Tema 1-7 Dret Civil 1 UAB

TEMA 1: EL DRET CIVIL I ELS ORDENAMENTS CIVILS
1.1.1 Dret públic vs Dret privat
a) Dicotomia històrica:
El concepte de Dret civil ha variat d’acord amb els grans successos que han marcat la història de Europa.
L’evolució del concepte s’estudia seguint tres etapes.

En la primera etapa, l’època romana, existien tres classes de normes: el “ius civile”, “ius honorarium” i
“ius gentium”. El “ius civile” és el dret propi i particular de Roma, que contenia el què més tard
s’anomenaria el dret públic (regulacions de dret penal, processal, administratiu, polític... ) i també gran
part del que actualment es considera dret civil (dret de la persona, dret de propietat, dret d’’obligacions,
dret de successions...).
El “ius civile” era el dret propi i exclusius dels ciutadans romans. Més tard es crea el “ius gentium” per tal de
regular les relacions entre romans i no romans. Per últim, el pretor va creant el “ius honorarium” per tal de
corregir o suplir les llacunes del “ius civile”.
Aquestes diferenciacions entre codis de dret es van esborrant amb el temps, quan l’imperi comença a caure i a
liberalitzar-se. Amb la concessió de la ciutadania romana a tots els del territori (212 dC) l’”ius gentium” perd la
seva raó de ser. A més, l’emperador Adrià al 130 dC congela el “ius honorarium”, i d’aquest mode, s’impedeix
al pretor que segueixi creant normes.
Amb la caiguda de l’imperi d’occident (s V dC) el dret romà per la seva vigència com a norma directa. Respecte
a l’imperi d’Orient, que es va mantenir 500 anys més, es segueix aplicant el “ius civile” fins que l’emperador
justinià realitza una labor jurídica importantíssima reunint tot el “ius civile” en un sol cos legal anomenat
“corpus iuris civilis”.

En la segona etapa, l’Edat mitjana, s’aplicava el “corpus iuris civilis” que passa a ser considerat el dret
comú o “ius commune”. A més, s’apliquen els Estatuts municipals i el dret canònic.
El Dret romà passa a anomenar-se dret comú perquè es contraposava al dret municipal o propi de cada un
dels territoris. El dret comú s’acaba convertint i reduint a la part privada del dret ja que les normes penals,
polítiques i administratives del dret romà eren de difícil aplicació a l’edat mitjana, posat que el sistema polític i
social que existia en l’Edat mitja era molt diferent a l’existent en l’època romana. Al segle XV intenten coordinar
i harmonitzar el “corpus iuris civilis” amb les regles municipals pròpies de cada territori i el dret canònic, que
apareix cap al segle XII.

Per últim, en la tercera etapa, l’Edat moderna, s’entra en l’àmbit dels estats absoluts. Hi ha un
abandonament progressiu del “ius commune”, però en canvi comencen a aparèixer les recopilacions de
les normes que es seguien per costum. A més, degut a l’absolutisme, també es recopilen les normes que
dicten els reis.
De totes maneres, fins a mitjans del s XVIII el dret civil (antic dret comú), segueix sent el dret romà, entenent
com a dret comú que els Estats apliquen a falta de normes estrictament nacionals d’aquell territori. A finals del
segle XVIII i del segle XIX apareixen diferents codis civils en els estat europeus.
Una vegada apareguts aquests codis, es passa a nombrar dret civil al dret contingut en aquests, i amb el temps,
aquests codis civils s’aniran ampliant amb les lleis especials sobre les determinades matèries. El contingut
d’aquest nou dret civil és centra sobretot amb el dret de la persona i en les institucions de dret privat
relacionades amb aquesta, és a dir, es centra en el dret de família, el dret patrimonial i el dret successori. Per la
qual cosa, el dret civil es considera a partir de llavors com un regulador de les relacions entre els particulars.
b) Actualitat, superació del model i notes diferenciadores:
No existeix una oposició radical entre Dret públic i privat; hi ha massa interrelació entre ambdós. Però tot i així
és important fer-ne la distinció perquè determina la jurisdicció competent, és a dir, a quin tribunal li correspon
la resolució del conflicte, i també determina el procediment a seguir.
Tradicionalment en base a tres diferents criteris podem diferenciar entre el Dret Públic i el privat.



Si ens fixem en la finalitat, estem davant d’un cas de dret públic quan hi ha interesses col·lectius; mentre
que quan hi ha interessos particulars, estem davant un cas de dret privat. (Criteri de la utilitat o el
interès)
Segons el caràcter de les normes, les normes imperatives les relacionaríem amb el Dret públic, mentre
que si estem davant normes dispositives (normes que es poder substituir per altres, són negociables)
llavors faríem referència al Dret privat. (Criteri de la imperativitat)
Exemple de norma imperativa: en un homicidi és obligatori complir entre 10 i 155 anys, no negociable)
Aquest criteri no és així perquè en dret privat hi ha moltes normes immperatives (ex. Pares estàn
obligats a alimentar als seus fills fins als 18 anys.
Si ens fixem en els subjectes de les relacions que regula, si aquests son particulars parlarem de Dret
privat, mentre que si algun subjecte que intervé és una entitat publica, llavors parlem de Dret públic.
(Criteri del subjecte de la relació)
Actualment, ningun d’aquests tres criteris és exacte. Des de fa uns anys es considera que estem davant un
sistema integrat del dret, un sistema interrelacionat a causa de l’economia mixta, en la qual l’administració
exerceix cada vegada més intervencions. Doncs, la diferència entre ambdós es cada vegada més difícil.
En conclusió, la doctrina ha determinat que el Dret públic és aquell que organitza jurídicament la comunitat
política i està constituït per: el dret constitucional, el dret fiscal, el dret penal i el dret administratiu.
Per altra banda, el dret civil és el dret privat general i es dirigeix als particulars. Però a més del dret civil
existeixen una sèrie de drets privats especials que agafen en consideració alguna circumstància especial de les
persones com: el dret mercantil i el dret laboral. A més, dins del camp del Dret privat es localitza el dret
internacional privat, que s’ha desenganxat del propi codi civil (normes que han format el dret privat
internacional). En efecte, com el dret civil és el dret privat general, quan aquests drets especials es trobin amb
una llacuna, llavors acudiran al dret civil per ser el dret general privat i per tant, supletori dels drets privats
especials a falta de norma en un d’ells.
c) Conseqüències de la distinció entre Dret Civil i Dret Privat:


Principi d’autonomia de voluntat. L’autonomia de la voluntat en les relacions de dret privat es molt
amplia, per exemple, pots crear nous contractes, tens la llibertat de pactar clàusules...
Validesa de l’actuació. En dret privat pots fer qualsevol cosa sempre i quan no estigui prohibida, en canvi,
en dret públic només pots dur a terme allò que se’t permet (tot allò que la llei no preveu tampoc tens
possibilitats de fer-ho)
Manual:
Definir el concepte de Dret és una labor dificultosa. Podríem dir que l’avenç de les civilitzacions humanes van
desencadenar l’existència de clans, tribus, Estats, imperis, que sempre van necessitar el Dret com a regulació
per a recolzar-se. Podria definir-se un mode més economista de veure el dret. Aquesta concepció defensa que
els conflictes entre éssers humans susciten dels bens existents en el món, insuficients per satisfer les
necessitats de tots els individus, i aquesta tensió es regula mitjançant el Dret. Per altra banda, altres autors
defineixen el dret com un fenomen cultural; per la qual cosa per analitzar el Dret s’ha d’analitzar el medi en el
qual es desenvolupa: la cultura. “Dret és un sistema racional de normes socials de conducta, declarats
obligatoris per l’autoritat, per considerar-les solucions justes als problemes sorgits de la realitat històrica”.
La distinció entre dret públic i dret privat comporta en sí diverses controvèrsies, pel fet que no hi ha un acord
entre els diversos criteris que s’han exposat per aquesta distinció. Per algunes opinions el dret públic és aquell
que pertoca al interès col·lectiu, però quan hi ha un interès col·lectiu? El interès individual sempre comporta
una protecció del interès col·lectiu la qual cosa invalida aquest criteri de distinció. Per exemple el dret Penal té
una doble faceta: l’Estat també vol reprimir el delicte. Una segona postura emfatitza en els subjectes de la
relació; si intervé l’Estat com a subjecte actuaria el dret públic, i si la relació es conforma entre particulars, es
regularia per dret privat. Aquest criteri també resulta insatisfactori: l’Estat molts cops no intervé com a status
de governant, sinó com a particular. Per últim, si ens focalitzen en el tipus de relació jurídica que la norma
estableix, en el cas del dret públic hi ha una relació de subordinació, i en el cas del Dret privat la relació seria de
coordinació. Però aquest criteri tampoc es ben bé vàlid perquè existeixen relacions de subordinació en l’àmbit
privat (dret laboral).
En efecte, el dret privat per tant involucraria aquelles normes que sol incideixen als interessos particulars, i en
l’extrem privatista marcarien el dret de propietat com a exemple paradigmàtic. Estem davant de dret privat
quan la relació entre les parts és de coordinació, com per exemple en un contracte de compraventa. Però, en
definitiva, no existeix un criteri diferenciador absolut entre ambdós que permeti distingir-los dràsticament.
1.2 Concepte de Dret civil
a) Concepte:
Els codis civils s’encarreguen de regular situacions (conflictes d’interessos) que es donen en la realitat social.
Podem definir el dret civil com a branca del dret que regula les relacions entre individus particulars i avarca tot
allò que afecta a la persona en el seu àmbit privat (familiar, personal, patrimonial, etc); per tant, el dret civil té
com a nucli la persona abstractament considerada i regula totes les situacions predictibles de transcendència
social en les quals pot trobar-se l’individu, des del moment que neix, quan pot prendre les seves decisions
(*18), i fins la seva mort.
b) Característiques:
Disgregació. Determinades matèries de dret civil han adquirit autonomia legislativa, jurisprudencial i de fet
s’han separat del seu dret comú. D’aquí parteix el dret laboral, el dret agroalimentari, el dret urbanístic ...)
Dret privat general. Regula les relacions entre particulars, considerats subjectes abstractes. Aquesta
abstractivitat prové que el Dret civil regula totes les relacions amb independència de condicions més
especifiques dels subjectes que hi participen. Per altra banda, el dret privat especial regula matèries o
relacions determinades i concretes. Per exemple, el dret laboral regula les relacions entre empresaris i
treballadors, per tant, entre les persones que tenen un treball.
Dret supletori. El dret civil és la branca del Dret que s’ha d’utilitzar per omplir les llacunes d’una matèria
quan no tingui regulació.
Dret comú. Dret que regula totes les situacions generals socials.
Les principals institucions que regula el Dret Civil són: la persona, la família i les relacions patrimonials (dret de
propietat, successions...)
C) Diferència codi/ recopilació
Codi = Conjunt de normes d’una mateixa matèria que la regulen de forma sistemàtica i completa.
La codificació s’enquadra dins del pensament il·lustrat i liberal com un intent de racionalització de les normes.
La codificació és el procés històric que condueix a l’elaboració dels diversos codis. objecte de la codificació és
l’aprovació dels codis, per tant, el codi és l’antítesi de les recopilacions.
Recopilació = conjunt de lleis que mantenen la seva independència, no hi ha unitat, relatives a una matèria
2.- Codificació
(Real Decret de 24 de juliol de 1889 pel qual es publica el Codi Civil)
A) Procés codificador europeu: codis rellevants
A finals del segle XVIII i al principi del XIX es constitueixen a Europa els primers codis jurídics. La influència del
Codi Civil francès del 21 de març de 1804 s’expressa a la codificació civil Espanyola. Però la codificació
espanyola s’enfronta a una realitat jurídica diferent que la de França ja que coexisteixen diferents
ordenaments. Alguns territoris disposaven de Drets florals la qual cosa els va portar durant el procés de la
codificació a plantejar-se la qüestió de convivència de la unificació amb aquests drets. Per aquest motiu el
procés fou molt llarg, 100 anys.
B) Codificació civil espanyola: història
1461-1707 = Unitat política (monarquia) però pluralitat d’ordenaments
1716 = Guerra de Successió espanyola (Felip V) = Unitat política i jurídica. Els borbons imposen la unitat política
i jurídica. Promulga entre el 1701 i el 1716 un conjunt de decrets pels quals queden abolides les lleis i les
institucions pròpies de les comunitats (valència, Aragó Mallorca, Catalunya – excepció del País Basc i Navarra),
els Decrets de Nova Planta. Aquest any també es crea la Reial Audiència Del Principat de Catalunya que va ser
el màxim òrgan d’administració de justícia a Catalunya des del 1716 fins la seva abolició el 1833, exercint la
seva funció judicial en nom del monarca borbònic. Aquesta Reial Audiència prové de la anterior Reial Audiència
de Catalunya a la qual Felip V donà Nova Planta (nova estructura) al 1716, perdent la seva facultat d’ésser
tribunal suprem de Catalunya per a esdevenir un tribunal territorial sotmès al Consell de Castella, al qual
s’atribuí la facultat d’actuar com a tribunal de darrera instància. Es restableixen els drets forals però no les
institucions.
1a Etapa: etapa de projectes unitaris
Al segle XIX concorden amb la necessitat de crear un codi propi que tingui una funció unificadora; tot i que hi
havia el decret civil castellà, que era dret general però amb menys difusió territorial i els drets civils de les
diferents regions (drets forals). Aquesta codificació va esdevenir un procés complicat degut al seu caràcter
unificador, que provoca la oposició de les regions amb dret propi. Es van realitzar tres intents de codificació
reconeguts al 1821, 1836, 1851. Aquests projectes fracassen per dos raons: no tenen en compte els drets
florals, la qual cosa ocasionava molta oposició, i pels canvis polítics que es donaren a aquella època.
2a Etapa: Etapa de lleis especials
Al Congres de Juriconsults de Madrid del 27 al 31 d’octubre de 1863 es van exposar dues possibles vies per
solucionar les tensions del procés unificador. Crear una sèrie de lleis especials per resoldre els problemes
concrets entre matèries o crear un codi on consistissin disposicions generals amb altres especials que donessin
llibertat a algunes matèries. En aquesta etapa augmenta la producció de lleis especials, per la qual cosa es va
construint una codificació parcial. Exemples: llei hipotecària 8 febrer 1861, llei de regulació Civil, 17 juny 1876.
