EL FRANQUISME (I) (1939-1975) 1. La naturalesa i els suports del règim franquista El franquisme fou una dictadura personal del general Francisco Franco. Mai en la història d’Espanya un governant havia tingut un poder tan absolut i il.limitat. El pensament polític del general Franco 1.1 - Franco fou un militar africanista i considerava que les virtuts més importants eren la jerarquia, la disciplina i l’ordre així com els valors nacionals. - Els seus sentiments religiosos es van intensificar gràcies al suport de l’Església catòlica. - Franco va arribar a identificar-se amb un personatge elegit per Déu. Catolicisme i pàtria van esdevenir sinònims. - El seu fou un nacionalisme agressiu. Els models del passat eren els que calia imitar: la conquesta d’Amèrica, els Àustries, Reis Catòlics, etc. - Els enemics naturals eren els liberals, els maçons, els anarquistes, els jueus, els socialistes i els comunistes. - Els separatismes s’havien de combatre. - Ell creia en la unitat, l’autoritat i la pàtria, els tres conceptes bàsics de l’estament militar. 1.2 La naturalesa de la dictadura franquista Els trets més característics van ser: - El caràcter de dictadura personal - L’unipartidisme mitjançant la repressió i una legislació severa. - La imposició de la divisió permanent del país entre vencedors i vençuts. - El franquisme fou la versió a Espanya del feixisme de Mussolini que era antidemocràtic i totalitari. - Es caracteritzava per la submissió al cabdill, la repressió total dels sectors considerats desafectes (no franquistes), la negació de les llibertats bàsiques, arbitrarietat jurídica, retòrica anticapitalista i organitzaió de moviments de masses acompanyats d’una litúrgia propia, com tenien tots els feixistes (mà alçada amb la salutació a la romana; España una, España grande, España libre; Franco, Franco, Franco). - El franquisme, però, mai va practicar els principis racistes propis del nazisme i del feixisme. 1.3 Els suports de la dictadura franquista Els suports més evidents foren, l’exèrcit, l’Església, la Falange, els tradicionalistes (els carlins), i la dreta més conservadora. - L’exèrcit (els militars). Foren el suport més fidel. Ocuparen molts alts càrrecs. També ho eren la Guàrdia Civil i la policia armada (els “grisos”). Tenien un gran poder dissuassiu. - L’Església. També ocuparen llocs en les més altes institucions de l’Estat. El Generalíssim tenia el dret de presentació que era un privilegi que tenia Franco a l’hora de presentar un candidat a ocupar una seu episcopal (de cardenal o bisbe). - Els “catòlics” eren presents també en alguns ministeris. Eren polítics procedents de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas. A partir del Concili Vaticà II, hi ha cert distanciament dels membres de l’església i el franquisme. - La Falange i els tradicionalistes van ser pilars importants en el règim. La Falange tenia una important tasca en matèria de propaganda i d’organització en el sindicat vertical (sindicat en el que pertanyien tant patrons com treballadors) . A partir del 1958 s’integra en el Movimento Nacional. Aquests foren els que constituiren el poder organitzador. La dictadura també tenia suport en altres àmbits socials. - Suport social: el franquisme també tenia el suport dels terratinents, financers i empresaris, petits i mitjans propietaris agraris i classe mitjana de zones rurals. - Finalment, destaquem el fenomen del franquisme sociològic o majoria silenciosa. Eren gent contrària al règim però pel fet de no poder manifestar-se, fou com un suport indirecte. No hi havia oposició aparent. Ramón Serrano Suñer, conegut com el Cuñadísimo (la seva esposa era germana de Carmen Polo; per tant, amb Franco eren cunyats) fou la mà dreta del Caudillo durant els primers anys de la dictadura. Amic de Primo de Rivera i de Gil Robles, coneixé Franco a l’Acadèmia militar de Saragossa. El 31 de gener del 38, el Dictador el nomenà Ministre de l’Interior del seu primer gavinet. Instaurà la censura i creà els famosos arxius de Salamanca . Fou escollit president de FET y de las JONS i és qui liderà l’enviament de la División Azul al front de l’est durant la Segona Guerra Mundial. Profundament feixista, a mesura que va anar avançant el règim s’anà separant de les tasques polítiques i finalment es dedicà exclusivament a exercir la professió d’advocat. 2. El procés d’institucionalització La dictadura franquista passà per tres etapes: la fase totalitària (1939-1959), la fase tecnocràtica (1959-1969) i la fase de descomposició (1969-1975). 