Subido por Rafel martorell Martorell

Resum literatura temes 1, 2 i 3

Anuncio
2n BATXILLERAT.
RESUM DE CONTINGUTS DE LITERATURA.
1. El Modernisme.
Moviment cultural i artístic que es produí a Catalunya entre 1890 i 1910.
Coincideix i es relaciona amb altres “moderismes” sorgits a Europa en el mateix període.
El Modernisme tracta d’inserir l’art en la totalitat de la vida social, i en aquest sentit
abraça l’arquitectura, la pintura, la literatura, l’escultura, etc.; així com arts considerades
“menors”: les arts gràfiques, les arts decoratives i l’escenografia. En consonància amb
això, l’artista modernista és un artista polièdric, un artista global, capaç de manifestar-se
en diferents disciplines: molts autors modernistes són també pintors, músics,
dibuixants, ...
Per altra banda, els modernistes sublimen l’Art i com a conseqüència, també
l’artista. L’artista és el dipositari d’uns valors superiors i té la missió de transmetre’ls a la
resta de la societat. Però aquesta societat es mostrarà impermeable a aquest missatge, i
així, l’artista esdevindrà un rebel, un inadaptat i el seu art serà incomprès. La burgesia,
fidel al seu esperit mesquí, rebutja l’artista que finalment acabarà refugiant-se en l’art i en
la literatura esdevingudes una missió heroica.
1.1 Objectius del Modernisme
El Modernisme pretén transformar la societat a través de la cultura. El canvi es
concreta en la ruptura amb el passat i en la voluntat de crear una cultura nacional,
autosuficient, moderna i europea. Aquests objectius es concreten en:
– Necessitat de transformar la cultura catalana.
– Necessitat d’obrir-se a Europa.
– Necessitat d’establir una llengua literària i moderna.
1.2 Corrents ideològics i artístics
Els autors modernistes s’agrupen al voltant de dos moviments ideològics:
– El regeneracionisme o vitalisme. Els regeneracionistes entenen l’art com una lluita,
tenen per tant una actitud activa i compromesa. Propugnen l’exaltació de la voluntat i
defensen l’individualisme de l’artista. Compaginen una actitud cosmopolita d’obertura a
Europa amb una de nacionalista. Els regeneracionistes entenen la seva activitat literària
com una tasca social. La seva influència més notable és la del dramaturg noruec Henrik
Ibsen.
– L’esteticisme o decadentisme. El corrent esteticista aparegué a l’inici del moviment
entre aquells intel·lectuals que, com els regeneracionistes, veien la necessitat de canvis
diversos en la societat, de modernitat i d’acostament a Europa, però al contrari que
aquells, no creien possible la intervenció directa a causa d’uns plantejaments diferents i
irreconciliables entre ells i la resta de gent. Com a conseqüència, s’aïllaven d’un entorn
que els semblava que no els entenia i els rebutjava i al qual ells menyspreaven, i
buscaven la creació d’una obra artística que tingués valor per ella mateixa. Són per tant
partidaris de “l’art per l’art”. L’Art com a valor absolut, entès com a refugi, és la única
cosa que pot influir en les persones i desvetllar-ne la sensibilitat. Trobam diversitat
d’influències dins aquesta tendència: simbolisme, pre-rafaelisme, decadentisme,...
2. Poesia Modernista
Al final del segle XIX apareixen uns poetes que abandonen definitivament les
limitacions que imposava la triple temàtica dels Jocs Florals: “Fe, Pàtria i Amor”, i que
tant havien conreat els poetes de la Renaixença.
Les diverses influències provinents d’Europa es concreten a Catalunya en dos
corrents:
a. Corrent decadentista o esteticista. Els poetes que segueixen aquest corrent tenen
com a principals trets distintius el rigor formal i el conreu d’uns temes artificiosos
i culturitzants. En aquest grup trobam Alexandre de Riquer, Miquel de Palol o el
mallorquí Miquel dels Sants Oliver.
b. Corrent vitalista. El vitalisme s’oposa a l’esteticisme i l’excessiu idealisme i
abstracció del simbolisme a través del seu esperit combatiu i del compromís
social. El poeta té la missió de despertar el poble, és un visionari antiretòric i
humanista. La poesia ha d’alliberar el sentiment personal i deixar-se dur per la
intuïció i els valors populars i col·lectius. És doncs una poesia pura, sincera i
emotiva on les qüestions formals perden importància. Els temes més habituals són
els paisatgístics a través dels quals cerquen la integració harmònica de l’home en
la natura. Les influències més destacades són Ibsen, d’Annunzio, Whitman,...
