Conseils aux voyageurs catalans en Espagne : un guide humoristique

PRESENTACIÓ
Hola! Em dic Lipponen, Tove Lipponen. Sóc finlandesa. Com va això? Segur que la
vostra primera pregunta és: Tove, com és que parles i fins i tot escrius el català?
Pesadets! En el meu cas, es tracta d'una història ben senzilla: tot va començar quan
vaig llegir La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó en finlandès i em va esbalair (sí,
esbalair) l'alt nivell de qualitat d‟aquesta novel·la; de tan irònica i absolutament
moderna que era, em semblava impossible que l'hagués escrit un espanyol. (Enteneume: en aquella època -com gairebé tots els finlandesos- pensava que els espanyols
eren uns primitius obsedits pel foc i la sang i l'assassinat en públic d'unes pobres
bèsties indefenses i res més!) I vet aquí que al cap de poc, em vaig assabentar que
l'autor era d'una nacionalitat de què no n'havia sentit ni parlar! Que era català, vaja.
Així va començar la meva fascinació pels catalans i la seva cultura. Poc després, em
vaig posar a estudiar el català a la Universitat de Vaasa. Les classes, les impartia un
lector becat per la Generalitat de qui ho confesso!- em vaig enamorat (bojament) al
cap d‟unes quantes classes particulars que vam fer per tal que m'aclarís els pronoms
febles. Vaig aprovar amb un excel·lent i, modestament, crec que el meu català
continua essent força correcte. Un cop acabat el curs, ens vam traslladar tots dos a
casa seva, a la Bisbal d'Empordà. Hi visc des de fa set anys (tot i que la relació amb el
meu ex-professor no va durar més de dos) i he fet amistat amb un bon grapat de
catalans i algun estranger simpàtic, com ara l‟Andrew, pobre, que ha fet l‟altra meitat
del llibre.
Quin rotllo de preàmbul, oi, lectors? Ara aniré al gra, de debò. Fa sis mesos, alguns
d‟aquests amics -incloent-hi l‟Andrew, pobre- van decidir fer un viatge per Espanya i
em van dir d'acompanyar-los. Sense pensar-m'ho dues vegades els vaig dir que no,
per la raó senzilla que em feia una mandra... l‟Andrew, que coneix Espanya força bé i
n'és tot un fan, em va renyar i tot. Però escolta, vaig dir, hi ha molts països al món que
vull visitar abans que Espanya, països que em semblen més exòtics, o interessants o
com se'n vulgui dir. San Marino, per exemple (és tan petit). O Nova Zelanda. Per quins
set sous havia de conèixer forçosament Espanya? Alguns em van dir que trobaven la
meva actitud provinciana i tancada i que havia de ser més oberta i internacional. En
va, provava d‟explicar-los que jo, una ciutadana quadrilingüe nascuda a Hèlsinki, mai
no m'havia considerat tancada ni res, i que no veia, en tot cas, que un viatge per
Espanya m'internacionalitzés així com així. Però ells vinga repetir els seus arguments,
fins que l'Andrew (s‟ha de dir que no volia que jo els acompanyés per raons purament
didàctiques, no sé si m'explico) en va esgrimir un que era d‟una lògica irrefutable: per
tenir unes opinions creïbles sobre Espanya, era imprescindible, com a mínim,
conèixer-la una mica. D'acord, vaig dir, amb un sospir, anem-hi, nois.
Vam travessar la frontera catalanoespanyola a principis de juny i vam voltar per les
terres monolingües del centre i del sud durant dos mesos i mig. Al començament, jo
em trobava súper incòmoda, perquè provava de fer-me entendre a Toledo, posem per
cas, o bé a Medina del Campo, en la llengua de Monzó. Un desastre! Aviat, però, vaig
aprendre a fer servir l‟anglès, perquè així, em vaig adonar, se solia establir una mena
de complicitat entre els espanyols i jo fins al punt que aquests sovint acabaven rient
amb mi o fins i tot servint-me alguna copa de franc. Quina afabilitat! Vaig començar a
passar-m'ho francament bé. No es podia pas dir el mateix dels meus companys, però,
als quals dedico els consells que segueixen. Tot i que ells, al contrari de jo, sempre
feien servir l'espanyol per parlar amb els nadius, aquests no els tractaven amb la
mateixa cordialitat que a mi, ni molt menys. De vegades, només en sentir-los entrar (a
l'estació, al bar, al restaurant) els miraven malament; sovint, a més, els tractaven amb
brusquedat o bé trigaven força temps a atendre'ls (fins i tot en locals on érem gairebé
els únics clients); o bé no els servien el que havien demanat 0 alguna vegada, mal
m'està de dir-ho, van arribar a portar-los beuratges i/o menges que havien rebut
alguna mena de complement preparat a base dels fluids corporals del personal de
establiment en qüestió (que fort, oi?). Ara bé, no va ser fins al cap d‟unes setmanes
que em vaig adonar de la connexió que hi havia entre el tractament que els meus
amics rebien i la seva condició de catalans.
]a sé que molts pensareu que exagero però us juro que tot això que acabo d‟explicar
va passar als meus amics catalans en algun moment o altre del viatge. Són unes
anècdotes absolutament verídiques. Ells mateixos se‟n feien creus: em deien que això,
a Espanya, normalment no els passava mai, que devia ser un viatge malastruc, i mil
coses més. (I‟Andrew mateix semblava força decebut.) I crec que, realment, van tenir
molt mala sort. Pobrets, em feien pena, la veritat.
Em vaig adonar que no era només el seu idioma que els delatava la catalanitat, com
seria lògic pensar. Per començar, un d‟ells era castellanoparlant de naixement i uns
quants del grup li parlaven en el seu idioma matern, però això no l‟eximia pas de la
censura habitual que els rebia onsevulla que anessin (com si diguéssim). En una
ocasió, prop de Badajoz, el gerent del bar on ens havíem aixoplugat -a fora plovia a
bots i barrals- ens va dir, en poques paraules, que si no paràvem de parlar en català
hauríem d‟aixecar el vol com més aviat millor; tot seguit, el nostre amic li va recordar
que, efectivament, alguns del grup sí que empraven la llengua de Cervantes; el bon
home li va fer una rèplica per a mi astoradora, assegurant que això li era igual perquè
tots plegats érem, segons ell, naturals de Polònia. Quines coses! Encara quedo
esfereïda quan hi penso.
