Ética de Platón: Saber, Moral, Sócrates y Teoría de las Ideas

Ètica de Plató
El saber i la moral heretats per una societat orienten la vida dels homes i les dones que en
formen part. Quan ja no funcionen, una pluralitat de savieses modernes pugnen per omplir
el buit deixat per la desfeta de la tradició. En una societat desestructurada, sorgeix una
pluralitat de visions i ensenyaments que competeixen per influir en l’opinió pública i guiar la
vida ciutadana. Els ciutadans d’una societat així no saben exactament en què creuen i la
manca d’uns principis estables, fa que siguin vulnerables al poder de persuasió de les
proposyes que saben vendre’s millor. A l’època de Sòcrates, les propostes que es venen
millor son les dels sofiestes més poderosos que sostenen una posició escèptica pel que fa
al coneixement i relativista pel que fa a la moral, ja que aquestes preteses savieses
dominen l’opinió pública. Plató les anomena doxosofies.
La contraqüestió socràtica
Que els savis orientin la vida dels homes sembla una cosa bona. Però com es pot distingir
el qui és savi de debò de l’impostor? Si un impostor dotat d’una saviesa aparent influeix de
forma efectiva en la vida dels ciutadans, el seu efecte pot ser perillós. En un cas així, seria
beneficiós per a la vida ciutadana que algú desemmascarés la seva falsa saviesa abans que
la seva influència esdevingués decisiva. Doncs bé, si els sofistes constitueixen la figura de
les preteses savieses que vcolen orientar la vida ciutadana en la crisi de la tradició,
Sòcrates apareix com la figura que dedica tota la seva vida a sotmetre a examen totes les
savieses, noves i velles, a fi que surti a la llum la vàlua real de cadascuna. La manera
socràtica de fer filosofia és el qüestionament però, el que qüestiona és la pretensió de
saviesa de qualsevol individu que es presenta davant l’opinió pública com a savi.
L’exemple de Menó
Menó, un ciutadà ric de la ciutat de Tessàlia, es va gastar una fortuna per rebre un curs
sobre la virtut impartit pel sofista Gòrgies. Sòcrates, demana a Menó que es faci
responsable de la paraula virtut i que digui què s’entén amb aquest mot. Demana que digui
què és el que fa en general que una virtut sigui precisament el que és. Demana per la seva
determinació essencial. éssencia és, en efecte, all+o que fa que una cosa sigui precisament
el que és. Menó, que ha comprat el saber que creu posseir i el repeteix de memòria, no sap
tanmateix, què signifiquen les paraules que diu. El diàleg avança en una conversa en què
Menó a proposant definicions i Sòcrates, fent preguntes, posa de manifest que les
definicions donades no son pas bones. Arriba un moment en què Menó no sap què dir. A
meitats del diàleg, sembla que reconeix la seva ignorància: la seva doxosofia ha estat
cancel·lada. I tanmateix, aquest reconeixement és pura aparença atès que Menó no admet
que ell sigui ignorant, sinó que atribueix la seva perplexitat actual a les males pràctiques de
Sòcrates. De fet, Menó està enfadat ja que a causa de la interrogació socràtica sembla ser
que en realitat no sap res.
Veiem així doncs, que la filosofia de Sòcrates té tots aquests elements:
●​ El seu punt de partida és el reconeixement de la ignorància
●​ No afirma mai res directament, sinó que examina sempre la consistència de les
afirmacions dels altres
●​ A través de l’examen de les afirmacions dels altrres, el que examina en cada cas és
la consistència d’una doxosofia
●​ La seva interrogació té la virtut de fer manifest la ignorànica dels qui pretenen saber
El reconeixement de la ignorància. L’atopia socràtica
El punt de partida de la filosofia socràtica és el reconeixement de la ignorància. Les
qüestions examinades son plantejades per les pretensions de saviesa de l’interlocutor.
Sòcrates no fa mai de mestre, sinó sempre d’aprenent. No és que s’abstingui de defensar
cap posició, sinó que la seva posició no son pas uns continguts determinats (unes
doctrines), sinó una actitud determinada: la del coneixement dels propis límits. Des
d’aquesta actitud, un n’és conscient de dues coses:
●​ Jo no tinc el saber definitiu sobre cap qüestió
●​ Hi ha una diferència entre el saber i no saber
Sòcrates diu que no sap res i tanmateix, no és pas un escèptic.