Entre aquests poetes, “La teoria de la paraula viva” de Maragall, tengué força
seguidors.
Joan Maragall (Barcelona 1860-1911)
Joan Maragall és el gran poeta del modernisme. La seva obra directa i franca sabé
connectar amb un ampli públic lector.
En l’obra de Maragall hem de distingir una doble vessant: d’una banda les
col·laboracions periodístiques i altres textos teòrics en prosa; de l’altra, la poesia.
Prosa
Al llarg de la seva vida Maragall col·laborà assíduament en diaris i revistes i
pronuncià conferències per donar a conèixer els pensament modernista i també els
fonaments teòrics de la seva poètica. Als textos L’elogi de la paraula (1903) i L’elogi
de la poesia (1907) trobam formulada la seva “Teoria de la paraula viva”. Al primer
exposa la teoria sobre les paraules que responen a sentiments i emocions autèntics
enfront de les vanes o purament retòriques. Al segon amplia la seva concepció religiosa
de l’art, i n’assenyala l’espontaneïtat, l’emoció pura i la sinceritat com a requisits
indispensables.
Poesia
Maragall escriu una poesia directa, primària, expressiva i sincera. Els seus temes
són el paisatge, els costums i les festes, els mites i herois de Catalunya, i l’amor a la dona
i als amics. La profunda empremta del filòsof alemany Nietzsche és un element que
reapareix en les seves creacions més importants: “El comte Arnau” i el “Cant espiritual”.
La poesia de Maragall proposa un retorn a l’expressió senzilla, feta d’experiències
afectives reals i creada en un moment d’inspiració. Com a poeta regeneracionista tenia
l’ambició d’esdevenir l’agitador de la seva classe, la burgesia.
Per a Maragall la poesia és una vocació, la resposta a una crida imperiosa a la qual
l’elegit no pot sostreure’s i que es converteix en motor i objectiu absoluts de tota una
vida. Vida i poesia són indestriables. La poesia no es produeix, es viu.
Amb la seva poesia Maragall contribuirà decisivament a la recuperació del
catalanisme. “Oda a Espanya” és un típic exemple de crítica regeneracionista de
l’Espanya de la restauració.
Maragall no és un poeta prolífic, ens deixà sols cinc poemaris:Poesies, Visions &
Cants, Disperses, Enllà i Seqüències.
3. El teatre modernista.
El teatre modernista es caracteritza per la seva actitud d’obertura a Europa i la
seva voluntat de modernitzar-se. Arriba a Catalunya informació dels aspectes més
actuals de l’activitat teatral d’arreu d’Europa: Els autors que més influirien en el
moviment varen ser Ibsen, Maeterlink i Strindberg.
Amb el Modernisme, el teatre català pateix una profunda renovació i es converteix
en un dels gèneres més característics del moviment. Els modernistes traduiran i adaptaran
la major part dels autors europeus del moment i crearan institucions que els permetran
desenvolupar la seva activitat: el Teatre Íntim, els Espectacles-Audicions Graner,...
També s’interessaran pels gèneres teatrals més marginals: comèdia de màgia, mim,
titelles, ombres xineses. El teatre encarna més que cap altre gènere l’ideal de l’art global.
En aquesta recerca d’un Art-síntesi es potenciarà el teatre-espectacle, en el qual la
música, l’escenografia, la il·luminació, etc. compartiran protagonisme amb el text.
Com en el cas de la poesia, també el teatre es divideix en dos corrents:
a- Teatre regeneracionista o naturalista. És un teatre molt influït pel teatre d’idees
del dramaturg noruec Henrik Ibsen. Es caracteritza per ser un teatre compromès,
que mostra situacions socials conflictives amb un plantejament ideològic clar. El
conflicte se sol concretar en l’enfrontament artista-societat o individu-massa,
però sense apuntar a solucions concretes. Les tècniques del teatre regeneracionista
són essencialment naturalistes. Els autors més importants són Ignasi Iglésies i Joan
Puig i Ferrater.
b- El teatre esteticista. Sota la influència de l’autor belga Maurice Maeterlink,
aquest teatre exposa realitats transfigurades i simbòliques. Es volia commoure
l’espectador a través de suggeriments o d’impressions. Els personatges eren éssers
vagues, idealitzats, dominats per la tristesa o la melangia i dotats de riquesa
interior. La creació d’una atmosfera poètica, l’ambientació màgica i fascinant fa
que els recursos escènics (so, il·luminació, música, escenografia) tenguin una
importància cabdal en aquestes obres. Les peces són breus, la temàtica sovint té
relació amb llegendes populars, el món de les fades, els gegants, etc. La mort és un
altre tema recurrent. Els autors més destacat són Adrià Gual i SantiagoRusiñol.
Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931)
Santiago Rusiñol és potser l’artista modernista més emblemàtic. Ja en la seva
biografia hi trobam tots els elements: es rebel·la contra la família i el destí que li estava
reservat per dedicar-se a l’art, viu una vida bohèmia a París, etc. De vocació sobretot
pictòrica, fou el gran promotor i ideòleg del Modernisme. Com a autor literari, conreà
tots els gèneres, si bé fou en el teatre on més destacà.
La producció dramàtica de Rusiñol presenta una primera etapa més aviat simbolista
i que evolucionà més endavant cap a un teatre de compromís social. A L’alegria que
passa (1891) planteja la problemàtica dicotomia artista-societat. El 1901, continuant
aquesta línia, estrena Cigales i formigues, una obra de tendència simbolista ambientada
en l’edat mitjana.
Amb el canvi de segle, comença a interessar-se per problemes polítics i socials amb
obres com Llibertat (1901) o L’heroe (1903), en la qual, a través de la degradació del
protagonista a causa de la guerra, critica les guerres colonials.
A les acaballes del Modernisme, Rusiñol posa en dubte la capacitat de poetes i
artistes per redimir la societat i exalça la família i els valors tradicionals Aquesta nova
actitud de pacte i reconciliació social, de renuncia al seu ideal culminen amb l’obra
L’auca del senyor Esteve (1912).
Santiago Rusiñol empra en les seves obres un llenguatge quotidià, sense artificis,
fins i tot amb algunes incorreccions, que obeeix a la voluntat de mantenir un contacte
directe amb el públic.
4. La narrativa modernista
Durant la primera etapa del Modernisme, el gènere més conreat serà el conte, que
aconseguí algunes de les mostres de més qualitat de la literatura del moment. Amb tot, a
mesura que avança el segle XX, la novel·la es consolida. El període de producció
genuïnament modernista és força curt: entre 1901 i 1912.
La majoria dels narradors modernistes no són de Barcelona, i tampoc ho seran els
seus temes. Això fa que, si en els altres gèneres l’epicentre creatiu se situa a la ciutat de
Barcelona, la narrativa serà sempre més perifèrica. L’arribada dels noucentistes a partir
de 1906 els margina doblement, però encara seguiran produint durant molts anys.
Temàtica
L’element temàtic característic de la novel·la modernista és el de les tensions entre
l’home i el món, entre l’individu i la col·lectivitat, en definitiva, entre artista i societat.
Invariablement trobam un individu que defensa un ideal i pretén fer avançar una societat
que no l’entén i el rebutja. Gairebé sempre aquest intent acaba en fracàs i amb la
marginació del protagonista.
Característiques
– Predomini de la descripció per damunt de l’acció.
– Absència de trama.
– Tècnica naturalista. Elements escabrosos.
– Subjectivitat.
Classificació:
a- Novel·la rural. Gènere que defuig la visió idíl·lica, pintoresca o bucòlica del medi
rural; presenta ambients no harmònics, inhòspits i hostils. Els elements de la
natura esdevenen elements simbòlics, la natura és sovint una força desfermada a la
qual l’individu s’ha de sotmetre. El paisatge, més que el context o l’escenari on es
desenvolupa l’acció, és un element més que condiciona i arriba a ser com un
personatge esquerp que plana en la narració. I el pagès, lluny de ser una figura
càndida i bondadosa, és un ésser supersticiós, atàvic, ignorant i dominat pels
instints. El protagonista, sovint procedent d’un altre lloc, haurà de lluitar
simultàniament contra la mesquinesa humana i contra l’hostilitat de la natura, i
acabarà devorat.
Trets:
 Preferència per temes tràgics i els aspectes escabrosos.
 Personatges perversos i inadaptats determinats per les lleis de l’herència i
del medi.
 Llargues i minucioses descripcions
 Visió fatalista de la realitat.
 Presència d'elements simbolistes: descripcions impressionistes i líriques del
paisatge, elements mitològics i rondallístics,...
 Llenguatge narratiu sincer, original, esquitxat de dialectalismes i, en alguns
autors, fins i tot rude.
 Trama argumental molt feble, la descripció predomina sobre l’acció.