2.1 La Fase totalitària (1939-1959) Es caracteritza pel retrocés econòmic, la involució ideològica i la duresa de la repressió. Hi distingim tres sub-fases: la 2ª Guerra Mundial (1939-1945), l’aïllament internacional (1945-1950) i la guerra freda (1950-1959). La 2ª Guerra Mundial (1939-1945). Franco fou molt astut durant el conflicte. Espanya en un principi es declarà neutral, però posteriorment passà a la no-bel.ligerància. Enviant la División Azul i demostrant la simpatia per les potències de l’Eix. Posteriorment es tornà a declarar neutral al veure el retrocés dels membres de l’Eix. En aquest context, la dictadura es va dotar de dues noves institucions: Les Corts amb procuradors (un congrés amb una espècie de diputats) el 1943 i la promulgació d’ El Fuero de los españoles (1945), un succedani d’una constitució i que malgrat establia una sèrie de drets pels espanyols, la realitat és que fou lletra morta. L’aïllament internacional (1945-1950) Espanya era l’últim reducte dels feixismes europeus i se l’aïlla a nivell europeu i internacional. Franco intenta millorar la imatge d’Espanya. Es promulga la Ley de Sucesión. Segons aquesta llei, Espanya es constituía com a regne, però el cap de l’Estat continuava essent Franco. Es creen dues noves institucions: el Consell de Regència i el Consell del Regne. La primera es creà amb la intenció de subtituir Franco de manera interina (provisional) en cas que el general morís sense haver nomenat successor. La segona institució serviria per elegir amb el Consell de Regència, el successor de Franco si el general no el nomenava en vida. La guerra freda (1950-1959) Pacte de Madrid entre l’Espanya i els EUA l’any 1953. Els franquistes i els nordamericans tenien un enemic comú: el comunisme. És per això que arribaren a uns acords: Espanya permetia la instal.lació de bases militars americanes i EUA es comprometia a donar-li ajudes econòmiques. Espanya és admesa a l’ONU. El Vaticà firma amb Espanya un concordat (com un tractat). Promulgació de la Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional el 1958 per aclamació. En aquesta llei es mantenien els principis falangistes, pels quals família, sindicat i municipi eren els únics sistemes de participació política. 2.2 La fase tecnocràtica (1959-1969) Inclusió dels tecnòcrates, que eren persones de formació econòmica rigorosa. Pertanyien a l’Opus Dei . Aconseguiren modernitzar el país i accelerar l’economia. Promulgació de la Ley de prensa (1966) la qual permetia llibertat d’expressió però amb molta cautela. També s’aprova la Ley de Libertad Religiosa (1967) que tolerava el culte privat i públic d’altres religions i la més important, la Ley Orgánica del Estado (1966) que era una espècie de constitució que assegurava la pervivència del sistema. Aquí ja es separava el president del govern de la del cap d’Estat, i s’hi establia l’elecció d’un terç de les Corts mitjançant el sufragi dels caps de família. Només hi podia haver dos procuradors per província. Franco designà com a successor el príncep Joan-Carles de Borbó. 2.3 La fase de descomposició del règim (1969-1975) (Expansió econòmica d’Espanya fins el 1973). Deteriorament físic de Franco delegant moltes decisions a Luis Carrero Blanco, la seva mà dreta i president del govern. L’almirall havia fet una excel.lent carrera militar igual que el seu pare i el seu avi. Era anti-semita, feixista, contrari a la descolonització. Fou ell qui redactà la Ley de sucesión del Estado. Fou Ministre de la Presidència i vice-president (1951 i 1967, respectivament). Recolzà la idea de nomenar Joan Carles futur rei d’Espanya. El 1973 ETA comet un atemptat quan el seu cotxe passava per un carrer de Madrid i la seva tasca com a home fort de l’estat es veié interrompuda. De fet, aquesta mort afectà moltíssim a tota la cúpula franquista de manera que el règim s’endurí molt els darrers anys. Distanciament amb l’Església catòlica; més oposició amb capacitat mobilitzadora i tensions entre els propis franquistes: immobilistes i aperturistes. Procés de Burgos contra ETA i accions terroristes per part d’aquesta organització terrorista i el FRAP. Aprovació Ley general de Educación. Els dos darrers anys del franquisme (1974-1975) la dictadura la va conduir Carlos Arias Navarro. Va intentar endurir la seva política. Prova d’això n’és l’execució de Salvador Puig Antich que fou condemnat a mort en un judici irregular. Cal destacar també la Unión Militar Democrática, associació