El plantejament seriós de la codificació civil no es reprèn fins el 1880. El 2 de febrer de 1880 es promulga un
decret en el qual s’acorda reconèixer el respecte i la convivència que s’ha de mantenir, en el futur Codi, als
drets civils territorials, però només respecte de determinades institucions que calia conservar.
 Jurista que va defensar el dret Català: Manuel Duran i Bas que va escriure una memòria amb les
institucions que ell creia que s’havien de preservar.
3a Etapa: Etapa de la Llei de Bases
Manuel Alonso Martínez va proposar el sistema de Llei de Bases. D’aquesta manera, les Corts no havien de
debatre cada article del Codi, sinó simplement discutir i fixar els grans principis i els bases fonamentals que
regirien la resta de la legislació civil.
 Establia que el CC introduiria aquelles institucions forals que eren susceptibles de generalitzar-se a
tota Espanya i, de l’altra, que les regions conservarien determinades institucions però com una
excepció.
Al 1881 es porta a les Corts aquest Projecte de Llei de Bases per al Codi Civil el qual no va ser acceptat; Manuel
Alonso va morir sense que es procedís a la redacció. Finalment, Francisco Sivela al gener del 1885 decideix
reprendre el projecte el qual s’acaba convertint en la Llei de Bases d’11 de maig de 1888. Desprès de moltes
edicions, el 24 de juliol de 1889 entra en vigor.
C) Codi Civil Espanyol
La secció civil de la Comissió General de Codificació redacta el Codi Civil, que es publica a la Gaseta de Madrid
per Reial Decret de 6 d’octubre de 1888.
Després de la seva publicació, les corts van començar a discutir la concordança del Codi amb la Llei de Bases.
Fruit d’aquest debat es va proposar elaborar una edició corregida del CC. A través de la llei de 26 de maig de
1889 s’ordena al govern una edició corregida del CC, la qual es promulga el 24 de juliol de 1889.
El Codi Civil espanyol conté un títol preliminar i 4 llibres. Els llibres es subdivideixen en títols, els títols
en capítols, els capítols en seccions i les seccions en articles. El codi té 1976 articles, 13 disposicions
transitòries i 3 disposicions addicionals.
(A tenir en compte: Congrés Nacional de Dret Civil de Zaragoza al 1946. Surt la idea de complirà els diferents drets florals,
drets propis de cada regió, i a partir d’aquí sorgeixen les anomenades compilacions del Dret de cada zona). (Ramon Faus i
José Condomines, 1960)
3.- Pluralitat d’ordenaments jurídics
L’article 149.1.8 de la CE determina que les CCAA en les quals ja existís anteriorment dret civil podrien
conservar-lo, desenvolupar-lo i modificar-lo. Per tant, aquest article reconeix la coexistència entre diferents
ordenaments civils dins el territori espanyol. En efecte, el dret de l’Estat sol es pot considerar “general” en allò
que afecti l’àmbit de les seves competències exclusives. Doncs, en el pla substantiu és l’únic límit de les CCAA.
Competències exclusives de l’Estat:
 Regles relatives a l’aplicació i eficàcia de les normes jurídiques. Normes que determinen el contingut de
les lleis
 Regles relatives a les relacions jurídic civils sobre formes de matrimoni; és a dir, determinació del sistema
matrimonial. Ex. Si s’admeten matrimonis homosexuals o no. En canvi els aspectes patrimonials que
afecten al matrimoni són regulats per les CCAA. Ex. Pactes matrimonials.
 Ordenació dels registres i els instruments públics. Allò que fa referència a la fe pública registral, civil,
mercantil o de propietat.
 Regles que es refereixen a les bases de les obligacions contractuals.
 Normes per resoldre conflictes de llei.
 Determinació de les fonts del Dret: té competència per fixar els criteris de cara a la jerarquia normativa i
també té competències respecte a la seva vigència temporal.
Les matèries no atribuïdes expressament a l’estat per la Constitució poden correspondre a les CCAA en base
dels estatuts respectius i les competències sobre les matèries que no hagin estat assumides pels estatuts
d’autonomia correspondran a l’estat.
4.- Competències legislatives de les CCAA.
Existeixen diferents tipus de competències legislatives en base a diverses teories:
a) Teoria limitadora o restrictiva. Entén que la facultat legislativa de la CCAA únicament es donarà sobre
les institucions contingudes en la seva compilació, per la qual cosa el desenvolupament del seu dret
civil no podrà anar més allà d’allò recollit a la complicació quan es va crear. Aquesta pretensió suposa la
impossibilitat de crear institucions noves.
b) Teories intermèdies. Entenen que les competències legislatives de les CCAA en matèria civil no es
limiten a les institucions regulades en les respectives regulacions, sinó que s’estén a altres matèries de
dret civil propi que van estar vigent quan va entrar en vigor la CE, tot i que no estiguessin recollides en
la compilació.
c) Teories amplies. Sostenen que la competències dels Parlaments autonòmics al camp civil avarca tot
allò que no estigui reservat en exclusiva al Estat.
5.- Codificació i codis a Catalunya
5.1 Codificació del dret privat català
El primer pas per la codificació va ser la compilació catalana de 1960. Al 1984 s’aplica a Catalunya la llei
13/1984 que té per objecte adaptar la compilació als principis continguts a la CE. A més, paulatinament el
Parlament va desenvolupant una sèrie de lleis per tal d’actualitzar i desenvolupar l’ordenament català.
A partir de 1991 comencen a aparèixer una sèrie de codis parcials que pretenen regular les diverses matèries
que contenien les lleis especials. Aquests codis tenien com a finalitat a llarg termini formar un únic codi civil de
Catalunya. Poc a poc es comença es comença a treballar-ne des del 2000 fins al 2002, quan comença el procés
codificador.
5.2 Codi civil de Catalunya CCCAT
Des del primer moment es preveu que aquest codi sigui obert, elaborat a partir d’una successió de lleis que
s’aniran aprovant. La numeració dels articles dins del capítols empre comença per zero. Aquest codi consta de
6 llibres:
I.
II.
III.
IV.
V.
VI.
Disposicions preliminars, normes sobre prescripció i caducitat
Conté el referent a persona i família
Refent a persona jurídica; és a dir, associacions i fundacions
Successions
Drets reals
Obligacions i contractes. Aquest llibre es va finalitzar al febrer de 2017.
TEMA 2. FONTS DEL DRET CIVIL
1. Concepte jurídic i classes de fonts
El concepte de font del Dret permet tres interpretacions possibles.
a) Font com a causa o fonament últim de l’ordenament jurídic. Es pot dir que el Dret és fonamenta en la
raó, la llei natural o la voluntat de l’estat, entre d’altres; aquest varia segons la doctrina filosofica.
b) Font com a document o text que permet conèixer el seu contingut. Com a matèrial bibliogràfic utilitzat
pel jurista per esbrinar el significat d’una norma jurídica, és a dir, es centra en els textos jurídics.
c) Font com a model típic de formulació de les regles jurídiques (forma com es manifesta) . El valor
d’aquestes fonts és que atribueix a una norma la qualitat de jurídica. Aquesta és la interpretació que
valorarem a continuació.
La font, en aquest sentit, és el mode de producció del Dret; és a dir, la manera com es manifesten les normes i
qui les crea. Per tant, es pot distingir entre:
-
Font material = fa referència als òrgans competents per dictar les normes.
Font formal = fa referència a la manera com s’expressa dita norma.
Manual
Obviant detalls, es possible trobar dues grans formes de crear dret: una deliberada i una espontània. Per una
banda, la manera deliberada té a veure amb els actes que executen els òrgans de govern, amb la finalitat de
regular certes conductes; en definitiva, és la legislació d’un Estat. No obstant, també als efectes particulars les
sentències que dicten els jutges i els contractes (tenint en compte que entrellacen drets i obligacions i inclús
pacten sancions) també creen deliberadament dret. Per l’altra banda, hi ha mitjans que de manera espontània
creen Dret. És cas més indiscutible és la costum. Ara bé, no totes les normes consuetudinàries regeixen com a
obligatòries, sinó que es l’ordenament jurídic que les ha d’incorporar al sistema. Altres possibilitats de creació
espontània es produeix en el cas dels precedents judicials; es tracta bàsicament de criteris expressats pels
jutges per tal de brindar solucions a un conflicte entre parts determinat els precedents judicials al nostre
ordenament no tenen incidència substancial, a diferència del què passa als països que tenen common law.
Pel que fa a les concepcions de font material i formal s’exposa el següent. Per una banda, les fonts materials
tracten de trobar on resideix la força creadora del Dret. La paraula font per un curs d’aigua significa el lloc del
naixement del mateix. Si es tracta de fonts materials, parlem de la recerca de l’origen del Dret. Per l’altra
banda, les fonts formals fan referència a les formes obligatòries que han d’assumir les regles de conducta per
tal d’imposar-se coercitivament. Es a dir, tenen per objecte la revelació d’una regla destinada a imprimir una
direcció en la vida jurídica dels subjectes. Segons Jorge Hubner, les fonts formals son les formes com el Dret
Positiu està contingut i es manifesta en la vida social.
2. Competència en matèria de fonts del Dret
L’establiment de les fonts del Dret Civil té rellevància per què coexisteixen diferents ordenaments.
Ara bé, l’article 149.1.8 CE determina les competències en l’àmbit civil exclusives de l’Estat i aquelles que
abasten l’àmbit de les CCAA. Dins d’aquestes competències exclusives estatals està la determinació de les
fonts del Dret.
CE
Artículo 149.
1. El Estado tiene competencia exclusiva sobre las siguientes materias:
8º Legislación civil, sin perjuicio de la conservación, modificación y desarrollo por las Comunidades Autónomas
de los derechos civiles, forales o especiales, allí donde existan. En todo caso, las reglas relativas a la aplicación
y eficacia de las normas jurídicas, relaciones jurídico-civiles relativas a las formas de matrimonio, ordenación
de los registros e instrumentos públicos, bases de las obligaciones contractuales, normas para resolver los
conflictos de leyes y determinación de las fuentes del derecho, con respeto, en este último caso, a las normas
de derecho foral o especial.
EAC
Artículo 129. Derecho civil. Corresponde a la Generalitat la competencia exclusiva en materia de derecho civil, con la
excepción de las materias que el artículo 149.1.8.ª de la Constitución atribuye en todo caso al Estado. Esta
competencia incluye la determinación del sistema de fuentes del derecho civil de Cataluña
Però aquest “precepte” s’ha d’interpretar: l’estat és competent per determinar els criteris de jerarquia
normativa, però l’establiment de les fonts concretes de l’ordenament civil Català pertany a la Comunitat
autònoma. Tant l’article 1.1 del CC com l’article 111.1 del CC Català manifesten les fonts formals del Dret Civil:
la llei, la costum i els principis generals del Dret, en aquest ordre. Però es pot donar que un principi general
sigui diferent en el codi civil estatal que al de la CCAA. per exemple, al CCC en el dret de successions, el
designament d’hereters és una condició necessària, en canvi, al CC es pot establir un testament sense haver de
designar hereter.
-
Els criteris per fixar les normes és competència de l’estat, però la determinació concreta de les fonts
correspon a la CCAA. En efecte, a la pràctica les fonts de l’ordenmanet civil són els mateixes.
CCC
LIBRO I Disposiciones generales
TÍTULO I Disposiciones preliminares
Artículo 111-1. Derecho civil de Cataluña.
1. El derecho civil de Cataluña está constituido por las disposiciones del presente Código, las demás leyes del
Parlamento en materia de derecho civil, las costumbres y los principios generales del derecho propio.
2. La costumbre solo rige en defecto de ley aplicable
CC
TÍTULO PRELIMINAR De las normas jurídicas, su aplicación y eficacia
CAPÍTULO I Fuentes del derecho
Artículo 1.
1. Las fuentes del ordenamiento jurídico español son la ley, la costumbre y los principios generales del derecho.
2. Carecerán de validez las disposiciones que contradigan otra de rango superior.
3. La costumbre sólo regirá en defecto de ley aplicable, siempre que no sea contraria a la moral o al orden público, y
que resulte probada. Los usos jurídicos que no sean meramente interpretativos de una declaración de voluntad,
tendrán la consideración de costumbre.
4. Los principios generales del derecho se aplicarán en defecto de ley o costumbre, sin perjuicio de su carácter
informador del ordenamiento jurídico.
5. Las normas jurídicas contenidas en los tratados internacionales no serán de aplicación directa en España en tanto
no hayan pasado a formar parte del ordenamiento interno mediante su publicación íntegra en el «Boletín Oficial del
Estado».
6. La jurisprudencia complementará el ordenamiento jurídico con la doctrina que, de modo reiterado, establezca el
Tribunal Supremo al interpretar y aplicar la ley, la costumbre y los principios generales del derecho.
7. Los Jueces y Tribunales tienen el deber inexcusable de resolver en todo caso los asuntos de que conozcan,
ateniéndose al sistema de fuentes establecido.
3. La llei
3.1 Concepte. Font principal de l’ordenament
La llei és una norma jurídica escrita, elaborada , dictada i publicada pels òrgans competents i és la font
principal de l’ordenament jurídic. En sentit estricte, el seu desenvolupament pertany als òrgans amb potestat
legislativa. El concepte de llei com a font de Dret no abasta sol el concepte estricte de dret, sinó que considera
la llei com tota la norma inclosa dins d’aqueta jerarquia de normes: llei orgànica, decret-llei, reglament, etc.
o
Un gran paper ocupa la llei al Dret Romà. D’aquí cap a endavant es fa cada vegada més èmfasi en què
un dret que s’apreciï de ser seriós, ha de revestir la forma escrita de llei o de Codi. Tot aquest
desenvolupament creixent de la font llei, com a contrapartida va significar una devaluació a segon pla
de la costum.
3.2 Requisits
Per tal que una llei sigui vàlida ha de complir 2 requisits: el principi de legalitat i el de publicitat.
-
Principi de legalitat. Creada per l’òrgan competent i seguint el procediment adequat.