Autors:Raimon Caselles, Caterina Albert (Víctor Català), Josep Pous i Pagès,
Salvador Galmès.
b- Novel·la decadentista. Sota la influència del decadentisme, la novel·la passa de la
descripció a la suggestió; ja no es tracta de reflectir una realitat objectiva sinó una
realitat interior, oculta i gairebé desconeguda. La descripció de les coses del món
físic és substituïda per la descripció dels efectes que produeixen en l’artista, el
qual s’erigeix en un ésser superdotat per a la captació de realitats situades més
enllà del món sensible. En aquesta novel·la de caràcter tan subjectiu, l’Art és
exaltat com l’aspecte essencial de la vida: els conceptes abstractes com la lletjor o
el color són valorats estèticament, i l’erotisme i la sensualitat esdevindran temes
freqüents. Dues novel·les destaquen en aquest estètica:Camí de Llum de Miquel de
Palol i sobretot Josafat de Prudenci Bertrana.
c- Novel·la costumista. El conflicte entre l’individu i la societat apareix també en un
tipus de narrativa en la qual tant l’estructura com el llenguatge i l’ambientació són
hereus de la narrativa costumista del XIX. L’auca del senyor Esteve (1907) de
Santiago Rusiñol i L’hostal de la bolla (1903) del mallorquí Miquel dels Sants
Oliver en són els exemples més remarcables.
Caterina Albert, Víctor Català (l'Escala, 1869-1966)
La producció literària de Víctor Català s’inicia el 1898 quan presenta la narració
L’infanticida als Jocs Florals. Encara que també conrea la poesia i el teatre, és en el camp
de la narrativa on excel·leix.
Les narracions curtes de Caterina Albert, de les quals el recull Drames rurals n´és
l’exemple més representatiu, tenen unes característiques comunes:la tendència a
ennegrir la realitat, l’excés de descripció, els finals tràgics, els mòbils (ira, enveja,
etc.) i la temàtica procedent del ruralisme naturalista.
La novel·la Solitud és la seva gran obra. L’estructura fragmentària de Solitud és
pròpia d’una novel·la publicada per parts, consta de devuit capítols independents, cada un
d’ells amb una presentació i una conclusió. La protagonista és na Mila, l’ermitana que
representa la dona que decideix recuperar la seva llibertat i acaba abandonant-ho tot a la
recerca de la pròpia individualitat. Els altres personatges principals, tots ells amb una
forta càrrega simbòlica, són, el pastor, que és la part agradable de la natura, i l’Ànima,
figura que personifica les forces del mal. Aquests dos personatges reflecteixen la dualitat
bo/dolent. La muntanya és un personatge més que plana damunt els altres, els limita i els
subordina.
Caterina Albert crea un univers mític dominat per un tràgic fatalisme, en el qual es
mouen uns personatges en una lluita desigual i perduda per endavant. Personatges que
constitueixen una galeria de marginats, enfrontats a situacions límit i abocats a un final
advers.
5. El Noucentisme.
El noucentisme respon a una estratègia política que s’estructura a l’entorn de
la llengua, la cultura i l’educació.
En l’aspecte cultural, és un moviment essencialment classicista, els autors del qual
demostren el gust per la norma, l’harmonia, l’ordre i l’equilibri i que es relaciona amb els
corrents europeus racionalistes.
Pel que fa a l’aspecte polític, del qual és inseparable, cal destacar la figura d’Enric
Prat de la Riba i la creació, el 1901, de la Lliga regionalista, partit que recollia les
aspiracions de la burgesia catalana nacionalista i conservadora. L’acció política
s’exerceix a través de la Diputació de Barcelona primer i, a partir del 1911, de la
Mancomunitat de Catalunya, totes dues institucions presidides per Prat de la Riba.
Eugeni d’Ors fou qui posà el terme “Noucentisme”, que s’usa com a sinònim de
modernitat i és una manera de dir que els veritables moderns ja no són els modernistes,
encara romàntics i fills del segle XIX, sinó ells, els noucentistes, homes que s’estrenaven
artísticament amb el nou segle i en representaven l’esperit.
5.1 Cronologia. Habitualment, es considera 1906 com a data d’inici del moviment i el
1923 la de clausura, però l’impuls cultural provocat pel noucentisme fou tan intens, que
els seus efectes continuaren molt després de 1923 –encara que sense el suport de les
institucions que fou substituït pel mecenatge privat– amb plantejaments menys estrictes
i amb certes redefinicions, fins el 1939, data de l’inici de la dictadura franquista.
Tanmateix, és entre 1906 i 1923 quan es dóna el Noucentisme més genuí; període
durant el qual coincideixen una nova estètica i la possibilitat d’organitzar-se políticament
i culturalment.
El1906es donen un seguit de fets significatius:
–L’inici de la publicació del Glosari d’Eugeni d’Ors a les pàgines de “La veu de
Catalunya”, diari de la burgesia catalana nacionalista.