militar democràta i clandestina. El setembre de 1975, s’executen 5 sentències de mort contra membres del FRAP i d’ETA. 3. La repressió El règim franquista va mostrar en tot moment la repressió contra la democràcia, contra els valors de la República, contra els valors d’esquerres i els nacionalistes. A més, els franquistes creien que aquesta repressió era legítima. La repressió política, social i cultural 3.1 La repressió s’articulà mitjançant dues lleis contra els moviments democràtics i d’esquerres: Ley de Responsabilidades Políticas i la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo. Amb aquestes qualsevol delicte d’aquest tipus quedava sotmès a la jurisdicció militar. Tot i que milers de persones anaren a l’exili, molts que es quedaren aquí foren empresonats i executats. Encara el 1963 s’afusellà Julián Grimau per pressumptes delictes comesos durant la Guerra. També aquell any es va crear el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) per jutjar delictes polítics, tot i que els de terrorismo continuaven essent jutjats per un tribunal militar. Un dels judicis més famosos del TOP fou l’anomenat procés 1001 contra els dirigents de les llavors il.legals Comissions Obreres (CC.OO). S’implementen també les depuracions, acomiadant a molts funcionaris i molts mestres enviats a d’altres zones d’Espanya. Sovint també s’utlitzà el mecanisme de la delació: posar en coneixement de les autoritats determinades accions comeses pels ciutadans. L’intent de genocidi cultural a Catalunya 3.2 Franco imposà un nacionalisme espanyol unitari intentant eliminar les nacionalitats existents. Això es fa patent amb la quantitat de prohibicions que s’efectuaren de la llengua i cultura catalanes. Veiem les principals: - àmbit polític: derogació Estatut d’autonomia - cultural: prohibició i persecució de la llengua catalana - simbòlic: prohibició de la senyera, ballar sardanes - terminològic: canvi de noms de places i carrers - social: confiscació de molts béns d’associacions i institucions catalanes. Fins i tot membres de la Lliga que havien ajudat Franco durant la Guerra, foren perseguits o postergats. Un dels actes més evidents de la repressió franquista fou l’afusellament del president Lluís Companys. El president, exiliat al nord de França i buscant el seu fill Lluïset, fou detingut per la GESTAPO i entregat a les autoritats espanyoles. Fou torturat a Madrid i executat a Montjuïc l’any 1940 després d’un judici sumaríssim al.legant la seva participació en la rebelió. Tot i la repressió, el que no van poder aconseguir les autoritats franquistes fou que els catalans renunciessin a la seva llengua. De manera que les activitats clandestines en català sempre es van anar impulsant. Destaquem a Josep Maria Cruzet entre d’altres. Amb la Ley de prensa de 1966, es va obrir la possibilitat de publicar revistes i llibres en català malgrat la censura continuaba existint. 4. L’oposició a la dictadura 4.1 L’oposició durant la fase totalitària (1939-1959) Els fronts de la lluita antifranquista foren 3: el moviment obrer, els grups monàrquics i el maquis o guerrilla. El moviment obrer va tenir activitat clandestina en petits grups com el PCE, el PSOE i la CNT, que mai van deixar de reunir-se. N’empresonaren i n’executaren. Els grups monàrquics, bàsicament la noblesa i l’alta burgesia. Demanaren a Franco la restauració de la monarquia. Cal destacar el Manifest de Lausana de Joan de Borbó, pare de Joan Carles, en què demanava a franco que es retirés per restaurar la monarquia en la seva persona. Maquis o guerrilla .Es va constituir a partir de dos grups: els que subsistien escampats per zones de muntanya des del final de la Guerra Civil. Aquests no donaven la Guerra per acabada. El segon grup el constituïen les unitats que havien lluitat contra els alemanys a França i volien aplicar el mateix model que havia suposat la victoria dels Aliats. Malgrat tot fou un fracàs per vàries raons. Entre aquestes, el fet que la gent no volia una altra guerra. Van ocupar la Val d’Aran però tot plegat fou un fracàs. A la dècada de 1950, l’oposició interior experimentà tres canvis: la renúncia a la pràctica violenta, la transformació social i generacional dels seus membres i l’actuació a les universitats. Destaquem els anomenats enllaços sindicals (representant elegit pels treballadors d’una empresa dins del sindicat oficial)i jurats d’empreses (òrgans de les empreses de més de 50 treballadors, que representava tots els sectors laborals de l’empresa) que són els embrions del que més tard serien les CC.OO. Davant d’aquesta situació, el règim franquista va reaccionar de dues maneres: d’una banda, va endurir la repressió proclamant una sèrie de lleis, com la Ley contra el Bandidaje y el Terrorismo i Ley de Orden Público per l’altra va acceptar certa flexibilitat respecte a les demandes salarials amb la Ley de convenios colectivos. 