Treball de Gramàtica llatina III (1)

Treball de les Epistulae ad Atticum XVI-XVII-XVIIXIX del llibre V del
1r volum de Marcus Tullius Cicero
Nom i congoms:Júlia Camps Felip
Assignatura: Gramàtica llatina III
Curs:2024-2025
Universitat de Barcelona
1.Índex
Índex
1.Índex ......................................................................................................................... 3
2.Epistula XVI .............................................................................................................. 5
3.Epistula XVII .......................................................................................................... 13
4.Epistula XVIII ......................................................................................................... 22
5.Epistula XIX ............................................................................................................ 36
6.Bibliografia.............................................................................................................. 43
2.Epistula XVI
Scr. in itinere inter Synnada et Philomelium c. in iv Id. Sext an. 51
Vaig escriure aquesta carta en el camí entre la Sínade I el Filomeli en el mateix dia 10 d’agost de
l’any 51.
En primer lloc, tenim un período oracional simple introduit pel verb scripsi, d’on s’en pot extreure
el subjecte de primera persona del singular, és a dir, ego. Aquest verb és un perfet històric amb
valor aorístic.El seu complement directe es pot extreure del mateix significat del verb, per això
s’ha traduit per “aquesta carta”, que estaría en cas acusatiu. A continuació,hi ha un sintagma
preposicional de locus ubi introduit per la preposició in amb un substantiu en cas ablatiu. Inter
Synnada et Philomelium és un sintagma preposicional de locus qua introduit per la preposició
inter.Finalment, trobem un sintagma preposicional amb valor temporal introduit per la preposició
in i els dies en cas acusatiu, mentre que els anys es troben en cas ablatiu.
CICERO ATTICO SALVTEM,
Ciceró Saluda a Àtic.
En aquest período oracional simple, el verb principal está el·lidit, que podría ser el verb dat en
tercera persona del present d’indicatiu actiu, ja que una manera de saludar en llatí era donant salut
a alguna persona.El subjecte del verb és Cicero en nominatiu singular. El primer argument de dat
és salutem, en acusatiu singular i el segon és Attico, en datiu singular.
Etsi in ipso itinere et via discedebant publicanorum tabellarii et eramus in cursu, tamen
surripiendum aliquid putavi spati, ne me immemorem mandati tui putares.
Encara que els missatgers dels publicans es dispersaven durant el mateix viatge i camí I que jo em
trobava en la mateixa direcció, així i tot, penso que havia de fer una mica de temps, per tal que tu
no em consideressis negligent del teu encàrrec.
Etsi és una conjunció concessiva que introdueix una oració subordinada concessiva, els verbs de
la qual són
els imperfets expositius, que marquen anterioritat respecte al verb principal,
discendebant i eramus en tercera persona del plural i primera del plural,però majestàtic.Els
subjectes dels verbs subordinants són tabellarii publicanorum, on publicanorum fa de complement
del nom de tabellarii i ego que es troben units per la conjunció copulativa et. A més, ego es troba
el·lidit. El sintagma preposicional in ipso itinere et via fa la funció de circumstancial de
temps.Finalment, in cursu fa la funció de locus ubi. A continuación, hi ha l’oració principal
introduida per l’adverbi adversatiu tamen, en la qual el verb principal és putavi, un pretèrit perfet
amb valor perfectiu i de present en primera persona del singular, d’on se n’extreu el subjecte
ego.Aquest verb té com a objecte directe una oració d’infinitiu Aci, on aliquid spatii fa de subjecte,
en el qual spatii fa la funció de genitiu partitiu, en acusatiu singular,surripiendum com a infinitiu
de futur passiu, que indica posterioritat respecte l’acció principal, però en el passat, ja que és
emprat amb fuisse, en comptes d’esse.A continuación, hi ha una oració subordinada adverbial final
introduïda per la conjunció ne amb el verb en imperfet de subjuntiu en segona persona del singular,
que és el subjecte de l’oració, que indica posterioritat respecte el verb principal. Dintre d’aquest
període subordinant,l’objecte directe és me, que va complementat predicativament per l’adjectiu
immemorem, el qual es veu complementat per un datiu complement de l’adjectiu mandati tui.
Itaque subssedi in ipsa via, dum haec, quae longiorem desiderant orationem, summatim tibi
perscriberem.
Lavors jo he aguaitat en el mateix camí,per tal d’escriure’t a grans trets aquests successos, els quals
desitgen una narració més llarga.
A continuació,es troba un període oracional principal introduit per la conjunció copulativa,
emprada amb valor discursiu.El verb és subssedi, d’on s’extreu el subjecte en primera persona del
singular que és ego, un pretèrit perfet amb valor perfectiu d’un perfet d’estat acomplert. In ipsa via
és un circumstancial de locus ubi en ablatiu. Seguidament, hi ha una oració subordinada final
introduïda per la conjunció dum amb el verb en imperfet de subjuntiu que marca posterioritat
respecte l’oració principal i manté el mateix subjecte que ella. El verb té dos arguments, el primer
és haec en acusatiu plura i el segon és tibi en datiu signular de segona persona. A més, l’adverbi
summatim és un circumstancial de manera que modifica el verb.Finalment, es troba una oració
subordinada de relatiu, introduïda pel relatiu quae, concertant amb el seu antecedent haec.No
obstant, el pronom relatiu fa la funció de subjecte de l’oració subordinada, car el verb desiderant
és un present actual en tercera persona del plural, que marca simultaneïtat repecte el verb
perscriberem.
Maxima expectatione in perditam et plane eversam in perpetuum provinciam nos venisse scito
prid. Kal. Sext moratos triduum Laodiceae, triduum Apameae, totidem dies Synnade.
Sàpigues que nosaltres vam arribar entre una gran expectació a la província abatuda i evidentment
destruïda per sempre, el 31 de juliol i que vam entretenir-nos durant tres dies a Laodicea, tres a
Apamea, el mateix nombre de dies a la Sínnade.
En aquest període principal s’hi troba l’imperatiu scito en segona persona del singular, d’on se sap
que el subjecte serà “tu”,que té com a objecte directe dues oracions d’infinitiu AcI amb el subjecte
en acusatiu nos. Els dos infinitius marquen anterioritat respecte el verb principal, el primer dels
quals venisse té com a primer argument un circumstancial de locus quo,en el qual els adjectius que
modifiquen provinciam es troben units per la conjunció copulativa et. A més, també el
cricumstancial plane modifica l’adjectiu eversam. Maxima expectatione s’ha considerat un locus
ubi figurat, ja que no duu formalment una preposició. La segona oració subordinada d’infinitiu és
un tricolon, ja que en la primera part és on es troba l’infinitiu, dos circumstancials de temps i un
locatiu singular i les altres dues parts estan formades pels mateixos elements que la primera, per
un circumstancial de temps i un locatiu singular.
Audivimus nihil aliud nisi imperata ἐπικεφάλια solvere non posse, ὠνὰς omnium venditas,
civitatum gemitus ploratus, monstra quaedam non hominis sed ferae nescio cuius immanis;
No vaig sentir res de nou, sinó que no era possible saldar les ‘capitacions’ ordenades, que els
impostos de tots eren venuts, els gemecs i els plors dels ciutadans, uns fets monstruosos que no
són propis de l’ésser humà, sinó que desconec de quina fera salvatge són propis;
Aquí hi ha un període oracional principal, on el verb és audivimus, un perfet històric, que és una
primera persona del plural majestàtica,d’on treiem que el subjecte és un ego.L’objecte directe està
format per un circumstancial de negació nihil i un pronom indefinit aliud en acusatiu singular.A
continuació, la conjunció nisi introdueix una oració subordinada restrictiva el verb de la qual és
una perífrasi verbal constituída pels infinitius non posse solvere,el primer dels quals és històric i
va negat pel circumstancial negatiu non.Aquest infinitiu, introdueix una oració d’infinitiu i porta
com a objecte directe un acusatiu plural en llatí i en grec.A continuació, hi ha una oració
subordinada d’infinitiu AcI, que depén del verb principal,on l’infinitiu marca anterioritat , ja que
és de perfet compost, i el seu subjecte és ὤνας omnium, on omnium fa la funció de genitiu
complement del nom.Seguidament,gemitus ploratus civitatum constitueixen una oració explicativa
de nihil aliud amb la funció de complement directe del verb principal. Tot seguit,monstra quaedam
en funció de subjecte forma part d’una aposició de gemitus ploratus civium, en la qual hi manca
un est el·lidit amb un genitiu possessiu com a complement, que és modificat per un circumstancial
de negació. A continuació, la conjunció adversativa sed, introdueix una oració adversativa amb el
verb nescio, en primera persona del singular del present d’indicatiu actiu. Aquest verb introdueix
una oració subordinada interrogativa indirecta, on es troben genitius possessius com a
complements d’un esse el·lidit, que introdueix una oració subordinada d’infinitiu.
quid quaeris?
Per què ho indagues?
És una oració interrogativa directa introduída pel pronom interrogatiu quid i el verb quaeris, que
és una segona persona del singular del present d’indicatiu actiu, de la qual s’extreu el subjecte de
la desinència,que és “tu”.
Taedet omnino eos vitae.
Això avorreix del tot la seva vida.
És un període oracional simple, on el verb és taedet, una tercera persona del singular del present
general d’indicatiu actiu. Aquest té el subjecte el·lidit id, ja que sinó la frase no tindria sentit,
l’objecte directe que és eos vitae, on vitae fa de complement del nom d’eos. Finalment, el
circumstancial de manera omnino modifica el verb.
Levantur tamen miserae civitates quod nullus fit sumptus in nos neque in legatos neque in
quaestorem neque in quemquam;
No obstant les ciutats miserables són alleugerides de què no s’esdevingui cap despesa en mi ni en
els llegats ni en els qüestors ni en qualsevol home;
A continuació, el període oracional simple següent està introduït pel circumstancial adversatiu
tamen, el verb de la qual és levantur, una tercera persona del plural del present d’indicatiu passiu
amb valor general. El subjecte és miserae civitates. El verb levantur porta el seu règim verbal en
forma d’oració completiva introduïda per la conjunció quod, en la qual el verb és fit, una tercera
persona del singular del present d’indicatiu actiu amb valor general. El subjecte d’aquest verb és
nullus sumptus, en nominatiu singular. Finalment, el verb fit té un règim verbal constituït per quatre
circumstancials de locus quo units coordinadament per la conjunció negativa neque.
scito non modo nos faenum aut quod e lege lulia dari solet non accipere sed ne ligna quidem, nec
praeter quattuor lectos et tectum quemquam accipere quicquam, multis locis ne tectum quidem et
in tabernaculo manere plerumque.
