POESIES

JOAN ROÍS DE CORELLA
POESIES
I ALGUNES PROSES
INTRODUCCIÓ, EDICIÓ I NOTES
D’EDUARD
J. VERGER
JOAN ROÍS DE CORELLA
POESIES
I ALGUNES PROSES
INTRODUCCIÓ, EDICIÓ I NOTES
D’EDUARD
J. VERGER
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons. Per a veure’n
una còpia, visiteu http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca
© de l’edició i les notes: Eduard J. Verger, 2004.
© de la il·llustració: Manuel Boix, 2004
NOTA PRELIMINAR
Freqüentar les poesies de Joan Roís de Corella és un
exercici plaent i perfectament digne de ser compartit sense
necessitat de constriccions docents ni d’oportunitats
commemoratives, i aquest és l’únic motiu d’aquesta edició,
feta amb el desig de facilitar l’accés d’un ampli públic lector
de poesia a la d’un dels més grans poetes en català de tots
els temps. Si la fortuna del més gran de tots, Ausiàs March,
ha estat atzarosa (cinc segles han hagut de passar per a que
una veu autoritzada el reconegués per fi com, «senza
dubbio, il piú grande poeta lirico europeo del XV secolo»),1
la de Roís de Corella ha estat, també durant segles, quasi
inexistent fins a temps massa acostats, fins i tot entre els
seus mateixos coterranis. El prestigi de què gaudí en vida,
no sols com a autor d’obres amatòries, sinó també com a
moralista i predicador, es transformà ràpidament després de
la seua mort en un oblit quasi absolut. D’allò primer n’és
testimoni la seua participació activa en les tertúlies en què es
reunien alguns membres de la noblesa valenciana amb
incipients inquietuds humanistes per a lliurar-se a la
recitació i recreació dels clàssics llatins; l’intercanvi de
demandes i respostes poètiques, en la motivació de les quals
competien la pràctica del virtuosisme retòric i la dilucidació
de supòsits morals dubtosos, amb els seus amics del cercle
de Bernat Fenollar; la seua col·laboració en algunes obres
col·lectives i certàmens de poesia religiosa que aquests
promovien, i la menció que ocasionalment en fan com a
1
Costanzo DI GIROLAMO, «Introduzione» a MARCH 1998:7.
6
POESIES I ALGUNES PROSES
predicador substanciós i com a autor habitualment llegit i
celebrat per les dames de la bona societat. Del seu oblit
sobtat, en pot ser indici el fet que, a penes uns pocs decennis
després de la seua mort, ja no l’esmenten ni Onofre
Almudèver ni Pere Agustí Morlà,2 malgrat que algun ressò
del seu estil s’havia fet notar en aquest o aquell vers
d’autors com ara Joan Baptista Anyes o Jaume Beltran.
El «redescobriment» de la figura i de l’obra del nostre
autor es produeix des de les darreries del segle XIX i durant
el segle XX, motivat sobretot per les seues obres en vers, en
l’altíssim apreci de les quals hi ha unanimitat; però al
principi amb alguna reserva respecte al valor de la seua obra
en prosa, menystinguda per alguns crítics vuitcentistes com
un artefacte verbal excessivament retòric i llatinitzant,
preludi de la decadència en què havia de caure el cultiu
literari del català al segle XVI. Lola Badia remunta l’origen
d’aquest prejudici negatiu a la condemna del «mal gust» de
Corella per Antoni Rubió i Lluch,3 però ella mateix i altres
eminents filòlegs han pogut extraure llurs judicis d’una
apreciació més ponderada de la circumstància cultural en
què Corella va escriure, la que la nostra historiografia ha
convingut a etiquetar com l’«humanisme català», però que
des del punt de vista filològic no passà d’una assimilació
superficial de les novetats procedents d’Itàlia i de França,
2
Aquell en l’«epístola proemial» de la seua reedició del Procés de les
olives (València, 1561) i aquest en l’«epistola nuncupatoria» amb què
acompanya el seu Emporium utriusque juris quaestionum in usu forensi
admodum frequentium (València, 1599), on fan sengles repassos dels
escriptors valencians més notables.
3
RUBIÓ I LLUCH 1889:56. En anàlisis molt més recents encara podem
veure desqualificacions de l’estil corellià per enfarfegat i
insuportablement retòric, p. ex.: DOLÇ 1994:108s.
JOAN ROÍS DE CORELLA
7
l’emulació diletant de les quals no va poder desplaçar ací les
actituds literàries i l’ideal de vida d’unes elits condicionades
per llur formació encara típicament medieval. Situada en
aquest context, «la prosa de Joan Roís de Corella es la
respuesta, llena de talento y arte personales, a un problema
largamente sentido en la España cuatrocentista».4 Però
només amb la superació del «prejudici postromàntic» que
pretenia veure en els seus escrits una confessió personal, i
d’un altre prejudici que durant molt de temps ha tendit a
assimilar barroquisme i decadència, és possible avui llegir
amb delectació el nostre autor, sempre que assumim que «no
es posible separar en Corella, como en ningún medieval, la
moral de la literatura», i sempre que compartim amb ell i
amb el seu públic «el gusto por los clásicos, la retórica y el
melodrama».5 Aprofundint en aquesta direcció, hom ha
pogut concloure que tota l’obra de Corella, des dels
rifacimenti dels clàssics, passant per les narracions
hagiogràfiques, fins a les traduccions del Salteri i de la Vita
Christi de Ludolf de Saxònia (coneguda com el Cartoixà),
revela unes conviccions coherentment mantingudes per
l’autor, per damunt de les vacil·lacions quant als recursos
literaris posats a llur servei en cada etapa de la seua vida:
l’antibel·licisme, que explica la seua inclinació filògina en
oposició a les virtuts considerades típicament masculines, i
la condemna sense pal·liatius de la passió amorosa com una
cessió moralment inadmissible a la concupiscència carnal,
d’on el seu propòsit inicial de mostrar els mals a què
condueix, per mitjà d’exemples presos del classicisme pagà;
després vindria, cercant un enfocament «en positiu»,
4
5
RICO 1984. Cf. BATLLORI 1983:80-85.
BADIA 1988.
8
POESIES I ALGUNES PROSES
l’exaltació de les virtuts cristianes exemplificades en
episodis de la Bíblia i en vides de sants, i finalment, havent
renunciat ja a tota ambició d’originalitat, la traducció
d’obres alienes, consagrades directament a la devoció a Déu
i a Jesucrist. Però sempre amb una voluntat d’estil que
caracteritza la seua escriptura, més enllà d’aquesta condició
moralitzant o devota, com una experiència eminentment
estètica.6
Siga com siga, l’objecte central d’aquesta edició són les
poesies en vers, i d’aquestes es pot dir que s’han obert pas
amb més facilitat en el gust del lector del nostre temps. Per a
Corella i els seus contemporanis, la distinció entre vers i
prosa no implicava tant com per a nosaltres una separació
entre gèneres literaris distints, i el fet és que algunes de les
seues composicions versificades conserven l’esquema de la
razo trobadoresca a què respon, per exemple, la «Tragèdia»,
amb un nucli líric precedit o embolcallat per un discurs
preparatori o narratiu;7 sinó que, en «La balada de la garsa i
l’esmerla» o en «La sepultura de sa enamorada», aquest
embolcall es distingeix només pel canvi de mètrica o de
tonalitat. Tanmateix, el lector d’avui pareix millor disposat a
tolerar l’estil artitzat en els versos que no en la prosa, i així
les poesies versificades de Corella s’han vist lliures des del
principi de tota prevenció per la possible obscuritat de llur
retòrica. Algunes, fins i tot, han atés una gran popularitat,
difoses per cantants que les han incorporades a llur repertori,
com és el cas de «La balada de la garsa i l’esmerla»,
musicada per Raimon.
6
Vegeu CINGOLANI 1998, la ben travada tesi del qual resumesc i
comprimesc ací d’una manera immisericorde.
7
CANTAVELLA 1999.
JOAN ROÍS DE CORELLA
9
En conjunt, es tracta d’un corpus breu: una vintena curta
de composicions, mentre no se’n descobresquen més, i tres
o quatre d’elles han merescut ser qualificades d’obres
mestres. De les de tema religiós, la més preada és potser
l’«Oració a la Verge Maria, tenint son Fill Déu Jesús en la
falda, devallat de la Creu», pel seu estil preciosista i lapidari
i la seua arquitectura retòrica perfecta, per la sorprenent
expressivitat d’algunes imatges i per la seua bellesa
marmòria més que devota. De les profanes, a part de la molt
coneguda «balada de la garsa i l’esmerla», sens dubte
sobresurt la descripció de «la sepultura de sa enamorada»,
que en només trenta versos planteja amb admirable
coherència narrativa tot un diàleg entre diferents punts de
vista, desplegats en dos plans temporals molt ben
entrellaçats, que conformen un drama amorós resolt
teatralment als ulls del lector en els darrers cinc versos, amb
una emoció continguda de pedra enamorada. Aquesta
mateixa composició és també un bon exemple del fet que la
poesia en general, i la de Corella en particular, pot arribar a
seduir i a ser molt preada fins i tot abans de ser entesa
cabalment.8
Quant a la biografia del nostre autor, fins fa molt poc ha
consistit en bona part, a falta d’altres fonts, en una
reconstrucció basada en indicis trets dels seus motius
literaris. La narració més circumstanciada n’és encara la de
Martí de Riquer,9 i algunes de les imprecisions i llacunes
que hi resten obertes s’han resolt aquests darrers anys amb
8
9
Vegeu VERGER 1986.
RIQUER 1980, III:254-260.
10
POESIES I ALGUNES PROSES
l’exhumació d’oportuns documents.10 Avui sabem que va
nàixer (probablement a València, i no a Gandia, com s’havia
suposat per la seua relació familiar amb aquesta ciutat) el 28
de setembre de 1435, que era el segon fill d’Ausiàs Roís de
Corella i de la seua muller Aldonça, i que la seua dedicació
a l’estudi de la Teologia no estava, doncs, en contradicció
amb la seua suposada condició de primogènit de família
aristocràtica, en el qual cas la milícia era el destí habitual,
com ho havia estat en el d’altres dos grans contemporanis
seus, Ausiàs March i Joanot Martorell. Per altra banda, s’ha
esvaït la imatge amb què ens el presentaven les
interpretacions dels seus escrits en clau autobiogràfica,11
segons les quals Corella hauria estat un jove enamoradís,
amb una vida sentimental plena d’episodis novel·lescos, i
que només en la maduresa hauria atés la serenitat necessària
per a concentrar-se en la seua afició a la Teologia. Per
contra, pareix que Corella va ser des de la seua joventut un
senyor de vida tranquil·la i ordenada, d’un rigorisme
extremat en les seues conviccions morals, i ben considerat
des de molt prompte com a escriptor d’estil exquisit i
elegant. En la correspondència literària que va mantenir amb
el princep de Viana, poc abans de la mort d’aquest el 1461, i
per tant quan el poeta tindria al voltant de 26 anys, els
termes d’admiració i respecte amb què el plançó reial s’hi
10
CHINER 1993.
Per exemple, FUSTER 1975, Carbonell en ROÍS DE CORELLA 1973,
ROMEU 1984. Avui pareix clar que ni la «Tragèdia» ni la resta de
l’anomenat «cicle de Caldesa» contenen referències autobiogràfiques; és
més difícil descartar-les del tot en el «cicle de Lionor de Flors», en el
qual s’inclou la bella estrofa que comença: «Mos ulls, tancats...», on
Corella s’anomena ell mateix i el senyal de la qual és discretament
al·lusiu al nom de la seua destinatària.
11
JOAN ROÍS DE CORELLA
11
dirigeix ens indiquen que Corella ja gaudia aleshores d’un
prestigi intel·lectual no gens comú. A més de la seua al·lusió
freqüent a l’estudi de la Teologia com la seua dedicació
prioritària, uns versos elogiosos de Fenollar ens notifiquen
que en algunes solemnitats pronunciava sermons
memorables en la seu de València, i que tenia bones
relacions no sols amb l’estament aristocràtic de la ciutat sinó
també amb el cercle heterogeni dels poetes satírics, amb una
visió de la vida molt més benhumorada i, en el bon sentit,
arran de terra. No s’ha pogut concloure que fos eclesiàstic,
per bé que sí que és segur que el 1469 tenia almenys els
ordes menors, puix que això era condició necessària per a
atényer el grau de «mestre en Teologia». Potser té a veure
amb això el fet que no es va casar amb la dona amb qui,
segons sembla, va conviure maritalment: Isabel Martínez de
Vera, que li va donar dos fills, Joan i Estefania. Aquesta
degué ser una relació no del tot conforme amb les regles,
però coneguda i respectada per tothom, o més aviat tinguda
per la menys greu de les seues peccata minuta, i fins i tot
per exemplar, en mig d’aquella societat opulenta i mundana,
d’una frivolitat i una tolerància proverbials en assumptes
galants,12 per bé que gelosa de les formes, per la qual cosa
Corella va haver de llegar tota la seua herència a la seua
germana Dalfina amb l’encàrrec de donar-la a la mare dels
seus fills, cosa que es va complir puntualment a la mort del
poeta, esdevinguda a València el 15 d’octubre del 1497, als
62 anys d’edat.
12
Sobre la sociabilitat a la València quatrecentista, especialment en
allò referent als aspectes de la vida sentimental i a l’ambient i els
estímuls en la vida de relació, vegeu RUBIÓ I BALAGUER 1985.
12
POESIES I ALGUNES PROSES
Encara ara, quan la seua personalitat i la seua obra
comencen de ser millor conegudes i valorades, gràcies a
l’interés que ha desvetlat Corella entre els estudiosos de la
nostra poesia medieval, no hi ha una bona edició a l’altura
de les d’altres clàssics contemporanis d’ell, feta amb els
criteris i els coneixements actuals13 i en la qual poder
recolzar una divulgació ben fundada, sense haver de recórrer
a la de Miquel i Planas, del 1913, o prendre’s, a més a més,
el treball, com s’ha fet ací, de remuntar-se a un dels
manuscrits com a font principal.14 A fi de facilitar la lectura,
bo i comptant amb el previsible disgust dels més erudits, he
13
Excepció feta de MARTOS 2001, edició crítica de les proses de tema
mitològic.
14
He seguit bàsicament, contrastant-lo amb l’edició de MIQUEL I
PLANAS 1913, el ms. 728 de la Biblioteca Universitària de València
(BUV): Obres de mossén Corella, per a les composicions que aquest
conté, que són totes les incloses ací excepte les següents: la segona cobla
(vv. 9-16) de «No fon tan gran dels jueus la temor...», i la cobla esparsa
«Des que perdí a vós, déu de ma vida», que figuren en el ms. R 14.17
del Trinity College de Cambridge i que he copiat de l’edició PalàciosCarbonell, i la sèrie de tres poemes, d’atribució molt dubtosa, coneguda
com «Debat ab Caldesa»: «Cobles a Caldesa», «Resposta de Caldesa» i
«Rèplica de mossén Corella», que Miquel i Planas pren del Jardinet de
orats (ms. 151 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona). En la
«Lamentació de Biblis», he aprofitat un parell d’indicacions de TURRÓ
1996:114. En el «Raonament de Telamó e d’Ulixes», he tingut en
compte les correccions de MARTOS 2001, que per a aquesta obra sol
preferir les lliçons del ms. de Cambridge, i n’he incorporat aquelles que,
al meu parer, milloren clarament les del ms. de la BUV. El mateix he
fet en el «Triümfo de les dones» respecte a l’edició de MARTINEZ 1996,
basada en el ms. de Cambridge. La «Resposta ab rims estramps en llaor
de la Verge Maria», l’he presa de Les obres o trobes davall escrites, les
quals tracten de llaors de la sacratíssima Verge Maria... (València,
1474). L’ordre de les composicions és el del ms. de la BUV.
JOAN ROÍS DE CORELLA
13
substituït les grafies antiquades per les que ens són ara més
familiars, sense trair, tanmateix, les peculiaritats fonètiques i
morfològiques dels textos de partença. La puntuació, per la
seua banda, respon a una interpretació sospesada del sentit, i
en aquest aspecte difereix en alguns llocs d’altres edicions.
No essent aquesta una edició acadèmica, seria enutjós anotar
cada una d’aquestes discrepàncies; al lector a qui
prioritàriament va destinat aquest llibre, això no li aportaria
res d’útil, i als estudiosos els serà fàcil detectar-les, car els
han de saltar a la vista en una ràpida lectura si, com és de
suposar, estan familiaritzats amb les solucions aportades per
altres. Només hi faig excepció dels comptats desacords amb
les edicions més solvents, si són rellevants, perquè amb
aquesta condició se’n redueix molt el nombre.
E. J. V.
València, octubre de 2004
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Per a una bibliografia més completa vegeu: Vicent MARTINES 1999,
«Comentaris a la bibliografia sobre Joan Roís de Corella», en Estudis
sobre Joan Roís de Corella, a cura de Vicent Martines, Alcoi, Ed.
Marfil., p. 5-39, i també MARTOS 2001, p. 104-121.
BADIA, Lola, 1988, De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, Barcelona,
Ed. dels Quaderns Crema, especialmente la monografía: «“En les
baixes antenes de vulgar poesia”: Corella, els mites i l’amor», p.
145-180.
BADIA, Lola, 1989, «Materiales para la interpretación de la obra literaria
de Joan Roís de Corella», Revista de Filología Románica, 6, p. 97109.
BADIA, Lola, 1993, «Ficció autobiogràfica i experiència lírica a la
Tragèdia de Caldesa de Joan Roís de Corella», en Tradició i
modernitat als segles XIV i XV, València/Barcelona, Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, p. 73-91.
BATLLORI, Miquel, 1983, Orientacions i recerques. Segles XII-XX,
Barcelona, Ed. Curial / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
CANTAVELLA, Rosanna, 1992a, Els cards i el llir: una lectura de l’Espill
de Jaume Roig, Barcelona, Ed. dels Quaderns Crema.
CANTAVELLA, Rosanna, 1992b, «Sobre el Triunfo de les dones de Roís
de Corella», en Actas del II Congreso Internacional de la Asociación
Hispánica de Literatura Medieval (Segovia, 5-9 octubre 1987),
Alcalá de Henares, Universidad de Alcalá de Henares, p. 217-228.
CANTAVELLA, Rosanna, 1999, «Aspectes argumentals de la Tragèdia de
Caldesa», en Rafael Alemany (ed.), Ausiàs March i el món cultural
del segle XV, Alacant, Universitat d’Alacant / Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana, p. 299-318.
CHINER, Jaume J., 1993, «Aportació a la biografia de Joan Roís de
Corella: noves dades sobre el seu naixement i la seua mort»,
Caplletra, 15, p. 49-61.
16
POESIES I ALGUNES PROSES
CINGOLANI, Stefano Maria, 1998, Joan Roís de Corella: la importància
de dir-se honest, València, Tres i Quatre.
COLÓN, Germà, 1985, «La “Balada de la garsa i l’esmerla” de Corella»,
Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XI (Miscel·lània Antoni
M. Badia i Margarit, 3), p. 157-178.
DEYERMOND, Alan, 1993, «Las imágenes del bestiario en la poesía de
Joan Roís de Corella», en Ex Libris. Homenaje al profesor José
Fradejas Lebrero, 1, Madrid, Dep. de Literatura Española y Teoría
de la Literatura, UNED, p. 95-106.
DOLÇ, Miquel, 1994, Estudis de crítica literària, Abadia de Montserrat,
p. 81-112: «Metàfores clàssiques en Bernat Metge i Roís de
Corella».
FUSTER, Joan, 19752, «Lectura de Roís de Corella», O.C., I, Llengua,
Literatura, Història, Barcelona, Ed. 62, p. 285-313.
GORNALL, John, 2002, «Stramps and Stanzas: the new interpretation of
Corella’s La sepultura», Hispanic Research Journal, vol. 3, núm. 2,
p. 99-106.
GUIA I MARÍN, Josep, 1996, De Martorell a Corella. Descobrint l’autor
del Tirant lo Blanc, Catarroja-Barcelona, Ed. Afers.
GUIRAL-HADZIIOSSIT, Jacqueline, 1989, Valencia, puerto mediterráneo
en el siglo XV (1410-1425). València, Alfons el Magnànim (IVEI).
HAUF, Albert G., 1993, «Tirant lo Blanc: algunes qüestions que planteja
la connexió corelliana», Actes del Novè Col·loqui Internacional de
Llengua i Literatura Catalanes (Alacant/ Elx, 9-14 de setembre de
1991), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 69116.
MARCH, Ausiàs, 1998, Pagine del Canzoniere, a cura di Costanzo Di
Girolamo, Milà-Trento, Luni (Biblioteca Medievale, 7)
MARTINES PERES, Vicent, 1999, «Sin adobo se podrán bien servir.
Traducción y filología: traducción al español de la lírica de Joan
Roís de Corella», Revista de Filología Románica, 16, p. 213-264.
MARTÍNEZ, Tomàs, 1996, «Per a una interpretació del “Triümfo de les
dones”, de Roís de Corella: claus ecdòtiques i literàries», Estudis de
Llengua i Literatura Catalanes, XXXIII (Miscel·lània Germà Colón,
6), p. 37-69.
MARTÍNEZ, Tomàs, 1998, «Variacions sobre el tema “Corella i els
contemporanis valencians”», Caplletra, 24, p. 45-66.
JOAN ROÍS DE CORELLA
17
MARTOS, Josep Lluís, 2001, Les proses mitològiques de Joan Roís de
Corella. Edició crítica, Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana - Abadia de Montserrat, Biblioteca Sanchis Guarner.
PESET LLORCA, Vicente, 1958, «Terminología psiquiátrica usada en los
estados de la Corona de Aragón en la Baja Edad Media. III, Voces
vernáculas», Archivo Iberoamericano de Historia de la Medicina,
10, p. 305-347; recollit el 1987 en el llibre del mateix autor Estudios
históricos sobre la Psiquiatría valenciana, València, Alfons el
Magnànim (IVEI), p. 76-133.
PIJOAN, José, o.f.m., 1993, Juan Duns Escoto, Barcelona, La Hormiga
de Oro.
RICO, Francisco, 1984, «Imágenes del Prerrenacimiento español: Joan
Roís de Corella y la Tragèdia de Caldesa», en Estudios de literatura
española y francesa, siglos XVI y XVII. Homenaje a Horst Baader,
Frankfurt, Verlag Klaus Dieter Vervuert, p. 15-27.
RIQUER, Martí de, 1964, Història de la Literatura Catalana, Esplugues
de Llobregat, Ed. Ariel, vol. III, p. 254-320. Altra ed. 1980, Hist. Lit.
Cat., vol. IV, p. 114-120.
RODRÍGUEZ RISQUETE, Francisco J., 2002, «Del cercle literari del
príncep de Viana i unes poesies satíriques del “Cançoner de
Saragossa”», Estudi General, 22, p. 365-391.
ROIÇ DE CORELLA, J., 1913, Obres, publicades ab una introducció per R.
Miquel i Planas, Barcelona, Biblioteca Catalana.
ROÍS DE CORELLA, Joan, 1973, Obres completes, I. Obra profana, edició
de Josep Palàcios i estudi preliminar de Jordi Carbonell, València,
Clàssics Albatros. Reimpressió 1983: València, Eliseu Climent
editor.
ROÍS DE CORELLA, Joan, 1985, Psalteri, edició de Joan A. López Quiles
i Vicent Ribes i Palmero, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat.
