Subido por Núria Fustier

2016 Tema 4 La configuració de les polítiques socials

Anuncio
Política Social I
Grau en Treball Social
TEMA 4. LA CONFIGURACIÓ
SECTORIAL DE LA POLÍTICA
SOCIAL
1
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
1
INTRODUCCIÓ
4
2
PROPOSTA D’ESTRUCTURACIÓ DE LES POLÍTIQUES SOCIALS
4
2.1
2.2
2.3
2.4
2.5
POLÍTICA (SOCIAL) GENERAL
POLÍTIQUES SECTORIALS
POLÍTIQUES TRANSVERSALS
POLÍTIQUES INTERSECTORIALS
ALTRES ENFOCAMENTS DE LES POLÍTIQUES SECTORIALS
5
6
7
8
8
3
LES POLÍTIQUES SECTORIALS I EL BÉ PROTEGIT I PROMOGUT
10
4
POLÍTICA SANITÀRIA
10
4.1
4.2
4.3
4.3.1
4.4
4.5
5
POLÍTICA EDUCATIVA
5.1
5.2
5.3
5.4
5.5
6
UNA INTRODUCCIÓ: EDUCACIÓ O ENSENYAMENT?
L’APRENENTATGE: L’OBJECTE DE LA POLÍTICA EDUCATIVA
ELEMENTS PER A L’ANÀLISI DELS RÈGIMS EDUCATIUS
ARTICULACIÓ DE LA POLÍTICA EDUCATIVA
EL CANVI DE PARADIGMA DE L’EDUCACIÓ SEGONS SIR KEN ROBINSON
POLÍTICA DE SERVEIS SOCIALS
6.1
6.1.1
6.1.2
6.2
6.2.1
6.2.2
6.2.3
6.3
6.4
7
LA DEFINICIÓ DE L’OBJECTE
L’ENFOCAMENT DE LES POLÍTIQUES SANITÀRIES
EL CONTINGUT DE LES POLÍTIQUES SANITÀRIES
ESTRATIFICACIÓ DE LA POBLACIÓ I ATENCIÓ SANITÀRIA
ARTICULACIÓ DE LA POLÍTICA SANITÀRIA
FONAMENTS PER CONSTRUIR UN BON SISTEMA DE SALUT
LA DEFINICIÓ DE L’OBJECTE DE LA POLÍTICA DE SERVEIS SOCIALS
APORTACIONS DE LES NORMATIVES
APORTACIONS TEÒRIQUES
EL PÚBLIC OBJECTIU DELS SERVEIS SOCIALS: A QUI S’ADRECEN
SITUACIONS DE NECESSITAT PER MANCA D’AUTONOMIA:
SITUACIONS DE NECESSITAT EN L’ÀMBIT RELACIONAL:
SITUACIONS DE NECESSITAT MATERIAL I INSTRUMENTAL
L’ARTICULACIÓ DE LA POLÍTICA DE SERVEIS SOCIALS
L’OPERATIVA DE LES POLÍTIQUES DE SERVEIS SOCIALS
POLÍTICA LABORAL
10
13
13
15
16
17
18
18
19
20
21
21
22
22
22
23
25
28
29
29
29
31
32
7.1 CONCEPTUALITZACIÓ
7.2 ABAST DE LA POLÍTICA LABORAL
7.3 ARTICULACIÓ
32
32
33
8
34
POLÍTICA D’HABITATGE
8.1 CONCEPTUALITZACIÓ
34
2
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
8.2 ALGUNES DADES PER ENTENDRE LA SITUACIÓ DE L’HABITATGE I LA POLÍTICA D’HABITATGE A
ESPANYA I A LA RESTA D’EUROPA.
8.3 ELEMENTS PER A LA POLÍTICA D’HABITATGE
35
38
9
39
POLÍTICA DE GARANTIA D’INGRESSOS
9.1 CONCEPTUALITZACIÓ
9.2 CARACTERÍSTIQUES DEL SISTEMA DE GARANTIA DE RENDES A CATALUNYA I ESPANYA
9.3 MODEL DE GARANTIA DE RENDES
39
40
42
10 POLÍTIQUES TRANSVERSALS
43
10.1 POLÍTIQUES D’IGUALTAT I ATENCIÓ A LA DIVERSITAT
10.1.1 POLÍTIQUES D’IGUALTAT DE GÈNERE
10.1.2 POLÍTIQUES PER A LA DIVERSITAT GENERACIONAL
10.1.3 POLÍTIQUES DE DIVERSITAT FUNCIONAL
10.1.4 POLÍTIQUES DE DIVERSITAT CULTURAL
10.2 POLÍTICA FAMILIAR
44
45
48
49
49
50
11 BIBLIOGRAFIA
51
3
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
1 I N T R O D U C C IÓ
Recuperem el concepte de política social:
Les polítiques socials s’entenen com polítiques públiques i, per això, es poden concebre
com una concatenació de decisions i d’accions que resulten de les interaccions
estructurades i repetides entre diferents actors públics i privats que, per raons diverses,
estan involucrats en el sorgiment, la formulació i la solució d’un problema definit
políticament como públic. (Subirats, Knoepfel, Larrue, & Varonne, 2008).
En els temes anteriors hem estudiat les diferents fases del disseny de les polítiques
públiques i ara ens centrarem en la fase de la implementació
Diseño de políticas sociales / 2
organizar las políticas sociales, una forma de repartir las responsabilidades y
establecer las coordinaciones. Una manera que tenga sentido y, sobre todo, que
El procés d’implementació requereix,
necessàriament, d’una organització, entesa com el
funcione. Una manera que, por otra parte, facilite esa atención integral (centrada en la
persona) de la que hablábamos. En este caso, optamos por presentar en primer lugar
repartiment de responsabilitats i funcions.
L’organització
seràotras
més
complexa en funció
nuestra propuesta
para revisar, después,
disponibles.
del grau de complexitat de la intervenció.
6.1. Nuestra propuesta
Nuestra propuesta de esquema divide las políticas sociales en:
2 PROPOSTA
• C
Política
D’ESTRUCTURA
IÓ D(social)
E L Egeneral.
S P O L ÍT IQ U E S S O C IA L S
•
•
•
Políticas sectoriales.
Políticas transversales.
Políticas intersectoriales.
D’acord amb Fantova (2014, p. 116 i ss) l’estructuració de les polítiques seria en 4
nivells:
I L · LUSTRACIÓ 1. T IPUS DE POLITIQUES SOCI ALS
•
•
•
•
Política (social) general
Polítiques sectorials
Polítiques transversals
Polítiques intersectorials
Políticas
sectoriales
Políticas
transversales
Tota definició de fets complexos té
limitacions; els models teòrics ens
serveixen per donar una explicació.
6.a. Tipos
de:políticas
sociales
F ONT
F ANTOVA
(2014, P .
Núria Fustier i Garcia
Políticas
intersectoriales
117)
4
Cualquier esquema teórico, cualquier conceptualización y terminología, cualquier
metáfora o representación, lo sabemos, tiene limitaciones. Siempre es más estática y
menos matizada que la realidad que pretende atrapar. Ésta propuesta que
presentamos se ofrece para que pueda ser usada, criticada, modificada y,
eventualmente, superada. Las políticas sociales realmente existentes son mucho más
complejas y contingentes, están mucho más mezcladas y entreveradas que lo que
pudiera parecer a quien confundiera el esquema que proponemos con la realidad. Sin
embargo, entendemos que la tensión entre propuestas teóricas y realidades prácticas
puede y debe ser fértil y útil. Por otra parte, debe señalarse que siempre será muy
Política Social I
Grau en Treball Social
2.1 P OLÍTICA ( SOCIAL )
GENERAL
Parlem de política (social) general perquè partim d’una base: tots els problemes, definits
com a públics i que, per tant, són objecte de les polítiques socials són complexos i per
tant requereixen d’una sèrie d’elements:
•
•
•
Una orientació comuna: la determinació d’uns objectius i unes finalitats comunes
a les diferents parts de les organitzacions que han de prendre part.
Una coordinació de les accions: la complexitat de les intervencions requereix
forçosament de la implicació de diferents actors i agents que han d’actuar
d’acord amb un pla general que fixi els rols i els moments de la intervenció.
Un lideratge: qualsevol articulació complexa de diferents organitzacions, o parts
d’una organització, requereix d’un lideratge clar, d’alguna persona que
l’exerceixi, que vetlli pel desenvolupament de les accions.
La política social general és aquella que se n’encarrega d’assegurar que, davant un
problema complex, les diferents polítiques sectorials actuaran en la mateixa direcció per
complir els objectius.
Un exemple de política social general podrien ser les anomenades polítiques
d’inclusió social. D’acord amb Subirats et al. (2004, p. 15) la inclusió social es
defineix entorn a tres eixos bàsics: participació en la producció i en la creació
de valor, adscripció cultural i connexió amb xarxes socials i adscripció política i
ciutadania. En la mateixa obra (2004, p. 22), es defineixen 7 àmbits d’exclusió
social (econòmic, laboral, formatiu, sociosanitari, residencial, relacional i
ciutadania i participació) i tres eixos de desigualtat (edat, gènere i ètnia o
procedència).
Habitualment s’ha assignat el desenvolupament de les polítiques d’inclusió a
un departament (sovint als serveis socials) i sembla força evident que des
d’una sola política sectorial és impossible establir mesures que assoleixin
l’objectiu de la inclusió social.
Les polítiques d’inclusió són, en aquest sentit, una mostra de la política (social)
general en la mesura que aborden una situació complexa i requereixen de
l’acció coordinada de diferents polítiques sectorials.
Per altra banda, el conjunt de la política social ha de ser finançat per tal de poder ser
implementat. En aquest punt és necessari, doncs, que s’estableixi un diàleg amb la
política financera; és a dir, amb la forma en com s’obtenen els ingressos i com es
5
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
distribueixen aquests. Lògicament, si hi ha una visió comuna de la política social, aquest
diàleg serà més fructífer que si cadascuna de les polítiques sectorials “negocia”
individualment amb la política fiscal.
A més, “d’aquest diàleg intersectorial entre la política social i la política fiscal [...],
s’aconseguirà que la política fiscal tingui més o menys (i una o una altra) dimensió o
orientació social” (Fantova, 2014b, p. 118). És a dir, cal abordar el finançament per tal de
parlar de política social.
2.2 P OLÍTIQUES
SECTORIALS
Definim les polítiques sectorials com els pilars de la política social, és a dir, com aquelles
línies principals sobre les que s’organitzen la política social.
D’acord amb (Fantova, 2014b, p. 119) les característiques que ha de tenir una política
sectorial són:
•
•
Respecte a la seva finalitat (objecte):
- Ha de respondre a necessitats de les persones, necessitats individuals; és a dir, ha
de “promoure i protegir un bé que pugui ser gaudit de manera individual”.
- “Ha de promoure i protegir un bé amb un significat o valor universal”, això
significa que aquest bé ha de tenir valor per a qualsevol persona.
Respecte als mitjans:
- Ha de generar, per tal d’acomplir la seva finalitat, una estructura organitzada i que
pugui ser reconeguda per les persones a qui s’adreça. Aquesta estructura estarà
formada per activitats, prestacions, serveis, recursos, administració...
Des d’aquesta perspectiva, el bé protegible per la política (social) general és el
benestar, en el sentit ampli del terme. Ara bé, per tal d’identificar les polítiques
sectorials hem de seleccionar aquells béns que tenen aquestes característiques
assenyalades anteriorment: que puguin ser gaudits individualment i que tinguin valor
universal. Hem de dir que diferents autors identifiquen diferents polítiques sectorials,
però seguirem amb la proposta de Fantova (2014) i identificarem 6 béns protegibles:
•
•
•
•
•
Salut
Aprenentatge
Interacció: “l’ajustament dinàmic entre l’autonomia funcional i la integració
relacional” (Fantova, 2014b, p. 120). Una persona gaudeix d’un estat adequat
d’interacció quan hi ha una bona complementarietat entre el que és capaç de fer per
si mateix i els suports familiars i comunitaris dels que disposa.
Ocupació
Allotjament
6
Núria Fustier i Garcia
familiares y comunitarios de los que dispone. Según esta definición, una criatura recién
nacida disfruta del bien de la interacción si cuenta con un intenso y permanente
soporte relacional por parte de su red natural familiar y comunitaria, dado que su
autonomía funcional, ciertamente, es muy limitada. Del mismo modo, un ermitaño sin
apenas red relacional de apoyo pero con gran autonomía funcional para
desenvolverse en su hábitat, también goza de un adecuado estado de interacción.
Como vemos, a la hora de definir este bien, la autonomía funcional y la integración
relacional se consideran dos caras de la misma moneda.
Política Social I
Grau en Treball Social
•
Por otro lado, se ha de aclarar a qué nos referimos cuando hablamos de subsistencia.
Porque, ciertamente, sin salud o sin alojamiento, por poner dos ejemplos, no cabe la
subsistencia, la supervivencia. En realidad el concepto de subsistencia en este
esquema sirve de comodín y se refiere al resto de bienes, diferentes de los cinco
anteriores, que sean necesarios para la subsistencia. Dicho de otra manera, si un
Estado protegiera y promoviera la salud, el aprendizaje, la interacción, el alojamiento y
el empleo de su ciudadanía, quedarían, de todos modos, necesidades sin cubrir,
componentes fundamentales para su bienestar. De ellos se estaría preocupando
cuando promueve y protege la subsistencia de las personas. Incluiría, por poner un par
deIejemplos,
la necesidad
o vestido.