4.2 L’oposició a Catalunya entre el 1939 i el 1959 Josep Irla fou nomenat president substituint Companys. El seu successor a presidència a l’exili la fou Tarradellas. També a l’exili es dugueren a terme tasques de normalització i difusió del català (Josep Trueta i Pau Casals, entre d’altres). A l’interior, cal fer esment del Front Popular de Catalunya i el Moviment Socialista de Catalunya. El PSUC tingué una gran importància en la lluita clandestina. Els anarquistes continuaren la seva lluita armada fins l’any 1960 quan van morir dos dels guerrillers més populars: Quico Sabater i Joan “Caracremada” (1960 i 1963, respectivament). Aquests eren anarquistes que havien estat lluitant contra el franquisme des que es va acabar la Guerra. N’hi ha qui els veien com uns delinqüents i d’altres com uns herois. Bàsicament es dedicaven a atracar bansc i empresaris per tal de poder donar diners a les seves famílies i als advocats defensors perquè traiessin als companys empresonats. Fundació del CC (Crist-Catalunya) per Jordi Pujol. Partit anti-franquista però d’ideologia catòlica. 4.3 De la fase tecnocràtica a la fi de la dictadura (1959-1975) Col.loqui de Munich, l’any 1962. Se celebrà en aquesta ciutat alemanya i suposà la reconciliació entre les dues Espanyes. La dictadura franquista ho anomenà “El contubernio de Munich”. Hi particparen 118 polítics espanyols de diferents ideologies amb la idea de recuperar les llibertats i els drets bàsics per tots les espanyols. A part de poder entrar en el Mercat Comú Europeu. Increment de l’oposició a la dècada dels 60. Exaltació del moviment obrer amb vagues i reunions i agitació del món universitari. Activitat d’ETA i reclamació d’uns sindicats de veritat. PCE i PSOE, partits més importants en la clandestinitat. Destaquem Santiago Carrillo i Felipe González respectivament. Es funden les següents institucions: Junta Democrática (PCE) i Plataforma de Convergencia Democrática (PSOE). L’oposició a Catalunya entre el 1959 i el 1975 4.4 - Els Fets del Palau. Celebrant la commemoració del centenari del naixement de Joan Maragall, es va celebrar un concert al Palau de la Música amb autoritats franquistes entre d’altres. La interpretació d’ El Cant de la senyera per part de l’Orfeó Català, havia estat prohibit a última hora. Quan va arribar el moment de cantar aquesta cançó, una part del públic el va començar a cantar. La policia va detenir a diverses persones entre les quals hi havia Jordi Pujol i Francesc Pizon que van ser processats per un consell de guerra i condemnats a 7 i 3 anys de presó respectivament. Acusant-los de ser els responsables dels fets. Tot plegat va tenir ressó internacional i es van veure pintades pels carrers encara que pels mitjans de comunicació no se’n va dir res. - L’oposició política i obrera: PSUC fou el partit més destacable a nivel català. Alguns dels seus membres foren detinguts. L’any 1962 va néixer a Astúries les Comissions Obreres (CC.OO) de manera clandestina. Marcelino Camacho i Cipriano García foren els representants d’aquest sindicat a nivel d’Espanya i de Catalunya. - L’oposició popular. Iniciatives culturals en el terrreny editorial, renovació pedagògica i eines culturals: Associació de Mestres Rosa Sensat, la revista infantil Cavall Fort i Edigsa (empresa musical). La Nova Cançó la formen una sèrie de cantautors que composaven cançons demanant llibertat i la fi del franquisme. Destaquem Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, Raimon i Lluís Llach, entre d’altres. - L’Assemblea de Catalunya. Fou una institució sorgida amb la idea d’integrar les diverses forces d’oposició. L’única finalitat era la d’enderrocar el franquisme i construir una democràcia. Aquesta plataforma es constituí l’any 1971 sota 4 punts programàtics: llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia i solidaritat. Aquest organisme sortí dels cercles clandestins de manera que el desembre de 1973, els 113 delegats de l’Assemblea foren detinguts. 5- Epíleg: la mort de Franco - Franco mor el 20 de novembre de 1975. - A partir d’aquí s’iniciarà la transició a la democràcia.
