Nerea Sabaté Lafarga Història de la Música Contemporánea Universitat de Barcelona HISTÒRIA DE LA MÚSICA EN L’ÈPOCA CONTEMPORÀNEA Magda Polo Pujadas 6/02 Avaluació: 1r parcial 28 de març (20%): pregunta sobre el llibre Pensamiento y música a cuatro manos, i comentari d’una audició. 2n parcial (60%): comentari de dues audicions i una o dues preguntes de temari. Activitats fora de l’aula (20%): XII Cicle de dansa contemporània UB i Jornades docents ‘Música i perspectives de gènere’. Temari: Romanticisme: Característiques de la música del romanticisme: La música del romanticisme vol deixar tocat al públic. Importància de la naturalesa, abans del romanticisme s’entén des del punt de vista mecanicista, en el romanticisme es un gran organisme viu, això passa amb les obres que es conserven. Característiques del Romanticisme que ajuden a entendre la música del romanticisme: - La Revolució Francesa 1789: es dona molta importància al concepte de subjecte, derivarà en el romanticisme en subjectivitat. - Nova concepció del món: el món real és en el que vivim, i el món poètic és aquell on es crea tot el que no es possible en la realitat, a la manera de Plató seria el món ideal, on cada un dels subjectes es realitza. Aquest món li serveix al romàntic com una vàlvula d’escapament. - Inspiració en la naturalesa: canvi de l’art com a mimesi a l’art com a expressió. La naturalesa ara serà inspiració, Kant ja parla de la naturalesa que dona regles a l’art, però és el geni qui treu de la naturalesa aquestes regles que li poden servir. - Nova visió de l’home: nova visió del subjecte, aquest home es considera déu, diví, capaç de fer-ho tot. Es pot comparar amb Faust, capaç de vendre la seva ànima per aconseguir el que vol. L’artista li arribat el lloc a déu, al donar-li una nova visió a les coses, creen a exnovo (de nou), llavors son creadors, déu creador. Es professionalitza el músic, ja no està a les ordres d’un mecenes, crea al seu gust (subjectivitat romànica). El tema de la intimitat, despullar l’ànima, descobrir la pròpia intimitat al crear. Nerea Sabaté Lafarga Història de la Música Contemporánea Universitat de Barcelona El les pintures de Gaspar David Friedrich es veu aquest esperit romànic de l’home com a déu, arrogant davant de la naturalesa però també agraït per tot el que aquesta li dona. Altres referències pictòriques com Turner, la naturalesa també pot ser destructora, és el món poètic. El romanticisme també te influències de períodes anteriors, la Grècia de Pèricles del segle V aC, i el Gòtic. El gòtic com el període en que el cristianisme arriba a la llum, hi ha un sentiment molt net de que l’home arriba a déu, el romanticisme a través de la naturalesa retrobarà aquest vincle. Conceptes claus del romanticisme: - Revolució Industrial i reconstrucció del diàleg home – naturalesa - Il·lustració i idealisme: confiança en el progrés i en la raó, idealisme com la idea com a motor de tot. Els romàntics son els fills de la il·lustració, però veuen que hi ha esquerdes i no es pot confiar 100% en la raó, entra en joc l’irracionalisme. - Sehnsucht: nostàlgia i anhel, és un terme que implica endarrere i endavant, nostàlgia de Grècia i del gòtic. Anhel del mon poètic. - Sturm und Drang: moviment que neix a Gena (Alemanya) format per diferents intel·lectuals i artistes, pensen que l’època de la raó s’ha acabat i s’ha de començar a fer una nova manera. Moviment que potencia sobretot el sentiment i la imaginació. En un primer moment, el sentiment a d’aflorar ja que la raó s’ha acabat, en una segona fase creuen que la imaginació pot tenir molts mes recursos que no pas la raó, la fantasia com a estimuladora de la creativitat. - Geneizeit: idea del geni, de ser original. L’artista es el geni, qui expressa el seu propi mon, perquè només el seu propi món és original. - Amor (estimada): l’amor del romanticisme té a veure amb Plató, l’amor es un motor de propulsió cap a la creativitat. És un amor que no es pot consumar, sempre hi ha algun tipus d’impediment. La estimada es el motor per crear, normalment està a punt de morir, o està casada, o es tan idealitzada que directament no existeix. Molt a veure amb el