Principi de publicitat. En el cas de Catalunya ha d’estar publicada al DOGC i en cas d’Espanya al BOE
Vocatio legis = període d’adaptació de 20 dies d’una llei que ja ha sigut publicada però on entrarà en vigor fins
passat aquest termini. Les lleis dictades pel parlament de Catalunya es publiquen al Diari oficial del Parlamentat
de Catalunya, i al cap de 15 dies al BOE.
La pèrdua d’eficàcia de les lleis es pot donar per varies causes: per una declaració d’inconstitucional del TC, per
la finalització del període de vigència de la llei (ja determinat), o pel principi lex posterior deroga lex anterior.
Existeixen dos tipus de derogació: l’expressa es dona quan una nova llei marca la derogació de l’altra i la tàcita
quan es dedueix la derogació perquè la llei nova regula alguns pressupòsits de manera diferent que l’anterior.
A més, la derogació pot ser total o parcial.
3.3 Classes per jerarquia
Lleis amb caràcter general o estatal
Normes dictades pels Parlaments. Lleis orgàniques, lleis ordinàries
Normes dictades pel Govern amb rang de Llei. Decrets legislatius i decrets-llei
1. Lleis orgàniques: la Constitució a l’article 81 estableix una sèrie de matèries que s’han de regular
imperativament per lleis orgàniques. Son lleis relatives al desenvolupament dels drets fonamentals i
les llibertats publiques, entre d’altres, referides a matèries diverses, com per exemple la regulació dels
òrgans constitucionals. L’aprovació, la modificació o la derogació de les lleis orgàniques exigeix majoria
absoluta del Congrés.
2. Lleis ordinàries: son les lleis que emanen del poder legislatiu i no són lleis orgàniques.
La relació entre ambdós tipus de lleis no es regeix pel principi de jerarquia normativa, sinó pel principi de
competència. La llei orgànica i la llei ordinària tenen la mateixa jerarquia normativa, però hi ha una sèrie de
matèries que només poden ser regulades per llei orgànica, i la invasió per la llei ordinària de l'àmbit
competencial reservat expressament a la llei orgànica suposa la inconstitucionalitat de la norma, per vulneració
del principi de competència
3. Decrets legislatius: són disposicions normatives amb rang o força de llei que el Govern dicta en virtut
d'habilitació o autorització expressa de les Corts. Es regulen en els articles 82 a 85 de la Constitució,
que estableixen que les Corts Generals poden delegar en el Govern la potestat de dictar normes amb
rang de llei sobre matèries no reservades a llei orgànica.
Aquesta delegació legislativa suposa l'existència de dues lleis: una llei de delegació o llei delegant, aprovada per
les Corts, que té rang de llei ordinària i que comprèn uns principis o directrius i un mandat específic al Govern
perquè aprovi el decret legislatiu; i una llei delegada (el decret legislatiu), que aprova el Govern, dins els límits
de la delegació
4. Decrets llei: són normes jurídiques amb rang de llei que emanen, per via d'excepció, del Govern; és a
dir, d'un òrgan que no té atribuït el poder legislatiu- l’article 86 CE en preveu el règim jurídics: són
normes provisionals (el Congrés posteriorment pot convalidar-les, derogar-les o tramitar-les com a
projectes de llei. No es preveu que els consells de govern de les CCAA puguin dictar aquestes normes
però no es prohibeix la possibilitat.
Lleis de caràcter secundari
5. Tractats o convenis internacionals. Ratificats per les corts i han d’estar publicats al BOE amb antelació.
El dret europeu s’inclou al dret espanyol.
CC
Articulo 1
5. Las normas jurídicas contenidas en los tratados internacionales no serán de aplicación directa en España en tanto no
hayan pasado a formar parte del ordenamiento interno mediante su publicación íntegra en el «Boletín Oficial del
Estado».
- Dret comunitari primari: que inclou els tractats fundacionals de la Unió Europea (Mastrick, Lisboa).
- Dret comunitari secundari o derivat: inclou reglaments (d'abast general o directament aplicables),
directives, decisions i recomanacions. Tots aquest per entrar en vigència han de passar tres processos: la
firma, la ratificació a les corts espanyoles, s'han de publicar al BOE, aleshores ja són considerats llei interna.
6. Dret estranger: s’aplica quina la norma espanyola ens hi remet a la seva aplicació.
7. Convenis col·lectius: es qüestiona si es fon del dret, la llei garanteix el dret a la negociació col·lectiva i
son Font de dret laboral.
3.4 Potestat legislativa del Parlament i la delegació.
EAC
TÍTULO II De las instituciones
CAPÍTULO I El Parlamento
Artículo 55. Disposiciones generales.
1. El Parlamento representa al pueblo de Cataluña.
2. El Parlamento ejerce la potestad legislativa, aprueba los presupuestos de la Generalitat y controla e impulsa la
acción política y de gobierno. Es la sede donde se expresa preferentemente el pluralismo y se hace público el debate
político.
3. El Parlamento es inviolable.
Artículo 63. Delegación en el Gobierno de la potestad legislativa.
1. El Parlamento puede delegar en el Gobierno la potestad de dictar normas con rango de ley. Las disposiciones del
Gobierno que contienen legislación delegada tienen el nombre de Decretos Legislativos. No pueden ser objeto de
delegación legislativa la reforma del Estatuto, las leyes de desarrollo básico, salvo que se delegue el establecimiento
de un texto refundido, la regulación esencial y el desarrollo directo de los derechos reconocidos por el Estatuto y por
la Carta de los derechos y deberes de los ciudadanos de Cataluña y el presupuesto de la Generalitat.
2. La delegación legislativa solo puede otorgarse al Gobierno. La delegación debe ser expresa, mediante ley, para
una materia concreta y con la determinación de un plazo para hacer uso de la misma. La delegación se agota
cuando el Gobierno publica el decreto legislativo correspondiente o cuando el Gobierno se halla en funciones.
3. Cuando se trate de autorizar al Gobierno para formular un nuevo texto articulado, las leyes de delegación deben
fijar las bases a las que debe ajustarse el Gobierno en el ejercicio de la delegación legislativa. Cuando se trate de
autorizar al Gobierno para refundir textos legales, las leyes deben determinar el alcance y los criterios de la
refundición.
4. El control de la legislación delegada es regulado por el Reglamento del Parlamento. Las leyes de delegación
también pueden establecer un régimen de control especial para los Decretos Legislativos .
4. La costum
4.1 Concepte. Font secundària
És una norma jurídica no escrita que es basa en una conducta continuada d’un grup de persones determinades
per les quals té una validesa jurídica, té un valor normatiu com si fos una llei. Ara bé, tot i que es conceptualitzi
com una norma no escrita no significa que no es pugui recopilar per escrit.
És una font secundària ja que si una matèria està regulada per llei s’utilitzarà aquest font, no és necessari
recórrer a la costum.
o La costum va ser la primera font material, ja que mentre s’organitzava la societat, paulatinament
s’anaven repetint conductes, algunes eren alenades i altres successos reprovats. D’aquí deriven
incipients formes de penalitats: simple desaprovació del grup, expulsió, exili temporal, fins arribar a la
pena de mort.
4.2 Classes
Segons la seva relació amb la llei
6. Costum praeter/extra legem (concepte estricte de costum) = Actuació determinada que no està
prescrita per llei. Per tant, com que la llei no contempla aquest supòsits de fet, podem interpretar-lo
mitjançant la costum.
7. Costum contra legem = Actuació no admesa ja que regula un supòsit de forma contrària al prescrit per
la llei. No podríem aplicar-la ni seria eficaç perquè aniria contra la llei.
8. Costum secundum / propter legem = Interpretació diferent a la llei.
Pel seu àmbit d’aplicació: local /general
4.3 Carga de la proba. Excepció 281.2 LEC
LEC
CAPÍTULO V De la prueba: disposiciones generales
Sección 1.ª Del objeto, necesidad e iniciativa de la prueba
Artículo 281. Objeto y necesidad de la prueba
2. También serán objeto de prueba la costumbre y el derecho extranjero. La prueba de la costumbre no será necesaria
si las partes estuviesen conformes en su existencia y contenido y sus normas no afectasen al orden público. El derecho
extranjero deberá ser probado en lo que respecta a su contenido y vigencia, pudiendo valerse el tribunal de cuantos
medios de averiguación estime necesarios para su aplicación.
5. Principis generals del dret
5.1 Definició
CCC
Artículo 111-1. Derecho civil de Cataluña.
1. El derecho civil de Cataluña está constituido por las disposiciones del presente Código, las
demás leyes del Parlamento en materia de derecho civil, las costumbres y los principios
generales del derecho propio.
2. La costumbre solo rige en defecto de ley aplicable.
Artículo 111-2. Interpretación e integración.
1. En su aplicación, el derecho civil de Cataluña debe interpretarse y debe integrarse de
acuerdo con los principios generales que lo informan, tomando en consideración la tradición
jurídica catalana.
2. En especial, al interpretar y aplicar el derecho civil de Cataluña deben tenerse en cuenta la
jurisprudencia civil del Tribunal de Casación de Cataluña y la del Tribunal Superior de Justicia de
Cataluña no modificadas por el presente Código u otras leyes. Una y otra pueden ser invocadas
como doctrina jurisprudencial a los efectos del recurso de casación.
Els principis generals del Dret són el conjunt de idees bàsiques d’una determina comunitat que inspiren
l’ordenament jurídic. S’acoten a un moment històric determinat.
5.2 Funcions
A) Font del Dret = Són una font secundària i subsidiària de dret, ja que s’acudeix a aquest quan no tenim
una llei o una costum que ens reguli un determinat supòsit. Com a font del Dret s’aplica mitjançant
l’analogia iuris, que consisteix en contemplar els principis generals per tal de donar una resposta a un
supòsit de fet no regulat.
Ex: Si hi ha unes normes a l’ordenament per a castigar una persona que mata o fereix una altra, és lògic que existeixi un
principi general del dret que sigui el de no poder fer mal a un altre.
B) Informa l’ordenament jurídic = Quan s’interpreta l’ordenament jurídic ens hem de basar en aquests
principis generals; és a dir, la llei s’ha d’interpretar d’acord aquests.
B) Funció autointegradora = Els principis generals tenen una funció autointegradora del dret civil. En el cas
del Dret Civil Autonòmic, no s’acudeix als principis generals estatals, sinó als autonòmics. Ara bé, si la
norma és estatal acudirem als principis generals estatals.
6. Jurisprudència
6.1 Concepte
La Jurisprudència és la doctrina que estableixen els jutges i tribunals en interpretar i aplicar l’ordenament
jurídic. En un sentit ampli fa referència a tota la doctrina judicial derivada de tots els tribunals, però en sentit
estricte és la que es deriva del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional (a nivell estatal) i del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya (nivell autonòmic).
6.2 Requisits
Per tal de considerar que hi ha jurisprudència la doctrina ha de ser reiterada; com a mínim han d’existir 2 o
més sentències que comparteixin la ratio decidendi (= motius perquè el tribunal ha dictat un determinat fallo).
A més, s’han de donar en una seqüència temporal lògica; no hi ha un termini determinat però per exemple, si
passés un segle no es podria tenir en compte.
- Obiter dicta = decisió menor que no és jurisprudència
La doctrina jurisprudencial està constituïda per l’anomenada ratio decideni; és a dir, sol es pot considerar
jurisprudència els arguments jurídics que fonamenten el fallo de la sentència.
6.3 No és font del Dret. Funció interpretadora
La jurisprudència no és font del dret, però és important perquè serveix per interpretar-lo i com a argument per
interposar un recurs de cassació. La funció d’interpretació de les normes, la jurisprudència, es reconeix a l’antic
tribunal de cassació (actual Tribunal de Justícia. La jurisprudència derivada del Tribunal de Justícia no és font
del Dret, però la seva interpretació es vinculant.
Si la jurisprudència no és una font del Dret perquè se li dona tanta importància? Els jutges del Tribunal de
Justícia són imparcials. Si un tribunal d’instància es vol apartar de la jurisprudència ha d’explicar quins son els
motius. La gent es mort i la interpretació que el Tribunal Suprem pugui fer d’un determinat supòsit pot variar
amb el temps. (Ex. Jurisprudència de les execucions hipotecàries. Ara, la jurisprudència que s’ha creat obre el
tema de les clàusules abusives, la qual cosa ha provocat una reforma de la llei. La jurisprudència d’aquella
matèria va canviar i va provocar la reforma de la llei).
6.4 Vinculació amb els òrgans judicials?
Encara que aquesta doctrina del Tribunal Superior no vinculi directament els inferiors degut el principi
d’independència judicial. Els tribunals inferiors, referent a la jurisprudència, tenen un camí marcat del qual
només s’apartaran de manera justificada.
En cas que els tribunals superiors considerin que el tribunal inferior no ha aplicat de forma correcta la norma,
cassaran la decisió del tribunal inferior, és a dir, l’anul·laran.
Totes aquestes disposicions es troben recollides, a nivell de Catalunya, a l’article 111.2 CCC, en el qual s’exposa
que en interpretar i aplicar el Dret Civil català s’ha de tenir en compte la doctrina del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya i del Tribunal de Cassació de Catalunya.
CCC
Artículo 111-2. Interpretación e integración.
1. En su aplicación, el derecho civil de Cataluña debe interpretarse y debe integrarse de acuerdo con los principios
generales que lo informan, tomando en consideración la tradición jurídica catalana.
2. En especial, al interpretar y aplicar el derecho civil de Cataluña deben tenerse en cuenta la jurisprudencia civil del
Tribunal de Casación de Cataluña y la del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña no modificadas por el presente
Código u otras leyes. Una y otra pueden ser invocadas como doctrina jurisprudencial a los efectos del recurso de
casación
7. Supletorietat CC espanyol
CCC
Artículo 111-4. Carácter de derecho común. Las disposiciones del presente Código constituyen el derecho común en
Cataluña y se aplican supletoria-mente a las demás leyes.
