INTRODUCCIÓ A L’ESTRUCTURA SOCIAL DE CATALUNYA Presentació a càrrec de Brahim Yaabed Brahim Yaabed: En primer lloc, vull donar-vos les gràcies per venir avui aquí, aquesta tarda de dilluns, al seminari «Democràcia, participació i societat civil a la Catalunya d’avui», i avui parlarem de la introducció a l’estructura social de Catalunya. Ens acompanyen dues personalitats de la societat catalana. L’una és veterana, és Jaume Sobrequés; d’ell no cal parlar-ne gaire, és llicenciat per la UB i catedràtic d’història de Catalunya a la UAB, etcètera; podríem parlar d’ell tota la tarda-vespre. També ens acompanya Jordi Sauret, que és doctor en sociologia i director gerent de l’empresa FeedBack, que es dedica, com sabeu, als estudis demoscòpics i a les enquestes. Parlarem d’estructura social de Catalunya, el nostre país, des dels inicis de la seva història, que ha anat canviant, i aquesta es determina per la demografia i a la vegada pel teixit econòmic. En aquests últims vint anys, diria jo, Catalunya ha canviat la seva fisonomia social d’una manera espectacular. Per tant, avui ens toca repassar aquesta evolució social i, de retruc, com que venim d’unes eleccions generals a l’Estat espanyol, aprofitarem la presència d’en Jordi –també d’en Jaume, no cal dir-ho– per a analitzar aquestes dades i els resultats del passat diumenge 20 de novembre. Dit això, en Jaume ens farà una introducció històrica de cara a aquesta evolució de l’estructura social del país, i després en Jordi farà la seva ponència, per a acabar amb un debat amb els ponents i el públic: vosaltres. Perquè crec que avui tenim moltes coses a parlar, moltes preguntes, com ara llegir el panorama polític actual del país, com serà Catalunya d’aquí a cinc anys, el paper de la crisi, etcètera. Tindrem una tarda interessant, i s’ha d’aprofitar la presència d’aquests dos homes il·lustres per a respondre a aquests neguits sobre els quals no tenim resposta. Per tant, no m’entretinc més; us dono de nou les gràcies en nom de la Fundació CatDem, del seu director, Agustí Colomines, que per motius d’agenda no ens ha pogut acompanyar aquí, i també dels companys d’aquesta casa, que fan que tot això sigui possible. Moltes gràcies per la vostra presència. Endavant, Jaume! Jaume Sobrequés Hi ha un fil conductor en molts aspectes de la vida del país que no és possible d’entendre si no fem una mirada retrospectiva cap al passat. Us en donaré alguns exemples que són d’una evidència absoluta. Parlem una llengua que van portar els romans aquí, quan varen desembarcar a Empúries el 218 aC, poca broma! Hem viscut sota els efectes –i encara hi vivim– d’allò que hem anomenat la civilització cristianooccidental, perquè en els segles III-IV la Península es va cristianitzar, i amb aquesta, Catalunya. Vivim en una xarxa de ciutats, les més importants de les quals varen ser fundades pels romans: Barcino, Baetulo, Gerunda, Ilerda, Tarraco, etcètera. No és possible d’entendre l’origen de les ciutats en què vivim sense anar al món clàssic, romà, ja fa més de mil anys. La distribució de l’hàbitat rural entre un hàbitat dispers (la Catalunya Vella, masies), un hàbitat concentrat (pobles, la Catalunya Nova), això és fruit de la Reconquesta i del repoblament que comença el segle VIII i acaba el segle XV. Podríem parlar d’una infinitat de coses: d’estructures socials, de mentalitat, etcètera. L’historiador, o el ciutadà, si vol entendre el present, en molts aspectes ha de mirar enrere; és el que jo faré avui, molt breument perquè tinc poc temps, quant a l’estructura social contemporània d’aquest país. Nosaltres hem tingut una estructura social i unes classes socials que són fruit de la història. Ara han canviat les coses; últimament han canviat tant, que ja és impossible d’analitzar-les amb rigor. Jo, amb això, hi faig una mica de broma. Fins al segle XX, avançat ja, es podia parlar de classes socials: hi havia un esquema que provenia de l’edat mitjana o del segle XIX amb la Revolució Industrial, i aquest concepte d’estructura de classes socials més o menys funcionava. Ara hauríem de parlar de dues classes socials: els qui treballen i els qui no, i dins dels qui treballen n’hi ha uns que treballen més i són rics o cobren més, i uns de més pobres o que cobren menys. Aquesta diferència de basar la diferència social entre els qui treballaven i els qui no és una cosa absolutament nova. Pel que fa a la idea de les mentalitats, és la mateixa cosa. Nosaltres podem dir, quan analitzaven la societat de l’Antic Règim, que els pobres, els proletaris, eren d’esquerres i que els benestants eren de dretes. Això ja és mentida: quan Rajoy obté més vots al cinturó industrial de Barcelona, vol dir que els obrers també són de dretes, és a dir, s’ha trencat l’estructura. Però aquest no és el meu ministeri; jo us parlaré molt sintèticament de dos períodes clau en la història de la formació de les classes socials. En l’un, que passaré tan de pressa com pugui, des de la baixa edat mitjana (segles XIV i XV) fins als segles XVI, XVII i XVIII, l’estructura de les classes socials era la que analitzaré. Evidentment, hi havia canvis interns, però la mecànica és la següent, per exemple, una primera divisió: les classes productores de riquesa, des del segle XIII fins al segle XVIII, a les portes ja de la gran Revolució Industrial. Érem una societat, la catalana, i ha estat, des de l’alta edat mitjana fins ben avançat el segle XIX o el XX, una societat de pagesos. Per exemple, us donaré una data: en el segle XV –i això també val per al XVI i el XVII i per al gran cicle de revolució agrària del XVIII de fa quatre dies–, doncs bé, del mig milió d’habitants que tenia Catalunya en aquests segles fins a principis del XVIII, a partir del 1700 fins al 1800, Catalunya dobla la població, de 450.000 a 900.000. Però durant cinc segles Catalunya té sempre la mateixa població, amb petites fluctuacions, sempre al voltant de mig milió. D’aquesta xifra, 350.000 eren pagesos, era gent que vivia al camp, eren els productors: produïen riquesa. Així, doncs, no hi havia classes socials marcades: uns produïen riquesa i uns altres no. Dins d’aquests hi havia una altra classe social: els menestrals, la gent d’ofici, els artesans, el sector dels aliments, els moliners, els forners, el sector dels vestits, la metal·lúrgia, els de la pell, la construcció, els fusters, etcètera. Aquests representen un 80% de la població urbana; són els menestrals. Catalunya ha estat un país de menestrals, com deia Vicens Vives. I després hi havia l’estrat inferior de la societat urbana: els bracers, els macips, els traginers... Aquests menestrals, la gent dels oficis, que són el futur germen de la burgesia –no hi hauria burgesia el XIX sense aquesta base de gent–, lluitaran a l’Antic Règim per assolir poder polític. Aquest poder, com sabem, era en mans de la noblesa, els grans barons, o de l’alta jerarquia eclesiàstica, o del patriciat urbà (els rics de les ciutats, els ciutadans honrats). Els menestrals, durant la baixa edat mitjana, lluitaran també per assolir un lloc dins el domini polític de les ciutats. Una divisió era els qui produïen: pagesos i menestrals. Però qui tenia la riquesa? Primer de tot els grans magnats, els grans barons, la gran noblesa. Mireu, durant 500 anys –i l’evolució és molt lenta en l’Antic Règim–, un 40% de la terra era en poder de la noblesa, un 25% del país era en poder de l’Església i un 35%, en mans de l’aristocràcia de la ciutat urbana, que havia comprat terres; un 10% de la població tenia el 100% de la terra, que generava rendes: els barons, l’Església, l’alta jerarquia eclesiàstica. Els menestrals maldaren per fer front a l’aristocràcia urbana, els ciutadans honrats de Barcelona. Els rics de la ciutat eren els qui tenien el domini polític i els qui havien invertit al camp i tenien propietats agràries. L’Església era dividida en grups socials; hi havia una aristocràcia (els bisbes i els abats), una classe mitjana (els canonges i els de baixa, els frares). Durant 500, 600 o 700 anys, el país tenia tres jurisdiccions, dividides en la jurisdicció nobiliària, l’eclesiàstica i la reial; eren uns estats dins d’un estat. Els nobles, en els seus dominis, administraven justícia, tenien policia, cobraven impostos... Feien el mateix l’alta jerarquia eclesiàstica; els bisbes, els grans monestirs (Poblet, Santes Creus), eren senyors territorials, tenien milers de treballadors que treballaven directament per a ells, tenien grans rendes, grans jurisdiccions –aquestes no s’aboliran fins al segle XIX–. I finalment les ciutats reials, aquelles ciutats que depenien directament del rei, és a dir, del poder civil, com ara. Tots depenem d’un estat civil i no d’un monestir, ni d’un noble. A l’edat mitjana tot el territori català, amb un gran predomini de l’Església o la noblesa, era a les seves mans; tenien el territori i administraven justícia; tenien els seus veguers, els seus batlles i cobraven els seus impostos: era un estat dins d’un d’estat. Doncs bé, aquesta estructura, senyorial, jurisdiccional, no s’acabarà fins al segle XIX. Ara parlarem d’un fet, fent un salt en el temps, que no és altre que intentar respondre com s’acaba això en el temps. Com es trenca aquesta estructura que us he explicat ràpidament? Doncs amb la Revolució Industrial, amb la caiguda de l’Antic Règim, el segle XIX: desamortitzacions, supressió de les jurisdiccions –això el 1830 i escaig, poca broma!, – l’abolició del règim senyorial, feudal, creat el segle XI, l’any 1000-1100. En el segle XI, quan es crea el sistema, i fins al segle XIX, el país viu –amb canvis interns– en un règim senyorial, feudal, de jurisdiccions. Catalunya va ser a mitjan segle XIX, juntament amb el País Basc i algun altre enclavament molt puntual a Andalusia, l’única regió industrialitzada, i això és molt important per a entendre sobre la base del que ja he explicat: la Revolució Industrial ajuda a entendre el món contemporani que jo diria que hem viscut fins fa quatre dies, en què ja és impossible d’entendre res i explicar res. Fins ara, tota la societat contemporània és filla de la Revolució Industrial. Catalunya és l’única regió peninsular en què es produeix la Revolució Industrial, que ja s’havia produït un segle abans a la Gran Bretanya i que va comportar una transformació social i econòmica del país, i va produir una transformació radical de l’estructura social i econòmica del país, i, sobretot, va accentuar el fet diferencial de Catalunya envers les altres regions peninsulars o espanyoles. Això és molt important per a entendre la Renaixença, o les reivindicacions catalanistes, etcètera. Dos grups socials destinats a marcar el to de la vida catalana de la segona meitat del segle XIX i del primer terç, o de la primera meitat fins a la guerra civil, del segle XX es consolidaren durant aquest temps i són fruit d’aquesta revolució; d’una banda, les burgesies industrials, comercials, financeres o agràries, i de l’altra, el proletariat. L’enfrontament entre tots dos sectors donarà vida a l’aparició del moviment obrer i les seves lluites reivindicatives, que a Catalunya tindran – com tothom sap– un marcat caràcter anarcosindicalista; Catalunya no serà