Marta Cardona Ferran Torrent Iolanda Batallé Joan Daniel Bezsonoff

OTROS
TÍTULOS
PARA EL OTOÑO
LA VANGUARDIA 35
CULTURA
DOMINGO, 28 AGOSTO 2011
Sílvia Soler
Una familia numerosa se
embarca en el Perla del
Mediterráneo en Un
creuer fora de sèrie
quizás el tercero– de nuestra industria editorial: Cabaret Pompeya (Edicions 62), título con el que
ganó el premio Sant Joan Unnim
2011. Por su parte, el subinspector de la guardia urbana de Figueres Agustí Vehí continúa su carrera literaria con Quan la nit mata
el dia (La Magrana, septiembre),
que se abre con el cadáver del delegado de la Falange en Figueres,
Juan Antonio Hinojosa, aparecido en su cama, una noche de
1958, medio desnuda y con una
cruz de madera y metal clavada
en el cráneo.
En la Catalunya Nord –o la
Francia del sur– trabaja, inexpugnable al desánimo, un escritor en
catalán, cercado por los grandes
nombres de la literatura francesa. Es Joan Daniel Bezsonoff
(Perpiñán, 1963), que, con La melancolia dels oficials (Empúries, 8
de septiembre), se remonta a
cuando Francia luchaba por conservar Argelia. Ironía y espionaje, de Argel a París y de Tánger a
Frankfurt. También tendremos
Branko, el dàlmata (Edicions de
1984, octubre), debut de Rafel Bernabeu (61 años), que ambienta la
acción justo antes de la última
confrontación bélica balcánica.
Isidre Grau (Cerdanyola,
1945) ha preferido perderse en
los meandros del amor contemporáneo. Y, así, en Els amants volàtils (Proa, 22 de septiembre) vemos a un escritor que recibe un
curioso encargo de su vecina:
Perejaume
Pagèsiques es la pequeña joya
con que nos obsequia el pintor,
aquí en su faceta de poeta
que novele una aventura amorosa que ella ha tenido, con desengaño final incluido.
El diplomático Carles Casajuana (San Cugat, 1954) publica Un
escàndal sense importància (Columna, 22 de septiembre), donde
un importante abogado de Barcelona sufre un chantaje por una foto donde aparece desnudo al lado
de una joven latinoamericana.
Iolanda Batallé (Barcelona,
1971) tiene una doble vida. De
día, hace de editora en La Galera
y, no sabemos cuándo, escribe naG U E R R A F R A N C ESA EN A RG EL
Bezsonoff viaja con
su ironía al conflicto
bélico entre Francia
y los argelinos
rrativa. Ahora nos ofrece El límit
exacte dels nostres cossos (Àmsterdam, versión castellana en Gadir). La primera parte habla del
amor y el desamor, incluso del
sexo. La segunda es una crítica
despiadada de nuestro mundo laboral. Y Marta Cardona (Montcada i Reixac, 1928) publica Una història particular (Angle), su segunda novela, donde recorre la historia de la familia Salvans a partir
de la casa que construyeron en
Reixac, entre los años 20 y 40.c
LEA LOS PRIMEROS CAPÍTULOS DE
SEIS DE ESTOS LIBROS EN
www.lavanguardia.es/cultura
Marta Pessarrodona
La propia autora, Premi Nacional
de Literatura 2010, ha
seleccionado sus mejores relatos
en (Quasi) tots els contes
Xulio Ricardo Trigo
El port del nou món
novela la construcción
del puerto barcelonés
Ferran Torrent
Así empieza ‘Ombres en la nit’
“Hi ha destins que no
hauries pogut imaginar i
vides impossibles de somiar.