ROÍS DE CORELLA, Joan, 1994, Rims i proses, edició de Tomàs Martínez,
Barcelona, Edicions 62.
ROÍS DE CORELLA, Joan, 2001, Prosa profana, introducció i traducció de
Vicent Martines Peres, Madrid, Gredos, Clásicos Medievales.
ROMEU I FIGUERAS, Josep, 1984, «Dos poemes de Joan Roís de Corella:
“A Caldesa” i “La sepultura”», en Miscel·lània Sanchis Guarner,
Universitat de València, vol. I, p. 299-308. Reed. 1991: Quatre
lectures de poesia medieval (Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi,
18
POESIES I ALGUNES PROSES
Ausiàs March, Joan Roís de Corella), Barcelona, Ed. La Magrana, p.
79-114. Altra reed. 1992: Miscel·lània Sanchis Guarner, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Universitat de València,
Departament de Filologia Catalana, vol. III, p. 109-138.
ROMEU I FIGUERAS, Josep, 1998, «Tragèdia de Caldesa, de Joan Roís de
Corella: una aproximació textual», Capelletra, 24, p. 81-92.
RUBIO VELA, Agustín, 1984, Pobreza, enfermedad y asistencia
hospitalaria en la Valencia del siglo XIV, València, Institució Alfons
el Magnànim.
RUBIÓ I BALAGUER, Jordi, 1985, Vida española en la época gótica,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
RUBIÓ I LLUCH, Antoni, 1889, El renacimiento clásico en la literatura
catalana, Barcelona.
TURRÓ, Jaume, 1996, «El mite de Caldesa: Corella al Jardinet d’orats»,
Atalaya, 7, p. 103-116.
TURRÓ, Jaume, 2001, «Una cort a Barcelona per a la literatura del segle
XV», Revista de Catalunya, 163, p. 97-123.
VERGER, Eduard J., 1986, «“La sepultura” de Roís de Corella, amb una
postil·la», en Lola Badia i Josep Massot i Muntaner (eds.), Estudis de
Literatura Catalana en honor de Josep Romeu i Figueras,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. II, p. 357-365.
POESIES
I ALGUNES PROSES
RAONAMENT DE TELAMÓ E DE ULIXES, EN LO
SETGE DE TROIA, DAVANT AGAMENÓ, APRÉS
MORT AQUIL·LES, SOBRE LES SUES ARMES15
Mort lo gran fill de Tetis,16 pestilència terrible dels
troians, vall e segura defensa de les tendes gregues,
tremuntana ferma17 de noble victòria, lo qual, moltes
vegades de la real sang de Príam tenyint los camps troians, a
la fecunda Hècuba havia fet quasi estèril,18 poblant de cada
15
En aquesta obra, Corella parafraseja, i sovint tradueix literalment, la
versió ovidiana del celebèrrim «judici de les armes»: Metamorfosis XII,
621-XIII, 398, però amb una particularitat bastant sorprenent: encara que
Àiax és al·ludit de tant en tant, des d’Homer, com a «Àiax Telamoni» o
simplement «el Telamoni» (el fill de Telamó), per a distingir-lo d’Àiax
Oileu, no deixa de ser curiós que Corella no l’anomena ací ni una sola
vegada pel seu nom propi. Amb això, i amb la imprecisió del parentiu
al·legat pels dos herois (vegeu notes 24 i 34), quasi pareix que es
pretenga confondre el lector, o que fos algun copista qui es va
confondre.
16
fill de Tetis : Aquil·les. Vegeu nota 19.
17
tremuntana ferma : l’estrella del nord, que ací cal entendre com
‘exemple invariable’ o ‘guia infal·lible’. Vegeu nota 48.
18
a la fecunda Hècuba havia fet quasi estèril : dels cinquanta fills
barons (filles, només dotze) que tenia Príam, rei de Troia, en arribar els
aqueus, dinou eren «d’un sol ventre»: d’Hècuba, la seua segona muller
(Ilíada VI, 242-250 i XXIV, 493-500). No és fàcil determinar quants i
quins d’aquests sucumbiren a mans d’Aquil·les; amb seguretat, Troilo i
Hèctor. També Polidor, que així a les Metamorfosis (XIII, 529-530) com
en l’Hècuba d’Eurípides és fill d’aquesta, però segons Homer (Ilíada
XXI, 83-96) ho és de Laòtoe, com el seu germà Licaó, mort igualment
per Aquil·les. En la literatura llatina medieval se li atribueix també la
mort de Paris, una vegada ferit ja mortalmente per aquest (Guido delle
22
POESIES I ALGUNES PROSES
dia los inferns de nobles ànimes troianes; aquell lo qual
Júpiter no gosà engendrar,19 tement la resposta de Proteu,
armat de les forts armes de Vulcano,20 banyat en lo estany
per lo qual jurar los déus no poc temen,21 a la fi vençut per
la estrema bellea de Polícena,22 lo vencedor de tots los
hòmens fon mort, ab sola una fleixa tirada del flac braç de
Alexandre Paris; e cremat lo seu cos, aldre no en romàs al
món del fort Aquil·les sinó una tan poca cendra que envides
no bastà omplir un no molt gran veixell; les armes del qual
orfes, Ulixes e Telamó ab egual instància demanen, havent
Colonne, Historia destructionis Troiae XXVII), però en el cicle èpic grec
qui mata a Paris és Filoctet amb el seu arc infal·lible, regal d’Hèrcules.
19
aquell lo qual Júpiter no gosà engendrar : Júpiter s’enamorà de la
nereida Tetis, però va renunciar a satisfer el seu desig en saber que,
segons un oracle de Proteu, el fill que ella concebés seria més poderós
que son pare; per això disposà que s’unís a un mortal, Peleu, de qui va
concebre a Aquil·les (Met., XI, 220-265).
20
armat de les forts armes de Vulcano : les armes d’Aquil·les s’havien
perdut en morir el seu amic Pàtrocle a mans dels troians, car aquest les
portava mentre Aquil·les, enutjat amb Agamèmnon, es negava a lluitar.
Per això Hefest (o Vulcà), a petició de Tetis, li’n forjà unes altres, que
són les que es disputen ací Ulisses i Àiax.
21
banyat en lo estany per lo qual jurar los déus no poc temen : Tetis
va capbussar el seu fill en l’estany Estigi, l’aigua del qual tornava
invulnerable aquell que s’hi banyava, sostenint-lo d’un taló, per la qual
cosa aquest va seguir sent vulnerable. La fletxa que li llançà Paris va
encertar-lo en el taló, i així va morir Aquil·les. Una altra virtut d’aquest
estany consistia en el fet que tot jurament en què fos invocat el seu nom
era absolutament increbantable, per la qual cosa tothom, bé fos déu o
mortal, feia per abstenir-se’n a tota costa.
22
Polícena : filla de Príam i d’Hècuba. Segons algunes versions del
mite d’Aquil·les, aquest, enamorat de Políxena, va acudir una nit, sol i
desarmat, al temple d’Apol·lo, on suposadament ella l’esperava, i així
Alexandre Paris, que estava a l’aguait, va poder encertar-lo amb la seua
fletxa.
JOAN ROÍS DE CORELLA
23
per bo lo savi duc Agamenó que, davant ell ensems ab los
altres ducs e reis, cascú d’ells raonàs ab quin dret de posseir
tals armes se feia digne. E girant los ulls Telamó a les naus
gregues, ab superba ira féu principi a tals paraules:
«O immortal Júpiter!, si, ensems ab les altres virtuts,
justícia en tu reposa, com comportes que davant les nostres
naus Ulixes ab mi gose contendre, lo qual no dubtant dar
lloc a les flames troianes, fon forçat, per lo estalvi de tota
Grècia, jo sols contrastàs a la animosa força de Hèctor,
apagant lo foc de nostres ja cremades fustes? Mas deixaré lo
treball de recitar mos actes a la Fama, puix ella per mi en
eterna memòria los recita; diga Ulixes los seus, per a la
veritat dels quals fretura de testimonis. Jo no ignore, ni
menys negue, les armes de Aquil·les esser gran premi, però
és fet poc per demanar-les Ulixes, lo qual tant los perills tem
que los murs no li paren armes saldes, i ara, desarmat, ab mi
gosa contendre, puix ab paraules se pot atényer la fi de
nostra contesa, e no pot acampar sens glòria; que, perduda
l’esperança del que demana, serà alegre ab Telamó haja
contés.23 E si per pròpies virtuts vos par nostra justícia
dubtosa, essent jo nét del gran Júpiter,24 la claredat de mon
23
serà alegre ab Telamó haja contés : és a dir: estarà content per
haver contés amb Àiax (cosa que ja serà una glòria per a Ulisses, tant si
assoleix allò que demana com si no). Alguns han llegit aquest contes
com ‘comptes’, sense caure en el compte que fa políptot amb contendre
i contesa.
24
essent jo nét del gran Júpiter : Telamó i Peleu eren fills d’Èac, i
aquest al seu torn fill de Zeus (Júpiter) i de la nimfa Egina; per tant,
Aquil·les, fill de Peleu i besnét de Júpiter, era cosí d’Àiax Telamoni.
Així, on diu nét hauria de dir «besnét». De fet aquesta frase tradueix
lliurement el text ovidià, on Àiax es reclama «ab Ioue tertius»: tercer en
la descendència de Júpiter (Met. XIII, 28), i, un poc més avant, cosí
24
POESIES I ALGUNES PROSES
llinatge e lo acostat deute que tinc a Aquil·les declara Ulixes
prest l’esperança perda de tals armes. Doncs, d’on te ve a tu,
Ulixes, fill del gran lladre Sísifo,25 al qual en lladronicis no
dessembles, haver deute ab la noble e real sang de
Aquil·les? Jo deman les armes perquè primer e sens força26
he ofert ma persona a Menelau, en venja dels seus reals
tàlems. Si tu res digne de premi has fet,27 lo guardó a
Palomides28 s’esguarda, que descobrí la veritat de la tua
ficta e temerosa follia. E plagués a déu que fos estada vera,
o almenys creguda, perquè vixqués lo animós Palomides, o,
d’Aquil·les: «Nos inhonorati et donis patruelibus orbi [...] simus?» (Met.
XIII, 41-42). Vegeu també la nota 34.
25
fill del gran lladre Sísifo : Sísif, famós pels seus robatoris i enganys
(Met. XIII, 32), és considerat a vegades com l’autèntic pare d’Ulisses
(Sòfocles, Filoctet 417); segons aquesta versió, Sísif s’hauria enginyat
per a unir-se a Anticlea, filla d’Autòlic, la nit abans del casament
d’aquesta amb Laertes. Però el lladre més gran de toda la mitologia és
l’avi matern d’Ulisses, Autòlic, fill d’Hermes (o Mercuri), de qui havia
rebut l’art d’enganyar i robar (Met. XI, 313-315). De manera que Ulisses,
tant si és fill de Sísif com si ho és de Laertes, ve de nissaga de lladres, i
en el primer cas per partida doble.
26
sens força : no forçat, voluntàriamente (a diferència d’Ulisses:
vegeu la nota 28).
27
Si tu res digne de premi has fet : amb aquestes mateixes paraules
comença la donzella Plaerdemavida, en Tirant lo Blanc CCXXIX, una de
les seues assenyades xarrades. Diversos altres passatges d’aquesta obra
de Corella són también calcats per Martorell en la seua novel·la: vegeu
HAUF 1993 i GUIA 1996:53-70.
28
Palamedes, fill de Naupli, fou qui va anar a Ítaca a recrutar a
Ulisses. Aquest es fingí foll, però Palamedes va descobrir, mitjançant un
estratagema, que la seua follia era fingida, per a no acudir a la guerra de
Troia. Ulisses se’n venjà acusant-lo amb proves falses d’haver-se deixat
subornar pels troians, la qual cosa li valgué la mort a mans dels seus
propis companys (Eneida II, 81-85; Met. XIII, 36-39, 56-63).
JOAN ROÍS DE CORELLA
25
si ja fos mort, vixquera la sua ínclita fama quítia de
criminosa infàmia, la qual tu maliciosament e no vera li has
imposat; així saps tu ofendre! Ab tals engans deu ésser
temut Ulixes, lo qual, ab tot que en belles paraules vença la
saviesa de lo antic Nèstor,29 no el socorregué quan, enmig
dels troians, pesat per vellea, li demanà socors, no podent
sinó ab tards passos dels enemics retraure’s. Però Ulixes,
desemparant lo tan honrat duc, recorregué al seu segur ofici
fogint no ab suaus passos, car la temor als seus peus portava
ales. Pensa los déus ab ulls justs miren les coses humanes, e
així fóra raó qui mal socorregué fos mal socorregut e lo
desemparant fos desemparat. Jo viu Ulixes ab altes e
paurugues veus, dignes de misericòrdia, reclamar als grecs
que de mort lo restaurassen, al qual no tard socorreguí;
cobrint-lo ab lo meu escut, restaurí la sua vida, mort de
molts innocents. O Ulixes!, si ab mi vols contendre, torna
davall lo meu escut ab aquella mateixa temor, e de allí narra
los teus singulars actes! Cavaller no conegut sinó en treves,
vet Hèctor ressuscita, llançant foc a nostres naus: defensales tu ab pintades paraules, puix jo sol les delliurí ab forts e
ofensives armes, e fui pluja que apaguí lo foc de nostres ja
cremants fustes! O grecs!, per mil naus, les quals jo he
reservades, no us par mereixca les armes? Car, sens mi,
perpetu exili sostinguéreu per minva de fustes. E si no vull
celar lo ver de ma demanda, les armes, desitjoses cobrar
senyor no menys fort que el primer, demanen més a Telamó
29
El longeu Nèstor, rei de Pilos, quan participa en la guerra de Troia
és ja un ancià venerable, que tots respecten per la seua prudència. En
aquesta ocasió, qui corre a oferir-li ajuda és Diomedes, el qual titla
Ulisses de covard en veure que li la nega per la pressa de fugir davant
l’empenta dels troians (Ilíada VIII, 80-112).
26
POESIES I ALGUNES PROSES
que Telamó a elles. Parle Ulixes dels seus furts, recite la
mort de Resus,30 lo furt del Pal·ladi;31 les quals coses, fetes
de nit, no creent a Diomedes són quasi faules.32 Ne jo sé
Ulixes per què les desitja, puix ell, desarmat, ab nit escura
engana los poc cautelosos enemics, ni, si les te donen, lo teu
flac cos les porà sostenir, ans si proves la fort llança de
Aquil·les serà pilar pesat als teus dèbils braços, ne la tua mà
esquerra, hàbil sol en furtar, porà sostenir lo pesat escut, en
lo qual la imatge del món està figurada. Cavaller egualment
flac en ànimo i en persona, si la error del poble aquestes
armes te atorga, no hauràs causa de esser temut, mas prest
despullat, essent honrada despulla als enemics; faràs present
30
recite la mort de Resus : Ulisses es vanta d’haver mort Resus i dotze
dels seus homes en llur propi campament, assaltant-los de nit per
sorpresa (Met. XIII, 250-251), però l’executor material del fet havia estat
Diomedes (Ilíada X, 470-514), mentre ell s’ocupava dels cavalls. Segons
cert oracle desvelat per Hel·lè (vegeu la nota següent), si els cavalls de
Resus, que acudia en ajuda de Troia, haguessen arribat a pasturar l’herba
de la vora de l’Escamandre, la ciutat hauria romàs inexpugnable.
31
lo furt del Pal·ladi : aquest furt era indispensable per a la caiguda de
Troia (En. II, 163-166). Hel·lè, que, com la seua bessona Cassandra,
tenia el do profètic i coneixia tots els oracles que protegien Troia, en
despit perquè son pare, en morir Paris, havia donat Helena per muller al
seu germà Deífob i no a ell, que també la pretenia, s’havia retirat al
temple d’Apol·lo, en el mont Ida. Allí el trobà Ulisses, a qui Hel·lè, a
canvi de la vida, revelà, entre altres auguris, que mentre l’estatua de
Pal·las Atenea estigués al seu temple, en la ciutadella troiana, la ciutat
no podia ser conquistada. Ulisses mateix s’hi introduí per a robar-la,
fingint ser un esclau fugitiu.
32
no creent a Diomedes són quasi faules : Diomedes és el company
inseparable d’Ulisses durant la guerra de Troia; en diverses ocasiones, la
seua complicitat i la seua rauxa són determinants per a l’èxit de les
maquinacions del seu astut amic. Quant a la resposta d’Ulisses a aquesta
suspicàcia d’Àiax, vegeu la nota 41.
JOAN ROÍS DE CORELLA
27
poc agraït als troians de belles armes, o, carregat de tan gran
pes, no atenyeràs les tues vençudes victòries, les quals
sovint aconsegueixes, e perdràs lo nom de llauger, guanyat
ab vergonyoses fuites. O Ulixes!, pensa que el teu escut no
és menys romput ne menys despintat33 del primer dia, d’on
ne hages a desitjar altre. Lo meu, guast i envellit per molts
colps, és raó repose e que altre, nou e fort, en tan perillós
ofici li succeeixca. Tu renova d’esperons, los quals són
infançonia e socors a la tua gran temor. Penses que jo
desitge tolre’t aquestes armes perquè crega, essent desarmat,
sia ta vida més perillosa? Ans só cert les armes de Aquil·les
mort corporal prest te procurarien, e per ço treball per tu no
sien posseïdes, puix vivint mors cada dia, multiplicant en
lletgea de covards actes. No t’embelleixca la fortalea de tals
armes, que, per ésser forts, volen dobladura de ardit ànimo,
la qual en tu no trobarien. E pensa tots jorns se prenen
castells ben proveïts, per minva de flacs defensors. Les tues
segures armes sien embaixada demanant treva, e faràs més
llarga la tua deshonrada vida; que la llebre ab son acostumat
fogir, no resistint se restaura. E perquè la fi de nostra
demanda no sien llargues paraules, o nobles ducs!, llançau
les armes enmig dels forts enemics, e siau contents sien
posseïdes per aquell qui de tal presa les farà salves.»
Acabant en semblants paraules Telamó la fi de sa
demanda, un poc espai baixant los ulls se girà Ulixes als reis
e ducs, esperant del poble lo murmur cessàs, perquè les sues
avisades paraules, ab dispost silenci, lloc de millor esser
enteses trobassen; les quals, de gentil estil ornades,
aumentaven la veritat de sa justícia, responent:
33
no és menys romput ne menys despintat : en realitat, Àiax vol dir el
contrari: que no és més romput ni més despintat.
28
POESIES I ALGUNES PROSES
«Si els vostres desigs, o animosos ducs!, ensems ab lo
meu se complien, no seria dubtós lo hereu de aquestes
armes; mas tu, Aquil·les, posseiries les tues armes, e
nosaltres a tu. Però, puix desplau als cruels fats, no veig qui
millor puga haver los béns de Aquil·les sinó aquell per qui
los grecs hagueren Aquil·les. E lleixant llarguea de vanes e
pomposes paraules, sol consentiu cascú de nosaltres dels
propris béns s’alegre, que la claredat de nostre llinatge e les
virtuts de nostres avis solament fan pus clars los nostres
actes, mas no em par nostres mèrits més aumenten, ab tot
que, si Telamó se diu nét de Júpiter,34 en aquell mateix grau
só jo acostat al gran Júpiter, e més a Mercuri, per la part de
ma mare.35 Però no vull per la vàlua de mos antecessors la
mia part sia més favorable, mas que lleixem los déus en los
cels, de nostres misèries poc ansiosos, e los morts en los
sepulcres reposen; nosaltres guanyem premis ab mèrits de
pròpria virtut. Si per deute de acostat parentesc algú tals
armes deu posseir, viu encara Peleu, pare de Aquil·les, e
Pirro, son fill, los quals per tal dret primer que Telamó les
demanen, sens que no els seran atorgades. Així, puix és
forçat ab carta de singulars actes nostre dret raonar, e
Telamó tant desitja, en vergonya sua, saber de mos actes, los
quals crec per vosaltres no són ignorats, puix al bé de tots
s’esguarden, no em serà treball, si l’escoltar a vosaltres no
treballa, dir-ne algú, perquè prest Telamó perda l’esperança
del que demana e a vosaltres parega humil la fi de ma
demanda, en satisfacció de tan profitosos treballs. Mas jo só
34
si Telamó se diu nét de Júpiter : En Met. XIII, 142, diu «pronepos»,
és a dir, besnét.
35
e més a Mercuri, per la part de ma mare : Mercuri era el seu besavi
matern (vegeu la nota 25).
JOAN ROÍS DE CORELLA
29
content del premi que virtut ab si porta, e les armes sols
deman per senyal e mostra de tals obres.
Tement la deessa Tetis les esdevenidores guerres per lo
furt de la bella Helena, assajà ab cautelosa indústria mudar o
mitigar los implacables e cruels fats, los quals en los camps
de Troia a son fill Aquil·les de mort menaçaven; vestint
aquell ab feminils vestidures, enganà a tots los grecs, e fon
maravella lo avisat Telamó ensems ab ells fos decebut;36
d’on les forces troianes, aumentant de cada dia, allargaven
nostra victòria: que los forts invencibles murs de Troia sols
del fort vencedor Aquil·les podien ser vençuts. Per què fon
forçat a mi, fengint-me mercader, portàs moltes joies a les
nobles donzelles en la casa del rei Licomedes,37 entre les
quals, en hàbit femenil, Aquil·les reposava, poc ansiós de
sullar ses mans en sang troiana. Mas, perquè entre tantes
donzelles millor conegués lo vergonyós jove, ensems ab les
altres joies jo portí una no poc gentil llança, acompanyada
de un molt bell escut; lo qual sens tarda Aquil·les pres, poc
curant de la vàlua de les altres coses que a la femenil
condició s’esguarden, e ab indústria mia ell conegué quant
perjudicava a la real e noble sang de son llinatge. E veu com
jo só estat causa ell en ajuda nostra e aument de sa honor
haja obrat tals e tants actes que, per a recitar-los en gran
part, tinc fallença de paraules: ha fet present de la mort del
quasi immortal Hèctor, vida e segura defensa dels troians,
36
Vegeu la nota 39.
Licomedes : rei d’Esciros. En aquesta illa havia amagat Tetis el seu
fill, disfressat de donzella, per a evitar-ne el destí (Met. XIII, 162-164),
car l’augur Calcant havia pronosticat, quan l’heroi tenia nou anys, que
Troia cauria al desé del setge (Ilíada II, 308-329) amb l’ajuda
d’Aquil·les, i que aquest hi trobaria la mort.
37
30
POESIES I ALGUNES PROSES
entrant ab ell en pus estreta batalla que Telamó, e no
solament ha apagat lo foc de nostres naus, mas ha tolt la
vida e lo poder al qui altra vegada les poguera encendre. Jo
deman aquelles armes les quals Aquil·les per mi posseí.
