La síndrome Saramago FERRAN SÁEZ MATEU Avui, 25 de noviembre de 2004 El passat 26 d'octubre l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol va pronunciar una conferència al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya que duia per títol Quaranta anys d'ensenyament a Catalunya: anem prou bé? Es tracta d'un tema que està -o hauria d'estar- en un lloc destacat de l'agenda de tot partit polític però que, tanmateix, ultrapassa la volada sovint gallinàcia de la política entesa com a mera gestió i administració. L'ensenyament, l'educació, la instrucció pública -una expressió que caldria recuperar per poder subratllar justament els matisos que separen els tres conceptes esmentats- haurien de ser, en definitiva, un punt de partida consensuat, no pas un litigi constant que es dirimeix a còpia de reformes, contrareformes i reformes de contrareformes. Les perspectives dels partits polítics són, naturalment, diverses, però en aquest cas l'objectiu hauria de ser el mateix. En la conferència del 26 d'octubre Pujol exposava el seu punt de vista sobre aquesta qüestió, i ho feia més en forma de recapitulació històrica que no pas en clau de partit. En aquest article no comentaré o resumiré aquella conferència -avui no toca- sinó que em centraré en un punt molt concret però que, al capdavall, desemboca en un problema genèric. Cito textualment: "L'absentisme a les aules, el fracàs escolar i la violència a l'escola es deuen a la dimissió de la família de les seves històriques obligacions". Les obligacions històriques de la família. Déu n'hi do. En temps de desconstrucció de la institució familiar la frase sembla emanar un marcat regust neoconservador, o fins i tot regressiu. Per cert: abans m'he oblidat d'afegir que la cita textual no és de Jordi Pujol, sinó de José Saramago. Pujol es va limitar a reproduir-la en la conferència esmentada. Oi que ara ja no sona tan neoconservadora ni regressiva, la frase? Oi que fins i tot suggereix una profunda relectura progressista del paper de la família en l'educació? Així doncs, els benpensants poden respirar tranquils: es tracta d'una opinió homologada per un premi Nobel que es declara comunista. Torno a citar textualment, en aquest cas l'expresident Pujol: "He parlat de les obligacions històriques -és a dir, de les de sempre- de la família. Ho he fet aprofitant unes frases textuals de Saramago fa pocs dies a Barcelona. Ho podria haver dit de collita pròpia. Per què m'he servit de Saramago? Perquè sé que si jo parlo en termes d'elogi de les obligacions històriques de la família, seré immediatament criticat. Com que Saramago pensa i diu el mateix que jo, m'aixoplugo sota el seu paraigua. Reconèixer això no em deixa bé. Però això no és greu. El que és greu és que deixa malament la nostra societat. Una societat on hi ha por de dir segons què. On ens limitem nosaltres mateixos el nostre pensament i la nostra llibertat d'expressió. En part perquè hi ha uns mecanismes que tendeixen a ofegar, o a ridiculitzar, o sistemàticament a treure credibilitat a determinades opinions, propostes o actituds". Amb el seu permís, senyor Pujol, em permeto batejar l'anomalia dialèctica que denuncia amb l'expressió síndrome Saramago, una mutació postmoderna del virus de la censura. Aquesta mutació prospera imparablement perquè els nous censors no només neguen que ho són, sinó que, a més a més, s'autoubiquen en l'acreditada trinxera del pensament crític. La jugada és, doncs, perfecta: faculta a fer callar tothom sense necessitat d'argumentar res. Només cal anar repetint que els altres són neocons, etc. La síndrome Saramago s'encarrega de la resta: l'auditori espera a picar de mans amb entusiasme o bé a xiular fins que no coneix l'autor de la idea exposada (que, en si mateixa, importa poc). Aquests segons d'espera, que són la característica essencial de la síndrome Saramago, constitueixen una curiosa derivació del leninisme, que és la doctrina mare dels nous censors (l'assumpte va més enllà d'aquest article: dóna per a una tesi doctoral; deixo el suggeriment sobre la taula). ¿Volen fer-se una segona analítica, per poder confirmar o descartar que pateixen la síndrome Saramago? Doncs llegeixin la següent citació sense mirar de reüll qui n'és l'autor i comprovin si triguen alguns segons a emetre un judici de valor. Si és així, lamento comunicar-los que estan infectats pel virus. Cito literalment: "La tolerant policia holandesa creu que el 5 per cent del milió de musulmans que viuen a Holanda són fanàtics disposats a exercir la violència. Són 50.000. Per començar, no està gens malament. És difícil proposar remeis, a hores d'ara. Potser una mica més d'autoestima dels Estats i les societats europees, una mica de sentit comú, tanta tolerància com fermesa, i intel·ligència per veure que mai, des del nazisme, hem estat tan amenaçats. En definitiva, instint de supervivència". ¿Quants segons han vacil·lat a l'hora de determinar si aquest fragment passava la censura del nou pensament únic progressista, és a dir, políticament correcte? ¿Més de dos o tres, potser? Malament rai, doncs: estan malalts, però també poden sentir-se relaxats i satisfets. El text no és una transcripció d'un míting de Jean-Marie Le Pen o de Georg Haider, sinó el final d'un article d'opinió publicat fa poc a El País (16-11-2004) i, en conseqüència, no atacable per la nova censura encoberta. L'article el signava Hermann Tertsch. No em vull ni imaginar què passaria si això ho hagués dit Jordi Pujol, posem per cas. Han anat passant els dies, en tot cas, i no he llegit cap article que matisés la perillosa, gravíssima insinuació que conté l'expressió final de Tertsch ("instint de supervivència"!). Generosament alimentades per les institucions que controla la nova censura, les ONG del ram callen i miren cap a un altre costat, en un cas així. En altres, en canvi, van a la senyo i l'hi expliquen tot. El virus de la síndrome Saramago s'expandeix. Vacuni's, és a dir, pensi per vostè mateix.