LA REVISTA DE L`ASSOCIACIÓ AMICS DE NONASP

Anuncio
L’EIXAM
LA REVISTA DE L’ASSOCIACIÓ AMICS DE NONASP
ANY 8 • NÚMERO 11 • AGOST DE 2004
URL: http//www.matarranya.com/nonasp - email: [email protected]
URL: http//www.nonasp.com - email: [email protected]
FOTOGRAFIES D’UNA VIDA
Terenci amb Rafael Alberti,
lo 15 de febrer de 1989
Terenci amb Núria Espert,
lo 8 d’abril de 1997
Terenci amb José Manuel Lara,
lo 13 d’abril de 1996
Barcelona, lo 22 de gener de 2002
2
Terenci amb Montserrat
Caballé,
lo 4 de desembre de 1988
Barcelona, lo 23 de setembre de 1992
SUMARI
EDITORIAL
1.- Portada. Terenci Moix
Seguint el camí emprès l’any passat, tenim la satisfacció, que
esperem compartir amb vosaltres, de presentar un número monogràfic de la
2.- Fotografies d’una vida
revista L’Eixam dedicat a Terenci Moix, fill i nét de nonaspins.
3.- Sumari. Editorial
A la revista, desglossada en quatre apartats, fem un recorregut
4.- Terenci Moix. La seua per la seua vida i obra, recollida al complet, gràcies a la desinteressada ajuda
de Natatxa Llop Meseguer, que en tot moment ha posat a la nostra disposició
vida
la major part dels llibres i fotografies que il·lustren lo treball.
5 a 10.- Terenci i Nonasp
També trobareu unes breus pinzellades sobre la família de Nonasp
11 a 13.- La família
i les seues estades a la vila, acompanyat de les ties, lo pare, la mare i els germans,
14 a 25.- Les activitats
durant los mesos de l’estiu o en ple hivern, quan venien per participar a la
matança del porc, segons explica en el llibre de memòries El peso de la paja,
de l’Associació
El cine de los sábados. Aquest llibre, en l’apartat de Nonasp i en recordar el
26 a 32.- Terenci Moix
poble de la seua adolescència, comença així:
(l’obra)
«Este pueblo al cual no he regresado.
Regresaré algún día y, al recordar antiguos fantasmas, seré capaz siquiera de
Edita: Associació Amics de evocarlos...»
Mai no sabrem si, en visitar el poble, hauria sét capaç de trobar
Nonasp
els vells fantasmes de l’adolescència, perquè mai més no va tornar a la vila.
Correcció en català:
No obstant això, en los seus records de noi solitari que no acabava
Marc Martínez Aroca
de trobar el seu lloc, dins de la vida quotidiana de la població, durant los
calorosos dies passats a Nonasp, escriu: «sobre lo pesat que es torna el viatge
de Barcelona en un tren de vagons de fusta, brut i miserable; l’arribada a l’estació
Impremta: Gràfiques del
de la vila on, davant l’alegria de les ties, esperava l’oncle Poldo amb la tartana
Matarranya, SL
per pujar a tots fins a la casa familiar del carrer Tiro la bola.».
Dipòsit legal: TE-51/2000
Després, durant l’estiu, en los seus passejos, descobrirà allò que
diu «excel·lent paisatge de la Mare de Déu, los pins i els dos rius, orgull de la
gent de la vila». També el Castell, l’església i el Portal són motiu dels seus
records, entre altres, que, en passar pàgina, podreu trobar.
Tinito, José
Santos,
Sebastián i
Terenci Moix a
l’entrada de la
casa d’Altés.
Nonasp,
anys 50.
3
TERENCI MOIX MESEGUER
Terenci Moix va nàixer a Barcelona, el 5 de gener de 1943.
Lo seu nom autèntic era Ramon Moix Meseguer, però se’l va canviar
en honor al poeta llatí Terenci. De jove, va cursar estudis de comerç i
també taquigrafia, dibuix topogràfic i art dramàtic. Després d’això va
treballar fent una mica de tot: dibuixant de còmics, venedor de llibres,
administratiu i assessor literari, fins que va decidir dedicar-se plenament
a l’escriptura. En la seua tasca d’escriptor, va rebre premis literaris
com lo Planeta, lo Fernando Lara, lo premi de la Crítica i el de la
4
fundació José María Lara.
Cinèfil insaciable, va escriure multitud de llibres i articles sobre les velles glòries del cine, destacant
tota la bellesa i seducció que hi havia. Igualment va sentir una gran devoció per Egipte, país al qual va viatjar
moltes vegades i que va ser escenari de moltes de les seues novel·les.
Però el seu paper definitiu va ser el d’interlocutor d’una generació de jóvens que van créixer a
l’ombra del franquisme i que van haver d’enfrontar-se a l’ambient de repressió i misèria espiritual d’aquells
anys. En aquest marc, Terenci va ressaltar sempre el dolorós descobriment de la pròpia homosexualitat i la
soledat que va sofrir per aquesta causa durant la seua primera joventut, la qual cosa el va portar a refugiar-se
en el cine i a escriure com un mitjà per protegir-se de l’ambient hostil de l’època.
Viatger incansable, lo seu primer viatge a l’estranger va ser a París, als anys seixanta, i poc
després a Londres, ciutat de la qual afirmava haver après «més que en cap lloc del món». Allí va començar
a escriure en anglès i castellà simultàniament. Però va ser l’any 1968 quan es va donar a conèixer amb la
novel·la La torre dels vicis capitals, per la qual va obtindre el premi Víctor Català, i amb la qual va iniciar
una nova època en la literatura catalana contemporània.
Dos anys després, va publicar El dia que va morir Marilyn, considerat per la crítica com l’obra
en català més important de la dècada. En los anys que van seguir, se succeeixen les
novel·les, les crítiques literàries i les col·laboracions en revistes com Triunfo, Cuadernos
para el diálogo, Nuevo fotogramas, etc. Tant es així que, cada vegada que publica
una novel·la, la seua tasca es veu recompensada amb un nou premi, cosa que el fa ser
admirat per la critica i el públic. Destaca especialment lo premi Planeta del 1986, per la
novel·la No digas que fue un sueño, basada en els amors egipcis de Marc Antoni i
Cleopatra.
Lo mateix any va debutar a la televisió com a director i presentador del
programa cinematogràfic Más estrellas que en el cielo, al mateix temps que col·laborava
assíduament en la revista Blanco y negro, en la secció anomenada ‘’Mis inmortales del
cine’’.
En començar la dècada dels noranta, inicia una trilogia de les seues memòries anomenades El
peso de la paja, on, en clau tragicòmica i sense ressentiments, aborda els records de la seua infància i
joventut. La següent trilogia va ser la formada per Garras de astracán, Mujercísimas i Chulas y famosas,
àcida sàtira de la societat actual, en què prima el culte al poder, les aparences i els diners.
En los últims temps, la seua salut s’havia quebrat per la seua reconeguda addicció al tabac, que
li havia passat factura en contraure una malaltia pulmonar, acompanyada de problemes cardíacs a què el seu
caràcter jovial i alegre es va enfrontar. L’any 2002 va publicar la seua última novel·la, El arpista ciego.
No obstant la malaltia, que el va tindre connectat a una bomba d’oxigen, va seguir treballant fins
al final i va deixar acabat un llibre il·lustrat sobre el cine dels seixanta i la revisió dels seus contes en català.
Terenci va morir la matinada del 2 d’abril de l’any 2003, a casa seua de Barcelona, acompanyat
per sa germana, Anna Maria Moix; per la seua secretària, Inés Gonzalez, i pels metges Juan Ruiz Manzano i
Albert Nadal. Era un adéu anunciat, que va mobilitzar uns quants milers de barcelonins que van passar per la
capella ardent, instal·lada al Saló de Cent de l’Ajuntament, a donar-li l’últim adéu.
TERENCI I NONASP
Ese pueblo al cual no he regresado
¿Regresaré algún día y, al reencontrar antiguos fantasmas, seré capaz siquiera de evocarlos? Me
dicen los que continuaron visitándolo a lo largo de los años: «tienes que ir, no lo conocerías, tanto a cambiado,
tan moderno está todo, han restaurado el castillo y asfaltadas las calles y hasta hay luces en las esquinas, que
son como el sol en plena noche». No comprenden, no comprenderán jamás que aquel no reconocer, que esta
modernidad me dan terror.
EL CASERON
Pregunto a Ana maría: ¿Por qué crees que el pueblo me
daba miedo y terror el caserón y pavor el curso del río?. Ella razona:
«Porqué en el caserón murió la abuela y aquella misma noche hubo
una riada y vimos como el agua venia arrastrando muebles y enseres
desde otros pueblos que no tenían la ventaja de estar encumbrados
como el nuestro».
Ventajas las de mi hermana. ¿cómo alcanza su memoria
a archivar tales sucesos? ¿De qué muerte, de que río agitado, de
qué muebles me está hablando?.