En fi, em va saber molt de greu veure com els meus amics -pel sol fet de ser
recognoscibles com a catalans- eren esquivats, passats per alt, bescantats o bé
insultats directament (una nit a Madrid, un grup de joves ens va explicar l'acudit
següent, força comú, segons ens van informar, per aquells verals: «P: Quina és la
diferència entre un català i un bol ple de merda? R: El bol.»). Vaig arribar a la
conclusió que, per primera vegada d„ençà de la meva arribada a Catalunya, podria fer
quelcom per ajudar el país que havia acollit tan bé, durant tants anys.
D'aquí aquest manual intitulat Consells per no semblar gaire català. Conté una
cinquantena de consells perquè els catalans -«quan us toqui viatjar per Espanya no
hàgiu de patir tant (en el cas que tingueu tan mala sort) com els meus desafortunats
amics. Molts d„aquests consells són adreçats a la població en general, però cal dir que,
en el meu afany d‟abastar la gran heterogeneïtat que caracteritza la societat civil del
Principat (uf, que seriós!), he inclòs alguns advertiments dirigits específicament a
certes categories de català. Aquí els teniu!
Sapigueu que he escrit aquest llibre de bona fe: tant de bo que els catalans pugueu
treure profit dels meus consells, tant de bo que així us desempallegueu de les
molèsties ocasionals que pugueu patir lluny de casa vostra, perduts entre les estepes
polsoses d‟una terra que mai no serà ben bé la vostra (dic jo!). Tant de bo, de fet, que
el meu modest treball serveixi per ajudar-vos a trobar un encaix més còmode en el
mosaic supercomplicat que és l‟Estat espanyol. justament per això, no arribo a
entendre per què el Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya
s‟ha entestat a negar-me el petit ajut econòmic que li he demanat, fa temps, per
elaborar aquest treball.
Garrepes!
50 Consells per no semblar gaire català
1.
No feu un cert gest que és súper difícil de descriure però molt i molt català, que us ho
dic jo, que de vegades us observo com si fóssiu peixos en un aquari! Consisteix a
arronsar les espatlles alhora que fas una ganyota amb les comissures dels llavis
apuntades cap avall, i significa una cosa com ara «vés a saber!» O bé «Com vols que
ho sàpiga?» o bé «A qui collons importa?», Sembla mentida, però ho feu sovint, ela?
jo en dic «la boca catalana».
Ja se sap que un dels grans tòpics sobre els catalans és que sou avars. És fals, tots
ho sabem, però el que importa és que els espanyols creuen que sou avars. Per tant; oi
que heu de fer tot el possible per evitar semblar-ho? Aquí teniu uns quants consells
ben senzillet:
2.
Quan et trobes en un bar amb uns amics, mai no provis de pagar la teva pròpia
consumició (i res més). Ofereix-te, a crits, a pagar tota la tanda, cosa que també faran
tots els altres. És possible que durant força temps aquests acabaran pagant, però
sàpigues que tard o d„hora et tocarà a tu pagar, efectivament, tota la tanda. En aquest
moment, somriu al màxim.
3.
Si, de cop, sents com unes monedes cauen a terra, no furguis automàticament les
butxaques alhora que mires al voltant. Encara que les monedes siguin teves.
4.
Si reps gent a casa, ofereix-li tot el que tinguis (menys la ratafia), des d‟una tassa de
cafè fins a un tequila fresc, passant per un plat de polvorons. Si accepten, serveix-los a
corre-cuita i no paris de demanar-los si en volen més fins que marxin.
5.
Explica acudits sobre la gasiveria dels catalans (com que gairebé tots us els heu
inventat vosaltres!). Per exemple, aquell del català que camina pel camp amb el fill i
veuen uns avions per llogar i el fill que li diu: «Pare, vull anar amb avió», i el pare que li
diu: «No, segur que és massa car», i efectivament, val deu mil pessetes, i el pare hi
insisteix, que no, i el fill que li diu sense parar «Pare, vull pujar en un avió!». Fins que
el pilot, que és castellà, pensa «Ja fotré aquest català de merda», i li diu «Fem una
cosa, si puges a l'avió i no fas cap soroll, ni un crit ni un gemec ni res, no hauràs de
pagar res». Doncs tots tres hi pugen, el pilot, el català i el fill, i el pilot fa tot el que pot
per espantar el català: vola a prop de terra, vola a frec dels edificis, brmmmmm!, i ni
una paraula, cap crit, cap gemec, res de res. «Què cony passa amb aquest català de
merda?», pensa, i fa coses encara més atrevides, vola cap per avall una vegada rere
l'altra, però no hi ha manera, el català no fa ni piu, fins que el pilot es dóna per vençut i
aterra. Es gira al català i li diu: «Molt bé, has guanyat, no hauràs de pagar res. Però
digue‟m una cosa: vols dir que no hi havia cap moment en què volies cridar o gemegar
com a mínim? Ni un moment?». I el català que li diu: «home, quan el meu fill ha caigut
de l‟avió. ..».
6.
Canviem de tema: Per difícil que sigui, no et posis en evidència cada vegada que et
ponen pa sense tomàquet. Saps perfectament que a qualsevol restaurant o bar
espanyol (ni que sigui a quatre quilòmetres de la frontera catalanoespanyola), si
insisteixes a demanar pa amb tomàquet et portaran rodanxes de tomàquet o bé puré
de tomàquet o bé sopa de tomàquet, qualsevol cosa menys pa amb tomàquet (que
estrany, oi?). Si no pots aguantar sense, abans de sortir de casa o de l'hotel fica‟t un
tomàquet sencer a la butxaca i, un cop al restaurant o al bar, treu-lo d‟amagat; sota la
taula, talla'l per la meitat i unta el pa, vigilant sempre que ningú et miri. Si et pregunten
que fas amb les mans sota la taula durant tant de temps, cal inventar una excusa
socialment acceptable. És més difícil si ets una tia, però si ets un home sempre te'n
pots sortir dient que et piquen els pebrots.
7.
Els catalans, quan parleu català, normalment parleu baix (potser per ser ben educats,
oí?). El problema és que fins i tot quan estigueu parlant altres idiomes, si no els parleu
prou fort els altres sospitaran que esteu parlant en català de totes maneres. Per evitar
tota confusió, crideu com uns bojos, aneu on aneu. Quan entreu en una botiga, per
exemple, brameu «BUENOS DÍASI» a tothom, o al cinema, comenteu l'argument de la
pel·lícula com si estiguéssiu barallant-vos amb el veí sobre el tema, fins i tot quan us
trobeu sols. Els altres us prendran per moltes coses; però per catalans, mai. Segur!
8.
