Uns ens anomenats comarques

Diari
Dimecres, 7 de desembre de 2011
24 OPINIÓ
Tribuna
Uns ens anomenats comarques
de terres en ella compreses», entre les
quals hi havia el Camp de Tarragona. Els
primers mapes del país també recollien
aquesta toponímia comarcal, l'origen de
la qual seria medieval i s'explicaria per
l'afany deies persones de denominaries
PROFESSOR DE
coses i designar amb un nom propi terriGEOGRAFIA. URV
toris específics diferents dels que els rodejaven.
La idea que uns territoris s'anomena de les administracions que aquests nessin comarques, coincidint o no amb
dies ha estat posada en qüestió ha els criteris d'alguns historiadors,
estat la comarcal. El tema és inte- geògrafs i naturalistes de l'època moressant perquè durant anys la maj or part derna i contemporània, va ser cosa dels
dels partits polítics van reclamar una ad- federals, recollida posteriorment
,, •"
ministració comarcal i ara que els pressu- pel catalanisme conservador a les
postos minven, s'alcen veus reclamant- seves Bases de Manresa. Valentí
ne la desaparició. Possiblement, si aques- Almirall, el 1886, proposava que
ta administració va ser creada, seriaperquè si Catalunya havia de ser un ess'esperava que complís amb els objectius tatfederaldins d'Espanya, aleshoprojectats, per fer bonic i establir uns res les províncies eren massa
quants llocs de treball no calia haver-la grans com a entitats adminisestablert. I, si el que passa és que no fun- tratives i calia fer una divisió
ciona a plena satisfacció dels seus usua- més nombrosa, semblant als
ris, especialment els municipis, alesho- comtats nord-americans, perres el que caldria és una bona reforma, què així creia «més hi guanyaperquè aquesta administració fos el màxim ran les llibertats, i més interesd'eficient amb el mínim de cost possible. sarà lo comú dels ciutadans en
Abans d'entrar en les funcions de les la marxa de la cosa pública».
comarques i dels seus governs, cal preci- Posteriorment el catalanisme
sar que són aquestes divisions internes polític anà rebutjant la idea de
de Catalunya. En primer lloc les comar- la divisió en províncies, no pas
ques no van ser una divisió administrati- pel paper més gras o magre que
va fins l'any 1936 i va durar ben poc. An- fessin les diputacions, sinó per la
teriorment mai no havien existit com a figura antipopular del governador civil,
administració, la qual cosa no vol dir que que era qui multava, reprimia i castigano fossin uns terriva moltes de les matoris, diferenciats dels
nifestacions i proclaveïns, des del punt de Durant anys la major part
mes que demanaven
vista del paisatge i de
més drets i llibertats.
L'Assemblea de La
l'economia.
dels partits polítics
Pere Gil, un il·lusHavana del 1928, imtre jesuïta reusenc, van reclamar una
pulsada per Francesc
va escriure cap a l'any
Macià, va proclamar
1600 una geografia administració comarcal
l'abolició de les prode Catalunya, i tal
víncies i la seva subscom ho feren altres
titució per les comarautors d'aquelles èpoques, especificava ques. A la seva llista en sortien 40, alguque tot el país podia dividir-se en «vint y nes de les quals avui en dia encara no ho
set parts, ò climas, ò comarcas ò partidas són. Iniciada la II República és quan es va
JOSEP
OLIVERAS
SAMITIER
U
de les províncies. En fer que tots
els pobles del partit judicial quedessin connectats
amb la capital que és on hi havia
el jutge, fiscal, advocats, la presó,
el notari, i molts altres serveis, quedava clar que allà s'establiaun mercat més
potent que el d'altres viles que no van
esdevenir capital. Els partits judicials, amb
endegar el procés de unes poques excepcions, s'havien conformar una ponència figurat sobre les antigues, comarques
per estudiar quina ha- geogràfiques i històriques, i les noves
via de ser la divisió ad- comarques ho feien sobre la base dels
ministrativa de Catalu- partits judicials. La proposta de divisió
nya, tasca que s'encarregà comarcal com a delegacions de la Genede dirigir el geògraf Pau Vila.