–La publicació de dos llibres de poesia que marcaran la nova estètica:Els fruits
saborosos de Josep Carner i les Horacianes de Miquel Costa i Llobera.
–La publicació de La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba, obra que dóna
forma teòrica al projecte polític de la Lliga.
–La celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
L’any 1923 es produeix el cop d’Estat del general Primo de Rivera, que establí la
dictadura militar amb el vist-i-plau de la burgesia catalana per a la qual aquesta era la
solució més còmoda i segura per mantenir les seves prerrogatives de classe davant
l’agitació social. La dictadura de Primo de Rivera abolí les institucions catalanes que
havien actuat com a motor cultural durant aquells anys.
5.2 Objectius del Noucentisme.
L’objectiu més important del Noucentisme és normalitzar la cultura catalana. Els
noucentistes pensaven que per assolir la plena normalització cultural era necessari actuar
des del poder, amb una política governamental que incidís el camp lingüístic, en el
literari, en el polític i en el del pensament. El Noucentisme representa la primera
intervenció governamental en la història de la nostra cultura moderna o contemporània.
L’ideòleg del moviment fou Eugeni d’Ors. A través de la publicació de les seves
Gloses a “La Veu de Catalunya”, exposa la manera en què cal “redreçar” el país i basteix
els principis bàsics de l’estètica noucentista.
Un dels principals objectius de la política noucentista va ser crear una llengua
literària pura, flexible, moderna i normativitzada. Es fundà l’Institut d’Estudis Catalans i
des de la seva Secció Filològica es donà impuls a l’elaboració d’unes normes
ortogràfiques, un diccionari i una gramàtica. Gràcies a aquesta institució i a Pompeu
Fabra, l’any 1913 varen aparèixer les normes ortogràfiques, el 1918 es publicà la
gramàtica catalana i el 1932 el Diccionari general.
5.3 Característiques.
–Esperit mediterrani
–Cristianisme
–Elaboració formal, artificiositat
–Mesura, equilibri, seny
–Claredat, precisió
–Lluminositat
–Civilització urbana, ciutat
–Paisatges domesticats
6. La poesia noucentista
La poesia, al costat de l’assaig, va ser el gènere literari que meresqué més atencions
entre els escriptors noucentistes, ja que la pràctica poètica era la que més encaixava amb
la seva estètica. Pels noucentistes el poeta no neix, es fa. El treball i el gust havien de ser
les armes del poeta. Així neix la figura de “l’home de lletres”, que escriu obeint a unes
necessitats culturals. Per als noucentistes, la poesia era, primer de tot, un fet cultural.
La poesia noucentista fou influïda pel Parnassianisme i pel Simbolisme.
Característiques:
– Rebuig de l’espontaneïtat i estima per l’artificiositat.
– Valoració de la quotidianitat, coses abans insignificants es poetitzen.
– L’objectivitat, el distanciament del poeta. Fugen de l’emotivitat i l’exhibició
dels sentiments
– Un classicisme que es concreta en la selecció de formes poètiques rígides, en
tenir molt d’esment pels recursos, en la tendència a posar cites clàssiques i
referències mitològiques. La visió del món es classicitzant: bella, noble,
serena.
– Ambientació ciutadana, la ciutat com a paradigma de la civilització.
– Interpretació idíl·lica de la natura, quan apareix, ja no és una natura salvatge i
indòmita, sinó ordenada, amable, domesticada, en definitiva,“humanitzada”.
– Voluntat de crear una llengua culta i refinada amb cultismes i arcaismes.
– Gran interès també pel ritme i el metre que crearen o recrearen a partir de la
tradició antiga i de les formes populars.
– Utilitzen la ironia i la sàtira per manifestar la seva posició crítica.
– Component cristià.
– Temàtica: l’amor, la natura, la dona idealitzada,... també temes d’inspiració
popular reelaborats intel·lectualment.
Josep Carner (Barcelona, 1884- Brussel·les, 1970)
Carner és un professional de la cultura, molt actiu en diversos camps: periodisme,
edició, traducció,… Però és en la poesia on excel·leix. Anomenat “Príncep dels poetes”,
els trets que defineixen l’obra de Carner són la ironia i la tendresa, el joc i la reflexió.
Idíl·lic, enamoriscat i humorístic, aquests tres aspectes es revelen al llarg de la seva obra
poètica. La poesia pren l’aspecte d’un joc que sorgeix de la ploma de Carner; els seus
poemes comencen essent, abans que tot, un pretext proposat a la consideració del lector.
