T.1. ELEMENTS CONSTITUTIUS DE LA LLENGUA CATALANA

T.1. ELEMENTS CONSTITUTIUS DE LA LLENGUA CATALANA
1. Substrats pre−romans del català.
Substrat: llengua que desapareix després d'un període de bilingüisme; la llengua originària és substituïda per
la llengua del territori i la desplaça. Però aquesta llengua, abans de desaparéixer, condiciona el llatí.
Adstrat: 1ª definició, influència lingüística que hi ha entre llengües veïnes. Ex.: català−castellà, català−murcià,
ibèric−basc;
2ª definició, altres autors li donen un altre abast a aquest terme: dues llengües que conviuen en un mateix
territori i que més tard acabaran convivint en territoris veïns.
Superstrat: quan hi ha una llengua invasora que és assimilada per la llengua nativa, originària del territori,
però abans de ser assimilada deixa algunes influències lingüístiques en la llengua ( Ex.: anglés de Menorca).
• Substrat.
L'estudi del substrat és un problema difícil de resoldre perquè d'aquesta llengua de substrat pre−romà tenim
molt poques dades. Són llengües molt poc conegudes i per això, moltes vegades, les afirmacions que se facen
són hipotètiques.
El substrat pre−romà del català el podem esquematitzar de la següent manera:
Llengües no indoeuropees Llengües indoeuropees
Iber Basc celta precelta
Tres fets de gran importància que ocorren abans del 218 aC.:
1r. Arribada de grups indoeuropeus. Es creu que arribaran en tres períodes:
• Primera onada, 2200 − 1100 aC. : és quan apareixen les primeres influències d'origen continental en la
Península Ibèrica (PI). Aquests pobles s'anomenen els portadors del vas campaniforme. Procedeixen de la
zona holandesa, més o menys, entre el Rin i el Roine i, en un primer moment no arribaren a tota la PI, sinó
fins la zona pirenaica. Acabaran desplaçant−se des de Catalunya a la resta de territoris peninsulars.
Parlaven una llengua anterior al celta, però indoeuropea, o anterior al sorotapte.
• Segona onada, 950 − 650 aC. : es coneixen com els dels camps d'urnes o sorotaptes (soterrats en urnes).
Eren un poble indoeuropeu que venien de l'Europa Central (entre el Rin i el Roine). Arribaran a la PI a
través de Catalunya i, segons Nadal i Prats, es varen establir Catalunya però sense travessar l'Ebre. Parlaven
una llengua diferent al celta però de vegades difícil de saber què era celta i què era precelta, per tant, els
lingüistes parlen de llengua preindoeuropea.
• Tercera onada, ss. VII − V aC. : celtes. Venen del nord−oest d'Itàlia i del sud de Suïssa. Travessen els
Pirineus i si que s'estenen per tota la PI. Aquesta penetració va ser la més important, de la que hi ha més
restes. El major nombre de restes indoeuropees que trobem ara són d'aquesta època.
2n. Encontre de la població indígena amb els grecs i els fenicis (cartaginesos). Buscaven comerciar, però la
població indígena va entrar en contacte en una població molt elevada.
3r. Aparició de la civilització ibèrica. Creació indígena autòctona dels habitants de la PI, però aquesta
1
civilització es va poder crear gràcies a les aportacions forasteres (grecs i fenicis, i també indoeuropeus).
218 aC., arribada dels romans, que es troben civilització ibèrica.
1.1.1. Substrat indoeuropeu en el català. P.27, quadre
− Toponímia: sufixos d'origen celta, com p.ex. −dunum, −acu>−ac, −anu>−a, −briga, duro−.
• . Substrat grec o fenici
s.VII, contacte de les terres catalanes amb el poble grec. S'establiren sobretot fins al riu T i, possiblement,
arribaren també al litoral valencià. Però l'establiment de més magnitud a la PI va ser Empúries.
La relació entre els indígenes i els grecs era purament comercial i el contacte era mínim.
El català té elements grecs. Hel·lenismes directes no en tenim; en tenim de l'època medieval. La majoria són
per via del llatí.
Cultismes/ tecnicismes, toponímia, altres hel·lenismes ens arribaren a través de l'àrab.
