OPS / El Roto / Rábago

Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels)
OPS / El Roto / Rábago Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels)
o
t
o
R
l
E
S
P
O
o
g
a
b
Rá
o
t
o
R
l
E
S
P
O
o
g
a
b
á
R
Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels)
Centre d’Art Tecla Sala
Del 26 de setembre de 2012
al 24 de febrer de 2013
Real Academia
de Bellas Artes de
San Fernando
El dibuix d’El Roto desperta cada matí la nostra consciència social des de les pàgines d’opinió del diari El País. Amb una sola imatge —de vegades acompanyada d’una frase— Andrés
Rábago ens convida a reflexionar sobre el món en què vivim i a ser crítics amb la realitat que
ens envolta.
Però, encara que les seves vinyetes ens facin somriure, Andrés Rábago no és un humorista
gràfic. La seva feina transita entre l’art i la comunicació, entre la sàtira i la denúncia social.
Rábago és un pensador que posa la seva ploma al servei de les idees i de la consciència
social per desemmascarar les falsedats i les mentides per mitjà de la sàtira.
A L’Hospitalet tenim el privilegi de descobrir «Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels)»,
l’exposició més gran que s’ha dedicat a aquest artista. Rábago va iniciar la seva trajectòria el
1968 sota la signatura d’OPS i el seu pensament lliure va cobrar vida a les il·lustracions i vinyetes que publicava a revistes com ara Hermano Lobo, La Codorniz o Ajoblanco, entre altres.
OPS ja va deixar de publicar fa temps, però Andrés Rábago continua treballant meticulosament dia rere dia en la seva pintura profunda i poètica —que signa com a Rábago— mentre
ens interpel·la cada matí des de les pàgines del diari, ens sacseja la consciència i ens fa
reflexionar amb la vinyeta d’El Roto. Tenint en compte els temps que corren, estic segura que
l’actualitat continuarà proporcionant material de primera per als seus treballs.
De ben segur que aquesta producció, realitzada pel Centre d’Art Tecla Sala, tindrà molt bona
acollida entre el públic de la ciutat i d’arreu. Desitjo que la gaudiu.
Núria Marín i Martínez
Alcaldessa de L’Hospitalet
Índex
8
Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels)
CENTRE D’ART TECLA SALA
11
OPS
12
Els silencis d’OPS
Felipe Hernández Cava
53
El Roto
55
El Roto
ÁNGEL GONZáLEZ
103
Rábago
105
Les pintures d’Andrés Rábago
Andrés trapiello
137
Llistat d’obres
143
Textos en castellano
151
English Texts
nis
o
m
i
d
l
i
m
de
Un viatge n parell d’àngels)
(i u
A mitjan anys seixanta del segle passat, quan més refermava la massa com a sinònim d’indi-
visual, el segon s’aniria consolidant, fins al dia d’avui, com una de les firmes espanyoles més
vidu, tot i que, òbviament, sense la intensitat actual, Andrés Rábago va emprendre un viatge
implicades en la reconstrucció d’una cohesió comunitària i en la reivindicació del concepte
personal, allunyat de les futileses del seu temps, per deixar de ser un home sense atributs.
de persona, acorralat pel d’individu que la modernitat havia parit i establert.
Es va valdre, en primera instància, d’un pseudònim, OPS, que va començar a fer-se lloc en les
OPS, però, s’aniria silenciant com a dibuixant fins a l’arribada del nou segle, fent gala en
publicacions més crítiques amb una dictadura que, com a tal, era poc amiga del pensament
aquells darrers instants d’una intensitat i una excel·lència gràfica sense parangó, mentre l’OPS
lliure. Aquell pseudònim li va servir d’empara, que no d’amagatall, per afrontar una introspecció
pintor iniciava una deriva, a partir de finals dels vuitanta, cap al que es podria considerar, amb
en el seu inconscient mitjançant una mena d’autoanàlisi amb la qual no era difícil identificar-se,
denominació pròpia dels lingüistes, un ortònim: Andrés Rábago, l’artífex d’una obra pròpia la
tenint en compte que la ronya de la qual s’anava desprenent en cada vinyeta era la mateixa
veu de la qual és la que més s’assembla als interessos més profunds del seu creador, amb
que ens embotava la sensibilitat a tots. Els monstres que OPS descobria quan mirava al seu
qui comparteix nom i cognom, una mica com va ser Bernardo Soares per a Fernando Pessoa.
interior eren els mateixos que havien esclavitzat la nostra raó fins tornar-la massa gandula per
emprendre el nou temps que intuíem que hauria d’arribar més d’hora que no pas tard.
El territori del pintor Rábago, certament, es desenvolupa en un àmbit més elevat de consciència, un àmbit que podríem qualificar de metafísic, en què «el que es diu» no pot ser fàcil-
De tant en tant, però, allò social i allò polític feien acte de presència en aquells dibuixos satí-
ment transmès perquè es tracta d’assumptes més espirituals que terrenals, i en què ell, a la
rics i cruels, conscient el seu creador que els vincles comunitaris havien patit un greu crebant
manera dels artistes prerenaixentistes, lliures encara de l’excessiva empremta de l’ego, actua
durant el llarg franquisme. Sense cap mena de sobresalt, a l’inici de la dècada següent, els
com un modest guia d’un viatge, a través del llindar que constitueixen les seves obres, per
setanta, es va anar deixant veure un heterònim: El Roto. Un heterònim, sí, perquè la seva
un cosmos del qual no hi ha més cartografia que la que el mateix faedor va definint a partir
personalitat estava clarament diferenciada de la de l’autor, que va instal·lar la seva criatura
d’un coneixement més gran dels misteris infinits de la veritable i ignota realitat.
encertadament en l’àmbit d’una consciència civil, entenent des del principi que la seva finalitat
era la de fer un servei públic i social: rompre la condició de l’individu-massa per arrencar-lo de
la seva postura de mer espectador d’una realitat disgregadora i anestesiant.
OPS-El Roto-Andrés Rábago es mereixia aquesta amplíssima exposició a Catalunya que,
produïda pel Centre d’Art Tecla Sala, proposa una mirada sobre la seva condició d’artista tri
capaç de traduir en imatges nivells de consciència tan diferents.
OPS i El Roto van arribar a transitar junts una part del camí (hi ha dibuixos, per exemple, del
1976, signats per tots dos), però, mentre que el primer, net ja d’excrescències, deambulava,
Centre d’Art Tecla Sala
en el dibuix i de seguida també en la pintura, per àmbits més estètics, que vorejaven la poesia
9
o
t
o
R
l
E
S
P
O
o
g
a
b
Rá
OPS
10
OPS
11
s
Els silenci
d’OPS
«Espanya em va semblar una immensa botiga funerària.»
(Eugenio F. Granell, parlant del seu retorn al nostre país l’any 1969)
L’any 2001 Andrés Rábago va decidir que una selecció que vam preparar entre tots dos per a Círculo de Lectores
Cada vinyeta d’OPS representava allò impresentable amb un sentit tràgic que avui continua excitant les
s’anomenés El pabellón de azogue, un títol afortunat per a un dels seus heterònims, El Roto, que fa diàriament
nostres visions. Aquell noi d’aspecte bondadós, com el va qualificar aleshores el poeta Félix Grande, ben diferent
una tasca notable com a «catalitzador social» en permetre que als seus dibuixos s’hi reflecteixi, sintetitzada
del monstre físic que el comú dels lectors imaginava com a artífex d’aquella iconografia de sadisme i masoquisme
amb una lucidesa que fins i tot dol, la part més visible del món que ens ha tocat viure.
exacerbats, introduïa en l’humor espanyol (un concepte que li ve estret) un debat en què exigia a la comunitat la
Però, fa poc més de quatre dècades, quan Rábago va irrompre en el panorama de la sàtira espanyola sig-
recerca d’un nou sentit per a la imatge, un distanciament de la violència regnant per mitjà de l’espectacularizació
nant OPS, la manera de procedir del seu ull salvatge era a les antípodes. Era just la de valdre’s d’un mirall sense
(entesa aquesta última en la seva versió de funció que s’ofereix a la contemplació intel·lectual) d’aquella mateixa
estanyar (la glace sans tain dels surrealistes històrics) per fer-nos partícips de la seva particular contemplació d’un
violència. Volia arribar, en suma, allà on la simple política no arribava, mantenint-se estretament vinculat als seus
univers molt concret: aquella dictadura del general Franco en què la lucidesa estava sota sospita.
contemporanis, a qui la vilesa havia afectat més del que imaginàvem, educats com estàvem des de la nostra
Hi va haver diversos tempteigs gràfics apassionants fins trobar la fórmula més adequada perquè aque-
infantesa per escoltar, obeir i confiar en la tirania.
lla subversió de la imatge esdevingués el més eficaç possible, i hi va haver, sobretot, una fidelitat recurrent al
Si en aparença es va valdre d’un cert parentiu amb el surrealisme, com ja he mencionat anteriorment, va
silenci. És cert que en comptadíssimes ocasions OPS va recórrer als globus, afegint a l’espant el subratllat d’un
ser únicament i exclusivament perquè en l’essència d’aquest moviment, contí­nuament renovat, que indagava els
tremendisme que l’apropava a la veu de Chumy Chúmez, però el recurs del silenci, en un país que negava el dret
punts de contacte entre l’àmbit extern i l’íntim, va trobar alguns ressorts valuosos per a la dislocació de la lògica i
a la paraula, conferia a aquelles vinyetes mudes una coherència ètica més gran i una condició d’obres de lectura
l’alliberament del seu inconscient («la provocació de la persona abismal» que va mencionar Klee), però aquí acaba
més oberta.
tota similitud. La ment d’Andrés Rábago, ahir com a OPS i avui com a El Roto, s’ha interessat sempre molt més
Proclius com som en aquest país a l’etiquetació còmoda, no van faltar, en trobar-se amb aquelles imat-
per treballar allò conscient. I seria un error mirar de llegir els seus dibuixos com a símbols susceptibles de ser
ges, els qui van veure-hi una certa mimesi d’altres creadors, com ara Roland Topor, un dels fundadors del grup
sotmesos a l’oportuna psicoanàlisi, veient aquí i allà, per exemple, la sublimació de repressions sexuals i de tota
Pánico, o Magritte, quan dibuixava homes amb barrets forts d’un temps pretèrit, o De Chirico, en alguns dels seus
mena (se m’escapa el riure, ho sento, cada cop que un d’aquest terapeutes de l’ànima mira de convèncer-me que
inhòspits decorats, o, per què no, el nostre Dalí, lliurat aquells dies a un publicisme que mitigava la seva condició
els esmentats barrets forts de Magritte són una representació de l’òrgan sexual femení). Qualificar-los o explicar-
de «mèdium», condició que sí que interessava a l’Andrés, decidit a transcriure les visions més exasperants d’un
los seria, doncs, tergiversar-los, empobrir-los i, en darrer terme, confondre’ls.
món personal. Oblidaven tots aquells crítics que, per sota de les aparences formals, es mouen uns altres corrents
El món d’OPS, poblat per molts éssers atemporals per conferir universalitat al seu discurs, no té relació
subterranis que produeixen agermanaments més profunds que els d’unes certes coincidències estilístiques. Els
amb «allò meravellós». Cada imatge neix d’una consciencia entregada a la raó i aspira a la seva millor represen-
seus dibuixos estaven, al meu entendre, més a prop d’Els capritxos de Goya que de qualsevol surrealista, oníric
tació realista possible. No ens trobem davant l’orbe d’uns somnis desconeguts, sinó davant un malson familiar
o metafísic amb qui el relacionaven.
que podíem reconèixer, els qui vam compatir amb ell aquell període, com a intrínsecament objectiu i digne de
El que OPS va emprendre als anys seixanta era, exactament, una tasca que ha preocupat des de la nit
crèdit. Era, què hi farem, el món de la nostra quotidianitat, una mena de No-Do alternatiu, aquell documental oficial
del temps tots els pensadors: confrontar el visible amb l’invisible per extreure la còpia més fidel de l’esperit del
d’exhibició obligatòria als cines, el que OPS ens mostrava a les pàgines de Triunfo, Hermano Lobo o Cuadernos
seu temps. I per a això havia de trobar unes imatges suficientment autònomes i sensibles amb què contrares-
para el Diálogo, enfocat amb una altra lent i des d’un punt de vista diferent, però en absolut suprarreal.
tar l’actitud pedagògica a què recorre el Poder, atès que, al capdavall, aquestes imatges serien el vehicle de la
A mesura que Rábago va anar aproximant aquelles dues realitats, la canònica del Règim i la real del Règim,
catarsi, tant personal com col·lectiva, que volia emprendre, l’encarnació visible de totes les passions avortades i
sempre sense perdre el control visual del que estava fent, OPS va anar quedant de banda per cedir el seu lloc a
reprimides per un sistema polític que, ho penso molt sovint, ens va calar a tots fins al moll de l’os. Potser per això
El Roto. Un jo donava pas a un altre jo, tots dos igualment compromesos enfront d’aquell Ordre al qual el Poder
Rábago ha dit sovint que OPS treballava en la neteja individual de fons, que és com dir que necessitava manipular
sempre ens vol acostumar, un mateix problema afrontat amb dues resolucions diferents de concepte, fins al punt
els milers d’excrescències que tot espanyol duia adherides per, amb el temps, poder ser El Roto o aquest pintor
d’arribar tots dos a conviure fins i tot uns quants anys (OPS va deixar d’existir al llindar dels noranta).
libèrrim i espiritual que és Andrés Rábago, als qui de vegades entrevèiem ja en alguns dels llampecs d’aquella
imaginació desfermada.
De manera que ara l’únic que espero dels qui el revisiten i dels qui visiten per primera vegada aquella galeria
de «capritxos» és que es torbin davant la realitat més familiar d’uns dies en què aquest home manifestava el seu
El desempallegament de tot aquell llast personal per mitjà d’un repertori simbòlic molt ben seleccionat és
pensament amb unes imatges que valien tant com les idees i que se’ns imposaven sense el més mínim halo de
el que fa que avui puguem assegurar que un dels retrats més fidels de la dictadura espanyola, i per tant de qual-
misteri, potser perquè naixien d’una voluntat més relacionada amb el desvetllament —o amb la intencionalitat
sevol dictadura, està contingut en aquest llegat d’imatges de què ell es purgava alhora que els lectors, mitjançant
de despertar-nos— que amb el somni.
una operació tan euforitzant com punyent, ens anàvem també desprenent de les nostres impureses. Amb la seva
clarificació, amb el seu desembaràs de la confusió, m’adono a mesura que el tems transcorre, ens estava ajudant
Felipe Hernández Cava
a reelaborar els nostres afectes, a aclarir el que de veritat anhelàvem. I si avui els espanyols encara arrosseguem
dins nostre moltes tenebres és perquè aquell treball de purga no el vam fer fins al final, i de cap a peus, com
Aristòtil entenia que s’havien d’emprendre les autèntiques catarsis.
OPS
13
Triunfo, 1972
OPS
14
Sense títol, 1972
OPS
15
Sense títol, 1973
OPS
16
OPS
17
Sense títol, 1974
Sense títol, 1973
El té de las cinco, 1974
OPS
18
OPS
19
Sense títol, 1974
OPS
20
Sense títol, 1974
OPS
21
Sense títol, 1974
Sense títol, c. 1974
Sense títol, 1974
OPS
22
Sense títol, 1974
OPS
23
Sense títol, c. 1974-1975
Sense títol, 1974-1975
Sense títol, c. 1974-1975
Sense títol, 1975
OPS
24
OPS
25
Sense títol, c. 1976
Sense títol, c. 1976
Sense títol, 1976
OPS
26
Sense títol, c. 1976
OPS
27
Sense títol, 1976
OPS
28
Sense títol, 1976
Sense títol, c. 1976-1977
Sense títol, 1977
OPS
29
La ría, 1984
La ría, 1984
La ría, 1984
OPS
30
OPS
31
La ría, 1984
OPS
32
La ría, 1984
La ría, 1984
La ría, 1984
OPS
33
La ría, 1984
OPS
34
La ría, 1984
La ría, 1984
La ría, 1984
OPS
35
Il·lustració per a un text de Manuel Vicent, 1984
Calamar Borde, 1984
Il·lustració per a un text de Manuel Vicent, c. 1984
OPS
36
OPS
37
Rayuela, 1985
Pequeño auto sacramental, 1984-1985
Pulpo Bobo, 1985
OPS
38
OPS
39
Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985
Dragoncillo municipal, 1985
Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985
OPS
40
OPS
41
Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985
Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985
Il·lustració per a La carne es yerba de Manuel Vicent, 1985
OPS
42
OPS
43
Ayayay, 1986
Ciencias naturales, 1987
Bibliodocus, 1989
OPS
44
OPS
45
Sèrie Santoral, 1987-1989
Sèrie Santoral, 1987-1989
Calendari «An Artist’s Progress», 1992
Calendari «An Artist’s Progress», 1992
OPS
46
OPS
47
Calendari «An Artist’s Progress», 1992
Calendari «An Artist’s Progress», 1992
Calendari «An Artist’s Progress», 1992
OPS
48
OPS
49
Calendari «An Artist’s Progress», 1992
OPS
50
Calendari «An Artist’s Progress», 1992
OPS
51
o
t
o
R
l
E
S
P
O
o
g
a
b
Rá
El Roto
No sé què en penseu vosaltres, però jo encara no me’n sé avenir quan comprovo un dia rere l’altre com la tradicional crònica de successos s’ha anat fent cada vegada més present i influent en els mitjans de comunicació.
