2ona pàgina

ara DISSABTE, 28 DE JULIOL DEL 2012
aracriatures
c
La cua de Quiró
Gregorio Luri
Lliçons fineses (IV)
èiem dissabte passat que cap sistema pot ser millor que els
seus mestres. Al meu parer aquesta és exactament la gran lliçó que cal aprendre de Finlàndia. Bàsicament, els països que
ho fan bé educativament no comparteixen ni els mètodes, ni les ràtios, ni els percentatges del PIB dedicats a l’educació, sinó un cercle de confiança que té com a centre la seguretat professional del
mestre en ell mateix. Els mestres d’aquests països tenen la consciència de ser bons professionals. Això no vol dir que siguin perfectes, sinó que estan habituats a la pràctica reflexiva, és a dir, a aprendre dels seus errors. Són capaços, en definitiva, de dir als pares que
es presenten amb els seus neguits legítims a l’escola: “No us preocupeu, que jo me’n faig càrrec”. I d’aquesta actitud se’n deriva la
confiança de les famílies i del conjunt de la societat en l’escola. No
necessàriament són mestres molt ben pagats, però sí que són molt
ben considerats, de manera que si un abandona la docència, per la
raó que sigui, aviat troba feina en un altre lloc.
En canvi, el que comparteixen els països educativament mediocres és un cercle de desconfiança en el centre del qual hi ha els docents, exposats a tota mena de suspicàcies per part de la societat.
Acostumen a ser també països on els mestres cremats (recordemho: sempre eduquem amb els nostres estats d’ànim) no abandonen la feina –sovint perquè no tenen cap lloc alternatiu on anar– i
on la mateixa administració que ha tingut molt poca cura en la selecció, la contractació i la promoció dels docents acostuma a assenyalar-los com els únics responsables dels
dèficits del sistema.
D
Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador
setmana. La intenció,
però, és que la petjada
perduri i la feina pedagògica, vehiculada sota el vel
del joc, tingui efectes permanents en les criatures
que han participat en les
colònies. Ara bé, només el
temps dirà si és així. Però
els nens, amb la vehemència que els és pròpia, alimenten l’esperança.
“M’ho he passat tan bé
que no ho oblidaré mai”,
sentencia el Víctor, de 9
anys, tot just acabat
d’arribar d’una setmana
de colònies. I ja somia en
les de l’any que ve.
Educació emocional
De casals, colònies i campaments d’estiu n’hi ha
GRUP. Dies de
convivència per fer
bons amics. F.LA GRANJA
de molts tipus: generalistes, d’esports, d’idiomes,
artístics, de cosmologia...
Des de l’experiència, els
professionals de la matèria han anat afinant
l’oferta en funció dels
gustos detectats entre
els nens. I també segons
les seves necessitats i
mancances. Així ho ha
fet Cristina Gutiérrez,
amb 27 anys de trajectòria en aquest sector.
Gutiérrez, codirectora
de la Fundació per
l’Educació, va descobrir
amb desencís fa més o
menys 10 anys que les
eines utilitzades des de
sempre per treballar
amb nens havien deixat
de ser útils a l’hora de
resoldre conflictes,
reconduir rebequeries,
ajudar-los a desempallegar-se de les pors, estimular l’empatia i potenciar el seu caràcter
col·laborador.
Així, va iniciar una
nova dimensió en la
seva formació que va
desembocar en la incorporació d’estratègies
per treballar l’educació
emocional amb les criatures aprofitant les
estades de colònies o
casals, ja sigui a l’estiu o
durant el curs escolar.
Avui dia tots els casals i
colònies que la Fundació ofereix a la Granja
Escola de Santa Maria
de Palautordera (per on
al llarg del curs passen
prop de 10.000 escolars)
s’organitzen a partir
d’aquest plantejament,
amb la voluntat d’ajudar
els nens d’entre 3 i 14
anys a treballar l’autoconeixement i l’autoestima, la comunicació
positiva, la fortalesa
interior i el treball en
equip i per millorar les
seves habilitats socials.
Totes les activitats
organitzades responen a
aquest prisma i parteixen d’un concepte clau:
“Emociona’t”. “Per treballar bé les emocions
ho hem de fer quan
estem emocionats
–explica Cristina
Gutiérrez–. Fem activitats d’aventura que permeten que els nens guanyin i perdin, i és llavors
quan apareixen les emocions”. En acabar l’activitat s’obre un diàleg
amb els nens en què se’ls
convida a exterioritzar el
que han sentit. I el resultat anima tant els pares
com les mateixes criatures. “El 90% dels nens
que participen en els
nostres casals repeteixen”, diu la codirectora
de la Fundació per
l’Educació, tan convençuda de la necessitat de
generalitzar aquesta
feina sobre les emocions
com del desconeixement
que encara hi ha sobre
una matèria que ha
d’ajudar els nens “a ser
més feliços”.e
La setena hora
Jaume Cela & Juli Palou
John Wayne
n un parc públic, un nen d’uns deu anys corre darrere d’un altre i cau a terra. Conseqüència: genolls pelats. Plora desconsoladament mentre el seu amic el consola. El seu pare s’hi
acosta, l’aixeca d’una revolada, li passa la mà per damunt la ferida
per treure-li la sorra i li diu: “No ploris més, no veus que plorar és
cosa de nenes!” El nen s’empassa les llàgrimes i diu que d’acord,
que no plorarà més. Feia temps que no escoltàvem aquesta expressió d’un pare, que deu ser un seguidor del mític John Wayne, que
anava a cavall tot el sant dia posant ordre entre els pistolers, però
que com tot ésser humà, per heroi que sigui, també devia plorar,
però amagat de les mirades dels altres.
Ens semblava que aquesta identificació del fet de plorar amb el
món femení era un peça arqueològica, un record d’un passat que
no volem que torni, però es veu que no, que encara hi ha persones
que miren de transmetre aquesta absurditat als seus fills. De tant
en tant veiem un jugador de futbol que plora en públic i aquestes
llàgrimes són l’aportació més gran que fan a l’educació del país,
molt més que els seus èxits esportius sempre ben amanits amb
quantitats de diners que formen part dels nostres somnis i que mai
no seran realitat. Però ens van impressionar encara més les llàgrimes del senyor Higgs, aquest home de 83 anys que ha vist confirmada, amb una seguretat gairebé total, la seva teoria sobre l’existència d’una partícula que té la missió de donar massa a tot el que
té massa, tant si plora com si no. Veure aquest científic emocionat per la confirmació d’una hipòtesi que ell va anunciar fa uns
quants anys hauria de ser un dels moments de l’any, perquè ens
trobem davant d’un home savi, científic i que plora. Què més podem demanar? No sé què en pensarà, d’aquesta imatge, el nostre pare John Wayne. Segur que si la coneix se li hauran trencat alguns esquemes.
E
Jaume Cela és mestre i escriptor
i Juli Palou és doctor en
filosofia i educador
13