fiables per enregistrar-los. La filosofia d’aquesta planificació s’orienta a la creació de valor compartit, la cadena de valor de la seguretat en tres grans àmbits d’acció associats a tres àmbits paral . lels de risc social: 1.- Protecció de persones i béns: riscs de seguretat ciutadana. 2.- Seguretat viària: riscs de mobilitat. 3.- Convivència i civisme: riscs de fractura social. Aquests tres àmbits poden ésser un bon punt de partida com a programes bàsics dels plans de seguretat contemplats en gran mesura al Pla General de Seguretat de Catalunya. Parlaré a continuació del Balanced Scorecard i el Quadre de Comandament Integral o eines de mesura de la qualitat com el model EFQM o similars adaptats a les administracions públiques (CAF o EVAM) o qualsevol altra eina orientada a la Bussines Intelligence. BALANCED SCORECARD I QUADRE DE COMANDAMENT : ESTRATÈGIA I MEDICIÓ • Control de gestió actual i gestió del control? • Disseny d’estratègies i la medició dels objectius. • El QCI com a complement del BSC. • Altres models alternatius al BSC. ASPECTES FONAMENTALS DEL BALANCED SCORECARD • El Balanced Scorecard com a element bàsic de la planificació estratègica • Elements essencials: • Missió i visió • Valors, competències, perspectives i línees estratègiques Civisme i llibertat 77 Plans locals de Seguretat i Civisme • Anàlisi del mapa estratègic • Indicadors i fites. Iniciatives estratègiques. Responsables i recursos • Les perspectives fonamentals del BSC: creixement i desenvolupament (infraestructura- recursos), processos interns, clients, finances • Confecció de mapa estratègic CONCEPTUALITZACIÓ I DISSENY D’ESTRUCTURES A TRAVÉS DEL BSC • Selecció dels objectius estratègics millora. Aquest és un procés que s’ha de repetir indefinidament en el temps. Una de les claus del model és el concepte de millora contínua. El model EFQM es fonamenta en nou criteris, dels quals, cinc són criteris facilitadors i quatre són resultats. A continuació presentem un breu resum dels criteris facilitadors: • Cadena de valor en cada una de les perspectives • Visió. Una empresa ha de definir el motiu de la seva existència i els seus objectius. La visió ha de ser breu, clara i global. • Anàlisi de mapes estratègics • Persones. Les persones de l’organització han d’estar implicades en les polítiques i les estratègies de l’empresa. Com en tot model de qualitat, l’empresa ha de mostrar evidències sobre formació continuada, implicació i assumpció de responsabilitats, diàleg entre l’organització i les persones, recompensa, reconeixement i atenció a les persones de l’organització. • Política i estratègia, mitjançant la qual l’organització implanta la visió i la missió. • El model EFQM (European Foundation for Quality Management) és un sistema de qualitat que sorgeix a Europa l’any 1988. És un instrument que ajuda les organitzacions a establir un model, mesurar les diferències que les separen d’una gestió excel. lent i establir les accions correctores oportunes. Una de les claus del model és el concepte de millora contínua. L’organització ha de definir els resultats que vol obtenir, planificar les accions per aconseguir aquests resultats, implantar-les, avaluar els resultats de les accions i, en funció dels resultats, establir accions de 78 Civisme i llibertat Aliances i recursos. L’empresa no pot actuar aïllada, necessita aliats i l’establiment d’acords amb altres organitzacions. • Processos. Ha d’haver-hi normes i procediments que permetin que les coses es produeixin de forma ordenada i enfocada, amb la finalitat d’aconseguir uns objectius. Cal definir un responsable de cada procés. • Resultats. Els resultats en una organització excel. lent han de mostrar tendències positives, ser coherents amb els objectius fixats i, comparativament, han de ser millors que en altres empreses. Han Carles Sánchez Ruiz de ser la conseqüència de l’esforç i de la planificació i no de la casualitat o de la sort. En relació amb els resultats, el model EFQM avalua les àrees següents: • • • • Resultats en les persones Resultats en els clients Resultats en la societat Resultats clau L’avaluació dels resultats es fa mitjançant mesures de percepció i indicadors de rendiment. Les mesures de percepció ens indiquen com la valoren els nostres clients, la societat i les persones de l’organització. Els indicadors de rendiment els defineix la mateixa empresa i els realitza internament. Aquestes mesures afecten processos, recursos, economia i finances, equips i tecnologia, informació i coneixement. En relació amb les persones de l’organització, les mesures de percepció s’apliquen a l’avaluació de la motivació i de la satisfacció. Com a indicadors de rendiment s’utilitzen: productivitat adequada, absentisme controlat, rotació i nivells de formació adequats. En el model EFQM les persones tenen un paper clau i, per tant, el responsable de recursos humans té una gran responsabilitat en la implantació del model EFQM a les organitzacions. De fet, la dificultat de mesurar els diferents resultats (activitats o accions, grau de satisfacció dels usuaris i percepció de la seguretat) explica, en gran part, la tendència de les administracions públiques a controlar els procediments. En l’àmbit de la seguretat interior aquest fenomen és particularment intens. Pot adoptar formes predominantment gestores –sobretot en el