mite d’Orfeu. La dona del romanticisme, la estimada, es amant de la naturalesa, i aficionada als infants, la seva innocència, per tant l’estimada és una dona dèbil que es pot desmaiar en qualsevol moment (pot desaparèixer del mon real). - Somni: és on realment es deixa anar l’inconscient, és el món poètic que permet descobrir coses que la realitat no. - Mort – vida: l’artista romàntic és molt conscient de que estant en vida podria estar morint, volen estar morts perquè estar mort significa no estar arrelat a la realitat. El mon poètic es pel romàntic la vida, però es la vida després de la mort. Per tant, el suïcidi no es una resposta de temor a la vida, sinó la única manera d’accedir al mon poètic renunciant al jo, amb voluntat de fondre’s amb la naturalesa i sentir-se agust. És una acció valenta. Nerea Sabaté Lafarga Història de la Música Contemporánea Universitat de Barcelona - Vida – formació: l’artista romàntic te molt clar que ala vida s’hi ve a aprendre, qualsevol experiència viscuda es una experiència que ha de ser explorada en l’àmbit de la creativitat. Qualsevol experiència pot ser plasmada en un llenç o escrita en una partitura, idea de formarse. D’aquí que en aquesta època neixi el gènere de la novel·la de formació (Bildungsroman). - Noves categories estètiques: hi ha una sèrie de canvis en tant que a art, personatges com Baumgarten o Kant fan deixar enrere la categoria de bellesa, que és molt limitada i s’incorporen categories com el sublim. 7/02 2. Del classicisme al romanticisme El romanticisme és com una continuïtat del classicisme, no es pot fer un tall exacte, però aproximadament a finals del segle XVIII es comencen a fer composicions romàntiques. S’estén durant tot el segle XIX fins al final, tot i que al XX hi ha artistes que continuen fent música romàntica. Característiques del romanticisme musical: 1. Gust pel virtuosisme i les exhibicions tècniques: vol demostrar la seva excel·lència en la tècnica amb els instruments. 2. Melodies belles i apassionades. De vegades adquireixen un sabor novedós a causa de la incorporació de girs melòdics copiats de la música tradicional o popular. Les melodies del romanticisme son belles (com les del classicisme) però també apassionades. 3. Utilització molt flexible del moviment i la pulsació: el moviment es modifica al llarg de la peça amb petits accelerandi i ritardandi, que provoquen una sensació de vaivé. Rubato. Les diferents parts que conformen les obres son moviments, aquests en el classicisme eren molt regulars, ara ja no, el que provoquen és que el públic estigui molt atent. 4. Gran riquesa d’efectes dinàmics. Ús constant de crescendi i diminuendi, al costat d’espectaculars contrastos entre fortissimo i pianissimo. Flexibilitat en el moviment i la riquesa dinàmica són les característiques més perceptibles de la música romàntica. 5. Les harmonies s’enriqueixen amb canvis constants de tonalitat. 6. Augmenten les possibilitats tímbriques. Es multiplica l’orquestra, i adquireixen rellevància els instruments de vent-metall. Es produeix un gran auge de la música per a piano. La majoria de compositors del romanticisme, componen pel piano, gran domini. 7. Les formes musicals (gèneres musicals) arriben a tenir una gran durada i s’apliquen de manera més lliure. Simultàniament, sorgeixen petites formes que permeten una major fantasia i espontaneïtat. L’artista romàntic considera que la seva obra ha de ser tan important, que no pot ser curta. Curiosament, el gènere creix, però hi apareixen unes simfonies menors com els balsos, dicotomia. Això és dona perquè per a formes tan grans es Nerea Sabaté Lafarga Història de la Música Contemporánea Universitat de Barcelona necessiten llocs molt grans per interpretar-les, i les formes petites es poden tocar en un espai domèstic. Les dones comencen a estudiar música de manera generalitzada en el romanticisme, estudiar, no compondre. Perquè comencen a aparèixer els pianos de paret, sense cua, tocaven peces curtes a casa per al seus convidats. 8. És una música de gran potència expressiva i de caràcter molt marcat; tremenda i brillant de vegades, recollida i lírica d’altres, la música romàntica posseeix una gran capacitat d’evocació. 