Una conversación literaria Ara fa dos anys, ara fa cinc anys

14
Opinió
DIARI DE VILANOVA
Societat
manuel mateos
Política
19 de desembre del 2008
MILA ARCARONS I OFERIL. PSC
Una conversación literaria
Hace unos días, mientras
esperaba que me atendieran en el restaurante de
unos grandes almacenes de
Barcelona, decidí continuar
la lectura de La muchacha que
soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina, segunda novela del periodista sueco Stieg
Larsson (1954-2004).
Apenas comenzar la lectura, el camarero que me
atendía, luego supe que se
llama Paco, al traerme el
obligado servicio de panecillo y mantequilla, me preguntó si me gustaba lo que
leía. Yo le respondí que sí y
que se lo recomendaba. Ante
mi sorpresa, me dijo que ya
lo había hecho gracias a sus
compañeros de la sección de
librería que se lo habían facilitado antes de sacarlo a la
venta, pues, desde que leyó
el primer título de este autor,
Los hombres que no amaban a las
mujeres, estaba esperándolo
con impaciencia.
Tuvimos que interrumpir
la conversación pues él tenía
que ocuparse de otras mesas,
pero, a partir de ese momento, cada vez que pasaba cerca de la mía, se detenía unos
instantes y aprovechábamos
para comentar algún aspecto de la obra. Nació así, al alimón, esta especie de crítica
literaria interrupta.
Convinimos ambos que
el argumento y la intriga
de estas dos novelas están
graduados de forma que
consiguen atrapar al lector,
a quien, una vez comienza la
lectura, le resulta difícil dejarla. En este sentido, me comentó Paco que un grupo de
amigos suyos estaban leyéndola a marchas forzadas para
poder comentarla entre ellos,
pues han formado una especie de club de lectura en el
que discuten lo que leen (¡qué
maravilla!), y que él estaba
acuciándolos para poder hacerlo cuanto antes.
En sucesivas paradas ante
mi mesa comentamos que
un gran acierto de este autor
es la creación del personaje
Lisbeth Salander, esmirriada
(sólo mide metro cincuenta
y pesa 42 kilos), de orígenes familiares misteriosos,
considerada débil mental
por jueces y psicólogos, por
lo que vive bajo la tutela de
un administrador judicial.
Además, es arisca en su trato, viste con estética punk y
es tan directa e incapaz de
mentir o disimular que se
gana la antipatía de casi todo
el mundo.
Ara fa dos anys, ara fa cinc anys...
Pensant en el futur
Aunque en su ficha conste
como incapaz, está dotada de
un alto sentido de la lealtad
hacia quienes la ayudan o
comprenden, es extraordinariamente inteligente y posee
una gran memoria fotográfica. Por otra parte, domina los
secretos de la informática, lo
que le permite introducirse
en cualquier ordenador que
se proponga.
Le pregunté a mi interlocutor si encontraba diferencias entre ambas novelas y me
contestó que en la primera,
el tema central de la intriga
es la violencia criminal ejercida contra las mujeres por
un asesino en serie, mientras
que en la segunda el tema es
una variante de esta misma
violencia: la explotación
sexual de que son víctimas
mujeres pobres de países
del Este de Europa en una
sociedad como la sueca, con
la complicidad en numerosas ocasiones de los mismos
funcionarios y políticos que
deben defender y aplicar
unas leyes formalmente muy
protectoras para las mujeres.
Además de que, en la primera, el centro son las investigaciones de Mikael Bolmkvist, mientras que Lisbeth es
una colaboradora necesaria;
en la segunda, Lisbeth tiene
un papel más importante en
la trama y sabemos más de
ella y de sus orígenes familiares, así como de sus gustos
y aficiones.
Quise saber si Paco coincidía con mi opinión sobre el
tratamiento del sexo en estas
novelas. Se mostró totalmente de acuerdo conmigo: los
personajes, digamos nobles o
positivos, practican el sexo
con total liberalidad: Mikael
y Erika son amantes desde
hace años con consentimiento pleno del marido de esta;
Lisbeth, bisexual, es amante
ocasional de Mikael y también de Mimmi y ninguno de
los dos se escandaliza; Harriet seduce a Mikael, etc. Y todo
esto sin tragedias, sin escenas
de celos, sin que se produzca
escándalo alguno en la sociedad sueca. Nos parecía a ambos que este tratamiento no
sería posible en una novela
ambientada en España. Paco
aportó el testimonio de una
prima suya que vive en París
que opina lo mismo respecto
de la sociedad francesa.
Cuando sus mesas quedaron vacías, Paco vino a la mía
y, ya con más calma, estuvimos de acuerdo en calificar
estas novelas, y a su autor, de
feministas, comprometidas
con la defensa de la mujer y
sus derechos, no sólo porque
éste sea su tema, sino porque
esa defensa la hacen tanto
mujeres como hombres, sin
ninguna sombra de duda,
que se juegan la vida por hacerlo (y la pierden), como la
defensa de un derecho humano esencial. En cuanto al
estilo literario, hay que decir
que es eficazmente narrativo, aunque los traductores
hayan cometido alguna leve
incorrección sintáctica.