un país de sindicalisme socialista. La Revolució Industrial comporta un procés d’innovació tecnològica, i alhora n’és filla, caracteritzat per la mecanització i la producció en massa. Abans ja hi havia indústries al país: els petits tallers artesanals, aquells menestrals del segle XV, aquella gent que va muntar petits tallers, ja existien. La Revolució Industrial suposa la gran mecanització d’això i es comença a produir en massa; és el que defineix una societat industrial. En segon lloc, hi ha un augment espectacular de les inversions en la producció i de concentració d’aquesta en grans fàbriques, que substituïren els petits tallers artesanals d’arrel medieval, dels menestrals del XIII, XIV i XV, i que arriben fins al XIX vius, inalterats. Aquesta revolució també suposa una especialització de la força del treball i una concentració física de treballadors, molts d’ells provinents de zones agrícoles que emigren a les ciutats a la recerca del treball industrial. I encara hauríem de parlar de la formació del mercat. Ja hi havia mercats, a l’edat mitjana: els mercaders catalans anaven des de l’Orient fins a l’Atlàntic o a Bruges, poca broma! Però aquests mercats es consoliden com a mercats que reben producció industrial de Catalunya. Per tant, hem dit mecanització, producció en massa, augment espectacular de les inversions, concentració de la mà d’obra a les fàbriques, especialització de la producció, i hem dit, finalment, formació d’un mercat regional català-espanyol o internacional, i també hem de dir americà a les colònies. Mentrestant, la resta d’Espanya va mantenir, tant en el segle XVIII com en el segle XIX, la vella estructura feudal de l’Antic Règim i va posar en marxa un seguit de transformacions socials i econòmiques, més modernes, que varen actuar com a base dels canvis socials que configuren la societat contemporània fins a l’època de la guerra civil. La revolució burgesa dels anys trenta del segle XIX va qüestionar les velles estructures socials i econòmiques del passat, i, en canvi, aquesta transformació no es va produir a la resta d’Espanya, i això marcarà un fet diferencial, tant des d’un punt de vista polític, com des de les mentalitats i de la producció econòmica. La Revolució Industrial catalana es fonamenta sobretot en la producció tèxtil, que ja a la darreria del segle XVIII i a l’edat mitjana havia donat lloc a nombrosos establiments, fàbriques de teixits, arreu del país. Així, doncs, la revolució industrial d’aquesta indústria tèxtil assumeix aquestes característiques que abans us he explicat. La plena mecanització de la filatura i d’una bona part del tissatge fan avenços decisius a partir dels anys trenta. El procés aquest que us he dit de concentració industrial va tenir lloc en dues localitzacions. L’una és la zona de concentració hidràulica, és a dir, a la vora dels rius (el Llobregat, el Cardener, el Freser) i les colònies industrials que encara es troba un avui dia quan va per la carretera i algunes de les quals s’han museïtzat, en què els obrers vivien a la fàbrica, a les colònies, en un règim paternalista que tenia per objecte fonamental evitar que participessin dels moviments obrers reivindicatius; per tant, a les zones de fàcil accés a la força hidràulica o a les zones de ports, és a dir, als llocs on és més fàcil d’accedir a les matèries primeres o al comerç de què us he parlat –altrament dit, el Maresme i el Barcelonès, tota la zona industrial de l’àrea metropolitana– i que són filles de la Revolució Industrial. Hem dit que la Revolució Industrial es fa a Catalunya amb el tèxtil, i hauríem de parlar també de la gran indústria metal·lúrgica catalana (La Maquinista Terrestre i Marítima), o hauríem de parlar de les fàbriques de química (la Cros, o la Indústria). La Revolució Industrial, hem dit, dóna vida a dos grups soci- als que marcaran el to del país, econòmicament, socialment, políticament i culturalment. Són allò que he anomenat les burgesies, la gent que ha fet diners en el procés industrial i que són els burgesos. De burgesia no n’hi ha una de sola. Hi ha la burgesia agrària, els antics del període senyorial, que encara en queden, naturalment, no desapareixen; són els nous que han accedit a noves propietats al camp; són alguns nobles espanyols que tenen interessos agraris a Catalunya; són la burgesia industrial amb interessos al camp: els Bonaplata, els Güell, els Girona. A més de ser de la burgesia industrial, han invertit i han comprat finques al camp. També hi ha una burgesia d’activitat econòmica immobiliària; són els especuladors, que han arribat fins avui; són la gent que fa compravenda de terrenys urbans, els constructors de cases. En aquest període què passa? Que s’estava fent l’Eixample –això que veiem aquí fora–; per tant, l’Eixample permet negocis immobiliaris especulatius impressionants, i això dóna lloc a una classe social que arribarà fins quan vulgueu. Ara la crisi ens ha alliberat d’ells, i hauríem de dir en bona hora si no fos que darrere hi ha els obrers, i això ja sap més greu. Són els especuladors, una burgesia econòmica immobiliària; creen societats financeres: el crèdit mercantil, el crèdit del foment, etcètera. Hi ha una burgesia comercial, són l’alta burgesia comercial: els naviliers d’alta volada, els consignataris de comerç, la gent que nolieja en vaixells cap a Amèrica. Deveu haver sentit a parlar d’Antonio López, que té una plaça per aquí, un santanderí que arrela aquí i que crea la Companyia Transatlàntica amb la col·laboració de gent com Manuel Girona o els Urquijo-Bas. Són noms que sonen fins fa quatre dies i que comercien amb Cuba, Puerto Rico, les Filipines; també amb els Estats Units, Colòmbia, Veneçuela, l’Argentina o l’Àfrica; creen grans companyies que seran privilegiades pel poder, pel govern. El govern, aquestes flotes de vaixells les aprofitarà per a transportarhi tropes, passatgers o correspondència a Amèrica: és el que en diríem l’alta burgesia mercantil. Després hi ha una burgesia –tot això és al voltant d’aquesta revolució industrial, d’aquest fenomen tan impressionant– de les activitats financeres: els banquers, dels quals també hem sentit a parlar, propietaris d’entitats de crèdit o assegurances, accionistes de companyies ferroviàries. En aquest moment també –som a mitjan segle XIX, Revolució Industrial– cal fer una línia de ferrocarril. Aquestes línies es construeixen en els anys seixanta, a partir del cinquanta, la línia Barcelona-Mataró, el seixanta i escaig el tren arriba a Girona, etcètera. És a dir, els negocis ferroviaris són els banquers: el de Girona, el Banc de Barcelona, el de Crèdit Mercantil, els Arnús, el Banc Hipotecari, l’Hispano Colonial, etcètera. I finalment la que ha donat nom a tot el procés, la burgesia industrial: a la comercial, l’agrària, la financera, l’especulativa, etcètera; són els industrials dels filats del cotó, dels teixidors; són els Bacigalupi, els Ramisa, els Jerónimo, els Muntadas. Totes aquestes burgesies esdevindran un grup de pressió a Madrid, són un poder fàctic; constituiran a Madrid el grupo catalán –això d’anar a Madrid i influir allà són coses que sonen–. I què hi faran, totes aquestes burgesies, allà, aquests rics, que quan poden ja hi van amb tren, a Madrid? Defensar el proteccionisme per a la indústria catalana, els aranzels; afavorir la indústria catalana enfront dels latifundistes andalusos o castellans que defensen el lliurecanvisme. Aquesta gent seran el grupo catalán i defensaran el proteccionisme de la indústria catalana. Només uns vint o trenta detenten aquests grans noms, un lloc social, una influència; són molt pocs, realment, els grans, els realment importants, però tenen un gran poder. A aquests s’hi ha de sumar un altre grup social que també ajuda a entendre la societat, els americanos, que són gent que han fet grans negocis a Amèrica i que retornen capitals aquí, són els indians: són gent que invertiran els beneficis que han fet a Amèrica, sobretot, i a partir de principis mitjan segle XIX, quan molts d’aquests països americans es fan independents. I no cal dir després de l’anomenat «desastre colonial de 1898», que suposarà una repatriació d’aquests capitals i aquests americanos tornaran de diversos països, i a partir del 98, a Cuba i a altres llocs d’Amèrica, i també faran grans inversions especulatives que han deixat una gran empremta a la ciutat actual, no solament a la de Barcelona –hem de mirar de no fer de la història de Barcelona com si fos la de tot Catalunya–, sinó també en altres ciutats, per exemple, del Maresme o d’altres indrets de Catalunya. I finalment diríem que hi ha encara una burgesia intel·lectual, que ja tocava! Són aquesta burgesia intel·lectual catalana, com ha passat tantes vegades al llarg de la història. De moment tenen els ulls molt girats cap a Madrid: Felipe Monlau, Pere Mata, Francesc Permanyer, Pi i Margall mateix, Laureà Figuerola, són gent que d’entrada van a Madrid i intenten fer cultura. Però ben aviat, i a partir de mitjan segle XIX, Barcelona recupera la universitat el 1833-34-35. Recordeu: la desfeta de 1714. Felip V suprimeix totes les universitats catalanes i en concentra una de sola a Cervera, l’única ciutat que havia estat lleial als borbons i a Felip V. Per tant, una única universitat, que també va donar grans intel·lectes, però Barcelona no en tenia. Al voltant d’aquesta universitat naixerà una autèntica burgesia intel·lectual, dels Martí d’Aixalà, Milà i Fontanals, Llorens i Barba, Mañé i Flaquer, Bosch i Labrús, Duran i Bas, Rubió i Ors, etcètera. És a dir, una burgesia intel·lectual que serà la que donarà ales a aquest fet diferencial i al moviment de la Renaixença cultural del país i, de mica en mica, influenciarà aquesta burgesia industrial, que es farà regionalista o catalanista, fins a esdevenir un catalanisme polític. I també són gent que impulsaran el moviment de la Renaixença i, amb el canvi de segle, el modernisme, que també ha deixat una gran empremta en la societat actual. La Revolució Industrial genera un augment del nombre de treballadors, la concentració en algunes comarques: al pla de Barcelona, al Vallès, al Maresme, com hem dit abans, gràcies a les fàbriques tèxtils. Aquests treballadors de la Revolució Industrial lluitaran des dels anys quaranta del segle XIX fins a la guerra civil per diverses qüestions: contra les condicions de treball i de vida, a favor d’una jornada laboral més sensata. Penseu que la jornada laboral d’aquest potentíssim sector del proletariat era de seixanta-nou hores setmanals el 1858, i la jornada diària, de catorze, quinze i setze hores. Per exemple, en una població com Salt, el 1870 es treballava de les cinc del matí a les nou del vespre. La mà d’obra lluitarà per alliberar-se de la mà d’obra femenina i infantil, que tenia una explotació impressionant. Perquè ho veieu, el 1856 –és una data concreta– el salari oficial dels homes era de deu rals (xifra arrodonida), el salari oficial de les dones era de quatre rals i el salari oficial infantil, de nens que a partir de nou, deu, onze, dotze, tretze, catorze anys treballaven amb una jornada gairebé normal, era de tres rals. Els aliments dels obrers eren de molt poca