Tot sembla haver passat de cop i volta, sense que la majoria de nosaltres ens n’haguem gairebé adonat, en un
moment de distracció, tot i que el més probable és que no haguem volgut donar crèdit a la seva popularitat,
i encara menys creure que pogués durar tant.
Els programes de notícies de les cadenes de televisió, que és on aquesta tendència resulta més visible,
suposo que per no contrariar les diferents idees polítiques dels espectadors, comencen i acaben, sota el nom
imponent, i gairebé intimidatori, de «la imatge del dia», amb tota classe de successos; uns tristíssims, com són
els causats per les forces desfermades de la natura o per errors catastròfics en la conducció de màquines, i altres
francament grotescos, com són atracaments frustrats enregistrats per càmeres de videovigilància que irremeiablement recorden aquells programes de vídeos domèstics en què el mateix nen cau una i altra vegada de la
mateixa bicicleta.
Les grans catàstrofes naturals —terratrèmols, inundacions o erupcions volcàniques— són amb tot les
grans estrelles d’aquesta nova forma d’entreteniment, ja que aquests fenòmens no semblen culpa de ningú en
concret i sembla que afecten a tothom, cosa que no deixa de ser un alleujament per als qui en secret governen
i fan malbé aquest món. I crec que el mateix es podria dir dels crims aïllats, i només en rares ocasions inequívocament monstruosos, amb els detalls dels quals ens aclaparen sense parar i que caldria atribuir a la intrínseca
maldat humana; fatalitat aquesta tan consoladora com la de les catàstrofes naturals o mecàniques, malgrat que
ningú ignora que algunes es podrien haver evitat i que moltes s’agreugen per culpa de la desídia o la cobdícia
dels qui manen, com és el fet, per exemple, que hi hagi tants automòbils a les carreteres, causants de moltíssimes
més morts que les detestades drogues.
Però, per no insistir en el que evidentment és una manera d’atordir la gent i mantenir-la distreta dels mals
que deliberadament i maliciosament li causen uns pocs, us diré que —resumint— Miguel Carcaño, el probable
assassí d’una pobra noia sevillana, no em sembla pitjor, ni molt menys, que la gran majoria dels rics, i que les
forces de la natura no són tan destructives com el sistema financer internacional, per més que ara s’hagi fet molt
evident a tothom, menys a aquests mateixos rics.
A propòsit no només de l’exageració i la distorsió de certs successos, sinó també del que es podria anomenar la inèrcia de la seva fatalitat, recordo ara dos esdeveniments que van venir d’allò més bé als noticiaris: el
núvol de cendres volcàniques procedent d’Islàndia de fa dos anys i l’onada de fred procedent de Sibèria d’aquest
darrer hivern. I, en efecte, recordo molt bé que els noticiaris es van recrear en la contemplació de milers de viatgers
atrapats als aeroports o en carreteres obstruïdes per la neu en lloc de tenir-los ben informats sobre el que els
esperava. La cosa va arribar al súmmum en el cas de l’onada de fred siberiana, ja que, un cop va haver passat
el pitjor, alguna cadena va continuar obrint els seus programes de notícies amb imatges de camps nevats, que
només amb la boca petita van reconèixer haver enregistrat en pobles d’alta muntanya, allargant així, de manera
artificial i insidiosa, la sensació d’impotència davant la marxa de les coses que tan bé va als qui manen, i que
consti que el que manen és sempre resignació.
Tot això ve al cas de quelcom que probablement no sabreu d’Andrés Rábago, El Roto, i que us explicarà
algunes coses del seu treball; i és que no pretén il·lustrar el que ha passat, i generalment sense conseqüències
significatives, sinó el que no deixa de passar i gairebé sempre en contra nostre. O sigui, que no dibuixa al compàs
de l’actualitat que significativament anomenen «rabiosa», intentant encara treure suc del que ha succeït els dies
immediatament anteriors. Al contrari, El Roto va dibuixant al seu aire i cada dia tria d’entre una massa de dibuixos
EL ROTO
55
el que més convé a la seva ambiciosa indagació del que corromp essencialment la nostra presència sobre la terra,
doble llenguatge, o com vulgueu dir-li, amb què aquests poderosos es jutgen a sí mateixos i jutgen els altres,
si em permeteu dir-ho d’aquesta manera un xic grandiloqüent.
encara que, com diu Noam Chomsky i de tant en tant diuen ells mateixos als dibuixos d’El Roto, no tinguin en
La seva idea d’actualitat no és, doncs, la que ara es confon amb el que acaba de passar, amb els maleïts
realitat sinó un sol criteri: el que declara i afirma amb tota la barra la seva voluntat de domini. L’Andrés em va
successos, sinó la que es desprèn del terme actual, simplement el contrari de potencial; és a dir, quelcom que es
donar no fa gaire un exemple, que no sé si va arribar a publicar, en què un ricàs deia, contrastant còmicament
dóna de facto, actiu, i que si bé Andrés Rábago sospita mancat d’autèntica realitat, no per això creu El Roto que
amb algun company més hipòcrita: «Els obrers tenen massa privilegis...», o alguna cosa per l’estil.
deixa d’actuar perniciosament, com són, per exemple, i gairebé diria que sobretot, les maquinacions tenebroses i
Per la meva condició d’anticlerical, i fins i tot d’enemic de la religió, tot i que sé molt bé que l’Andrés
espantoses d’uns pocs per viure a costa de la carn i de la sang dels altres, que tenen la seva expressió més des-
Rábago no ho és tan obcecadament com jo, reconec que em fan molta gràcia les seves sàtires de l’Església
carada en el que, segons Adam Smith, constitueix el programa mínim del capitalisme: «Tot per a nosaltres, res per
catòlica; i en un altre ordre de coses, encara que potser no tan diferent, car totes en el fons, com us acabo de
als altres», la magnànima versió neoliberal del qual, com deia amb tanta gràcia un pagès sicilià a Las parroquias
dir, pretenen entabanar-nos abans d’arruïnar-nos la vida, les seves andanades contra la demagògia i els tripijocs
de Regalpetra, de Leonardo Sciascia, consisteix que uns tinguin la llibertat de menjar i uns altres la de veure’ls
de l’establishment medicofarmacèutic.
menjar. Sobre això, l’actualitat no comporta novetat, sinó que bé pot tristament ser vella. Diguem, doncs, que per
Curiosament, o això assegurava almenys Champfleury, l’amic de Courbet i Baudelaire i el primer historiador
a El Roto l’única notícia d’actualitat seria la que ens revela que aquestes forces infernals continuen lamentablement
de la caricatura, aquest gènere va obrir els ulls quan Jenner va inventar la vacuna contra la verola. De fet, molta
actives malgrat els núvols de cendres volcàniques o les onades de fred siberianes.
gent continua desconfiant de les vacunes; i jo mateix de les que posen als nostres gossos com a prevenció de
En realitat, El Roto no practica la caricatura, com la majoria dels seus col·legues, sinó la sàtira. La caricatura
malalties l’existència de les quals no sembla prou demostrada. Cal entendre la desconfiança envers les novetats
s’ocupa del que ha succeït recentment, del que passa més que del que ja està passant, tot i que molt en particular
terapèutiques en el marc d’una desconfiança envers les novetats en general. Els dibuixants satírics del segle xix
del que acaben de fer o dir els polítics, el seu principal i tradicional focus d’atenció. El que li és propi és la paròdia,
es van acarnissar amb gairebé totes, ja fossin de caràcter tècnic, social o polític; però poc a poc s’ha anat deixant
i no necessàriament la deformació física d’un polític concret, amb especial dedicació als qui un dia diuen una
de fer broma sobre tot això, fins arribar a l’estat de tanoquisme modernòlatra en què ens trobem. Us sorprendria
cosa i al dia següent la contrària. La intenció de la caricatura seria fer riure sense més ni més, encara que en la
saber l’enorme quantitat d’acudits que es van fer sobre els raigs X arran del seu descobriment, mentre que ara
pràctica cerca de manera calculada i tossuda ridiculitzar l’enemic polític i molt sovint treballar a favor d’un partit
no en recordo cap sobre coses tan risibles, o fins i tot tan ridícules, com Internet, els telèfons mòbils, els viatges
polític o d’un grup de pressió. D’aquí ve que als diaris l’humor gràfic es planifiqui i controli amb la mateixa cura
a l’espai exterior, els trens d’alta velocitat o els tatuatges.
que els editorials, cosa que potser ja no fa tanta gràcia.
En canvi, mai no li ha anat millor a la classe d’humor que no té per finalitat fer-nos adonar del que ens
La sàtira, en canvi, pretén ridiculitzar o simplement fustigar els mals costums, i no s’ocupa de tipus con-
esclavitza, ens envileix o simplement ens aparta del que veritablement importa, sinó deixar com un drap brut el
crets, sinó d’arquetipus, de manera que li és impròpia la deformació física, ja que òbviament aquesta només és
pròxim, i sobretot els més desemparats. Encara més: RIURE’S DE TOT s’ha convertit en una mena de consigna
eloqüent quan coneixem els models. L’objecte de la sàtira no és, per tant, fer broma, sinó moralitzar; així, al satíric
llibertària; però ja veieu que després ningú no es riu de res del que aprofita als rics, com són les autopistes, el
li podem i li hem d’exigir unes conviccions morals fortes i rectes, mentre que el més gran dels canalles pot ser un
cinema i les maquinetes amb què ens escuren les butxaques. I això sense mencionar l’espantosa exacerbació
bromista memorable, com va passar als camps nazis d’extermini, on van dir als jueus que es despullessin, que
de la broma que es va donar als camps d’extermini o a les presons iraquianes. No va ser la poesia el que va sortir
anaven a prendre una dutxa, i després els van gasar... Tenim testimonis segurs que alguns dels botxins es partien
més malparat d’Auschwitz, com va dir Adorno, sinó el riure. Rescatar-lo del seu prolongat i arrelat enviliment és
de riure. «Bromes» com aquestes s’han donat no fa gaire a Abu Ghraib.
una tasca imperativa i urgentíssima que ens concerneix a tots, i no només als qui practiquen la sàtira.
Per alguna raó que se m’escapa, tot i que potser té a veure amb la diferència que Kant trobava entre
És clar que, ben pensat, és que potser la sàtira té per finalitat fer-nos riure? O més aviat treure’ns de
color i dibuix, sent el primer més idoni per expressar sensacions i el segon, en canvi, per comunicar idees, i
polleguera? A diferència del que passa amb el riure, la causa del qual, com va dir Georges Bataille, que estava
com si la probitat que Ingres atribuïa al dibuix convingués a l’acció moralitzant de la sàtira millor que els gargots
entestat a definir-lo, no seria altra que allò desconegut, la causa de la sàtira seria allò conegut. Encara més: la
o escarabats que basten al caricaturista per fer-nos riure, els grans dibuixants satírics han estat abans de res
sàtira s’ocupa de convèncer-nos —contra l’opinió popular, que en aquest cas mostra una trista subordinació als
grans dibuixants, com és el cas de Goya, Hogarth, Daumier o Gavarni i, en temps més recents, molts dels qui
amos «del que hi ha»— que «bo per conèixer» val moltíssim més que «mal conegut». Aquí radica precisament el
van publicar a L’assiette au beurre i van ser alhora grans pintors, com ara Vallotton, Juan Gris, Kupka o Jacques
seu admirable optimisme; la seva confiança en arreglar-ho tot amb un cop de ploma. El poble té raó, en canvi,
Villon. Per cert que Juan José Lahuerta, professor a la Politècnica de Barcelona i el millor historiador de l’art que
quan en algunes ocasions aconsella «riure per no plorar»... Per a mi els dibuixos d’El Roto són d’aquesta classe;
tenim, acostuma a dir que des de Goya no hi ha hagut a Espanya cap dibuixant satíric comparable a El Roto.
tan equívoca, certament, que fa plausible el contrari: «plorar per no riure». No ho descarteu pas; al cap i a la fi,
Crec que exagera una mica, i que mentrestant n’hi va haver alguns, sobretot catalans, com ara Xavier Nogués o
com crec recordar que ell mateix em va dir una vegada, «el plor és una manera de riure a poc a poc».
Joan Junceda, que tampoc no estaven gens malament.
Però abans de donar per acabada aquesta presentació del treball d’El Roto, que em sol·liciten que no sigui
ÁNGEL GONZáLEZ
gaire llarga, permeteu-me un parell de coses més. En primer lloc sobre els seus temes, que mai no deixen de ser
els crims i els abusos dels poderosos. El Roto acostuma a ocupar-se del doble criteri, o de la doble moral, o del
EL ROTO
56
EL ROTO
57
Metralla humanitaria, c. 2001
Riqueza, c. 2000-2001
Mi siglo, 2001
EL ROTO
58
EL ROTO
59
Sense títol, c. 2002
Recién casados, c. 2001
EL ROTO
60
EL ROTO
61
EL ROTO
62
La libre competencia, c. 2001
El combate, c. 2002
El leñador, 2004
Luces, 2004
El retrato oficial, 2003
Sense títol, c. 2003
Diplomáticos, 2005
La conciencia obrera, 2005
EL ROTO
63
La fachada, 2004
Gemelos, c. 2002-2003
Ataduras, c. 2002-2003
EL ROTO
64
Saludos en alta mar, 2003
EL ROTO
65
En el taller, 2005
El número uno, 2005
Halloween, 2006
La planta carnívora, 2006
EL ROTO
66
Seguridad, 2006
EL ROTO
67
Codicia, 2006
Entierro de un dictador, 2006
Malos tratos, 2006
El demagogo, 2006
Espíritu navideño, 2006
EL ROTO
68
EL ROTO
69
La alfombra roja, 2006
El rearme, 2007
EL ROTO
70
Sense títol, 2007
Sequía, 2007
El juramento, 2007
Ejercicios espirituales, 2007
El monumento, 2007
Náufrago, 2007
EL ROTO
71
Sense títol, 2008
EL ROTO
72
Sense títol, 2008
EL ROTO
73
Sense títol, 2008
EL ROTO
74
Sense títol, 2008
EL ROTO
75
Sense títol, 2008
Sense títol, 2008
El paseíllo, 2008
EL ROTO
76
EL ROTO
77
Sense títol, 2008
Sense títol, 2008
El efecto mariposa, 2008
EL ROTO
78
EL ROTO
79
Sense títol, 2009
Sense títol, 2009
Sense títol, 2009
Sense títol, 2009
Sense títol, 2009
Sense títol, 2009
Sense títol, 2009
Sense títol, 2009
EL ROTO
80
EL ROTO
81
Sense títol, 2009
Sense títol, 2009
Sense títol, 2009
Sense títol, 2009
EL ROTO
82
Sense títol, 2009
EL ROTO
83
Sense títol, 2009
Sense títol, 2009
Sense títol, 2009
EL ROTO
84
EL ROTO
85
Sense títol, 2009
Sense títol, 2010
Sense títol, 2010
EL ROTO
86
EL ROTO
87
La confesión, 2010
Sense títol, 2010
EL ROTO
88
EL ROTO
89
Sense títol, 2010
Mulillas, 2010
Pastoral, c. 2010
EL ROTO
90
EL ROTO
91
Sense títol, 2010
Sense títol, 2010
Sense títol, 2011
Sense títol, 2011
EL ROTO
92
Sense títol, 2011
EL ROTO
93
Sense títol, 2011
Sense títol, 2012
Sense títol, 2011
EL ROTO
94
EL ROTO
95
Mala cosa, 2012
El menú, 2012
Sense títol, 2012
EL ROTO
96
EL ROTO
97
Sense títol, 2012
Sense títol, 2012
Sense títol, 2012
EL ROTO
98
EL ROTO
99
Sense títol, 2012
EL ROTO
100
Sense títol, 2012
EL ROTO
101
o
t
o
R
l
E
S
P
O
o
g
a
b
Rá
es
Les pintur
o
g
a
b
á
R
s
é
r
d’And
Tot el que succeeix a les pintures d’Andrés Rábago succeeix en silenci. Aquest del silenci és potser el seu tret
íntim més ressenyable, mentre que els seus trets visibles, dels quals també parlarem, són uns altres. Però hi
crida l’atenció, sobretot, aquest silenci que s’estén per tot el quadre, un silenci silenciós. Hi ha també silencis
clamorosos (el del rossinyol ho és, vull dir aquell silenci que segueix la seva cançó en una nit de primavera,
adormits els camps humits, lluny de tota ciutat), o remorosos (el que segueix o precedeix la pluja d’una tempesta d’estiu, per exemple). El silenci de les pintures d’Andrés Rábago és el silenci dels solitaris. No perquè la
majoria de les figures que hi apareixen siguin éssers solitaris que continuen sent solitaris fins i tot quan hi ha
algú que els acompanya, sinó perquè es tracta de silencis que són als nostres passos el que la nostra ombra
és a nosaltres mateixos: onsevulga que anem, no es desenganxarà del nostre costat. Onsevulga que vagin els
quadres d’Andrés Rábago, els seguirà el seu silenci.
