SÃ CRATES escepticisme

SÃ CRATES
Sòcrates, es diferencia radicalment dels sofistes rebutjant tant l'escepticisme com el relativisme. No nega la
possibilitat de l'accés al coneixement per part humana i creu que només aquell que es reconeix ignorant
té la possibilitat d'accedir al coneixement.
El mètode socrà tic consisteix en l'art de fer preguntes conduint l'interlocutor cap al reconeixement de la
seva ignorà ncia. Sòcrates utilitza la ironia i la contradicció. Un cop acceptada, Sòcrates utilitza la
maièutica per ajudar-lo a cercar la veritat que roman al seu interior.
Segons l'ètica socrà tica, l'areté (excel·lència o virtut) és una qualitat basada en valors
intel·lectuals i morals. L'home bo o dolent ho és per criteris interns, no per la opinió pública ni pels
guanys materials que hagi assolit. El valor moral d'una acció no ve determinat de l'opinió pública sinó
per la pròpia consciència personal, és a dir, la raó és la font i fonament de l'ètica. Si volem fer el
bé, hem de conèixer el concepte de bé.
PLATÃ
ONTOLOGIA PLATÃ NICA
L'ontologia platònica consisteix en la teoria de les idees. La teoria de les idees aplega que l'autentica realitat
és eterna i inamovible combinat amb el perpetu fluir de les coses. Plató creu en un dualisme ontològic i
estableix l'existència de dos móns: el món intel·ligible i el món sensible. També afirma
l'existència d'unes entitats immaterials, perfectes, universals, immutables i independents del món sensible.
Aquestes realitats són les idees del món intel·ligible. En canvi, al món sensible, els objectes i fenòmens
que ens envolten són canviants i contingents, és a dir, còpies de l'autèntica realitat. Plató identifica les
idees amb els conceptes generals i també afirma l'existència de l'objecte ideal, perfecte immutable...
Dóna tota la importà ncia a les idees, deixant a part els objectes del món sensible.
Plató assenyala l'arkhé com a diversos principis. Els vincula amb l'existència dels cinc poliedres
regulars: tetraedre li correspon al foc, el cub a la terra, l'octaedre al cel, l'icosaedre al univers i el dodecaedre
al Cosmos.
EPISTEMOLOGIA PLATÃ NICA
L'epistemologia platònica consisteix en un innatisme de les idees i una visió molt positiva pel que fa a les
possibilitats humanes de coneixement, és a dir, un optimisme epistemològic. Plató creu en un dualisme
ontològic, per tant, estableix diferents nivells de coneixement, és a dir, els diferents moments en el camÃ−
cap a la visió de les idees. Divideix un segment en quatre parts: les imatges i els animals i coses (món
sensible), i els objectes matemà tics i les idees (món intel·ligible). A cada part li atribueix una via de
coneixement diferent:
• Les imatges són ombres de les coses i afirma que només en podem tenir suposicions. La
creença o fe, correspon als animals i coses perquè són una còpia de la veritable realitat. La
suposició i la creença constitueixen l'opinió, que seria el coneixement propi del món sensible.
• Els objectes matemà tics, la via de coneixement és el pensament raonat, ja que, per entendre-la
fem servir signes sensibles. Mentre que, la via de coneixement més alt, el de les idees, és per
Plató, la intel·ligència pura, l'única que pot accedir a la visió de les idees o formes i assolir la
veritable realitat. El coneixement del pensament raonat i el de la intel·ligència constitueixen el
1
coneixement o ciència.
AixÃ− doncs, Plató també estableix un dualisme epistemològic ja que podem obtenir dues formes de
coneixement: la ciència i la opinió.
Per arribar a aquests coneixements, Plató determina l'existència de quatre maneres per accedir-hi:
• La reminiscència, que vol dir que conèixer o aprendre no és res més que recordar les idees.
• L'altre mètode és la dialèctica, que consisteix en la capacitat de passar de la multiplicitat a la
unitat, és a dir, que de molts objectes siguem capaços de veure que una idea única prové de
tots aquests objectes.
• La tercera manera és mitjançant la catarsi, que consisteix en purificar i mantenir sa el cos sense
tenir vicis garantint-nos d'aquesta manera la tornada al món intel·ligible.
• I la quarta i última és la concepció d'amor. L'amor és com un desig del que no es té i és
anhelat com el més sublim i bell. às un impuls cap a la plena realització humana. L'amor que
neix com a desig que desvetllen els cossos bells que m'envolten és tan sols una primera forma
d'amor. Després, es transforma en anhel envers les à nimes justes i belles. I aixÃ−,
progressivament, fins a l'autèntic i perfecte amor, el que se sent envers les idees. Aquesta forma
d'amor pot fer renéixer les ales perdudes de l'à nima perquè s'enlairi fins al món de les idees.
ANTROPOLOGIA PLATÃ NICA
L'antropologia platònica consisteix en un dualisme antropològic format per à nima i cos. L'à nima estÃ
unida accidentalment i incòmodament al cos. L'à nima està altament valorada i el cos, infravalorat.
Ónima i cos són dues entitats distingibles i desiguals. El cos és fÃ−sic i mortal, sensible i imperfecte,
mentre que l'à nima és intel·ligible i perfecte. Plató ens mostra l'à nima com una força, com una
entitat dinà mica que integra tres parts:
• La racional, que simbolitza la capacitat intel·lectual de l'home i de pensar de manera racional i
correspon a l'auriga.
• La irascible, que simbolitza les tendències positives de l'home, les passions nobles, com el coratge,
la ira, el valor i l'esperança i correspon al cavall bo o blanc.
• La concupiscible, que simbolitza les tendències negatives de l'home, els desitjos més baixos,
l'instint de conservació i la sexualitat i correspon al cavall dolent o negre.
L'ESTAT IDEAL
Per a Plató s'ha de seguir aquest model de societat per aconseguir el bé i la justÃ−cia de la societat i la
felicitat dels seus membres.
Els homes diu que no són autosuficients i que necessiten l'Estat per a garantir la supervivència. Organitza la
societat en tres classes socials: la dels treballadors, la dels militars i la dels governants. Per al filòsof els
individus no són iguals, per les seves capacitats fÃ−siques i intel·lectuals.
Aquesta estructura tripartida de l'Estat és paral·lela a la de l'à nima. En l'à nima hi haurà justÃ−cia
quan cadascuna de les parts realitzi allò que li és propi. Llavors si cadascun dels grups socials de la polis
realitza allò que li és encomanat, hi haurà ordre, harmonia i justÃ−cia a la polis.
Plató reivindica l'educació com un dels elements bà sica per a fomentar una societat millor. Ara bé,
l'educació només se l'ha d'aplicar als militars i sobretot als governants, ja que són els que prenen les
decisions polÃ−tiques. Exigeix el control de lectures i cants, gimnà stica, música i els millors mates,
astronomia i dialèctica.
2
L'Estat perfecte de Plató és un Estat utòpic. Es tracta d'un Estat aristocrà tic en que governen els
millors. Plató fa una crÃ−tica a quatre altres formes d'Estat que les considera degeneracions del seu model
de l'Estat perfecte: la timocrà cia, l'oligarquia, la democrà cia i la tirania.
ARISTÃ TIL
Aristòtil fa una crÃ−tica a la teoria de les idees de Plató: per a Aristòtil, és inadmissible l'existència
d'idees perfectes de tot el que és dolent i negatiu en el món. L'essència d'una cosa, la seva causa, no
pot existir separada de la cosa mateixa. I considera que la teoria platònica no aconsegueix explicar el
moviment i el canvi.
METAFÃ SICA
La realitat, el que és i existeix, és el que Aristòtil anomena substà ncia. Les substà ncies no són altra
cosa que els individus concrets que ens envolten i són aquests els únics que constitueixen la realitat.
Qualsevol substà ncia és un compost de matèria i forma inseparables. La realitat substancial
constitueix una sÃ−ntesi dels dos móns platònics.
Aristòtil sosté una teoria que defensa la composició material i formal de tota substà ncia que s'anomena
hilemorfisme. Determina que qualsevol substà ncia és un compost de matèria i forma. De tot individu
concret (taula) se'n pot distingir la matèria de la qual està formada (fusta) i l'essència o forma (base
quadrada sostinguda per quatre potes).
Aristòtil distingeix entre no ésser relatiu (una llavor pot arribar a ser arbre) i no ésser absolut (un
arbre mai serà un nen) en la teoria de l'acte i la potència. La potència seria la capacitat que té la
matèria d'assumir una forma diferent de la que té. I l'acte seria la realitat de qualsevol substà ncia.