A lo largo de los años, he ido recibiendo la noticia de
muchas muertes locales. La he escuchado sin inmutarme, sin recordar
siquiera. Me dicen supervivientes a quienes tampoco recordaba que
murieron ya ancianas venerables y tienen nietos las jóvenes casaderas
de 1950. Edades agotadas o edades llenas de promesas. ¿Qué mas
da?. Todo se mezcla en finales decretados desde siempre. El tiempo
y la muerte. Barcas fatales. En ellas navegaban por igual los que
crecieron y los que murieron. Al fin, todo consiste en irse.
Solo recuerdo de Nonaspe que era el ultimo pueblo de una cadena de nombres asombrosos, en
cuyos lindares se hallaba el fin del mundo. Una franja lingüística indecisa, lo ultimo de Cataluña y lo primero
de Aragón, pero ya incluida en este reino, según las nomenclaturas y subdivisiones de la época. Y, por encima
de geografías idénticas entre sí, las pintorescas variaciones de un habla muy diferente de la que yo estaba
habituado a escuchar en mi calle y que, sin embargo coincidía en muchas cosas. Aquel extraño batiburrillo de
palabras que, siendo catalanas, se escapaban hacia el castellano y, para no obedecer completamente a las
reglas del castellano regresaban al catalán, contaminadas.
Mi vida se apeaba una vez mas en tierras de paso.
EL VIAJE A NONASPE
Pero Nonaspe representa también la amenaza del verano. Para algunos, la estación del desahogo;
para mí, el largo periodo del descontento, los meses en
que mí carácter de interior se encierra más en si mismo,
rehuyendo los fulgores, detestando la expansión. Como
una sequía que se desploma sobre mí cuerpo,
resquebrajándolo lentamente, y así va apoderándose
de mi espíritu, y lo deja convertido en terrenos roturados
, como los dos ríos de Nonaspe cuando llegan huérfanos
de lluvia. Las agonías empezaban en el prólogo, y era
éste el plazo que yo temía más. El desplazamiento en
ferrocarril, ¡aquella miseria de ferrocarril¿ y el tributo
exasperante que era obligado pagar por cada kilómetro
5
6
ganado a fuerza de padecimientos. Ferrocarriles
miserables, sucios, abarrotados, premiosos. Trastos,
antiguallas, chatarra humeante, capaz de aprisionarnos
más de ocho horas durante un trayecto de apenas
doscientos kilómetros. Era el espacio pagado a trueque
de fino oro.
Detenciones interminables en cada estación,
parada eterna en las de Reus y Mora, donde había que
cambiar la máquina o esperar a otro ferrocarril de
dirección opuesta dejase libre la vía. Paradas de una
hora, quizá dos, tiempo interminable que iba desgastando
las expectativas del viajero más animoso. El tiempo se detenía en lo que el niño juzgaba una eternidad. El
calor iba acuchillando al niño y a todo su tiempo, que era inevitablemente aquél y ya no podría ser otro. Como
el tiempo perdido de aquella España, así el tiempo muerto en ferrocarriles inútiles. Algo que ninguna vida
podrá ya recuperar.
Efectuado el cambio de vía, reanudaba el tren su marcha. En cada estación subían nuevos viajeros,
cargados con bártulos de formas disparatadas y dimensiones abusivas. Sólo entonces comprendíamos que
había valido la pena llegar a la estación terminal con dos horas de antelación para coger sitio. Pese a que
íbamos apretados entre otras siete personas, nuestra incomodidad era un regalo comparada con el caos que
se estaba desarrollando a pocos pasos. En los pasillos y plataformas, se amontonaba una ingente masa de
cuerpos pegajosos, protestones al principio y, poco a poco, resignados en la búsqueda del mínimo espacio,
entre las piernas, bajo los cuerpos, sobre maletas barrigudas por lo repletas, baúles de cartón viejo sujetos
con cordeles, cestos rebosantes, paquetes de rudimentaria confección, bolsas de mimbres por las cuales
asomaban barras de pan, ristras de embutidos y hasta alguna gallina viva...
Pasado el trance, la multitud abría las ventanas a pesar del sol, porque ya el aire era más llevadero.
Hasta el tren parecía refrescado. De las peñas escarpadas surgía con cierta fecundidad alguna huerta y, de
repente los meandros de cualquier río. Más adelante, la escalada hacía alturas que yo imaginaba tremebundas,
ofrecía amenidad a un paisaje que antes sólo inspirase tedio.
Aquella amenidad anunciaba que estábamos alcanzando nuestro destino. ¡Qué ajetreo el de la
llegada¡. Pasado el pueblo de Fayón mamá o las tías, o todas a la vez, se levantaban como empujadas por un
resorte y empezaban a repartir prisas. De la abulia de varias hora pasábamos al ajetreo para la ardua tarea de
recuperar maletas, cestos y paquetes. Y aquí siempre había alguna pelea, quizá insultos, porque era necesario
que alguna viajera rezongona se levantase para dejarnos subir al asiento y
alcanzar los trastos y bajarlos con riesgo de arrancar un ojo a otro vecino.
Gritos, excusas, interrupción de alguien que al descubrir el asiento a punto
de quedarse libre se abalanza para ocuparlo antes que nadie. Y después, a
toda prisa, venciendo la galbana de la tarde, sortear de nuevo los cuerpos
del pasillo, abrir la ventana, sacar los bultos para que los recogieran los
que nos esperan en el andén. Bajar después a trompicones, apresurados,
porque el jefe de la estación ya había hecho sonar la campana y el tren le
respondía con un bufido de aquiescencia acompañado por el chu – chu del
vapor que empezaba a calentarse. Se reanudaba así el traqueteo con un
estrépito pavoroso de las cadenas que enlazaban a los maltrechos vagones.
Y el monstruo de chatarra empezaba a perderse hacia espacios incalculables,
deparándome así una nueva sorpresa: Nonaspe no era el fin del mundo.
Habría algo más allá. ¿Qué lago, que lugar, con que motivo?. Los que
seguían en el tren, perdido ya en su propia humareda, iban a saberlo aquel
mismo año. Yo tardaría algunos en saberlo.
Aparece entonces la fisonomía de Nonaspe. La memoria de hoy,
igual que la visión de entonces, no se limita a concebir un pueblo, antes bien idealiza una entera geografía,
como un cuadro de comedor burgués cuyo marco se rompiera una y mil veces, para que el paisaje lo
superase ampliamente, abarcando lejanías que trasladan a los dominios de lo salvaje todo cuanto en principio
fue una simple sensación de improviso.
En el punto de encuentro de dos ríos, Algars y Matarraña, se alzaba el peñón que en otros
tiempos albergara un alcázar de la morería y, después, cuando este cayó en garras cristianas, el típico núcleo
medieval desarrollado alrededor de una iglesuela no demasiado lucida. Cierto que constituía el orgullo del
pueblo, pero no puedo ponerle yo demasiado brillo al rememorarla. Los siglos habían cambiado las referencias
históricas iniciales, restándole cuanto pudo tener de pintoresco.
Lo mismo ocurría con el resto del pueblo. Arquitecturas anodinas, crecidas en el desorden de
los siglos. Una plaza en la que asomaba la sombra de un presunto palacio, ya muy desfigurado entonces.
Detrás casas impersonales, de porte plebeyo. Entre ellas, cual centro de gravitación del ocio, la plaza llamada
el Portal, punto de reunión, punto de salida, punto de llegada. Punto y seguido de todos los tiempos del año...
Sólo el paisaje triunfaba. Sólo sus
contradicciones, para asombrarme. Pues de un lado del
peñón veía yo una vega fértil, la que me recibía no bien
salíamos de la estación y, a las espaldas del pueblo,
cuando el peñón descendía hasta el río Algárs, terrenos
áridos, carrascosos, baldío que aumentaban la
sensación de pesantez del verano rural. Aún así, los dos
ríos avanzaban a trompicones, peleándose con los
márgenes, y, de aquella pugna, nacían meandros
pedregosos, roquedales abruptos e íntimos recodos a
cuyo amparo la naturaleza o la sequía creaban diminutas
bañeras aptas para a natación y la pesca. De ahí que
los accidentes del río pasasen a convertirse en una plácida estación termal para la pequeña colonia de
veraneantes que llegaban cada verano y a quienes los lugareños llamaban «els forasters» (ignoro si en sentido
despectivo).
¿Se cumplían tantos placeres en la simplicidad absoluta de Nonaspe! Papá podía satisfacer su
desaforada afición por la pesca; mis hermanitos, corretear a campo abierto; mamá alimentar, su ego
deslumbrando con vestidos de lunares y volantes a las mujeres de su generación que no tuvieron la suerte de
emigrar a la capital; las tías, cotillear a gusto con la comadrería del lugar y Cornelio, que nos alcanzaba a
medio verano, entregarse a la natación: Pero siempre parecido a mamá, con más tendencia al exhibicionismo
que al espíritu olímpico.
