Com viure de l`snowboard?

Reportatge
Fidel Alonso
Snowboarder
“Les marques no necessiten
un noi irresponsable”
Adrià Julià, Atomic
Responsable de màrqueting d’Atomic
Rider: Marc Bajona
“L’important no és el sou, sinó
demostrar a l’empresa el que
ets capaç de fer”
Com viure
de l’snowboard?
Et passes el dia donant-li a la planxa,
ratllant-hi la sola per les baranes,
marcant les millor maniobres al migtub o volant tocar el de salts. T’has
! Celes Piedrabuena
D’ençà de l’existència del surf de neu molts han estat els
riders que s’han fet aquesta pregunta, però no tots li
nal que portàvem amb Oxigen. Vaig començar amb el
tema del test i després ja organitzava edeveniments
feia promocions, i escollia un equip de corredors, fent
clínics, sortint a vendre, obrint botigues noves i el treball de màrqueting es va estendre a la línia de l’esquí.
Quins consells donaries a la gent jove que volgués
seguir les teves passes?
S’ha de començar amb humilitat, des de baix. L’important no és el sou, sinó demostrar a l’empresa el que ets
capaç de fer, i que totes les accions promocionals o de
màrqueting que sàpigues ajudin també a vendre el producte que la marca vol potenciar. Que et sentis útil i
aportar idees fresques. També has d’estudiar molt i
estar molt al dia de tot el que passa al món de la neu.
Si en un sector com el de la neu estàs dos anys fora,
estàs fora de joc, i això no només passa per conèixer el
que passa a Espanya, sinó també pel que passa a altres
països amb una cultura de neu molt més forta.
I el contacte amb les marques?
A banda d’escriure en algunes revistes vaig començar a
trucar a les portes d’algunes marques. Em vaig tirar a
la piscina, però vaig tenir més sort que si hagués anat
cions públiques i com a surfista ja van decidir a donarme tot el material, i d’aquí ja vaig passar a parlar
directament amb les marques. Em vaig moure molt. A
partir del Tejón Jibbing Festival alguns fotògrafs em van
a qualsevol altra empresa dedicada al món de la comunicació o el màrqueting, ja que coneixia el sector. I fa
dotze anys les marques buscaven gent que tingués uns
demanar fent algun check out per alguna revista. Me’n
vaig anar a viure a Cerler, a fer de monitor de surf i
coordinador de grups escolars a l’estació.
certs estudis i conegués el surf de neu. Vaig començar
a treballar amb Contorn, que em va donar una gran
oportunitat de conèixer el sector a Espanya, i després
I el contacte amb les marques?
Em vaig moure amb les marques dient-los el que jo els
podia oferir i el que elles em podien donar. Veia que en
vaig entrar a Amer Sport, amb Oxigen i Atomic, i ja
porto set anys. Treballant a una empresa com Amer,
que és multinacional, també creixes, i m’he pogut posicionar dins de l’empresa. Vaig començar a Atomic tre-
aquest món hi havia un gran buit, que era massa estil
de vida i poca disciplina en l’esport. Actualment tinc
dotze patrocinadors, i tinc el detall de conservar el primer que va apostar per mi, la botiga Daktak. A partir
d’aquí vaig tenir Quiksilver. La marca vol vendre el producte. Necessiten un bon esportista, i no un noi que
fumi i que no es presenti a les competicions
ballant a l’hivern fent test de material. Anava per les
diferents estacions promocionant les planxes que havíem de vendre, i al mateix temps recolzava els venedors
de la marca, anant a veure botigues i assessorant-los.
També feia alguna competi amb diferents promocions.