El silenci de la seva pintura està subratllat en certa manera, com en el cas del rossinyol al qual al·ludíem,
perquè hi a una altra part de l’obra d’Andrés Rábago que és tot el contrari, aquella en què la imatge no és res
sense la paraula. Em refereixo al seu treball com a dibuixant satíric amb el pseudònim d’El Roto. En aquests
dibuixos les figures hi parlen sempre; no podrien no fer-ho, són en tant que pensen en veu alta, són en tant que
diuen o, sovint, per allò a què al·ludeixen, sense haver de concretar-ho (aquesta és l’al·lusió i l’el·lipsi: un dir a
mig desvelar).
I abans de continuar ens hem de referir, per descomptat, a aquest fet significatiu en algú que ha estat
i és, a més de si mateix, un altre, seguint el mandat de Rimbaud, el seu cèlebre Je est un autre. Tot i que no
hem de confondre Andrés Rábago amb El Roto, com tampoc va ser Andrés Rábago aquell OPS que dibuixava
inquietants escenes mudes (i, compte, no confonguem silenci amb mudesa, ni el silenciós amb el mut), hem
de tenir present que Andrés Rábago és, diríem com el petit filòsof d’Azorín, Andrés Rábago, algú que és en la
seva pintura, que és pintura.
És clar que l’Andrés Rábago que va ser en altre temps OPS és en l’actualitat, a estones, El Roto. De fet,
es lleva sent El Roto, amb la seva vinyeta satírica a El País, però deixa de ser-ho així que es posa davant del
cavallet o fa vida corrent amb la seva família i els seus amics. En aquest punt és Andrés Rábago, un home alt,
prim, de maneres reposades i distingides, amb cap de cavaller d’El Greco i cabellera de Don Quixot i de caràcter
reservat, però summament afable, rialler, podríem dir, cosa que encara fa més excepcionals aquelles vinyetes
diàries en què ha cristal·litzat l’esperit crític més fi, discret i desolador de la nostra època, tan pròxim de vegades a les truculències de Gutiérrez Solana, que va ser, com el mateix Rábago, un ésser pur, delicat, bondadós,
preocupat per les coses, que no s’enfrontava mai amb ningú.
I deia que, si les pintures d’Andrés Rábago ens semblen tan aclaparadorament silencioses, potser sigui
per tot el que es diu i es parla a El Roto, molt més profund i memorable com més concís i lapidari (i temps i lloc
hi haurà per referir-nos a aquest parlar d’El Roto, que troba en la seva brevetat, gairebé conceptista, bona part
de la seva força, com si es tractés de veritables aforismes en la millor tradició de la literatura moral aforística, de
Lichtenberg a Cioran, passant per Nietzsche; i per a un altre moment la hibridació d’OPS i El Roto en algunes
de les seves vinyetes mudes, que sovint tantes similituds tenen, en tant que dibuixos, amb algunes de les seves
pintures). Acostumats com estem que les figures de les seves vinyetes s’avancin al nostre pensament i ens
diguin alguna cosa, en general atemporal, malgrat néixer de fets i circumstàncies properes i recognoscibles per
tots, acostumats a aquesta eloqüència escarida, acostumats en les seves vinyetes satíriques a escoltar, deia,
en les seves pintures sembla succeir tot el contrari: som nosaltres els qui hem d’obrir-los l’ànima i parlar als
personatges que les habiten, que ho estan esperant.
RÁBAGO
105
He sentit algunes vegades el mateix Andrés Rábago parlar de l’ànima, en què ell creu com hi creiem
i alhora servidor fa que el seu amic pari esment al fet que de l’aigua feia néixer el pintor Ramón Gaya la pintura
tots, d’una manera tan vaga com ferma, una ànima que es troba una mica per tot arreu, no només en nosaltres,
mateixa), el nen de l’estel (els nens no juguen amb el seu estel, treballen amb ell i amb l’aire, per la mateixa raó
sinó en les coses i en la pintura també. Una ànima que transcendeix però no és transcendental, una ànima
que l’adult juga amb foc, i aquí hi ha també alguns personatges que juguen amb el foc), el que indaga en les
immanent, com l’anomenava Juan Ramón Jiménez. No és aliè a això, potser, el fet que sigui Rábago persona
arrels de la terra, el mercenari ferit…
que practica la meditació, que té per objectiu mirar tot allò nostre des d’un lloc fora de l’espai i durant un temps
Tots aquests personatges fan coses i no ens estranya gens ni mica veure com les fan. És propi de l’home
fora del temps. Així potser podríem explicar que l’ànima a què es ell es refereix, la que ens demanen els seus
fer-les. I les fan en silenci, i de cop i volta advertim nosaltres el misteri que envolta aquests personatges: saber
quadres, no tingui pròpiament edat, com tampoc la tenen els ulls. Envellim, però en els nostres ulls mira el nen
que són en tant que callen, com els de les seves vinyetes són en tant que diuen.
que vam ser, i la mirada no podria envellir. Tampoc l’ànima ho fa, i el llenguatge que l’ànima entén, en pintura,
és el sentiment, en què tampoc no hi ha edat.
Sí tenen edat, en canvi, les formes.
I arribats a aquest punt potser haguem arribat a l’essència de les pintures d’Andrés Rábago, al seu misteri,
a aquella ànima de la qual sempre ens resultarà difícil dir alguna cosa en la justa mesura.
Són, per descomptat, pintures de clima, pintures literàries. Però la pintura no és literatura ni tampoc
D’aquestes idees n’he parlat amb el pintor algunes vegades. D’aquestes coses convé parlar-ne, però,
clima, sinó aire. Hi percebem quelcom estrany, quelcom que està succeint, tot i que no acabem de saber què
sense aixecar la veu, fins i tot sense acabar les frases. Amb sobreentesos. Qui busqui convèncer algú amb
exactament. Alguna cosa, però, ens deté també a nosaltres i ens reté i suspèn com ha succeït als personatges
elles haurà perdut el temps i l’haurà fet perdre. Dèiem que l’ànima de les seves pintures no té edat, però sí la
que participen en aquestes escenes. Què és? Sentim que aquest silenci i aquest to càlid, el més evident d’elles,
tenen les formes en què estan pintades, el vestit que els ha volgut donar. Les formes són principalment temps,
ens resulten acollidors, ens emparen, ens asilen.
mode, lloc. Tots parlem d’una manera, els pintors pinten cadascun amb la seva. Se’ns distingeix per ella, i n’hi
haurà prou que mirin aquestes maneres per saber de nosaltres i del nostre temps. Les formes de les pintures
Nosaltres mateixos ens sentim afectats per alguna cosa de la qual no es pot parlar, com amb prou feines
podem parlar de certa poesia religiosa, mística.
d’Andrés Rábago remeten a una època concreta de l’avantguarda. No és difícil trobar per a aquestes pintures
Ens agrada reconèixer en els seus quadres la gent, saber que són persones que treballen amb les mans,
uns precedents en l’avantguarda europea, com tampoc ens serà difícil trobar en els seus dibuixos parentius
que estan a prop de l’aigua, del foc, de l’aire i de la terra. Que són solitaris i silenciosos. Que no semblen ni témer
amb dibuixants espanyols. Que si surrealisme, que si constructivisme, que si tubisme; com deia l’avantguardista
ni esperar, com els estoics, sinó que viuen en el recolliment. Que són, com l’esperit, constants en la seva labor
Francisco Vighi amb un humor finíssim: «que si patatín, que si patatán» (i he portat a col·lació l’humorista Vighi
i que deixen en un racó de les seves vides, com deixa l’home fi en un racó dels seus llavis, un lloc per al somriure
perquè no hem d’oblidar que el comú de la gent encara continua anomenant les vinyetes sovint desoladores
que ens arranca el misteri, el prodigi, l’inesperat quan es presenta davant nostre sense males intencions. Que
i dramàtiques d’El Roto «acudits»). Deixem, doncs, les genealogies als historiadors de l’art, als crítics. El llen-
participen de l’autenticitat inconfusible del seu creador com participava aquell Alfonso Pérez de la d’Unamuno,
guatge de les avantguardes, avui, cent anys després, és ja per a nosaltres comú i habitual. El trobem a tot arreu,
quan va agafar un tren per visitar-lo a Salamanca per tal de sol·licitar-li l’indult a la novel·la Niebla, gràcia que es
en l’alta cultura o en la cultura popular i de masses, en forma de quadre museable o de calendari publicitari,
concedeix als toros braus, però no als grans solitaris i silenciosos.
sense que sovint puguem o sapiguem distingir les unes de les altres. Que les pintures de Rábago s’assemblin
Se m’ha convocat en un món estrepitós i precipitat, i sovint carregat de malícia, per a això tan excepcio-
a aquest o a aquell altre pintor una mica tant se val. Tots ens assemblem a algú (i pobre de qui no s’assembli a
nal: celebrar les pintures d’un home que ningú no podria titllar d’estrany veient amb quina naturalitat, i afabilitat,
ningú) i al capdavall, si som autèntics, com és el cas de Rábago, i en el seu en un grau superlatiu, res ni ningú
viu el seu inquietant món de solitari.
s’assembla a nosaltres. Les semblances no són ni millors ni pitjors. Importa qui som, importa el que aquestes
pintures són i volen ser, pel que són, no pel que semblen. De fet, es podrien haver revestit de qualsevol forma
Andrés Trapiello
del Trecento italià: ¿no hi ha en elles quelcom arcaic i elemental? I els seus personatges, com els de Giotto o Fra
Angelico, tot i que sembla que caminen, ¿no estan potser aturats esperant alguna cosa, l’esdevenir? Que Rábago
hagi recorregut a aquest llenguatge un xic fred, polit, esmaltat, té a veure —no pel que ressona en ell, sinó pel
que ens vol dir— amb aquest silenci, dit a més amb el llenguatge del sentiment, que és sempre la temperatura
de l’ànima. Per això advertíem que els personatges dels seus quadres hi estan suspesos, en silenci, esperant
una veu, i l’esperen en el to més càlid.
Però «suspesos» no vol dir inactius, de la mateixa manera que el silenci no és la inacció, al contrari.
Percebem quelcom religiós en les seves pintures. Al principi no sabem què, una mena d’ora et labora generalitzat. Els personatges dels seus quadres són persones modestes que sembla que van i venen (ja hem convingut
que estan esperant) i que viuen de les seves mans, com viu de les seves el mateix Andrés Rábago. Hi tenim
el malabarista, el pintor de parets, els caçadors, la dona que porta la llum, el pescador, l’aiguader, el bomber (i el
mateix Rábago fa que parem esment a la importància que l’aigua té en la seva pintura, com a símbol de la vida,
RÁBAGO
106
RÁBAGO
107
Sense títol, 2007
Sense títol, 2009
Sense títol, 2011
RÁBAGO
108
RÁBAGO
109
Sense títol, 2010
Sense títol, 2011
Sense títol, 2010
RÁBAGO
110
RÁBAGO
111
Sense títol, 2008
RÁBAGO
112
Sense títol, 2010
RÁBAGO
113
Sense títol, 2009
El arqueólogo, 2009
Sense títol, 2008
El gran timonel, 2007
El taller del pintor, 2012
Sense títol, 2011
RÁBAGO
114
RÁBAGO
115
Sense títol, 2010
Sense títol, 2011
RÁBAGO
116
Heráclito, 2011
La borrasca, 2012
Lapidación, 2007
Nocturno, 2011
Sense títol, 2008
Sense títol, 2011
RÁBAGO
117
Sense títol, 2011
RÁBAGO
118
La caza, 2011
RÁBAGO
119
Sense títol, 2010
RÁBAGO
120
Los amigos, 2009
RÁBAGO
121
Sense títol, 2011
RÁBAGO
122
Fuego, 2009
RÁBAGO
123
La fiebre del oro, 2007
Ladrón de luz, 2007-2010
El lenguaje de los pájaros, 2008
RÁBAGO
124
RÁBAGO
125
La cometa, 2008
Esquiador, 2008
El buscador, 2009
RÁBAGO
126
RÁBAGO
127
Sembrador, 2009
RÁBAGO
128
La cosecha, 2011
RÁBAGO
129
El agua del Jordán, 2012
La parábola del pescador, 2012
RÁBAGO
130
RÁBAGO
131
Malabarista, 2012
RÁBAGO
132
Mercenario, 2012
RÁBAGO
133
La construcción, 2012
RÁBAGO
134
Nocturno, 2012
RÁBAGO
135
Llistat d’obres
OPS
Triunfo, 1972
Tinta sobre paper
33 × 23,5 cm
P. 14
Sense títol, 1972
Publicat a la revista Hermano Lobo
Tinta sobre paper
32,5 × 25 cm
P. 15
Sense títol, 1973
Publicat a la revista Hermano Lobo
Tinta sobre paper
25,5 × 50 cm
P. 16-17
Sense títol, 1973
Publicat a la revista Hermano Lobo
Tinta sobre paper
25 × 32,5 cm
P. 18
El té de las cinco, 1974
Publicat a la revista Hermano Lobo
Tinta sobre paper
50,5 × 41,5 cm
P. 19
Sense títol, 1974
Publicat a la revista Hermano Lobo
Tinta sobre paper
50 × 40 cm
P. 19
Sense títol, 1974
Publicat a la revista Hermano Lobo
Tinta sobre paper
49,5 × 20 cm
P. 20
Sense títol, 1974
Publicat a la revista Hermano Lobo
Tinta sobre paper
49 × 18 cm
P. 21
Sense títol, 1974
Publicat a la revista Hermano Lobo
Tinta sobre paper
25 × 32,5 cm
P. 22
Sense títol, 1974
Publicat a la revista Hermano Lobo
Tinta sobre paper
51 × 42 cm
P. 22
Sense títol, 1974
Publicat a la revista Hermano Lobo
Tinta sobre paper
50 × 40 cm
P. 22
Sense títol, c. 1974
Tinta sobre paper
50 × 41 cm
P. 23
Sense títol, c. 1976-1977
Tinta sobre paper
32,5 × 24,5 cm
P. 29
Sense títol, c. 1974-1975
Tinta sobre paper
50 × 40 cm
P. 24
Sense títol, 1977
Publicat a la revista
Cuadernos para el Diálogo
Tinta sobre paper
64 × 50,5 cm
P. 29
Sense títol, 1974-1975
Tinta sobre paper
42 × 33 cm
P. 25
Sense títol, c. 1974-1975
Tinta sobre paper
32,5 × 24,5 cm
P. 25
Sense títol, 1975
Publicat a la revista Hermano Lobo
Tinta sobre paper
32,5 × 25 cm
P. 25
Sense títol, c. 1976
Publicat a la revista
Cuadernos para el Diálogo
Tinta sobre paper
50 × 39,50 cm
P. 26
Sense títol, 1976
Publicat a la revista Hermano Lobo
Tinta sobre paper
58 × 43,5 cm
P. 26
Sense títol, c. 1976
Publicat a la revista
Cuadernos para el Diálogo
Tinta sobre paper
49,5 × 39 cm
P. 27
Sense títol, c. 1976
Publicat a la revista
Cuadernos para el Diálogo
Tinta sobre paper
50 × 38,5 cm
P. 27
Sense títol, 1976
Publicat a la revista
Cuadernos para el Diálogo
Tinta sobre paper
50 × 38,5 cm
P. 28
Sense títol, 1976
Publicat a la revista
Cuadernos para el Diálogo
Tinta sobre paper
54,5 × 45 cm
P. 28
La ría, 1984
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
64 × 50,5 cm
P. 30
La ría, 1984
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
64 × 50,50 cm
P. 31
La ría, 1984
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
64 × 50,50 cm
P. 31
La ría, 1984
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
64 × 50,50 cm
P. 32
La ría, 1984
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
64 × 50,50 cm
P. 32
La ría, 1984
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
64 × 50,50 cm
P. 33
La ría, 1984
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
64 × 50,50 cm
P. 33
La ría, 1984
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
64 × 50,50 cm
P. 34
La ría, 1984
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
64 × 50,50 cm
P. 34
La ría, 1984
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