món anglosaxó– però, generalment, tendeix a basar-se en controls formals de caràcter normatiu. I, en tot cas, es caracteritza per prestar una atenció preferent a la problemàtica dels mitjans (tècnics, organitzatius, normatius, etc.) i una atenció insuficient a la problemàtica dels resultats o de les finalitats i al grau de participació i satisfacció qualitativa final. De fet, la dificultat de mesurar els diferents resultats explica, en gran part, la tendència de les administracions públiques a controlar els procediments. Modificar aquesta situació constitueix una qüestió de primera importància en la modernització del sistema català de seguretat pública i hauria d’estar present com a eix estratègic en totes les polítiques públiques locals de seguretat. L’evolució general de les administracions públiques afecta inevitablement les organitzacions executives; podríem dir que es tracta de manifestacions diferents d’un mateix procés. De fet, ja poden detectar-se un seguit de tendències al canvi organitzatiu en la línia comentada anterior ment (increment de la transversalitat, impuls a la coordinació no jeràrquica, augment de la participació ciutadana en el disseny dels programes de seguretat, etc.) que, lògicament, afecten les diferents organitzacions de manera desigual. El seu impacte sobre la policia és encara incipient, però serà previsiblement creixent i, per tant, resulta necessari estudiar-lo. En conseqüència, això afectarà les noves formes d’organització i de relació de la seguretat, des d’un punt de vista general i, específicament, les organitzacions policials i els seus grups o clients d’interès preferencial : Civisme i llibertat 79 Plans locals de Seguretat i Civisme • Les estructures organitzatives • Les institucions públiques • Canvis a les organitzacions: nova cultura de planificació de la seguretat. Estratègica, tàctica i operativa • Transversalitat, participació i prevenció a diferents nivells • Organitzacions en xarxa • Metodologia innovadora de dissenys estratègics Aquesta visió global sobre les noves formes d’organització ens ha de permetre reflexionar sobre les tendències de canvi que ja es manifesten en les organitzacions policials. Més enllà de la transversalitat i la participació, que afectarà progressivament el conjunt del sistema, i del reforç de les estructures de doble entrada (dependències funcionals i orgàniques, competències dels alcaldes i del conseller, etc.) es tracta, molt especialment, d’impulsar el pensament estratègic i facilitar la creació d’organitzacions que milloren els seus coneixements contínuament, és a dir, “d’organitzacions intel.ligents”. Aquesta visió global sobre les noves formes d’organització ens ha de permetre reflexionar sobre les tendències de canvi que ja es manifesten en les organitzacions policials. Naturalment, aquestes noves perspectives han d’adequar-se a l’entorn normatiu i professional dels cossos policials, és a dir, han d’enriquir-lo sense generar confusions. Les nostres deficiències organitzatives no deriven dels principis generals de la cultura administrativa, sinó de la seva aplicació indiscriminada i excessiva. Així, els principis de jerarquia i 80 Civisme i llibertat d’especialització, de formalisme i d’actuació impersonal han tingut un sentit en el passat i tindran un sentit en el futur ja que formen part del nostre sistema de drets i llibertats, en constitueixen una de les garanties i són, per tant, irrenunciables. L’administració de seguretat pública haurà, doncs, d’harmonitzar el respecte escrupolós als procediments amb garanties amb un èmfasi renovat per la innovació estratègica. En aquest sentit, i amb l’objectiu d’exemplificar l’aplicació d’aquests nous enfocaments en l’àmbit professional de la policia, resumirem el debat actual sobre innovació estratègica als serveis policials. Ja hem assenyalat que els fenòmens delinqüencials o d’inseguretat tenen generalment moltes causes i la contribució específica de la policia a la seva resolució sempre és parcial i pot ser limitada. En aquest sentit, fins ara hem ressaltat la necessitat d’impulsar la transversalitat i la coordinació amb altres operadors, però resulta igualment important reflexionar sobre l’aportació específica dels cossos policials a la millora de la seguretat interior, és a dir, resulta igualment important valorar la seva contribució neta a la disminució de les infraccions o a l’increment de la satisfacció ciutadana i a millorar els nivells de convivència. En relació amb això, hem d’avaluar específicament l’eficàcia de les estratègies d’actuació de la policia. Resulta igualment important valorar la seva contribució neta a la disminució de les infraccions o a l’increment de la satisfacció ciutadana i a millorar els nivells de convivència. Carles Sánchez Ruiz Civisme i llibertat 81 Plans locals de Seguretat i Civisme Les estratègies d’actuació policial afecten tots els aspectes clau de l’organització, fins i tot les relacions amb d’altres operadors, però en aquest tema ens ha semblat preferible centrar l’atenció en la seva dimensió operativa, ja que té una major capacitat de diferenciar les opcions existents i de sintetitzar les implicacions organitzatives, formatives i sistèmiques. En conseqüència, hem dedicat l’últim tema d’aquest article a resumir un conjunt d’estratègies operatives que són objecte de debat en la comunitat professional. Esquemàticament, poden presentar-se de la manera següent: • Les estratègies tradicionals: - Les estratègies de patrullatge - Les estratègies d’investigació • Les noves estratègies: - La policia orientada als problemes - La policia comunitària - Les finestres trencades - Convivència i civisme Tots els estudis sobre aquestes estratègies provenen dels entorns anglosaxons, sobretot dels EUA. I això es deu al fet que s’ha optat per descriure cada una de les estratègies a partir d’estudis avaluatius d’un rigor metodològic reconegut. I, lamentablement, les anàlisis avaluatives, sobretot els dissenys quasi experimentals, encara són infreqüents al nostre entorn geogràfic i professional. 