Dijous 8 d’Octubre de 2009 · Número 7 Pàg. 05 9 Pàg. 07 PANIQUE AU VILLAGE Pàg. 09 DORIAN GRAY Pàg. 11 www.sitgesfilmfestival.com VENGEANCE INFO TICKET ENTRADES (IVA inclòs) VENDA ANTICIPADA 8€ Pel·lícules de la Secció Oficial Fantàstic a Competició / Secció Oficial Fantàstic Panorama / Secció Oficial Noves Visions Secció Orient Express-Casa Àsia / Secció Anima’t / Secció Seven Chances / Sessions Especials / Sessions 3D 4€ Classes magistrals 6€ Retrospectives i Homenatges 7€ Sessions de curts d’animació a competició 10€ Maratons de 2 i 3 pel·lícules 12€ Gales d’Inauguració i Cloenda Maratons dia 12 d’octubre On-line: www.telentrada.com (cost de distribució: 0,90€) Telèfon: 902 101 212 (cost de distribució: 1,5€) I a oficines de Caixa Catalunya. (cost de distribució: 2€) ENTRADES ESPECIALS (IVA inclòs) Abonament Matinée: 99€ Novetat! Vàlid per accedir a les sessions de l’Auditori, durant tot el Festival, en la franja de les 10h-12h-15h* (caps de setmana inclòs). El pots comprar fins al 30 de setembre només a través de Tel·Entrada! Butaca VIP: 280€ ESGOTADA! Novetat! La manera més còmoda de no perdre’t cap pel·lícula i sempre des de la teva butaca preferent! Tindràs la teva pròpia acreditació i podràs gaudir de totes les sessions de l’Auditori durant tots els dies del Festival, incloses la Inauguració, la Cloenda i la Marató de l’últim dia. La pots comprar fins al 30 de setembre només a través de Tel·Entrada! Localitat Numerada (LN) Algunes sessions de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de butaques numerades. Amb aquesta entrada, per 2€ més, t’estalviaràs de fer cua a les sessions més esperades de l’Auditori (consulta la programació de les sessions LN). DESCOMPTES FANTÀSTICS** Descompte 20: a partir de la compra de 20 entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà un descompte del 20%. Descompte 10: a partir de la compra de 10 entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà un descompte del 10%. INFO TRANSPORTS A – DES DE BARCELONA TREN* BCN (Sants) – Sitges: Primer tren 05:40 Últim tren 00:06 Sitges – BCN (Sants): Primer tren 04:49 Últim tren 22:26 Per a més informació consulteu www.renfe.es AUTOBÚS DIÜRN I NOCTURN* Sortides des de Zona Oasis. Consulteu horaris i preus a la companyia Monbús (0034) 93 893 70 60 / www.monbus.cat COTXE Podeu circular per l’autopista C-32 en direcció Sitges i agafar la sortida 31 (Sitges Nord), la sortida 30 (Sitges Centre) o bé la sortida 29 (Sant Pere de Ribes). Aquesta via ràpida travessa els túnels del Garraf i comporta un peatge. També podeu sortir de l’autopista C-32 per la sortida Castelldefels Platja i circular per la C-31 o carretera de les Costes en sentit Sitges fins a entrar a la vila pel barri d’Aiguadolç. Aquesta possibilitat també dóna accés a Les Botigues de Sitges i al poble de Garraf i no comporta cap peatge. A – DES DE VILANOVA I LA GELTRÚ TREN* Sitges - Vilanova: Primer tren 06:16 / Últim tren 00:44 Vilanova – Sitges: Primer tren 04:42 / Últim tren 22:19 Per a més informació consulteu www.renfe.es AUTOBÚS* Sortides des de l’estació de tren. Consulteu horaris i preus a la companyia Autocars Plana (0034) 977 354 445/ www.autocarsplana.com COTXE Podeu circular per l’autopista C-32 i agafar la sortida 29 (Sant Pere de Ribes) o bé la sortida 30 (Sitges Centre). BUS INTERURBÀ DE SITGES* Vallpineda, Terramar i Llevantina. Consulteu horaris i preus a la companyia Sarfa (0034) 902 302 025 / www.sarfa.com. * El Festival no és resposanble dels possibles canvis d’horaris d’aquest servei CARNETS AMB DESCOMPTE ** 20% de descompte en la compra d’entrades pels clients de Caixa Catalunya (només aplicable a la venda anticipada) i titulars de Carnet Biblioteques, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci i Cultura, Socis Univers de la UPC, Targeta Amiga Desigual, Majors de 65 anys, Club TR3SC, Club UOC. Els descomptes no són acumulables. El titular haurà de presentar a la taquilla el carnet de soci i el DNI. * excepte sessions 3D i Maratons del dia 12 ** no aplicables a Inauguració, Cloenda, Maratons del dia 12, sessions 3D, Abonament Matinée, Butaca VIP i Localitat numerada. Les entrades adquirides a través de Tel·Entrada per a les projeccions de l’Auditori s’hauran de recollir a la taquilla de l’Hotel Meliá ubicada a la Sala Tramuntana. Les entrades adquirides a través de Tel·Entrada per a les projeccions del Prado i el Retiro s’hauran de retirar a la taquilla de l’edifici Miramar. L’Abonament Matinée només es podrà recollir a les oficines de Caixa Catalunya. Les entrades per a les sessions de cada dia s’hauran de demanar a les taquilles del Melià presentanthi l’Abonament recollit a les oficines. L’acreditació de Butaca VIP només es podrà recollir a les oficines de Caixa Catalunya i s’haurà bescanviar per una acreditació vàlida per a totes les sessions de l’Auditori a les taquilles del Melià. VENDA A TAQUILLES DURANT ELS DIES DE FESTIVAL Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a: Taquilla Hotel Melià (Sala Tramuntana) C/ de Ramon Dalmau, s/n De l’1 al 12 d’octubre La taquilla obrirà una hora abans de l’inici de la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla edifici Miramar C/ Davallada, 12 De l’1 al 12 d’octubre La taquilla obrirà una hora abans de l’inici de la primera sessió de pagament del Prado i del Retiro i tancarà a l’inici de l’última sessió. S’accepta pagament amb Visa. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. No s’admetran canvis ni devolucions excepte en casos de canvi de programació o suspensió de passi per part del Festival. Si és així, la devolució de l’import o el bescanvi per una altra entrada s’haurà d’efectuar a les mateixes taquilles on ha estat realitzada la compra. En el cas d’haver efectuat la compra per Tel·Entrada la devolució de l’import s’haurà de tramitar a qualsevol oficina de Caixa Catalunya. Aquestes devolucions s’efectuaran en els 10 dies posteriors a l’anul·lació de la projecció. 3 DIARI DEL FESTIVAL Dijous 8 octubre 2009 AVUI US RECOMANEM... DORIAN GRAY Oliver Parker ENTER THE VOID Gaspar Noé 9 Shane Acker Els mites del fantàstic no moren mai. I encara menys Dorian Gray, el guapo inmortal congelat pel quadre que segella el seu pacte amb el diable. Parker reinventa el cine gòtic britànic. S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ AUDITORI 17:00 El cineasta més irreverent del cinema contemporani torna amb un viatge al·lucinant als racons més obscurs de Tòquio i de la ment humana. L’escàndol està servit. S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ AUDITORI 10:15/19:30 Apadrinat per Tim Burton, Shane Acker ha convertit finalment en llarg el seu esplèndid curt. Ninots de drap com els que feia l’àvia en un univers steampunk ple d’imaginació. S.O. FANTÀSTIC PANORAMA AUDITORI 22:30 ESPECIAL CLIVE BARKER KINATAY Brillante Mendoza VENGEANCE Johnnie To Un aspirant a policia es veu involucrat en el segrest d’una prostituta. Premi a la millor direcció de Canes, Kinatay s’aferra com cap altra i a temps real a les regles del gènere. S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ EL RETIRO 18:15 Un home viatjarà a Hong Kong per venjar la seva filla, que ha perdut el seu marit i fills a mans d’uns gàngsters. Un film que compon seqüències per a la llegenda. Johnnie To torna a Sitges. ORIENT EXPRESS-CASA ASIA EL RETIRO 09:45/20:30 MOON Duncan Jones MORPHIA Alexei Balabanov CADA VER ES... Ángel García del Val Recuperant