Mandariinid - AC Granollers
Anuncio
Associació Cultural Granollers Divendres 13 de novembre / 19 i 22 hores Diumenge no hi ha sessió Centre Cultural de Granollers 2015 Mandariinid (Mandarinas) de Zaza Urushadze Versió original en estonià subtitulada Fitxa tècnica Guió i direcció: Zaza Urushadze / Fotografia: Rein Kotov Música: Niaz Diasamidze / País: Estònia / Any: 2013 Durada: 83 minuts Fitxa artística Brie Lembit Ulfsak, Giorgi Nakashidze, Misha Meskhi, Elmo Nüganen, Raivo Trass Satellite Awards: millor pel·lícula de parla no anglesa. SINOPSI. 1990. La guerra esclata a la província georgiana d’Abkhàzia, que busca independitzar-se. Un home estonià, Ivo, decideix quedar-se, a diferència de la resta dels seus compatriotes, per ajudar el seu amic Margus amb la collita de mandarines. En els inicis del conflicte, un parell de soldats de bàndols oposats resulten ferits a les portes de la casa d’Ivo i ell els acull per tenir-ne cura. EL DIRECTOR. Zaza Urushadze (Geòrgia, 1965) és un director i guionista que es va graduar a la Universitat de Geòrgia en Teatre i Cinema el 1988. Les seves pel·lícules més aclamades són: Tangerines/Mandarinas (Mandariinid, 2013), The Guardian (Bolo Gaseirneba, 2012), Tres cases (Sami Sakhli, 2008) i Here Comes the Dawn (Ak tendena, 1998). Urushadze va guanyar el premi a millor director i del públic en la 29a edició del Festival de Cinema de Varsòvia i també el premi especial al Festival de Cinema de Mannheim-Heidelberg, gràcies a la cinta Tangerines, que també va ser nominada el 2014, com a millor pel·lícula de parla no anglesa, als Oscar i als Globus d’Or; també va obtenir el Satellite Awards. ENTREVISTA AMB EL DIRECTOR Encara que la pel·lícula es refereix a esdeveniments ocorreguts vint anys enrere, fa la impressió que és un tema latent, fins i tot d’actualitat. Per descomptat. Segueix sent un fet de molta actualitat a Geòrgia. El sistemàtic canvi de fronteres causa fortes reaccions entre els ciutadans georgians. I, sent ciutadà d’un país petit, no em puc quedar parat observant aquests in- tents de despullar el nostre territori. No obstant això, la meva pel·lícula no hauria de percebre’s com una manera de comprometre’m amb les lluites polítiques internes entre estats. Aquesta pel·lícula és, sobretot, una història sobre persones que es troben en una situació que escapa al seu control i els obliga a renunciar a la seva naturalesa humana. Però, fins i tot i malgrat els seus orígens, Ivo és un “estrany” en les dues parts del conflicte. Malgrat tot, té una forta personalitat i conserva el sentit comú, els valors i la moralitat en un món que està cada vegada més boig. Ivo no hauria de ser vist com la personificació del típic estonià. És un home que té profundes arrels a Abkhàzia: hi va néixer i la seva família hi ha viscut durant més de cent anys. En part, això explica la seva decisió de no abandonar Abkhàzia malgrat la guerra. Hi ha unes escenes en què els soldats russos es converteixen en una amenaça real. Però la pel·lícula no diu directament qui són aquests soldats. Al final, aquesta escena que esmentes bàsicament revela la bogeria de la guerra i la seva brutal irregularitat. L’oficial borratxo que apareix podria pertànyer a qualsevol dels dos bàndols del conflicte. Insisteixo, una vegada més, que estic intentant evitar la política. Vull mostrar, primer de tot, un valor que en un conflicte, sovint, es passa per sobre: el valor de la humanitat. Ivo és molt humà. Té totes les característiques que distingeixen els humans dels animals (indulgència, desig de perdonar i comprendre, tolerància, sensibilitat i empatia, etc.) No és envejós i conserva la seva ment oberta malgrat totes les circumstàncies que els envolten. D’això bàsicament tracta la pel·lícula: de la humanitat. D’una manera senzilla podem oblidar, negar o, fins i tot, permetre a altres persones que ens manipulin. Fàcilment oblidem que som humans. Podem ser de diferents orígens, de diferents estats, de diferents creences, però tots som humans. Aquest és el missatge de la pel·lícula que hauríem de recordar: el més important és seguir sent humans. CRÍTICA La película de Zaza Urushadze, que optó a los Globos de Oro y al Oscar como mejor película de habla no inglesa, centra su interés en el retrato de personajes. El protagonista principal es un viejo humilde, que fabrica cajas de madera, con las que su amigo y vecino, que cultiva mandarinas, transporta las frutas. Estamos en 1990, en pleno conflicto bélico. Un día, un enfrentamiento delante de su casa causa muchas bajas y dos supervivientes, heridos graves: uno checheno y el otro georgiano. Buen samaritano, el protagonista los acoge en su casa, los cura y les ofrece todas las atenciones. Ellos, claro está, están a matar. Pero el paso de los días amansa a las fieras y en el interior de la casa se producen suaves y muy agradables escenas de comedia y nace un mutuo aprecio entre los enemigos. Mandarinas cautiva por el certero dibujo del cuarteto protagonista y por la inspiración de Urushadze para capturar el gesto cotidiano: el amigo subido a la escalera recogiendo sus frutas, el viejo aderezando la sopa. Emana en esos momentos una naturalidad, una autenticidad, que no se ve en cine cada día. Y es que, de un modo muy transparente, Mandarinas transporta en sus imágenes un tema más viejo que Matusalén: la dura lucha del hombre por mantener enhiesta su dignidad. Jordi Batlle. La Vanguardia Enésima aportación al cine de contenido, trasfondo, reflexión o mensaje claramente pacifista, Mandarinas tiene el valor extra de lanzarnos su grito de auxilio, de ofrecernos su calmada apología del entendimiento, desde el presente. Sin esperar a que hayan sido retirados los cadáveres, y los enemigos hayan guardado las armas. Es éste un valioso, sosegado y calmado film de denuncia para estos tiempos de cólera y de ideas sospechosas por el hecho de ser ideas. Y el estonio Zaza Urushadze rueda casi toda su película entre las cuatro paredes de la casa de un carpintero que fabrica cajas para mandarinas... Y ya está llegando tarde para entregar su último encargo. Además, el guión del propio director incluye (de pasada, sí, pero ahí está lanzada esa oportuna pulla) un retrato de la situación actual del mundo de la cultura en esas desoladas y nada hollywoodienses tierras: la confesión de ese actor y soldado que no trabaja en el cine, sino sólo en el teatro, porque ahí no se hace cine. Mandarinas hace de las palabras, las frutas, el campo y la vejez los más efectivos antídotos para el odio. Pere Vall. Fotograma PROPERES SESSIONS Dimarts Singulars: 17 de novembre: Aigua ferma (2015), de Núria Nia. Documental guanyador de la beca ‘Vist per…’ 24 de novembre: Parlez-moi de la pluie (Háblame de la lluvia, 2008), d’Agnes Jaoui 20 i 22 de novembre: Pride (2014), de Matthew Warchus 27 i 29 de novembre: Nightcrawler (2014), de Dan Gilroy Associació Cultural Granollers Almogàvers, 5 08401 Granollers T93 861 55 98 F93 844 30 28 [email protected] www.acgranollers.cat @ACGranollers AC Granollers EN CONVENI AMB:
