THE MASTER: L'ombra de la II Guerra Mundial és allargada. Oriol Milan Oliveras THE MASTER TÍTOL ORIGINAL: The Master. ANY/PAÍS: 2012/Estats Units. ESTRENA: 4 gener 2013. DURACIÓ: 137 minuts. DIRECTOR: Paul Thomas Anderson. ACTORS: Joaquin Phoenix, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams, Laura Dern, Kevin J. O'Connor, Rami Malek, Jesse Plemons, Fiona Dourif, David Warshofsky, Lena Endre, Ambyr Childres. GUIÓ: Paul Thomas Anderson. FOTOGRAFIA: Mihai Malaimare Jr. MÚSICA: Jonny Greenwood. PRODUCTORA: The Weinstein Company/Annapurna Pictures/Ghoulardi Film Company. GÈNERE: Drama. SINOPSIS: Drama sobre l'església de la ciencioloia. Lancaster Dodd (Seymor Hoffman), un intel.lectual brillant i de fortes conviccions, crea una organització religiosa que comença a fer-se popular a Estats Units cap al 1952. Freddie Quell (Joaquin Phoenix), un jove excombatent de la II Guerra Mundial, es convertirà en la ma dreta d'aquest líder religiós. Però quan la secta es consolida i aconsegueix atraure a nombrosos adeptes, a Freddie li sorgeixen els dubtes. 1. CONTEXT HISTÒRIC DE LA PEL.LÍCULA. La pel.lícula comença amb Freddie Quell, el nostre protagonista, extraient un líquid del que sembla un projectil per preparar un dels seus “brevatges”, mentre de fons sentim les paraules del general MacArthur anunciant la fi de la guerra. I acaba amb la consolidació de La Causa com a escola a mitjans dels anys 50. Tot i les importants victòries d'Estats Units a Iwoa Jima i a Okinawa, no es veia a venir que la rendició japonesa estigués pròxima, i la guerra podia allargar-se al Pacífic. Davant d'això, el nou president d'Estats Units, Truman, successor de Roosevelt, va decidir llençar dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d'agost del 1945. El 2 de setembre es va produir la capitulació japonesa. La II guerra Mundial va deixar un balanç de 55 milions de morts i grans desplaçaments de població a Europa (al voltant d'uns 30 milions). Moltes de les grans ciutats van quedar devastades per els bombardejos, les rets viàries van ser seriosament danyades i les seves economies van quedar molt perjudicades. Però el cas d'Estats Units va ser diferent. El país començava a sortir de la Gran Depressió a finals dels 30, tot i que l'evolució encara no era positiva. Però d'una manera semblant a com ja va passar a la I Guerra Mundial, l'esclat de la nova “guerra europea” va incentivar la indústria armamentística nord-americana que es va convertir en la proveïdora dels aliats europeus. Així, a partir del 1939, va ser quan la seva economia realment es va recuperar. A més a més, els Estats Units van tenir menys desgast ja que no van entrar en guerra fins a finals del 1941, i el més important de tot, no la van sofrir al seu propi territori. Van sortir de la guerra com l'economia mundial més forta del món, amb un ràpid creixement industrial i una gran acumulació de capital. A partir de la II Guerra Mundial, importants sectors de la societat nord-americana van experimentar un augment del seu nivell adquisitiu. Es va donar un millorament dels salaris i de la cobertura social i va començar a aparèixer la “societat del benestar”. Per tal de mantenir aquesta situació de bonança era necessari augmentar la producció i, de forma paral.lela, el consum perquè es pogués absorbir tot el que era fabricat. Així augmentarien els ingressos dels industrials, que tindrien un major capital per poder millorar la capacitat adquisitiva de les classes mitges i baixes. Era la implantació de l que coneixem com a societat de consum. Per incentivar aquest consumisme, a Estats Units va ser creat un nou model de vida que va començar a conèixes com l' american way of life. Va ser consolidat mitjançant la publicitat i la disminució de la qualitat dels productes amb la finalitat que tinguessin una menor durabilitat i fos necessari tornar-los a comprar ràpidament. Aquesta nova forma de vida es basava en el consum de tot tipus d'articles, com un dels principals camins per a la realització personal. Així, es deixaven de costat molts dels valors culturals sostinguts fins al moment, com el creixement intel.lectual i espiritual. Les característiques d'aquest nou estil de vida, a més a més del consumisme, van ser la exageració i la ostentació de riquesa i de grandiositat que es veien reflectits en tots els ordres, com per exemple els seus automòbils tan grans i potents. Però si la finalització de la II Guerra Mundial va tenir una conseqüència important, va ser la capitulacó definitiva d'Europa com a líder mundial. Aquesta nova situació significava l'enfrontament entre dos sistemes, dos blocs, comandats per EUA i per la URSS. Començava la Guerra Freda, que marcarà les relacions internacionals amb moments de gran tensió. Als Estats Units de la post-guerra mundial i de principis dels anys 50, es donarà l'aparició de certs conceptes o trets característics de la seva cultura que seran desenvolupats més minuciosament junt amb exemples concrets de la pel.lícula, com ara l' american dream, l'american way of life, el men made himself, fets històrics com la “caça de bruixes” o el McCartisme i trets més específics com l'estil de lèpoca en quan a vestuari, arquitectura o música, o els rols socials de l'home, la dona i la família. 