9. Durant el romanticisme, l’orquestra gairebé dobla el nombre d’instruments respecte al període anterior. L’Orquestra de Manheim amb Johan Stamitz com a director, se n’adona que com més gran sigui l’orquestra més gran serà la música, per tant fa càstigs als millors instrumentistes de tot el món, i amplia l’orquestra en volum i amb virtuositat, vol als millors virtuosos per la seva orquestra. Tothom volia aquesta orquestra. 10. Les grans formes instrumentals (sonata, simfonia i concert). Es continuen utilitzant, però els seus límits s’eixamplen fins arribar gairebé a la ruptura: la imaginació romàntica cada cop menys, de manera que sorgeixen formes noves per la orquestra, mes lliures i obertes, que permeten deixar volar la fantasia dels compositors. 11. Neixen formes musicals menors, de petit format: música de cambra, fantasies, nocturns balades, valsos... 12. Allunyament dels músics per part del mecenatge impositiu. Professional lliure. 13. Creació dels Conservatoris i proliferació de l’educació musical en les famílies burgeses. A les dones no les deixen entrat als conservatoris fins a finals del XIX, l’educació e les dones queda per l’àmbit domèstic amb un professor particular. 14. Naixement dels Concerts. Divulgació de la música a un públic més ampli, es crea l’hàbit d’anar a concerts. 15. Fabricació de pianos de paret. La dona toca el piano... Segle d’or del piano. 16. Aparicio d’editorials de música (edició de partitures) i revistes musicals (crítica musical). Derivat de la proliferació de l’educació musical. Nerea Sabaté Lafarga Història de la Música Contemporánea Universitat de Barcelona GRANS APORTACIONS MUSICALS DEL ROMANTICISME: Nou llenguatge expressiu per la seva riquesa emotiva Simfonisme: permet anar als límits del llenguatge musical Piano: instrument adaptat a l’expressivitat i demostració del control tècnic Lied: recuperació de la cançó popular elevada a la categoria de música culta Formes menors en l’àmbit de la música instrumental Audicions: Revolucionari de Chopin: s’anomena així perquè quan l’exercit rus va envair Polònia va haver de fugir, es sentia malament per no poder combatre, manifesta la seva ràbia amb aquesta peca: Exhibició de la tècnica des del principi, aquesta peça toca totes les tecles del piano. Canvi de dinàmica de mes fortissimo a mes pianissimo, i a l’inrevés, contrastos amb els quals extreu la seva ràbia. Descens del cromatisme: element utilitzat en el romanticisme eleva la complexitat. Queda clar l’ímpetu del romanticisme. Cophin es molt complex de tocar. Impromptu opus 90 de Schubert: només començar ritme regular en la mà esquerra, i descens per la mà dreta ritme melòdic. Tema A de control tècnic, i tema B de deixar anar els sentiments. Peca de tres parts, la primera (tema A) que es reempren a la tercera, s’inicia i s’acaba d’una manera molt semblant. Amb la segona part (tema B) al mig, amb contrastos de fortissimo i pianissimo. La forma sonata: esquema que per una banda te una part que és diu exposició, una altra que es diu desenvolupament i una altra que es diu recapitulació. L’exposició comença amb un tema A, fins que arriba al tema B, després hi ha una coda, és a dir un final, i es torna al principi, es fa dues vegades. Quan es fa dues vegades es passa al desenvolupament, on el tema A i el tema B van jugant. Quan s’arriba a la recapitulació, es retorna al tema A seguit del B i una coda, que es repeteix des del principi de la part del desenvolupament, fins al final de la part de recapitulació. Davall de cada tema hi ha un número romà que ens indica amb quina nota es farà aquell tema. Do (I), Re (II), Mi (III), Fa (IV), Sol (V), La (VI), Si (VII). La forma sonata es una cosa i la sonata una altra. La sonata clàssica, forma que canvien els romàntics: Sonata en do major n16 de Mozzart: es veu l’esquema de la forma sonata. ELS INSTRUMENTS DEL ROMANTICISME: El piano: deriva del clavicèmbal, és l’instrument per excel·lència del romanticisme ja que s’adapta a les característiques de l’expressió. Capacitat per a la realització de matisos sonors dinàmics. Neix a principis del segle XVIII. A partir del treball