82 Civisme i llibertat Tots els estudis sobre aquestes estratègies provenen dels entorns anglosaxons, sobretot dels EUA. En l’entorn europeu també s’han produït algunes experiències notables en el marc de les polítiques públiques de seguretat: Regne Unit, França (Contrats Locaux de Securitè), Bèlgica o mitjançant xarxes de cooperació urbana com el Fòr um Europeu de Securitè Urbaine (FESU). Aquests dissenys permeten avaluar una determinada estratègia d’inter venció policial mesurant l’evolució d’un conjunt de variables significatives (per exemple, la victimització, els sentiments d’inseguretat, etc.) en diferents poblacions comparables, com a mínim en dues. Una d’aquestes poblacions o territoris és sotmesa durant un cert temps a l’estratègia d’intervenció que es vol avaluar i l’altra no. Si el disseny metodològic és rigorós, les diferències en els nivells de victimització i de satisfacció entre les poblacions experimentals i les de control poden ser raonablement atribuïdes a l’actuació policial estudiada. Aquest tipus d’anàlisi pot atenuar els problemes que dificulten actualment la mesura de resultats en l’àmbit de la seguretat interior. No obstant això, són d’execució lenta, costosa i la generalització requeriria una renovació de la nostra cultura administrativa. L’incivisme: un repte per a la llibertat Pr esentació Joan Delort i Menal Civisme i llibertat 83 84 Civisme i llibertat L’incivisme: un repte per a la llibertat Joan Delort i Menal* En els últims anys, les agendes locals han incorporat progressivament la paraula “seguretat” associada a convivència i civisme. Algunes propostes i programes de gestió local l’han abordat posant l’accent en l’àmbit de l’experiència, l’intercanvi i la reflexió sobre la convivència. No ha estat una irrupció casual o aleatòria, cada vegada més la preocupació sobre nous fenòmens que afectaven o podien amenaçar la convivència són percebuts com una clara i explícita amenaça a la tranquil . litat i a la seguretat de la ciutadania. En molts butlletins municipals s’ha iniciat l’abordatge de la seguretat a partir de la convivència i poc a poc ha ocupat un major protagonisme junt a l’espai públic com a àmbit en què se’n produeix la major expressió col . lectiva. I és així com a partir d’aquestes reflexions s’ha conclòs que a partir de comportaments cívics es pot obtenir un nivell satisfactori de seguretat. Una mostra recent d’aquesta irrupció l’hem pogut observar en la darrera campanya de les eleccions municipals de 2007. La major part dels programes electorals dels partits polítics catalans han parlat no només de l’augment de la policia local –l’element central i reduccionista fins no fa gaire– sinó de plantar cara a les actituds incíviques per tal de garantir la con- vivència. Alguns anaven més enllà i es comprometien a crear agents cívics per millorar la convivència en el cas de resultar elegits per formar govern. Fins i tot TV3 va organitzar un especial electoral en el programa Àgora sobre seguretat i civisme. També algunes pàgines web dels partits polítics catalans presents en el Parlament de Catalunya parlen de civisme i comunitat. La major part dels programes electorals dels partits polítics catalans han parlat no només de l’augment de la policia local sinó de plantar cara a les actituds incíviques per tal de garantir la convivència. I el 7è Simposi d’Antropologia Viària, celebrat el novembre de 2007, va tenir per títol Seguretat i civisme: el gran repte de l’espai viari. Podem, doncs, concloure que dins l’espai de seguretat, el civisme i la convivència han de tenir –i de fet, el tenen– un clar protagonisme. Arribats a aquesta primera i fàcil conclusió, és pertinent plantejar-se un interrogant: Què ens ha passat, què ha succeït de diferent els darrers anys per arribar a aquesta situació, aquest nou plantejament? * Secretari de Seguretat del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya Civisme i llibertat 85 L’incivisme: un repte per a la llibertat Les paraules “civisme” i “convivència” s’han associat a la seguretat, paraula que històricament tenia, si em permeten, un ampli marge d’autonomia. De fet, des de l’ortodòxia de la seguretat aquesta sempre s’ha llegit des de la visió tradicional de l’amidament a través de les infraccions delictes o faltes registrades: com més delictes menys seguretat i com menys delictes més seguretat. I prou. En el nostre àmbit geogràfic alguns encara continuen avaluant-la, només, a través d’aquesta regla tan simple. Al marge de les característiques pròpies del cicle evolutiu de la delinqüència, els últims anys ha crescut de manera progressiva una demanda ciutadana