Quins consells donaries a la gent jove?
seva experiència, el seu tarannà dins d’aquest sector, i
sona amb dos dits de front, tens unes bones maneres i
qui sap si el dia de demà vosaltres podríeu ser els pro-
Tot això va ser amb Oxigen, que vam estar treballant
portar un vídeo perquè vegin com surfeja, que els digui
no se’t dóna malament la planxa pots arribar a fer de la
tagonistes d’aquest article.
tres anys i va funcionar molt bé. Després vam passar a
que amb la seva imatge i la seva capacitat de relacions
Atomic i vam agafar la inèrcia de tota l’acció promocio-
públiques, els pot portar gent.
sort i dedicació el surf de neu podria
han trobat la resposta adequada. Nosaltres creiem, i
l’experiència així ens ho demostra, que si ets una per-
passar a ser una de les teves principals fonts d’ingressos, per no dir-ne
la principal?
teva passió la teva professió o, si més no, aquesta pas-
parat a pensar que amb una mica de
sió pot arribar a aportar alguns calerons a les butxaques i, en el pitjor dels casos, a evitar que en surtin.
Hem parlat amb uns quants amics, perquè expliquin la
Adrià Julià segueix tenint la mateixa cara de nen que
tenia fa set anys quan va començar en aquest món,
però la marca de la màscara damunt del rostre és més
profunda. Gràcies a uns amics del col.legi va tenir el seu
primer contacte amb el surf de neu. Va acabar els estudis i va tenir la sort de picar a la porta correcta i fer les
accions adequades en el moment oportú, tant que avui
és el responsable de màrqueting i comunicació de totes
les marques del grup Amer.
Com vas començar en el món de la neu?
La meva família no anava a la neu. Va ser una cosa entre
amics d’EGB. Ells s’hi dedicaven i em van portar a provar-ho. Ells van fer de monitors a Boí fa dotze anys. Em
deixaven el seu material i jo ho provava. El que passa és
que jo no m’hi volia dedicar al cent per cent. Jo em volia
centrar en els meus estudis de BUP i COU, i després fer
els de comunicació i publicitat. Cada cop vaig anar aprenent més de surf de neu, acabant la meva carrera i
mirant de compaginar ambdues coses. Com que el món
laboral sempre ha estat tant complicat, en el món de la
publicitat tens dues opcions, entrar en una empresa
gran, tot i que si ets jove és complicat, o buscar-te la
vida per una altra banda. Vaig començar a escriure en
revistes del sector de la neu. Em vaig anar introduint en
el sector. Els meus amics de Boí competien, i jo coneixia els corredors. També treia alguns diners donant
algunes classes a Boí. De mica en mica em vaig dedicar
al món de la neu des del que havia estudiat.
Una botiga s’hi va fixar i d’ençà fins ara el cicló Fidel
Alonso no para. Col.labora amb diferents revistes, té la
seva web, té més patrocinadors que adhesius la carpeta d’un adolescent, organitza diferents camps, treballa
per algunes estacions i, tot plegat, pot viure del que
més li agrada: el surf de neu.
Com vas començar en el món de la neu?
Vaig començar gràcies a un viatge de l’institut a Cerler.
Jo venia del món del monopatí, ja hi porto 18 anys, i ara
fa vuit anys que vaig provar el surf de neu i des d’aleshores hi estic enganxat. Vaig arribar a jugar professionalment al futbol sala, al Fiat Torrejón, però va haver-hi
un moment en què em vaig veure realitzat i el surf de
neu em donava unes sensacions que m’agradaven. Quan
vaig aprovar el COU el meu avi m’havia promès que si
no m’en quedava cap m’obriria una llibreta amb diners,
i jo li vaig dir que em pagués un viatge a Suïssa, ja que
hi havia uns cursets amb els millors surfistes. Aquest
va ser el segon cop que vaig provar la planxa, i em va
canviar la vida. Això va ser el 1998. Els profes em
deien que se’m donava prou bé per no haver-ho provat
abans. L’any següent, gràcies a ells vaig aconseguir
material més econòmic, ja anava més a Navacerrada i
m’escapava als Alps, fins que ja ho vaig agafar com una
afició principal.
Com va anar el pas a la competició?
