Apunts examen 2 Història moderna de Catalunya Irma Diaz Hurtado LES TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES: TEMA 9 Taula de continguts del tema: ● En els “orígens de la Catalunya contemporània”. El perquè de la primerenca entrada de Catalunya en el creixement econòmic modern. ● L’”interruptor” de la demanda vitivinícola. La connexió atlàntica de l’economia catalana. ● L’expansió i l’especialització agràries. ● Mercats, circuits comercials i desenvolupament econòmic capitalista. ● Del capital comercial al capital industrial: Manufactura i industrialització. L’economia catalana continua essent fonamentalment agrària. Que existeixi aquesta continuïtat no vol dir que no hi hagués hagut canvi. Durant el període modern tenen lloc diferents transformacions que afecten a diferents sectors econòmics si queexpliquen aquest important creixement econòmic que es d’una a la Catalunya dels segle XVIII, després de la guerra de successió. Es troba al principi de la industrialització. Increment de la superfície conreada al segle XVIII segons les estimacions del cadastre (Llorenç Ferrer, Antoni Segura, 1988). 3.1 L’especialització vitícola Dintre del món agrari català destacarà l’extensió de la vinya. L’especialització vitícola afectarà a algunes comarques. La vinya es converteix en el motor econòmic d’una part del territori català. No obstant això, a principis de l’època moderna, al segle XVI, el conreu hegemònic de Catalunya eren els cereals. En el cas de la vinya, també es cultivava, però és un conreu que es trobava en parcel·les de petites dimensions i destinat a l’autoconsum o, fins i tot, al comerç local. Segons Emili Giralt, al segle XVI, només hi ha algunes poblacions, com Alella, Mataró o Sitges on la producció està destinada més a l’exportació. Dos segles més tard, al segle XVIII, el conreu del cereals continua essent el conreu predominant si es té en compte el conjunt de Catalunya. En canvi, en algunes zones ha variat l’hegemonia. Així, en algunes zones, el conreu predominant és el de la vinya. Aquesta expansió de la vinya és un auge que ja havia començat prèviament, a partir de la segona meitat del segle XVII, després de la guerra dels Segadors. No hi ha dades del conjunt de Catalunya, sinó dades de 17 comarques. Les dades següents són del 1730 i en relació al conreu en cadascuna I d’aquestes comarques del conreu del cereal, la vinya i d’altres, com l’olivera, la fruita seca. l · Pel que fa a la resta, destaca aquest procés d’especialització vitícola. lEls percentatges més elevats u d’aquest conreu, on és més notable, es troben al Maresme (55%), Garraf (50,2%) inclou Sitges i s Vilanova, Tarragonès (43%), Baix Camp (52%) inclou Reus. Pert tant, les comarques amb personatges més elevats de terra destinada al conreu de la vinya ésr el litoral, concretament de a l’àrea del Maresme al Baix Camp. En l’interior del Principat, predomina el conreu dels cereals. c De fet, hi ha comarques que es reivindiquen com a vitícoles i realmenti no ho eren, com el Penedès, ó il·lustrar, a més, una on el conreu del cereal era del 80%. Aquest exemple permet : característica d’aquesta expansió vitícola: és un procés que es va fer A lentament i amb un ritme divers en les diferents comarques. Aquesta expansió de la vinya és l un procés que no s’atura al segle XVIII, sinó que es perllonga fins el segle XIX i l’arribada de laafil·loxera. m b Dades de l’Alt Penedès. Sant Sadurní d’Anoia. Si abans, en aquesta zona, predominava els í cereals, abans de la fil·loxera, al 1865, hi ha moltes localitats que ja d es dediquen a la vinya de e forma quasi exclusiva. A Sant Sadurní d’Anoia és del 91,8%. Aquesta especialització agrària d derivarà en el quasi monoconreu. e s t i l · l a r Aquesta especialització agrària tindrà repercussions en l’ordre social i econòmic. Aquesta expansió de la vinya contribuirà a l’increment de les rendes agràries. Afavorirà a tots aquells que tinguessin prou reserves de terres, és a dir, aquells pagesos emfiteutes que tenien prou terres, no només per a cultivar ells, sinó per a cedir a d’altres pagesos. Aquesta expansió de la vinya, en un primer moment, es farà aprofitant terres marginals, és a dir, de qualitat inferior. Per tant, per aquest emfiteutes, la vinya era una forma d’aprofitar aquelles terres que no es dedicaven al conreu, per la seva mala qualitat. Aquest procés d’especialització, però, continua avançant, fins el punt que la vinya acaba ocupant altres terres. Un altre aspecte a destacar és el fet que la vinya serà una via d’accés de la petita pagesia a l’explotació de la terra. Com es farà aquest accés? A través de la rabassa morta. És un contracte que ja existia, però és amb l’expansió de la vinya quan tindrà més importància. Per què el de la rabassa morta? Hi ha una cessió del domini útil a canvi de la qual els pagesos paguen en espècies. També es podrien haver contractat assalariats. L’explicació que s’ha donat de la raó de l’elecció de la rabassa morta, segons Alòs, és perquè el conreu de la vinya implica uns costos molt elevats en inversió de treball. Per tant, si s’hagués contractat personal assalariat, s’hauria invertit molt capital. En canvi, amb la rabassa morta, es trasllada aquest esforç humà a la pagesia, mentre que aquests propietaris, sense necessitats d’invertir, reben renda agrària que cobren en espècie i que acabaran comercialitzant en el mercat. Per tant, aquesta expansió de la vinya va significar un augment d’aquesta petita pagesia rabassaire i pels senyors i domini útil la possibilitat d’ampliar la superfície de conreu i la possibilitat també