RESUM INTERVENCIÓ: Sra. Mercè Caso

RESUM INTERVENCIÓ: Sra. Mercè Caso
Taula Rodona: Les conseqüències de les mancances en la infància vistes des de diferents
prismes.
Participen: Sra. Mónica López, Sr. Jordi Pou i Sra. Mercè Caso.
Propostes i Reflexions pel diàleg, Sra. Maria Truñó.
CRISI ECONÒMICA I PROCESSOS DE REGULACIÓ DE LA RUPTURA FAMILIAR.…
I ELS MENORS QUÈ?
-
Unes dades estadístiques
Es parla molt que la crisi econòmica ha produït una disminució de l’iniciï del processos judicials dirigits a
regular la ruptura familiar. El passat 19 de setembre de 2011, l’INE –l’ Institut Nacional d’Estadística- va
publicar dades rellevants sobre aquesta qüestió:
 A l’any 2010 es van produir un 3,9 més dissolucions matrimonials que l’any 2009. Des de l’any
2001 s’havia anat produint un lleuger increment de les ruptures que va tenir la seva màxima
expressió a l’any 2006 a conseqüència de la llei 15/ 2005 que va suprimir el divorci i la separació
causal i va alleugerir els tràmits. Però des d’aquell moment, durant els anys 2007, 2008 i 2009 el
nombre total va anar disminuint, fenomen que es va vincular a la crisi econòmica que impedia a
les famílies assumir la nova situació.
 Augmenten els divorcis – suposen un 93,3% de les ruptures matrimonials- i disminueixen les
separacions que suposen un 6,6%, i les nul·litats que només comporten un 0,1.
 Augmenten també les dissolucions consensuals que passen a un 67,7% en front el 64,6% de l’any
2009.
 Disminueixen els divorcis que venen d’una separació legal prèvia ja que al 2010 van ser un 13,3
dels divorcis, en front el 17,1 % del 2009
 Augmenta també lleugerament l’edat en la que s’inicia el procediment: l’edat mitjana de les
dones és de 42,0 anys per l’any 2010, mentre que per l’any 2009 era de 41,9. Pels homes l’edat
mitjana va ser de 44,6 a l’any 2010, mentre que per l’any 2009 era de 44,4.
 Majoritàriament les dissolucions matrimonials es plantegen pels dos cònjuges espanyols (un 86,2
%), tot i que s’ha incrementat lleugerament els processos iniciats quan un dels dos és estranger –
8,9 per l’any 2010 i 8,4 per l’any 2009- i també quan tots dos són estrangers – 4,9 per l’any 2010 i
4,4 per l’any 2009.
 La durada mitjana dels matrimonis dissolts a l’any 2010 va ser de 15,5 anys, dada lleugerament
inferior a la observada en 2009.
 El 57,2 % dels matrimonis dissolts tenia fills i d’aquests, el 48,5% només tenia fills menors d’edat,
el 3,8% només fills majors dependents i el 4,8 fills menors i majors dependents.
 Al 57,1% de les ruptures es va assignar una pensió alimentària. Aquesta pensió s’imposava pagar
al pare en un 87,5 %- en canvi el 88,7 % de l’any 2009- a la mare en un 5,0% - l’any 2009 un 5,3%i a tots dos en un 7,– l’any 2009 va ser un 6,0%.
 La guarda dels fills es va atribuir a la mare en un 83,2%, xifra molt similar a l’any anterior on es va
atribuir en un 84%. La guarda al pare es va atribuir en un 5,7 % l’any 2010, mentre l’any 2009 la va
tenir un 5,6. La guarda va ser compartida en el 10,5 % dels casos – una mica més que en l’any
2009 on es va concedir en un 9,7 %. El 0,6 restant es va atorgar a institucions o tercers.
 La pensió compensatòria es va atorgar en un 12,2% dels casos –xifra inferior que l’any 2009 on es
va concedir en un 13,2%- . En 9 de cada 10 casos aquesta pensió va ser pagada pel marit en
interès de la muller.
 El procediment es va iniciar de forma consensual en un 47,9 % dels casos – més que l’any 2009
amb un 45,5%-. I en relació a les demandes contencioses encara són les dones qui inicien els
tràmits – un 32,5 % l’any 2010 i un 30,1% l’any 2009- mentre que els homes ho fan en un 19,6%
l’any 2010, menys que l’any 2009.