S’aparta de la visió tràgica del món rural modernista i n’ofereix una visió idealitzada de
tons suaus i optimistes, encara que és l’ambientació ciutadana la més habitual en els seus
escrits.
Pel que fa al llenguatge, Carner assumeix tota la tradició catalana, tant la culta com
la popular, i tots els moviments europeus. A l’obra de Carner hi ha un equilibri entre la
tendència innovadora, tant pel que fa als ritmes poètics, les formes, com al lèxic (es
calcula que entre estrangerismes, arcaismes i dialectalismes aportà uns 3.000 mots a la
llengua catalana); i la tendència més arcaïtzant, Carner és un poeta profundament ancorat
en la tradició idiomàtica.
L’obra de Josep Carner comprèn diverses etapes que podríem delimitar així:
1. L’aprenentatge: el modernisme.1896-1905. Durant aquest anys, Carner
provà tots els gèneres i seguí els corrents literaris del moment.
2. La professionalització: el noucentisme. 1906-1923. És l’etapa més coneguda i
més mitificada de Carner. Durant aquests anys, esdevingué un professional de la
literatura i escriví molta poesia segons els esquemes noucentistes. El llibre més
representatiu és Els fruits saborosos (1906), una meditació sobre la vida que
flueix constantment: infantesa, plenitud, vellesa. En aquesta obra cadascun dels
fruits és un motiu per parlar d’una etapa de la vida mitjançant la comparació
al·legòrica o el contrast. L’actitud del personatge (sovint dones amb noms clàssics) està
sempre relacionada amb el color, el perfum, el gust, la bellesa o la forma de la fruita. Els
fruits saborosos no és un llibre fàcil, encara que sí de lectura agradable.
Més endavant publicà La paraula al vent i Auques i ventalls, visió irònica i tendra
de la Barcelona de l’època des d’un cert to realista. Amb aquestes obres Carner
assoleix la maduresa com a poeta.
3. La descoberta del Simbolisme.1924-1939. Carner, allunyat de Catalunya,
continua una intensa activitat intel·lectual que es concreta en l’escriptura
d’articles, traducció de poesia xinesa,...
La distància de la seva terra per una banda i les noves lectures de l’altra, li
suposaran el descobriment d’una poesia més humana, més densa i més realista. El
cor quiet és el llibre que millor reflecteix el canvi.
4. La poesia metafísica. 1939-1970. El final de la Guerra Civil representa
l’esfondrament del món que Carner havia conegut. La marxa voluntària de
Catalunya es convertí, després de la guerra, en estada forçosa a l’exili. És en
aquest període quan surt a la llum la seva obra més ambiciosa i considerada, per
molts crítics, la millor: Nabí.
A Nabí (“profeta” en hebreu), Carner aprofundeix les seves meditacions anteriors
(enyorament de la pàtria, paper de l’ésser humà al món, etc.) i s’inicia en
l’especulació metafísica. Aquest llarg poema narratiu estructurat en deu cants,
desenvolupa la història bíblica de Jonàs, enviat per Déu a anunciar als habitants de
Nínive la destrucció de la ciutat si no es penedeixen dels pecats que s’hi cometien.
Jonàs decideix oblidar Déu i el manament, però les circumstàncies li faran veure
que no es possible girar l’esquena a Déu i recupera la fe. Jonàs ha arribat a la
comprensió i a la saviesa. Nabí és un poema difícil per la simbologia moral que
conté (por, pecat, ira, venjança,...) i per la complexitat lingüística a tots els nivells
(lèxic, sintaxi, ritme,...)
Altres gèneres
A més de la poesia, Carner conreà amb profusió altres gèneres: teatre, periodisme,
traducció, etc. Com a prosista, Carner va exercir una notable influència en el camp de les
idees i va contribuir a la creació d’un nou estil de periodisme literari i de periodisme
polític, capaç d’usar amb molt d’encert la faula i la ironia.
7. L’Escola Mallorquina.
7.1 Definició i característiques
El terme “Escola Mallorquina” designa, sobretot, un corrent poètic que, seguint el
mestratge de Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, recull l’aportació de dues
generacions de poetes:
● Primera generació (1903-1921). Hi destaquen Maria Antònia Salvà, Llorenç
Riber i Miquel Ferrà.
● Segona generació (1903-1921). Formada, entre d'altres, per Miquel Forteza,
Guillem Colom, Joan Pons i Marquès.
Els poetes que s’agrupen en l’anomenada Escola Mallorquina presenten uns trets
estilístics i temàtics comuns. Tot i que Alcover i Costa varen ser contemporanis dels
modernistes, la seva estètica se n’allunya i, de fet, per la seva perfecció estilística i
formal esdevindran els models a imitar pels poetes noucentistes.
