Liberalismo y nacionalismo

LIBERALISME I
NACIONALISME
VOCABULARI
1789 Data d'inici de la Revolució Francesa que implica el
començamentde l'etapa contemporànea.
Estats Generals Nom que rebia el Parlament Francés abans de la
Revolució Francesa i que es caracteritzava per la votació per estaments
(1 vot per estament).
Sobirania nacional
estat liberal.
El poder resideix en el poble o nació. Es propi d'un
Tercer estat Està format per la burgesia i les classes populars. També reb
el nom d'estat pla.
Sufrgi censatari
de renda.
Dret de vot dels ciutadans que tenen un determinat nivell
Constitució Conjunt de lleis en el qual están reflectits els drets i deures
dels ciutadans. És propi d'un estat liberal.
Desarmotització
Jacobins
Girondins
Expropiació per part de l'Estat dels bens de l'esglèsia.
Partit d'esquerres radical.
Partit d'esquerres moderat.
Sans-culottes
Classes populars urbanes de París.
Robespierre Líder revolucionari més destacat que implanta la “Republica
Democràtica”
1.L'esclat de la Revolució Francesa (1789)
1.1 Les causes de la Revolució.
-Des del 1760 es varen anar donant males collites que provocaren una pujada del preu
dels aliments i la descomformitat popular.
-La burgesia es va enriquir molt a causa del creixement econòmic del segle passat i
estava descontenta davant la seva marginació social, perquè no tenien els mateix
privilegis que els privilegiats i volien posar fi a l'absolutisme i al sistema de l'Antic
Règim.
-La monarquia tenia una crisi financera molt profunda. Volien solucionar aquesta crisi
amb una reforma fiscal que obligàs a l'aristocràcia a pagar imposts, però el monarca
absolut temia descontentar els privilegiats perqué eren el seu suport social principal.
1.2 El començament de la revolució (1789)
La Revolució Francesa es va iniciar amb una revolta de l'aristocràcia (nobles). Els
privilegiats es varen negar a pagar imposts i varen exigir a Lluís XVI que convocàs
els Estats Generals (Parlament Francés), l'únic organisme que podia aprovar una
reforma fiscal.
Els Estats Generals es varen obrir a Versalles el maig del 1789, format pels
representants de la noblesa, el clero i el tercer estat (burgesia i classes populars).
Cada estament comptava amb el mateix nombre de diputats i tenia un únic vot.
Els representats del tercer estat varen exigir el vot per persona, perquè constituïen la
majoria. La qüestió era important: allò que estava en joc era la idea de sobirania
nacional (el poder resideix en el poble o nació).
El monarca i la noblesa no varen aceptar la proposta i els diputats del tercer estats es
varen dirigir en Assemblea Nacional ( representants de la nació) i es varen
comprometre a elaborar una constitució.
1.3La fi de l'Antic Règim
El poble de París va donar suport al carrer als representants del tercer estat i el 14 de
juliol varen assaltar la fortalesa de la Bastilla (una presó, símbols de L'Antic Règim),
varen prendre les armes i es varen disposar a defensar e procés revolucionari.
2. Les etapes de la Revolució Francesa (I)
2.1 Les fases de la Revolució
1. La monarquia constitucional (1789-1792) Tenia el suport de la burgesia
conservadora, que aspirava a arribar a un acord amb el rei i els privilegiats
per abolir la constitució del 1791.
2. La república democràtica (1792-1794) Va ser impulsada per la burgesia
radical i els sectors populars, que ambicionaven una transformació de la
societat en un sentit democràtic i igualitari. (Constitució del 1793).
3. La república burgesa (1794-1799) Va suposar un retorn al poder de la
burgesia conservadora (constitució del 1795).
2.2 La Monarquia constitucional (1789-1792) (Fase I)
El procés reformista
Al 1789, el rei i la noblesa varen acceptar la nova situació i L'Assamblea Nacional va
iniciar un procés reformista per a una monarquia constitucional i parlamentària.
Es va promulgar la Constitució, que va exemplificar els ideals del liberalisme polític:
separació de poders, sobirania nacional i igualtat legal dels ciutadans, es reserva al rei
el dret de veto ( dret del monarca a oposar-se a una llei). Es va establir el sufragi
censatari, això va dividir els ciutadans entre actius, els que posseïen una determinada
riquesa i tenien dret a votar, i passius, no tenien drets polítics prquè no posseïen
fortuna.
Es va formar una Assemblea Legislativa, es varen redactar noves llleis, es va obligar
a la noblesa a pagar imposts i a destruir els gremis i es va crear un nou exèrcit
(Guàrdia Nacional).
Finalment, li varen llevar els béns que eren propietat de l'Església i varen ser
declarats béns nacionals (desarmortització) i venuts a particulars. És va separar
l'Església de l'Estat.
Les diferents opcions polítiques
(Només els burgesos estaven satisfets d'aquestes reformes).