la tradició de la ciència-ficció dels setanta, Duncan Jones debuta amb aquest preciós trencaclosques humanista que mostra la vida solitària d’un astronauta en una estació lunar. S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ EL RETIRO 22:45 El 1917, en ple període revolucionari, un doctor es prescriu una petita dosi de morfina i s’hi torna addicte. Balabanov reconstrueix l’època i mostra amb un realisme cru cossos malalts i amputacions. S.O. NOVES VISIONS PRADO 13:15 Retrata el dia a dia de Juan Espada, encarregat del manteniment dels cossos amb què fan pràctiques els estudiants de medicina. Un irònic i torbador documental sobre la mort. ELS ALTRES FANTÀSTICS PRADO 17:15 Les dues últimes pel·lícules basades en relats del gran mestre del terror: Clive Barker’s Dread d’Anthony DiBlasi i Clive Barker’s Book of Blood de John Harrison. Nit Barker a Sitges. SESSIONS ESPECIALS AUDITORI 00:30 Vincenzo Natali impartint una classe magistral Duncan Jones i Sam Rockwell, director i actor de Moon Shinya Tsukamoto, l’home de ferro arriba a Sitges 4 DIARI DEL FESTIVAL Dijous 8 octubre 2009 S.O. NOVES VISIONS Prado 11:00 LA SORPRESA AL DESCUBIERTO Amer MILLENNIUM 2 SE ESTRENA EN SITGES’09 DOLÇA AMARGOR Poques vegades l’amargor (en francès, amer significa “amarg”) i la bellesa han mantingut un equilibri tan perfecte. A part de ser una joia única, Amer és el primer llargmetratge d’Hélène Cattet i Bruno Forzani, dos joves realitzadors francesos que, des que es van conèixer a Brussel· les, van començar a dirigir i a autoproduir-se curtmetratges a quatre mans, incloent-hi Chambre jaune, Millor Curt Fantàstic al Sitges’02 i Experiment & Mutation Prize al festival ToHorror’06 de Torí. D’entrada, cal dir que Amer no es pot comentar d’acord amb els paràmetres habituals de la crítica cinematogràfica. El fil argumental i el ritme narratiu hi resten supeditats a la poètica de les imatges i a la funcionalitat semàntica, que recau sobre el muntatge i recupe- ra, en aquest sentit, la tradició de vells mestres com Eisenstein, que buscava la transmissió inequívoca del missatge a partir de la suma d’imatges. No és que Amer tingui o pretengui transmetre un missatge hermètic, però és cert que el diàleg del joc de plans i contraplans hi té un pes cabdal. La pel·lícula entronca amb el corrent experimental iniciat per Maya Deren i fa ús, com ella, de símbols i ombres. Amer és un film heterodox que, a còpia de plans detall, trasllada a la nostra pell les experiències d’Ana, una nena que va creixent i que veiem momentàniament en diferents etapes de la seva vida: infantesa, adolescència i edat adulta. Tots aquests moments –interpretats, òbviament, per tres actrius diferents– estan marcats per dos elements reiterats: l’agonia i la sensualitat, que hi caminen agafades de la mà i precipiten els sentits d’Ana en explosions constants. Cattet i Forzani han fet un treball estètic excepcional partint, entre altres coses, de la força dels ulls; de mirades, n’hi ha de tots tipus i colors: d’intenses, de desviades, de caigudes i de limitades pel forat d’un pany. Però els directors no s’han aturat en la part visual sinó que han buscat també despertar el tacte, l’oïda i altres potències incontrolables que habiten el nostre cos. I, com que no s’està de res, el duet francès s’ha permès, al damunt, fer un homenatge a Buñuel repetint la dicotomia navalla/ull. És indubtable: si Amer es mengés tindria un gust agredolç. Júlia de Balle La segunda entrega de la popularísima saga “Millennium”, The Girl Who Played with Fire, se estrenará en Sitges’09 en el Auditori del Melià el domingo 11 de octubre a las 15:00, después del increíble éxito de Millenium 1: Los hombres que no amaban las mujeres. La saga de Stieg Larsson se ha convertido en un fenómeno mundial después de la muerte del escritor sueco, habiendo vendido en España más de un millón de ejemplares y con cifras espectaculares en las salas de cine. El polémico periodista Michael Blomkvist y la siniestra hacker Lisbeth Salander, que en la primera película se habían adentrado en la investigación de la misteriosa desaparición de la adinerada Harriet Vanger, vuelven a la cancha de la mano del director sueco Daniel Alfredson, hermano de Thomas, el autor de la exitosa Déjame entrar. La acción y la intriga se disparan. ¿Encontrará Blomkvist a la desaparecida Lisbeth?. Descúbranlo antes que nadie en Sitges’09. 5 DIARI DEL FESTIVAL Dijous 8 octubre 2009 Moon S. O. FANTÀSTIC PANORAMA Auditori. 22:30 9 DUNCAN JONEs y sam rockwell VÍCTIMES DEL PROGRÉS creacions que donaran un bri d’esperança al món. El Número 9 (Elijah Wood) es trobarà amb els seus altres companys, que parlen amb les veus de monstres com ara Martin Landau, Christopher Plummer i Jennifer Connelly. A Elijah Wood li toca, un cop més, salvar el món, però ara amb l’aparença d’una figureta spitchpunk emotiva i sincera, dotada d’una gran intel·ligència i, alhora, d’una considerable ingenuïtat. Els nou personatges són éssers d’aspecte DIY, res a veure amb els herois clàssics, i serà la força del grup i de les seves ànimes el que els permetrà tirar endavant, acomplir la missió i canviar el món. Acker es va inspirar en animadors com Jan Švankmajer, els germans Quay i els Lauenstein, i –per a l’ambientació– en fotografies de ciutats europees bombardejades durant la segona guerra mundial, com també en els treballs de Zdzislaw Beksinski. La idea era fer el curtmetratge en stop-motion, però això era inviable econòmicament. Acker s’imaginava una tribu de nòmades carregats amb totes les seves possessions. Mentre feia el curt va trobar feina com a animador al rodatge d’El Senyor dels Anells i allà, a més de conèixer Elijah Wood, es va especialitzar en imatges generades per ordinador. Acker ho tenia clar: com que els seus personatges eren facetes d’ell mateix, va fer com el Número 9 i va posar cap i cor al servei d’un ideal. L’esforç del creador s’ha concentrat en la humanització de les figures allà on la distopia sol accentuar la proesa mecànica i la necessària realitat del progrés tecnològic. Com va dir no fa gaire Bruce Sterling: “Ens estem preparant, secretament, per a la mort de la nostra pròpia tecnologia”. Això mateix devia pensar Dave quan “desconnectava” HAL a 2001: Una odisea del espacio, i això és el que intenten els nou petits protagonistes d’aquesta proesa de l’animació. Era una de las películas más esperadas del festival, una condición que se dejó notar en la ruda de prensa, donde el director Duncan Jones y el actor Sam Rockwell fueron recibidos con un estruendoso aplauso. No es para menos: rodada con muy poco presupuesto y mucho amor por la ciencia ficción, Moon se encierra en una estación lunar, donde un solitario Sam pasa sus días con la única compañía de Gertie, un robot de inteligencia artificial que parece el hermano pequeño del mítico Hal de 2001: Una odisea del espacio. Rockwell habló de su papel, absolutamente protagonista: “para un actor es un sueño, pero también una pesadilla”. El encuentro para la prensa supuso también un reencuentro entre el actor y el director, que hablaron con complicidad sobre su gusto por la ciencia ficción. Jones, que ha dotado la película de una marcada estética retro, con más maquetas que efectos digitales y La tira de El jove Shane Acker no s’imaginava, quan estudiava animació a la UCLA, que el fruit d’un projecte universitari desembocaria, al cap de quatre anys, en el fabulós curtmetratge 