Les seves principals característiques són:
– Voluntat de perfecció formal
– Nacionalisme tradicionalista
– Retorn al classicisme greco-llatí
– Exaltació del paisatge mallorquí
– Projecció d’un món rural tranquil i sense tensions
– Recerca de l’equilibri
– Subjectivisme i intimisme
– Contenció emocional
– Perfeccionament del vers
– Ús d’una llengua culta i depurada.
En definitiva, un desig d’aconseguir la serenor, l’equilibri i l’harmonia.
Totes aquestes característiques ens poden dur a pensar que l’Escola Mallorquina és
una versió local del Noucentisme, això no obstant, hi ha una diferència essencial a
remarcar: el Noucentisme és el resultat d’una conjuntura política (l’ascensió al poder del
catalanisme burgès), que permet la col·laboració dels poders polítics amb els
intel·lectuals catalanistes. Però la situació política de les Balears és molt diferent de la
catalana, la qual cosa fa absolutament inviable una actuació cultural com la que aleshores
té lloc al Principat. Els primers decennis del segle XX segueixen amb una situació
caracteritzada pel centralisme, el provincialisme i la continuïtat del sucursalisme heretats
dels segles anteriors.
Pels trets formals i temàtics, la poesia dels autors de l’Escola Mallorquina es poden
posar perfectament al costat de la de Josep Carner i podem dir el mateix pel que fa a la
seva ideologia.
Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 – Palma, 1922)
Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la
literatura moderna de les Balears. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic
de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de
paisatge com a expressió d’un profund sentiment elegíac. El paisatge, l’elegia i la religió
són els tres temes que inspiren els seus poemes.
La seva obra poètica és recollida a Poesies,De l’agre de la terra,Tradicions i
fantasies,Poesies, Horacianes i Visions de Palestina.
En l’obra poètica de Costa i Llobera cal diferenciar dos períodes:
● Període romàntic. Durant aquesta etapa, Costa conrea una poesia de to
romàntic, subjectiva i exaltada. El paisatge i l'anhel espiritual l'inspiraran, però
també les llegendes i la cultura popular, com a Tradicions i fantasies. D’aquests
anys és el poema “Lo pi de Formentor”, tècnicament considerat com la
culminació de la poesia catalana romàntica.
● Període de transició. La lectura de Virgili i Horaci, el descobriment de la
poesia parnassiana i la traducció d'alguns sonets de Petrarca, l'encaminaran cap a
una recerca de serenitat i d’harmonia formal que aviat derivarà en una proposta
classicista. Així, l’hel·lenisme és especialment present al poema La deixa del
geni grec. que tanmateix manté encara força trets romàntics.
● Període classicista. Aquest classicisme donarà lloc a la seva obra més
important,Horacianes, amb la qual inicia la segona etapa. És un llibre basat en la
meditació i en la contemplació intel·lectual segons els models horacians. A
nivell tècnic, Horacianes és un assaig d’adaptació dels metres i les formes
estròfiques greco-llatines al català. De fet, Costa realitza una experiència
absolutament nova en la nostra tradició literària: la substitució de la rima
romàntica pel ritme clàssic.
Malgrat ser contemporani d’Alcover, són molts els factors que els separen. A més
dels aspectes tècnics, Costa crea un llenguatge selecte i innovador, mentre Alcover és
més a la vora de la teoria maragalliana de la “paraula viva”, tot i que desconfia de
l’espontaneïtat incontrolada. En el paisatge, si bé tots dos tenen la Serra de Tramuntana
com a referent, en Alcover el paisatge és evocat des de la ciutat i sovint animat per
figures humanes, mentre que Costa ens presenta un paisatge proper, viscut i en soledat.
Joan Alcover (Palma 1854-1926)
Poeta i assagista, Joan Alcover es considerat, juntament amb Costa i Llobera, un
dels mestres de l’Escola Mallorquina.
Els seus inicis poètics foren en castellà, però amb el tombant del segle s’inicia la
crisi profunda que el conduirà a revisar per complet els fonaments de la seva poètica.