Sólo yo, entre tantos placeres, no llegué a encontrar al que pudiera convenir a mi infancia ni, más
adelante, a mi mocedad. Si acaso sólo uno: la presencia de nuevos universos fantásticos y el delicioso y el
delicioso terror de hurgar en lo desconocido (una habitación, una costanilla, un manantial o una alameda). Por
lo demás, hice honor al nombre que nos dedicaban los del pueblo. Como forastero llegaba y como forastero
me comporte y me asumí.
La imposición del misterio empezaba no bien la tartana del tío Poldo nos recogía en la estación
y nos transportaba, por la desigual carretera que atravesaba la vega, hacia el peñón del otro lado del río.
A medida que seguía el trote la tartana, los sonidos insólitos se multiplicaban hasta formar un
contubernio que arrebataba los sentidos. Croar de las ranas en los recovecos de charcas perpetuas. Balido
de ovejas amontonadas. Ladrar de perros vagabundos. Y, cuando todos esos sonidos parecían aplacarse,
todavía brotaba el habla de la brisa, siempre locuaz, pues se reunía con el parloteo de los chopos que
jalonaban el camino.
Ya en las huertas y veredas que reseguían los márgenes del Matarranya, el robusto puente de
piedra bajo cuyos ojos cantaban las lavanderas. Al cruzarlo, me sorprendía un continuo entrecruzarse con
amigas de las tías, viejucas o matronas que, al atisbar la tartana, nos saludaban a gritos, agitando las manos o
los pañolones de tela cuadriculada. Todo ello mientras buscaban el difícil equilibrio que les permitiese sostener
sobre la cabeza gruesos cestos de mimbre colmados de ropa oliendo a limpio o bien cántaros de barro
rebosantes de agua del benigno manantial de la vereda.
Subíamos entonces por la cuesta que llevaba a la entrada del pueblo y allí nos descubríamos
rodeados de familiares lejanos, nuevas compañeras de mis tías, niños que en veranos anteriores acompañaban
7
los juegos de mi hermano -nunca los míos-, salvajuelos que se colgaban del pescante o corrían tras de la
tartana, agitando espadas, lanzas y jabalinas fabricadas con ramas deformes.
Llegaba así la comitiva al caserón de las tías. El último del pueblo. El de mayor tamaño, el mas
reciente, el que disponía de mayor número de estancias y escondrijos. Y el de estilo más dudoso por no decir
inexistente.
EL CASERON Y EL CASTILLO
8
El caserón contaba con una historia reciente de muy mal agüero. Cando la guerra pasó por
Nonaspe, toda la propiedad sufrió el pertinente trasiego de tropas y hoy servía de cuartel a las fuerzas de la
República y mañana a las franquistas. (Ahora sé que por aquellos andurriales transcurrió la Batalla del Ebro,
pero en aquella época pensaba que en el corral habían plantado sus
tiendas los huestes del moro Muza. Así transfiguraba mi imaginación
el recuerdo de aquellos agitados días en que hicieron parada y fonda
los miembros de la Guardia Mora de Franco. O esto es lo que
aseguraban los supervivientes de muy tremendas escabechinas).
Mientras esperaba conocerlas, me contentaba
encontrando por doquier pervivencias del mito de la morería, pero
en sus aspectos históricos, no los que procedían de la transfiguración
de unos hechos cercanos y terribles. Historias reales, de cuando el
moro medieval paso por Nonaspe. Hechos que dejaron su recuerdo
en el castillo, espacio terrorífico, al que los nonaspinos llamaban el
matadero, ya porque ejerciese funciones de tal, ya como referencia
de la gente que habría sido ajusticiada entre sus muros. Cristianos
de la reconquista, soldados de la república o partidarios de María
Montez en su lucha por recuperar el trono de Sudan. Siguiendo con
este tipo de avatares diré que el caserón de las tías fue cuartel de la
Guardia Civil hasta bien avanzada mi infancia. No recuerdo haber
cohabitado con los miembros de la benemérita -» els sevils», les
llamaban los del pueblo-. Tal vez dejaron libre la plaza cuando
empezamos a subir nosotros...
Menos lo de la Guardia Civil, todas las historias se
convertían en misterios acentuados por la inmensidad del caserón. Una vez más cualquier sentido de amplitud
me remitía a comparaciones con las exiguas habitaciones de la lechería. Ya dije que en Barcelona me movía
por espacios mínimos, empezando por los de mi calle. Los amplios zaguanes de Nonaspe, las infinitas bodegas,
la desproporción del granero, todo implicaba exploraciones apasionantes en un mundo en que el niño era
incapaz de abarcar. Y ante el terror que aquella imposibilidad me producía, quedaron muchas estancias que
ni siquiera en la adolescencia me atrevía conocer.
Todos los elementos equivalían a un viaje a lo desconocido. Vigas en techos encalados, verjas
en el corral, rejas que dejaron los civiles en cada ventana, enormes cuchillas colgadas en los sótanos abovedados
y, muy especialmente, la profunda cisterna cuyo fondo decían que comunicaba con los infiernos ( y así seria,
porque al echar al agua una piedra, tardaba el agua una eternidad en mandarnos el ruido).
Misterios al fin. El tiempo que tomé en dominarlos señala el paso de la infancia a la adolescencia. La primera,
se dejaba poseer por ellos. La segunda pretendió desentrañarlos. La hombría pudo haberlos poseído
completamente, pero deje de ir a Nonaspe y los espacios misteriosos quedaron esparcidos en una flotación
ambigua; ya que es imposible desentrañar porque sobre ellos se ubica el complejo origen de las angustias
adultas.
De poco serviría el recuerdo de Nonaspe si sólo sirviese para una pintura de género. Sirvió
también para inventarme nuevas comunidades femeninas. Precisión sumamente necesaria en este caso, porque
en Nonaspe la división entre sexos estaba más que estricta. Cada sexo tenía su cuartel. Cada cuartel era un
corrillo que se formaba en puntos clave del pueblo. Cuarteles todos que el sexo opuesto no se había atrevido
a invadir desde varias generaciones atrás.
EL PORTAL
Casados jóvenes los que se reunían para
jugar al mus en el casino, y de solteros juerguistas los
que se agrupaban a piropear mozas en las escaleras de
la Iglesia. Por supuesto que en ninguno de estos grupos
se requería la presencia de un niño afectado y redicho.
Así pues, buscando un nuevo refugio di a parara en
otras sociedades, en cuyo antojo me convertí
rápidamente. Eran las que formaban en plena calle unas
ancianas contemporáneas de agustina de Aragón. O así
lo deduje yo, maravillado porque pudiese existir en el
mundo tanta arruga reunida.
LA ERMITA
En mis paseos de niño solitario, victimizado por las
inclemencias de agosto, seguía buscando inconscientemente los sitios
desiertos, victimizados a su vez por el flagelo del sol. Aparecían entonces
los campos de la parte menos fértil, repartida entre amplios, fatigosos eriales
y multitud de olivos cuyas ramas, al retorcerse, proyectaban sombras parcas,
de muy escaso consuelo para el paseante. A lo lejos, según se avanzaba
hacía el río presentíase una vega fértil cuyo disfrute quedaba reservado
para oportunidades en acompañamiento. Quiero decir que, aquella vega,
se acudía para merendar en grupo, los domingos, o bien en alegre romería,
cuando llegaba la fiesta de la Virgen de las dos Aguas.
Era la ermita de esta Señora de muy discreto porte, pero de
excelente paisaje. Pues se levantaba en un frondoso pinar que surgía en la
confluencia de los dos ríos, orgullo de los nonaspinos. Y, aunque por enojo
del verano se me representan esos
dos ríos como muy secos, podían
ser peleones de vez en cuando y
darse al desborde por casi nada. De hecho a la riada que invoca mi
hermana, añaden los del pueblo otra de mayor valentía, tanto que se
introdujo en el mismísimo santuario de la Virgen, deteniéndose cuando
estaba a punto de alcanzar su altar. Como si la Señora, puesta en
jarras, hubiese exclamado: «¿Ya basta! Hasta aquí llegaron las aguas...
LOS TEBEOS
Los días del verano avanzaban sin dejarme nada a cambio. Mis distracciones estaban sometidas
al único consuelo de la imaginación, que entonces se concentro en los tebeos. Como seguía siendo el niño que
lo quería todo, lo exigía en cantidades masivas pero, ¡ay!, cualquier deseo se encogía al llegar a Nonaspe.
Muchas de mis colecciones preferidas no se distribuían en las zonas rurales...
La necesidad de los tebeos me obligo a buscarme la vida por primera vez. Buscándola, descubrí
un empleo harto insólito para un niño tan finolis. Como los campesinos necesitaban grandes cantidades de
estiércol para sus abonos, me convertí en coleccionista de excrementos, que vendía después a un precio
razonable...