9, i encara menys que mereixeria una candidatura als Oscar. Llavors Acker va dir que una cosa així et canvia la vida, i és ben veritat que a ell li va canviar. Després de la nominació ja no se li devia fer tan estrany que un grup de productors de la magnitud de Tim Burton, Dana Ginsburg i el kazakhstanès Timur Bekmambetov li anés al darrere amb una oferta per convertir 9 en un llargmetratge. El guió es va fer amb l’ajuda de Pamela Pettler (col·laboradora habitual de Burton), i ara, tres anys després, ja podem gaudir de la meravella acabada: una obra steampunk d’animació ambientada en un entorn postapocal·líptic. Els éssers humans han construït unes màquines assassines que actuen pel seu compte. Abans de morir, un científic insufla vida a nou m ille Gu ls Do con explícitos homenajes al cine de la época, afirmó que “a los dos nos gustan mucho las películas de ciencia ficción de los setenta y ochenta” y añadió que “viendo películas como Transformers 2, no me extraña que me guste el cine de los setenta”. Jones quiso subrayar que Moon trata sobre todo de la soledad y de las relaciones a larga distancia y confirmó que su próxima película será un thriller ambientado en el futuro, en el que el personaje de Rockwell hará un cameo. Los dos apelaron a sendas anécdotas familiares: el actor comentó que para prepararse su papel, además de ver muchas “buddy movies” (películas de colegas) como Cowboy de medianoche, se fijó en su tío, que es piloto de pruebas; Jones bromeó cuando se le preguntó por qué no había incluido ninguna canción de su padre (David Bowie, otro icono de los setenta): “no me podía permitir pagar los derechos de alguno de sus temas”. 6 DIARI DEL FESTIVAL Dijous 8 octubre 2009 ANIMA’T El Retiro 12:00/16:30 Curts Anima’t a competició (Segona Sessió) THE SPINE Chris Landreth. Canadà, 2008 THE CAT PIANO Eddie White, Ari Gibson. Austràlia, 2009 IN THE NAME OF THE ART Mardo El-Noor. Nova Zelanda, 2008 L’HOMME A LA GORDINI Jean-Christophe Lie. França, 2009 CODSWALLOP The Brothers McLeod. Regne Unit, 2008 PHOTOGRAPH OF JESUS Laurie Hill. Regne Unit, 2008 OEDIPE Capucine. Japó/França, 2008 INK Justin Wallace. Austràlia, 2009 THE NOT-SO-GREAT EUGENE GREEN Michael Hill. Austràlia, 2009 BACKWARDS Aaron Hughes. Regne Unit, 2009 7 DIARI DEL FESTIVAL Dijous 8 octubre 2009 S. O. FANTÀSTIC PANORAMA Auditori 15:15 Panique au village MESTRES DEL PÀNIC Prepareu-vos per a un autèntic festival de l’humor. El ritme, la víscera, l’estructura de Panique au village és de delírium trèmens, més enllà de l’aspecte infantil que pugui tenir. Els animadors belgues Stéphane Aubier i Vincent Patar, després de més de deu anys en el món de l’animació (PicPic André Show va començar a emetre’s el 1998), decideixen passar-se al cinema. I hi entren per la porta gran, presentant la pel·lícula a Canes, passant per diversos festivals i canals de televisió, i aconseguint que la versió anglesa l’apadrini l’estudi Aardman (Wallace & Gromit, Evasión en la granja i Creature Comfort). Panique au village va ser una sèrie de 20 episodis que es va emetre enmig d’un gran èxit el 2000 i que ja es pot considerar de culte. Un dia els seus autors van decidir que volien explicar una història més unitària: van agafar un dels episodis més celebrats, el del descobriment de l’Atlàntida, i el van desenvolupar. Els personatges són els mateixos: Cowboy i Indien (dos histrions capaços de crear tota mena de problemes a un ritme vertiginós i que semblen no tenir cap més objectiu a la vida que desencadenar el caos amb la mínima excusa), Cheval (un cavall comme il faut que viu amb els protagonistes i està enamorat de Madame Longrée, una euga que ensenya música a altres animals), el Gendarme, el Carter, Steven (un pagès escandalós obsessionat amb el seu tractor), Janine (la dona de Steven) i uns éssers vinguts de l’Atlàntida. Tots els personatges podrien haver sortit del mateix calaix on guardàvem els Clics de la nostra infantesa, i viuen al Village, un escenari rural i despullat de cartró. La pel·lícula comença el dia de l’aniversari de Cheval: Cowboy i Indien volen fer-li una barbacoa, però un error en la comanda fa que rebin més de cinquanta milions de totxanes. L’aniversari es converteix en tsunami i, a partir d’aquí, embolica que fa fort: parets que cauen, un viatge per mar, un viatge al centre de la Terra i al bell mig de la neu, on una base científica allotjada en una naupingüí es dedica a llençar boles de neu gegants al Village... La petjada d’Aardman en el guió i en l’animació és notable, però no hem d’oblidar les obres de Buster Keaton i Jacques Tati, ni els primers videoclips de Michel Gondry (només cal veure Les cailloux per al grup Oui Oui). Els autors, de la seva banda, reconeixen estar en deute amb Mark Baker, PES (Adame Pesapane), les sèries South Park i Futurama i les animacions de Terry Gilliam per a la mítica Monty Python Flying Circus. La inspiració més concreta la treuen del seu propi univers, i no necessiten més justificació que els detalls divertits de la vida quotidiana. Arran de la sèrie, Panic ja s’ha convertit en una marca de fàbrica: herois amb aspecte de joguines infantils, decorats bucòlics, rock’n roll (el que fa el grup de francès Dyonisos), diàlegs absurds, personatges excèntrics, unes veus inoblidables, molt de ritme i un humor tendre, surrealista i brutal alhora. Timer Entrevista amb Jac Schaeffer Et vas fer directora perquè trobaves a faltar alguna cosa en l’escriptura? Des de petita sempre he volgut fer pel·lícules, i per això vaig començar a escriure, per tenir alguna cosa per dirigir. O sigui que el dirigir ve d’abans de l’escriure. La manera com m’aproximo a la meva obra és pensant en el producte final; de fet, sóc una escriptora molt visual i escriure és una manera de poder obtenir una obra final. Sabem que la idea de Timer et va venir arran del rellotge que la teva mare tenia per fer el compte enrere del dia del casament del teu germà. Quin percentatge de l’Oona (Emma Caulfield) ets tu? Ui, molt. Jo sóc tots els meus personatges. En aquest cas crec que sóc mig Oona i mig Steph (Michelle Borth). L’Oona és més optimista i creu en l’amor; l’Steph és més freda, està ferida per dins però no ho demostra i per això té aquest humor satíric. Jo puc ser optimista, però el meu humor és d’aquest estil. Creus que la història no funcionaria si els personatges de l’Oona i en Mickey (John Patrick Amedori), en comptes de ser antagònics, fossin més semblants? Generalment, la història romàntica que ens agrada veure és la dels pols oposats, perquè és la que, com a espectadors, més ens satisfà. Mentre es coneixen, les parelles han de passar per diferents fases en què van agafant coses l’una de l’altra, i el més important d’aquesta relació és que els dos són millors persones després d’haver-se conegut. Era molt important que fossin diferents perquè, mentre que en Mickey, que ja no és d’entrada el típic jove immadur, madura i es torna més seriós, l’Oona aprèn a deixar-se anar i a obrir-se als altres. Els dos aprenen de les qualitats de l’altre. Com has treballat per aconseguir la credibilitat del personatge? Jo vaig ser actriu de teatre i sóc una directora d’actors més que no pas una directora tècnica. El càsting és mitja pel·lícula: s’han de trobar les persones adequades. Quan escric sóc molt precisa i en el guió deixo molt clar què vull. Per dirigir faig servir la intuïció i així veig si em crec el que estic veient. Si