de Bartolomeo Cristofori diferents constructors aporten millores. L’orquestra: és molt gran amb una disposició molt particular. El director al centre, de l’esquerra cap a la dreta anem de més agut a més greu amb els instruments de corda, primer violins i acaba amb violoncels. Al darrera instruments de vent, primer les flautes i acaba amb les trompes, i darrera de tot la percussió. Com augmenta el volum de l’orquestra és que apareixen nous instruments. Nerea Sabaté Lafarga Història de la Música Contemporánea Universitat de Barcelona En la secció de metalls s’incorpora la tuba, fa que la flexibilitat augmenti. La secció de metalls serà composada per 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons i 1 tuba. 13/02 Secció de fusta: s’afegeix el picolo, el corn anglès, el clarinet baix i el contrafagot. Això comporta una extensió de l’altura i el timbre d’aquesta secció. Per tant la secció de fusta esta conformada per: 1 flautí, 2 flautes, 2 oboès, 2 fagots, 2 clarinets, 1 contrafagot, 1 cort anglès i 1 clarinet baix. Secció de corda: en el romanticisme es recupera un instrument que s’utilitzava en l’àmbit profà en l’Edat Mitja: l’arpa. La secció de corda la conformen: 16 primers violins, 14 segons violins, 12 violes, 10 violoncels, 8 contrabaixos i 1 arpa. LUDWIG VAN BEETHOVEN (1770-1827): ¿CLÀSSIC I ROMÀNTIC? No s’entén la seva música si no entenem la seva vida. Va escriure moltes cartes, relació epistolar entre els romàntics, on explica els seus estats d’ànim i el perquè de les coses que fa. Hi ha dues causes fonamentals que perfilen el seu caràcter: no es sentia identificat en la època que va néixer, es va avançar molt en el temps amb el seu sentit de la música. La seva malaltia també li va marcar molt, sordesa, malaltia terrible per un músic. Com més sord es tronava, més romàntic es tornava, i més s’aïllava de la societat. El va portar a explorar més el seu interior, producció musical molt rica. Ell tenia clar que tot el que feia era per la humanitat, per als altres. Estava totalment immers en la cultura del seu moment tot i no sentir-se còmode en la seva societat. Era molt culte. En les seves composicions es nota que ha reflexionat, no solament com a músic, sinó com a persona culta. Va passar molts anys s Viena, ja que era la cuna de la música del romanticisme. Segueix la línia del geni, era director, compositor, intèrpret... El gran pare del romanticisme. Va publicar 138 obres al llarg de la seva vida, es sent un professional de la musica, compon quan s’inspira, no quina el mecenes ho diu, per això no te un gran volum d’obres. 9 simfonies, 35 sonates per a piano, 16 quartets de corda, 7 trios, 10 sonates per violi i piano, 5 concerts per a piano i orquestra, 1 concert per a violí i orquestra i una òpera (Fidelio), i una gran quantitat de cançons que no han tingut fortuna en la història. Dedicat a la música orquestral. Després de la seva mort es van trobar algunes obres que podrien ser d’ell. LA IMPORTÀNCIA DE BEETHOVEN EN LA MÚSICA CLÀSSICA: - La seva musica cobreix tota la gama de les emocions humanes Gran control sobre els elements basics de la música Posseeix una noblesa que eleva l’esperit humà Molt meticulós, repassava molt les veses partitures (característica molt romàntica) Influència inqüestionable sobre els seus successors, fa uns canvis molt considerables LA PERSONALITAT DE BEETHOVEN VISTA A TRAVÉS DE LES SEVES CARTES: Molta importància de les seves cartes. Hi ha una carta en concret a l’estimada immortal: esperit totalment romàntic, s’hi reflexa el paper de la naturalesa, l’amor tràgic romàntic... Reflecteix la personalitat del romàntic, la lluita, la reflexió, la insatisfacció... Nerea Sabaté Lafarga Història de la Música Contemporánea Universitat de Barcelona BIOGRAFIA I OBRA: Des de molt petit es va interessar per la música i el seu pare li va ensenyar. Als set anys ja va fer la seva primera audició. Als 12 anys va fer la seva primera variació d’una sonata, recurs que requereix molta tècnica musical. El seu primer mestre Gottolb Neefe ja va predir que seria el segon Mozzart, i el recomana com a músic per la Cort amb el príncep Maximilian Franz, qui veu el