L'explicació del canvi es completa amb la teoria de les quatre causes. Per al filòsof clà ssic, la causa és
tot el que és necessari perquè es produeixi un fenomen. En canvi, per Aristòtil, allò de què està fet
(causa material), les seves qualitats essencials, és a dir, allò que fa que sigui el que és (causa formal)
(aquestes dues componen les causes intrÃ−nseques, pròpies de l'objecte); l'executor (causa eficient) i
l'objectiu que persegueix (causa final) són considerades causes seves (i aquestes dues formen les
extrÃ−nsiques,es troben fora de l'objecte mateix).
CONEIXEMENT
Aristòtil sosté que l'admiració, el dubte i la sorpresa és el que impulsa el coneixement. Distingeix tres
tipus de saber: el teòric (contemplar i entendre la realitat), el prà ctic (saber destinat a orientar i guiar
l'acció) i el tècnic (l'estudi de les produccions o creacions humanes). Per a Plató, el coneixement consistia
bà sicament en un procés de record, en canvi Aristòtil no accepta l'innatisme de les idees. Ara bé,
ambdós coincideixen en l'optimisme epistemològic. Aristòtil dóna més importà ncia als sentits però
per obtenir coneixement no són suficients, cal explicar de quina manera s'arriba a la idea. Aquest és
l'únic mètode que ens proporciona un coneixement objectiu i universal.
ANTROPOLOGIA
L'ésser humà és un ésser animat, és a dir, té à nima. Ónima i vida són dos conceptes
propers, casi sinònims. L'à nima és el que dóna vida al cos. Aristòtil manté una posició monista
envers l'home perquè considera à nima i cos com dos conceptes complementaris, no oposats. Tot i que
l'à nima és el principi vital i dóna vida i energia al cos, podem concloure que aquesta és dependent del
cos i només separables en la teoria. Divideix les à nimes en tres: à nima vegetativa (funció nutritiva i
pròpia de les plantes), à nima sensitiva (funció motora i pròpia dels animals) i à nima intel·lectiva o
3
racional (funció de la reflexió i pròpia dels humans).
à TICA
L'ètica (ethos) és una disciplina encarregada de guiar el comportament humà . Les accions dels humans
sempre responen a un objectiu o finalitat, la felicitat, bé suprem. Per a Aristòtil, l'activitat més natural
de cada cosa és el que proporcionarà felicitat a allò, per tant, la felicitat per als humans consistirà en
portar una vida contemplativa dedicada al saber. El que és més propi i caracterÃ−stic de l'home és
la seva dimensió intel·lectiva, és a dir, en l'activitat racional, l'home hi trobarà la felicitat. Les
activitats que ens proporcionaran felicitat són les virtuts dianoètiques: la prudència, l'art, la saviesa, la
ciència i la intel·ligència intuïtiva.
Ara bé, a part de les virtuts dianoètiques, que grà cies a elles ens permet de fer una vida d'acord amb el
bé, també són necessà ries les virtuts ètiques. Aquestes tenen a veure amb la manera d'actuar en el
món. La pauta ètica més adequada és cercar sempre el terme mitjà , la moderació en tots els
aspectes del comportament, evitant els extrems de cada cosa.
L'ESTAT
L'ésser humà és per naturalesa un ésser social, és a dir, que en una comunitat es pot realitzar com
a tal i desenvolupar totes les seves possibilitats, ja que l'home aïllat no pot realitzar-se completament.
Aristòtil nega la possibilitat d'un Estat perfecte i estableix que cada comunitat haurà de trobar
l'organització que s'adapti millor en les seves necessitats i recursos. Ara bé, per a Aristòtil, el millor és
l'estabilitat, per tant que la millor comunitat serà la més moderada on el ciutadans no siguin ni massa
rics ni massa pobres i que la classe majorità ria sigui la classe mitjana.
HEL·LENISME
EPICUREISME
Per a Epicur, la filosofia té una funció fonamentalment prà ctica: ha d'alliberar l'home de les
pertorbacions que el neguitegen i després, conduir-lo a la conquesta de la felicitat. Epicur dividia la seva
reflexió filosòfica en tres parts:
• La canònica. Qualsevol coneixement aspira a fer possible l'accés a la felicitat. El coneixement
ens farà veure la validesa dels quatre remeis que proposa Epicur (els déus no s'ocupen dels
assumptes humans; la mort, mentre som vius ella no existeix i quan ella és present nosaltres ja no
hi som; el destÃ−, la seva existència és ben dubtosa; necessitats naturals i mal, les primeres
són fà cils de satisfer, els segons són fà cils d'evitar). Molts enganys ens generen terrors, la
canònica simplement ens avisa dels perills que comporten aquestes opinions falses.
• La fÃ−sica. Concepció atomista de Demòcrit, à toms i buit expliquen els canvis del nostre món.
Els moviments dels à toms són espontanis i no creen cap mena de destÃ− ni futur, els humans
establim el nostre futur.
• L'ètica. La recerca del plaer és el fi fonamental, en el plaer es troba la felicitat. La felicitat o el
plaer consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals i en la serenor de
l'esperit. La manca d'un destÃ− permet a l'home de seguir el camÃ− que el durà a la felicitat més
estable, que consisteix en l'atarà xia, absència de dolor i pertorbacions, però abans s'ha d'assolir
l'autosuficiència. Epicur recomana allunyar-se de tot el que pertorba l'esperit i dedicar-se a tot el que
proporciona felicitat.
4
ESTOÃ CISME
• La fÃ−sica. Conceben l'Univers com un ésser viu integrat per dos principis: una matèria passiva
i una à nima activa que li dóna força, vida i sentit. Aquest ésser viu és matèria i
intel·ligència. Els estoics identifiquen l'Univers amb Déu (panteisme) i creuen que cap
esdeveniment és conseqüència de l'atzar, sinó que hi ha un destÃ−. El savi és qui
comprèn el que s'esdevé i ho accepta.
• La lògica. El logos és el principi actiu que regeix el cosmos però també és llenguatge i
raó.
• L'ètica. Basen la seva ètica en l'acceptació del que s'esdevé i en l'absència del desig. Creuen
que tot el que succeeix en el món està regit pel logos i que l'acceptació d'aquest és la millor
pauta ètica. Els estoics determinen que l'home només pot trobar la felicitat en l'acceptació de
l'ordre còsmic. La virtut és viure d'acord amb el destÃ− que segueix la natura. La llibertat humana
neix en l'acceptació del que és necessari i inevitable. L'home lliure seria aquell que no permet que
cap passió pertorbi l'acceptació de l'ordre còsmic.
AixÃ− doncs, l'estoïcisme identifica la perfecció humana amb l'apatheia (absència de passions o
desitjos); l'ideal és el de l'home impertorbable que continua immutable davant dels infortunis.
DESCARTES
EL MÃ TODE
Per a Descartes, la ciència té un mètode que li permet la seguretat en el coneixement, però a la filosofia
li manca un mètode adequat. Descartes proposa un mètode eficaç. Igual que Galileu, veu les
matemà tiques com la ciència racional que posa ordre en l'experiència. El filòsof cartesià estÃ
convençut que l'home es pot comportar igual que les operacions matemà tiques en qualsevol à rea del
coneixement, és a dir, tenir un coneixement segur i và lid sense cap error com amb les operacions
geòmetres.
Ell determina quatre mètodes possibles. Aquests són:
• L'evidència o intuïció intel·lectual que es basa en no acceptar mai cap cosa com a vertadera
sense conèixer l'evidència de que aquesta ho fos. Aquest esdevé el seu criteri de moralitat.
• L'anà lisi dels coneixements, els quals només seran và lids si els captem de manera clara i
distinta, si estan formats per idees clares i distintes o quan no es confonen amb cap altra.
• La sÃ−ntesi dels pensaments, és a dir, conduir per ordre els pensaments, començant pels més
simples i fà cils de conèixer, per ascendir poc a poc, fins a obtenir el coneixement dels més
complexos.
• L'enumeració; fer tants anà lisis complets i revisions tan generals que arribés a estar segur de no
ometre res.
Mentre qüestiona, ha de continuar vivint, i per tant, no pot romandre indecÃ−s en les seves accions i és
per això que proposa una moral provisional consistent en quatre mà ximes que li permetin de viure
feliçment:
• Primera: obeir les lleis i costums del paÃ−s moral, legislativa i costumista. Seguir el cristianisme i
5
perseguir el terme moderat i allunyar-se d'excessos.
• Segona: ser tan ferm i decidit com pugui fins per les opinions més dubtoses.
• Tercera: comprendre que les coses no canvien, les acceptem tal i com són.