Artículo 111-5. Preferencia y supletoriedat. Las disposiciones del derecho civil de Cataluña se aplican con
preferencia a cualesquiera otras. El derecho supletorio solo rige en la medida en que no se opone a las disposiciones
del derecho civil de Cataluña o a los principios generales que lo informan
La supletorietat del CC espanyol es dona quan dins del propi CCCatalà no trobem una norma que reguli aquell
supòsit. Per tant, davant una llacuna en matèria de competència autonòmica, s’ha de recórrer al Codi Civil
Català. Per altra banda, el codi civil estatal té una aplicació directa en les matèries exclusives de l’Estat, que li
atorga l’article 149 CE.
En definitiva, el dret estatal només regeix en la mesura en què no existeix norma catalana, òbviament
exceptuant els casos de les matèries que la CE atorga exclusivament com a competència de l’Estat, en les quals
és obligatòria l’aplicació del dret estatal.
TEMA 3. ÀMBIT, EFICÀCIA I APLICACIÓ DE LA NORMA CIVIL
1.
1.1 Àmbit espaial de les normes
L’àmbit espaial de les normes és l’àrea geogràfica que correspon a la sobirania d’un determinat estat, la qual
cosa s’expressa amb el principi de territorialitat (articles 1 i 2 CE i 1.1 i 5 CC)
CC
CAPÍTULO IV Normas de derecho internacional privado
Artículo 8.
1. Las leyes penales, las de policía y las de seguridad pública obligan a todos los que se hallen en territorio español.
Artículo 9.
1. La ley personal correspondiente a las personas físicas es la determinada por su nacionalidad. Dicha ley regirá la
capacidad y el estado civil, los derechos y deberes de familia y la sucesión por causa de muerte. El cambio de ley
personal no afectará a la mayoría de edad adquirida de conformidad con la ley personal anterior.
2. Los efectos del matrimonio se regirán por la ley personal común de los cónyuges al tiempo de contraerlo; en defecto
de esta ley, por la ley personal o de la residencia habitual de cualquiera de ellos, elegida por ambos en documento
auténtico otorgado antes de la celebración del matrimonio; a falta de esta elección, por la ley de la residencia habitual
común inmediatamente posterior a la celebración, y, a falta de dicha residencia, por la del lugar de celebración del
matrimonio. La nulidad, la separación y el divorcio se regirán por la ley que determina el artículo 107.
3. Los pactos o capitulaciones por los que se estipule, modifique o sustituya el régimen económico del matrimonio
serán válidos cuando sean conformes bien a la ley que rija los efectos del matrimonio, bien a la ley de la nacionalidad
o de la residencia habitual de cualquiera de las partes al tiempo del otorgamiento.
4. La determinación y el carácter de la filiación por naturaleza se regirán por la ley de la residencia habitual del hijo en
el momento del establecimiento de la filiación. A falta de residencia habitual del hijo, o si esta ley no permitiere el
establecimiento de la filiación, se aplicará la ley nacional del hijo en ese momento. Si esta ley no permitiere el
establecimiento de la filiación o si el hijo careciere de residencia habitual y de nacionalidad, se aplicará la ley
sustantiva española. En lo relativo al establecimiento de la filiación por adopción, se estará a lo dispuesto en el
apartado 5. La ley aplicable al contenido de la filiación, por naturaleza o por adopción, y al ejercicio de la
responsabilidad parental, se determinará con arreglo al Convenio de La Haya, de 19 de octubre de 1996, relativo a la
competencia, la ley aplicable, el reconocimiento, la ejecución y la cooperación en materia de responsabilidad parental
y de medidas de protección de los niños.
5. La adopción internacional se regirá por las normas contenidas en la Ley de Adopción Internacional. Igualmente, las
adopciones constituidas por autoridades extranjeras surtirán efectos en España con arreglo a las disposiciones de la
citada Ley de Adopción Internacional.
6. La ley aplicable a la protección de menores se determinará de acuerdo con el Convenio de La Haya, de 19 de octubre
de 1996, a que se hace referencia en el apartado 4 de este artículo. La ley aplicable a las medidas de apoyo para
personas con discapacidad será la de su residencia habitual. En el caso de cambio de residencia a otro Estado, se
aplicará la ley de la nueva residencia habitual, sin perjuicio del reconocimiento en España de las medidas de apoyo
acordadas en otros Estados. Será de aplicación, sin embargo, la ley española para la adopción de medidas de apoyo
provisionales o urgentes
7. La ley aplicable a las obligaciones de alimentos entre parientes se determinará de acuerdo con el Protocolo de La
Haya, de 23 de noviembre de 2007, sobre la ley aplicable a las obligaciones alimenticias o texto legal que lo sustituya.
8. La sucesión por causa de muerte se regirá por la Ley nacional del causante en el momento de su fallecimiento,
cualesquiera que sean la naturaleza de los bienes y el país donde se encuentren. Sin embargo, las disposiciones hechas
en testamento y los pactos sucesorios ordenados conforme a la Ley nacional del testador o del disponente en el
momento de su otorgamiento conservarán su validez, aunque sea otra la ley que rija la sucesión, si bien las legítimas
se ajustarán, en su caso, a esta última. Los derechos que por ministerio de la ley se atribuyan al cónyuge supérstite se
regirán por la misma ley que regule los efectos del matrimonio, a salvo siempre las legítimas de los descendientes.
9. A los efectos de este capítulo, respecto de las situaciones de doble nacionalidad previstas en las leyes españolas se
estará a lo que determinen los tratados internacionales, y, si nada estableciesen, será preferida la nacionalidad
coincidente con la última residencia habitual y, en su defecto, la última adquirida. Prevalecerá en todo caso la
nacionalidad española del que ostente además otra no prevista en nuestras leyes o en los tratados internacionales. Si
ostentare dos o más nacionalidades y ninguna de ellas fuera la española, se estará a lo que establece el apartado
siguiente.
10. Se considerará como ley personal de los que carecieren de nacionalidad o la tuvieren indeterminada, la ley del
lugar de su residencia habitual.
11. La ley personal correspondiente a las personas jurídicas es la determinada por su nacionalidad, y regirá en todo lo
relativo a capacidad, constitución, representación, funcionamiento, transformación, disolución y extinción. En la fusión
de sociedades de distinta nacionalidad se tendrán en cuenta las respectivas leyes personales.
Artículo 10.
1. La posesión, la propiedad, y los demás derechos sobre bienes inmuebles, así como su publicidad, se regirán por la
ley del lugar donde se hallen. La misma ley será aplicable a los bienes muebles. A los efectos de la constitución o cesión
de derechos sobre bienes en tránsito, éstos se considerarán situados en el lugar de su expedición, salvo que el
remitente y el destinatario hayan convenido, expresa o tácitamente, que se consideren situados en el lugar de su
destino.
2. Los buques, las aeronaves y los medios de transporte por ferrocarril, así como todos los derechos que se constituyan
sobre ellos, quedarán sometidos a la ley del lugar de su abanderamiento, matrícula o registro. Los automóviles y otros
medios de transporte por carretera quedarán sometidos a la ley del lugar donde se hallen.
3. La emisión de los títulos-valores se atendrá a la ley del lugar en que se produzca.
4. Los derechos de propiedad intelectual e industrial se protegerán dentro del territorio español de acuerdo con la ley
española, sin perjuicio de lo establecido por los convenios y tratados internacionales en los que España sea parte.
5. Se aplicará a las obligaciones contractuales la ley a que las partes se hayan sometido expresamente, siempre que
tenga alguna conexión con el negocio de que se trate; en su defecto, la ley nacional común a las partes; a falta de ella,
la de la residencia habitual común, y, en último término, la ley del lugar de celebración del contrato. No obstante lo
dispuesto en el párrafo anterior, a falta de sometimiento expreso, se aplicará a los contratos relativos a bienes
inmuebles la ley del lugar donde estén sitos, y a las compraventas de muebles corporales realizadas en
establecimientos mercantiles, la ley del lugar en que éstos radiquen.
6. A las obligaciones derivadas del contrato de trabajo, en defecto de sometimiento expreso de las partes y sin
perjuicio de lo dispuesto en el apartado 1 del artículo 8, les será de aplicación la ley del lugar donde se presten los
servicios.
7. Las donaciones se regirán, en todo caso, por la, ley nacional del donante.
8. En los contratos celebrados entre personas que se encuentren en España, las personas físicas que gocen de
capacidad de conformidad con la ley española solo podrán invocar su discapacidad resultante de la ley de otro país si,
en el momento de la celebración del contrato, la otra parte hubiera conocido tal discapacidad o la hubiera ignorado en
virtud de negligencia por su parte.
9. Las obligaciones no contractuales se regirán por la ley del lugar donde hubiere ocurrido el hecho de que deriven. La
gestión de negocios se regulará por la ley del lugar donde el gestor realice la principal actividad. En el enriquecimiento
sin causa se aplicará la ley en virtud de la cual se produjo la transferencia del valor patrimonial en favor del
enriquecido.
10. La ley reguladora de una obligación se extiende a los requisitos del cumplimiento y a las consecuencias del
incumplimiento, así como a su extinción. Sin embargo, se aplicará la ley del lugar de cumplimiento a las modalidades
de la ejecución que requieran intervención judicial o administrativa.
11. A la representación legal se aplicará la ley reguladora de la relación jurídica de la que nacen las facultades del
representante, y a la voluntaria, de no mediar sometimiento expreso, la ley del país en donde se ejerciten las
facultades conferidas.
Artículo 11.
1. Las formas y solemnidades de los contratos, testamentos y demás actos jurídicos se regirán por la ley del país en
que se otorguen. No obstante, serán también válidos los celebrados con las formas y solemnidades exigidas por la ley
aplicable a su contenido, así como los celebrados conforme a la ley personal del disponente o la común de los
otorgantes. Igualmente serán válidos los actos y contratos relativos a bienes inmuebles otorgados con arreglo a las
formas y solemnidades del lugar en que éstos radiquen. Si tales actos fueren otorgados a bordo de buques o
aeronaves durante su navegación, se entenderán celebrados en el país de su abanderamiento, matrícula o registro.
Los navíos y las aeronaves militares se consideran como parte del territorio del Estado al que pertenezcan.
2. Si la ley reguladora del contenido de los actos y contratos exigiere para su validez una determinada forma o
solemnidad, será siempre aplicada, incluso en el caso de otorgarse aquéllos en el extranjero. 3. Será de aplicación la
ley española a los contratos, testamentos y demás actos jurídicos autorizados por funcionarios diplomáticos o
consulares de España en el extranjero.
Artículo 12.
1. La calificación para determinar la norma de conflicto aplicable se hará siempre con arreglo a la ley española.
2. La remisión al derecho extranjero se entenderá hecha a su ley material, sin tener en cuenta el reenvío que sus
normas de conflicto puedan hacer a otra ley que no sea la española.
3. En ningún caso tendrá aplicación la ley extranjera cuando resulte contraria al orden público.
4. Se considerará como fraude de ley la utilización de una norma de conflicto con el fin de eludir una ley imperativa
española.
5. Cuando una norma de conflicto remita a la legislación de un Estado en el que coexistan diferentes sistemas
legislativos, la determinación del que sea aplicable entre ellos se hará conforme a la legislación de dicho Estado.
6. Los Tribunales y autoridades aplicarán de oficio las normas de conflicto del derecho español. Ámbito de aplicación
de los regímenes jurídicos civiles coexistentes en el territorio nacional
CAPÍTULO V Ámbito de aplicación de los regímenes jurídicos civiles coexistentes en el territorio nacional
Artículo 13.
1. Las disposiciones de este título preliminar, en cuanto determinan los efectos de las leyes y las reglas generales para
su aplicación, así como las del título IV del libro I, con excepción de las normas de este último relativas al régimen
económico matrimonial, tendrán aplicación general y directa en toda España.
2. En lo demás, y con pleno respeto a los derechos especiales o forales de las provincias o territorios en que están
vigentes, regirá el Código Civil como derecho supletorio, en defecto del que lo sea en cada una de aquéllas según sus
normas especiales.
Artículo 14.
1. La sujeción al derecho civil común o al especial o foral se determina por la vecindad civil.
2. Tienen vecindad civil en territorio de derecho común, o en uno de los de derecho especial o foral, los nacidos de
padres que tengan tal vecindad. Por la adopción, el adoptado no emancipado adquiere la vecindad civil de los
adoptantes.
3. Si al nacer el hijo, o al ser adoptado, los padres tuvieren distinta vecindad civil, el hijo tendrá la que corresponda a
aquél de los dos respecto del cual la filiación haya sido determinada antes; en su defecto, tendrá la del lugar del
nacimiento y, en último término, la vecindad de derecho común. Sin embargo, los padres, o el que de ellos ejerza o le
haya sido atribuida la patria potestad, podrán atribuir al hijo la vecindad civil de cualquiera de ellos en tanto no
transcurran los seis meses siguientes al nacimiento o a la adopción. La privación o suspensión en el ejercicio de la
patria potestad, o el cambio de vecindad de los padres, no afectarán a la vecindad civil de los hijos. En todo caso el hijo
desde que cumpla catorce años y hasta que transcurra un año después de su emancipación podrá optar bien por la
vecindad civil del lugar de su nacimiento, bien por la última vecindad de cualquiera de sus padres. Si no estuviera
emancipado, habrá de ser asistido en la opción por el representante legal.
4. El matrimonio no altera la vecindad civil. No obstante, cualquiera de los cónyuges no separados, ya sea legalmente
o de hecho, podrá, en todo momento, optar por la vecindad civil del otro.
5. La vecindad civil se adquiere:
1.° Por residencia continuada durante dos años, siempre que el interesado manifieste ser esa su voluntad.
2.° Por residencia continuada de diez años, sin declaración en contrario durante este plazo. Ambas declaraciones
se harán constar en el Registro Civil y no necesitan ser reiteradas.
6. En caso de duda prevalecerá la vecindad civil que corresponda al lugar de nacimiento.
Artículo 15.
1. El extranjero que adquiera la nacionalidad española deberá optar, al inscribir la adquisición de la nacionalidad, por
cualquiera de las vecindades siguientes:
a) La correspondiente al lugar de residencia.
b) La del lugar del nacimiento.
c) La última vecindad de cualquiera de sus progenitores o adoptantes.
d) La del cónyuge. Esta declaración de opción se formulará, según los casos, por el propio optante, solo o con los
apoyos que la persona con discapacidad, en su caso, precise, o por su representante legal. Cuando la adquisición
de la nacionalidad se haga por declaración o a petición del representante legal, la autorización necesaria deberá
determinar la vecindad civil por la que se ha de optar.