qualitat, i aquests tenien grans malalties, grans epidèmies, malalties contagioses, etcètera. Tot això donarà lloc, a poc a poc, a l’organització dels sindicats obrers, de la lluita obrera. L’any quaranta del segle XIX Catalunya té la primera organització obrera de Catalunya i d’Espanya, que és una colla que porta el nom d’Associació de Protecció Mútua de Teixidors del Cotó. Aquest món obrer reivindicatiu per una jornada laboral digna, per uns sous dignes, per unes condicions de vida dignes –les fàbriques eren humides, fosques, etcètera–, doncs aquesta lluita que a vegades va ser, avançat el segle, mor. També a vegades els obrers, amb els proteccionismes, donaran suport a alguna manifestació que marcarà el to diferencial del sindicalisme obrer a Catalunya. Serà la introducció, a partir dels anys seixanta-setanta del segle XIX –i això marcarà tot el moviment obrer fins a la guerra civil d’una manera clara i nítida– de l’anarcosindicalisme, de l’Associació Internacional de Treballadors (l’AIT), l’associació llibertària anarquista que, diríem que a partir dels anys setanta, s’introdueix i esdevé absolutament majoritària a Catalunya. L’anarcosindicalisme prevaldrà com a força motor de les organitzacions obreres literalment fins tota la República i durant la guerra civil. El moviment obrer es radicalitzarà a mesura que vagin passant els anys, fins a esdevenir i promoure autèntiques accions terroristes en acabar el segle XIX. Per exemple, tenim l’atemptat contra el general Martínez Campos; la bomba del Liceu el noranta-tres; l’any noranta-quatre, executats set anarquistes; la bomba al carrer dels Canvis Nous quan passava la processó de Corpus, que produeix sis morts; el Procés de Montjuïc, on van ser executats cinc anarquistes, o l’assassinat de Cánovas del Castillo. És a dir, que serà un moviment que es radicalitzarà fins als anys vint del segle XX, el 1920-1923, en què hi haurà allò que dèiem del llibre de Maria Aurèlia Capmany, el famós Quan matàvem pels carrers, quan organitzacions obreres i pistolers de la patronal, pistolers a sou, varen produir, entre 1920 i 1923, s’ha calculat entre 500 i 600 morts. D’aquí vindrà després una de les excuses i dels motius del cop d’estat del general Primo de Rivera el 1923. També es produeix a Barcelona, però no hi arrela; curiosament, al final del segle hi ha un intent d’organitzar un moviment obrer de tipus socialista; l’any 1888 es funda a Barcelona la UGT, fins que deu o dotze anys després, com que aquí no funcionà, es treballarà des de Madrid. Però és que en l’any 1888 es funda també a Barcelona el PSOE. El PSOE es funda a través de Pablo Iglesias. Hi ha encara un intent, tampoc reeixit, de fundar un sindicalisme catòlic arran de l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, de 1891, que manifesta una preocupació social de l’Església per la justícia social, etcètera. I hi ha un intent de crear, també a Catalunya, un sindicalisme catòlic. En definitiva –i acabo–, la Revolució Industrial, amb l’aparició d’aquests dos grups socials, marcarà el to de la societat contemporània fins a la guerra civil, i deixarà herències polítiques i socials que han perviscut molt més enllà de la guerra civil. Però em sembla que això és un altre tema, ministeri que avui no em toca a mi d’ocupar-me’n. Res més i gràcies. Jordi Sauret Hola, bona tarda! És veritat, i l’estava escoltant i pensava com lligaria una cosa amb l’altra, però ha estat fàcil. He anat prenent notes de tot el que ha anat dient i jo us parlaré d’una cosa molt més tangible, que és, en el fons, què va passar en les eleccions de fa una setmana, i el que va passar s’entén molt a partir del que s’ha anat dient fins ara. Ja al començament de la seva intervenció anterior, s’ha parlat de llengua i s’ha parlat de migracions. Aquests elements i la identificació ideològica en l’eix esquerra-dreta tenen molt a veure amb la identificació de després amb els partits. Si a Catalunya no haguéssim tingut una llengua i també unes migracions, avui no estaríem parlant de dos sistemes de partits. Tenim el sistema de partits general d’Espanya (PSOE, PP i IU) i a Catalunya tenim quelcom més complex, perquè, a part d’això, a dins del PSOE també hi ha el PSC, que alguna cosa té a veure amb la llengua i amb la identitat d’aquí; una altra cosa són CiU, ERC, i ja no parlem de tota la diàspora de partits, com SI. Allò de què es parlava de llengua i migracions té molt a veure amb això. Després, també tenim el sentiment de classe. Quan abans parlaves de classe social, efectivament, s’ha trencat aquest sentiment de classe, però ha estat molt important, i en alguns partits en què sí que és més important aquest sen- timent de classe però en termes agregats per la majoria de la població, en aquells que tenim dret de vot, doncs, efectivament, s’ha trencat aquest sentiment de classe o, com a mínim, hi ha una clara voluntat de voler ser de classe mitjana, l’aspiració nacional és de classe mitjana; aquella classe treballadora que dèiem abans vol ser de classe mitjana. I a partir d’aquí entra un fenomen important, que és el treball. I deies que aquesta aspiració nacional de ser classe mitjana es basteix sobre l’eix econòmic, és clar. L’eix econòmic, si a mi em funcionen bé les coses econòmicament, em permet adquirir una sèrie de posicions, però l’economia i el bon funcionament d’aquesta també és garantia de les prestacions de l’estat del benestar. Això que avui hem d’ajustar –hem de dir que potser hem estirat més el braç que la màniga– en el fons és una conseqüència també de la situació econòmica; per tant, economia vol dir, per a mi, que si la situació econòmica del país funciona em permet accedir a una sèrie d’actes; accedir també vol dir estat del benestar, vol dir l’ascensió social de les classes, i això desactiva molts conflictes. En un país on la gent és i vol ser de classe mitjana –i partir d’aquí no preguntem si és de classe mitjana-alta o mitjana-baixa, tant se val l’aspiració– s’han acabat les revolucions. Hi ha revolucions en el moment en què la gent veu que els mecanismes del sistema no permeten millorar: no em permeten millorar en estudis, no em permeten millorar en les condicions de vida, sanitàries, socials, culturals, i, per tant, no em permeten millorar. Llavors és quan la gent fa coses estranyes i és lícita la revolució, és normal. Però tot això ha canviat molt, però sí que té a veure amb el que dèiem abans. A partir d’aquí, aquestes ànsies de canvi, i les diferents sensibilitats, acaben vehiculant-se, traslladant-se a través d’uns partits polítics. En el cas de Catalunya en tenim cinc, o en teníem tradicionalment cinc, però des de fa uns anys en tenim ja set i a vegades vuit. Penso en Ciutadans, penso en Solidaritat, també penso en la CUP, que a vegades entren i surten. Per tant, què ens està dient això? Ens està dient que aquests partits clàssics que teníem aquí a Catalunya estan fallant o, com a mínim, que sectors significatius que haurien d’estar integrats en aquests partits s’estan escapant, estan intentant buscar altres vies. Per tant, tot això ho connecto perfectament, o dit d’una altra manera, encara no he començat la meva intervenció, però vegeu que tot això ho he anat agafant de la intervenció anterior i que hi lliga perfectament. Per tant, del que estem parlant és d’alternança. Les alternances es poden fer via revolució, es poden fer vies cop d’estat, que també és una forma d’alternança de classes, de sentiments de prioritats, de grups socials, de grups econòmics, de grups culturals, o es poden fer a través del vot, que és el que fem últimament a l’Europa occidental. I en el cas de l’Estat espanyol, a partir dels anys setanta-set setanta-nou, l’alternança la fem així. Però el fet, per tant, que guanyi un o un altre de què dependrà? Dependrà de la combinació d’aquests dos eixos que dèiem abans. Hi ha un eix ideològic esquerra-dreta que sempre hi és, d’alguna manera hi és; una altra cosa és que la gent sigui menys fidel a aquests eixos. Hi ha l’eix nacional (més catalanisme, més espanyolisme) amb totes les combinacions, i dependrà, per tant, dels partits que es presentin, de quins seran capaços, d’entrada, de mobilitzar més gent, perquè la primera clau d’unes eleccions és el grau de participació. Del 100% de la gent que pot anar a votar, mai no vota tothom. Veurem que en el cas català, espanyol però català, hi ha un 25% d’abstenció estructural, és a dir, passi el que passi, tant si moren cent persones a Madrid o si hi ha un cop d’estat el 23 de febrer del 81, és igual, no es passa mai del 75-77%. O sigui que hi ha un 25%, que això és molta gent; amb el cens actual vol dir que, quan fas una campanya electoral, quan els polítics diuen que ha de votar tothom, hi ha 1.350.000 persones a Catalunya que, passi el que passi, no aniran a votar. Els qui estem aquí segurament vàrem anar a votar i no havíem fet mai tantes cues, i un té la sensació que tothom qui coneixem va anar a votar. Jo no conec ningú que m’hagi dit a la cara que no va anar a votar, excepte algú que estigués malalt o de viatge. Doncs escolti’m, miri les dades, que no passem d’un 75%. Per tant, tens un 25% d’abstenció estructural i, al final, depèn d’aquest 8-10%, que fa que vagis a votar més o menys. Les europees són una altra història. Però fora d’aquestes, després s’acostuma a passar del 54-55%; això és la cosa normal. Entre aquest 54-55% fins al 75%, aquest percentatge és el que fa que un partit pugui guanyar o no, i, per tant, en un ajuntament guanyarà un partit; per exemple, aquí a Catalunya acostuma a guanyar CiU, però al cap d’un any hi ha generals i la cosa més normal és que guanyi el PSC-PSOE. I bé, què ha passat? Doncs el que ha passat és que hi ha un 8-10-15%, depèn del cas, de gent que va a votar o no. Aquest és el primer punt. I, a més, quan va a votar no sempre vota exactament igual, i això té molt a veure amb el que hem dit fins ara: la llengua, el sentiment de pertinença, etcètera. I, per anar acabant la meva síntesi del que s’ha fet fins ara, has parlat de fet diferencial, que això ja ve del segle passat, quan una part d’aquesta burgesia catalana va anar a defensar els interessos a Madrid. I aquest fet diferencial es basa en dos eixos, l’econòmic –uns interessos que s’han de defensar o que un creu que s’han de defensar–, i l’interès identitari (llengua, tema internacional, identificació, etcètera), i, en tot cas, cal veure com totes les migracions s’han anat adaptant d’alguna manera al país d’acollida; si no, seria impossible, per exemple, entendre els resultats de diumenge passat. Amb les dades d’avui fa un any –just un any, que avui és 28 de novembre del 2011–, avui fa un any que l’electorat català va anar a votar amb una participació alta del que són unes eleccions al Parlament de Catalunya, pràcticament un 59%; és molt pel que fa a eleccions catalanes. I aquesta gent va fer una cosa estranyíssima: pràcticament va donar una majoria absoluta –que no hi és, i alguns tenen molt clar que no la tenen perquè no poden governar bé, però pràcticament una majoria absoluta– a CiU, per exemple, en ciutats on el president Pujol no havia aconseguit guanyar mai. I va guanyar pràcticament en tota l’àrea