ralitat aprovada per la Ponència no va
Aquest que era una persona extrema- interessar la mateixa Esquerra Republidament assenyada, va demanar orienta- cana per qüestions merament electocions concretes sobre la finalitat de tal rals, i van ser les circumstàncies d'orgadivisió que mai no se li van donar, i va es- nitzar-se per la guerra que van oficialittablir uns principis de treball, sent el pri- zar la nova divisió.
mer la conveniència de dividir CataluL'Estatut del 1979 estructura l'organya «en el menor nombre possible de de- nització territorial de Catalunya en mumarcacions, a fi de no multiplicar les nicipis i comarques compreses en prodespeses d'administració i de govern». víncies, i no serà fins al cap de set anys
La nova divisió havia de ser ajustada que es planteja el debat de l'organitzaales necessitats del moment, i quan ana- ció comarcal al Parlament, però ara la
litzaren el funcionament real del país i comarca quedarà establerta com a ens
especialment els mercats, es trobaren local per servir d'element potenciador
que la geografia humana de Catalunya de la gestió dels municipis, i aquest és el
havia estat reconfigurada pels partits tema que deixarem per a una propera Trijudicials creats el 1834 com a subdivisió buna.
LINEA ABIERTA
El desaire
LORENZO SILVA
Escritor
ara algunos, y no se privan de decirlo, resulta óptima la situación
actual del mercado cultural en España: con una industria y un comercio
que se desangran, unos consumidores
que se sirven a placer yen función de sus
escrúpulos en dispensarios irregulares
y unos autores y editores que ven burlados sus derechos hasta el punto de que
se reducen a algo retórico que solo respeta quien quiere. Alos defensores de este modelo, llamado de «cultura libre», les
parecerá muy bien que un Gobierno se
P
vaya a casa sin haber hecho nada por cambiar las cosas.
Unoyano sabe si queda alguien a quien
le parezca que esa situación, aparte de anómala (no hay otro espacio de intercambio de bienes y servicios donde los consumidores puedan servirse gratis del
producto puesto en circulación por empresarios y trabajadores a los que no se
retribuye), tampoco es óptima. Pero
pueden señalarse algunos indicios que
abonan esa tesis.
En primer lugar, porque la disponibilidad ilimitada de productos culturales costosos puede explicarse de forma
transitoria por el aprovechamiento de
lo producido antes, con arreglo a un modelo diferente, pero resulta dudosamen-
te proyectable a un futuro en el que no
cabe esperar que la gente regale su trabajo y dilapide su inversión.
En segundo lugar, porque favorece a
quien no premia el esfuerzo ajeno,y penaliza, o trata como idiota, a quien sí se
aviene a ese reconocimiento. En tercer
lugar, porque agarrota las iniciativas empresariales encaminadas a generar una
oferta de calidad más asequible. ¿De qué
sirve bajar los precios si todo es libremente apropiable a coste cero?
La industria cultural, con el advenimiento de la revolución digital, debe
cambiar su modelo, y mucho. Pero, ¿qué
industria puede funcionar el término de
absoluta inseguridad jurídica? En este
sentido, la llamada ley Sinde, abortada
la semana pasada, era insatisfactoria.
No afrontaba la regulación integral de
la propiedad intelectual en el espacio digital. No tocaba un Código Penal obso-
leto que no recae sobre nadie, por vincularse a la copia con ánimo de lucro, cuando el problema no es que alguien copie
algo (eso es inocuo) ni que se lucre (eso
es accesorio), sino el sabotaje del mercado cultural consistente en desarrollar
plataformas que lo adulteran e impiden,
sea cual sea el interés (que siempre lo
hay).
Al incendiario forestal no se le mira si
se lucra o no: ha destruido un bien del
común, con eso basta. Lo que propuso
la ministra, colado en una disposición
adicional, era un parche. La desairó su j efe entoncesylahadesairado ahora,tirando el reglamento a la basura. Pero el desaire va más allá de la ministra.
Los desairados, con estos tres años
perdidos, somos los que creemos en un
mercado cultural legítimo, y más justo
y eficiente, para creadores y consumidores.