2. CONTEXT HISTÒRIC DEL MOMENT DE LA PRODUCCIÓ. Per entendre el moment en que es troba Estats Units en el present és inprescindible fer una mirada prèvia a dues dates, el 2001 i el 2008. L'11 de setembre del 2001 Estats Units pateix un atac terrorista en el seu propi territori. Un petit grup de musulmans radicals pertanyents a l'organització Al-Qaeda, fan impactar dos avions en el World Trade Center i un altre al Pentàgon i les Torres Bessones de Nova York, símbol de les finances nord-americanes, son ensorrades després xocar-hi els dos avions. Aquest nou tipus de violència sorgeix d'una oposició profunda als Estats Units i a la manera com exerceixen el seu lideratge mundial. El govern fortament conservador de Bush Jr., després d'aquests fets, va introduir dos principis nous en les relacions internacionals: el de intrusió i el de guerra preventiva. El primer consisteix en poder intervenir en altres països amb l'objectiu de defensar els valors de la democràcia. I el segon, pretén legitimar la realització d'atacs preventius per defensar-se de l'amenaça potencial dels anomenats estats delinqüents o eix del mal, que ajuden a grups terroristes i compten amb armes de destrucció massiva. Aquesta nova estratègia comportarà la intervenció a l'Afganistan i més tard a l'Irak amb l'excusa que tenien armes de destrucció massiva, amagant en realitat un intent de domini dels rics jaciments de petroli. El panorama internacional va canviar radicalment a partir d'aquests fets. A l'octubre del 2008 es dona una històrica caiguda de les cotitzacions de pràcticament totes les borses del món d'una manera semblant a com ja va passar amb el Carck del 29. Abans d'arribar a aquesta situació de pànic, l'economia va passar una gran etapa expansiva en la que els bancs concedien crèdits a persones que no complien els requisits necessaris. A començaments del 2007 la primera veu d'alarma adverteix que el número d'impagaments afecta a 6 milions de famílies. Durant l'estiu algunes entitats bancàries endureixen els seus requisits per concedir préstecs després de comprovar que algunes entitats bancàries com Lehman Brothers estan en bancarrota. I s'inicien una sèrie d'injeccions de liquides en el sistema i comencen a baixar els tipus d'interès. La gran frenada econòmica que va impulsar l'atur fins arribar a nivells mai vistos, i l'ensorrament de la bombolla immobiliària a causa de l'especulació, son dos dels trets més significatius de la crisi borsàtil del 2008. Amb la seva economia seriosament tocada, i amb la paral.lela aparició a l'escena mundial de noves potències emergents com la China o la Índia, Estats Units comença a veure com perd la seva hegemonia mundial. L'actual i delicada situació social que viu el país sembla que està donant espai a cert tipus d'autocrítiques que fins ara vivien enterrades a l'ombra. I és just en aquest punt on crec que connecta amb la pel.lícula que aquí es tracta, ja que fa una revisió entorn els fonaments en que ha crescut aquesta Amèrica d'avui dia. 3. LA PEL.LÍCULA: THE MASTER. 3.1 El trauma de la guerra. El film comença situant-nos en un moment molt concret de la història dels Estats Units. Les imatges d'uns soldats americans ja fora del combat a les platges d'alguna illa del pacífic donen pas a una escena molt significativa. Freddie Quell, Joaquin Phoenix, baixa als soterranis del vaixell i extreu el líquid d'un projectil per fabricar una espècie de beguda. Al mateix temps el general MaCarthur anuncia la fi de la guerra. Tenint en compte que la fi de l'acció bèl.lica va arribar arrel de la detonació de dues bombes atòmiques a les ciutats japoneses d'Iroshima i Nagasaki, és molt significatiu que Freddie es begui la substància procedent del projectil. Tot i que la ràdio anuncia la fi de la guerra i el començament de la pau en una exaltació de la gran victòria nord-americana, el nostre protagonista es “beu” l'horror d'haver eliminat dues ciutats civils i d'haver viscut una guerra terriblement cruenta que ha deixat un món devastat i ferit profundament a nivell moral i espiritual. Aquest trauma, simbolitzat en les begudes que es prepara i beu el personatge, l'acompanyarà al llarg de tota la pel.lícula i es sentirà incapaç de superar-lo. Tot i que al final, després d'haver viscut tota una sèrie de fets que el porten a encarar els seus dimonis interiors, sembla que aconsegueix conviure-hi d'una manera més “madura”, amb una major acceptació. Ho veiem en una escena final en la que fa l'amor amb una noia que coneix en un bar, però ja sense aquell impuls animal i sexual destructiu que el caracteritza durant tota la pel.lícula. Aquest cop el veiem més en pau amb sí mateix, encara que Thomas Anderson acaba amb un fotograma d'ell estirat al costat de la dona de sorra a la platja, com volen dir que la “ferida” no ha desaparegut. Aquest tema, per suposat, és perfectament extrapolable a com la societat americana va viure el final de la II Guerra Mundial. Darrera d'una proclamada gran victòria i d'un país que es convertia en primera força mundial, quedaven amagades la vergonya d'haver-se aprofitat de la situació bèl.lica per créixer econòmicament i veient-se enfront d'una Europa completament devastada, la vergonya de no haverse