Joan Alcover canvia de llengua perquè la seva concepció de la poesia experimenta un
canvi. A finals del segles XIX i principis del XX, el poeta experimenta una transformació
personal i d’idees que el duu a valorar especialment l’autenticitat. Alcover s’ocuparà de
temes que responguin a aquesta recerca de la seva veu més sincera, aquests temes seran,
en primer lloc la Mallorca real i, en segon lloc, i més particularment, a causa de la mort
de dos dels seus fills, necessita escriure una poesia que respongui al dolor interior que
sent. Alcover comprèn que per tractar aquets temes d’una manera profunda i sincera, ho
ha de fer en català. El canvi de veu, de to poètic exigia utilitzar la seva llengua personal i
familiar. A partir d’aquí adoptarà definitivament el català com a instrument d’expressió
literària. Així doncs, la poesia catalana de Joan Alcover té un to diferent de la que va
escriure i publicar en castellà, ja que respon a una motivació diferent.
Teoria poètica
L’obra de Joan Alcover cal situar-la entre dos corrents, per una banda el
Modernisme vitalista i per l’altra la impassibilitat del Parnassianisme.
Alcover enuncià la seva teoria estètica a la conferència “La humanització de l’Art”
pronunciada el 1904. Alcover es considera poeta en tant que home “l’art no es nodreix
de si mateix” diu. El poeta mallorquí no cerca la simple complaença estètica ni la visió
parcial del món exterior, sinó que aspira a captar l’essència del cor humà, a assimilar les
vivències més íntimes. Considera que la creació artística neix de l’esperit humà i de la
naturalesa, defensa la poesia no impassible sinó construïda a partir de l’emoció i de la
sinceritat. Joan Alcover aposta per l’autenticitat en poesia, és a dir, per fer de la
sinceritat i l’emoció matèries de la poesia. L’art es nodreix dels sentiments de l’home i,
en aquest sentit, la inspiració poètica alcoveriana es fonamenta en el dolor humà.
Tanmateix, creu imprescindible el domini de la tècnica per poder-se’n deslliurar.
Per a Joan Alcover la matèria poètica no només és inspiració, sinó també forma, és a dir,
la inspiració s’ha de sotmetre al procés d’elaboració formal. Però aquesta forma ha de
respondre a un ritme interior, l’autor ha de generar la forma adient a allò que vol dir
fugint de motlles prefixats.
La natura és un referent constant a l’obra alcoveriana. L’home projecta sobre la
natura els seus estats anímics. Alcover també vindica un art arrelat a la terra i a la vida
col·lectiva; per a Alcover, l’art desvinculat de la terra i de la societat és un artifici mancat
de sentit. Així defensava l’art com a expressió suprema de la vida i bandejava l’art
elitista, l’art havia d’il·luminar cada una de les hores de la vida quotidiana.
Poesia
La seva poesia destacarà per la bellesa i puresa del llenguatge i per la perfecció
tècnica en la construcció del vers, d’una musicalitat profunda. Els poemes presenten una
triple temàtica: sentiment del paisatge, elegia i sentiment civil.
Les principals característiques de la seva poesia són:
– Utilització de símbols. Alguns símbols, com l’arbre o les tres edats, són
recurrents en la seva poesia.
– Importància del paisatge. Un paisatge idealitzat, evocat des de la ciutat, i
també humanitzat, animat per la figura de l’home i sovint també per animals.
A la poesia de Joan Alcover un paisatge profundament mallorquí serveix per
tractar temes profundament universals i imatges arquetípiques.
– Innovació mètrica. Joan Alcover va innovar la mètrica de la poesia catalana a
través de la diversitat mètrica, el decasíl·lab mig partit,etc
– Anècdota narrativa. Els poemes tendeixen a contar una història, sovint s’hi
combina la narrativitat i la descripció.
– La sintaxi és planera
– Utilització de les enumeracions
– Adjectivació moderada
– Relació emotiva del lector amb els poemes.
Els poemes d’Alcover es recullen a Cap al tard i a Poemes bíblics. Cap al tard és
un recull sense unitat temàtica ni formal. Alcover ofereix una visió idíl·lica del camp
mallorquí, de la gent, del paisatge i de les llegendes. La vida com a drama continu, el
temps destructor de tot i la mort són temes recurrents dels poemes recollits a Cap al
tard. Són especialment remarcables les seccions “Cançons de la Serra”, on ens transmet
la seva visió del paisatge i del poble, i les “Elegies”, fruit de la tragèdia familiar viscuda.
En aquests poemes Alcover assoleix un dels cims més alts de la poesia de tots els temps.
A Poemes bíblics, llibre molt més unitari i de maduresa, hi recrea tot de temes
extrets de les escriptures, on els protagonistes són els personatges secundaris i menys
coneguts de l’Antic Testament. És una poesia més distant i més plena d’imaginació.
Com a assagista, destaquen els textos Humanització de l’art,Cultura del
llenguatge (1916) i L’art segons Tolstoi (1918).
Descargar