d’obtenir més rendes agràries. Un altre aspecte a comentar d’aquest procés d’especialització vitícola afecta als productors que es dediquen al conreu de la vinya, és a dir, als petits pagesos, els rabassaires. Per aquesta pagesia, el dedicar-se al conreu de la vinya significa passar a dependre més directament del mercat. Per què? Perquè la vinya no és un conreu de subsidència, de manera que la producció d’aquesta vinya, malgrat que es pugui dedicar una part a l’autoconsum, té com a destí el mercat. Per tant, aquesta pagesia depèn del mercat i de les fluctuacions dels preus en el mercat agrari. Per exemple, a finals del XVIII i principis del XIX, hi ha unes guerres amb Anglaterra. Una de les conseqüències és la supressió del comerç, la qual cosa repercuteix negativament en els preus agraris i en els productors. Per tant, es depèn del mercat per vendre i per comprar aliments. En la mesura en que augmenta la superfície conreada dedicada a la vinya la part del cereal es redueix de cada cop més i això significa incrementar els dèficits de producció de cereals. En el cas de Vilanova, es passa una enquesta del que venen i compren. Venen vi, però han de comprar cereals, perquè no en tenen. Quan es parla de la vinya, no només és un creixement agrari, sinó que també està associat al desenvolupament d’activitat de tipus industrial i comercial. La intenció del conreu de la vinya és produir vi i aiguardents, els quals estaran destinats a l’exportació, al comerç internacional. L’aiguardent, respecte el vi, tenia l’avantatge que els productors podien utilitzar per a fer l’aiguardent els vins sobrants o de mala qualitat. Val a dir que a Catalunya el vi que es produïa no era de bona qualitat. Una altra avantatge de l’aiguardent, relacionada amb el procés de transport i de comercialització, és que es tracta d’un producte que, a diferència del vi, es conservava millor en trajectes llargs i ocupava menys volum. Per tant, és un producte més barat i fàcil de transportar que no pas el vi. També s’han de tenir en compte els transports de l’època. Les facilitats de transport s’han d’establir en un sistema viari deficient, la qual cosa alentia el transport terrestre. Per això, el comerç internacional del vi es farà per via marítima. Aquests vins i aiguardents, malgrat que una part pugui estar dedicada al mercat interior català, la majoria estava dedicada al comerç exterior, a les exportacions. Per tant, darrera del conreu de la vinya i la seva expansió des de finals del segle XVII no hi ha només un canvi agrari, unes repercussions socials i econòmiques, sinó que aquestes transformacions agràries estan lligades també al desenvolupament del comerç exterior català des de finals del segle XVII i principalment durant el segle XVIII. Va ser molt important aquesta demanda exterior, però què és el que impulsa aquesta demana exterior? És a dir, com i per què uns determinats pagesos en un determinat moment es dediquen a la vinya per a produir vins i aiguardents destinats a l’exterior? Per a explicar aquests orígens, s’ha de fer referència al context internacional. Jaume Torres ha estat un dels especialistes dintre de l’estudi d’aquest comerç. Diu que hi ha un parell de factors que explicarien aquest estímul de la demanda exterior. El primer d’aquests factors a tenir en compte és la difusió d’un nou hàbit de consum a Europa i particularment als països del nord: el consum de destil·lats, és a dir, de begudes amb una altra concentració alcohòlica. A més, de l’aiguardent, hi ha altres productes destil·lats, com whisky, ginebra, etc. per tant, el consum d’aquestes begudes alcohòliques es comença a difondre cap a segle XVII. No es pot produir aiguardent si prèviament no hi ha un consum. Abans d’això es produïen per un ús medicinal. Els que van començar a difondre aquest consum d’aiguardents foren mariners holandesos, la principal potència mercantil. Aquest hàbit no només es donava a les ciutats portuàries, sinó també a d’altres sectors més populars. El segon factor està relacionat amb les Guerres de Lluís XIV. Aquestes guerres són important perquè alteraran aquest comerç internacional dels aiguardents i permetran que aquests vins i aiguardents catalans es puguin inserir més fàcilment en aquestes xarxes internacionals. Els holandesos i la gent del nord obtenien els aiguardents d’altres països, ja que no podien conrear la vinya per les seves condicions territorials. El proveïment el feien a França, generalment de regions situades a la vessant atlàntica. aquests conflictes bèl·lics de Lluís XIV farà que aquestes regions que comprin vi deixin de fer-ho. per tant, el deteriorament de les relacions entre Holanda i Anglaterra amb França faran que cerquin altres àrees alternatives per adquirir aquesta producció. És l’oportunitat que tenen països com Portugal (Porto) Espanya (Jerez, Màlaga, Canàries, València i Catalunya). Així, es comencen a trobar a Catalunya comerciants que són d’origen anglès i neerlandès que es dediquen al negoci de l’aiguardent. Les principals àrees proveïdores del mercat d’Amsterdam, que era el principal port europeu abans de ser substitut per Londres són, a més de la vessant atlàntica de França, s’han incorporat Catalunya i la vessant mediterrània francesa. Per tant, el producte català ja es troba inserit en aquestes xarxes de comerç internacional, surten per via marítima. Però, d’on surten? Els dos ports més importants de sortida eren Salou i Vilanova. Salou és important per la proximitat amb la capital vitícola: Reus. És la sortida principal de vints i aiguardents produïts a la zona del Baix Camp