Me levantaba antes que los niños del pueblo, tomaba mi capazo y corría en busca de las caballerías
que ya iban cuesta abajo, camino de las huertas del río. Las mulas, asnos y yeguas del lugar habrían tenido sin
9
duda un suculento desayuno: evacuaban con tal prodigalidad que
me permitían llenar el capazo en pocos minutos. Después de recoger
varias cargas, corría a la huerta del abuelo para cobrar el precio
estipulado. De tal manera que cuando habrían la tienda de los tebeos,
que era al mismo tiempo almacén –de-todas- las- cosas, ya me
encontraba esperando a la puerta, con mis monedas a punto. Con lo
que sobrase de los tebeos, me quedaba para un sidral y un poco de
regaliz. (Se hacía una mezcla con la saliva y el resultado ere un licor
celeste)...daban fulgor a mi bibliotequilla junto a las amadas
colecciones de EL Guerrero del Antifaz, Pulgarcito y la pizpireta
Florita...
FOTOGRAFIES
D’UNA VIDA
10
LA FAMÍLIA
Mientras la familia de mi padre podía vanagloriarse de una catalanidad a prueba de bomba, la de
mamá era oriunda de un pueblo aragonés. En realidad, tuve una mamá de importación.
Cierto que la importaron a una edad tan temprana que siempre se considero barcelonesa y
catalana y se vanagloriaba de tales dones en muy distintos grados, pero de todas formas nunca renuncio
completamente a su tierra aragonesa, por demás ambigua. Su pueblo natal pertenecía a la Tierra Alta, y sólo
una discutida subdivisión territorial ejecutada en el pasado siglo justifica que pudiese considerarse maña a
ultranza. De hecho, en Nonaspe se habló siempre aquella pintoresca mezcla de catalán y castellano que los
lugareños dieron en llamar «chapurreado».
Esté cúmulo de accidentes geográficos hacen a mi madre mestiza en Barcelona y mestiza en
Aragón. Emigrante cuando llego de muy niña a Barcelona y emigrante cada vez que regresaba a Nonaspe,
siempre de visita, hablando con las formas típicas del barcelonés y por lo tanto extraña a todo chapurreado.
Una parte de la familia de mamá –sus padres y hermana menor – se quedaron en el pueblo de
por vida; la otra rama se instalo definitivamente en Barcelona. Eran los tres hermanos de mi abuela, dos
mujeres y un varón que llegaron para ejercer oficios poco sofisticados. El tío Miguel cuido durante varios
años de una portería y después adquirió cierto renombre como empaquetador ejemplar en una celebérrima
empresa de paraguas. Las dos mujeres, Florencia una, Fidela Custodia la otra, se pusieron a servir en casa
de un matrimonio acaudalado. Tanto el marido como la esposa les tomaron
voluntad y las trataron bondadosamente, como si fueran personas no siervas.
MIGUEL (EL TIO).
Aquellos tres hermanos continuaron mirando al pueblo como su
verdadero punto de origen y, con el tiempo, lo convirtieron en constante tema de
referencia y de nostalgia. Conservaron el habla local en todos sus giros y el tío
Miguel la transmitió a sus hijas, aún cuando ya éstas ya nacieron en Barcelona.
Fue un signo de identidad obstinadamente conservado. Tanto, que el tío murió
con la boina calada y el fajín ceñido. Como su muerte acaeció en los años setenta,
su empecinamiento todavía pudo constituir una rareza magistral.
FLORENCIA Y CUSTODIA (LAS TIAS).
Miguel Cabistany
Pintorescas eran también las dos tías de mamá. Fueron ellas quienes
se la llevaron del pueblo, a los tres años de edad, para que los médicos de la
capital le curasen no sé que enfermedad de las de antes. Y era tal la obstinación
de mamá por ser urbana que cada vez que la llevaban al pueblo se ponía enferma
de morir, de modo que se la volvían a llevar a Barcelona, Y así deduce Ana María
que nuestra madre aprendió a imponer su voluntad desde muy lejano principio.
Una vez curada la niña se quedó para siempre con
las tías. Ellas la criaron, la casaron y después
compartieron su vida y la de toda su prole durante
cuatro décadas mas...
Custodia Cabistany
Las tías de mi madre, por extensión
nuestras tías eran originales hasta en la práctica del tietismo. Una era la ya citada
y siempre ponderada tía Florencia. La otra, la Custodia era madrina de mi madre
y, también por extensión la llamábamos la Padrina, aunque la mía oficial fuese la
hermana de mi madre, que para mis hermanos también se convirtió, por extensión,
en la Padrineta... La madrina de mamá, la Custodia, murió soltera, y su anécdota
vital resulta poco brillante, limitada a un continuo servicio a los demás... Mientras
Florencia Cabistany que la tía Florencia pasó la vida guardando fidelidad a un fantasma. En su ya
lejana doncellez se había casado con un mancebo muy rubio, de aspecto delicado
y sutil, a quien mandaron a la guerra del moro, justo después de la boda...
11
La parejita no contaba más de veinte años en el tiempo del casorio y tuvo que luchar contra la
oposición familiar, no sé si porque él era niño rico o porque temían sus padres que una noche de amor le
acelerase la tuberculosis. A fin de retrasarla se lo llevaron a Nonaspe, fiando en la bondad del clima, bondad
que resulto equívoca porque, de hecho mato al pobre peret. Le tuvieron escupiendo sangre en el caserón que
las tías tenían el la calle la Bola y quedó enterrado en el cementerio viejo del
pueblo, bajo una tumba que ya nadie volvería a encontrar a partir de la guerra
porque las bombas de los rojos o los nacionales, o las dos a la vez , dieron tal
meneo al terreno que los cadáveres quedaron destruidos o mezclados.
JESÚS (MI PADRE).
Doncs és cert que el meu pare, que Déu l’hagi perdonat,
era un mestre pintor honrat, com son fill present és ara.
Así se expresaba mi padre, revalorizando una tradición artesanal
que, con los años, vio morir definitivamente. Una tradición que llegué a odiar
a fuerza de insistencia. Pues desde muy niño me acostumbraron a repetir como
un lorito que la casa Moix había sido fundada en 1890, si bien cincuenta años
Jesús Moix
atrás ya existía una base en Sabadell, fundada por el primer Moix de que se tiene recuerdo en una larga lista
de Ramones.
ANGELA (MI MADRE).
Mamá se encargaba de proporcionarme paisajes distintos de mi
ciudad. Ella aspiraba a los espacios desahogados y cargados de luz. Para
entregármelos, se invento la ceremonia que denominábamos «ir haber
escaparates». No los de nuestra calle, que bastante vistos los teníamos. Nunca
estos. Si los del barrio del lujo, el boato y la prosopopeya, como decían en los
tebeos de pulgarcito. Acordamos un pacto. Veríamos un cine e lujo por cada
escaparate de los suyos...
Ángela Meseguer
LUISA (LA PADRINETA).
Al segundo año cambie de ambiente, lo cual no significa en absoluto
que fuese a dar con el mío natural. Por el contrario, me acogieron las amigas de
mi madrina, jóvenes que habían pasado la veintena y solían reunirse cada tarde
en casa de una modista, o lo que en Nonaspe se entendía por modista... Aquellas
jóvenes me convirtieron desde un principio en su mascota predilecta. No hay en
ello ningún mérito. Era el único niño preparado para hacer un encaje de bolillos y
un punto de arroz antes que darle un puntapié al balón...
MIGUEL (MI TIO).
12
Luísa Meseguer
Hermano de mamá, el tío Miguel, aseguraba que, al cumplir los
catorce años, me ayudaría a entrar como meritorio en el departamento
administrativo de «Autoaccesorios Harry Walker», donde él prestaba sus
servicios. Y el hombre estaba tan orgulloso de su trabajo que, pocos días antes
de mi cumpleaños, me dijo: «Si te portas bien, dentro de veinticinco años te
darán un reloj de lujo». Yo pensé que en 1981 tendría un reloj macanudo u
podría decir a mi primogénito lo que el tío Miguel me dijo:»Un trabajo seguro es
lo mejor que hay en el mundo porque además de sentirte útil, nunca te morirás de
hambre».
Miguel Meseguer
BARTOLOMÉ (EL ABUELO).
Cazador, y de los buenos. Rastreaba las piezas como nadie en la
comarca y tenía canes sabiamente adiestrados y una perra que era el terror de los
conejos pero que la memoria desplaza a favor de elementos más insólitos, como
el tenebroso hurón que el abuelo guardaba en un oscuro zaguán repleto de
maquinaría agrícola y forrado de telarañas. Los señores de varios pueblos se
llevaban a mi abuelo como guía de caza, y esto le daba una autoridad si no oficial,
si, cuando menos, efectiva...
RAIMUNDA (MI ABUELA).
Bartolomé
Meseguer
El mundo se parecía a los cuentos de hadas, a las películas de Walt
Disney o a las entrañables navidades de los cuatro hermanitos March. El pueblo
nevado acogía todas las delicias que sólo un espíritu solitario es capaz de aceptar
y me las devolvía convertidas en capa protectora. Y aquel clima llegaba incluso a
suavizar la muerte. Así, la de la minúscula abuela Raimunda resultó típicamente
invernal y decididamente pueblerino. Se fue apagando como una lamparita...
ANA MARIA (MI HERMANA).