L · LUSTRACIÓ
2. EdeLSalimentación
PILARS DEL
B ENESTAR
Subsistència: aquells mitjans que són diferents dels altres i que garanteixen la
supervivència; per exemple: alimentació, vestit...
Bienestar
Subsistencia
Política de garantía de ingresos
Alojamiento
Política de vivienda
Empleo
Política laboral
Interacción
Política de servicios sociales
Política educativa
Aprendizaje
Política sanitaria
Salud
F ONT : F ANTOVA (2014, P .121)
6.b. Los pilares del bienestar
2.3 P
Cabe decir que cada persona que disfruta, razonablemente, de los bienes de la salud,
el aprendizaje, la interacción, el empleo, el alojamiento y la subsistencia, goza,
entonces, de ese bien resultante que hemos denominado bienestar. Cuando se afirma
OLÍTIQUES
TRANSVERSALS
que las políticas sociales protegen y promueven esos bienes o que responden a esas
necesidades, por cierto, no queremos decir que saturen esa función. No basta con que
exista política social para que haya bienestar, ya que éste depende de otros factores
(como la suerte, los comportamientos individuales o las situaciones económicas). Lo
Les polítiques transversals són aquelles que es construeixen sobre les estructures de les
polítiques sectorials, de manera que protegeixen béns i aspectes que no poden ser
abordats des d’una política sectorial.
Les principals característiques de les polítiques transversals són:
•
•
•
No disposen d’un entramat específic i propi d’activitats, prestacions, serveis,
administració, recursos i instal·lacions, més enllà de les estructures per al seu govern
(op. cit. pàgs 124-125)
Actuen sobre les estructures de les polítiques sectorials
S’orienten a finalitats intermèdies per assolir el benestar
Les polítiques transversals s’adrecen, com dèiem, a donar suport i protegir a aspectes
que no poden ser abordats des de les polítiques sectorials; per tal d’ordenar-los (o
classificar-los) es proposa identificar quin és el nivell d’intervenció sobre el que
s’enfoquen:
•
•
•
•
Individu
Família
Comunitat
Associacions de la societat civil
Política/ques
d’igualtat i atenció a
la diversitat
Política familiar
Política comunitària
Política de foment de
la iniciativa social
7
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
Veiem ara com es defineixen les polítiques transversals (Fantova, 2014b, p. 127):
•
•
•
•
Les polítiques d’igualtat i atenció a la diversitat són aquelles que vetllen perquè totes
les persones gaudeixin del benestar. Promouen la igualtat entre totes les persones, la
no discriminació i la gestió de la diversitat. Promouen que s’atenguin les diferències
entre homes i dones, entre persones de diverses edats, amb major o menor limitació
funcional i amb tota la diversitat ètnica, lingüística o cultural.
La política familiar és la que “es dirigeix a facilitar i impulsar l’exercici del dret a
formar famílies i l’establiment de relacions i la construcció de vincles familiars”
La política comunitària és la que impulsa l’establiment de relacions comunitàries i
facilitar el manteniment i la millora d’aquests vincles; són vincles adquirits
voluntàriament.
La política de foment de la iniciativa social és la que es centra en impulsar la
participació estable i formalitzada de les persones a les entitats voluntàries,
moviments associatius...
2.4
P OLÍTIQUES
INTERSECTORIALS
L’actual divisió de l’actuació dels poders públics es pot classificar com a racional, però
aquesta racionalitat pot dur a la disfunció en algunes situacions, quan ens trobem en la
frontera entre dues polítiques sectorials. Es tracta de situacions complexes i que
requereixen la intervenció de dues o més polítiques sectorials o bé entre polítiques
socials sectorials i polítiques no socials.
Veiem alguns exemples de polítiques intersectorials:
•
•
Polítiques d’atenció a persones dependents o amb malalties complexes: en aquest
cas es parla d’atenció sociosanitària i es tracta de garantir l’atenció necessària per a
persones que requereixen la intervenció dels serveis sanitaris i dels serveis socials.
Polítiques sobre l’entorn per influir en factors que afecten a la salut: les accions
destinades a controlar el trànsit a les ciutats o la contaminació (política no social)
tenen un impacte directe en la salut de les persones (política social sectorial).
2.5 A LTRES
ENFOCAMENTS DE LES POLÍTIQUES SECTORIALS
Com s’ha comentat abans, diferents autors utilitzen diferents classificacions de les
polítiques sectorials; a efectes d’informació, veiem tres classificacions força habituals:
La classificació del Oxford Handbook of the Welfare State (Castels, Lebifried, Obingen, &
Pierson, 2010) recull els següents conceptes:
1. Despesa i ingressos socials
8
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
2. Pensions per a majors
3. Salut
1. 4.Atenció de llarga durada
4. Prestacions per malaltia o accidents de treball
5. Discapacitat
6. Assegurança per atur
7. Activació mercat de treball
8. Assistència social
9. Prestacions i serveis familiars
10. Allotjaments
11. Educació
Un altre exemple es pot obtenir de com diferents autors organitzen la informació en les
obres que escriuen; així, per exemple, és diferent la que planteja Carmen Alemán
Bracho (2009) que inclou:
1.
2.
3.
4.
5.
Seguretat Social
Salut
Educació
Ocupació
Promoció de l’autonomia personal i atenció a persones en situació de
dependència
que la que fa (Arriba González de Durana, 2008) a l’estudi per a la Fundació FOESSA:
1.
2.
3.
4.
5.
6.
Mercat de treball
Protecció front a l’exclusió per garantia de rendes
Exclusió residencial
Sistema educatiu i desigualtat
Salut
Serveis Socials
I, finalment, assenyalar la divisió que fa el Sistema europeu d’estadístiques integrades de
protecció social (SEEPROS), que és qui genera totes les estadístiques a nivell europeu
sobre despesa social i altres aspectes relacionats, i que és la següent:
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
Malaltia i assistència sanitària
Vellesa
Supervivència
Invalidesa
Família i fills
Atur
Habitatge
Exclusió social no classificada
9
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
3 LES
P O L ÍT IQ U E S S E C T O R IA L S I E L B É P R O T E G IT I P R O M O G U T
Recordem la relació entre les polítiques sectorials i el bé que cadascuna ha de protegir i
promoure.
4 P O L ÍT IC A
4.1 L A
S A N IT À R IA
DEFINICIÓ DE L ’ OBJECTE
Per analitzar les polítiques socials en l’àmbit de la salut hem de partir de la definició del
concepte de salut i de quins són els elements que hi intervenen.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS, 1948) defineix la salut com el “conjunt complex
d’elements interrelacionats que contribueixen a la salut a les llars, llocs de treball, els
llocs públics i les comunitats, així com en el medi ambient físic i psicosocial, i en el sector
de la salut i altres sectors afins”.
Una definició posterior és la del X Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana,
(1976) que diu “La salut és aquella forma de viure que és autònoma, solidària i joiosa”.
Per reflexionar sobre els conceptes vegeu les entrades següents als
blogs:
-
https://laredpublica.wordpress.com/2013/04/16/definiciones-desalud-oms-vs-congres-de-perpignan/
-
http://fantova.net/?p=1582
La salut no és un aspecte unidimensional, de base biològica o química o genètica, sinó
que està influït per un ampli ventall de factors que reben el nom de determinats de la
10
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
salut i que són definits com “aquelles circumstàncies que influeixen en la salut individual
(factors biològics, xarxes socials i comunitàries, estils de vida i condicions de l’entorn) i
que determinen l’estat de salut de la població” (Diputació de Barcelona, 2010).
La salut va més enllà del nivell individual i el nivell de salut d’una determinada societat
influeix en el nivell dels seus individus; és a dir, els determinants de salut, com es pot
veure al gràfic, van més enllà del nivell individual.
F ONT . A GÈNCIA
DE
S ALUT P ÚBLICA
DE
B ARCELONA ,
MODIFICAT DE
D ALGHREN I W HITEHEAD , 1991
Així, per exemple, quan ens centrem en els factors personals o individuals hi ha elements
vinculats a l’edat, al sexe i a la genètica que dóna una determinada constitució i la
propensió a unes malalties o a determinats problemes de salut o tot el contrari.
Però, quasi més important que els factors personals són els estil de vida individuals que
estan representats per activitats quotidianes com la dieta, l’activitat física, els hàbits
d’autocura o higiènics, els patrons de consum de tota mena de substàncies...
En el següent nivell trobem les xarxes socials i comunitàries que contribueixen a l’estat
anímic i de benestar emocional de la persona, que incideix en la seva salut. L’aïllament
està definit com un factor d’agreujament no sol de problemes socials sinó també de
salut.
Un altre nivell és el de condicions de vida i de treball que inclou factors com l’educació,
el medi i les condicions laborals, la situació d’atur o d’ocupació, la potabilitat de l’aigua i
les condicions generals d’higiene o les condicions d’accés a l’habitatge; factors com
l’exclusió social o la pobresa s’han demostrat que són factors determinants de la salut.
Estudis han mostrat com l’esperança de vida varia en funció del nivell socioeconòmic de
les persones; a Barcelona, per exemple, els estudis han mostrat una diferència de fins a
11
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
10 anys en l’esperança de vida entre els barris amb rendes més baixes (Raval) i els de
rendes més altes (Pedralbes); és a dir, una persona que visqui a Pedralbes té la
possibilitat, d’entrada, de viure 10 anys més que una que visqui al Raval.
En aquest nivell trobem també els serveis sanitaris, que són un element més i que
influeixen en la salut individual en funció de l’equitat i accessibilitat als seus serveis, de
l’existència de serveis preventius (o sol reactius), del grau de desenvolupament dels
diagnòstics i tractaments..
I la darrera capa, que condiciona tota la resta, és la formada per les condicions
polítiques, socioeconòmiques, culturals i mediambientals.
L’any 1974 es va elaborar un informe al Canadà, que ha transcendit com l’Informe
Lalonde (Lalonde, 1974), on s’estudiava com els diferents factors influïen en la salut de
les persones. Aquest informe revelava que les condicions de vida tenen una major
influència en la salut que altres elements que, a vegades, poden semblar rellevants; així,
els estudis mostres que els estils de vida tenen una influència del 43% sobre la nostra
salut mentre que el sistema sanitari es situa en l’11% però, per exemple, l’herència
genètica també té un pes molt inferior als estils de vida, perquè sol arriba al 27%. Això
no obstant, hem de partir d’un entorn i d’uns serveis sanitaris mínims perquè quan les
condicions d’aquests dos factors són molt negatives, els estils de vida no poden jugar un
paper tan important. Però, a partir d’un determinat nivell, la responsabilitat individual
sobre la salut és un factor clau.
Per acabar aquest primer apartat sobre la definició de l’objecte, ens centrem en la
definició de sistema sanitari que, segons l’OMS, seria: “Conjunt complex d’elements
interrelacionats que contribueixen a la salut a les llars, llocs de treball, els llocs públics i
les comunitats, així com en el medi ambient físic i psicosocial, i en el sector de la salut i
altres sectors afins”.
12
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
4.2 L’ ENFOCAMENT
DE LES POLÍTIQUES SANITÀRIES
Les polítiques de salut han sofert una important evolució que va paral·lela al mateix
concepte de salut. Aquesta evolució es pot veure clarament en dos aspectes clau:
-
Què protegeixen les polítiques de salut?
Qui són els encarregats de posar-les en pràctica? On es situa el punt central del
sistema de prestació?
Podem diferenciar tres grans fases:
Fase
Inicial
Què protegeixen les
polítiques de salut?
Malaltia:
§ Sistema reactiu
§ Dirigit a la cura o pal·liació
Desenvolupament
Salut – Malaltia
§ Sistema amb orientació a la
proactivitat
§ Incorpora la prevenció
Actualitat
Salut i context:
§ Proactivitat
§ S’incorporen les polítiques
de promoció de la salut junt
amb les de prevenció.
4.3 E L
Organització que forma part del
sistema
La medicina té un rol central (els
metges)
Els hospitals són la institució
principal
La medicina té un rol central (els
metges)
Apareixen nous professionals
Es dissenyen diferents nivells
assistencials
Multidisciplinària
Nivells assistencials diversificats
Investigació
Promoció i prevenció.
CONTINGUT DE LES POLÍTIQUES SANITÀRIES
D’acord amb el que hem vist, actualment estem en un moment en el que l’enfocament
de les polítiques sanitàries es centra tant en la salut com en el context; això significa que
podem identificar tres grans blocs d’accions:
-
-
Promoció de la salut: són les accions de prevenció primària, adreçades a tota la
població, amb la finalitat de millorar els hàbits saludables de la població i
d’aquesta manera minimitzar l’aparició de situacions de malaltia.
Atenció sanitària: són les accions que es realitzen bé quan ha aparegut la malaltia
bé quan hi ha factors de risc d’aparició de la malaltia. Inclou:
§ Prevenció secundària: és aquella que es realitza quan es donen factors de
risc; aquestes accions generalment es concreten en:
13
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
•
-
Programes de cribratge: és a dir, programes dirigits a grups de població
per detectar possibles malalties (exemple: cribratge de càncer de còlon
en població de persones majors de 50 anys, citologies cada 3 anys a
dones majors de 30 anys, prova del VIH en població amb conductes de
risc...)