que té Reus com a centre neuràlgic. Alambins per a la fabricació d’aiguardent i exportacions de vi pels ports catalans 3.2 La indústria tèxtil: de la llana al cotó Serà l’activitat industrial més important tant en el segles medievals com els moderns. És una activitat industrial destacable, no només en la producció, pel volum, sinó pel nombre de treballadors que van estar ocupats en aquest tipus d’activitats. Durant l’època moderna, aquesta activitat tèxtil passa diverses etapes. Al segle XVI, va ser un segle de recuperació, de redreçament de la crisi de la baixa edat mitjana; el segle XVII va tenir període més crítics, en el cas del tèxtil, per les transformacions, i per les contínues guerres a partir del 1640; i el segle XVIII, concretament, el període posterior a la Guerra de Successió: es produirà un gran creixement d’aquesta activitat industrial. El tèxtil no només proveirà el mercat interior català, sinó que es produeix en quantitats prou elevades per tal que els teixits siguin un element més del comerç exterior, després dels vins i aiguardent. Dintre de la indústria tèxtil, hi ha dos tipus d’activitat industrial. En primer lloc, la indústria tradicional, de la llana. Un segon tipus d’indústria és la indústria de les indianes, que serà nova, sorgida als anys 30 del segle XVIII. 3.2.1 Indústria de la llana Per entendre com evoluciona la indústria de la llana, cal tenir present el com es desenvolupava el procés de producció. En el cicle de la llana, intervenen diferents oficis. Es poden distingir entre els oficis dedicats a la fabricació el drap, de la llana. Així, hi ha els següents oficis: paraires, filadors, teixidors, tintorers. La fabricació del drap està molt fragmentada, on participen artesans molt diversos. No obstant això, hi ha un ofici clau: el paraire. Hi havia diferents tipus de paraires, però destaca la figura en la què coincidien l’artesà i el comerciant. Per tant, és un ofici que té aquesta doble vessant. El paraire és el primer que intervé en aquets procés de producció, perquè el paraire és el que compra la llana i el que fa les primeres feines preparatòries d’aquesta llana (netejar, cardar, pentinar, etc.). Una vegada que la llana està preparada, el paraire fa treballar a altres artesans: la porta a la filadora. Un cop que la llana estava filada, el paraire agafava el fil i el portava a teixir al teixidor. Pot ser la peça havia de tenir un color, a les hores intervenir a el tintorer. Finalment, la peça tornava a les mans del paraire, que feia el procés d’acabat i comercialització del producte. Així, el paraire és una figura clau, amb capacitat econòmica, per a adquirir la llana, i per ser la persona que coordina tot aquest cicle. Els paraires, que tenen més recursos, es distancien més dels altres oficis, els quals acaben subordinats al paraire. Hi ha uns segons oficis que participen en la confecció i la venda de la producció tèxtil, d’especialitzades peces de roba:sastres, calceters, botiguers, etc. El primer que destaca d’aquestes transformacions és el canvi de localització. A finals del s. XVI i principis del segle XVII. La manufactura tèxtil tendeix a declinar a les ciutats. Paral·lelament, es produeix un procés de desurbanització del tèxtil, cap a les àrees rurals. És la ruralització del tèxtil. Per tant, hi ha una crisi tèxtil urbana documentada. Més recentment, s’ha matisat la naturalesa d’aquesta crisi urbana. Es planteja que, efectivament, existeix aquesta crisi, però que no va afectar a tots els oficis del tèxtil per igual. Aquesta idea es pot veure amb l’exemple de la ciutat de Barcelona. Si s’agafa el total, el veu que el pes del tèxtil continuava essent important a Barcelona, però si s’agafa l’evolució dels diferents oficis, es veu que els oficis relacionats amb el procés de fabricació, a començament del XVIII, són els més importants, amb més treballadors. En canvi, a principis del segle XVIII, es produeix una davallada d’aquestes oficis. En canvi, els oficis relacionats amb la venda i la confecció s’incrementen. Per tant, s’estan potenciant aquestes funcions d’activitats més especialitzades, relacionades amb oficis que requereixen unes habilitats tècniques més importants. Així, s’incrementen oficis com el passamaner o el velluter. La filatura no apareix entre els oficis de la ciutat, la qual cosa implica aquesta ruralització del teixit. Allò que es ruralizta és la part del cicle del tèxtil que correspon a la fabricació dels draps. Cal destacar que, a més de desplaçar-se, creix a les àrees rurals. En aquest desplaçament al camp, se cercarà mà d’obra barata. Aquesta mà d’obra que treballa en les activitats industrials es recluta en la petita pagesia, que s’incrementa en l’època moderna, que té terres insuficients per a poder subsistir, i que trobarà en aquestes activitats industrials un ingrés complementari als ingressos del treball agrari. Tèxtil al segle XVIII, ja amb aquest desplaçament, es parla d’una geografia diferent de la geografia vitícola. L’especialització vitícola es produeix a la costa, centrada entre el Maresme i el Baix Camp. En canvi, amb aquesta tendència a l’especialització del tèxtil, es troba que aquest tèxtil tendeix a expandir-se en una àrea força extensa que va des del Pre-Pirineu, la Catalunya Central, el Vallès. S’està produint un procés d’extensió en una àrea rural, però també d’especialització territorial. En les zones on hi ha especialització vitícola, es produeix una reducció del tèxtil. En les poblacions on estan localitzats els telers, no hi ha Barcelona o Girona, sinó poblacions més petites, com Moià o Castellterçol. Un