Vicis de la voluntat

Tema 28.- El vicis de la voluntat.
• La divergència conscient. La declaració no feta seriosament i la reserva mental.
La coincidència entra la voluntat interna i la declarada vol dir que s'ha de dir el que es pensa. Existeixen dos
tipus de divergència entre la voluntat interna i la declarada que són la conscient i la inconscient.
La divergència conscient es dona quan es pensa una cosa i de manera conscient es diu una altra. S'ha de
distingir:
• Locondi Causa (declaració no feta seriosament): en principi no es te en consideració però
excepcionalment pot donar lloc a la indemnització per danys i perjudicis.
• Reserva mental: Es quan s'emet una declaració de voluntat però aquesta s'emet per produir un
error en l'altra part per que el que emet amb reserva mental interiorment vol una altra cosa. En quan
als seus efectes, en principi hauran de basar-se en la voluntat declarada i no en la voluntat interna.
• La simulació: objecte. Acord simulatori i negoci dissimulat. Simulació absoluta i simulació relativa.
L'acció de simulació.
La simulació es la declaració de voluntat emesa conscientment i amb acord de les parts per emetre
amb finalitats d'engany l'aparença d'un negoci inexistent (simulació absoluta) o l'aparença d'un
negoci diferent del realment realitzat (simulació relativa).
Existeixen dos classes de simulació que són l'absoluta que te lloc quan les dos parts contractants simulen un
negoci que no existeix i ho fan de forma conscient.
L'altra classe de simulació és la relativa, que te lloc quan les dues persones contractants aparenten un
negoci que és l'aparent o fictici, però en realitat estan realitzant un altre negoci que és el simulat o ocult.
L'Objecte d'aquesta simulació pot ser:
• La causa: Aparenta un tipus negocial mentre en realitza un altre (Art. 1235 a 1237 CC)
• L'Objecte: Simular que es ven o es compra una cosa per un altre preu que no és el que consta.
• La persona: On hi ha una prohibició legal perquè determinades persones puguin contractar entre si,
o disposar a favor d'unes altres.
En quan al règim jurÃ−dic de la simulació estableix l'art. 1276 CC la nul·litat del contracte simulat. El
negoci simulat és nul, ja que en ell falta la voluntat interna, ja que no es vol lo declarat, i a més, encara
que la discrepà ncia entre voluntat i declaració és imputable al declarant, la validesa del negoci no es
manté a base del principi de responsabilitat, ja que, no havent confiat en tal validesa cap de les parts ni el
destinatari, s'imposa la validesa mitjançant el principi de confiança, que limita al de la responsabilitat.
Sent lo simulat, nul, si la situació és absoluta, no hi ha res và lid, i si és relativa, serà nul el negoci
simulat i và lid el dissimulat, quan s'ha volgut un negoci diferent del simulat, o bé quan no es simula un
negoci diferent del volgut, sinó que la simulació només arriba a algun element o aspecte d'aquell, serÃ
và lid l'únic negoci que hi hagi, però ho serà tal i com va ser volgut, i no de la manera que es va simular.
1
La nul·litat, en els termes vistos, del negoci simulat, pot, es clar, invocar-se davant dels simulants, i ha
d'apreciar-se d'ofici. Però els tercers interessats, aliens a la simulació, que hagin confiat en l'aparença del
negoci creada per la mateixa no han de ser perjudicats per aquesta nul·litat.
No pot invocar-se i oposar-se pels simulants a aquests tercers de bona fe, però si als de mala fe.
Els tercers de bona fe sÃ− poden al·legar la simulació davant els simulants.
Pot, a més, sorgir un conflicte d'interessos, per raó del negoci simulat, entre tercers de bona fe.
• La divergència inconscient entre la voluntat i la seva declaració: error obstantiu.
La divergència inconscient és l'error obstantiu o error en la declaració. L'Error obstantiu és quan es
diu es quan es diu una cosa quan en realitat se'n vol dir un altre. En els casos d'error obstantiu en principi
preval la voluntat interna però, per la seguretat del trà fic jurÃ−dic, quan el destinatari de l'oferta actua de
bona fe, no sap que hi ha error, s'exigirà estar a la voluntat declarada encara que hi hagi un error.
La llei no parla de l'error obstantiu en particular, sinó només “d'error”, en general. Davant d'això hi
caben 2 posicions:
• Entendre aplicable la regulació legal a l'error obstantiu, per considerar-lo una classe d'error.
• Entendre-la no aplicable directament, per estimar-la referida a l'error vici. Bé que pot pensar-se que
per l'error obstantiu han de regir les regles pròpies dels supòsits de discrepà ncia entre voluntat i
declaració. O bé que a tal error, ja d'aplicar-se, per antologia, lo disposat per l'error vici.
La jurisprudència s'ha inclinat per dir que hi ha nul·litat perquè l'error obstantiu exclou el consentiment, i
que com implica una disconformitat, fa el contracte inexistent.
2