Anant a Navacerrada vaig conèixer a la gent de la botiga Daktak de Madrid, em deien que feia bé el surf i em
van dir que em donarien un patrocinador i que surfegés
per a ells, ja que així els portava clients. Al principi em
donaven planxes. A mesura que avançava com a rela-
02
Un nano s’ha de deixar veure per la botiga i els ha de
02
Francisco Javier González
Periodista i fotògraf especialitzat en surf de neu
“No tot és tant maco
com sembla”
Kim Gómez
Monitor Val d’Aran, excorredor de surf de neu
i promotor de K2
“Has de sentir la marca
com si fos teva”
Coneix el sector de la neu i del surf de neu com si fos
casa seva. Un bon dia va decidir anar-se’n a la Vall
d’Aran a provar sort i avui els seus coneixements van
a missa. Excorredor, va treballar a Copos, va ser un
dels primers a fer surf de neu i quan en parla encara
s’emociona.
Com vas començar en el món de la neu?
Vaig començar a fer surf quan gairebé no existia. Fa 17
anys. Em van portar una planxa d’Estats Units i me’n
vaig anar a la Val d’Aran. És important tenir una base.
No pots fer surf sense tenir una base prèvia, ja sigui
d’estudis o de base tècnica de l’esport al que t’has de
dedicar. Jo vaig començar entrant en una botiga de la
Val d’Aran, a Copos, perquè era l’estació i la botiga més
idònia per fer-ho. Jo venia de l’esquí. Quan anava
d’excursió als Alps o Andorra en autocar, que valia
1.500 pessetes en aquella època, veia un vídeo en que
sortien uns esquiadors i un surfer que s’escapava a tota
castanya dels esquiadors, i jo vaig dir que volia fer allò.
També vas competir, oi?
Vaig arribar a córrer tot el Circuit Ballantine’s des del
1992 fins al 1997. També vaig córrer, entre d’altres,
el Cointreau. Tot era eslàlom de bota dura. En aquella
època quan jo corria no hi havia el que hi ha ara.
Tenies amics a la Val d’Aran?
No coneixia ningú. En aquells anys a Baqueira no deixaven fer surf de neu. Aleshores, anava a Beret i pujava i
baixava caminant. Aquella temporada vaig aprendre. A
l’Era Escola no hi havia classes de surf, i quan ja vaig
aprendre bastant vaig començar a formar uns professors d’esquí. Jo els ensenyava a surfejar i ells m’ensen-
què jo les muntès perquè no sabien ben bé com anava
el tema del muntatge. Vaig fer classes i a l’escola em
donaven el vestit per surfejar per l’estació, perquè els
clients em veiessin. Va començar a haver-hi una demanda important de clients.
Què és el més important?
Tenir una preparació, ara hi ha bloc comú 1 i 2, i aleshores les proves d’accés es feien a Candanchú. És
important tenir un títol, i jo el tinc. A poc a poc, al donar
classes, vas d’estació a estació, i et van coneixent. Vaig
fitxar per una marca que es deia Freesurf, francesa
molt bona, que la portava Carlos Garcia Oliver. I a partir d’aquí van tenir una bona relació personal i comercial. Seguia donant classes, competia i feia de
promotor. Freesurf va desaparèixer i el Carlos va passar a Head, i a Head en aquella època no hi havia surf
de neu. Fa set anys va aparèixer Head Snowboard, i ell
em va trucar, perquè portés el departament. La meva
feina és la més divertida que hi ha per mi: promoció i
formació. Promocionar la marca. Sóc qui regala armilles, adhesius, qui deixa les planxes, qui posa pancartes, qui dóna pòsters, i a la vegada formo els grups de
venda, i desenvolupo el material.
T’agrada la teva feina?
És una feina molt dinàmica. T’ha de ser igual treballar
dissabtes i diumenges. I t’ha de ser igual fer 2.000
quilòmetres en quatre dies. O hi ets o no hi ets. O estàs
muntant carpes, organitzant festes o formant els
dependents d’uns grans magatzems, perquè no saben
què és un esquí o una planxa. És una feina divertida,
però de molta pallissa.
Dóna per viure tot l’any?
Jo només treballo a l’hivern, però un noi sí que podria
guanyar-se la vida, ja que gairebé totes les marques de
surf tenen un departament d’estiu, i altres sectors.