no m’ho crec, busco la manera de fer entendre a l’actor què li passa al personatge. Tots els actors de Timer són molt bons i, encara que tenien maneres diferents de treballar, tot va anar força rodat. un final real i no de ficció, un final dels que passen de veritat i que no per això tenen menys màgia. Hi va haver alguna sorpresa durant el rodatge? De fet, sí: el primer dia gairebé ens detenen! Resulta que el director de localitzacions tenia tots els permisos de rodatge en ordre però es va equivocar de data: era 30 d’octubre i al permís hi deia 30 de novembre. Estem rodant una escena, tot va la mar de bé, i arriben uns cotxes de la policia. Llavors la meva ajudant ve i em diu: “Acaba la seqüència perquè pot ser que ens detinguin d’aquí un moment.” Vaig contestar: “Faré tots els possibles!” Per tant, la història passa en un present paral·lel al nostre? Exacte, sí. Quina importància tenia per a tu trencar amb el típic happy end? Uf, molta! No volia el final estereotipat de les comèdies romàntiques. Mira, a mi m’encanten aquest tipus de pel·lícules: l’humor, la manera com et fan sentir... Però el final sempre el trobo decebedor, sobretot si en aquell moment no tinc parella. Em sento estafada perquè m’he ficat a la història i m’estimo els personatges, però no em crec això que un vagi corrent a buscar l’altre a l’últim moment i siguin feliços eternament. Jo no sé què és, això de “per sempre més”, i volia Volies parlar del nostre món tot i que la premissa del film és de ciència-ficció? Sí, completament, volia que fos de debò, i aquest final ajuda a tocar de peus a terra, perquè les coses són així. Et va costar trobar el suport necessari per tirar endavant el projecte? Bé, quan escrius alguna cosa que se surt dels paràmetres habituals i que no és fàcil de catalogar, et trobes, per un costat, que atrapa l’atenció de la gent i això està bé, però, per l’altre, que no saben com etiquetar-la; llavors, com hi ha aquesta tendència a normalitzar-ho tot, sorgeixen dubtes. La qüestió és tenir clar què vols mantenir. A mi em preguntaven: “Però per què no l’ambientes al futur?” Se’ls feia estrany que el timer fos contemporani. Però jo no vaig cedir, necessitava que la gent reconegués el món que els ensenyava. A la meva germana, per exemle, no li agradava el nom d’Oona, però per a mi era molt important que fos únic i fàcil de recordar: la majoria de protagonistes es diuen Jeanny! A més, Oona significa “u” i ella busca el seu “u”; passa que, com que aquesta cerca, en el fons, és un autodescobriment, el que troba és el seu “u”. Júlia de Balle 8 DIARI DEL FESTIVAL Dijous 8 octubre 2009 SESSIONS ESPECIALS – CLIVE BARKER Auditori 00:30 Dread + Book of Blood VUELVE LA SUBVERSIÓN No hacía falta que Stephen King nos lo dijera, leer los ‘Libros de sangre’ de Clive Barker ya era prueba suficiente de que nos encontrábamos ante un gran maestro del terror. Ahora, veinticinco años después y cuando el autor británico ha demostrado de sobras su valía en todos los campos artísticos a los que se ha aproximado, uno sigue sintiendo los mismos escalofríos cuando se acerca a unos relatos en los que el terror y lo sobrenatural siguen siendo algo profundamente real, carnoso, erótico y amoral. Para Barker nunca han existido medias tintas, su visión del terror y el sexo nunca ha tenido cortapisas, ni acepta concesiones, y así lo ha demostrado en una obra como cineasta que las más de las veces se ha encontrado de bruces con la intransigencia y la incomprensión de la industria. Las primeras adaptaciones de sus relatos a la gran pantalla (Rawhead Rex y Underworld) se alejaron tanto del material original que Barker no pudo más que optar por tomar él mismo las riendas, ponerse tras la cámara y debutar con un primer largometraje que se convirtió instantáneamente en pieza de culto. Hellraiser (1987) no sólo hizo correr ríos de tinta con su exploración del deseo y la carne sino que regaló al género del terror un nuevo e inolvidable icono: Pinhead, el cenobita de rostro claveteado que nos abría la puerta a un mundo de placer y dolor. Tras Hellbound, estimable secuela realizada por Tony Randel, Barker prosiguió su carrera como director con Razas de noche (90) y El señor de las ilusiones (95), nuevas incursiones en su particular universo que acabaron siendo boicoteadas por unas productoras incapaces de comprenderlas y mucho menos de aceptar su ‘amor por el monstruo’. Desencantado, Clive Barker abandonaría la realización para dedicarse a la fotografía, la pintura e incluso los videojuegos (Jericho), pero también a la producción, campo con el que finalmente parece haber hallado el camino para reconducir su obra a la gran pantalla. Con Dread y Book of Blood, las dos últimas adaptaciones de sus ‘Libros de sangre’, Barker se ha mostrado más que satisfecho con el trabajo realizado por Anthony DiBlasi y John Harrison. Un suceso inusual que nos pone a la expectativa de su posible vuelta tras la cámara. Por ahora, alegrémonos de que el terror adulto, la sangre y la carne vuelvan a apoderarse de la pantalla de la mano de dos alumnos aventajados. Vuelve el escalofrío, el morbo, la pasión y la subversión. Dread En una de las primeras secuencias de Dread, la cámara se monta sobre un hacha ensangrentada, acompaña el movimiento parabólico de su filo y se encasta sobre el rostro de una mujer. Un toque de ingenio macabro que nos pega en la butaca y nos adentra en un universo de mentes trastornadas y fantasmas interiores. De hecho, la película, adaptación libre del relato “Terror”, incluido en el segundo volumen de los “Libros sangrientos” de Clive Barker, se aparta de las habituales incursiones del autor en el universo sobrenatural y aborda el terror psicológico desde un crudo realismo (sólo perturbado por ciertas incursiones oníricas). El filme cuenta la historia de Stephen, un estudiante de cine (interpretado por Jackson Rathbone, el Jasper Hale de la saga de Crepúsculo), y Quaid (un magnífico Shaun Evans). El segundo convence al primero de iniciar un proyecto que consiste en grabar en vídeo a personas que confiesan sus miedos más íntimos. El problema llegará cuando los demonios interiores de los protagonistas, sumados al ansia de Quaid por explorar los límites del miedo, conviertan el proyecto en un carrusel de crueldad y horror. Dirigida por el debutante Anthony DiBlasi (amigo de Barker y productor ejecutivo de Book of Blood, El sueño de la muerte y El vagón de la muerte), Dread demuestra que es posible combinar el horror más visceral (ojo al bistec que tiene que devorar una de las protagonistas) con el terror más sofisticado y cerebral. Book of Blood “Los muertos tienen autopistas que pasan por los páramos de nuestras vidas, ocultando un tráfico infinito de almas perdidas…”. Con esta enigmática y fúnebre premisa, arranca Book of Blood, película que engarza dos relatos de los “Libros de sangre” de Clive Barker: “El libro de sangre”, con el que se abre el primer volumen, y “En la calle Jerusalén”, una suerte de epílogo del sexto. La trama del filme se centra en la relación, llena de atracción y suspicacias, que entablan Mary Florescu (Sophie Ward, ¡la amada del joven Sherlock de El secreto de la pirámide!) y Simon McNeal (Jonas Armstrong). Ella es una profesora y escritora de éxito empeñada en demostrar al mundo la existencia de lo paranormal, mientra él es un joven alumno que afirma mantener contactos con el más allá. La tensión sexual, los