2. El extranjero que adquiera la nacionalidad por carta de naturaleza tendrá la vecindad civil que el Real Decreto de
concesión determine, teniendo en cuenta la opción de aquél, de acuerdo con lo que dispone el apartado anterior u
otras circunstancias que concurran en el peticionario.
3. La recuperación de la nacionalidad española lleva consigo la de aquella vecindad civil que ostentara el interesado al
tiempo de su pérdida.
4. La dependencia personal respecto a una comarca o localidad con especialidad civil propia o distinta, dentro de la
legislación especial o foral del territorio correspondiente, se regirá por las disposiciones de este artículo y las del
anterior.
Artículo 16.
1. Los conflictos de leyes que puedan surgir por la coexistencia de distintas legislaciones civiles en el territorio nacional
se resolverán según las normas contenidas en el capítulo IV con las siguientes particularidades:
1.a Será ley personal la determinada por la vecindad civil.
2.a No será aplicable lo dispuesto en los apartados 1, 2 y 3 del artículo 12 sobre calificación, remisión y orden
público.
2. El derecho de viudedad regulado en la Compilación aragonesa corresponde a los cónyuges sometidos al régimen
económico matrimonial de dicha Compilación, aunque después cambie su vecindad civil, con exclusión en este caso de
la legítima que establezca la ley sucesoria. El derecho expectante de viudedad no podrá oponerse al adquirente a título
oneroso y de buena fe de los bienes que no radiquen en territorio donde se reconozca tal derecho, si el contrato se
hubiera celebrado fuera de dicho territorio, sin haber hecho constar el régimen económico matrimonial del
transmitente. El usufructo viudal corresponde también al cónyuge supérstite cuando el premuerto tuviese vecindad
civil aragonesa en el momento de su muerte.
3. Los efectos del matrimonio entre españoles se regularán por la ley española que resulte aplicable según los criterios
del artículo 9 y, en su defecto, por el Código Civil. En este último caso se aplicará el régimen de separación de bienes
del Código Civil si conforme a una y otra ley personal de los contrayentes hubiera de regir un sistema de separación
-
S’aplica com una regla absoluta respecte les lleis penals, les lleis “polícía) i les lleis de seguretat pública.
En les relacions jurídiques de dret privat aquest principi de territorialitat necessita un matís.
Atès l’organització de competències de l’Estat espanyol i les Comunitats Autònomes (art 2 CE), les CCAA tenen,
en el seu territori, competències en matèria civil. Coexisteixen diferents legislacions en el territori espanyol en
matèria de dret civil, per la qual cosa, s’exigeix la distribució de competències (art 149.1.8 CE)
Es distingeix entre les normes emanades per les corts Generals, en matèries de competència exclusiva de
l’Estat (66.2 CE) i , i pel Dret civil català, en matèries de competència exclusiva de la Generalitat, aquest Dret és
preferent (art 14.1 i 115 EAC i 111-3.1 CCCat).
Normes que resolen els conflictes que es puguin generar entre les diferents legislacions civils = normes de dret
interregional. (Art 16 CC) els criteris establerts són els següents:
-
Llei personal. Llei que fa referència a la capacitat de la persona, l’estat civil, la successió i drets
familiars, els quals es regiran pel veïnatge civil d’aquella persona.
Llei de lloc. La ubicació d’un immoble ha de determinar la possessió, la propietat o els altres drets
sobre ell mateix.
Efectes del matrimoni
Obligacions nascudes dels contractes. Es regeixen per la llei a la qual les parts es sotmeten si existeix
relació amb el negoci, és a dir per la llei que pacten les parts si té relació amb el negoci.
Formes i solemnitats dels contractes. Les formes que hagin de regir els contractes i els testaments
seran les que prevegi la llei del lloc on s’atorguen.
Obligacions no contractuals. Es regiran per la llei del lloc on van ocórrer els fets. Per exemple: una
persona va pel carrer i li cau una maceta al cap. Aquestes persones segurament no es coneixen, però al
del pis se li genera una responsabilitat respecte qui se li ha caigut la maceta.
2.Eficàcia temporal de les normes
2.1 Entrada en vigor
La vigència és la qualitat que li atorga a la norma rellevància preceptiva i imposa que s’hagi d’aplicar pels jutges
i els tribunals (117 CE).
La llei després de ser promulgada s’ha de publicar.
- Si les lleis que es promulguen són lleis en sentit estricte emanades de les Corts la promulgació
requereix la signatura del rei, com un acte degut (91 CE).
El principi de publicitat és una garantia jurídica establerta en l’article 9.1 CE. Les normes s’han de publicar al
diari oficial de la institució que la promulga. Les disposicions generals dels òrgans de l’Estat es publiquen al BOE
(2.1 CC). per altra banda, les disposicions de la Generalitat s’han de publicar al DOGC i al BOE; el president de la
generalitat disposa d’un termini de 15 dies des de la seva promulgació per ordenar la publicació.
La norma general és que la llei entra en vigor als 20 dies de la seva completa publicació, a no ser que es disposi
alguna altra cosa (111-10.1 CCC), la qual cosa expressa la vocatio legis de la norma.
2.2 Pèrdua de vigència
La norma en general és vigent de forma indefinida i sol es queda sense efecte per causes i mitjanant unes vies
específicament determinades.




Declaració d’inconstitucionalitat per part del TC (162-164 CE i 38-39 LOTC)
La jurisdicció contenciosa administrativa també pot anular disposicions de categoria inferior a la llei quan
vulneri el principi de jerarquia
Les lleis excepcionals i les lleis temporals es derroguen com a resultat de la seva propia categoria.
Lex posterior derogat lex anterior si és de rang igual o superior (2-2 CC i 111-10.2 CCC).
Costum contra legem. Principi que expresa que les normes no es derroguen per desús.
CCC
Artículo 111-10. Vigencia de las leyes.
1. Las leyes de Cataluña entran en vigor una vez han transcurrido veinte días desde el día en que han sido publicadas
íntegramente en el "Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya", si no se dispone otra cosa.
2. La vigencia de las leyes y de las demás normas cesa cuando son derogadas por otras posteriores de rango igual o
superior que lo declaren expresamente
2.3 Retroactivitat
La retroactivitat es basa en fer eficaç l’aplicabilitat d’una llei nova per un supòsit que té lloc en un moment
temporal anterior a la entrada en vigor d’aquesta llei nova. La regla general es sustenta en el principi
d’irretroactivitat, el qual és fonament del principi de seguretat jurídica (art 9.3 CE i 2.3 CC).
CC
TÍTULO PRELIMINAR De las normas jurídicas, su aplicación y eficacia
CAPÍTULO I Fuentes del derecho
Artículo 2.
1. Las leyes entrarán en vigor a los veinte días de su completa publicación en el «Boletín Oficial del Estado», si en ellas
no se dispone otra cosa.
2. Las leyes sólo se derogan por otras posteriores. La derogación tendrá el alcance que expresamente se disponga y se
extenderá siempre a todo aquello que en la ley nueva, sobre la misma materia sea incompatible con la anterior. Por la
simple derogación de una ley no recobran vigencia las que ésta hubiere derogado.
3. Las leyes no tendrán efecto retroactivo, si no dispusieren lo contrario.
Per aplicar la retroactivitat de les normes s’han de seguir una sèrie de criteris: les normes tenen l’eficàcia que en elles
s’estableix, la retroactitivitat de la norma ha d’aparèixer en aquella, i la nova norma pot determinar el seu límit, però
quan no és digui res al respecte sobre la retroactivitat, es seguirà el criteri general que és el principi d’irretroactivitat.
No són retroactives les normes que comportin una sanció ni les que limitin drets personals (fonamentals,
llibertats publiques i en l’esfera general de la persona).
La retroactivitat es pot donar en tres graus:
-
-
-
Màxim = la nova llei s’aplica a tot el supòsit de fet. Tots els efectes de l’acte jurídic, tant els actes
consumats com els actes futurs, queden sota l’àmbit de la nova llei retroactiva. Suposa la readaptació
del supòsit de fet a la nova situació i la privació dels efectes ja produïts.
Mitjà = Respecta la situació anterior, el supòsit de fet i els efectes ja consumats, però els què estiguin
pendents es regiran per la llei nova. La retroactivitat afecta als fets creats amb la llei anterior, però que
no estan consumats.
Mínim = nova llei només s’aplica als efectes que neixin a partir de la seva entrada en vigor.
2.4 Transitorietat
La transitorietat és el procés de trànsit entre la llei anterior a la nova. Els conflictes que es puguin derivar de
l’existència de dos lleis s’arbitren mitjançant unes determinades normes: les disposicions transitòries resolen
els conflictes que puguin derivar-se de l’existència de dues lleis i normalment es contenen a la part final de la
legislació. Atenent al seu contingut, hi ha disposicions transitòries que resolen pròpiament els conflictes de dret
intertemporal i remeten a una o a l’altra llei. També, hi ha disposicions de caràcter material que regulen
mitjançant un règim específic la liquidació de la situació anterior.
Si no hi ha disposicions a la legislació catalana es remet als principis generals de l’Ordenament jurídic de
Catalunya, no a les disposicions transitòries del CC espanyol (art 111-2 CCC)
CCC
Artículo 111-2. Interpretación e integración.
1. En su aplicación, el derecho civil de Cataluña debe interpretarse y debe integrarse de acuerdo con los principios
generales que lo informan, tomando en consideración la tradición jurídica catalana.
2. En especial, al interpretar y aplicar el derecho civil de Cataluña deben tenerse en cuenta la jurisprudencia civil del
Tribunal de Casación de Cataluña y la del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña no modificadas por el presente
Código u otras leyes. Una y otra pueden ser invocadas como doctrina jurisprudencial a los efectos del recurso de
casación.
3. Eficàcia general de la norma
3.1 Deure d’observació general
L’eficàcia general té per objecte provocar la vinculació dels destinataris a la norma; d’aqueta manera es
legitima l’actuació per imposar-la coercitivament. Per tant, arrel d’aquesta idea, l’eficàcia de la norma predica
el deure d’acatar-la i respectar-la, així com la necessitat d’actuar-ne d’acord. Aquest deure comporta que en
cas d’incompliment s’imposi una sanció; l’eficàcia general comprèn l’eficàcia sancionadora.
Cal recordar que les regles relatives a l’aplicació i eficàcia de les normes jurídiques són competència exclusiva
de l’Estat (art 149.1.8º CE).
3.2 Ignorància de la llei
L’article 6.1 CC estableix que “la ignorància de la llei no excusa del seu compliment”. No es pot al·legar
desconeixement per eludir l’aplicació d’una norma. Es tracta d’un criteri objectiu d’efectivitat: l’eficàcia de la
norma està en si mateixa per la qual cosa el desconeixement manca de transcendència.
CC
CAPÍTULO III Eficacia general de las normas jurídicas
Artículo 6.
1. La ignorancia de las leyes no excusa de su cumplimiento. El error de derecho producirá únicamente aquellos efectos
que las leyes determinen.
2. La exclusión voluntaria de la ley aplicable y la renuncia a los derechos en ella reconocidos sólo serán válidas cuando
no contraríen el interés o el orden público ni perjudiquen a terceros.
3. Los actos contrarios a las normas imperativas y a las prohibitivas son nulos de pleno derecho, salvo que en ellas se
establezca un efecto distinto para el caso de contravención.
4. Los actos realizados al amparo del texto de una norma que persigan un resultado prohibido por el ordenamiento
jurídico, o contrario a él, se considerarán ejecutados en fraude de ley y no impedirán la debida aplicación de la norma
que se hubiere tratado de eludir.
3.3 L’error de dret
L’error de dret, establert a l’article 6.1,2 1 CC, parteix del coneixement fals o equivocat en referència al
contingut, la interpretació i l’aplicació al cas concret d’una determinada norma. L’error de dret no elimina
l’aplicació de la norma però si disminueix o elimina la seva eficàcia.
Perquè l’error de dret actuï es requereix: una norma que ho permeti, que l’error hagi estat motiu o causa
principal de la realització de l’acte, i que sigui excusable d’acord uns criteris de raonabilitat.
Ex. Compres un cotxe per Internet a terminis, però no es una compra sinó un lloguer.
3.4 Exclusió voluntària de la llei
L’exclusió voluntària de la llei aplicable al cas concret s’admet a l’article 6.2 CC. Més en concret, l’article 111-6
CCC determina que les disposicions del codi català i de les altres lleis civils catalanes poden ser objecte
d’exclusió voluntària o pacte en contra, llevat que s’estableixi expressament llur imperativitat o es dedueix del
seu contingut. L’exclusió no és oposable a tercers si en poden resultar perjudicats, i tampoc pot ser contrària al
interès públic, el qual està implícit en la irrenunciabilitat de les lleis imperatives.
Només les normes dispositives poden ser excloses per l’autonomia privada de la voluntat. En el dret privat
patrimonial la major part són d’aquest indole.
Exclosa l’aplicació de la norma al supòsit concret, la regulació prevista per l’autonomia privada la substituirà
llevat que s’hagi limitat a vetar un precepte concret.
4.Eficàcia sancionadora
L’expressió eficàcia sancionadora fa referència ala manera i els mitjans de reacció que l’ordenament jurídic
preveu front el incompliment d’una norma. La sanció depèn del cas concret i de la matèria jurídica a la qual
pertany, ja que cadascuna té les seves disposicions concretes. Però hi ha uns preceptes de caràcter general que
actuen supletòriament quan no s’explicita una sanció concreta: la nul·litat o el frau de llei.
4.1 La nul·litat (art 6.3 CC)
Són nuls els actes contraris a les normes imperatives i les normes prohibitives.
