Subido por Martí Porter Hoet

Comentari de text - Sol, i de dol

Anuncio
Català: Comentari de text - Sol, i de dol
Josué Cuaical i Ainhoa Masedo
Comentari de text - Sol, i de dol
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-,o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?
Sol, soc etern.M’és present el paisatge
De fa mil anys, L’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat, i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.
● Comentari de text:
Aquest sonet pertany al poema de Sol, i de dol escrit per J.V. Foix (Josep Vicenç Foix i
Mas 1893 - 1987), un poeta, periodista, assagista català i un dels més destacats de les
avantguardes literàries catalanes. Sol, i de dol és el primer llibre de poemes publicat per J.
V. Foix. Va sortir el 1947, tot i que portava el peu d'impremta de 1936 per saltar-se la
censura. Molts dels poemes ja estaven escrits d'abans de la guerra civil.
El llibre inclou setanta poemes en forma de sonet d'estructura perfecta, combinant la forma
del sonet italià amb el sonet clàssic català, també està dividit en sis seccions: la primera
versa va sobre l'ofici del poeta i les contradiccions íntimes que té; la segona part és la
reflexió sobre l'art; la tercera secció, la més breu, és de tema amorós i metafísic alhora; la
quarta i la cinquena cal analitzar-les juntes pel fet de ser poemes de to dionisíac, on descriu
anècdotes de joventut amb una exuberància verbal important, finalment, la darrera és de
tema religiós.
Dins d'aquest fa servir un lèxic medievalitzant, amb arcaismes, es un poema amb una
llengua molt depurada i expressiva, on fa reflexe la persona que es veu sola i dolida en el
pas del temps, i es pregunta on es?, cap a on va?, què desitja?.. El seu tema reflecteix el
protagonista desorientat en la natura que finalment reconeix com una terra innata. L’autor
vestit d’una manera antiga, se sent perdut i sol, es pregunta a si mateix on es troba i això li
provoca un estat d’ansietat, però de seguida reconeix el paisatge de fa mil anys i ja res li és
estrany i retroba els paisatges on passejava.
Finalment els últims versos ens explica el sentiment passiu, i dissolt en una immensitat de
llocs i de moments, que pot ser bo o a la vegada dolent.
L’espai on es desenvolupa el poema és fosc i solitari on se sent perdut per els elements de
la natura.
El títol del poema, “ Sol, i de dol” no vol dir “vestit de dol”, sinó “trist, dolorós”.
Quan a l'estructura externa, és un sonet que pertany al gènere literari de la poesia.
"Sol i de Dol" està format per quatre estrofes, les quals les dues primeres són de quatre
versos, anomenats quartets, i les dues últimes estrofes estan formades per tres versos, és a
dir, tercets.
La rima del poema és consonant i d'art major que segueix l'estructura mètrica de:
10A/10B/10A/10B , 10A/10B/10A/10B , 10C/10D/10D, 10C/10D/10D. Hi ha una cesura en
els versos de 4+6 i la rima en les primeres dues estrofes és femenina als versos imparells i
masculina als parells.
Per altra banda, a la tercera i quarta estrofa trobem una rima femenina, i al primer vers, al
segon i al tercer, una rima masculina.
Aquest poema reflecteix el protagonista desorientat en un paisatge natural mentrestant que
reconeix la seva soledat. L’autor, vestit d’una manera antiga, se sent perdut i sol però de
seguida reconeix el paisatge per el qual passeja fent que ja no li sembli res estrany. El final
acaba retrobant l’ambient que ja coneixia.
El tema principal d’aquest poema com dit abans és una reflexió per part del personatge
principal, des d’una perspectiva persona i original, sobre diversos temes clau de la
modernitat, com per exemple la crisi d’identitat individual i col·lectiva en un món que exalta
cada vegada més la soledat de l’home.
Hi ha temes secundaris, com:
- La necessitat d’imposar la raó damunt de la bogeria, sense haver d’abandonar la
imaginació.
- I també les dificultats per complir el desig i viure l’amor plenament o la impossibilitat
espiritual d’assolir l’absolut.
Per poder fer una conclusió podem dir que aquest poema és una reflexió on s’expressen els
conflictes i els dubtes existencials més personals del poeta.
A la primera estrofa el poeta planteja que es troba “Sol, i de dol” a través del temps, ja que
es veu sovint perdut en un paisatge de solitud com es pot observar en el segon vers.
