Qui és i qui no és Ramon Llull? Albert Soler – Centre de Documentació Ramon Llull (Universitat de Barcelona) Ramon Llull és l’escriptor en llengua catalana que ha tingut més projecció en la història d’Europa. Precisament per això, la seva figura històrica ha estat objecte de tota mena de distorsions i de tergiversacions: heretge, foll, alquimista, cabalista, ermità inculte, impostor, forjador de la llengua catalana, precursor del Renaixement... Totes aquestes imatges, que s’aparten del perfil del personatge documentat (Mallorca, 1232-1315/16), són testimonis valuosos de la intensitat i de la durada del seu llegat, religiós i literari. Tanmateix, ens interessa també saber qui va ser —i qui no va ser— realment Ramon Llull. Ramon no va ser un frare, encara que aquesta és la imatge que ens transmet l’abundant iconografia —sobretot present a Mallorca— que ens n’ha arribat. Al contrari, Llull va ser un laic que estava casat i que tenia almenys dues criatures: la seva esposa es deia Blanca Picany, i els seus fills Domènec i Magdalena. A tot estirar, potser al moment de la mort, va ingressar al tercer orde franciscà, cosa que voldria dir precisament que mai no va deixar de ser un laic perquè els terciaris ho eren. Ramon no era un bolet en el món del seu temps. És a dir, de laics amb inquietuds espirituals i, de retop, amb inquietuds intel·lectuals n’hi havia un fum. La mateixa casa reial mallorquina, amb els fills del primer rei privatiu de l’illa, Jaume II, n’és un exemple. Es tractava de persones, homes i dones, de condicions socials molt diverses que se sentien cridades a tenir protagonisme i iniciativa en la seva vida de fe. No els bastava que els monjos i els clergues fossin especialistes de l’espiritualitat ni que els fessin de mitjancers, volien viure ells en persona el que l’Evangeli proclamava. Un antecedent d’aquest moviment laïcal és el mateix Francesc d’Assís, que va acabar donant lloc a un nou tipus de religiosos, els frares, que també van acabar essent clergues. Aquestes inquietuds van fer que els laics accedissin, en major o menor grau, a un saber que fins llavors estava reservat als clergues: filosofia, teologia, ciències diverses. Un saber que s’expressava només en llatí però que va haver de traduir-se a les llengües vernacles per mor de la demanda dels laics. Llull va ser un d’aquests laics. Ramon no va ser un mestre universitari. Perquè mai no va seguir estudis reglats, sinó que va haver de ser un autodidacte. Des del moment que es va sentir cridat a deixar-ho tot i a dedicar la seva vida sencera a la causa de l’extensió de la fe, Llull va experimentar la necessitat d’adquirir una formació superior a la qual difícilment podia accedir com a laic. Haver-se de procurar aquests coneixements al marge de les institucions escolars el va portar a acabar desenvolupant un sistema de saber propi i autònom, l’Art lul·liana. Llull és, doncs, un intel·lectual que es fa a ell mateix i aquesta és la raó de la seva originalitat i de la seva creativitat desbordants. Ramon no estava tocat de la bolla. Els propòsits de Llull eren molt ambiciosos: aconseguir la conversió dels no cristians gràcies a la redacció d’un llibre —“el millor del món”, diu ell— i interessar els poders polítics i eclesials del seu temps en aquest projecte; encara més, aconseguir una Cristiandat més evangèlica i, per tant, reformar l’Església i la societat del seu temps. Llull va dedicar els cinquanta anys posteriors a la seva conversió —que va tenir lloc als trenta— a la consecució d’aquests objectius. Sense mai defallir, sense mai deixar de buscar estratègies, d’assajar noves variants del seu sistema, de viatjar per les principals corts d’Europa, de fer estades en països musulmans del Magrib i, sobretot, sense parar d’escriure. La ingent activitat que va ser capaç de desplegar i la immensa obra que va desenvolupar —més de 260 obres, desenes de milers de pàgines escrites en català, llatí i àrab—, tanmateix, responen sempre a propòsits clars i ben definits, que parteixen del coneixement de la realitat que l’envolta sobre la qual projecten estratègies prudents i realistes. Llull no va ser un precursor del Renaixement. En les seves obres Llull tracta una gran varietat de temes: teologia, filosofia, dret, medicina, astronomia, lògica, retòrica, geometria, homilètica, o fins al desenvolupament d’una teoria electoral. L’interès de Llull per tota aquesta enorme varietat de matèries no s’explica per curiositat intel·lectual, sinó per voluntat d’ajustar la varietat dels sabers humans al mètode de coneixement segur que ell mateix proposava, l’Art. Tant és així, que Llull qualifica de “nou-nova” moltes de les obres que dedica a les diverses disciplines científiques del repertori vigent al seu temps, un cop les ha assimilat a l’Art: la lògica nova, la geometria nova, l’astronomia nova, la retòrica nova, que constitueixen globalment una nova ciència. Llull té la peculiaritat d’haver estat un filòsof i, al mateix temps, un literat, un teòleg i un novel·lista. També autor, d’obres brevíssimes (col·leccions de proverbis) i d’obres enormes, com el Llibre de contemplació, que és llarg com quatre vegades el Quixot. Aquesta varietat de gèneres i de formats s’explica perquè Ramon escriu per a tota mena de lectors: fidels i infidels, lletrats i analfabets, o gairebé. Ramon Llull és, per tant, un cas realment genial i excepcional d'accés dels laics a la cultura i a l’espiritualitat i de desenvolupament d'estratègies realment revolucionàries d'elaboració i difusió del saber. Ara que s’acosta la celebració del VII centenari de la seva mort, que va tenir lloc a final del 1215 a Tunis o a començament del 1216 de retorn a Mallorca, tindrem moltes oportunitats de conèixer més de prop la seva figura i la seva obra.