Telamó, tu vols que en mon dret la mia indústria em noga, la
qual induí a l’esforçat capità Agamenó sacrificar sa filla, e
despullant-se la pietat de pare, remé los vents ab la innocent
e verge sang de Efigènia.38 De mos actes no vull més recitar,
perquè no cové als savis reis esser coronistes de llurs
victòries, ni vull minvar lo premi de mos treballs ab superba
jactància. Mas, perquè veges no tinc del tot ma esperança en
paraules, mira els meus pits, més nafrats que el teu escut, los
quals sens llengua per mi parlen. Tu dius tens romput
l’escut; jo la persona. No són mortals los colps dels quals ab
les armes hom se pot defendre. Desitges altre escut perquè
el teu de molts colps és guast; jo, pel semblant, deuria
desitjar altre cos, e tu que mudasses altra ànima, la qual te
fes conéixer quant ofens natura humana, que en hàbit de
home est pitjor que animal brut.39 Glories-te que has defés
38
remé los vents ab la innocent e verge sang d’Efigènia : Les naus
gregues, promptes a partir cap a Troia, romanien retingudes a Àulide per
vents desfavorables, i l’augur Calcant revelà que sols canviarien quan
s’aplacàs la ira de Diana (provocada per Agamèmnon en matar una
cérvola que li estava consagrada) mitjançant el sacrifici d’Ifigènia;
Agamèmnon es refusa a lliurar la seua filla, però a la fi hi consent,
anteposant el seu deure de rei al seu amor de pare (Met. XII, 8-39). En
Met. XIII, 181-190, Ulisses refereix el fet tot vantant-se d’haver estat ell
qui havia convençut Agamèmnon.
39
est pitjor que animal brut : qualificant Àiax així, Ulisses no fa més
que confirmar-li la fama que ja té: a part de ser considerat sempre com
el segon heroi grec més valent, només per darrere d’Aquil·les, Àiax
gaudeix d’una reputació de tossut, insolent i dotat d’un enginy barroer ja
des d’Homer, el qual compara la seua tenacitat i la seua resistència en el
JOAN ROÍS DE CORELLA
31
del foc nostres fustes, sens que no tens vergonya la glòria de
tots apropiar-te, la qual no consent esser robada, mas
acompanya e fa gloriós al qui per gran virtut l’ateny. O!, bé
fóra poc avisada Tetis, que les armes, les quals l’enteniment
ensems ab lo cos armen, hagués donat a Aquil·les perquè
aprés d’ell les posseís un cavaller sens ànima! Del que
m’enculpes de Palamides, e que forçat só vengut a la batalla,
no et cur respondre, perquè a tan manifestes falsies la
resposta alguna autoritat los daria; però sies cert que ans se
deixaran los rius de córrer e los monts correran, e ans Grècia
socorrerà a Troia, que les tues avisades astúcies als grecs
aprofiten. O fallit d’enteniment! ¿E ab los béns de natura,
los quals cascú sens delliber posseeix, vols atényer nom e
premi de virtuós, que sinó ab multitud de treballosos actes
no es deixa atényer? ¿E fiant en la tua nua e corporal força
tens atreviment de demanar tals armes, oblidant-te que els
toros e grans orifanys, ab major força que tu, sovint nostre
camp han socorregut, sens que no demanen les armes? O
Telamó! Desitja armar la ànima, puix tens estalvi lo cos de
les passades batalles, e no tingues esperança en aquelles
coses les quals natura als altres animals pus llibertament que
als hòmens atorga! Pensa que la discreció e prudència
combat amb les d’un ase (Ilíada XI, 558-562). Ulisses ironitza altres
vegades en el seu discurs sobre aquest demèrit del seu rival: [Tetis]
enganà a tots los grecs, e fon maravella lo avisat Telamó ensems ab ells
fos decebut. I més avant: dau los premis a Telamó, per premi de mos
treballs! Car si res hi resta per acabadament Troia esser destruïda,
Telamó, com ha acostumat, ho delliurarà. En canvi, en la tragèdia de
Sòfocles que porta el seu nom, quan Agamèmnon el menysprea negantli els honors funerals amb què pretén sepultar-lo el seu germà Teucre, és
el mateix Ulisses qui parla en defensa de la seua noblesa i reivindica els
seus mèrits de gran guerrer.
32
POESIES I ALGUNES PROSES
humana sovint doma e amansa animals no menys forts que
feroces. Tu sol batalles ab força, jo ab animoses astúcies; no
est menys diferent de mi que un cavaller del capità, o un fort
galiot del destre nauxer. O vosaltres grecs!, puix coneixeu
aquesta diferència, dau les armes a Telamó, per premi de
mos treballs! Car si res hi resta per acabadament Troia esser
destruïda, Telamó, com ha acostumat, ho delliurarà.40 E si
no us par jo les mereixca, dau-les a aquell per qui posseïu
tanta victòria.» E mostrà lo Pal·ladi,41 que cobert tenia.
Paregué a tots los reis les armes fossen de aquell lo qual
ab tan gentils paraules havia raonat los mèrits de sos actes, e
fon manifest quant lo gentil estil fa pus clara la justícia.
Desesperat lo fort Telamó de les tan desitjades armes,
aquell qui, no vençut ni jamés sobrat, havia sofert les grans
forces de Hèctor, sobrant e sovint vencent los estranys
enemics, a la fi vençut de una poca ira de vesibles armes
desarmada, e tirant la sua pròpia espasa, ab animosa
continença dix als grecs: «No crec la facúndia de Ulixes baste
a tolre’m aquesta espasa; mas encara tem que, en presència
de tan justs e avisats jutges, provarà ésser sua; però de present
no em vedarà que, així com moltes vegades és estada tinta en
la sang dels enemics troians per defensa de vosaltres, ara,
banyant-se en la sang de son senyor, li procurarà llibertat
eterna. E portaré primer en los inferns a l’animós Aquil·les
alegres noves de l’esforçat hereu de ses armes.»
40
Vegeu la nota 39.
E mostrà lo Pal·ladi : l’estatua de Pal·las Atenea, furtada als troians
(vegeu la nota 31). Amb aquest colp d’efecte, perfecte remat del seu
discurs, desfà Ulisses tot dubte sobre la realitat de les seues proeses,
decisives per a la presa de Troia, però quasi sempre fetes de nit, tot sol o
amb Diomedes com a únic testimoni.
41
TRAGÈDIA
RAONANT UN CAS AFORTUNAT QUE AB UNA DAMA
LI ESDEVENC
A tan alt grau l’extrem de ma dolor ateny, que de present
me dolc en algun temps sia ver ma tristor finar puga; en açò
passe los infernats, que l’esser trist me delita, e só content
ma dolor eternament coldre. E si a ma dolorida pensa alguna
hora la mort se presenta, refuse acceptar, per lo delit que la
pèrdua de ma vida em porta. Com, doncs, serà causa de
tanta dolor escriure’s puga? Quin paper soferrà ésser tint de
lletgea de tant crim? Consentrà l’aire que veu se conforme,
per a que tanta culpa clarament sia llesta? Obra’s l’infern,
esperits immundes sobreïxca; tornen los elements en la
confusió primera; mostren-se clar dels damnats les penes,
perquè lo món, en terror convertit, alegria no celebre.
Estiguen los rius segurs e los monts cuitats córreguen;
bullint la mar, los peixos a la riba llance; repose lo sol davall
l’habitable terra, e nunca jamés en nostra vista los seus
daurats cabells estenga; no es compten pus de l’any los
dotze mesos, e sola una nit l’esdevenidor temps
comprenga.42 Mas, per què vull ab llarguea de paraules
encarir crim de tant sobreabundant lletgea, la qual,
planament raonada, feredat de tan espantable maravella ab si
porta que és impossible los oints sens gran alteració les
orelles a tan profanes paraules abandonen?
42
Vegeu la nota 50.
34
POESIES I ALGUNES PROSES
En la part del món a la qual encara de present de la gentil
filla d’Agènor43 propi nom li resta, en la feroç e bel·licosa
província d’Espanya, en lo delitós ameníssim regne de
València, dins los murs de la sua major ciutat, regnant
aquell que a l’animós troià ha succeït en egual ànimo rei don
Joan,44 una ínclita donzella, en bellea sens par, en avisament
passant totes les altres, ab gràcia e singularitat tan extrema
que seria foll qui en sa presència alguna altra lloàs en estima
de tanta vàlua, delliberà, aprés que en son servir molt temps
de mon adolorit viure despés tenia, los meus cansats
pensaments, ensems ab ma persona, en lo desitjat estrado de
la sua falda descansassen. Llarga història seria tenyir lo
paper de les enamorades raons que entre nosaltres ab mostra
d’estrema benvolença passaven: fengia la bella senyora tant
contentament de mos passats servirs e presents paraules que
tot lo que a sa volentat, persona e viure s’esguardava
abandonadament deixà en discreció de ma coneixença. Mas,
perquè de mi sols no fos ver paraís en aquest món haver
atés, aprés poc espai de tan reposat estament tocant a la
porta de la casa, dix l’avisada senyora que per aquella hora
esperava una persona, ab la qual sens tarda desempatxant de
molta necessitat breus faenes, a mi tornaria, perquè, ab més
repòs, tot aquell jorn algú no tingués poder partir dos
persones a les quals extrema benvolença en tan alta e
delitosa concòrdia acordava. Ab esperança de tan discretes
43
filla d’Agènor : la nimfa Europa.
Joan II, rei de València entre 1458 i 1479, succeí en la corona el seu
germà Alfons el Magnànim, identificat ací poèticament amb Eneas
(TURRÓ 2001: «Entre els llibres de la biblioteca de Carles de Viana hi ha
una Alphonseis de M. Zuppardo, poema èpic a imitació de l’Eneida
escrit per un sicilià en què es canta la imminent croada final contra el
turc capitanejada per Alfons el Magnànim, el nou Eneas»).
44
JOAN ROÍS DE CORELLA
35
noves, romanguí jo sol en la cambra, la porta de la qual ella
no s’oblidà ab fel tancadura segellar. No sé si fretura de
finestra feia la casa tenebrosa, que a mi paregué, dos hores
aprés migjorn, la nit ab ses escures ales ocupava la terra, o si
Apol·lo amagava la sua lluminosa cara, estimant cosa no
raonable aquesta casa fos per ell il·luminada a la hora que
tan deshonest crim se cometia. Així passí la major part de
aquest egipcíac dia, sol e acompanyat de molts e dubtosos
pensaments. Lo cos carregat per feixuga càrrega de mortals
enuigs llançant sobre el llit, esperava la fi de tan enutjosa
tarda; però, ma pensa tribulada no consentint la mia persona
estar segura, fon-me forçat passejant seguir la varietat de
mos trists e sol·lícits pensaments. Dreçant los ulls a una
poca finestra que en lo pati de la casa responia, viu un home
que, ab continença d’esperar algun altre, suaus passos
passejava, donant resposta als qui de la bella senyora
demanaven que en faenes secretes e de gan importància
ocupada estava. O piadosos oints! Transportant vostres
misericordes penses en mi, diga cascú si semblant dolor a la
mia jamés ha sofert, e ab adolorit pensament mirau la tristor
que a tal hora ma trista pensa combatia, esperant quina seria
la fi que de tan dolorós principi esdevendria. Mas per què
detinc lo temps cercant paraules a tanta pena conformes,
puix és impossible tan gran tristor raonar se puga? A la fi,
restant del dia tan poc que els cavalls de Febo45 dellà les
colones de Hèrcules en l’occident calcigaven, los meus
plorosos ulls mereixqueren veure la tan estimada donzella,
que partint-se de una cambra, gest, paraules, abraçar, ab
altres mostres de amor estrema de honestat enemigues, a un
45
Febo : Apol·lo, o el Sol.
36
POESIES I ALGUNES PROSES
enamorat presentà,46 la figura, pràtica, manera, gràcia, gentil
continença del qual d’escriure deixe, perquè la fi de la
present sol esguarda en fer palés quant la granea de ma
desaventura les altres totes avança. E per cas de més adversa
fortuna mia, lo darrer comiat al terme de ma oïda arribà en
estil de semblants paraules: «Adéu sies, manyeta!», tancant
la darrera síl·laba un deshonest besar, lo so del qual les mies
orelles ofené no de menor ofensa de la que sentran en la
trista vall los de la part sinestra, dient-los nostre Redemptor:
«Anau, maleïts, al foc eternal!»,47 quan ab justa sentència en
aquest món formarà les sues darreres paraules. Partint-se de
la casa lo tan estimat enamorat, féu-li present la senyora de
una tan lloçana e homil reverència, que sol la gonella féu
estalvi lo seu genoll esquerre no tocàs la dura terra.
Senyalant ab la sua bella cara tristor no poca de la sua
absència, acompanyà les sues espatles ab piadosa e
enamorada vista. Acostant-se aprés a un pou que poc espai
d’ella distava, ab la freda aigua assajà apartar de la sua
afable cara la color e calor que en la no sangonosa mas
plaent e delitosa batalla de Venus pres havia, e acostant-se
al carçre de la mia trista presó o cambra, obrint la porta,
fengí alegria de la mia vista, tanta com havia mostrat vera
dolor, al que en estrem amava, de la sua partida. Estava,
però, la sua delicada persona maculada, semblant a roses ab
46
a un enamorat presentà, la figura, pràtica, manera ... del qual : en
totes les edicions es llegeix: «a un enamorat presentà la figura: pràtica,
manera ... de la qual». En la lectura que propose ací, l’objecte directe de
presentà és l’enumeració precedent (gest, paraules, abraçar, etc.),
mentre que figura, pràtica, manera, etc., són atributs d’un enamorat (i a
ell es refereix del qual, que no cal corregir).
47
Mt 25:41: «tunc dicet et his qui a sinistris erunt discedite a me
maledicti in ignem aeternum...».
JOAN ROÍS DE CORELLA
37
blancs lliris mesclades, si ab sútzies mans se menegen, que
la persona del galant que ab ella reposat havia era en estrem
no conforme al delicament de tan tendra donzella.
Demanant-me si la sua tarda me era estada enutjosa, que
les faenes que desempatxat havia, si no ella present, no era
possible se acabassen —o Déu immortal, qui lo món en
nombre, pes e mesura regint, les creatures ab degut orde
administrau, no refuseu altra vegada metre les vostres
d’infinit preu estimades espatles en lo estret pal, per
acabadament rembre tan profana culpa!—, ab gran treball lo
estrem de ma dolor, los ulls endreçats a la terra, me
llecencià ab tremolosa llengua formàs, en dos cobles, raons
de semblant manera:
«Mourà’s corrent la tremuntana ferma48
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l’espera,49
i, en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e, tot escur, lo sol perdrà la forma,
ans que jamés de mi siau servida;
e lo meu cos, del prim cabell fins l’ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces,
5
48
la tremuntana ferma : el nord, o l’estrella fixa que l’indica i que fa
de guia: la polar. També el vent que bufa d’aqueixa direcció se sol
indicar amb aquest nom, però aquest vers no s’hi refereix, com
interpreten alguns (p. ex., BADIA 1989:105; ROMEU I FIGUERAS
1998:91), potser induïts per l’expressió mourà’s corrent. Res no seria
més natural que el vent de tramuntana es mogués, però en aquest inici
d’adynata hem de suposar que allò que es mourà és justament quelcom
que no es mou mai (d’aquí l’epítet ferma).
49
Vegeu més avall la nota 128.
38
POESIES I ALGUNES PROSES
10
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra,
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir «Bon pos!» a l’ànima maleita,
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.
15
E si és ver vos diguí mai senyora,
no es trobe en l’any lo jorn de ma naixença,50
mas lo meu nom, a tots abominable,
no sia al món persona que l’esmente;
ans, del tot ras de les penses humanes,
sia passat com un vent lo meu ésser,
tinguen per fals lo que fon de mon viure,
e res de mi en lo món no hi romanga.
E si, per cas, del meu cos gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges:
prenga’n cascú la part d’una centil·la,
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre
que, el món finit, no es trobe la carn mia
ni es puga fer que mai jo ressuscite.»
20
25
Conegué per lo adolorit estil de mes paraules la ínclita
senyora que la granea de sa culpa clarament a mi era palesa,
e ab moltes llàgremes, sospirs e sanglots, ab veu tan
conforme, gentil e delicada que no és possible en semblant
50
no es trobe en l’any lo jorn de ma naixença : tota aquesta sèrie
d’imprecacions, i especialment aquest vers, pareixen inspirar-se en les
malediccions de Job 3:3-10: «pereat dies in qua natus sum [...] noctem
illam tenebrosus turbo possideat non conputetur in diebus anni nec
numeretur in mensibus...»
JOAN ROÍS DE CORELLA
39
manera recitar-la, respòs en rims estramps51 la seguida
cobla, acompanyada de gest no estrany al significat de ses
paraules:
5
10
51
«Clarament veig que, en la mundana orla,
Déu no ha fet persona tan culpable:
jo us he comés abominable culpa,
tal que en l’infern no trob pena conforme.
És-me la mort més dolça que no sucre,
si fer se pot en vostres braços muira;
en vós està que prengau de mi venja:
si us par que hi bast, per vostres mans espire,
o, si voleu, coberta de celici
iré pel món, peregrinant romera.
Déu no farà que el passat fet no sia;52
mas, si esperau esmena de mon viure,
en rims estramps : el manuscrit diu: en rims estranys, i així apareix
en algunes edicions; però la majoria ho corregeix, amb encert.
52
Déu no farà que el passat fet no sia : Corella al·ludeix ací, per boca
de l’ínclita senyora, un vell problema teològic: Sant Pere Damià sostenia
el 1067, en De divina omnipotentia in reparatione corruptae et factis
infectis reddendis, que la infinita omnipotència divina pot fer fins i tot
que el que fou no haja estat fet. Sant Anselm, en canvi, explica en les
seues Meditationes et orationes que Déu, essent omnipotent, no pot
corrompre’s, mentir, fer que allò que és verdader siga fals, que allò que
ha estat fet no haja estat fet, ni altres coses semblants, i que això sols
pareix contradictori per la nostra manera d’expressar-ho, perquè la
facultat de fer tals coses no seria en realitat un poder, sinó una verdadera
impotència, ni una manifestació de llibertat, car, com conclou ell mateix
en De libero arbitrio, «posse peccare non est libertas». Al remat, fins i
tot Duns Escot, que manté la primacia absoluta de la voluntat divina
infinitament lliure, entén aquesta limitada només pel principi de no
contradicció.
40
POESIES I ALGUNES PROSES
jo la faré, seguint a Magdalena,53
los vostres peus llavant ab semblant aigua.»54
Si follia55 és començar lo que és impossible fi atenya,
folla cosa seria assajar escriure los contrasts que ma
dolorosa pensa combatien, aprés de haver oït resposta de tan
humils paraules: volguera, ab preu de ma vida, la sua tan
gran erra se pogués rembre. O, quant estimara beure de
l’aigua del riu Letes,56 perquè, lo passat absent de la
memòria, sol en lo present atengués mon enteniment terme!
E fóra més alegre, aquesta bella senyora en parts de singular
partida, la sua gentil persona ab tan subtil enteniment fos la
part mia, e la sua falla e moble voluntat, de falsa estima
guiada, cercàs un cos lleig e diforme, en part de aquell qui
indignament la havia tractada. Ab diversitat de tan
impossibles pensaments me partí de la cambra o sepulcre a
on tanta pena sofert havia. Acceptant la ploma, que sovint
greus mals descansa, la present ab ma pròpia sang pinte,
perquè la color de la tinta ab la dolor que raona se conforme.
53
Magdalena : vegeu més avall la nota 83.
ab semblant aigua : és a dir, amb les seues llàgrimas de penediment.
55
follia : sobre els valors d’aquest terme mèdic en l’ús literari
medieval, vegeu PESET 1958.
56
beure de l’aigua del riu Letes : els morts obliden llur vida terrena en
beure del Leteu, que discorre per l’infern. La creença òrfica en la
metempsícosi suposava que així les ànimes, en reencarnar-se, no
recorden gens llur vida anterior.
54
TRIÜMFO DE LES DONES
ESCRIU UNA DONA QUE HA NOM VERITAT57 LA PRESENT
LLETRA A LES ALTRES DONES, MOSTRANT ELLES SER MÉS
PERFETES QUE ELS HÒMENS
Veritat, eternamente regnant, dels cels e del món reina, a
les virtuoses dones ínclita fama e perpètua felicitat envia.
Del principi del món, les orelles tenim ofeses dels
superbos hòmens, de vosaltres, humils, castes, piadoses,
misericordes, indignament blasfemants e ab irada llengua
vomitant, i en rims i en proses molts qüerns tenyint de lleigs
e viciosos actes, los quals més pròpiament d’ells escriure’s
porien, e la follia de sos volers, ab la contrarietat de llur
desitjar, a dan de vostra fama atribuir volen, i ensems
honestat ab acabament de apetits deshonests en vosaltres
cerquen. E si vostra sobrexcel·lent bellea vallejada e defesa
del mur de honestat a ells se presenta, de cruels vos
infamen, e si benignament vostra afabilitat los remunera, de
no castes vos inculpen, e cascú d’ells en tan alt grau de
follia se constitueix que pensa alguna singularitat posseir,
sol per la qual, e no per altra, vostra honestat se deu
perdre.58 O inefable demència, passant comú estil de
57
Atribuir aquest discurs a una dona que ha nom Veritat (encara que
més avall diu d’ella mateixa que és per qui tot parlar ha força), potser
respon al mateix escrúpol que motiva la justificació del Dant, en el cap.
XXV de Vita nuova, respecte a la personificació de l’Amor; però aquesta
Veritat no deu res als poetes: la seua ascendència és estrictament
escolàstica.
58
Cf. vv. 7-10 de LOS QUI AMAU...
42
POESIES I ALGUNES PROSES
paraules!59 Si de vosaltres viciosament desitgen, prenguen
de les no bones excel·lència de gran bellea. Si virtuosament
vos amen, ínclites senyores sens nombre trobaran que, ab
acabament de virtuts, los faran de verdadera amistat graciós
present. Però ells, com insensats alquimistes, los vils metalls
de la lletgea de llurs desigs en puríssim or convertir assagen,
d’on és forçat la sua desordenada benvolença en fum de
vanitat prenga son darrer terme, e de enteniment fallits, ab
fantasia de folls pensaments, com a poc discrets infants, los
àtomes del sol afectadament estrenyen. Mirant aprés de tan
inútils treballs la gran pèrdua, de vostra noble condició, si
no de pròpia virtut indefesa, no mèritament blasfemen; tant
que aquell ingrat, de reprensió digne, fill de Betsabé,60 gosà
sens temor escriure que, de mil, un home bo trobat havia, e
de les dones no alguna.61 O justa sentència, condemnant al
59
passant comú estil de paraules : que deixa arrere el que
ordinàriament expressen les paraules.
60
fill de Betsabé : el rei Salomó, cèlebre per la seua saviesa, però
també per la seua luxúria, no menor que la de son pare i sa mare.
Betsabé era encara la muller d’Urias quan David va jaure amb ella, que
restà prenys, mentre el seu marit lluitava, a les ordres de Joab, contra els
ammonites en el setge de Rabbà. David féu cridar Urias perquè dormís
amb la seua dona i encobrir així l’adulteri, però Urias no va voler entrar
en sa casa mentre els seus companys romanien en campanya i passà la
nit amb la guàrdia del palau reial. Aleshores el rei el va fer portar una
carta a Joab, en la qual ordenava a aquest que exposàs Urias al perill
més gran per tal que morís, i així va ocórrer. Betsabé plorà la mort del
seu marit, i passat el dol, David la va fer sa muller. El fill que donà a
llum va morir als pocs dies, tal com havia anunciat el profeta Natan.
David la consolà, i nou mesos després els nasqué un altre fill, que es va
anomenar Salomó (II Samuel 11:1-12 i 24).
61
Eclesiastes 7:29: «virum de mille unum repperi mulierem ex
omnibus non inveni.»