Sàpigues que nosaltres no només no acceptem la palla o bé allò que se sol donar d’acord amb la
llei Júlia, sinó que no acceptem ni llenya, ni qualsevol no accepta més enllà de quatre llits I el
sostre que sigui, en molts llocs fins i tot qualsevol no accepta ni un sostre I habitualment ens
quedem a la tenda.
Aquí hi ha un període oracional simple, en el qual el verb principal és l’imperatiu de segona
persona del singular d’on s’extreu el subjecte de l’oració. Aquest verb té d’objecte directe tot un
seguit d’oracions d’infinitiu, coordinades les primeres adversativament amb les conjuncions non
modo...sed etiam i les altres amb la conjunció ne.La primera oració d’infinitiu té el subjecte nos
en acusatiu plural i el seu infinitiu és accipere, que va negat pel circumstancial de negació
non.Aquest infinitiu té com a objectes directes un acusatiu singular i una oració subordinada
relativa coordinats disjuntivament per aut. Dintre de l’oració subordinada relativa el verb principal
és solet dari, una perífrasi verbal, que indica simultaneïtat respecte l’infinitiu, el subjecte és
impersonal. L’objecte directe de solet és el relatiu quod. Finalment, el circumstancial introduit per
la preposició e és de referència. La segona oració d’infinitiu recopila l’infinitiu accipere, que va
modificat pel circumstancial de manera quidem. Ligna, per tant, és el complement directe de
l’infinitiu.La següent oració d’infinitiu, que també fa de complement directe del verb principal,
porta el subjecte en acusatiu singular i un circumstancial de gradació introduit per la preposició
praeter i coordinat per la conjunció coordinativa et.Finalment, la última oració d’infinitiu està
constituïda pel mateix infinitiu accipere i manere, units coordinativament per et. El primer
infinitiu,modificat pel circumstancial de manera quidem, recull el subjecte anterior.Mentre que té
com a objecte directe tectum i un circumstancial de locus ubi expressat en ablatiu. L’últim infinitiu
manere, modificat pel circumstancial de temps plerumque, torna a recuperar el subjecte nos i porta
un circumstancial de locus ubi introduit per la preposició in.Per acabar, tots els infinitius indiquen
simultaneïtat respecte el verb principal.
Itaque incredibilem in modum concursus fiunt ex agris, ex vicis, ex <oppidis> omnibus;
Per consegüent, els aldarulls sorgeixen d’una manera increïble des dels camps, des dels
llogarrets,des de totes les ciutats;
Tot seguit, trobem un altre període oracional simple introduït per la conjunció il·lativa itaque,en
el qual el verb és fiunt, en tercera persona del plural del present general d’indicatiu actiu. El
subjecte és concursus, que està expressat en nominatiu plural. El verb està modificat per un
circumstancial de manera i té com a règim verbal tres circumstancials de locus unde, introduïts per
la preposició ex.
et omnes me hercule etiam adventu nostro reviviscunt, iustitia abstinentia clementia tui Ciceronis
<cogn>ita, quae opiniones omnium superavit.
I tots, per Hèrcules, fins I tot tornen a la vida amb la nostra arribada, car s’havien conegut la
justícia, la moderació I la clemència del teu Ciceró, les quals van superar les opinions de tots.
A continuació, tobem un període oracional introduít per la conjució coordinativa et,que té com a
verb principal reviviscunt, un present general en tercera persona del plural, el subjecte del qual és
omnes. Després, hi ha una expressió idiomàtica formada per me hercule, en vocatiu singular.. El
verb va modificat per un circumstancial de reafirmació i a més té com a complement de règim un
circumstancial de manera.A continuació, trobem una construcció de participi dominant, un ablatiu
absolut, que va des de iustita fins a superavit, on els subjectes són iustitia,abstinentia i clementia
tui Ciceronis,on tui Ciceronis fa de complement del nom, i el verb és el participi de perfet en cas
ablatiu cognita.A continuació, depenent del subjecte es troba una oració subordinada de relatiu
introduïda pel relatiu femení singular quae, eque fa de subjecte del verb superavit, un perfet històric
en tercera persona del singular. L’objecte directe del verb és opiniones omnium, on opiniones és
el nucli i omnium el genitiu subjectiu. Finalment, tan el participi com el verb de la subordinada
indiquen anterioritat respecte al verb principal.
Appius ut audivit nos venire, in ultimam provinciam se coniecit Tarsum usque;
Api quan sentí que nosaltres arribàvem, ell mateix va llençar-se fins a la última província de Tars;
El següent període oracional és una oració subordinada adverbial temporal introduïda per la
conjunció ut amb el verb en indicatiu. El ver és audivit, un perfet amb valor aorístic, el subjecte
del qual és Appius. El verb té com a objecte directe una oració subordinada d’infinitiu AcI amb el
subjecte nos i l’infinitiu venire. El verb de l’oració subordinada marca anterioritat respecte al verb
principal,mentre que l’infinitiu marca la simultaneïtat amb el verb de la temporal. A continuació,
l’oració principal està constituída pel subjecte en nominatiu se, el verb de la qual és coniecit, un
perfet històric concordant amb el subjecte. El verb, que es troba modificat pel circumstancial local,
que reforça també el circumstancial de locus quo que fa de primer argument del verb coniecit.
ibi forum agit.
On disposa la justícia.
Aquest període oracional és una oració subordinara adverbial relativa explicativa de Tarsum,
introduída pel circumstancial relatiu ibi. El seu verb és agit, un present general, que té com a
objecte directe forum.
De Partho silentium est, sed tamen concisos equites nostros a barbaris nuntiabant ii qui veniebant.
Hi ha un silence sobre els Parts,però tanmateix els qui arribaven feien saber que els nostres genets
havien estat morts pels bàrbars.
El següent període oracional té el verb principal est, el subjecte del qual és silentium de Partho, on
de Partho és un circumstancial de referència. A continuació, es troba una oració coordinada per la
conjunció adversativa sed amb el subjecte, constituït per ii qui veniebant, i el verb principal és
nuntiabant. Dintre del subjeccte es troba una oració subordinada de relatiu, especificativa del
subjecte, on el subjecte és el pronom relatiu qui i el verb subordinat és veniebant, un imperfet
expositiu que marca la simultaneïtat amb el verb principal. Per altra banda, el verb principal té
com a objecte directe una oració subordinada d’infinitiu AcI, en la qual el subjecte és equites
nostros, l’infinitiu és de perfet passiu i marca anterioritat respecte el verb principal. Finalment,
l’infinitiu porta un complement agent introduït per la preposició a.
Bibulus ne cogitabat quidem etiam nunc in provinciam suam accedere;
Fins I tot encara ara Bíbul no pensa en atansar-se a la seva província;
Aquest període oracional està introduït pels circumstancials de manera i de temps,etiam i nunc i
quidem. El verb principal és cogitabat, un imperfet de conat i inceptiu, negat per la conjunció ne.El
subjecte és Bíbul, que va expressat en nominatiu. El verb té com a objecte directe una oració
d’infinitiu, on l’infinitiu és accedere, que marca simultaneïtat respecte el verb principal i que té
com a complement directe un circumstancial de locus quo.
id autem facere ob eam causam dicebant, quod tardius vellet decedere.
Efectivament deien que ell fa això per aquesta raó, perquè desitjava marxar més tard.
A continuació, el següent període oracional no té un subjecte explícit, sinó que l’hem d’extreure
del verb principal dicebant, un imperfet amb valor aorístic, que té com a objecte directe una oració
subordinada completiva d’infinitiu AcI, on el subjecte és un eum el·lidit,l’infinitiu és
facere,marcant la simultaneïtat amb el verb principal, que té com a objecte directe un acusatiu
singular neutre, i a més, també té un circumstancial de causa, introduït per la preposició ob.
Finalment, depenent de l’oració principal hi ha una oració subordinada adverbial causal explicativa
de ob eam causam. Aquesta està introduïda per la conjunció quod amb el verb en subjuntiu,un
imperfet expositiu en subjunitu,que marca simultaneïtat amb el verb principal, del qual se n’extreu
el mateix subjecte que en l’oració principal, però en cas nominatiu. El verb de la subordinada fa
una perífrasi amb l’infinitiu decedere, que fa la funció d’objecte directe del verb vellet i va
mordificat pel circumstancial de temps tardius.
Nos in castra properabamus, quae aberant bidui.
Jo m’afanyava als campaments, que distaven de dos dies.
Finalment, l’últim període està constituït per un verb en imperfet expositiu d’indicatiu actiu en
primera persona del plural majestàtic, que té com a subjecte nos en nominatiu plural.El verb
principal té com a primer argument un circumstancial de locus quo introduït per la preposició in
amb acusatiu.Per acabar, depenent de in castra, hi ha una oració subordinada de relatiu, intorduïda
pel pronom relatiu quae, amb el verb aberant, en imperfet expositiu, el subjecte del qual és el
pronom relatiu quae. El verb subordinant té com a complement de règim verbal en cas genitiu
singular i marca simultaneïtat amb el verb principal.
3.Epistula XVII
Scr. In itinere inter Synnada et Philomelium c. iii Id. Sext. An. 51.
Vaig escriure aquesta carta en el camí entre la Sínnade I el Filomeli en el mateix dia 11 d’agost de
l’any 51.
En primer lloc, tenim un período oracional simple introduit pel verb scripsi, d’on s’en pot extreure
el subjecte de primera persona del singular, és a dir, ego. Aquest verb és un perfet històric amb
valor aorístic.El seu complement directe es pot extreure del mateix significat del verb, per això
s’ha traduit per “aquesta carta”, que estaría en cas acusatiu. A continuació,hi ha un sintagma
preposicional de locus ubi introduit per la preposició in amb un substantiu en cas ablatiu. Inter
Synnada et Philomelium és un sintagma preposicional de locus qua introduit per la preposició
inter.Finalment, trobem un sintagma preposicional amb valor temporal introduit per la preposició
in i els dies en cas acusatiu, mentre que els anys es troben en cas ablatiu.
CICERO ATTICO SALVTEM.
Ciceró Saluda a Àtic.
En aquest período oracional simple, el verb principal está el·lidit, que podría ser el verb dat en
tercera persona del present d’indicatiu actiu, ja que una manera de saludar en llatí era donant salut
a alguna persona.El subjecte del verb és Cicero en nominatiu singular. El primer argument de dat
és salutem, en acusatiu singular i el segon és Attico, en datiu singular.
Accepi Roma sine epistula tua fasciculum litterarum;
He rebut de Roma un conjunt de cartes sense cap carta teva;
En aquest període oracional simple el verb principal és accepi, un pret`rit perfet amb valor perfectiu
d’estat realitzat, d’on se n’ha d’extreure el subjecte de primera persona, que és ego.El seu objecte
directe és fasciculum litterarum, on litterarum fa la funció de genitiu complement del nom.