Raimunda
Cabistany
Pues viene Ana María a precisar mis recuerdos con datos que me
contradicen y me anulan: Así dice «Todo lo cuentas al revés». El nieto del señor Manuel se quedo con todo y
la dejo en la ruina. A mamá por ejemplo le dejo mil pesetas para toda la vida, seguramente porque consideró
pésima la elección de casarse con papá. La lechería la dejo a las tías como
arrendatarias (no propietarias) y con un contrato que las obligaba a comprar la
leche a su nieto...
MIGUEL (MI HERMANO).
Pero estas precauciones no evitaron que Miguel pasara largas
temporadas sin salir de casa, sometido a constantes revisiones médicas y siempre
bajo la amenaza de unos terribles ataques parecidos a la epilepsia. Esta fue su
maldición. Su condena era convertirse en literatura, cuando murió a los dieciocho
años. En mi novela, fue el personaje tratado con mayor, ternura y el que me
produjo una catarsis completa. Pero además, también se inmiscuyo en la obra de
Ana María, concretamente en su novela Julia...
Ana M. Moix
Miguel Moix
13
LES ACTIVITATS DE
L’ASSOCIACIÓ
Entrega del premi de Nonaspí de l’any al grup de jota
Mare de Déu de les Dos Aigües, lo 15 de juny de 2002
Lo15 de juny de 2002, vam presentar el llibre
Aproximació a la toponímia de Nonasp, de Marc Martínez, a
càrrec de Merche Llop. Hem de dir que, gràcies a este llibre i a la
bona disposició de l’Ajuntament, lo nou cadrastre s’ha basat en este
llibre per a denominar les partides de Nonasp.
14
Al mes de gener del 2003, vam demanar una
subvenció a la Direcció General de Patrimoni de la DGA per a
l’edició del llibre: Contalles per a contar. En este llibre, es
replega contes que es contaven als xiquets de Nonasp.
No vam tindre resposta.
Al mes de juliol de 2003, vam informar l’Ajuntament
dels ajuts de la DGA per a contractar personal per fer pàgines
web (la de l’Ajuntament, associacions, empreses del poble, etc.).
D’aquesta manera, lo nostre poble, les nostres empreses i
associacions estarien a la web (amb totes les possibilitats que això
dóna: turisme, negoci, etc.) i es crearien llocs de treball.
No vam tindre resposta.
Durant
les Festes Majors
del 2003, vam obrir
un altre espai al nostre museu: l’elaboració del vi i com es
feien los carretells. També vam organitzar l’exposició
‘’Quan érem emigrants’’, de Tomàs Riva, exposició de
l’Associació Cultural del Matarranya.
El dia 28 d’agost, vam fer la presentació del
número 10 de la revista l’Eixam, dedicada a parlar sobre la
comarca.
El 29 de novembre vam organitzar:
Escriptors sense Frontera.
I Jornades Literàries a Ponent
Nonasp (Baix Matarranya).
«Convé que els molts recuperin des
d’ara
el gruix de carn i somni dels orígens,
que no es perdin, inútils, en la buida
solemnitat de fórmules obscures
que detenen uns pocs; convé que seguin
eines de llibertat i de justícia»
Miquel Martí i Pol
Passades les onze, al saló de plens de la Casa de la Vila de Nonasp, ubicada a l’antic castell de
la població, damunt d’un turó on es domina el riu i tota l’horta del Matarranya, van tindre lloc les I Jornades
Literàries a Ponent. Una trentena de persones arribades dels quatre cantons dels Països Catalans van seguir
amb atenció l’animada taula rodona moderada per Jordi Giné de l’Àgora Literària de la UAB, amb el tema
la Literatura com a eina de sensibilització, amb la mesurada opinió dels escriptors:
15
Juli Nicolau (Matarranya)
Dolors Miquel (Segrià)
Sebastià Sansó (Mallorca)
Xavier Macià (Ribagorça)
Viola Canals (Baix Vinalopó)
Chusé Inazio Navarro (Aragó)
Acabada la trobada matinal, es va anar a dinar i vam continuar a la tarda al mateix lloc amb un
recital a càrrec dels poetes participants. Va començar Viola Canals, enmig del silenci dels assistents i l’obscuritat
del saló, sol il·luminat per la fantasmagòrica flama d’unes candeles que deixaven veure en un racó les quatre
barres d’una senyera estelada. Així amb est ambient i amb l’ajuda d’unes diapositives i la relaxada música
(adequada al text que va llegir i fins i tot va cantar en determinats moments), va fer que al saló, els oients, tots,
respiressin la màgia i la tendresa de les seues paraules al poema ‘’Parirem de peu’’:
«Parirem patriotes de peu,
ensenyarem la lliçó de les sàvies,
per fer de la terra
una imatge i una acció lliure.
No mancaran llàgrimes,
ni plors, ni angoixes.
No mancaran somriures,
abraços, amors, desitjos, ales:
I la vida fluirà un riu
de Salses a Guardamar
i de Fraga a Maó,
sota la mirada d’una Patxamama
que espera fer l’amor
i no plora supervivència.»
Tot seguit, davant los aplaudiments d’un públic que gaudia del recital, van anar recitant los
altres poetes convocats, entre ells Juli Micolau de la Freixneda, i va tancar l’acte lo convidat d’enguany a les
jornades, lo poeta de llengua aragonesa Chuse Inazio Navarro.
També al mes de novembre vam enviar a 160 persones que viuen fora de Nonasp una carta en
la qual els informàvem de la Festa de la Matança.
Al mateix mes, vam justificar a la DPZ un ajut de 900,00 euros.
Al mes de febrer de 2004, vam demanar al Departament de Medi Ambient de la DGA. una
subvenció per a crear un centre d’interpretació de la natura i per fer un llibret dels moixons del nostre terme
municipal.
Gràcies a la nostra pàgina web, per Setmana Santa, una branca de trucs de l'Associació d’Escoltes
Sebastià Montraveta de Gironella (Berguedà) van poder contactar amb nosaltres, los vam vindre els dies 4
al 8 d’abril de 2004 a Nonasp i van netejar la plaça de l’ermita de la Mare de Déu de les Dos Aigües.
16
Los escoltes netejant la plaça de l’ermita de la Mare de Déu de les Dos Aigües
Al mes d’abril de 2004, la nostra Associació va fer esta carta a l’Ajuntament:
En Daniel Maza Pons amb DNI número,73.144.036, president de l’Associació Amics de Nonasp,
amb NIF G50714039 i amb domicili social al carrer Trinquet, 26, de Nonasp,
DIU:
Pel BOA, número 37, de 29 de març de 2004, ens hem assabentat que al Ple de l’Ajuntament
del dia 18 de febrer es va aprovar l’expedient sobre l’escut del poble i la bandera. No entenem com és que,
abans de portar l’expedient al Ple, no ens van informar, com ja s’havia fet anteriorment. Este decret dóna peu
a presentar reclamacions, però no en presentarem, ja que tenim l’experiència del cas que fa la DGA a les
al·legacions que es presenten.
Quan a l’any 1992, la DG.A va publicar el decret pel qual es regulava l’adopció d’escuts i
banderes per part dels ajuntaments, la nostra Associació es va posar a treballar ja que l’escut i bandera és una
mostra de la nostra identitat. Primer de tot, vam contactar amb el creador del Museu Heràldic de Casp, el Sr.
Juan Ferrer. Ell ens va explicar que la norma que usava la Secció d’Heràldica de la Institució Fernando el
Católico (encarregada per la DGA d’estudiar els escuts i banderes) no corresponia a la tradició de la Corona
d’Aragó, tot al contrari, es basava en l’heràldica castellana. Que ell, ja havia discutit amb esta Secció i que
no atenien a raons, que no s’aprovaria ‘’oficialment’’ cap escut que no hagués passat pel sedàs de la Secció
d’Heràldica (o siga amb la base de l’heràldica castellana ). Per això, nosaltres vam deixar este tema de
banda, amb l’esperança que l’Ajuntament de Nonasp no fes res i que l’escut del nostre poble continués sent
el que s’estava utilitzant des de feia molts anys. Però, quan a l’any 2002, ens van assabentar que l’Ajuntament
havia demanat la creació de l’escut i la bandera a la Secció d’Heràldica de la Institució Fernando el Católico,
no podíem quedar-nos amb els braços creuats. Per indicació del Sr. Juan Ferrer i l’alcalde de Queretes, vam
encarregar al Sr. Armand de Fluvià (president de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia,
Vexil·lologia i Nobiliària , i membre de l’Académie Internationale d’Héraldique i de la Real Academia Matritense
de Heráldica y Genealogía) l’estudi d’un possible escut per al nostre poble. Al mes d’octubre, vam tindre fet
l’estudi que havíem encarregat (per cert, que ens va costar quasi la meitat del pressupost ordinari de
l’Associació) i el vam fer saber a tots los regidors del nostre Ajuntament. Encara que la regidora de cultura
ens va reunir per tractar el tema i va enviar el nostre estudi a la Secció d’Heràldica de la Institució Fernando
el Católico, ja sabíem nosaltres i la mateixa regidora de cultura que esta Secció no ens l’aprovaria. Un
membre de l’oposició de l’Ajuntament va dir que a ell li agradava més lo nostre escut, però, si no el feien
‘’oficial’’... Això no és excusa, los ajuntaments de Queretes, Calaceit, Chiprana, per donar un exemple, tenen
escuts que no han pogut ser aprovats i ‘’oficialitzats’’ (ja que són pareguts al que nosaltres proposàvem ) i,
en canvi, són els escuts dels seus pobles. Fins ara l’Ajuntament de Nonasp ha utilitzat un escut que mai no
l’havia aprovat ningú. L’Ajuntament mana sobre el seu municipi i pot escollir un escut o un altre, li és igual un
que un altre. L’heràldica no és una ciència exacta, per això no entenem com es pot fer més cas a l’opinió
d’unes persones de Saragossa (que a la millor són d’aquelles que ens diuen «¿y esto donde cae?») i no a
l’opinió d’una associació cultural del mateix poble. De fora vindran i de casa mos trauran.