• Quarta: cultivar la raó i avançar en el coneixement de la veritat.
EL DUBTE I LA PRIMERA VERITAT
Descartes comença la seva filosofia qüestionant-se absolutament tot els coneixements rebuts i anar a la
recerca de veritats indubtables. Considera no fiables tots els coneixements. El seu dubte és universal i
metòdic* fonamentat en quatre raons:
• La incertesa de les dades sensorials. Els sentits ens han enganyat moltes vegades, per tant, dubta de
tota la informació proporcionada pels sentits, del seu propi cos i de tota la realitat material del món
en general.
• Els errors de raonament. En l'època de Descartes, el saber fonamentat en la raó s'ha tornat
confús i incert, per tant, en dubta de tots ells.
• La dificultat per a destriar el somni de la vigÃ−lia. Descartes es basa en que, quan estem somniant
no ens adonem de que és un somni fins que ens hem despertat, llavors pensa que tots els
pensaments puguin ser en realitat somnis que no reconeixem com a tals.
• L'existència d'un geni maligne i enganyador. Per tal de que el dubte sigui universal del tot (fins i
tot dubta de les matemà tiques) suposa l'existència d'un “geni maligne, astut i enganyador” que ens
duu a considerar evidents coses que no ho són.
Res s'escapa del dubte metòdic de Descartes. Però, el seu dubte no és escèptic (incapaç de conèixer
la veritat), sinó que és un dubte provisional, amb l'esperança de trobar una veritat inqüestionable. I
seguidament, el duu a pensar que quan dubta, pensa, i aleshores, pel simple fet de pensar, implica
l'existència de l'ésser que pensa. La primera veritat inqüestionable és “cogito, ergo sum” o penso,
aleshores existeixo.
La declaració d'aquest principi com a indubtable implica dues coses en la filosofia cartesiana: la primera
és que justifica l'existència d'un jo pensant diferenciat del cos, ja que, el cos és percebut pels sentits i
es troba en el dubte metòdic; la segona és que esdevé un principi modèlic, és a dir, tot el que sigui
evident, clar i distint com aquest principi, serà acceptat com a veritat.
à s el mateix tipus d'argument que fa Sant AgustÃ−. Ell mateix es preguntà com arriba l'ésser humà al
coneixement de les més profundes veritats. Cercà la resposta en l'escepticisme però considerà que
aquest s'autosupera, ja que qui el dubta, almenys sap que dubta; aquesta capacitat de dubtar ens portar a
acceptar unes veritats mÃ−nimes: la certesa de l'existència d'un jo, d'un subjecte que dubta. AixÃ− doncs
afirmà : “si fallor sum”, si m'equivoco, existeixo.
LES TRES SUBSTÓNCIES
El jo pensant
Descartes estableix l'existència de tres substà ncies que componen tot el que és real: La primera, el jo
pensant (res cogitans), el dubte metòdic i universal l'ha portat a una realitat inqüestionable, l'existència
de l'à nima, és a dir una substà ncia que pensa. Descartes conclou que no pot dubtar de l'existència dels
pensaments i de les idees, és a dir, de la subjectivitat.
6
Creu que la subjectivitat és el conjunt de pensaments i idees que flueixen en el jo de cadascú. Ara bé,
no tenim la certesa que aquestes representacions subjectives siguin realment els fets del món exterior. Per
exemple, la idea que tinc del meu cos no sabem segur si es correspon amb els fets del món. Pot dubtar de
l'existència del cos (i també del món que ens envolta) ja que obtenim informació a través dels sentits
i Descartes ha decidit dubtar-ne. AixÃ− doncs, el gran repte que ha de superar Descartes és trobar la
manera de sortir de la pròpia subjectivitat i arribar a saber si el que està fora del jo pensant es pot
conèixer.
Descartes estudia les idees que pensa el jo pensant i les classifica:
• Adquirides. Idees que provenen de l'experiència sensible, de la percepció del món.
• Artificials. Idees que inventem o fabriquem nosaltres mateixos.
• Innates. Idees que sorgeixen de la pròpia capacitat de pensar. Són unes idees que la nostra ment
capta i ha d'acceptar sense poder-ne modificar res. Exemples en són la de causa, de nombre, de
substà ncia i també, la de Déu.
Déu
Descartes, considera que el jo pensant no és perfecte i el dubte metòdic s'ha fet per corregir-ne els errors.
Malgrat això el jo pensant posseeix la idea de perfecció. Si tenim consciència de la naturalesa imperfecta
és perquè sabem en què consisteix la naturalesa perfecte i ens hi comparem. Aquesta idea de perfecció
innata és la d'un ésser perfecte, Déu. Segons Descartes, aquesta idea no pot provenir d'éssers
imperfectes, per tant, ha estat una realitat divina que l'ha fet sorgir dins la nostra ment.
Del conjunt d'idees del jo pensant, en sobresurt una de ben privilegiada, una que pot anar més enllà de la
pròpia subjectivitat. Una idea que permet afirmar, clara i distintament, que fora de nosaltres mateixos,
existeix una realitat. I aquesta idea que descobreixo, Déu, permet d'anar més lluny de nosaltres mateixos.
Descartes fa un pas més: determina que fora de nosaltres existeix un ésser que no pot permetre que les
idees clares i distintes siguin un engany. AixÃ− estableix que, Déu esdevé garantia del coneixement.
En Déu existeixen les grans veritats eternament establertes per Ell; totes les veritats matemà tiques; les
lleis de la natura són decretades per Ell.
La demostració de l'existència de Déu és una peça fonamental en la filosofia cartesiana. Els
arguments a favor de l'existència de Déu són, en primer lloc, l'argument ontològic de Sant Anselm:
*Sant Anselm de Canterbury sent la necessitat de demostrar racionalment l'existència de Déu. Parteix
de la fe, però d'una fe que cerca d'entendre. Considera que la realitat de Déu es desprèn de la idea
mateixa de Déu. Basant-se en el realisme, Sant Anselm determina que Déu és el més gran pensable
i a més ha d'existir en el pensament, també ha d'existir en la realitat. Si no fos aixÃ−, li mancaria la
perfecció de l'existència i aleshores la seva grandesa ja no és completa i no seria el més gran que
poguéssim pensar. Aquest argument és un argument a priori, és a dir, treu conseqüències
lògiques a partir d'una idea sense recórrer a l'experiència. Sant Anselm vol demostrar que l'home sense fe
és insensat perquè comet contradicció al negar l'existència d'allò més gran pensable. Per tant, el
condueix a acceptar com a evident l'existència de Déu.
A tot això, el filòsof reforça aquesta teoria amb que les idees tenen una realitat indiscutible. Déu és
inseparable de la seva gran propietat, l'existència. Aquest ésser no li pot mancar una perfecció com és
la de l'existència.
El món
7
El dubte ha permès a Descartes d'afirmar l'existència d'una primera substà ncia, el jo pensant. Al seu torn,
el jo pensant descobreix una segona substà ncia, Déu, ésser amb totes les perfeccions, entre elles la
veracitat.
El jo de cadascú té una idea clara i distinta del jo pensant i no extens i, del cos extens i no pensant. Si tinc
una idea clara i distinta del meu cos extens i existeix un Déu perfecte i veraç, aquest Déu, que m'ha
creat racional, no pot permetre que m'enganyi quan faig ús adequat de la meva raó. AixÃ− doncs, Déu
em garanteix l'existència de les coses extenses. Déu és la substà ncia perfecta que em permet fer ús
dels sentits si aquests estan subordinats a la raó.
Llavors, a més de la substà ncia pensant, existeix un altre tipus de substà ncia: la dels cossos, tots ells amb
unes qualitats dividides en:
• Qualitats primà ries. Les que són captades per la raó, són objectives, és a dir, existeixen en
l'objecte i són coneixibles. às l'extensió.
• Qualitats secundà ries. Les que són captades pels sentits, són subjectives, és a dir, existeixen
fora de l'objecte en els subjecte que les percep i ens proporcionen un coneixement insegur. Són el
color, la textura, la temperatura...
El jo pensant i la matèria pertanyen a ordres diferents, el pensament no té res a veure amb la realitat
material. Descartes soluciona la comunicació entre elles amb la glà ndula pineal, que està situada al bell
mig del cervell, que és on s'allotja l'à nima i connecta amb el cos i modifica els moviments.
El cos, com tota cosa extensa, està governada i es pot expressar per lleis mecà niques, en canvi, l'à nima no
està sotmesa a aquestes lleis. Si el jo pensant no fos una substà ncia completament separada del cos, no hi
hauria lloc per la llibertat i el comportament humà seria com el d'una mà quina. Descartes determina que ha
pogut dubtar de tot perquè era lliure. L'home és lliure i pot fer el que vulgui tant de la matèria com dels
animals, ell n'és l'amo i senyor.