64 × 50,50 cm
P. 35
La ría, 1984
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
64 × 50,50 cm
P. 35
Il·lustració per a un text
de Manuel Vicent, 1984
Publicat al diari El País
Tinta sobre paper
45 × 36,50 cm
P. 36
Il·lustració per a un text
de Manuel Vicent, c. 1984
Publicat al diari El País
Tinta sobre paper
45 × 36,50 cm
P. 36
Calamar Borde, 1984
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
46 × 35,50 cm
P. 37
Pequeño auto sacramental,
1984-1985
Publicat a la revista El Público
Tinta sobre paper
51 × 36,5 cm
P. 38
Pulpo Bobo, 1985
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
47 × 36,50 cm
P. 39
Rayuela, 1985
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
47 × 36,50 cm
P. 39
Dragoncillo municipal, 1985
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
47 × 36,50 cm
P. 40
Il·lustració per a La carne
es yerba de Manuel Vicent, 1985
Tinta sobre paper
45 × 36,50 cm
P. 41
137
Il·lustració per a La carne
es yerba de Manuel Vicent, 1985
Tinta sobre paper
45 × 36,50 cm
P. 41
Calendari «An Artist’s Progress»,
1992
Tinta sobre paper
50,5 × 36,5 cm
P. 48
Il·lustració per a La carne
es yerba de Manuel Vicent, 1985
Tinta sobre paper
45 × 36,50 cm
P. 42
Calendari «An Artist’s Progress»,
1992
Tinta sobre paper
50,5 × 36,5 cm
P. 48
Il·lustració per a La carne
es yerba de Manuel Vicent, 1985
Tinta sobre paper
45 × 36,50 cm
P. 42
Calendari «An Artist’s Progress»,
1992
Tinta sobre paper
50,5 × 36,5 cm
P. 49
Il·lustració per a La carne
es yerba de Manuel Vicent, 1985
Tinta sobre paper
45 × 36,50 cm
P. 43
Calendari «An Artist’s Progress»,
1992
Tinta sobre paper
50,5 × 36,5 cm
P. 50
Ayayay, 1986
Publicat a la revista Madriz
Tinta sobre paper
45 × 36,50 cm
P. 44
Calendari «An Artist’s Progress»,
1992
Tinta sobre paper
50,5 × 36,5 cm
P. 51
Bibliodocus, 1989
Publicat al llibre Bestiario d’OPS
Tinta sobre paper
47 × 36,5 cm
P. 44
Ciencias naturales, 1987
Aiguafort
75,5 × 56 cm
P. 45
Sèrie Santoral, 1987-1989
Aiguafort
75 × 56 cm
P. 46
Sèrie Santoral, 1987-1989
Aiguafort
75 × 56,5 cm
P. 46
Calendari «An Artist’s Progress»,
1992
Tinta sobre paper
50 × 36,5 cm
P. 47
Calendari «An Artist’s Progress»,
1992
Tinta sobre paper
50,5 × 36,5 cm
P. 47
El Roto
Riqueza, c. 2000-2001
Fotocòpia acolorida
50 × 35 cm
P. 58
Mi siglo, 2001
Fotocòpia acolorida
37 × 30 cm
P. 59
Metralla humanitaria, c. 2001
Fotocòpia acolorida
37 × 29 cm
P. 59
Recién casados, c. 2001
Fotocòpia acolorida
44 × 35 cm
P. 60
Sense títol, c. 2002
Tinta i guai× sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 61
La libre competencia, c. 2001
Tinta sobre paper
40 × 30 cm
P. 62
El combate, c. 2002
Tinta sobre paper
40 × 30 cm
P. 62
138
El retrato oficial, 2003
Tinta sobre paper
42 × 29,5 cm
P. 62
Seguridad, 2006
Fotocòpia acolorida
36 × 30 cm
P. 66
El monumento, 2007
Tinta sobre paper
40 × 29,5 cm
P. 71
Sense títol, 2009
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 80
Sense títol, 2009
Tinta sobre paper
30,5 × 34 cm
P. 85
Sense títol, 2011
Tinta i aquarel·la sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 92
Sense títol, c. 2003
Tinta sobre paper
40,5 × 29,5 cm
P. 62
Halloween, 2006
Fotocòpia acolorida
36 × 30 cm
P. 67
Náufrago, 2007
Tinta i aquarel·la sobre paper
40 × 30 cm
P. 71
Sense títol, 2009
Tinta i retolador sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 80
Sense títol, 2009
Tinta sobre paper
30,5 × 34 cm
P. 85
Sense títol, 2011
Tinta i retolador sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 93
El leñador, 2004
Tinta sobre paper
40 × 29,5 cm
P. 63
Espíritu navideño, 2006
Fotocòpia acolorida
36 × 30 cm
P. 68
Sense títol, 2008
Tinta i guaix sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 72
Sense títol, 2009
Tinta i guaix sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 80
Sense títol, 2009
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 86
Sense títol, 2011
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 94
Luces, 2004
Tinta i retolador sobre paper
37 × 29,5 cm
P. 63
Codicia, 2006
Tinta sobre paper
42 × 29,5 cm
P. 69
Sense títol, 2008
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 73
Sense títol, 2009
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 81
Sense títol, 2010
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 86
Sense títol, 2011
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 94
Diplomáticos, 2005
Tinta sobre paper
40 × 30 cm
P. 63
Entierro de un dictador, 2006
Tinta sobre paper
40 × 29,5 cm
P. 69
Sense títol, 2008
Tinta i guaix sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 74
Sense títol, 2009
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 81
Sense títol, 2010
Tinta i retolador sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 87
Sense títol, 2012
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 95
La conciencia obrera, 2005
Tinta sobre paper
40 × 30 cm
P. 63
Malos tratos, 2006
Tinta sobre paper
40 × 29,5 cm
P. 69
Sense títol, 2008
Tinta i retolador sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 75
Sense títol, 2009
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 81
Sense títol, 2010
Tinta i retolador sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 88
El menú, 2012
Tinta sobre paper
29,5 × 40,5 cm
P. 96
Gemelos, c. 2002-2003
Tinta, llapis i aquarel·la sobre paper
36 × 30 cm
P. 64
El demagogo, 2006
Tinta sobre paper
40,5 × 29,5 cm
P. 69
Sense títol, 2008
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 76
Sense títol, 2009
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 81
La confesión, 2010
Fotocòpia acolorida
32,5 × 35,5 cm
P. 89
Mala cosa, 2012
Tinta sobre paper
40,5 × 29,7 cm
P. 97
Ataduras, c. 2002-2003
Fotocòpia acolorida
36 × 30 cm
P. 64
La alfombra roja, 2006
Fotocòpia acolorida
36 × 30 cm
P. 70
Sense títol, 2008
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 76
Sense títol, 2009
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 82
Mulillas, 2010
Fotocòpia acolorida
32,5 × 36 cm
P. 90
Sense títol, 2012
Tinta sobre paper
30,5 × 34 cm
P. 97
Saludos en alta mar, 2003
Fotocòpia acolorida
36 × 30 cm
P. 65
Sense títol, 2007
Tinta sobre paper
33 × 30,5 cm
P. 70
El paseíllo, 2008
Fotocòpia acolorida
30 × 34 cm
P. 77
Sense títol, 2009
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 82
Pastoral, c. 2010
Fotocòpia acolorida
32,5 × 36 cm
P. 91
Sense títol, 2012
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 98
La fachada, 2004
Fotocòpia acolorida
36 × 30 cm
P. 65
El rearme, 2007
Fotocòpia acolorida
36 × 30 cm
P. 70
El efecto mariposa, 2008
Fotocòpia acolorida
30 × 35,5 cm
P. 78
Sense títol, 2009
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 82
Sense títol, 2010
Tinta i guaix sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 91
Sense títol, 2012
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 99
En el taller, 2005
Fotocòpia acolorida
36 × 30 cm
P. 66
Sequía, 2007
Fotocòpia acolorida
36 × 30 cm
P. 70
Sense títol, 2008
Tinta sobre paper
30,5 × 34 cm
P. 79
Sense títol, 2009
Tinta i guaix sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 82
Sense títol, 2010
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 92
Sense títol, 2012
Tinta i aquarel·la sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 99
El número uno, 2005
Tinta sobre paper
36 × 29,5 cm
P. 66
El juramento, 2007
Tinta i retolador sobre paper
40 × 29,5 cm
P. 71
Sense títol, 2008
Tinta sobre paper
30,5 × 34 cm
P. 79
Sense títol, 2009
Tinta i aquarel·la sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 83
Sense títol, 2010
Tinta i aquarel·la sobre paper
347 × 30,5 cm
P. 92
Sense títol, 2012
Tinta i retolador sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 100
La planta carnívora, 2006
Fotocòpia acolorida
36 × 30 cm
P. 66
Ejercicios espirituales, 2007
Tinta i retolador sobre paper
40 × 29,5 cm
P. 71
Sense títol, 2009
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 80
Sense títol, 2009
Tinta sobre paper
30,5 × 34 cm
P. 84
Sense títol, 2011
Tinta sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 92
Sense títol, 2012
Tinta i guaix sobre paper
34 × 30,5 cm
P. 101
139
Rábago
Dibuixos
Sense títol, 2009
Grafit sobre paper
70 × 50 cm
P. 108
Sense títol, 2011
Llapis gras i guaix sobre paper
70 × 50 cm
P. 109
Sense títol, 2007
Grafit i pigment sobre paper
76 × 56,5 cm
P. 109
Sense títol, 2011
Llapis gras i ceres sobre paper
76 × 56 cm
P. 110
Sense títol, 2010
Llapis gras i ceres sobre paper
50 × 70 cm
P. 111
Sense títol, 2010
Llapis gras i ceres sobre paper
56 × 76 cm
P. 111
Sense títol, 2008
Llapis gras i ceres sobre paper
76 × 56 cm
P. 112
Sense títol, 2010
Llapis gras i ceres sobre paper
76 × 56 cm
P. 113
Sense títol, 2011
Grafit i pigment sobre paper
76 × 56,5 cm
P. 114
Sense títol, 2009
Grafit sobre paper
76 × 56,5 cm
P. 115
Sense títol, 2008
Llapis gras, ceres i tinta sobre paper
70 × 50 cm
P. 115
Sense títol, 2010
Llapis gras i ceres sobre paper
76 × 56 cm
P. 116
140
Sense títol, 2011
Llapis gras i ceres sobre paper
76 × 56 cm
P. 116
La caza, 2011
Oli sobre tela
97 × 130 cm
P. 119
Malabarista, 2012
Oli sobre tela
73 × 100 cm
P. 132
Sense títol, 2008
Llapis gras, guaix i ceres sobre paper
70 × 50 cm
P. 117
Los amigos, 2009
Oli sobre tela
97 × 130 cm
P. 121
Mercenario, 2012
Oli sobre tela
114 × 146 cm
P. 133
Sense títol, 2011
Llapis gras i ceres sobre paper
76 × 56 cm
P. 117
Fuego, 2019
Oli sobre tela
97 × 130 cm
P. 123
La construcción, 2012
Oli sobre tela
81 × 116 cm
P. 134
Sense títol, 2011
Llapis gras i ceres sobre paper
76 × 56 cm
P. 118
La fiebre del oro, 2007
Oli sobre tela
114 × 146 cm
P. 124
Nocturno, 2012
Oli sobre tela
114 × 146 cm
P. 135
Sense títol, 2010
Llapis gras i ceres sobre paper
76 × 56 cm
P. 120
El lenguaje de los pájaros, 2008
Oli sobre tela
89 × 130 cm
P. 124
Sense títol, 2011
Llapis gras i ceres sobre paper
76 × 56 cm
P. 122
Ladrón de luz, 2007-2010
Oli sobre tela
81 × 116 cm
P. 125
Pintures
El taller del pintor, 2012
Oli sobre tela
90 × 116 cm
P. 114
El arqueólogo, 2009
Oli sobre tela
114 × 146 cm
P. 115
El gran timonel, 2007
Oli sobre tela
114 × 146 cm
P. 115
Heráclito, 2011
Oli sobre tela
97 × 130
P. 116
La borrasca, 2012
Oli sobre tela
114 × 146 cm
P. 116
Lapidación, 2007
Oli sobre tela
114 × 146 cm
P. 117
Nocturno, 2011
Oli sobre tela
73 × 92 cm
P. 117
La cometa, 2008
Oli sobre tela
89 × 130 cm
P. 126
Esquiador, 2008
Oli sobre tela
114 × 146 cm
P. 126
El buscador, 2009
Oli sobre tela
114 × 146 cm
P. 127
Sembrador, 2009
Oli sobre tela
114 × 146 cm
P. 128
La cosecha, 2011
Oli sobre tela
90 × 116 cm
P. 129
El agua del Jordán, 2012
Oli sobre tela
89 × 130 cm
P. 130
La parábola del pescador, 2012
Oli sobre tela
81 × 100 cm
P. 131
141
Textos en castellano
El dibujo de El Roto despierta todas las mañanas nuestra conciencia social desde las
Un viaje de mil demonios (y un par de ángeles)
páginas de opinión del periódico El País. Con una sola imagen —a veces acompañada
Centre d’art Tecla Sala
de una frase— Andrés Rábago nos invita a reflexionar sobre el mundo en que vivimos
y a ser críticos con la realidad que nos rodea.
A mediados de los años sesenta del pasado siglo, cuando más arreciaba lo masivo
Pero, aunque sus viñetas nos hagan reír, Andrés Rábago no es un humorista
como sinónimo de individual, aunque obviamente sin la intensidad actual, Andrés
gráfico. Su trabajo transita entre el arte y la comunicación, entre la sátira y la denun-
Rábago emprendió un viaje personal, alejado de las futilidades de su tiempo, para
cia social. Rábago es un pensador que pone su pluma al servicio de las ideas y de
dejar de ser un hombre sin atributos.
la conciencia social para desenmascarar las falsedades y las mentiras por medio
de la sátira.
Se valió, en primera instancia, de un seudónimo, OPS, que empezó a hacerse
su hueco en las publicaciones más críticas con una dictadura que, como tal, era
En L’Hospitalet tenemos el privilegio de descubrir «Un viaje de mil demonios
poco amiga del pensamiento libre. Aquel seudónimo le sirvió de amparo, que no
(y un par de ángeles)», la mayor exposición que se ha dedicado a este artista. Rábago
de escondite, para afrontar una introspección en su inconsciente en una suerte de
inició su trayectoria en 1968 bajo al firma de OPS y su pensamiento libre cobró
autoanálisis con el que no era difícil identificarse, habida cuenta de que la mugre
vida en las ilustraciones y viñetas que publicaba en revistas como Hermano Lobo,
de la que se iba desprendiendo en cada viñeta era la misma que embotaba la sensi-
La Codorniz o Ajoblanco, entre otras.
bilidad de todos nosotros. Los monstruos que OPS descubría al mirar en su interior
OPS dejó de publicar hace tiempo, pero Andrés Rábago sigue trabajando
eran los mismos que habían esclavizado nuestra razón hasta volverla demasiado
meticulosamente día tras día en su pintura profunda y poética —que firma como
perezosa para acometer el nuevo tiempo que intuíamos que habría de llegar más
Rábago— mientras nos interpela todas las mañanas desde las páginas del periódico,
bien pronto que tarde.
sacude nuestra conciencia y nos hace reflexionar con la viñeta de El Roto. Con los
De vez en cuando, sin embargo, lo social y lo político hacían acto de presencia
tiempos que corren, estoy segura de que la actualidad continuará proporcionándole
en aquellos dibujos satíricos y crueles, consciente su creador de que los vínculos
material de primera para sus trabajos.
comunitarios habían sufrido un serio quebranto durante el largo franquismo. Sin
No cabe duda de que esta producción, realizada por el Centre d’Art Tecla Sala,
sobresalto alguno, en el arranque de la siguiente década, los setenta, fue dejándose
tendrá muy buena acogida entre el público de L’Hospitalet y de otros lugares. Deseo
ver entonces un heterónimo: El Roto. Un heterónimo, sí, porque la personalidad del
que la disfrute.
mismo estaba claramente diferenciada de la del autor, que instaló a su criatura
certeramente en el plano de una conciencia civil, entendiendo desde el principio
Núria Marín i Martínez
Alcaldesa de L’Hospitalet
que su finalidad era la cumplir un servicio público y social: quebrar la condición del
individuo-masa para arrancarle de su postura de mero espectador de una realidad
disgregadora y anestesiante.