La pregunta “què és x? del particular al general
La interrogació socràtica ens demana sempre la pauta universal que ens permeti considerar
no pas el cas particular examinat en cada ocasió, sinó tots els casos en general, per
determinar quins són del mateix tipus: la pregunta que es x? demana anar més enllà dels
casos particulars per copsar l’essència: allò que fa que cada cas particular sigui precisament
un cas particular d’un tipus determinat. Així doncs, el camí del pensament avança de la
pluralitat dels casos particulars al cas general. I aquest progrés demana dos moments
diferents: la ironia i la maieutica.
1.​ La ironia
Per avançar cap al coneixement cal primer de tot, buidar l’ànima de l’aprenent dels sabers
aparents. I hi ha dues menes de sabers aparents:
●​ Son saber aparents les afirmacions que, un cop examinades, es veu que son falses
●​ Son també saber aparent les afirmacions que, tot i ser vertaderes, el qui sosté no les
sap defensar, perquè es limita a repetir una mots que el mateix no entén bé.
La primera obligació del mestre és portar el deixeble a descobrir la seva pròpia ignorància, a
fi que es pugui posar en disposició d’aprendre. Un mètode que permet produir el buit en
l’ànima del deixeble és la ironia.
La ironia consisteix a fer les observacions o les preguntes escaients perquè siui ell per si sol
qui s’adoni que el que diu no se sosté. La força de la irobnia consisteix aixi doncs, en el fet
que no es Sòcrates qui refuta els interlocutors, sinó que son ells mateixos els qui es neguen
a ells mateixos; la ironia es limita a assenyalar de forma referencial allò que cal atendre per
veure les contradiccions que, d’una altra manera, podrien passar desapercebudes.
2.​ La maieutica. El magisteri socràtic
Qui reconeix la seva ignorància estarà en disposició de començar a aprendre. Sòcrates no
és algú que poseeix un coneixement i l’aboca en l’ànima buida del deixeble, sinó que, el seu
magisteri s’assembla a l’activitat de la llevadora: així com aquesta no posa res en el cos de
la dona, sinó que es limita a assistir al part de la criatura que la dona ja portava amb ella,
semblantment, Sòcrates no posa res en l’ànima dels seus deixebles, sinó que es limita a
assistir el paart dels coneixments que porten ja amb ells. El mestre genuí no és el qui dona
un contingut ja fet que l’aprenent es limita a rebre de forma passiva, sinó el qui fa que
l’aprenent generi aquest contigut pel seu compte. No es tracta de repetir res de memòria,
sino d’arribar a comprpendre, i això el mestre no ho pot fer pel deixeble, sinó que ha de ser
aquest, de forma activa, qui engendri per si mateix la comprensió. El magisteri socràtic és la
maieutica. El mestre-llevadora es limita a orientar i enfocar la mirada de l’aprenent, i li
mostra amb preguntes allò en què s’ha de fixar, perquè sigui ell per si mateix qui acabi
veient de què es tracta.
L’intelectualisme moral
Una bona vida és una vida coherent i per tant, una vida no examinada no és digna de ser
viscuda per l’ésser humà. L’absència d’autoexamen porta a la ignorància i, segons Sòcrates,
la ignorància és l’órigen del mal. Qui actua malament ho fa perquè pren com a bé suprem el
que no ho és. La vida moralment bona depèn del coneixement o la intel·lecció. Per això,
l’ensenyament moral de Sòcrates es coneix amb el nom intel·lectualisme moral. El punt de
partida del pensament platònic: ontologia, epistemologia, ètica i políticaLa seva preocupació
primera és l’ètica i política. Per actuar bé, cal comprendre on som, i cal per tant, fonamentar
la comprensió o el coneixement (epistemologia). Ara bé, això només és possible si partim
d’una certa concepció de la realitat (ontologia)
Sòcrates. La seva refutació del relativisme i la seva feblesa
Sòcrates, com que no dona mai una solució definitiva a la qüestió examinada, als ulls dels
tradicionalistes apareix un relativista més. Plató aleshores apareix, amb l’elaboració d’una
doctrina.