Si teniu nens, vigileu que no cridin, davant d'un pessebre espanyol, «on és el
caganers». Inevitablement, acabareu explicant la tradició escatològica catalana (el
caganer, el caga tió, la pasta de figa, bé, ja sabeu); als no-catalans, els fa una mica de
fàstic, tot això.
9.
Per molts esforços que hagis fet per amagar-ho, és possible que els teus amics
espanyols, un cop que et comencin a conèixer una mica bé, puguin arribar a sospitar
que ets català. hi ha un petit truc que eliminarà qualsevol dubte que els quedi: com qui
tes, enmig d'una conversa, comença a parlar d'un amic català imaginari, un tal Joan,
posem per cas. Explica el que et sembli bé sobre aquest personatge i afegeix al final:
-Es muy simpático, para ser catalán.
Mai més no sospitaran de tu! La llengua és un tema cabdal, a Catalunya sempre
acaba sortint; és pitjor que el Barça, tu! I no només parleu del vostre propi idioma sinó
també del francès al Quebec, o bé del flamenc a Bèlgica, O bé de l‟occità a França, i jo
que sé!. Però pel que he vist a Espanya les coses són molt més senzilles perquè allà
les paraules 'idioma' i espanyol' són sinònims. Per tant la llengua no pot ser un tema
de conversa.
10.
Compte! Fora de Catalunya es caga en la llet, no pas en l'ou i molt menys en déna.
11.
Sàpigues que la doble ela en català s'ha de pronunciar sempre com si fos una ela
sola. Per exemple:
Sabadel
I així amb tot:
Luís:
Marichel,
El Vendrel,
etcètera. Bé, no amb tot, precisament: vigila de pronunciar bé la doble ela sempre que
toqui dir-la en espanyol si vols evitar malentesos, p.e.:
Lámeme cuando puedas.
12.
De la mateixa manera cura‟t en salut a l‟hora de dir els noms dels teus companys
catalans: castellanitza‟ls tots, si us plau! Només n'hi ha un que no es pot canviar però
s‟ha de pronunciar, això sí, de la manera següent:
Chordi
Dit així, fins i tot els fa una certa gràcia, als espanyols.
13.
A l'hora de parlar castellà, evita les frases següents, que són superdelatores:
Si no os hace nada
tanto de bueno
a la cabeza y a la fin
i, sobretot:
Dios da de esta
N'hi ha més, però aquest recull no pretén ser exhaustiu (val?).
14.
Ara me n‟he recordat d'uns quants més!
Qué haremos allí
Hablemos de ella.
Tengo faena
A poco a poco se llena el lavabo
15.
Ai, í els noms dels llocs, gairebé me n'havia oblidat.
Has de pronunciant-los així:
Siches
Vilanueva y la Heltrú
Monserrá
Etcètera, etcètera!
16.
És clar que, malgrat totes les teves precaucions, sempre et pots trobar amb algun
col·lega catalanoparlant que t‟aigualirà la festa tot acostant-se‟t i adreçant-se‟t en
català corn si fos la cosa més normal del món. Primer, fes veure que no el coneixes. Si
insisteix, fes el senyal de boig als teus companys espanyols, i afegeix «pero, qué dice
este tipo?». I si tot això no funciona, explica que es tracta d‟un amic teu francès i
digues-li de seguida «mais comment ça va, ]ean-Pierre!?».
17.
De tant en tant, si et trobes a Espanya, sentiràs alguna frase que et semblarà
superprovocadora, però tranquil, que no ho és pas: és senzillament una mostra
fidedigne del que realment pensen, de manera que hauries de resistir la temptació de
corregir-los. Aquí en teniu algunes mostres!
En España se hablan muchos idiomas: el valenciano, el mallorquín, el ibicenco...
El catalán fue un dialecto medieval muy bonito...
Los catalanes tienen que vigilar no hacer como Franco pero al revés...
Por mucho doblaje que hagan, que sepan los catalanes que es mejor ver el último
Almodóvar en versión original...
Etcètera, etcètera!
18.
Si per alguna raó has de parlar dels catalans i no vols que els altres sospitin que ho
ets, hi ha unes quantes frases que es poden dir sense aixecar sospites, a saber:
Son muy suyos.
Es un pueblo muy trabajador
Son muy cerrados pero si tienes un amigo catalan, es un amigo para siempre.
Admiro mucho su sení.
Tal cómo decía su poeta Verdaguer...
La política, la cultura i l’esport són temes superdelicats: tant; que sovint es confonen
entre ells! Aquí hi ha uns quants consells per evitar que fiquis la pota.
19.
L‟expressió «Estat espanyol» s'hauria d‟eliminar totalment del teu vocabulari. Amb
això, però, no n'hi ha prou: cal inserir la frase «aquí a Espanya» tan sovint com puguis
en el curs de qualsevol conversa. Però, què dic?, ximple de mi!, si els catalans ja ho
feu, això.
20.
De la mateixa manera, evita tant com puguis explicacions del tipus: «De fet,
d`Espanya, abans en deien les Espanyes, és una barreja de quatre o cinc nacions...»,
Ai de tu!
21.
Treu tots els adhesius que tens enganxats al cotxe del tipus «CAT» (sigui amb o sense
les quatre barres, o bé amb les estrelles de la Unió Europea), «Països Catalans»,
«Sóc català», «Som i serem», «Visca el Barça», etcètera. Si no els treus, te'ls trauran
o com a mínim te'ls desfiguraran tan bon punt entris a Espanya. Ara bé, sempre pots
portar un adhesiu amb la «E» d'Espanya, amb una P i una T dibuixada a cada costat.
A Espanya, ningú entendrà que significa. Quina gràcia, oi?
22.
En general, evita parlar dels països petits -sobretot els relativament recents- com si
t‟importessin. Frases del tipus “Jo també sóc txetxè” o bé «A Kosovo no haurien
d‟haver matat tanta gent» faran que comencin a mirar-te amb desconfiança.
23.
Un cop a Espanya, no facis imitacions de l‟afònic d‟en Vidal-Quadras, pobre! No faràs
cap gràcia a ningú perquè no saben qui és.
24.
Quan la gent et parli de figures espanyoles capdavanteres en el món de la cultura,
com ara Marta Sánchez, José María Carrascal o Laura Dibildos, fes veure que
t'interesses per ells; si no n'ets capaç, que deixis entreveure, com a mínim, que saps
qui són, eh?
25.
Havent dit això, també pots parlat bé de figures capdavanteres com ara l‟Arantxa
Sanchez Vicario o la Montserrat Caballé tantes vegades com vulguis sense que ningú
sospiti que ho fas perquè són catalanes. Ni elles no ho sospitarien.