altre aspecte d’aquesta geografia és que l’impacte que pot tenir aquesta activitats tèxtil en la població. No només s’està desenvolupant aquesta activitat en aquetes poblacions amb telers, sinó que és una activitat en la què està involucrada població, sobretot femenina, dels pobles del voltant. Per tant, no només es parla de les viles petites i mitjanes, sinó també de la nebulosa de poblacions del voltant els habitants de les quals participen en l’activitat. Es parla de mobilització de població, fonamentalment de dones. De fet, per fer funcionar un teler 5 o 6 dies a la setmana es necessitaven de 10 a 12 filadores. TELARS DE LLANA A CATALUNYA EN EL 1764. DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA. Font: Jaume Torras (1984) 3.2.2 La manufactura de les indianes A partir dels anys 30 del segle XVIII, apareix una nova activitat manufacturera, la indústria de indianes. Són teixits estampats, de cotó, tot i que també en aquesta manufactura s’utilitzarà el lli. El que caracteritzava aquest tipus de teixits eren els colors, vius i alegres, i els motius, habitualment de tipus florals o dissenys geomètrics. Aquestes característiques permeten reconèixer aquest tipus de teixit. L’origen de les indianes es troba en uns teixits que procedien d’Àsia, que s’havien difós a partir del segle XVII a Europa, el moment en que tota una sèrie de companyies comercials europees comencen a establir-se al continent asiàtic. Són les Companyies de les Índies Orientals. Comencen a importar les espècies, el té, el cafè i els teixits. Aquests teixits, en el cas dels xinesos, eren de seda, i de cotó, que es produïen a la Índia. Era la principal zona de producció tèxtil més important del món. El primer coneixement que tenen els europeus de les indianes és de un producte importat d’Àsia. Aquest tipus de teles, però, van començar a produir-se a Europa com a simple imitació de les teles d’origen asiàtic. Les primeres indianes europees són de mitjans del segle XVII. És aquest producte europeu d’imitació el que també arribarà a Catalunya. En un començament, eren productes de luxe, malgrat que després hi haurà diferents categories. Aquesta indústria presenta unes característiques diferents respecte a la indústria de la llana. No hi ha indústria rural, sinó manufactura urbana; no està dispersa pel territori, sinó que està concentrada; i no està enquadrada en els gremis. Arribarà a Catalunya amb unes diferencies respecte d’aquesta indústria tradicional catalana de la llana. Es tracta d’una indústria que fa servir unes fibres diferents a les utilitzades fins ara. Aquesta indústria fa servir el cotó i el lli, les quals no es poden aconseguir a Catalunya. Per tant, és una indústria que depèn de les importacions de les matèries. Això és important perquè aquesta indústria es desenvoluparà en relació al comerç exterior. Era necessari una xarxa d’intercanvis que proveïssin Catalunya. Aquesta xarxa comercial ja existia quan es van crear les fàbriques de indianes. Si existien era gràcies a les exportacions de vins i aiguardents. Quan es parla d’aquestes orígens de la indústria d’indianes cal recordar que els fabricants dedicats a aquesta producció, a diferència dels paraires, no van començar controlant tot el procés de producció. Quan es van establir les primers fàbriques, només es desenvolupaven determinades fases del procés de producció. Es va començar amb l’estampació de les teles. Es feien servir teles en cru, per ser estampades. Són teles que s’aconseguiran del comerç exterior: atlàntic, nord d’Europa i del Mediterrani. Després, al llarg del segle XVIII, s’aniran incorporant altres processos, com el tissatge, és a dir, el fil per teixir de cotó, el qual també procedeix de les importacions, de la Mediterrània Oriental. Per tant, quan es parla de les primers fàbriques en les primeres dècades de la producció d’indianes ha quedat exclòs aquella part del procés de producció que requeria més mà d’obra, com la filatura. Només a partir de la dècades de 1780 s’incorpora el procés de la filatura. Aquest procés, que comença a desenvolupar-se coincidirà amb els inicis de de la mecanització, de la modernització del tèxtil. Per tant, serà un procés lligat a la nova tecnologia, que estalvia treball i costos de producció. Hi ha una segona diferència amb la indústria de la llana: la localització. Estem parlant d’una manufactura urbana. És una indústria més específicament barcelonina. A més, hi ha un increment, de 1740 amb tres fàbriques i 300 obrers a 1797 amb 89 fàbriques i 6590 obrers. Cal dir que a finals del segle XVIII i ha una crisi i una davallada, relacionada amb el comerç colonial que afectarà a altres economies catalanes. El segle XVIII, una de cada sis o set persones que treballaven a Barcelona estava ocupada a les fàbriques de indianes. Altres zones importants, però menors, serà Mataró. No serà fins a finals del XVIII quan la manufactura de les indianes comenci a implantar-se fora de la ciutat de Barcelona. així, serà important tot aquest desenvolupament previ de la indústria de la llana, perquè, en definitiva, aquest pas de la llana al cotó es farà aprofitant el que eren totes aquelles xarxes de treball que s’havien desenvolupat per la indústria de la llana. És un desenvolupament que començarà cap a finals del segle XVIII. CATALUNYA EN L’ERA DELS BORBONS. TEMA 11 ● ● ● ● ● ● ● ● Catalunya i el “Reformisme borbònic”. Crítica d’un mite historiogràfic i alternatives d’anàlisi. Construccions estatals i desenvolupament econòmic. - L’estat preweberià borbònic. De la fiscalitat negociada a la fiscalitat imposada. El