E c Construir el vincle afectiu entre pares i fills ara

aracriatures
ara DISSABTE, 30 DE GENER DEL 2016
Debat
c
Tribuna oberta
Mercè Olmo Andreu
Construir el vincle afectiu entre pares i fills
E
ncara que les circumstàncies de la concepció i el tipus de família a què arriba un nadó puguin ser
molt diverses, el que és indispensable per a la seva
supervivència és que hi hagi uns
adults disposats a tenir cura de les seves necessitats biològiques i afectives. És aquesta cura la que el mantindrà viu i la que farà possible el seu
creixement.
L’ésser humà neix amb una dependència extrema del seu ambient. Necessita un entorn receptiu i acollidor
que es faci càrrec de tot el que li és indispensable per al seu desenvolupament. Això té lloc a través de la criança i, normalment, són els pares o les
persones que els substitueixen en
aquestes funcions els que a poc a poc
van introduint el nadó en el món que
l’envolta. Atesa la seva immaduresa
en tots els nivells, el nadó necessita
ineludiblement poder establir una
relació molt estreta i íntima amb les
persones que el cuiden. D’entrada
amb la mare, a la qual ja coneix abans
de néixer per la seva veu i olor, pel batec del seu cor, i també amb la parella de la mare, si en té. A poc a poc anirà estenent la seva vinculació a la resta
de la família i a altres persones.
Tot i néixer immadura, la criatura té unes competències que, si tot
va bé, afavoriran el desenvolupament
sa de les seves capacitats biològiques,
psicològiques i socials. Una d’aquestes competències és la seva disposició a buscar la vinculació afectiva amb
els altres, la seva tendència a l’aferrament. És aquesta necessitat del nadó, juntament amb la disposició dels
pares de tenir cura i ajudar a créixer
el seu fill, la que va construint un vincle afectiu entre ells, confiable, estable i segur. Aquest vincle farà que la
criatura pugui desenvolupar un sentiment de seguretat i confiança en el
món del qual forma part, que el pot
proveir del que necessita físicament
i emocionalment. I és a partir
d’aquesta mutualitat afectiva que el
nen comença a desenvolupar senti-
MANOLO GARCÍA
ments de cooperació i solidaritat amb
els altres, tan necessaris per a la seva vida en societat.
D’aquí la importància que els pares i la societat en general siguin sensibles a la necessitat d’afavorir les condicions adequades perquè aquest
vincle afectiu es pugui donar de manera satisfactòria. Pares i nadó reque-
reixen un ambient receptiu, acollidor, que acompanyi aquests primers
moments de la vida tan delicats i vulnerables, i tan fonamentals, en què
les experiències viscudes deixen una
empremta intensa que posarà les bases de la personalitat adulta.
Són aquestes experiències relacionals i afectives de la primera infància les que ens preparen per enfrontar-nos al món adult, i és essencial que
siguin com més favorables millor. És
una responsabilitat compartida per
tota la societat. Els pares han de rebre
suport en les funcions parentals per
poder exercir-les adequadament, amb
el temps i els recursos suficients per
poder criar els seus fills, i els nens necessiten ser ben atesos biològicament,
psicològicament i socialment per poder créixer saludablement i convertir-se en uns adults amb sentiments
ètics per viure en societat.
e
Mercè Olmo Andreu és psicòloga
clínica i membre de l’equip
d’atenció al vincle (EDAV)
11