• Diagnòstic precoç: és a dir, diagnòstics en les fases inicials de la malaltia.
Aquest es pot fer mitjançant els cribratges o per l’acció específica del
personal sanitari en el seguiment de les persones (per exemple: el
seguiment del Protocol del Nen Sà permet identificar possibles
patologies en la primera infància).
§ Prevenció terciària: és aquella que es produeix quan la malaltia ha aparegut
i que té per objectiu evitar la seva difusió i l’empitjorament de l’estat de
salut de la persona (exemple: programes d’intercanvi de xeringues per a
persones drogodependents per via parental per evitar contagis...).
§ Tractament terapèutic: és, possiblement, l’atenció sanitària més coneguda;
és l’aplicació dels diferents tractaments que busquen la restitució de l’estat
de salut o la millora de les condicions de la persona que pateix una malaltia.
Els tractaments terapèutics poden ser de molt diferent tipologia:
farmacèutics, de cirurgia, rehabilitadors...
§ És de destacar la preocupació que actualment hi ha, en aquesta acció de les
polítiques sanitàries, per evitar el que s’anomena iatrogènesis, que és quan
la pròpia intervenció sanitària provoca efectes nocius (exemple: realització
de proves de cribratge que poden generar efectes negatius sobre les
persones...)
Protecció i prevenció en salut pública: aquesta branca és la que s’encarrega
d’incidir en aspectes de l’entorn que afecten a la salut de les persones. En
destaquem:
§ Sistemes d’informació epidemiològics: gestió de la informació de la
incidència de les malalties en diferents poblacions. Existeixen algunes
malalties que han de ser comunicades obligatòriament a les autoritats
sanitàries per tal de fer-ne el control, però, també es fan estudis de diferents
tipus de malalties, tractaments, incidència en la població segons edat, sexe,
lloc de residència...
§ Control higiènico – sanitari:
• Seguretat alimentària: control sobre la producció d’aliments (en origen),
la distribució dels aliments (transports, cadena de fred...) i elaboració en
espais d’ús públic (menjadors comunitaris com els escolars o laborals o
de centres residencials, sector de restauració i també d’establiments
que elaboren productes alimentaris, com forns i pastisseries).
• Salut ambiental: control sobre diferents elements ambientals que
influeixen en la salut.
14
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
Aire: qualitat de l’aire (nivell de contaminants)
Aigües: qualitat de l’aigua, garantia d’ús humà.
Instal·lacions amb risc de legionel·la: revisió de les instal·lacions
d’aire condicionat que solen ser focus d’infecció de legionel·losi.
§ Allotjaments i piscines: es controla l’estat higiènico – sanitari dels
espais adreçats a l’allotjament de persones (sector hosteleria i de
tipus residencial) i també nuclis d’animals (residències...), així com
les piscines d’ús públic.
§ Hi ha alguns establiments que requereixen un control específic: per
exemple, els centres dedicats al tatuatge i piercing.
• Plagues: el control de les plagues animals (insectes, rosegadors) forma
part de les accions de salut ambiental.
Salut en el món del treball: aquest aspecte inclou tant les condicions
higiènico – sanitàries dels llocs de treball, com les condicions d’ergonomia
dels llocs de treball i l’estat de salut dels treballadors i treballadores,
mitjançant la revisió del seu estat en els aspectes concrets que es poden
veure afectats pel lloc de treball que desenvolupen.
§
§
§
§
4.3.1 ESTRATIFICACIÓ DE LA POBLACIÓ I ATENCIÓ SANITÀRIA
L’atenció sanitària, fins i tot en els sistemes universalistes, no és homogènia perquè ha
d’adaptar-se a les necessitats de les diferents persones i el seu estat de salut.
Una manera de veure com es distribueix la població amb malalties cròniques és la que
ens ofereixen Kaiser Permanente, revisat per la King’s Fund, que ha afegit el punt de
vista social.
El 80% de les persones amb malalties cròniques es situen al nivell 1: autogestió de la
malaltia; un 15% es situen al nivell 2, persones en alt risc i que requereixen una gestió de
la seva malaltia (una major implicació
dels serveis de salut) i un 5% són
pacients d’alta complexitat que
requereixen d’una “gestió del cas”
(implicació
de
diferents
professionals, coordinats...).
F ONT 1. K ING ' S F UND (C.H AM ),
RODRÍGUEZ (2013)
CITADA
PO R
ROD RÍ GUEZ
15
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
4.4 A RTICULACIÓ
DE LA POLÍTICA SANITÀRIA
Parlar de polítiques sanitàries suposa buscar models de referència, sobre els que
construir els sistemes segons les orientacions polítiques de cada moment.
Des d’una perspectiva teòrica s’han definit dos models bàsics en l’àmbit sanitari (tot i que
comparteixen molts elements d’altres polítiques socials, aquí ens centrarem en
l’explicació d’aquests models en l’àmbit sanitari), són el model Bismarck i el model
Beveridge.
Les característiques del Model Bismarck es fonamenten en el concepte de l’assegurança
social, es reserva als treballadors i treballadores que participen d’aquesta assegurança i
a les seves famílies (en diferents graus segons l’adaptació).
El Model Bismarck es caracteritza per l’existència d’organitzacions intermèdies
(asseguradores) que desenvolupen les funcions d’assistència sanitària; el procés
d’adscripció al sistema es basa en l’existència de quotes amb les quals es contribueix al
sosteniment del sistema. Aquest sistema d’assegurances parteix de la lliure elecció del
proveïdor del servei sanitari i el pagament es fa directa o indirectament al proveïdor (per
exemple, alguns països obliguen a pagar la visita mèdica i l’import és retornat per part
de l’asseguradora quan es presenta la factura).
El Model Bismarck dóna lloc als Sistemes de Seguretat Social, que en la seva versió
actual es caracteritzen per:
•
•
•
•
Ser finançats mitjançant les aportacions de treballadors i d’empresaris mitjançant
la contribució basada en els salaris.
Els serveis sanitaris són gestionats per les administracions públiques.
Els beneficis per als treballadors, a més de l’atenció a la salut, inclouen la garantia
de rendes en cas de malaltia (pensions i prestacions per incapacitat temporal) i la
inserció laboral per a situacions de sortida temporal del mercat de treball.
Els sistemes de seguretat social s’orienten a la població treballadora i, per això,
algunes prestacions clarament sanitàries queden excloses; així, per exemple, els
aspectes de la prevenció de la salut o la salut mental no són abordats per no
afectar als treballadors o, millor dit, perquè es considera que no afecten al procés
productiu. Però, també hi ha altres necessitats sanitàries que són tractades de
manera menys rellevant i tenen a veure amb les necessitats que s’associen amb
els familiars (beneficiaris) dels treballadors, els infants i les dones tenen una
atenció menys àmplia.
El Model Beveridge es fonamenta en el principi de la universalitat (accés per a tothom) i
en el de la unitat de règim, que significa que tota persona té un mínim nivell d’atenció
garantit.
16
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
El Model Beveridge es caracteritza per prestar l’assistència amb un nivell de prestacions
equitatiu, l’atenció sanitària no és un servei únicament sinó un dret subjectiu de cada
persona i es vincula el sistema de salut amb la garantia del benestar individual, per això
no es té en compte els vincles familiars amb els treballadors ni altres circumstàncies
vinculades a altres àmbits sinó que es centra en la persona.
El Model Beveridge dóna lloc als Sistemes Nacionals de Salut, que en la versió més
actual es caracteritzen per:
•
•
•
•
•
Tenir un sistema de finançament basat en la renda, mitjançant la recaptació
d’impostos.
Són universals, s’adrecen a tota la població.
Existeix l’equitat en l’accés, és a dir, les persones amb necessitats sanitàries
accediran al sistema en funció d’aquestes necessitats i no per altres motius.
Defineixen una cartera de serveis tancada; és a dir, fixen quines prestacions seran
realitzades a càrrec del sistema i quines no seran finançades pel sistema.
El sistema nacional de salut integra totes les visions de la salut: la prevenció de la
malaltia, la promoció de la salut, la curació en cas de malaltia o accident i la
rehabilitació posterior, per recuperar les habilitats i destreses prèvies.
En el cas de l’Estat espanyol, el sistema existent durant el Franquisme era el típic model
bismarckià: un sistema de seguretat social que incloïa prestacions socials limitades. Amb
l’arribada de la democràcia, es transforma el sistema, primer es separen les diferents
funcions que estaven assignades a l’Instituto Nacional de Previsión i es creen organismes
nous: l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) que s’encarregarà de les pensions;
l’Institut Nacional de Serveis socials (Inserso, ara IMSERSO, que s’encarregarà de les
prestacions socials); l’Institut Nacional de Salut (INSALUD) que s’encarregava de l’atenció
sanitària. Després, l’any 1986 s’aprova la Llei General de Sanitat que configura el sistema
en el model beveridgià, creant el sistema nacional de salut (tot i que amb gestió
compartida ambles comunitats autònomes) que és d’abast universal i presenta les
característiques típiques d’aquest model.
4.5 F ONAMENTS
PER CONSTRUIR UN BON SISTEMA DE SALUT
D’acord amb l’OMS, els fonaments per construir un bon sistema de salut són:
-
Bons serveis de salut que prestin intervencions efectives, segures i de qualitat.
Professionals del sistema ben preparats (tant els sanitaris com la resta).
Sistema d’informació de salut que funcioni assegurant la producció, anàlisi i difusió
d’informació rellevant.
Amb accés a productes mèdics essencials, vacunes i tecnologies de qualitat
contrastada, segures i eficaces.
17
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
-
Un bon sistema de finançament
Lideratge i governança: marc polític estratègic
5 P O L ÍT IC A
5.1 U NA
E D U C A T IV A
INTRODUCCIÓ : EDUCACIÓ O ENSENYAMENT ?
Al parlar d’aquella part de les polítiques que s’ocupen de l’educació́ sovint trobem que
s’utilitzen indistintament dues expressions: educació́ i ensenyament; parlem del sistema
educatiu, del sector de l’ensenyament i, fins i tot, els responsables polítics canvien els
noms dels departaments entre educació́ i ensenyament com si realment fossin sinònims.
Però, educació i ensenyament no són conceptes sinònims sinó que representen idees
diferents i l’orientació en un o altre sentit pot fer variar substancialment les polítiques
que es proposin.
Per avançar en la diferenciació́ ens fixarem, en primer lloc, en l’etimologia. El llatí́ tenia
dues paraules molt semblants per definir conceptes diferents: educare i educere. El mot
llatí́ educare significa treure, extraure, mentre que el mot educere es referia a formar,
instruir.
Trobem, doncs, dues paraules fonèticament molt similars, però̀ amb concepcions
radicalment oposades: educare significa fer que les persones facin un procés
d’aprenentatge des de la pròpia experiència, des de dins; mentre que educere
representa la transmissió de coneixements i habilitats o competències des de fora.
Aquests dos mots donen lloc a dos conceptes diferents: educar i ensenyar. Educar
provindria d’educare i és un concepte més ampli, més omnicomprensiu, que parla
d’aprehendre, que implica la comprensió i l’assimilació d’allò que s’aprèn; educar és una
activitat que pot ser horitzontal, qualsevol situació és adequada per educar (per
aprehendre). Per la seva banda, ensenyar provindria d’educere i representa un concepte
més restrictiu, més enfocat a l’adquisició de coneixements, habilitats i competències
mitjançant la transmissió que una persona experta fa, hi ha una relació dalt-baix,
educador (transmissor) – educand (receptor).
En tot cas, ambdós conceptes tenen un punt en comú: el procés d’aprenentatge (perquè
la paraula aprehenentatge no existeix) i aquest procés és reflexiu perquè influeix en ell
mateix; és a dir, els resultats de l’educació i de l’ensenyament s’influeixen mútuament i
posen els fonaments per a aprenentatges futurs.
18
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
L’aprenentatge és un procés pel qual s’adquireixen o modifiquen habilitats, destreses,
coneixements, conductes i valors i és resultat tant de l’estudi i la instrucció com de
l’experiència, el raonament, la vivència i l’observació.
Els processos d’ensenyament són processos finits: marcats per un calendari que té un
inici i un final (cursos, cicles, graus...) però, els processos educatius són infinits perquè no
estan sotmesos a una estructura única sinó que tot és font d’educació per això els
processos d’aprenentatge són infinits: es pot aprendre i aprehendre al llarg de la vida.
5.2 L’ APRENENTATGE : L ’ OBJECTE
DE LA POLÍTICA EDUCATIVA
El procés formatiu es basa en l’ensenyament reglat però no està exempt d’influències.
El procés formatiu suposa partir d’un determinat punt (origen social) i mitjançant la
influència de les habilitats i pràctiques parentals, la dinàmica del centre escolar i la
capacitat cognitiva individual s’aconsegueixen uns resultats educatius fruit del pas per un
cicle formatiu que pot ser més o menys extens però, que, en tot cas, té uns continguts
bàsics i comuns per a tots (educació obligatòria). Els resultats assolits en el procés
formatiu i educatiu permetran arribar a un punt final (destí social).
GRÀFIC I.1
I L · LUSTRACIÓconceptual
3. A PRENENTATGE I CICLE VITAL ( ELAB . PRÒPIA )
Esquema
CONTEXT SOCIOECONÒMIC
PRÀCTIQUES
PARENTALS
CENTRE/
ESCOLA
CAPACITAT
COGNITIVA
ORIGEN
SOCIAL
A
ASSOLIMENT
EDUCATIU
B
DESTÍ
SOCIAL
FASES DEL CICLE EDUCATIU
PREESCOLAR
PRIMÀRIA
SECUNDÀRIA
UNIVERSITÀRIA
PERMANENT
Font: elaboració pròpia.