metropolitana, en ciutats com Sant Feliu de Llobregat, Molins, en ciutats on no havia guanyat mai. Això ens vol dir alguna cosa: es trenquen les fidelitats partidistes, i ens vol dir també que la gent, en un context de crisi econòmica, prioritza com mai altres coses, que aquest eix no és estrictament ideològic. I a partir d’aquí és allò de què us parlaré. Per tant, fem un salt des del trenta-sis, més o menys, i jo me’n vaig a fa una setmana, al diumenge passat. He preparat un Powerpoint i intentaré que sigui al màxim de pedagògic possible; hi he posat per títol Les enquestes en la base de l’estratègia electoral. Bé, un servidor es dedica a fer això; jo em dedico a fer demoscòpia, a fer estudis de mercat, i, per tant, a través de les enquestes també veiem com evolucionen les coses. I això és el que us explicaré. Per tant, començarem primer situant la composició de l’electorat català en les eleccions anteriors. Prendré com a base les eleccions generals del 2007 i les autonòmiques del 2010 perquè veieu els eixos on ens trobem. Veurem com s’identifica la gent i, a partir d’aquí, veurem l’enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) que van publicar el mes de setembre-octubre. En aquella enquesta, amb les dades extrapolades –ara veurem com s’extrapolen les dades, no allò que va sortir directament, que va ser molt denostat i fins i tot algun periodista estripà–, veurem com aquell escenari ja marcava exactament, punt amunt, punt avall, l’escenari que després es va produir diumenge. Després veurem l’evolució dels electorats, els transvasaments, veurem quines dades teníem els qui ens dediquem a la demoscòpia el dijous dia 17 de novembre, que és l’última data en què fas enquestes –no té sentit fer enquestes en dissabte, però en divendres encara sí, que és el dia de cloenda de mítings–, i després veurem els fluxos, o què ha passat o que va passar aquell dia. Aniré de pressa en les primeres dades, i, a més, sé que aquí ho veureu poc i malament, però en tot cas intentaré situar-ho una mica. Quan abans parlàvem de les migracions, això vol dir que som una societat molt poc homogènia lingüísticament, i, per tant, d’entrada, amb dades d’enquesta, no amb les dades oficials de l’IDESCAT però són bàsicament això, què ens estan dient, aquestes dades? Que tenim un 41% de gent que parla majoritàriament català a casa seva, catalanoparlants, segur. Després tenim un altre 36% de castellà i després hi ha un altre 20% que parla a casa una llengua o una altra indistintament. Aquesta és la clau del futur del nostre país; és a dir, tenim dues comunitats monolingües i som una mica més els qui som catalanoparlants, però després hi ha un altre 20% que, si el català entra en una etapa de poc prestigi social, no de persecució, això tant se val, fins i tot a vegades la persecució pot anar bé per a ser més punyent, més defensor. Però en tot cas aquest és el país que tenim. El vot de CiU en les últimes eleccions generals, no les d’ara, sinó les del 2007, de les quals tenim les dades d’enquesta, eren bàsicament catalanoparlants; és a dir, quan CiU va a les eleccions generals, normalment –tot això ho trencarem a les eleccions de fa una setmana–, com que a les eleccions generals s’acostuma a prioritzar l’eix dreta-esquerra, la cosa normal en aquest país que majoritàriament se sent de centreesquerra és que guanyi, com ha estat sempre, el PSC-PSOE. Això és la cosa normal; això és el que forma part del guió, els altres partits s’acaben quedant amb els nuclis més fidels, tret que tinguin algun motiu per a jugar a primera divisió –aquesta seria governar a Espanya–. Va passar això en l’operació reformista, que va ser un gran moment que va permetre a CiU jugar a primera divisió. Però en condicions normals és una formació que, per a un gran gruix de la gent, no compta. Per tant, s’acaba quedant amb l’electorat més catalanista i més de centredreta. Les 780.000 persones que van votar fa quatre anys, si ho analitzes, és el nucli dur, són els fidels, fidels, fidels. Tot el que passi d’aquí vol dir capacitat d’integrar i incorporar gent que no són exactament el perfil tradicional. I això vol dir molta més gent castellanoparlant, molta més gent de centreesquerra, etcètera. I, per tant, les dades són bastant definitives en aquest sentit. De les 780.000 persones que van votar CiU fa quatre anys, un 73% eren catalanoparlants, en un país on dèiem que el 41% eren catalanoparlants. Per tant, ja es veu. En canvi, a les eleccions d’avui fa un any, d’1.202.830 persones, els catalanoparlants només eren un 54%. És a dir, l’èxit de les eleccions de fa un any va ser que aquesta formació va saber superar les barreres idiomàtiques, però hi són; quan parlaves abans que les migracions, aquestes condicionen moltíssim el vot. Per tant, ens trobem en una societat totalment bilingüe; però, en canvi, si CiU vol créixer a les franges frontereres amb el PP i el PSC, la llengua principal és el castellà, i d’alguna manera n’ha de ser conscient –que ja ho saben–. L’opinió pública catalana en l’escala dreta-esquerra se situa en un 4,28, i això és un centreesquerra, en diríem així. L’electorat tradicional de CiU se situa en el 5,39, al voltant del centredreta. L’èxit de les eleccions generals de fa un any va ser que s’hi va incorporar moltíssima gent de centreesquerra. Després ja veurem per què la gent fa aquests canvis i vota coses aparentment no del tot naturals pel que fa a proximitat. En canvi, en l’eix nacional català-castellà, més sentiment espanyol o més sentiment català, aquí sí que tenim una majoria difusa d’un catalanisme que impregna tots els partits d’alguna manera, i és clar en el cas de CiU, i a tots els partits els passa la mateixa cosa. Ara me’n vaig a un gràfic on m’estaré més estona, perquè tot això ens dóna aquest gràfic d’aquí. Veureu que el punt verd és la mitjana catalana, és a dir, la mitjana de les 5.400.000 persones està posada aquí. Què vol dir «aquí»? Vol dir que en aquest eix centreesquerra és en una posició de socialdemocràcia, i en l’eix català-espanyol és en una posició moderadament catalana. Per tant, la mitjana catalana d’aquests cinc milions es troba en un punt de socialdemocràcia catalanista. Aquest és el tema. Després, ja hem dit que no tothom va a votar: aquest 1.300.000 persones que no voten mai, etcètera. És clar, en aquest punt d’aquí veureu que hi ha partits que són més propers a d’altres. Aquesta és la fotografia de la gent que va anar a votar al Congrés l’any 2008. Què va passar el 2008? Aquí hi ha la gent a qui es pregunta com es posiciona. Fixeu-vos en el cas de Ciutadans, comencem per aquí dalt. C’s és el PSOE a Catalunya; és a dir, la gent que se sent de C’s se situa en unes coordenades d’esquerra i en una banda més aviat espanyolista. La gràcia del PSOE, en aquest país, ha estat com l’ha allunyat; és a dir, quan va aparèixer C’s, com que parlava de llengua, tots els mitjans de comunicació propers al PSC van intentar vendre que era una segona marca del PP. Però, en canvi, a la gent que vota C’s, si li preguntem com se situa ideològicament, és al PSOE. El gran èxit que ha tingut el PSOE en aquest país ha estat que la gent no entengués que C’s és el PSOE a Catalunya: d’esquerra i espanyolista. El que passa és que l’opinió pública no ho ha copsat i aquests han estat molt hàbils: «Vostè parla de llengua? Qui parla de llengua? El PP? Doncs vostès són el PP.» Però la gent que vota C’s no està en aquestes coordenades. Passem al segon tema: el PP. Aquests els tenim aquí. No hi ha ningú més en aquest espai de dreta i espanyolista; és el perfil del militant. La gran majoria de partits se situen en aquesta òrbita d’aquí; aquí és on hi ha moltíssima gent. Si ho veieu, el PSC és aquí. El gran avantatge del PSC és que en tot aquest espai d’aquí dalt no hi ha cap altre partit; perquè, és clar, per a l’opinió pública, no és aquí. Per tant, quan aquesta gentada, que són moltíssima gent, van a votar en clau d’eleccions espanyoles –perquè a les altres no hi acostumen a anar–, només tenen un partit possible, que és aquest d’aquí, el que els cau més a prop. Per tant, l’electorat PSOE, si va a votar, només en té un, perquè el PP és molt lluny, costa molt de traspassar aquesta frontera cap allà. Per tant, la clau dels èxits del PSC és que té un monopoli amb una bossa de gent d’1.200.000 persones i una bona penetració en aquest espai de centreesquerra catalanista. Aquí tenim ICV i ERC. Fixeu-vos com s’estan ubicant, és a dir, el que acaba quedant avui a ERC es posa en una situació gairebé de competició amb la CUP. Quan ERC ha adoptat posicions més centrals cap aquí, és quan ha obtingut 23 diputats. Avui té el que té, perquè el seu electorat, el que els vota estant aquí, en aquesta bossa, que els va donar 23 diputats i ara els n’ha donat 3. I CiU on és? És en aquest centre ample, i també té el gran avantatge que tot el centre catalanista, aquestes 700.000 persones, no tenen ningú més i, per tant –i aquests sí que van a votar, aquests sí que ho fan sempre–, és aquest vot més fidel, però la clau per a créixer és penetrar en tots aquests altres espais d’aquí. Aquests quadrats de color groc són el perfil de la gent que va votar PSC-PSOE a les generals i autonòmiques el 2010. Aquest electorat és el que va votar Zapatero a les generals perquè no guanyés el PP, que aquests són molt dolents i les eleccions del 2008 es van fer en clau que no guanyessin; varen votar així, i al cap de tres anys van votar CiU a les autonòmiques. Va passar el mateix en l’electorat d’ERC, que va votar CiU; no té res a veure amb aquest electorat d’aquí baix; és un electorat socialdemòcrata, que en algunes eleccions ha pogut votar ERC però que bàsicament es troba a la centralitat, i també alguns sectors del PP que van votar CiU. Però fixeu-vos que són claríssims, els eixos, i que s’ha d’ocupar aquest espai central d’aquí. Aquestes són les eleccions generals de fa quatre anys. Són unes eleccions clàssiques, això és el que toca: que guanyi el PSC amb més o menys força i que la distància sigui més o menys forta. Les eleccions del 2010 són les que ho van començar a trencar tot; la crisi i la mala gestió del Govern de la Generalitat van començar a trencar coses, i aquest electorat de CiU, que en altres eleccions tenim més avall, va pujar. L’èxit d’aconseguir 1.200.000 vots és situar-te pràcticament en la mitjana catalana, i vol dir que t’ha d’entrar molta gent ideològicament de centreesquerra i castellanoparlant; aquesta va ser la clau. I aquesta com s’aconsegueix? Perquè, és clar, la gent no té unes pulsacions fixes. La clau és que s’aconsegueixen perquè canvien els temes d’interès, allò que dèiem de les fidelitats als partits. Aquesta és la fotografia que tenim del sistema de partits catalans. Tot el trencament d’esquerres se situa en aquest espai d’aquí, o sigui, en el fons, de totes aquestes escissions no n’hi ha cap que seriosament vulgui anar cap al centre; és a dir, els electors que van fer costat a SI estan competint, en el fons, amb la CUP. El dia en què se n’adonin hauran d’anar més cap a la centralitat, i potser aquí la nova direcció ho entendrà i intentarà, suposo, donar suport a CiU, per exemple; si ho fessin, això