Crec que has de ser del món de l’esport.
cina. M’agrada estar a peu de pista, estar amb els
clients, veure col.leccions noves….
Creus que els joves poden guanyar-se la vida?
Crec que sí, tot i que al surf de neu hi ha una xacra que
és el friqui, aquell qui fuma porros. Les importadores
han de veure a qui agafen. Crec que això ha canviat una
mica, però un director comercial no se’n fia. El problema que tens és que si tu et dediques al surf no deixaràs
de ser el friqui, el que arriba tard. La teva imatge ha de
ser molt seriosa, puntual i dinàmica per demostrar a
l’empresa que no ets així.
Quins consells donaries a la gent jove que volgués
seguir les teves passes?
Has de començar com totes les feines, per baix. Per
ser practicant, evidentment, donar classes. Tenir una
relació amb les persones, i això t’ajuda quan vas a veure
al client a parlar amb soltesa del producte amb el client.
Col.laborar amb la teva marca, per veure si t’agrada el
món comercial. I si t’agrada, entrar al cent per cent, i
Francisco Javier González té 30 anys. Porta 16 anys
amb el surf de neu i el seu és un bon exemple a seguir
per aquells joves que els agradi ripar amb la planxa i tinguin inquietuds periodístiques.
Com vas començar en el món de la neu?
Vaig començar a esquiar als onze anys. Ara en tinc
trenta, però com que practicava i practico monopatí,
als catorze em vaig passar al surf de neu. Tant bon punt
vaig acabar el COU, la meva nota de selectivitat no
donava per estudiar la meva vocació: periodisme.
Aleshores me’n vaig anar un parell de temporades a
Sierra Nevada, amb 19 i 20 anys, a complir el meu
somni: surfejar a diari.
Què tal tornar als estudis?
Em va resultar molt difícil tornar a la dinàmica dels
estudis, a la dinàmica de la ciutat, sobretot després de
dos hiverns de somni. Vaig arribar fins i tot a tenir problemes d’ansietat. Finalment em vaig treure de sobre la
càrrega acadèmica en quatre anys. La meva motivació
ser conscient que has de sentir la marca com si fos
teva, i oblidar-te de surfejar per lliure. Si hi ha neu pols,
i et toca estar a una carpa t’has de fastiguejar. Has
va ser poder arribar a unir la meva vocació i passió:
periodisme i surf de neu.
Què recordes d’aquells inicis?
d’estar al peu del canó. Estar a l’estació, col.laborar
amb la botiga, per entendre la dinàmica de la neu. El
pas per la botiga és un pas que el 80% dels qui treba-
Recordo quan em van contractar a masdesqui.com, en
la que vaig començar de pràctiques, i al cap de poc
temps em van oferir crear masdesnowboard.com. La
llem en una importadora, ho ha fet.
Hi ha qui tant sols pensa en el material que li puguin
donar?
Perquè et donin has de demostrar. Primer has d’estar
meva pròpia web de surf de neu. En aquells anys de
cobertura de competicions vaig conèixer els meus
actuals companys de canalsnowboard.com, i al poc
temps en van fitxar per aquest projecte.
surfejant, que et vegin, i si un dia tens l’oportunitat que
una importadora et reclama o et vol fitxar, has d’intentar que aquesta importadora vegi que el benefici que
I la web va funcionar.
Després de molt treball i poques recompenses, ja que
Internet ha tingut cinc anys molt dolents a nivell publici-
t’ha donat per aquesta planxa el multipliqui per deu. On
estic jo hi ha planxes plenes de currículums i fotos. Però
l’important és la productivitat que pugui tenir aquest
tari, hem aconseguit sobreviviure gràcies al nostre treball. I aquí som. La poca remuneració es compensa amb
saber que treballes en el que t’agrada.
rider.
Veig que el tema de les fotos no t’apassiona?
Quins consells donaries a la gent jove?