compromès amb el conflicte bèl.lic fins tard, d'haver matat a milers de civils amb les bombes atòmiques, i també les pèrdues humanes i els soldats traumatitzats i destrossats psicològicament que tornaven a casa. Encara que l'Amèrica d'aquell moment va voler mirar cap un altre costat, la ferida, tot i que es va voler mantenir silenciada i en segon pla, ja estava infringida. No pots pretendre anar a una guerra i tornar com si res hagués passat. El “dispar” torna d'una manera o altre. Potser la pel.lícula sorgeix la necessitat de reconèixer els fets i de mirar-los cara a cara, tal i com fa Freddie Quell. El trauma del soldat que torna de combatre a la guerra es veu reflectit de forma clara a l'inici. Per un costat, veiem un grup de combatents que lluiten a la sorra de la platja, on sembla que la única manera que ja els queda de relacionar-se entre ells és la violència. I per un altre costat, i de manera més “desviada”, ho veiem en la presentació de Freddie Quell. Un personatge físicament molt encorbat i amb la cara torta, que juga amb la possibilitat d'amputar-se la seva pròpia ma al tallar uns cocos, que fornica amb una dona de sorra de manera animal ficant-li els dits dins la vagina i llepantli els mugrons, que es masturba davant de tothom o que veu líquids tòxics per emborratxar-se. Al tornar a Estats Units, el govern va decidir promulgar un Acta de Salut Mental al 1946 amb la intenció de tractar psicològicament als soldats que tornaven de la guerra per a la seva posterior inserció social. Ho podem veure en el film a les escenes en que els soldats escolten la xerrada d'un psicòleg, fan el test de Rorschag o són ingressats per el seu tractament en un hospital mental. Al veure les escenes ens queda molt clar l'estat mental, freqüentment inestable, i els trastorns de personalitat que van sofrir els soldats arrel de la guerra. Casi fa mal veure les seves cares quan escolten al psicòleg militar en un intent de fer-los tornar a la realitat social del moment: “Podeu obrir un negoci: una gasolinera, una tenda de comestibles, una ferreteria. Compreu uns terrenys i crieu gallines, o retorneu als estudis”. Te'ls mires i et dones compte que estan a anys llums de realitzar qualsevol d'aquestes tasques. Estan “trencats”. Però encara és més feridor escoltar-lo dir “Sens dubte hi haurà gent que no entendrà els mals que sofriu, o que els hi semblaran vergonyosos”. A aquella època, tot i que el psicoanàlisi de Freud ja s'estava posant en pràctica i era la teràpia del moment, socialment encara era molt mal vista, no s'entenia i causava por i rebuig. De fet, amb el començament de la II Guerra Mundial hi va haver un renovat interès en la neurosi de combat, només que llavors l'anomenaven “fatiga de combat”, cosa que es veu reflectida al film. Al test de Rorschag, Fredie Quell només veu vagines i penis que penetren vagines...De fet el personatge sofreix diferents síntomes del traumatisme de guerra, com ara l'abús de substàncies adictives com l'alcohol (és alcohòlic i toxicòmen), al.lucinacions (escena en la que veu les dones despullades a la festa), ansietat (mai pare quiet, sempre està com incòmode i fa gestos nerviosos), deteriorament dels mecanismes d'autocontrol (amb diversos episodis de violència com l'escena amb l'home que esta fotografiant, o les pallisses a persones contràries a La Causa), inestabilitat emocional (en varies ocasions passa de la tristesa a l'alegria en dècimes de segon) o plorera incontrolable (com l'atac de plorera que va tenir al rebre la carta de la noia). Inclús aquests test son extrets de testimonis reals. Al 1946 el Pentàgon va demanar al director John Huston que rodés un documental interrogatoris reals fets als soldats americans, Let There Be Light. Paul Thomas Anderson va agafar línies de diàleg, confessions de soldats , detalls de la posada en escena i elements auxiliars del tractament psiquiàtric. El Pentàgon va decidir no publicar-lo per considerar-lo inconvenient, amagant unes imatges que formen part de dolorosa memòria històrica del país, i que mostren una realitat del tot incòmode. 3.2 L'American way of life. La pel.lícula continua amb una presentació de la societat americana de l'època. Freddie Quell, darrera d'una càmera, fa fotografies familiars en un sofisticat centre comercial, i una dona vestida amb un abric de visó es passeja entre les persones mostrant-lo com si fos un “maniquí” vivent, “A només 49.99$. Visó importat i fet a ma” va dient. El centre comercial està bastant concorregut per gent que mira i que compra. Amb unes poques imatges Thomas Anderson ens fa un quadre molt complert dels trets més característics de l'època. Com ja he introduït abans a la part històrica, la bonança econòmica estava augmentant significativament la capacitat adquisitiva dels ciutadans no només de les capes altes, sinó també de les mitjanes i les baixes. Amb la societat del benestar, començava a aparèixer una nova forma de vida basada en el consum. La gent treballa per aconseguir diners, i aquests eren el mitjà per a comprar béns. La venta d'articles de consum va créixer de manera considerable, sobretot, gràcies a la publicitat i les noves estratègies de marketing. Les empreses buscaven les mil i una maneres de crear el desig