El Franquisme El pensament politic del general Franco

El Franquisme
El franquisme va ser una dictadura personal del general Francisco Franco.
El pensament politic del general Franco
Franco va ser un militar d'un catolicisme elemental, que professava un nacionalisme espanyol de signe
agressiu i excloent. Considerava les virtuts de l'exercit, la jerarquia, la disciplina i l'ordre.
Catolicisme i patria van esdevenir per a ell una mateixa cosa.
Considerava que la decadencia d'Espanya i la frustració del destí imperial es devien a les influencies de la
Il·lustració i del liberalisme, que representaven ideologies alienes a la tradició del pais. Els enemics naturals
eren els maçons, els anarquistes, els jueus, els socialistes i els comunistes. La seva idea d'Espanya, monolitica
i homogenia, s'identificava amb Castella sense admetrecap altra diferencia nacional com la basca o la
catalana, per a ell eren separatismes que calia combatre i eliminar.
Valorava negativament la democracia i la separacio de poders de la revolucio liberal, i creia en la unitat,
l'autoritat i la jerarquia.
La naturalesa de la dictadura franquista
Els trets més caracteristics van ser:
• El caracter de dictadura personal
• L'unipartidisme, impedia qualsevol mena de pluralisme polític i sindical.
• La imposició de la divisio permanent del país entre vencedors i vençuts. Era la construcció d'un Estat
essencialment antidemocratic i totalitari.
Estat caracteritzat per la submissió a un cabdill, repressió total dels sectors considerats desafectes, la negació
de les llibertats bàsiques (de reunió, d'expressió i d'associació), la practica de l'arbitrarietat jurídica, la retorica
anticapitalista i anticlassista pseudorevolucionaria i l'organització de moviments de masses.
La dictadura franquista es va haver d'anar adaptant a les noves circumstancies internacionals i socials.
El regim franquista no va tenir un partit unic molt cohesionat, l'exercit va tenir una influencia més gran, i la
presencia del catolicisme en les formulacions doctrinals va sermolt més important.
No va formular ni practicar els principis racistes que van caracteritzar els primers, tot i que invocava la raça i
malparlava dels jueus.
Els suports de la dictadura franquista
Els suports de la dictadura franquista van ser l'exercit, l'esglesia, la falange, els tradicionalistes (carlins) i la
dreta més conservadora.
Els militars van ser el suport més decidit i fidel de la dictadura franquista, incloent la Guardia Civil, tots ells
constituien el poder dissuasiu.
La jerarquia eclesiastica i bona part del clergat van constituir el poder legitimador de la dictadura franquista
1
davant de l'opinió católica nacional i internacional.
En el poder executiu els anomenats catolics, encarregats dels ministeris d'Hisenda, d'Educació, i d'afers
estrangers.
El proces d'Institucionalització
La dictadura franquista es divideix en tres fases:
La fase totalitaria (1939−1959)
Caracteritzada pel retroces economic, la involució ideologica i la duresa de la repressió. Es distingeixen tres
subfases:
La segona guerra mundial (1939−1945):
En esclatar la guerra, Espanya es va declarar neutral. Davant dels triomfs alemanys en el '39 i '40, va passar de
neutral a no−bel·ligerant, mostrant la seva oberta simpatia per les potencies de l'eix. Va fer trameses de
Wolframi a Alemanya, i el regim va enviar la División Azul (1941−1943) a lluitar al front oriental contra
l'URSS.
A partir de 1942, quan la guerra va començar a anar malament per les potencies de l'Eix, Espanya va tornar a
proclamar−se neutral i lentament va començar contactes amb els paisos aliats.
La dictadura es va dotar de dues noves institucions: Les Corts, que es van reunir per primera vegada al 1943, i
el Fuero de los españoles, promulgat el 1945.
Els procuradors de Les Corts eren designats pel Cap de l'Estat, i alguns per jerarquics propers a Franco.
El Fuero de los españoles era un pseudoconstitució. Promulgava un seguit de drets propis de les democracies
occidentals, com el de reunió o el d'expressió, però s'especificava que cap d'aquests drets no es podia aprofitar
per atacar la unitat esperitual, nacional i social d'Espanya, es donaven poders al regim per suspendre'ls.