cadastre i els altres tributs. Els efectes de la militarització. Els efectes de la política exterior. Duanes, política aranzelària i mercat americà. Despotisme il·lustrat i Il·lustració. Antoni de Capmany (1742-1813). La Il·lustració industrial. Cap un estat liberal espanyol amb dues economies i societats diferenciades. Carlos Martínez Shaw i Marina Alfonso, Felipe V (2001): “El rey que abolió los fueros y el rey que propicio el despegue de los distintos estados aragoneses resulta ser la misma persona, del mismo modo que el fin de la autonomia política y el éxito econòmico, social y cultural resultan una misma e indissoluble realidad”. Josep Fontana, “En els inicis de la Catalunya contemporània...” (2002): “La hipòtesi que això impliqués la ruïna de la indústria tèxtil catalana i que per salvar-la es necessités de fer una política colbertista, com Martínez Shaw pensa que han fet els Borbons espanyols, no resisteix la comparació amb els efectes que ha tingut aquesta mena de política allà on realment s’ha aplicat, que és al Llenguadoc. Si primer ha semblat que el colbertisme aconseguia una certa recuperació de la indústria tèxtil llenguadociana, prou semblant a la de Catalunya, sabem que ha acabat portant-la a una expansió sense sortida, deslligada del mercat interior i orientada cap als ports de Llevant i cap a la demanda estatal, i que l’ha arruïnada a la fi, cosa que fa del Llenguadoc el primer exemple de desindustrialització europea. Potser el més beneficiós per a Catalunya ha estat justament el fet que els Bor-bons espanyols s’han preocupat molt poc del país i de la seva indústria”. FORMES DE ECONÒMIC INCIDÈNCIA DELS ESTATS EN EL DESENVOLUPAMENT ● Garantir els drets de propietat, els contractes comercials, les inversions de capital i altres ● formes de les relacions socials i econòmiques. ● Conformar i ampliar els mercats. ● Regular els mercats. ● Mobilització directa de capitals i inversions. SISTEMA FISCAL BORBÒNIC 1. Rendes de caràcter general abans percebudes per les institucions catalanes: dret de duanes, dret de portes de Barcelona, dret de bolla, etc. 2. Estancs o monopolis reials de tall castellà: sobre la sal, paper segellat, tabac, etc. 3. Cadastre. 4. Exaccions extraordinàries derivades dels allotjaments de les tropes, “donatius”, talla d’arbres, etc. INGRESSOS PREVISTOS PER LA HISENDA REIAL A CATALUNYA L’ANY 1730. Font: Antoni Muñoz i Josep Catà, Repressió borbònica... (2005). Conceptes rals de billó Cadastre 15.000.000 Allotjaments 2.240.630 Portes de Barcelona 1.857.857 Salines 1.745.671 Neu de Barcelona 1.473.964 Tabac 1.104.000 Bolla 768.285 Rendes Generals (altres) Paper segellat Reial Patrimoni Segell de l’Audiència Pólvora Taverna del vi Total 650.310 220.000 171.521 30.000 25.714 22.400 25.310.352 GUERRES HISPANO-BRITÀNIQUES Guerra de l’Orella de Jenkins Fase final de la Guerra del Set Anys Guerra de la independència dels Estats Units Malvines Nootka Aliança franco-espanyola Aliança franco-espanyola 1739-1748 1762-1763 1779-1783 1770-1771 1789-1790 1796-1802 1804-1807 EL PENSAMENT D’ANTONI DE CAPMANY SOBRE LA RELACIÓ ENTRE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC I CULTURA CIVÍCO-POLÍTICA. “Una ciudad como Barcelona, cuyo gobierno político desde mediados del siglo XIII fue dipositado en manos de una porción de ciudadanos patriotas, de comerciantes y artesanos,debió ser más zelosa y vigilante que otras para animar su trafico, así como más ilustrada para dirigirlo. El Gran Consejo Municipal, que constava a los principios de doscientosprohombres de todas las clases de la república, esto es, de todos aquellos hombres cuyo interés particular era inseparable del general, procurava por todos los medios imaginables promover los aumentos de la navegación y del comercio, fomentándolo con el auxilio de loables providencias que cimentaron la prosperidad común”. Antoni de Capmany, Memorias históricas..., tom I, part II, p 219. ESCOLARITZACIÓ DELS NUCLIS URBANS (SEGLE XVIII) Poblacions Poblacions amb + de 1.000h. Poblacions amb + de 2.000h. 164 61 Poblacions amb escola % 113 52 FONT: Javier BURGOS, “Alfabetización y escuela en Cataluña...” (1994) 69 85 POBLACIÓ ACTIVA DEDICADA AL SECTOR INDUSTRIAL A ESPANYA, 1797. Regió % FONT: Enrique Llopis, “Desaprovechó...” (1997) Catalunya 25’09 València 19’17 Castella la Nova 16’96 Castella la Vella 16’08 Navarra 15’81 Andalusia 15’68 Aragó 15’54 Murcia 15’44 Balears 14’51 País Basc 13’76 Lleó 10’75 Galícia 10’59 Extremadura 9’54 Astúries 7’25 Canàries 5’48 “El problema és que, en aquests moments, els diversos components de l’estat es trobaven en etapes d’evolució molt diferents i l’encaix de la societat catalana, que ja estava en un estadi prou avançat d’industrialització, en una estructura política dominada pels interessos d’una agricultura endarrerida va resultar prou difícil” “En aquestes condicions, l’estat liberal espanyol va ser incapaç de complir adequadament la complexa funció que els de Gran Bretanya, França o Prussia assumien en els respectius processos de modernització econòmica i nacionalització, harmonitzant els interessos dels propietaris agraris, dels empresaris de la nova economia industrial i dels negocis financers” Josep Fontana, “Les dificultats polítiques de la industrialització” (2007) i L’ofici de l’historiador... (2010) LA GUERRA DE SUCCESSIÓ. DELS ANTECEDENTS A LA REPRESSIÓ. UNA MIRADA SOCIAL I POLÍTICA. TEMA 10. Apunts internet: La Guerra de Successió. El camí cap al conflicte (1652-1705) Se surt del Tracta del Pirineus i queda una Catalunya afectada pel tema de les insaculacions. Carles