El pitagorisme. Les matemàtiques
Contra aquells que dubten sobre l’existència del coneixement, les matemàtqiues
constitueixen l’evidència que hi ha coneixement. Ara bé, d’Heràclit i Parmèndides, Plató
aprèn que la realitat sensible és fluent i del que es mou constantment no hi pot haver
coneixement. Si penséssim que no hi ha altra realitat que la sensible, la conclusió hauria de
ser que no hi ha coneixement en absolut (escepticisme). Ara bé, segons Plató, el
coneixement es troba en un àmbit diferent al sensible.
La teoria de les idees
El punt de partida de la teoria de les idees és que més enllà del sensible, hi ha d’haver un
àmbit de la realitat no sensible, que constitueix l’autèntic objecte de coneixement. Això son
les idees. Aquestes, son immutables, idèntiques a elles mateixes, universals, invisibles i
intangibles, separades o trascendents. Ara bé, no totes les idees son iguals, sino que n’hi ha
que son mes fonamentals que unes altres com per exemple, les idees d’unitat, pluralitat,
d’ésser, alteritat, d’identitat, de repòs i canvi son generes superiors, és a dir, idees de les
quals participen totes les altres. Dintre d’aquests gèneres superiors trobem cert ordre
jeràrquic però Plató no fa mai una descripció d’aquest ordre. Ara bé, la idea del bé és la que
presideix i il·lumina totes les idees. Diem que les coses son bones quan son exemplars
perfectes dallo que se suposa que son: la bondat de la cosa rau en el seu ésser. El mal en
Plató és per tant, la mancança d’ésser.
El problema de la relació entre les idees i les coses sensibles
La realitat és una mescla entre la cosa sensible i la idea, de manera que la cosa sensible és
només una reproducció imperfecta del model perfecte que és la idea. Però com la idea de
taula pot estar present en totes les taules? Com, una cosa que és una de sola, es fa present
en moltes? Plató, per respondre a aquesta pregunta diu que de vegades les coses sensibles
imiten les idees i unes altres diu que participen de les idees.
Primera aporia: Suposem que la relació és d’imitació (mimesis). Si les coses sensibles
imiten les coses sempre necessitarem una idea superior que ens permeti avaluar aquesta
semblança fet que acaba derivant en un problema de regressió infinita. D’altra banda, si
suposem que la relació es de participació (methexis), aleshores una mateixa idea és en
moltes coses i d’alguna manera, cada idea està alhora separada de si mateixa en les coses.
Com pot ser que allò imòbil i idèntic a si mateix es mogui separant-se i distingint-se de si
mateix?
Segona aporia: Si la idea és un objecte perfecte, absolutament immòbil, no pot ser
modificada de cap manera. Però aleshores l’intel·ligible resulta ser inintel·ligible, perquè
passar de ser desconegut a conegut és una certa modificació: conèixer resulta impossible.
Malgrat les apories irresolubles que té la teoria de les idees, Plató no les va abandonar mai.
Després, a traves d’un relat versemblant (eikos logos), va explicar que el cosmos se’ns
mostra com si hagués estat produït per un artesà diví a partir de la matèria i les idees. En la
formació del cosmos hi intervendrien tres principis:
●​ La matèria (khorá) o fons caòtic des d’on i a partir del qual es dona la gènesi: principi
d’indeterminació
●​ Les idees com a models perfectes: principi de determinació
●​ El demiürg o artesà diví com a causa de la gènesi segons el model de principi de
mescla
La força que genera el cosmos és el demiürg diví que té els ulls sempre posays en el que és
idèntic a si mateix (les idees) i que, prenent això de model, genera cosmos en allò que era
caos. D’això deriva que hi ha dos tipus de causes que expliquen la racionalitat de la realitat:
●​ La necessitat, que correspon a allò que s’imposa en la seva presència immediata i
coneixem en el moment passiu del coneixement
●​ L’acció còsmica, que correspon a l’intel·ligible i que comprenem en el moment actiu
del nostre coneixement
La realitat és manté en una tensió irreductible que fa que no acabi d’estar absolutament
endreçada. D’altra banda, l’ésser humà es troba a l’entremig; forçat per impulsos que
l’empenyen al desequilibri i a la descomposició, però cridat a crerar ordre en el seu interior a
a partir de la contemplació de l’harmonia perfecta de les idees.