Parlem dels estudis internacionals de rendiment educatiu i competències
cognitives, alguns dels quals ja hem esmentat: PIRLS, TIMSS, TEDS-M
(Teachers
and Development Study in Mathematics) i PIAAC. Els
NúriaEducation
Fustier i Garcia
tres primers els fa l’Associació Internacional per a l’Avaluació del Rendiment Educatiu (IEA), un consorci fundat el 1959 com a organització independent; entre els seus membres hi ha un gran nombre d’agències nacionals
19
Política Social I
Grau en Treball Social
Com es pot veure a la figura, els factors que influeixen en el procés d’aprenentatge són
múltiples i no sol depèn ni de les característiques personals ni del sistema
d’ensenyament, hi ha altres elements que podem classificar en tres grans grups:
- Factors interns: la personalitat, la genètica, els interessos individuals, les capacitats i
-
-
aptituds, les actituds davant el procés contribuiran de manera rellevant a assolir uns o
altres resultats.
Factors d’entorn: la família, el barri, el grup d’iguals, l’ambient sociocultural... tots
aquests elements influeixen en el procés d’aprenentatge. Per exemple, Finlàndia,
que és un dels països amb millors resultats a l’Informe PISA de l’OCDE sobre
ensenyament, pràcticament el 80% de les famílies van a les biblioteques durant el
cap de setmana. El context és doncs important.
Factors d’inducció: són aquells que formen part del procés d’aprenentatge formal,
l’escola, l’ús de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC), el
professorat i els mitjans utilitzats en el procés. La complexitat dels factors que
intervenen ens ha d’ajudar a reflexionar sobre les polítiques educatives, tant per
pensar polítiques noves com per avaluar les actuals.
5.3 E LEMENTS
PER A L ’ ANÀLISI DELS RÈGIMS EDUCATIUS
D’acord amb l’anàlisi de Miguel Ángel Alegre i Joan Subirats (Alegre & Subirats, 2013)
de l’anàlisi comparativa dels sistemes educatius es poden deduir quatre eixos per a la
seva classificació:
-
-
El model institucional en secundària: és a dir, el grau de comprensivitat1, el nivell
d’estratificació institucional del sistema. Aquest grau de comprensivitat es pot veure
en la diversificació dels itineraris formatius: l’edat en que s’inicien els itineraris
separats, la varietat de l’oferta dels itineraris... Es considera que quan més tard es
produeixi la diversificació dels itineraris més comprensiu és el sistema.
Incidència del mercat: el grau de privatització que existeix en l’oferta educativa.
Rol de les instàncies político – administratives: quin paper juguen les diferents
administracions.
Volum d’inversió pública en educació
1
Comprensivitat: forma d’entendre el procés d’ensenyament-aprenentatge que té la finalitat d’oferir a tot
l’alumnat d’una determinada edat un fort nucli de continguts comuns intentant evitar, d’aquesta manera, la
separació o segregació massa d’hora dels alumnes en vies de formació diferenciades que puguin ser
irreversibles més endavant.
20
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
5.4 A RTICULACIÓ
DE LA POLÍTICA EDUCATIVA
Existeix un ampli consens sobre la responsabilitat pública en matèria educativa; és a dir,
es reconeix que l’Estat ha de tenir un rol important en la política educativa. Ara bé,
aquest rol pot variar d’un a un altre model.
D’entrada, el consens sobre aquesta responsabilitat suposa que és l’Estat qui té la
facultat per establir la regulació del sistema educatius, els nivells educatius, les
característiques i continguts dels diferents nivells educatius i, dins d’aquests, dels
diferents estudis i, lògicament, la potestat de la concessió dels títols educatius oficials.
Més enllà d’aquest rol regulador, es poden definir dos grans rols per a l’Estat: subsidiari
i protagonista.
El rol subsidiari de l’Estat implica que aquest sol actua allà on la família no pot arribar.
L’Estat és el garant de l’ensenyament obligatori (que ha establert normativament) i
facilita el finançament per tal que totes les persones puguin assolir aquest ensenyament
obligatori. Aquest finançament pot ser fet directament a les famílies (mitjançant, per
exemple, el xec escolar) o als centres (mitjançant la concertació o subvenció de centres
privats). Aquest model dóna prioritats a la iniciativa privada (social o mercantil) i estableix
una xarxa pública que acull aquell alumnat que no té capacitat per accedir a la xarxa
privada.
Quan l’estat assumeix un rol protagonista significa que no sol s’encarrega de la
regulació sinó que assumeix, mitjançant la gestió pública, la prestació dels serveis
educatius; és a dir, la xarxa de centres públics és l’opció principal per a l’Estat. En
aquests casos pot existir concertació amb la xarxa privada, però sol en situacions
puntuals i de manera marginal, per cobrir dèficits en determinades branques o en
determinades zones.
5.5 E L
CANVI DE PARADIGMA DE L ’E DUCACIÓ SEGONS
S IR K EN R OBINSON
Els sistemes educatius estan sotmesos a pressió i qüestionament a tot arreu; Sir Ken
Robinson ha plantejat el perquè d’aquesta situació i ho explica en el vídeo que hi ha al
link: https://www.youtube.com/watch?v=TZSpfaiwsU0
21
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
6 P O L ÍT IC A
6.1 L A
D E S E R V E IS S O C IA L S
DEFINICIÓ DE L ’ OBJECTE DE LA POLÍTICA DE SERVEIS SOCIALS
Com hem vist anteriorment, en les diferents polítiques socials s’identifiquen clarament
aquell element que els diferencia dels altres, el seu objecte, allò que protegeix la política
social:
•
•
•
Les polítiques sanitàries s’encarreguen de la salut de les persones
Les polítiques educatives del procés d’aprenentatge
Les polítiques de garantia de rendes de garantir la cobertura de les necessitats
materials i econòmiques
Les polítiques d’habitatge de l’allotjament
Les polítiques de treball de l’ocupació
•
•
Però, quin és l’objecte protegible dels serveis socials? Vam fer una proposta a l’apartat 1
d’aquest tema però ara voldria que aprofundim una mica més i per això ens basarem en
dues fonts: les normes de serveis socials més actualitzades i les aportacions teòriques.
Hi ha dos tipus de definició de l’objecte de la política de serveis socials: una àmplia i una
restringida:
-
-
La concepció àmplia és la que defineix els serveis socials “en función de
ambiciosos cometidos que, en realidad, son los cometidos, como mínimo, de
todo el sistema de bienestar o protección social” (Fantova et al., 2005, p. 11).
La concepció restringida és la que els defineix com: “un sistema residual, sin
contenido propio, constituido por todo aquello que no abarcan otros sistemas de
protección o bienestar social” (Fantova et al., 2005, p. 11).
6.1.1 APORTACIONS DE LES NORMATIVES
Per començar la identificació d’aquest bé general protegible buscarem el que ens diuen
les lleis; com sabeu els serveis socials és una competència autonòmica i això significa
que cada Comunitat Autònoma té la seva pròpia normativa; ens centrarem en les tres
lleis més noves: la catalana, de 2007, i la gallega i la basca de 2008.
La Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials defineix els serveis socials com “el
conjunt d’intervencions públiques que tenen com a objectiu garantir les necessitats
bàsiques dels ciutadans, donant atenció al manteniment de llur autonomia personal i
promovent el desenvolupament de les capacitats personals, en un marc de respecte per
la dignitat de les persones”. (Exposició de motius) i més endavant concreta que “...Tenen
com a finalitat assegurar el dret de les persones a viure dignament durant totes les
22
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
etapes de la vida mitjançant la cobertura de llurs necessitats personals bàsiques i de les
necessitats socials...” (art 3.1).
Aquesta és una definició molt àmplia ja que “assegurar el dret a les persones a viure
dignament durant totes les etapes de la vida” és una missió pròpia del conjunt dels
sistemes de benestar i no pas d’un dels sistemes, d’una de les polítiques sectorials,
perquè per tal que les persones tinguin aquesta vida digna durant les etapes de la vida
també tenen influència les polítiques sanitàries, la política educativa, la d’habitatge, la
d’ocupació, la de garantia de rendes...
Veiem ara si la Llei de Galicia, de 2008, ens aporta alguna diferència respecta a la llei
catalana. Segons la llei gallega, “Se entiende por servicios sociales el conjunto
coordinado de prestaciones, programas y equipamientos destinados a garantizar la
igualdad de oportunidades en el acceso a la calidad de vida y a la participación social de
toda la población gallega, mediante intervenciones que permitan el logro de los
objetivos expresados en el artículo siguiente”. (articulo 2).
Una vegada més, la finalitat és molt àmplia: garantir la igualtat d’oportunitats en l’accés a
la qualitat de vida... A l’igual que en la llei catalana, sembla lògic pensar que totes les
polítiques sectorials tindran el seu paper en aquesta funció de garantir la igualtat
d’oportunitats.
Veiem, per acabar aquest repàs, el que diu la Llei d’Euskadi de 2008; a l’article 5 ho
defineix de la manera següent: “El Sistema Vasco de Servicios Sociales constituye una
red pública articulada de atención, de responsabilidad pública, cuya finalidad es
favorecer la integración social, la autonomía y el bienestar social de todas las personas,
familias y grupos, desarrollando una función promotora, preventiva, protectora y
asistencial, a través de prestaciones y servicios de naturaleza fundamentalmente
personal y relacional” .
Aquesta és la primera de les tres normes que no atorga la responsabilitat única sobre la
integració social o l’autonomia i el benestar (garantir deien les lleis anteriors) sinó que es
planteja com a finalitat “afavorir”, és a dir, contribuir mitjançant les funcions que després
concreta: promoció, prevenció, protecció i assistència.
Tot i ser més concreta, seguim tenint una certa dificultat per trobar un bé protegible que
pugui ser identificat amb el sistema de serveis socials i que sigui d’interès general i no
sol per a determinats sectors o col·lectius.
6.1.2 APORTACIONS TEÒRIQUES
23
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
Les definicions més clàssiques sobre l’objecte o la finalitat dels serveis socials les trobem
a Kahn i Kamerman (1987) i a l’obra d’(Alemán Bracho & Cazorla, 1991).
El sistema de serveis socials és “aquell que procura facilitar o millorar la vida diària de les
persones, capacitant els individus, les famílies i a d’altres grups primaris per
desenvolupar-se” (Kahn i Kamerman, 1987)
Segons Carmen Alemán i José Cazorla (1991), els serveis socials són “aquells
instruments de política social, dels que disposen tant la societat com els poders públics,
per donar una resposta vàlida a les necessitats dels individus, grups i comunitats, per a
l’obtenció d’un major benestar social i, en definitiva, para assolir una millor qualitat de
vida”.
Un dels autors que més ha estudiat i analitzat el sistema de serveis socials ha estat
Demetrio Casado i ha fet, al llarg del temps diferents aportacions. Al 2007 va proposar la
següent definició: “La branca d’activitats denominades serveis socials té com objectiu
mediat el benestar individual per al present i per al futur, que procura sobre tot
mitjançant l’ajut personal polivalent, al servei de la qual proveeix prestacions individuals i
altres activitats, ambdues de caràcter tècnic (no monetàries desvinculades),
formalitzades en algun lloc i produïdes i dispensades mitjançant diversos règims
institucionals” (Citat per Fantova, 2008, pp. 34–35).
A partir de les aportacions de Fantova, Casado i altres podríem dir que:
“Els serveis socials són un instrument de la política social que té com a finalitats el
benestar social, la integració social y l’autonomia dels ciutadans.
Pretén cobrir les necessitats bàsiques personals i les necessitats socials mitjançant
l’ajuda o el suport relacional i de proximitat, preferentment, centrant-se en les
mancances que es produeixen en la intersecció dels eixos autonomia –
dependència personal i integració – exclusió social”
En aquesta darrera proposta comença a veure’s una definició més concreta d’un objecte
per als serveis socials que pugui ser útil per al conjunt de la comunitat i no per a sectors
específics, sense que això signifiqui que tothom ha d’utilitzar-los.
Fernado Fantova ens proposa, en diversos escrits sintetitzats en el seu blog
(http://fantova.net/?p=810), la següent reflexió:
“Cuando hablamos de valor añadido de una actividad o servicio nos estamos
refiriendo a su capacidad para dar respuesta a necesidades de las personas, sin
entrar ahora a discutir si serán esas mismas personas las que pagarán un precio
por ese valor o si lo hará el Estado u otros agentes. Las personas reconocemos
24
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
los diferentes sectores de actividad de la economía y nos acercamos a sus
terminales en función de los resultados, productos, servicios y actividades que
consideramos valiosas y que caracterizan a cada uno de dichos sectore.