JOAN ROÍS DE CORELLA
43
qui injustament la dóna! O certera fleixa, mèritament tornant
contra aquell qui follament la tira! O vera mostra de la gran
follia dels hòmens: al qui Déu sobre tots los altres havia fet
savi, abominable idolatre, per la lletgea de innumerables
pecats encorregut en tenebres de tan gran ignorància que li
fon impossible, en tot l’univers, trobar una dona de virtuts
acompanyada! O gran prudència de nosaltres, absentant-nos
de la presència de aquest seguidor de la sensualitat, que sol
trobava aquelles que al desorde de sos apetits satisfer
podien! D’on és raonable creure dins en lo més fons dels
inferns pague aquella penitència que, en aquest món
voluntària, de sos crims lo deixara immunde;62 ni raó
acompanya la sua perversa vida fos esmenada, puix llarg
temps aprés que es deixà de viure, lo bon rei Josies,63 zelant
la llei divina, destruí aquells abominables temples que ell,
62
Cal entendre que paga eternament en l’infern la penitència que, no
havent-la pagada en aquest món, on és voluntària, no l’havia deixat net
dels seus crims. Corella (o la Veritat) es mostra ací molt més expeditiu
que altres autors; per exemple, Francesc Eiximenis, en el Llibre dels
àngels IV, 56, diu a propòsit d’açò: «E què meresc [Salomó] a si mateix
e a la sua ànima, no són jo bastant a dir-ho.» I en el capítol anterior de la
mateixa obra, referint-se a l’Speculum historiale del dominic Vincent de
Beauvais: «Una història antiga, e creu que sia apòcrifa, reconta en
especial de Salamó: que sofer purgatori fins a la fi del món en Babilònia
la deserta, per los seus grans pecats.»
63
Josies : sota el seu regnat, l’any 621 aC, el summe sacerdot Hilquià
va trobar la Torah en unes obres de reparació del Temple. Josies, en
conéixer-la, s’esquinçà les vestidures, car comprengué com s’havien
apartat de l’oblidada Llei de Moisés; la llegí davant del poble, féu una
nova aliança amb Iahveh, i destruí tots els santuaris, altars i objectes
dedicats a Moloc, a Baal, a Astarté, al Sol, a la Lluna, als astres i a altres
divinitats paganes, amb tots llurs sacerdots, endevins i ídols domèstics, a
Jerusalem i en tots els altells i ciutats de Judà on hom els retia culte (2
Reis 22-29).
44
POESIES I ALGUNES PROSES
rei poderós, destruir podia, si ab llàgremes de ver
penediment hagués llavat la sutzietat de la lletgea de ses
culpes.
E ab tot que molts il·lustres doctors de la feminil condició
blasfemat hagen, la llengua dels quals lo Sant Esperit
sempre endreçant, no entenien de nosaltres, mansuetes, mal
dir, segons los poc avisats, maliciosos, glossar s’esforcen;
ans, moltes vegades, en lo nom de dona la humana
sensualitat entenen, o a les no bones llur parlar endrecen. E
si de totes parlen, amonesten als sensuals hòmens de ocasió
de mal viure se guarden; car, per los grandíssims delits que
en elles s’atenyen, sovint tots sos desigs los endrecen, per
los quals acabar innumerables mals assagen, elles restant
sempre bones. E així, los gloriosos doctors blasfemar del bé
acostumen, si de mal ocasió porta, e al mal, encara que en
extrem sia gran, benaventurat nomenen, si per ell algun
grandíssim bé nostre Senyor, infinit bo, nos presenta. E per
ço, aquest estil seguint, maleeixca aquell bell arbre portant
lo fruit en lo qual lo fill de la terra comés lo primer crim, e
la culpa, remuda per lo universal Redemptor, benaventurada
nomenen. Cessen, doncs, mal dir aquells qui, sens fonament
de raó, de nosaltres, piadoses, parlen; als quals respondre
seria, a tan vanes paraules donant autoritat, en vilà
deshonest parlar a ells esser contrasembles. Mas, per
informar als qui ab afecció de honesta amistat servint nos
amen, no pendrem a gran fatiga allargar en blanc paper
nostra verdadera escriptura, en estil de gentils paraules
mostrant egual és nostra perfecció a la dels hòmens, e, si és
ver desegualtat s’hi trobe, essent nosaltres més perfetes,
nostra vàlua sens algun dubte la d’ells en perfecció avança.
JOAN ROÍS DE CORELLA
45
Pública e verdadera sentència ab consona veu entonà lo
nostre antic criat Aristòtil: que, cercant de dos coses qual era
més perfeta, deuen esser acomparades en aquella perfecció
que en qualsevol d’elles més excel·lent se troba. E per ço
tots los animals, de raó exempts, menors que l’home
s’estimen, perquè l’ànima, que en ells és la més noble cosa,
a la de l’home acomparada, de neguna valor se jutja. E ab
tot que en altres propietats a l’home avancen, no per tant de
major perfecció l’ésser d’ells pren nomenada, ans lo lleó,
més fort; lo cervo, més corrent; l’àguila, pus alt mirant, a
l’home acomparats, en no res quasi tornen.64 Doncs, encara
que en algunes condicions, lo que no atorgam, los hòmens a
nosaltres avancen, callen envergonyits los maliciosos
ignorants que menys perfetes nos aposenten, que si les
ànimes, per qui perfecció e viure los cossos atenyen, en llur
creació eguals són creades, ¿d’on ve als hòmens aquesta
gran follia, que majors que nosaltres s’estimen? E si en llur
creació les unes a les altres en perfecció sobrepugen, no
totes les dels hòmens a les nostres avancen, ni totes les de
nosaltres de major perfecció són dotades. Venint a les altres
perfeccions que en ells més abundant, segons la major part,
64
Corella (o la Veritat) oposa tot seguit aquest argument d’Aristòtil
(Ètica, VII, 6) a l’afirmació de la superioritat masculina per part del
mateix filòsof (Política, I, 1): així com els animals, per llur ànima
inferior, no són millors que l’home, malgrat ser-li superiors en algunes
propietats, anàlogament tampoc els homes, encara acceptant que
tinguessen certes aptituds en grau superior a les dones (lo que no
atorgam, diu, i en aquesta reserva rau la major diferència amb Aristòtil i
amb tota l’escolàstica), no serien millors, puix que les ànimes són
creades iguals, o almenys en proporció d’igualtat, i per cada una de les
virtuts més abundants en ells, n’abunda més en elles alguna altra de més
perfecta.
46
POESIES I ALGUNES PROSES
se troben, glorien-se que són més animosos, forts, ab elecció
pus ferma, a comport de treball més aptes, prudents, de
major estatura. Obliden-se de nostra misericòrdia e pietat,
castedat, mansuetud, afabilitat, promptitud a perdonar,
vergonya, començ de virtuós obrar. E així lo universal
Creador en proporció de egualtat ab ells nos ha creades que,
si alguna cosa perfeta en ells se troba, alguna altra més
perfeta a nosaltres atorga. Si de esser animosos atenyen
glòria, lo defalt de tal ànimo quanta humilitat, fonament de
virtuts, en nosaltres causa! Si de més forts prenen estima,
per minva de aquesta fortalea, mansuetud, misericòrdia en
nosaltres tenen posada. De elecció ferma se lloen: nosaltres
ab promptitud de perdonar atenyem la darrera glòria. Elació
prenen de major estatura, a sosteniment de treballs més apta;
miren nostra delicada forma quanta major bellea nos
presenta. De més prudència parlen, e no els recorda que
nostra condició vergonyosa a ben obrar més que a ells nos
amonesta. E així, si de llarguea de paraules no tinguéssem
temença, veurien, en qualssevol altres condicions que
singulars en ells se troben, altres semblants o de major
perfecció de nosaltres no s’absenten.
E perquè vegen los maldients hòmens quant la justícia
tenim favorable, no vull, per nostra part, portar frèvols raons
que alguns, indignes de lloar, nos han escrites, de les quals
dos al present la mia memòria ateny. Dien que Déu
omnipotent, creant lo primer home de la terra, a nosaltres
formà de la sua carn e costella: ignorants natural filosofia,
no saben que moviment no de on comença, mas de on
termena ateny la sua noblea, e així, de cada dia, de nosaltres
e dels hòmens se fan imperfets animals que sol nomenar
grandíssim fàstic porta. Dien encara més, aquests inútils
JOAN ROÍS DE CORELLA
47
defensors de nostra condició: lo ésser de nosaltres hagué
principi en lo terrenal Paraís, lo primer home en lo camp
damascé;65 oblidant-se que el lloc a la essència de algú
neguna perfecció porta; ans tots jorns lo infinit Senyor
sembra puríssimes ànimes en los cossos per lo primer crim
infectes, los quals la bellea de l’ànima no ensutzien, encara
que a ben obrar dificultat li porten.
Deixem, doncs, paraules de fonament de raó
desacompanyades,66 e ab alta veu cridem los hòmens tots,
los passats, presents i esdevenidors, i estant de l’Aristòtil la
ja escrita sentència, elegixquen de tots lo pus noble perquè
ab la que més val de nosaltres comparació sia feta. E si per
sa profunda humilitat no refusa venir, per part nostra la
Verge ensems e Mare de Aquell qui, eternament havent-la
eleta, essent Déu infinit, volgué esser creatura per nàixer de
tan perfeta dona, volent esser factura de aquella a qui Ell
havia fet; e així afectadament desitjà son fill esser que,
essent Déu totpoderós, no solament li plagué morir, mas
65
Segons aquesta opinió, recollida per molts escriptors profeministes
(CANTAVELLA 1992a:116-118), Déu formà Adam del fang de la terra,
no en el paraís, on el traslladaria després, sinó en algun lloc pròxim a on
ara s’alça la ciutat de Damasc. Una vegada en el paraís, formà la dona a
partir d’una costella d’Adam: matèria més noble que el fang, car ja tenia
infús l’esperit.
66
A exemple de Tomàs d’Aquino, Corella procura valdre’s
d’arguments lògics i recorre al magisteri aristotèlic, mentre prescindeix
d’arguments poc sòlids aportats per altres escriptors filògins. Amb tot, el
seu pensament teològicomoral s’aparta del tomisme (vegeu més avall la
nota 70). Sobre els paral·lelismes entre aquesta obra i altres escrits
profeministes, com ara el Triunfo de las donas de Juan Rodríguez de
Padrón i la Vita Christi de sor Isabel de Villena, o suposadament
antifeministes com l’Espill de Jaume Roig, vegeu CANTAVELLA 1992b i
MARTÍNEZ 1996.
48
POESIES I ALGUNES PROSES
ignominiosament, ab excés d’inefable dolor, en lloc
abominable deixà la vida en mans de aquells qui en Ell i per
Ell vivien. O misteri de profunda excel·lència, passant humà
e angèlic entendre!67 O perfecció, acostant-se a l’infinit, de
tan excel·lent creatura, que l’esser son fill compràs tan car lo
qui l’havia creada! Ajudadora de nostra redempció,
companyona de Déu lo Pare, qui en son Fill, creant lo món,
li ha plagut ella ab son Fill lo recreàs: Ell, Déu omnipotent,
creà l’home; ella, Mare del Totpoderós, l’ha restaurat. Quin
profit era haver fet lo humanal llinatge, per sa culpa en
general cativeri encorregut, si, ab closa e tancada nau del
seu verge ventre, ella de nostra redempció no hagués portat
lo tresor, pagant tan abundant lo rescat que infinits móns
bastantment se’n podien rembre? Arca de Noé, verdadera
restauració nostra, de tot pecat exempta, estalviant-nos la
vida del general diluvi, en lo qual mort encorríem per lo
pecat del primer pare! Mereix, doncs, esser dita vida e
redempció nostra, aquella la perfecció de la qual sola bastà
engendràs Aquell per qui no solament remuts vivim, mas
fets quasi déus esperam eternament reviure. Aquesta
sobrexcel·lent de Déu Mare, en l’instant de la sua concepció
acabadament organitzada,68 ús de raó més singularment atés
que alguna altra creatura en edat perfeta. I encara en aquest
món vivint, lo seu munde e delicadíssim cos a la gloriosa
ànima així obeïa que la vista e pràtica dels àngels no li
67
La idea de la insuficiència no sols de l’enteniment humà, sinó també
de l’angèlic, per a comprendre l’essència divina prové de la «teologia
mística» del Pseudo Dionís (vegeu nota 69), tal com l’exposa en l’obra
titulada així i en De divinis nominibus, on sosté que la divinitat
transcendeix absolutament tot predicat concebible.
68
La Verge Maria era ja perfecta i plenament conscient en el si de sa
mare, abans de nàixer.
JOAN ROÍS DE CORELLA
49
empatxava, ab los quals benignament conversant, com a
deixebles instruïa, essent d’ells sempre guardada i servida e
adorada com a senyora Mare de Aquell de qui ells eren
factura. E passat lo cinquantén any de la sua perfeta vida,
encara la celsitud de la sua bellea en tan alt grau resplandia
que a Dionís,69 mestre de la ciutat de Atenes, en raó natural
més sabent dels altres hòmens, de tan gran admiració fon
causa que sens temor confessà, com a Déu latria, adoració li
presentara, si la santa Fe no l’amonestàs del que devia
adorar era mare. D’on clarament se mostra la sua sobre totes
bellíssima e proporcionada persona de Déu infinit era
imatge, essent la pus noble e bella figura que, ab venustat de
color, a nostres ulls presentar se podia, aprés sobre els
serafins en tan alt lloc col·locada que, sobre tot lo que no és
Déu, com a emperadriu senyora triümfa, e son fill és sol qui
en perfecció l’avança, de tanta gràcia e, per premi, de glòria
tan excel·lent dotada que, si tota la de tots los sants en u sol
ajustant-se fos unida, encara menor sens comparació
s’estimaria. Cessen, doncs, mal dir los impiadosos hòmens,
o porten per sa part creatura que, no essent Déu, tanta
perfecció posseeixca, que gran maravella és pensar d’on han
pres elació de tan gran supèrbia, menyspreant les mansuetes
dones, per la part de les quals volem encara més nostra
ploma estendre.
69
Dionís Areopagita, un dels primers grecs convertits per sant Pau al
cristianisme i primer bisbe d’Atenes (Fets 17:34). Durant tota l’Edat
Mitjana li van ser atribuïts uns tractats teològics que després la crítica
demostrà que només pogueren ser escrits cap al segle V per un cristià
d’origen siríac que hagués rebut la influència neoplatònica de Procle i
dels ambients gnòstics alexandrins i atenencs.
50
POESIES I ALGUNES PROSES
No dubtosa mas determenada sentència la senyora de
totes les ciències, sacra Teologia, canta: aquelles coses esser
millors que per Déu, infinit bo, més són amades. Lo ver de
aquesta raó los morals filòsofs en estil de semblants paraules
amonesten: que la voluntat divina, essent sobiranament
recta, de ver juí de l’enteniment no pot los seus passos
torçre, e així, sens alguna passió regida, més ama ço que
l’enteniment digne de més esser amat jutja. Los subtils
teòlegs, pus altament aquesta sentència provant, determenen
que la voluntat divina, universal causa de totes les creatures,
aquelles coses fa millors les quals Ell més ama. E
pròpiament parlant, la sua amor és causa de nostra bondat, e
no lo nostre bé causa de Ell més amar-nos,70 així com,
aquells qui ab los grans reis en alt grau priven, les gràcies
que de llurs senyors reben no són causa de ells esser amats,
mas, perquè primer són amats, aquestes gràcies liberalment
los atorguen. Essent, doncs, certa cosa la comunitat de les
dones per Déu omnipotent més que la dels hòmens amada,71
70
Corella esmenta l’argument aristotelicotomista segons el qual la
voluntat divina, guiada pel seu enteniment infinitament recte, no pot
desitjar el mal. Tanmateix, rere la distinció entre morals filòsofs i subtils
teòlegs pareix prendre partit per la crítica al tomisme del franciscà Joan
Duns Escot (anomenat el Doctor Subtil), segons la tesi voluntarista del
qual, que implica la radical contingència de les coses, de manera que
aquestes són allò que Déu ha determinat que siguen per la seua voluntat
infinitament lliure i omnipotent, tot allò que no és Déu és bo porquè és
desitjat per Déu, i no a la inversa (Ordinatio I, d. 1, p. 2, n. 91), car la
bondat aprehesa necessàriament per l’enteniment diví en les coses
creades no és causa de l’acte contingent de la seua voluntat, sinó que
aquest és anterior i totalment independent: «quare voluntas voluit hoc,
nulla est causa nisi quia voluntas est voluntas» (Ord. I, d. 8, p. 2, q.
unica, n. 299), argument glossat ací per Corella.
71
S’hi ha de llegir «essent, doncs, certa cosa [que] la comunitat de les
JOAN ROÍS DE CORELLA
51
que sien millors no sofir disputa. Mas, provant que la divina
bondat a nosaltres més que als hòmens ama, sens temor
determenam aquelles coses per Déu, sobiranament bo, més
són amades les quals la sua inefable providència així ordena
que pus fàcilment atényer poden la última fi de la eterna
glòria, per a la qual la sua benigna majestat les racionals
creatures de no-res ha creat, essent la major72 que Ell, Déu
infinit, donar-nos puga. E com sia palés, als qui defalt
d’entendre no tenen, les dones, segons llurs complexions,
pus fàcilment poder acabar aquells actes de misericòrdia ab
los quals, segons lo universal Redemptor determenà, la
última felicitat atényer se deixa, clarament se mostra elles,
misericordes, de l’omnipotent Creador més amades, e així
més perfetes.73 Ni estimam sia mester provar major
promptitud elles tinguen per acabar aquestes obres de les
quals, en la trista vall, l’home Déu Jesús corts generals
celebrant, juí irrevocable, nos demanarà lo darrer compte,
sient en lo tribunal de majestat infinita, perquè és supèrflua
cosa portar raons on la esperiència clarament testifica.74 E
no solament en acabament de aquestes virtuts, per llur
corporal composició, promptitud més que els hòmens tenen,
ans encara la vanitat e follia de aquest món, que sovint, lo bé
vituperant, lo mal exalça, ab llur ben obrar han fet concorde,
atenyent en la present vida ínclita fama, i en esdevenidor
felicitat eterna; que als hòmens, per la follia de ses lleis, és
dones per Déu omnipotent més que la dels hòmens [és] amada»...
72
Cal entendre «la major glòria».
73
Hi cal llegir «clarament se mostra [que] elles, misericordes, de
l’omnipotent Creador [són] més amades, e així [són] més perfetes».
74
és supèrflua cosa portar raons on la esperiència clarament testifica
: actitud que mostra la seua adhesió a l’intuïcionisme escotista.
52
POESIES I ALGUNES PROSES
impossible que tard o nunca gloriosa fama alcancen sinó de
actes que al servir de Déu e a tota virtut contrasten, com de
sangonoses batalles, les quals si contra justícia vencen, més
animosos s’estimen. O insensats! Per què un poc espai del
temps de vostra vida no pensau en la crueldat e follia de
vostres pomposos actes, e veureu que no solament al nostre
cap e mestre Jesús són no conformes, mas encara natural raó
los condamna? Considereu los inics castells o sepoltures75
d’Espanya: que algú a si mateix e als seus no puga fer
estalvi, per restaurar quatre parts de vil terra compostes,76
d’on prenen fonament les cerimònies superbes de vostres
batalles de ultrança nomenades,77 en les quals, com a
75
castells o sepoltures : En les justes o tornejos, acompanyats d’un
pompós cerimonial, que es celebraven a l’Edat Mitjana amb motiu de
grans solemnitats, com les de les noces reials que es descriuen als
capítols XLV a LXXXIV de Tirant lo Blanc, sovint els cavallers
contendien a mort en les llices disposades a tal fi vora els castells; d’aquí
l’equiparació d’aquests amb sepultures.
76
quatre parts de vil terra compostes : els quarters en què es divideix
un escut d’armes, típicament quatre, encara que en poden ser més; ací,
símbol material, i per això vil, de l’honor que, davant qualsevol ofensa o
desafíament, tot cavaller estava obligat a defensar fins a costa de la vida,
i subsidiàriament amb ell tot altre cavaller del seu llinatge, sota pena de
gravíssima deshonra. No és escaient, doncs, l’opció de MARTINEZ
1996:54, per la lliçó quatre parets del ms. de Cambridge.
Per altra part, en totes les edicions, d’acord amb Miquel i Planas,
s’interromp en aquest punt la frase exclamativa i se n’inicia una altra
d’interrogativa; però, tal com la presente ací, la frase que segueix,
introduïda per d’on, no és interrogativa, sinó consecutiva.
77
batalles de ultrança nomenades : els combats que tenien lloc en la
lliça o «camp clos» s’atenien a diverses modalitats; entre altres
condicions, podien ser «a armes retretes», «a puntes sangrentes» o «a
tota ultrança»; les de ultrança solien concloure amb la mort d’un dels
contendents.
JOAN ROÍS DE CORELLA
53
insensats, baratau la vida per mort, paraís per infern...! Ab
estils plens de popular pompa, a l’orde dels Sants Apòstols
comparau la desordenada regla de la Garrotera,78 oferint
vots no solament a raó tota contraris, mas de esser tenguts
impossibles, que portau dubte a les discretes dones sia ver
en vostres cossos racionals ànimes tinguen posada. O follia
passant totes les altres, que no solament vos fa obrar actes
que de enteniment tenen tanta fretura, mas encara, entre
vosaltres, fallits de seny, ne voleu atényer gloriosa fama! E
si un poc mal vostra persona assombra, metges de gran
prudència, ab innumerables medecines, ab sol·licitud no
poca cercau, e, atesa la desitjada sanitat, per cosa de neguna
vàlua, com animals de raó exempts, oferiu la vida, e ab
molts perills e treballs guanyar lo trist carçre de l’infern
afectadament treballau. E ja en aquest món vostra inquieta
vida és imatge de la que, en esdevenidor, infernada us
espera. O colomes humils, mansuetes, púdiques e castes
dones! Com a destres guerrers, les parets de vostres murs
forrant ab blanor de humilitat, fent estalvis vostres ànimes e
persona, resistiu a les espantables bombardes, aturant les
pedres en la mollea de vostra mansuetud, a les quals les
grosses e altes parets dels superbos feroces hòmens resistir
no porien.
E ab tot que innumerables exemples, vera mostra de
nostra perfecció, a la mia memòria se presenten, dels quals
78
regla de la Garrotera : es refereix a l’orde de cavalleria de la
Jarretière, instituït per Eduard III d’Anglaterra el 1348, i el lema o
divisa del qual («Honni soit qui mal y pense») figura des de llavors en
les armes reials angleses. Als capítols LXXXV i següents del Tirant lo
Blanc es pot llegir el relat més antic que es coneix de la llegenda de la
seua fundació.
54
POESIES I ALGUNES PROSES
tenyir lo paper deixe, tement prolixitat, que sovint a gentil
estil és enemiga... Mas ¿qui porà tenir la ploma, no pinte la
casta honestat de Susanna,79 lo fort virtuós ànimo de Judic,80
lo zel de la fe de la màrtir dels Macabeus mare,81 e, sobre
totes en la llei perfeta, aquella Magdalena les llàgrimes de la
qual, aromatitzants, tan abundants de les fonts dels seus ulls
corrien que pogueren llavar los polsosos peus de aquell Déu
e hom qui, per la erra de nostres culpes, descalç calcigava lo
món, lo qual de no-res creat havia? Bastà82 encara la
odorífera licor de tan destil·lants llàgremes llavar la sua
79
Susanna : la bella i virtuosa muller de Joaquim, un jueu molt ric que
vivia a Babilònia. Dos ancians jutges, que sovint la veien passejar al seu
jardí, s’amagaren un dia per a observar-la quan prenia un bany, i eixint
de llur amagatall l’amenaçaren d’acusar-la d’adulteri si no se’ls
entregava; ella s’hi refusà, i a punt estava d’executar-se la seua
condemna a morir quan el jove Daniel demostrà davant l’assemblea la
falsedat dels ancians, a qui va ser aplicada, en compliment de la Llei de
Moisés, la mateixa pena que injustament demanaven per a ella (Dn 13).
