Arquitectura del siglo XX

*Fauvismo: Encara que el *Fauvismo i el
*Expresionismo van sorgir gairebé al mateix
temps, pels testimoniatges d'alguns pintors
alemanys sembla que el primer va actuar, en
certs aspectes, com guia que servís
d'inspiració als *expresionistas.
El terme procedeix de la paraula francesa
*fauve (fera) amb la qual va definir
gràficament el crític d'art Louis *Vauxcelles
l'enviament *escan¬*daloso per la violència,
“salvatge” es va dir llavors, dels colors d'uns joves pintors al Saló de Tardor de 1905.
Entre aquests es *encon¬traven *Matisse, *Vlaminck, *Derain, *Marquet, *Friesz o
Van *Dongen, als quals se sumarien nous membres.
Els inicis del *Fauvismo són a mitjan la dècada de 1890, quan en el taller del
*simbolista *Gustave *Moreau alguns dels seus deixebles *Matisse, *Marquet o
*Manquin van aprendre el valor *ex¬*presivo de la taca de color i de la línia
*on¬*dulante. En els anys següents, l'amistat entre aquests i altres artistes va motivar un
intercanvi d'experiències que crearia el clima propici per a un nou art
• Cubisme: El seu objectiu principal
era el d'allunyar-se de la representació
naturalista i aconseguir plasmar de
manera simultània sobre la superfície
del quadre un objecte vist des de
múltiples angles. Desenvolupat
principalment per George *Braque i
Pablo *Picaso cap a 1907, va arribar al
seu apogeu cap a 1914 i va continuar
evolucionant durant la dècada de 1920.
AL rebutjar la representació realista
seguida des del renaixement, el cubisme va significar un canvi crucial en la història de
l'art.
Aquest moviment es *caracteritza per que descompon els plànols, oferint-nos distintes
parts de l'objecte. Els colors del cubisme són els blancs, els negres i poc més.
• *Expresionismo: moviment artístic que tracta de treure a
l'exterior les inquietuds de l'artista, que són moltes vegades
una denúncia dels problemes de la societat de l'artista.
Rebutja la violència. Des del punt de vista tècnic, el pintor
*expresionista construeix els seus quadres amb el color i el
dibuix. Fuig del *detallismo. Les figures humanes no tenen
personalitat pròpia i hi ha una tendència a la
*esquematización. Els temes es refereixen al que sofreix la
societat, en general. Una obra molt representativa és “El
Crit”, del noruec *Munch. El personatge sembla llançar un
crit d'angoixa davant la realitat que ho envolta.
Arriba a molt èxit a Alemanya, on un grup de pintors *autodenominados “El Pont” van
a tenir les mateixes inquietuds. Desenvolupa la seva obra en ciutats alemanyes. En
*Munich es va formar altre grup, cridat El Genet Blau. En Viena, *Kokoscha inicia una
línia *expresionista dramàtica,
*FUTURISMO: Moviment literari i artístic sorgit a Itàlia en el primer decenni del
segle XX. va Néixer amb un manifest, i va variar i va fixar els seus propis enunciats en
una sèrie de manifests. El 20 de febrer de 1909 F.T. *Marinetti va publicar en «Li
*Figaro» de París un primer Manifest en el qual va proclamar com formes d'expressió
del *futurismo l'agressivitat, la temeritat, el salt mortal, la bufetada, el cop de puny.
Revela una exasperada projecció cap al futur; i si d'una banda expressa la voluntat de
trencar amb la tradició, per l'altre demostra una certa incapacitat de realitzar-se en
formes menys hipotètiques i més actuals. Un dels aspectes més cridaners del *futurismo
és, en suma, el *veleidoso, que s'emmascara de triomfalisme per a rebutjar el mite de la
derrota propi de cert romanticisme i del
*decadentismo
El surrealisme intenta reflectir el món dels somnis
i els fenòmens inconscients enterrats per la
consciència, la importància de la qual s'estava
demostrant amb el psicoanàlisi *freudiano. En el
Primer Manifest del Surrealisme, en 1924, es
defineix el propòsit de la congregació d'escriptors i
pintors, en les reunions dels quals apliquen
l'automatisme per a la creació d'oracions i *grafismos, que exempts de qualsevol
diligència de la lògica, desvetllen les profunditats de l'ànima. Totes les arts, tant la
poesia, el teatre, el cinema, com la pintura i la fotografia, s'obstinen en la representació
d'aquest món d'absurda aparença, ja que els confinis del subconscient escapen al domini
de la raó.