SPINOZA
EL MONISME SUBSTANCIAL
Spinoza parteix de la substà ncia de Descartes: tot allò que existeix de tal manera que no necessitat cap altra
realitat per a existir. Conclou que només existeix una substà ncia. El jo pensant i la matèria necessiten a
Déu per existir, per tant, ell és la única substà ncia i s'identifica amb la Natura. Aquesta realitat és
infinita i conté molts atributs encara que nosaltres només coneixem la matèria i el jo pensant.
Distingeix entre natura naturans (la natura creadora, és a dir, Déu com a substà ncia i causa de tot) i
natura naturata (la natura creada, és a dir, el conjunt de totes les realitats individuals existents). I aquesta
infinitat de coses creades no és res més que diferents formes de l'única substà ncia existent, Déu.
Spinoza entén que quan algú es veu obligat a fer una cosa hi ha manca de llibertat. No succeeix aixÃ− en
aquest cas: el fet de que la creació sigui un acte necessari, no implica que Déu no sigui lliure: Déu crea
lliurement. I finalment, Déu es determina a Ell mateix ja que no hi ha causes que provoquin l'activitat.
LEIBNIZ
TEORIA DEL CONEIXEMENT
Accepta la importà ncia dels sentits en el procés de coneixement però també diu que posseïm certes
idees innates com la idea de Déu, els principis morals i els principis lògics i matemà tics.
8
Fa una distinció de dos veritats: les veritats de raó i les de fet. Les de raó són aquelles que el subjecte
conté el predicat, que no admeten contradicció i el seu contrari és impossible (“el triangle té tres
costats”); en canvi, les de fet són aquelles que es desprenen de l'observació dels fets. Es basen en el principi
de la causalitat, tot esdeveniment té una causa que el produeix i podrien ser perfectament d'una altra
manera. Les veritats de raó són veritats absolutes i les de fet són contingents.
LES MÃ NADES
Leibniz fa una crÃ−tica a la teoria de la matèria de Descartes. Per a Leibniz, la matèria és molt més
que una extensió. La natura està posseïda de moviment, per tant la matèria és dinamisme, força i
energia. Per sota de l'extensió existeixen uns punts d'energia anomenats mònades (unitat). Són els
elements que componen la realitat, substà ncies simples i indivisibles que formen part dels compostos (les
coses que percebem). N'hi ha infinites i cadascuna és energia pura independent de les altres.
L'HARMONIA PREESTABLERTA
Leibniz soluciona el problema de la comunicació entre les mònades afirmant que Déu, en crear cada
mònada, li atorgà la seva llei interna de manera que totes actuen segons l'harmonia del cosmos, per aquest
motiu és anomenada harmonia preestablerta. Podem considerar Déu com el gran rellotger de l'Univers
que ha programat cadascuna de les peces prèviament.
EL PROBLEMA DEL MAL
Leibniz soluciona el problema del mal distingint tres tipus de mal: metafÃ−sic, fÃ−sic i moral. El
metafÃ−sic s'identifica amb les limitacions de tota la realitat que no sigui Déu. El fÃ−sic consisteix en la
mancança de béns. El mal moral prové d'una qualitat o perfecció concedida per Déu als homes: la
llibertat.
El filòsof resol el problema del perquè de la creació d'un món amb mal per Déu establint que aquest
és el millor de tots els móns possibles, encara que no sigui un món òptim, ha de ser el més perfecte
que es podia crear.
EMPIRISME
Els filòsofs anglesos donaren una resposta diferent al racionalisme, l'empirisme, un corrent filosòfic que es
caracteritza per defensar que, en el procés de coneixement, la raó no és omnipotent, i està supeditada i
limitada per les dades sensorials o per l'experiència. Entre els pensadors que han adquirit aquest corrent
filosòfic hi ha moltes diferències però podem destacar com a caracterÃ−stiques comunes:
• Supremacia de l'experiència. L'experiència és la font fonamental de coneixement i esdevé el
criteri de veritat i el lÃ−mit fins on pot accedir la raó humana.
• Negació de l'existència d'idees innates. La ment humana està buida i per omplir-la depenem de
la informació sensorial proporcionada pels sentits.
• Dificultat o impossibilitat d'una metafÃ−sica. Constaten les dificultats per a obtenir un
coneixement metafÃ−sic và lid.
• Ciències experimentals com a model. Es fixen sobretot en el recurs de l'observació i
l'experimentació de ciències com la fÃ−sica.
EL CONTRACTUALISME SOCIAL
Tradicionalment es considerava que els éssers humans naixien formant part d'una societat i hi ocupaven una
posició a la qual anaven associats uns deures. Uns eren responsables de protegir i emparar de les agressions
9
internes i externes, altres el deure de vetllar pel benestar espiritual i altres de treballar i proveir el necessari per
subsistir.
Llavors, apareix la teoria del contracte social, segons la qual l'Estat i el poder són fruit d'un pacte o
contracte entre els membres racionals i lliures que formaran la comunitat. Aquests, conscients de la
inseguretat que tindrien els seus drets si no hi hagués lleis ni autoritats capaces de fer-los respectar,
decideixen lliurement crear i construir un Estat i sotmetre's a protecció a canvi de la seva autoritat.
HOBBES
La teoria de Hobbes comporta un capgirament de la perspectiva tradicional: el poder no té un origen divÃ−
sinó que prové de la voluntat dels homes mateixos. Aquest plantejament és conseqüència d'una
nova concepció de l'home. Els éssers humans són iguals i no han nascut per a dur a terme tasques
diferents en funció d'aptituds diferents, gaudeixen de possibilitats semblants per aconseguir els seus
objectius. Aquesta igualtat unida al egoisme humà (tots cerquen el benestar encara que sigui en detriment
dels altres), farà pensar a Hobbes que la vida sense autoritat seria un autèntic infern, ja que tots
esdevindrien un perill per tots. La situació empenyerà els homes a pactar.
L'estat de naturalesa: a causa de l'egoisme i de la manca de frens en els seus desitjos, l'estat de naturalesa es
convertiria en un estat de guerra constant. Aquest instint d'autoconservació farà que els homes cerquin la
manera de sortir d'aquesta situació de perill constant.
El pacte: el desig de viure en condicions més propÃ−cies empeny als homes a renunciar a la llibertat i a
pactar una forma de vida més repressiva però més segura. Un contracte per mitjà del qual es
traspassa tot el poder a un tercer a canvi de protecció.
L'Estat: aquest pacte constitueix l'Estat. En sorgeix un sobirà que té un poder absolut. Cap home pot
estar per damunt seu ni pot treure-li una part del poder. Només en el cas de que el sobirà sigui incapaç
d'acomplir la seva funció, el pacte es podrà trencar.
LOCKE
Per a Locke, l'origen de l'Estat també és fruit d'un pacte entre els individus que formen la societat. Ara
bé, aquest contracte, mitjançant el qual es legitima l'Estat, no comporta la renúncia als drets
personals ni l'absolutisme. Segons Locke la submissió al poder polÃ−tic en cap cas no pot significar una
renúncia als drets individuals. L'Estat, des d'una perspectiva liberal, se subordina als interessos
individuals.
L'estat de naturalesa: S'aparta de la guerra constant de Hobbes. Per a Locke, els homes posseeixen drets
naturals, encara que no visquin en societat sinó per ser humans. Ara bé, tenir drets no significa que tots es
respectin ja que no hi ha cap força que tingui prou poder com per fer-los respectar.
El pacte: amb la intenció de garantir el compliment d'aquests drets, els homes lliures pacten la seva
incorporació a la societat. Fent-ho no renuncien als seus drets, sinó que atorguen als governants el poder
necessari perquè els protegeixin.
L'Estat: d'aquest pacte en sorgeix l'Estat, però el seu poder no esdevé absolut (Hobbes), sinó
representatiu. Els governants estan al servei dels individus, ja que aquest renuncien a part de la seva llibertat
per garantir els seus drets. En el cas que el sobirà no ho compleixi la societat té dret al trencament d'aquest
pacte.
Un dels punts clau per evitar l'absolutisme reial és, per Locke, la divisió de poders. El poder no es pot
10
concentrar en un individu perquè seria el camÃ− més rà pid a l'absolutisme. Locke distingeix en
qualsevol sistema polÃ−tic tres tipus de poder: legislatiu, executiu i federatiu.