que alertava de la degradació de l’espai públic i que reclamava als poders públics mecanismes capaços de mantenir, contenir i garantir la convivència que a tota llum estava perdent solidesa i harmonia. La problemàtica creixent d’incivisme en l’espai urbà s’ha mostrat molt eficaç a l’hora d’interferir molt negativament en la convivència i alhora ha perjudicat la percepció de seguretat i episòdicament ha afavorit un augmentat de la por. Els últims anys ha crescut de manera progressiva una demanda ciutadania que alertava de la degradació de l’espai públic. A Catalunya fa temps que hem optat per mesurar la seguretat d’una altra manera, tot cercant la perspectiva ciutadana: què pensa la ciutadania? Quina és la seva percepció? Primer va ser l’Enquesta de Victimització de la ciutat Barcelona, a mitjan la dècada de 80, i després l’Enquesta de Seguretat Pública de Catalunya (ESPC), des de fa deu anys, que mesura la victimizació i també la percepció i l’opinió ciutadana sobre la seguretat, més en- 86 Civisme i llibertat llà de les mesures estadístiques. La informació i les dades que ens han aportat l’ESPC i l’edició específica per a Barcelona palesen un comportament no sempre similar ni homogeni entre els registres de delictes i faltes i la percepció que relaten els ciutadans amb la victimització i amb la percepció de la seguretat i els factors que hi influeixen i els preocupen. A Catalunya fa temps que hem optat per mesurar la seguretat d’una altra manera, tot cercant la perspectiva ciutadana: què pensa la ciutadania? Quina és la seva percepció? Hem incorporat nous elements de diagnosi al sentiment d’inseguretat i a la por i també a la percepció sobre les conductes considerades incíviques i a la manera en la qual aquestes acaben afectant la sensació de seguretat. La sèrie construïda al llarg d’aquests anys ens ofereix dades eloqüents. Les enquestes dels últims 4 anys mostren una preocupació ciutadana creixent en relació amb l’incivisme en el seu municipi: mentre poc més de 5 de cada 10 ciutadans entrevistats diuen que l’evolució del civisme es manté constant, creix la proporció dels que diuen que ha empitjorat. És clara, doncs, la percepció que té el ciutadà en relació amb la ”salut” de la convivència en la seva vida quotidiana, i ens mostra una gran fragilitat del concepte de civisme a l’entorn de les nostres comunitats. El desembre passat un mitjà de comunicació feia pública una enquesta en la qual 8 de cada 10 barcelonins opinaven que els comportaments incívics a la ciutat són habituals i reclamaven mà dura com proposta per afrontar aquest fenomen. Com a solucions per abordar- Joan Delort i Menal ho, es plantejaven treballs en beneficis de la comunitat, mesures educatives, multes i obligar als incívics a fer un curs de bona ciutadania. No vull centrar la qüestió en el fet que això sigui un problema de la ciutat de Barcelona, ni en la validesa científica d’aquesta enquesta. En qualsevol cas era un petit mostreig. Però el que ens diu l’ESPC i el motiu central d’aquest mateix seminari de Badalona acrediten la preocupació per l’incivisme, cada vegada més present arreu i amb majors símptomes de preocupació i, també, per què no dirho, de rebuig i violència. Un altre aspecte que també vull destacar d’aquesta enquesta és que qui rep una dura crítica per la situació de Barcelona és l’Ajuntament. Els ciutadans atribuïm la situació de degradació a l’acció o la inacció dels governs locals, malgrat l’evident complexitat d’aquesta perversa trilogia de seguretat, civisme i convivència, amb una importància creixent que l’acaba convertint en un problema clau per als governs locals al que cal plantar cara. Els ciutadans atribuïm la situació de degradació a l’acció o la inacció dels governs locals, malgrat l’evident complexitat d’aquesta perversa trilogia de seguretat, civisme i convivència. En el debat d’aquests anys, són diferents els elements clau que els experts han fet emergir sobre el civisme i les raons que hi influeixen. Uns parlen de la història de les comunitats, altres, de les raons culturals i del xoc de cultures, de raons de caràcter estructural i de barris degradats, d’urbanisme, i uns altres senzillament de raons d’ordre moral, del que és acceptable o no ho és; del nivell de tolerància que canvia com la mateixa societat. Són aquests elements i contrastos els que han por- tat els investigadors a l’anàlisi del binomi llibertat vs. seguretat, de la problemàtica del binomi civisme i seguretat. Ens diuen que malgrat que l’espai públic acostuma a monopolitzar el debat en les comunitats privades, també hi ha tensions entre individus per raons de convivència i d’incivisme. D’aquesta manera podríem parlar de tres grans blocs en els quals es manifesta en la vida quotidiana l’incivisme: un primer, el de les actituds incíviques associades al vandalisme: grafits, brutícia en general, excrements de gossos, incivisme en els llocs d’oci; un segon, la no-observació de les normes comunament acceptades pel conjunt de la societat: circulació, aparcament, excés de velocitat, o en un sentit que no té a veure amb el trànsit, el botelló, el consum d’alcohol en l’espai públic; i un tercer, l’aparició d’actituds que perjudiquen la convivència, com podrien ser els factors d’intolerància, les actituds racistes, les actituds xenòfobes o la por al que és diferent. Pel