II mor sense descendència, i s’ha de triar entre una banda borbònica, pel tracta del pirineus entre Lluís IV i la infanta, i Carles d’Àustria. La situació accepta a felip, però després diuen que no. Durant la segona meitat del segle XVII, es produeix la plaga de llagostes, catàstrofes, i es relliga amb qüestions de castic diví. Això es lliga amb una cosa que no s’atura: els allotjaments dels soldats, els francesos estan a la frontera i les tropes hispàniques persisteixen. Continuen en el terç nord de Catalunya, i es crea més conflictes amb la població. Per tant, tens problemes de collita i soldats a casa. Als anys 80 torna a haver-hi un conflicte: els Gorretes o Barretines. És un conflicte que comença en forma de revolta el 1687. És un conflicte contra els allotjaments, les collites i institucionals. Des del 1684 fins el 86 hi ha plagues de llagostes que es carreguen el camp. El 1687 hi ha un gran conflicte amb les institucions: pagesos que s’alcen contra la monarquia. Això, que podia ser un conflicte normal, s’allarga en el temps, els caps de la revolta aniran a buscar ajuts (els francesos, que són a Perpinyà). La revolta té lloc per aquella zona, a la Cerdanya. Per tant, les tropes espanyoles no tenen la força com les franceses. Els francesos no ajuden entrant amb les tropes, però sí econòmicament, amb menjar, etc. Per tant, la retòrica del 1640 reapareix als anys 80. És el moment previ a la guerra de successió. Comença el 1687 i s’acaba el 1689. Cert i no. És una revolta que no té fi. S’acaba el 1689 perquè és l’inici de la Guerra dels Nou anys. A Europa li diuen la guerra de la Lliga d’Aubsburg. És una aliança quees fa contra els Borbons, contra Lluís XIV, tothom l’odia. Aquesta guerra esclata aviat i dilueix la guerra de les barretines. Però no acaba, perquè segueixen anat a Perpinyà, etc. La guerra de la lliga d’Aubsburg, a escala europea, es coneixen com l’esclat de la fancofobia, contra Lluís XIV. Els revoltats de la guerra de barretines no eren partidari de França, però necessitaven la seva ajuda per fer front a la monarquia hispànica. el problema és que els catalansexiliats a Perpinyà donen foc perquè el conflicte vagi a més. El 1697 les tropes entren de nou a Barcelona. Abans, però, hi havia hagut un bombardeig francès a Barcelona. per tant, la mort de Carles II sense descendència coincideix amb un moment tens, amb un candidat Borbó que ningú vol, parent de Lluis XIV, i un altre candidat. A Anglaterra no li interessa que França i Espanya s’ajuntin, amb la monarquia d’un Borbó, perquè Anglaterra tenia intencions imperials. 1652 és la caiguda de Barcelona, les insaculacions. 1705 és el moment que Catalunya participa a favor de Carles i es mouen les tropes. És l’inici de Catalunya per a participar activament contra els Borbons. Fins aquell moment, Catalunya havia acceptat els Borbons, perquè els interessava, per anar en contra de la monarquia hispànica, pero hi ha un canvi de decisió. Es tracta d’un conflicte, la guerra de successió, perquè hi ha 1 250 000 de víctimes mortals. L’any 1710, moment d’auge abans de Carles el fessin emperador, hi ha un total de 1 300 000 soldats combatent a tota arreu. Entre el 1701 i el 1713 França mobilitza 900 000 persones, mai vist. És el primer combat a escala planetària, més enllà d’Europa: Amèrica, nord, central i sud, i Àsia. El principi hi ha el bàndol aliat i el bàndol borbònic. (QUINS: mirar). Hi ha altres que es queden neutres. Cal destacar la publicista de l’època, la propaganda, com les gacetes de campanya, per informar a la gent el que havia passat cada dia: la de Madrid, Barcelona, a França. Un exemple és la deplorable història dels catalans, el punt de vista anglès sobre el conflicte. L’important és l’ús de la propaganda explícita explicant el que passa cada dia per desanimar. És una guerra civil? És una guerra mundial, no és una guerra civil, perquè tothom té institucions pròpies. És una unió monàrquica, l’únic que uneix els territoris és el rei. cada territori manté les seves institucions, moneda, etc. és una guerra institucional, de dues visions de com ha de ser l’estat. Mai una guerra civil. Però sí que hi ha guerres civil dins Castella, per gent que no estava d’acord amb les institucions i el regne de Castella. Les causes internacionals de conflicte: • Expansionisme francès: • El botí que representa una M Hispànica sense descendència • Llita pel control del comerç • Fracàs de l’entesa entre les potències nord-atlàntiques i la França de lluís XIV • Resultat del testament de Carles II i acceptació per part del candidat francès, Felip d’Anjou. Prometre que no unirà mai les dues corones, però ningú no s’ho creu. Tractat de Rijswijk. Els francesos marxen de Barcelona al 1698. El testament de Carles II: S’entrega la corona felip LA GRAN ALIANÇA DE LA HAIA. Europa s’alça en contra d’això. Volien frenar a Lluis 14. Els interessos variaven en funció dels països. Declaren la gerra formalment el més de maig de 1702. En el moment en que esclata la guerra, els catalans estan accepta Felip V com a rei. Corts de 1701-1702. Demanen un port franc a Barcelona, sense impostos. La concessió d’enviar dos vaixells anual a Amèrica (els catalans no podien enviar vaixells a americà, perquè no eren de castellà). La formació d’una companyia mercantil la unificació de les declaracions fiscals dels vaixells que arribaven al Principat... que la generalitat recuperi la nova ampra, adoptar mesures de control de finances de la Diputació amb l’objectiu de controla la corrupció, i la creació del tribunal de contrafaccions. Felip V diu que sí, i els