EPISTEMOLOGIA
Locke considera que no es pot avançar en la ciència si no coneixem realment les possibilitats i capacitats
de l'enteniment humà . El principi de l'Empirisme és: la raó ni és infal·lible ni completament
autònoma, sinó que treballa amb el material de l'experiència, per tant, aquesta constitueix la garantia i
el lÃ−mit de la raó.
Només podem accedir a la realitat mitjançant les representacions que ens en fem, ja que aquestes idees
constitueixen els continguts bà sics amb què treballa l'enteniment.
Determina que no hi ha idees innates i que per tant, no hi ha contingut mental anterior a l'experiència. La
nostra ment quan naixem és un paper en blanc que es va omplint i qualsevol idea que hi ha en el seu
interior prové de l'experiència. Divideix les idees en dos tipus:
• Les idees simples són les que no es poden dividir en parts i que provenen de l'experiència o bé
de la reflexió.
• Les idees complexes són fruit de la combinació i unió que fa l'enteniment amb les idees simples.
La idea de substà ncia és un producte del procés d'unió i combinació que l'enteniment duu a terme
amb les idees simples. L'enteniment agrupa sota una mateixa idea les qualitats que acostumem a percebre
juntes. Per exemple, les diferents qualitats d'un objecte juntes, constitueixen la taronja o la substà ncia.
Considerem la substà ncia no només com el nom que donem a un conjunt de sensacions, sinó com una
realitat material que roman com a suport i causa d'aquestes sensacions.
A part de les qualitats d'un objecte no tenim cap sensació o experiència de la rosa que creix al jardÃ−, per
tant la substà ncia roman inaprehensible i incognoscible.
Encara que no puguem tenir experiència de les substà ncies, Locke no en rebutja del tot la seva existència.
Per sentit comú, hem de creure en l'existència de realitats que siguin causa de les nostres
experiències.
BERKELEY
Berkeley dedueix, a partir d'idees empiristes, la no-existència de la realitat material. El filòsof afirma,
com Locke, que només podem tenir certesa de les nostres idees o percepcions. Les percepcions són
enterament subjectives, és a dir, pròpies del subjecte que coneix i no qualitats d'una realitat externa i
independent de mi. Per al filòsof, només podem afirmar rotundament l'existència de continguts
mentals, percepcions o idees i per suposat, l'existència dels subjectes que les posseeixen. Es basa en aquest
lema: “ser és percebre o ser percebut”. La resposta al moviment i al canvi la dóna a Déu, causant de les
nostres idees i responsable del seu ordre i regularitat.
DAVID HUME
EL CONEIXEMENT
L'origen de les nostres idees
Per a Hume tots els continguts mentals són percepcions, que provenen de l'experiència. Per tant,
l'innatisme, igual que Locke, és fals. No vol donar per fet que les nostres percepcions siguin
11
representacions del món, per això les classifica en:
• Les impressions són sensacions immediates de l'experiència.
• Les idees són còpies difuses de les impressions. Són productes de la imaginació i la memòria
que no aconsegueixen imitar el grau d'intensitat dels originals. Una cosa és sentir un fred intens
(impressió) i l'altre recordar aquell fred intens que vaig passar (idea).
Les nostres percepcions, a més de distingir-se en impressions i idees es poden classificar seguint la seva
procedència:
• Percepcions de sensació: Provenen dels sentits externs, com els colors.
• Percepcions de reflexió: Són estats mentals, com l'avorriment.
O segons la seva composició:
• Simples: no es poden dividir en altres de més petites. Provenen de les seves corresponents
impressions simples, com l'olor d'un perfum.
• Complexes: es poden distingir i dividir en altres més simples. Són fruit de la combinació i unió
fantasiosa que fa la imaginació amb les impressions simples, com la percepció d'una rosa vermella,
olor, color, tacte...
Associació d'idees
Totes les idees simples provenen de les seves corresponents impressions simples. Les representacions
mentals que ens fem de les impressions són còpies difuses d'aquestes. Les idees complexes són fruit de la
combinació i unió que fa la nostra imaginació amb les nostres impressions simples. AixÃ− doncs, la
imaginació és l'encarregada de combinar impressions simples i formar idees complexes. A vegades les
crea de manera fantasiosa però altres, la imaginació crea idees complexes seguint certes lleis i
regularitats. Per exemple, el fum ens fa pensar en foc. Aquestes tendències són les lleis d'associació
d'idees i consisteixen en:
• Semblança. Hi ha quelcom en la nostra ment que l'empeny a associar idees entre les quals hi hagi
un grau de semblança.
• Contigüitat en l'espai i el temps. Quan hi ha una relació de proximitat, espacial o temporal.
• Relació causa-efecte. Davant dels fenòmens que s'acostumen a succeir temporalment, el nostre
enteniment crea una expectativa de futur, espera que fets segueixin a d'altres tal com ho han fet en el
passat.
Relacions d'idees i qüestions de fet
Per a Hume, els nostres continguts mentals es redueixen en impressions i idees. Ara bé, quan raonem amb
aquests construïm judicis i afirmacions i establim relacions amb les percepcions. (Està relacionat amb
Leibniz) Aquests judicis es poden classificar en dos:
• Relacions d'idees: són les veritats absolutes, les que no admeten contradicció. Són afirmacions
que estableixen relacions entre idees i conceptes; per tant, no descriuen com és el món i no
sorgeixen de l'experiència, sinó del simple ús de la raó. Quan s'expressa una relació entre
números, com un triangle té tres costats, o quan és una afirmació en la qual el subjecte
conté el predicat, és a dir, tots els solters són no casats. El que afirma el predicat es desprèn
d'una anà lisi del propi subjecte i no és possible un predicat contrari.
• Qüestions de fet: són aquelles que s'estableixen relacions entre fets que hem de comprovar
12
mitjançant l'observació i l'experiència. Són contingents i probables i la seva negació no
implica cap absurd.
RELACIÃ CAUSA-EFECTE
La relació causa-efecte és una relació que atribuïm als esdeveniments que succeeixen en el món i
que, a més, ens expliquen la realitat. Hume desconfia i vol examinar la legitimitat d'aquesta idea. Per a
fer-ho, aplica el principi empirista: per a tota idea s'ha de comprovar de quina impressió és còpia; en el
cas de no trobar l'original, s'ha d'admetre com a legÃ−tima.
La relació causal es concep com si els dos fenòmens es trobessin inevitablement units ja que l'aparició de
l'un obligués l'aparició de l'altre, que hi hagués una connexió necessà ria. Hume, per a validar aquest
suposat coneixement, recorre a l'experiència i no troba cap impressió de necessitat entre el fenomen que
causa i el fenomen afectat. Per tant, l'únic que observem és que un fenomen va seguit de l'altre però no
observem cap connexió necessà ria entre els dos.
Hume, després d'aquest anà lisi, conclou que la idea de connexió necessà ria és fruit de la nostra
imaginació. Després d'observar và ries vegades que després d'un fenomen en ve un altre, considerar
que sempre succeirà aixÃ− es converteix en un costum. Això ens resulta molt útil per a viure però
deixa ben clar que un costum només pot proporcionar creences, però no pas coneixement universal i
necessari.
La sospita de la relació de causalitat representa un qüestionament de la ciència. Moltes de les
explicacions que fan les ciències, es basen en la relació de causalitat. Si tota disciplina que es basi en un
costum, no passarà de ser una creença. Per tant, totes les lleis cientÃ−fiques, que es basen en costums,
simplement són creences recolzades en el costum i la tradició i no es poden identificar amb lleis
universals. Totes les lleis efectuades per la ciència esdevenen, per tant, probables.
LA METAFÃ SICA
El principi empirista segons el qual tota idea và lida ha de provenir d'una impressió prèvia, també
problematitza la MetafÃ−sica. La MetafÃ−sica està composta per tots aquells fenòmens que es poden
observar o comprovar mitjançant l'experiència.
CrÃ−tica a la idea de substà ncia (de Descartes)
• CrÃ−tica a la idea de substà ncia extensa. Locke havia determinat la impossibilitat de conèixer la
substà ncia, Berkeley negava l'existència de la matèria. Per a Hume, la idea que tenim de
substà ncia és la d'una realitat objectiva que és el suport de les qualitats que causen les
nostres impressions, i que té una estabilitat i permanència que supera la d'aquestes. Després
d'analitzar-ho, veiem que només n'obtenim qualitats, olors, tacte, etc però no tenim cap
impressió que roman com a suport d'aquestes qualitats. Coherent amb els principis empiristes, Hume
conclou que la substà ncia és una il·lusió, invenció de la nostra imaginació. Es preguntÃ
de quina impressió prové i determina que les impressions són puntuals i discontÃ−nues, en canvi
de la substà ncia en tenim una concepció contÃ−nua. Per tant, cap impressió no té la
continuïtat que atribuïm a la substà ncia. La idea de substà ncia és una creença que ens
és extremadament útil.