seu talent i l’envia a Viena a estudiar. Agafa molts fama i també fa classes a l’aristocràcia. Al 1801, es comença a preocupar per la sordesa. Al 1802 es torna molt introspectiu i escriu el seu testament davant la injustícia de la seva vida, ser músic i ser sord. Hi ha obres que mostren aquesta tempesta ràbia impotència enfront la seva malaltia. També reflexa la seva voluntat de fer feliç a la humanitat amb la seva música. En tant que a la segona etapa: s’enamora però no arriba a consumar aquest amor. Comença a compondre la seva òpera que primerament va anomenar Eleonora, es va frustrar molt perquè Mozzart havia fet unes operes excel·lents. Torna a centrar-se amb les seves simfonies. Aqui es quan escriu la carta a l’estimada immortal. En tant que la tercera etapa: La seva obra es distribueix amb tres etapes: - 1a etapa (1770-1802): Etapa del classicisme. Assimila el que li ensenyen els seus mestres a partir d’esquemes, que poc a poc se l’hi aniran quedant petits i innovarà. Des del govern interessava la música de Beethoven per la seva expressivitat, no en trobaven cap d’igual, volien identificar-la amb la personalitat alemanya. En aquesta primera etapa segueix l’esquema de la forma sonata encara adherit al classicisme. Sonata patètica o Sonata No 8 en do menor: pathos, passió... Ens ho demostrarà amb grans contrastos melòdics, de temps lents i ràpids, amb fortissimos i pianissimos... No és habitual que una sonata comenci amb menor, això es dona perquè esta molt influenciat pel corrent del Sturm und Drang. Que comenci de manera temperada i calmada tampoc és comú. Comença amb clama, acords que volen el seu temps. Utilitza el recurs de pregunta (mà dreta) i resposta (mà esquerra), recurs del classicisme del qual després se’n desfarà. Després de l’escala per les tecles del piano més agudes, acaba amb la passió i força de les més greus. El segon tema, també és pregunta i resposta. Segueix l’esquema de la forma sonata. Gran extensió des de les tecles més agudes a les més greus. Clar de lluna o Sonata No 14 en do sostingut menor: importància de la nit pel romàntic, per això neixen els nocturns, la nit equival a allò irracional. La lluna plena reflecteix aquella mica d’irracionalitat que pot haver en allò irracional. Tornem a tenir una tonalitat menor al començament, calma, tot i que segueix adherit al classicisme ja canvia l’ordre de les coses. En el primer tema melodia amb sintonia de la contemplació de la nit. Música molt introspectiva. Nerea Sabaté Lafarga Història de la Música Contemporánea Universitat de Barcelona - 2a etapa (1803-1812): Tercera Simfonia, Cinquena Simfonia i Sisena Simfonia Comença a trencar l’esquema clàssic. Tercera Simfonia: la dedica a Napoleó, però quan aquest s’autocorona taxa la dedicació ja que ell defensava la llibertat. Sonata apassionata: tema molt especial, serà el germen del que després desenvoluparà. En el tema B hi ha un contrast interessant, no sempre ha de ser un tema fort i un tema dèbil, ja canvia les regles del joc. Després torna al tema B amb variacions, juga amb les escales. Tema molt fort i apassionat, diferent del classicisme. - 3a etapa (1813-1827): La seva sordesa està molt avançada, arriba un moment que ja no sent pràcticament res, però és quan compon la simfonia més complexa que s’ha fet en tota la història de la música, introduint la veu humana, cosa que mai s’havia fet, agafa l’Oda a l’Alegria de Schiller per la lletra. Ell creu que en aquesta etapa ha de fer les obres que deixin més petjada. Novena Simfonia: afegeix 4 veus solistes (soprano, contralt, tenor i baix) i un cor, cosa que li dona molta força, propòsit principal del romanticisme, primera vegada que se l’hi posa veu en una simfonia. Lletra de l’Oda a la Alegria de Schiller. Final apoteòsic. Pelis: copying Beethoven i Amada immortal 3. La polèmica entre la música pura i la música programàtica Debat que s’ha donat al llarg de la història de la música. Cal que la música mantingui la seva puresa i no es relacioni amb altres manifestacions artístiques? La musica programàtica defensa la relació, i la pura no. La música programàtica farà que en els concerts es fa el programa com a