La paradoxa de Menó
Com és possible l’accés a les idees? Plató suggereix que el que anomenem conèixer no és
altra cosa que recordar. La paradoxa de Menó formula la dificultat que trobem per pensar
l’aprenentatge o l’adquisició de coneixement que no tenim prèviament. No podem cercar el
que desconeixem perfectament, perquè, com que no en tenim cap coneixement en absolut,
no sabem què estem buscant i, per tant, d’una banda, no sabem on anar a buscar-ho i, de
l’altra, si ho trobéssim per casualitat, tampoc no ho podríem reconèixer. De manera que,
senzillament, aprendre sembla impossible.
La resposta de Sòcrates en un mite
Sòcrates proposa una solució a la paradozxa en forma de mite. “L’ànima és immortal i tan
aviat assoleix un terme, que anomenm mort, tona a néixer… Com que l’ànima és immortal i
reneix moltes vegades i ha vist totes les coses, no hi ha res que no tingui après.” Segons
això, l’ànima coneix totes les idees d’abans d’encarnar-se en un cos i les oblida quan s’hi
encarna, de tal manera que, quan aprèn, no fa res més que recordar el que ja portava amb
ella des d’abans de néixer. En efecte, si la cosa fos així, quedaria resolta la paradoxa de
Menó:
●​ Podríem anar a buscar el que no sabem perque en cert sentit, si que sabem que
estem buscant
●​ Hauriem danar a buscar el coneixement que ja tenim perque encara que ja el tenim,
el tenim com oblidat
L’estatut de la teoria de la remniscència
Plató diu que les coses passen com si conèixer fos recordar. En la seva doctrina, es
demana l’actitud activa per part de l’aprenent per tal d’arribaar a comprendre per si sol allò
de què es tracta en cada cas.
La veritat i l’opinió
Els filòsofs autèntics són aquells que contemplen les idees, que saben captar allò que va
més enllà de l’aparença física; és a dir, l’essència de les coses. El qui és limita a opinar, no
és ignorant, és aquell que no no va més enllà de la imatge. El que caracteritza al filodox és
la seva credulitat respecte de les meres aparences mentre que el que caracteritza al filòsof
és el desig ardent de copsar la veritat més enllà de les aparençes, és a dir, de captar la
idea.
El símil del sol
Hi ha una qüestió sobre la qual hi podria haver un punt d’acord entre els filòsofs i no filòsofs:
el bé., ja que ningú es conforma amnb la mera aparença del bé. Sòcrates suggereix que el
bé en l’àmbit intel·Ligible és com el sol en l’àmbit visiblle. Els objectes sensibles esdevenen
visibles gràcies al poder del sol, que és doble:
●​ Il·lumina els ens sensibles
●​ Dona a l’ull la capacitat de percebre les coses així il·luminades
En l’ordre intel·ligible, el bé fa com de sol:
●​ Il·lumina les idees, els dona intel·ligibilitat
●​ Proporciona a l’ànima la capacitat de conèixer, de veure les idees
El símil de la línia; els graus de coneixement
Si fins ara hem distingit dos àmbits de la realitat, ara considerem els graus diferents amb
què podem accedir a la veritat.
●​ Doxa; és opinió
●​ Episteme; ciència o saber
●​ Eikasia: imaginació
●​ Pistis;: convicció
●​ Dianoia: pensament discursiu, l’ànima avança cap a veritats no sensibles partint de
supòsits
●​ Noesis: pensament intuïtiu
La diàlectica
La noesis és la culminació del coneixement, el qual consisteix en l’elevació màxima de
l’ànima des de la visió sensible (eikasia) fins a la visió intel·lectual (noesis) amb l’ajudt de les
velles opinions sotmeses a examen en virtut del raonament discursiu (dianoia). Plató
anomena aquest procés dialectica: procés en virtut del qual l’ànima, a partir del sensible,
s’eleva més enllà del sensible cap a l’intel·ligible.
La naturalesa eròtica de l’ànima humana
Qui accedeix a la contemplació de les idees és l’ànima. No hi ha coneixement sense
memòria activa: el qui pren una actitud passiva amb relació a l’aprenentatge, en realitat, no
aprèn res. Sòcrates compara l’ànima amb un carro de combat; diu que les ànimes dels déus
tenen dos cavalls blancs, però les ànimes humanes tenen un cavall blanc i un negre.
●​ El cavall negre simbolitza la concupiscència, el desig de plaer. Aquest desig no té
mesura i proporciona dolor en lloc de plaer.
