ENERGIA NUCLEAR DURANT EL FRANQUISME

JOAN VIÑAS SIMON
ENERGIA NUCLEAR DURANT EL FRANQUISME
El somni de Franco de tenir 30 centrals nuclears
Després de l’esclat de la bomba atòmica a Hiroshima i Nagasaki, la
importància del urani va créixer exponencialment. Molts relacionaven l’urani amb
la mort. Aquells països que tinguessin la bomba, mostraven potencia dins del
mapa geopolític posterior a la Segona Guerra Mundial. Els països amb aquesta
gran bomba van ser Estats Units, més tard l’URSS, el Regne Unit, França, etc.
L’Espanya franquista, en l’intent d’aconseguir-la, va fracassar.
Amb el que Espanya no va fracassar, va ser en l’ús de l’urani de forma pacífica,
és a dir, per generar energia elèctrica. La dictadura i les companyies elèctriques
de l’època es van posar d’acord en invertir en energia elèctrica. Això va provocar
que Espanya fos el país amb el programa nuclear més ambiciós de l’Europa
Occidental, i principal aliat amb EEUU en aquest sector.
Després que el president nord-americà Dwight Eisenhower anunciés el seu
famós discurs d’Àtoms per la pau (un programa d’ajuda en el desenvolupament
d’energia nuclear amb objectius pacífics en països fora de l’òrbita soviètica),
Franco va ser dels primers i dels que més en beneficiar-se d’aquest pla.
Aleshores, Espanya, sent un país ja en vies de desenvolupament, va ser el major
importador del món de tecnologia nuclear nord-americana.
Durant els primers anys de la postguerra, buscant una forma per tirar endavant
l’economia autàrquica, la font nuclear es veia com una via per la independència
energètica. Quan es va iniciar el Pla d’Estabilització de 1959, l’energia
nuclear va arribar a ser una font imprescindible per fer possible el
desenvolupament del país.
JOAN VIÑAS SIMON
L’energia nuclear es va convertir en una obsessió per demostrar que el país
avançava i aconseguia entrar amb èxit en aquella carrera tecnològica
internacional. El desig d’entrar en aquesta carrera nuclear ja havia arrencat a
l’inici de la dictadura: el 1948, es fundà secretament la Junta d’Investigacions
Atòmiques, que reunia experts amb l’objectiu d’accedir a l’energia nuclear, ja
sigui per bens pacífics o bèl·lics. Durant un temps es va arribar acords
d’assessorament amb professors alemanys i italians, que tenien prohibit avançar
en aquest àmbit a posteriori de la guerra.
Els avenços eren més que modestos, i orientats fonamentalment a aprendre a
aprofitar les mines d’urani espanyoles. El govern franquista va capgirar la
estratègia: el 1951 la Junta d’Investigacions Atòmiques va abandonar el secret,
i es va formar la Junta d’Energia Nuclear (JEN).
El cap de la JEN era el físic José Maria Otero
Navascués. Fou el principal impulsor del
programa nuclear en els seus inicis, i defensor
d’una via intermediària entre els països que
s’entregaven a la dependència d’EEUU.
El govern franquista va voler impulsar l’ús
d’urani natural de les mines del país, per
generar energia i construir reactors propis amb
la tecnologia autòctona. Era la manera de
promoure la independència energètica i la no
necessitat de recórrer a la tecnologia d’EEUU.
Un fet que pel retràs tecnològic d’Espanya i la
seva enginyeria, feien inviable.
Les elèctriques privades espanyoles estaven en desacord amb Otero, ja que
el seu somni d’utilitzar urani nacional era cada cop més llunyà. El projecte de les
companyies privades es va imposar a l’estat espanyol, així fent que aquestes
elèctriques contactessin amb EEUU per comprar reactors seus, alhora amb les
facilitats que els hi proporcionaven aquest país.
Finalment, no va acabar sent el programa nuclear del franquisme, sinó el
programa nuclear de les empreses elèctriques privades del franquisme.
L’elèctric era dels pocs sectors que, amb el suport dels bancs, escapaven del
control total de l’estat. Les elèctriques van veure en l’energia nuclear una
oportunitat enorme de negoci que van voler aprofitar.