Seguidament, Roma és un circumstancial de locus unde i sine epistula tua un circumstancial
privatiu.
in quo, si modo valuisti et Romae fuisti, Philotimi duco esse culpam, non tuam.
En aquest conjunt de cartes,si tu vas estar bé tan sols de salut I vas ser a Roma, considero que
Filotim en tenia la culpa,no pas tu.
A continuació, el verb principal d’aquest període és duco, que té com a objecte directe dues
oracions d’infinitiu AcI, on culpam i non tuam són els subjectes i Philotimi el datiu possessiu règim
de l’infinitiu esse. A més,in quo és un circumstancial locus ubi, en el qual quo és un relatiu
coordinatiu.També, aquest període priincipal fa d’apòdosi de la pròtasi condicional. Finalment,
depenent del verb principal hi ha un període condicional real/necessari introduït per la conjunció
si amb dos verbs en perfet d’indicatiu,voluisti i fuisti , que indiquen anterioritat respecte el verb
principal i a més, tenen un valor perfectiu.El subjecte s’extreu dels dos verbs, que és una segona
persona del singular. Modificant el primer verb es troba un circumstncial de manera i com a primer
argument del segon un locatiu.
Hanc epistulam dictavi sedens in raeda cum in castra proficiscerer, a quibus aberam bidui.
Dicto aquesta carta seient en el carrom entre parteixo cap el campament, del qual disto de dos dies.
El verb principal d’aquest període oracional és dictavi, un pretèrit perfet amb valor perfectiu i de
present amb el subjecte ego, que té com a primer argument hanc epistulam i un complement
predicatiu del subjecte constituït per un participi de present amb valor temporal i un locus ubi, que
complementa el participi.A continuació, s’obre una subordinada adverbial temporal-causal/cum
històric, introduïda per la conjunció cum amb imperfet de subjuntiu, que marca la simultaneïtat
amb el verb principal i que té un primer argument expressat per un circumstancial de locus ubi.
Finalment, depenent del locus ubi, hi ha una oració subordinada relativa, en la qual el verb és
aberam,que marca simultaneïtat amb el verb principal. Aquest té com a primer argument un
circumstancial de separació a quibus i un genititu de temps.
Paucis diebus habebam certos homines quibus darem litteras;
Durant pocs dies tenia homes de fiar, als quals podia donar una carta;
En aquest període oracional el verb principal és habebam, un imperfet expositiu, d’on s’entén que
el subjecte continua sent ego. Aquest verb té un objecte directe format per certos homines quibus
darem litteras, en el qual el nucli és certos homines, del qual en depén una oració subordinada de
relatiu, el verb de la qual és darem que manté el subjecte, el seu objecte directe és litteras i el
complement indirecte és quibus.Finalment, en l’oració principal hi ha un circumstancial de temps
expressat en ablatiu.
itaque eo me servavi.
Així doncs, per això em guardo.
Aquest període oracional s’inicia per la conjunció il·lativa itaque i segueix pel circumstancial de
causa eo, el verb de la qual és servavi, un perfet amb valor de present, que té com a objecte directe
el pronom personal de primera persona del singular en acusatiu.
Nos tamen (etsi hoc te ex aliis audire malo) sic in provincia nos gerimus, quod ad abstinentiam
attinet, ut nullus terruncius insumatur in quemquam.
Jo, no obstant,(encara que prefereixo que tu sentis això d’altres persones)em transporto en la
província de tal manera, que refereixi a la moderació, que cap quart d’as sigui consumit en
qualsevol cosa.
En aquest període oracional, introduït pel circumstancial concessiu, el verb principal és gerimus,
un present actual, que té com a subjecte el primer nos, un plural majestàtic. A més, el verb, que té
un objecte directe que és el segon nos en acusatiu singular,que es troba modificat pel
circumstancial de manera sic, té un circumstancial de locus ubi en ablatiu.Pel que fa al parèntesis,
està constituït per la conjunció concessiva etsi amb el verb en indicatiu de present actiu, el qual
forma una perífrasis verbal amb l’infinitiu que fa de complement directe del verb principal i que
introdueix una oració subordinada d’infinitiu AcI amb el subjecte en acusatiu, l’objecte directe és
hoc i que inclou un locus unde.A continuació, depenent del verb principal es troba una oració
subordinada completiva introduïda per quod amb el verb en present de subjuntiu, que marca la
simultaneïtat respecte a gerimus, el subjecte del qual no està explícit.Finalment, ad abstinentiam
és un circumstancial de locus quo, que fa de primer argument del verb. A continuació, trobem una
oració subordinada adverbial consecutiva, introduïda per la conjunció ut amb el verb en present de
subjuntiu passiu, el subjecte del qual és nullus terruncius i el seu primer argument és un
circumstancial de locus quo.
Id fit etiam et legatorum et tribunorum et praefectorum diligentia;
Això passa també a la moderació dels ambaixadors I dels tribuns I dels prefectes;
Aquest període oracional està constituït per un verb principal fit,modificat pel circumstancial de
reafirmació etiam, el subjecte del qual és id i el seu primer argument és diligentia et legatorum...,
d’on diligentia fa la funció de causa i els substantius en genitiu de genitiu subjectiu.
nam omnes mirifice συμφιλοδοξοῦσιν gloriae meae;
puix que tots admirablement conjuntament aspiren a la fama dela meva glòria;
A continuació, la conjunció nam introdueix una oració subordinada causal, on el ver és
συμφιλοδοξοῦσιν, un present grec, el subjecte del qual és omnes, el complement de règim és
gloriae meae i el circumstancial de manera modifica el subjecte.
Lepta noster mirificus est.
El nostre Lepti és admirable.
Aquest període oracional simple està compost pel verb est, el subjecte del qual és Lepta noster i el
seu atribut mirificus.
Sed nunc propero;
En canvi, ara m’acuito;
Aquest període oracional està compost per una conjunció adversativa sed, un verb expressat en
primera persona del singular del present d’indicatiu actiu, d’on s’entén que el subjecte és ego. A
més, té un circumstancial de temps.
perscribam ad te paucis diebus omnia.
T’ho exposaré tot en pocs dies.
En aquest període el verb principal és perscribam, un imperfet epistolar, que té com a primer
argument omnia en acusatiu, un circumstancial de locus quo en funció de destinatari i finalment
un circumstancial de temps expressat en ablatiu.
Cicerones nostros Deiotarus filius, qui rex a senatu appellatus est, secum in regnum.
El fill Deiòtar, que és anomenat rei pel senat,ha dut els nostres Cicerons amb ell en el regne.
En aquest període oracional no hi ha un verb explícit, però podem sobreentendre pel context que
és agit, el subjecte del qual és Deiotarus filius,el seu objecte directe Cicerones nostros, secum és
un circumstancial de companyia i in regnum el de locus quo. Depenent de Deiotarus filus hi ha
una oració subordinada de relatiu, introduïda pel pronom relatiu qui, que concorda amb el seu
antecedent, el verb del qual és appellatus est,un pretèrit perfet d’indicatiu passiu, que marca la
simultaneïtat respecte el verb principal, que porta un complement predicatiu en nominatiu del
subjecte i un complement agent.
Dum in aestivis nos essemus, illum pueris locum esse bellissimum duximus.
Considero que, mentre jo estigui en els campaments d’estiu,aquell lloc és el més favorable per als
nens.
En el període oracional principal el verb és duximus, una primera persona del plural majestàtic del
pretèrit perfet amb valor de present, el subjecte del qual és ego.Com a objecte directe té una oració
subordinada d’infinitiu AcI amb el subjecte illum locum, l’infinitiu esse, l’atribut bellissimum i un
datiu de benefici. A continuació, la conjunció dum introdueix una oració subordinada adverbial
temporal amb el verb en imperfet de subjuntiu, que marca simultaneïtat amb el principal. El seu
subjecte és nos i a més, també duu un complement circumstancial de locus ubi.
Sestius ad me scripsit quae tecum esset de mea domestica et maxima cura locutus et quid tibi esset
visum;
Sesti m’ha escrit els assumptes que havia tractat amb tu sobre els meu neguits de casa I més grans
i allò què t’havia semblat.
En el període oracional principal el subjecte és Sestius, el verb del qual és scripsit, un pretèrit
perfet amb valor perfectiu, que té com a primer argument un circumstancial de locus quo amb
funció de destinatari persona.El verb té com a objecte directe de cosa una oració subordinada de
relatiu introduïda pel pronom relatiu quae amb funció de CD del verb locutus esset, un pretèrit
perfet que marca anterioritat respecte el verb pricnipal, el subjecte del qual segueix sent el
mateix.Tecum és el circumstancial de companyia del verb i de mea... és el circumstancial de
referència. Finalment, el pronom interrogatiu quid introdueix una oració subordinada interrogativa
indirecta amb el verb visum est, que marca anterioritat respecte el verb principal i que té com a
primer argument un datiu iudicandis.
amabo te, incumbe in eam rem et ad me scribe quid et possit et tu censeas.
T’ho prego,dedica’t a aquest afer I escriu-me també què aconselles que pugui esdevenir-se.
Amabo te és una expressió idiomàtica, en la qual el verb és un futur imperfet, que té com a objecte
directe te en acusatiu.A continuació, hi ha dues ordres expressades en imperatiu de present, és a
dir, són immediates i coordinades per la conjunció et. El primer imperatiu té un primer argument
un circumstancial de locus quo i el segon també,però en funció de destinatari.D’aquest segon
imperatiu, en depen una oració subordinada interrogativa indirecta introduïda per quid, on el verb
és censeas, el subjecte del qual és tu i que també porta una altra subordinada interrogativa indirecta
introduïda per quid, que fa d’objecte directe del verb possit, que marca la simultaneïtat amb el verb
principal.
Idem scripsit Hortensium de proroganda nostra provincia dixisse nescio quid;
M’ha escrit el mateix: que Hortensi havia dit no sé quina cosa sobre el meu comandament de la
província;
En aquest període oracional el verb és scripsit, un pretèrit perfet amb valor perfectiu, el subjecte
del qual és el·líptic, però podria ser Sestius. L’objecte directe és idem, que té una oració
subordinada explicativa d’infinitiu AcI, on el subjecte és Hortensium, l’infinitiu dixisse, que marca
simultaneïtat , un complement circumstancial de referència que complementa el verb, el qual té un
objecte directe format per nescio quid, que és una oració subordinada interrogativa indrecte, on el
verb és un present actual i el pronom interrogatiu fa la funció d’objecte directe.
mihi in Cumano diligentissime se ut annui essemus defensurum receperat.