en el potencial comprador, o inclús la necessitat. L'escena de la dona guapa passejantse pel centre comercial amb l'abric n'és un clar exemple. Però també ho és el centre comercial en sí. Ja no es tracta d'una tenda dedicada a vendre un producte en concret. Aquí ja veiem uns gran superfície on venen tot tipus de roba, complements i joieria, escultures i cristalleria, i inclús pots marxar amb una bonica foto familiar o personal per a regalar a la dona o al marit. Tot en un. Si ens hi fixem, a les lluents parets de marbre, també hi llueixen escrits els noms de les marques. Les marques apareixen com una estratègia més de venta. El fet de comprar articles de certes marques et donava la clau d'entrada a aquest món ideal del consumisme, o al que a Estats Units va passar a dir-se american way of life. Per triomfar a la vida , tenies de conduir un automòbil, beure determinades marques com Coca-Cola, vestir la roba que portaven els famosos, adquirir un nou look, uns mobles nous...en definitiva, una vida nova. El consum de tot un determinat tipus d'articles que omplissin la llar i la vida començava a ser de vital importància. Una altre cosa que podem destacar del centre comercial, es la seva grandiositat. És molt ostentós, ampli, construït de materials cars, la gent que hi passeja va tota impecablement vestida. Aquesta exageració i demostració de riquesa la veurem en molts moments de la pel.lícula, ja que era un tret característic de l'època. Ho podem veure en el vaixell luxós en el que viatgen fins a Nova York, o a algunes de les cases que visiten, com la mateixa de Nova York o la de Filadèlfia. Però no hem d'oblidar les fotografies que realitza Quell, ja que son un autèntic testimoni de l’època, i també estan íntimament lligades a l'american way of life. A part de predicar el consumisme, aquest modus de vida fa una idealització de la família: la dona perfecte, el marit perfecte i els fills perfectes. Es defensa per sobre de tot la puresa i la rectitud moral conservadora. Les fotos realment et traslladen a l'època: les actituts típiques de mig costat, els somriures per a la foto, els pentinats tipus Liz Taylor en les dones o amb la clenxa al costat en els homes, el pintallavis vermell...i sobretot els colors de la fotogrfía. Estan impecablement vestits, ells amb l'americana i la corbata, i elles amb els vestits tancats a l'altura del coll. Tot construint una imatge de perfecció. A la pel.lícula encara no ha aparegut la emergència de la cultura jove amb icones com Brando o Dean, tot i que es deixa intuir en alguns dels personatges, com en el fill de Lancaster Dodd (Seymour Hoffman), que ni s'interessa pel que fa el seu pare ni té cap intenció de seguir-lo. També s'intueix en el paper de la dona del centre comercial, que no es talla ni un pel a l'hora de ensenyar-li els pits a Freddie, o en Doris quan li demana de fer-li un petó asseguts al banc. Hi podem veure un salt generacional, però del paper de la dona a la pel.lícula en parlaré més endavant. Però aquesta societat perfecte no només té els punts cecs que ja hem esmentat avanç, sinó que m'arriscaré a esmentar-ne un altre. Quan vaig veure la pel.lícula em vaig adonar, que en un dels treballs que realitza Freddie Quell abans de creuar-se amb La Causa, el de recollir cols al camp, hi havia una altre classe social diferent que vivia marginada. Tot i que a qualsevol societat moderna, per rica que sigui, hi sol haver capes pobres, tenia entès que en aquells temps els efectes de l'economia es van deixar sentir inclús en els grups ètnics i racials minoritaris d'Amèrica. A més a més a la seqüència s'hi veuen sobretot asiàtics. Així que vaig buscar i resulta que els estrangers d'origen japonès en van ser la gran accepció. El temor a l'espionatge o sabotatge, unit a un evident racisme, va portar a les autoritats locals de Califòrnia sol.licitar el trasllat dels japonesos. Al febrer del 1942, Roosvelt, va accedir a les demandes i van traslladar 110.000 japonesos a les regions desèrtiques de Utah, Arizona i altres estats. Al 1945 les restriccions que pesaven sobre els ciutadans americans d'origen japonès van ser retirades, però sembla ser que van deixar una capa marginal que va servir de mà d'obra barata. Em pregunto si això no només va afectar a japonesos, si no també qualsevol persona de fesomia asiàtica. També em va xocar que la filla de Lancaster Todd, sent una família molt americana i ben situada, es casés amb el que sembla un fill d'immigrant en aquella època. Aquí m'agradaria fer de nou una lectura un pel arriscada. El sentiment d'unitat i solidaritat nacional i la necessitat de mobilitzar totes les forces, van donar als grups normalment marginats o ignorats la possibilitat de prendre part en la vida i la societat americana, incorporant-se realment com a ciutadans americans. Ells també havien ajudat a les fàbriques o havien lluitat a la guerra. Així que podria ser que un matrimoni d'aquest tipus en aquell moment no estigués mal vist. 3.3 La paranoia comunista. Després de la II Guerra Mundial, amb un món que ha quedat dividit en dos blocs, una part important de la societat americana va començar a tenir por que el comunisme s'estengués per Estats Units, i amb la guerra freda com a teló de fons es