els permetria entrar en zones de molta més població. Dit això, aquest és l’escenari antic, el de fa tres anys i el de l’any passat. Anem a l’escenari de precampanya, en el qual se’ns trenquen moltes coses, i citaré no una dada meva, sinó una dada del CEO subcontractada a una empresa competidora meva; per tant, jo no tinc cap interès a dir que ho fan bé; és un competidor meu, aquesta empresa que va fer el treball de camp. Doncs bé, aquesta empresa va donar unes dades, i en aquestes va posar en la segona columna –són les dades d’intenció directa, i això va ser una autèntica bomba– que CiU podria tenir un 22, 6% del cens electoral, no pas dels votants, un 16,3% el PSC, un 13,% el PP, etcètera. Aquesta és la dada directa que donen. És clar, aquí tenim un problema, en aquest país: ens donen dades no acabades; el CIS, a Madrid, ens agradi o no, almenys es mulla i fa la intenció directa, i amb els seus models dóna una projecció. Algunes vegades s’ha equivocat, i ara penso en les eleccions europees: quan tots dèiem que guanyaria el PP, va ser l’únic que va dir que guanyaria el PSOE. Doncs mireu, chapeau! Després van cessar o fer dimitir el director, o el que sigui, però almenys es va mullar. És molt més clar: amb aquestes dades faig una projecció, i els del CIS, a les eleccions europees, van dir que guanyaria el PSOE; va guanyar el PP, i llavors a aquell senyor o a aquella senyora el van apartar, però es mullen; en canvi, en el cas català volem ser tan neutrals... I no vull manipular, perquè, és clar, això és la cuina, que sempre es diu, que jo li dono les dades directament; mireu, això és el que diu la gent. Això està molt bé, i després algú ho analitza i en dóna la seva visió. Però, si jo dono els ingredients i després no està acabat, els mitjans de comunicació no tenen cap cultura en aquest aspecte, i, a més a més, la urgència de temps: ho està presentant el director del CEO i Catalunya Informació ja ho està punxant, i els de l’Agència EFE ja estan penjant els teletips. I què diuen? Doncs el que surt directament. És clar, com que no hi ha aquest procés d’anàlisi, és una feina no elaborada, i aquí va ser un impacte per a molta gent, i es va dir que el CEO no havia fet bé el treball de camp. Tinc la imatge d’algun director de diari a TV3 estripant l’enquesta i dient: «Jo no pagaria una enquesta no acabada.» Això és cert, jo tampoc no pagaria una enquesta que no em digués, traduït, què vol dir allò. Però això no és culpa del CEO d’ara ni del de quan es va constituir. Es va creure que així no s’influiria en l’opinió pública; però, és clar, quan dónes això, és una autèntica feina no acabada; s’ha d’analitzar. Uns servidors, FeedBack, des de fa molts anys, ja en l’època del primer CiU, amb Gabriel Colomer, ja estàvem molt disconformes amb com es donava això, molt, molt i molt disconformes. Després del primer any del segon tripartit, aquest ja no tenia una majoria sociològica; és a dir, una majoria de l’electorat d’Esquerra va caure en picat en fer president Montilla. Això va ser al cap de sis o set mesos d’investidura: va caure en picat, i el tripartit ja no tenia una majoria sociològica. Hi havia una part dels tres partits que va caure en picat; després van caure els socialistes, però això va ser ara. Les enquestes del CEO no ho donaven mai, és a dir, al cap d’un any CiU ja hauria guanyat les eleccions, no amb la contundència recent, perquè encara no havia esclatat la crisi, però ja no sumaven les tres forces del tripartit. Però les enquestes del CEO mai no ens ho varen dir, això, mai. Què ens deien? Que hi havia un empat. Sempre hi havia 22, 21, i veies TV3 amb uns histogrames magnífics i uns gràfics magnífics que donaven un empat. Però, és clar, ja els hauria agradat tenir un empat!, i l’opinió pública s’enduia aquesta imatge: allò ja no sumava. I un servidor, a qui molestava això, l’únic que podia fer des de la meva empresa, era fer la contraprogramació del CEO. Doncs, com deia, fèiem la nostra cuina, com el CIS. Amb el meu model dóna això; no ho feia ningú més. Lògicament hi havia diaris que ho compraven i n’hi havia que no; TV3, mai, evidentment. Doncs amb aquesta enquesta del CEO tan dolenta, això mateix –si voleu podeu entrar a feedback.cat i mirar les projeccions del CEO– donava aquest escenari. Aquella enquesta tan dolenta que algú va estripar donava, amb dades del 13 d’octubre, que CiU podia guanyar les eleccions amb 16 diputats, PSC 15-16, 12 PP, 1-2 ERC, 2 ICV. Això, el 13 d’octubre! Perquè entengueu que les campanyes electorals milloren coses, modulen coses, però els miracles, a Lurdes. Si tu en tens 25 i te’n vas a 15-16, pots millorar algunes coses, encara més, tots pensaven en 17, 18 amb un excés de mobilització; 17 era el nombre, i es va anar consolidant a 16. Això sí que ho veia, 16, i aquest 16 de CiU tothom pensava al final que molts vots s’acabarien mobilitzant, i quan es mobilitza només tenen un partit, i, per tant, aquest 16 patirà, hi pot haver un empat. Però això són dades del 13 d’octubre fetes pel CEO a través de l’empresa subcontractada. Per tant, mireu que diferent que és la intenció directa o quan fem la cuina. És clar, en aquell moment va sortir això i va ser impactant. Com a mínim, no és la imatge que teníem al cap d’aquells 25 del PSOE. Per tant, aquest era l’escenari de precampanya: tots els partits ho tenien i tots feien les seves enquestes. Més o menys, punt amunt, punt avall, a tots ens sortia el mateix. Per tant, el CEO va fer una bona enquesta, però el problema és com presentar-la a l’opinió pública. Com que ningú no li fa la cuina i no la hi pot fer –ho té prohibit, a més, en els estatuts–, el CEO ha de presentar les dades tal com són, i així el que fas és desinformar. Bé, això és un tema de majories al Parlament, etcètera. Ara anem a les dades de campanya. En veure això, entendreu la campanya de cada un dels partits; cadascú fa el que pot en la vida; «en tal va fer una campanya dolenta», depèn. I segurament sí, alguns van fer una mala campanya, però veiem com això va evolucionant, és interessant. Sé que la taula és fatal i no la podeu veure de cap manera, però us l’explicaré. Després penseu que anirem a aquesta, que és molt més agradable: és la síntesi de l’anterior. Sí que vull entretenir-me un moment en les dades que ja són de les setmanes de campanya, els trekkings de campanya, que en diuen. Hi ha partits que ja contracten estudis durant els dies de campanya. Aquestes dades són del 17 de novembre, del dijous abans. Eren ja per a anar-les seguint. Quan preguntem d’una manera espontània «vostè per quin motiu decidirà el vot», un 68% diu que sortir de la crisi o més llocs de treball és el més important. Veiem que el tema principal no és un tema ideològic, no és un tema de dretes i esquerres, com alguns partits han intentat fer-nos creure; en aquestes eleccions la pel·lícula anava de sortir de la crisi i de crear llocs de treball, i era contundent. He marcat la fila verda perquè en totes les franges l’electorat del PSC-PSOE, a les eleccions del 2008, eren quasi 1.700.000, una barbaritat! D’aquesta barbaritat de gent que va votar massivament Zapatero perquè no guanyés el PP –i la resta de partits es van quedar amb els ossos, amb els electors més fidels, i això dóna el que dóna en cada cas– un 74% de l’electorat de Zapatero diu que el primer tema és sortir de la crisi econòmica. I en l’electorat de CiU és un 68% el qui ho diu, un 78% en el del PP, etcètera. Aquest és el tema: qualsevol que durant la campanya electoral intentés col· locar algun altre tema que no fos sortir de la crisi no tindria cap interès de l’opinió pública. Ho sabem ara perquè hi ha hagut uns resultats electorals, però ho vàrem veure ja a les eleccions municipals. Encara més, Zapatero només va guanyar les eleccions del març del 2008; en les següents eleccions d’aquell mateix any hi va haver europees a l’estiu, i hi va anar a votar poquíssima gent, però el PP ja va guanyar claríssimament, és a dir, a Zapatero ja li va començar l’abstenció selectiva. Molta gent que li havia fet costat perquè no guanyés el PP, perquè l’economia no en formava part, i quan el PP parlava que hi havia crisi perquè s’havien passat tres anys –feu memòria: la bomba, la motxilla, allò de la goma 2–, havien perdut tota la credibilitat en parlar del tema. I, per tant, quan en l’últim moment van intentar entrar en el tema econòmic, per a la gent ja no tenien credibilitat, i en canvi era veritat, després ho hem vist, que la crisi estava esclatant, però no tenia credibilitat; la campanya del PSOE d’un país divertit, contra aquests que sempre van en pla negatiu, no tenia credibilitat. Això va ser pel març; però, és clar, les europees eren a l’estiu; havien passat tres mesos i ens n’havíem adonat: estàvem en crisi. La gent tenia consciència de crisi i van votar poquíssims, però el PP ja va guanyar. Algú podria dir que han guanyat perquè la gent no va anar a votar, però també et pots preguntar per què la gent no ha anat a votar: els uns van a votar perquè, deien, «el meu partit no m’ha enganyat, el PP m’ha dit la veritat» i, en canvi, el votant del PSOE es va quedar massivament a casa. I Aguilar, el candidat, un home agradable, dirà per què li ho han fet pagar a ell, si és una bona persona. No, no li ho feien pagar a ell; ell es va endur la primera bufetada en abstenció del seu electorat: «M’ha enganyat el meu partit: em quedo a casa.» Algú va dir que era poca participació, d’acord. Vénen les municipals; aquí sí que hi ha participació, i ja vam veure com va quedar el mapa d’Espanya: Sevilla i Còrdova, dues ciutats d’esquerres; a Còrdova hi havia hagut alcaldes d’IU, amb gent com Aguilar o Anguita; avui, majoria absoluta del PP. És clar, quan veus això, creus que està passant alguna cosa. Aquí hi ha gent, com ara una persona de vint o trenta anys, que votava comunista en algun moment, després va passar al PSOE o es va abstenir i ara vota el PP; si no, no surten els números: no tens una majoria absoluta del PP a Còrdova sense aconseguir un transvasament directe de vots. Això vol dir que alguna cosa falla en les classes socials, en la identificació partidària alguna cosa està fallant. Vénen les generals i passa el mateix: la cosa va d’economia. El PSOE només podia parlar d’economia, però no tenia credibilitat; si haguessin tingut una sola idea econòmica, creïble, ja l’haurien aplicat: no aniràs a l’abisme amb cinc milions d’aturats i dir que saps sortir de la crisi. No sigui tan pervers! Si té encara que sigui mitja idea, apliqui-la ara mateix! Per tant, són desastroses, les dades que tenia el PSOE d’anar a unes eleccions amb un sol tema, l’economia, i tu no en pots parlar; has d’intentar trobar alguna cosa que molesti i que d’alguna manera preocupi el teu electorat, i és cert que a l’electorat socialista les següents coses que li marquen són el no a les retallades. I això són aquests punts d’aquí, però no s’adonaven que la gent, quan comença a veure les retallades, pregunta per què s’han de fer i, per tant, en el fons, és una conseqüència negativa de com ha deixat vostè les coses; és a dir, no és un plebiscit sobre si vols que et facin les retallades o no, no era això; per tant, era