La nostra Associació se sent defraudada per l’Ajuntament, després de gastar-nos tants diners i
havent preparat una proposta seriosa d’escut. Mai no podrem entendre com es pot fer més cas a l’opinió
(perquè tan sol són opinions) d’unes persones de fora del nostre poble, abans que a la mateixa gent del seu
municipi.
És per tot això que SOL·LICITEM:
Que el Ple municipal anul·lo l’expedient sobre l’escut i, ja que pareix que la nostra proposta
d’escut és massa atrevida, es deixo l’escut ‘’sense oficialitat’’ que s’està empleat des de fa molt anys fins ara.
Nonasp, 28 d’abril de 2004
No vam rebre resposta.
Des de fa un temps, l’arquitecte Héctor JalaYrigoyen ens està preparant un projecte per fer una
ampliació del nostre Museu Etnològic. Tal com va la cosa, pensam que, al mes de setembre o octubre, ja el
tindrem enllestit.Com que ens cobra, un preu molt mòdic, li posam este anunci a la nostra revista.
17
Al mes de juny de 2004, la nostra Associació va fer esta carta a l’Ajuntament:
Nonasp, 14 de juny de 2004
Encara que som conscients que les nostres propostes no són ateses per l’Ajuntament (encara estam
esperant la resposta a les dues darreres cartes), no per això en deixarem de fer.
Al diari El País, del diumenge dia 30 de maig, va eixir la notícia que a la Terra Alta s’estan fent uns
museus sobre la Batalla de l’Ebre (acompanyam fotocòpia ). Ja fa temps que, de paraula, ho hem fet saber a
responsables d’este Ajuntament. Lo nostre poble va ser un punt molt important d’esta batalla. Aquí estaven
les cuines, hi havia hospitals de campanya; per tren i després amb carros, s’enviava aliments i munició al front,
tenim trinxeres, les minetes, etc.
Per això seria molt important que l’Ajuntament es posés en contacte amb el Consorci Memorial de la
Batalla de l’Ebre i veure què podríem aportar, i d’esta manera, a la millor algun dels 30.000 visitants previstos
s’arrimaria a Nonasp.
Clar que, per a això, necessitam unes bones carreteres i un local perquè els visitants púgon menjar i
dormir.
Referent a les carreteres, lo passat mes de maig, lo conseller de Política Territorial i Obres Públiques
de la Generalitat de Catalunya i el seu homòleg d’Aragó es van reunir per veure quines actuacions han
d’emprendre per tal de millorar les comunicacions per carretera entre la Franja i el Principat. De les nostres
carreteres ni se’n va parlar ( acompanyam fotocòpia).
Com que ara s’ha de fer un llistat de les vies en què s’ha d’actuar, demanam a l’Ajuntament que, amb
la participació de tots los ajuntaments de la ‘’comarca’’ (Favara, Maella, Faió, Batea, la Pobla de Massaluca,
Vilalba dels Arcs, la Fatarella, etc.), fàigon entrar les nostres carreteres o projectes (Nonasp-Pobla de
Massaluca, Nonasp-Batea) dins de les que s’han de millorar o s’han de fer. Perquè, ara per ara tenim
carreteres del segle XIX, quan se’ns va prometre carreteres del segle XXI.
Referent a tindre un lloc perquè el turista pugo menjar i dormir, ja que no hi ha iniciativa privada i
prenent l’exemple d’altres pobles, (Ràfels, Valljunquera), l’Ajuntament podria adequar alguna casa o mas ( fa
poc i conscientment, l’Ajuntament es va deixar perdre un lloc ideal) per a fer un hostal o una residència o un
alberg, etc. Per a tot això no falten ajuts autonòmics, nacionals i europeus.
D’esta manera se dinamitzaria l’economia del nostre poble, molt afectada des de la fallida de la
fàbrica Eurocable 2000, S.L.
Esperant una resposta positiva de l’Ajuntament,
Atentament,
De monent no hem tingut resposta.
També durant el mes de maig, hem demanat un ajut al Departament de Ciència i Tegnologia del
Govern d’Aragó per fer una pàgina web del nostre Museu Etnològic.
18
LOS NOSTRES COMPTES
SALDO A 15/12/01: 1.484.996 ptes.
ANY 2002
DATA
01/01/2002
08/01/2002
16/01/2002
17/01/2002
21/01/2002
05/02/2002
07/02/2002
09/02/2002
28/02/2002
03/03/2002
14/03/2002
27/03/2002
06/05/2002
13/05/2002
26/05/2002
01/06/2002
14/06/2002
01/07/2002
15/07/2002
27/07/2002
02/08/2002
20/08/2002
21/08/2002
24/08/2002
30/08/2002
30/08/2002
25/09/2002
06/10/2002
28/10/2002
04/11/2002
04/11/2002
05/11/2002
05/11/2002
05/11/2002
20/11/2002
28/11/2002
28/11/2002
28/11/2002
02/12/2002
02/12/2002
04/12/2002
10/12/2002
13/12/2002
16/12/2002
17/12/2002
INGRESSOS DESPESES
CONCEPTE
8.925,00
0,00
Saldo anterior
0,00
136,14
Pagament de contribució d’anys anteriors
0,00
16,60
ENHER
0,00
302,28
Factura de Roclimasa. S.C.
0,00
119,00
Per netejar el Museu, per segells i licors del Museu
0,00
40,55
Factura d’Electrònica RAVI per al Museu
0,00
3,86
Aigua
0,00
1.279,91
Llibres de la toponímia de Nonasp
0,00
38,32
Rebut de contribució
0,00
601,01
Pagament a Marc Martínez llibre toponímia
0,00
15,47
ENHER
0,00
33,66
Placa Nonaspí de l’any
0,00
516,00
L’Eixam 9. Gràfiques del Matarranya
0,00
3,86
Aigua
0,00
12,96
ENHER
0,00
16,50
Factura d’Electrònica RAVI
0,00
50,00
Netejar el Museu
0,00
108,00
Segells per enviar l’Eixam 8 i llibre de la toponímia
0,00
12,96
ENHER
0,00
125,62
Factura d’Electrònica RAVI
0,00
1.287,02
Factura de Luís Zapater per obres al Museu
0,00
72,00
6 entrades David Civera per Director General Patrimoni
0,00
55,00
Programa de Festes 2002
0,00
2.875,91
Factura de Luís Zapater per obres al Museu
24,00
0,00
Venda de llibres i revistes Festes 2002
0,00
8,56
Compra de còmics per a la nostra biblioteca
0,00
27,74
ENHER
0,00
108,62
Factura d’Electrònica RAVI per al Museu
0,00
422,50
Pagament a Armad de Fluvià per fer l’escut de Nonasp
0,00
35,53
Rebut de contribució urbana
0,00
9,00
Rebut de contribució urbana
0,00
53,41
Rebut de contribució urbana
1.165,94
0,00
Quotes de soci/es per la CAI
0,00
48,62
Despeses pel cobrament de quotes CAI
0,00
12,72
Devolució rebut
60,10
0,00
Quota de socis
0,00
2,52
Despeses pel cobrament de quotes CAI
0,00
19,91
ENHER
0,00
8,19
Factura del SuperAvui
0,00
16,00
Segells per enviar cartes als socis
0,00
12,72
Devolució quota
0,00
12,72
Devolució quota
0,28
2,47
Liquidació d’interessos CAI
0,00
12,72
Devolució de rebut
0,00
7,21
Comissió CAI
SALDO A 17/12/02: 1.631,53 €
19
ANY 2003
DATA
01/01/2003
07/01/2003
02/02/2003
27/05/2003
01/07/2003
16/07/2003
01/08/2003
12/08/2003
12/08/2003
12/08/2003
25/08/2003
26/08/2003
29/08/2003
29/08/2003
29/08/2003
29/08/2003
22/09/2003
25/09/2003
03/11/2003
03/11/2003
03/11/2003
11/11/2003
11/11/2003
12/11/2003
13/11/2003
13/11/2003
15/11/2003
17/11/2003
18/11/2003
20/11/2003
20/11/2003
24/11/2003
01/12/2003
15/12/2003
18/12/2003
18/12/2003
INGRESSOS
DESPESES
CONCEPTE
1.631,53
0,00
Saldo anterior
143,40
0,00
Comissió per la venda de la rifa de El Niño
0,00
56,76
Segells per enviar l’Eixam número 9
0,00
3,86
Aigua Ajuntament
15,00
0,00
Visita al Museu de gent gran d’Alcanyís
0,00
12,64
ENDESA
0,00
700,00
Gràfiques del Matarranya l’Eixam número 10
0,00
180,00
Baixar trilladora des de la Portellada. (Trans. Aragonés)
0,00
76,49
Factures d’Electrònica RAVI per al Museu
0,00
124,98
Factura de Bautista Roc per al Museu
0,00
58,00
Ajuntament, anunci al programa de Festes-03
0,00
3,86
Aigua Ajuntament
9,00
0,00
Venda de 3 llibres de la toponímia de Nonasp
8,00
0,00
Comissió per la venda de ‘’Quan érem emigrants’’
82,00
0,00
Per entrades 82 X 1 • = 82. Festes 2003
0,00
72,00
Per netejar el Museu
0,00
12,00
Clavegueram Ajuntament
0,00
43,52
ENDESA
0,00
54,47
Contribució urbana
0,00
9,18
Contribució urbana
0,00
36,24
Contribució urbana
1.226,05
0,00
Quotes socis any 2003
0,00
45,58
Despeses CAI per quotes socis 2003
0,00
56,76
Segells per enviar l’Eixam número 10
81,12
0,00
Quota socis de CAJALON
0,00
12,89
Devolució quota
48,08
0,00
Quota 2003 de 4 socis
0,00
4,46
Aigua Ajuntament
0,00
12,89
Devolució quota
0,00
12,89
Devolució quota
0,00
15,09
ENDESA
0,00
12,89
Devolució quota
0,00
17,16
Segells per enviar cartes a socis. Junta General
12,02
0,00
Quota
0,00
357,00
Factura per les entrades al Museu
0,00
487,00
Factura de Carpintería Oset per porta per al Museu
SALDO A 18/12/03: 777, 59 €.