Santiago Cortés venia d’un
malson: Dachau. Ben mirat,
el seu malson tenia l’origen,
en part, fins i tot abans de
nàixer. Era gitano i valencià,
havia militat al Partit
Comunista espanyol, era
l’any 1947, era, si fa no fa,
incompatible amb la vida. Si
escorcollava en la memòria
tan sols trobava un bon
succés. De família indigent,
es veié obligat a treballar
des dels deu anys. Va aprendre l’ofici de fuster amb el
senyor Antoni Sospedra, republicà fervorós, gràcies al
qual arribà a ser un bon
ebenista, i justament això
li evità la mort. Es féu útil
per als nazis, i, a més, en
el recompte macabre de
l’extermini, els gitanos estaven un graó per sota dels
jueus.
Activista comunista als
dèsset anys, s’exilià a França
poc abans d’acabar la guerra
espanyola (...)”
Joan Daniel Bezsonoff
Así empieza ‘La melancolia dels oficials’
“Una nit, vaig somiar que
anava a l’infern. En un passadís d’hotel interminable, un
hotel gairebé soviètic, topava
amb el general De Gaulle,
que només portava calçotets
groguencs. Li vaig dir:
—Mon general, ja us heu
mort i no us puc matar. Em
sap molt de greu. Vós sou el
pitjor canalla de tota la història de França, el papa dels
mentiders, l’emperador dels
perjurs.
Em vaig despertar, content, i vaig trascolar vodka...
Fins al 1959, vaig admirar el
general De Gaulle amb un
entusiasme adolescent. Quan
vaig comprendre massa tard
que sempre havia mentit,
vaig decidir de matar-lo...
La història m’ha vençut.
Van empresonar els meus
millors companys. El general
perjur es va morir mirant
la televisió. La força dels
esdeveniments m’ha aspirat
com l’evacuació d’una dutxa,
però no he oblidat res. Res.
Tot va començar a Alger el
1957 (...)”
Marta Cardona
Así empieza ‘Una història particular’
“La carretera de la Roca del
Vallès era molt poc freqüentada en aquells temps; era estreta, amb moltes corbes, i anava
fent via més o menys seguint
el curs del riu Besòs. Vorejava
les vernedes per una banda i
per l’altra la base de la serralada de Marina. Allunyant-se de
Barcelona, deixava enrere
Sant Adrià, Santa Coloma i,
més amunt, Montcada.
El doctor Salvans conduïa
el cotxe per aquesta carretera,
sense anar a cap lloc determinat, només per provar com
anava el seu nou Ford. A ell la
ciutat no el satisfeia, mentre
que el camp l’encisava. Un
auto, encara que nou, als anys
vint no corria pas gaire i es
podia admirar el paisatge: el
massís de les Maleses, amb els
boscos baixant fins al peu de
la carretera; el pla del Vallès,
amb el Montseny a l’horitzó.
No hi havia trànsit, en
aquest camí, però per si
n’hi hagués la ruta es bifurcava formant una illa en forma de peix, amb arbres
creixent-hi (...)”
Iolanda Batallé
Así empieza ‘El límit exacte dels nostres cossos’
Senyoria Cabré. El
escritor, este verano, en
su estudio, ya entregado el ‘Jo confesso’
GEMMA MIRALDA
“El dependent de l’adrogueria armènia és libanès i sempre em mira. Avui m’he adonat que quan el veig sento
una certa excitació sexual.
Mai vaig sola a la botiga, sempre m’acompanya el Boy. Hi
anem cada setmana perquè
ens agrada l’arròs llarg que
tenen, els cogombres, el formatge de Feta i les olives
negres. Fem amanida grega
els dissabtes i ens dura f ins
dimarts al vespre.
Com cada vegada, aparquem just a l’entrada i
aquest cop, mentre surto del
cotxe, comento amb una certa inseguretat:
—Boy, el dependent dels
formatges i les olives negres
em fa una mica de por.
—Per què? —pregunta el
Boy des de fora el cotxe.
—Perquè crec que se’m vol
follar —dic mentre tanco la
porta i penso que no sé per
què he dit el que acabo de
dir.
—Que em vols tocar els
collons o què? No diguis tonteries! (...)”