Elements de substrat grec, només roses i Empúries.
Elements púnics. A les terres de parla catalana van establir una colònia a Eivissa, però no hi hagué un
assentament de població fenícia, era comercial i, per tant, és pràcticament nul·la l'herència d'elements. Per
exemple, de toponímia tenim Maó i Eivissa.
• Substrat iberobasc o bascoibèric
La civilització ibèrica es va estendre per tota la zona oriental de la PI seguint la mediterrània fins al sud de
França.
Tradicionalment, es pensava que els ibers provenien d'Àfrica. Actualment, es pensa que és el resultat d'un
fenomen cultural, és a dir, una creació indígena de civilització gràcies als estímuls derivats dels contactes amb
els grecs i els fenicis; civilització ibera = fenomen cultural.
Diferència entre civilització ibèrica i llengua ibèrica. La llengua ibèrica no és indoeuropea i, en canvi, el grec
i el celta si. La civilització ibèrica és allò que naix pel contacte cultural amb les civilitzacions gregues, fenicis,
però la llengua ibèrica seria la llengua que formava part del vell fons autòcton del país, per tant, és anterior a
l'indoeuropeu. Els pobles de llengua ibèrica estan ací abans de la cultura ibèrica.
6/oct./03
• Substrat púnic o fenici
Al s. VII o VIII hi hagué una presència fenícia a la PI però en el domini lingüístic català varen establir una
colònia a Eivissa i després per tota la costa mediterrània. Però, igual que en els grecs, no es una influència
forta sinó contactes comercials, així trobem alguns topònims com Maó, Eivissa.
Aquesta situació seria la mateixa que la del PV on la influència indoeuropea va ser escassa.
Al Principat de Catalunya la civilització ibèrica també va arribar però allí es va establir sobre una base
diferent, la influència europea va ser major. Els arqueòlegs o lingüistes han qüestionat aquesta influència a
2
Catalunya i al PV.
L'arqueòleg Miquel Tarradell assenyala que els indoeuropeus varen influir en l'aspecte material però no en la
llengua, la llengua ibèrica estava ben assentada a Catalunya.
La segona possibilitat és preguntar−se si la llengua ibèrica forma part del bell fons del país com ocorregué al
PV o si és fruit d'una expansió posterior a l'onada indoeuropea (parlaríem del cas del Principat). A Catalunya,
per tant, llengua ibèrica i civilització ibèrica si que anirien unides.
El lingüista Josep Moran també és d'aquesta opinió, perquè distingeix en l'element indoeuropeu de Catalunya
el bella fons del país i l'aportació ibèrica, per tant, l'ibèric tampoc formaria part del bell fons autòcton de
Catalunya, sinó que seria una aportació posterior. Així, creu que a Catalunya es parlarien altres llengües però
diferents a l'Ibèric, i eren llengües que no coneixien l'escriptura. L'ibèric a Catalunya formaria part d'una
superestructura més gran que vindria després.
1.2. Elements de substrat a Catalunya al moment de la romanització.
• Vell fons lingüístic autòcton: basc (zona pirenaica), altres llengües no indoeuropees.
• Aportació indoeuropea
• L'ibèric (únic que coneixia l'escriptura)
Diu que aquest element ibèric era més dens a la costa i a les ciutats o poblets de la zona interior mitjana de
Catalunya. L'element indoeuropeu per la resta del país, sobretot en les zones agrícoles de les planes de la zona
mitjana oriental però sofrint la competència ibèrica. La llengua del vell fons es trobaria a la zona pirenaica.
Les llengües no indoeuropees per la zona interior.
1.2.1. Les relacions entre l'ibèric i el basc.
Es pensava que el basc actual era una evolució de la llengua ibèrica però antigament eren llengües diferents.
La relació entre ambdues llengües era des de l'ibèric (si que tenia escriptura).
El basc tendeix a ser influït per l'ibèric des del principi.
Nadal i Prats parlen d'una situació de diglòssia (basc més formal, ibèric més col·loquial) i per això actualment
el basc presenta diversos préstecs de l'ibèric. Algunes coincidències entre ambdós són:
• Sufixos que tenen el basc però que són de procedència ibèrica: −tar ( Gibraltar, Saitabictar...).