catalans l’accepten. Però per què els catalans es replantejant el que havien decidit dos anys abans. Té pes el que havia passat. Motius: la política pròpia de la monarquia: es prometre, però passa el temps i moltes de les coses aprovades no es posen en marxa. Hi ha un problema de identitats i contraidentitats, que ja venien d’abans. Hi ha un rebuig al francès i essencialment als Borbons. La figura de Jordi de Darmstadt, era el virrei, un personatge conegut pels catalans entre el 98 i 1701, entre el final de la guerra i l’arribada de Felip. Es va comportant molt bé amb els catalans i coneix les elits. Quan arriben els Borbons l’exilien i participa a la haia. Avisa als catalans que els Borbons no aniran bé i els ajuda dient que si ho volen, els ajudaran. Arriba el virrei Velasco, després de Darmstadt, deixat per Felip V. Era el contrari de Darmstadt, conflictiu, que mirava els interessos, repressiu, etc. crea malambiebt a Catalunya. Això, hi ha una revifalla de la voluntat d’autogovern, però en relació a les insaculacions: sobre els diners, institucions. Velasco no ho facilita, així que durant aquests anys de conflicte fan que girin els catalans de idea. La repressió de Velasco és vista en les memòries, com la de Francesc Gelat. Arriba a la gent el que fa Velasco. Les institucions catalanes abans de 1714. La diputació és aquella institució permanents que funciona entre convocatòria de corts. És el que s’entén per generalitat. Hi ha les corts, que legislen, però necessiten l’acord del rei, al qual controla. El rei controla amb el virrei i la reial audiència, justícia. En l’àmbit catalana i la generalitat, el consell de cent i el braç militar (els nobles). El consell de cent agafa una gran embranzida en la seva participació política i miliar. Es fa la conferencia dels tres comuns, entre generalitat, consell de cent i braç militar. Després hi ha la jurisdicció eclesiàstica. Sistema insaculatori català Resultat. La classe dirigent a partir del 1652 perd el control sobre les dues principals institucions de la terra: la diputació i el consell barceloní. El principal objectiu després de 1652 serà? Tot això apareix de nou en els dietaris, com el de Francisco de Castellví. 1705 es declara Carles III rei de la monarquia hispànica. Catalunya entra en guerra. Es fan noves corts i es demanen noves coses i les mateixes. El tribunal de contrafaccions sí que es posa en marxa. Continguts de classe 1. 2. 3. 4. 5. La qüestió successòria de la Monarquia Hispànica i la Catalunya de finals del segle XVII. Les raons de l’aposta austriacista catalana. Les diverses facetes històriques de la Guerra de Successió Espanyola. Una “guerra civil hispànica”. L’evolució militar i diplomàtica del conflicte. Àmbit peninsular i àmbit internacional. La fase final de conflicte i el “cas dels catalans”. El setge de Barcelona de 1713-14. 6. Repressió, pervivència. resistència i ELS TRACTATS DE PARTICIÓ Tractat de Grémonville de 1668. Actors: Àustria i França. Repartiment: 1) Emperador Leopold: Espanya, Índies, Milà, Sardenya, Canàries, Balears. 2) Lluís XIV: Països Baixos, Franccomtat, Filipines, Navarra, Roses, presidis de l’Àfrica, Nàpols, Sicília. Tractat de 1697. Actors: França i Anglaterra. Repartiment: 1) Josep Ferran de Baviera: Espanya, Índies, Països Baixos. 2) Arxiduc Carles: Milà. 3) Lluís (fill de Lluís XIV): Nàpols, Sicília, Guipúscoa, presidis de la Toscana, Finale. Tractat de març de 1700. Actors: França, Holanda, Anglaterra. Repartiment: 1) França: Nàpols, Sicília, Toscana, Finale, Guipúscoa, Lorena. 2) Arxiduc Carles: Espanya, Índies. 3) Duc de Lorena: Milà CARES O FACETES DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ ESPANYOLA 1. 2. 3. 4. Disputa dinàstica: Habsburg versus Borbó. Enfrontament militar i diplomàtic entre les grans potències europees. Conflictes subsumits de caràcter social o religiós. Guerra de propaganda i “conquesta” de l’opinió pública. 5. “Guerra civil” peninsular. ELS CONTENDENTS Bàndol aliat Anglaterra (1701) Holanda (1701) Emperador Leopold I(1701) Prussia (1702) Dinamarca (1702) Camisards (1702) Savoia (1703) Portugal (1703) Corona d’Aragó (1705) Bàndol borbònic Monarquia Francesa Monarquia Espanyola Elector de Baviera Elector de Colònia Francesc II Rakoczi CRONOLOGIA COMPARADA Península Europa 1700 novembre Mort de Carles II 1701 setembre G. Aliança de l’Haia (Anglaterra, Holanda, Imperi) 1701 octubre Inici de les Corts catalanes (Felip V) 1702 maig Declaració de guerra contra França (G.A. de l’Haia) 1703 setembre L’arxiduc Carles proclamat rei d’Espanya a Viena 1704 març Carles desembarca a Lisboa. 1704 maig L’armada aliada davant Barcelona 1704 agost Victoria aliada a Blenheim 1704 agost Conquesta aliada de Gibraltar 1705 juny Pacte de Gènova 1705 octubre Conquesta aliada de Barcelona 1705 desembre Conquesta aliada de València 1705 desembre Inici de les Corts catalanes (Carles III). 1706 abril/maig Fracassat setge borbònic de Barcelona 1706 maig Victoria aliada de Ramillies 1706 juny Primera entrada de Carles a Madrid 1706 setembre Conquesta aliada de Mallorca 1706 setembre Conquesta aliada de Milà 1707 abril Victòria borbònica d’Almansa 1707 juny Derogació dels furs d’Aragó i València. 1707 novembre Conquesta borbònica de Lleida 1708 juliol Conquesta borbònica de Tortosa 1708 juliol Triomf aliat de Oudernarde 1709 gener/març Grand hiver (gran fam a França) 1709 juny Batalla de Malplaquet 1710 juliol Batalla d’Almenar 1710 setembre Segona entrada de Carles a Madrid 1710 desembre Carles abandona Madrid poder 1710 desembre Triomf borbònics de Brihuega i Villaviciosa 1711 abril emperador 1713 abril/juliol d’Angla/Hol. i França) 1713 abril Conveni de l’Hospitalet 1713 juliol Les tropes imperials abandonen Catalunya 1713 juliol Inici del setge borbònic de Barcelona 1714 març Austria i França) 1714 setembre Caiguda de Barcelona a mans del borbònics 1714 setembre i l’emperador) 1715 juliol Mallorca i Eivissa borbòniques. 