va iniciar una campanya per eliminar el perill comunista.I després que el Congrés aprovés La Llei de Seguretat Interna (1950), va començar el que s'ha conegut com a macartisme, que es va traduir en un anticomunisme absolut i es va concretar en persecucions reals d'homes i institucions declarades anti nord-americanes per ser comunistes (confonent en molts casos comunista amb lliberal o simplement progressista). Aquesta por a tot el que ve de fora, sentit com a una amenaça que pot desequilibrar o posar en perill els valors i els pilars sobre els que es fonamenta la societat establerta, la podem veure al sopar que comparteixen la família de Lacaster Todd (el líder de la secta religiosa La Causa). Tal i com Thomas Anderson planteja la posta en escena ja parla molt per sí sola. Veiem la típica família americana menjant en absolut silenci, guardant les formes d'una manera exemplar, i funcionant dins dels rols d'una estructura patriarcal amb Lancaster presidint la taula. Tots junts formen aquesta petita “societat” anomenada família, que bé a ser un símbol de la mateixa societat americana. De sobte, el marit de la seva filla, es dirigeix a Lancaster: “No crec que Freddie estigui tan compromès amb La Causa, com La Causa amb ell...crec que Freddie Quell és un espia. Potser treballa per una agència externa o per compte propi, per robar i vendre'ls-hi el teu llibre als dissidents que el vulguin”. I després, la dona del propi Lancaster afegeix: “Potser tindríem de preguntar-nos com podem saber qui és. Em pregunto com va arribar aquí i què busca. De veritat senzillament es va topar amb nosaltres? És perillós, i serà la nostra ruïna si seguim tenint-lo aquí”. El líder polític i moral d'aquest anticomunisme exagerat, el senador McCarthy, va formular la tesi que les derrotes nord-americanes en política exterior només podien explicar-se per la infiltració a l'aparell estatal d'espies comunistes i de simpatitzants, que constantment sabotejaven la seva operació per aconseguir la victòria de la Unió Soviètica. La victòria republicana a les eleccions presidencials i congressistes del 1952 va portar a McCarthy a la presidència del poderós Comitè d'Activitats Anti americanes, cosa que el va permetre portar tota una serie d'investigacions sobre el comportament dels treballadors de les entitats públiques. I més tard, va centrar les seves activitats en la persecució de funcionaris i membres de les forces armades. La seva paranoia comunista va arribar a extrems com voler sotmetre al ex-president Truman i diversos oficials de l'exèrcit a una investigació. I per a la història queda la famós “Caça de bruixes”. Al 1954 va ser destituït. Aquest fenomen esta íntimament lligat amb les peculiaritats històriques d'un país que és el resultat de varies etapes migratòries provinents de diversos orígens, i que feien perillar els valors tradicionals dels blancs de procedència anglesa i fundadors de la nació. Aquest perill a perdre els signes d'identitat nacional va generar en molts sectors conservadors la paranoia d'anular o minimitzar els valors diferents als tradicionals de la societat americana. A l'escena del sopar hi podem observar exactament això, la por a Freddie, un home que no saben ni d'on ve, però estranger, i que està posant en perill la seva família i La Causa, que no és sinó una ramificació d'ells mateixos. Aquesta paranoia comunista, també la podem veure en un altre moments més a la pel.lícula. En un d'ells es bastant textual. Lancaster ha fet un dels seus interrogatoris a Freddie i ha estat especialment productiu. A l'acabar, Lancaster li pregunta a Freddie “¿Ets membre d' Els Gobernants Ocults?”, “No se que es això” contesta Freddie. “Qualsevol organització comunista” li contesta Lancaster. De fet, durant tota la pel.lícula, La Causa com a “societat”, veurà enemics constantment en persones i entitats exteriors. Hi ha un altre escena en la que tots dos van a un desert a desenterrar un cofre que conté tota la obra escrita de Lancaster Todd, i ell no pararà d'assegurar-se que ningú els ha seguit i els està espiant. Però evidentment no hi ha ningú, estan en mig del no res. Això ve a connectar de nou amb la paranoia dels espies, els documents secrets, la CIA i el KGB a la guerra freda. 3.4 The self made man. El mite del self made man va néixer a finals del s.XIX. Abans de la revolució industrial i el naixement del capitalisme, les persones eren riques per herència. No existia un ascensor social i les classes eren compartiments estancats. Gràcies al comerç i a les societats anònimes, van créixer poc a poc les primeres fortunes que no tenien origen en una casta o privilegis. I el somni americà es va fer realitat. Persones pobres, gràcies a la seva persistència i a una nova idea empresarial van aconseguir escalar posicions i arribar al cim de diferents sectors de l'economia. Fa un segle els més rics del món eren sobretot grans magnats de la indústria. Més tard, amb el desenvolupament de l'energia del petroli i l'aparició de l'automòbil, van aparèixer dinasties com els Rockefeller o els Ford. Homes fets a sí mateixos, que van néixer pobres, però que amb el pas dels anys es van convertir en milionaris. En aquest procés. la voluntat hi juga un paper fonamental, el