Estimo que el concepto de interacción nos puede permitir avanzar en la
definición de un objeto que nos permita construir una cadena de valor que
integre las actividades específicas de los servicios sociales e ir configurando y
presentando nuestras intervenciones y servicios de forma que puedan ir siendo
apreciados por cada vez más personas. Propongo definir interacción como
autonomía funcional (capacidad para el desenvolvimiento cotidiano) e
integración relacional (vinculación familiar y comunitaria) y considero que es un
bien valioso para todo el mundo (como lo son la salud, el aprendizaje o el
alojamiento, por hablar de los bienes de los que se ocupan otros sectores de
actividad).” (Fantova, 2014)
Aquesta proposta ens ofereix un concepte concret per a l’objecte dels serveis socials: la
interacció entre l’autonomia funciona i la integració relacional, entenent la primera com
la capacitat de desenvolupament quotidià i la segona com la vinculació familiar i
comunitària de les persones. Un desajust en qualsevol de les dues esferes requereix d’un
suport per recuperar l’equilibri i és en aquesta recerca de l’equilibri (en la interacció) que
els serveis socials tenen el seu objecte principal.
6.2 E L
PÚBLIC OBJECTIU DELS
S ERVEIS
SOCIALS : A QUI S ’ ADRECEN
L’elaboració del Pla Estratègic de Serveis Socials de Catalunya 2010 - 2013 va implicar,
en primer lloc, elaborar un diagnòstic que definís el punt de partida, tant des de la
perspectiva de les necessitats socials com de l’oferta disponible per a la seva atenció
perquè així ho establia el mandat legal.
Elaborar el diagnòstic requeria identificar quines eren les necessitats que s’han d’atendre
per part del sistema perquè disposàvem de molta informació sobre els serveis que es
presten però poca sobre les necessitats reals. El Sistema està enfocat des de l’acció, des
de l’actuació, des de les prestacions i la Llei de Serveis Socials de 2007 establia un nou
model basat en la universalització i el reconeixement de drets que ubica la persona al
centre del sistema (i no les prestacions).
És un canvi en el paradigma del sistema de serveis socials: situar les persones en el
centre del sistema i identificar les seves necessitats per poder oferir respostes. Doncs, el
primer punt era la identificació de situacions de necessitat; perquè es volia impulsar un
model d’anàlisi que vincula, de manera innovadora en l’àmbit dels serveis socials, la
identificació de les situacions de necessitat social de les persones i la resposta que el
Sistema Català de Serveis Socials dóna a aquestes necessitats.
25
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
Aquest model d’anàlisi ha suposat, per una banda, el desenvolupament d’un marc
conceptual que inclou la categorització tant de les necessitats socials i personals com de
l’actuació del Sistema Català de Serveis Socials i, per l’altra, la definició d’indicadors que
permetin relacionar la resposta del Sistema amb la realitat de les necessitats socials a
Catalunya.
Al centrar-nos en la persona, canviem el focus dels col·lectius (que generalitzen
necessitats) a les persones (les necessitats personals i/o grupals).
La Llei defineix, a l’article 3, les situacions de necessitat social com “les que repercuteixen
en l’autonomia personal i el suport a la dependència, en una millor qualitat de vida
personal, familiar i de grup, en les relacions interpersonals i socials i en el benestar de
la col·lectivitat” i les necessitats personals bàsiques com les “pròpies de la subsistència i
la qualitat de vida de cada persona”. D’aquests tres elements definitoris es van construir
tres categories de necessitats: les necessitats per manca d’autonomia, les necessitats en
l’àmbit relacional i les necessitats materials i instrumentals.
Aquestes tres categories agrupen les situacions d’atenció prioritària que fixa l’article 7 i
que són:
a. Discapacitat física, psíquica o sensorial.
b. Malalties mentals i malalties cròniques.
c. Necessitat social, com les relacionades amb la manca d'habitatge o amb la
desestructuració familiar.
d. Drogodependències i altres addiccions.
e. Violència i delinqüència juvenils.
f. Exclusió i aïllament socials.
g. Vulnerabilitat, risc o dificultat social per a la gent gran, la infància i l'adolescència.
h. Violència masclista i les diverses manifestacions de violència familiar.
i. Discriminació per raó de sexe, lloc de procedència, discapacitat, malaltia, ètnia,
cultura o religió o per qualsevol altra raó.
j. Problemes de convivència i de cohesió social.
k. El fet d'haver estat víctima de delictes violents, un mateix o els familiars.
l. Sotmetiment a mesures d'execució penal, propi o dels familiars.
m. Condicions laborals precàries, desocupació i pobresa.
n. Urgències socials.
o. Emergències socials per catàstrofes.
p. Petició d'asil.
26
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
Es tracta d’un ampli llistat però, com es pot veure a la il·lustració, totes les situacions es
vinculen de manera principal amb un dels àmbits de necessitat (línia contínua) i algunes
es poden vincular de manera secundària amb més d’un àmbit (línia discontínua)
Era especialment interessant superar la tradicional divisió per col·lectius que simplifica
les necessitats (per exemple, es vinculen les dones amb violència de gènere però no es
sol pensar que les dones poden tenir altres necessitats socials derivades de la manca
d’autonomia o de tipus material ...; o els infants, sempre es pensa en termes de
maltractaments però poc en l’àmbit de la manca d’autonomia).
Per altra banda, les situacions de necessitat, com assenyalava la definició de Fantova,
depenen de la interacció amb el factor comunitari i aquest factor es pot valorar, a priori,
segons diferents variables: edat, sexe, estat de salut, origen o classe social. Del
creuament d’aquestes categories de necessitats i dels factors socials surt un entramat en
el que és possible ubicar tots els col·lectius que tradicionalment han format part del
públic diana dels serveis socials.
27
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
En conclusió, els serveis socials s’enfronten a l’atenció de tres grans categories de
necessitats socials (tal i com es defineixen al Pla Estratègic):
6.2.1 SITUACIONS DE NECESSITAT PER MANCA D’AUTONOMIA:
Aquesta categoria inclou aquelles necessitats vinculades amb l’estat permanent en què
es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, la malaltia o la discapacitat, i
vinculades a la manca d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, necessiten de
l’atenció d’altres persones o ajudes importants per realitzar activitats bàsiques de la vida
diària o, en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental,
d’altres recolzaments per a la seva autonomia personal. L’estructura conceptual
d’aquesta categoria conté dos subcategories:
•
•
Dependència: s’inclouen en aquesta categoria totes les necessitats que siguin
coherent amb la definició, que és la de la Llei de la Promoció de l’Autonomia i
Atenció a les persones en situació de Dependència, independentment del procés
d’implementació de la llei.
Discapacitat: s’inclouen totes les necessitats que tenen a veure amb la restricció o
l’absència de la capacitat que té un ésser humà per fer una activitat en la forma o
dins del marge que es considera normal, d’acord amb la definició de
l’Organització Mundial de la Salut que és recollida en la normativa que regula el
procés de valoració i reconeixement del grau de discapacitat.
28
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
6.2.2 SITUACIONS DE NECESSITAT EN L’ÀMBIT RELACIONAL:
Aquesta categoria inclou aquelles situacions de necessitat derivades dels vincles socials,
tant en l’entorn familiar com comunitari. És a dir que en aquesta categoria s’inclouran
totes les situacions de necessitat en les quals el dèficit en les relacions socials, la manca
de relacions i/o l’existència d’unes relacions disfuncionals creen risc a les persones.
Podem identificar dos subcategories:
•
Relacions familiars disfuncionals: aquelles situacions provocades per la manca de
compliment de les funcions de suport i ajuda que ha de desenvolupar la família;
en aquest grup s’inclouen les situacions de violència (masclista, contra els infants),
situacions de desemparament i de negligència en l’atenció a persones
vulnerables (infants i gent gran i/o amb discapacitat) i, també, l’aïllament per
manca de xarxa familiar.
Dèficits en les relacions socials: són aquelles situacions en les quals una persona
o un grup presenta dificultats per a la integració en el seu entorn més immediat,
l’origen d’aquestes dificultats pot ser divers i tant pot estar en la pròpia persona
i/o grup (aïllament social) com en el seu entorn (estigmatització i rebuig) i, fins i
tot, en ambdues parts.
•
6.2.3 SITUACIONS DE NECESSITAT MATERIAL I INSTRUMENTAL
Aquesta categoria inclou aquelles situacions de necessitat que tenen una expressió de
tipus material, és a dir vinculades amb la subsistència, i les que es vinculen amb la
capacitat de les persones per assolir aquesta subsistència autònoma, enteses des d’una
perspectiva social. En aquest bloc s’inclouen les situacions següents:
•
La manca o dèficit de recursos materials: que inclourà la manca o dèficit de
recursos econòmics i d’habitatge
Les dificultats per a la inserció sociolaboral: inclouen aquells aspectes que tenen
a veure amb la manca de feina, la precarietat en l’ocupació, així com la manca de
les habilitats socials en el marc laboral.
Les dificultats per a la inserció socioeducativa: inclouen aquells aspectes que
tenen a veure amb les seves habilitats socials en el marc educatiu i/o formatiu.
•
•
6.3 L’ ARTICULACIÓ
DE LA POLÍTICA DE SERVEIS SOCIALS
El sistema en que s’articula la política de serveis socials té les característiques següents:
-
Multiplicitat d’actors: sector públic, sector privat no lucratiu (associacions i ONG’s)
i sector privat lucratiu (entitats mercantils).
29
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
-
Confluència dels actors en diferents moments de l’acció del sistema.
L’articulació es pot esquematitzar en el gràfic següent:
F ONT . E LABORACIÓ
PRÒPIA A PARTIR DE L ' ESQUEMA DE
F ANTOVA (2014: 219)
El Sistema de Serveis Socials està conformat per dos nivells:
-
La Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública
Els serveis de responsabilitat privada: aquells que depenen totalment del sector
privat tant per a la prestació com per al finançament.
La Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública està conformada per:
-
Els serveis de titularitat pública: l’administració és la “propietària” dels serveis a
tots els efectes.
Els serveis de titularitat privada: són aquells que, tot i ser “propietat” del sector
privat reben finançament del sector públic mitjançant el mecanisme de la
concertació, per la qual cosa esdevenen en serveis de la Xarxa pública. La
concertació és un mecanisme que serveix perquè l’administració pública compri
serveis al sector privat quan amb els seus medis no pot garantir l’atenció a les
necessitats de la població.
Els serveis de titularitat pública es poden prestar, d’acord amb la legislació de contractes
del sector públic, de dues formes:
-
-
Gestió directa: és la situació per la qual un servei és prestat amb totes els mitjans
a càrrec de l’administració; és a dir, amb personal i mitjans materials de
l’administració.
Gestió indirecta: és la situació per la qual una administració contracta una
empresa o entitat aliena a l’administració per tal que dugui a terme el servei;
generalment aquest servei es presta en instal·lacions que són de l’administració i
l’entitat s’encarrega d’aportar el personal, la gestió i els mitjans necessaris que no
30
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
són estructurals (pot incloure mobiliari, maquinari...). La gestió indirecta es pot
realitzar de dues formes:
o Per contracte: mitjançant un procés de licitació públic (concurs) amb lliure
concurrència de licitadors que implica un procés de selecció. El contracte
és per temps determinat (de manera habitual es fa per 2 anys amb
possibilitat de pròrroga per 2 més, tot i que hi ha més variants).
o Per conveni: en determinades circumstàncies es pot realitzar una gestió
indirecta mitjançant un conveni (un acord entre dues parts) entre
l’administració i un actor privat; en aquest cas és necessari que l’actor
privat contribueixi amb els seus propis mitjans al desenvolupament del
servei en un percentatge significatiu (prop del 50%).
6.4 L’ OPERATIVA
DE LES POLÍTIQUES DE SERVEIS SOCIALS
Definim l’operativa com aquelles accions que permeten dur a terme la finalitat
assignada. Podem dir que l’operativització de les polítiques de serveis socials es
produeix mitjançant la intervenció social.
La intervenció social és definida de diverses maneres però, una aproximació en l’ofereix
Fantova (2007, p. 186) que diu que és “a aquella actividad que:
se realiza de manera formal u organizada,
intentando responder a necesidades sociales y, específicamente,
incidir significativamente en la interacción de las personas,
aspirando a una legitimación pública o social.”
§
§
§
§
Quines activitats formarien part de la intervenció social? Podem destacar:
-
Informació: oferir informació a les persones sobre els seus drets i l’accés als
diferents sistemes de benestar.
Diagnòstic social (assessment): anàlisi de les necessitats que presenten les
persones.
Planificació individual de l’atenció: elaboració i desenvolupament del pla de
treball o pla individual d’atenció.
Gestió del cas: metodologia per garantir la intervenció interdisciplinar i/o
intersectorial en situacions complexes.
Cura o atenció personal: suports individuals a necessitats bàsiques
Productes de suport: instruments tècnics per millorar l’autonomia de les persones
(ajudes tècniques).
Orientació: assessorament per la presa de decisions
Acompanyament: procés pel qual el/la professional està present, donant suport,
a la posada en pràctica de les decisions preses.
31
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
-
Mediació: és una activitat específica que busca l’acord entre parts que tenen un
desacord.
Intervenció familiar: actuacions adreçades a millorar el funcionament de la unitat
familiar.
Intervenció comunitària: actuacions dirigides a millorar les relacions comunitàries
o les relacions entre grups en una comunitat.
Prestacions econòmiques afectades: prestacions econòmiques que es vinculen
amb serveis específics (no prestacions generals, de garantia de rendes).
7 P O L ÍT IC A
LABORAL
7.1 C ONCEPTUALITZACIÓ
La política laboral és l’encarregada de la protecció i la promoció de l’ocupació.