una conseqüència negativa d’això. En tot l’escenari –i fent una síntesi– l’economia era el tema en tots els grups electorals. Dit d’una altra manera, un 68% eren llocs de treball, un 31% eren canvis en la situació econòmica, tant se val. Després hi havia el bloc retallades, que efectivament era molt nombrós: algunes eren en sanitat (un 25%), un 18,9% en educació, un 6,8% en serveis socials, etcètera. És un bloc important però sempre molt inferior a l’altre, i sí que hi ha hagut partits que s’han basat en això, però això dóna el que dóna, i és molt digne. Veureu que Iniciativa ha tingut un creixement de 96.000 votants. És clar que hi ha gent que ha votat en base a això, però aquest no és el tema. I després hi ha tots els temes que també surten espontàniament: la classe política honesta, un 7,4%; la societat ciutadana, un 5,9%, etcètera. Però no anaven d’això, aquestes eleccions, com hem pogut veure. Per tant, és un mal paper, per entendre’ns, com tenia el pati cadascú. D’una manera suggerida, preguntàvem també què tenia en compte la gent a l’hora de decidir el vot. És clar que el primer punt o eix era quin era el partit amb millors propostes per a sortir de la crisi i crear llocs de treball; però, és clar, això t’ho diuen tots els partits: l’electorat del PSOE amb un 58%, el de CiU amb un 48%, el del PP amb un 73%, etcètera; només el d’Esquerra, amb un 33%, és poc significatiu. Tot i això, aquest és el tema transversal. En un segon punt apareix el partit que pugui defensar millor els interessos de Catalunya, però sempre supeditat a l’altre. Aquí entendreu que, depèn de quin partit siguis, jugaran una carta o una altra. Si ets del PP, només tocaràs tres tecles, com han fet tota l’estona (canvi, España, economia); són tres tecles, no n’havien de tocar cap més. Pel que fa a la paraula canvi, la gent, evidentment, volia canvi; les eleccions van d’Espanya, i el canvi és econòmic. No hi ha més temes: no hi ha tema lingüístic, no hi ha cap altre tema; qualsevol altre tema genera antipatia, vot en contra. És clar, si CiU tocava només canvi i economia, d’acord, això és el PP. Havia d’introduir en unes eleccions generals el tema de Catalunya; s’havia d’introduir el tema català, que costa. Fins molt al final no es va començar a tocar. Veureu per què. Quant a l’electorat socialista, si ets del PSC, què fas amb aquestes dades? Segurament haurien d’haver intentat vendre tota la política social que havien fet en algun moment: drets de minories, etcètera. Però està tan desconnectat, aquest tema, amb un electorat que només vol sortir de la crisi, que varen fer una campanya. Per tant, és cert que al seu electorat el preocupa aquest tema de les retallades, però no és el tema principal. Iniciativa, en canvi, ho tenia més fàcil. Parla d’economia però parla també que hi hagi un govern progressista a Espanya, d’evitar un govern de majoria del PP. I en el cas d’ERC, a part de la crisi, és el partit que defensa millor els interessos de Catalunya. Per tant, cada electorat tenia les seves preferències, però veiem que no totes tenen la mateixa importància. Aquesta dada és demolidora per al PSOE i explica el que va passar. Per a aquesta gent que d’una manera espontània i suggerida –i bàsicament és economia–, si li preguntes quin partit creu que a Madrid defensarà millor els temes que el preocupen, quin partit ho pot fer millor, CiU, d’entrada, té una preferència d’un 22%. Abans d’aquesta dada, però, jo em quedaria amb els vermells de baix. Hi ha un 20,3% que diu que cap partit, mentre que hi ha un 13% que diu que no ho sap. Hi ha un 33% de població que diu que cap partit, i això és allà. Allò que em preocupa a mi hi ha un 33% dels catalans que no ho situa en cap partit. I dels que ho situen en algun partit, en primer terme CiU amb un 22%, el segueix el PP amb un 15% i empatat més o menys amb el PSOE, amb un 12%. No cal que veieu l’excepcionalitat del tema, però el PP és un partit que a les enquestes sempre surt per sota; allò més normal d’aquests sempre és que tinguin una citació del 5, 7 ,10% en una enquesta. Que el PP planti cara en una enquesta al PSOE t’està dient com va la cosa, vol dir que treu cap. No és normal. Si mireu qualsevol enquesta del PP a Catalunya, sempre té unes dades molt minoritàries. Que hem de fer molta cuina per a imputar una sèrie de vots molt amagats, però més enllà dels totals marginals. Si anem columna per columna, dels votants del PSOE amb Zapatero, que van ser 1.700.000, només un 32% considera que el seu partit de fa quatre anys pot solucionar allò que ens ha dit que el preocupava, fins i tot les retallades. Això era ja en campanya electoral! Per tant, no tens cap credibilitat. En canvi, d’aquest mateix electorat, un 16,5% diu que CiU; després, un 8,3%, PP. No perdem el nord! Són gent que fa quatre anys va anar a votar el PSOE perquè no guanyés el PP, i ara, amb un 8,3%, amb el que em preocupa avui, potser el PP ho podrà solucionar. Això és un transvasament directe de vots, no gaire significatiu a Catalunya però remarcable, per exemple, a l’àrea metropolitana. El principal transvasament va ser amb CiU, però el tema és allà. Després trobem ICV amb un 4,8%. Això és un gran fracàs per a ICV, que només captis un 5% de vot directe del PSOE quan ets el seu braç armat en tots els temes socials –a vegades sents per televisió alguns discursos agafant grans banderes de la classe treballadora–, i després veureu que han aconseguit 96 vots més. En tot cas, quedem-nos amb la xifra: un de cada tres catalans creu que cap partit no solucionarà els seus problemes, i CiU en primer lloc i amb un empat entre PSOE i PP, per a ser més exactes. L’electorat de CiU tampoc no ha fet cap tancament complet de files, ja que només un 61% diu que CiU pot solucionar els seus problemes. Aquí també hi ha una diàspora: un 7,6% diu que el PP, etcètera; excepte els del PP, amb un 75%, els electors creuen que el seu partit pot solucionar-los els problemes. Per tant, de què serveix la campanya? Serveix per a intentar millorar una mica aquestes dades. Si tu véns amb un 31% no passaràs de 60, però la campanya serveix per a maquillar una mica les dades. ICV també tenia un problema en començar la campanya, ja que la seva gent tampoc no acabava de veure que el seu partit li solucionés els problemes. Penseu en les constants peticions de Coscubiela perquè la gent no es quedés a casa i anés a votar. És clar, perquè van veure que un 26% deia que cap partit no els solucionaria i un 11% que no ho sabia. Aquí tens quasi un 40% de la seva base electoral que, durant la campanya, no sabia si el seu partit era el millor per a solucionar aquests problemes. Si tu tens aquestes dades i ets en Coscubiela, què fas? Demanar que la gent vagi a votar: «A vostè que el preocupa: les retallades, la majoria absoluta del PP i un govern progressista a Espanya? Vagi a votar!» Un 41% d’indecisos que al final no es van mobilitzar. Amb aquestes dades es veu cap a on va cadascú. «Quin partit creu que li pot solucionar els problemes?» Aquí, com podeu veure, es trenca qualsevol estructura de classes socials, tota l’estructura ideològica, classe esquerres-dretes. Aquí hi ha uns transvasaments. Per què? Perquè, com mai, la crisi ha pesat. Hem tingut altres crisis en el cas de l’Estat espanyol, però mai tan profunda o en què la gent tingui la sensació de tanta profunditat. També en els anys vuitanta vàrem tenir crisi, i amb els Jocs Olímpics, però hi veies una sortida. Avui no, i la desesperació econòmica fa que la gent trenqui fidelitats electorals. Una altra dada per a pensar: «Segons la seva opinió, quin dels partits creu que té millors propostes per a sortir d’aquesta crisi a Espanya?» Quan parles d’Espanya i crisi, això és PP: PP, CiU, són allà. D’això, anava aquesta campanya. I aquí ens tornem a trobar el mateix: les baixes fidelitats. Per exemple, del mateix electorat de CiU, només un 44% creu que el seu partit té les millors solucions per a la crisi a Espanya. Penseu que si CiU se centrava en un discurs només de canvi econòmic, si no introduïa amb molta força el tema català, que va ser el pacte fiscal, si no ho feia amb molta força, la tendència hauria estat una altra. Les eleccions de què van? Van d’Espanya, canvi a la Moncloa i economia. Això és un tobogan que et porta cap al PP. El mateix electorat de CiU, en un 44% considerava que Espanya, crisi, canvi, és PP. Més coses. L’altra pregunta, en canvi, es fa pensant en la pròxima legislatura: «Quin partit creu que podrà defensar millor els interessos de Catalunya a Madrid?» Aquí ja no hi ha color. Per això en Duran deia que si les enquestes diuen que el meu partit és el que ens pot defensar millor, penseu en això. Jo us vaig posant frases, en cada cas, de cada un dels líders polítics de diferents partits, i deia coses, en el fons, no gaire normals amb les dades que tenia. Llavors com combines totes dues coses? Normalment, en unes eleccions generals, aquesta pregunta no pesa mai tant, però les dades també eren demolidores. Per això cadascú anava a la seva. Més dades demoscòpiques que expliquen la campanya del PSC i les primeres banderoles que van posar, quan deien que no era el mateix l’un que l’altre, que no era el mateix Rubalcaba que Rajoy. Per què no és el mateix? És clar, per l’opinió pública, malgrat que el PP no hauria pogut pensar mai a tenir un 37% de preferència, no s’ho haurien pogut imaginar mai a Catalunya. Tot i això, amb una batalla bipartidista, guanya el PSOE. Per tant, que és millor per a Catalunya? El millor és, lògicament, la suma suficient del PSOE, sigui amb majoria absoluta o sense, amb un 44,3% contra un 36,8%. Per tant, al PSOE li interessarà fer una bona campanya, molt de partit, i potser jo us he fallat i no ho van dir gaire, i potser ho havien d’haver dit. Sigui com sigui, compte amb l’alternativa! Això, en partits polítics; però és que si posem qui creu que guanyarà, això és demolidor. Aquí s’entén el transvasament de l’última setmana; és a dir, votant socialista en unes generals, «a les autonòmiques votaré en Mas», quan, davant el 92% que creu que guanyarà el PP, a més a més, un 59% creu que ho farà amb majoria absoluta. Quan tens clar això, això del vot útil, de parar la dreta, no té sentit. L’eix esquerra- dreta, que ja estava molt tocat, explota l’última setmana. Molts votants socialistes van passant a CiU, ja que tampoc no tenien gaire clar el que farien, perquè «l’eix esquerradreta no m’està funcionant, és impossible» o «me’n vaig a Esquerra Unida», molt legítim, també, i això són els tres diputats, que sempre estan en 2-3. L’última setmana, doncs, el consoliden, perquè una part del votant socialista, quan veu el que alguns en deien tsunami, davant aquest 92% de convicció que guanya el PP segur, el PSOE va amb l’economia que no em soluciona cap problema, llavors la gent va a segones preferències. Una part se’n va cap a Iniciativa, d’altres s’abstenen, que ja ho tenien bastant clar, i una allau de gairebé 200.000 persones passa a CiU, que en el fons ja ens ho deien en les enquestes; si no, no haurien sortit aquests 15-16 diputats. S’acaba consolidant aquesta tendència, i aquesta dada és demolidora. És el final de campanya i tothom