• Paraula ibai, que significa riu, i així, Ebre vindria de iberus.
• Ili, uri, uli (la ciutat)en basc i trobem en el topònim ibèric ilerda (Lleida).
Veiem com el basc actual ens serveix per desxifrar l'ibèric. Però no sempre és fàcil distingir entre allò que és
basc i allò què és ibèric, així, el lingüista Coromines l'anomena iberobasc.
La presència d'aquest substrat és escàs en català però trobem lèxic com: esquerra, pissarra, estalviar,
carabassa...
En la toponímia són més abundants, sobretot en la zona nord−occidental de Catalunya (Pallars i Ribagorça).
Joan Coromines distingeix tres grups pel que fa a toponímia bascoide en la zona pirenaica de Catalunya:
• Pallars i Ribagorça
• Andorra, Alt Urgell i Cerdanya
3
• Cerdanya cap al mar
Coromines conclou que la romanització del Pallars i de la Ribagorça degué ser molt tardana. El llatí i el
romànic no arribaren al Pallars fins al s. VIII−IX, igual que en la Ribagorça. L'any 806 aquestes zones
s'incorporen al marquesat de Tolosa (Imperi Carolingi) i romangueren allí fins al s.IX quan s'independitzen de
Tolosa. Fins l'any 1000 no desapareix el basc d'aquestes dues zones.
Progressivament hi hagué una romanització d'aquestes zones, sobretot a les ciutats perquè als pobles encara es
parlava basc. És a dir, hi hagué un moment on aquestes dues llengües confluïren. Era un romànic que tenia
una llengua catalana però amb elements occitans i aragonesos. Aquest pallarés primitiu el coneguem gràcies a
la toponímia, per exemple:
• Conservació de la o nominal: Basco
• Conservació de la e final: Corte, saliente
• Caiguda de la nintervocàlica: lo Solan >solano
• Manteniment de la n final de mot: PuigFalcon
• Manteniment de Ge,i velar sense palatalitzar: Arguiles
• Manteniment del grup NS sense reduir a S: defensa i devesa
• La −ll− intervocàlica donava una /z/ sonora
• Diftongació de la e breu E(breu) > ie per influència de l'aragonés
Aquestes característiques van desaparéixer davant la influència del comtat d'Urgell, Andorra i la Cerdanya
(romanitzats al s.V). Actualment encara apareixen influències bascoides al Pallars i la Ribagorça en alguns
mots i en la toponímia.
8/oct./03
BIBLIOGRAFIA DE CONSULTA PER ALS SUBSTRATS:
−Bruguera, J. (1985): Història del lèxic català, Barcelona.
−Col·loqui sobre el substrat lingüístic del català, Llengua i literatura, 3, 1988−89, p.339−426.
−Coromines, Joan (1965): Estudis de toponímia catalana, Barcelona, Barcino.
−Moran, J. (1994): Notes sobre la formació de la llengua catalana (dossier).
−Nadal, J.M. i Prats, M. (1982).
1.3. El llatí vulgar, origen del català
La comparació de les llengües romàniques va provar que les llengües romàniques venien d'una varietat del
llatí diferent al llatí clàssic (literari) de Ciceró, Virgili o Cèsar.
Això es va comprovar en tots els dominis: per exemple, en el de la fonètica les llengües romàniques presenten
un únic fonema on el llatí clàssic en tenia dos:
llarga
Ex: ll.cl. E CREDERE, PARETE > creure, paret/ creer, pared/parete,credere
I PIRA, FIDEM> pera, fe (cat.)/ pera, fe (cast.)/ pera, fede (it.)
4
breu
2 fonemes en ll.cl. > 1 fonema en romànic
Per tant, les llengües romàniques no vindran del llatí clàssic sinó d'una altra varietat del llatí.
En el domini del vocabulari: hi ha paraules del vocabulari comú que no es troben en cap llengua romànica, per
exemple LOQUOR, i les llengües romàniques tenen altres paraules que no venen de loquor:
Fr. Cast. FABULARI (si existia en llatí
Occità PARABOLARE cl. però no sca. el mateix que
It. loquor, sca. xerrar, conversar;
Cat. PARABOLA d'ací hablar del catellà.