L'aillament internacional (1945−1950)
A la fi de la segona guerra mundial, al dictadura franquista va quedar aïllada internacionalment. Les potencies
que van guanyar la guerra consideraven a Espanya el ultim reducte europeu del feixisme.
Al 1946, la ONU no va admetre al regim de Franco, i el govern francés va tancar la frontera amb Espanya. Per
recomanació de la ONU, els paisos membres van retirar als seus embaixadors d'Espanya.
Per millorar l'imatge del régim es van fer un seguit de modificacions:
• Ley de sucesión, (1947) Espanya esdevenia un regne pero el cap de l'estat continuava sent Franco a
perpetuitat, quedava facultat per designar al seu successor a títol de rei. Creà dues noves institucions:
Consell de Regencia (Institució formada per susbstituir a Franco interinament en cas que el general
morís sense haver nomenat successor), i Consell del regne (Institució formada que tenia com a funció
elegir el successor de Franco i el govern si ell no ho feia en vida).
La guerra freda (1950−1959)
La tensió creixent entre els EEUU i la URSS va donar un valor politic important al anticomunisme espanyol,
2
ja que la situació estrategica d'Espanya li donava un alt valor militar. Es produí un canvi d'actitut dels EEUU
respecte Espanya. Al 1949 la banca nord−americana va concedir un prestec al govern espanyol. Al 1950, la
ONU va anul·lar l'aillament diplomatic del regim espanyol i els EEUU van aprovar la concessió d'un altre
prestec a Espanya. El 1953 els EEUU signaren amb Espanya el Pacto de Madrid, es creaven bases militars
nord−americanes a Espanya a canvi d'ajut militar i economic.
El Vatica va signar amb Espanya el concordat.
Al 1955 Espanya era admessa a la ONU.
L'any 1958 es promulga la Ley fundamental de principios del movimiento Nacional.
La fase tecnocratica (1959−1969)
Es va caracteritzar per la inclusió en el govern dels anomenats tecnocrates. Des del punt de vista social
s'experimenta una modernització de l'economia.
Aquesta modernització no va anar acompanyada de canvis politics. Es van fer un seguit de lleis:
• Ley de prensa (1966), propiciada per Manuel Fraga Iribarne. Aquesta llei permetia la llibertat
d'expressió, amb molts controls i molta cautela.
• Ley de Libertad Religiosa (1967), tolerava el culte privat i públic d'altres religions.
• La més important es, Ley Organica del Estado (1966), aprovada per majoria en referendum. Era un
pseudoconstitució franquista. Es volia assegurar la pervivencia del regim despres de la mort del
dictador. Es mantenien la forma de l'Estat com a regne i la fidelitat als principis fonamentals del
Movimiento. Es separava la funció de cap d'estat de la de president de govern. S'establia l'elecció d'un
terç de les Corts mitjançant el sufragi dels caps de familia. Aixó estava limitat, no s'hi podien
presentar candidats que fossin membres d'associacions politiques, i no es podien vigilar els escrutinis
mitjançant interventors. Tres anys despres, Franco va designar a Juan Carlos I com al seu successor
(1969).
La fase de descomposició del regim (1969−1975)
Un primer simptoma va ser l'evident deteriorament físic de Franco, que delegava més poder de decisió a Luis
Carrero Blanco. Més signes de descomposició van ser el distanciament progressiu de l'esglesia i la capacitat
mobilitzadora de l'oposició, es va fer pales amb motius del proces de Burgos contra ETA, al 1970. La crisi de
la dictadura es va agreujar a causa de les acciona terroristes d'ETA i del FRAP.
També es produeixen divergencies internes: els immobilistes, partidaris de mantenir els senyals d'identitat
establerts en la victoria del 18 de juliol de 1936, i els aperturistes, que estaven a favor d'un desenvolupament
politic que portes a una democracia limitada.
Es va fer la Ley General de Educación (1970)
Al fer la Ley Organica del Estado, no es podia mantenir els principis del Movimiento Nacional i alhora obrir
el sistema a la participació mitjançants associacions o partits politic i una prensa lliure.