El nou règim comptava amv molts d'opositors:
La noblesa Que volia recuperar els seus privilegis
El clero Descontent a causa de la desarmortització
La monarquia que consiparava per enderrocar l'Assemblea
Els sectors popular també varen mostrar el seu descontentamen davant la restricció
del sufragi. Entre els revolucionaris varen destacar: els girondins(PE moderat) i,
sobretot els jacobins (PE radical), cordeliers( partit d'esquerres extremat).
2.3 El fracàs de la Monarquia Constitucional
L'oposició de la família reial a la Revolució va causar la seva fugida per unir-se a
l'exèrcit austríac i restablir l'absolutisme, en aquest moment es va evidenciar el seu
rebuid al procés revolucionari i es va mostrar el fracas de la monarquia
constitucional.
Al 1792, L'Assemblea Legistlativa va declarar la guerra a Àustria. Els austríac varen
arribar a les portes de París. La situcació va originar un clima de revolta que va
porclamar la República.
3.Les etapes de la Revolució Francesa (II)
3.1 La República Democràtica (1792-1794)
La convenció griondina (1792-1793)
La república va quedar a les mans dels girondins que varen convocar eleccions per
sufragi universal per a la nova Convenció Nacional (Nova asseblea). Aquesta
convenció va dur a terme un judici contra el rei Lluís XVI i va ser executat a la
guillotina. La mort del rei va provocar l'aliança de les monarquies europees, que
varen formar una aliança temporal contra la Frença revolucionària.
Al 1793 varen esclatar diverses revoltes contrarevolucionàries a La Vendée, i les
conspiracions reialistes es varen multiplicar. A l'escterior, els exèrcits absolutistes
finalment varen envair frança.
La convenció Jacobina(1793-1794)
Aquell mateix any (1793) varen promulgar una nova constitució basada en la
democràcia socilal: sobirania popular, sufragi universal directe i dret a la igualtat.
L'executiu va quedar a les mans d'un Comitè de Salvació Pública, que va concentrar
to el poder en Robrespierre (Líder revolucionari).
La república va organitzar un exèrcit, va decretat la lleva en massa ( reclutament
forçat del poble per server a l'exèrcit) i va impulsar la política del Terror. El Comitè
va castigar amb la presó o la mort els sospitosos de ser contrarevolucionaris, va
aprovar una sèrie de lleis socials: el control dels preus i dels salaris, la venda de les
terres del clero en petits lots i la instrucció obligatòria.
La caiguda dels jacobins
La radicalització de la revolució, el Terror i el gover dictatorial dels jacobins varen
provocar l'oposició de gran part de la població. El cop d'estat del 1794 dona lloc a
una nova etapa moderada.
3.2 La República Burgesa (1794-1799)
Després del cop d'Estat, la burgesia conservadora va tornar a agafar el control de la
revolució. Es va elaborar una nova constitució (1795) que atorgava el poder executiu
a un govern col·legiat (Directori), restablia el sufragi censatari i confiava el poder
legislatiu a dues cambres (el Consell dels Cinc-cents i el Consell dels Ancians).
El liberalisme de la nova república se situava entre l'absolutisme i la democràcia
social dels jacobins.
En aquests context o en plena guerra contra les potències absolutistes d'Europa,
l'exèrcit va començar a guanyar prestigi.
Al 1799, un jove general, Napoleó Boanaparte, amb el supor de la burgesia, va
protagonitzar un cop d'Estat que va posar fi al Directori.
4. L'imperi Napoleònic
(Etapa Napoleònica 1794-1804)
4.1 Napoleó: De cònsol a emperador.
Va firmar un concordat amb l'Esglèsia i va promulgar un Codi Civil ( recopilació de
conjunt de lleis comunes a un estat) que unificava totes les lleis anteriors.
4.2 Les conquestes Napoleòniques (1804-1815)
Un dels motius del prestigi i del poder de Napoleó va ser la seva capacitat per
derrotar els monarques absoluts. Les tropes de Napoleó varen aconseguir conquerir
L'imperi Napoleònic s'estenia d'Alemanya, a Espanya i exepte Gran Bretanya una
bona part de la resta d'Europa.
4.3 La caiguda de Napoleó
Els exèrcits napoleònics varen actuar com a conqueridors. Tot aicò va desencadenar
als territoris ocupats forts sentiments nacionals contra la França invasora.
Així, paradoxalment, els ideals de llibertat difosos pels francesos es varen convertir
en el supor ideològic amb el qual els patriotes de nombrosos països es varen oposar a
la presència francesa.
Al 1814, després de ser vençut a Rússia i a Espanya, Napoleó va abandonar el poder.
5. Restauració, liberalisme i nacionalisme
5.1 L'Europa de la restauració
Els estats vencedors de Napoleó es varen reunir entre el 1814 i el 1815 en el Congrés
de Viena.
Les quatre grans potències eren Rússia, El Regne Unit, Prússia i Àustria.