26.
Per la mateixa regla de tres (com m'agrada aquesta expressió!) quan et refereixis als
catalans que són famosos perquè han estat dolentots, és absolutament obligatori
indicar-ne el lloc d‟origen. Ja se sap: Javier de la Rosa, el empresario catalán.
27.
I seguim amb el tema (paciència!). Quan es parla d‟escriptors catalans, per exemple,
no passa res de res si esmentes els següents:
Eduardo Mendoza
Juan Marsé
Rosa Regàs
Terenci Moix.
Tots els altres no compten.
Ep! Això no és del tot veritat, ara que hi penso!
N'hi ha uns quants que, per bé que siguin (o fossin) molt catalans, es poden mencionar
sense problemes. Són:
Eugenio d'Ors
]osé Pla
Alberto Boadella.
28.
Recorda-te'n, per si de cas et trobes enmig d'una conversa sobre el tema: els cims de
l‟arquitectura europea de tots els temps són, en aquest ordre:
a) La catedral de Burgos.
b) La plaça de Salamanca.
c) El Escorial.
e) El Parque de Doñana (que ni tan sols és un edifici!).
29.
No cal que siguis del Real Madrid per guanyar la confiança dels espanyols. Pots ser
perfectament de l‟Atlético de Madrid o del Rayo Vallecano. O del València.
30.
Si ets en un bar i llegeixes al diari o bé sents a la ràdio que el Real Madrid ha tornat a
perdre per cinc a zero o que els seus deutes han augmentat encara més o que els
directius estan involucrats per enèsima vegada en un escàndol de malversació de
fons, no convidis tothom a una copa cridant «esto se tiene que celebrar!». Quedaràs
malament.
31.
Cal referir-se sempre a Àlex Crivillé com a «campeón español». Passi el que passi, no
se t'acudeixi parlar del «noi de Seva», per favor!
No cal dir que el sexe és un altre tema superdelicat, però per raons ben diferents. El
fet és que quan ens despullem davant d'una altra persona, no ho fem només
físicament (tot i que els nois normalment us concentreu exclusivament en aquest
aspecte, oi, marrans!?), sinó que ens hi exposem psicològicament, també Sí, senyor.
De manera que és molt fácil per a l’altra persona endevinar si ets català o no. (Surto
amb un xicot català i sé de què parlo!) Per tant, alerta:
32.
A l‟hora de fer l'amor (potser per falta de confiança en el propi idioma?) els catalans
soleu fer petits sorolls excitants en comptes de dir paraules. A la resta del planeta,
però, és habitual parlar a l'hora de fer l'amor (o bé callar com un mussol, com els
mateixos finlandesos, però això és una altra història). Si ets català i no vols semblar-
ho, cal que parlis, doncs (a l‟hora de copular, vull dir!). Però millor que ho facis en un
idioma estranger, perquè si ho fas en espanyol és possible que en els moments de
màxima intensitat no et recordis de suprimir el teu accent català.
33.
A l'hora de provar de lligar un/a estranger/a no intentis, sota cap concepte, explicar-li
que ets català. El que s'ha de fer és fingir un gran interès en els temes següents:
La sang
El foc
La mort
Les corrides (de toros, de toros!).
Això és el que la persona estrangera esperarà de tu: no la defraudis!
34.
No comencis a lligar una persona estrangera —sobretot si és espanyola— en català.
Però què dic (ostres, és la segona vegada que bado), si no us adreceu mai als
estrangers en català!
35.
A l'hora de lligar (o havent lligat, que en sou capaços!) no parlis de cap dels temes
prohibits ja esmentats (els països petits, els idiomes, el Barca, Aleix Vidal-Quadras,
etcètera). Fora de Catalunya, aquests temes no excitaran ningú (de debò!).
36.
Catalunya tradicionalment ha estat un país liberal pel que fa als costums sexuals (i el
País Valencià, més!). L'homosexualitat, per exemple, sol ser més acceptada aquí que
no a Espanya, a grans trets i generalitzant molt. Per tant, vigila a l‟hora d'explicar —
posem per cas, i és que hi ha gustos per tot— que no et fa res que et donin pel cul de
seguida la gent et prendrà per català!
37.
Si ets un noi, no et preocupis per si dones plaer o no a la noia que acabes d'endur-te
al llit (els machos ibéricos no ho fan gaire, això!). Si vols donar-li plaer, justificat primer,
tot dient «es que soy extranjero».
38.
Si ets una noia, no treguis el biquini en determinades platges espanyoles (sí, sí,
encara en queden, d'aquestes!): pot ser que les dones del poble intentin apedregar-te.
No per catalana sinó per marrana,és clar!
Ara voldria donar quatre consells a certs tipus de catalans, perquè no tots sou
iguals, al contrari, si hi ha de tot, mare meva! Però he pogut identificar —o a mi m’ho
sembla— unes quantes categories de català, per als quals aquests consells podrien
resultar ben útils.
39.
Per al català que s‟estimaria més no ser-ho: per molt que estiguis acostumat a repetir
molt sovint (un pèl massa sovint, sí hem de ser superhonestos, eh?) que ets un
ciutadà del món i no pas un provincià tancat de mires que vol posar més barreres en
un món on les barreres van desapareixent (etcètera, etcètera!), no cal que ho diguis
gaire sovint fora de Catalunya. A Espanya, no valoren la condició de ser ciutadà del
món tal com ho feu els catalans que us estimeu més no ser-ho. Donen més
importància al fet de ser espanyols. Cosa que vosaltres deveu entendre sense
problemes, oi?
40.
Per al català independentista- Si no vols que et prenguin per català, pren tres vàliums
grocs (els més forts) per cada dia que passes a Espanya. Així passaràs desapercebut
en les moltes situacions d'infart en les quals et puguis trobar: passant per l'Arxiu
Nacional de Salamanca, posem per cas; o contemplant els cartells pro-YnestrilIas que
decoren les parets de Madrid; o bé intentant demanar una mitjana en un bar de
Logronyo. Si no pots aconseguir cap vàlium, emblanquina la cara amb una mica de
maquillatge per evitar que et vegin la intensa vermellor de la cara causada pels atacs
d‟apoplexia diaris.
41.
Per al català castellanoparlant (vull dir de família castellanoparlant, no de família
catalanoparlant de classe alta): segurament, el teu accent ja delata la teva catalanitat,
de manera que hauries d'espanyolitzar-lo al màxim. Però, a més, vigila amb les
paraules següents, que, per estrany que sembli, no són ben bé espanyoles:
barrechar
rachola
no cal
a más y más
me hace vergüenza.