OPS y El Roto llegaron a transitar juntos una parte del camino (hay dibujos,
por ejemplo, en 1976, firmados por ambos), pero, mientras el primero, limpio ya de
excrecencias, deambulaba, en el dibujo y enseguida también en la pintura, por ámbitos
más estéticos, colindantes con la poesía visual, el segundo se iría afianzado, hasta
el día de hoy, como una de las firmas españolas más implicadas en reconstruir una
cohesión comunitaria y con la reivindicación del concepto de persona, acorralado por
el de individuo que había parido y consolidado la modernidad.
OPS, sin embargo, se iría silenciando como dibujante hasta la llegada del nuevo
siglo, haciendo alarde en esos postreros instantes de una intensidad y una excelencia
gráfica sin parangón alguno, en tanto el OPS pintor iniciaba una deriva, desde finales
de los ochenta, hacia lo que se podría considerar, con denominación propia de los
lingüistas, un ortónimo: Andrés Rábago, artífice de una obra propia cuya voz es la
que más se asemeja a los intereses más profundos de su creador, de igual nombre
y apellido que él, algo así como lo fue el Bernardo Soares para Fernando Pessoa.
142
143
El territorio del pintor Rábago, ciertamente, se desenvuelve en un plano más
elevado de conciencia, un plano que podemos tildar de metafísico, en el que «lo que
Los silencios de OPS
que contrarrestar esa actitud «pedagógica» a la que el Poder recurre, dado que, a
listos para aplicarles el oportuno psicoanálisis, viendo aquí y allá, por ejemplo, la
Felipe Hernández Cava
la postre, ellas serían el vehículo de la catarsis, tanto personal como colectiva, que
sublimación de represiones sexuales y de toda índole (yo me río, lo siento, cada
quería acometer, la encarnación visible de todas las pasiones abortadas y reprimidas
vez que uno de estos terapeutas del alma trata de convencerme de que los citados
por un sistema político que, lo pienso muy a menudo, caló hasta el tuétano de casi
sombreros hongos de Magritte son una representación del órgano sexual femenino).
todos nosotros. Tal vez por eso Rábago ha dicho a menudo que OPS trabajaba en la
Calificarlos o explicarlos sería, pues, tergiversarlos, empobrecerlos, y, en última ins-
limpieza individual de fondos, que es tanto como decir que necesitaba manipular las
tancia, confundirlos.
se dice» no puede ser fácilmente transmitido al tratarse de asuntos más espirituales
«España me pareció una inmensa tienda funeraria.»
(Eugenio F. Granell, hablando de su regreso a nuestro país en 1969)
que terrenales, y en el que él, a la manera de los artistas prerrenacentistas, libres aún
de la excesiva impronta del ego, actúa como modesto guía de un viaje, a través del
umbral que constituyen sus obras, por un cosmos del que no existe más cartografía
144
que la que el propio hacedor va definiendo a base de un mayor conocimiento de los
En el año 2001 Andrés Rábago decidió que una selección que preparamos entre
miles de excrecencias que todo español llevaba adheridas para, con el tiempo, poder
El mundo de OPS, poblado por muchos seres atemporales para conferir uni-
infinitos misterios de la verdadera e ignota realidad.
ambos para Círculo de Lectores se llamase El pabellón de azogue, un título afortunado
ser El Roto o ese pintor libérrimo y espiritual que es Andrés Rábago, a los que en oca-
versalidad a su discurso, no guarda relación con «lo maravilloso». Cada imagen nace
OPS-El Roto-Andrés Rábago se merecía esta amplísima exposición en Cataluña
para uno de sus heterónimos, El Roto, que desempeña diariamente una notable labor
siones vislumbrábamos ya en algunos destellos de aquella imaginación desanudada.
de una conciencia entregada a la razón y aspira a su mejor representación realista
que, producida por el Centre d’Art Tecla Sala, propone una mirada sobre su condición
como «catalizador social» al permitir que en sus dibujos se refleje, sintetizada con
Desembarazarse de todo ese lastre personal mediante un repertorio simbólico
posible. No estamos ante el orbe de unos sueños desconocidos sino ante una pesadi-
de artista trino capaz de traducir en imágenes tan diferentes niveles de la conciencia.
una lucidez que incluso duele, la parte más visible del mundo que nos ha tocado vivir.
muy bien seleccionado es lo que hace que hoy podamos asegurar que uno de los
lla familiar que podíamos reconocer, los que compartimos con él aquel período, como
Pero, hace algo más de cuatro décadas, cuando Rábago irrumpió en el pano-
retratos más fieles de la dictadura española, y por ende de cualquier dictadura, está
intrínsecamente objetiva y digna de crédito. Era, qué le vamos a hacer, el mundo de
rama de la sátira española firmando OPS, el modo de proceder de su ojo salvaje
encerrado en ese acervo de imágenes de las que él se purgaba a la par que los lecto-
nuestra cotidianeidad, una suerte de alternativo No-Do, aquel documental oficial
estaba en las antípodas. Era justo el de valerse de un espejo sin azogue (la glace
res, mediante una operación tan euforizante como desgarradora, nos íbamos también
de exhibición obligatoria en los cines, el que OPS nos enseñaba en las páginas de
sans tain de los surrealistas históricos) para hacernos partícipes de su particular
desprendiendo de nuestras impurezas. Con su clarificación, con su desembarazo de
Triunfo, Hermano Lobo o Cuadernos para el Diálogo, enfocado con otra lente y un
contemplación de un universo muy concreto: aquella dictadura del general Franco
la confusión, me doy cuenta a medida que el tiempo transcurre, nos estaba ayudando
distinto punto de vista, pero para nada suprarreal.
en la que la lucidez estaba bajo sospecha.
a reelaborar nuestros afectos, a esclarecer lo que de verdad anhelábamos. Y si hoy
A medida que él fue aproximando esas dos realidades, la canónica del Régimen
Hubo varios apasionantes tanteos gráficos hasta encontrar la fórmula más
los españoles arrastramos en nuestro interior aún muchas tinieblas es porque ese
y la real del Régimen, siempre sin perder el control visual de lo que estaba haciendo,
adecuada para que aquella subversión de la imagen deviniera lo más eficaz posible
trabajo de purga no lo recorrimos hasta el final, y de parte a parte, como Aristóteles
OPS se fue quedando a un lado para ceder su lugar a El Roto. Un yo daba paso a otro
y hubo, sobre todo, una fidelidad recurrente al silencio. Es cierto que existieron con-
entendía que debían acometerse las auténticas catarsis.
yo, ambos igual de comprometidos frente a ese Orden al que el Poder siempre quiere
tadísimas ocasiones en que OPS se valió de los bocadillos, añadiendo al espanto
Cada viñeta de OPS representaba lo impresentable con un sentido trágico tal
acostumbrarnos, un mismo problema afrontado con dos resoluciones distintas de
el subrayado de un tremendismo que le acercaba a la voz de Chumy Chúmez, pero el
que hoy continúa excitando nuestras visiones. Ese muchacho de aspecto bondadoso,
concepto, llegando ambos a convivir incluso unos cuantos años (OPS dejó de existir
recurso del silencio, en un país que negaba el derecho a la palabra, confería a aque-
como le calificó por aquellos días el poeta Félix Grande, bien distinto del monstruo
en el umbral de los noventa).
llas viñetas mudas una mayor coherencia ética y una condición de obras de lectura
físico que el común de los lectores imaginaba como el artífice de aquella iconografía
Así que ahora lo único que espero de los que lo revisitan y de los que visitan
más abierta.
de sadismo y masoquismo exacerbados, introducía en el humor español (un concepto
por vez primera aquella galería de «caprichos» es que se turben ante la realidad más
Dados como somos en este país a la etiquetación cómoda, no faltaron, al encon-
que le viene estrecho) un debate en el que exigía a la comunidad la búsqueda de un
familiar de unos días en los que este hombre manifestaba su pensamiento con unas
trarse con aquellas imágenes, los que vieron en su proyecto cierta mimesis de otros
nuevo sentido para la imagen, un distanciamiento de la violencia reinante a través
imágenes que valían tanto como ideas y que se imponían a nosotros sin el menor halo
creadores, como Roland Topor, uno de los fundadores del Grupo Pánico, o Magritte,
de la espectacularización (entendida esta en su versión de función que se ofrece
de misterio, quizá porque nacían de una voluntad más relacionada con el desvelo, y
cuando dibujaba hombres con sombrero hongo de un tiempo pretérito, o De Chirico,
a la contemplación intelectual) de esa misma violencia. Quería llegar, en suma, a
con la intencionalidad de despertarnos, que con el sueño.
en algunos de sus inhóspitos decorados, o, por qué no, nuestro Dalí, entregado por
donde la simple política no alcanzaba, manteniéndose estrechamente vinculado
aquel entonces a un publicismo que restaba mordiente a esa condición de «médium»,
a sus contemporáneos, en los que la vileza había hecho más mella de lo que imaginá-
que esta sí que le interesaba a Andrés, aplicado en transcribir las visiones más exas-
bamos, educados como estábamos desde nuestra más tierna infancia para escuchar,
perantes de un mundo personal. Olvidaban todos aquellos críticos que, por debajo
obedecer y tener confianza en la tiranía.
de las apariencias formales, corren otras corrientes subterráneas que producen
Si en apariencia se valió de cierto parentesco con el surrealismo, como ya he
hermanamientos más profundos que los de ciertas coincidencias estilísticas. Sus
mencionado anteriormente, se debió única y exclusivamente a que en la esencia de
dibujos estaban, a mi entender, más cerca de Los Caprichos de Goya que de cualquier
ese movimiento, continuamente renovado, que indagaba en los puntos de contacto
surrealista, onírico o metafísico con el que lo relacionaban.
del ámbito exterior y del íntimo, halló algunos valiosos resortes para la dislocación de
Lo que OPS emprendió en los años sesenta era, exactamente, una tarea que
la lógica y la liberación de su inconsciente («la provocación de la persona abismal»
ha preocupado desde la noche de los tiempos a todos los pensadores: confrontar lo
que mencionó Klee), pero ahí acaba toda similitud. La mente de Andrés Rábago, ayer
visible con lo invisible para extraer la copia más fiel del espíritu de su tiempo. Y para
como OPS y hoy como El Roto, se ha sentido mucho más interesada siempre en
ello debía encontrar unas imágenes lo suficientemente autónomas y sensibles con
trabajar lo consciente. Y haríamos mal en tratar de leer sus dibujos como símbolos
145
El Roto
último invierno. Y en efecto recuerdo muy bien que los noticieros se regodearon en
calculada y tozudamente ridiculizar al enemigo político y muy a menudo trabajar en
distintas, o quizás no tan distintas, pues todas en el fondo, como os acabo de decir,
Ángel González
la contemplación de miles de viajeros atrapados en los aeropuertos o en carreteras
favor de un partido político o un grupo de presión. De ahí que en los periódicos el
pretenden embaucarnos antes de arruinarnos la vida, sus andanadas contra la dema-
obstruidas por la nieve en vez de tenerlos bien informados sobre lo que les esperaba.
humor gráfico se planifique y controle con tanto cuidado como los editoriales, cosa
gogia y los tejemanejes del establishment médico-farmacéutico.
No sé vosotros, pero yo sigo sin salir de mi asombro al comprobar un día tras otro
La cosa llegó al colmo en el caso de la ola de frío siberiana, pues, una vez pasado
que tal vez ya no sea tan graciosa.
cómo la tradicional crónica de sucesos se ha ido haciendo cada vez más presente e
lo peor, alguna cadena siguió abriendo sus programas de noticias con imágenes
La sátira, en cambio, pretende ridiculizar o simplemente fustigar las malas
Baudelaire y el primer historiador de la caricatura, esta abrió los ojos cuando Jenner
influyente en los medios de comunicación. Todo parece haber ocurrido de repente, sin
de campos nevados, que sólo con la boca pequeña reconocieron haber tomado en
costumbres, y no se ocupa de tipos concretos, sino de arquetipos, siéndole ajena su
inventó la vacuna contra la viruela. De hecho, mucha gente sigue desconfiando de
que la mayoría de nosotros se diera casi cuenta, en un momento de despiste, aunque
pueblos de alta montaña, prolongando así, artificial e insidiosamente, la sensación
deformación física, pues obviamente esta sólo es elocuente cuando conocemos a los
las vacunas; y yo mismo de las que les ponen a nuestros perros como prevención
lo más probable es que no quisiéramos dar crédito a su popularidad, ni mucho menos
de impotencia ante la marcha de las cosas que les viene tan bien a los que mandan,
modelos. El objeto de la sátira no es por lo tanto bromear, sino moralizar; así que al
de enfermedades cuya existencia no parece suficientemente demostrada. La des-
creer que pudiera durar tanto.
y conste que lo que mandan es siempre resignación.
Curiosamente, o esto al menos aseguraba Champfleury, el amigo de Courbet y
satírico le podemos y debemos exigir fuertes y rectas convicciones morales, mientras
confianza hacia las novedades terapéuticas debe entenderse en el marco de una
Los programas de noticias de las cadenas de televisión, que es donde esa
Todo lo cual viene a cuento de algo que probablemente no sabéis de Andrés
que el mayor de los canallas puede ser un bromista memorable, como ocurrió en los
desconfianza hacia las novedades en general. Los dibujantes satíricos del siglo
tendencia resulta más llamativa, y digo yo que para no contrariar las distintas ideas
Rábago, El Roto, y que os va a explicar algunas cosas de su trabajo; y es que no
campos nazis de exterminio, donde a los judíos les dijeron que se desnudaran, que
se cebaron en casi todas, fueran de índole técnica, social o política; pero poco a
políticas de los espectadores, comienzan y acaban, bajo el nombre imponente, y casi
pretende ilustrar lo que ha sucedido, y por lo general sin consecuencias signifi-
iban a tomar una ducha, y luego los gasearon... Tenemos testimonios seguros de
poco se ha ido dejando de hacer bromas sobre todo ello, hasta culminar en el estado
intimidatorio, de «la imagen del día», con toda clase de sucesos; unos tristísimos,
cativas, sino lo que no deja de suceder y casi siempre en contra nuestra. O sea,
que algunos de los verdugos se partían de risa. «Bromas» parecidas se han vuelto a
de papanatismo modernólatra en el que nos encontramos. Os sorprendería saber la
como son los causados por las fuerzas desatadas de la naturaleza o por errores
que no dibuja al compás de esa actualidad que significativamente llaman rabiosa,
dar no hace mucho en Abu Ghraib.
enorme cantidad de chistes que se hicieron sobre los rayos X a raíz de su descubri-
catastróficos en la conducción de máquinas, y otros lisa y llanamente grotescos,
intentando sacarle todavía alguna punta a lo sucedido en los días inmediatamente
Por alguna razón que se me escapa, aunque tal vez tenga que ver con la diferen-
miento, mientras que ahora no recuerdo ninguno sobre cosas tan risibles, o incluso
como son atracos frustrados registrados por cámaras de videovigilancia que irreme-
anteriores. Por el contrario, El Roto va dibujando a su aire y cada día escoge entre
cia que Kant encontraba entre el color y el dibujo, siendo el primero más idóneo para
tan ridículas, como Internet, los teléfonos móviles, los viajes al espacio exterior, los
diablemente recuerdan aquellos programas de vídeos domésticos donde el mismo
esa masa de dibujos el que más le conviene a su ambiciosa averiguación de lo
expresar sensaciones y el segundo en cambio para comunicar ideas, y como si la pro-
trenes de alta velocidad o los tatuajes.
niño se caía una y otra vez de la misma bicicleta.
que corrompe esencialmente nuestra presencia sobre la tierra, si me permitís decirlo
bidad que Ingres atribuía al dibujo conviniera a la acción moralizante de la sátira mejor
En cambio, nunca le ha ido mejor a la clase de humor que no tiene como objeto
de esta manera un tanto grandilocuente.