●​ El cavall blanc simbolitza la fogositat, el desig d’obtenir reconeixement i honors, el
desig de victòria. És noble perquè, moguts per l’honor, som capaços de posar límits
als nostres desitjos més egoistes.
●​ L’auriga, el conductor del carro de combat, simbolitza la racionalitat: el desig
d’obtenir la veritat
La vida humana é desig i el desig ens empeny tot sovint en sentits diversos i contraposats.
Precisament per la seva naturalesa eròtica, l’ànima no és una idea. No n’hi ha pas, d’idea
d’ésser humà. Viure com a humans consisteix a viure en aquesta tensió d’entre les nostres
passions i la raó.
Plantejament
Si la teoria de les idees (ontologia) dona la base del coneixement (epistemologia), el
coneixement fonamenta la filosofia pràctica (ètica i política).
Abans d’això però, Plató estudiarà el concepte de justícia. Dir què és la justícia en l’ànima
de l’home just és difícil perquè l’ànima és invidible. És mes fàcil dir què es la justícia en una
ciutat justa, perquè els elements que conformen la ciutat i el seu ajustament son visibles. La
ciutat és aixi doncs, la imatge visible de l’ànima humana.
Primer de tot, es planteja quin és l’origen de les ciutats. Segons Plató, el principi que explica
l’origen de la ciutat és la necessitat; tots necessitem la col·laboració dels altres per satisfer
les nostres necessitats. Les ciutats necien per tant, per satisfer les necessitats bàsiques i
aquestes necessitats demanen oficis diferents. Un sol home no pot assumir totes aquestes
coses degut a diverses raons pero entre aquestes es perque; com que no tothom té les
mateixes qualitats i com que cada ofici demana una cura especial, es produeix una divisió
natural del treball: una especialització de les funcions que dona lloc als oficis diversos i aixi
mateix, als diferents elements de la vida social. Una ciutat és doncs, la reunió d’un cert
nombre de persones en un lloc deeterminat a fi de col·laborar els uns amb els altres,
d’acord amb un principi de divisió natural del treball per satisfer les necessitats primeres de
tots. Aquest agrupament dona un tipus de vida harmònic, senzill i saludable. Aquest és el
model d’una ciutat justa: una ciutat en què l’harmonia de les parts que la integren garanteix
la supervivència i el benestar de cadascun i de tots. En el mateix moment en què Sòcrates
acaba aquesta descripció de la ciutat justa, Glaucó l’interpreta dient que això és una ciutat
de porcs, perquè aquesta vida que s’ha descrit no va més enllà de la que duen les bèsties:
la pura satisfacció de les necessitats primeres.
Sòcrates, apunta que la ciutat luxosa és aquella que no es conforma a obrir les primeres
necessitats sinó que s’infla de més i més desitjos fonamentant tota mena d’excessos fent
que aquests creixin de manera desmesurada. Per tal d’evitar que la ciutat pugui perdre la
seva harmoni és necessaria la figura dels guardians. Aquests, han de ser ferotges amb els
enemics però tendres amb els amics. La seva educació ha de ser dissenyada amb cura per
així evitar que ells mateixos puguin tener ambicions personals.
Plató més endavant, ens parlarà del mite dels tres metalls, que parla de tres menes
diferents d’ànimes humanes. Segons aquest relat, tots els ciutadans estan formats per
metalls:
●​ En les ànimes dels guardians governants, hi ha entrat l’or
●​ En les ànimes dels guardians auxiliars, la plata
●​ En les ànimes de la resta de ciutadans, el bronze i ferro
Això vol dir que l’educació ha de ser capaç de distingir qquina mena d’home o de dona és el
que es té davant, per conduir-lo pel camí que millor li escau: pretendre que un home de
ferro i de bronze esdevingui governant seria del tot perjudicial, tant per a l’home com per a
la ciutat. Segons Plaó, cadascú ha de fer allò per al qual està millor dotat.
Les tres menes d’ànimes es corresponen amb els tres estaments de la ciutat: productors,
guardiants i governants. L’educador, ha de testar les ànimes per donar a cadascú l’educació
que li escau, amb la finalitat de conservar un bon ajustament del conjunt malrat el
creixement de la ciutat.
●​ Els productors realitzen la tasca corresponent a l’ofici de cadascú
●​ Els auxiliars defensen la ciutat
●​ Els governants decideixen què és millor per a la ciutat en cada situació
La injustícia es produeix quan es prova d’introduir-se en una cosa sense tenir les qualitats
per poder fer-la.