Etcètera, etcètera!
42.
Per al català burgès. Se suposa que vostè (ha vist que el tracto de vostè?, quin detall!)
ja té les seves targetes comercials fetes en castellà (i el nom del seu negoci també,
oi?). Cap perill per aquí, doncs. Ara bé, no vagi explicant a tothom que encara recorda
com si fos ahir el temps que van obligar-lo a parlar cristiano. Perquè ningú no entendrà
per què li deu doldre això, si es té en compte que, avui en dia, vostè sempre el fa
servir, el cristiano, fins i tot quan parla als fills!
43.
Per al català escriptor. Amb això vull dir un escriptor català que escriu en català, eh?
(Hi ha tanta confusió sobre aquest tema!) Si ets escriptor, per definició deus ser una
persona tímida que s'estima més que els altres et deixin en pau, de manera que els
puguis observar al teu aire (oi que això és el que més us agrada, als escriptors?).
Doncs a Espanya, els escriptors en català ho teniu especialment fàcil! Només cal que
expliquis en quin idioma escrius i ja veuràs com tothom et deixa en pau com més aviat
millor.
44.
Per a l'escriptor català que escriu en espanyol: no provis d'amagar la teva catalanitat!
En el teu cas —i és un cas únic— és un avantatge ser català a Espanya: estaran tan
contents de tenir entre mans un escriptor català que ha canviat d'idioma, que et
tractaran com un rei (per cert, si ets un actor superimporrant, tres quarts del mateix,
eh?). Quina sort!
45.
Per al català culé. És absolutament impossible que amaguis la teva condició de català
o, com a mínim, de simpatitzant català. Ho sento, però això et deixarà exposat a un
tracte poc seriós, a Espanya, fins i tot a possibles discriminacions o a una eventual
aixecada de camisa en algun moment. Però si ets culé, hi deus estar ben acostumat, a
tot això!
46.
Per al català de poble. Poca cosa a fer, la veritat, perquè si parles en espanyol el teu
accent et delatarà de seguida, i si parles en català, no només els espanyols sinó fins i
tot els catalans de ciutat et diran que no t'entenen. Si et serveix de consol, pensa que
—a l'hora de tenir tractes amb la gent del camp— els habitants de Madrid es
comporten d'una manera tan condescendent com els de Can Fanga. I com els de
Hèlsinki» no fotem!
47.
Per al valencià. Ja sé que no ets català, tot i que parles català, que crec que tu tens el
costum d'anomenar valencià. Ara bé, alguns dels teus compatriotes diuen que no es
tracta del català en absolut sinó d'un altre idioma —tinc entès que supersemblant al
català, oi?— que es parlava al teu país abans que vinguessin els catalans, tot i que la
gent que creu en aquesta teoria la solen explicar en espanyol perquè diuen que el
valencià i el català són mútuament incomprensibles. I s'ho creuen tant que s'enfaden
molt parlant del tema i llavors de cop es posen a parlar en valencià i llavors els
catalans sí que els entenen... Ostres! Amb tant d'embolic m'he oblidat del consell que
et volia donar!
48.
Per al mallorquí. Tot i que tampoc no ets català, sí que podries tenir algun problema a
Espanya, pel sol fet que els teus polítics, al contrari dels del País Valencià, no només
saben parlar català sinó que el fan servir en els seus discursos al parlament autònom,
fins i tot quan hi ha càmeres de la televisió espanyola gravant (malament!). És a dir,
corres el risc de ser identificat com una mena de català. Hauries de seguir tots els
consells anteriors, doncs, per sí de cas. A més, estaria bé que no caiguessis en la
temptació de regalar sobrassada als teus amics espanyols cada vegada que els
visitis, tot explicant-los com és de casolà i de genuí. Endevinaran d'on ets!
49.
Per al català que és soci del Foro Babel, em té molt confosa, això del Foro Babel, però
si us ho he entès bé, crec que el millor per a vosaltres seria no anar mai a Espanya,
on tot està fet i pastat (i vosaltres sempre busqueu brega, oi?). Caldria que anéssiu al
País Valencià, per exemple, on tot és molt complicat i superembolicat però, com a
mínim, allà el govern voldria que el català estigués en vies de desaparició, i això és el
que compta, no?
50.
Per al català de la tercera edat. Molts de vostès (els tracto de vostè, tal com he fet amb
els catalans burgesos, però per raons ben diferents, eh?) parlen el castellà malament, i
m'han assegurat que hi ha casos de gent gran que no el parlen, a seques. Això és
realment un obstacle si voleu anar a Espanya sense semblar català. El millor seria fer
veure que sou sordmuts, i per tant haurien d'aprendre el llenguatge dels sordmuts, o
portar algun jove que us pogués fer d'intèrpret.
Bon viatge!
CONSELLS PER NO SEMBLAR ESPANYOL
Andrew J. Parsons
PRESENTACIÓ
Em dic Andrew J, Parsons i sóc de Winnipeg, Manitoba (Canadà). El 1986, per raons
professionals, vaig anar a parar a Madrid i ara, i des del 1997, resideixo a Barcelona.
Això m'ha permès de constatar algunes coses: la primera i principal és que per a
qualsevol canadenc la mentalitat espanyola resulta culturalment xocant. Si a això hi
sumem l'enorme quantitat de tòpics que hem sentit a dir sobre els espanyols (molts
dels quals, falsos), podeu imaginar-vos que em va costar una mica adaptar-me a
Madrid. Tanmateix, ho vaig fer amb plaer, i aviat hi vaig fer molts amics; a més, vaig
intentar aprendre la seva llengua en un període de temps raonablement curt. La
segona i, per a mi, desconcertant, és l'enorme diferència que he trobat entre la manera
de ser dels espanyols i la dels catalans. Per a un canadenc —i, sospito, per a una
majoria d'estrangers— Catalunya no és més que una regió d'Espanya. Comprovar que
la realitat és molt diferent, ha estat engrescador i crec que profitós. Aquí a Barcelona
també he fet molts amics i també he intentat aprendre tan bé com he pogut la llengua
catalana.
Per a mi aquest contrast amb el meu país, en primer lloc, i la diferència entre
catalans i espanyols, ha estat tot un experiment sociològic, fins a l'extrem que no he
parat de barrinar-hi. Sé que en més d'una ocasió he estat pesat amb els meus
compatriotes, quan he intentat explicar-los una realitat que pràcticament mai apareix
als manuals escolars o a les enciclopèdies, i molt menys a les guies de viatge. Tan
emocionat estava amb les meves descobertes que havia pensat escriure un llibre
sobre la complexitat de l'Estat espanyol, vist per un estranger, adreçat als meus
compatriotes.