20
Trilladora de La Portellada
21
LO NOSTRE MUSEU ETNOLÒGIC
Continuam replegant material etnològic que ens dóna la gent de Nonasp.
Los darrers donants:
José Puértolas, lo petit de Candela
Santiago Tena, cal Serol
José Cervera, Pepe (en pau descanso)
Francisco Altadill, ca Benardino
Manolo Ràfales, cal Sabel
Miguel Domènech, lo Poblet
Patricio Roc, ca Demetrio
Cecilia Tomàs, ca Picardies
Miguel Navarro, cal Corberà
Rafel Llop, Rafelets
Pepita Ràfales, Mauseta
Rosita Llop, Calderona
Jaume Xirinachs, cal Bàcul
Con sempre, a tots moltes gràcies.
22
RESTAURACIÓ DE L’ÀREA DEL MUSEU
DEDICADA A L’ELABORACIÓ DEL VI.
ANY 2002 I 2003
23
LES DARRERES ACTUACIONS
AL NOSTRE MUSEU.
ANY 2004
24
PROJECTE DE L’ARQUITECTE HÉCTOR JALA PER
AL NOSTRE MUSEU
25
TERENCI MOIX (OBRA)
Los comics. 1968
El llenguatge del còmic mescla deliberadament elements
cinematogràfics i literaris. Les perspectives en els dibuixos, les plasmacions de
moviment dels herois, les actituds i els rostres són marcadament populars i
cinematogràfics; no de bades, ho senyala Terenci: «cine i còmic naixen a un temps
i viuen com germans siamesos...» (del pròleg).
Onades sobre una roca deserta. 1968
És l’obra guanyadora del primer premi
Josep Pla. La novel·la és epistolar i està elaborada
sobre experiències personals. Lo protagonista és un jove ric, Oliveri, que, amb
un cotxe esportiu, recorre Europa en plena joventut: França, Itàlia, Alemanya,
Anglaterra. Ens parla de les seues lectures, de les seues amistats, de les seues
preferències...
El dia que va morir Marilyn. 1970
Premí de la crítica Serra d’Or
Una gran novel·la, especialment dedicada
als nascuts i educats en los tristos i durs anys quaranta.
La tasca de Terenci va ser donar un testimoni de la seua generació, aportant una
visió apassionada i durament crítica i contestatària, fent seu lo lema «la imaginació
al poder».
El sadismo de nuestra infancia. 1970
Malgrat lo seu color rosat (amb algun toc lila), aquest no és un llibre
amable, sinó implacable. Potser excessivament implacable. No importa, es tracta
d’una querella entre generacions: querella contra una educació rebuda, contra
una mitologia imposada, contra un passat conflictiu
que l’autor ens va relatant al llarg de les seues pàgines.
Terenci del Nil. 1970
Egipte és lo país triat per Terenci per una
llarga passejada on retroba contínuament un passat
gloriós, enterrat en l’arena del temps, que el fa anar a raure tot sovint a una
evocació de la pròpia circumstància, la Barcelona deixada enrere provisionalment.
Del seu contacte amb lo passat intuït, sorgeix una història de fa tres mil anys.
26
Crónicas italianas. 1971
A Roma, Terenci va descobrir l’art, la cultura i la història. Juntament
als capítols dedicats a diversos artistes del món clàssic, parla de la vida política,
social i cultural d’aquella Roma, fent-ne una visió crítica, a vegades demolidora;
de les seues trobades amb Pier Paolo Passolini, amb Elsa Morante, amb Fellini o
de les seues estances a casa de María Teresa León i de Rafael Alberti.
Món mascle. 1971
A Món mascle, l’autor narra les aventures
d’un jove cantant de fama que és raptat en una ciutat
egípcia i esdevé, de sobte, co-regent de l’imperi més al·lucinant que es pot
imaginar. El relat participa de la novel·la d’aventures, de l’aberració eròtica, de
les pel·lícules de romans, però no dissimula una crítica feroç dels fenòmens polítics
i socials del nostre temps...
La increada consciència de la raça.
1972. Premi Prudenci Bertrana
És una nova visió ‘’calidoscòpica’’ de la
societat catalana, centrada ara en l’alta burgesia, i un
passatge insòlit que l’autor inventa sobre un escenari
real, fàcilment recognoscible: Port Serrat, l’últim ‘’lloc de moda’’ de la costa, on
part de la bona societat acull l’arribada del protagonista, que ve a retrobar la
seua història, després d’un llarg desarrelament a Itàlia.
Hollywood stories II. 1973
És un homenatge als mites de Hollywood: Joan Crawfort, Spencer
Tracy, Katherine Hepburn, Gary Gran, Hedy Lamarr, Errol Flynn, Shirley Temple,
Veronica Lake, Esther Williams, Bogart i Bacall, Carmen Miranda, Yvonne de
Carlo, Ann Blyth, June Allyson, Debra Paget, Pierre Angeli, Tarzán... ídols de
tres generacions, volguts i odiats per la imaginació desbordant de l’autor.
Terenci als USA. 1974
Llibre on abunden los paral·lelismes i els
contrastos entre el vell i el nou continent, i el cronista,
a l’hora de jutjar, de comparar, de criticar, deixa transparentar la nostàlgia de les
seues raïls catalanes. Terenci als USA és, al capdavall, una visió viva, original,
acolorida del país capdavanter de la civilització occidental, experimentada sense
complexos per un escriptor català independent.
27
Preguntar no és ofendre. 1975
Aquí Terenci parla de Terenci i ho fa sense pèls a la llengua,
desvergonyidament. Entrevistes, respostes, confessions sobre la seua vida i la
seua obra, aquest llibre el compromet doblement: Pel que ja ens ha donat i pel
que diu que ens donarà. La primera etapa va ser sensacional; la segona ha de ser
de confirmació i superació. Això es deia l’any 1975, quan va presentar el llibre
.
Sadístic, esperpèntic, i àdhuc metafísic.
1976
Novel·la que condensa les particularitats d’un univers eròtic observat
de dintre estant, és alhora el retrat d’un personatge singular (únic en tota la història
de la novel·la catalana), l’itinerari d’una relació sentimental maleïda i el reflex
d’una circumstància històrica que els lectors de Terenci coneixen bé: la de la
generació nascuda a la postguerra barcelonina.
La caiguda de l’ imperi sodomita.
1976
Dels seus llibres, diu lo mateix Terenci:
«Amant fervorós de les ruïnes, he convertit els personatges de les meves novel·les,
promeneurs incansables entre móns arruïnats, i els he fet viure, davant la Mort
dels imperis, passions esbojarrades i orgasmes herètics». Lo Moix d’aquest llibre
és, en efecte, lo més esvalotat que recordo (J.M. Castellet).