 El nombre de dissolucions por habitant a Espanya també s’ha incrementat – un 2,35 l’any 2010
mentre que era un 2,27 l’any 2009; i la comunitat autònoma amb més important nombre de
dissolucions per habitant és Catalunya – amb 20.854 dissolucions i un percentatge de 2,78 per
cada 1000 habitants.
-
Els efectes del divorci sobre els fills
Tal com diu la Doctora Lola Aguilar Redorta en la seva ponència pel CGPJ “Los efectos de las rupturas en
los hijos: aspectos a considerar para valorar el interés del menor”, els efectes del divorci no tenen perquè
ser negatius quan comporten posar fi a una relació familiar en la que predomina el conflicte per passar a
una altre situació on els seus membres es poden relacionar i viure de forma harmoniosa. Com recorda
Jaume Funes a “El Lugar de la Infancia. Criterios para Ocuparse de los niños y niñas de hoy. Ed. Grao
2008”, si ja existien dificultats o carències educatives, la inestabilitat de la crisi és probable que les
aguditzi. Si sumem els problemes econòmics, els fills o filles possiblement es veuran relegats. Que es
prioritzi la subsistència és absolutament comprensible però cal que l’entorn públic estigui en contacte
amb la situació per evitar que la percepció de marginació incrementi el seu patiment i la pèrdua de
l’autoestima.
Des de la perspectiva dels jutjats es pot observar que la situació del menor després de la ruptura familiar
depèn de diferents factors:
 Tipus de relació entre la parella i de cadascun dels progenitors amb els fills abans de
produir-se la crisi;
 Característiques del conflicte entre la parella –motivacions, durada, mode de resolució,
compliment dels pactes o resolucions…;
 Interpretació del fill sobre el conflicte i participació en el mateix;
 Dinàmica de presentació i integració amb els nous grups familiars;
 Superació del dol per banda dels adults i respecte vers l’altre i les seves circumstàncies;
 Canvi d’estatus econòmic;
Però la crisi econòmica està tenint un ressò directe que podíem veure en els següents elements:
a) Atenció concentrada en els efectes econòmics;
b) Increment de les peticions de guarda – compartida o exclusiva- des d‘una percepció molt
econòmica ateses les conseqüències que sobre la pensió alimentària i sobre l’atribució de l’ús de
l’habitatge té aquesta figura.
c) Empitjorament econòmic real, fet que dificulta la fixació de pensions alimentàries i el seu
pagament.
d) Pèrdua del nivell de vida – impossibilitat de mantenir activitats extraescolars fins i tot d’activitats
necessàries des de l’àmbit acadèmic (excursions, classes de reforç…)
e) Pèrdua de l’habitatge i integració en nuclis familiars ja definits. L’estudi “Individualització i
Solidaritat Familiar” elaborat per la Universitat Autònoma de Madrid i dirigit pel Doctor Gerardo
Meil destaca el trencament de la tendència a la individualització i un reforçament de la solidaritat
familiar. En aquests moments dues de cada tres famílies amb fills de menys de tres anys reben
ajuda per part d’altres familiars, especialment dels avis. Encara que hi ha un canvi d’actitud en els
joves i la majoria coincideix que no és desitjable sobrecarregar als avis, de forma que el seu ajut
es percep com ajuda d’emergència, la realitat es que el percentatge d’avis que cuiden al seus nets
ha augmentat més d’un 10% des de 1993.No hi han dades concretes però el retorn al domicili dels
pares després del trencament és un fenomen cada cop més estès atesa la pèrdua de l’habitatge
familiar o la impossibilitat de fer front a un lloguer. Tot hi així cal destacar que un percentatge
important de persones no té a qui recórrer. La situació és especialment complicada en els nuclis
monoparentals així com en el grup de gent gran.
f) Invisibilitat dels menors en temes de violència de gènere. L’esforç públic s’està concentrant en les
dones però s’està deixant de banda les necessitats assistencials dels menors que han viscut en un
entorn de violència. Els nens, nenes i adolescents que han copsat aquesta situació, encara que no
hagin rebut personalment els cops, crits o denigracions, són també víctimes de la violència.
Qualificar-les d’indirectes provoca el seu oblit.
-Algunes propostes concretes
Recollint algunes de les propostes que Save the Children acaba de remetre al govern espanyol caldria
demanar:
1. Recolzament de les famílies, tant amb ajudes econòmiques com afavorint la conciliació laboral.
No serveix de res declarar el desemparament d’un nen perquè els seus pares no l’atenen perquè
no tenen recursos sino se’ls ajuda a trobar una font d’ingressos al mateix temps que se’ls ofereix
el complement educatiu i de temps en l’atenció de l’infant.