80
Judit : la virtuosa viuda que deslliurà Betúlia de l’assetjament
d’Holofernes, tallant-li el cap després de seduir-lo. Vegeu la nota 105.
81
la màrtir dels Macabeus mare : en el segle II aC, Antíoc IV
Epifanes, que pretenia hel·lenitzar tots els seus dominis no grecs, va
prohibir els ritus jueus sota pena de mort, i exigia que s’oferís culte a
Júpiter Olímpic. Per no avenir-se a renegar de llur fe, set germans
Macabeus varen ser torturats i morts l’un rere l’altre, en presència de llur
mare, mentre aquesta santa dona, lluny de dissuadir-los, els reconfortava
«en sa llengua pàtria» (com recalca l’autor bíblic), i ella mateixa acceptà
l’última la seua pròpia mort amb la mateixa enteresa (2 Mac 7:20-29 i
41).
82
lo qual de no-res creat havia. Bastà : des de Miquel i Planas es
llegeix en totes les edicions: «Lo qual, de no-res creat, havia basta», la
qual cosa no té cap sentit. Tal com es proposa ací, creat havia és un
plusquamperfet, el subjecte del qual és aquell Déu e hom, i lo qual (és a
dir, lo món) n’és l’objecte directe, mentre que bastà és el verb de
l’oració següent.
JOAN ROÍS DE CORELLA
55
contrita ànima, en grau de bellea tan alta que, en la celestial
posada, li preceeix sola aquella del món, dels cels, dels
àngels reina, a la qual no li desplau, per semblança de
homilitat, de semblant nom se nomene,83 i encara en aquest
món vivint mereixqué tenir advocat aquell Déu infinit a qui
afectadament ella servia, ab raons impossibles a resposta
fent callar als qui l’assajaven reprendre, com a enamorat
espòs de la sua embellida ànima responent a la germana
Marta, a l’envejós fariseu, a l’avar lladre deixeble. Qual
llengua porà callar de Llúcia, Caterina, Úrsola84 e altres
quasi infinides, les virtuts e mèrits de les quals, de la eterna
glòria per a sempre premiades, poc la popular fama
freturen? Deixe parlar de les infels gregues e romanes, les
83
El nom d’aquella Magdalena era Maria, coneguda així per ser
natural de Magdala, lloc de pescadors al nordest de Galilea, a la vora del
llac de Genesaret (o mar de Galilea). En els Evangelis és esmentada
diverses vegades, i no s’ha pogut demostrar que es tracte sempre del
mateix personatge: la pecadora que ungeix els peus de Crist a ca Simó el
fariseu (Mt 26:6-7; Mc 14:3; Lc 7:37-50; Jn 12:1-8); Maria de Betània,
germana de Marta i de Llàtzer (Lc 10:38-42; Jn 11:1-2), i Maria la
Magdalena, de qui van ser exorcitzats set dimonis i va seguir Jesús en
companyia dels apòstols (Mc 16:9; Lc 8:2-3), que va ser la primera que
veié Crist ressuscitat i la segona persona anomenada al peu de la creu
(Mt 27:56; Mc 15:40; Lc 23:49; Jn 19:25). Ací, en boca de la Veritat,
Corella les identifica com una sola persona.
84
Llúcia, Caterina, Úrsola : les tres van ser verges i màrtirs. Llúcia de
Siracusa va morir als primers anys del segle IV, víctima de la persecució
dels cristians per l’emperador Dioclecià. Caterina d’Alexandria va patir
martiri durant la persecució de l’emperador Maximí, al segle III. Úrsula
és la llegendària verge i màrtir acompanyada sempre en la seua llegenda
per altres onze mil verges (sens dubte s’hi refereix l’expressió: e altres
quasi infinides), l’existència de les quals recolza únicament en una
obscura inscripció, de data desconeguda, damunt una roca que hi ha al
cor de l’església de Santa Úrsula de Colònia.
56
POESIES I ALGUNES PROSES
quals, ignorants la llei divina, a la mundana la fi de ses obres
endreçant, neguna verdadera virtut jamés obraren.
Si algun envejós home, ab molèstia de tanta perfecció
nostra, a nostres escrites raons assajava respondre que en
alguna dona, moltes vegades, pus abundants se troben tots
los mals dels quals en la present als hòmens enculpe: major
crueldat de ànimo, més gran ferocitat, extrem de gran
supèrbia, bandeig de tota vergonya, i en excés altres mals
que a la femenil condició no convenen, aquestes paraules
atorgant, no volem ignorar en extrem és pitjor que el mal
home la no virtuosa dona. E açò esser senyal de nostra
major perfecció mostra com aquell naturalment sia millor
que, mal obrant, pot esser pus mal,85 e així l’àngel en lletgea
de abominable pecat ha pres major caiguda, perquè sobre les
creatures en més alta perfecció era sobiranament creat; car
lo mal, per si no tenint ésser, tant és més gran com de major
bé és absència;86 que si, per impossible, Déu mal se trobava,
la sua malícia en infinit les altres sobrepujaria. Doncs, si així
és, que la malícia de les no virtuoses dones a la dels hòmens
avança, que llur natural condició sia més perfeta clarament
se mostra. És encara de nostra gran excel·lència manifest
senyal que, els pocs mals, a nosaltres més enlletgeixen e de
major infàmia dignes nos mostren, e les erres que als
hòmens no ensutzien a nosaltres en fort manera infamen.
Que la singularitat e bellea de nostra natural condició fa
nostres taques més esser mirades, perquè és propietat dels
contraris que, ensems posats, pus clarament se manifesten, e
una poca negror, enlletgint la bellea de una gentil e neta
vestidura, als ulls dels que la miren abominable sens tarda se
85
86
Aristòtil, Ètica nicomaquea, VII, 6.
Aristòtil, Metafísica, IX, 9.
JOAN ROÍS DE CORELLA
57
presenta, la qual sobre vil roba posada, sens esser vista
moltes vegades passa.
E si tant és la femenil condició perfeta (dirà algun
maliciós home), per què Déu omnipotent, assumint natura
humana, no fon dona? O inútil demanda, mostrant les
tenebres de llur maliciosa ignorància!, que no pensen ell,
Déu infinit, per nosaltres incarnat no pres totes les
perfeccions que poguera pendre, mas aquelles ab molts
defalts acompanyades que a nostra redempció eren més
acceptes. E així, per a sostenir la sua aspra per nostres
pecats penitència, e per a conversar ab multitud de diverses
impiadoses persones, més li convenia esser home; ni la
femenil honesta vergonya li comportaria alt en la creu,
enmig de lladres, per les ofenses dels qui l’ofenien esser
clavat, e altres profundes misteris per los quals acabar
volgué esser home, encara que esser dona sens dubte major
perfecció sia, car ab tot que a si no haja natura angèlica
assumpta, no per ço de menor perfecció pren estima, ans ell,
nostre Déu e senyor, exemple de nostra vida, les menors
coses per a ell, infinit perfet, ha preses, la sua sobresgran
humilitat singularment mostrant. I encara convenia aquell
qui eternament totpoderós era, fill novament en lo món,
prenent natura humana no fos filla; mas era decent cosa,
puix essent Déu infinit era fill en lo cel tenint pare, venint en
la terra singular dona tingués mare,87 e així, essent home, la
sua puríssima carn haja pres de verge dona. Callen d’ací
avant los superbos hòmens, e ans virtuosament viure que
follament rependre aprenguen, o responguen a les raons que
en la present se contenen, a les quals jo, Veritat, per qui tot
parlar ha força, acompanye; que si les humils perfetes dones
87
Llegiu «singular dona tingués [de] mare».
58
POESIES I ALGUNES PROSES
eren tals com, en mostra de gran malícia e obtenebrat
entendre, moltes vegades ells pinten, ¿quina excusa prenen
que a nosaltres, així fallides, los béns, la persona, la vida
cada dia nos ofiren, endreçant-nos la fi de tots los seus
pomposos actes? Eguals a Déu s’estimen si nosaltres,
imperfetes, d’ells, tan perfets, los treballosos servirs
acceptam. E continuat viciós viure en tenebres de tan escura
ignorància los assombra que, aquells qui de nosaltres més
lletjament blafemen, per nosaltres majors treballs sostenen.
Per als quals respondré, si de paraules tenia fallença
mostrant la perfecció que en les dones més abundant que en
los hòmens se troba, la mare de aquell Déu Jesús, en qui
totes les perfeccions infinidament termenen, a ells,
maldients, confonent, alt sobre los cels triümfant per
nosaltres parla.88 A la qual la present escriptura, Triümfo de
les dones nomenada, en estil de semblants paraules
humilment presente:
Mare d’Aquell qui de la creu en l’arbre,
enmig del món, acompanyat de lladres
pujà, per fruit a si mateix accepte,
que infinits móns bastava tots a rembre
tenyint de sang aquell dur pal de cedre;
en estret llit decantà les espatles;
deixant lo fust cobert de bella porpra,
remé lo crim del qui morí sens nàixer.89
5
88
Cal entendre: «respondré [...que] la mare de aquell Déu Jesús [...]
alt sobre los cels triümfant per nosaltres parla.»
89
del qui morí sens nàixer : és a dir, d’Adam, l’únic home que, quan
morí, no havia nascut, puix que havia estat creat directament per Déu.
La interpretació que Tomàs Martinez fa d’aquest vers (ROÍS DE
JOAN ROÍS DE CORELLA
59
A vós present lo meu escrit Triümfo,
10 que sobre els cels vostre valer triümfa,
puix volgué Déu dins en los vostres tàlems
de verge carn pendre la vestidura
d’hom verdader, més bell dels altres hòmens,
en tot semblant a Vós, que li sou mare.
15 Mirau del cel les vostres humils dones,
que dona sou, mare ensems i verge,
parint Aquell qui lo mundanal cercle
féu de no-res, i a vós que l’engendràsseu.
CORELLA 1994:133: «El crim pel qual morí [Jesucrist] era el pecat
original, tot i que Jesús, òbviament, n’havia nascut sense.») és
cristològicament versemblant, però textualment insostenible.
LAMENTACIÓ DE BIBLIS90
Perquè parega menor la erra de les dones que, per
sobresgran amor, han passat los estrets límits de castedat,
accepte lo treball de la ploma, fent palesa la senyoria que
amor sobre mi ha tengut, atenyent per darrer guardó trista
mort. No hagen a mal les enamorades, obedients a Venus,
premi a sos enamorats en menyspreu de honestat donar, puix
deute de germandat no ho veda.
Jo, Biblis, més que altra desaventurada, he amat mon
germà Cauno de major amor de germà, creent esser cosa
justa que la mia boca se acostàs a la sua més que a la de
algun altre. E vent los seus muscles més honrats dels meus
braços que dels de alguna altra dona, així ab ombra de
piadosa amistat s’és encés en mi aquell foc de desordenat
voler que límits ab si no porta, essent-me ja odiós lo nom de
germana, ans era’m més alegre esser dita per ell Biblis; e ja
en la sua presència me paria poca la mia bellea, e no gosava
esperar la sua vista, si el fiat espill no feia testimoni a la
indústria de mes mans, posseint terrible oi, acompanyat de
molta enveja, si alguna de mi es deia pus bella. E paria’m
que nom de germà no deia prou la senyoria que l’amat
Cauno sobre mi tenia, e per ço, nomenant-lo, la mia llengua
aldre de senyor dir no sabia. Mas, perquè la gran estima de
les coses molt desitjades causa dubtoses esperances, de mon
poder treballava apartar de ma pensa lo desorde de tanta
90
La història de Biblis i Caune, fills bessons de Milet i Ciànea, és
presa quasi al peu de la lletra, però simplificant-ne alguns passatges,
d’Ovidi, Metamorfosis IX, 450-665.
62
POESIES I ALGUNES PROSES
amor; e aprés, enutjada de tan estrem treball, desitjava
soledat, puix ab tals pensaments no era sola; e així, prenguí
posada en lo estrado de ma cambra, havent a mal que en lo
fred llit, desacompanyada de Cauno, degués reposar la
bellea de ma persona. Però vençuda, e més, abandonada per
terrible son, la mia mà esquerra en lloc de coixí sostingué la
mia cara freda e banyada de enamorades llàgrimes; així lo
plaent dormir algun descans consentí a ma tribulada pensa, e
paregué’m reposar en los bells braços de Cauno, tenint tan
prop la mia boca de la sua que no tenia poder de dir-li la
estrema pena que fins en aquella hora sofert havia. Però lo
somni, envejós de tanta glòria mia, essent més breu del que
jo volguera, absentà de mi la possessió de tan gran
benaventura, fent-me report de tanta dolor que a la de infern
la comparava. E comencí a dir, ab veu rogallosa per sanglots
de dolorós plor:
«O, més que altra atribulada! E quina fi portarà aquest
somni? Jo bé veig que la bellea de Cauno no mereix sinó per
mi esser posseïda; però nou-me esser-li germana. Mas crec
que los somnis no són del tot vans, e si ho són, la vanitat
d’ells no em pot toldre l’estrem delit del qual ells m’han fet
report. E plagués a Déu en tan plaent dormir passàs ma vida!
Però dolre’s ni alegrar-se de les coses passades, fallença de
seny ho causa: mas assajaré si, ab mudat nom, poré enganar
a Cauno, e que sia nora de mon pare, puix altra que jo no hi
veig més digna mare de mos nebots. O Cauno! E si altra és
ta muller, jo no et seré sinó germana, e no tendré ab tu sinó
lo deute que més a mon voler contrasta. Millor han elegit los
déus, lliberts de nostres lleis, car los tàlems de Tetis posseí
Occeano, e Saturno és alegre que Opis sia mare e tia de sos
fills, e Juno triümfa en lo cel, no en nom de germana, mas
JOAN ROÍS DE CORELLA
63
com a muller del gran Júpiter. Mas, per què assage igualar
les lleis divines ab les nostres humanes? Sinó que em force
que un tan deslimitat desig de mi s’aparte, o pereixca en
guardó de ma honestat, e així, morta, en lo trist llit lo meu
cos fred rebrà lo desitjat besar de Cauno, puix altre conhort
sinó perdre la vida no puc atényer, car ab tot que en tan alt
grau jo de Cauno sia enamorada, a ell parrà tanta erra
galardonar ma benvolença que ans en defensió de ma virtut
se deixarà de viure que consentir a tant desorde. Mas per
què en ma pensa exemples tan enemics de honestat se
descansen? Sinó que sia contenta que Cauno sia de mi amat
com a germà, car si jo fos d’ell primer requesta, ab menor
càrrec poria satisfer a sa demanda; mas, dient-li cosa que ab
si tanta vergonya porta, com porà la mia llengua formar tals
paraules? E la mia cara pauruga, e més vergonyosa, li darà
causa de negar descans e fi a mos treballs. E per ço, com per
millor me parega, que ab lletra segellada d’infinida amor jo
tempte lo voler de Cauno, lo qual, si bé no l’accepta, ja per
ço del tot no seran fallides mes esperances.»
En aquest delliber los contrasts de ma pensa concordes, e
la mia mà dreta sostenint la ploma e en la altra acceptant lo
blanc paper, ab estudi de enamorades paraules e temerosa
mà comencí a escriure e damnar, dubtant, e lloant e culpant
lo que havia escrit, e ab gran afany la mia mà regia la
ploma, car ignorava e dubtava escriure lo que més volia
damunt lo nom de germà, lo qual ans me paria haver ben
escrit, e paregué’m mal haver escrit germà. Mas, a la fi, la
sobresgran dolor, que de mi sols un punt no s’absentà, donà
tant esforç a la ploma que li consentí pintàs les següents
paraules:
64
POESIES I ALGUNES PROSES
«Aquella te escriu que altre bé no espera sinó lo que per
tu li serà atorgat, e per vergonya no gosa dir-te qui és. Si
desitges saber què vull, plauria’m sens dir-te mon nom la
causa de ma dolor te fos palesa, ne per tu fos coneguda jo
ésser Biblis, fins que la esperança de mos desigs fos certa de
la granea de ma benvolença. E porien esser mostra la
magrea de ma cara, e los ulls humits sovent de piadoses
llàgremes. E, si et recordes, lo meu besar no era de germana,
acompanyat de sospirs no venint de causa sabuda, e ab tot lo
meu ànimo fos nafrat de tan enamorades ferides, los déus
prenc en testimoni que quant he pogut he assajat de esser
sana de tal mal. Temptava resistir a les forts armes de
Cupido, ab tan gran treball que hauries a impossible una
donzella l’haja sofert; però, a la fi vençuda, m’és forçat ab
temerosa ploma demanar-te mercé. Puix tens poder de
perdre o restaurar ma vida, elegeix lo que més te plàcia; mas
pensa que la que t’escriu no t’és enemiga, ans, encara que et
sia germana, desitge ab deute pus acostat lligar-me ab tu.
Als antics en edat és degut que coneguen les lleis, e obrant
segons aquelles vegen què és lícit; a nosaltres, havem a
creure que tot lo que pler nos porta se deu fer, car l’amor per
granea desordenada és deguda a la nostra edat, e en açò
segueixcam los exemples dels grans déus, e pensem que
temor de pare ni reverència de fama no allargarà lo terme de
nostres desigs, ans ab l’honest nom de germans celarem les
suaus batalles de Venus, puix a mi no és tolta llibertat ab
baixa veu parlar ab tu e de besar-te. Doncs, puix tan poc és
lo que ens fall per aconseguir benaventurada fi, hages dolor
de la qui és confessa enamorada, la qual no ho fóra si
infinida amor no la’n forçava, e no vulles meréixer esser
JOAN ROÍS DE CORELLA
65
escrit, damunt lo meu sepulcre, causa de la pèrdua de ma
vida.»
Encara la mia mà, obedient a més escriure, ocupava lo
darrer espai del paper, e segellant lo escrit de tanta amor, al
banyar del segell supliren les abundants llàgremes, car
dolorosos sospirs havien robat la saliva a la amarga boca. E
cridant u de mos servents, del qui més fiava, doní-li la lletra,
dient: «Porta-la a l’amat...» E, ab distància de temps, diguí:
«...més que germà.»
O immortal déu qui sobre tots los altres tens senyoria, fill
de Venus!91 Fins en los inferns tens subjugat a Plutó!
Atorga’m esforç que acabe d’escriure la mia desaventura,
puix l’has causada! Donant jo al dit servent la tan dolorida
lletra, ans que en ses mans prengués posada caigué en terra:
a poc no em deixí de viure, esbalaïda de tan mal senyal.
Esperara altra hora si no fiàs en los mèrits de molta amor,
los quals jo més que tota altra posseïa. E així anà la
desaventurada lletra, sens que no fon mereixedora esser tota
llegida per lo meu Cauno, lo qual, llançant-la, dix al servent:
«Fuig davant mi, que, sinó per recel de ma honor, tantost ne
passaries la pena, a la qual la tua temeritat te obliga.» E
recitades a mi tals paraules, e fallida ma esperança, fugiren
de mi tots mos sentiments. O benaventurada mort, terme
darrer de les coses, la qual, deixant reposar los alegres en
felicitat, véns als qui et desitgen! Però los fats cruels no
permeteren tan plaent dormir, car Làtesis92 encara no era
91
fill de Venus : Cupido.
Làtesis : Làquesis (la grafia de l’original ve probablemente d’una
confusió entre k i t), una de les tres moires, o parques, filles de Zeus i de
Temis; el seu nom significa «la que amida la part de cadascú», i és
l’encarregada de debanar el fil de la vida (Cloto és qui el fila, i Átropo el
92
66
POESIES I ALGUNES PROSES
enutjada de tirar lo fil de ma vida; e restituïdes mes forces,
acompanyades de ma primera amor, a penes de la mia boca
proceïen tals paraules:
«Justa cosa és que de tan desordenada demanda jo no sia
escoltada: fóra’m millor ans ab dubtoses paraules temptar a
Cauno, e donara les veles a pus suau vent. Mas, com a
indiscret mariner, he dreçat la proa de mos desigs a les
roques, en les quals perdré ma vida, puix no tinc poder de
tornar atràs de tan enamorat viatge. Almenys deguera
esperar altre dia, puix ab tants mals senyals veia la
desaventura de ma fi, car no sens causa caigué la lletra de
mes mans. E si no fos poc avisada, haguera comanat al
paper ço que ab vives raons li poguera haver dit? E si mes
paraules no el moguessen a piatat, haguera dolor de les mies
llàgremes e de la tristor de la mia cara, e jo poguera-li
respondre altrament que lo paper mut, e assajara, abraçant,
placar la ferocitat de son ànimo. E si totes aquestes coses no
hi tinguessen poder de moure’l a piatat, caiguera morta
davant los seus peus, e dolent-se de la mia desaventura, ab
dolços besars treballara en restaurar ma vida, car no és fill
de lleona, ni serps l’han alletat, ni lo seu cor és de diamant.
Mas lo poc cautelós missatger, fallit de discreció, no esperà
dispost temps en donar-li la lletra, ans crec Cauno, fatigat de
moltes faenes, no ha advertit a les enamorades paraules de
mon escrit. Doncs, seguiré la fi on mos desigs me porten,
car si me’n lleixava mostraria’m poc enamorada, e
sospitaria Cauno que jo havia fet aguait a sa castedat sens
que amor no ho causava. E pense que virtuosa cosa és portar
a fi lo començat, e més com fortuna hi contrasta, car en
atényer les coses de molta estima, comunament fortuna és
talla). Ovidi no l’esmenta en aquesta història.
JOAN ROÍS DE CORELLA
67
adversa. E puix la lletgea de tal crim no puc apartar de la
mia pensa, treballaré en aconseguir-ne alegre guardó, e faré
menys mon pecat atenyent la bellea de Cauno; e per esserme germà molt car, tant me lloaran de avisada quant
m’enculparan de poc honesta, que la granea del delit de sa
persona me farà oblidar la pèrdua de ma fama. E així no seré
envejosa de Juno, per esser germana e muller del gran
Júpiter.»
E constant ma pensa, ab concòrdia de mon voler, en altra
vegada requerir al més que amat germà, moltes vegades
assagí, ab dolces paraules, robar lo premi de sa honestat;
però ell, menyspreant la mia bellea ab lo cruel nom de
germana, no consentí jo perdés la clara corona de Diana,93
ans fugint desemparà la pròpia terra. E foren tan fallides
mes esperances que, desitjosa de presta mort, acompanyada
de llàgrimes seguint a ell per los deserts, moguí a tanta
pietat les deesses e nimfes que assajaren ab suaus paraules
llavar mos mals. Mas, a la fi caent en la freda terra, los
arbres que prop mi estaven eren pus verds, regats de les
fonts de mes abundants llàgremes. E així plagué als fats que
lo meu cos, convertit en font nomenada per mon nom, fos
exemple a les altres dones94 de no amar sinó solament ço
que justament puguen atényer.