Quines virtuts han de tenir els ciutadans per conservar la justícia a la ciutat?
En primer lloc, tots han de reconèixer les seves pròpies qualitats i limitcions, i no pretendre
fer allò que no els pertoca: tots han de ser moderats. La moderació o temprança és el
reconeixement dels propis límits, un cert ordre i una certa contenció dels plaers i els
desitjos.
●​ Els ciutadans han de ser moderats
●​ A més de moderats, els guardians han de ser coratjosos.
●​ A més de moderats i valents, els guardians han de ser prudents.
Una ciutat és justa quan és moderada, coratjosa i prudent:
●​ És moderada quan tots els ciutadans ho son
●​ És coratjosa quan ho son els guardians i els governants
●​ És prudent quan ho son els governants
La ciutat justa és aquella en què el saber domina i les passions se sotmeten. La justícia és,
una harmoniade virtuts en què la prudència o la saviesa mana perquè cadascú fa allò que li
pertoca.
La justícia en l’individu: que cada part de l’ànima faci el que li toca
Trobem en les lletres petites-l’ànima-el mateix que en les lletres grosses- la ciutat?
D’entrada: té també l’ànima, com la ciutat, tres estaments diferents? Per poder dir-ho,
Sòcrates estableix el principi: una mateixa cosa no ens pot moure al mateix temps, en el
mateix sentit i amb la mateixa part de si mateixa, de dues maneres oposades.
De vegades, tot i tenir set no volem beure per exemple, si sabem que l’aigua que tenim a
l’abast no és potable. Tenim ja, doncs, dos principis d’acció, dues parts de l’ànima: la part
amb que raonem i la part amb que desitgem. Ara bé, fins i tot quan tenint set entenem que
l’aigua disponible no és potable, la nostra conducta és diferent depenent de si tenim prou
fortalesa per actuar segons el que ens diu la raó. Hi ha doncs, un tercer principi: la fogositat.
En l’ànima trobem tres estaments:
●​ La part racional, que ens permet comprendre la situació
●​ La part irascible, que ens manté resolts en l’acció
●​ La part apetitiva o concupiscible, que ens lliga a les nostres necessitats sensorials o
sensuals.
Aquests principis corresponen respectivament, als guardians governants, guardians
auxiliars i als productors de la ciutat. Igual que a la ciutat, l’home serà prudent , serà valent i
moderat. La justícia personal l’harmonia que no permet que cap principi de l’ànima faci el
que no li pertoca ni es posi allà on no li correspon. De manera que la justícia sorgeix no de
la supressió del desig sinó de la seva submissió a la mesura dictada per la prudència, i
aquest domini necessita, per ser exercit, la fortalesa pròpia de la bona animositat.
El lligam entre l’ética i la política és perquè la bona convivència depèn de la moderació de
tots i, per tant, del capteniment de cadascú. Ja que, per tant, l’harmonia política depèn de la
forma de vida que els ciutadans duen a cada ciutat, trobem, en suma, que, en Plató, ètica i
política s’impliquen l’una a l’altra.
Ètica i política. Règims polítics i règims de vida
El règim polític d’una ciutat depèn del règim de vida que hi predomina.
●​ Aristocràcia: la ciutat perfecta, aquella en què mana la raó
●​ Timocràcia: quan la ciutat valora l’ordre establert però ja no s’esforça a comprendre
la causa del seu valor. Els governants ja no cultiven la filosofia, perquè no entenen el
paper que té en la vida ciutadana, però mantenen el sentit de l’honor propi dels
guerrers.
●​ Oligarquia: es dona quan ja no se sap per què és bo un ordre determinat. El govern
dels rics, fa que l’estil de vida es trobi a mig camí entre l’honor i el plaer, en una
espècie molt deteriorada d’honor, el del prestigi associat a la riquesa.
●​ Democràcia: sorgeix quan els pobres, conscients de la seva superioritat numèrica,
maten els rics més poderosos i s’apropien de la ciutat. És el règim de la màxima
llibertat: tothom fa i diu el que vol, i prevalen la concupiscència, la desmesura i el
desig sense control
●​ Tirania; sorgeix de l’extrema llibertat. El desordre i el crim que es deriven de la
llibertat sense mesura fan que els ciutadans mateixos demanin un nou règim.