També hi ha la paraula IGNIS que ha deixat descendents populars en les llengües romàniques (el que si hi ha
són cultismes). Però FOC, FOGO, FUEGO, FUEC... venen del llatí FOCUS (llar, fogo). En canvi, la forma
ignis no està representada en cap llengua romànica.
En conseqüència, tant en el lèxic com en la fonètica, en l'origen de les llengües romàniques hi havia una
variant del llatí diferent a la del llatí clàssic en què es van produir una canvis i determinades paraules (loquor,
ignis) o determinades característiques fonètiques van ser relegades, deixaren de ser pertinents i van ser
substituïts per altres formes.
El llatí clàssic, doncs, no era l'únic llatí, era una de les variants, però com tota llengua, el llatí té diverses
variants.
A partir del s.XVII comencen a editar−se textos llatins però ja no únicament textos llatins clàssics sinó textos
medievals i aleshores es van confirmar el que es desprenia de la comparació de les llengües romàniques: que
la majoria de les particularitats que pareixien en aquestos textos no eren errades sinó que corresponien a
indicis d'una evolució que no reflectia el llatí escolar (literatura culta). Les particularitats que apareixen en els
textos llatins tardans i medievals corresponen en alguns trets essencials amb les mateixes particularitats que
sorgeixen de la comparació de les llengües romàniques.
Al voltant del segon terç del s.XIX, a partir de la comparació de les llengües romàniques i l'estudi dels textos
del llatí tardà es va configurar la noció d'una varietat del llatí deferent al llatí clàssic. A partir d'aleshores es
parla de llatí vulgar per a designar aquesta varietat del llatí del que derivaven les llengües romàniques.
El primer llibre que es va dedicar al llatí vulgar va ser d'Hugo Schuchardt, Der Vokalismos der Vulgärlateins,
1866. Aquest va popularitzar el tema llatí vulgar però aquest terme té un matís pejoratiu (cal evitat, no és
normativa per això altres autors utilitzaven altres temes). De fet, apareixen ja en Ciceró el vulgaris sermo; els
mateixos romans ja n'eren conscients.
1.3.1. Problema de la unitat o diferenciació/fragmentació del llatí
Hi ha dues teories:
• Tesi unitària − que era adoptada per llatinistes que es basaven en els textos escrits llatins (aquests
textos presenten una forma del llatí amb a penes diferències) i pensaven que el llatí tenia una notable
unitat fins el naixement de les llengües romàniques.
5
Per exemple, E. LOFSTEDT (1980) deia que fins el 600 el llatí tenia una gran unitat sense cap tipus de
dialectalització. F. MÜLLER (1929) deia que fins el 800. Aquests dos es fonamenten en els documents escrits
llatins.
Però algun llatinista com Väänärem en un tercer llibre que té sobre el llatí vulgar (1981) deia que seria un
error pensar que aquest embolcall que presenten els textos no amagara una diferenciació dialectal (el lla
llengua quotidiana, parlada).
• Tesi diferencial (la actualment més acceptada) − és la que adopten els romanistes; pensen que el
testimoni dels textos llatins serien com una mena de façana artificial que ocultava el vertader
desenvolupament de la llengua i que l'única manera d'estudiar−ho seria mitjançant el mètode
comparatiu però els textos no materialitzen.
Avui dia predomina aquesta tesi: existència d'un llatí parlat amb variacions locals ja des de l'època imperial
(en tot cas, molt abans de l'any 600).
Això mateix es pot comprovar per les aportacions de la dialectologia . Tota llengua parlada està subjecta a
variacions geogràfiques. Per tant, el llatí també ho estaria.
També el llatí tenia variacions diatòpiques (en funció de l'espai), però també variava segons les èpoques
(diacròniques); també variació social (diastràtica), també variacions funcionals (segons la situació en què
s'utilitzara, registres).
Per tant, el llatí vulgar es defineix, segons J. HERMAN com a conjunt d'innovacions i tendències evolutives
aparegudes en l'ús, sobretot oral, de les capes llatinòfones (parlants), no influïdes o poc influïdes per
l'ensenyament escolar i pels models literaris.