93
la clara corona de Diana : la virginitat.
fos exemple a les altres dones : l’exemplaritat d’aquesta faula, que
Corella posa al final com a remat, en Ovidi està en un hexàmetre del
començament: Met. IX, 454.
94
LA VIDA DE LA SACRATÍSSIMA VERGE MARIA,
MARE DE DÉU, SENYORA NOSTRA
Ans que dels cels girant mogués lo vogi
i de la mar hagués fermat lo terme,
Déu infinit, en lo seu oratori,
vos elegí perquè li fósseu mare.
Per ço us guardà no us vingués a l’encontre
lo Satanàs, posant en vós l’empremta
del primer crim, puix dins la vostra tanca
volia estar per fer-se novell home.
5
10
95
Així vingués al viure, d’aquest segle
passant lo port sens pagar en la marca95
sobre la llei del general edicte,
guiant-vos Déu per una dreta senda.96
sens pagar en la marca : la marca era un impost pel pas de fronteres
o límits comarcals; ací significa el pecat original.
96
En aquests primers dotze versos es manifesta inequívocament
l’immaculisme de Corella, en oposició al tomisme i en consonància amb
l’adscripció escotista de les seues idees teològiques (vegeu la nota 70).
Segons aquesta opinió, Maria estigué exempta del pecat original des
d’abans de la seua concepció, car la redempció de Crist va ser en ella,
per privilegi especial, no curativa sinó preservativa. A penes hi degué
haver discussió entre teòlegs valencians al voltant d’quest afer, car fins i
tot destacats dominics, com sant Vicent Ferrer, mantenien amb
vehemència l’«opinió franciscana», que, d’altra banda, havia estat
proclamada doctrina oficial per Joan I, el 1394. Amb tot, des del segle
XIV circulaven per aquests regnes còpies de reportata o comentaris de
controvèrsies sobre el tema, com les que contenen el ms. 139 de l’arxiu
de la catedral de València i el 53 del de la Corona de Aragó, de
70
15
20
25
30
35
POESIES I ALGUNES PROSES
Portàs al món llavor de novell arbre
a Déu servint de fresca nova fruita,
dins en lo clos de vostra mare casta
ab seny perfet votant seríeu verge.97
Aprés, naixent, se mostrà lo retaule,
pus net que el sol, de vós, estel de l’alba
portant-nos pau del general diluvi
ab goig sens par, humil simple coloma;
i en lo terç any de vostra vida excelsa
pujàs volant quinze graons al temple,
que vostre cos fon molt llaugera escorça
a l’esperit, que mai li fon rebel·le.
Així vixqués criada en lo sagrari,
clar entenent los profundes misteris:
que en vostre temps vendria Déu per rembre
l’univers món de l’inic cativeri;
i éreu tal en virtuts e figura
que els mals desigs tots féieu tornar cendra
dels miradors, matant en ells los vérmens
la vostra carn, qui dins tenia bàlsem.
Als catorze anys, estant dins vostra cel·la,
en Natzaret, orant ab gran silenci,
u dels serafs més alt, del més alt cercle,98
Barcelona (PIJOAN 1993). La Immaculada Concepció no va ser definida
com a dogma fins al 1854, pel papa Pius IX.
97
Vegeu la nota 68.
98
u dels serafs més alt, del més alt cercle : Corella segueix ací el relat
de l’Anunciació en Lc 1:26-38. En la tradició cristiana, l’àngel de
JOAN ROÍS DE CORELLA
40
45
50
71
humil servent de vós, alta reïna,
«Déu és ab vós, humil verge profunde
—vos dix cantant— de les dones beneita;
ab vós és Déu, no us dic sol en la pensa,
ans és dins Vós, vostre Fill, en lo ventre.»
O verd florint de Moïsés la sarsa!99
De Gedeon la llana de ros plena!100
I com omplís lo ventre del Messies,
Déu infinit tancat dins en la claustra!
De vostres sangs filàs aquella sarga
ab què es vestí de nostra carn humana,
e, per senyal que era vostra la tela,
estava entorn brodada de verds lliris.
Pujàs tantost, ab pes que us dava plomes,101
alt en los monts del regne de Judea,
per vesitar, prenyada de sis mesos,
Elisabet, mare del gran Baptista;
e vostra veu, passant per les orelles,
santificà lo fill d’aquella estèril,
l’Anunciació és l’arcàngel Gabriel, per bé que les paraules que aquest
dirigeix a Zacarias en Lc 1:19 («et respondens angelus dixit ei ego sum
Gabrihel qui adsto ante Deum... ») pareixen significar que pertany a
l’orde dels serafins (vegeu la nota 108).
99
verd florint de Moïsés la sarsa : vegeu la nota 127.
100
De Gedeon la llana de ros plena : senyal amb què Jehovà va
confirmar a Gedeon que Israel seria salvada per la seua mà (Jut 6:3638).
101
ab pes que us dava plomes : el pes de Jesús en el seu si, que, lluny
de fatigar-la, la tornava més lleugera, donant-li plomes, és a dir ales,
amb què volar.
72
POESIES I ALGUNES PROSES
55
60
65
70
75
102
lo qual sentí la llum del ver carboncle
que estava clos dins la verge llanterna.
Magnificat ab veu humil concorde
tan bé cantàs, que els serafins ballaren,
i en los inferns celebraren grans festes
al si d’Abram sants pares i profetes.
Aprés, tornant, portàs lo qui us portava,
ab tan gran goig que no es lleixa escriure,
vers Natzaret, verge de Déu prenyada,
per a parir lo fill de Déu i vostre.
De vós naixqué, com raig del sol per vidre,102
la vera llum, per qui l’escura boira
ha pres bandeig d’aquest món idolatre,
de vostra carn portant un noble camis;
vós alletàs aquell qui les esteles
féu de no res, i a vós que l’alletàsseu;
vós adormís aquell qui tostemps vetla
al vostre cant humil de simple tortra.
Remei perfet de nostre dol e plànyer,
i com ploràs quan aquella carn pura
vés circumcir ab un coltell de pedra,
de vostre cor dur travessant escarpre,
mirant plorar lo qui tots nos alegra!
De vostres ulls, besant la sua cara,
com raig del sol per vidre : comparació amb la qual se sol
significar la virginitat intacta de Maria abans, durant i després del part:
Jesús va nàixer d’ella com un raig de sol travessa el vidre, sense encetarne la integritat.
JOAN ROÍS DE CORELLA
80
85
90
95
73
l’aigua mesclàs, la qual de nostra vista
llevà los tels que teníem per Eva.
Port de salut! Dels pelegrins endreça!
Al tretzén jorn vos feren homenatge,
de l’Orient portant-vos grans estrenes,
senyors e reis, del món prínceps il·lustres;
espanten-se quan miren la donzella
ab fill tan bell parlar la sua llengua;
mirant l’engast Jesús en vostra falda,103
adoren vós, mare de Déu i filla.
Llum sens foscor que en los inferns penetra,
de paraís encenent les entorxes,
lo fill portàs al temple per oferta,
que donàs llum al món de la llei fosca.
Mas, al tornar, volgués lo camí torçre,
per lo desert fogint-lo en Egipte,
ab tal dolor que nostre cor vol rompre
veure-us fogir portant Déu en los braços.
De quant fa Déu clos sagellat registre,
ab quin recel lo portàs per les roques,
ab fam, ab fred, passant camí tan aspre,
100 dormint la nit en les humides silves,
fins que vingués en un lloc prop lo Caire,
on descansàs passant la vida pobra,
filant, cosint, perquè tingués queviure
aquell Déu gran qui dels cels té lo regne!
103
l’engast Jesús en vostra falda : Maria, o la seua falda, seria la joia
en què Jesús és l’engast.
74
POESIES I ALGUNES PROSES
105 Set anys aprés, lo tornàs de l’exili
ab gran temor, tement lo fill d’Herodes.
De tals treballs vos satisféu ab llogre
vostre fill Déu essent-vos tan subjecte,
que en Natzaret se mostrà lo pou fondo
110 d’on Jesucrist, ver Déu, portava l’aigua
per fer servei a vós, humil serventa,
llavant ab vós la vostra poca roba.
Doncs, mereixeu los àngels vos adoren,
puix lo qui els féu, servint així, us adora;
115 besa-us la mà ab continent alegre
lo qui ha fet dels cels girar lo vogi.
Mas com passà lo vostre cor un ascle,
quan vós perdés aquell qui tots nos guia!
Cobràs-lo prest, humil tostemps e simple,
120 fins que el tancàs ab Josep en lo marbre.
Estec ab vós trenta anys dins vostra regla,
fins que pujà a pendre lo baptisme
al flum Jordà, santificant les aigües
ab què llavam totes les nostres culpes.
125 I en lo convit, perquè vós ho manàveu,
Ell, Déu e hom, començà fer miracles,
cuitant per vós lo seu tan sant prepòsit,104
d’on clar se veu nunca us donà repulsa.
104
La conversió d’aigua en vi en les noces de Canà (Jn 2:1-11) va ser
el primer miracle de Jesús, fet per intercessió de sa mare, a qui
tanmateix acabava de respondre: «Quid mihi et tibi est, mulier, nondum
venit hora mea.»
JOAN ROÍS DE CORELLA
75
Vera Judic, de Satanàs en peces
130 partís lo cap,105 que, mort, no ens pot ofendre,
quan no deixàs la fe ni vostre mestre;
al peu del pal en lo mont de Calvari,
plegàs la sang que tota era vostra;
per tot lo món residís en persona,
135 que l’univers tot se devia perdre,
sentenciant lo jutge en contumàcia.106
Vida dels morts, dels esmortits alquermes,
Per gran dolor estigués esmortida.
Com no morís, fon singular miracle,
140 passant turment major que tots los martres.
Mas vostre fill, clavat en mig de lladres,
tingué record de vós, al peu del cedre:
Déu, vostre tot, perquè no fósseu orfe,
fill vos deixà que us tingués en comanda.107
105
Així com Judit tallà el cap d’Holofernes, el general asiri que, al
front dels exèrcits de Nabucodonosor, assetjava la ciutat de Betúlia (Jdt
13), Maria tallà el cap de Satanàs.
106
sentenciant lo jutge en contumàcia : ací sentenciant s’ha
d’entendre com a condicional: ‘si el jutge sentenciàs tenint en compte la
contumàcia’. Aquest vers, amb l’anterior, són una breu metàfrasi
d’aquest passatge de sant Agustí: «...nonne merito fieret ut natura quae
Deum deseruit, quae praeceptum sui Creatoris quod custodire facillime
posset sua male utens potestate calcavit atque transgressa est, quae in se
sui Conditoris imaginem ab eius lumine contumaciter aversa violavit,
quae salubrem servitutem ab eius legibus male libero abrupit arbitrio,
universa in aeternum desereretur ab eo, et pro suo merito poenam
penderet sempiternam? Plane ita faceret, si tantum iustus non etiam
misericors esset...» (Enchiridion XXVII, 728).
76
POESIES I ALGUNES PROSES
145 Aprés, del fust desclavat, en les faldes
vós lo cobràs, besant les sues nafres,
fins que Josef, ab tan humil contesa
ensems ab vós, lo tancà en lo sepulcre.
Mas al terç jorn vos entrà en la cambra:
150 cobrat l’esmalt de vostre bell vericle,
vos féu present de la noble desferra
dels sants catius que portava del carçre.
Ab goig tan gran esperàs lo triümfo
que sobre tots fon en lo cel gran festa
155 quan vostre fill, volant sobre los núvols,
al cel pujà, mirant-ho lo seu poble.
E no tardà al vostre sant col·legi
tot flamejant l’Esperit Sant trametre,
portant-los foc d’amor així encesa
160 que per Jesús la mort los era dolça.
O ver confort dels miserables òrfens!
O clar estel dels qui estan en tenebres!
O fort pilar on tot lo món recolza!
O bastiment de nostra santa Esgleia!
165 Pregà-us lo fill romanguésseu maestra
deu anys e dos dels seus pubils apòstols
i conversàs en la ciutat perversa,
regoneixent de vostre fill les sendes.
Ciutat de Déu, dels exellats refugi,
107
fill vos deixà que us tingués en comanda : Joan l’apòstol, a qui
Jesús encomana sa mare des de la creu.
JOAN ROÍS DE CORELLA
77
170 quin goig tingués com vostre fill insigne
tornà del cel, dient-vos: «Cancellera
de Paraís, veniu a la cadira!»
La vostra mà tenint sobre lo muscle
d’aquell gran Déu a qui pogués concebre,
175 pujàs tan alt sobre les jerarquies
com los serafs estan sobre los àngels.108
Fi
Vós acollís dins en los vostres tàlems
peregrinant Déu en la vostra platja;
Ell vos acull donant-vos tot lo ceptre
180 de quant ha fet, ab general imperi.
Emperadriu, sieu a la part dreta,
als vostres peus los serafs per estrado,
ab cos pus clar que llum meridiana,
mare de Déu, de Paraís lo Fènix.
108
com los serafs estan sobre los àngels : en la Summa Theologiae I,
108, Tomàs d’Aquino cita De Caelesti Hierarchia, 6-7, de Dionís
Areopagita (en realitat, del neoplatònic Pseudo Dionís: vegeu nota 69),
que estableix nou ordes angèlics, distribuïts en tres jerarquies: serafins,
querubins, trons; dominacions, virtuts, potestats; principats, arcàngels i
àngels. Els serafins són els més pròxims a Déu, molt lluny dels àngels
comuns de l’orde inferior, els més acostats a nosaltres. A aquesta
mateixa distància sobre tots ells situa Corella la Verge Maria, al costat
de Déu.
RESPOSTA AB RIMS ESTRAMPS EN LLAOR DE
LA VERGE MARIA, TIRANT A LA JOIA109
5
10
15
109
Terme perfet de l’etern consistori,
goig sens tristor de nostra vida trista,
vós sou l’estel per qui l’escura boira
ha pres bandeig d’aquest món idolatre,
ver Déu mostrant vestit de nostra sarga.
Guiant-vos Déu per una dreta senda,
passàs lo port sens pagar a l’entrada,110
e mostra és ver que, estant en lo sepulcre,
lo vostre cors nunque es pogué fer cendra,
lo qual, vivint, matava tots los vérmens,
puix era carn d’Aquell qui, ans del segle,111
vos elegí perquè li fósseu mare.
Dins un instant s’acabà lo retaule,
pus net que el sol, de vostre cors insigne.
Usant de seny fes vot seríeu verge,
a Déu servint de fresca nova fruita,
tirant a la joia : és a dir, pel premi; s’indicava, perquè en aquest
com en altres certàmens hi havia qui presentava la seua composició «per
honor», o, com diríem avui, per lluïment, fora de concurs. Amb aquesta
composició, que és un resum de LA VIDA DE LA SACRATÍSSIMA VERGE
MARIA..., va concórrer Corella al certamen marià que donà lloc al primer
llibre literari imprés a la península ibèrica, Les obres o trobes davall
escrites, les quals tracten de llaors de la sacratíssima Verge Maria...
(València, 1474).
110
Vegeu la nota 95.
111
ans del segle : abans de la creació del món.
80
POESIES I ALGUNES PROSES
20
25
30
35
40
112
dins en lo clos de vostra mare casta,112
partint lo cap de Satanàs en peces.
Verge filàs a Déu la vestidura
ab què, vencent, combaté lo diable.
Déu vostre fill tingués dins en la claustra
en gran repòs dormint en vostres lliris
ab tal delit que hi redossà nou mesos,
per vós passant com raig de sol per vidre.113
Vida dels morts, dels esmortits alquermes,
pa de salut, a Déu vós donant vida.
De l’Orient vos feren homenatge
senyors e reis; del món prínceps il·lustres,
mirant l’engast Jesús en vostra falda,114
adoren vós, mare de Déu e filla.
E vós, humil, sens fel, coloma i tortra,
lo Fill portàs circumcís en lo Temple,
per deslliurar lo món de la llei morta.
Aprés, fogint, lo fogís en Egipte
ab tal dolor que nostre cor vol rompre
veure-us fogir ab Déu, Verge partera.
Ab greus treballs lo tingués prop lo Caire,
filant, cosint, passant la vida pobra,
d’on meresqués que fos vostre subjecte
aquell gran Déu que tot lo món governa.
Vós lo tornàs, set anys aprés l’exili,
e, ja fadrí, lo perdés en Judea.
Vegeu la nota 68.
Vegeu la nota 102.
114
Vegeu la nota 103.
113
JOAN ROÍS DE CORELLA
45
50
55
60
65
115
Cobràs-lo prest, ab tal obediència
que en Natzaret se mostrà lo pou fondo
d’on Jesucrist, ver Déu, portava l’aigua
per fer servei a vós, nostra senyora.
I en lo convit li fes cuitar miracles,115
d’on clar se veu nunque us donà repulsa.
Tingué record, clavat enmig de lladres,
Déu vostre tot, de vós al peu del cedre.116
Per tot lo món residís en persona,
passant turment major que tots los martres;
com no morís, fon singular miracle,
que l’univers tot se devia perdre
sentenciant lo jutge en contumàcia.117
Mas al terç jorn vos entrà dins la cambra,
cobrat l’esmalt de vostre bell vericle.
Morta la mort, lo ves sobre los núvols
al cel volant, perquè us paràs cadira
tenint als peus los serafs per estrado.118
Deu anys e dos, dels apòstols maestra
Déu vos deixà, perquè els fósseu refugi,
fins que pujàs, tenint en la mà ceptre,
alt sobre els cels, passant lo més alt cercle,
ab cors pus clar que relluent carboncle,
emperadriu, sient a la part dreta.
Vegeu la nota 104.
Vegeu la nota 107.
117
Vegeu la nota 106.
118
Vegeu la nota 108.
116
81
ORACIÓ A LA SACRATÍSSIMA VERGE
MARIA, TENINT SON FILL DÉU JESÚS EN
LA FALDA DEVALLAT DE LA CREU
Ab plor tan gran que nostres pits abeura
e greu dolor que nostre cor esquinça
venim a vós, filla de Déu e mare;
que nostra carn dels ossos se arranca
i l’esperit desitja l’ésser perdre,
pensant que, mort per nostres greus delictes,
ver Déu e hom, lo fill de Déu e vostre
jau tot estés en vostres castes faldes.
5
10
15
20
119
Ab fonts de sang regà lo verge estrado
on, xic infant, lo bolcàs ab rialles,
i els vostres ulls estil·len tan gran aigua
que pot llavar les sues cruels nafres,
fent ab la sang un engüent e col·liri
d’infinit preu, per llevar-nos les taques
que el primer hom, com a vassall rebel·le,
nos ha causat, ensems ab nostra culpa.
Lo vostre cor, partit ab fort escarpre
de gran dolor, vos mostrà tan gran plànyer
que els serafins, ensems ab tots los àngels,
mirant a vós planyent, aprenen dolre.119
Els àngels, i especialment els serafins, que gaudeixen de la màxima
proximitat a Déu i l’única missió dels quals és adorar-lo (vegeu la nota
108), no coneixen el dolor.
84
POESIES I ALGUNES PROSES
Plany-se lo món, cobert d’aspre celici;
crida lo sol, plorant ab cabells negres,
e tots los cels, vestits de negra sarga,
porten acords al plant de vostra llengua:
25
30
35
40
45
«O fill tot meu, oïu a mi que us parle,
que en lo dur pal haveu oït lo lladre;
puix no voleu que de present jo muira,
estiga ab vós tancada en lo sepulcre.
Jo us acollí en lo meu verge ventre;
ara vós, fill, rebeu-me dins la tomba,
que no es pot fer entre els vius jo converse,
puix que, vós mort, és ja ma vida morta.
En major lloc no penseu jo m’estenga
del que vós, fill, pendreu dins en la pedra.
Giten a mi primera en la fossa,
que no us és nou dormir en los meus braços.
Cobrir vos ha lo mantell que a mi cobre,
e, si no us par vos baste tal mortalla,
la mia carn, que viu haveu vestida,
no us sia greu que, mort, encara us cobra.»
Mare de Déu, humil tostemps e verge,
llum d’aquest món, del cel lluent carboncle,
mirra portam de nostra vida amarga,
dolent-nos fort com havem fet ofensa
al vostre fill, Déu e senyor benigne;
encens tenim que nostre cor perfuma,
que som contents se faça sacrefici
de nostra carn, si el vostre fill ho mana.
JOAN ROÍS DE CORELLA
Fi
50
55
E no gosam les nostres mans estendre
per a untar de vostre fill insigne
lo cos sagrat, mas preneu aquest bàlsem;
que sens temor nostra llengua el confessa
redemptor Déu, a Déu plaent oferta,
qui, al terç jorn, traent del fondo carçre
los sants catius, lo veureu dins la cambra
més clarejant que el sol alt en lo cercle.
85
PER CALDESA
Si el ferro cald refreda la mà casta,120
calfar l’heu vós, encara que fred sia;
si tot lo foc en lo món se perdia,
pendrien-ne de vós, que en sou molt basta;
si en algun temps, cremant, la terra es gasta,
no perreu vós, vivint com salamandra,121
ni perdreu l’ús de bona haca d’Irlanda122
perquè us deixeu de vostra gentil casta.
5
10
120
Casta serà, la vostra, no poc bella,123
sens que jamés serà orfe de pares:
Si el ferro cald refreda la mà casta : referència a les ordalies o
judicis de Déu que consistien a obligar la dona acusada d’adulteri a
agafar amb la mà un ferro roent; si no es cremava (cosa que solament es
podia esperar per la intervenció divina) s’entenia provada la seua
innocència. Caldesa és tan culpable que, tot i que el ferro estigués fred,
ella el calfaria amb la seua mà. Jaume Roig també fa sarcasme d’aquesta
pràctica en l’Espill, llibre II, cap. 2: «En un carrer, / marit muller / viu
emplaçar, / fort acusar / que adulterava. / Ella negava. / Ferro calent, /
vermell, ardent, / li feren pendre; / varen encendre / de fet la mà: / tota es
cremà.».
121
vivint com salamandra : segons antiga creença, el medi vital
d’aquesta bestiola era el foc.
122
ni perdreu l’ús de bona haca d’Irlanda : qualsevulla que fos aquest
ús, la falsedat de la rima convida a sospitar de l’autenticitat d’aquests
versos.
123
L’autor juga amb les dues accepcions de casta: s’empra ací com a
substantiu («llinatge»), però la seua repetició i l’ambigüitat inicial de la
segona frase evoquen, tot fent l’ullet, la seua accepció com a adjectiu
(«honesta»). Bella té ací el sentit d’abundant i sana.
88
POESIES I ALGUNES PROSES
15
20
25
124
no crec lo món vos baste a compares,
si gens pariu;124 segons vostra querella,
en dubte estic que fósseu mai donzella;
dot sens escreix125 demana la llei vostra,
e tot lo món de vostre cos té mostra:
fels e infels e los de la Llei vella.126
En flames grans fon verd la gavarrera,127
e vós, sens foc, teniu calor que us crema;
pendran gran llum, si s’acosten ab tema
de batre en vós com en la pedrenyera;
per vós se dix «la dona baratera»,
que portau foc davall les vostres faldes
del qual tothom, puix no el tancau ab baldes,
pendre’n porà com d’una gran foguera.
Calda cremant més que el foc en l’espera,128
per a dir «no» feu vós serrar les dents,
que no es pot dir algú dels requirents
en negun temps oís de vós: «Espera».
Si Caldesa paria, a tants es podria atribuir la paternitat que en el
món no hi hauria prou gent per a fer de compares.