fet de tenir un objectiu i anar a per aquest de manera implacable sense imposar-se fronteres. A la pel.lícula The Master, això es veu exemplificat en una de les escenes amb més bellesa de tot el film. Freddie i Lancaster junt amb la seva filla i el marit d'aquesta, s'endinsen en una plana desèrtica i seca amb el cotxe i una moto. Lancaster els fa parar al mig del desert i els explica en que consisteix el següent exercici de La Causa. Tenen de pujar a la moto, triar un punt clar a l'horitzó, i anar en línia recta el màxim de ràpid possible fins assolir la meta, i després tornar. Tot seguit veurem a Lancaster primer, i després a Freddie, creuant amb la moto a tota velocitat el desert. Les imatges tenen una força càrrega simbòlica. Un altre exemple, que ens dona més pistes, es l'escena en que Freddie té d'anar amb els ulls tancats d'un costat a l'altre del saló de la casa, tocar l'armari de fusta que hi ha a un costat i la finestra que hi ha a l'altre, i descriure'ls. Lancaster el tindrà fent aquest exercici durant tot el dia sense que Freddie entengui res del que s'espera d'aquest. El que al principi comença descrivint com fusta càlida i vidre llis, passarà amb les hores a descriure'ls de mil maneres diferents, s'enfadarà, es desesperarà, patirà...peró al final, tornant a tocar el vidre de la finestra dirà: “Puc tocar l'exterior, puc tocar la casa del veí...puc tocar les plantes, puc tocar les estrelles...puc tocar lo que jo vulgui”. En aquest just moment, després d'estar-s'hi tot el dia, Lancaster l'atura i el felicita. Aquest fragment ens parla de la voluntat i connecta amb la idea del made self man. Pots ser o fer allò que tu vulguis. Es la idea de ser el propietari de la teva vida i fer amb ella la teva voluntat. En un muntatge en paral.lel, en aquesta mateixa seqüència, la dona de Lancaster (Peggy) també li fa fer un exercici amb la mateixa finalitat. Li diu que la miri als ulls i que digui de quin color son. “verds” contesta ell. Llavors li diu que els converteixi en negres, i li pregunta “De quin color els veus ara?”, “Negres” contesta Freddie. I veiem com els ulls de Peggy canvien el color a negre. Mes globalment, al llarg de la pel.lícula, Lancaster Dodd intentarà fer realitat l'objectiu al que es porta dedicant tota la seva vida, consolidar La Causa. I al final aconseguirà construir la seva escola a Anglaterra. 3.5 Cienciología vs Ciència Al 1945, en uns Estats Units en els que els ex-combatents arribaven amb problemes amnèsics i en el que les dones eren incapaces de reconèixer els marits que arribaven a casa de la guerra, el psicoanàlisi de Freud es va convertir en la nova teràpia. Però la ciència psicològica no va tardar a aliar-se amb la religió per alimentar els nous profetes que buscaven mètodes i fórmules per a captar les persones que es sentien perdudes i desorientades i necessitaven ajuda. En mig d'aquest panorama va irrompre la figura de Ron Howard, que va fundar al 1950 una filosofia anomenada Cienciologia i que va batejar com a nova religió. En aquest procés d'alguna manera la religió s'imposava sobre la ciència. Tot i que a la pel.lícula no es fan referències directes a la Cienciologia, ens trobem amb el personatge de Lancaster Dodd, creador d'una pseudociència anomenada La Causa, que té moltes semblances amb aquesta. Al igual que la Cienciologia, estableix un mètode que busca partint de la idea que les emocions negatives son el substrat de les condicions destructives del present. Però també es veritat que es podria tractar de qualsevol de les pseudo-sectes que van aparèixer en aquella època aprofitant-se del trauma profund que havia deixat la II Guerra Mundial. Aquests mètodes de La Causa, els podem veure en diverses escenes al llarg de tota la pel.lícula. Hi ha dos escenes que son molt explicatives d'aquest procés de detecció del problema en el passat. Una es la que succeeix en el vaixell mentre viatgen cap a Nova York. Estan en una de les sales del vaixell i estan aplicant una regressió a una pacient per fer-la viatjar al moment en que es trobava a la panxa de la seva mare. A més a més, l'escena té una il.luminació molt concreta, que fa que ens submergim en ella com si fos una espècie de somni o irrealitat. La pacient parla del trauma que va sofrir quan els seus pares practicaven el sexe mentre ella estava a la panxa. Això connecta molt amb les teories de Freud, que tot i que aquí s'hi troben desviades, el sexe hi té una importància especial. L'altre escena es la que es dona a l'apartament de Nova York. En aquest cas, Lancaster va mes enllà i fa retrocedir en el temps a la dona fins fer-la arribar a una vida passada. Però en aquesta part de la pel.lícula es dona un fet que fa que sigui més interessant, i és el de l'enfrontament entre l'home del públic i el propi Lancaster Dodd. Mentre Lancaster explica la teoria del que acaba de passar a la pacient, un home interromp la consulta per debatre el que allà esta succeint. Lancaster es sent atacat pel tipus de preguntes que li fa i l'escena acaba en un enfrontament. L'home, de ment científica i analítica, dubte d'aquesta tècnica “Això que fas és hipnosi?” pregunta. “Es tracta d'un procés d'hipnotització. El subjecte esta adormit i aquest procés el desperta del