• CrÃ−tica de la idea de substà ncia infinita. La idea que tenim de Déu és la d'una substà ncia
infinita amb totes les perfeccions. Aplicant el teorema de validesa, ens hem de preguntar de quina
impressió prové aquesta idea de perfecció infinita. Segons Hume, essent les nostres impressions
sobre Déu puntuals i concretes, resulta difÃ−cil obtenir-ne una impressió d'infinit. Per tant, la
13
idea de substà ncia infinitament perfecta es queda sense impressió que la legitimi i cal concloure
que no existeix cap coneixement teològic ni metafÃ−sic. Ara bé, Hume reconeix que la religió i
la creença en l'existència de Déu són naturals i necessà ries entre els homes, per obtenir
consol per als temors i les angoixes.
• CrÃ−tica a la idea de substà ncia pensant. El jo és el subjecte que té les percepcions. Encara
que l'à nima sigui el subjecte de les impressions, ella mateixa no és cap impressió. Les
impressions i idees canvien. Sota totes aquestes percepcions canviants, se suposa que el jo roman
estable i idèntic, com a nucli de la nostra personalitat. La idea de jo és com qualsevol altre de
substà ncia, una creença fruit de la nostra imaginació que dóna continuïtat i permanència a
allò que no la té.
EMOTIVISME MORAL (considerar els sentiments com la base de les nostre accions)
Hume reivindica el paper fonamental de les emocions i els sentiments en el comportament humà . Tota
acció és recolzada en les nostres emocions i sentiments. às cert que raonem abans d'actuar, però
aquests raonaments estan motivats pels nostres sentiments. Les nostres accions estan motivades pels sentits
d'atracció o aversió que ens produeixen certs comportaments.
Els sentiments de plaer i dolor són els que defineixen aquesta atracció o aversió. El bé no és cap
altra cosa que el que ens complau i el mal consisteix en el disgust que ens provoquen certes accions. Per a
Hume, la simpatia (inclinació a participar i reviure les emocions dels altres) és pròpia de la naturalesa
humana que fa més naturals els sentiments com ara la compassió i la solidaritat que en nosaltres
desvetllen les desgrà cies alienes. Per aquest motiu, el plaer no s'ha d'estendre egoistament ni obtenir-ne
necessà riament un benefici directe. AixÃ−, quan el plaer i la felicitat afecten el mà xim nombre de persones,
em complau i proporciona tant de plaer com el meu propi profit. L'ètica de Hume és, en aquest sentit, una
ètica utilitarista que concep el bé com el que proporciona plaer i és útil a la majoria.
KANT
EPISTEMOLOGIA
Fa una sÃ−ntesi entre racionalisme i empirisme. Tot coneixement comença amb l'experiència (empirisme),
però no n'hi ha prou amb això. Cal també les estructures mentals del subjecte (racionalisme); les formes
“a priori”, per exemple, l'espai i el temps es troben dins nostre.
Fa un gir copernicà en la teoria del coneixement. El subjecte no rep passivament la informació de l'objecte,
sinó que el subjecte és el que constitueix activament el coneixement de l'objecte (totalment contrari a
Aristòtil). O sigui, no coneixem la realitat tal i com és sinó que la coneixem tal i com és per a
nosaltres. Fa una crÃ−tica a Hume, assegurant que la ciència és segura, sinó no seria ciència.
La ciència està formada per judicis cientÃ−fics extensius, augmenten els nostres coneixements i
universals i necessaris, sempre và lid i no pot ser d'altra manera. Abans de Kant, Hume amb les relacions
d'idees i les qüestions de fet, i Leibniz amb les veritats de raó i les veritats de fet tenien judicis diferents als
de Kant:
• Les relacions d'idees de Hume i les veritats de raó de Leibniz constituïen uns judicis analÃ−tics
“a priori” (universals i necessaris però que no augmenten els coneixements).
• Les qüestions de fer de Hume i les veritat de fet de Leibniz constituïen els judicis sintètics “a
posteriori” (no universal però augmenten coneixements).
• Els judicis cientÃ−fics de Kant compleixen les dues qualitats: són universals i necessaris, i
augmenten el nostre coneixement.
14
Kant arriba a aquest extrem per determina si la MetafÃ−sica és una ciència (segura o no?). Arriba a la
conclusió que no està formada per judicis cientÃ−fics i per tant, no obtenim coneixement segur de la
MetafÃ−sica, ja que tracta d'à nima, món i Déu i no sorgeixen de l'experiència. Per tant, la MetafÃ−sica
no és una ciència i en aquest aspecte Kant és agnòstic des del punt de vista de la raó teòrica
(considera que en base “a priori” no hi ha res segur).
MORAL
Determina que totes les ètiques anteriors a ell són materials, una llista de normes i preceptes, per aquest
motiu pateixen dos inconvenients:
• Són empÃ−riques. à tiques interessades que persegueixen una finalitat i es basen en
l'experiència, en què hem de fer per aconseguir un bé (felicitat, salut...). Marquen un camÃ− i
busquen una gratificació.
• Són heterònomes. La voluntat està lligada a quelcom extern a l'individu, una fi que no prové
de l'ús de la raó.
à tica Kant
La seva ètica ha de ser formal, sense contingut empÃ−ric, que no ens digui QUà hem de fer sinó COM.
Es basa en fes això. Treu un principi d'universalitat anomenat Mà xima moral de Kant: “Actua de tal
manera que puguis voler que allò que fas es pugui universalitzar”, és a dir, “el que no vulguis per tu, no
ho vulguis pels altres”.
Vol reconèixer el valor de la humanitat: “actua de tal manera que tractis tot ésser humà , no com un
mitjà per aconseguir el que vols, sinó com un fi en ell mateix”. Això vol dir que hem de tractar els altres
com el que són, éssers humans amb dignitat, que no poden ser usats com a instruments per a satisfer els
nostres desitjos.
Cal actuar de manera desinteressada. Per exemple si elogio els altres per aconseguir un favor, no actuo
d'una manera moral, sinó d'un manera interessada i egoista. Per a Kant, hem d'actuar per deure, diferent de
d'acord amb el deure. Per exemple, no copio en un examen perquè sé que és dolent (per deure), no
copio a un examen per por a que m'enganxin (d'acord amb el deure).
Per a complir l'ètica de Kant cal que es compleixin tres postulats (alguna cosa que volem o creiem que
és):
• Home lliure: cal que l'home sigui lliure i amb dret a decidir per si sol, sense obligacions.
• Immortalitat de l'à nima: el comportament correcte poques vegades és recompensat, si la nostra
à nima és immortal, obtenim el “premi” d'una existència eterna i feliç.
• Existència de Déu: cal que existeixi perquè sinó no té sentit esperar una immortalitat de
l'Ã nima.
EL LIBERALISME UTILITARISTA
Mill defensa un positivisme moral (saber què està bé i què malament analitzant els fets de la societat) i
es coneix amb el nom d'utilitarisme. Està a favor de promoure la reforma de la societat per mitjà de
plantejaments cientÃ−fics. à s comú a Comte de promoure la societat i millorar a través de lleis
cientÃ−fiques.
15
Els utilitaristes pretenen renovar amb èxit la vida social des d'una visió més prà ctica que teòrica,
prenent en consideració un liberalisme econòmic.
El Principi d'Utilitat o de la Mà xima Felicitat és: “s'han de realitzar preferentment aquelles accions que
afavoreixin la major felicitat per al major nombre de persones”. Amb això s'assegura l'obtenció de
plaer, és a dir, de felicitat (aixÃ− doncs, defensa un hedonisme social). Per als utilitaristes, els homes viuen
constantment buscant el plaer i defugint el dolor.
COMTE
El filòsof es proposà com a objectiu la reforma social. Era partidari d'un positivisme reivindicant una
filosofia centrada en els fets concrets i reals dels qual podem tenir experiència i que poden ser explicats
mitjançant lleis. Comte és considerat el fundador de la sociologia.
