DSPC-C 270/07 - Parlament de Catalunya

DIARI DE SESSIONS
D E C ATA LU N YA
DEL PARLAMENT
VII legislatura
Sèrie C - Número 270
Cinquè període
Dimecres, 30 de novembre de 2005
Comissió Permanent de Legislatura per als Drets de les Dones
PRESIDÈNCIA DE LA I. SRA. IRENE RIGAU I OLIVER
Sessió núm. 9
Í
N
D
E
X
Compareixença
de la Sra. Núria Chinchilla, doctora en economia i direcció d’empreses, com a experta en qüestions
relatives a la dona i el treball, a la conciliació de la vida laboral amb la familiar i a les empreses flexibles
(tram. 357-00220/07) (p. 3)
Compareixença
de representants del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison perquè expliquin l’experiència
associativa d’aquest centre i el primer any de funcionament del projecte (tram. 357-00223/07) (p. 22)
NOTA
Aquesta publicació és impresa en paper ecològic (definició europea ECF), en compliment del que
estableix la Resolució 124/III del Parlament, sobre la utilització del paper reciclat en el Parlament
i en els departaments de la Generalitat, adoptada el 30 d’abril de 1990.
ISSN: 0213-7976 (general), 0213-7992 (sèrie C) • DL: B-3.468-1982 • Imprès a Multitext, SL; Barcelona • www.parlament-cat.net
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
3
SESSIÓ NÚM. 9
La sessió s’obre a les quatre de la tarda i deu minuts.
Presideix la Sra. Rigau i Oliver, acompanyada de la
vicepresidenta, Sra. Vilalta i Sospedra, i de la secretària en funcions, Sra. Camats i Luis. Assisteixen la Mesa
el lletrat Sr. Sol i Ordis i la lletrada Sra. Andreu i Fornós.
Hi són presents les diputades i els diputats Sr. Cleries
i Gonzàlez, Sra. Gil i Miró, Sra. Renom i Vallbona i Sr.
Sancho i Serena, pel G. p. de Convergència i Unió; Sr.
Jaime Ortea i Sra. Prados Martínez, pel G. P. Socialistes - Ciutadans pel Canvi; Sra. Capdevila i Palau i Sra.
Roca i Perich, pel G. P. d’Esquerra Republicana de
Catalunya, i Sra. Montserrat i Culleré, pel G. P. del
Partit Popular de Catalunya.
Assisteixen a aquesta sessió la doctora en economia i
direcció d’empreses Sra. Núria Chinchilla Albiol i la presidenta i la coordinadora del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, Sra. Teresa Sanz Coll i
Sra. Mireia Bofill Abelló, respectivament, acompanyades de la secretària, Sra. Anna M. Drets López.
ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA
1. Compareixença de la Sra. Núria Chinchilla, doctora
en economia i direcció d’empreses, davant la Comissió
per als Drets de les Dones com a experta en qüestions
relatives a la dona i el treball, a la conciliació de la vida
laboral amb la familiar i a les empreses flexibles (tram.
357-00220/07). Comissió Permanent de Legislatura per
als Drets de les Dones. Compareixença.
2. Compareixença de representants del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison davant la Comissió per als Drets de les Dones perquè expliquin l’experiència associativa d’aquest centre i el primer any de
funcionament del projecte (tram. 357-00223/07). Comissió Permanent de Legislatura per als Drets de les
Dones. Compareixença.
La presidenta
Comença la sessió.
Compareixença de la Sra. Núria Chinchilla, doctora en economia i direcció
d’empreses, com a experta en qüestions relatives a la dona i el treball, a la
conciliació de la vida laboral amb la
familiar i a les empreses flexibles
(tram. 357-00220/07)
Donem la benvinguda a la senyora Núria Chinchilla,
doctora en economia i direcció d’empreses per IESE, i
li agraïm les publicacions que ens ha lliurat. La doctora Núria Chinchilla s’ha especialitzat en les qüestions
de conciliació laboral i familiar. Ha rebut el premi
FEDEPE –dones directives–, i les seves darreres publicacions han estat Dues professions i una família, La
dona i el seu èxit i Família i professió: desafiament
quotidià.