J.H diu que cal agafar textos llatins dels sis primers segles de la nostra era i revisar aquesta idea de què els
textos llatins no comporten variacions regionals. El problema el veu ell en el text (inscripcions, textos més
populars). I, efectivament, troba textos que presenten diferenciacions regionals entre els ss. I−VI que
permeten entreveure diferències en el llatí de cada regió i que prefiguren les característiques futures de cada
regió romànica.
En el domini lingüístic català cal citar un glossari de lèxic del llatí tardà (medieval) de Catalunya: Glossarium
Mediae Latinitatis Cataloniae, de J. Bastardas, M. Bassols.
Per tant, el llatí vulgar presentava variacions de tipus social, regional i funcional i també diacrònic (anava
evolucionant amb el temps).
1.3.2. Fonts escrites per a l'estudi del llatí vulgar
L'escriptura implica sempre l'adopció d'algunes convencions moltes vegades unides a la tradició literària.
Els autors llatins no varen tendir d'una manera conscient a reproduir la llengua parlada, amb l'única excepció
del Satiricó de Petroni.
Alguns textos que presenten característiques influïdes per la llengua parlada i que apareixen de forma
involuntària:
• Inscripcions: textos gravats sobre, per exemple, parets (grafitis).
• Gramàtics llatins: que deien el que s'havia de dir i el que no, apendix probi, que es troba en l'obra d'un
gramàtic que es deia Probo, ss.V−VI. Trobem paraules com: OLIM non OLI, NURURS non NURA
6
(>nora), ARTICULUS non ARTICLUS, COLUMNA non COLOMNA, CALIDA non CLADA, OSTIUM
non OSTEUM. Textos que assenyalen incorreccions que ens permeten veure com era el llatí vulgar.
• Escriptors arcaics: època anterior a l'època clàssica. Aleshores apareixen formes que després es mantindran
curiosament en les llengües romàniques. Per exemple fabulari (hablar) en compte de locu i apareix ja en
l'escriptor arcaic Plaute. Trobem formes que la llengua clàssica va rebutjar però que després trobarem en les
llengües romàniques.
• Tractats tècnics: tractats de cuina, d'agricultura, de medicina...
• Històries, cròniques, lleis, cartes, formularis.
• Textos cristians: dirigits al poble, per tant, utilitzaven un llenguatge més corrent.
• Glossaris llatins: vocabularis monolingües rudimentaris que tradueixen paraules que es consideraven poc
corrents a l'època per altres expressions més corrents . Ex. Glosses de REICHENAU, s.VIII. Ex: PULCRA
= BELLA, ARENA= SABULO, CONCIDIT=TALIAVIT, IECORE= FICATO, GALLIA= FRANTIA.
• Obres menors en autors clàssics: comparant llengües romàniques es reconstrueixen paraules llatines no
documentades. Ex: *PLATUS> plat, plata (adj.) >plat (subst.); *TOCCARE > tocar.
• Documents medievals.
• Comparació de les llengües romàniques.
1.3.3. La diversificació del llatí
Per què es fragmenta? Per què ho fa en llengua diferent?
Els factors més importants per a la fragmentació del llatí van ser de tipus polític i cultural, conseqüència d ela
decadència de la cohesió política i cultural de Roma. Aquesta decadència comença cap al s. III dC. i es fa més
palesa amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476 dC.
Causes: culturals i polítiques i, a més, hi ha una ruralització de la vida.
Per tant, el model lingüístic romà desapareix (no s'ensenya a les escoles) i cada província comença a elevar el
seu parlar com a model.
Ruralització de la vida col·lectiva; barreja ètnica i reducció al nivell cultural; juntament amb l'absència d'una
autoritat política única.
Factors de fragmentació del llatí:
• La data de la romanització, és a dir, l'element cronològic. El llatí, mentre va ser una llengua viva va anar
evolucionant. La romanització de les diferents províncies no es va produir al mateix temps. Per tant, el llatí
que es duu a les diferents províncies seria diferent a la Gàl·lia (al s.I), a la Dàsia (al s. II aC.), a la Península
Ibèrica (Empúries) (al s. III aC.). Per tant, deu haver diferències. És lícit pensar que les províncies que es
van romanitzar abans tindrien un llatí més arcaic que les que ho van fer després. Però també hi ha
contraexemples: EQUA > cat. ègua / it. cavalla/ fr. ivl.