La paralisi politica es va agreujar el 20 de desembre de 1973, amb l'assasinat de Luis Carrero Blanco en un
atemptat d'ETA, vigent cap de l'estat.
Els dos darrers anys (1974−1975), el regim va ser dirigit per Carlos Arias Navarro. La seva acció politica es
caracteritza per la impotencia i l'enduriment de la repressió. És un exemple l'execució de Salvador Puig
3
Antich, al 1974.
El setembre de 1975 el govern va fer executar 5 sentencies de mort contra ETA i el FRAP. Aixó va provocar
una onada de protestes a Europa. El regim va reaccionar com en el temps de l'aïllament amb una manifestació
a Madrid, on Franco pronuncia el seu darrer discurs.
La repressió
Caracteristiques principals: La repressió contra els moviments democratics i d'esquerres, contra tots els valors
que va representar la República, i contra qualsevol expressió nacionalista (lingüística, cultural o politica).
El regim considerava que la repressió era legitima, que era una manera d'administrar la victoria sobre els
vençuts sense deixar cap mena d'esperança per a la reconciliació.
La repressió política, social i cultural
La repressió contra els moviments democratics i d'esquerres es va articular mitjançant dues lleis:
La ley de Responsabilidades Políticas (1939) i la Ley de Represión de la Masoneria y el Comunismo (1940),
que eren lleis retroactives.
Els principals dirigents polítics, sindicals i culturals van marxar a l'exili, pagesos, liders sindicals, obrers, etc,
van ser empresonats per les seves idees politiques.
El mon docent i cultural es va reprimir per mitja de les depuracions. Centenars de mestres van ser expulsats
del cos o traslladats fora de Catalunya, i mestres de Castella i Extremadura van ser desplaçats a terres
catalanes per ocupar aquestes places.
La repressió cultural per imposar els valors dels vencedors es practicà per mitjà dels llibres de text, en que
s'enaltia de manera desmesurada el general Franco, es tergiversava la historia i es propagaven només els
valors conservadors. Pel que fa a la condició femenina, es van derogar els avenços en la legislació
matrimonial de l'epoca republicana.
L'intent de genocidi cultural a Catalunya
La dictadura franquista va voler imposar un nacionalisme espanyol unitari, eliminant totes les nacionalitat
existents. Catalunya va sofrir una repressió sistematica de tots els senyals especifics de la identitat catalana en
diversos ambits:
• Polític, amb la derogació de l'estatut.
• Cultural, amb la prohibició persecució de l'ús public de la llengüa catalana.
• Simbolic, amb la prohibició de la senyera i ballar sardanes.
• Terminologic, amb el canvi de nom de places carrers i toponims.
• Social, amb la confiscació dels bens de moltes assossiacions i institucions catalanes.
La majoria del militants de la Lliga havien ajudat a Franco durant la guerra, es van veure postergats i
perseguits per la seva catalanitat.
El 1940, Companys va se detingut a França per la policia alemanya, despres de l'ocupació nazi, i va ser lliurat
a les autoritats franquistes. Despres d'un consell de guerra, va ser cinicament condemnat a mort per rebel·lió
militar i executat.
4
Amb la Ley de Prensa es va obrir la possibilitat de publicar revistes i llibres en catala, la persecució
disfressada va continuar per mitjà de la censura, les multes i les prohibicions.
L'oposició a la dictadura
Es van constituir moviments de resistencia i d'oposició a la dictadura.
L'oposició durant la fase totalitaria (1939−1959)
Els fronts de lluita van ser tres:
• El moviment obrer. L'activitat clandestina de petits grups del PCE, del PSOE i de la CNT mai no es
va interrompre. Van incrementar la seva pressió al regim durant la fase d'aïllament.
• El grups monarquics, van practicar una oposició conspirativa. L'any 1943, els tinents generals van
adreçar una carta al general Franco en la qual li demanaven la restauració de la monarquia. El comte
de Barcelona, Juan de Borbón, va fer públic un manifest en que demanava a Franco que es retires per
restaurar la monarquia en la seva persona. La guerra freda impedí aquesta sortida, als aliats
occidentals no els va interessar de canviar el sistema, i l'oposició clandestina encara era massa feble.
