Formació del catalán

FORMACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA
Per començar prodríem definir romanització com el procés pel qual els pobles conquerits pels romans,
assimilen la llengua i la cultura d'aquests. La romanització influí molt en la llengua de cada lloc, ja que
s'introduí el llatí parlat i el literari. Podem dir que aquest últim conservà la seua estructura intacta durant set
segles, però el parlat va evolucionar de forma separada i es produí una fragmentació del llatí en molt dialectes,
cada vegada més allunyats del llatí literari. És per aixó que fou el llatí vulgar, és a dir, el vulgar, el que arribà
a les províncies romanes i a Catalunya. Podem dir que la llengua Catalana és el resultat de l'evolució d'aquest
llatí vulgar parlat a la Catalunya Vella.
El llatí vulgar s'hauria de considerar com la vessant parlada del llatí escrit. Aquesta era la llengua parlada per
les capes poc o gens influïdes per l'ensenyament escolar i pels models literaris. Sobre la distinció del llatí
vulgar i el literari s'han fet, però, certes precisions. Primerament, direm que aquesta distinció no comporta cap
limitació cronològica; en segon lloc, el llatí vulgar és la varietat parlada i això dificulta el seu estudi; i per
últim direm que el llatí vulgar estava format per un conjunt de fets complexos i variables, és a dir, que ha patit
una evolució.
L'evolució del llatí vulgar implicà quatre fenòmens que el van diferenciar. En primer lloc, la desaparició de la
flexió casual per les nombroses equiparacions fonètiques (CERVUN i CERVU es confonen en CERVU...), el
nombre insuficient de casos i el fet de que els escriptors adoptassen un ordre de paraules en el discurs molt
rígid (SUBJECTE + VERB + COMPLEMENT). També hi haguè una reorganització de la categoria gramatical
de génere. En segon lloc, trobem la pèrdua del gènere neutre. El tercer fenomen és l'aparició d'un sistema de
pronoms romanç. I en últim lloc, la reorganització del sistema verbal, on ler formes perfectum es substitueixen
per perífrasis. En el cas del català, apareix la de futur i la perifràstica (vaig cantar = cantí).
La llengua catalana és autòctona i deriva del llatí vulgar del sector nord−est de la Província Tarraconense de
l'Imperi Romà. A aquesta zona, bastant rústica, la romanització fou feta principalment per les colònies
agrícoles i el llatí que propagaren fou, doncs, molt vulgar. Des del port de Tarragona i a través de la Provença
es propagaren les innovacions lingüístiques que difonia Roma. La Via Augusta donava coherència a les
comarques costeres de la Tarraconense. Açò dona lloc a que el llatí de la Tarraconense a més de vulgar fora
modern.
El litoral de la Tarraconense no trencà mai els seus vincles lingüístico−culturals amb Roma i la seua
romanització fou progressiva i ininterrompuda, i així els colons arribants tardanament foren portadors d'unes
certes innovacions lèxiques. Açò esdevinguè que a l'interior hi haguès un focus d'innovació lingüística on
començava a desenvolupar−se un llatí més arcaic i culte. En canvi, les formes del català són més tardanes i
populars.
LA FORMACIÓ DEL LÈXIC
En primer lloc parlarem dels mossarabismes, els quals caracteritzen al vocabulari valencià i marquen les
seues divergències amb el català general. Trobem algunes paraules exclusives valencianes que tenen la
mateixa etimologia que les castellanes, tals com llavadora, bes, espill... mentre que en el català general
prevalen sinònims d'un altre origen, com per exemple rentadora, petó, mirall... També hi trobem altres mots
valencians com fadrí, pallola..., amb una etimologia diferent al català central, com solter, xarampió..., els
quals deriven del mateix ètim que els castellans soltero, sarampión...
Seguidament, tractarem les aportacions germàniques, és a dir, els germanismes, a part dels ja admesos pel
llatí vulgar, la majoria dels quals apareixen també en gairebé totes les altres llengües romàniques occidentals i
foren transmesos generalment per conducte franco− provençal. Tanmateix sembla que cal imputar als visigots
1
l'aportació de certs mots, principalment militars, com espia, guaita... També trobem alguns germanismes
comuns al català i al provençal, però que manquen al castellà, tals com pota, taca... Hi ha així mateix en català
d'altres germanismes tardans a banda del vocabulari militar, com són els de les institucions feudals i
públiques, els quals foren introduïts segles més tard. I per finalitzar amb els germanismes, direm que hi ha una
supervivència del sufix −enc < −ING.
Per altra part, analitzarem els elements aràbics, i direm que la quantitat d'arabismes és molt inferior a
Catalunya Vella que no pas a les Illes Balears i al País Valencià, ja que no foren conquistats fins al segle XIII,
i encara dins el Regne de València romangueren grans masses de moriscos fins a principis del segle XVII. Els
arabismes abunden en una grans sèrie de noms d'especies vegetals, així com en altres espectes del lèxic català
meridional, tals com noms d'eines i arreus agrícoles, obres de canalització i d'arquitectura general, atuells
domèstics, vestits, joiells, menjars i begudes, productes químics, mots comercials, militars, mariners, mots
d'animals, diversos mots insultants i nombrosos topònims especialment a les comarques valencianes
meridionals i a l'illa de Menorca.
A continuació assenyalarem els castellanismes, els quals es van començar a introduir al català cap al segle
XIV, però és al segle XV quan hi trobem un augment del nombre de mots. Durant el Segle d'Or castellà
penetraren mots cortesans més tard abandonats, però els termes genuïns no desaparegueren completament.
S'observa que alguns castellanismes foren introduïts per designar un objecte concret. Amb la Nova Planta
entraren a gran escala castellanismes de lèxic administratiu i fins i tot científic. Amb la Renaixença, hom posà
una mica de fre, especialment en la llengua escrita. L'acabament de la Guerra Civil Espanyola en comportà
una nova i intensa onada, especialment a les zones urbanes.
Molts dels mots estudiant tenen com a font un terme estrany al grec clàssic, alguns d'ells de formació bastant
tardana. L'entrada d'aquestos helenismes no va cessar després de la gran onada del llatí vulgar, sinó que
continua en els temps medievals i és possible que algun d'ells no entrés fins al moment de l'Expedició
Catalana.
Per finalitzar nombrarem algunes aportacions diverses. Començarem per la llengua provençal, d'on és difícil
assenyalar quins provençalismes perviuen en el català modern, a causa del gran acord que hi ha entre el català
i provençal quant a la gramàtica evolutiva i selecció lèxica. La llengua francesa ha contribuït amb una part
del seu lèxic a augmentar les possibilitats lingüístiques del català. Les primeres aportacions foren al segle XI,
però és a partir del segle XIII quan s'en introdueixen molts més, ja que França predominava culturalment a
l'Europa d'aquella època. La llengua italiana exportà el seu lèxic des de començaments de l'Humanisme i del
Renaixement. Indirectament, a través del castellà, el català ha rebut una sèrie de tipus lèxics procedents de les
llengües indígenes d'Amèrica.
Bibliografia:
• Duarte, C. i Massip, A., Síntesi d'història de la llengua catalana.
• Nadal, J.M./Prats, M., Història de la llengua catalana I.
• Ferrando, A., et alii, Llengua. COU.
• Sanchis Guarner, M., Aproximació a la història de la llengua catalana.
• Sanchis Guarner, M., La llengua dels valencians.
• Colon, G., Castellanismes, gal·licismes, italianismes
• Coromines, J., Les relacions amb Grècia reflectides en el nostre vocabulari.
• Badia i Margarit, A.M., Gramàtica històrica catalana.
2