Documento 4321014

LA METODOLOGIA DE LA REFORMA CONSTITUCIONAL
Dr. Eliseo Aja
Catedràtic de Dret Constitucional
Universitat de Barcelona
Una de les peces del complicat tauler polític és la reforma constitucional, en
si mateixa, perquè hi ha elements importants del sistema polític que
funcionen malament, i de forma indirecta perquè una reforma del règim
autonòmic podria facilitar la reconducció del conflicte existent a Catalunya.
Alguns partits han plantejat la seva posició favorable a la reforma de certs
punts de la Constitució (principalment el PSOE, Podem i Ciutadans), però
tothom intueix que serà necessària la concurrència del PP i també dels
partits nacionalistes principals. És possible que la reforma sigui objecte de
debat en la immediata campanya electoral, però és més probable que es
discuteixi a fons en la propera legislatura, de manera que ara no té gaire
sentit desenvolupar els detalls de la possible reforma i en canvi seria molt
útil l'acord sobre el mètode, sobre el camí a seguir.
Els principals elements d'aquest acord, que pot ser implícit, podrien ser:
raonar la necessitat de la reforma constitucional, i realitzar una pedagogia
no partidista de la mateixa; diferenciar una reforma constitucional i un
procés constituent; determinar la part política i jurídica de la reforma;
respectar escrupolosament el procediment de reforma establert en la pròpia
Constitució i tenir clar que no és necessari el consens sinó les majories
qualificades que exigeix la Constitució.
És necessària la reforma constitucional? Tothom accepta que és convenient
que la Constitució es reformi de tant en tant i també que s'evitin reformes
inútils. A França, la Constitució de 1958 s'ha modificat una vintena de
vegades, en Alemania la Llei Fonamental de 1949 ha tingut 60 reformes,
d'índole diferent. La resposta clàssica del dret constitucional (Hesse) és que
s'ha d'emprendre la reforma quan una norma constitucional general
problemes que no es poden resoldre amb les lleis o la jurisprudència. Però
el criteri és formal i ens torna al raonament polític: la reforma procedeix
quan hi ha problemes institucionals que la majoria de les forces polítiques
creuen que han de tallar.
Cal diferenciar entre reforma constitucional i procés constituent. Aquest
existeix quan s'aprova la Constitució per primera vegada i per tant es tria
un Parlament constituent. Es produeix una ruptura amb el passat i el
Parlament constituent té llibertat per elaborar la Constitució, sense límits o
procediments específics. Això sol explicar-se dient que el poder del procés
constituent és originari mentre que el poder de la reforma constitucional és
derivat i limitat.
La reforma constitucional, en canvi, es troba prevista en la pròpia
Constitució, que assenyala el procediment i les majories necessàries per
dur-la
a
terme.
A
Espanya,
els
articles
166-169
introdueixen
procediments diferents, segons la matèria. La regulació
dos
respon als
problemes de 1978 i probablement s'haurien d'incloure en la reforma, però
mentre aquesta no es realitzi les modificacions s'han de fer segons el
procediment previst -encara que sigui dolent- per gaudir de la legitimitat
d'haver respectat la legalitat vigent. A més, el Tribunal Constitucional podria
controlar el procediment de la reforma i aquesta naixeria afeblida.
Davant de les al—lusions al consens del 1978, tramposes perquè no es
recorda que només va ser el resultat final de moltes negociacions, cal
ressaltar que la reforma de la constitució només exigeix les tres cinquenes
parts de les cambres (amb alternatives equivalents i referèndum facultatiu)
per a unes matèries i dos terços de cada Cambra, dissolució i eleccions, i de
nou dos terços, més referèndum obligatori per a altres matèries. Potser que
deixem de mitificar el consens i ens posem a dialogar.