que fa a l’acció des de les administracions públiques, s’observen dues formulacions tot i que s’utilitzin les mateixes paraules, ja que tenen significats diferents. No és casual. El mateix concepte de civisme admet diferents concepcions. Políticament les propostes per afrontar aquest fenomen han estat molt variades, des de les més proactives a les més reactives i, el que és pitjor, hi ha discursos polítics que tenen per finalitat, només, obtenir rèdits polítics. Això planteja problemes. Hi ha d’haver marcs de referència clars i concrets. Les conductes i les actituds incíviques són maneres de ser actives i reactives interdependents que són i han de ser complementàries. L’una sense l’altra no ens aportarà res de positiu a mig termini. Es tracta de poder aplicar de manera eficient i ben administrada la política del pal i la pastanaga. És freqüent que en l’àmbit de les administracions públiques sigui l’àrea de seguretat sobre la qual recaigui l’exigència d’ela- Civisme i llibertat 87 L’incivisme: un repte per a la llibertat borar un pla de seguretat per a l’abordatge del fenomen, com si només des del vessant de la seguretat s’hi pogués i s’hi hagués de fer front: vet aquí una part del problema per a l’acció. Afecta la seguretat, cert, i és això, només això, el que explica que una part principal (però no en exclusiva) s’hagi d’abordar des de les estructures de seguretat. I a l’àmbit local és ben conegut que el principal instrument amb què es compta és el policial. Políticament les propostes per afrontar aquest fenomen han estat molt variades, des de les més proactives a les més reactives i, el que és pitjor, hi ha discursos polítics que tenen per finalitat, només, obtenir rèdits polítics. Si realment fos aquest el context amb què operar, vol dir que totes les accions han de girar a l’entorn de l’àrea de seguretat? I si és així, significa que estem davant una fractura en tota regla de la convivència que només pot ser abordada policialment? O és que la nostra llibertat està amenaçada? O és que els darrers anys hem obert molt les finestres i ara l’aire fa pudor a casa? O és que ni una cosa ni l’altra són certes? Recordo que fa trenta anys un ciclomotor era un bé molt preuat per a molts joves. En poc temps n’hi va haver més i de millors. Un conegut ciclomotor fabricat a Catalunya era el bé preuat que es volia aconseguir i alhora la font de no pocs maldecaps per a molt altres: conflictes pel soroll, el casc, alguns morts per accident, etc. Els ajuntaments hi van haver d’intervenir, perquè s’havien trencat les normes de convivència i es va obligar als conductors de ciclomotor a dur casc i les policies locals van endegar llargues campanyes per controlar els trucatges i els sorolls que provoca- 88 Civisme i llibertat ven. Ho recordeu? Els ajuntaments s’hi van posar a treballar i la transgressió va tornar al nivell acceptable o tolerable. Ara se’ls obliga a passar l’ITV, la transgressió del soroll ha durat molt però finalment hi ha directrius i normes referencials que són necessàries i mesures de contenció que poden ser aplicades amb eficàcia des dels ajuntaments. Però quan parlem de fenòmens nous que han assolit una dimensió que transgredeix el que es considera socialment acceptable, o tolerable és quan apareix el conflicte. Us en posaré alguns exemples: la prostitució que travessa límits i apareix en llocs on xoca amb el que és acceptable per a la ciutadania, barris que es degraden per l’excessiva representació de nouvinguts amb actituds i comportaments diferents; o noves formes d’utilització de l’espai urbà que augmenten l’oferta d’aquests comportaments i actituds. Podria seguir amb més exemples de casos que afecten diferents llocs del país i de manera diferent. I els ajuntaments sovint poden fer poc més que emprar molts més recursos en les tasques de contenció, però no de resolució, perquè la naturalesa i l’origen del conflicte també desborden el mateix Ajuntament. Però quan parlem de fenòmens nous que han assolit una dimensió que transgredeix el que es considera socialment acceptable, o tolerable és quan apareix el conflicte. Però la ciutadania segueix sent molt crítica. I és aquí quan apareix de manera més crua la realitat d’un fenomen que és polièdric i que requereix una acció integral i global per construir allò que és més favorable per a les nostres comunitats. Per tant, no hi ha dubte Joan Delort i Menal que l’incivisme sí que afecta la convivència i, evidentment, doncs, sense convivència no hi ha seguretat. Per viure tranquils, sense por i segurs, es necessita una bona convivència i una bona salut cívica, i sense aquests ingredients la nostra llibertat individual i col. lectiva i la dels nostres ciutadans estarà amenaçada. Per aconseguir-ho el gran repte és ser capaços de traslladar a l’agenda local la problemàtica en la qual viuen els ciutadans dels nostres municipis, veure com es mostra el fenomen i que el conjunt dels poders públics participin en la resolució. Si no és així, difícilment es podrà plantar cara al problema. Cal, doncs, esbrinar les causes i els orígens d’aquests conflictes tot reconeixent-los sense dramatismes ni exageracions. De ben segur que en aquests dies de jornades altres ponents han aportat una anàlisi més exhaustiva sobre molts dels ingredients que són presents a l’hora de construir les realitats sobre les