deia vot útil, i en Duran no parava de dir-ho. L’altra dada, també del PSC, quan compares candidats tampoc no hi ha color. El PSC, amb aquestes dades, quina campanya va fer? Una campanya de candidats, «no és el mateix aquest que l’altre», deien això. Ja que no podien parlar d’economia, parlaven d’una externalitat negativa de l’economia, però no es van adonar de la perversitat del tema. És clar, amb aquestes dades no podies fer una altra cosa. Per tant, l’electorat català segueix tenint una profunda antipatia pel PP, però per primera vegada aquesta antipatia, por, no la va canalitzar el PSC-PSOE, i no la va canalitzar per aquesta dada d’aquí. Malgrat tenir preferència ideològica a favor del PSOE, davant la inevitabilitat de la majoria absoluta, fa una altra cosa. Anem a un altre tema de campanya: el pacte fiscal. El pacte fiscal, segons dades del CEO i també nostres, sempre és al voltant d’un 71% d’acceptació. Durant la campanya, va pujar una mica i vam anar fins al 75%; és a dir, és transversal, a més a més. Per tant, aquest tema no és decisió de vot, no us enganyeu: la gent no va a votar pacte fiscal. Una altra cosa és que forma part d’un pack, però el primer factor és crisi econòmica, una certa defensa interior de Catalunya i un vot útil per a intentar evitar la majoria absoluta del PP. Això és el que veureu després. Però, a més a més, en aquest pack, en aquest embolcall, en el tema eix nacional, el pacte lliga perfectament, perquè és economia, són diners, i és nacional, també, perquè són els nostres diners. És un tema important en el discurs, però no us enganyeu, no va ser decisiu; només surt quan preguntes a la gent; llavors sí, en som conscients. Però no era un tema de campanya, i, en canvi, sí que sortia com un argument. Finalment aquesta és, per entendre’ns, l’equivalent a l’enquesta del CEO que hem vist. Això és una enquesta del 17 de novembre. A la pàgina següent us explicaré què vol dir això. És la intenció directa. Aquesta enquesta ens donava el dia 17, dijous, un 21,6% de preferència per CiU, un 19,2% pel PSC, un 14,3% pel PP. En les principals dades d’aquí, perquè les vegeu bé, a la primera columna del PSC només un 43% de l’electorat del PSC de fa quatre anys deia que els tornaria a votar amb seguretat; hi havia un 11,9% que deia que votaria CiU. Quan fem les sumes i restes i el que sigui –perquè, és clar, també he dit que hi havia una part dels votants de CiU que votaven el PSC–, a CiU li sortien 1.032.000 vots; en va acabar tenint 1.014.000. Per què? Això no ho tinc aquí, perquè la transferència entre votants socialistes cap a CiU va ser de 178.000. Consolides els que tens més, aquests de més. La transferència amb Esquerra només és de 14.000. Val a dir que a ERC en unes generals, no pots gratar més, perquè ja tenien unes males dades, però no hi va haver una gran transferència. De gent que no va votar, uns 60.000, i amb el PP la frontera gairebé es va neutralitzar. La suma de les aportacions, però –bàsicament exvotants socialistes, més aviat zapateristes, per evitar un triomf del PP–, donava 1.032.000 persones. És clar que també és cert que hi havia unes 100.000 persones que no sabien què farien, que votarien en blanc, etcètera. Per tant, quan faltaven quatre dies per a les eleccions, CiU tenia unes dades al voltant de 930.000 vots assegurats. Va acabar tenint-ne 1.014.000. Això, doncs, significa un escenari del qual ara us faré la traducció. La traducció és aquesta: en la primera columna veureu que són les dades de partida. PSC, 25 diputats, 45% del vot. El 13 d’octubre, amb dades pròpies, l’escenari que tenim és molt similar al del CEO, fins i tot una mica més del que va ser. A nosaltres ens donava 16 el PSC, 14-15 CiU, 13-14 PP, 2 ERC, 1 Iniciativa. Això és abans de començar la campanya. Quan es parlava de l’empat entre els tres grans, podia ser, ja que les diferències eren molt petites, d’un. Si anem a la quarta columna, amb projecció de 4 de novembre, als inicis de la campanya, que va començar al dia 2, el PSC és manté amb els 16, la qual cosa és un desastre absolut, perquè, és clar, en aquestes dades partíem d’una gran desmobilització socialista. Sempre el PSC-PSOE, quan hi ha campanyes electorals, mobilitza la dada, però cada dia que va passant i estàs enquistat en el 16, és un gran èxit per a tots els altres, perquè vol dir que no mobilitzaven el seu electorat. Us donaré una altra dada: una enquesta del CIS, l’última que es va publicar. Un 30 i poc per cent de votants socialistes, deia que no sabia què faria, estava indecís; alguns deien clarament que votarien altres partits. Això donava tres milions i mig de persones que deien que no sabien què farien, si votar el PSOE o no. Al final en van perdre 4. Què vol dir? Que la campanya, en lloc de mobilitzar la gent, que és la cosa més normal, en el cas del PSC-PSOE els va fer immobilitzar gent, els va restar potencial, cosa inaudita fins aquell moment. Així, les campanyes van servir per a acabar de donar l’estocada que no anaven bé; en canvi, en la penúltima projecció, aquí ja passen coses. El PSC, contra la hipòtesi que tots teníem que això només podia millorar, en lloc de pujar, baixa i se’n va cap a 15. I veus que a Barcelona comença a lluitar pel diputat 9 –els 10 sempre es donaven per fets a Barcelona–. En tenia 16! I veus que en l’última setmana passen coses: en lloc de disputar el diputat 10, disputa el 9, i a Girona perd clarament, a Tarragona, que en tenia 4, es queda amb 2, 2, 2. En el cas de CiU passa el contrari. En lloc de lluitar pel 14, el 15 es comença a consolidar; això en l’última setmana, l’11 de novembre. Pel que fa al cas del PP, ells, 12-13, fins al final es van mantenir així. A ells els va jugar una mala passada l’excés que, com que guanyarien de tant, al final els va frenar. Pel que fa a ERC, els 2 de Barcelona estaven consolidadíssims, i en tot cas el dubte era en el de Girona. Per això, on va anar en Bosch a fer el seu míting de final de campanya? Efectivament, a Girona; els de Barcelona ja estaven consolidats. Ell, quan parlava de les enquestes, abans d’aparèixer ell, en tenien 1; tan bon punt ell es comença a donar a conèixer, consolida un electorat, minoritari, però el consolida, i són 2 a Barcelona. La batalla és a Girona. Que a Girona, en aquella nit electoral ERC lluités pel tercer fins al darrer moment, no en tenia cap dubte, formava part del guió; el que no en formava part era a qui el prendria. Qualsevol enquesta donava que el guanyava claríssimament a Girona; els senadors se’ls emportava, però amb un percentatge d’un 37-38%, com va acabar essent, però semblava que el que podria prendre el diputat a ERC seria el tercer de Girona, i no: va ser el PSC. Aquí l’enquesta es va equivocar. L’enfonsada del PSC va ser més forta del que diagnosticaven les enquestes, és a dir, l’escenari de Girona donava sempre 3 per a CiU, 2 per a PSC, 1 a per al PP. Aquest sempre era l’escenari estabilitzat; però, si en lloc de donar 6 diputats a Girona, n’haguessin donat 7, el setè era clarament d’ERC. Per tant, a qui el podria prendre? Semblava que a qui el podria prendre era a CiU, injustament, perquè guanyava de totes totes, però en cap cas del PSC. Aquesta va ser l’única dada curiosa de campanya. Anava de molt poc tenir el tercer de Girona, però l’hi podien prendre. I el novè de Barcelona estava en 8-9. Aquesta és la foto que teníem al final. Per tant, al final se li van consolidar les millors perspectives respecte als marges que tenien. Al PP li van jugar una mala passada les enquestes, perquè sempre li donen 12-13 i van acabar en 11; ERC 2-3 –això era claríssim– i Iniciativa també. Al final què va passar? Que els petits, per entendre’ns, van consolidar les seves millors perspectives en detriment del PSC. Aquestes són les dades que teníem, per tant, aquesta dada no és gaire diferent d’aquesta. Ha passat un mes, la gent s’ha gastat molts diners en campanyes electorals, en anuncis, en debats, i al final l’opinió pública costa més de canviar que no sembla; és a dir, hi ha uns elements que pesen molt; en aquest cas eren l’econo- mia, el descrèdit socialista, etcètera. Vist això, vàrem anar a votar, i tots sabem el que va passar. Ara us explicaré, per acabar, què va acabar passant. D’entrada va votar un 66% del cens, és a dir, uns 3,5 punts menys de persones; però, de fet, van ser 880.000, molta gent, que varen fer coses diferents. Ja sé que entremig hi ha morts; ja sé que tenim la idea de congelar les dades, però entremig es mor gent, però també n’entren d’altres que tenen un perfil similar. El que va passar va ser que el cens va créixer en 71.000 persones, tot i que algunes no varen anar a votar. El PSC va perdre 770.000 vots, són molts; ERC, malgrat que s’ha venut com un gran triomf, va perdre 47.000 vots. Després ja en veureu la magnitud; la suma dels que perden són 880.000. El primer beneficiari d’això va ser l’abstenció. Hi va haver 300.000 persones, en comparació amb les dades anteriors, que se’n varen anar a l’abstenció. Després, el segon guanyador d’aquestes eleccions va ser CiU, que va integrar 234.000 vots més; aquest va ser el segon guanyador. El tercer guanyador no va ser un partit concret, sinó que van ser la suma d’altres partits, vots nuls, vots blancs; és a dir, un vot realment de protesta que no canalitzava cap dels altres. Va créixer en quasi 147.000 vots. La dada és 336.000 persones que van anar a les urnes i que van votar una cosa que segur que no sortia, o van votar en blanc, el PACMA, vot nul...; 336.000 persones!, que, en comparació amb fa quatre anys, eren 147.000 més. Aquest va ser el tercer vencedor d’aquella nit electoral. El quart vencedor va ser el PP, amb 105.000 paperetes més –no està malament del tot–, i després, els qui semblava que des de casa, en mirar el telenotícies i escoltar algunes intervencions que deien que s’havien d’emportar tot el moviment protesta d’indignació, 96.000 persones... Per tant, és clar que la gent no va votar en termes de classe social, i tampoc no va votar en termes de no estar d’acord amb la indignació. Això no ho tinc aquí, però heu de saber que, quan preguntem a la gent si està d’acord amb els indignats, un 71% dels espanyols i dels catalans –aquí no fem cap diferència– diem que estem indignats i que hi estem d’acord. Després no vol dir exactament donar suport a alguns moviments que es puguin fer, però la indignació hi és, el que passa és que no l’està agafant ningú, i, en tot cas, alguns d’aquests que diem això, després ens canalitzem en aquests partits més clàssics. Però hi ha aquest malestar, i tant que hi és! El tema és que els partits que fan bandera d’aquest malestar, després no ens són creïbles. I ara, ja, una fitxa per a cada un dels partits i acabem. A CiU què li va passar? Va consolidar els 780.000 vots, en va captar 235.000 més, això és 1.014.000, i també vol dir que va incrementar un 30% la base que tenia. És moltíssim, incrementar així, i bàsicament per tres temes. El primer va ser que va captar un vot transversal de votants de centreesquerra, sobretot, a causa de tres factors. El primer és una major credibilitat en l’eix econòmic que el PSC-PSOE; si el tema va d’economia i la meva batalla