A la segona estrofa es planteja on és i cap a on va, fent paral·lelismes: entre el lloc on es
troba i la seva vida i entre l’astre cap al qual s’adreça i la mort. El protagonista del poema es
pregunta a ell mateix on es troba i entra en un estat d'ansietat.
A les dues darreres estrofes, els tercets, l’autor acaba retrobant el paisatge que ell ja
coneixia. A la tercera estrofa diu que el paisatge que ja fa temps que coneix ja no li resulta
estrany. Com diu al poema: "De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany".
Finalment deixa clar que com a individu sol, és etern, com una encarnació del paisatge i que
sempre divaga entre Déu i el diable.
El poema està narrat en 1a persona, fet que utilitza l'autor per a expressar els seus
sentiments al lector.
Després podem veure que el poema presenta una sintaxi complexa però equilibrada. És a
dir, podem veure tant oracions copulatives "sóc etern", com predicatives "jo retrob el
paratge", encara que predominen les oracions copulatives.
Els verbs utilitzats són generalment en present "M'és present" encara que trobem un verb
en pretèrit perfet simple "On ja vaguí".
Per altra banda, la modalitat oracional que predomina és l'enunciativa, amb oracions com
"Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany"; tot i així cal destacar el conjunt d'oracions
interrogatives que utilitza l'autor per a expressar el seu sentiment de sentir-se perdut i sol
"On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll?".
Si analitzem els tipus d'oracions, podem veure que l'autor utilitza una sintaxi equilibrada i
amb poques oracions compostes.
De tota manera, es poden veure diverses preguntes retòriques en forma d'oració
subordinada interrogativa indirecta "I dic: On só?", també dues oracions subordinades
adjectives "gorgs pregons que m'aturen" i "jo retrob el paratge on ja vaguí" i una oració per
heure'm tot". Així, cal destacar l'abundància d'oracions simples al poema "Em veig sovint
per fosques solituds", "Só etern" o "Jo m'hi sent nat".
Cal destacar l'ús de les conjuncions "i" i "o" al poema per unir les paraules a causa de
l'escassetat de verbs a diversos versos. També predominen els adjectius a causa de la
precisa descripció del paisatge i dels sentiments del propi autor.
Per últim, trobem el camp semàntic de les paraules relacionades amb la natura i els camps
"pasturatge", "prats", "munts". Hi ha un únic protagonista, que resulta ser el mateix que
narra la història.
Aquest personatge és el jo poètic, el qual comença en un estat de desorientació però acaba
trobant elements del passat que fan eliminar aquesta desorientació i reconeix on es troba.
La veu poètica narra en primera persona durant tot el poema.
L’espai és fosc i solitari, és un paisatge natural i el to és suau, el qual utilitza per demanar
ajuda. Tot i estar desorientat i cercant un paisatge conegut.
Trobem diferents figures retòriques durant tot el poema. També trobem una anàfora als
versos quart i cinquè:
“I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,”
Seguidament hi ha dues preguntes retòriques que s'utilitzen per a mostrar la desorientació:
“¿On só? ¿Per quina terra vella- Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers
quina meravella D’astre ignorat m’adreç passos retuts?.”
Durant tot el poema podem observar com hi ha una al·literació amb el so de la ’s’. Sobretot
a les tres primeres estrofes. A més a més, trobem un trencament sintàctic o encavalcament
entre els versos tres i quatre de la segona estrofa, partint així, la pregunta retòrica.
Finalment trobem una antítesis al final del poema quan l’autor contraposa la idea de Déu i el
diable.
"On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm de tot. O del diable engany"
Aquest poema des del moment en què es llegeix el títol del poema, per nosaltres, el lector
es trasllada a un camí solitari i absort. L'autor tracta perfectament els temes de la solitud i de
la identitat de l'individu des d'una perspectiva dominada per la reinterpretació classicista i
formal de la poesia. Ja des del decasíl·lab de la formalitat clàssica fins al lèxic
medievalitzant, el poema pren un to serè i amb unes connotacions morals importants que,
amb l'ajuda de les figures retòriques i altres recursos emprats, permet al lector endinsar-se
als sentiments i sensacions de Josep-Vicenç Foix; un autor amb una extensa i intensa obra
poètica que s'ha convertit en un pilar fonamental de la poesia contemporània.
Descargar