Però en l'endemig es va produir una coincidència. Vaig conèixer, a Barcelona
mateix, una noia finlandesa que ha vingut també per un període indeterminat de
temps. Es diu Tove Lipponen, té vint-i-nou anys i és preciosa. Hi vaig coincidir a la
Rambla, davant una parada de periquitos; ella anava amb una amiga i totes dues
parlaven en anglès. N'he trobat moltes d'altres, de persones que enraonen en anglès
per Barcelona, però mai no he fet cap gest per acostar-m'hi. I és que cap d'aquestes
persones tenia les cames de la Tove, La cosa és que vam xerrar i vaig comprovar que,
a més de bonica, la Tove és una dona intel·ligent i, per si això fos poc, dotada d'un fi
sentit de l‟humor. La suma d'aquests tres factors a mi em sembla una de les
casualitats més agradables que et pot proporcionar la vida. Ens hem fet amics, i,
naturalment, hem compartit les nostres impressions sobre el poble espanyol i el poble
català. Hi coincidim gairebé en tot!
Una de les coincidències més notòries, perquè es tracta d'una interpretació dels
fets i no és gens fàcil que dues persones coincideixin sobre realitats complexes, és
haver-nos adonat que aquests dos pobles admirables, l'espanyol i el català, pateixen
d'un injustificat complex d'inferioritat. Esmenten tan sovint Europa! Miren de ser com
més rossos millor i ara els ha agafat una dèria per viatjar que ha fet felices les
agències de viatge. Tot i que els costa, s'entesten a parlar anglès, perquè volen ser
internacionals, volen obrir-se al món del seu voltant, cosa que, per causes polítiques
prou conegudes, no han pogut fer amb naturalitat abans.
La Tove i jo hem sentit, en boca dels nostres amics espanyols —de vegades
directament, de vegades només insinuant-ho—, que no els agrada gens ser identificats
com a espanyols quan viatgen. Ells ja saben que criden massa, que solen anar massa
mudats i que gesticulen amb excés- i et confessen que els agradaria semblar més
europeus. I, per tant, semblar menys espanyols.
No els ho discutiré pas, perquè no sóc ningú per fer-ho. Però m'ha semblat
interessant posar per escrit la visió d'un estranger, que actuï així amb la crueltat d'un
mirall, sobre el comportament dels espanyols quan viatgen, I atenent als seus precs,
he mirat de donar uns amistosos consells que revelin perquè són tan fàcilment
detectables quan són en altres països. Va ser la Tove qui em va presentar l'editor i ella
mateixa qui li va exposar la idea que teníem. De fet, la Tove coneix molt malament el
poble espanyol i jo amb prou feines començo a entendre el poble català. Per tant, vam
pensar que ella s'ocuparia de donar consells als catalans que no vulguin semblar-ho i
jo als espanyols amb el mateix problema. Podeu pensar que som uns impertinents, i
tindreu raó. També podeu pensar que qualsevol pot fer el mateix amb els anglesos, els
alemanys, els canadencs o els finlandesos, sí s'ho proposa; declaro que hi estic
completament d'acord. Aquesta impertinència, però, ens l'hauríeu de disculpar, perquè
està feta des de l'afecte. Ens agraden tant aquests pobles que els volem retre un
humil, insignificant servei. No us penséssiu pas que hem intentat ridiculitzar-vos; tot el
contrari. Pel que fa a nosaltres, i si de nosaltres depengués, no voldríem gens ni mica
que canviéssiu els vostres hàbits. Però ens ho heu demanat tantes vegades!
Us puc assegurar que no cal ser una persona massa observadora per detectar un
espanyol de viatge: es veu d'una hora lluny. I si això li resulta inconvenient a algú, per
què no escoltar el punt de vista d‟un estranger tafaner que us estima?
Durant la redacció d'aquest llibre, però, es va donar la infortunada avinentesa que la
Tove va començar a sortir amb un xicot català i a mi em va reservar l'honorífic però
poc estimulant paper d'amic. Aquest xicot català que, mal que em pesi, és una
excel·lent persona, va estar entusiasmat amb el nostre projecte i hi ha participat, com
a oient, amb grans riallades- Simultàniament, una amiga meva de Madrid, que es diu
Eva i és filla de Múrcia, ha vingut a Barcelona a fer un màster i també s'ha mostrat
enormement divertida amb les coses que li hem llegit.
Tot plegat ens ha animat molt a tirar-ho endavant. Volem que us divertiu i que
apliqueu el vostre tradicional sentit de l'humor a una obreta que no té cap afany de
mortificar-vos sinó de fer broma tots plegats.
Ens deprimiria molt, a la Tove i a mi, que us enfadéssiu, i estem disposats a
escoltar tots els consells que vulgueu sobre el comportament dels nostres respectius
països, perquè tots els comportaments són curiosos si els mires des de fora, i sobretot
volem que sapigueu que ens encanta el vostre país i que hi vivim ja no per obligació
sinó per afició. I que preferim que no canvieu. Ni quan sou a casa ni quan viatgeu.
Però sí sou vosaltres mateixos els que voleu canviar, per què no fer-ho? La nostra
espècie va vèncer totes les altres, algunes molt més poderoses, per la seva capacitat
d'adaptació. Això és precisament la intel·ligència: capacitat d'adaptar-se. I si la vostra
nova vida, democràtica i implicada en tots els afers d'Europa, us desperta el desig de
canviar, per què no escoltar dos estrangers impertinents que us miren amb tanta
simpatia?
50 consells per no semblar espanyol
1.
No et sentis sempre amb l'obligació d‟explicar acudits. No tothom els aprecia ni tothom
té gràcia per contar-los. Si algú, però, t‟explica un acudit a tu, no és imprescindible que
diguis de bon començament: «Ja el sé, aquest!».
2.
Quan viatgis, no busquis desesperadament restaurants espanyols. Assaborir i apreciar
la cuina dels altres països és una de les gràcies del viatge, I anar divulgant que la dieta
mediterrània és la millor del món és una grolleria. A més de ser una bestiesa.
3.
La teva llengua NO és més important que les altres. Dir que algú no parla «en cristià»
perquè ignora completament l'espanyol és una bestiesa, I una inexactitud històrica:
l‟única llengua de debò cristiana és l'arameu, la llengua que parlava Crist.
4.