que los garabatos o los «monos» que le bastan al caricaturista para hacernos reír, los
hacernos caer en la cuenta de lo que nos esclaviza, nos envilece o simplemente
Las grandes catástrofes naturales, terremotos, inundaciones o erupciones vol-
xix
cánicas, son con todo las grandes estrellas de esta nueva forma de entretenimiento,
Su idea de actualidad no es, pues, la que ahora se confunde con lo que acaba
grandes dibujantes satíricos han sido antes que nada grandes dibujantes, como es
nos aparta de lo que verdaderamente importa, sino despellejar al prójimo, y sobre
pues esos fenómenos no parecen culpa de nadie en concreto y parecen afectar a todo
de suceder, con los malditos sucesos, sino la que se desprende del término actual,
el caso de Goya, Hogarth, Daumier o Gavarni y, en tiempos más recientes, muchos
todo a los más desamparados. Más aún: REÍRSE DE TODO se ha convertido en una
el mundo, lo que no deja de ser un alivio para quienes en secreto gobiernan y echan
simplemente lo contrario de potencial; esto es, algo que se da de facto, activo, y que
de los que publicaron en L’assiette au beurre y fueron a su vez grandes pintores,
especie de consigna libertaria; pero ya veis que luego nadie se ríe de nada de lo
a perder este mundo. Y creo que otro tanto podría decirse de los crímenes sueltos,
si bien Andrés Rábago sospecha falto de auténtica realidad, no por ello cree El Roto
como Vallotton, Juan Gris, Kupka o Jacques Villon. Por cierto que Juan José Lahuerta,
que aprovecha a los ricos, como las autopistas, el cine y las maquinitas con que nos
y sólo en raras ocasiones inequívocamente monstruosos, con cuyos pormenores
que deja de actuar perniciosamente, como son, por ejemplo, y casi diría que sobre
profesor en la Politécnica de Barcelona y el mejor historiador del arte que tenemos,
sacan los cuartos. Y eso sin contar con la espantosa exacerbación de la broma que
nos abruman sin cesar y que cabe atribuir a la intrínseca maldad humana; fatalidad
todo, las tenebrosas y espantosas maquinaciones de unos pocos para vivir a costa
suele decir que desde Goya no ha habido en España un dibujante satírico comparable
se dio en los campos nazis de exterminio o en las cárceles iraquíes. No fue la poesía
esta tan consoladora como la de las catástrofes naturales o mecánicas, a pesar de
de la carne y la sangre de los demás, que tienen su expresión más desvergonzada
a El Roto. Creo que exagera un poco, y que entre tanto hubo algunos, sobre todo
lo que salió peor parado de Auschwitz, como dijo Adorno, sino la risa. Rescatarla de
que nadie ignora que algunas podrían haberse evitado y muchas se agraven por
en aquello que, según Adam Smith, constituye el programa mínimo del capitalismo:
catalanes, como Xavier Nogués o Joan Junceda, que tampoco estaban nada mal.
su prolongado y arraigado envilecimiento es una tarea imperativa y urgentísima que
culpa de la desidia o la codicia de los que mandan, como es por ejemplo que haya
«Todo para nosotros, nada para los demás», cuya magnánima versión neoliberal,
Pero antes de dar por acabada esta presentación del trabajo de El Roto, que me
tantos automóviles en las carreteras, causantes de muchísimas más muertes que
como con tanta gracia decía un campesino siciliano en Las parroquias de Regalpetra,
solicitan que no sea muy larga, permitidme un par de cosas más. Y en primer lugar
Claro que, bien pensado, ¿acaso la sátira tiene como objeto hacernos reír?
las aborrecidas drogas.
de Leonardo Sciascia, consiste en que unos tengan la libertad de comer y otros la de
sobre sus temas, que nunca dejan de ser los crímenes y abusos de los poderosos.
¿O más bien sacarnos de quicio? A diferencia de lo que ocurre con la risa, cuya
Pero, para no insistir en lo que evidentemente constituye un modo de atontar a
verles comer. A este respecto, la actualidad no conlleva novedad, sino que bien puede
El Roto suele ocuparse del doble rasero, o doble moral, o doble lenguaje, o como
causa, como dijo Georges Bataille, que estaba empeñado en definirla, no sería otra
la gente y tenerla distraída de los males que deliberada y maliciosamente le causan
tristemente ser vieja. Digamos, pues, que para El Roto la única noticia de actualidad
queráis llamarlo, con que estos se juzgan a sí mismos y juzgan a los demás, aunque,
que lo desconocido, la de la sátira sería lo conocido. Más aún: la sátira se ocupa
unos pocos, os diré que —resumiendo— Miguel Carcaño, el probable asesino de una
sería la que nos revela que esas fuerzas infernales siguen lamentablemente activas
como dice Noam Chomsky y de vez en cuando dicen ellos mismos en los dibujos de
de convencernos —contra la opinión popular, que en este caso muestra una triste
pobre chica sevillana, no me parece a mí peor, ni mucho menos, que la gran mayoría
a pesar de las nubes de cenizas volcánicas o las olas de frío siberianas.
El Roto, no tengan en realidad más que un solo rasero: el que declara y afirma con el
subordinación a los dueños de «lo que hay»— de que «lo bueno por conocer» vale
nos concierne a todos, y no sólo a quienes practican la sátira.
de los ricos, y que las fuerzas de la naturaleza no son tan destructivas como el sis-
En realidad, El Roto no practica la caricatura, como la mayoría de sus colegas,
mayor descaro su voluntad de dominio. Andrés me daba no hace mucho un ejemplo,
muchísimo más que «lo malo conocido». Ahí precisamente radica su admirable opti-
tema financiero internacional, por más que ahora se le haya hecho pronto evidente
sino la sátira. La caricatura se ocupa de lo sucedido recientemente, de lo que pasa
que no sé si llegó a publicar, en el que un ricachón decía, contrastando cómicamente
mismo; su confianza en arreglarlo todo de un plumazo. El pueblo acierta en cambio
a todo el mundo, menos a esos mismos ricos.
más que de lo que ya está pasando, aunque muy en particular de lo que acaban de
con algún compinche más hipócrita: «Los obreros tienen demasiados privilegios...»,
cuando en algunas ocasiones aconseja «reír por no llorar»... Para mí que los dibujos
o algo por el estilo.
de El Roto son de esa clase; tan equívoca, ciertamente, que hace plausible lo contra-
A propósito no sólo de la exageración y distorsión de ciertos sucesos, sino
hacer o decir los políticos, su principal y tradicional foco de atención. Lo suyo es la
también de lo que podría llamarse la inercia de su fatalidad, recuerdo ahora dos acon-
parodia, y no necesariamente la deformación física de un político en concreto, con
En mi condición de anticlerical, e incluso de enemigo de la religión, aunque sé
tecimientos que hicieron las delicias de los noticiarios: la nube de cenizas volcánicas
especial dedicación a los que un día dicen una cosa y al día siguiente la contraria.
muy bien que Andrés Rábago no lo es tan obcecadamente como yo, reconozco que
procedente de Islandia de hace dos años y la ola de frío procedente de Siberia de este
La intención de la caricatura sería hacer reír sin más, aunque en la práctica busca
me hacen mucha gracia sus sátiras de la Iglesia católica; y en un orden de cosas
146
rio: «llorar por no reír». No vayáis a descartarlo; al fin y al cabo, como creo recordar
que él mismo me dijo una vez, «el llanto es una forma de reír despacio».
147
Las pinturas de Andrés Rábago
Y decía que si las pinturas de Andrés Rábago nos parecen tan abrumadora-
«chistes»). Dejémosles, pues, las genealogías a los historiadores del arte, a los críti-
nos detiene a nosotros también y nos retiene y suspende como les ha sucedido a los
mente silenciosas, acaso sea por todo lo que se dice y se habla en El Roto, tanto
cos. El lenguaje de la vanguardia, hoy, cien años después, es ya para nosotros común
personajes que participan en esas escenas. ¿Qué es ello? Sentimos que ese silencio
más hondo y memorable cuanto más conciso y lapidario (y tiempo y lugar habrá para
y circulado. Lo hallamos en todas partes, en la alta cultura o en la cultura popular y de
y ese tono cálido, lo más evidente de ellas, nos resultan acogedores, nos amparan,
Cuanto sucede en las pinturas de Andrés Rábago sucede en silencio. Este del silen-
referirnos a ese hablar de El Roto, que encuentra en su brevedad, casi conceptista,
masas, en forma de cuadro museable o de calendario publicitario, sin que a menudo
nos asilan.
cio es acaso su rasgo íntimo más reseñable, como sus rasgos visibles, de los que
buena parte de su fuerza, como si se tratara de verdaderos aforismos en la mejor
podamos o sepamos distinguir unas de otras. Que las pinturas de Rábago se parezcan
hablaremos también, son otros. Pero llama la atención en ellas, ante todo, ese silencio
tradición de la literatura moral aforística, de Lichtenberg a Cioran, pasando por Nietzs-
a este o al otro pintor da un poco igual. Todos nos parecemos a alguien (y ay del que
que se extiende por todo el cuadro, un silencio silencioso. Hay también silencios
che; y para otro momento esa hibridación de OPS y El Roto en algunas de sus viñetas
no se parezca a nadie) y a la postre, si somos auténticos, como es el caso de Rábago,
Nos gusta reconocer en sus cuadros a las gentes, saber que son personas que
clamorosos (el del ruiseñor lo es, quiero decir ese silencio que sigue a su canción
mudas, que tantas semejanzas tienen a menudo, en tanto que dibujos, con algunas de
y en el suyo en grado superlativo, nada ni nadie se parece a nosotros. Los parecidos
trabajan con sus manos, que están cerca del agua, del fuego, del aire y de la tierra.
una noche de primavera, dormidos los húmedos campos, lejos de cualquier ciudad),
sus pinturas). Acostumbrados a que las figuras de sus viñetas se adelanten a nuestro
no son mejores o peores. Importa lo que somos, importa lo que estas pinturas son y
Que son solitarios y silenciosos. Que no parecen ni temer ni esperar, como los estoi-
o rumorosos, el que sigue o el que precede a la lluvia de una tormenta de verano, por
pensamiento y nos digan algo, por lo general atemporal, pese a nacer de hechos y
quieren ser, por lo que son, no por lo que parecen. De hecho podrían haberse revestido
cos, sino que viven en el recogimiento. Que son, como el espíritu, constantes en su
ejemplo. El silencio de las pinturas de Andrés Rábago es el silencio de los solitarios.
circunstancias cercanas y reconocibles por todos, acostumbrados a esa elocuencia
de cualquier forma del trecento italiano: ¿no hay algo en ellas arcaico y elemental,
labor y que dejan en un rincón de sus vidas, como deja el hombre fino en un rincón
No porque la mayor parte de las figuras que aparecen en esos cuadros sean seres
parva, acostumbrados en sus viñetas satíricas a escuchar, decía, en sus pinturas
y sus personajes, como los de Giotto o Fra Angelico, pareciendo caminar, no están
de sus labios, un lugar para la sonrisa que nos arranca el misterio, el prodigio, lo
solitarios que siguen siendo solitarios incluso cuando se acompañan de alguien, sino
parece suceder lo contrario: somos nosotros los que hemos de abrirles el alma y
detenidos esperando algo, el acontecer? Que Rábago haya recurrido a ese lenguaje
inesperado cuando se presentan ante nosotros sin malas intenciones. Que participan
porque se trata de silencios que son a nuestros pasos lo que nuestra sombra a noso-
hablar a los personajes que hay en ellas, que están esperándolo.
un tanto frío, pulido, esmaltado, tiene que ver no por lo que suena en él, sino por lo
de la autenticidad inconfundible de su creador como participaba aquel Alfonso Pérez de
Andrés Trapiello
Nosotros mismos nos sentimos atañidos por algo de lo que no puede hablarse,
como apenas podemos hablar de cierta poesía religiosa, mística.
Le ha oído uno algunas veces hablar al propio Andrés Rábago del alma, en la
que quiere decirnos: ese silencio, dicho además en el lenguaje del sentimiento, que
la de Unamuno, cuando tomó un tren para visitarlo en Salamanca con el fin de solici-
que cree como creemos todos, de una manera tan vaga como firme, un alma que
es siempre la temperatura del alma. Por eso advertíamos que los personajes de sus
tarle el indulto en la novela Niebla, gracia que se les concede a los toros bravos, pero
El silencio de su pintura viene subrayado en cierto modo, como en el caso del
está un poco por todas partes, no sólo en nosotros, sino en las cosas y en la pintura
cuadros están suspendidos en ellos, en silencio, esperando una voz, y esta la esperan
no a los grandes solitarios y silenciosos.
ruiseñor al que aludíamos, porque hay otra parte de la obra de Andrés Rábago que
también. Un alma que trasciende pero no es trascendental, un alma inmanente, como
en el tono más cálido.
es todo lo contrario, aquella en la que la imagen no es nada sin la palabra. Me refiero
la llamaba Juan Ramón Jiménez. No es ajeno a ello, quizá, el hecho de ser él persona
Pero suspendidos no quiere decir inactivos, por lo mismo que el silencio no
gado de malísimas intenciones, para esto tan excepcional: celebrar las pinturas de
a su trabajo como dibujante satírico con el seudónimo de El Roto. En tales dibujos
que practica la meditación, cuyo objeto es poder mirar todo lo nuestro desde un
es la inacción, al contrario. Percibimos algo religioso en sus pinturas. Al principio
un hombre al que nadie podría tildar de extraño viendo con cuánta naturalidad, y
sus figuras hablan siempre, no podrían no hacerlo, son en tanto que piensan en voz
lugar fuera del espacio y durante un tiempo fuera del tiempo. Así tal vez podríamos
no sabemos qué, como un generalizado ora et labora. Los personajes de sus cuadros
afabilidad, vive su inquietante mundo de solitario.
alta, son en tanto que dicen o, a menudo, por aquello a lo que aluden, sin tener que
explicar que el alma a la que él se refiere, la que nos piden sus cuadros, no tenga
son gentes modestas que viven de sus manos, que parecen ir y venir (ya hemos
concretarlo (esa es la alusión y la elipsis: un decir a medio desvelar).
propiamente edad, como tampoco ojos. Envejecemos, pero en nuestros ojos mira el
convenido que están esperando) como vive de las suyas el propio Andrés Rábago.
niño que fuimos, y la mirada no podría envejecer. Tampoco el alma lo hace, y el lenguaje
Ahí tenemos al malabarista, al pintor de brocha gorda, a los cazadores, a la mujer que
que entiende el alma, en pintura, es el sentimiento, en el que tampoco hay edad.
porta la luz, al pescador, al aguador, al bombero (y el propio Rábago llama nuestra
tros mismos: adondequiera vamos, no se despegará de nuestro lado. Adondequiera
vayan los cuadros de Andrés Rábago, les seguirá su silencio.
Y antes de seguir hemos de referirnos, desde luego, a este hecho significativo en alguien que ha sido y es, además de sí mismo, otro, siguiendo el mandato
148
de Rimbaud, aquel su célebre Je est un autre. Aunque no hemos de confundir a
Edad tienen, por el contrario, las formas.
atención sobre la importancia que el agua tiene en su pintura, como símbolo de la
Andrés Rábago con El Roto, como tampoco fue Andrés Rábago aquel OPS que dibu-
De estas ideas ha hablado uno con el pintor algunas veces. De estas cosas
vida, y uno llama a su vez la atención de su amigo recordándole que del agua hacía
jaba inquietantes escenas mudas (y, ojo, no confundir silencio con mudez, ni al
conviene hablar, sin embargo, sin levantar la voz, incluso sin terminar las frases. Con
nacer el pintor Ramón Gaya a la misma pintura), al niño de la cometa (los niños no
silencioso con el mudo), hemos de tener presente que Andrés Rábago es, diríamos
sobrentendidos. Quien busque convencer con ellas a alguien habrá perdido su tiempo
juegan con su cometa, trabajan con ella y con el aire, por lo mismo que el adulto
como el pequeño filósofo de Azorín, Andrés Rábago, alguien que es en su pintura,
y lo habrá hecho perder. Decíamos que el alma de sus pinturas no tiene edad, pero
juega con fuego, y aquí hay también algunos personajes que juegan con el fuego), al
que es pintura.
sí la tienen las formas en las que están pintadas, el traje que ha querido darles. Las
que indaga en las raíces de la tierra, al mercenario herido…
Claro que el Andrés Rábago que fue en tiempos OPS es en la actualidad, a ratos,
formas son principalmente tiempo, modo, lugar. Todos hablamos de una manera, los
Todos ellos hacen cosas y no nos extraña en absoluto vérselas hacer. Es propio
El Roto. De hecho se levanta siendo El Roto, con su viñeta satírica en El País, pero deja
pintores pintan cada cual con la suya. Nos distinguen por ella, y sabrán de nosotros
del hombre hacerlas. Y las hacen en silencio, y de pronto, advertimos nosotros el
de serlo en cuanto se pone delante del caballete o hace vida corriente con su familia
y de nuestro tiempo sólo con mirar esas maneras. Las formas de las pinturas de
misterio que rodea a esos personajes: saber que son en tanto que callan, como los
y sus amigos. En ese punto es Andrés Rábago, un hombre alto, flaco, de modales
Andrés Rábago remiten a una época concreta de la vanguardia. No es difícil encontrar
de sus viñetas son en tanto que dicen.
reposados y distinguidos, cabeza de caballero de El Greco y cabellera de don Quijote,
para estas pinturas unos precedentes en la vanguardia europea, como tampoco nos
Y llegados a este punto acaso hayamos llegado al meollo de las pinturas de
y de carácter reservado, pero sumamente afable, risueño podríamos decir, lo que aún
resultará difícil encontrarles a sus dibujos parentescos en dibujantes españoles. Que
Andrés Rábago, a su misterio, esa alma de la que siempre nos resultará difícil decir
parece hacer más excepcionales esas viñetas diarias en las que ha cristalizado el más
si surrealismo, que si constructivismo, que si tubismo, como decía el vanguardista
algo en su justo punto.
fino, discreto y desolador espíritu crítico de nuestra época, tan cercano a menudo a
Francisco Vighi con un humor finísimo: «que si patatín, que si patatán» (y he traído a
Son desde luego pinturas de clima, pinturas literarias. Pero la pintura no es
las truculencias de Gutiérrez Solana, que fue, como el propio Rábago, un ser puro,
colación al humorista Vighi porque no ha de olvidársenos que a las a menudo deso-
literatura ni tampoco clima, sino aire. Percibimos en ellas algo extraño, algo que está
delicado y bondadoso, ocupado de las cosas, nunca de medirse con los demás.
ladoras y dramáticas viñetas de El Roto la gente común todavía las sigue llamando
sucediendo, aunque no acabamos de saber qué exactamente. Algo, sin embargo,
Se me ha convocado en un mundo estrepitoso y precipitado, y a menudo car-
149
English Texts
Every morning, one of El Roto’s drawings awakens our social conscience from the
A Hell of a Journey (with a Touch of Heaven)
Opinion pages in the El País newspaper. With one single image—sometimes accom-
Centre d’art Tecla Sala
panied by a phrase—Andrés Rábago invites us to reflect about the world we live in
and view the reality surrounding us with a critical eye.