orientació per al públic. El programa no és nomes aquest paper, és tot allò que condicionarà la peça. Recorreran a elements externs de la música, per exemple una novel·la o una escultura. Aquests dos tipus de música tenen uns filòsofs que els acompanyen. Els filòsofs de l’idealisme alemany defensen la música pura, aquella que només és instrumental. Mentre que els filòsofs materialistes defensen la música programàtica. Per tant les bases estètiques ja son diferents, també ho seran les aspiracions. La música pura vol un públic molt elitista, mentre que la programàtica vol arribar al màxim numero de gent possible. Aquesta musica programàtica neix en una Europa cansada de l’absolutisme amb les grans revolucions, cap al 1848. Com una música més democràtica i pública. Antecedents de la polèmica del s XVIII: - La crítica de la capacitat de jutjar de Immanuel Kant (proposa una música formal, pura, el formalisme musical). Nerea Sabaté Lafarga Història de la Música Contemporánea Universitat de Barcelona - Querelle des bouffons (1752): xoc entre la música francesa (+ racional) i italiana (+ oberta) 14/02 Característiques comparatives de la música pura i la música programàtica: Música Pura Música Programàtica (exclusivament) Instrumental Instrumental An sich (beu d’ella mateixa) Altres arts donen les regles Es basa en la forma, en allò més formal El contingut qui dona la forma (argument) Elit Democratització de l’art Simfonia (forma per excel·lència) *Poema simfònic (forma idònia) Werk (s’entén com una obra compacta) Wirkung (objectiu: que la música condueixi a l’acció, sumar-se a la revolució) Art per l’art *Gesamtkusntwerk (obra d’art total) Indeterminació Determinació Infinit Finit Sense finalitat Amb finalitat (Gebrauchsmusik = música utilitària) Expressió Imitació d’allò que la inspira (Nachahmunsprinzip) Asemanticitat Semanticitat *Característiques dels poemes simfònics: Son més curts que les simfonies per a que el públic doni més atenció Forma idònia de vincle entre la literatura i la música Intenten recuperar temes mitològics i històrics, creuen que amb la mitologia poden embadalir a les persones, i els temes històrics perquè son coses properes al públic (revolucions). La poesia és l’eina més utilitzada pels músics, era una manera de dir les coses indirectament. *És la fusió de les arts. Terme important en el romanticisme, es crearà la nova forma del drama musical, en el qual totes les manifestacions artístiques tindran el mateix pes, la poesia, la dansa, la música.... Beethoven: L’inspirador de la música pura i música programàtica Malgrat la terminologia, no s’utilitzava en l’època de Beethoven. La designació ‘música programàtica’ neix a voltants de 1848, juntament amb la Revolució de la Primavera de les Nacions, l’anarquia, el liberalisme... Neixen sales de concert per aquest tipus de música més accessible. Beethoven és l’iniciador, sense ell saber-ho, de que una sèrie de músics siguin purs, i d’altres que siguin programàtics, ja que te obres dels dos tipus. Nerea Sabaté Lafarga Història de la Música Contemporánea Universitat de Barcelona Audicions de les grans obres de Beethoven que inicien aquest doble camí: Cinquena simfonia en do menor o Del Destí Op 67, 1804-1808: música pura. Obra purament romàntica de la segona fase, ja començava a ser sord. Es va estrenar després de la Sisena simfonia, en el teatre de Viena, el mateix dia. Es va estrenar primer la Sisena perquè responia més al que estava acostumat a escolar el públic, la Cinquena és més trencadora. Característiques: compàs de dos per quatre, melodia molt coneguda i especial, especial perquè si ho escoltes no saps si està en do menor, ja que només están alterats el mi el si i el la en bemoll. Hi ha ambigüitat en la tonalitat al principi de la simonia, llavors la gent que n’entén es planteja quatre possibilitats, era voluntat de Beethoven confondre. El fet de que vagi jugant ambla descomposició de les frases amb una forma molt petita, amb molt de ritme, una melodia petita que es va repetint al llarg de la simfonia, negra, corxera i blanca. Després d’aquesta melodia petita més forta i expressiva ve el tema B, més ‘cantabile’, el