La nul·litat és la institució jurídica que priva d’eficàcia els actes jurídics; provoca que no s’admetin les
conseqüències derivades malgrat que existeixin o s’hagin produït a la realitat social. Determinar un acte com a
ineficaç implica que l’ordenament jurídic no el prengui en consideració, no admeti la finalitat ni el supòsit de
fet del qual emana. Quod nullum est nullum efectum producit
Perquè es produeixi nul·litat ha de ser: un acte humà (només els actes jurídics son aptes per complir o
incomplir un mandat normatiu, i que hi hagi una contraversió de la norma imperativa o prohibitiva. Es
requereix que la contraversió sigui radical (greu), no és suficient una mera disconformitat.
-
Norma prohibitiva – imposa mandat d’haver-se d’abstenir de fer un acte jurídic.
Norma imperativa – el seu contingut no es pot eludir, aplicació necessària i obligada
En principi la nul·litat és radical i absoluta. L’acte neix nul i automàticament l’acció no prescriu. No obstant, la
jurisprudència en ocasions matisa i admet la nul·litat parcial i la nul·litat relativa o anul·labilitat.
CC
CAPÍTULO III Eficacia general de las normas jurídicas
Artículo 6.
1. La ignorancia de las leyes no excusa de su cumplimiento. El error de derecho producirá únicamente aquellos efectos
que las leyes determinen.
2. La exclusión voluntaria de la ley aplicable y la renuncia a los derechos en ella reconocidos sólo serán válidas cuando
no contraríen el interés o el orden público ni perjudiquen a terceros.
3. Los actos contrarios a las normas imperativas y a las prohibitivas son nulos de pleno derecho, salvo que en ellas se
establezca un efecto distinto para el caso de contravención.
4. Los actos realizados al amparo del texto de una norma que persigan un resultado prohibido por el ordenamiento
jurídico, o contrario a él, se considerarán ejecutados en fraude de ley y no impedirán la debida aplicación de la norma
que se hubiere tratado de eludir.
4.2 El frau de llei (6.4 CC)
Mitjançant el frau es pretén assolir un resultat jurídic que amb la regla que correspon aplicar directament no es
podria assolir. És la realització d’actes que segueixen un resultat contrari perquè s’emparen en una altra norma
que persegueix un resultat prohibit per la primera norma.
El frau pressuposa un acte jurídic i el joc de dos normes: la defraudada i la norma utilitzada com a cobertura.
Actualment, la doctrina lliga el frau amb una concepció objectiva: és suficient amb la conseqüència dels
requisits perquè es produeixi frau, però és evident que també es valora la intenció. Es sanciona l’efecte
aconseguit a través de la combinació entre actes que no s’hagués pogut assolir de no realitzar l’operació
fraudulenta. La norma de cobertura (del primer acte) es manté però els seus efectes es restringeixen en allò
que serveix per a legitimar el segon acte que es declara fraudulent. Aquesta ultima declaració suposa l’aplicació
de la norma que es va tractar d’eludir.
5.Aplicació de la norma
L’aplicació d’una norma pressuposa l’existència de diverses operacions. En primer lloc, s’han de fixar els fets
concrets. Seguidament, es selecciona la norma possible a aplicar. Per últim es fixa el sentit i l’abast de la norma
en relació al supòsit i les característiques del cas.
L’aplicació predica en la pràctica dels jutges i tribunals (1.7 CC) (117,1 i 3 CE).
Ara bé, amb els costums i els principis generals del Dret passa diferent. La costum ha de ser alegada en es parts
i rpovat en la majoria de casos. I els principis s’han d’indagar i formular en cada cas concret.
6.Interpretació
En el sentit estricte, la interpretació és l’activitat tendent a indagar el significat de la norma que s’ha d’aplicar
(3.1CC i 111-2 CCC).
3.2 CC = les normes s’han d’interpretar atenent fonamentalment la seva finalitat i interpretar-la a la realitat
social del temps en què ha de ser aplicada.
Classes d’interpretació segons l’origen:
-
Autèntica- la dona el legislador quan estableix una altra norma que completa o aclara el contingut de
l’anterior
Judicial o usual – jutges i tribunals
Doctrinal – interpretació dels autors.
Segons el resultat:
-
Declarativa – Significat de les paraules literalment
Crítica o correctiva – rectificar al lletra de la norma perquè coincideixi amb l’esperit del text.
Extensiva = aplicació fins que es continguin els supòsits
Restrictiva = reduir l’abast de la lletra (normal a les normes imperatives i prohibitives)
6.1 Mitjans d’interpretació
a) Sentit propi = interpretació gramatical = estrica accepció gramatical de les paraules
b) En relació amb el context = element sistemàtic = tenen en compte la independència entre disposicions
c) Antecedents històrics i legislatius = legislació derrogada, doctrina juristes clàssics, resolucions judicials
(jurisprudència històrica) i antecedents legislatius (avantprojectes, discussions a les cambres)
a Catalunya s’ha d’interpretar l’ordenament d’acord als Principis Generals i tenint en compte la tradició
catalana, i la doctrina jurisprudencial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el Tribunal de Cassació de
Catalunya.
d) Realitat social del temps = element sociològic = criteri que s’ha de contemplar en la recerca de l’esperit o
finalitat de la noma per acomodar-la al mandat.
6.2 Integració
Pressuposa un buit normatiu que s’ha d’integrar (supòsit de fet davant el qual l’ordenament jurídic no
proporciona cap norma). És estrany que hi hagi una llacuna de dret perquè en general els ordenaments Jurídics
son complets però pot donar-se llacuna de llei o llacuna legal (buit en una regulació concreta).


Auto integració = solució acudint als recursos interns del propi ordenament. Ara bé, això no afecta que
entre els ordenaments estatal i els civils autonòmics s’utilitzi la tècnica de la supletorietat.
Heterointegració = acudir a elements aliens al propi ordenament.
7. L’analogia
L’Analogia es una abstracció lògica del principi que les governa.


Analogia iuris = s’acut als principis generals (111-2 CC). S’ha d’utilitzar aquest mètode
Analogia legis = aplicació norma jurídica a un supòsit de fet no contemplat expressament (4.1 CC).
Semblança de dos supòsits i identitat de raó.
Equitat
Segons l’article 111.9 CC l’equitat s’ha de tenir en compte a l’hora d’aplicar les normes. Els tribunals sol poden
fonamentar les seves resolucions de forma exclusiva en la equitat si la llei ho autoritza expressament.
Ex. Desallotjament. Dona embarassada de 7 mesos. Un jutge pot aplicar el dret amb equitat, però no per
equitat. la equitat es justifica amb la justícia del cas concret i està orientada a flexibilitzat en ocasions la
rigidesa de la norma adaptant-la al supòsit de fet que s’està tractant. S’ha de tenir en compte que tampoc es
font de Dret.
TEMA 4- TEMPS I EFECTES JURÍDICS
1. El temps. Les unitats de temps i els còmputs
El temps és el fet natural que representa el període de duració continuada entre dos fets. En un sentit estàtic,
es un moment temporal determinat que es considerat pel Dret (ex. Una data). Però en sentit dinàmic es
considera el transcurs del temps en què concorre el tràfic jurídic.
El còmput natural de temps es mesura de moment a moment, és a dir, de manera real. Si es diu cinc dies, serà
el dimarts a les 7.40.
El còmput civil en canvi compta el dia complet i no exclou els dies inhàbils. S’exclou el dia inicial però en canvi
es conta el final enterament. El còmput de mesos i anys es fa de data a data, si al mes de venciment no existeix
aquella data es considerarà l’últim del mes. Ex. Faig un contracte el 31 de març que acaba als 11 mesos. Els 11
mesos seria el 31 de febrer però com que no existeix finalitzarà el 28 de febrer.
2. La prescripció extintiva
La prescripció extintiva que afecta a l’exercici dels drets i els facultats. Per exemple, jo no posseeixo una finca
durant anys per la qual cosa es considera que perdo el meu dret sobre ella.
La prescripció és una institució que determina la extinció de la pretensió coma c conseqüència de no donar les
adequades senyals de vida durant el terme marcat per l llei, es a dir, el què s’anomena un silenci jurídic. Aquest
silenci es deu prolongar durant el temps que marqui la llei.
Els requisits perquè es doni la prescripció extintiva són: falta d’exercici de la pretensió (reclamar) i que aqueta
activitat es produeixi durant el temps que marca la llei.
L’existència d’aqueta figura, de la prescripció es fonamenta en una perspectiva subjectiva i una objectiva.
-
Perspectiva subjectiva. Renuncia perquè es considera que al no exercitar aquest dret d’alguna manera
s’està renunciant a ell.
Perspectiva objectiva. Es considera allò més beneficiós per al tràfic jurídic, per al interès general. Es
considera que si no s’exercita els drets té la seva lògica que s’extingeixin a favor d’una altra persona
que si que els pugi aprofitar.
S’ha de tenir en compte que la prescripció on recau ni sobre el propi dret ni sobre l’acció judicial, sinó sobre la
pretensió, que es el poder que té el titular del dret per posar en practica el seu contingut utilitzant els mitjans
judicials o extrajudicials corresponents. La pretensió es un concepte substantiu (no processar); es el dret a
reclamar d’una altra persona una acció o una omissió.
121.1 CCC = no prescriuen les pretensions que s’exerciten mitjançant accions declaratives, que són aquelles
que constaten alguna cosa que ja existia, mentre que les constitutives pretenen crear alguna cosa nova.
Accions declaratives que el propi Codi recull = acció de declaració d’hereter o heretera, divisió de cosa comú,
de partició d’herència, de delimitació de finques contigües, d’elevació a escriptura publica d’un document
privat.
La prescripció ha de ser al·legada i a més provada. La poden al·legar els que estan obligats a satisfer la
pretensió o un tercer que hagi sortit perjudicat per falta d’oposició o de renuncia a la prescripció. Això si
perquè el deutor no al·legui prescripció pot perjudicar no sol a ell sinó a tercers.
L’efecte extintiu es automàtic quan es compleix el termini la extinció de la pretensió inicial s’estendrà a la de
les garanties accessòries.
2.1 Termini de la prescripció extintiva en dret català.
-
-
Termini de 10 anys. Termini general. Sol l’excepció quan la llei disposi una altra cosa per aquell cas
concret
Termini de 3 anys. Té lloc en diferents situacions previstes per la llei: pretensions relatives a pagaments
periòdics, pretensions relatives a les prestacions de serveis o d’execucions d’obra, pretensions de
cobrament del preu en les ventes al consum (ex comprar una rentadora), pretensions derivades de
responsabilitat extracontratual (mossegada del gos)
Termini d’un any. Pretensions protectores simplement de la possessió.
Una persona ha realitzat un treball, ja sigui l’abocat o el constructor, des del moment que ho ha fet i entregat,
té el dret a cobrar-lo. En aquest moment s’inicia el còmput de la prescripció per què la persona que ha de pagar
demani la prescripció si no se li reclama en temps que marca la llei.
En quant al còmput del termini s’ha de tenir en compte el comput civil
2.2 Interrupció
La interrupció de la prescripció tracta de trencar el silenci jurídic en el qual es trobava la relació jurídica per
mitjà d’una casa que impedeix la prescripció i que obligar a tornar a contar el termini des del inici. Es poden
donar els següents possibles casos:
-
Exercici de la pretensió davant dels tribunals
Inici d’un procediment arbitral
Reclamació extrajudicial de la pretensió (burofax)
Reconeixement del dret o renuncia ala prescripció.
Requisits d’interrupció:
-
Procedeixi de la persona titular de la pretensió (propi creditor). O d’una persona que tingui un interès
legítim i que tingui capacitat suficient per a fer-ho.
Que s’efectua davant el subjecte passiu de la pretensió abans que es consumeixi aquesta prescripció
Que s’al·legui per la part a qui es beneficia davant dels tribunals.
En quant als efectes, la interrupció de la prescripció va a determinar els dies a quo, és a dir, el moment inicial a
partir del qual es comença a contar una altra vegada el termini de la prescripció.
2.3 Suspensió
Produeix en el termini de prescripció una paralització, no es suprimeix, de manera que quan cessa la suspensió
es segueix contant el termini tenint en compte el temps que ja havia passat.
Causes perquè es doni la suspensió
-
Causa de força major, que es doni en 6 mesos anterior a la finalització del termini.
Raons personals o familiars de suficient importància. Suspensió ha de ser al·legada per la part a la qual
beneficia, no pot ser apreciada d’ofici com passava amb la interrupció. I no pot afectar a menors
incapacitats.
2.4 Renuncia
La renúncia és l’acte unilateral, per iniciativa d’una de les parts de la relació jurídica per la qual es renuncia a un
dret o una facultat.
-
Renuncia anticipada es nul·la
Renuncia feta mentre transcorre el termini es considera que es renuncia al termini que es porta
transcorregut, per la qual cosa es en realitat un acte d’interrupció de la prescripció
La renuncia a la prescripció consumada quan ja ha transcorregut el termini és l’autentica renuncia.
Impedeix l’efecte extintiu de la pretensió ala qual deixa subjacent, és a dir, el creditor pot reclamar-li al
deutor a pesar d’haver transcorregut tel termini.
3. Caducitat
És un mode d’extinció de determinades accions i poders per la finalització del temps de vida prèviament fixat
per les mateixes. També és fonament del principi de seguretat jurídica, però a diferència de la prescripció no té
en compte la inactivitat (silenci jurídic) ja que no es basa en aquest aspecte, sinó en el simple transcurs del
temps.
Diferències amb la prescripció
-
Respecte l’objecte: La caducitat es refereix a l’acció i poders públics, com la renovació d’un contracte;
en canvi, la prescripció per com a objecte la pretensió.
Respecte la interrupció del termini: No es possible interrompre en la caducitat autèntica, tampoc torna
a començar el termini; en canvi, en la prescripció si.
Respecte a la renuncia: No es possible en la caducitat i sí en la prescripció.
Respecte a l’efecte extintiu: La caducitat extingeix el poder jurídic i la prescripció extingeix l’exercici
d’un dret.
En el règim jurídic de la caducitat en el dret català s’ha de distingir:

Relacions jurídiques indisponibles. Ens referim a la caducitat legal, la caducitat autentica, i de manera
automàtica. No es pot suspendre el termini i no es té en compte si s’ha exercit l’acció. Respon al interès
públic, per exemple, l’acció per anular els actes anul·lables dictamina que si no es fa en 4 anys es tornen
vàlids.