Ell mateix s’havia compromés amb mi molt atentament a Cumes per tal que el defensséssim durant
un any.
En aquest període oracional el subjecte és se i el verb receperat, un pretèrit plusquamperfet
d’indicatiu,modificat pel circumstancial de manera diligentissime. El primer argument del verb és
mihi i in Cumano és un circumstancial de locus ubi.A continuació, ut introdueix una oració
subordinada adverbial final, on el verb essemus defensurum de la perifràstica activa marca la
posterioritat i que porta un circumstancial de temps.
Si quicquam me amas, hunc locum muni.
Si tu m’estimes una mica, protegeix aquesta situació.
La conjunció si introdueix un període condicional real amb el verb amas en indicatiu, el subjecte
del qual està en la desinència del verb, el qual té un complement directe en acusatiu i un
circumstancial de manera com a modificador. En l’apòdosi, el verb és un imperatiu, que és el verb
principal i que té hunc locum com a objecte directe.
Dici non potest quam invitus a vobis absim;
No pot dir-se en quina mesura jo estic lluny de vosaltres a contracor;
En aquest període oracional el verb principal és non potest, un present general, que fa una perífrasi
verbal amb l’infinitiu passiu dici, que introdueix una oració subordinada d’infinitiu, inclou una
oració subordinada interrogativa indirecta introduïda pel circumstancial de manera quam, on el
verb és absim, que indica simultaneïtat amb el verb principal, aquest té un complement predicatiu
del subjecte en nominatiu i un primer argument que és un circumstancial de separació.
et simul hanc gloriam iustitiae et abstinentiae fore inlustriorem spero si cito decesserimus, id quod
Scaevolae contigit, qui solos novem mensis Asiae praefuit.
I espero que alhora aquest èxit de la justícia I de la moderació serà més noble si m’afanyo aviat,tal
com això va pertocar a Escèvola,qui ha estat al capdavant de l’Àsia durantnomés nou mesos.
Aquest període oracional està introduït per la conjunció et, el verb del qual és spero, un present
actual del qual se n’extreu el subjecte ego, aquest verb conté una oració subordinada d’infinitiu
AcI com a objecte directe, el subjecte és hanc gloriam iustitiae et abstinentiae i el seu atribut és
inlustriorem.L’infinitiu és fore que indica posterioritat respecte el verb principal.Tot aquest període
era l’apòdosi d’un període condicional real, introduït per la conjunció si, el verb de la qual és
decesserimus, un pretèrit perfet de subjuntiu emprat amb valor de present i modificat pel
circumstancial de manera cito.A continuació, hi ha una oració subordinada adverbial comparativa
introduïda per la conjunció quod, el verb de la qual és contigit un perfet amb valor històric, el
subjecte del qual és id i el seu complement de règim Scaevola. En aquest període comparatiu també
s’inclou una oració subordinada de relatiu, introduïda pel pronom relatiu qui en funció de subjecte,
l’antecedent del qual és Scaevola. El verb de la subordinada és praefuit, un perfet amb valor
perfectiu que indica simultaneïtat respecte el verb principal, el règim del qual és un datiu.
Finalment, solos novem mensis és un circumstancial de temps.
Appius noster cum me adventare videret, profectus est Tarsum usque Laodicea;
El nostre Api quan veiés que jo arribava,va avançar a Laodicea fins a Tarsi;
El període principal està constituït pel verb profectus est, un pretèrit perfet passiu amb valor
històric, el subjecte del qual és Appius noster i el seu primer argument és un circumstancial de
locus quo Tardum i també un locatiu Laodicea modificat pel circumstancial local. Cum introdueix
una oració subordinada temporal-causal/cum històric amb el verb videret, un imperfet de subjuntiu
que marca la simultaneïtat amb profectus est. Dintre de l’oració adverbial hi ha una oraci´´o
subordinada completva d’infinitiu AcI, on el subjecte és me en acusatiu i l’infinitiu adventare
indica simultaneïtat amb el verb videret.
ibi forum agit, cum ego sim in provincia.
Allà dirigeix el forum,mentre que jo em trobo en la província.
El període oracional principal està introduït pel circumstancial ibi, el verb del qual és agit, un
present actual, que té com a objecte directe forum. Cum introdueix una oració subordinada
temporal amb el verb en present de subjuntiu, que marca la simultaneïtat amb el verb principal, el
subjecte de la qual és ego i in provincia és circumstancial de locus ubi.
Quam eius iniuriam non insector;
No blasmo aquesta injustícia seva;
En aquest període oracional el verb és non insector, un present d’indicatiu actiu,car és deponent,
per tan el seu objecte directe és quam, relatiu coordinatiu, iniuriam eius, del qual eius fa de
complement del nom.
satis enim habeo negoti in sanandis vulneribus quae sunt imposita provinciae;
ja que tinc prou feina per curar les ferides,les quals han estat inflingides a la província;
La conjunció enim introdueix una oració subordinada causal, en la qual el verb és habeo, un present
d’indicatiu actual,modificat pel circumstancial de manera satis, i que fa una expressió amb negoti,
un datiu possessiu. Després, el gerundiu in sanandis vulneribus fa la funció de finalitat del verb
principal.Aquest gerundiu porta una oració subordinada relativa, el subjecte de la qual és quae, el
verb sunt imposita, un pretèrit perfet passiu d’indicatiu que marca anterioritat respecte habeo i que
té un primer argument en datiu amb la funció de dany.
quod do operam ut faciam quam minima cum illius contumelia.
jo m’esforço per això: per dur a terme això amb una injuria molt menuda seva.
Aquest període oracional, introduït pel relatiu coordinatiu quod en funció causal,és simple, el verb
de la qual és do, del qual se n’extreu el subjecte ego, i que té com a objecte directe el substantiu
operam. A continuació, ut introdueix una oració subordinada final amb el verb faciam en present
de subjuntiu, que marca la posterioritat amb do. El complement directe del verb és un id el·lidit i
cum minima contumelia illius és un circumstancial de companyia, en el qual illius fa la funció de
genitiu objectiu.
Sed hoc Bruto nostro velim dicas, illum fecisse non belle, qui adventu meo quam longissime
potuerit discesserit.
Però vull que tu anunciis això al nostre Brutus, que aquell no havia actuat correctament,qui va
marxar el més lluny possible abans de la meva arribada.
La conjunció adversativa introdueix un nou període, on el verb principal és velim, un present de
subjuntiu actiu actual, que té com a objecte directe una oració subordinada d’ut sense ut, el verb
de la qual és dicas,un present de subjuntiu, que marca posterioritat amb el verb principal, d’on
s’entén que el subjecte és un tu,el seu objecte directe és hoc i l’indirecte Bruto nostro. A
continuació, s’introdueix un estil indirecte, en el qual illum és el subjecte en acusatiu, fecisse és
l’infinitiu, que va modificat pels circumstancials non de negació i belle de manera.Depenent
d’aquesta oració, en trobem una subordinada relativa introduïda pel pronom relatiu qui en funció
de subjecte, el verb del qual és discesserit, un pretèrit perfet de subjuntiu amb valor històric, que
indica anterioritat amb l’infinitiu. Aquest verb té una oració subordinada adverbial comparativa
introduïda per la conjunció quam i reforçada pel circumstancial d’espai longe, amb el verb
potuerit,un pretèrit perfet amb el valor històric, que expressa simultaneïtat respecte
discesserit.Finalment, adventu meo és un circumstancial de temps, format per un supí en el cas
datiu-ablatiu i el pronom possessiu meo, que marca anterioritat respecte discesserit.
4.Epistula XVIII
Scr. in castris ad Cybistra xi Kal, Oct. an. 51.
Vaig escriure aquesta carta en els campaments a la vora de Cibistra el 22 de setembre de l’any 51.
En primer lloc, tenim un período oracional simple introduit pel verb scripsi, d’on s’en pot extreure
el subjecte de primera persona del singular, és a dir, ego. Aquest verb és un perfet històric amb
valor aorístic.El seu complement directe es pot extreure del mateix significat del verb, per això
s’ha traduit per “aquesta carta”, que estaría en cas acusatiu. A continuació,hi ha un sintagma
preposicional de locus ubi introduit per la preposició in amb un substantiu en cas ablatiu. A
continuació, ad Cybistra és un circumstancial de locus quo. Finalment, xi Kal, Oct. an. 51. És un
circumstancial de temps, on les calendes s’expressen en acusatiu, però els anys en ablatiu.
CICERO ATTICO SALVTEM.
Ciceró Saluda a Àtic.
En aquest período oracional simple, el verb principal está el·lidit, que podría ser el verb dat en
tercera persona del present d’indicatiu actiu, ja que una manera de saludar en llatí era donant salut
a alguna persona.El subjecte del verb és Cicero en nominatiu singular. El primer argument de dat
és salutem, en acusatiu singular i el segon és Attico, en datiu singular.
Quam vellem Romae esses, si forte non es!
Com voldria que tu estiguéssis a Roma, si potser no hi ets ja!
Aquest període oracional principal és una apòdosi d’un període condicional, el verb del qual és
vellem, un imperfet de subjuntiu desideratiu optatiu, del qual se n’extreu el subjecte de primera
persona del singular ego. El període principal va introduït per un cricumstancial axclamatiu.El
verb vellem porta una oració subordinada completiva d’ut sense ut amb la funció d’objecte directe
del verb. Aquesta oració subordinada també té el verb en imperfet de subjuntiu amb un valor
desideratiu i optatiu, del qual se n’extreu el subjecte de segona persona del singular tu. Vellem té
com a primer argument un locatiu singular femení. Finalment,el següent període introduït per la
conjunció si és una oració subordinada adverbial condicional real de present, perquè té el verb es
en present d’indicatiu actiu amb valor actual, modificat pel cricumstancial de negació non i també
el de casualitat forte.Es marca simultaneïtat respecte el verb principal.
Nihil enim certi habebamus nisi accepisse nos tuas litteras a. d. XIIII Каl. Sext. datas, in quibus
scriptum esset te in Epirum iturum circiter Kal. Sext.
En efecte, no en sabré res del cert, només en sabré que jo he rebut la teva carta lliurada el 19 de
juliol, en la qual estava escrit que tu aniries a l’Epir pels volts de les calendes d’agost.