Les decisions del Congrés de Viena es varen completar amb la Santa Aliança
(Aliança militar de les monarquies absolutes), que admetia el dret d'intervenció
militar.
Inglaterra controlava les rutes maritimes.
LLEGENDA
Integrants de la Santa Aliança Sant Petersburg, Viena i Berlín.
Adquisicions de Rúsia Finlàndia, Polònia i Besaràbia.
Adquisicions de Prússia Nord de Polònia
Adquisicions d'Àustria Eslovènia
Territoris controlats per Àustria Nordoest d'Itàlia
Limits de la Confederació Germànica Hannover, Àustria (Viena), Baviera i Regne
de Prússia.
PRINCIPALS POTÈNCIES
Rússia, El regne Unit, Prússia i Àustria.
PRINCIPALS TRETS DEL CONGRÉS DE VIENA
·Restauració de l'absolutisme monarquic
·Remodelació del mapa europeu
·Divisió de l'imperi Napoleònic
·Formació de la Santa Aliança (Aliança militar de les monarquies absolutes)
·Impedir que França es convertis en una potència
5.2 El Liberalisme (Revolució liberal = Revolució burgesa)
El liberalisme és un sistema polític que fonamenta la societat en la llibertat de
l'individu. L'individu lliure és un ciutadà, i el conjunt dels ciutadans constitueix la
nació, que té la sobirania.
El liberanisme defensa un sistema representatiu que asseguir la divisió de poders.
El dret de propietat és formulat com una llibertat fonamental i l'Estat no ha
d'intervenir en els afers econòmica ni polítics.
5.3 El Nacionalisme
Nació Un conjunt d'individus que tenen una sèrie de lligams culturals propis
(religió, llengua, tradicions, passat...)
El nacionalisme es va expandir al llarg del segle XIX enfront dels imperis
absolutistes.
6. Les revolucions liberals i nacionals
La força del liberalisme i del nacionalisme es va demostrar en tres grans onades
revolucionàries que, a partir de 1829, varen anar enfonsant el sistema de la
Restauració.
6.1 Les revolucions del 1820. (Burgesos)
Al 1820, una sèrie d'aixecaments liberals dirigits per militars varen intentar posar fi a
l'absolutisme, però varen ser vençuts per la intervenció dels exèrcits de la Santa
Aliança. El primer aixecament comença a Espanya (1820-1823).
Només a Grècia va triomfar una alçada contra l'ordre establert contra el Imperi Turc.
Al 1822 els grecs varen proclamar la seva indepenència.
També varen resultar victoriosos els moviments de les colònies espanyoles de
l'Amèrica continental.
6.2 Les revolucions del 1830. (Burgesos)
La segona onada revolucionària es va produir a L'Europa central i occidental i es
tractava d'un liberalisme conservador.
El moviment es va iniciar a França on es va enderrocar el Borbó i s'hi va proclamar
una monarquia de caire liberal d'Orleans. A Bèlgica també va triomfar la revolució i
es va independitzar d'Holanda.
6.3 La primavera dels pobles (1848) (Clase treballadora)
A l'Europa occidental la revolució del 1848 va significar l'aparició dels ideals
democràtics: sufragi universal, sobirania popular, igualtat social i l'aparició dels
treballadors, per primera vegada, com a força política.
La revolució es va iniciar a França,va posar fi a la monarquia i es varen proclamar la
república social (drets del treballadors).
A l'Europa oriental, la lluita va ser contra els règims absolutistes i contra la
dominació imperial.
Encara que la majoria d'aquestes revolucions finalment varen ser sufocades, les
reformes liberals i molts de processos d'independència es consolidares durant la
segona meitat del segle XIX.
7. Les unificacions d'Itàlia i Alemanya.
Itàlia
Itàlia estava dividida en sis estats. El papa era sobirà en un d'ells, amb capital a
Roma, i Àustria s'havia annexat la Llombardia i el Vèneto, regions riques del nord
italià. Només el Piermont, al capdavat del qual hi havia la dinastia Savoia, una
monarquia de signe liberal, es manifestava a favor de la unificació d'Itàlia.
El govern piemontès, va iniciar una guerra contra Àustria, dirigit per Garibaldi, va
enderrocar els monarques dels estats dels centre i del sud d'Itàlia.
Es va proclamar a Victor Manuel, fins llavors monarca del Piemont, rei d'Itàlia.
El 1870 La unitat d'Itàlia ja era un fet.
Alemanya
Alemanya estava fraccionada en 36 estats, i el problema principal per a la seva unitat
era la rivalitat entre les dues potències germàniques: Prússia i Àustria. Prússica va
liderar la unificació i va potenciar una unió duanera ( Acord entre diversos estats per
a la eliminació de barreres comercials entre ells) que agrupava els estats Alemanys
amb l'excepció d'Àustria.
Prússia va escollir el camí de la guerra per a la unificació alemanya.