2. Promoure la parentalitat positiva (educar en valors, aprofitar el temps sense feina per aprofundir
en la relació parental, informació i accés a la mediació, rebuig total a la violència com a forma
educativa, …)
3. Promoure la separació madura (autoresponsabilització de la situació, superació del dolor
emocional, priorització de les necessitats dels fills, capacitat negociadora…)
4. Protegir als nens i nenes contra la violència, l’abús i l’explotació. Aproximar figures a les que els
nens i nenes puguin tenir accés davant l’abús. Reivindicar i dignificar el paper del tutor, del
educador de carrer, del treballador social….Modificar la llei de violència per integrar mesures
específiques que reconeguin el ser estatut com a víctimes.
5. Garantir el dret dels nens i nenes a ser escoltats en condicions adequades a la seva maduresa i
circumstàncies. Promoure l’aplicació de protocols d’intervenció amb menors.
-Unes reflexions per fer-nos pensar
"En el actual contexto económico y financiero, en España y en el resto del mundo, se están
produciendo recortes presupuestarios que afectan de manera directa a la realización de los
derechos de los niños y las niñas. No pueden ser lo más afectados por una crisis de la que no son
responsables, por el contrario, creemos que invertir en la infancia puede contribuir a un mayor
desarrollo y a conseguir una sociedad más próspera para todos. Para ello, es fundamental incluir a
la infancia en el debate social y en la agenda política" (Yolanda Román, responsable de Incidencia
Política en Save the Children 2011).
“Lo que más importa sobre el bienestar psíquico de los hijos no es el tipo de familia, sino la cualidad
de la vida familiar” (Golombok,2006)
“Cuando hemos de tomar una decisión en el ámbito educativo, protector, familiar o judicial y lo
hemos de hacer teniendo en cuenta ese interés superior deberíamos tener en cuenta los siguientes
aspectos:
1- Nunca se justifica que nuestras decisiones les causen daños afectivos, morales o padecimientos
psíquicos evitables. Si realmente no son evitables, tenemos la obligación de paliarlos, de
ayudarle a gestionarlos, de no dejarlos inmersos en la perplejidad de sentirse agredidos sin
saber por qué. Nuestra impotencia por no poder tomar decisiones mejores no debe traducirse
en sufrimiento, en soledad. No debemos trivializar su sufrimiento ni actuar con lógica adulta
pensando “el tiempo todo lo cura”. Debe preverse que alguien esté cerca para ayudarle a
entender lo que siente o para recomponerle relaciones de amistad o afecto que pueden verse
afectadas.
2- Hay que evitar que vivan aquello que no les corresponda vivir; no hay que tomar decisiones que
los “adulticen” o los infantilicen;
3- Hay que tomar medidas que faciliten la construcción o preservación de vínculos y ello teniendo
muy en cuenta su perspectiva, y no la perspectiva del adulto (la relación con el agresor, la
relación con los padres biológicos en caso de adopción, la relación con las personas que han
convivido en nuestro entorno pero con los que no mantenemos vínculos de parentesco);
4- Debe valorarse el entorno social y educativo del menor al tomar una decisión y no sólo el
entorno familiar;
5- Las medidas deben tender no sólo a valorar dónde el menor está más protegido sino donde se le
va a favorecer su autonomía; se le enseña a gestionar su propia vida;
6- Las medidas no deben tender tanto a solucionar conflictos sino a buscar entornos que les
permitan gestionarlos;
7- Los niños y niñas y adolescentes tienen derecho a ser escuchados y ello significa que tienen
derecho a poder comunicar lo que sienten, qué piensan, qué viven, cómo se ven afectados por
los cambios. Pero es imprescindible que el menor tenga una madurez suficiente para poder
expresar tales emociones y que el adulto que le escuche posea las habilidades suficientes para
no dañarle, generar un clima de confianza y de tranquilidad, transmitirle que la decisión recae
en los adultos, entender “todo” lo que dice y lo que no dice.
8- Hay que darles tiempo suficiente para entender la situación y los cambios que se producen. Hay
que ayudarles a integrar a las nuevas figuras – a darles incluso nombres- y sobre todo a sumar
vínculos afectivos sin que ello implique deber ceder los antiguos.( FUNES ARTIAGA, Jaume. El
Lugar de la Infancia. Criterios para Ocuparse de los niños y niñas de hoy. Ed. Grao 2008)
Mercè Caso i Señal
Barcelona, setembre de 2011.