El següent període està introduït per la conjunció il·lativa enim, que té com a verb principal
habebamus, un imperfet epistular, que té com a objecte directe nihil certi, d’on nihil és el nucli i
certi el complement del nom. A continuació, nisi introdueix una oració subordinada restrictiva, que
recupera el mateix verb que la principal, que porta com a objecte directe una oració subordinada
d’infinitiu d’AcI amb el subjecte nos en acusatiu, un plural majestàtic. L’infinitiu és acepisse un
infinitiu de perfet actiu, que marca l’anterioritat respecte el verb principal. Aquest infinitiu té com
a objecte directe tuas litteras dats, d’on datas és el complement predicatiu del substantiu.A més,
també hi és present un circumstancial de temps. Seguidament, hi ha una oració subordinada
relativa introduïda pel pronom relatiu i circumstancial de locus ubi in quibus amb el verb scriptum
esset, un imperfet expositiu que marca la simultaneïtat amb el verb principal. A continuació, aquest
verb té com a objecte directe una oració subordinada d’infinitiu AcI amb el subjecte te i l’infinitiu
iturum que marca la posterioritat amb el verb principal. In Epirum és el primer argumetn de
l’infinitiu, que té la funció de circumstancial de locus quo.Finalment, circiter introdueix un
circumstancial de temps.
Sed sive Romae es sive in Epiro, Parthi Euphraten transierunt duce Pacoro, Orodis regis
Parthorum filio, cunctis fere copiis.
Però tan si ets a Roma com a l’Epir, els parts van travessar l’Eufrates, mentre els dirigia Pàcor,el
fill d’Orodes el rei dels parts, si fa no fa amb totes les tropes.
La conjunció sed introdueix un període oracional adversatiu coordinat per la conjunció condicional
sive...sive, que introdueix un període adverbial condicional real.En la pròtasi el verb és es,que
marca posterioritat respecte transierunt,un present actual en segona persona del singular, d’on
s’entén que el subjecte és tu.El verb, en els dos casos té un primer argument de locus ubi, el primer
és un locatiu, en canvi el segon és in i ablatiu.Pel que fa a l’apòdosi, el verb és transierunt, un
perfet històric, el subjecte del qual és Parthi, que té un objecte directe en acusatiu Euphraten. A
continuació, trobem una construcció d’un ablatiu absolut, on el nucli és duce i a més marca
simultaneïtat amb el verb principal.A continuació, filio Orodis rgis Parthorum és una aposició de
Pacoro, el nucli de la qual és filio i la resta són els complements del nom en genitiu.Finalment,
cunctis fere copis és un circumstancial d’instrument, on fere és un circumstancial de manera, que
modifica transierunt.
Bibulus nondum audiebatur esse in Syria;
Encara no se sentia a dir que Bíbul estava a Síria;
Aquí trobem una construcció personal d’infinitiu, intoduïda pel circumstancial de temps nondum,
que té el subjecte en nominatiu, que és Bibulus. El verb audiebatur està en veu passiva i és un
imperfect amb valor aorístic, que té com a objecte directe una oració d’infinitiu, on esse és
l’infinitiu de present que marca simultaneïtat amb el verb principal, que té com a primer argument
un circumstancial de locus ubi.
Cassius in oppido Antiochia est cum omni exercitu;
Cassi es troba en la Ciutadella d’Antioquia amb tot l’exèrcit;
Aquest període oracional és simple, on el verb és est i el seu subjecte és Cassi. Est té un primer
argument de locus ubi i un circumstancial d’instrument.
nos in Cappadocia ad Taurum cum exercitu ad Cybistra;
jo estic a la Capadòcia a la vora del Taure amb tot l’exèrcit prop de Cibistra;
Aquest període també és simple, el verb principal del qual és sumus, un plural majestàtic, que té
com a primer argument un locus ubi. Ad Taurum és el circumstancial de locus quo, així com ad
Cybistra. Finalment, cum exercitu és el circumstancial d’instrument.
hostis in Cyrrhestica, quae Syriae pars proxima est provinciae meae.
Els enemics són a la Cirrèstica,que és ell loc de Síria més proper a la meva província.
En aquest període oracional el subjecte és hostis i el verb pricnipal sunt, que es troba el·lidit.El seu
primer argument és un circumstancial de locus ubi, que porta una oració de relatiu, on quae és el
subjecte i est el verb, que marca simultaneïtat amb el verb principal. Pars proxima és l’atribut del
verb est i provinciae meae és el genitiu singular que fa la funció de complement de l’adjectiu
proxima.
His de rebus scripsi ad senatum;
He escrit sobre aquests assumptes al senat;
Aques període oracional és simple, car només té un verb que és scripsi, un pretèrit perfet amb valor
perfectiu, que té com a primer argument un circumstancial de locus quo amb funció de destinatari.
De his rebus és un circumstancial de referència.
quas litteras, si Romae es, videbis putesne reddendas, et multa, immo omnia, quorun κεφάλαιον
ne quid inter caesa et porrecta, ut aiunt, oneris mihi addatur aut temporis.
Si ets a Roma,considera si aquesta carta, segons el què tu creguis,s’ha d’enviar,també s’han
d’enviar moltes coses,més aviat totes, de les quals el punt principal que no m’afegeixi ni el pes o
bé ni el temps entre els dies dels sacrificis i d’ofrenes,tal com diuen.
El príode principal està format per una apòdosi d’un període condicional, el verb del qual és
putesne, que forma una oració subordinada interrogativa indirecta formada per una oració
subordinada d’infinitiu AcI, on el subjecte és quas litteras i l’infinitiu reddendas, un infinitiu de
futur passiu, que marca posterioritat respecte el verb principal. A continuació, videbis, un futur
imperfet d’indicatiu, és el verb d’una oració parentètica d’ut, sense l’ut. Finalment, si introdueix
una oració subordinada adverbial condicional real amb el verb en indicatiu es, que té el subjecte
en la desinència de segona persona del ingular i un atribut amb valor locatiu.Et multa, immo omnia
també són els subjectes en acusatiu de l’oració d’infinitiu AcI, on l’infinitiu seria reddenda i on
immo és el circumstancial que modifica el subjecte omnia. Quorun introdueix una oració
subordinada de relatiu, que té la funció de complement del son del subjectei alhora de complement
del nom de κεφάλαιον, que és el subjecte de la subordinada. Aquest té una oració subordinada
completiva explicativa del subjecte,on el seu verb és addatur, un present general, que marca
simultaneïtat respecte el verb principal i a més té un primer argument com a règim en cas genitiu,
coordinat per la conjunció disjuntiva aut, i un datiu complement indirecte. A continuació, inter
caesa et porrecta és un circumstancial de locus qua. Finalment, la conjunció ut introdueix una
oraci´´o subordinada parentètica, on el verb és aiunt.
Nobis enim hac infirmitate exercitus, inopia sociorum, praesertim fidelium, certissimum subsidium
est hiems;
Ja que per a mi per aquesta feblesa de l’exèrcit, la mancança d’aliats,sobretot dels lleials, l’hivern
és una empara molt ben assegurada;
A continuació, la conjunció enim introdueix un període explicatiu de l’oració anterior, el verb del
qual és est, el subjecte del qual és hiems i el seu atribut és certissimum subsidium. Nobis és un
datiu iudicandis en primera persona del plural majestàtic. Finalment, hi ha un tricolon de
circumstancials de manera i genitius complement del nom o subjectius.
ea si venerit nec illi ante in meam provinciam transierint, unum vereor ne senatus propter
urbanarum rerum metum Pompeium nolit dimittere;
si tot això s’esdevé i si aquells no han passata bans per la meva província,temo una sola cosa:que
el senat no vulgui trametre Pompeu per la por dels afers urbans;
El període oracional principal, formant una apòdosi d’un període condicional, té com a verb
vereor, una primera persona del singular d’on s’extreu el subjecte ego, a més, té com a complement
directe unum i l’oració subordinada completiva.La pròtasi del període condicional real esta
introduïda per la conjunció si, que te dos verbs coordinats per la conjunció negativa nec. El primer
verb és veneritun pret`rit perfet amb valor perfectiu, el subjecte del qual és ea. En canvi, el segon
és transierint,modificat pel circumstancial temporal ante,amb el mateix valor que l’altre, el
subjecte del qual és illi i que porta un circumstancial de locus quo.Pel que fa a l’oració subordinada
completiva mencionada està introduïda per la conjunció ne amb el verb nolit, un present de
subjuntiu, que indica simultaneïtat amb el verb principal, el subjecte del qual és senatus. El verb
nolit fa una perífrasi verbal amb l’infinitiu dimittere, que forma part d’una oració subordinada
d’infinitiu concertat, on l’infinitiu té com a objecte directe Pompeium i un circumstancial de causa
introduït per propter, que inclou un genitiu subjectiu.
quod si alium ad ver mittit, non laboro, nobis modo temporis ne quid prorogetur.
Perquè si envia un alter home pels vols de la primavera, no m’amoïnaré, per tal que no se
m’allargui una mica de temps.
La conjunció quod introdueix un període subordinant causal explicatiu, que té com a verb non
laboro, un present actual,que és el nucli d’una apòdosi d’un període condicional.La pròtasi
condicional real està introduïda per la conjunció si amb el verb mittit, que marca simultaneïtat,
en present d’indicatiu, que se n’extreu el subjecte de la desinència. Aquest té com a objecte directe
alium i un circumstancial de temps. Finalment, la conjunció ne introdueix una oració subordinada
adverbial final amb el verb prorogetur, que marca posterioritat i té com a objecte directe quid
temporis, on temporis fa de complement del nom. Nobis és un datiu possessiu i modo un
circumstancial de manera.
Haec igitur, si es Romae;
Doncs pel que fa a això,sit tu ets a Roma;
La conjunció il·lativa igitur introdueix una apòdosi d’un període condicional real i haec és un
acusatiu de relació. A continuació, la pròtasi està introduïda per la conjunció si, el verb de la qual
és es que té un atribut amb valor de locatiu.
sin abes aut etiam si ades, haec negotia sic se habent.
Però si n’ets lluny o fins I tot si hi ets present,aquests assumptes van d’aquesta manera.
La conjunció sin introdueix un període condicional real amb dos verbs abes i ades,units
disjuntivament amb aut, dos presents de subjuntiu que marquen la simultaneïtat amb el verb
principal.A més, el circumstancial de reafirmació que reforça la disjunció.A continuació, el període
principal és l’apòdosi del període condicional, que té com a verb habent,modificat pel
circumstancial de manera sic, un present actual, el subjecte del qual és haec negotia i l’objecte
directe se.
Stamus animis et, quia consiliis, ut videmur, bonis utimur, speramus etiam manu.
Resistim amb l’esperit I, com que també emprem uns bons consells,tal com ens sembla, espero
el mateix del grup de soldats.
A continuació, trobem un període simple coordinat per la conjunció et, els dos verbs que uneix són
stamus i speramus,dos presents actuals, que tenen dos règims en ablatiu i el segon es veu reforçat
per un circumstancial de reafirmació. Quia introdueix una oració subordinada causal explicativa
de l’oració principal, on el verb és utimur, que té un primer argument en ablatiu i conserva el
mateix subjecte que el verb principal i marca simultaneïtat amb ell. Finalment,ut introdueix una
oració subordinada parentètica, que té com a verb videmur,que marca simultaneïtat amb l’oració
principal.