In the mid-1960s, when the individual’s identification with the masses was on the
However, even if his cartoons may make us smile, Andrés Rábago is not a
rise, although obviously not to the extent it is today, Andrés Rábago embarked on a
humorous cartoonist. His work walks the line between art and communication,
personal journey, stepping back from the futilities of his times to cease being “a man
between satire and social criticism. Rábago is a thinker who puts his pen at the
without qualities.”
service of ideas and social conscience to unmask falsehoods and lies through satire.
He began by using a pseudonym, OPS, with which he began to make a place
In L’Hospitalet we have the privilege of hosting A Hell of a Journey (with a Touch
for himself in the publications that were most critical of a dictatorship which, as such,
of Heaven), the largest exhibition ever held of this artist’s work. Rábago began his
was not particularly keen on freedom of thought. He used that pseudonym as a shelter
career in 1968 signing as OPS, and his freedom of thought came to life in the illustra-
(not a hideaway) from which to delve into his unconscious in a kind of self-analysis
tions and cartoons that he published in magazines such as Hermano Lobo, La Codorniz
with which it was easy for us to identify, given that the grime he scraped off in each
or Ajoblanco.
cartoon was the same as that which was clogging all of our sensibilities. The monsters
OPS ceased to publish a long time ago, but Andrés Rábago continues to work
that OPS discovered when he looked inward were the same ones that had enslaved
meticulously day after day on his profound, poetic painting—which he signs as
our sense of reason until they rendered it too lazy to take on the changing times that
Rábago—while also reaching out to us every morning from the pages of the news-
we sensed were fast approaching.
paper, shaking our conscience and provoking our thoughts with a cartoon by El Roto.
Every now and then, however, social and political elements appeared in those
Given these turbulent times, I am sure that current events will provide him with first-
cruel, satirical drawings, stemming from the artist’s awareness that community bonds
rate material for his work.
had suffered severe damage during the long years under Franco. At the beginning of
This exhibition, produced by the Centre d’Art Tecla Sala, is sure to be well
received by the public from our city and from beyond. I hope you all enjoy it.
the following decade, the 1970s, we began noticing the emergence of a heteronym:
El Roto. And a heteronym it was, because El Roto’s personality was clearly different
from the author’s, who cunningly placed his creation in the realm of civil conscious-
Núria Marín i Martínez
Mayor of L’Hospitalet
ness, knowing from the start that its purpose was to perform a public and social ser­
vice: to shatter the “mass-man’s” condition by pulling him out of his role as a passive
spectator of a disruptive, anesthetizing reality.
OPS and El Roto actually walked part of the road together (some drawings from
1976 were signed by both, for example). But while the former, having shed his excrescences, ventured into more aesthetic realms verging on poetry in his drawings, and soon
thereafter in his paintings, the latter gradually established himself in the position he still
holds today as one of the Spanish names most associated with a strong commitment to
rebuilding community cohesion and reclaiming the notion of personhood that had been
pushed into a corner by the concept of the individual born and consolidated by modernity.
However, OPS the draftsman gradually fell silent until the arrival of the new
century, exhibiting his last throes with a degree of intensity and graphic excellence
like none other. Meanwhile, in the late 1980s OPS the painter veered off towards
what could be described with a term borrowed from linguistics, an orthonym: Andrés
Rábago, responsible for a body of work all of his own whose voice is closest to its
creator’s deepest concerns, and bearing his same first and last names, much like what
Bernardo Soares was to Fernando Pessoa.
The world of Rábago, the painter, unfolds on a higher level of consciousness,
a level we could qualify as metaphysical, in which “what is said” cannot be easily
151
conveyed because it consists of matters more spiritual than earthly, and in which he,
The Silences in OPS
system which, I often think, chilled almost all of us to the marrow. That may be why
The world of OPS, populated by many timeless beings to make his discourse
like Pre-Renaissance artists not yet encumbered by the overwhelming imprint of the
Felipe Hernández Cava
Rábago has often said that OPS worked on cleaning out individual closets, which is
universal, is not related to “the marvelous.” Each image stems from a consciousness
the equivalent of saying that he needed to handle the thousands of excrescences
devoted to reason, and aspires to its best possible realistic representation. We are not
attached to every Spaniard so that over time he could become El Roto or that utterly
dealing with the realm of unknown dreams, but with a familiar nightmare that those
free, spiritual painter by the name of Andrés Rábago, of whom we had already caught
of us who shared that period with him could recognize as intrinsically objective and
the occasional glimpse in flashes of that unleashed imagination.
plausible. It was, whether we liked it or not, our everyday world, a sort of alternative
ego, acts as a humble travel guide, leading us across the threshold of his works into
a cosmos for which there is no cartography beyond what its maker maps out from a
“Spain struck me as a gigantic funeral home.”
(Eugenio F. Granell, on his return to Spain in 1969).
deeper knowledge of the boundless mysteries of true and uncharted reality.
OPS-El Roto-Andrés Rábago deserved this major exhibition in Catalonia.
Produced by the Centre d’Art Tecla Sala, the show explores the threefold character
In 2001, Andrés Rábago decided to name the selection we had jointly prepared for the
Stripping off all that personal baggage by using a carefully selected symbolic
No-Do—the official documentary newsreel that was mandatory viewing in movie
of an artist who is capable of translating such different levels of consciousness
Círculo de Lectores El pabellón de azogue (The Silver Pavilion), an apt title for one of
repertoire is what makes it so that we can now safely say that one of the most
houses during the dictatorship—that OPS showed us in the pages of magazines such
into images.
his heteronyms, El Roto, who performs an admirable task as a “social catalyst” day
faithful portraits of the Spanish dictatorship—and of any dictatorship, for that mat-
as Triunfo, Hermano Lobo, or Cuadernos para el Diálogo, focusing with a different lens
after day by enabling his drawings to reveal the most visible part of the world we are
ter—is contained within this legacy of images of which he proceeded to purge
and another point of view, but by no means suprareal.
fated to live in, summed up with such lucidity that it hurts.
himself while we, his readers, also cast off our impurities in a process as euphoric
As he drew those two realities together, the official reality of Franco’s Regime and
152
However, slightly over four decades ago, when Rábago appeared on the Span-
as it was harrowing. As he shed his light, as he rid us of confusion—I have realized
its actual reality, never losing visual control of what he was doing, OPS was gradually
ish satirical scene signing as OPS, the way he proceeded with his savage eye was
over time—he was helping us reconsider our affections and clarify what we really
cast aside to make way for El Roto. One identity ushered in the next, both equally
altogether different: it consisted of using an unsilvered mirror (the original surreal-
wished for. And if we Spaniards continue to carry as many skeletons around with us
committed against that Order which Power always wants us to get used to, the same
ists’ glace sans tain) to draw us into his particular vision of a very specific world: the
today, it is because we did not follow that purge to the limit, from beginning to end,
problem approached from two different conceptual perspectives, with both actually
dictatorship led by General Franco, in which lucidity was under suspicion.
the only way Aristotle believed true catharsis could be achieved.
overlapping for several years (OPS ceased to exist in the early 1990s).
He made several graphic attempts before he came upon the right formula to
Each one of OPS’s drawings portrayed the unportrayable with such a sense of
So now all I hope for those revisiting him or visiting that gallery of Caprichos
enable that visual subversion to achieve its greatest effectiveness, and, above all,
tragedy that they continue to excite our visions today. That kind-looking young man,
for the first time is that they will be moved by that utterly familiar reality of a time
he was recurrently faithful to silence. It is true that there were some rare occasions
as the poet Felix Grande described him at the time, so different from the physical
when this man expressed his thoughts with images worth as much as ideas and that
when OPS used speech bubbles, adding to the horror an accent on the grotesque
monster that the common reader imagined as the mastermind of that iconography of
reached us without the slightest aura of mystery, perhaps because they stemmed
that likened him to Chumy Chúmez; but resorting to silence in a country that denied
extreme sadism and masochism, presented Spanish humor (a concept too restrictive
from an urge that was more related to wakefulness, and to the intention of awaken-
the right of speech endowed those speechless cartoons with greater ethical weight
in this case) with a debate in which it demanded that society search for a new mean-
ing us, than to dreams.
and the ability to provide more open interpretations.
ing for the image, that it take some distance from the prevailing violence by means
Given as we are in this country to pigeonholing, there were those who, faced
of the spectacularization (understood in the sense of a function that is available for
with those images, viewed them as a certain mimesis of other artists such as Roland
intellectual contemplation) of that violence. Ultimately, he wanted to reach beyond
Topor, one of the founders of the Pánico group, or Magritte, when he drew men in
the realm of politics while remaining closely bound to his contemporaries, in whom
bowler hats from a time past, or De Chirico in one of his bleak scenarios, or—why
vileness had left a deeper mark than we realized, having been taught—as we were,
not—even Dalí, embarked at the time on an urge for popular appeal that took the
from a very tender age—to listen, obey, and place our trust in the tyranny.
edge off his role as a “medium”—a role which did interest Andrés, intent on tran-
If Rábago appeared to make use of a certain association with surrealism, as
scribing the most exasperating visions from his inner world. What all those critics kept
I mentioned earlier, it was solely because in the essence of that movement in constant
on overlooking was that beneath that formal appearance, other underlying currents
flux, which inquired into the connections between the inner and outer realms, he
led to affinities that lay deeper than certain stylistic coincidences. In my view, his
found some valuable tools for unhinging logic and liberating the unconscious (Klee’s
drawings were closer to Goya’s Caprichos than to the works of any surrealist, oneiric,
exploration of the individual’s inner depths) but that is as far as the similarity goes.
or metaphysical artist with whom others may have associated him.
Andrés Rábago’s mind, as OPS before and now as El Roto, has always shown a far
What OPS took upon himself in the 1960s was precisely the task that has
greater interest in working with the realm of consciousness. We would be mistaken
been a concern to all thinkers since the dawn of time: to confront the visible with the
if we were to view his drawings as symbols to be duly psychoanalyzed, for example,
invisible in order to draw out the most faithful copy of the spirit of his times. And to
seeing the sublimation of sexual and all other sorts of repressions left and right
do so, he had to find images that were autonomous and sensitive enough to counter
(I can’t help laughing every time one of those therapists of the soul tries to convince
that “pedagogical” attitude that Power resorts to, given that ultimately they would be
me that Magritte’s bowler hats represent female sex organs). To qualify or explain
the vehicle for the personal and collective catharsis that he wished to undertake, the
them would therefore imply misconstruing and impoverishing them—and, ultimately,
visible embodiment of all the passions that were aborted and repressed by a political
confusing them.
153
El Roto
newscasts with shots of snow-covered fields, barely acknowledging having filmed
point of satire is not to joke, but to moralize, so we can and must demand that the
questionable legitimacy. Mistrust of therapeutic innovations must be considered within
ÁNGEL GONZÁLEZ
them in high mountain villages, thus artificially and insidiously reinforcing the sense
satirist have strict, strong moral convictions, whereas the greatest of bastards can be
the context of wariness towards innovations in general. 19th-century satirical cartoon-
of helplessness regarding the unfolding events that so well serves those in charge—
a memorable jokester, as we know from the Nazi concentration camps, where Jews
ists poked fun at almost all of them, whether technical, social, or political. But they
those who mostly seem in charge of demanding resigned acceptance.
were told to strip naked for a shower and then were sent into a gas chamber instead.
have gradually ceased to be the subject of humor, to the point of idiotic modernolatry
Reliable witnesses claimed that some of the executioners were laughing their heads
that we are witnessing today. You would be surprised to know how many jokes were
off. Similar “practical jokes” surfaced not long ago in Abu Ghraib.
made about X-rays after their discovery, whereas now I cannot recall any jesting about
I don’t know about you, but I continue to be amazed when I see, day after day, how
dramatic accident and crime reports are being given increasing attention by the media.
All of this is relevant to something you may not know about Andrés Rábago,
This all seems to have suddenly happened without most of us even noticing, in a
“El Roto,” and that will explain certain things about his work: he does not intend to
moment of distraction, although most likely we just didn’t want to acknowledge their
illustrate what has occurred, and usually without significant consequences, but rather
For some reason that escapes me—although it may have to do with the differ-
popularity, and much less believe they could persist for so long.
focuses on what does not cease to occur, and almost always against our favor. So he
ence Kant perceived between color and drawing, the first being better for express-
things as laughable or even as ridiculous as the Internet, cell phones, space travel,
high-speed trains, or tattoos.