125
dot sens escreix : el significat de l’escreix era el d’un regal que
l’espós feia a l’esposa en la cerimònia de les noces, en agraïment per
haver conservat la virginitat. Caldesa, doncs, no el podia requerir.
126
fels e infels e los de la Llei vella : és a dir, cristians, moros i jueus.
127
En flames grans fon verd la gavarrera : la sarsa que cremava en
flames i no es consumia (es mantenia verda), epifania de Iahveh davant
Moisés en el mont Horeb (Ex 3:2). Caldesa, al contrari, es crema sense
foc. La gavarrera és pròpiament una espècie de roser silvestre.
128
el foc en l’espera : el sol. Segons l’astronomia ptolemaica, el Sol i
els altres astres es mouen en esferes concèntriques al voltant de la Terra.
DESCRIU LA SEPULTURA DE SA ENAMORADA
10
En lletres d’or129 tendreu en lo sepulcre
la mia mort per excel·lent triümfo,
on clar veuran m’haveu llançat del segle
ab honestat matant ma vida morta.
E jo, esculpit als vostres peus en marbre,
agenollat, mostraré gest tan simple
que tots diran, ab los ulls corrents aigua:
«Cruel virtut, que no la pogué vençre
gest tan humil d’aquest, qui fon un fènix
en vera amor,130 més amant que tot altre!»
15
Estareu vós d’alabaust en figura
treta del viu, imatge de Helena,131
en lo dit quart tenint un esmaragde
i, en l’altra mà, un ram de agnus castus,
sobre lo qual planyerà una tortra.132
5
129
En lletres d’or : al·lusió al mot que s’esmenta en el vers 16 (vegeu
la nota 133).
130
fènix en vera amor : l’amor del qual, com l’au Fènix, renaixia de la
seua pròpia cendra i era únic, no comparable a cap altre.
131
Helena : la muller de Menelau, raptada per Paris; ací, símbol de
gran bellesa.
132
L’esmaragde, l’agnus castus i la tórtora, els verds lliris, com a
atributs de la imatge de l’enamorada, contribueixen a caracteritzar
aquesta com a viuda fidel: la tórtora és monògama i, si mor la seua
parella, roman sola durant la resta de la seua vida (vegeu el
començament del poema XLII d’Ausiàs March: «Vós, qui sabeu de la
tortra el costum! / E si no ho feu, plàcia’l-vos oir: / quan mort li tol son
par, se vol jaquir / d’obres d’amor, ne beu aigua de flum, / ans en los
90
POESIES I ALGUNES PROSES
20
E dirà el mot,133 escrit sobre verds lliris:
«Si per algú virtut se degués perdre,
sol per a vós jo la volguera rompre;
però lo mal no es deu jamés concebre
per esperar algun bé en puga nàixer.
25
Si no poguí restaurar-vos lo viure
sol per temor de honestat ofendre,
no us vull negar com aprenguí de doldre:
a Déu pregant guardàs del fondo carçre
vostre esperit, que al meu era conforme.»134
clots ensutza primer l’aigua, / ne es posa mai en verd arbre fullat.»). A
més a més, es posa sobre un ram d’agnocast o aloc, planta el nom de la
qual expressa a bastament què simbolitza. Els verds lliris esmentats a
continuació signifiquen la puresa no marcida.
133
E dirà el mot : els versos 17-25 són l’exposició literal d’aquest mot,
i no sols els 17-20, com suposen Miquel i Planas i tots els altres editors
que el segueixen. En el mot, a més a més, és la dama qui es dirigeix al
poeta, i no a la inversa, com generalment s’ha suposat. Per a una
explicació més detallada de com cal llegir aquest poema, vegeu VERGER
1986, llevat del que indique ara en la nota 136.
134
«Si per algú virtut se degués perdre ... vostre esperit, que al meu
era conforme.» : Corella sintetitza ací (vv. 17-25), per boca de la seua
antagonista femenina, una lliçó moral els fonaments de la qual es troben
àmpliament debatuts en l’escolàstica. La bondat o maldat dels actes
humans per raó de llur fi és tractada amb major o menor extensió per
diversos autors presumiblemente estudiats per Corella, i per Tomàs
d’Aquino, entre altres passatges, en la Summa Theologiae, I-II, q. 18,
art. 4, on, a les afirmacions de (pseudo) Dionís (la bondat d’un acte és
quelcom que existeix en ell; però el fi és una causa extrínseca, i doncs,
una acció no es diu bona o mala segons el fi) i de Boeci (allò que el seu
fi és bo, allò mateix és bo; i allò que el seu fi és dolent, també allò
mateix és dolent), respon que «eadem est dispositio rerum in bonitate, et
in esse», i en conseqüència, «sicut autem esse rei dependet ab agente et
JOAN ROÍS DE CORELLA
91
Mudarà el gest la mia forma en pedra
quan llegiran aquest mot135 en la tomba,
forma, ita bonitas rei dependet a fine»; ara, en una acció humana es pot
considerar la bondat en quatre aspectes: un de genèric, «prout scilicet est
actio, quia quantum habet de actione et entitate, tantum habet de
bonitate»; un altre d’específic, «quae accipitur secundum obiectum
conveniens»; un altre segons les circumstàncies, com a accidents de
l’acció, i un altre segons el seu fi, «quasi secundum habitudinem ad
causam bonitatis». Pot ocórrer que una acció que és mala segons la seua
espècie o segons les circumstàncies s’ordene a un fi bo, i a la inversa;
però una acció no és completament bona si no hi concorren tots quatre
aspectes de la bondat, car qualsevol defecte d’aquests és causa de mal,
conclusió que Corella resumeix ací en els vv. 19-20. D’altra banda, en
l’estructura quasi sil·logística del mot es contraposen les dues passions
de la voluntat: «affectio commodi» (v. 18) o inclinació natural als
objectes dels apetits sensibles, i «affectio iustitiae» (vv. 21-22), per la
qual les persones virtuoses moderen lliurement, per bé que no sense
dificultat (v. 23), aquella inclinació, guiades per l’intel·lecte (vv. 19-20 i
22), segons la doctrina de sant Anselm recollida després per Duns Escot:
«Secundum Anselmum, De casu diaboli 14 et De Concordia, cap. 19, in
voluntate sunt duae affectiones, scilicet iustitiae et commodi. Nobilior
autem est affectio iustitiae, non solum intelligendo de acquisita et de
infusa, sed etiam de innata, quae est libertas ingenita, secundum quam
aliquis potest velle aliquod bonum non in ordine ad se. Secundum autem
affectionem commodi non potest velle, nisi in ordine ad se, et hanc
haberet, si esset praecise appetitus intellectivus sine libertate sequente
cognitionem intellectivam, sicut appetitus sensitivus sequitur
cognitionem sensitivam.» (Ordinatio III, d. 26, q. unica, n.17). En el
segon període del mot (vv. 21-25) l’enamorada aplica el principi moral
exposat així al cas present, tot posant per damunt d’algun bé (concretat
en restaurar-vos lo viure, que en terminologia escolàstica correspon a
l’«amor amicitiae»), fi el mitjà del qual és un mal (perdre o rompre la
virtut, ofendre l’honestedat), el fi superior de la salvació eterna, tot
concedint només la comunió espiritual (v. 25).
135
aquest mot : el ms. diu mon, però és un lapsus, com ja va veure
encertadamente Miquel i Planas. En canvi, segons ell, la transcripció
92
30
POESIES I ALGUNES PROSES
pensant: «Per mi136 haveu aprés de plànyer!»
E no em doldrà la mia vida trista,
que sol per vós la poguí bé despendre.137
d’aquest mot seria el vers 28, quan el ben cert és que es refereix al
mateix mot esmentat en el v. 16 (vegeu la nota 133), que és l’únic de què
es parla en aquest poema.
136
pensant: «Per mi : la lectura de Miquel i Planas: «Pensant per mi»,
no fa sentit. Segons la lectura que propose ací, pensant és un
complement circumstancial de mudarà el gest, i introdueix el pensament
que s’expressa en estil directe en la resta del vers.
137
Sobre el probable deute d’aquest poema amb un passatge dels
Trionfi de Petrarca, pel que fa a la confessió post mortem de la dona i a
la conclusió d’aquests dos darrers versos, vegeu GORNALL 2002:104s.
A SA ENAMORADA
És vostre cor d’acer, ab tan fort tempre
que els diamants por acunçar e rompre,
i els braus lleons venç en lo ésser aspre,
i, en crueltat, de l’Orient les tigres.
I l’alta mar, moguda fins al centre,
escolta més lo cant de les serenes
que vós, cruel, mon trist plorar e plànyer,
al meu gran plant més sorda que no l’aspis.
5
10
138
E coneixent que sou tal com blasone138
e que per vós ma vida se deu perdre,
só ja content per amor sia martre,
puix que dins mi vos tinc en bella forma139
treta del viu, en perfeta figura,
ab les colors sobre el fresc, e l’empremta
i coneixent que sou tal com blasone : Corella assimila ací la relació
de les qualitats de la seua enamorada en els versos precedents a la
descripció i explicació de les figures d’un escut d’armes, que això
significa blasonar.
139
puix que dins mi vos tinc en bella forma : tòpic que apareix també
en Gilabert de Próixita, a la darreria del segle XIV («mas, enquer mort,
cells qui volran mirar / dins en mon cor, veiran vostre figura.»), i en
Jordi de Sant Jordi, a primeries del XV («Jus lo front port vostra bella
semblança, / de què mon cors nit e jorn fa gran festa, / que remirant la
molt bella figura / de vostra faç, m’és romasa l’empremta / que ja per
mort no se’n partrà la forma; / ans quan serai del tot fores d’est segle /
cells qui lo cors portaran al sepulcre / sobre ma faç veuran lo vostre
signe.») Ací, la insistència en l’acolorit de la imatge i en la dificultat
d’esborrar-la delata una intenció irònica.
94
POESIES I ALGUNES PROSES
15
20
140
que ni la mort ni el temps ni l’altre segle
raure no us pot, ni del riu Letes l’aigua.140
És tot mon dan perquè en vostra imatge
mostrar no es pot la crueldat cuberta,
ans vostre gest, que par sia benigne,
quan vull pintar, tinc davant per exemple.
ni del riu Letes l’aigua : l’aigua del Leteu produeix en les ànimes
infernades l’oblit de la vida terrenal (vegeu la nota 56).
DEMANA MOSSÉN FENOLLAR A MOSSÉN
CORELLA
Lo crèdit gran que de subtil entendre
vós posseïu, senyor de mi estimat,
me força dir lo dubte en mi causat,
que els sentiments no el basten a compendre.
Gràcia em feu, si dec jo tant meréixer,
per vós aquell me sia declarat,
dient-me prest si mata piatat
ni pot matar, així com vida acréixer.
5
RESPON MOSSÉN CORELLA
10
15
141
És pietat, si bé hi voleu atendre,
dolor de mal ab bona voluntat.
La vida molts de si han bandejat
perquè d’enuigs no es podien defendre:
los segundins, segons jo puc conéixer,
moriren tots per haver llibertat;141
d’on s’esdevé se causa piatat
los segundins ... moriren tots per haver llibertat : la ciutat ibèrica
de Sagunt, aliada de Roma, va ser atacada el 219 aC per Anníbal, la qual
cosa provocà la segona guerra púnica. Segons conta Titus Livi (Ab urbe
condita libri, tercera dècada), no podent els saguntins resistir el setge,
s’immolaren tots els habitants de la ciutat, car preferiren morir abans
que caure en mans dels cartaginesos.
96
POESIES I ALGUNES PROSES
en lo matar, com en la vida acréixer.
20
142
Quan se partí lo desterrat de Troia142
de la ciutat on reparat havia
sos greus treballs,143 per adquerir la via
de la virtut, que ab si porta joia,
Dido morí per la gran piatat
que Juno hac de la sua fort pena;144
que, als mesquins, los és molt greu cadena
viure llong temps ab importunitat.
lo desterrat de Troia : Eneas.
Cartago, on Eneas es demorà uns quants anys retingut per l’amor
de la reina Dido.
144
Dido, enamorada d’Eneas, en ser abandonada per aquest se suïcida
deixant-se caure damunt la punta d’una espasa. Juno es compadeix de la
seua esfereïdora agonia i envia Iris per tal que li l’abreuge, alliberant-la
del cos (Eneida IV, 693-705).
143
[LA BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA]
5
10
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que, del mirar, mos ulls resten alegres.
I al seu costat estava una esmerla
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre
que pogués dir les llaors de tal perla.
I ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
15
«Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tals que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja morir.
20
Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu.
25
Que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja morir.»
A BERNAT DEL BOSCH145
In utroque jure146 gran doctor, com somies;
ad omne quare147 respons en tots vicis;
in ignem eternum,148 segons los indicis,
ab passos cuitats endreces les vies;
in iniquitatibus149 t’engendrà el portaler,
et in peccatis150 te concebé ta mare;
5
145
Bernat del Bosch : degué ser un personatge real molt conegut, en
qui els lectors contemporanis reconeixerien un exemple de la corrupció
del clero de l’època. En el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim
s’esmenta un «Mossén Bernat del Bosch, cavaller de Sant Diago»,
ajusticiat en la foguera per sodomita el 15 de setembre de 1466, que
Martí de Riquer identifica amb el destinatari d’aquest poema, però
RODRÍGUEZ RISQUETE 2002:375s., discuteix aquesta identificació.
146
In utroque jure : en l’un i l’altre dret, és a dir, el civil i el canònic.
147
ad omne quare : a tot «per què». Es refereix als versicles en què el
salmista es lamenta davant Déu pel seu abandó en l’adversitat,
preguntant amb insistència: «quare me dereliquisti» (21:2); «quare tristis
es anima mea et quare conturbas me» (41:6 i 12; 42:5); «quare oblitus es
mei» (41:10); «quare me repulisti et quare tristis incedo dum adfligit me
inimicus» (42:2); «quare faciem tuam avertis oblivisceris inopiae
nostrae et tribulationis nostrae» (43:24); «quare timebo in diebus mali
iniquitas calcanei mei circumdabit me» (48:6); «quare domine abicis
animam meam abscondis faciem tuam a me» (87:15), etc. A cada quare
respon el tal Bernat en els seus vicis, puix que els té tots.
148
in ignem eternum : al foc etern. Cita Mt 25:41, o potser l’última
frase del Símbol Quicumque: «Et qui bona egerunt ibunt in vitam
eternam, qui vero mala ibunt in ignem eternum».
149
in iniquitatibus : entre iniquitats.
150
et in peccatis : i en pecat. Aquest vers i l’anterior són una paròdia
de Salms 50:7: «ecce enim in iniquitatibus conceptus sum et in peccatis
concepit me mater mea.» Corella va traduir així aquest versicle: «Attén,
100
POESIES I ALGUNES PROSES
ante quam gallus,151 tu reneguist lo pare,
despuix a Déu, per fer-te cavaller.
10
15
En l’espital hauràs la sepultura,152
prop Sent Francesc,153 que està davant taverna;
sobre lo cos, que de vi fon cisterna,
estarà el mot d’una tal escriptura:
«Ego sum Bernat, de maldats tabernacle,
sicut equus et mulus154 vivint en mala vida,
per què en l’infern tinc l’ànima punida;
doncs, no espereu que faça algun miracle.»
que certament só stat concebut en iniquitats, hi en peccats me concebé
ma mare», ROÍS DE CORELLA 1985:72.
151
ante quam gallus : abans que [cantàs] el gall, en al·lusió al conegut
passatge evangèlic (Mt 26:75; Mc 14:72; Lc 22:61).
152
En l’espital hauràs la sepultura : aquest era el destí dels indigents
malalts. Sobre el concepte medieval d’hospital, vegeu RUBIO VELA
1984:13-20.
153
prop Sent Francesc : es refereix al convent de Sant Francesc, ja
desaparegut, que es trobava on ara és la plaça de l’Ajuntament. Dels tres
hospitals més pròxims, l’al·ludit ací devia ser el de Santa Llúcia, també
conegut com «de la Reina». El de Santa Maria o «dels Beguins», situat
vora el portal de Sant Vicent, en el segle XV havia quedat reduït a un
petit alberg per a religiosos que anaven de pas, i no és probable que
acollís un clergue renegat. El d’En Bou, vora el portal de Russafa, era
obert, segons sembla, exclusivament per a pescadors barons i adults.
Vegeu RUBIO VELA 1984, esp. p. 41 i 46-50.
154
sicut equus et mulus : com el cavall i el mul. Expressió presa de
Salms 31:9: «Nolite fieri sicut equus et mulus quibus non est
intelligentia...», versicle traduït per Corella així: «Donchs, no vullau
ésser fets semblants al cavall e al mul seguint les concupiscències, als
quals nostre Senyor no ha donat enteniment», ROÍS DE CORELLA
1985:55.
JOAN ROÍS DE CORELLA
20
25
155
101
«Vah qui destruis, veixell d’iniquitats
—te cantaran per requiem eternam—,
templum Dei.»155 Lo cos ple de pecats
no hi entrarà, que se n’irà in Gaennam.
Judes, Caïm, te vendran recebir;
diran, cantant: «Veniu, renegador
dels órdens sants, que vós sereu prior,
ab Lucifer, del nostre monestir.»
Consumptis carnibus,156 tothom deu presumir
la tua pell, sens mudar la color,
odre serà, ab tan gentil blanor
que sens adob se’n poran bé servir.
Vah qui destruis ... templum Dei : cita Mt 27:40 i Mc 15:29. En lloc
de «descans etern», li cantaran: «Tu que destrueixes el temple de Déu!»,
és a dir, el seu cos (la doctrina del cos com a temple de Déu apareix
diverses vegades en les epístoles paulines: 1 Co 3:16-17; 2 Co 6:16).
Aquest, ple de pecats, no hi entrarà (en el paraís), sinó que se n’anirà in
Gaennam: a l’infern (la Geehenna és la vall d’Hennom, a Jerusalem, que
des del temps de Jesucrist es prenia com a símbol del foc de l’infern,
perquè en temps dels reis hi havien ofert infants a Móloc, cremant-los al
foc). Com s’adverteix en MARTÍNEZ 1998:60, pareix que els versos 17 i
18 es degueren permutar por error en el manuscrit, i restablint-ne l’ordre
es preservaria l’esquema estròfic mantingut en la resta del poema (a més
d’oferir una sintaxi menys torturada). En qualsevol cas, la rima seguiria
essent falsa.
156
Consumptis carnibus : consumides les carns. Evoca el versicle de
Job 19:20: «Pelli meae consumptis carnibus adhesit os meum...»
«MOS ULLS, TANCATS PERQUÈ ALTRA
NO MIRE...»
Mos ulls, tancats perquè altra no mire,
si els obre mai, la mort suplic los tanque;
l’aigua de plor, puix no es pot fer s’estanque,
un poc espai pendrà, per on espire.
Sol pel desert, fugint la primavera,
en ram florit no pendré mai posada;
ab plorós cant, en aigua reposada
nunca beuré, en font ni en ribera.157
5
10
157
Flor d’honestat, estarà en la bandera,
sobre el meu vas, un mot de lletres negres:
«Corella és mort, qui en dies poc alegres
sempre vixqué, per amar ab espera.»
Es repeteix ací el tòpic de la tórtora viuda: vegeu la nota 132.
COBLA QUE LLEGINT-LA PER LLARG DIU
CONTENTAMENT E LLEGINT-LA PER MITAT
DIU DESCONTENTAMENT
5
De béns e plaer
sempre freturós
no estic desitjós
de pendre muller
solaç ab cantar
del tot vull fugir
ni em plau gens oir
lo riure i ballar
tostemps abundós
de dol e tristor
de veure dolor
ben cobdiciós
jo prenc en repòs
pensar en la mort
res que em desconhort
tinc per mon espòs.
«LOS QUI AMAU...»
5
10
Los qui amau, preneu aquesta cendra158
sobre lo cap, que no perdau l’arbitre:
Amor és tal que si us obre la porta
tard s’esdevé que pels altres la tanque:
la part del mur que el fort enemic trenca
mostra camí per on se puga vençre.
E som tan folls, los ferits d’esta fleixa,159
que tots pensam tenir un esmaragde
ab tal virtut que ens fa trobar la senda,
vedant aprés algun altre no hi passe.
Amà Narcís160 a si mateix en l’aigua;
158
preneu aquesta cendra : la cendra és signe de dol en diverses
religions. En la litúrgia cristiana s’imposa com a recordatori de la
mortalitat del cos (que «era pols i tornarà a ser pols») i de la vanitat dels
afectes terrenals. Ací, la seua funció és recordar als enamorats que no
han de confiar en la fidelitat de l’amada.
159
los ferits d’esta fleixa : els ferits per la fletxa del déu Cupido, és a
dir, els enamorats.
160
Narcís : conta Ovidi (Metamorfosis III, 340-510) que Narcís, fill
del déu fluvial Cefiso i de la nimfa Liríope, és un ésser dotat d’una
bellesa extraordinària, però insensible: dedicat a la caça, rebutja l’amor
de moltes nimfas, entre elles Eco, que defalleix per causa d’ell. Per
venjar-les, la deessa Nèmesi fa que, al beure en una font d’aigua límpida
i tranquil·la, reste fascinat pel seu propi rostre que s’hi reflecteix, però
en intentar besar-lo s’adona que s’ha enamorat d’ell mateix; la
desesperació que això li causa, per no poder realitzar el seu inesgotable
desig, el consumeix fins a morir, mentre els seus laments són repetits per
la piadosa Eco, convertida en el fenomen acústic conegut pel seu nom.
108
POESIES I ALGUNES PROSES
20
Pigmaleon161 volc bé una imatge
que ell ab ses mans esculpí en lo marbre;
a aquests dos sols no els calia gens tembre
de llurs amants altri n’hagués triümfo.
Però jo viu mon lluminós carboncle,
ab gran repòs en mans del qui amava,
fer-li present de festa tan ben colta
que no hi romàs d’amor una centil·la
no s’acabàs, venint al darrer terme.
25
E no us penseu que parle gens en somnis,
que no és tan clar lo sol alt en lo cercle
com jo viu clar aquest tan gran oprobi,
e, del record, tan gran dolor m’assombra
que el meu cor trist en quatre parts vol rompre.
15
Nàiades i dríades preparen la pira i el fèretre, però ja no hi troben el cos
de Narcís sinó la flor en què s’ha transformat.
161
Pigmalió : horroritzat per la impietat de les Propètides, joves
xipriotes convertides en pedres per haver renegat de la deessa Venus,
Pigmalió renuncia a casar-se per tal d’evitar els riscs de les
intemperances femenines; però, per passatemps, esculpeix una figura de
marfil (bé que Corella la prefereix de marbre) que representa una dona, i
l’adorna i en té cura com si fos viva. En una festa que se celebra a Xipre
en honor de Venus, Pigmalió demana a la deessa que li concedesca una
jove semblant a la de marfil, i en tornar a sa casa, quan s’inclina sobre la
figura per a besar-la, veu com aquesta, a poc a poc, es torna viva (Met.
X, 240-295).
COBLA ESPARSA
5
Si en lo mal temps la serena bé canta,
jo dec cantar, puix dolor me turmenta
en tant extrem que ma pensa és contenta
de presta mort; de tot l’aldre s’espanta.
Mas, si voleu que davall vostra manta
muira, prop vós hauran fi mes dolors:
seré l’ocell que en llit ple de odors
mor, ja content de sa vida ser tanta.