Relacions jurídiques disponibles. Estem davant la caducitat convencional, pactada entre parts
(contracte). No es una autentica finalització, sinó simplement una finalització del contracte, així que no
serà automàtica, sinó al·legada.
4. La preclusió
És un termini màxim d’exercibilitat. Qualsevol pretensió o situació susceptible de prescriure o de caducar té
com a màxim un termini de trenta anus, tot i que s’hagi produït situacions d’interrupció o suspensió. El termini
es computa per tal de manera seguida, sense que es descompti res per les possibles interrupcions o
suspensions que han tingut lloc.
Aqueta figura també respon el principi de seguretat jurídica, i el principi de bona fe, per evitar que les
pretensions s’allarguin indefinidament. Sinó s’han exercitat o tot i que s’hagin exercitat, si no s’aconsegueix en
un termini de 30 anys ja no es podrà reclamar més.
L’efecte de la preclusió és l’extinció de la pretensió, la qual s’ha d’al·legar, o bé l’extinció dels bens i poders en
els casos de caducitat que s’haurà d’al·legar solament si són disponibles, en canvi, la caducitat legal no s’haurà
d’al·legar perquè`s’apreciarà per ofici.
TEMA 5. LA PERSONA FÍSICA. PERSONALITAT I CAPACITAT
1. La persona
1.1 Caracterització i personalitat jurídica
La persona és el concepte jurídic que representa l’esser humà en la condició d’individu; un individu entès com a
unitat completa que comprèn qualitat que l’acompanyaran tota la vida.
Hi ha dues classes de persones: les persones físiques i les persones jurídiques, que són organismes permanents
i estables encaminats a la consecució d’una finalitat que mereix protecció i, constitueix una entitat
independent respecte dels membres que la integren.
La personalitat jurídica és el terme que expressa la condició jurídica de la persona (29 CC i 211-2 CCC). És una
qualitat atribuïda a to ésser humà inherent des que es neix.
La personalitat jurídica és la consideració de la persona que té condició de subjecte en les relacions. Per altra
banda, el concepte de ciutadania, per exemple, és una noció pròpia de l’àmbit públic i es més restringida. La
ciutadania complementa la personalitat civil però no la substitueix.
L’article 30 CC estableix que la personalitat jurídica s’adquireix des del naixement. El naixement per tal de
considerar-se efectiu requereix que el nadó neixi amb vida i que es despengui sencerament del si matern. (art
211-1.1 CCC)
1.2 Protecció dels naciturus
Generalment, qui no ha nascut no pot ser subjecte jurídic, però els nasciturus (concebuts) es considera nascut
per a tots els efectes que li siguin favorables (29 CC i 211-1.2 CCC).
Alguns supòsits en els quals té lloc l’aplicació d’aquesta norma és en l’atribució de dret successoris com les
donacions a favor del nasciturus, o les atribucions i estipulacions a favor d’un tercer; o l’atribució d’alguns drets
personals com la possibilitat de reconeixement de filiació, l’adquisició originària de la nacionalitat (iure
sanguini) i el veïnatge civil). A més, també es regulen les mesures de protecció per la possible situació
d’abandonament del menor quan neix.
Les donacions es legitimen a qui fa de representant legal del concebut en el cas que hagués nascut per
acceptar-les ( i evitar revocació) (531-21.3 CCC). El naixement amb vida dels nasciturus consolida els efectes,
cosa ue comporta que es produeixi efectivament l’adquisició.
1.3 Protecció dels conceptus
Els nondum conceptus no poden adquirir. Però es poden fer atribucions per qui arribi a néixer en un futur. El
mitjà jurídic és establir una titularitat intermèdia. El representant ha de viure en el moment inicial, conservar
l’atribució i traspassar-la al següent ordre fins que arribi al conceptus. Aquest mitjà es pot donar en el dret de
successions, concretament en la substitució fideïcomissària o el llegat, o a les herències de confiança i
analògiques; i també en les atribucions inter vivus: l’estipulació a favor d’un tercer o la donació amb clàusula de
reversió.
Les atribucions efectuades a favor dels no-concebuts s’entén fetes sota condició suspensiva (531-21.4 CCC)
1.4 Inscripció del naixement
A través de la inscripció al Registre Civil es dona la prova oficial del naixement de la persona. La inscripció dona
fe dels fets, la data, l’hora i el lloc de naixement, així com la identitat, el sexe i la filiació de l’inscrit (44.2 LRC).
Estan obligat a promoure la inscripció els establiments sanitaris o hospitalaris que hagin atès el part i, si el
naixement ha tingut lloc fora, un parent o un major d’edat que estès present durant el part.
En el primer cas, el personal hospitalari ha de dur a terme la inscripció en un termini màxim de 72 hores. A
més, s’imposa la càrrega de prendre les cauteles necessàries per tal d’assegurar la identificació i fer
comprovacions de maternalitat, comprovacions biomètriques, mèdiques i analítiques i, agafar dues empremtes
plantars del nadó i dactilars de la mare.
En el segon cas, l’encarregat d’inscriure el naixement en el Registre civil té un termini de 10 dies i ha d’adjuntar
el document oficial de la declaració de naixement i el certificat mèdic (47 LRC).
Les entitats publiques de les CCAA i el Ministeri Fiscal han de promoure la inscripció dels menors no inscrits (48
LRC).
Ha de constar l’afiliació materna a menys que es tracti d’un nadó abandonat. A més, la mare pot renunciar a
exercir els drets derivats de la filiació (44.4 LRC).
2. Capacitat jurídica i capacitat d’obrar
2.1 Concepte de capacitat jurídica
La capacitat jurídica és l’aptitud per ser titular de drets, poders, facultats, obligacions i deures. És una qualitat
inherent al concepte de subjecte i no es pot negar a ningú (inseparabilitat). Cap circumstància pot limitar-la i és
igual per a tothom; només en els casos que es superi el test de la raonabilitat es poden admetre adaptacions
però on es pot negar la capacitat jurídica a ningú. Per últim és un element d’ordre públic.
La capacitat jurídica si es predica en una persona física és una manifestació de la seva personalitat civil. Però si
la capacitat jurídica s’aplica a una persona jurídica parlem d’un element imprescindible per considerar-la
jurídicament com a concepte de creació tècnica.
2.2 Concepte de capacitat d’obrar
La capacitat d’obrar és l’aptitud de la persona per dur a terme eficaçment actes jurídics.
La capacitat natural és l’aptitud per decidir i entendre la conducta que es fa i es vincula al grau de maduresa
intel·lectual . atès que no hi ha data exacta que fixi el raciocini d’una persona, es fixa la maduresa als 18 anys,
quan la majoria d’edat.
Alguns caràcters de la capacitat d’obrar son els següents:
-
La interpretació de les regles que ho regulen no es restrictiva. Sempre s’opta (si hi ha dubte) per la
inexistència de limitació.
Abasta en conjunt tots els àmbits de la persona.
No és uniforme ni igual per a tothom, pot graduar-se.
2.3 Limitació de la capacitat d’obrar (capacitat natural)
Les capacitats limitades són les capacitats incompletes perquè la persona no té el desenvolupament del
raciocini. Intervé una tercera persona que actua complementant la capacitat de la primera. En un extrem es
situa la limitació sobrevinguda de la capacitat, clàusula per tal de fer palesa la manca d’autogovern. En aquesta
situació al major part de l’actuació de la persona es represa per el titular legal.
2.4 Capacitats especials i prohibicions.
Les capacitats especials necessiten un requisit addicional o s’obvia la majoria d’edat. Per exemple: la capacitat
per adoptar s’estableix als 25 anys, i l’edat per testat als 14 anys.
També es donen prohibicions quan s’impedeix la realització d’un acte jurídic pron no en base a l’aptitud d’obrar
sinó per un veto legal per raons diverses.
3. Extinció de la personalitat
3.1 La mort com a causa d’extinció de la personalitat
La única causa per la qual s’extingeix la personalitat és la mort. Es requereix l’emissió del certificat de defunció.
Les seves conseqüències són les següents:
-
a) Extinció de la personalitat jurídica.
Extinció de les relacions personals i personalíssimes ja que deixa d’existir com a subjecte de dret.
Transmissió a l’hereu de les relacions patrimonials pro no les personals (1257 CC)
Transmissió de concrets drets personalíssims lligats a la persona morta com: els drets morals de la
propietat intel·lectual i la protecció de la memòria pretèrita.
b) Cos passa a condició de cadàver. S’ha de tenir en compte les normes sobre extracció i
trasplantament d’òrgans.
c) Patrimoni personal passa a ser la herència. Difereix a les persones que correspon segons allò
establert al dret de successions.
3.2 Commoriència
Si varies persones que estan cridades a succeir-se entre si moren a la vegada es dona una situació de
commoriència. S’ha de determinar la premonència (qui ha mort primer) a fi de determina si hi ha transmissió
de drets entre elles.
El CC aplica la presumpció de commoriència, per la qual cosa, si hi ha dubte, es presumeix que han mort a la
vegada i no hi ha transmissió de drets entre elles. Ara bé, si algú al·ludeix el contrari, i defensa que una persona
ha mort abans que l’altra i aconsegueix provar-ho (no conjectures) hi hauria transmissió.
El CCC estableix que si hi ha unitat de causa que motivi que les defuncions s’han donat a la vegada i al·lega que
ha transcorregut menys de 72 hores (211-2 CCC) s’estableix commoriència, i no hi ha traspàs.
3.3 Inscripció de defunció
És obligatori la inscripció al Registre Civil de la defunció per tal de donar fe de la mort, el lloc, la data i l’hora en
què s’ha donat i la identitat de la persona. També es obligatori el certificat mèdic de defunció (i allò que es
demani necessari per introduir al INE) i s’hi hi ha incís de mort violenta o no. Inscrita la defunció, l’encarregat
expedeix la llicència d’enterrament o incineració (62.2 LRC)
Estan obligat a promoure la inscripció la direcció dels establiments sanitaris o hospitalaris, o en cas que tingués
lloc fora, l’autoritat, els companys de casa o el director de l’establiment on es trobava.
Si el cadàver ha desaparegut o s’ha inhumat, es necessària la resolució judicial que acrediti legalment la
mort.
Si hi hagués indicis de mort violenta o un cas que s’hagin d’incoar diligències judicials la inscripció de la
mort no suposarà la llicència d’enterrament fins que ho autoritzi l’òrgan judicial competent.
Si la mort es produeix desprès dels sis mesos de gestació i abans de néixer, o abans de rebre l’altra
mèdica després del part, es necessari que el certificat es firmi per dos facultatius que afirmin que n o es
desprenen dubtes raonables sobre la relació maternofilial. S’ha de fer constar la realització d’aquestes
proves.
La defunció tanca el registre individual. En cap cas el codi personal podrà tornar a ser utilitzat (62.4LRC)
TEMA 6. ESTAT CIVIL I CONDICIONS PERSONALS EMERGENTS. CONSTANCIA REGISTRAL
1. L’Estat Civil. Concepte i caràcters
Designa situacions rellevants i de caràcter permanent en les que`es troben les persones. Resulta determinant
per fixar el conjunt de drets i deures de cada persona. L’Estat Civil és fonament de la diferència de tracte per
part de l’ordenament jurídic a les persones en base una qualitat personal. No vulneren el principi d’igualtat (14
CE= perquè es justifica que és necessària la consideració d’aquestes qualitats per tal de respectar la integritat i
el lliure desenvolupament de la personalitat (10 CE).
Malgrat que es predica que aquest condicions han de tenir caràcter permanent, poden canviar al llarg dle
temps, i llavors canvia l’Estat Civil.
-
Per el pas del temps literalment (minoria i majoria d’edat)
Per la voluntat personal (solter o casat)
De forma aliena a la persona (limitació de capacitat)
La regulació dels estats civils és una qüestió d’ordre públic per això els seus caràcters son els següents:




Les normes que regulen l’estat civil son imperatives perquè afecten el interès general. Són normes
sostretes de l’àmbit de l’autonomia de voluntat i indisponibles (en processos no transacció ni
arbitratge)
Intervenció preceptiva del Ministeri Fiscal en tots els plats relatius a l’Etat Civil. El ministeri Fiscal
defensarà la legalitat i el interès general.
Eficàcia erga omnes. Per propiciar aquesta eficàcia es possibilitat el coneixement de l’Estat civil a
qualsevol persona interessada.
L’atac o el desconeixement de l’Estat Civil és un il·lícit civil (1902 CC) i pot ser un il·lícit penal, com per
exemple, en el cas d’usurpació de l’Estat Civil d’una altra persona es castiga amb pena de presó de sis
mesos a tres anys.
2. Estats civils tradicionals
No hi ha una relació tancada entre les qualitats personal que es condiren Estat Civil. Però tradicionalment es
determinen les següents:
Edat = Es diferència el menor d’edat, el menor emancipat i el major d’edat, cosa que determina
diferents graus en la capacitat d’obrar.
Capacitat d’autogovern = Situació de limitació de la capacitat d’obrar constituïda per sentencia judicial,
que determina els límits de la capacitat i estableix el sistema de protecció de la persona més adequat
en cada cas concret.
Nacionalitat i veïnatge civil = La nacionalitat determina en quina llei s’empara la persona, i el veïnatge
civil determina la submissió als ordenaments civils propis de la CCAA.
La filiació = La relació maternofilial té el contingut establert per la llei i confereix drets i deures als
subjectes que vincula.
El matrimoni = L’estat de casat confereix drets i deures respecte de l’altre cònjuge i de la llar familiar.
S’exclouen dels estats civils les circumstàncies econòmiques (com el concurs) i aquelles que es refereixen a la
localització de les persones (com l’absència) que disposen de regles especials per motius d’interès públic.
-
Concurs perquè solament afecta l’exercici de les facultats d’administració del patrimoni concursat,
sense comportar mesures de limitació de la capacitat d’obrar.
L’absència perquè malgrat la declaració d’absència legal comporta un nomenament d’un representant
de l’absent, no afecta a la capacitat d0obrar d’aquest que pot seguir actuant vàlidament.
En cap d’aquests casos s’estableix un estatut jurídic personal propi d’aquestes condicions.
El sexe actualment en el nostre ordenament no es un estat civil atès que no pot comportar discriminacions
entre les persones (art 14 CE) però si que identifica les persones.