Lilí Barcelona i altres transvestís. 1978
Les narracions que oferim formen part del conjunt La torre dels vicis
capitals (premi Víctor Català, 1967), que fou saludada en el seu moment com
una revelació literària esclatant. La mateixa sensació va produir en ser traduïda al
castellà, i va col·locar Terenci Moix a primera fila dels narradors jóvens del
moment. Mutilada per la censura, aquesta és la primera vegada en què apareixen
contes inèdits, i l’autor aspira a retornar-hi una estructura i una provocació inicials.
Assassinar amb l’amor i altres contes.
1979
Assassinar amb l’amor i altres contes dels
anys seixanta, constitueix el segon volum que recull
tots el contes de Terenci, dins la col·lecció ‘’El Cangur’’. D’aquest segon volum,
ens diu: «Si l’audàcia de fa deu anys pot resultar avui irrisòria, tal vegada una altra
mena d’audàcia pot resultar vàlida: la dels sentiments exposats amb simple nuesa...»
28
Nuestro virgen de los mártires. 1983
La novel·la, primera en llengua castellana de l’autor, és una obra
forta, de la qual Terenci diu: «Per a mi, representa un intent d’escapar d’un món
quotidià opressiu, i anar fins als terrenys de la fantasia, el tema de la mort i la
regeneració de les cultures». Tot això Terenci ho porta a terme, literàriament,
mitjançant el relat protagonitzat pel jove Mamercus.
Amami, Alfredo! 1984
Tres personatges interpreten la novel·la: la
cantant Medora di Sansepolcro; un modista geperut, homosexual i extremament
lleig: Robertino Bergamasco, i Zoe la Rouge, secretària de la diva i obsessionada
pel sexe masculí. L’obra és un divertiment, esquitxat amb les meditacions usuals
de Terenci: lo temps, la mort, lo sexe omnipresent, lo dolor, la pugna entre l’art i
la vida.
No digas que fue un sueño. 1986
Premi Planeta 1986. És una novel·la sobre
totes les fases de l’amor, viscudes en un període
històric apassionant: en un Egipte amenaçat pel
totpoderós imperialisme de Roma. Però és, sobretot, un intent de reivindicar la
figura d’una de les dones més fascinants de la història: la reina Cleopatra.
Tres viajes románticos. 1987
Per als lectors que han gaudit de l’estil de
l’autor a Terenci del Nil, los nous viatges
constitueixen una lectura imprescindible. Per les seues pàgines desfilen
incomptables personatges de la història, la literatura i la mitologia a través de
ciutats i paisatges apassionants: Creta, Delfos, Olímpia i Atenes són alguns dels
llocs recreats en aquest recorregut per cultures diferents.
El sueño de Alejandría. 1988
És una sorprenent història que arrenca
d’alguns personatges de l’anterior novel·la de Terenci,
No digas que fue un sueño. No obstant això, tracta
d’una narració autònoma, que s’inicia a partir de les
jornades que van seguir la mort de Marc Antoni i Cleopatra, i la caiguda
d’Alexandria en mans de les tropes romanes.
29
El Peso de la Paja. 1990
En El cine de los sábados, primer título de estas memorias, Moix
arranca de su vida en Roma (1969-1970 y evoca y plantea un enorme fresco de
la vida española durante las dos décadas anteriores. Transcurre así su infancia y
primera adolescencia en un ambiente popular, cuya vitalidad llega a desbordar la
simple descripción literaria. Es el pálpito entrañable y vital de un mundo perdido
para siempre el que surge de estas páginas que toman por centro la barcelonesa
plaza del Peso de la Paja, durante los años cuarenta y primeros de los cincuenta.
Garras de astracán. 1991
Novel·la eminentment urbana, se centra en l’univers de la dona moderna
a la ciutat de Madrid, entre els anys 1989 i 1990. Les protagonistes són diferents
dones que teixeixen les seues intrigues en ambients d’alta sofisticació, com Imperia,
la creadora d’imatge a Reyes del Río, la folklòrica que basa el seu èxit en el cultiu
de la virginitat.
Lleonard o El sexo de los ángeles.
1992
L’any 1974, William Cumingham, especialista en literatura catalana,
es troba redactant una tesi doctoral sobre la figura de Lleonard, mort a Venècia el
dia que complia trenta anys. Per l’obra desfilen tota una galeria de personatges
fàcilment reconeguts, que se superposen en un mosaic on la literatura i la música
es fonen en un so.
El beso de Peter Pan. (El Peso de la
Paja,2). 1993
Entre 1956 y 1962 transcurre, marcada por la soledad y la nostalgia,
la infancia perdida, la adolescencia, del autor. Al igual que Peter Pan, tampoco él
quiere crecer, pero, incapaz de detener el tiempo, se ve arrojado a un mundo que
se le antoja hostil e inhóspito... Su itinerario espiritual discurre además enmarcado
en un espacio y una época muy determinados. Es la España franquista...
La noche no es hermosa. 1994
És una espècie de museu universal dels
nostres horrors, del judici de totes les convencions
d’ús que tant i tant ens oprimeixen, de la recerca de la llibertat, del plaer, del
misteri de la creació a través de l’enfrontament de l’autor amb ell mateix i amb
tots nosaltres, los seus lector (Rafael Conte. Pròleg).
30
Venus Bonaparte. 1994
Qualificada per Terenci com una novel·la romàntica, constitueix un
acte d’amor a la ciutat de Roma i, al mateix temps, fidedigne retrat dels seus
costums i modes, que s’inicia amb la Revolució francesa i acaba amb la caiguda
de l’Imperi napoleònic. És també un homenatge a una dona incomparable: Paulina,
la germana favorita de Napoleó.
La herida de la Esfinge. 1994
Al juny de 1881, un jove aristòcrata anglès,
apassionat fatalista, arriba al Caire, acompanyat per una pintoresca cantant d’òpera.
Enamorats los dos de la mateixa dona, s’enfrontaran a l’impacte del país del Nil
de manera diferent; dramàtica l’un, caricaturesca l’altra. Així es com lo protagonista
acabarà enfrontant-se a un problema d’identitat.
Mujercísimas. 1995
Aquesta obra interpretada solament per
dones representa els aspectes més desvergonyits i
lliures de l’autor, un estil que troba el seu grau més
picant en la presentació de determinats prototips socials de l’Espanya actual.
Elles, com es llegeix en la portada del llibre, són tendres, intrigants, modernes i
esbojarrades. Moren d’amor...o de riure.
Sufrir de amores. 1995
Aquest és un llibre agredolç, destinat als solitaris, a les víctimes del
desamor, però també a aquells que, vivint en l’amor, han de combatre i conservarlo perquè no es converteixi en el més mortal del seus enemics. Amb aquest títol,
Terenci va obtindre a El dominical de El País los seus majors èxits com a
articulista.
El amargo don de la belleza. 1996
Aquest llibre de Terenci és un fascinant relat
de la vida al Nil, tretze segles abans de Crist. És un
viatge a través del temps que s’amplia cap a constants meditacions sobre els
moviments del cor humà. Los grans temes de la maduresa, la mort, l’amor i la
transcendència a traves de l’art i la divinitat.
31
Extraño en el paraíso. 1998
L’any 1962, la societat espanyola comença a evolucionar. Lo nen
de El peso de la paja ja té vint anys i, com tants jóvens de la seua generació,
rebutja l’educació rebuda sota el franquisme i es llança a conèixer el món. Situada
entre la novel·la d’iniciació i la picaresca, el llibre és la desesperada recerca de
l’amor absolut.
Chulas y famosas. 1999
És un fresc ple de distorsions, de certa
farsa d’un total surrealisme, en què la nècia realitat del món de la fama i els diners
queda reduïda a l’absurd. Per aquesta novel·la insolent i divertida fins al deliri es
passegen riques infames i famosos de pacotilla. Retrat ferotge de l’Espanya de la
fi del mil·leni, on l’autor manté la seua expressiva imaginació de principi a fi.
El arpista ciego. 2002. Premi
Fundació J.M.Lara
Solament Terenci Moix podia unir el misteriós tema de la música a
l’Egipte faraònic i la irreverent consagració de Tutankhamon com a fetitxe eròtic.
La narració, on los hòmens alternen amb los déus i la realitat amb la fantasia, és
una història de tres adolescents: lo músic cec, lo seu esbojarrat amic flautista i el
faraó.
Mis inmortales del cine. 2003
Trágicamente, este es, por fuerza, un libro inacabado, dado que su
autor tuvo que acudir a una cita ineludible con sus inmortales predilectos, y
básicamente con Sal Mineo, con cuyo pin de acreditado fan en la solapa abandono
Terenci Moix las incertidumbres de este atribulado mundo. No obstante, nos
encontramos con un libro muy completo porque, si no cuenta con todos los textos
que Moix planifico para su particular selección de la década de los sesenta, si
puede decirse que aquellos que nuestro amigo pudo concluir resultan excelentes
y sugerentes... Maruja Torres.
32
Descargar