sueños como un territorio de sórdidas revelaciones, y la piel humana convertida en un “diario de los muertos” son los ingredientes esenciales de una película que se sitúa en la frontera entre el thriller y el gore más salvaje. Dirigida por John Harrison, colaborador de George A. Romero y compositor de la banda sonora de algunas de sus películas, Book of Blood da un nuevo sentido al concepto del “terror cutáneo”. Con la proyección de Pathos. Entrega de la Màquina del Temps a Clive Barker 9 DIARI DEL FESTIVAL Dijous 8 octubre 2009 S. O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ Auditori 10:15/19:30 S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ Auditori 17:00 Enter the Void TRANCE Y PSICODELIA EN TOKIO El Sitges’09 se viste de radicalidad y controversia para presentar uno de los filmes-escándalo de la temporada: Enter the Void, obra magna de Gaspar Noé, uno de los grandes enfants terribles del cine contemporáneo. Tras poner patas arriba el último Festival de Cannes, el director de Irreversible (2002) y Solo contra todos (1998) trae a Sitges un proyecto que, tras más de quince años de gestación, ve la luz con la intención de revolucionar el lenguaje cinematográfico, trastocar los sentidos y agitar las consciencias del espectador. Ahí es nada. Noé lo tiene claro: “Quería realizar una película alucinógena de colores e imágenes, una experiencia profundamente hipnótica, como un sueño en el que la belleza visual y la intensidad sensorial dominase la acción”. ¿Pero cuál es el objetivo del trance que nos propone Noé? “No se trata simplemente de experimentar un colocón, sino de surcar la existencia como en un bote a la deriva sin destino o puerto de llegada. El tema prin- cipal de la película es la sentimentalidad de los mamíferos (la animalidad humana) y el tembloroso vacío de la experiencia humana”. Temas que son abordados por Noé a través de una trama en la que se cruza el drama familiar y el cine negro, aunque él prefiere considerar la película un melodrama psicodélico. La radicalidad de Enter the Void parte de su premisa formal: toda la película está filmada desde el punto de vista del protagonista, un joven traficante de drogas, Oscar (Nathaniel Brown), que en los primeros compases del filme es abatido a tiros en el insalubre baño de un club nocturno de Tokio. La experiencia subjetiva se convierte entonces en un viaje fantasmal por el tiempo y el espacio, ya que Oscar se niega a abandonar el mundo de los vivos. Tiene pendiente una promesa: la de cuidar por siempre de su hermana, Linda (Paz de la Huerta), una bailarina de striptease. De hecho, el crítico norteamericano Gavin Smith no ha dudado en describir la película como una versión menos sentimen- tal, pero más ambiciosa y cruenta de Ghost (1990). La cámara de Noé vuela libre por el cielo nocturno de Tokio (una ciudad de colore vibrantes) observando la realidad a través de los ojos (el espíritu) de Oscar, atravesando paredes y penetrando en todo tipo de órganos y orificios. Se trata de una deslumbrante y sobrecogedora propuesta audiovisual, un reto técnico mayúsculo que deja los largos planos y los arriesgados movimientos de cámara de Irreversible a la altura del juego de niños. Bajo la influencia de autores como Stanley Kubrick (2001: Una odisea del espacio sería el referente principal) o Keneth Anger, Gaspar Noé reincide en sus obsesiones: el sexo, la violencia, la muerte… todo ello desplegado sobre una dimensión mística de la existencia. No en vano, según Noé Enter The Void retrata “el viaje espiritual post-mortem descrito en el ‘Libro Tibetano de los Muertos’”. Bienvenidos al universo x-treme de Gaspar Noé. La segunda sesión incluye el corto Le Visage Dorian Gray JOVENTUT, DIVÍ TRESOR… Oliver Parker torna a portar a la pantalla Dorian Gray, a qui no vèiem des de La liga de los hombre extraordinarios, l’adaptació del còmic de Sir Alan Moore. El personatge d’aquest efebus té una llarga història, i els cànons de bellesa, ja se sap, canvien: de la mandíbula quadrada i la brillantina de Georges Sanders a la versió d’Albert Lewin del 1945 hem passat a la cabellera i els trets femenins (estil Robert Pattinson) de Ben Barnes (Las crónicas de Narnia). Henry Wotton és el veterà Colin Firth, que ja havia treballat amb Parker; Basil Hallward és Ben Chaplin, i Rebecca Hall, que últimament no para, és Emily Wotton. Parker conserva l’essència de la història, el pacte fàustic de Dorian Gray amb el dimoni per no envellir, però hi afegeix personatges i transforma la senyorial atmosfera victoriana en una festa per als sentits. Dorian Gray arriba a Londres després de la mort del seu pare. Allà coneix Henry Wotton, que l’introduirà a la societat i l’ensenyarà a gaudir dels plaers prohibits. Henry li presentarà el pintor que, obsessionat per la seva bellesa, li farà el famós retrat. Però en aquesta vida tot té un preu, i Dorian pagarà molt cara l’eterna joventut. És la tercera vegada que Parker adapta una obra d’Oscar Wilde. Diu que s’hi va decidir després de pensar en figures com Mick Jagger i Rudolph Huryev, joves que aconsegueixen arribar dalt de tot i que viuen al marge de les normes, fent la seva santa voluntat, tot i que el temps els acaba passant factura. “Vivim a l’època de la celebritat; el físic i la cultura pop són elements cada cop més importants en les nostres vides”, declara Parker. Celebritat o celebrititis en l’era del narcisisme sense fi. El llibre d’Oscar Wilde ja plantejava tots aquests temes fa un segle. Parker, que havia treballat amb el mestre Clive Barker, dóna una atmosfera fosca a la pel·lícula i l’omple de moments de sexe i luxúria per tal de reflectir l’obsessió de la nostra societat amb el plaer i l’aparença juvenil. Les interpretacions estan molt treballades (s’hi veu la mà del Parker actor) i el vestuari està modernitzat com a la Maria Antonieta de Sofia Coppola. Es tracta de barrejar les emocions fortes d’una pel·lícula de terror amb els grans diàlegs i les càrregues de profunditat que caracteritzen l’obra d’Oscar Wilde. 10 DIARI DEL FESTIVAL Dijous 8 octubre 2009 S. O. Noves Visions Prado 13:15 Morphia CIUDADANO BALABANOV Le han llamado el David Lynch ruso, le han vendido como la respuesta rusa a Tarantino, hay quienes comparan algunos de sus filmes con el cine de Jeunet & Caro… Nada de esto es cierto, claro. Aleksey Balabanov es, simple y llanamente, uno de los mejores directores de cine actuales, dentro y fuera de Rusia. Su peculiar carácter y sentido del humor, su estilo personal e imaginería propias, le convierten en un “autor” en toda regla, lo que no impide que muchas de sus películas hayan gozado y gocen de éxito y aceptación popular. Ignorado sistemáticamente en nuestro país, con la excepción de algunos festivales visionarios como Gijón -que trajo Cargo 200 y le dedicará toda una retrospectiva en su próxima edición- o Sitges, que programa este año su nueva joya: Morphia, personalísima adaptación de los escritos juveniles -de carácter autobiográfico- de Mikhail Bulgakov, basada en un guión original del llorado Sergei Bodrov Jr., que le confirma, si hacía falta, como un narrador exquisito, metagenérico y fundamental, tanto desde una perspectiva, por decirlo así, eslavófila, como desde otra occidentalista. Balabanov es capaz de pasar de la fábula surrealista con raíces en Beckett o Kafka -Los Días Felices y El Castillo- al filme de gángsteres mas elegante, cool y sorprendente -Brother y Brother 