Y hasta aquí la crónica de
una curiosa experiencia de
diálogo literario, real como
la vida. ¡Ojalá todos nuestros camareros fueran como
Paco!
L’ important és que hem obert nous camins en
la política catalana que ultrapassen el marc de la
conjuntura i que transcendeixen l’epidermis de la
política quotidiana. Pasqual Maragall.
S’acaba l’any i em proposo fer balanç polític dels darrers temps. Balanç polític del
passat i reflexió sobre el que ha de produir-se
en el futur per un país més cohessionat i més
just. Un país que ha canviat en els darrers
anys, molt, i que ha de tenir una mirada de
futur ambiciosa i necessàriament uns governants que pensin en la pluralitat de la seva
gent i les seves necessitats.
Aquests dies hem pogut llegir dos llibres
sobre el president Maragall – Pasqual Maragall. El hombre y el politico i, la seva autobiografia o memòries a Oda inacabada–. Dos
llibres que ens han fet més pròxim aquest
polític de talla –exalcalde i expresident– i que
reforcen al meu entendre la petjada que ha
deixat el seu pas per la política per Catalunya
i especialment pel seu futur. En el sentit que
va suposar nous paradigmes en la política catalana. Noves ambicions per una anquilosada
Catalunya, que no es movia perquè no fos cas.
Noves polítiques que van focalitzar les seves
energies en un Estatut per la Catalunya del
segle XXI. Una Catalunya que creix, plural,
de colors, amb drets i deures, amb drets per
la igualtat d’oportunitats i la justícia social,
amb una nova relació amb Espanya. Amb un
treball conjunt amb els ajuntaments. Des de
la complicitat.
Dels nous paradigmes, ara en fa cinc anys
i estem pendents, a les acaballes del 2008,
d’un acord de finançament que ha de respondre a una acció de govern que és hereva
dels primers anys de Govern tripartit i que
vol enfortir Catalunya i les seves polítiques
socials i de desenvolupament econòmic. Un
finançament que, en paraules clares i contundents del president Montilla, és just, és
urgent , és inajornable, i és de llei.
D’altra banda, ara fa dos anys vam iniciar
una legislatura del nou govern d’entesa i és
saludable i necessari que es reflexioni sobre el
camí fet. Necessàriament ha d’ésser així. Propostes fetes i realitats aconseguides. Aquesta
hauria d’ésser una imposició moral a les persones que fan política. Valorar la feina feta.
Explicar a la ciutadania en quin moment estan els projectes que van quedar proposats.
En aquest marc, ara ens toca analitzar, i
explicar, quina ha estat l’acció de govern dels
darrers dos anys, que enllacen amb els últims
cinc anys i amb un projecte de catalanisme
d’esquerres. Així doncs, sota aquesta perspectiva –i en el marc de la conjuntura econòmica
actual – el president Montilla va explicar-se
i va deixar constància, ara fa uns dies, d’allò
més significatiu de l’acció de govern, en va
mesurar el seu impacte i va apuntar cap al
futur.
El president Montilla ens parlava de la necessitat d’enfortir Catalunya en una situació
històrica lligada a la crisi econòmica i d’enfortir el nostre autogovern per enfortir la nostra societat. També deixava clars els principis
d’aquesta Catalunya enfortida: la cohesió social en un país en construcció demogràfica i
social, la unitat política, la cooperació pública
i privada, la creativitat com a motor de l’economia i la societat i la nostra fortalesa com a
poble. La nostra capacitat d’influència.
Si mirem enrere –2, 5 anys– els socialistes n’hem de fer una valoració positiva. En
el sentit que han suposat canvis de les polítiques socials, que s’han vist reforçades. També
perquè s’han orientat les polítiques públiques
a un increment significatiu de la inversió i
per la vertebració del territori – les xifres són
tossudes i clares: la inversió per habitant ha
pujat ( ha passat a 365euros/persona a 715euros/persona ), el nombre de construcció d’escoles també (100 noves escoles cada any ), els
recursos disponibles per invertir en infraestructures han passat de 5.000 euros a 11.000
euros–; més projectes de la llei de barris per
arribar fins a 100 al llarg de la legislatura; política pública d’habitatge...
Han garantit, per altra banda, la seguretat
i la justícia fent real la dita del Govern mestres,
metges i mossos amb la finalitat de tenir serveis
educatius, de salut, públics i de qualitat. Serveis que cerquen reforçar la nostra seguretat
en el sentit ample (Mossos, Bombers, programes de seguretat a les carreteres, seguretat
per les dones que pateixen violència, més
jutjats...).
Per tant, el futur és enfortir Catalunya i
la seva cohesió social i econòmica. Amb dos
reptes transcendents per a Catalunya i la seva
gent, però també per la credibilitat de la política i els governants: el finançament i la llei
d’educació .
Ens hi juguem molt, amb aquestes dues accions polítiques que no podem deixar d’abordar amb èxit. Perquè ambdós temes necessiten una adaptació a la nova realitat. Un encaix
nou per un país que canvia . Una readaptació
i redefinició per continuar essent, en el futur,
un país amb nous paradigmes.
S’acaba l’any. En continuarem parlant. No
tinc cap dubte que avançarem amb èxit en
aquests dos reptes. El país i la ciutadania s’ho
mereixen.