Jo recomenaria a qualsevol jove que vulgui viure del surf
Els cedés i els currículums no serveixen sinó aportes
de neu que ho intenti. Que trobi allò que li agradi i que
sets. Les coses ens anaven sortint. Al principi em pagava jo el material, fins que arriba el punt en què estàs
Marc Bajona
Snowboarder, iniciador de Coliflor
“No hi ha res sense esforç”
Amb un grup d’amics va deixar Barcelona i va instal.lar
la seva residència a Boí Taüll. Va començar donant classes, després van crear Coliflor Snowboard i se’n va anar
amb la seva caravana fins a Grandavlira, on es passa
l’hivern i bona part de l’any. És el responsable dels
camps de Coliflor, el podràs veure per tot arreu,
col.labora amb revistes i, per exemple, s’ha responsabilitzat ja en dues ocasions de la rampa de Nivalia.
Com vas començar en el món de la neu?
Fa més de deu anys. Vam començar a Barcelona, just
quan començava, amb un grup d’amics, i ens en vam
anar a viure a Boí Taüll. No havia fet mai esquí, ni anava
en monopatí, vaig començar directament amb el surf de
neu.
Va costar molt anar a Boí?
Bé. En aquella època tot estava començant i ens vam
treure el títol de monitors, i a Boí ja vam començar a
treballar de monitors. Com que volíem competir ens en
vam anar a entrenar fora, als Alps, en els diferents
camps que hi havia. Normalment, passàvem la pretemporada a Tignes i competíem aquí. I de mica en mica
vam anar competint.
D’on sortien els diners?
Al treballar de monitor, ens podíem pagar aquests cur-
van passar a donar-me el material. Vaig fer un dossier
de presentació (book), amb els meus millors resultats,
i amb els anys els resultats eren bons i em van
començar a donar planxes.
Però vosaltres també vàreu començar amb els camps?
Vam començar a Boí al 2001, amb els Coliflor. Em
sembla que vam ser dels primers. Van ser uns anys
molt lligats al forapista, ja que van ser unes èpoques de
molt bona neu. També vam fer un parc de surf, fins que
ens va venir la possibilitat d’anar a Grandvalida, on
estem des de fa cinc anys. I estem molt contents, ja
que estem creixent en el parc i els camps”.
Dóna per viure el que feu?
Estem vivint. No ens estem fent milionaris. De moment
puc viure, i esperem que tota la vida es pugui viure
d’això. Si es té empenta i visió, i estàs en el lloc adequat, les coses van sortir; però no hi ha res sense
esforç. Les coses no surten soles.
Fer-se fotos ajuda?
El tema dels riders ha canviat bastant. Abans si no
competies no eres ningú. Ara, hi ha pocs riders que
facin el circuit mundial o espanyol. Ara el que funciona
és fer-se les fotos.
Quins consells donaries a la gent jove que volgués
seguir les teves passes?
Primer entrenar molt fort, i posar-se a competir. Tal
com està muntat el surf de neu, ara a les marques els
yaven esquiar, i l’altra temporada ja vam començar a
El més difícil?
Per mi, aixecar-me d’hora. Llevar-me a les sis del matí
donar classes. La vida me la guanyava reparant esquís
per estar el primer a pistes. Un cop estàs en marxa ja
alguna cosa positiva a les marques. No et donaran una
ho intenti unir: fotos, escriure, vendre, instruir, ripar…
amb una distribuïdora.
i vídeos, ja que el que volen és promocionar la seva
a Copos. Aleshores, l’altra temporada el Mombi Surf va
és divertit, ja que amb la gent que tractes li agrada
planxa per portar uns cedés i unes fotos, sinó quan
Les opcions són vàries, però s’ha de tenir cura, ja que
Com vas contactar amb la distribuïdora?
marca, i les competicions no ho reflecteixen tant, i per
obrir la botiga, i ells em portaven algunes planxes per-
l’esport. Per a mi la part fosca de la meva feina és l’ofi-
vegin que aportes alguna cosa positiva a la marca.
no tot és tant maco com sembla.
Primer pagant el material a preu de cost i després ja
això sortir en revistes fa que la marca vengui. "
02
02
surt més rendible que el rider es mogui a nivell de fotos