-
-
Ley Orgànica 3/2007, de 22 de març, per la igualtat efectiva de dones i homes. Estableix els principis
d’actuació dels poders públics, on es preveu mesures destinades a eliminar i corregir en els sectors
públic i privat tot tipus de discriminació per raó de sexe.
Llei 17/2015, de 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes. Complementa, a Catalunya, la llei
anterior.
La igualtat de tracte entre dones i homes es un principi informador de l’ordenament i es defineix com
l’absència de discriminació directa i indirecta per raó de sexe, i en especial, per raons de la maternitat, les
obligacions familiar i l’estat civil. Aquesta igualtat actua al interpretar, integrar i aplicar les normes.
-
Discriminació directa. Situació de la persona en que sigui, hagi o pugui estar tractada en atenció al sexe
de manera menys favorable que un altra en situació comparable.
Discriminació indirecta. Disposició, criteri o practica aparentment neutres posa persones d’un sexe en
desavantatge.
La configuració jurídica del sexe coincideix inicialment amb el biològic. L’agencia de Drets Fonamentals de la
Unió Europea ha definit la identitat de gènere i l’expressió de gènera com la vivència interna i individual del
gènere tal i com cada persona la sent profundament (inclou vestimenta, forma de parlar, vivència personal del
cos).
-
Llei 3/2007, d’1 de març, reguladora de la rectificació registral de la menció relativa al sexe de les
persones, regula els requisits necessaris per accedir al canvi de la inscripció relativa al sexe en el
registre civil.
Ara bé, l’ordenament jurídic espanyol encara no ha admès ni reconegut la situació de intersexualitat
(amorfisme sexual) que és aquella situació en què es troben les persones que al néixer presenten un cos
sexualment ambigu perquè no s’acull a la regla de divisió entre dos sexes, la qual cosa les obliga a sotmetre’s a
la cirurgia d’assignació d’un sexe. Aquestes persones reclamen que es respecti la seva voluntat de sotmetre’s a
la cirurgia o no, i que no sigui obligatòria la menció del sexe en el Registre Civil.
A banda dels estats civils tradicionalment reconeguts hi ha altres condicions personals emergents que prenen
en consideració altres circumstàncies que també tenen transcendència social, i que estableixen una especial
protecció de la persona. Configuren autèntics estatus personals.
-
-
-
-
Parelles estables homosexuals i heterosexuals no casades. Normes d’àmbit autonòmic que regulen les
conseqüències jurídiques de la convivència estable d’una parella i desprès de la seva dissolució.
Algunes d’elles configuren un autèntic estatut jurídic propi dels convivents. (240-1 a 240-7 CCC)
Altres situacions de convivència com l’ajuda mútua.
La situació de violència. Nombroses normes, d’àmbit estatal i autonòmic proporcionen un marc de
protecció específic a les víctimes de la violència de gènere amb l’atribució de poders i drets per tal de
garantir-les la integritat física.
La situació de dependència també s tinguda en compte per lleis especials. Tendeixen a protegir les
persones que per motiu d’edat, pèrdua d’alguna autonomia, etc, requereixen atenció d’altres persones
per realitzar activitats bàsiques del dia a dia.
La situació d’abandonament dels menors d’edat. També dona lloc a l’aplicació de mesures públiques de
protecció.
3. Títols d’estat civil
3.1 Títol d’adquisició o atribució
És la causa per la qual es té un determinat estat civil. Pot ser:
- Fet jurídic. Com el transcurs del temps (rellevant per l’edat)
- Acte jurídic de declaració de voluntat (com el matrimoni)
- Acte administratiu (concessió de la nacionalitat)
- Resolució judicial (modificació de la capacitat)
- Per el naixement
3.2 Títol de legitimació
Permet a una persona actuar com a titular d’un estat civil sense necessitat de demostrar la causa per la qual
l’ha adquirit. Hi ha dos tipus de títol de legitimació :
-
Les certificacions del Registre Civil, que són els títols de legitimació per excel·lència. Prova l’estat civil
(art 17.1 i 81.3 LRC)
La possessió d’estat, que és un mitjà de prova de l’etat civil subsidiari a les certificacions del Registre
(art 1.2 LRC. És l’exercici públic i continuat del conjunt de drets i facultats que configuren un
determinat etat civil (l’aparença d’estat civil)
Tradicionalment s’ha afirmat que la possessió d’estat requereix la presencia de tres elements:
Nomen = consisteix en què una persona utilitzi el nom d’una altra amb la qual predica un
determinat estat civil (filiació)
Tractatus = tracte en la relació entre les persones a les quals els afecta un estat civil (pare i fill,
o conjugues...)
Reputatio = implica l’existència d’una opinió comuna indubtable de l’estat en qüestió.
4. Constància registral
El registre es considera públic per qui tingui interès en conèixer el seu contingut, però ha de tenir un interès
legítim, es a dir, no ho pot fer per simple cotilleig.
TEMA 7. DRETS DE LA PERSONALITAT
1. Els drets de la personalitat: concepte, naturalesa i caràcters
Tradicionalment els codis civils no s’ocupaven dels drets de la personalitat, qüestió que quedava relegada al
dret públic. Però no hi ha dubte que una completa protecció de la persona requereix que també des de la
perspectiva civil es protegeixin els valors i qualitats de la personalitat i el seu lliure desenvolupament.
La majoria dels drets de la personalitat es troben reconegut a la CE com a drets fonamentals i compten amb
mecanismes de protecció i garantia des d’altres branques del dret.
Àmbits de proteccions dels drets de la personalitat
- Constitucional = dret fonamental = 53 CE
- Penal i administratiu = tipificació d’un delicte penal o duna infracció administrativa
- Civil = tutela preventiva (LO 1/1982 = drets i LO 3/2008 = Protecció) i la reparació de danys mitjançant
una indemnitzi (1902 CC- culpa extra contractual)
D’altra banda, la doctrina situa majoritàriament els drets de la personalitat en la categoria del dret subjecteu,
entès com el poder jurídic reconegut per la norma a la persona, que li permet una actuació lícita sobre un
objecte del món exterior, o l’exigència a una altra persona de la prestació. Els drets de la personalitat
protegeixen manifestacions concretes de la personalitat on coincideixen l’objecte i el subjecte i que són drets
de contingut extra-patirmonial. Els drets de la personalitat tenen els següents caràcters:
-
Inherents. S’adquireixen junt amb la personalitat al néixer i s’extingeixen amb la mort
Personalíssims
Drets absoluts oposables erga omnes. El límit és l’ordre públic.
intransmissibles, indisponibles, irrenunciables (excepció de disponibilitat parcial i concreta el traspalant
de òrgans)
contingut extapatrimonial, compatible amb què l’infractor hagi de pagar una indemnització o diners.
Els drets de la personalitat es poden classificar en:


Drets relatius a l’esfera física o corporal de la persona = dret a la vida i a la integritat física
Drets relatius a l’esfera moral o espiritual de la persona = dret al nom, a l’honor, a la intimitat personal,
intimitat d’expressió, protecció de dades....
2. Drets en l’esfera física
2.1 Dret a la vida
CE = L’article 15 CE estableix que tots tenim dret a la vida i declara abolida la pena de mort.
STC 53/1985, de 11 d’abril = la vida és el dret primordial, per excel·lència i el pressupòsit indispensable perquè
existeixin al resta de drets de personalitat.
Aquest dret s’entén que no es tracta d’un dret que atorga poder de disposició sobre al pròpia vida en termes
absoluts, sinó més bé expressa la necessitat de preservar la pròpia vida, que correlativament correspon amb
l’obligació de la resta de respectar la vida aliena. En aquest sentit, el dret a la vida fonamenta i justícia es actes
que es duen a terme per defensar la teva pròpia vida com la legitima defensa (20.4 CP) o l’estat de necessitat
(20.3 CP)
TC = Va determinar que el dret a la vida és superior al dret a la llibertat religiosa (transfusions de sang,
testimonis de Jeovà) i al dret a la llibertat ideològica (alimentació forçosa a les vagues de fam dels presidiaris).
Els drets personalíssims es protegeixen a través de normes de responsabilitat civil per tal d’indemnitzar els
danys.
L’ordenament jurídic parteix de la consideració que el dret a la vida és més que un dret individual, és una
qüestió d’ordre públic que transcendeix a la pròpia persona. Per això, no s’admet la mort provocada ni el
suïcidi i es castiga la conducta que indueix a cometre’l (143 CP)
Ara bé, per altra banda, el dret a una mort digna contraposa el dret a la vida (art 15 CE) amb el dret a la dignitat
de la persona (10 CE). La LO 3/2021, 24 de març reguladora de l’eutanàsia. El Sistema nacional de Salut s’ha
d’encarregar de fer la prestació d’ajuda per morir; aquesta prestació es pot fer de dues maneres: administració
directa per part del personal sanitari o prescripció. Requisits: tenir més de 18 anys, capacitat i consciència; tenir
la nacionalitat, la residència legal o el certificat de residencia de més de 12 mesos; tenir una malaltia greu i
incurable; haver enviat dues sol·licituds voluntàries i per escrit; exposar el consentiment previ.
3. Drets de l’esfera moral
3.1 Dret al nom
El nom és l’apel·latiu mitjançant el qual s’individualitza a cada persona i se la distingeix de la resta. El dret al
nom es refereix al nom propi, als cognoms i fins i tota als pseudònims i els títols nobiliaris. El nom és un bé de
la personalitat objecte de protecció civil.
D’altra banda, el nom té una estreta relació amb la identificació personal, que és qüestió d’ordre públic per
això s’inscriu la Registre Civil. Doncs, aqueta tutela civil del nom permet a la persona protegir-se de dos tipus
d’accions: la de reclamar el nom cosa que permet obtenir una declaració judicial del dret a l’ús d’un determinat
nom front qui ho discuteix, i l’acció d’impugnar el nom mitjançant una resolució judicial perquè una altra
persona no pugui utilitzar-lo i si s’escau condemni els danys causats.
Regulació del canvi de nom i cognoms:
-
Inscripció de naixement ha de constar el nom i els cognoms.
El nom propi sol està subjecte a les següents limitacions:
-
No es pot consignar més de dos noms simples o un de compost
No es pot imposar noms contraris a la dignitat de la persona ni que facin confusa la identificació
No es pot ficar el mateix nom a dos fills amb idèntics cognoms (menys si un s’ha mort)
Pel que fa als cognoms, si la filiació està determinada per dues línies, els progenitors acordant l’ordre si només
hi ha una afiliació, el progenitor determinarà l’ordre. L’ordre de cognoms del primer naixement determina els
de la resta del naixements amb idèntica filiació.
52 LRC = encarregat del Registre civil podrà autoritzar el canvi de nou si concorden les circumstancies exigides
per la LRC. Canvi de nom si el preveu l’interessat. En aquest punt cal fer una menicó especial al canvi de nous
per motiu d’identitat de gènere. En aquest cas s’haurà d’acreditar mitjançant un informe mèdic o psicològic
col·legiat en el qual consti el diagnòstic de disfòria de gènere, i que la persona ha etat tractada medicament
durant al menys dos anys per acomodar les seves característiques físiques a les tradicionalment corresponent
amb el sexe reclamat.
53 LRC = Es permet canviïs en els cognoms d’una persona en caso previstos: per invertir l’ordre del cognoms,
per anteposar una preposició (de), per acomodar els cognoms, per regular l’ortografia, per conservar els
cognoms en cas de filiació rectificada; i excepcionalment, en casos de violència de gènere que requereixen
l’autorització per Ordre del Ministeri de Justícia (55LRC).
3.2 Dret a l’honor, a la intimitat familiar i personal i a la pròpia imatge.
D. a l’honor = integrat per dos aspecte: un de subjectiu, que representa el sentiment que una persona té
de la seva pròpia dignitat, la pròpia estimació; i un altre d’objectiu, que suposa aquest mateix sentiment
d’un mateix referit als altres, la bona reputació. També forma part de l’honor el prestigi professional.
D. a la intimitat personal i familiar= reconeix el dret a una esfera privada constituïda per totes les
manifestacions de la pròpia vida que no es desitja que siguin conegudes. En aquest àmbit s’ha de tenir en
compte la intimitat respecte la documentació clínica.
D. a la pròpia imatge = es una manifestació del dret a la intimitat. És el dret que té cada individu sobre la
seva figura.
En línies generals la LO 1/1982 defineix aquests drets com irrenunciables, inalienables i imprescriptibles; ara
bé, admet que el seu titular pugui autoritzar o consentir intromissions. Amb els seus propis actes determina
quina esfera de la seva vida personal i familiar reserva per a si mateix i en quines tolera actes d’intromissió. El
consentiment a la intromissió és susceptible de revocació i provoca la revocació dels negocis jurídics que
haguessin tingut per objecte aquest consentiment, també s’hauran d’indemnitzar danys i prejudicis ocasionats.
La tutela civil compren l’adopció de totes les mesures necessàries per posar fia la intromissió il·legítima i
restablir al perjudicat en el gaudi ple dels seus drets, així com prevenir futures intromissions.
La possessió d’aquests drets s’estén a després de la mort del seu titular. En aquest sentit, la memòria de la
persona també ha de ser tutelada pel dret.
La indemnització dels prejudicis no comprèn sol els prejudicis materials, sinó també els morals, d’especial
rellevància en aquest tipus d’aquest il·lícits, que es valoraran atenent les circumstàncies i la gravetat de les
lesions.
3.3 Llibertat d’expressió i d’informació
Disposades a l’article 20.1 CE.
20.4 CE = expressa que les llibertats d’expressió tenen el seu límit en el respecte als drets fonamentals i
especialment en el dret a l’honor, la intimitat, la pròpia imatge i a la protecció de la joventut i la infància.
- El TC va explicar que la llibertat d’expressió és més amplia que la de informació, perquè en aquella no
opera el límit extern de la veracitat.
3.4 Dret de rectificació
Possibilita que qualsevol persona física o jurídica pugui rectificar la informació difosa per qualsevol mitjà de
comunicació social, de fets que l’al·ludeixin, que consideri inexactes i la divulgació dels qual pugui causar-li
perjudicis.