quals es desenvolupen les actituds incíviques, les experiències més reeixides per fer-hi front i bones pràctiques locals. És un fenomen present a les societats desenvolupades i és un gran repte per a nosaltres. Si no s’afronta en el seu conjunt i des dels diferents àmbits de competència i gestió no podrem assegurar i garantir la tranquil. litat i la seguretat dels ciutadans. Per ser més concret i explícit, la ciutadania aborda l’absència o no de delictes com a motiu de preocupació a partir de la percepció de tranquil. litat i del sentiment de seguretat. Bona part de les autoritats públiques d’altres països també ha començat a centrar els seus objectius i les seves polítiques en la millora de la seguretat i la tranquil. litat ordinàries de la ciutadania, no en la cerca dels resultats sobre objectius estadístics, sinó intentant traslladar al conjunt de l’Administració pública i amb la complicitat necessària dels ciutadans la millo- ra de la percepció i del sentiment de tranquil . litat i seguretat. El repte obliga tots els poders i les administracions públics. Les estratègies i les polítiques orientades a la millora de la seguretat pública han de ser més concertades entre la diferents administracions, perquè les causes i l’oportunitat de resoldre-les són multifactorials. És amb la complicitat de ciutadania i actuant sobre els problemes que estan situats més enllà de la pura estadística quan acabarem obtenint millors resultats per a la convivència. És amb la complicitat de ciutadania i actuant sobre els problemes que estan situats més enllà de la pura estadística quan acabarem obtenint millors resultats per a la convivència. Recentment, en la junta local de seguretat d’una ciutat important de l’Àrea Metropolitana, quan s’estava preparant les estadístiques per informar els membres, els comandaments policials estaven satisfets perquè els delictes s’havien contingut en general i altres baixat. Davant aquesta efímera satisfacció l’alcaldessa els va etzibar: “Ja podeu dir missa, ja. Una enquesta ciutadana recent ens diu que entre els tres problemes principals els associats a la inseguretat i la por han augmentat i han passat a ser la primera preocupació ciutadana”. El repte és aquest, conciliar a l’agenda local les dues visions i provocar que la resta d’institucions inclogui la dimensió local en els seus plans i programes. Si d’aquí a uns anys seminaris com el d’avui a Badalona ja no són necessaris, i, de seguretat i civisme, ja no se’n parla podrem dir que haurem fet una bona feina. Civisme i llibertat 89 90 Civisme i llibertat Conclusiones. Los valores cívicos constitucionales como elementos esenciales para la convivencia democrática Pr esentació José Carlos Remotti Carbonell Civisme i llibertat 91 92 Civisme i llibertat Conclusiones. Los valores cívicos constitucionales como elementos esenciales para la convivencia democrática José Carlos Remotti Carbonell* Quiero comenzar estas breves conclusiones, como lo he hecho estos días, felicitando al Ayuntamiento, a la Regidoría y a los organizadores, por el acierto de abordar en este Seminario un tema importante para el presente y futuro, como es la garantía de la convivencia democrática en nuestra sociedad. El civismo debe ser reforzado como marco de convivencia, tenemos que aprender a convivir en democracia y, pues, con valores democráticos. El civismo debe ser entendido como un conformador de la calidad de vida. No somos libres, aunque nos lo reconozcan la Constitución y las leyes, si el hecho de salir a la calle puede ser un problema o causa estrés, temor o angustia. Es importante transmitir valores cívicos. Una sociedad democrática implica el respeto a la dignidad de las personas y a los derechos fundamentales pero también requiere civismo y cierto grado de disciplina social, que no puede ser confundida con el autoritarismo. No somos libres, aunque nos lo reconozcan la Constitución y las leyes, si el hecho de salir a la calle puede ser un problema o causa estrés, temor o angustia. La democracia no puede ser entendida como caos o desorden. Por ejemplo, asumir como de todos los espacios públicos y no tirar papeles o basura, respetar a las personas mayores o no hacer ruido por las noches para que los vecinos puedan descansar no puede ser considerado autoritarismo. También se ha puesto de relieve la importancia de abordar los efectos y determinar qué pasa con el incivismo. Se ha intentado abordar en el Seminario las causas por las que se genera el incivismo, desde varias perspectivas. Se ponía el ejemplo de los países centroeuropeos o los nórdicos, porque en ellos hay poca visibilidad de policía, puesto que cada uno de los ciudadanos cumple una función social y cívica. Son sociedades plenamente democráticas, ordenadas y limpias, donde los ciudadanos mismos se llaman la atención unos a los otros. En esas sociedades se mantiene un cierto respeto, si un ciudadano mayor llama la atención a un joven normalmente se le hace caso, no nos encontramos con una reacción violenta. En la búsqueda de las causas de las grandes dosis de incivismo que actualmente sufre nuestra sociedad alguno de los ponentes ha apuntado lo que desde su perspectiva ha calificado como la falta de cariño y de amor. Desde esta perspectiva, lo cierto es que los padres, en cierto modo, han abandonado la obligación de transmitir valores, y