TV news reports—where, I believe, this trend is most apparent and, I would say,
does not draw in the wake of those current events significantly referred to as break-
ing sensations and the latter for conveying ideas, and as if the probity that Ingres
However, times have never been better for the kind of humor that does not
designed to avoid touching on the range of differing political positions held by their
ing news, trying to squeeze out a last drop from what happened the day before. On
attributed to drawing were more appropriate for the moralizing purpose of satire than
attempt to raise our awareness of what is enslaving us, debasing us, or simply
viewers—begin and finish with the imposing, almost intimidating title “Image of the
the contrary, El Roto draws at his own pace, and every day he chooses from among
the scribbles or doodles that are enough for a caricaturist to make us laugh—great
driving us away from what really matters, but rather delights in tearing others apart,
Day,” containing all sorts of lurid news clips. Some are tragic, such as those reflecting
his mass of drawings the one that best suits his ambitious quest to unveil that which
satirical cartoonists have been, above all, great draftsmen. This is true of Goya,
and particularly the most vulnerable. What is more, LAUGHING AT EVERYTHING has
the force of nature coming unleashed or catastrophic accidents due to human error in
is essentially corrupting our presence on the earth, if I may make such a grandiose
Hogarth, Daumier, or Gavarni, and, more recently, of many of the artists who published
become a sort of libertarian motto, but then nobody seems to laugh at what benefits
handling heavy equipment. Yet others are less dramatic and slightly grotesque, such
statement.
in L’assiette au beurre and were great painters as well, such as Vallotton, Juan Gris,
the rich, such as the highways, the movies, or the slot machines that are putting our
as thwarted holdups recorded on surveillance cameras which invariably remind us of
His idea of what is current is not about what is usually referred to as current
Kupka, and Jacques Villon. And incidentally, Juan José Lahuerta, a professor at the
money into their pockets. And that’s not even counting the terrifying exacerbation of
those home videos where the same child falls off the same bike over and over again.
events, what just happened, including those awful crime and accident reports. He uses
Polytechnic University in Barcelona and the finest art historian in Spain, often says
the practical jokes that occurred in Nazi death camps and Iraqi prisons. Poetry was not
Major natural catastrophes—earthquakes, floods, and volcanic eruptions—are
the notion of current as the opposite of potential; it is something that actually happens,
that since Goya there has not been a single satirical cartoonist in this country who
what suffered most following Auschwitz, as Adorno claimed; laughter had it worse. To
the shining stars in this new form of entertainment, since no one seems to be account-
something active, de facto, and if Andrés Rábago suspects it is lacking in reality, that
could compare with El Roto. I think that may be a slight exaggeration, and that there
rescue it from its extended and deep-rooted debasement is a crucial and urgent task
able for them and they appear to affect everyone, which is certainly a relief for those
is no reason for El Roto to believe it does not act with evil intent, as do the sinister,
have been a few since, particularly Catalan, such as Xavier Nogués or Joan Junceda,
that concerns us all, and not only the satirists.
covertly governing and ruining this world. And I believe the same could be said about
horrific machinations of a few who, for instance—and I would add that above all—live
who are not to be dismissed.
the assorted crimes, only some of them of a truly monstrous nature, the details of
at the expense of others’ flesh and blood; who shamelessly play out the idea of what,
But before I draw this presentation of El Roto’s work to a close—and I was
to get on our nerves? Unlike what happens with laughter, the cause of which, accord-
which are constantly imposed upon us and which we must blame on intrinsically evil
according to Adam Smith, is the basic motto for capitalism: “Everything for us, nothing
asked to keep it short—allow me to add a few more comments. First of all, regard-
ing to Georges Bataille—who was determined to define it—was none other than
human nature. That is a misfortune about as comforting as natural or mechanically-
for anyone else,” the magnanimous neo-liberal version of which, as a Sicilian peasant
ing his subject matter, which always revolves around the crimes and abuses of the
the unknown, the cause of satire is what is known. And what is more, satire aims to
induced catastrophes, though everyone realizes that some of those problems could
so aptly put it in Leonardo Sciascia’s The Parishes of Regalpetra, means having the
powerful. El Roto tends to focus on the double standard, duplicity, or double language,
convince us—contrary to popular opinion, which in this case unfortunately succumbs
have been avoided and many are aggravated by the neglect or greed of those in power,
freedom to eat while others have the freedom to watch them eat. In this sense, current
whatever you choose to call it, with which they judge themselves and judge others,
to the rulers of “that’s just the way it is”— that better the devil you know than the
as is the case, for example, of the overabundance of vehicles on the roads causing
does not imply new; sadly, it may be very old indeed. So let us say that for El Roto
even though, as Noam Chomsky has said and they themselves occasionally say in El
angel you don’t. That is precisely at the root of its admirable optimism: its trust in fixing
many more deaths than all of those hateful drugs.
the only current news is that which informs us that the hellish forces unfortunately
Roto’s drawings, they actually go by only one single standard: that which clearly and
everything in one fell swoop. Whereas the popular saying is on the mark in sometimes
continue to persist despite the volcanic ash clouds and Siberian cold fronts.
shamelessly reflects and confirms their yearning for control. Andrés recently showed
advising us to “laugh to keep from crying.” To my mind, El Roto’s drawings are of that
However, so as not to harp on what is clearly a means to numb people and
Although, come to think of it, is the purpose of satire to make us laugh, or rather
distract them from the evils deliberately and maliciously caused by a few, I will say,
In fact, El Roto does not work with caricature, as do most of his colleagues, but
me an example, which may or may not have ended up being published, in which a fat
nature: so ambiguous, in fact, that the opposite could equally apply: “cry to keep from
in summary, that Miguel Carcaño, the presumed murderer of a poor young girl from
rather with satire. Caricature focuses on what recently took place, on what is currently
cat said to a more hypocritical cohort of his, “The workers have too many privileges,”
laughing.” Do not rule that out: after all, as I seem to remember his once telling me,
Seville, does not strike me as any worse than most rich people, and that the forces
going on instead of what has already been unfolding, and quite particularly on what
or something along those lines.
“crying is a form of laughing slowly.”
of nature are not as destructive as the international financial system, as much as
politicians, its primary and usual focus of attention, have just done or said. It uses
From my anticlerical position, or even as an enemy of religion, though I am fully
that may have now become apparent to everyone, except to those same rich people.
parody, and not necessarily by tearing apart a given politician, focusing especially on
aware that Andrés Rábago is not as hardline in this respect as I am, I must admit that I
With regard not only to the exaggeration and distortion of certain events reported
those who say one thing one day and reverse their position the next day. The idea in
am particularly amused by his satire of the Catholic Church; and in a different order of
in the media, but also to what could be referred to as the inertia of misfortune, two
caricature is simply to make the viewer laugh, though in fact it deliberately and persis­
things—or perhaps not so different because, as I mentioned before, they all basically
cases come to mind that were splashed all over the news: the cloud of volcanic ash
tently seeks to ridicule the political opponent and often reflects the vision of a political
intend to deceive us before ruining our lives—by his criticism of the demagogy and
that rose over Iceland two years ago and the cold front that swept across Europe from
party or a pressure group. That is why political cartoons in newspapers are as carefully
scheming of the medical and pharmaceutical establishment.
Siberia last winter. I distinctly remember that the newscasts focused on the thousands
planned and chosen as editorials, which, come to think of it, may not be funny at all.
According to Champfleury, a friend of Courbet and Baudelaire and the first his-
of travelers stuck in airports or on snow-bound roads rather than properly informing
Satire, on the other hand, aims to ridicule or simply criticize bad habits, and is
torian of caricature, this genre interestingly enough came to life when Jenner invented
them about what to expect. Things reached an extreme point in the reports on the
not concerned with specific types but rather with archetypes, overlooking physical
the smallpox vaccine. The fact is that many people continue to distrust vaccines; I
severe cold wave when, after the worst was over, one network continued opening its
quirks which only work when we are familiar with the subjects in question. Thus, the
myself am skeptical of the ones they want to give to our dogs to prevent diseases of
154
155
Andrés Rábago’s Paintings
As I was saying, if Andrés Rábago’s paintings strike us as overwhelmingly silent,
cartoons are referred to by the common Spanish reader as chistes, gags.) So let us
something also freezes us, holds us back and suspends us, as happened to the char-
it may be because of everything that is said and spoken in El Roto, so much deeper
leave genealogies to art historians and critics. Now, a century later, the language of
acters in these scenes. What is it? We feel that this silence and this warm tone—their
and more memorable the more concise and lapidary it is (and there will be a time and
the avant-garde is well-trodden ground. We find it everywhere—in high culture, in
most evident features—are comforting, sheltering, enveloping.
Everything that occurs in Andrés Rábago’s paintings occurs in silence. This silence of his
a place to refer to El Roto’s speech, whose strength lies in a brevity worthy of 17th-
popular culture, in mass media, in museum art or in advertising calendars—and it
may be his most noteworthy intimate feature; his visible features, which I will refer to in
century Conceptismo, as if it contained true aphorisms in the best aphoristic moral
often becomes hard to tell them apart. Whether Rábago’s paintings resemble one
due time, are others. But what stands out in these pieces, above all, is that silence that
literary tradition, from Lichtenberg to Cioran or Nietzsche; at another moment we will
painter or another is not the point. We all resemble someone (and woe to he who
We like to recognize the people in Rábago’s paintings, to know that they work
spreads out over the entire painting, a silent silence. There are also blaring silences
discuss that hybrid of OPS and El Roto in some of his wordless cartoons that are often
resembles no one) and ultimately, if we are the real thing, as Rábago is to the utmost
with their hands, that they are close to water, to fire, to air, and to earth. That they are
(the silence of the nightingale, I mean the silence that follows its song at night in the
so similar to his paintings, only in drawing form.) Accustomed as we are to the figures
degree, nothing and no one resembles us. Likenesses do not make us any better or
silent and alone. That they do not appear to fear nor expect, like the stoics, but rather
spring, when the moist fields sleep, far from the city), and murmuring silences, like
in his cartoons anticipating our thoughts and telling us something (usually something
worse. What matters is what we are, what these paintings are and wish to be, for
live a life of retreat. That they are, like the spirit, constant in their laboring and that
the one following or preceding rain in a summer storm, for example. The silence in
timeless, despite having stemmed from familiar events and circumstances, recogniz-
what they are, not for what they resemble. In fact, they could have taken on any form
they leave in a corner of their lives, as the refined man does in a corner of his mouth,
Andrés Rábago’s paintings is the silence of solitude. Not because most of the figures
able to us all), accustomed as we are to that restrained eloquence, accustomed as we
from the Italian Trecento. Isn’t there something archaic and elementary about them?
a place for the smile that we break into when the mystery, the wonder, the unexpected
that appear in these paintings are loners who continue to be alone even when they are
are to listening in his satirical cartoons, in his paintings the opposite seems to occur.
Don’t their characters, like those of Giotto or Fra Angelico, appear to be walking, yet
appear before us without any bad intentions. That they are endowed with their author’s
in someone else’s company, but because these silences are to our footsteps what our
We are the ones who must open up our souls and speak to the characters within them,
freeze in expectation of what is about to occur? The fact that Rábago has resorted to
unmistakable authenticity, as Alfonso Pérez was imbued with Unamuno’s when he took
shadows are to ourselves: they will never leave us no matter where we go. Wherever
who are waiting for us to do so.
this rather cold, polished, enameled language is not so much due to what resounds
that train in the novel Niebla to visit the writer in Salamanca and ask for his pardon, a
grace that is granted to fighting bulls, but not to great silent loners.
Andrés Trapiello
We feel touched by something we can’t talk about, as we can barely talk about
certain mystical, religious poetry.
I have occasionally heard Andrés Rábago speak of the soul, which he believes in
in it as to what he wishes to convey: that silence, which happens to be stated in the
The silence in his painting is underscored, in a sense, as by the nightingale I
as we all do, in a manner as vague as it is firm—a soul that seems to be everywhere,
language of feeling, the language that is always the temperature of the soul. That is
I have been called upon in a tumultuous, hurried world, often full of terrible
mentioned, by another realm within Andrés Rábago’s work that is exactly the opposite,
not only within ourselves, but in things and in painting as well. A soul that transcends
why it strikes us as though his characters were suspended in the paintings, in silence,
intentions, to something as exceptional as this: to celebrate the paintings of a man
where images are meaningless without words. I am referring to his production as a
but is not transcendental, an immanent soul, as Juan Ramón Jiménez would refer
waiting for a voice, and they wait for it with the warmest of tones.
who no one could qualify as strange judging by how naturally and affably he experi-
satirical cartoonist under the pseudonym El Roto. In those drawings, his figures always
to it. It may not be irrelevant that Andrés Rábago practices meditation, whose aim is to
Yet to be suspended is not to be inactive, just as silence is not the same as
speak: they could not do otherwise. They are in so far as they think aloud, they are in
be able to look at everything in our world from a place outside of space and for a time
inaction; on the contrary. There is something religious about Rábago’s paintings. At
so far as they say, and, often, for what they suggest without having to say it outright
outside of time. This may help us understand that the soul he is referring to, the one
first, we can’t place it, like some sort of general ora et labora. The characters in his
(that is allusion and ellipsis: a statement only partly unveiled.)
his paintings ask us for, is in a sense ageless, as our eyes are ageless as well. We age,
paintings are humble people who appear to come and go (I mentioned earlier that they
And before I continue, I certainly must refer to this significant fact concerning
but the child within us continues to see the world through our eyes, and our gaze can
are waiting) and work with their hands as Andrés Rábago works with his. We find the
someone who has been and continues to be, in addition to himself, another, follow-
never age. Neither does the soul, and the language the soul understands in painting
juggler, the house painter, the hunters, the woman carrying a lamp, the fisherman, the
ing Rimbaud’s famous mandate, Je est un autre. Although we must not get Andrés
is feeling, which is ageless, too.
water-carrier, the fireman (Rábago himself points out to me the importance of water
Rábago confused with El Roto, nor was Andrés Rábago that OPS who drew eerie,
Shapes, however, do age.
in his paintings as a symbol of life, and I point out to my friend that according to the
wordless scenes (a word of warning: silence is not the same as wordlessness, nor
These are ideas I have discussed with Rábago from time to time. Questions such
painter Ramón Gaya painting itself is born from water), the boy with a kite (children
is a quiet person a mute), we must bear in mind that Andrés Rábago is, we could
as these have to be discussed without raising one’s voice, or even without finishing
don’t play with their kites, they work with them and the wind, just as adults play with
say like Azorín’s minor philosopher, Andrés Rábago, a man who is in his painting,
one’s sentences. Leaving certain things unsaid. Whoever attempts to use these ideas
fire, and there are some characters here who play with fire, as well), the man prying
who is painting.
to persuade will be wasting his time and that of others. I mentioned that the soul of
into the soil, the wounded mercenary...
Andrés Rábago’s paintings go, their silence will always follow.
156
It is true, however, that the Andrés Rábago who used to be OPS is now at times
Rábago’s painting is ageless, whereas the shapes with which they are painted, the
All of them are doing something, and we are not the least bit surprised to see
El Roto. In fact, he wakes up every morning as El Roto, with his satirical cartoon in
clothes in which he has dressed them, are not. These shapes, these forms, are mainly
they are. It is typical of humans to do so. And they do it in silence. Suddenly, we
El País, but ceases to be so as soon as he stands in front of his easel or shares his
time, manner, place. We all speak in a certain manner, each artist has his or her way
become aware of the mystery surrounding these characters: knowing that they are
everyday life with his family and friends. At that point he becomes Andrés Rábago, a
of painting. That is what enables others to distinguish us, to learn about us and our
in so far as they remain silent, as the characters in his cartoons are in so far as they
tall, thin man with a calm, distinguished manner, the head of an El Greco nobleman
times just by looking at those manners. The shapes in Andrés Rábago paintings place
speak.
and the hair of Don Quixote, and a reserved yet most amiable character—cheerful,
him in a certain period of the avant-garde.
ences his eerie, solitary world.
At this point, we may have reached the core of Andrés Rábago’s paintings,
their mystery, the soul about which it will always be difficult to make a statement
I might say, which is all the more striking considering the daily cartoons in which
We can find clear precedents for his paintings among the European avant-
he has crystallized the sharpest, subtlest, and most devastating critical spirit of our
garde, just as we can also easily associate them with the Spanish drawing tradition.
times, so often reminiscent of the macabre world of Gutiérrez Solana, who was, much
Be it surrealism, constructivism, tubism–as the witty avant-garde poet and satirist
These are clearly paintings that convey an atmosphere, they are literary paint-
like Rábago, a pure, sensitive, kind spirit, always concerned with things, never with
Francisco Vighi put it, Que si patatín, que si patatán, be it this, be it that (and I recall
ings. But painting is neither literature nor atmosphere; it is air. We sense something
measuring himself against others.
Vighi’s humor because we must not forget that El Roto’s often devastating, dramatic
strange in them, something happening, even if we can’t quite figure out what it is. Yet
that truly fits.
157
AJUNTAMENT DE L’HOSPITALET
Exposició
Catàleg
Alcaldessa
Núria Marín i Martínez
Organització
Centre d’Art Tecla Sala
(Ajuntament de L’Hospitalet)
Edita
Centre d’Art Tecla Sala
(Ajuntament de L’Hospitalet)
Regidor de cultura
Jaume Graells i Veguin
CENTRE D’ART TECLA SALA
Direcció
Antoni Perna
Coordinació general
Núria Garcia
Difusió
Rosa Franco
Coordinació tècnica
Andreu Masip
Administració
Rosa Inglés
Suport logístic
Juan Orellana
Comunicació
Gabinet de Premsa de l’Ajuntament
de L’Hospitalet
CENTRE CULTURAL METROPOLITÀ TECLA SALA
Direcció
Xavier Gil
Comissariat
Antoni Perna / Felipe Hernández
Coordinació pedagògica
Teresa Rubio, Úrsula Garcia
Muntatge
Usquam 3
Col·laboració
Mario Pasqualotto
Real Academia de Bellas Artes
de San Fernando
Av. Josep Tarradellas, 44
08901 L’Hospitalet de Llobregat
Tel. (34) 93 338 57 71
Fax (34) 93 338 55 53
[email protected]
www.teclasala.net
Traduccions
Al català i al castellà: Meritxell Prat
A l’anglès: Deborah Bonner Disseny gràfic
Saura - Torrente
Audiovisual
Félix Pérez-Hita
Maquetació
Edicions de l’Eixample, SL
Marcs
SIS Marcs / Calcografía Nacional
Fotografia
Pablo Linés
Transport
David Moyano
Fotomecànica
Javier García del Olmo
Adequació de l’espai expositiu
Equiro Equipament / ZKolor
Impressió
SYL
Dipòsit legal:
ISBN: 978-84-938376-1-7
© De les reproduccions de les obres:
Andrés Rábago
© Dels textos: els autors
© De l’edició: Centre d’Art Tecla Sala
(Ajuntament de L’Hospitalet)
El Centre d’Art Tecla Sala vol expressar el seu
agraïment a totes les persones i institucions que,
amb la seva col·laboració, han fet possible
aquesta exposició.