No cridis en els restaurants. Els teus companys de taula no són sords i el teu xivarri
molesta els comensals de les altres taules. Altrament, si hi ets amb la teva parella,
caure en interminables silencis és considerat universalment una manca de cortesia.
5.
No comptis ostensiblement el canvi en les botigues, ni t'agenollis afanyosament si et
cauen monedes a terra. Val més perdre vint duros (o un euro) que fer el ridícul.
6.
Si ets home i trobes accidentalment una noia bonica, no és obligatori que li diguis
amoretes ni que la repassis amb la vista. La teva virilitat no es demostra amb paraules
sinó amb fets.
7.
Si un estranger, amb dificultats per entendre la teva llengua, et demana una adreça,
parla-hi pausadament, pronuncia amb claredat i fes servir les paraules imprescindibles.
No li ho diguis a crits —a menys que l'adreça que et demani sigui la d'una botiga de
Sonotone— ni gesticulis com un possés.
8.
Recorda que els horaris dels àpats són peculiars a Espanya. Peculiars. Queixar-se
amargament dels horaris altres que els teus quan estàs en un altre país és demostrar
manca d'adaptació. I recorda que la facilitat d'adaptació és la que ha fet sobreviure la
nostra espècie.
9.
És probable que t'estimis el teu poble, perquè aquest és un fet bastant freqüent. Si vas
per la vida assegurant que al teu poble hi ha una església, una font o un camí
excepcionals, per sobre de totes les meravelles del món, no aconseguiràs altra cosa
que despertar la incredulitat i l'escepticisme del teu interlocutor.
10.
No cal que esmentis la paraula «democràcia» cada cinc minuts, especialment si ets a
Europa. La majoria de països hi estan acostumats, a la democràcia, i no en fan gala
com si en fossin els descobridors.
11.
Alliberat dels teus complexos: viatjar amb el temor constant que et prenguin per un
pardillo et fa desconfiat, antipàtic i evidentment, pardillo.
12.
No vulguis entendre-hi de tot. És ben possible que siguis un bon tastador de vins, però
un despistat en política internacional; o potser coneixes les propietats de la majoria
dels cotxes, però ignores les regles del golf. Pretendre saber-ho tot de tot et fa molt
espanyol. I recorda que confessar ignorància no va en detriment del teu honor.
13.
No t'enravenis si un guàrdia et renya, un policia t'amonesta o un revisor et crida
l'atenció. Replicar qualsevol observació amb la frase: «Usted no sabé con quien esta
hablando!», és contraproduent i nociu per a la teva pressió arterial. Saber acceptar les
crítiques dels qui guarden l'ordre és molt més civilitzat que tenir l'orgull per bandera.
Recorda que tu també t'equivoques.
14.
No presumeixis gallardament del Museu del Prado, de la Giralda de Sevilla o de la
catedral de Burgos, i menys encara si encara no has visitat el monument de què
presumeixes. Recorda que el món està ple de museus magnífics, de monuments
extraordinaris i d'edificis meravellosos. I que n‟hi ha a tot arreu.
15.
Si ensopegues amb algú, recorda que és una pràctica universal demanar-li disculpes.
Mirar-lo amb mala cara —o fins i tot acusar-lo— és de molt mala educació, A tot arreu.
16.
No presentis la teva dona dient «la meva senyora». Cada vegada que li dius
«senyora» a la teva dona davant dels altres, tingues per cert que tothom endevinarà
que a casa la tractes a crits.
17.
Quan dues parelles surten juntes, hi ha diverses combinacions per caminar pel carrer:
els dos homes junts i les dues dones juntes; la teva dona i el teu amic, i tu emparellat
amb la dona del teu amic; o, finalment, tu amb la teva dona i el teu amic amb la seva.
L'única combinació que has d'evitar és tots quatre junts, formant una filera: la vorera
esdevé intransitable i molesteu tothom.
18.
Llegeix. Els llibres diverteixen, fan companyia, ajuden a pensar. No llegir mai cap
llibre és un greu defecte. A més, llegeix el diari —cada dia, per això es diu «diari»—.
Recorda que el nivell de lectura a Espanya està per sota de l'europeu.
19.
Quan entris en un vàter públic proposat de deixar-lo tal com l'has trobat: net. Si el vàter
no té pany o no té paper o està brut, tens tot el dret a protestar. Només els vàters
espanyols són sempre bruts i trencats.
20.
No pensis que tens l'obligació de saber ballar sevillanes ni que, quan estàs amb gent
forana, tens el deure patriòtic de ballar-les. El resultat pot ser penós.
21.
Una marca evident de ser espanyol és que, quan algú treballa, hi ha molts d'altres
contemplant com treballa. Quan va caure la porteria del Real Madrid, tota la premsa
europea va comentar: «Havia de passar a Espanya: dues persones treballaven i mitja
dotzena més s'ho miraven».
22.
No demanis enlloc, fora d'Espanya —i, encara millor, fora de Madrid—, un bocata de
calamars. És un costum que no existeix enlloc. Si no pots resistir-ne les ganes,
demana pa i calamars per separat, i tu mateix ho transformes en bocata. Si algú se
n‟estranya, pots dir que es tracta d'un ritual religiós, d'una dieta especial dissenyada
per un metge exòtic o d'una prova a què et sotmet una dona capriciosa de qui estàs
bojament enamorat. Però no confessis que t'agrada ni tampoc que tens el costum de
menjar aquesta mena de bocates; series immediatament identificat com a madrileny
23.
A tot arreu, espanyol és sinònim d'antiquat, pobre i visceral. Fa ràbia. Però no t'has
d'anar barallant per voler convèncer que el vi de Rioja és el millor del món o que el
pernil de Jabugo és una meravella inimitable. Ser correctes i educats desfà més tòpics
que una defensa abrandada.
24.
Si algú et reconeix com a espanyol, és probable que et pregunti per toros i toreros.
Pots contestar tranquil·lament que el tema no t'interessa, I no passa res.
25.
No cal que vesteixis sempre excessivament bé. La roba còmoda i neta és molt més
pràctica i més adient. Quan hom veu un grup de persones molt ben abillades fent
turisme sap del cert que és un grup d'espanyols.
26.
Molta gent menja al cinema: crispetes, caramels, etc. Pots fer-ho, però no llencis la
brutícia restant a terra. Els cinemes espanyols es caracteritzen per tenir el terra cobert
d'una catifa de deixalles. Igualment, a la barra del bar pots llençar els pinyols de les
olives o la pell de les gambes en un platet adient, però no a terra. Si estàs en un país
on és possible fumar —encara en queden— no llencis la cendra i/o la burilla a terra:
això no es fa enlloc.