DEMANA MOSSÉN CORELLA AL SENYOR
PRÍNCEP
Flor de saber, de qui el saber estil·la:
si per Adam no fos natura manca,
en paradís jamés feren estanca
ab tantes lleis que no hi basta postil·la,
mas vós, senyor, en tal edat tranquil·la,
ple de tot bé, seuríeu en gran banca,
tot immortal, cobert d’estola blanca,
puix de perfet no us fall una centil·la.
5
10
Fènix del món, de vós canta Sibil·la:
«Gran rei de pau, del romà temple tanca.»162
Tot lo món diu no hi basta Salamanca
al vostre cap, que jamés no vacil·la.
RESPON LO SENYOR PRÍNCEP
15
162
Al que de saber sus metros atila
con ciencia perfeta que, libre e franca,
riende razón e rompe la tranca
de toda torpeza, l’ingenio sotila
del romà temple tanca : es refereix al temple de Roma consagrat a
Janus, el déu bifront, les portes del qual romanien tancades en temps de
pau.
112
20
POESIES I ALGUNES PROSES
en tanto, pardiós, que su fama rutila,
e de buen grado, en gentes non manca
de dictar y escrivir, d’estilo arranca
al ciente Catón, al valente Totila.
De casta, Lucrecia; de belleza, Lucila;
non tanto prefieren las otras, nin Anca
María, fija de Anco, nin Blanca;
de cuanto más arde su pequeña favila.
DEMANA MOSSÉN FENOLLAR A MOSSÉN
CORELLA
Ma volentat, no menys freda que marbre,
en servir Déu pus dura ve que pedra;
volent mirar de la virtut en l’arbre,
ab lo cor verd me trobe cenyit d’hedra.163
A vós, senyor, mossén Corella, cerca
mon esperit li demostreu la causa
ni què fa fer ma volentat enterca,
puix tant en vós la Teulegia pausa.
5
RESPON MOSSÉN CORELLA
10
15
163
Tres causes són que, ab fredor de marbre,
lo nostre cor fan molt pus dur que pedra:
lo primer crim de l’hom, comés en l’arbre
bell e florit, semblant a la verd hedra,
i el nostre cos, que els seus apetits cerca,
aquells tots sols que el sensual li causa,
hoc i també la voluntat enterca,
per ser en nós dels mals hàbits la pausa.
cenyit d’hedra : l’hedra endureix i arriba a assecar totalment l’arbre
pel qual s’enfila. Ací representa la sensualitat que ofega l’esperit i no el
deixa elevar-se.
114
20
POESIES I ALGUNES PROSES
Fenoll molt dolç, esculpir-vos han marbre
on sereu tret del viu en bella pedra,
e dirà el mot: «Aquest és lo bell arbre
que parla flors en rims pus verds que l’hedra.»
«NO FON TAN GRAN DELS JUEUS LA
TEMOR...»
No fon tan gran dels jueus la temor
quan «Ego sum» dix lo Fill de Maria,
ni els covards grecs, si Hèctor combatia,
temien tant quant jo, per gran amor,
perd lo record si us veig ab fellonia:
sens mal obrar, temor me porta culpa;
mon gest pauruc, mirant a vós, m’enculpa;
mostre’m confés de culpa que no és mia.
5
10
15
20
164
Del jorn que us viu, d’altra gens no em pot plaure
sinó de vós, a qui prenc per senyora:
ab ferm voler ma pensa en vós adora,
e de mon cap absència no us pot raure.164
O, folls jueus, bé mereixquéreu caure,
adorant déus de fust sens tal bellea!
Mas qui bé us veu, quítia de lletgea,
d’adorar vós és foll si es pot retraure.
Si us he fallit, ma gran amor ho causa,
que em tol lo seny e em fa errar, si us erre;
mas, si voleu d’aquest món jo em desterre,
manau-m’ho vós, que no hi faré gran pausa.
absència no us pot raure : la lectura «no es pot raure», seguida per
tots els editors, és palesament inescaient. El subjete és absència, i
l’amada l’objecte, identificada ací amb la seua imatge gravada en la
ment de l’autor. Cf. A SA ENAMORADA, vv. 15-16.
116
POESIES I ALGUNES PROSES
Però pensau si poreu fer, lleona,
que per grans crits ressusciteu ma vida;
si no, diran: «Per què sou homecida
del qui per vós lo viure abandona?»
25
165
Sola sou vós la tan singular dona
a qui amant ma voluntat no peca;
vós me fés cec com si miràs la Meca,165
d’on me roman la vista no prou bona.
vós me fés cec com si miràs la Meca : «mirar la Meca» significa
servar els preceptes de la religió mahometana, la qual cosa implica
ceguesa respecte a la fe verdadera: metàfora expressiva d’un
enlluernament enganyós, que fa un gir descendent i irònic en el vers
següent.
ESPARSA
Des que perdí a vós, déu de ma vida,
perquè vejau porte corona casta,
està el meu cos que extrema set lo gasta,
car jo sol bec aigua descolorida.166
Ni em pose mai en rama verd florida,167
mas vaig pel bosc passant vida ermitana,
e prest responc, si alguna em demana,
que sola vós de mi sereu servida.
5
166
aigua descolorida : en contraposició al vi, per la qual cosa
l’extrema set del vers anterior cal entendre-la solament en relació a
aquest preat líquid.
167
Ni em pose mai en rama verd florida : aquest vers evoca el repetit
tòpic de la tórtora viuda (vegeu la nota 132), impregnat ací d’un to
irònic pel vers anterior.
[DE MOSSÉN CORELLA AL PRÍNCEP DE
VIANA]168
5
10
168
D’un bell joiell, senyor, tinc inventiva:
per a l’engast prenc l’habitable terra;
lo gran esforç, que por de si desterra,
ab la virtut, que és part intel·lectiva,
a l’un costat, seran safir i perla;
per diamà estarà la temprança,
e bell robí la qui porta balança,
florint en vós pus verd que canyaferla.
Fènix del món, enmig d’aquesta dansa,
estareu vós per resplendent carboncle,
puix en virtuts semblau a l’antic oncle
emperador del realme de França.169
Aquests versos figuren al final d’una de las cartes de Corella al
príncep de Viana.
169
Carlemany.
[DE LA RESPOSTA DE MOSSÉN CORELLA A LA
TERÇA LLETRA DEL SENYOR PRÍNCEP]170
Senyor del món, qui passau en saber
lo qui guarí lo cast fill de Teseu:171
les vostres mans són les de Prometeu;172
o nodrís vós lo gran fill de Peleu,173
qui fon valent e animós guerrer,
o sou d’aquells qui saberen curar
aquell infant per qui lo pare pena
dins en l’infern, lligat ab fort cadena,
enmig d’un riu, davall un bell pomar.174
5
170
Aquesta composició, com l’anaterior, és el remat en vers d’una de
les cartes de Corella al príncep de Viana.
171
lo qui guarí lo cast fill de Teseu : Hipòlit és víctima de la venjança
de la seua madrastra Fedra, la sol·licitud amorosa de la qual havia
rebutjat: ella l’acusa d’haver-la pretés, i Teseu, donant crèdit a Fedra,
maleeix el seu fil i l’expulsa de la ciutat. En la seua veloç fugida cap a la
costa de Corint, els cavalls d’Hipòlit s’espanten davant l’aparició d’un
bou enorme, el seu carro es precipita contra uns esculls, i el virtuós
adolescent mor. Esculapi (o Asclepi) li torna la vida amb unes poderoses
herbes (Metamorfosis XV, 497-544).
172
Prometeu, d’acord amb Zeus, crea l’home formant-lo d’argila;
però, mentre el déu vol mantenir el nou ésser sense enteniment,
Prometeu, desobeint-lo, dóna als homes el foc, germen de toda
civilització, després de furtar-lo del carro del Sol. Amb algunes
diferències, aquest mite apareix en la Teogonia i en Els treballs i els
dies, d’Hesíode, en Apol·lodor i en Èsquil.
173
o nodrís vós lo gran fill de Peleu : l’educació d’Aquil·les, fill de
Peleu i de Tetis (vegeu la nota 19) va ser encomanada al savi centaure
Quiró, que l’instruí en les arts curatives, entre altres disciplines.
122
174
POESIES I ALGUNES PROSES
sou d’aquells qui saberen curar ... davall un bell pomar : Pèlop,
de molt tendra edat, va ser ofert per Tàntal, son pare, com a àpat als
déus. Aquests, en adonar-se’n, ajuntaren de nou els seus trossos i li
tornaren la vida. Tàntal pateix per aquest crim el càstic de romandre
encadenat enmig d’arbres fruiters a la vora d’un riu, sense poder-ne
atényer mai els fruits ni l’aigua per a apaivagar la fam i la set que el
turmenten. Ovidi al·ludeix aquest mite en diversos passatges de les
Metamorfosis, però la seua narració completa es troba en Hesíode.
ATRIBUÏDES
COBLES A CALDESA175
Ma gran caritat, amor e llarguesa
que el poble coneix, del nostre esperit
[de llinatge em ve, del qual he seguit]176
l’estil virtuós de tanta proesa.
Doncs, què fareu vós, gentil, magnifica,
que no fos virtut, sabent d’on veniu?
Un baix teixidor per pare teniu;
la mare, com vós, bagassa publica.
5
10
15
Pensau que les gents sien cegues gallines,
que el fust e lo fruit ignoren de vós;
baladre florint sou, fort verinós,
que vostres amors són aspres metzines.
Per mills sadollar de llop los afectes,
d’ovella la pell haveu manllevat;
la fama teniu de test cascarat:
en fengeu quant pugen, sens mil, los defectes.177
Negar no podeu; per desvirginesa
sens tàlem fogiu, com altre quistor;178
175
Incloc aquest poema i els dos següents (la resposta i la rèplica),
malgrat ésser dubtosa llur atribució a Roís de Corella. Vegeu respecte a
això: TURRÓ 1996.
176
Manca aquest vers en l’original. Es supleix ací amb un de postís,
compost a propòsit per a aquesta edició.
177
en fengeu quant pugen, sens mil, los defectes : aquest vers és molt
confús, i fins i tot pareix corrupte, puix que és l’únic d’aquesta
composició amb el primer hemistiqui paroxíton.
126
20
25
30
178
POESIES I ALGUNES PROSES
en tot mal talent vos creix la color,
per ço us espolsau sens tota peresa
fortuna cruel, a vós tan portàtil179
que, morta, cercau, poblat o desert,
del nostre setrill, puix l’oli n’és verd,
lo cap si fa bla e no madur dàtil.
Estant en la Seu, en aquella indulgència,
un timbre180 que viu en l’arca llançàs,
valguera més, cert, en bossa restàs
d’aquell que el prengués sens tota consciència
(si vós lo guanyàs, los moros de Meca
se’n van dret al cel, per cert, clarament),
car no satisfés ni fos penident;
tornau a estibar la bruta taleca!
sens tàlem fogiu, com altre quistor : tàlem val ací per ‘matrimoni’.
El qüestor era, en els ordes mendicants, l’encarregat d’anar de casa en
casa a recollir almoines; aquesta comparança pareix al·ludir a les
freqüents males arts d’aquests frares rodamons.
179
De tota aquesta cobla, bastant confusa excepte l’al·lusió obscena
dels tres darrers versos, aquests dos són els menys clars.
180
timbre : amb aquest nom es coneixia popularment en aquella època
el «ral d’or» de València, de 20 quirats, equivalent a deu sous
valencians, creat per Alfons el Magnànim el 1426.
RESPOSTA DE CALDESA
5
10
15
20
De ma calitat fent vós empresa,
restareu galant molt desfavorit;
mou-vos passió posar en escrit,
ab gran furor, paraules d’ofensa.
Pene, cruel, a vós tan propinca.
Què faré, doncs, que tant m’avorriu?
Mon pare vell, si bé el descriviu,
malícia gran que bé us notifica.
En los rosers naixen les espines,
si bé de les roses ixen grans olors;
gust destemprat no jutge en sabors
imperfetament, errant les estimes;
puix ixen de vós tan irats conceptes
e sabeu que jamés han emprat
les vostres eines per mal mon pecat,
per la causa de semblants respectes.
De gentil dir teniu fallença,
d’on se dirà que no sou amador,
e, pel contrari, gran avorridor
de l’exercici de Venus deessa.
Cové-us a vós, doncs, mudar d’estil
perquè la gent vos jutgen discret,
e no façau tan defallit dret;
si no, tendran vós per home sotil.
128
25
30
181
POESIES I ALGUNES PROSES
Qui sinó vós, home de mala consciència,
haguera dit ço que vós jutjàs?
Valguera més, cert, que tal dir se callàs,
fins fos oblidada vostra sentència.
Així ho perdés com los moros de la seca
del rei moro de Tremissén;181
ja sou damnat: teniu-vos esment
així com aquell que tots dies peca.
Des dels temps de Zayyan ibn Mardanix, l’últim rei musulmà de
València, circulaven en aquest regne les «dobles d’or» encunyades a la
seca de Tremissén, on, a més de les colònies de mercaders, hi hagué des
de les acaballes del segle XIII una milícia cristiana al servei del sultà, de
qui el monarca català rebia a canvi un tribut. Aquests dos versos (29-30)
són poc explícits, però sens dubte al·ludeixen qualque episodi en el
transcurs d’aquesta relació comercial i militar entre ambdues
monarquies, encara intensa al segle XV (Vegeu GUIRAL-HADZIIOSSIF
1989:445). El terme moros del vers 29 era possiblement la denominació
popular d’aquesta moneda.
REPLICA MOSSÉN CORELLA A CALDESA
Calda cremant, que no sentiu hivern
ni menys sabeu en quin temps se hiverna;
si en lo bordell n’hi ha una qüerna,
una sou vós, senyora, en aquell qüern.
Calda cremant, que no sentiu hivern
ni menys sabeu en quin temps se hiverna;
Ferux Bertran vos cala lo seu pern
descapollat: la vista s’enlluerna.
5
Supèrbia182
10
15
182
De vós se condol e plany gentilesa,
o dama galant, de tots béns complida!
Lo vers pren espant contar vostra vida;
mas força cové, per tanta malesa.
Si call, per no dir faré paguesa;
si parle, direu ma llengua quant talla;
diguau què us vullau, puix no puc fer falla,
que ja poc parlar no em par saviesa.
El titolet Supèrbia que presideix aquesta cobla no concorda amb el
seu contingut: en ella no s’atribueix a Caldesa cap vici concret, tan sols
s’hi anuncia i es justifica que es farà en les següents, per la qual cosa, en
realitat, no té sentit ací cap rúbrica. S’ajusta millor al tenor de la cobla
següent (versos 17-24), del titolet de la qual consten només les dues
darreres lletres, per deteriorament del ms.
130
POESIES I ALGUNES PROSES
[...]ia
20
Sempre que us mir ab gest elevada,
ab tants continents que el dir meu no hi basta,
del pago pintat seguiu vós la rasta;
mirau baix als peus i ireu mesurada.183
Defora mostrau paret reparada,
però dins teniu fumada la casa,
e l’ànima és ut tabula rasa;
és vostre cabal la cara pintada.
Inconstància
25
30
183
Teniu per costum de prest fer mudança;
Saturnus184 vós sou, del cel la planeta;
la lluna seguiu com una cometa:
a un mes, no pus, vós feu la prestança.
No resta al fi la vostra balança,
ni pot fer gran colp la flaca ballesta:
corcada teniu gran part de la testa;
meteu-vos al camp sens tota ultrança.185
mirau baix als peus i ireu mesurada : com el paó que, en mirar-se
els peus tan lletjos, deixa la vanaglòria de la seua coa. Sobre el
simbolisme dels animals en la poesia corelliana, vegeu DEYERMOND
1993.
184
Saturnus : en el sistema astrològic, Saturn és el planeta de les
desviacions i les dilacions.
185
meteu-vos al camp sens tota ultrança : en les justes medievals,
entrar en el camp a tota ultrança (vegeu la nota 77) significava estar
disposat a no eixir-ne sinó vencedor o mort, és a dir, a mantenir el
desafiament fins a les últimes conseqüències; el contrari, doncs, és el
JOAN ROÍS DE CORELLA
131
Barateria186
35
40
En actes d’amor sou molt baratera:
lleixau tot estil per pendre despulla;
portau-vos-ne el fruit ensems ab la fulla,
e així caminau per tota carrera.
Lo gest que mostrau de molt falaguera,
[al toc de qui us creu tantost se despara:]187
teniu fals lo cor e bona la cara,
e pendre sabeu conills ab sendera.
Avarícia
Briseida188 seguiu, la falsa troiana:
que pertany a la inconstància. Cal advertir-hi que meteu-vos està en
mode indicatiu, no en imperatiu, malgrat l’aspecte que li dóna l’enclisi.
186
No s’hi veu bé quina relació pot tenir el titolet d’aquesta cobla amb
el seu contingut: concorda millor amb la següent (versos 41-48), i el de
la següent amb aquesta. Sens dubte el copista els trabucà, deixant-se
confondre pel fet que el vers 33 conté la paraula baratera.
187
Vers postís, gentilesa del responsable d’aquesta edició, en
reparació d’una llacuna del manuscrit.
188
Briseida : filla de Briseu, rei de Pedas. En el saqueig de Lirnés,
Aquil·les mata el pare, l’espós i els tres germans de Briseida, i se l’endú
de concubina. Amb la disputa que per ella sostenen Aquil·les i
Agamèmnon arranca el cant I de la Ilíada. Aquest vers i el següent
pareixen evocar el passatge (XIX, 282-302) en què Briseida plora la mort
de Pàtrocle i mou al plany les altres dones, que en aparença es lamenten
per la mort de l’amic d’Aquil·les, però en llur interior cada una pels seus
propis dols; o bé al·ludeix l’epístola III de les Heroïdes, on Briseida
també lamenta la mort dels seus parents, però alhora s’hi mostra
apassionada d’amor per Aquil·les.
132
45
POESIES I ALGUNES PROSES
plorau ab un ull e l’altre s’alegra;
mordeu com a serp o brava culebra;189
lo vostre acost dolor ja comana.190
De vós se pot dir que creix la gran fama
miracles fareu,191 deessa, sens falta.
«Mentiu —me digués— per mig de la galta!»
E dol-me de vós, perquè sou galana.192
Peresa
50
189
Contraris en vós jo veig que hereten:193
mostrau gest gentil e sou una aranya;
pus netes n’hi ha que guarden cabanya,
e los elements de vós [ja es demeten
los hàbits regir, car]194 tots se despiten:
Sorprén en aquests versos (42-43) la imperfecció de la rima, i això
mateix pel que fa als versos 45 i 48, també falsament consonants.
190
Aquesta és propietat diabòlica, segons exposa Eiximenis (Llibre
dels àngels IV, 49) citant l’agustí Alexander Neckam: «E d’aquí [de la
regió de l’aire caliginós] devallen [els diables] a infern a turmentar les
ànimes, ço és acostant-se a elles, lo qual acostament és horrible feredat.»
191
miracles fareu : les mentides amb què justificarà els seus actes
seran tan inversemblants que sols es podran qualificar de miracles.
D’aquí el sarcasme dels dos versos següents.
192
sou galana : aquesta expressió, usada com a rèplica irònica, dóna a
entendre que la persona al·ludida abunda en els defectes que ella
mateixa assenyala en els altres. És un de tants castellanismes corellians.
193
Contraris en vós jo veig que hereten : cal entendre que s’hi
combina en un sol subjecte (en vós) l’herència de dos trets de
procedència distinta i de naturalesa contrària, segons es confirma en el
vers següent.
194
Fragment factici amb què se substitueix una llacuna del manuscrit.
Solament en aquesta edició.
JOAN ROÍS DE CORELLA
55
133
vestiu samarró en temps no conforme;
la cara, del cos, en vós, és diforme
extrem,195 e no àls, sens dubte, en meriten.
Tornada
60
195
Si em lleix de més dir, senyora sabuda,
pensau que no fall pertret per a l’obra,
que, tostemps dient, encara me’n sobra;
mas vull, per honor, ma llengua fer muda.
la cara, del cos, en vós, és diforme extrem : es pot interpretar com
l’atribució d’una aparença composta, com la de l’harpia, amb cara de
dona i cos d’au rapinyaire.
GLOSSARI
acabar : dur a terme, complir. | acabament : consumació,
realització, compliment. | acabadament : complidament,
completament.
acampar : escapar.
afortunat : atzarós, casual. | infortunat.
aldre : altra cosa.
alquermes : electuari o cataplasma en la composició de la
qual entrava el quermes animal i altres substàncies
excitants.
àls : altra cosa.
assombrar : espantar, esglaiar. | confondre, encegar.
blasonar : descriure i explicar les figures d’un escut
d’armes.
carboncle : granat, robí.
coldre : cultivar.
continença : actitud.
cors : cos.
decebre : enganyar.
delliurar : deslliurar, alliberar de l’assetjament dels
enemics. | resoldre (un problema).
dubtar : témer. | dubtós : temorós.
egipcíac : fatídic.
elació : ensuperbiment per l’èxit.
embellir : abellir.
envides : a penes.
esmerla : merla.
espera : esfera.
136
POESIES I ALGUNES PROSES
exellat : exiliat.
fellonia : ira.
freturar : estar mancat (d’alguna cosa necessària).
fusta : lleny, nau de fusta.
guast : gastat.
infançonia : refugi.
jaquir : deixar, abandonar.
novament : per primera vegada.
orifany : elefant.
pausar : romandre, demorar-se. | pausa : demora.
poc : petit («un poc mal» : un petit mal).
pràtica : tracte, conversació.
privar : v. intr. tenir tracte privat, ésser molt acostat.
qüern (i qüerna) : conjunt de quatre.
record : consciència («perd lo record» : perd la
consciència).
reservar : preservar.
restaurar : salvar.
saldo : adj. sòlid («armes saldes» : armes sòlides).
segur : quiet.
soferir : admetre, tolerar («no sofir disputa» : no admet
disputa).
sotil : vil.
tard : adj. lent | adv. rarament, de tard en tard.
tarda : tardança.
tolre : llevar.
veixell : recipient, vas.
ÍNDEX
NOTA PRELIMINAR 5
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 15
POESIES I ALGUNES PROSES 19
Raonament de Telamó e de Ulixes... 21
Tragèdia 33
Triümfo de les dones 41
Lamentació de Biblis 61
La vida de la sacratíssima Verge Maria... 69
Resposta ab rims estramps en llaor de la Verge Maria... 79
Oració a la sacratíssima Verge Maria... 83
Per Caldesa 87
Descriu la sepultura de sa enamorada 89
A sa enamorada 93
Demana mossén Fenollar a mossén Corella. Respon mossén
Corella 95
[La balada de la garsa i l’esmerla] 97
A Bernat del Bosch 99
«Mos ulls, tancats perquè altra no mire...» 103
Cobla que llegint-la per llarg diu... 105
«Los qui amau, preneu aquesta cendra...» 107
Cobla esparsa 109
Demana mossén Corella al senyor príncep. Respon lo
senyor príncep 111
138
POESIES I ALGUNES PROSES
Demana mossén Fenollar a mossén Corella. Respon mossén
Corella 113
«No fon tan gran dels jueus la temor...» 115
Esparsa 117
[De mossén Corella al príncep de Viana] 119
[De la resposta de mossén Corella a la terça lletra del senyor
príncep] 121
ATRIBUÏDES
Cobles a Caldesa 125
Resposta de Caldesa 127
Replica mossén Corella a Caldesa 129
GLOSSARI 135