somni” diu Lancaster en un intent de sortir-se de la ciència i portar-ho al seu terreny. Aquí es on veiem aquest barreja que fa la cienciología de conceptes científics i religiosos. “Tot i així no veig proves de les vides passades de les que parles” li contesta. El que segueix del diàleg és molt interessant per com resumeix de bé les dues postures, que a la pel.lícula estan molt ben defensades. Lancaster defensa la necessitat de no creure al 100% tot el que ens ha estat transmès, i d'obrir la nostra ment a les noves realitats i evidències que emergeixen, per poc creibles que siguin. I l'home es tanca en el seu coneixement científic i coherent de la realitat, i parla de la perillositat de jugar amb l'esperança de les persones. També que la ciència dona espai a la diversitat d'opinions, i que La Causa no és més que la voluntat d'un sòl home, la qual cosa constitueix la base de tot culte. Però em sembla d'especial interès el moment en que Lancaster diu “Tornem a la civilització al camí correcte, eliminem la pobresa i la guerra al món, i conseqüentment, l'amenaça nuclear”. Crec que aquesta frase conté la idea que la ciència, amb tots els seus avenços i coneixements, ens ha portat ha portat a la guerra, a la pobresa i a un món on les coses no funcionen com deurien. I el punt màxim d'aquesta degradació, ha estat la invenció de l'energia atòmica mitjançant la qual s'han fabricat les bombes atòmiques que han devastat Hiroshima i Nagasaki. Davant d'aquest fracàs, la seva religió s'erigeix com a salvadora. 3.6 El rol de la dona. Com a conseqüència del seu treball desenvolupat a les indústries de guerra i l'aïllament dels seus marits durant la guerra, les dones americanes van arribar a un nivell d'independència econòmica i de llibertat sense precedents. Poc a poc van anar realitzant feines que tradicionalment estaven reservades als homes, i moltes d'elles també van participar activament a la guerra treballant als serveis auxiliars. Tot i això no va comportar canvis en la seva actitud ni en la dels homes, si que van passar a formar part d'una manera més activa en la societat i l'economia del país. La dona començava a donar les primeres passes per prendre el lloc que li pertocava. Aquesta actitud més activa la podem veure en algunes escenes de la pel.lícula. Una d'elles es la de Freddie amb Doris asseguts en el banc. És doris que pren la iniciativa de demanar-li un petó, la que dona el primer pas. De la mateixa manera que va ser ella la primera en escriure-li la carta. D'alguna manera Doris, al principi, agafa la iniciativa dins de la relació. També ho podem veure en l'escena del centre comercial, amb la dona que es passeja fent propaganda de l'abric. Quan son a la sala de revelatge, ella no dubte en mostrar-li en treure’s la roba i inclús mostrar- li els pits. Aquí podem observar el començament d'una certa alliberació sexual per part de la dona. Tot i que encara no estan avançats els 50's, ja es deixa intuir la contracorrent moral i cultural jove que està per venir, i que significarà un qualitatiu enfrontament generacional entre dues maneres d'entendre i viure la vida. Però per un altre costat tenim el personatge de la Peggy, la dona de Lancaster. Una dona clàssica, fortament defensora dels valors de la american way of life que s'està imposant, en el sentit de dona tradicional i conservadora, mare de família perfecte i amb una moral pura i recta. Durant tota la pel.lícula, Peggy estarà darrera l'ombra de Lancaster, però en realitat ella serà qui porti el control de La Causa, tornant-se al final del film en una figura més forta que el propi Lancaster. Això connecta amb el fet històric que la dona sempre ha estat relegada a un segon terme en la societat, però que tot i així, moltes vegades ha sabut trobar les eines per imposar la seva voluntat. En aquest sentit concret, es tracta d'una dona forta i intel.ligent que manipula des de l'ombra, com la Lady Macbeth. És interessant com Thomas Anderson juga amb la posada en escena per expressar-ho sense paraules. 3.7 La fotografia i la banda sonora. La pel.lícula està rodada en 70mm, un format que no s'utilitzava des de del film Hamlet de Kenneth Branagh a l'any 1996. Aquest format de pel.lícula es va utilitzar en els anys 50's i 60's per a fer films èpics com ara Lawrence de Arabia, o 2001: a spce odissey de Stanley Kubrick. Aquest li dona uns colors i una textura o look molt concrets (a la roba, als pentinats, a la profunditat dels colors...) que suma punts a l'hora de traslladar-te a l'època. La fotografia, de vegades té unes llums tan contrastades que recorden al cine negre o a l'expressionisme alemany. Hi ha escenes que recorden directament a pel.lícules com Citizen Kane, The nigth of the hunter, o The cabinet of Dr. Caligari. I en aquest sentit Thomas Anderson també construeix uns espais al voltant dels personatges que són una prolongació del món interior d'aquests. L'expressionisme alemany es va caracteritzar per donar més importància als sentiments subjectius que a les observacions objectives, volent captar l'essència dels objectes i de les emocions. Aquest distanciament de les aparences el va realitzar amb una exaltació dels sentiments, i aquesta expressió es va veure reflectida en l'estètica de les