La política platònica reb aquests qualificatius:
-​
-​
-​
-​
-​
És classista: nega la igualtat entre tots els éssers humans i afirma que uns han
nascut per manar i altres, per obeir
És antidemocràtica: la democràcia és el segon pitjor règim, superat només per la
tirania
És antiliberal: els qui no pertanyen a la classe dominant, no tenen dret a opinar
És metafísica dogmàtica: postula l’existència d¡un bé en siq ue al majoria dels
homes no poden veure, i sobre la pretesa lucidesa d’uns pocs imposa una societat
de castes
És utòpica: en el sentit d’impracticable ja que sembla suposar en els governants el
do infal·lible del coneixement.
El símil de la cova
El símil planteja aquesta situació: en una cova, que té la seva entrada oberta a la llum, hi
viuen des d’infants uns homes que, des que van nèixer, romanen encadenats de manera
que es veuen forçats a mirar en una sola direcció, cap al mur que tenen al seu davant, just a
la banda oposada al lloc on hi ha l’entrada. Entre ells i l’entrada hi ha un envà; darrere l’envà
hi ha un camí per on passegen uns titellaires que sostenen per damunt del cap, just per
sobre de l’envà, estris i figuretes en forma d’homenets i animals. De titellaires, n’hi ha uns
que parlen i uns altres que callen. Finalment, darrere els titellaires, de la banda de l’entrada
de la cova, hi ha un foc que projecta les ombres dels objectes enlairats pels titellaires al mur
que contemplen els presoners. Aquests presoners l’únic que han vist en tota la seva vida
són les ombres projectades al mur, i com que ignoren la presència dels titellaires, en
escoltar l’eco de la veu dels que parlen, es pensen que el so prové d’això que estan
contemplant. Dit en altres paraules, prenen les ombres com si fossin la realitat.
Que passaria si deslliguen a un dels homes de les seves cadenes, i d’acord amb la seva
naturalesa humana, el forcen sobtadament a caminar i mirar a la llum i retornar a la cova un
cop hagi entès que la realitat va més enllà del que es mostra a la cova? Els altres dirien que
torna amb els ulls malalts per haver pujat. El procés que segueix el presoner es pot
entendre en diferents etapes de la dialèctica:
1.​ Sortida de la cova
●​ En primer lloc, el presoner alliberat passa del món de les ombres (pura aparença) a
veure els objectes reals dins la cova.
●​ Això representa la transició del nivell més baix del coneixement (eikasia, imaginació)
a un nivell superior, on es reconeix que hi ha una realitat més enllà de les simples
ombres (pistis, creença).
2.​ Ascens cap a la llum (camí cap al coneixement racional - episteme)
●​ En sortir de la cova, el presoner primer queda encegat per la llum. Això simbolitza la
dificultat d’abandonar les creences errònies i començar a utilitzar la raó.
●​ A poc a poc, s’adona que hi ha un món més real que el de la cova: primer observa
els objectes, després la natura i, finalment, el Sol, que simbolitza la Idea de Bé.
●​ Aquí es completa el pas de l’opinió (dòxa) al coneixement intel·ligible (episteme),
passant pel raonament discursiu (diànoia) fins a la intuïció intel·lectual (nóesis)
3.​ Retorn a la cova (compromís polític del filòsof)
●​ Un cop ha assolit la veritat, el presoner no es queda fora, sinó que torna a la cova
per intentar alliberar els altres.
●​ Això representa la missió del filòsof, que després d’haver accedit a la veritat, ha de
compartir-la i guiar la societat, tot i que això el pugui portar al rebuig o fins i tot a la
persecució.
Segons el símil, l’home virtuós és l’home alliberat de les ombres que s’allibera precisament
de la tirania de l’opinió pública i s’eleva cap a la contemplació personal de la veritat. El
coneixement és el que ens allibera, fins i tot de les servituds a què ens condemna la nostra
societat. L’interior de la coa és la vida política, l’àmbit de l’opinió. L’alliberat en tornar de
l’exterior, podria beneficiar la conviència política amb el saber que ha adquirit amb el seu
alliberament però, la resta d’empresonats no estan disposats a renunciar del prestigi que els
dona el seu suposat saber. La figura dels titellaires a més, representa als productors
d’opinions.