2-, la comedia negra ultraviolenta -Blind Man´s Bluff-, la reflexión histórica y cinéfila al borde del puro fantastique -Of Freaks and Men-, el cine bélico y de aventuras en estado puro, con aires de western sin corrección política alguna -War-, y la crónica negra más singular y corrosiva -Cargo 200-, hasta llegar a esta evocación de los primeros tiempos revolucionarios, que, por seguir con comparaciones absurdas, alguien ha dicho que semeja una imposible combinación entre el Dr. Zhivago y Larry Clark. Sea como sea, el caso es que Balabanov, al igual que otros realizadores rusos actuales, sufre a veces el sambenito de ser visto siempre o casi siempre bajo la óptica, necesaria pero no exclusiva, de su nacionalidad e incluso nacionalismo. Son demasiadas las voces que analizan, critican o interpretan su fil- mografía desde el punto de vista de su significado político y social, dentro del panorama de la nueva Rusia: ¿Es positivo para su país que los filmes de Balabanov sean casi siempre tan pesimistas, violentos y cínicos? ¿Se pueden considerar una renovación del concepto de chernukha? ¿Es Balabanov un nacionalista? ¿Son sus filmes antisemitas, racistas, morbosos? ¿Sus argumentos son siempre metáforas aplicables al devenir histórico de Rusia? Posiblemente, la respuesta a estas y otras preguntas similares sea muchas veces: sí. Pero por encima de todo, hay algo que no se puede ni debe ignorar: que Balabanov es un cineasta excepcional, con un mundo propio, un estilo singular, un pulso narrativo y visual implacables, un imaginativo empleo de la música, y, en definitiva, con un discurso autoral que, una vez más, no le impide hacer un cine accesible, por encima y más allá de cualquier frontera geográfica o cultural. Si Rusia tiene y ha tenido siempre grandes autores minoritarios –de los vanguardistas soviéticos de los años 20 y 30 a Tarkovski o Sokhurov-, y tiene ahora excelentes directores de blockbusters comerciales -Timur Bekmanbetov, por ejemplo-, lo que más necesita son creadores capaces de reunir lo mejor de ambos mundos. Algo que Balabanov hace con total naturalidad, demostrando que Rusia sigue siendo un país de grandes cineastas, y que, por lo demás, es uno de los mejores directores actuales, perfectamente disfrutable para cualquier espectador en busca de buen cine. Y si después de leer esto no vas a ver Morphia, no mereces estar en este festival. Jesús Palacios 11 DIARI DEL FESTIVAL Dijous 8 octubre 2009 ORIENT EXPRESS-CASA ASIA El Retiro 09:45/20:30 Vengeance JOHNNIE ENCUENTRA A JOHNNY Midnight X-treme El Retiro 01:00 The Human Centipede (First Sequence) LA MASCOTA ESCATOLÓGICA Como ya sucedía en la precedente Exiled –y en menor medida en la desacomplejada y volátil Sparrow-, la última película de ese realizador tan sobrado como estiloso llamado Johnnie To, se adentra en los terrenos del retro-noir para erigir una pieza de ballet balístico capaz de convertir en antiguos todos los thrillers realizados, pongamos, los últimos cinco años. Ahora bien, existen ligeras diferencias que convendría señalar; si el wild bunch de Exiled conseguía aunar cual cópula desenfrenada el crepúsculo de Sam Peckinpah con el psicodélico funambulismo de un Gene Kelly/Vincente Minnelli, en Vengeance la autocomplacencia de las formas nos retrotrae al Jean-Pierre Melville de Le samouraï –de hecho, To quería a Alain Delon para interpretar al cocinero amnésico full-time-killer al que ha acabado dando vida la estrella del rock melódico francés, Johnny Hallyday- tamizado bajo el filtro del primer John Woo (el de Hardboiled y Una bala en la cabeza). Como bien indica el título, esta es una película que surge desde el odio que el cowboy galo protagonista de este western siente hacia los asesinos de su familia. A partir de ahí la obra se estructura a lo largo de asombrosas set-pieces donde To renueve su estatus de rey de espadas de la violencia coreografiada; entre medio: elegantes y simpáticos momentos destinados a que personajes y espectadores empaticen entre sí (un perfecto caldo de cultivo para la aparición de futuros guiños cómicos en el epicentro de las espirales provocadas por los muchos tiroteos de la cinta). En Sitges estamos de enhorabuena, vuelve un clásico del festival con una de sus mejores películas que, entre otras muchas cosas, viene a confirmar que To está viviendo un momento realmente dulce como realizador y eso es algo digno de celebrar. Prepárense para aplaudir. Alejandro G. Calvo Poco después de presentarse en el FrightFest de Londres, las voces empezaron a correr. Poco se puede reproducir de lo que se dijo entonces, de los rumores que corrían por internet, pues las palabras eran tan brutales como extensas eran las exclamaciones. Se acababa de presentar la película más bestia de la temporada. Y eso que el arranque de The Human Centipede (First Sequence) sorprende por su limpieza, por el cuidado con el que está rodado cada plano y cada secuencia. El detalle de un cartelito en un patio, en el que pone “mi querido 3-perro”, la presentación de dos amigas condenadas a vivir juntas una experiencia límite, la exploración de la casa de los horrores donde tendrá lugar toda la película y sobre todo, el dueño, un médico perverso, caracterizado e interpretado con soberana imponencia por Dieter Laser. Él lleva una bata blanca y unas gafas de sol. Su postura es hierática. Es la encarnación del mal desde su vertiente más terrorífica. No hay nada que dé más miedo que la inteligencia y al doctor empeñado en convertir a tres seres humanos en un perro esta le sobra. La imagen que ha conducido The Human Centipede (First Sequence) de cabeza a la categoría del terror más extremo es la culminación de la obra del médico, que secuestra a las dos amigas y a un japonés que llega por casualidad a su casa. Luego cose la boca de uno con el trasero de otro, formando una suerte de perro humano. Hasta aquel momento la película ha circulado por los derroteros de la tensión, ahora se inicia el juego macabro: mientras el médico educa a su criatura como si fuera una mascota que le tiene que recoger el periódico a diario, los rehenes deben seguir con sus necesidades vitales. Lo escatológico tiene que llegar tarde o temprano. El japonés (en cabeza de la comitiva) va comiendo y finalmente debe evacuar todo aquello que ha ingerido. Si la boca de la chica está cosida a su trasero, no hace falta decir dónde van a parar los residuos de él. Se produce así una reacción en cadena. Tom Six dirige con pulso de cirujano, esta cinta absolutamente terrorífica, en la que se ponen bajo mira las perversiones del ser humano. Una película angustiante destinada a sacudir Sitges y que es la primera parte de una trilogía. A sufrir y a seguir. 