JEREMY BENTHAM
El filòsof tenia com a objectiu fer lleis més justes amb un esperit positivista i pragmà tic: basant-se en
l'experiència i sent objectiu. La seva moral consisteix en què l'únic fi de l'obrar humà és la felicitat,
mentre que els altres conceptes morals (justÃ−cia, virtut, honradesa,etc) són només mitjans per a
aconseguir aquest fi. Per a perseguir aquest fi, seguirem el Principi de MÃ xima Felicitat, triant en cada cas
l'acció que ens proporcioni un plaer més gran. El judici moral es converteix en un cà lcul felicÃ−fic, un
cà lcul que ens permeti saber quina acció ens proporciona més plaer. Els factors que determinen el
valor d'un plaer són:
• Intensitat
• Durada
• Probabilitat d'experimentar-lo
• Proximitat de la seva execució
• Probabilitat de generar més plaers
• Probabilitat de no generar dolors
• Nombre de persones afectades
El govern determinen sancions polÃ−tiques per a la gent que incompleix una llei. Aquestes sancions s'han
d'aplicar en els casos particulars i s'ha de tenir en compte la diferent sensibilitat de les persones.
DEFENSA DE L'ESTAT MÃ NIM
Per a Bentham, tot poder comporta una limitació en la llibertat dels ciutadans, de manera que aplicant el
Principi d'Utilitat exigeix al legislador que no imposi cap sanció polÃ−tica sobre aquells aspectes de la vida
que no ho requereixin necessà riament. S'ha d'evitar que els ciutadans sentin un control excessiu ja que això
els provocaria infelicitat. El govern ha d'establir què està bé i què està malament i s'ha d'abstenir
d'establir lleis sobre qüestions com ara la moralitat sexual. L'Estat tampoc ha d'intervenir en qüestions
econòmiques i s'ha de limitar a garantir la seguretat de la propietat i la llibertat de mercat. Tot govern és
dolent per naturalesa (però un mal necessari) i que s'ha de limitar el seu poder en el que sigui
exclusivament útil.
També considera que s'ha d'establir una contÃ−nua supervisió pública al govern perquè sovint
només busca la mà xima felicitat dels governants i no de la majoria.
També defensa que la forma de govern més apropiada és la democrà cia, ja que és l'única que la
felicitat dels governants pot coincidir amb la de la majoria. Aquest mètode de govern també és acceptat
per Mill on hi ha d'haver sufragi universal, incloses les dones.
16
JOHN STUART MILL
El filòsof esdevé el més important de la filosofia utilitarista. Es proposà com a finalitat de la seva
vida tractar de millorar la societat del seu temps, és a dir, se sentia cridat a convertir-se en un reformador
moral.
Llavors, els seus plantejaments entraren en crisi i es va preguntar si realment seria feliç en la societat que
estava dissenyant. Va arribar a la conclusió de que no n'hi ha prou amb una societat lliure i amb uns
drets sinó que també s'ha de perseguir el cultiu de l'art i l'educació. Desenvolupant ciències del saber
és quan realment serem feliços i ens dotarà d'una vida excel·lent.
Els utilitaristes són partidaris de proporcionar la felicitat al conjunt de persones, sense tenir en compte els
interessos individuals. Malgrat això, Mill no admet aquesta lectura del Principi ja que, per a ell, s'han de tenir
en compte els interessos individuals i la dignitat de cadascú.
LA LÃ GICA I L'EPISTEMOLOGIA
Per presentar l'utilitarisme com una ciència moral, hem d'investigar quines són les bases
epistemològiques, és a dir, com obtenim coneixement vertader. Per a Mill, la lògica és la teoria de la
demostració i és la base de tota ciència, malgrat tot, no proporciona coneixement, només ens diu si
és và lid o no. El coneixement només es pot basar en l'experiència. Seguint principis de l'empirisme,
no accepta les idees innates, principis a priori ni intuïcions intel·lectuals sinó que tot allò que és
tingut com a tal, té origen en l'experiència i en les generalitzacions a partir d'aquesta, fins i tot les axiomes
(principi acceptat sense demostració), definicions i proposicions de les matemà tiques.
Mill afirma que tot enunciat general prové de la generalització de l'experiència, de la inducció. La
ciència es basa en la inducció i això significa que no hi ha veritats absolutes sinó hipotètiques ja que
en generalitzar ens podem equivocar. No podem assegurar la validesa del principi de la no-contradicció (no
poder creure una cosa i a la vegada creure el seu contrari), ja que es basa en l'experiència.
La inducció es fonamenta en que en la natura hi contemplem nombroses regularitats. Aparentment, existeix
un Principi d'Uniformitat de la natura el qual ens fa esperar que aquesta sempre actuarà tal com ho ha
estat fent fins ara. Mill considera que el Cosmos sembla obeir la llei de causalitat (tot allò que comença
té una causa).
El coneixement humà no pot passar de ser hipotètic ja que no troba una justificació de la inducció. Tot i
aixÃ−, Mill ofereix unes pautes estrictes per aplicar la inducció amb les mà ximes garanties possible,
basant-se en Francis Bacon. Aquest proposa l'observació detallada dels fets particulars; recollir totes les
dades obtingudes, fer-ne unes taules i analitzar-ho; llavors, podem anar-nos elevant progressivament cap a
proposicions més generals. Per a ell és l'únic camÃ− per a assegurar el coneixement i formular
veritables lleis sobre la natura.
Mill segueix des d'un principi la filosofia de Hume, basant-se en el seu empirisme i acceptant la seva crÃ−tica
a la inducció (que la mera repetició de casos semblants no garanteix la seva repetició en el futur), però es
distancia d'ell al acceptar que és possible un coneixement segur mitjançant els arguments de Bacon,
mentre que l'escocès es sotmet en un escepticisme, no admet el coneixement.
UTILITARISME MORAL
Per a poder determinar què és el correcte moralment, Mill segueix els plantejaments utilitaristes, és
a dir, el Principi d'Utilitat o de MÃ xima Felicitat. Mill no defensa un utilitarisme de l'acte (analitzar les
accions), sinó un utilitarisme de la regla o de la norma. Examina quines normes de conducta proporcionen
17
la mà xima felicitat per al major nombre de persones: dir la veritat, ser solidaris... suposarien bones regles ja
que ningú voldria viure en una societat on la gent digués mentides i no ajudés a l'altre gent. (S'acosta a
Kant: “el que no vulguis per tu no ho vulguis pels altres”)
Mill, encara que determini que el seu compliment hagi de ser el que guiï la nostra conducta, admet que pot
haver-hi algunes excepcions. AixÃ− podem mentir si veiem que algú es disposa a fer mal. (S'allunya de
Kant: per a Kant, no s'han de dir mentides).
Mill diu que no tots els plaers són del mateix tipus, ni són igualment desitjats per les persones mitjanament
educades i il·lustrades (educades per decidir si alguna cosa és bona o no), sinó que uns són
qualitativament superiors a d'altres. El criteri per a determinar si alguna cosa és bona o no prové de la
valoració que en facin els experts: quan la majoria de persones que han provat dos plaers decideixen que un
és millor que l'altre, aquest serà de major qualitat. Les persones que han provat diferents plaers
coincideixen en que els plaers associats al saber són els més preferibles. (Igual que Aristòtil: per a
trobar felicitat s'ha de fer activitats relacionades amb el saber humà ).
UTILITARISME SOCIAL I POLÃ TIC
També aplica l'utilitarisme a la societat. Reconeix la dificultat de fer-ho degut als sentiments humans. Creu
que en la societat hi han tendències i no lleis. Veu el desenvolupament social com a conseqüència de les
iniciatives individuals. L'Estat ha d'imposar normes que afavoreixin la mà xima felicitat. Però abans de tot,
defensarà la llibertat de l'individu. Diu que l'Estat només pot intervenir contra la voluntat d'un o d'uns si
aquests es disposen a actuar en perjudici d'altres. Diu que cadascú ha de buscar el seu propi bé sense que
ningú li ho impedeixi, de la mateixa manera que ell no pot impedir la felicitat dels altres. Per això creu en la
democrà cia, que és un marc polÃ−tic que permet la felicitat i combina individualitat i utilitat social. Fent
això augmentarà la felicitat general. També defensa la reconeixença i vot de la dona, els drets dels
negres.
KARL MARX
La gran motivació filosòfica de Marx va tenir un carà cter prà ctic: transformar la societat, llimar les
desigualtats i anular les injustÃ−cies. Aquest mètode de filosofia s'anomena marxisme.
Karl Marx va néixer a Trèveris (una regió de Prússia). Després es mudà a Brussel·les degut a la
pressió del govern prussià i després s'instal·là definitivament a Londres. Va escriure conjuntament
amb Engels la seva gran obra: El capital. Marx va morir abans de concloure-la.