Tuto consedimus, copioso a frumento, Ciliciam prope conspiciente,expedito ad <di>micandum
loco, parvo exercitu sed, ut spero, ad benevolentiam erga nos consentiente;
Ens hem establert en un lloc del tot segur, abundant en blat,estant ben orientat prop de la Cilícia,
en un lloc preparat per a combatre,amb un petit exèrcit però,com espero, adient amb una bona
voluntat envers jo;
El següent període és simple, el verb del qual és consedimus,un pretèrit de perfet amb valor
perfectiu d’estat realitzat, que té com a primer argument un substantiu en datiu. Aquest porta quatre
aposicions, la primera de les quals té copioso com a nucli concordant amb tuto i un circumstancial
de limitació introduït per a.La segona aposició té com a nucli el participi de present conspiciente,
que té com a primer argument un circumstancial de locus quo. La tercera aposició té com a nucli
expedito loco, que té un gerundi amb matís de finalitat com a primer argument.La quarta aposició
té com a nucle el participi de present consentiente que té com a primer argumetn un circumstancia
de locus quo, a banda d’un circumstancial de relació.Finalment, parvo exercitu és un
circumstancial d’instrument. I ut introdueix una oració parentètica que té com a verb principal
spero, un present actual.
quem nos Deiotari adventu cum suis omnibus copiis duplicaturi eramus.
Nosaltres amb l’arribada de Deiòtar amb totes les seves tropes l’haurem d’augmentar.
A continuació, el període oracional següent és simple, el verb del qual és duplicaturi eramus, un
pretèrit imperfet de la perifràstica de futur activa, el subjecte del qual és nos i el seu objecte directe
quem, un relatiu coordinatiu. Adventu Deiotari és un circumstancial de manera, on Deiotari fa la
funció de genitiu subjectiu. Finalment, cum introdueix un circumstancial d’instrument.
Sociis multo fidelioribus utimur quam quisquam usus est;
Gaudeixo d’uns aliats molt més fidels que qualsevol home hauria tingut mai;
El verb principal d’aquest període és utimur, una primera persona del plural del present d’indicatiu
actiu majestàtic, que té com a primer argument un datiu plural, modificat pel circumstancial de
manera multo. Quam introdueix una oració subordinada adverbial comparativa, el verb de la qual
és usus est, un pretèrit perfet d’indicatiu actiu amb valor perfectiu, que indica anterioritat respecte
el verb principal.El seu subjecte és quisquam expressat en nominatiu singular.
quibus incredibilis videtur nostra et mansuetudo et abstinentia.
A ells els sembla inversemblant la meva moderació I també la meva integritat.
A continuació, el següent període és simple, el verb del qual és videtur, un present d’indicatiu
passiu, que té com a subjecte nostra et mansuetudo et abstinentia. Incredibilis és el complement
predicatiu del verb i quibus el datiu iudicandis o de punt de vista.
Dilectus habetur civium Romanorum;
Hi ha una tria d’entre els ciutadans romans;
Aquest període oracional també és simple, el verb del qual és habetur, un present d’indicatiu
actiu,el subjecte del qual és dilectus civium Romanorum, els dos últims elements fan la funció de
genitiu partitiu.
frumentum ex agris in loca tuta comportatur.
El blat és transportat des dels camps fins als llocs segurs.
Comportatur és el verb d’aques període oracional, que és un present d’indicatiu passiu mb valor
actual, el subjecte del qual és frumentum i que té com a primer argument un circumstancial de
locus quo. Ex agris és un circumstancial de locus unde.
Si fuerit occasio, manu, si minus, locis nos defendemus.
Si sorgiex l’oportunitat, hem de defensar-nos amb les armes, però si no, ho hem de fer amb aquests
llocs.
El període principal forma l’apòdosi d’un període condicional potencial de present, el verb del
qual és defendemus, que té com a subjecte nos i dos circumstancials d’instrument en ablatiu. La
pròtasi va introduïda per dues conjuncions si, que té com a verb fuerit, un pretèrit perfet amb valor
de present, el subjecte del qual és occasio, que en la segona condiconal va modificat pel
circumstancial comparatiu minus.
Qua re bono animo es;
Per tant, estigues ben disposat;
La conjunció discursiva quare introdueix un període simple, el verb principal del qual és es, un
present actual, que té un valor jusiu i que té com a primer argument un datiu possessiu.
video enim te et, quasi coram adsis, ita cerno συμπάθειαν amoris tui.
Ja que et veig, com si hi fóssis present al meu davant, I d’aquesta manera reconec la simpatia del
teu afecte.
La conjunció enim introdueix un període oracional explicatiu, on el verb principal és video, un
present actual, que té com a subjecte ego el·lidit i com am objecte directe el te e acusatiu. La
conjunció et coordina aquest verb ab cerno, que forma part de l’altre període explicatiu, que va
modificat pel circumstancial de manera ita.Cerno té com a objecte directe συμπάθειαν amoris tui,
on amoris tui és el complement del nom. La conjunció quasi introdueix una oració subordinada
adverbial condicional irreal de present, ja que el verb és adsis, un present de subjuntiu que indica
la simultaneïtat amb els verbs principals. Finalment,coram és un circumstancial de lloc, que
modifica el verb adsis.
Sed te rogo, si ullo pacto fieri poterit, si integra in senatu nostra causa ad Kal. Ian. manserit, ut
Romae sis mense Ianuario;
Però et demano, si no s’havia pogut fer de cap altra manera i si les meves causes íntegres havien
restat en el senat fins a les calendes de gener,que siguis a Roma fins el mes de gener;
La conjunció adversativa discursiva introdueix un període oracional simple, el qual té com a verb
principal un present d’indicatiu amb un valor jusiu rogo,que de la desinència se n’extreu el subjecte
de primera persona del singular. Eaquest verb es construeix amb un doble acusatiu, el de persona
que és te i el d’objecte que està representat per una oració subordinada completiva introduïda per
la conjunció ut.El verb d’aquesta oració és sis, que indica posterioritat respecte a rogo, el qual té
com a primer argument un locatiu i és acompanyat per un circumstancial de temps.Aquest període
oracional és l’apòdosi de dos períodes condicionals irreals de passat, els quals estan units
juxtaposadament i units per la conjunció si. El primer té la perífrasi poterit fieri com a verb
principal, un pretèrit perfet de subjuntiu, que marca anterioritat respecte sis. Fieri, que fa la funció
de règim de poterit, introdueix una oració subordinada d’infinitiu concertat, que conté com a
primer argument un circumstancial de manera. Finalment, l’altre període condicional irreal de
passat té manserit com a verb principal, el subjecte del qual és integra nostra causa. Manserit té
com a primer argument un locus ubi expressat per in i ablatiu i l’acompanya un circumstancial de
temps expressat en acusatiu.
profecto nihil accipiam iniuriae, si tu aderis.
sens dubte, jo no rebria cap mala mirada, si tu hi fóssis present.
Profecto és un circumstancial de reafirmació que introdueix una apòdosi d’un període condicional
irreal de present, en la qual el verb principal és accipiam, un present de subjuntiu, de la desinència
del qual s’en extreu el subjecte de primera persona del singular.El seu objecte directe és nihil
iniuriae, on iniuriae és el complement del circumstancial nihil. A continuació, si introdueix el
període condicional mencionat amb el verb aderis, que és un pretèrit perfet d’indicatiu actiu amv
un valor perfectiu i de present, que marca la simultaneïtat amb el verb principal. Finalment, el
subjecte d’aquest verb és tu.
Amicos consules habemus, nostrum tribunum pl. Furnium;
Tinca mics cònsuls, el nostre Furni, el tribú de la plebs;
Aquest període oracional és simple, el verb del qual és habemus, una primera persona del plural
del presen d’indicatiu actiu, que té com a objecte directe amicos consules.A quest últim té una
aposició formada per nostrum Furnium pl tribunum, on l’últim element és un genitiu complement
del nom.
verum tua est opus adsiduitate prudentia gratia.
Però és necessària la teva freqüentació, la teva prudència i la teva amistat.
La conjunció adversativa verum introdueix un període oracional simple, el verb del qual és est
opus, un present d’indicatiu actiu amb valor actual de tercera persona del singular,on opus forma
una expressió idiomàtica. A quest verb té com a primer argument o règim verbal un ablatiu singular
tua adsiduitate prudentia gratia units asindèticament.
Tempus est necessarium;
Les circumstàncies són critiques;
Aquest període oracional té com a verb est, un present actual d’indicatiu actiu, que té com a
subjecte tempus i el seu atribut és necessarium.
sed turpe est me pluribus verbis agere tecum.
Però és vergonyós que jo discuteixi amb tu amb moltes paraules.
La conjunció adversativa sed introdueix un període oracional simple, el verb del qual és est, un
present d’indicatiu actiu en valor actual, l’atribut del qual és turpe i el subjecte està format per una
oració completiva d’infinitiu AcI, el subjecte de la qual és me i l’infinitiu agere marca la
simultaneïtat amb el verb principal.L’infinitiu agere té com a primer argument un circumstancial
de companyia.Pluribus verbis és un circumstancial d’instrument que complementa l’infinitiu.
Cicerones nostri sunt apud Deiotarum, sed, si opus erit,deducentur Rhodum.
Els nostres Cicerons són a casa de Deiòtar, però, si és necessari, seran traslladats a Rodes.
Aquí hi ha dos períodes oracionals units adversativament per la conjunció sed, en el primer dels
quals el verb és sunt, un present d’indicatiu actiu amb valor actual, el subjecte del qual és Cicerones
nostri i l’atribut un locus quo.L’altre període oracional, introduït per la conjunció sed, té com a
verb deducentur, una tercera persona del plural del futur de indicatiu passiu, que té com a subjecte
el mateix que el de la primera oració i com a primer argument un locus quo de direcció.Finalment,
aquests dos períodes oracionals formes l’apòdosi d’un període condicional real, el qual està
introduït per la conjunció si, el qual té com a verb opus erit, un pretèrit perfet de subjuntiu amb
valor perfectiu i de present, que marca la simultaneïtat amb el verb principal.
Tu si es Romae, ut soles, diligentissime, si in Epiro, mitte tamen ad nos de tuis aliquem tabellarium,
et ut tu quid nos agamus et nos quid tu agas quidque acturus sis scire possimus.
Tu, si ets a Roma,com n’estàs avesat, molt escrupulosament, i si et trobes a l’Epir, no obstant
envia’ns algun missatger dels teus, per tal de què tu puguis saber què faig i per què jo pugui saber
què fas ara i què faràs més endavant.