12 DIARI DEL FESTIVAL Dijous 8 octubre 2009 S. O. NOVES VISIONS Prado 23:15 The House of the Devil REGRESO A LOS OCHENTA Una de las grandes ideas de The Trigger Man, la anterior película de Ti West (presentada también en el festival) era su concepción del espacio. West es uno de los mejores ejemplos de cómo explotar una única localización hasta sacarle el máximo partido, de cómo manejarse con un bajo presupuesto, mucha imaginación y un vasto conocimiento cinéfilo. De la misma manera que le gusta darle vueltas al concepto de la película sin necesidad de hacerlo más complejo, sino apelando a cierta simplicidad. Sólo alguien listo puede hacer una buena película con tan poco. En The Trigger Man el espacio era un bosque. La línea argumental, sencilla: un grupo de amigos acosado por un francotirador anónimo. El discurso: tensión pura. The House of the Devil arranca en el paisaje desértico de un campus y se traslada luego a la casa del diablo del título. La línea argumental resulta cristalina: para pagar el primer mes de alquiler de su nueva casa, una universitaria responde a un anuncio de babysitter. El tono: terror de la vieja escuela. The House of the Devil nos planta frente a una película de los ochenta. Los encuadres, las texturas, la dirección artística y la banda sonora nos hacen viajar en el tiempo. De la mano de Larry Fessenden (que le ha producido esta, The Trigger Man y The Roost, presentadas también en Sitges), Ti West plantea un arranque magistral, en un ambiente absolutamente asolado. The House of the Devil se toma su tiempo hasta entrar en materia, pero es justamente esos tiempos muertos y ese paisaje universitario en el que no hay rastro de nadie lo que nos pone a tono con la película. Todo es desértico y extraño hasta que la chica llega a la casa, donde la recibe una pareja de lo más extraña, interpretada por dos colosos de la pantalla, Tom Noonan (Hunter, Heat, El último gran héroe) y Mary Woronov (uno de los rostros de la factoría de Andy Warhol). En aquel momento (y con tan sólo treinta minutos por delante) se comienza a materializar el terror. Lo que antes era un ambiente sospechoso va co- brando forma. El giro definitivo se produce mientras la protagonista se pasea por la casa con un walkman en el que suena una canción de The Fixx’s. Es el momento más ochentas de la película (el reproductor de música, el tema) y West lo filma con la cámara en movimiento, trepando por las escaleras al ritmo de su acelerada protagonista. La atmósfera sugerente da paso a la acción desenfrenada: los dos inquilinos revelarán sus intenciones y porqué esa casa tiene un vínculo tan fuerte con el diablo. De la misma manera que sabe explotar los pocos elementos, West sabe rodearse de buenos colaboradores: Fessenden en la producción, Noonan, Woronov y una prometedora Jocelin Donahue como intérpretes y el equipo responsable de Splinter (otra revelación, vista el año pasado en Sitges y prodigio de los efectos hechos de manera artesana) como responsables de los efectos especiales. La parte final de The House of the Devil hará las delicias de los nostálgicos y los amantes del terror, pero ante todo supone la confirmación de Ti West como uno de los grandes (y silenciosos) valores del cine de género actual. 13 DIARI DEL FESTIVAL Dijous 8 octubre 2009 IN MEMORIAM SEVEN ChANCES Prado 18:45 Youth Without Youth LA SEGUNDA JUVENTUD DE COPPOLA Antes de culminar su retorno al cine independiente con la operística Tetro, estrenada este mismo año, Francis Ford Coppola rompió un silencio de diez años (desde Legítima defensa) con Youth Without Youth, de 2007, película con la que se planteó una sugerente cadena de regresos: a sus orígenes, a los proyectos personales, a la libertad creativa, a sus obsesiones (la lucha contra el tiempo, la búsqueda quimérica del amor)… Podría decirse que estamos ante el filme que marca el inicio de la segunda juventud de Coppola, una etapa marcada por los proyectos de bajo presupuesto rodados al margen del sistema de estudios de Hollywood. Si, para Tetro, el director de la trilogía de El padrino se desplazó hasta Buenos Aires, Youth Without Youth fue rodada Rumanía, país en el que se desarrolla la trama. Es 1938 y a sus 70 años, el profesor de lengua y filosofía Dominic Matei (interpretado por Tim Roth) contempla el suicidio: el amor de su vida ha fallecido y se siente incapaz de completar una gran investigación inacabada sobre los orígenes del lenguaje. Es entonces cuando la vida de Matei se ve radicalmente trastocada cuando es atravesado por un rayo y, tras una lenta recuperación, empieza a rejuvenecer. Su extraordinario caso despierta el interés de los nazis, que quieren ex- Fallece Alberto Sánchez Millán, miembro del Comité de Dirección y del Patronato de la Fundación Festival de Cine de Huesca Alberto Sánchez, fotógrafo y enamorado del cine, comenzó a trabajar en el Festival de Cine de Huesca en los años setenta. El recordado Pepe Escriche pensó que ayudaría para mejorar la organización del mismo. Hombre humanista y ac- tivo en aquellas Conversaciones Internacionales sobre el Cortometraje que se celebraron a finales de los setenta, impulsor de la sección de tanto éxito Cine y Gastronomía y pieza importante en la organización del Concurso de Relatos de Cine que actualmente organiza el Festival, Sánchez supo transmitirnos su pasión por el séptimo arte y la fotografía. SALA TRAMUNTANA Taula Rodona: Torna l’Espai Sideral, amb Manel Huerga, Ivan Engler i Duncan Jones. Dijous 8. 11:00 Classe Magistral Clive Barker: El que porta l’infern. Divendres 9. 13:00 Classe Magistral: El fantàstic segons Tsukamoto. Divendres 9. 10:30. Gratuïta Trobada amb els germans Pastor, directors de “Carriers” (Infectados). Dissabte 10. 10:00 Trobada amb l’actor Paul Naschy: Memòries de Naschy. Dissabte 10. 12:30 eL DiAri DeL FeSTiVAL Coordinació: Maquetació: Ricardo Reparaz, Violeta Kovacsics Redacció: Juan Carlos Gómez, Stalyn Salazar, Javier Martínez (Estudio Fénix) Manu Yánez, Ingrid Guardiola, Júlia de Balle, Jordi Martínez Gomis Fotògrafs: Jesús Paris, Miguel Ángel Chazo Mercè López Guillem Dols Correcció: perimentar con él. Unos años después, el destino del profesor se cruza con el de una joven que despierta en él sentimientos olvidados. Así, Matei no sólo reencuentra el amor, sino que sus nuevas “habilidades” le sirven en bandeja las claves de su ambiciosa investigación. Planteado como un romance fáustico sobre la regresión del tiempo y la transmigración de las almas, Coppola construye en Youth Without Youth un relato cargado de realismo mágico y que remite, en su juego tempo- ral, a El curioso caso de Benjamin Button. En realidad, el guión, escrito por el mismo Coppola, está basado en una novela de Mircea Eliade, célebre escritor e historiador de las religiones rumano. Como si se tratara de un retorcido cuento borgiano, el filme se erige, desde los créditos iniciales, como una verdadera máquina del tiempo cinematográfico, imbuida de las turbias atmósferas de El tercer hombre. Bienvenida sea la segunda juventud del gran Francis Ford Coppola. Get your kicks... Il·lustració: Disco-Club R-66 Por cortesía del Diari del Festival viernes 9 y sábado 10 de octubre, entrada gratuita antes de las 02,30 h. Continúa tu película en la discoteca de moda !! Para eventos, fiestas y otros... Contactar: tel. 605 07 07 77 - Jaime Torres 14 DIARI DEL FESTIVAL Dijous 8 octubre 2009 PROGRAMACIÓ AVUI - dijous 8 09:45 El Retiro Orient Express-Casa Asia Vengeance Johnnie To. França/Hong Kong, 2009. Amb Johnny Hallyday, Anthony Wong. 108’. 13:15 Prado S.O. Noves visions - Ficció Morphia Alexei Balabanov. Rússia, 2008. Amb Leonid Bichevin, Ingeborga Dapkunaite. 110’. 10:15 Auditori S.O. Fantàstic Competició Enter the Void Gaspar Noé. França/Alemanya/Itàlia, 2009. Amb Brahim Chioua, Vincent Maraval, Olivier Delbosc. 136’. 14:00 El Retiro S.O. Fantàstic Competició Heartless Philip Ridley. Regne Unit, 2009. Amb Jim Sturgess, Clémence Poésy, Timothy Spall. 110’. 11:00 Prado S.O. Noves visions - Discovery Amer Hélène Cattet i Bruno Forzani. França, Bèlgica, 2009. Amb: Bianca Maria D’Amato, Marie Bos, Charlotte Eugène Guibeaud. 