FONTS DEL MARXISME
1. Esquerra hegeliana
Feuerbach, alumne de Hegel, va ser una influència per Marx. Va fer un gir materialista a la filosofia del
mestre i determina que la realitat material és l'única que existeix i introdueix un concepte nou, el de
l'alienació, que vol dir sentir-se o trobar-se fora d'un mateix. Aplicà l'alienació en l'à mbit religiós: no
és cert que Déu crea l'home, sinó que l'home s'inventa a Déu. L'home projecta les qualitats humanes
en grau superlatiu en aquest ésser i l'anomena Déu.
Feuerbach s'oposa a l'idealisme hegelià . Els secrets de la realitat no estan ocults en una idea, sinó que estan
ocults en les coses naturals i concretes que ens envolten. Per tant, cal retornar a la natura ja que és l'únic
que ens pot proporcionar coneixement autèntic.
2. Socialisme utòpic
18
Aparegueren una sèrie de pensadors que volien reformar una societat injusta. Alguns posaren en prà ctica
les seves idees però van fracassar. Llavors, van ser criticats pels marxistes, entre d'altres, com a ingenus i
utòpics ja que, no hi havia un fonament seriós en la base.
3. Anarquisme
Per als anarquistes, i Marx, és necessà ria la transformació radical de la societat. Ara bé, per a ells
l'única manera de reformar la societat és abolint el poder polÃ−tic, ja que el consideren com una font de
corrupció. Consideren que l'home sense Estat és bo i solidari i creuen que l'ús de la violència és
legÃ−tim si té per objectiu destruir l'Estat opressor.
4. Liberalisme econòmic
Adam Smith i David Ricardo foren els més representatius de legitimar el liberalisme econòmic.
Consideren les lleis i les conseqüències del capitalisme com a naturals i inamovibles que cal respectar i
acceptar.
Marx, va aprendre molt d'economia amb ells però no li agradaven les idees que defensaven.
EL MATERIALISME
Marx compartia amb Hegel la idea que la realitat no és està tica, sinó dinà mica i canviant, plena de
contradiccions que l'obliguen a transformar-se i a superar-les. La influència de l'esquerra hegeliana féu
que entengués aquest dinamisme com un producte de les formes i relacions materials (com ens
relacionem amb allò que necessitem per viure, els béns) que es donen en la realitat. Marx per tant,
s'allunya de l'idealisme hegelià al seguir un materialisme.
Per a Marx, les ideologies no determinen la realitat concreta, sinó que, és la realitat material la que
produeix la seva pròpia ideologia. En altres paraules, depenent de la nostra vida, tindrem una ideologia
progressista o conservadora. Són les condicions socials i econòmiques les que marquen la forma de pensar i
la cosmovisió del poble (és comú a Feuerbach: “cada home pensa segons el que menja i no és menja el
mateix en una barraca que en un palau”). AixÃ− doncs, no és estrany que les comunitats que viuen en
condicions de vida diferents mantinguin costums i creences diferents. La infraestructura o sistema
econòmic determina la superestructura o tendències del poble.
Com a resum, podem dir que Marx és hegelià i antihegelià a la vegada. Ho és perquè comparteix la
concepció de l'esdevenir històric com un procés dialèctic. Però és antihegelià perquè no veu en
aquest procés el desplegament de l'esperit, sinó l'oposició i superació de diversos sistemes de
producció de béns materials, és a dir, no comparteixen la mateixa causa. Per aquest motiu és
considerat un materialisme dialèctic ja que és la matèria o l'economia, la que fa avançar la història
en un procés de confrontació i superació.
Per a Marx la història avança dialècticament impulsada per les tenses relacions de producció. AixÃ−
un sistema econòmic concret (tesi), a causa de les incoherències internes, genera el seu propi oposat
(antÃ−tesis). De l'enfrontament entre els dos, en sorgeix una situació econòmica i social nova (sÃ−ntesi).
Aquesta és, en realitat, la negació de la negació i per tant, esdevé una afirmació de nivell superior.
Llavors, la sÃ−ntesi, en ser instaura com a tesi torna a generar el mateix procés: tesi, antÃ−tesi, sÃ−ntesi.
Aquesta concepció de la història, el materialisme històric, esdevé un mètode d'anà lisi de la realitat
social que ha de servir per descobrir les lleis i els mecanicismes que fixen el desenvolupament històric com
per preveure el futur social.
19
LA DENÃ NCIA SOCIAL
El marxisme no és tan sols una teoria de la història i la societat, sinó també una voluntat de
transformació social. Perquè aquesta transformació sigui possible, cal denunciar les injustÃ−cies i les
incoherències del sistema. Marx considerà que el miserable estat es devia a les relacions de producció
pròpies del capitalisme ja que aquest comporta una organització del treball en què l'home no es realitza
sinó que s'aliena.
L'alienació econòmica
El treball és natural i essencial en l'home i en garanteix la subsistència. El treball esdevé una necessitat
però també una forma d'humanització, ja que possibilita la ¿¿¿realització personal???. En la
societat capitalista el treball ja no dignifica sinó que desposseeix i aliena. El treball esdevé un instrument
d'explotació. El terme alienació significa estar o sentir-se fora d'un mateix, no identificar-se ni
reconèixer-se un mateix; és per tant, sinònim de deshumanització. Es produeix quan el treballador no
se sent reconegut ni valorat.
Poden haver dos situacions: respecte del producte del treball, quan el treballador no es reconeix en el que
crea; fabrica el mitjà de la seva opressió; i respecte de l'acte de treballar, quan treballar és un acte que se
li imposa i que es dóna en unes condicions infrahumanes.
Aquesta alienació econòmica es concreta en la plusvà lua, que segons Marx, és la base de l'explotació
de la classe treballadora. L'acumulació de capital només és possible si uns quants se n'aprofiten dels
mitjans de producció. Aquesta acumulació prové de l'increment entre el capital invertit i l'obtingut en la
venda de la mercaderia. Es produeix una diferència que només afavoreix l'empresari, ja que prové del
que s'estafa o no es retribueix a l'obrer en el salari. Actualment s'usa la mercaderia per aconseguir diner, no
com abans que era a l'inrevés.
L'alienació social i religiosa
L'estricta i discriminatòria divisió en classes, segons posseeixin o no mitjans de producció, comporta el
reconeixement o no de privilegis socials. Això és causa que, els desfavorits es vegin privats del
reconeixement de la seva dignitat com a persones.
Marx considera les religions com un mitjà per a mantenir oprimida la classe més desfavorida. La
creença en un futur celestial, en què tots els homes seran iguals davant de Déu. Per a Marx, la religió
esmorteeix les à nsies de transformació social al confiar en un més enllà millor.
EL COMUNISME
El materialisme història de Marx, preconitza l'arribada i instauració del comunisme, un nou ordre social i
econòmic en el qual l'home quedarà alliberat de l'explotació i l'opressió. Marx considera el comunisme
una evolució natural del capitalisme, encara que durant molts anys s'hagin mostrat com dos sistemes
contraris.
Segons Marx, el capitalisme era insostenible i aquesta fase serà inexorablement superada per una fase
transitòria, de negació, en la qual hi haurà un domini del proletariat. Però aquesta etapa només serÃ
una preparació per a l'arribada del comunisme, la negació de la negació o sÃ−ntesi, que comportarà la
desaparició de l'Estat i esdevindrà la darrera etapa de la història.
El comunisme durà al final de la història, perquè s'haurà abolit la propietat privada i les divisions de
classes. Aquesta desaparició s'acabarà amb la lluita social. Per aquest motiu la història es detindrà i la
20
humanitat gaudirà de pau, igualtat i llibertat.
SCHOPENHAUER
La voluntat de viure
Pensa que l'eina intel·lectual més elevada és la intuïció, no pas l'enteniment o la raó. La
intuïció és un saber directe que ens mostra la realitat més elemental de nosaltres mateixos, la
voluntat de viure.
La voluntat de viure és l'absolut que és present en tota la realitat. La vida consisteix en aquesta lluita
constant. AixÃ− doncs, la voluntat de viure imposa, per Schopenhauer, dolor, guerra eterna i mort.
Pessimisme i renúncia
La voluntat humana no podrà ser mai satisfeta, ja que la mort acaba sempre per destruir les aspiracions
humanes. La felicitat humana és impossible, perquè el desig insatisfet causa dolor, i el desig satisfet o
plaer no és res més que una aturada momentà nia del malestar.
Schopenhauer rebutja una sortida com el suïcidi. Proposa camins d'alliberament del dolor. Un d'aquests
camins pot ser l'art però la més elevada és la de l'ascetisme o renúncia radical de la voluntat de viure.
L'ascetisme és la negació de les il·lusions de la vida i dels desitjos i satisfaccions corporals.
21