Aquest nou moviment artístic troba els seus precedents pictòrics en El Bosco,
*Brueghel i en Els capritxos de Goya. A pesar de la defensa del *esteticismo involuntari
basat en l'automatisme i el *grafismo instintiu, on la mà no permet ser governada per
cap dictamen del pensament conscient, existeix certa coordinació d'escola en les
tècniques pictòriques practicades. La metamorfosi, l'animació dels *inanimado, el
*asilamiento de fragments anatòmics, els *artilugios fantàstics, la confrontació
d'elements incongruents, les perspectives buides, la creació al·lusiva al caos i a la
incoherència, i el tema eròtic i *lujurioso, com referència a la importància que el
psicoanàlisi atorga a totes les dimensions del sexe, són el seu denominador comú i
temàtica recurrent.
Les obres de Dalí i de *Chagall se situen en dues posicions polars dintre de l'escola
*surrealista. Salvador Dalí, màxim exponent del Surrealisme, explotarà el tema de
l'inconscient i a través dels somnis i records, donarà regna solta a les seves pors: paüra
al contacte físic amb el sexe contrari, por a la castració, obsessió malaltissa per la mort,
la impotència i la *putrefacción
*PopArt:
El Pop *Art va sorgir a partir d'una nova consciència de les
manifestacions de l'època actual. Al començament dels anys
cinquanta alguns artistes i intel·lectuals es van adonar que la
seva cultura cada vegada estava més influenciada pels mitjans
de masses al costat d'una apreciable consolidació del
*americanismo a Europa. Aquest canvi cultural ja no
concordava amb l'expressiu estil abstracte de la passada
generació d'artistes
Un element fonamental del Pop *Art era el reconeixement que
l'artista s'identifiqués amb la societat dels mitjans de masses.
Els temes generals del Pop *Art eren la *subcultura, la cultura
popular, les imatges dels mitjans de comunicació, les noves
tecnologies, el disseny, la indústria de consum i la interrelació d'aquestes manifestacions
i la seva influència sobre l'home.
L'autor més important d'aquest moviment és *Roy *Lichestein
L'art abstracte
Estil artístic que va sorgir al voltant de 1910 i les conseqüències múltiples del qual han
fet d'ell una de les manifestacions més significatives de l'esperit del segle XX.
L'art abstracte deixa de considerar justificada la necessitat de la representació
*figurativa i tendeix a substituir-la per un llenguatge visual autònom, dotat de les seves
pròpies significacions.
Aquest llenguatge s'ha elaborat a partir de les experiències *fauvistas i *expresionistas,
que exalten la força del color i desemboquen en la cridada abstracció lírica o
*informalismo, o bé a partir de l'estructuració *cubista, que dóna lloc a les diferents
abstraccions geomètriques i constructives.
Podem diferenciar entre:
Abstracció Lírica L'obra de *Wassily *Kandinsky
il·lustra la cridada abstracció lírica. va Arribar,
entre 1910 i 1912, a una abstracció impregnada de
sentiment, idealment representativa de les
aspiracions dels artistes del grup *expresionista de
*Munich *Der *Blaue *Reiter, del que ell mateix
formava part
Abstracció Geomètrica L'abstracció de *Piet
*Mondrian es va elaborar a partir del reticle
*cubista, a la qual progressivament va reduir a traços horitzontals i verticals que
tanquen plans de color pur.
Introducción
La arquitectura del siglo XX está dominada por el funcionalismo. No se trata de un movimiento artístico, sino de un
principio estético racionalista que se manifiesta en obras adscritas a diferentes tendencias. Se enraíza en
planteamientos muy antiguos de la cultura occidental y queda definido de forma sencilla en palabras de Louis Sullivan
(1896): "La forma siempre sigue a la función". Como es obvio, el funcionalismo se desarrolló sobre todo en los campos
del diseño y la arquitectura, puesto que en ambos la "función" de la obra marca necesariamente la forma.
El arquitecto Adolf Loos denunció a principios de siglo el exceso de ornamentación de la arquitectura modernista.