• La composició de l'element lingüístic que arriba a cada província, és a dir, la procedència geogràfica dels
colonitzadors. Per exemple, a Itàlia es parlaven diferents dialectes llatins que en una altra província no
trobem.
−ND− > nn > n món Assimilació de la cons. implosiva a l'explosiva
−MB− > mm> m colom
reducció (cat., cast.)
geminació (dialectes italians)
7
Menéndez Pidal explica aquest canvi per la procedència dels colonitzadors, els colonitzadors vindrien del sud
d'Itàlia i del llatí que es parlava allí i si un altre territori no el presenta el canvi es és perquè parlava un dialecte
diferent dins del llatí que es parlava a Itàlia.
13/oct./03
• Intensitat de la romanització. No va ser la mateixa en tots els territoris. En la zona del baix Rin també hi
hagué una romanització poc intensa, el que ocorregué és que posteriorment hi hagué una invasió de pobles
germànics i la llengua d'aquests es va imposar al llatí.
La intensitat de la romanització i l'acció del substrat estan en una situació immersa a un major grau de
romanització: menor substrat, menor romanització; més substrat. A la zona pirenaica hi hagué una
romanització més tardana i la presència del substrat és més forta.
En el cas de la Gàl·lia septentrional la romantizació no va ser tan intensa com en la meridional. La llengua
pròpia de la septentrional és el francés i es va incorporar a la Romània més tard perquè troba tribus gal·les més
resistents, al contrari que la meridional (llengua occità).
En el francés és major la influència del substrat celta (lèxic, toponímia).
• Diferències del substrat pre−romà. Que el substrat haja pogut operar, acolorir més el llatí, açò depén de la
intensitat i la duració del llatí. Les diferències del substrat també són importants per a explicar les
diferències del llatí. Hi ha autors que diuen que els substrats eren diferents en el català oriental i en
l'occidental.
• Influència de les llengües de superstrat. En el cas del català la influència dels francs va ser molt important.
La influència dels francs no va ser diferent al Nord de la Gàl·lia on va haver una colonització penetrant dels
francs però al Sud (Narbonense) la presència dels francs fou menor. Per tant, el superstrat influeix en
l'evolució del llatí.
Les fronteres que separen les llengües romàniques s'expliquen per la influència dels pobles germànics (W.
Von WARTBURG).
La frontera que separa actualment el català occidental i l'oriental també s'explica per la influència del
superstrat franc.
• Les comunicacions. Aquelles zones que tenen una comunicació més difícil solen presentar més formes
lingüístiques conservadores (àrea primària, el Pallars). Per tant, les comunicacions són molt importants a
l'hora de les característiques de la llengua d'un territori.
Els itineraris de la romanització: hi havia territoris que tenien un contacte més proper amb la metròpoli
(Roma). Pe exemple: la zona Tarraconense tenia un contacte directe amb Roma. En canvi, la zona interior
(Saragossa, zona Bètica) la comunicació fou més difícil. A la zona litoral arribaven més fàcilment les
evolucions lingüístiques que a la zona interior.
També és important la comunicació que hi havia entre les diferents províncies, per exemple la zona Nord de la
Tarraconense i el Sud de la Gàl·lia (Narbonense) estaven molt ben comunicades, al contrari de les zones que
hem explicat anteriorment.
Açò fa que es parle del diasistema Gal·loromànic (català, occità, francés...) i del Iberoromànic, és a dir, una
afinitat en la llengua d'aquests diversos territoris.
• Diferències socials i culturals. Diferències que hi ha entre els colonitzadors que porten la romanització. El
8
llatí tenia diferències diastràtiques, depenent de la condició social del parlant (el parlar de la ciutat urbanus i
el del camp rusticus...).
Els soldats parlarien una varietat vulgar però si en altres llocs la romanització fou a més de l'escola romana,
aleshores la romanització engegada per uns o per altres seria totalment diferent. La diferència entre la
Tarraconense i la Bètica s'explica per aquests factors.