Donem, doncs, la paraula a la doctora Chinchilla per tal
que ens exposi les seves reflexions. Nosaltres les esperem per poder continuar elaborant aportacions per
SESSIÓ NÚM. 9
avançar envers la igualtat entre home i dona, igualtat
que passa necessàriament per la conciliació.
La Sra. Núria Chinchilla Albiol (doctora en economia
i direcció d’empreses)
Doncs, moltíssimes gràcies, primer de tot per haver-me
convidat a parlar d’aquest tema tan superinteressant, i
que estigui precisament en aquesta mesa de la dona és,
precisament, perquè penso que tot el tema de la
conciliació és ara mateix, encara, més fort i més difícil
per a les dones que per als homes. Si no es inconveniente y no os importa, yo preferiría trabajar en castellano,
porque normalmente todo lo que hago de trabajo es en
inglés o castellano, no catalán –como veis, todos los
papeles están en castellano. Si no os importa, para la
eficacia de la comunicación y la rapidez, en los veinticinco minutos que me han dado, voy a utilizar este otro
idioma. ¿Os parece bien? (Pausa.) ¿Sí? (Pausa.) Muchas gracias. Pues vamos allá.
Veis que os he entregado, aparte del libro, dos presentaciones: una sobre mujer y trabajo, y la otra de empresas familiarmente responsables. De hecho, las dos tienen cosas muy en común, pero la más centrada en
mujer y trabajo es la que lleva ese título, y la otra es más
de empresas familiarmente responsables.
(L’exposició de l’oradora és acompanyada d’una projecció de xarts, els quals es reprodueixen en l’annex.)
Bien, lo que quería empezar diciendo es que en la
Conferència Euromed de Dones, si recordáis las conclusiones, se dijo que había una marginalidad de los
temas relacionados con la igualdad de oportunidades
entre hombres y mujeres en las agendas políticas gubernamentales. Y esto es así una y otra y otra vez, hace
muchos años ya, y yo..., me gustaría que nos diéramos
cuenta de que una de las causas reales de todo este tema
es porque buscar la igualdad de oportunidades pasa indefectiblemente –indefectiblemente– por trabajar la
conciliación, y, si no, no vamos a llegar nunca a esa
igualdad deseada. Entonces, esto es muy importante,
porque ya sabéis que igualdad no es igualitarismo; estamos hablando de equidad, estamos hablando de personas distintas, no solamente hombres y mujeres, sino
según qué mujeres, según qué hombres, en situaciones
distintas, de familia, de enfermedad, de personas dependientes, etcétera. Y en eso lo importante es trabajar,
pues, esa diferencia y trabajarla del modo más equitativo posible.
Evidentemente, hoy estamos en esa diferencia. A lo
mejor dentro de unos años la diferencia es menor, pero
hay que partir de lo que hay. Y lo que hay es una mujer que es madre o que quiere ser madre y que muchas
veces no puede, o que cuando es madre la echan de los
empleos, o simplemente la separan de la línea de ascenso en las empresas.
Bueno, esto es el punto que a mí me gustaría que viéramos cómo atajar. ¿Por qué? Porque es la injusticia
mayor que estamos viviendo hoy en día. De hecho,
cuando yo hablo de empresas, estoy hablando de ello
porque la empresa es la institución con mayor capacidad de transformación social hoy en día, ¿verdad?, en
la realidad actual, así como también la institución con
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
4
mayor capacidad de promoción del desarrollo mediante
la innovación. Entonces, las dos cosas, es importante
tenerlas en cuenta, porque nuestra vida del día a día está
absolutamente determinada por la jornada laboral y
nuestras condiciones laborales. Entonces, la jornada
laboral hoy en día en España en teoría es una, las horas son las que son, pero la realidad es otra. Como sabéis, somos el único país europeo con jornada eterna;
no tenemos horario europeo.