27.
Quan vagis a un bar, a un restaurant o a un hotel, protesta educadament si no estàs
d'acord amb el servei, i, si de cas, demana el llibre de reclamacions. Tots els cambrers
del món saben que els espanyols són d'una mansuetud extraordinària, deguda a la
seva timidesa tradicional.
28.
Aprèn idiomes. T'estalviarà molts maldecaps. Creure que sabent l'espanyol ja n'hi ha
prou és un greu error, sobretot viatjant per Europa.
29.
Hi ha una antipatia tradicional dels espanyols vers els francesos i viceversa.
Tanmateix, si vas a França, mira i escolta sense prejudicis. Aviat t'adonaràs que els
tòpics solen ser falsos. I, a més, fruiràs d‟un país ben interessant.
30.
No t'estarrufis quan algú parli de la genialitat de Picasso; recorda que Espanya no ha
contribuït en absolut a la formació ni a l'evolució del pintor.
31.
Si sou homes, no cal que cregueu que el món espera de vosaltres que estigueu
sempre sexualment disponibles. De debò: si no us ve de gust, no tireu endavant una
aventura només pel plaer de contar-ho després als amics.
32.
Quan vagis d'excursió —a la platja, a la muntanya o al camp—, no t'hauries
d'emportar tots els parents de casa: pares, pares polítics, oncles, nebots, cunyats; ni
tampoc un cadafal enorme d'estris: carmanyoles, para-sols, cadires plegables...És una
pràctica molt espanyola.
33.
A les autopistes hi ha unes àrees de descans. Són per respirar una mica si el trajecte
és llarg. Muntar-hi un pícnic, treure-hi la truita de patates i acampar-hi és poc
aconsellable. I fa molt espanyol.
34.
Les senyores espanyoles porten, en totes les ocasions —fins i tot a la platja—,
arracadetes i collarets d'or (hi ha la variant de les perles cultivades). Mireu d'anar
còmodes i deixeu-vos els «tresors» a casa.
35.
Quan parlis una llengua altra que la teva, mira de no intentar traduir literalment les
frases fetes i els modismes; per exemple, aquest costum que teniu de dir sempre:
«Eso es lo que tiene», traduït literalment no vol dir res, com tampoc no vol dir res en
espanyol. Però en d'altres llengües no ho fan servir».
36.
En diverses cultures gesticulen en parlar. Tanmateix, é s una pràctica que xoca en
cultures no-gesticuladores. Modera-t'hi. I els gestos considerats internacionalment com
a ofensius fes-los servir només quan no hi hagi més remei.
37.
Sou mals lectors de diaris, i especialment ho ignoreu gairebé tot sobre política
internacional. Tanmateix, si viatgeu, és molt útil saber com funcionen els règims
polítics dels països que visiteu. Llegir prèviament una bona guia és utilíssim. Recordeu
que el món no s'acaba a la vostra frontera.
38.
La migdiada és una pràctica sovint aconsellable, però no sempre exportable.
Defensar-la com una panacea de la salut contrasta amb el teu nivell de colesterol i la
teva pressió arterial.
39.
Quan vols presumir de tolerant, sols fer servir una frase feta que no és l'adient: «Pues
hace usted muy bien». Per exemple:
—Sóc homosexual—jPues hace usted muy bien!
O bé:
—Sóc vegetarià.
—jPues hace usted muy bien!
O:
—Sóc català.
—jPues hace usted muy bien!
Aquesta expressió, com si donessis permís al teu interlocutor, revela
intransigència disfressada de tolerància.
40.
Si ets home i un desconegut s'adreça a la teva parella femenina no cal que t'hi
abraonis a defensar-la: potser només està preguntant-li l'hora.
41.
Els escuradents s'utilitzen a molts països; a la majoria, si no són a la vista i en
demanes al cambrer, te'ls facilitaran. Furgat el queixal amb discreció. Però el que NO
pots fer és mantenir tot el dia l‟escuradents penjant en la boca.
42.
Els viatges serveixen per fruir, conèixer altres cultures i entendre que el món és molt
variat. Viatjar exclusivament per comprar coses i malbaratar el teu temps en
magatzems i mercats és una veritable llàstima. És possible que et faci molta il·lusió
ensenyar els teus «trofeus» als amics (això és de París, això altre de Gal·les i això ho
vaig comprar a Tòquio...), però això no és viatjar: val més que passis tot un dia al
Corte Inglés que tinguis més a prop.
43.
Perdona una intimitat: t'has adonat que és freqüent que et rasquis els collons en
públic? És una pràctica exclusivament espanyola. I fa molt lleig.
44.
Quan conversis amb algú, és una pèrdua de temps que intentis convèncer el teu
interlocutor que la teva opinió és la bona. És molt més aconsellable que, tot i dissentir,
acceptis que hi ha punts de vista altres que el teu. Les discussions amb espanyols es
fan pesades per aquest motiu.
45.
Les criatures molesten, no en tingueu cap dubte. L'educació tolerant de què feu gala
no inclou emprenyar tothom amb les facècies dels vostres fills. És enervant per a
qualsevol comensal d'un restaurant que tot de sobte se li atansin uns nens o nenes
que el miren menjar. Si estàs amb uns amics, la intervenció impertinent i continuada
dels teus fills destrueix el plaer de la tertúlia. De debò: ensenya'ls a comportar-se. Les
criatures d'arreu del món tenen una enorme facilitat per aprendre.
46.
Presumir—i exagerar— les teves gestes amoroses és sempre interpretat com un
senyal d'inseguretat. No en parlis tant, no siguis ingenu: no et creurà ningú.
47.
La gelosia és una passió universal. Però també és universal que cal dissimular-la. Ser
possessiu amb la teva parella és un senyal inequívoc de la teva espanyolitat. I fa antic.
48.
Quan viatges, si sents que algú parla espanyol, no et precipitis a saludar-lo
efusivament i a expressar-li la teva solidaritat: potser és una persona antipàtica —n'hi
ha a tot arreu— i, a més, no et fa cap falta.
49.
Estimada espanyola: si vas al Vaticà, portar peineta i mantilla és una rèmora del
passat. No cal que hi vagis amb shorts —no et deixarien entrar—, sinó
discretament i sense estridències. Deixa la peineta per a les sarsueles!
50.
Portes la foto dels fills a la cartera: no la mostris a la menor ocasió. De ventat: et pots
imaginar algú que estigui interessat en la cara dels teus fills?