• El cristianisme. Pot influir per la dimensió eclesiàstica de les terres romanes. Després de la pèrdua de Roma
allò que unifica la llatinitat és el cristianisme. Per tant, allò que estava dividit per províncies ara es divideix
per diòcesis. Açò també té una repercussió lingüística. Si formen part d'una mateixa diòcesi, trobarem
característiques lingüístiques semblants.
Conceptes que cal veure per tal d'entendre la disgregació del llatí:
♦ Llatí tardà: és una fase cronològica de la llengua; el Baix Imperi, ss.III−VIII, deixa de
parlar−se el llatí.
♦ Llatí medieval: fase cronològica de la llengua; ss. VIII−XVI; llengua contemporània a les
llengües romàniques, no és una llengua materna sinó apresa, és la llengua de cultura
utilitzada pels homes de lletres. És fonamentalment escrita; ens interessa perquè en els
documents escrits es reflectien les característiques de les llengües romàniques.
En segles anteriors els documents eren més escassos.
• Llatí cristià: el situem dins el llatí tardà i era la llengua que utilitzaven les primeres comunitats
cristianes i es caracteritza pels tecnicismes, manlleus del gec, etc. Una part del lèxic romànic
procedeix del llatí cristià.
15/oct./03
1.3.4. El llatí vulgar del territori català. La romanització de Catalunya.
Característiques generals de la romanització:
El 218 aC. és quan comença la romanització de la PI i, per tant, de Catalunya i dura fins el 476 aC. (caiguda
de l'Imperi Romà d'Occident).
Una vegada cau l'Imperi Romà queda un element que manté certa unitat, el cristianisme (força aglutinadora/
unificadora de tota la llatinitat, encara que el Pallars i la Ribagorça no es romanitzen fins el s. IX−X,
romanització medieval , de la reconquesta).
El català és una llengua que s'emparenta amb les llengües gal·lo−romàniques, l'occità i el francés; està més
vinculada amb aquestes llengües que no amb les ibero−romanes (portugués). Dues explicacions:
• Primera (tradicional): el llenguatge que portaven a la PI va ser únic (llatí hispànic); el mateix tipus de
llatí pren a tota la península, que es va mantenir fins que Catalunya s'incorpora a l'Imperi Carolingi,
amb el qual es va produir una canvi en la base llatina del català (llatí gàl·lic). Per tant, Catalunya
s'hauria occitanitzat. El caràcter gàl·lic del català seria, per tant, per influència de l'occità. Segons açò
hi hauria hagut una substitució del lèxic primitiu llatino − hispànic (ss.IX−X) per un lèxic
gal·lo−romànic.
Aquesta teoria avui dia està descartada, no és la més defensada. J. Bastardas, per exemple, la descarta. El
testimoni de la toponímia i els documents no ho avalen. Per tant, el català ve d'un llatí diferent al llatí
9
hispànic; la base llatina del català és diferent del portugués.
Deia Bastardas que el català és el resultat de l'evolució del llatí vulgar del nord−est de la PI i de l'extrem
sud−oriental de la Gal·lia i aquest llatí tenia una separació antiga amb el llatí de la resta d'Hispània; arranca
des de l'època de la romanització.
Es descarta també que el català siga una dependència de l'occità, no descendeix d'ell. El que ocorre és que
tenen unes arrels comunes, una mateixa base llatina des de l'època llatina de la romanització, de molt abans de
la marca hispànica (Imperi Carolingi).
• Segona: la de la doble llatinitat. Segons M.S. Guarner, aquesta doble llatinitat, la de la província
Tarraconense i la Bètica (PV dins també de la Tarraconense), el tipus de llatí que hi ha en cadascuna
de les províncies és diferent. El de la Tarraconense seria més vulgar i més conservador, arcaitzant, ja
que la romanització va ser diferent en un lloc i en l'altre. La Tarraconense era una regió més rústica,
més agresta i, a banda, tenia unes tribus més resistents a Roma, per tant, van ser romanitzades per
colònies agrícoles que varen establir els legionaris romans veterans i per mercaders i, en canvi, la
Bètica era una regió més urbanitzada i la romanització va ser realitzada per les classes altes de la
burgesia indígena romanitzada, que van transmetre un llenguatge més culte, més escolar (segons
l'origen social dels colonitzadors).