El Racionalismo
El movimiento llamado racionalismo reunió a las personalidades más notables de la arquitectura de este siglo; las obras
y la teoría de este movimiento son profundamente individuales, pero tienen los denominadores comunes de la
simplicidad de formas, del retorno a los volúmenes elementales (el cubo, el cilindro, el cono y la esfera) y de la lógica
constructiva por encima de la evasión ornamental.
Los arquitectos más remarcables de este movimiento eran Le Corbusier, Mies van der Rohe y Walter Gropius, con su
escuela Bauhaus.
La escuela de Bauhaus (1919-1933) desarrolló el funcionalismo vinculándolo al mismo tiempo a una estética. Las
enseñanzas de la Bauhaus transcendieron los límites de Alemania y el marco cronológico de su duración; se puede decir
que toda la arquitectura y el diseño del siglo XX son deudores de la "poética" de la Bauhaus. Walter Gropius fue su
fundador y primer director, le sucedieron Hannes Meyer y Mies van der Rohe; fueron profesores, entre otros,
Kandinsky, Klee y Laszlo Moholy-Nagy. El éxodo que provocó el ascenso del nazismo llevó a muchos de estos artistas a
los Estados Unidos, donde siguieron desarrollando sus enseñanzas.
El funcionalismo está vinculado al progreso técnico; sus propuestas son irrealizables sin los aportes contemporáneos de
la técnica (hormigón, acero, etc.).
El máximo exponente del funcionalismo es Le Corbusier, que reduce las formas arquitectónicas a las esenciales:
cuadrado, cubo, círculo, cilindro. Sus casas están pensadas para vivir en ellas y dar una respuesta generalizable, es
decir, racional, a los problemas prácticos que plantea la vida cotidiana
Introducció
L'arquitectura del segle XX està dominada pel funcionalisme. No es tracta d'un
moviment artístic, sinó d'un principi estètic *racionalista que es manifesta en obres
adscrites a diferents tendències. Es *enraíza en plantejaments molt antics de la cultura
occidental i quieta definit de forma senzilla en paraules de Louis *Sullivan (1896): "La
forma sempre segueix a la funció". Com és obvi, el funcionalisme es va desenvolupar
sobretot en els camps del disseny i l'arquitectura, ja que en ambdós la "funció" de l'obra
marca necessàriament la forma.
L'arquitecte Adolf *Loos va denunciar a principis de segle l'excés de *ornamentación de
l'arquitectura modernista.
El Racionalisme
El moviment cridat racionalisme va reunir a les personalitats més notables de
l'arquitectura d'aquest segle; les obres i la teoria d'aquest moviment són profundament
individuals, però tenen els denominadors comuns
de la simplicitat de formes, de la tornada als
volums elementals (la galleda, el cilindre, el con i
l'esfera) i de la lògica constructiva per sobre de
l'evasió *ornamental.
Els arquitectes més remarcables d'aquest
moviment eren Le*Corbusier, *Mies van *der
*Rohe i *Walter *Gropius, amb la seva escola Bauhaus.
L'escola de Bauhaus (1919-1933) va desenvolupar el funcionalisme vinculant-lo al
mateix temps a una estètica. Els ensenyaments de la Bauhaus *transcendieron els límits
d'Alemanya i el marc cronològic de la seva durada; es pot dir que tota l'arquitectura i el
disseny del segle XX són deutors de la "poètica" de la Bauhaus. *Walter *Gropius va
anar el seu fundador i primer director, li van succeir *Hannes Meyer i *Mies van *der
*Rohe; van ser professors, entre uns altres, *Kandinsky, *Klee i *Laszlo *Moholy*Nagy. L'èxode que va provocar l'ascens del nazisme va dur a molts d'aquests artistes
als Estats Units, on van seguir desenvolupant els seus ensenyaments.
El funcionalisme està vinculat al progrés tècnic; les seves propostes són irrealitzables
sense els aportis contemporanis de la tècnica (formigó, acer, etc.).
El màxim exponent del funcionalisme és Le *Corbusier, que redueix les formes
arquitectòniques a les essencials: quadrat, galleda, cercle, cilindre. Les seves cases estan
pensades per a viure en elles i donar una resposta *generalizable, és a dir, racional, als
problemes pràctics que planteja la vida cuotidiana
http://www.arq.com.mx/Documentos/Detalles/24538.html
racionalisme, organicisme, post-modernismo. tecnologia punta y constructiva