90’. Amb post screening. 15:15 Auditori S.O. Fantàstic Panorama Panique au Village Stéphane Aubier i Vincent Patar. Bèlgica, França, Luxemburg, 2009. Amb Stéphane Aubier, Jeanne Balibar. 75’. 11:00 Tramuntana Classes Magistrals Taula Rodona: Torna l’Espai Sideral - Manel Huerga, Ivan Engler i Duncan Jones 15:15 Prado S.O. Fantàstic Competició Timer Jac Schaeffer. EUA, 2009. Amb Emma Caulfield, Michelle Borth, John Patrick Amedori. 99’. 12:00 El Retiro Anima’t curts Segona sessió de curts 91’. 16:30 Retiro Anima’t curts Segona sessió de curts 91’. 12:45 Auditori Sitges Especial - Focus 3-D Los secretos de Coraline (doc) Coraline 3D Henry Selick. EUA, 2009. Veus: Dakota Fanning, Teri Hatcher. 100’. 17:00 Auditori S.O. Fantàstic Competició Dorian Gray Oliver Parker. Regne Unit, 2009. Amb Ben Barnes, Colin Firth, Ben Chaplin. 112’. 17:15 Prado Els altres fantàstics Cada ver es... Ángel García del Val. Espanya, 1981. 73’. 22:30 Auditori S.O. Fantàstic Panorama 9 Shane Acker. EUA, 2009. 81’. 18:15 El Retiro S.O. Fantàstic Competició Kinatay Brillante Mendoza. França/Filipines, 2009. Amb Coco Martin, Julio Diaz. 110’. 22:45 Retiro S.O. Fantàstic Competició Moon Duncan Jones. Regne Unit, EUA, 2009. Amb Sam Rockwell, Dominique McElligott. 97’. 18:45 Prado Seven Chances Youth Without Youth Francis Ford Coppola. EUA/Itàlia/Romania/ França, 2007. Amb Tim Roth, Alexandra Maria Lara, Bruno Ganz. 124’. 23:15 Prado S.O. Noves visions - Ficció The House of the Devil Ti West. EUA, 2009. Amb: Jocelin Donahue, Greta Gerwig, Tom Noonan. 93’. 19:30 Auditori S.O. Fantàstic Competició Le Visage (curt) Enter the Void Gaspar Noé. França/Alemanya/Itàlia, 2009. Amb Brahim Chioua, Vincent Maraval, Olivier Delbosc. 136’. 20:30 Retiro Orient Express-Casa Asia Vengeance Johnnie To. França/Hong Kong, 2009. Amb Johnny Hallyday, Anthony Wong. 108’. 21:15 Prado S.O. Noves visions - Ficció The Forest Ashvin Kumar. Índia, Regne Unit, 2009. Amb: Jaaved Jaffery, Nandana Sen. 90’. 00:30 Auditori Sitges Especials Pathos (curt) Dread Anthony DiBlasi. Regne Unit, 2009. Amb: Shaun Evans, Jackson Rathbone, Hanne Steen. 95’. Book of Blood John Harrison. Regne Unit, 2009. Amb Jonas Armstrong, Sophie Ward, Clive Russel. 100’. 01:00 Retiro Midnight X-treme The Human Centipede (First Sequence) Tom Six. Regne Unit, Holanda, 2009. Amb Dieter Laser, Ashley C. Williams. 90’. 01:00 Prado Midnight X-treme Black Dynamite Scott Sanders. EUA, 2008. Amb Michael Jai White, Tommy Davidson. 90’. BRIGADOON Demà DIJOUS 8 HOMENATGE A JUAN PIQUER SIMÓN La grieta (1990, Juan Piquer Simón) EL CINEMA QUE HOLLYWOOD VA PROHIBIR Mad Youth (1939, Melville Shyer) HOT BOLLYWOOD!!! Julie (2004, Deepak S. Shivdasani) ESPECIAL AFTER ALIEN X-TRO (1983, Harry Bromley Davenport) ESTRENA BRIGADOON Tras los pasos del bandolero (2009, Pedro Jaén) 15 DIARI DEL FESTIVAL Dijous 8 octubre 2009 PROGRAMACIÓ DEMÀ - divendres 9 10:00 El Retiro Orient Express-Casa Asia Merantau G. H. Evans. Indonèsia, 2009. Amb Iko Uwais. 133’. 10:15 Auditori S.O. Fantàstic Competició Fenix (curt) + Ingrid Eduard Cortés. Espanya, 2009. Amb Elena Serrano, Eduard Farelo, Iris Aneas. 93’. 10:30 Tramuntana Classes Magistrals El fantàstic segons Tsukamoto (Gratuït) 11:00 Prado S.O. Noves visions - Discovery Colin Marc Price. Regne Unit, 2008. Amb Alastair Kirton, Daisy Aitkens, Kate Alderman. 97’. 12:15 Auditori S.O. Fantàstic Panorama The Last Breath (curt) George A. Romero’s Survival of the Dead George A. Romero. Canadà, 2009. Amb Alan Van Sprang, Kenneth Welsh. 90’. 13:00 Tramuntana Classes Magistrals Clive Barker: El que porta l’infern 14:30 El Retiro S.O. Fantàstic Competició Dorian Gray Oliver Parker. Regne Unit, 2009. Amb Ben Barnes, Colin Firth, Ben Chaplin. 112’. 14:45 Auditori S.O. Fantàstic Competició Cold Souls Sophie Bartes. EUA, 2009. Amb Paul Giamatti, David Strathairn, Emily Watson. 101’. 15:15 Prado S.O. Fantàstic Panorama Panique au Village Stéphane Aubier i Vincent Patar. Bèlgica, França, Luxemburg, 2009. Amb Stéphane Aubier, Jeanne Balibar. 75’. Amb post screening. 17:00 Auditori S.O. Fantàstic Competició Accident Soi Cheang. Hong Kong, 2009. Amb Louis Koo. 89’. 12:15 El Retiro Anima’t King of Thorn Kazuyoshi Katayama. Japó, 2009. 110’. 17:00 El Retiro Anima’t King of Thorn Kazuyoshi Katayama. Japó, 2009. 110’. 13:00 Prado S.O. Noves visions - Ficció Van Diemen’s Land Jonathan auf der Heide. Austràlia, 2009. Amb: Oscar Redding, Arthur Angel. 104’. 17:15 Prado Els altres fantàstics El espíritu de la colmena Víctor Erice. Espanya, 1973. Amb Fernando Fernán-Gómez, Teresa Gimpera. 97’. 18:45 Auditori S.O. Fantàstic Panorama Maqueta (curt) Paranormal Activity Oren Peli. EUA, 2007. Amb: Micah Sloat, Katie Featherson, Mark Fredrichs. 96’. 22:45 Auditori S.O. Fantàstic Panorama When it will be Silent (curt) Carriers Àlex Pastor i David Pastor. EUA, 2009. Amb Chris Pine, Lou Taylor Pucci, Piper Perabo. 90’. 19:15 El Retiro Orient Express-Casa Àsia Merantau G. H. Evans. Indonèsia, 2009. Amb Iko Uwais, Sisca Jessica, Mads Koudal. 133’. 23:00 Prado S.O. Noves visions - Discovery Amer Hélène Cattet i Bruno Forzani. França, Bèlgica, 2009. Amb: Bianca Maria D’Amato, Marie Bos, Charlotte Eugène Guibeaud. 90’. 19:15 Prado Seven Chances La terre de la folie Luc Moullet. França, 2009. Amb Luc Moullet, Heloise Mignot, Charles Drecq. 90’. 20:45 Auditori S.O. Fantàstic Competició Ingrid Eduard Cortés. Espanya, 2009. Amb Elena Serrano, Eduard Farelo, Iris Aneas. 93’. 21:00 Prado S.O. Noves visions - Ficció Morphia Alexei Balabanov. Rússia, 2008. Amb Leonid Bichevin, Ingeborga Dapkunaite. 110’. 21:30 El Retiro S.O. Fantàstic Panorama 9 Shane Acker. EUA, 2009. Veus: Elijah Wood, Jennifer Connelly, Christopher Plummer. 81’. 23:15 El Retiro Sitges Especials Tetsuo: The Bullet Man Shinya Tsukamoto. Japó, 2009. Amb Erik Bossick, Akiko Monou, Shinya Tsukamoto. 79’. 01:00 Auditori S.O. Fantàstic Panorama Paris by the Night of the Living Dead (curt) Carlota (curt) George A. Romero’s Survival of the Dead George A. Romero. Canadà, 2009. Amb Alan Van Sprang, Kenneth Welsh. 90’. Dead Snow Tommy Wirkola. Noruega, 2008. Amb Vegard Hoel, Stig Frode Henriksen. 91’. 01:00 El Retiro Midnight X-treme Vampire Girl vs. Frankenstein Girl Naoyuki Tomomatsu i Yoshihiro Nishimura. Japó, 2009. Amb Yukie Kawamura, Takumi Saitoh, Elly Otoguro. 85’. Samurai Princess Kengo Kaji. Japó, 2008. Amb: Aino Kishi, Dai Mizuno, Asuka Kataoka. 86’. Hard Revenge Milly Takanori Tsujimoto. Japó, 2008. Amb Miki Mizuno, Hiroshi Ohguchi, Tetsuya Nakamura. 45’. Hard Revenge Milly Bloody Battle Takanori Tsujimoto. Japó, 2009. Amb Miki Mizuno, Hiroshi Ohguchi, Tetsuya Nakamura. 75’. 01:00 Prado Sitges Especials Book of Blood John Harrison. Regne Unit, 2009. Amb Jonas Armstrong, Sophie Ward, Clive Russel. 100’. Dread Anthony DiBlasi. Regne Unit, 2009. Amb: Shaun Evans, Jackson Rathbone. 95’. Midnight X-treme The Human Centipede (First sequence) Tom Six. Regne Unit, Holanda, 2009. Amb Dieter Laser, Ashley C. Williams. 90’. BRIGADOON Demà divendres 8 MARATÓ IMAGEN DEATH Retrospectiva: Daniel Chamorro. Curtmetratges: Certamen de Jóvenes Artistas de Castilla-La Mancha 2008. Alien, by Giger. Documental: Entresijos del verdadero crimen de Cuenca. Documental: Gritos De Terror (2008, David Garcia). Documental: La sonrisa del Lobo (2009, Javier Perea). Curtmetratges: Hecho en Castilla-La Mancha. Sorteig de digipaks. La raíz del mal (2008, Adrián Cardona)