Inclou les accions destinades a contribuir a que les persones puguin obtenir un lloc de
treball de qualitat, que el desenvolupin de manera satisfactòria i que el millorin. S’ha de
tenir en compte que la satisfacció amb el lloc de treball ha de ser tant del treballador/a
com dels empleadors i, també, de tota la societat.
La política laboral és aquella que habitualment coneixem com polítiques actives
d’ocupació: és a dir, les relacionades amb la cerca de treball i no amb la cobertura de la
seva mancança (atur).
La política laboral està fortament vinculada amb les polítiques de garantia d’ingressos en
la mesura que aquestes darreres tenen entre els seus objectius la cobertura de les
situacions d’atur.
7.2 A BAST
DE LA POLÍTICA LABORAL
Sovint al referir-nos a la política laboral es fa referencia a les accions dirigides a millorar
la “empleabilitat” de les persones; és a dir, a les circumstàncies que permetrien que una
persona pugui trobar una feina.
Aquest concepte d’empleabilitat pot induir a pensar que la capacitat de trobar una feina
està únicament en mans de les persones treballadores. De fet, tota persona és
empleable, des de la perspectiva que tota persona és capaç de fer alguna activitat que
pot ser retribuïda.
En realitat l’empleabilitat fa referència a les capacitats i habilitats necessàries per accedir
a un mercat de treball en un moment determinat; cada moment, cada època, té unes
32
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
característiques en relació al mercat de treball, els canvis sobtats en la configuració del
mercat de treball també suposen canvis en les habilitats i capacitats de les persones i la
política laboral ha d’ajudar a fer aquest procés d’adaptació.
Aleshores es planteja una segona qüestió: a qui s’han d’adreçar les polítiques
d’ocupació? Generalment es plantegen dues opcions:
-
-
Les polítiques d’ocupació s’han d’adreçar als sectors més vulnerables, al que
queden exclosos del mercat de treball, a aquelles persones amb més dificultats
per accedir al mercat de treball.
Les polítiques d’ocupació s’han d’adreçar a persones que es troben fora del
mercat de treball (o no) de manera puntual i que tenen unes habilitats i capacitats
que els permetran accedir al mercat de treball amb un suport limitat.
En el segon cas, l’accés al mercat de treball de les persones més vulnerables quedaria en
mans d’altres polítiques sectorials, per exemple la política de serveis socials, i no pas en
la política laboral.
7.3 A RTICULACIÓ
De l’articulació de la política laboral destaca el rol dels agents socials, en aquest àmbit
són agents socials tant la patronal (mitjançant les seves diferents organitzacions) i els
sindicats.
Ambdós agents socials tenen rellevància perquè formen part del mercat de treball i, per
tant, influeixen en la manera en què aquest es configura i quines accions són necessàries
per accedir-hi; els agents també promouen accions directes sobre aquestes condicions
(formació, assessorament...).
Un altre element molt rellevant de l’articulació de la política laboral és la presència de
serveis privats: en el desenvolupament d’accions per millorar l’accés al mercat de treball
hi prenen part tant agències temporals de treball que fan gestió directa de contractació i
intermediació entre les empreses i els treballadors/es, però també altres formes
alternatives com les xarxes socials destinades a la cerca de treball i, fins i tot, aplicacions
que fan les funcions de les agències de treball.
Finalment, cal recordar el rol dels serveis públics en aquesta política sectorial: existeixen
serveis públics encarregats de gestionar el suport a les persones per a la seva inserció
laboral (per exemple, a Catalunya, el SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya).
33
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
8 P O L ÍT IC A
D ’ H A B IT A T G E
La política d’habitatge és la que s’encarrega de la promoció i protecció de l’allotjament;
rep diferents noms: política habitacional o política residencial.
L’allotjament és un bé bàsic, de valor universal; difícilment es pot aconseguir el benestar
i la qualitat de vida sense un allotjament adequat. D’acord amb Aitana Alguacil (citada
per Fantova, 2014, p. 258) l’habitatge és un “satisfactor d’una necessitat fonamental i
universal i assenyala que, com tot satisfactor d’una gran necessitat humana, pot i ha de
ser sinèrgic amb altres satisfators”.
8.1 C ONCEPTUALITZACIÓ
Un concepte bàsic en aquest àmbit és el d’exclusió residencial; d’acord amb (Subirats
et al., 2004, p. 37) aquest tipus d’exclusió té “un factor generador clau: el caràcer
socialment selectiu i espacialment segregador dels mercats de sòl i d’habitatge, amb
una estructura controlada per una minoria i amb un caràcter marcadament especulatiu,
amb una presència pública generalment feble o residual [...]”.
En la mateixa obra assenyalen que hi ha dos tipus d’exclusió: la que fa referència a
l’accés a l’habitatge i la que té a veure amb l’entorn i les condicions de l’espai de
l’habitatge.
Podríem diferenciar, a partir d’aquest conceptes, de dos tipus d’exclusió residencial:
-
-
Exclusió estructural: es dóna quan l’exclusió en l’àmbit de l’habitatge constitueix
un element afegit a una problemàtica social marcada per la pobresa i la
marginalitat social. És a dir, és confluent amb l’exclusió en altres àmbits i sovint
combina tant l’exclusió en l’accés a l’habitatge amb un entorn degradat.
Exclusió no estructural: es dóna quan no hi ha correlació entre l’exclusió
residencial i exclusió social. Es dóna en individus integrats socialment amb
dificultats per accedir a l’habitatge per les condicions del mercat immobiliari.
L’exclusió residencial és el problema públic que ha d’abordar la política d’habitatge i cal
ser conscients que va més enllà del binomi disposar d’allotjament (inclusió) i no disposar
d’allotjament (exclusió). La realitat és molt més complexa i disposar d’un allotjament,
entès com un espai d’aixopluc davant les inclemències, no és necessàriament sinònim
d’inclusió social.
En aquest sentit, el concepte de sensellarisme va molt més enllà de l’existència de
l’aixopluc i busca l’accés a un habitatge en condicions dignes. La coordinadora de
l’European Observatory on Homelessness, Dragana Avramov, va proposar l’any 2005
34
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
una definició que deia que “les persones sense sostre serien totes aquelles que no
poden accedir o conservar un allotjament adequat, adaptat a la seva situació personal,
permanent i que proporcioni un marc estable de convivència, ja sigui per raons
econòmiques o altres barreres socials, ja sigui perquè presenten dificultats personals per
dur a terme una vida autònoma” (Cabrera, Rubio, & Blasco, 2008, p. 15). Partint
d’aquesta definició es va elaborar la ETHOS: European typology on homelessness, en
una primera versió l’any 2005 i revisada en dues ocasions (2006 i 2007).
Com assenyalen els autors de l’estudi citat, la principal proposta d’ETHOS és distingir
quatre categories principals en el sensellarisme, partint que aquest és un procés
d’exclusió residencial i no una situació fixa i inamovible.
Les categories de la Tipologia ETHOS són:
8.2 A LGUNES DADES PER ENTENDRE LA SITUACIÓ DE L ’ HABITATGE
D ’ HABITATGE A E SPANYA I A LA RESTA D ’ EUROPA .
I LA POLÍTICA
Un dels primers elements a analitzar quan es parla d’habitatge és el règim de tinença; en
el quadre següent podem observar que Espanya es troba entre els països amb un major
taxa d’habitatges de propietat (fins el 85%) sol superat pels antics països de l’Est, que
sovint superen el 90%.Per altra banda, es pot observar que l’habitatge en lloguer
representa una petita part del mercat de l’habitatge a Espanya, un 13%, i d’aquest sol un
2% del total de l’habitatge és de lloguer social. Si comparem amb altres països europeus
35
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
observem que la presència del mercat de lloguer pot arribar a ser el més important, com
a Alemanya, amb més de la meitat del mercat de l’habitatge en aquest règim i, a
excepció d’Itàlia, la resta fàcilment superen el 30% del parc d’habitatges en règim de
lloguer.
F ONT :(Vivienda, 2011)
En la gràfica següent es pot observar el pes de l’habitatge social als països europeus i
podem observar que la mitjana es situa en el 8,7% mentre que Espanya, com hem dit,
arriba just al 2%.
36
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
F ONT :(Vivienda, 2011)
Finalment, per entendre el perquè de la situació de l’habitatge a Espanya és interessant
veure quin va ser el nivell de construcció de nous habitatges en el període just previ a
l’esclat de la Gran Recessió i, fins i tot, en els primers anys i, sobretot, comparar-ho amb
la resta de països.
Es pot observar que als anys previs a la crisi el nivell de construcció d’habitatges a
Espanya era superior al que es produïa a Alemanya i França juntes i fins i tot l’any 2009,
amb la crisi ja iniciada, aquesta proporció es mantenia; recordem que Alemanya té
entorn els 80,7 milions d’habitants, França uns 65,8 milions i, en canvi, Espanya té 46,5
milions. És a dir, Espanya estava superant la construcció d’habitatges d’un territori
equivalent a 146,5 milions d’habitants amb menys d’un terç d’aquesta població.
37
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
F ONT :(Vivienda, 2011)
8.3 E LEMENTS
PER A LA POLÍTICA D ’ HABITATGE
La política d’habitatge requereix la incidència en diferents aspectes, no tots referents a la
política social però amb un fort impacte en aquesta:
-
-
-
Usos i gestió del sòl: la forma en com es reguli l’ús del sòl determinarà el preu de
l’habitatge i, per tant, contribuirà a millorar o empitjorar les condicions d’accés.
La urbanització dels entorns: la construcció d’habitatges no sempre s’ha fet
seguint criteris de planificació urbanística, sovint s’han construït els habitatges
sense disposar dels serveis adients per a la població que ha de viure-hi. La manca
de serveis com transports, serveis sanitaris o educatius, entre altres, pot dur a un
cert grau d’exclusió residencial.
El finançament de la construcció, rehabilitació o adquisició de l’habitatge: la
forma en què es finança tot el referent a l’habitatge és clau per determinar
l’accessibilitat a l’habitatge però, també, les condicions d’aquest habitatge. Per
exemple, una aposta per facilitar la rehabilitació d’habitatges pot millorar els
entorns de barris antics.
La promoció de l’habitatge nou i la de l’habitatge ja construït: el tractament que
es faci tant fiscalment com d’altre tipus que afecti a les condicions de construcció
d’habitatge nou o la rehabilitació d’habitatges ja construïts afecta directament
també a l’accessibilitat a l’habitatge.
38
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
-
Ús o no ús dels habitatges: el règim de promoció de l’ús dels habitatges
mitjançant el suport a la cura i la conservació, pot influir en el mercat de
l’habitatge. Per exemple, hi ha països que imposen taxes específiques per als
habitatges buits per tal de promoure la seva ocupació.
9 P O L ÍT IC A
D E G A R A N T IA D ’ IN G R E S S O S
9.1 C ONCEPTUALITZACIÓ
El Sistema de Garantia de Rendes es pot definir com “el conjunt de sistemes de
transferències col·lectives concebudes per protegir les persones contra diferents riscos
socials” (Comissió Europea 1995); és a dir, es tracta d’un conjunt de mecanismes pels
quals l’estat (i en el seu nom, qualsevol de les administracions) proveeixen de mitjans
econòmics a les persones per fer front a una sèrie de riscos taxats que s’han determinat
com a necessitats de protecció.
El Sistema de garantia de rendes està configurat per diferents tipus de transferències
que tenen orígens diferents però, el més extens (en quantitat de persones ateses i
imports) és el Sistema de la Seguretat Social.
Els Sistemes de Seguretat Social han evolucionat des de que a mitjans del segle XIX es
van començar a implantar a Alemanya, tot i que mantenen la mateixa essència en la
majoria de models de Benestar: cobrir les contingències de les persones que no poden
treballar. D’aquesta manera, al principi, es definien dues situacions clau: vellesa i
invalidesa; a aquestes s’han anat afegint altres situacions.
Els riscos socials més habituals que estan inclosos en el Sistema de Garantia de rendes
són:
-
-
-
Vellesa: inicialment, es considerava que havia una edat a partir de la qual es
considera que la persona no té les condicions per desenvolupar un lloc de treball en
plenes condicions. Amb el pas del temps, més que incapacitat per desenvolupar el
lloc de treball, es considera que la persona, un cop arribada a certa edat i després
d’haver treballat un determinat nombre d’anys, ha de poder gaudir dels anys del final
de la vida sense patir pel treball i els ingressos.
Invalidesa: aquest concepte pràcticament no s’ha modificat, es tracta de les
situacions en les que la persona, per malaltia o accident, té seqüeles en la salut que
l’impedeixen desenvolupar el seu treball de manera habitual.
Incapacitat laboral: aquesta situació és similar a l’anterior però es caracteritza per la
seva temporalitat; és a dir, són les situacions per les quals una persona no pot
desenvolupar el seu lloc de treball per un període més o menys llarg però, que es
39
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
-
-
-
preveu que podrà tornar a fer-ho. S’inclouen tant les malalties habituals (grips,
refredats), com les malalties greus (malalties amb tractaments llargs) i els accidents
(tant laborals com ordinaris).
Mort: la cobertura de les situacions de mot és una forma de protecció de la família ja
que s’estableix una compensació per la pèrdua d’ingressos que suposa la mort d’una
persona que, en els seus inicis, era la que aportava els únics ingressos (els
“breadwinners”).
Atur: la pèrdua del treball genera la corresponent pèrdua d’ingressos i el sistema de
garantia de rendes preveu la compensació mentre la persona troba un altre lloc de
treball.