JOAN VIÑAS SIMON
La companyia Unió Eléctrica Madrilenya (actual Gas Natural Fenosa), va
encarregar el 1965 al grup nord americà Westinghouse, la construcció del que
seria la primera central nuclear espanyola. Ubicada a Almonacid de Zorita
(Guadalajara), la planta va entrar en funcionament el 1968, i es va convertir en
el primer projecte nuclear exportat per EEUU. Quan Nuclenor (actualment
controlada a parts iguals per Endesa i Iberdrola), va encarregar a General
Electric d’aixecar Santa Maria de Garoña (Burgos), es tractava de la construcció
de la major central d’Europa. Entrà en funcionament el 1971.
Tots els fabricants de reactors volien entrar al mercat espanyol ja que era el que
més ràpid creixia. Els anys 60 i 70, Espanya era el país exemplar de les revistes
internacionals d’energia nuclear. Es va convertir en un assaig a nivell mundial de
la tecnologia nuclear nord americana.
Les elèctriques van sol·licitar permisos per construir 27 reactors nuclears a
Espanya. La administració va concedir l’autorització per construir fins a
15 centrals, de les quals només van començar a funcionar 10. Els altres cinc
reactors van ser finalment paralitzats per la moratòria nuclear del govern de
Felipe González cap els 80.
Durant l’únic any que van coincidir en funcionament els 10 reactors construïts i
en funcionament, España va tenir una potencia instal·lada d’energia nuclear de
més de 8.500 MW. La desconnexió de la xarxa de Vendellós l, de Zorita i de
Garoña, Espanya ha estabilitzat la seva potencia nuclear en 7400MW repartida
en els 7 reactors restants (Amaraz I i II, Ascó I i II, Cofrentes, Vandellós II i Trillo.)
La dictadura franquista planificava que cap els últims anys de la dècada dels 80,
la potencia arribaria als 22.000 MW. Es calcula que aquests MW equivalen a que
s’hauria arribat a tenir entre 30 i 40 centrals nuclears. Aquest va ser l’últim
somni de la dictadura l’any 1975, aprovat pel Consell de Ministres i dissenyat per
la pròpia patronal elèctrica Unesa.
La planificació energètica oficial que
augurava que hi hauria més d’una
trentena de centrals nuclears a
Espanya, es preveia que el país
duplicaria el seu consum elèctric cada
deu anys. Una estimació que acabaria
sent desmesurada. L’ambiciós pla de
seguir construint plantes nuclears,
començà a decaure cap els vuitanta.
JOAN VIÑAS SIMON
El problema nuclear espanyol va acabar descarrilant per varies raons.
Després d’una forta devaluació de la pesseta, les elèctriques no podien pagar
els crèdits de les centrals de construcció. El govern les va rescatar parant els
projectes. Les companyies no aconseguien els compromisos financers, i el
govern va aplicar, el 1983, una moratòria nuclear que en realitat era un rescat a
les elèctriques.
El PSOE de Felipe González es presentava a les eleccions, les quals arribaria a
la Moncloa, amb un programa que prometia frenar l’expansió nuclear. Però
segons han anat reconeixent dècades després els propis ministres d’economia
socialistes, la moratòria es va utilitzar en realitat per evitar la fallida de les
companyies elèctriques.
Finalment, el govern va paralitzar la construcció de cinc reactors més. En
compensació per la prohibició de continuar amb les obres, a les elèctriques
implicades (Iberduero, avui Iberdrola; Sevillana d'Electricitat, avui Endesa, i
Unión Fenosa, actualment integrada a Gas Natural) se'ls va alliberar del deute
que acumulaven per aquests projectes per les inversions realitzades, fins a
l'equivalent a uns 4.360 milions d'euros. Una dècada després, el 1996, el Govern
va acabar assumint aquest deute i el van pagar (amb interessos) els clients amb
els seus rebuts de la llum durant vint anys.
L’última factura de la moratòria nuclear la van pagar els usuaris amb el rebut del
26 d’octubre del 2015 (de manera anticipada ja que els pagaments estaven
previstos que s’allargarien fins el 2020). Els clients van acabar pagant durant dos
dècades un total de 5.717 milions d’euros amb més d’uns 1300 milions
d’interessos, per rescatar les companyies que van impulsar el programa que
Espanya havia somiat en ser una potencia europea de l’energia nuclear.