També cal tenir en compte les comunicacions amb Roma, que a la Tarraconense eren més fluides que no a la
Bètica. Això explica que el llatí de la Bètica s'aturara en un estadi més arcaïtzant mentre que el llatí de la
Tarraconense està més obert als neologismes que radiaven Roma durant l'època de la República i de l'Alt
Imperi.
Durant el Baix Imperi (a partir del s.III−V) el poder de roma es relaxa un poc, les diferents províncies de
l'Imperi comencen a allunyar−se més políticament. Les tendències centrífugues comencen a manifestar−se
més dins de l'Imperi i les varietats perifèriques del llatí s'aferren més, tenen més personalitat; comencen a
incrementar−se les creacions dels llatí perifèrics que evolucionen més ràpidament que en èpoques anteriors.
Per tant, les zones més pròximes a Roma es mantenen més conservadores (Tarraconense) i les més allunyades
més innovadores (Bètica).
Açò explica el caràcter evolucionant primer i després més conservador del llatí i també la diferent llatinitat del
català respecte amb l'occità i el portugués, i les semblances amb el francés.
Bastardas també accepta la doble llatinitat de la PI però es mostra crític amb la particularitat lingüística
catalana basada en les divergències entre el llatí de la Bètica i el llatí de la Tarraconense. Diu que és possible
que hi hagueren diferències entre tots dos però aquestes no serveixen per explicar la dissidència (personalitat)
lingüística catalana perquè en l'aspecte geogràfic la llatinitat catalana ocupa solament una part xicoteta de la
Tarraconense.
No tota la Tarraconense dóna lloc a una llengua gal·lo−romànica com el català sinó també llengües
ibero−romàniques. Catalunya ocupa una part molt reduïda de la Tarraconense i, per tant, és un problema.
Les diferències entre el llatí de la Tarroconense i el llatí de la Bètica no podien ser molt notables, al menys en
comparació amb la gran discrepància que presenta la llatinitat catalana respecte al llatí de la resta de la
mateixa Tarraconense.
La diferència entre Bastardas i Sanchis Guarner és entre allò que cal oposar: u diu que el llatí del NE de la
Tarraconense i la resta, i no entre el llatí de la Bètica i la Tarraconense.
Com s'explica que el NE de la Tarraconense es desvincule de la resta de la Tarraconense. Diu Bastardas que
10
es deu a una relació no interrompuda amb les terres del Sud de la Gàl·lia (que es mantingué després en època
medieval), és a dir, basada en la comunicació de Catalunya que anava dirigida cap al sud de la Gàl·lia i això
va fer que hi haguera un mateix tipus de llatí que al sud de la Gàl·lia.
Batardas desenvolupa més aquesta argumentació de la llatinitat a Catalunya i la seua semblança amb la
Gàl·lia. Dos moments en l'època de romanització de Catalunya: un primer moment la colonització va ser feble
perquè en un territori on no hi havia molta riquesa (poc coberta de boscos, geografia molt accidentada, no
minerals...), romanització poc intensa (ss. III<218> a.c − I aC.). En aquesta llatinitat primera explica algunes
paraules llatines que només tenen representació en català (ex: conjuminar, rebutjar, deler, desar, enyorar,
congesta, clesar...), també algunes paraules comunes amb la resta d'Hispània (cast. i portugués) (e.x.: callar,
despertar, tia, coga, casa, apagar...). Aquesta primera coonització llatina estava seguida per un segon moment
en què hi hagué ja una colonitació més intensa ( a partir de s. I a.C., època de Cèsar i August) i possiblement
s'establiren també colons romans de la Gàl·lia (Garbonense)
Els colons més recents introduïren una sèrie d'innovacions lèxiques que es propagaren ràpidament.
La llengua catalana se'ns presentaria com el resultat de les tensions lingüístiques produïdes entre aquestes
dues llatinitzacions (de la barreja entre els colons que ja hi havia abans i els que entren després), però no ve de
l'Imperi Carolingi, és d'època plenament llatina.
Determinarà les arrels comunes entre el català, l'occità i el francés (segon moment).
*pàg. 24−25 llibre, quadre de les afinitats i de les divergències entre el castellà i el portugués.
11