Càrregues familiars: en els models basats en la família es preveuen compensacions
per les càrregues familiars (fills, cònjuge..); són compensacions econòmiques per al
manteniment de les famílies.
9.2 C ARACTERÍSTIQUES
E SPANYA
DEL SISTEMA DE GARANTIA DE RENDES A
C ATALUNYA
I
El Sistema de Garantia de Rendes a Catalunya, i a Espanya, es fonamenta en dos grans
pilars: la Seguretat Social, que inclou tot el sistema de pensions, i la Protecció de l’Atur,
que inclou les prestacions i subsidis per a l’atenció de les persones desocupades.
Aquests dos pilars són de titularitat i responsabilitat estatal i són complementats pels
sistemes de rendes mínimes d’inserció que han implementat totes les Comunitats
Autònomes, aquestes rendes mínimes formen part del que s’anomena “xarxa assistencial
de darrer recurs”.
Les característiques del Sistema de garantia de rendes són les següents:
•
•
Universalitat incompleta.- El Sistema tot i tenir vocació d’universalitat, és a dir, de
cobertura per a tota la població, no ho aconsegueix i les característiques i
requisits establerts deixen una part de la població fora del sistema. Tot i les
modificacions realitzades a la dècada de 1990 per intentar incloure el màxim de
persones en el sistema general, les restriccions d’accés provoquen que hagi
persones que vivint les situacions protegibles no puguin tenir accés a la cobertura
per part dels serveis públics.
Té un caràcter essencialment contributiu i familiar.- El sistema destina la major
part dels recursos al que s’anomenen prestacions contributives, és a dir, a
compensar aquelles persones que han estat cotitzants de la Seguretat Social al
llarg de la seva vida, per uns períodes determinats per les normes, i, tot i que
disposa prestacions per a les persones que no compleixen els requisits, les
diferències tant en quanties com en cobertura són molt grans. A més, segueix
imperant el model de caràcter familiar, basat en l’existència d’un proveïdor
40
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
•
•
•
•
•
principal d’ingressos, el que implica que hagi pensions diferents per a persones
amb cònjuge a càrrec o sense, que existeixin prestacions complementàries per
fills... Aquesta situació es manté degut a la no universalitat real del sistema i per la
necessitat de cobrir aquestes necessitats per una altra via: la relació familiar amb
el cotitzant.
Cobertura extensa.- El sistema té en aquests moments la capacitat de cobrir a la
majoria de les persones en les situacions de necessitat, especialment, si parlem
del tema de pensions (en el tema d’atur seria diferent). El percentatge de
persones que queden excloses del sistema de pensions és molt baix.
La intensitat protectora és baixa.- A diferència del punt anterior, una gran
cobertura en termes de persones pensionistes o amb prestacions, la quantia
mitjana dels ingressos és molt baixa. A més, els sistemes de revisió dels imports
no són negociables (com ho són els salaris) i això pot dur a la pèrdua de poder
adquisitiu real, especialment amb la darrera reforma.
Escassa protecció familiar.- Tot i ser un sistema de tall familista, la concreció de la
protecció familiar és molt escassa, tant en cobertura com en imports. Per
exemple, la prestació d’orfenesa representa sol un 10% de la base de cotització
del pare/mare mort i si és orfenesa absoluta (mort dels dos pares) s’augmenta al
20% però sembla evident que amb aquest import un nen/a no pot cobrir totes les
seves despeses. O les aportacions per fills es situen, per a persones amb
determinades condicions econòmiques, entorn els 20 € mensuals, que poc
contribueixen a les despeses familiars.
Absència d’una renda mínima estatal com a dret subjectiu.- Com s’ha comentat a
l’inici, les rendes mínimes, en tant que darrera xarxa assistencial, són de
competència autonòmica i no estatal. No existeix un marc comú a tot l’estat en
relació a aquesta prestació i, per tant, varien d’una comunitat a un altre tant en
requisits d’accés com en la mateixa prestació.
Baixa despesa pública en garantia de rendes.- La despesa pública en matèria de
pensions i garantia de rendes és molt baixa en relació a les mitjanes europees,
tant si es pren la mitjana general (Unió Europea – 28) com si es pren la mitjana del
països que tenen l’euro com a moneda. En el cas més favorable, relació entre UE28 i Espanya, hi ha un resultat negatiu de 3,6% del PIB.
41
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
Despesa en protecció social (% sobre PIB)
Any 20122
9.3 M ODEL
Unió Europea (28 països)
28,7%
Zona Euro (18 països)
29,5%
Espanya
25,5%
DE GARANTIA DE RENDES
A l’Estat espanyol, i a Catalunya, el model de garantia de rendes es pot definir com un
model de múltiples nivells; se’n poden identificar tres: nivell bàsic, nivell contributiu i
nivell lliure.
El nivell bàsic és de caràcter públic i universal; està pensat per garantir la cobertura a
totes les persones en uns nivells mínims, és el que s’anomena el nivell de “tancament”
del sistema.
El nivell bàsic està format per dos tipus de prestacions fonamentals:
•
•
Prestacions assistencials i no contributives.- Són aquelles prestacions que no
requereixen que la persona hagi estat afiliada a la Seguretat Social ni hagi cotitzat
al llarg de la seva vida. Es tracta però, de prestacions que estableixen alguns
requisits per tal de poder accedir-hi, els requisits i els imports són homogenis a
tot l’Estat.
Rendes Mínimes.- Són prestacions que es preveuen per a les persones que no
poden accedir a cap altre prestació del sistema de garantia de rendes, per això
són la darrera xarxa assistencial. També tenen requisits específics que varien
segons la Comunitat Autònoma.
El nivell contributiu és de caràcter professional i proporcional; és el nivell que emergeix
de l’afiliació a la Seguretat Social i la contribució durant la vida laboral de la persona. A
l’Estat és el principal nivell de garantia de rendes.
El nivell contributiu el formen dos tipus de prestacions:
•
Pensions contributives.- El sistema de pensions, tant per jubilació (edat) com per
invalidesa (estat de salut), té un marc contributiu en el que els imports de les
Dades actualitzades en la data de recuperació. Són dades provisionals. Font:
http://ec.europa.eu/eurostat/tgm/table.do?tab=table&init=1&language=en&pcode=tps00098&plugin=1 recuperat
el 24 de desembre de 2015)
2
42
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
•
pensions s’associen a la contribució que la persona ha fet a la Seguretat Social en
termes de cotització.
Prestacions d’atur contributives.- El sistema de protecció de l’atur té una
cobertura vinculada a la contribució que les persones han fet a la Seguretat Social
(existeix un concepte específic per a cobrir aquesta contingència) i tant els
imports com el temps de durada depenen del període cotitzat.
Finalment, hi ha el nivell individual i lliure que està conformat per l’oferta privada i
mercantil per a la protecció de diferents contingències; els més coneguts són els plans
de pensions però també hi ha altres productes (fons per a cobrir despeses d’estudis dels
fills, etc.).
A la taula hi ha dades corresponents a l’any 2012:
10 P O L ÍT IQ U E S
TRANSVERSALS
Tal com vam dir en la presentació del tema, l’organització de les polítiques respon a
criteris que combinen la racionalitat i la conveniència; aquesta organització es tradueix
en la forma que adopten en les administracions, com a impulsores i promotores de les
polítiques socials. Ara bé, les diferents polítiques socials tradicionals, els pilars, les
polítiques sectorials s’han vist interpel·lades per noves necessitats complexes i a les que
no era fàcil donar resposta des d’una visió tant racional perquè no era suficient la
implicació d’una determinada política sectorial sinó que es va demostrar que calia la
implicació de diferents polítiques.
El concepte de transversalitat ha anat prenent força en els darrers anys i van ser
especialment importants les aportacions de la IV Conferència sobre la Dona de les
Nacions Unides celebrada a Beijing l’any 1995 (Alfama & Cruells, 2011) perquè
43
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
internacionalitza el concepte de gender mainstreaming que es configura com una “nova
estratègia de la intervenció de les polítiques d’igualtat, que pretén superar les
limitacions detectades [...]. Es pretén corregir la tendència de què aquestes polítiques es
centren en el desenvolupament d’accions específiques ad hoc – en molts casos dirigides
a les dones – dirigides a la compensació dels efectes de la desigualtat, en comptes
d’enforcar-se en els processos i institucions on aquesta desigualtat es produeix” (Alfama
& Cruells, 2011, p. 3).
Va ser doncs, a partir de la conceptualització del gender mainstreaming que aquesta
forma de fer s’estén a altres àmbits que presentaven característiques similars.
Així, doncs, es caracteritzen per “la tendència a no generar estructures i activitats
operatives pròpies i especifiques que desemboquin directament en les persones
destinatàries sinó, més aviat, funcionar a través de les estructures i activitats operatives
de les polítiques sectorials” (Fantova, 2014a, p. 303).
Las polítiques transversals disposen d’uns processos i estructures que els permeten:
-
Establir regulacions normatives
Planificar i prendre decisions sobre la implementació
Definir i configurar la xarxa de relacions entre els actors i agents interessats i
implicats.
Dur a terme activitats d’investigació, sensibilització, informació, formació i altres
per tal que s’incorpori l’enfocament a les polítiques sectorials.
Elaborar i avaluar protocols i procediments per facilitar el treball
Fer el seguiment i l’avaluació (Fantova, 2014a, pp. 303–304).
Les polítiques transversals aporten una nova visió a les polítiques sectorials perquè
incorporen els individus, les famílies, les comunitats i les associacions a la seva definició
però, no podem oblidar, com assenyala Fantova (2014a, p. 305) que les polítiques
transversals poden proposar actuacions en direccions contràries; ho il·lustra amb
l’exemple del que pot suposar una política familiar que potenciï la família com a
cuidadora front al qüestionament que pot sorgir des de la política d’igualtat pel que pot
suposar de divisió del treball sexual aquesta potenciació de la família cuidadora.
10.1 P OLÍTIQUES D ’ IGUALTAT
I ATENCIÓ A LA DIVERSITAT
Aquest conjunt de polítiques parteixen del reconeixement de les diferències de diferent
tipus entre les persones; les polítiques transversals incideixen sobre els drets civils i
polítics de les persones que són el fonament per gaudir dels drets socials (representats
per les polítiques sectorials).
44
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
Parteixen, alhora, del reconeixement de la diferència i busquen promoure un tracte
diferent a situacions diferents perquè la discriminació és també el tracte igual a
situacions diferents, és a dir la uniformització del tracte pot tenir els mateixos efectes
discriminatoris que tractar de manera diferent a qui està en situacions iguals o similars.
Podem assenyalar, seguint a Fantova, els següents eixos de les polítiques d’igualtat i
atenció a la diversitat:
-
Diversitat sexual
Diversitat generacional
Diversitat funcional
Diversitat cultural
10.1.1 POLÍTIQUES D’IGUALTAT DE GÈNERE
10.1.1.1
Conceptualització de gènere
Abans d’entrar en el tema de les polítiques d’igualtat de gènere és necessari clarificar
alguns conceptes que sovint s’utilitzen simultàniament o indistintament però que
representen situacions i fets diferents: sexe i gènere, per una banda, i les derivades de
cadascun: identitat de gènere i opció sexual.
El sexe el determina la biologia i crea diferències de base genètica (XX o XY) que dóna
lloc a característiques naturals i immodificables.
El gènere és el conjunt d’idees, creences i atribucions socials, construïdes a cada cultura i
moment històric, prenent com a base la diferència sexual i a partir dels quals es
construeixen conceptes de masculinitat i feminitat que determinen les relacions entre
home i dona.
La identitat de gènere és la percepció subjectiva de cada persona en quant sentir-se
home dona; la identitat de gènere s’aprèn, s’adquireix. El gènere va vinculat a conductes
i usos i duu a l’establiment d’estereotips: la masculinitat i la feminitat hegemòniques
(masculinitat vinculada a fortalesa, duresa, no expressió de sentiments, activitats físiques
dures...; la feminitat vinculada a la sensibilitat, la feblesa, l’externalització de sentiments,
les activitats domèstiques o de poca activitat física...). Evidentment, aquests són els
estereotips extrems però, hi ha altres masculinitats i altres feminitats i la identitat de
gènere obre la porta a aquestes noves formes, com una forma d’expressar les
subjectivitats.
L’opció sexual es refereix al patró d’atracció sexual envers les altres persones definides
pel seu sexe.
45
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
I L · LUSTRACIÓ 4. R EPRESENTACIÓ
F ONT . A DAPTACIÓ D ' UN GRÀFIC
DE LES C ARACTERÍSTIQU ES D EL SEXE I D EL GÈNERE
DEL I NSTITUTO DE LAS
M U JERES D E M ÉXICO
Així, el sexe dóna lloc a la identitat sexual que és definida com el reconeixement de
pertinença a un sexe (home/dona) i el gènere dóna lloc a la identitat de gènere que és
definida com la subjectivitat sobre el que és masculí o femení. Com un element a part,
apareix l’orientació o opció sexual.
Per acabar aquest apartat de marc teòric, és necessari definir què s’entén per Teoria del
Gènere: és una visió integral i interdisciplinària que interpreta i explica que les
diferències entre homes i dones responen a una estructura històrica, cultural, social i
psicològica i no a condicions biològiques. Explica la manera com les societats
construeixen regles, valors, pràctiques i processos que els duen a assignar una sèrie de
rols i de característiques que es pretenen fonamentar en la biologia però que tenen a
veure amb jocs de poder, amb la dominació d’uns per uns altres.