difícilmente dicen no, por muchos motivos, * Membre del grup de Recerca sobre “Llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat” (UAB). Professor de Dret Constitucional. Civisme i llibertat 93 Conclusiones entre ellos que trabajan mucho y están poco tiempo con los hijos, que van creciendo con cierta sensación de que lo pueden hacer todo. Recuerdo que hace años, en una visita a un colegio, los niños saltaban sobre la mesa. Le pregunté a la profesora el porqué de esa situación y me dijo que no les podía llamar la atención, que la vida ya les educaría, que si les decía algo le contestaban mal, vendrían los padres y tendría un problema. Lo cierto es que los padres, en cierto modo, han abandonado la obligación de transmitir valores. Los padres en cierta forma encubren a sus hijos hagan lo que hagan; como están poco tiempo con los hijos por razones de trabajo intentan compensar (o comprar el cariño o afecto) con regalos o aspectos materiales, generalmente los niños se forman solos en casa pasando horas y horas ante la televisión, donde se transmite el “todo vale”. En la escuela se aprueba sin esfuerzo. Los chicos ven que pasan de curso tanto si estudian como si no lo hacen. No hay disciplina entendida en el buen sentido de la palabra, no de autoritarismo sino de respeto a las mínimas reglas de convivencia democrática. Se volvía a incidir, en una de las ponencias finales, en la importancia de las conductas cívicas, como dejar sentar en el metro a una persona mayor o embarazada, ceder los asientos para minusválidos, no hacer No hay disciplina entendida en el buen sentido de la palabra, no de autoritarismo sino de respeto a las mínimas reglas de convivencia democrática. 94 Civisme i llibertat ruido a altas horas de la noche, respetar el derecho al descanso, evitar los coches con música a todo volumen, las motos ruidosas o la tenencia irresponsable de animales, no dejar chicles en los bancos de los parques, y en la evitación de las conductas incívicas, tales como arrojar basuras o colillas en espacios públicos, hacer grafitos, apropiarse del espacio público, hacer botellón, escupir en la calle, quemar contenedores, llevar a cabo actitudes racistas y xenófobas, etc. Desde esta perspectiva se tiene que inculcar que vivimos en una sociedad en la que se tienen derechos, que se deben exigir, pero que también se tienen deberes y responsabilidades. En la actualidad generalmente las personas son conscientes de sus derechos pero no lo son de sus deberes y obligaciones sociales. En la actualidad generalmente las personas son conscientes de sus derechos pero no lo son de sus deberes y obligaciones sociales. Así, tenemos una sociedad en la que de tanto luchar contra el autoritarismo nos hemos quedado sin autoridad. Cuando la autoridad es democrática, cuando se fundamenta en unos valores democráticos, y actúa democráticamente resulta legítima, no hay que negarla, sino todo lo contrario, hay que asumirla. Si una persona considera que puede hacer todo lo que quiera, de manera ilimitada, sin pensar en los efectos, sin importarle los demás, y a un niño desde pequeño nunca se le ha dicho no, haga lo que haga, no se le han señalado límites a su conducta y no se le han marcado normas de convivencia y de respeto, cuando sea mayor y salga a la calle podrá tener y originar, cuando menos, serios problemas de comportamiento y de incivismo. José Carlos Remotti Carbonell A lo largo de este Seminario se ha hablado de que no siempre el incivismo genera delincuencia, de la teoría de la tolerancia cero y la de las ventanas rotas. Efectivamente, el incivismo no siempre genera delincuencia pero ello no quita que en muchos casos tales comportamientos, sin llegar a constituir ilícitos penales, impliquen una clara afectación, limitación o vulneración de derechos fundamentales, lo que obliga a actuar para garantizar los derechos de los ciudadanos. Además, el incivismo potencia la sensación de inseguridad percibida por los ciudadanos, y esa sensación es casi tan peligrosa como la falta de seguridad. Si debemos pasar por una calle con las farolas rotas, llena de grafitos, basura esparcida en las aceras, con grupo de personas pinchándose drogas, aunque nos digan que no tengamos miedo al pasar, la sensación que tendremos será de miedo y de angustia, incompatible con una sociedad democrática. En este sentido, por ejemplo, todos hemos oído referencias sobre determinados barrios o calles. La sensación de inseguridad genera estrés ciudadano, a pesar de que Barcelona y Badalona son de las ciudades más seguras en el mundo, pero aun así tenemos esa sensación de inseguridad y esa angustia. La sensación de inseguridad llega a todos los niveles. Por ejemplo, esta sensación está originando la instalación generalizada de videovigilancia en las calles, de alarmas en los domicilios o de contratación de guardias de seguridad, o se proyecta en el urbanismo en el que actualmente a la hora de diseñar las edificaciones y las nuevas urbanizaciones se utilizan también criterios de seguridad. Es un ejemplo de ello la construcción de nuevos edificios cerrados diseñados con patio, jardín y piscina interior, en donde la vida se hace en el interior y solo hay una entrada y todos los vecinos desde sus ventanas controlan la entrada y todo lo que pasa en el interior, lo que recuerda a los castillos