pel·lícules, les quals buscaen en las seva forma mostrar el món intern dels personatges. Podem veure un món deformat construït amb decorats artificiosos, vestuaris que casi semblen disfresses i llums molt dures (gran contrast entre llums i ombres). Tot i que a The Master els espais no són tan abstractes, si que hi ha moments de la pel.lícula en els que et transporta a espais onírics, com en alguna de les parts del viatge en vaixell cap a Nova York. O també a espais amb forta càrrega simbòlica que fan que el temps concret desaparegui, com és el cas de l'escena final entre Lancaster i Quell a l'escola de La Causa. En quant a la banda sonora de la pel.lícula, les cançons de l'època de caràcter religiós interpretades per Ella Fitzgerald, Madisen Beaty, Jo Stafford o Helen Forrest, son trencades amb la irrupció de la composició de Jonny Greenwood, que crea una atmosfera entre estranya i de vegades màgica que casa molt bé amb la pel.lícula, sobretot als moments que se'ns mostra el personatge de Freddie Quell. 3.7 Altres aspectes. La Moda. Després de la II Guerra Mundial, la dona va tornar a la casa i a tornar a pensar més en sí mateixa. Ja passats els anys d'angoixa, molta feina i penúries, la dona va poder tornar a viure en la tranquilitat de la vida familiar i donar-se els seus petits gustos i ser més presumida. Així que va començar a preocupar-se per la seva bellesa i estètica a l'hora de vestir. Els vestits d'aquella època estaven cenyits a la cintura, els sostenidors eren armats, i les faldes arribaven just per sota dels genolls. La dona vol tornar a ser sensual i vol ensenyar les corbes del seu cos, però sense ser provocativa. Per davant de tot està el bon gust. Tenien d'anar correctament maquillades i va començar a valoritzar-se molt la utilització del accessoris (guants, bosses...). I així ho podem veure en el vestuari de la pel.lícula. Tecnologia. En alguns aspectes podem veure els avanços de la tecnologia. Quan veiem a Freddie fent les fotos al principi de tot, fa servir una càmera de fotos de plaques, voluminosa, i amb un trípode també un tant aparatós. Més tard, quan fa els retrats de Lancaster, veiem com ja utilitza una càmera de fotos réflex de visor doble. Unes càmeres que es van fer molt populars per fer fotos de gran qualitat i ser més accessibles. El trípode que porta també es veu més modern. Un altre element es el de la impremta. Poc després de la II Guerra Mundial, es va introduir un nou mètode de composició de caràcters, la fotocomposició. La fotocomponedora, funcionava diferent que la impremta Gütenberg i era molt més ràpida. La podem veure a l'escena en que imprimeixen el segon volum de La Causa. 3. CONCLUSIONS Com tot en aquesta pel.lícula, la història d'aquests dos personatges és extensible a nivells molt més amplis. El que respira aquest film, es una voluntat de revisar certs moments conflictius de la història d'Estats Units, sobre els quals van ser creades les bases sobre les que es sustenta la societat americana d'avui dia. En l'actualitat, el mite de l'american way of life comença a fer aigües per tots costats, no és sostenible. La societat del consum en la qual està basada, ha abocat a Estats Units a veure's obligat a mantenir el seu domini del mercat mundial a base de voler controlar certes zones del planeta riques en petroli, matèries primes o minerals preciosos. Això ha comportat en els últims anys diferents conflictes bèl.lics arreu del planeta, els més greus a Irak i Afganistan, i també una política externa molt agressiva. De fet tan la I com la II guerres mundials van ser els reals impulsors de l'economia nord-americana i les responsables que Estats Units es convertís en la primera potència mundial fins a fa poc. Mirant enrera, i tenint en compte els efectes que tenen en la societat aquest tipus d'actuacions, un no pot deixar de reflexionar fins a quin punt val la pena pagar aquest preu tan alt per mantenir un sistema i unes regles del joc que han estat imposades de manera inquisitiva, a base de negar altres discursos possibles i de demonitzar tots aquells que no encaixen amb el propi. Al igual que fa Lancaster amb la seva Causa. La pel.lícula fa una revisió de la història en la que s'atreveix a moure's per terrenys pantanosos i incòmodes per la societat americana, i es pregunta quins son els valors morals reals que han pogut portar a Estats Units a actuar d'aquesta manera i en quin moment van ser concebuts. I ho fa amb una intenció de CAL fer una revisió, cal mirar enrera i aprendre dels nostres errors, potser és l'hora de mirar a certs moments de la nostra història. En un nivell més personal, la pel.lícula també és una profunda reflexió de la condició humana, ja que al final els responsables de que el món sigui com és, som cada un de nosaltres. Tots tenim una part de responsabilitat en el món que vivim, tal i com és. 4. BIBLIOGRAFIA i WEBGRAFIA. − Historia del siglo XX, de Eric Hobsbawn. Ed. Crítica. − Historia del cine, de Roman Gubern. Ed. Lumen. − Quadernos de cine Caimán. El mes de febrer. * La recerca per internet no te l'he posat perque ha estat realitzada per buscar coses molt puntuals, com la moda de l'època, o detalls com el de la impremta o els efectes del trauma de guerra sobre el soldat.