Aquí hi ha dos pròtasis de dos períodes condicionals reals introduïts per les conjuncions si unides
asindèticament per un et el·lidit, els dos tenen el com a verb subordinant es,que marca la
simultaneïtat amb el verb principal, i el subjecte tu. En el primer període condicional, Romae és el
locatiu que fa de primer argument de es, en canvi en el segon és in Epiro un circumstancial de
locus ubi, que fa la funció tambe de primer argument de es.A continuació, ut introdueix una oració
parentètica, que té com a verb soles, un present d’indicatiu amb valori iteratiu.A continuació, en
l’oració principal que és l’apòdosi del període condicional, el verb principal de la qual és
l’imperatiu mitte, completat pel circmustancial concessiu tamen,que té com a objecte directe
aliquem tabellarium de tuis, on de tuis fa la funció circumstancial locus unde. Ad nos és un
circumstancial de locus quo amb la funció de destinatari.A continuació, la conjunció ut introdueix
una oració subordinada adverbial final, on el verb principal és la perífrasi verbal possimus scire,
un present de subjuntiu que marca la posterioritat respcte al verb principal. Aquesta perífrasis està
en plural, ja que té un subjecte doble, tu et nos.Scire, que és el complement de règim verbal del
verb possimus, introdueix una oració subordinada completiva d’infinitiu, que marca la
simjltaneïtat respecte possimus. L’objecte directe d’scire són tres oracions subordinades
interrogatives indirectes, introduïdes pel pronom relatiu quid, que fa la funció de complement
directe dels verbs. La primera oració subordinada indirecta té com a verb agamus, una primera
persona del plural majestàtic que indica la simultaneïtat amb el verb principal, el qual té com a
subjecte nos. En la segona oració subordinada interrogativa indirecta, unida per la conjunció
coordinativa et,el seu subjecte és tu i el verb subordinant agas, un present de subjuntiu que marca
la simultaneïtat amb el verb principal.Finalment, la tercera oració subordinada interrogativa
indirecta, unida per la conjunció coordinativa enclítica -que, té com a verb acturus sis, una segona
persona del singular, d’on s’extreu el subjecte tu, del present de la perifràstica activa, que marca
la posterioritat amb el verb principal.
Ego tui Bruti rem sic ago ut suam ipse non ageret.
Jo em dedico a l’assumpte del teu Brutus de tal manera, com ell mateix no s’hi hauria pogut
dedicar.
En l’oració principal el verb principal és ago, un present d’indicatiu actiu amb valor actual, el
subjecte del qual és ego.El verb té com a objecte directe rem tui Bruti, d’on rem és el nucli i tui
Bruti el complement del nom. A continuació, el circumstancial de manera sic es troba en correlació
amb la conjunció consecutiva ut, la qual introdueix una oració subordinada adverbial consecutiva
amb el verb ageret, un pretèrit imperfet expositiu que marca l’anterioritat respecte el verb principal.
El subjecte és ipse, un pronom reflexiu que es refereix a Bruti. El verb ageret, que està negat pel
circumstancial de negació non, té com a objecte directe suam, un pronom possessiu que es refereix
a rem en l’oració principal.
Sed iam exhibeo pupillum neque defendo;
En canvi, ara ja el mostro com a pupil, però no pas per a defensar-lo;
La conjunció adversativa sed introdueix un període oracional simple, el verb del qual és exhibeo,un
present d’indicatiu actiu amb valor actual, de la desinència del qual se n’extreu el subjecte d
eprimera persona del singular ego, que es troba complementat pel circumstancial de temps
iam.Exhibeo té com a objecte directe pupillum.La conjunció neque introdueix una oració
coordinada adversativa, on el verb és un gerundi amb valor de finalitat, que indica la posterioritat
respecte al verb principal.
sunt enim negotia et lenta et inania.
En efecte, són afers lents i inefectius.
La conjunció demostrativa enim introdueix un període oracional simple, que té sunt com a verb,
una tercera persona del plural del present d’indicatiu actiu amb valor actual, el subjecte del qual
és negotia et lenta et inania.
Faciam tamen satis, tibi quidem, cui difficilius est quam ipsi;
Nogensmenys, et satisfaré sens dubte, puix que tu ets més difícil de satisfer que aquest mateix;
El circumstancial concessiu tamen introdueix un període oracional simple, on satisfaciam és el
verb principal, que és una primera persona del singular del futur imperfet d’indicatiu amb un valor
determinatiu.Aquest verb té com a primer argument el datiu singular tibi, que va reforçat pel
circumstancial de reafirmació quidem.A continuació, el pronom relatiu cui introdueix una oració
subordinada relativa, on el verb principal és est, una tercera persona del singular del present
d’indicatiu amb valor actual, que té com a atribut l’adjectiu comparatiu difficilius. Cui fa la funció
de règim verbal d’un satisfacere el·lidit, marcant la simultaneïtat amb el verb principal est, que
introdueix una oració subordinada d’infinitiu, i fa la funció de subjecte de l’oració subordinada
relativa. A continuació,la conjunció quam introdueix una oració subordinada adverbial
comparativa, on ipsi és el segon terme de la comparació i on hi hauria un satisfacere el·lidit, que
marcaria la simultaneïtat respecte est.
sed certe satis faciam utrique.
però amb certesa us satisfaré a tots dos.
Finalment, la conjunció sed introdueix un període oracional simple, en el qual el verb és
satisfaciam, una primera persona del singular del futur imperfet d’indicatiu actiu amb valor
determinatiu, el subjecte del qual s’extreu de la desinència. Aquest verb està complementat per un
circumstancial de reafirmació i té com a primer argument un datiu singular.
5.Epistula XIX
Scr. In castris ad Cybistra x Kal. Oct. an. 51.
Vaig escriure aquesta carta en els campaments a la vora de Cibistra el dia 23 de setembre de l’any
51.
En primer lloc, tenim un período oracional simple introduit pel verb scripsi, d’on s’en pot extreure
el subjecte de primera persona del singular, és a dir, ego. Aquest verb és un perfet històric amb
valor aorístic.El seu complement directe es pot extreure del mateix significat del verb, per això
s’ha traduit per “aquesta carta”, que estaría en cas acusatiu. A continuació,hi ha un sintagma
preposicional de locus ubi introduit per la preposició in amb un substantiu en cas ablatiu. A
continuació, ad Cybistra és un circumstancial de locus quo. Finalment, x Kal, Oct. an. 51. És un
circumstancial de temps, on les calendes s’expressen en acusatiu, però els anys en ablatiu.
CICERO ATTICO SALVTEM.
Ciceró Saluda a Àtic.
En aquest período oracional simple, el verb principal está el·lidit, que podría ser el verb dat en
tercera persona del present d’indicatiu actiu, ja que una manera de saludar en llatí era donant salut
a alguna persona.El subjecte del verb és Cicero en nominatiu singular. El primer argument de dat
és salutem, en acusatiu singular i el segon és Attico, en datiu singular.
Obsignaram iam epistulam eam quam puto te modo perlegisse scriptam mea manu, in qua omnia
continentur, cum subito Apellae tabellarius a. d. xı Kal. Oct. septimo quadragesimo die Roma
celeriter (hui tam longe!) mihi tuas litteras reddidit.
Ja havia segellat aquesta carta, la qual crec que tu tan sols has llegit totalment escrita amb les
meves mans, en la qual es contenen totes les coses, quan sobtadament un missatger d’Apel·la el
dia 20 de setembre durant el 47è dia va enviar-me una carta teva amb molta rapidesa des de
Roma,(com n’era de lluny!).
Aquest període oracional s’inicia amb el verb principal obsignaram, un pretèrit plusquamperfet
d’indicatiu amb valor d¡’anterioritat,de la desinència del qual se n’extreu el subjecte de primera
persona del singular. Aquest verb va modificat pel circumstancial de temps iam i té com a objecte
directe epistulam meam més l’oració subordinada de relatiu.Aquesta última està introduïda pel
pronom relatiu quam, que té com a antecedent epistulam meam i fa la funció de complement
directe de puto, un present actual que manté el subjecte de l’oració principal i marca posterioritat
respecte obsignaram.A continuació, dintre de l’oració d’infinitiu AcI, el subjecte és te i l’infinitiu
perlegisse, que marca l’anterioritat respecte el verb principal.A quest va modificat pel
circumstancial de manera modo i té com a objecte directe quam scriptam, on l’últim element té el
valor de predicatiu de quam.Finalment, mea manu és un cricumstancial d’instrument. A
continuació, depenent de epistulam meam, hi ha una altra oració subordinada relativa introduïda
pel pronom relatiu in qua, que fa la funció de cicumstancial de locus ubi.El verb és continentur, un
present amb valor actual, el subjecte del qual és omnia.Cum és una conjunció que introdueix una
oració subordinada adverbial temporal de cum inversa,car es veu reforçada pel circumstancial de
manera subitor. El verb d’aquesta subordinada és reddidit, una tercera persona del singular del
pretèrit perfet amb valor perfectiu, el subjecte del qual és Apellae tabellarius, on Apellae és el
complement del nom.L’objecte directe del verb és tuas litteras i l’indirecte el datiu mihi.A
continuació, trobem dos circumstancials de temps, l’un en cas acusatiu, ja que marca les calendes
i el mes i l’altre en ablatiu, ja que t’especifica el dia. Seguidament, Roma és un circumstancial de
locus unde i celeriter és un circumstancial de manera, que modifica el verb. Finalment, dintre dels
parèntesis, hi ha un període exclamatiu que manca de verb, en el qual hui és un datiu possessiu,
tam un ciircumstancial d’exclamació i longe un circumstancial d’espai.
Ex quibus non dubito quin tu Pompeium exspectaris dum Arimino rediret et iam in Epirum
profectus sis, magisque vereor, ut scribis, ne in Epiro sollicitus sis non minus quam nos hic sumus.
Segons aquesta carta no dubto que tu hagis esperat a Pompeu mentre tornava d’Arimin I que ja
hagis partit cap a l’Epir, i temo més, tal com escrius, que hagis estat no menys amoïnat a l’Epir
que jo ho estic aquí.