medievales. Así, también se ha comenzado a cerrar los pasos a las urbanizaciones dejando abierto solo un acceso, y de esta forma todo el que entra o sale es más controlable y se le puede identificar en caso necesario. El incivismo potencia la sensación de inseguridad percibida por los ciudadanos, y esa sensación es casi tan peligrosa como la falta de seguridad. Se ha hablado también de la importancia de los medios de comunicación en la formación de esta sensación de inseguridad. Es de destacar que, por ejemplo, en los noticieros junto a los deportes y algunos aspectos políticos, un número importante de las noticias diarias son de violencia en la calle (lo que se denomina la crónica negra). Se les da mucha más importancia de la que en realidad les correspondería en una sociedad bastante pacífica, con lo que se alimenta esta sensación de inseguridad, cuando en realidad nuestras ciudades, poblaciones, barrios y calles son de las más seguras del mundo. Es de destacar que, por ejemplo, en los noticieros, un número importante de las noticias diarias son de violencia en la calle. Otra conclusión muy importante señalada en este seminario es que ni la sensación de inseguridad ni el incivismo son problemas solo de policías; sino que hay que recordar la importante labor de trabajadores sociales, monitores y agentes cívicos, a los que hay que apoyar plenamente. Es un trabajo transversal de los poderes públicos, para evitar que se formen guetos, que se concentren determinados colectivos incívicos en ciertas zonas. Civisme i llibertat 95 Conclusiones También se ha hablado del activismo de la comunidad como elemento preventivo. No podemos esperar a que se produzcan las conductas incívicas sino que hay que prevenirlas y eso supone for mación y transmisión de valores, debemos rescatar la función de la familia, cierto grado de disciplina social, la cultura del trabajo, del esfuerzo y de la responsabilidad. Tenemos deberes, obligaciones y responsabilidades. No debemos esperar a que los problemas los solucione la policía, puesto que los problemas son de todos y todos debemos afrontarlos y ayudar a solucionarlos. En este seminario se ha hablado de si el civismo puede implicar imponer unos criterios morales, unos principios o una forma de entender la sociedad cuando la sociedad democrática ha de ser respetuosa de la pluralidad y la diversidad. Se debe señalar que no se trata de imponer una moral religiosa o ideológica, ya que ello sería claramente antidemocrático, pero sí se ha destacado la 96 Civisme i llibertat necesidad de hacer respetar los valores y principios constitucionales, los derechos fundamentales o el respeto a la Ley. Y esta obligación ha de ser igual para todos, ya que las diferencias de cualquier tipo, incluso religioso, no pueden ser utilizadas como justificación para cometer actos incívicos o no cumplir las nor mas. Los valores cívicos constitucionales y el respeto a los derechos fundamentales tienen que ser transversal a todos los colectivos, y el hecho de ser diferentes no puede ser un pretexto para no cumplir la ley o vulnerar los derechos de las personas. El civismo es un atributo de todos; nos estamos jugando la convivencia democrática para los próximos años. El civismo es un atributo de todos; nos estamos jugando la convivencia democrática para los próximos años. CloendaPr esentació Ferran Falcó Isern Civisme i llibertat 97 98 Civisme i llibertat Cloenda Ferran Falcó Isern* En nom de l’ajuntament vull donar les gràcies a tots els organitzadors. Tenim l’objectiu de convertir el civisme en un intercanvi de conversa amb tots els ciutadans; parlar de civisme i de valors, ho fem en aquest seminari igual que ho hem fet amb les associacions de Badalona, els casals, les comunitats de veïns i les escoles. Estem fermament compromesos a parlar de valors, tal com ha relatat el sr. Remotti. És veritat que els ciutadans no poden renunciar a ser agents actius del civisme, però molts ho han deixat estar per l’augment de la violència o de l’individualisme. El discurs sobre el civisme ha de restablir un equilibri que s’ha trencat en els últims anys per molts factors. No ens pot passar el que succeeix amb autobusos que surten de la zona d’oci i que han de ser escortats per la policia, com si ens haguéssim tornat bojos. Hem perdut el nord. El civisme no és de dretes ni d’esquerres. Ha estat un error pensar que era antagònic amb una certa visió progressista de la societat. Cal defensar, en canvi, coses tant bàsiques com ara “allò que no vulguis per a tu no ho vulguis per a uns altres”, “viu i deixa viure”, “la llibertat d’un acaba on comença la dels altres”, o per dir-ho de forma gràfica, una ciutat no pot funcionar sense semàfors, són necessaris; aquest és l’interès que té l’Ajuntament. La majoria silenciosa al final guanya la partida de la bona convivència a la minoria. Per acabar, ningú vindrà de fora a fer aquesta ciutat més neta, hem d’estimar-la, val la pena posar-nos en la pell dels altres per construir una ciutat per viure-hi en llibertat i posar-nos d’acord en el mínim comú. L’incivisme no és exclusiu d’un barri, d’una llengua, d’una religió ni d’estatus social, no ens equivoquem; si parlem de civisme anirem a qualsevol lloc. Gràcies. * Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Badalona. Civisme i llibertat 99 100 Civisme i llibertat