46
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
De la mateixa manera que existeixen teories que expliquen les desigualtats en funció de
la relació amb els mitjans de producció (les teories marxistes) i desenvolupen tot un
esquema que permet la interpretació de les estructures culturals i socials des d’aquest
punt de partida (que, lògicament, amb el temps ha anat evolucionant i ja no es tracta de
ser propietaris o treballadors, sinó que hi ha altres factors o situacions intermèdies en un
món globalitzat); la teoria del gènere explica les desigualtats a partir de l’existència de
construccions culturals, és a dir, construccions fetes per les persones, que s’expressen
mitjançant les idees, els valors i les regles i que són aquestes les que determinen les
diferències entre homes i dones i no pas les condicions biològiques que, més enllà
d’aspectes físics, no han de condicionar altres àmbits de la vida ni privada ni pública de
les persones..
Cal recordar que sexe no és sinònim de gènere i gènere no és sinònim de dona.
10.1.1.2
Contingut de les polítiques de gènere
Aquestes polítiques van encaminades a remoure les pràctiques patriarcals i
heteronormatives que estan presents a la societat; això té impacte en tres camps
principalment:
-
El desenvolupament de les persones més enllà dels rols culturalment imposats.
El reconeixement de la identitat sexual més enllà del sistema binari home/dona.
El reconeixement de l’orientació sexual.
L’articulació d’aquestes polítiques es fonamenta en els mecanismes següents:
-
-
Legislació per remoure la discriminació per raó de gènere: en aquest sentit la
legislació s’estén a tots els camps de la vida de les persones, des de l’àmbit laboral a
l’educatiu i el sanitari3, però també a l’àmbit de les relacions interpersonals (regulació
dels efectes del matrimoni, dels efectes de la dissolució del matrimoni, regulació de
la violència de gènere...) o, fins i tot, en l’àmbit penal (regulació de delictes d’odi per
raó de gènere, com per homofòbia, per exemple).
Serveis i prestacions per atendre les situacions de desigualtat: protecció específica
per a les persones que pateixen situacions de desigualtat de gènere, tant en l’àmbit
penal com en el civil. Per exemple, les xarxes d’atenció i recuperació de dones en
situació de violència de gènere.
Com a exemple assenyalar que fins fa molts pocs anys la majoria de les proves clíniques sobre tractaments a
malalties es feien amb homes únicament i això ha suposat que no es tingués en compte que biològicament hi
ha diferències entre homes i dones (químicament parlant) i, per tant, els tractaments poden tenir efectes
diferents. Un exemple pràctic d’aquest fet és que fins fa molt poc no era públic que la simptomatologia de l’infart
de miocardi que és ampliament coneguda (dolor al braç, ofec, dolor al pit..) sol correspon a la simptomatologia
dels homes, mentre que les dones presenten altres símptomes que, per tant, no eren adequadament tractats.
3
47
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
-
Accions de sensibilització i formació: sens dubte és fonamental abordar el canvi dels
paràmetres culturals que fomenten i fonamenten la desigualtat de gènere i per això
les mesures de sensibilització i de formació són clau. Aquestes es desenvolupen en
aspectes tan variats com l’àmbit educatiu o la publicitat (on, per cert, hi ha molt camí
per realitzar), la formació de professionals, la sensibilització de la població per tal que
canviï la percepció de certs fets en quan a ser considerats socialment indesitjables.
10.1.2 POLÍTIQUES PER A LA DIVERSITAT GENERACIONAL
En aquest bloc s’inclouen totes aquelles polítiques que busquen incidir en l’eix de
desigualtat que suposa l’edat, partint de considerar la necessitat d’abordar des de les
polítiques socials el cicle de vida de les persones i adaptar-les a les necessitats en cada
moment del cicle vital.
En aquest sentit, podem identificar les polítiques adreçades a les persones grans, les
polítiques d’infància i adolescència, les polítiques de joventut.
Pel que fa a les polítiques adreçades a les persones grans cal incorporar la visió de
l’àmplia diversitat de realitat en aquest sector de la població; tradicionalment s’han
considerat persones grans a partir de l’edat de la jubilació (65 anys), però la realitat ens
mostra que en l’actualitat hi ha pràcticament dues generacions en aquest grup d’edat
(poc tenen a veure les necessitats dels acabats de jubilar amb 65 anys de les de les
persones de 90 o 95 anys) i cada vegada més és necessari fer front a les diverses
necessitats d’aquestes persones.
Les polítiques adreçades a les persones grans han d’incidir en àmbits tant diversos com
el suport i la protecció dels seus drets i del seu estat, tant des de la política sanitària, com
des de l’educativa, la d’habitatge o la de serveis socials, sense oblidar la de garantia
d’ingressos en la mesura que la seva subsistència depèn d’aquestes per la seva exclusió
del mercat del treball.
Pel que fa a la infància i l’adolescència, de nou trobem unes polítiques que combinen la
promoció i la protecció; això suposa la implicació, com assenyala la Llei de Drets i
Oportunitats de la Infància i l’Adolescència de Catalunya, d’aspectes tan variats com
l’educació, el consum i la publicitat, la salut, els serveis socials o aspectes de drets civils.
Les polítiques de joventut es solen centrar en els processos d’emancipació dels joves;
incloent en aquest concepte àmbits tant diferents com l’habitatge, el treball o l’educació.
48
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
10.1.3 POLÍTIQUES DE DIVERSITAT FUNCIONAL
Ens referim a la diversitat funcional per identificar el fet que hi ha persones amb diferents
capacitats.
Sovint les polítiques de diversitat funcional s’han centrat en la millora de l’accessibilitat,
garantint l’accessibilitat universal en el sentit més ampli: no sol en aspectes físics
(barreres arquitectòniques) sinó també en altres barreres sovint més subtils que limiten
l’accés de les persones amb capacitats diferents a gaudir dels seus drets en igualtat de
condicions (pensem, per exemple, en les reivindicacions que fan les persones amb
discapacitat visual per tal que les paperetes de les eleccions incorporin el Braille per tal
de poder votar sense requerir del suport d’un assistent).
Tradicionalment les polítiques de diversitat funcional s’han assignat a la política sectorial
de serveis socials, però aquest fet, que pot haver contribuït a la millora en molts aspectes
de la vida de les persones amb diversitat funcional, també les ha exclòs d’altres àmbits
de la vida i de gaudir dels seus drets en un pla d’igualtat amb la resta de població (per
exemple, veure el capítol del programa de TV3 “Sense Ficció” sobre els drets sexuals de
les persones amb diversitat funcional).
En aquest àmbit cal destacar la importància de la implicació de les polítiques sanitàries,
en quan a la detecció i el tractament per a la millora de la qualitat de vida, les polítiques
educatives, per facilitar l’evolució i la qualitat de vida de les persones, i els serveis socials
per garantir el suport necessari a la seva manca d’autonomia; però, també, les polítiques
d’ocupació per millorar la inserció laboral o les d’habitatge per garantir l’existència
d’habitatges adequats a les seves necessitats; per no esmentar polítiques no social com
l’urbanisme o la mobilitat (transports).
10.1.4 POLÍTIQUES DE DIVERSITAT CULTURAL
Enrere han quedat les societat monoculturals, homogènies, formades per persones amb
els mateixos (o quasi) valors i formes d’entendre la vida i la quotidianitat.
La globalització ha donat un fort impuls a la mobilitat de les persones entre diferents
parts del món i això ha convertit les nostres comunitats en societats multiculturals, molt
heterogènies, que han d’aprendre a conviure amb aquesta diferència.
Un dels aspectes que s’inclouen és l’abordatge del fenomen de la immigració, però no
és l’únic (recordem aspectes com la diversitat religiosa...). En tot cas, la immigració és un
fenomen prou complex com per requerir ser abordat des de diverses perspectives i no
sol des d’una sola: sovint es planteja des de la “legalitat” i la regulació de l’accés de les
persones no nacionals; cal abordar els processos migratoris des d’una perspectiva més
49
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
àmplia i és especialment important tot el referent a la prevenció de la xenofòbia i el
racisme.
10.2 P OLÍTICA
FAMILIAR
D’acord amb Lluís Flaquer (2000):
“Entenc la política familiar com un conjunt de mesures públiques destinades a
aportar recursos a les persones amb responsabilitats familiars perquè puguin
desenvolupar en les millors condicions possibles les tasques i les activitats que
se’n deriven, especialment les relacionades amb l’atenció als fills menors
dependents. En aquest sentit, els instruments concrets de la política familiar
depenen de la naturalesa i del caràcter dels recursos aportats a les famílies des de
l’exterior, ja sigui des de les mateixes instàncies públiques o per d’altres agents
sota la previsió, el control i la responsabilitat de l’Administració”.
La política familiar incideix en:
-
Relacions intrafamiliars: relacions d’ajuda i suport.
Estructures familiars: quines relacions, i com, es reconeixen com a família
(difícilment podem parlar de família actualment i hauríem de parlar de famílies,
veieu el gràfic)
-
La conciliació de la vida personal i familiar: més enllà de la vida laboral (que es
podria incloure en la personal) i familiar, les persones tenim necessitats
individuals.
El suport a la creació de famílies, entès com el suport a la natalitat, a que les
diferents famílies prenguin la decisió de dur nous membres al món.
-
50
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
11 B IB L IO G R A F IA
Alegre, M. A., & Subirats, J. (2013). Sistemas y políticas educativas comparadas:
transformaciones, convergencias y divergencias en los países occidentales. In E. Del
Pino & M. J. Rubio (Eds.), Los Estados de Bienestar en la encrucijada. Políticas
sociales en perspectiva comparada (pp. 262–290). Madrid: Tecnos.
Alemán Bracho, C. (coord).
Civitas/Thompson Reuters.
(2009).
Políticas
sociales
(1st
ed.).
Pamplona:
Alemán Bracho, C., & Cazorla, J. (1991). El sistema público de servicios sociales en
España. Granada: Impredisur.
Alfama, E., & Cruells, M. (2011). Evaluación y políticas transversales: el caso de las
políticas
de
género.
X
Congreso
de
AECPA.
Retrieved
from
http://www.aecpa.es/congresos/10/ponencias/351/
Arriba González de Durana, A. (coord). (2008). Políticas y bienes sociales. Procesos de
vulnerabilidad y exclusión social. Madrid: Fundación FOESSA/Caritas.
Cabrera, P., Rubio, M. J., & Blasco, J. (2008). ¿Quién duerme en la calle? Una
investigación social y ciudadana sobre las personas sin techo. Una Investigación
Social y Ciudadana Sobre las …. Barcelona: Fundació Caixa Catalunya. Retrieved
from
http://atlas.umss.edu.bo:8080/jspui/bitstream/123456789/935/1/Observatorio-dela-Inclusion-S-Quien-duerme-en-la-calle-2008 1.pdf
Castels, F. G., Lebifried, S., Obingen, H., & Pierson, C. (Eds.). (2010). The Oxford
Handbook of the Welfare State. Oxford: Oxford Press. Retrieved from
http://ukcatalogue.oup.com/product/9780199579396.do/
Fantova, F. (2007). Repensando la intervención social. Documentación Social, (147), 183–
198.
Fantova, F. (2008). Sistemas públicos de servicios sociales (Cuadernos Deusto de
Derechos Humanos No. 49). Bilbao.
Fantova, F. (2014a). Diseño de políticas sociales. Fundamentos, estructura y propuestas.
Madrid: Editorial CSS.
Fantova, F. (2014b). Un esquema para ordenar las políticas sociales. In Diseño de
políticas sociales. Fundamentos, estructura y propuestas (pp. 115–134). Madrid:
CCS.
Fantova, F. (coord), Casado, D., López - Aróstegi, R., Sotelo, H., Díaz, J., Lopez-Arostegui,
51
Núria Fustier i Garcia
Política Social I
Grau en Treball Social
R., … Díaz, J. (2005). Situación y perspectivas del sistema público de servicios
sociales en la Comunidad Autónoma del País Vasco. (G. Vasco, Ed.). Vitoria - Gasteiz:
Dirección
de
Bienestar
Social
del
Gobierno
Vasco.
https://doi.org/10.1017/CBO9781107415324.004
Flaquer, L. (2000). Les polítiques familiars en una perspectiva comparada. Colección
Estudios Sociales, 3, 161.
Kahn, A., & Kamerman, S. (1987). Los servicios sociales desde una perspectiva
internacional: el sexto sistema de protección social. Madrid: Siglo XXI.
Lalonde, M. (1974). A new perspective on the health of canadians (Working Document
No. 1). Health and Welfare. Ottawa. https://doi.org/H31-1374
Observatorio de la vivienda. (2011). Panoramica de la vivienda en Europa, 2011. Vitoria Gasteiz.
Subirats, J. (dir), Riba, C., Giménez, L., Obradors, A., Giménez, M., Queralt, D., …
Rapoport, A. (2004). Pobresa i exclusió social. Una anàlisi de la realitat espanyola i
europea. (F. La Caixa, Ed.) (1st ed.). Barcelona.
Subirats, J., Knoepfel, P., Larrue, C., & Varonne, F. (2008). Análisis y gestión de políticas
públicas (1st ed.). Barcelona: Editorial Ariel, SA.
52
Núria Fustier i Garcia
Descargar