• Els maquis o guerrilla, es va constituir a partir de dos grups diferents. El primer grup es va formar a
partir de nuclis que subsistien escampats per zones de muntanya des del final de la guerra civil. El seu
objectiu era continuar la guerra esperant el moment oportú que permetés una ofensiva exterior contra
la dictadura.
El segon grup el constituïen les unitats que havien lluitat victoriosament contra els alemanys a França, i la
seva acció més espectacular va ser l'ocupació de la Val d'Aran. El fracàs de les guerrilles va ser produït per
diferents causes:
• L'aïllament entre els diferents grups de guerrillers
• La repressió militar i de la Guardia Civil
• L'escas ressó que van tenir les seves accions els mitjans de comunicació
• El record de la guerra a la qual la població civil no volia tornar
L'oposició interior va sofrir tres canvis: la renuncia a la practica violenta, la transformació violenta i
generacional dels seus membres, i l'impuls de l'actuació opositora a les universitats.
Els enllaços sindicals i els jurats d'empresa van ser els embrions del sindicat CCOO. La vaga de més ressó fou
la dels usuaris dels tramvies, a Barcelona, el 1951.
El regim franquista va reaccionar de dues maneres: va endurir la repressió, mitjançant la Ley contra el
Bandidaje y el Terrorismo (1958) i la Ley de Orden Público (1959), i va acceptar una certa flexibilitat pel que
fa a les demandes salarials amb la Ley de Convenios Colectivos (1958).
De la fase tecnocracia a la fi de la dictadura (1959−1975)
L'oposició durant la fase tecnocratica de la dictadura s'obrí el 1962 amb el col·loqui de Munic. La resposta de
Franco va ser energica: va fer empresonar o desterrar els participants d'aquella reunió que no eren a l'exili tan
bon punt van tornar a Espanya.
La conspiració monarquica impulsada per persones vinculades a Juan de Borbón i per diversos grups de la
democracia cristiana va continuar. El moviment obrer, la seva actuació, amb vagues, reunions i assemblees,
manifestacions, etc, va esdevenir molt mes rotunda.
5
El PCE i el PSOE es van configurar com els partits més importants de la clandestinitat a tot Espanya, excepte
Catalunya. Santiago Carrillo liderava el PCE, i Felipe Gonzalez el PSOE
La Junta Democratica (1974), institució unitaria de l'oposicio creada a iniciativa del PCE, i la Plataforma de
Convergencia Democratica (1975) instancia similar aglutinada al voltant del PSOE. Sense deixar les
mobilitzacions, van esperar la mort del dictador per plantejar les alternatives polítiques de retorn directe a la
democracia.
L'oposició a Catalunya entre el 1959 i el 1975
Els esdeveniments que es produïren a Catalunya destaquem els fets del Palau, l'organització de l'oposició
política i obrera, l'oposició popular i l'Assemblea de Catalunya.
Els fets del Palau
La interpretació d'una de les peces incloses en el programa, El cant de la senyera, va ser prohibida a ultima
hora. En el moment en que s'havia d'interpretar, una part del públic el va reclamar a crits, i el va començar a
cantar.
L'oposició política i obrera
Al 1962 va neixer CCOO, i a Catalunya l'any 1964.
L'oposició popular
L'exemple més significatiu d'aquest moviment social va ser el moviment de la Nova Canço, integrat per
Raimon, Joan Manuel Serrat, etc.
L'Assemblea de Catalunya
L'Assemblea de Catalunya va ser constituida l'any 1971, es basava en l'acceptació de quatre punts
programatics: llibertats, amnistia, Estatut d'autonomia i solidaritat amb tots els pobles d'Espanya.
Epileg: La mort de Franco
Franco va morir el dia 20 de novembre de 1975. Uns mesos mes tard, tornaven la democracia i l'Estatut
d'Autonomia. Els partits politics que es presentaren en les primeres eleccions com a representants de
l'herencia franquista, a penes van obtenir ddiputats. L'oposició al franquisme fracassà en l'endorracment de la
dictadura mentre Franco era viu, pero va contribuir a mantenir l'esperit democratic i a la recuperació de la
identitat nacional de Catalunya.
6