El següent període oracional té el verb principal dubito,un present d’indicatiu actiu amb valor
actual, que es troba negat pel circumstancial de negació non. El subjecte s’extreu de la desinència
de primera persona del singular. Ex quibus és el circumstancial de referència. Dubito té com a
objecte directe una oració subordinada completiva introduïda per la conjunció quin, el verb de la
qual és exspectaris,, un pretèrit perfet d’indicatiu actiu amb valor perfectiu d’estat realitzat. El seu
subjecte és tu i el seu objecte directe és Pompeum més l’oració subordinada adverbial temporal
introduïda per la conjunció dum. Aquesta té el verb rediret,un imperfet exposisitu, que marca la
simultaneïtat respecte exspectaris i té com a primer argument un circumstancial de locus unde. A
continuació, unida amb la conjunció et, hi ha una altra oració subordinada completiva introduïda
per un quin el·lidit, el verb de la qual és profectus sis, un pretèrit perfet de subjuntiu passiuamb
valor perfectiu i que marca l’anterioritat respecte duito. Aquest verb està complementat pel
circumstancial de temps iam i té com a primer argument un circumstancial de locus quo.A
continuació, la conjunció enclítica -que introdueix un nou perídoe oracional, on el verb principal
és vereor, una primera persona del singular del present d’indicatiu actiu, d’on s’extreu el subjecte
de primera persona del singular i que va modificat pel circumstancial de grau magis.Depenent de
vereor magis hi ha una oració subordinada completiva introduïda per la conjunció ne, el verb de
la qual és sis,d’on s’extreu el subjecte de segona persona del singular, que està en subjuntiu de
present amb valor actual, el qual té un atribut que és sollicitus i un circumstancial de locus ubi com
a complement disjunt.Els circumstancials non minus es troben en correlació amb una oració
subordinada adverbial comparativa, introduïda per la conjunció quam, que té com a verb sumus,
una primera persona del plural majestàtica,que marca simultaneïtat amb sis, el subjecte de la qual
és nos i el seu atribut és hic.Finalment, la conjunció ut introdueix una oració subordinada
parentètica, on el verb és scribis, un present actual, d’on se n’extru el subjecte de segona persona
del singular.
De Atiliano nomine scripsi ad Philotimum ne appellaret Messallam.
Sobre el deutor Atili he escrit a Filotimó que no apel·lés a Messala.
En el següent període oracional el verb principal és scripsi, un pretèrit perfet d’indicatiu amb valor
perfectiu d’estat realitzat, el qual té com a objecte directe l’oració subordinada completiva
introduïda per la conjunció ne, el verb de la qual és appellaret, un imperfet de subjuntiu,que indica
la simultaneïtat amb el verb pricnipal.Aquest verb té com a objecte directe Messallam.Finalment,
scripsi té un circumstancial de locus quo amb valor de destinatari i un circumstancial de referència.
Itineris nostri famam ad te pervenisse laetor magisque laetabor si reliqua cognoris.
Me n’alegro que el renom del meu viatge t’hagi arribat a tu i me n’alegraré més si tu hauràs conegut
la resta dels detalls.
El següent període oracional té com a verb principal laetor, un present d’indicatiu actiu amb valor
actual, el subjecte del qual és la primera persona del singular de la desinència. Aquest té com a
objecte directe una oració subordinada d’infinitiu AcI,l’infinitiu pervenisse marca anterioritat amb
el verb principal, on el subjecte és famam itineris nostri, on itineris nostri complementa al nom
famam. Ad te és el circumstancial de locus quo amb valor de destinatari.A continuació, unit per la
conjunció et hi ha un altre període oracional principal, on el verb és laetabor,modificat pel
circumstancial de gradació magis,és un futur imperfet d’indicatiu actiu amb valor determinatiu,
que manté el mateix subjecte que l’altre verb.A més, és una apòdosi d’un període condicional real
de futur, en la qual el verb és cognoris, un futur perfet d’indicatiu amb valor relatiu, que marca
l’anterioritat respecte el verb principal.Finalment, cognoris té com a objecte directe reliqua.
Filiolam tuam tibi tam caram ac iucundam esse gaudeo, eamque quam numquam vidi tamen et
amo et amabilem esse certo scio.
Em complau que la teva filleta sigui tan estimada i encantadora, l’estimo, la qual no obstant mai
he vist, i sé del cert que ella és digne de ser estimada.
El seüent període oracional està introduït pel verb gaudeo, un present d’indicatiu actiu, del qual se
n’extreu el subjecte de la seva desinència.Aquest verb té com a objecte directe l’oració subordinada
d’infinitiu AcI, on l’infinitiu és esse, que marca la simuultaneïtat respecte gaudeo, el subjecte del
qual és filiolam tuam, l’atribut caram ac iucundam i tibi és un datiu possessiu. A continuació, hi
ha un altre període oracional unit per et, on el verb principal és amo, el qual maté el mateix subjecte
i té com a objecte directe eam i una oració subordinada relativa. Dintre de l’oració subordinada
relativa, introduïda per quam, que fa de complement directe del verb vidi,, que marca anterioritat
respecte amo, un pretèrit perfet amb valor perfectiu, que es veu modificat pel circumstancial
concessiu tamen i el circumstancial de temps numquam.Finalment, l’ultim et introdueix un període
oracional principal on el verb és scio, un present actual, modificat pel circumstancial demanera
certo. Aquest té com a objecte directe una oració subordinada completiva d’infinitiu AcI, on el
subjecte és un eam el·lidit, l’infinitiu és esse, que marca la simultaneïtat amb el verb principal i
l’atribut és amabilem
Etiam atque etiam vale.
Una i altra vegada adéu.
A continuació, aquest període oracional és simple, el verb del qual és valen, un imperatiu de
present, que marca una ordre immediata, que es veu modificat per l’expressió iterativa etiam atque
etiam, on hi ha dos circumstancials de reafirmació i una conjunció coordinant.
De Patrone et tuis condiscipulis quae de parietinis in Melita laboravi ea tibi grata esse gaudeo.
Sobre el Patró i els teus condeixebles em complau que aquestes coses et siguin grates, les quals he
treballat sobre les restes a Mèlita.
Aquest període oracional està introduït pel verb gaudeo, un present d’indicatiu actiu i amb valor
actual, d’on s’extreu el subjecte de primera persona del singular.Aquest verb té com a objecte
directe una oració subordinada completiva d’infinitiu més una de relatiu, ea és el subjecte, esse
l’infinitiu que marca simultaneïtat amb gaudeo, l’atribut és grata i tibi és el datiu
iudicandis.Depenent de ea, hi ha una oració subordinada de relatiu introduïdda pel pronom relatiu
quae, que fa la funció d’objecte directe del verb laboravi, una primera persona del singular del
pretèrit perfet d’indicatiu actiu amb valor perfectiu, que marca l’anterioritat respecte esse.A quest
verb té dos complements disjunts, un circumstancial de locus ubi i un circumstancial de
referència.Finalment, de Patrone et tuis condiscipulis és un circumstancial de referència.
Quod scribis libente te repulsam tulisse eum qui cum sororis tuae fili patruo certarit, magni
amoris signum.
Fent-ho de bon grat, escrius això que ell ha sofert una derrota,perquè va lluitar amb l’oncle pattern
del fill de la teva germana, és un indici d’un gran amor.
Aquest període oracional està introduït pel verb scribis, una segona persona del singular del present
d’inf¡dicatiu actiu amb valor actual, l’objecte directe del qual és el relatiu coordinatiu quod i el seu
subjecte una segona persona del singular.Libente te és una construcció d’ablatiu absolut o participi
dominant, de la qual el nucli és libente i el subjecte és te, que marca la simultaneïtat amb el verb
pricnipal. A continuació, l’objecte directe quod porta una oració subordinada completiva
explicativa d’infinitiu AcI, on el subjecte és eum, tulisse és l’infinitiu de perfet actiu que marca
anterioritat respecte el verb principal i finalment l’objecte directe és repulsam.D’aquesta oració
d’infinitiu en depen una de relatiu, introduïda pel pronom relatiu qui, que fa la funció de subjecte
del verb certarit, un pretèrit perfet de subjuntiu amb valor perfectiu, que marca la simultaneïtat
repecte a l’infinitiu tulisse.Aquest verb té com a primer argument un circumstancial de companyia,
que inclou dos complemets del nom en cas genitiu, un que és sororis tuae, que complementa patruo
i l’altre que és fili, que complementa sororis tuae.Finalment, trobem un altre període oracional amb
el verb est el·lidit, que és impersonal,l’atribut del qual és signum magni amoris, d’on amgni amoris
és el complement del nom de signum.
Itaque me etiam admonuisti ut gauderem;
Així doncs, em vas recomanar també que me n’alegrés.
A continuació, la conjunció il·lativa itaque introdueix un període oracional simple, en el qual el
verb principal és admonuisti, un pretèrit perfet d’indicatiu actiu amb valor històric, que té la
construcció de doble acusatiu, el de persona me etiam i el d’objecte, que és una oració subordinada
completiva introduïda per la conjunció ut. El seu verb és gauderem que és un imperfet expositiu,
que marca la simultaneïtat amb el verb principal i el mateix subjecte, que és una primera persona
del singular.
nam mihi in mentem non venerat.
En efecte no m’havia passat pel cap.
Aquest període oracional, introduït per la conjunció il·lativa nam, és simple,ja que només té el
verb venerat,negat pel circumstancial de negació non, un pretèrit pluswuamperfet d’indicatiu amb
valor d’anterioritat, que té com a subjecte l’oració anterior, un objecte directe expressat per un
circumstancial de locus quo i un complement indirecte en datiu.
'Non credo' inquis.
‘No m’en refio’ dius.
El verb inquis, una segona persona del singular, el seu subjecte, del present d’indicatiu actiu actual,
introdueix un estil directe, en el qual el verb principal és credo, una primera persona del singular
del present d’indicatiu actiu amb valor actual, que està negat pel circumstancial de negació non.
Vt libet;
Com abelleix.
La conjunció ut introdueix una oració parentètica, en la qual el verb és libet, una tercera persona
del singular del present d’indicatiu actiu usada en valor impersonal.
sed plane gaudeo, quoniam τὸ νεμεσᾶν interest τοῦ φθονεῖν.
Però naturalment em complau, ja que ‘tenir resentiment’ difereix ‘d’empipar-se’.
La conjunció adversativa sed introdueix un període oracional principal, en el qual el verb principal
és gaudeo, d’on s’extreu el subjecte de primera persona del singular, un present d’indicatiu actiu
amb valor actual, que està modificat pel circumstancial de manera plane.A continuació, la
conjunció quoniam introdueix una oració subordinada adverbial causal, on el verb és interest, una
tercera persona del singular del present d’indicatiu actiu amb valor acu¡tual, que indica la
simultaneïtat amb el verb principal. El seu subjecte és τὸ νεμεσᾶν i el seu primer argument τοῦ
φθονεῖν.
6.Bibliografia
CICERO, M.T., WATT, W.S. (William S. y BAILEY, D.R.S. (David R.S., 1961. Epistulae ad
Atticum pars 1. libri 1-8. S.l.: E Typographeo Clarendoniano. ISBN 9780198146452.