és amb els socialistes, és evident que no hi havia color, però això no era suficient, si no haurien votat el PP. El segon factor és tot el tema d’interessos Catalunya-Madrid, la major capitalització, etcètera. Malgrat que CiU sempre utilitza aquest argument en unes generals, el PSC, i l’últim PSC que era a la Generalitat, tenia la credibilitat d’una part important de la ciutadania –«ets al govern», etcètera–; tenia credibilitat cap a un PSC que tot aquest temps havia estat desaparegut. Chacón, en plena campanya, en una entrevista a La Vanguardia deia que no havia tingut necessitat, durant tot aquest temps, de diferenciar-se del PSOE. Segurament és cert, però l’opinió pública catalana sí que té la sensació que havia de tenir una separació. En la sentència de l’Estatut, ella va ser de les que va sortir dient que no estava bé. Amb tot això, tu potser en el teu ànim, si aquesta senyora es confessés, penses que segur que té la consciència neta respecte al fet que no tenia motius per a fer-ho; el problema és que una part important del seu electorat creia que sí que ho havia de fer. El tercer factor és que, davant la majoria absolutíssima del PP, i la impossibilitat del PSC, la gent ha abandonat aquest vot natural al PSC, és a dir, a aquest eix dreta-esquerra, i prioritza l’eix català. Això es va veure molt en l’última setmana. Per tant, la sort de CiU van ser aquestes tres coses: ser més competent en matèria econòmica, la defensa Catalunya-Madrid per incompareixença del PSC i també per a ostentar la Generalitat –això també hi ajuda, no ens enganyem– i, de cop i volta, esdevé com un tercer partit per a agafar votants de centreesquerra que, en condicions normals, en unes eleccions generals no els voten. Pel que fa al PSC, aquests van perdre el 45% del seu electorat. És la meitat! Val a dir, en favor del PSC, que les dades del 2008 van ser excepcionals, ja que era l’únic que parava el PP. Van tenir molts vots prestats. El primer terme, com dèiem abans, qui el capitalitza? Primer l’abstenció; després, CiU; tercers, altres partits, blanc, nuls, etcètera; després, Iniciativa, i després ja una transferència no gaire gran, ja que només va créixer en 105.000 vots, el PP, però sí que hi ha una transferència directa. De fet, aquestes eleccions s’expliquen per la magnitud de la desmobilització del PSC. Tots els altres creixen, excepte ERC, que és l’altre perdedor en vot absolut, però tots els altres creixen, perquè, d’alguna manera, alguna cosa capten del PSC, en la mesura que és una diàspora, perquè han incomplert dues coses: expectatives econòmiques i nacionals. En una discussió de grup qualitativa, abans de la precampanya la vàrem fer sobre l’elector socialista, i, en fer-la, la gent et deia «m’ha enganyat». La gent, a més a més, val a dir que es gronxa absolutament. Una dona, per exemple, em deia: «Yo no me hubiera comprado mi segunda residencia si hubiese sabido eso». Jo vaig pensar: «Quina mentida! Et vas deixar enganyar com tothom! Estem tots hipotecats fins al coll! Però ara queda bé dir em van enganyar.» La dona em deia que no hauria votat si hagués tingut tota la informació quan l’havien enganyat. Això és mentida! Ara queda bé dir-ho; en tot cas, jo he de donar la culpa a algú, i en aquest cas són els socialistes. A partir d’aquí puc fer moltes coses: puc abstenir-me, puc votar CiU si Catalunya em pesa una mica, puc votar Iniciativa, puc fer moltes coses; però hi havia aquest ànim de sentir-se enganyat, estafat. El PSC-PSOE estava tan tocat com l’equivalent a Filesa. Al final de Filesa també feia discussió de grup –fa uns quants anys que en faig–; ja havia guanyat el PP i al votant socialista encara li feia vergonya dir que els havia votat: «Jo he votat el partit pels meus pares», etcètera. Era un vot vergonyant; ara, més que vergonyant, és un vot d’estafa, també; per un tema econòmic; els motius són totalment diferents, però han passat molts anys. No m’havia tornat a trobar, en una discussió de grup, gent normalíssima avergonyida del que havien fet, en un cas i en l’altre. Quan vas amb aquestes dades a una campanya electoral, quan el teu grup no té força, estàs molt malament. Pel que fa al PP, l’han acabat votant 715.000 persones i té un increment d’un 17%, no està malament del tot, 105.000 persones més. Fidelitza molt bé els seus, i bàsicament el seu tema és el que dèiem: canvi, Espanya i fer fora el govern socialista; són tres tecles que li funcionen. Si us hi fixeu, no volien cap altre tema. A la precampanya fa sortir el tema lingüístic. Ho van parar de Madrid! Aquí a Catalunya s’atiava el conflicte lingüístic –fem una mica de memòria– amb les escoles i el sistema d’immersió lingüística, i des de Madrid ho van tenir clar: aquest tema, no; aquest tema l’únic que fa és moure gent en contra; que després se li va moure igualment en contra, però no era convenient. Per tant, és una campanya que han percebut com un tema necessari i prou; molt al final, que davant l’allau tan bèstia de les enquestes se li va frenar una certa transferència CiU-PP, i segona, sobretot, que votants de centreesquerra socialista, davant aquesta allau, beneficiés CiU més que a ells. I això els va jugar la mala passada de no arribar als 12 diputats avui. Pel que fa a Iniciativa, va consolidar els seus 183.000 electors, que està molt bé, i va sumar 96.000 electors més; però, és clar, en termes comparatius, va créixer un 52% més. Quan només en tens un, és una barbaritat: va créixer un 52%, que és molt. Però, és clar, en termes absoluts, són 96.000 vots, i va captar el votant de més a l’esquerra del PSC, i a més activista, ideològic, actiu, en el que és tota aquesta batalla contra les dretes, catalanes o espanyoles. Però en canvi fracassa –i ho vaig dir així– en l’intent de ser aquest catalitzador de tot el moviment indignat popular, que hi és. No va tenir suficient credibilitat, però el caldo de cultiu hi segueix estant. Finalment ERC és l’altre partit que, en termes absoluts, perd vots. Perd 47.000 vots, que és un 16% de la seva base. Va tenir la sort dels 100 vots i escaig de Girona, si no, allò més normal amb el seu vot és tenir 2 diputats; 2 seria la cosa normal per vot popular. Però a vegades la llei d’Ohm fa aquestes coses; llavors el PSC en tindria un més, però la cosa normal seria això; per tant, jo vull creure que –una cosa són els missatges en públic– internament han de veure que es van quedar clavats en el mateix nombre de vots absoluts, 20 amunt, 20 avall, 1.000 més, que a les autonòmiques, amb 8 punts menys de participació. És a dir, ha d’anar a votar molta més gent, 8 punts més de participació entre autonòmiques i generals, els mateixos vots absoluts. És un missatge, és a dir, encara no es nota l’efecte Junqueras, encara que se’ls ha de donar temps. No eren les eleccions per a jutjar la nova direcció, això és claríssim; però, en tot cas, està en standby. I finalment, l’última pàgina, que fa referència a transparència i aquesta cosa estranya de vots blancs, nuls, etcètera. Això, al final, va suposar ser 336.000 persones. És molta gent. Si us hi fixeu, seria el tercer partit. Perquè, és clar, el primer va ser CiU, el segon el PSC, i el tercer partit serien aquests, gent que va anar a l’urna a votar alguna cosa que sabia que no sortiria –perdó, serien el quart partit, el tercer seria el PP–. Aquí hi ha una part de desencís socialista, vots de protesta que no canalitzen els altres partits, etcètera. És difícil d’interpretar, això, però sí que hi ha una bomba bastant important que no canalitzen els altres partits. I finalment, l’abstenció: 300.000 persones van anar directament a l’abstenció. De fet –i diem 25.000–, a la pràctica hi va haver un 8% d’abstenció de veritat, perquè hi ha un 25% de votants que no ho fa mai, i per tant, a la pràctica, dels qui acostumen a votar en un moment màxim en unes generals, varen faltar 430.000 persones, i 300.000 van ser aquesta vegada. De fet, l’abstenció; en les eleccions del 2008 i el 2004 ja hi va haver menys participació, des de Zapatero, la primera vegada que va guanyar va ser amb un 74-75%, el 2008 ja hi va haver 4-5 punts d’abstenció i ara ha baixat una mica més. Per tant, tenim una abstenció d’unes 430.000 persones que no varen anar a votar, 300.000 de les quals sí que ho varen fer fa quatre anys, però ara no. I aquestes són les dades, que, com podeu comprovar, no tenen gaire a veure amb la ideologia, és a dir, és clar que hi ha ideologia, i que cada partit té un pòsit ideològic, i que una part dels votants de cada partit sí que el tenen, però una altra gran part, aquesta gent que canvia i que va a votar o no hi va..., aquí vol dir que hi ha alguna cosa més. I algunes vegades el factor ideològic és molt important, i ara la gravetat de la crisi és el que ha imperat més. Alguns tenien més credibilitat i d’altres menys. Crisi, tema econòmic i tema lingüístic; la llengua, les migracions, la ideologia; la suma d’aquestes tres coses més l’expectativa d’una classe mitjana aspiracional, tot això fa un pack, de manera que avui –jo també estic d’acord amb tu– no es pot parlar d’estructura de classes socials; l’ascensió social ha funcionat molt, la gent no vota –la majoria– per classe, i les expectatives de la gent són unes altres, i això sí que ha marcat aquesta campanya electoral. Però, com podeu veure, les dades que teníem en sortir de l’estiu, de setembre-octubre, no van ser gaire, gaire, gaire diferents del que va acabar passant; en tot cas es van incrementar, però les tendències eren allà. Cap dels partits no va fer un gran canvi, amb les dades que teníem el setembre-octubre es fa la campanya i canvia molt. Les dades ja eren allà, i, per tant, de què serveix una campanya electoral? Alguns canvis sí que hi ha hagut, i han acabat donant l’escenari de victòria de CiU en l’última setmana, però molt cap al final: al començament d’aquesta anava molt per la mínima, però semblava que el PSC guanyava. Sí que serveix, però serveix per a aquests petits titulars, que per a qui guanya aquest diputat és un gran èxit, per a qui el perd és un gran fracàs, però que la tendència de fons era l’economia, i el factor català va pesar com mai; però va afectar com mai en la mesura que el partit natural d’una majoria sociològica d’aquest país, que seria el PSC-PSOE, no tenia cap credibilitat econòmica quan el tema era aquest, i no podia parar de cap manera el PP. Davant això, la gent abandona l’eix dreta-esquerra i se’n va a l’eix nacional català. Aquestes són les dimensions que va donar el diumenge passat i que d’alguna manera ja continua el que havia passat avui fa un any, que anaven en aquesta mateixa línia a les eleccions al Parlament de Catalunya; s’expliquen exactament pel mateix factor. Hi havia un eslògan d’una tanca publicitària, del partit d’aquesta casa, de CiU, que era un túnel, i hi havia una llum al final del túnel. Això és el que va votar la gent. El PP l’ha utilitzat també el terme, la sortida del túnel. Això és el que va votar la gent: sortir de la crisi, amb credibilitat, fer fora el tripartit, totalment desautoritzat. Això va ser, doncs, sortir del túnel i el final del tripartit ja fa un any, i va ser molt similar al que va passar diumenge.