1725 abril Carles d’Àustria) El partit tory puja al Mort de Tractats Josep I. Carles d’Utrecht (Paus Tractats de Rastatt (paus e Tractat de Baden (paus França Tractat de Viena (paus Felip V i INSTRUCCIONS BORBÒNIQUES SOBRE LA FORMA DE FER LA GUERRA A CATALUNYA (1713-1714) Felip V al duc de Populi : “si algunos miqueletes u otra gente tubiere el bárbaro arrojo y osadía de querer defenderse [...] se les pasará todos a cuchillo, y se haga ahorcar a los que se defendieren, pues además de merecer este castigo como rebeldes obstinados y ladrones, convendrá se execute assí para escarmiento de otros” Duc de Populi al marquès de Lede: “encargo al marqués de Lede que haga ahorcar a todos los voluntarios y sus oficiales y que a los demás los eche a galeras”. Marques de Lede al duc de Populi: “ queda un número demasiado grande (de prisioneros) para ahorcarlos a todos, aun cuando lo merecen; como las galeras están aquí, si a V.E. Le pareciere bien, se podrían colocar en ellas un centenar de los más robustos”. Francesco Caltelmo (després de la batalla de Torredembarra, 26 de juliol de 1713): “se practicó el castigo de ahorcar al diezmo, y echar los demás a galeras”. BALANÇ DE BAIXES DEL SETGE DE BARCELONA DE 1714 Defensors 25 juliol-10 setembre (morts i ferits) Desertors 11 de Setembre (morts i ferits) 2.350 600 3.900 Borbònics Fins al 12 de juliol de 1714 13 juliol al 10 de setembre 11 de setembre Desertors 2.500 5.400 6.000 300 Font: Santiago Albertí: L’onze de Setembre...(1977). LA RESISTÈNCIA DE BARCELONA VISTA PER MILITARS BORBÒNICS Vicente Bacallar Sanna, marquès de San Felipe. “Todo elpueblo peleaba, todo se vencía a la fuerza de la sacrificada gente,que con el ardor de la pelea ya no daba cuartel, ni le pedían los catalanes, sufriendo intrépidamente la muerte [...] entonces empezaba la guerra, porqué habían hecho tantas retiradas los sitiados, que cada palmo de tierrra costava muchas vidas [...] manaron las calles sangre,determinaronmorir por la libertadde la patria”. Duc de Berwick: “Si els ministres i generals del rei d’Espanya haguessin emprat un llenguatge més moderat, tal com semblava que demanava la prudència, Barcelona hauria capitulat abans, després de la partida dels imperials; però com que Madrid i el duc de Populi públicament no parlaven d’altra cosa que de saqueig i d’execucions, el pobles van esdevenir furiosos i desesperats” General Quincy: “Pot dir-se de la gent de Barcelona que no hi ha exemple de defensa tan obstinada, que si l’haguessin fet tropes regulars, haurien conquerit gloria immortal” UNA REPRESSIÓ TOTAL 1. 2. Repressió sobre les persones: execucions, empresonaments, exilis. Estat d’excepció: control de residència i de moviments de les persones, control de correspondència, censura i destrucció de llibres, delators i espies. 3. Repressió sobre les institucions. L’abolició del règim constitucionalista català.De la “Junta Superior de Justicia y de Gobierno” al Decret de Nova Planta (1716) 4. La liquidació de les Universitats i l’erecció de la Universitat de Cervera (1717). 5. La repressió econòmica: allotjaments, “donatius” i impostos. 6. 7. La repressió cultural. Llengua, símbols i memòria històrica. Un balanç: una repressió sistemàtica i violenta destinada a anihilar una “nació”. DESPRES DE 1714 SEGONS ELS DIARIS I MEMÒRIES PERSONALS Francesc Gelat (pagès de Vallxirau) : “Los estragos de la provínsia los veitx tant considerables com mai. Las casas plenas de soldats. Lo rigor de las armes és tal, que lo primer oma que tròban ab una arma, luego ne fan justícia. En quant a las contribucions, són tants grans que nostra casa ab deu mesos avem pagat cent lliures. Ai à cases de pagès per ací que ab un ani an pagat més de tres-centes lliuras [...] En quant la fortalesa de Barselona, la van fabricant, que·n díhan la Ciutadella. Per fabricar-la, an espalllat una infinitat de casas de la ciutat que·s cosa llastimosa. Ademés de axò, en Sant Feliu fan un vaxell, que per dita causa no an dexat abras, los pagesos, en traginar dits abras, no té comparació”. Joan Fàbrega (pagès de Cererols): “En aver lo rey Felip rendit Barcelona junt ab tot Catalunya, a las hores comensaven los més grans treballs que may Catalunya agués pasats dels moros ansà [...] que la gent arribaren a menjar pinyols de les olives y glans de roura i fins grans de brisa, que era gran llàstima veure lo pa tant negra com un barret y la pobre gent no tenian un diné per causa dels pagaments del rei” 1. La ciutadella de Barcelona 2. La divisió territorial de la Nova Planta PERVIVÈNCIA Maximilien FOY, mariscal de França. Testimoniatge de la seva experiència a Catalunya durant la guerra napoleònica. “Catalunya és menys una província d’Espanya que un petit estat sotmès al ceptre dels monarques catòlics. Són uns altres costums, una altra llengua, una altra organització social que a Castella [...] Enlloc, dins la Península, no es té tanta set de llibertat i d’independència. Enlloc els pares no transmeten als fills més odi envers els francesos llurs veïns. Els fan retret d’haver-los abandonat després al ressentiment d’un amo ultratjat. No els perdonen d’haver-los imposat, al començament del segle divuitè, el rei que ha humiliat llur orgull i destruït llurs privilegis”.