tema A sempre hi estarà present, i se’n retornarà, provoca angoixa. Quan a l’Edat Mitjana es feia una crida per anar a la batalla, feien una melodia semblant amb la corneta que en lloc d’acabar greu com en la cinquena simfonia, acabava agut. En canvia la forma d’aquesta melodia que provocava angoixa ja que era símbol de batalla. El solo del boa fa que entris en un moment més tranquil i pausat enmig de la ‘batalla’. Mostra la gran quantitat de recursos que tenia com a compositor ja que a partir d’una melodia molt petita construeix una simfonia tan complexa. Sisena simfonia en fa major o Pastoral Op 68, 1808: música programàtica. Característiques: te 5 moviments, perquè Beethoven necessita explicar la naturalesa d’una manera més ampla, voluntat de descriure la naturalesa amb música. Neix a partir de la seva experiència individual amb la naturalesa. Cada un d’aquest moviments està encapçalat per una frase, hi ha descripcions d’aquesta simfonia, aquestes descripcions seran molt importants pels músics programàtics. Una altra característica és que es poden escoltar a moixonets piulant, referent directe a la realitat. A l’inici de la partitura escriu: més expressió dels sentiments que en pintura. Audició del segon moviment/part: les diferents famílies orquestrals les distribueix de manera que facin el que millor saben fer per representar els sons de la naturalesa, alguns violins faran de moixonets... Comença en un temps lent, música que ens fa estar en clama. Es veu el recurs clàssic de la pregunta – resposta, no es tan rupturista com amb la cinquena simfonia. D’una manera molt subtil va fent destacar alguns instruments en concret, ex: el clavicèmbal fa de moixonet. Nerea Sabaté Lafarga Història de la Música Contemporánea Universitat de Barcelona FRANZ SCHUBERT (1797-1828): Provenia d’una família culta, cosa que li fa ser molt culte, interessat per la literatura i per la música. Al 1823 comença a compondre La Bella Molinera i al 27 el cicle de cançons El Viatge d’Hivern, dos moments d’acceptació crucials de la seva obra. Gran sensibilitat envers la poesia, i gran amant del piano, és el romàntic més clàssic. L’aspecte pedagògic era molt important per ell, es dedicava també a la docència ja que pensava que qui ensenyava bé propiciarà un nou bon músic. Els temes principals de les seves obres: naturalesa, amor i la mort. S’imagina contes quan fa la Bella Molinera a partir de les lletres de poemes, la ficció i la imaginació son importants, però també el moment de reflexió, son cançons que fan que et centris en tu mateix. Formes molt regulars i acurades. Fonts: poetes coetanis, Goethe, Heine, Schiller, Petrarca, Shakespeare... Tindrà dues formes de compondre cançons, una mimetitzant el que diu el poema i l’altra creant un espai més imaginari a partir del poema. Tipus de Lied1: 1) Lied estròfic: la melodia i acompanyament son el mateix (cada estrofa té la mateixa música). 2) Lied estròfic variat: la melodia i l’acompanyament es modifiquen 3) Lied de composició desenvolupada: la melodia I l’acompanyament son sempre nous I per tant a cada estrofa canvien: 3.1) Lied Psicològic: s’estructura entorn d’un moment culminant 3.2) Lied Evolutiu: segueix l’argument Ens fa entendre que la música pot ser tan expressiva que podem entendre els Lied sense saber alemany. 4. El Lied i la música instrumental en els principals compositors i compositores romàntics 6. El poema simfònic 7. L’òpera romàntica 8. Els drames musicals Post romanticisme i primera meitat segle XX: Lied: cançó lírica breu, la lletra és un poema al que se l’hi ha posat música, per a veu solista i generalment acompanyada de piano. 1 Nerea Sabaté Lafarga Història de la Música Contemporánea Universitat de Barcelona 9. Els postromanticismes musicals 10. El nacionalismes musicals 11. Característiques de la música del segle XX 12. L’expressionisme musical i l’atonalisme 13. La Segona Escola de Viena i el dodecafonisme 14. El neoclassicisme musical Segona meitat segle XX: 15. La música concreta 16. La música electrònica 17. La música aleatòria 18. La música minimalista 19. El jazz com a reinvenció constant 20. La música popular o música pop, rock