El hecho de que no tengamos este horario europeo,
aunque tengamos moneda europea y mercado laboral
europeo, nos lleva a ser menos competitivos y menos
productivos. Sabéis que estamos en el penúltimo país
en productividad horaria de toda Europa, a pesar de que
pasamos más horas que en un reloj en las empresas.
Pero eso es un vicio, ya sabéis que no es ninguna virtud, es un vicio, porque estamos con presencia en las
empresas, pero no estamos muchas veces trabajando,
sino simplemente estando porque se ha quedado el jefe
y porque, si no, me van a mirar mal.
Bueno, pues, este tema nos está llevando, como decía,
a trabajar el punto de qué hacer en las empresas. Para
que las empresas sean más flexibles –porque la palabra
del siglo XXI es «flexibilidad», porque hay que adaptarse a lo que el mercado laboral nos está ofreciendo– y en
el mercado laboral son cada vez más candidatos los que
quieren vida después del trabajo, no solamente ser
máquinas de trabajo, sino que quieren tener vida personal, vida familiar y vida cultural y, por tanto, quieren
estar, pues, con energía y con tiempo después del trabajo, pues, eso significa que la empresa tiene también
que flexibilizarse y tiene que saber que hombres y
mujeres, pues, son también corresponsables de un espacio que es el espacio privado, el espacio doméstico,
aquellos que han decidido comprometerse y formar una
familia, ¿no?
Claro, las empresas que no tienen en cuenta esto, evidentemente, pues, tienen menos facilidad para atraer y
retener el mejor talento. Y esto lo saben. Pero, a pesar
de saberlo, la empresa, para cambiar –porque es un
tema cultural–, necesita algún tipo de incentivos. Y lo
que está claro es que, a pesar de tener datos que demuestran que la flexibilidad genera mayor productividad, que los países que tienen horarios más racionales
son también más productivos y que incluso las personas que tienen horarios más razonables –que, por cierto, un agente de cambio en esas empresas siempre es la
mujer, la que primero hace los cambios, porque son
necesarios, sobre todo la mujer madre–..., pues, esto,
digo, son las mujeres que a veces son mucho más productivas en menos tiempo. A pesar de eso, todavía
muchas empresas tienen todavía a hombres que han
tenido éxito trabajando doce y catorce horas diarias o
estando con presencia en la empresa tantas horas, ¿no?
Creen que esa es la única manera de tener éxito.
Luchar contra esta creencia es muy difícil, porque son
creencias que el éxito las refuerza. Entonces, lo que hay
que ayudarles a entender es que hay un lucro cesante,
que han dejado de ganar mucho dinero porque han estado más horas de la cuenta con gente quemada. Esa
gente al día siguiente llega para sobrevivir, pero no con
nuevas ideas, ni con mayor creatividad, ni con mayor
compromiso en la empresa, ¿no?
Todo esto que os digo, que se lo digo a los empresarios
y, bueno, algunos piensan un ratito, a pesar de que a
veces lo ven, les cuesta dar el cambio, como digo, porque es un cambio de hábitos y un cambio de cultura.
Por eso nosotros estamos hace tiempo promocionando
la idea de un sello de empresa familiarmente responsable. Y hablo de «familiarmente responsable», no «socialmente responsable», ¿por qué? Porque «socialmente responsable» sabéis que significa, sobre todo, hacia
fuera, no dar trabajo a niños, en fin, estar haciendo las
cosas bien, no contaminar el entorno medioambiental...
Pero no nos damos cuenta de que la primera responsabilidad social es con los que están más cerca de nosotros, los empleados, y el impacto que tenemos en la
gente que vive con ellos, porque, evidentemente, como
pone aquí en el dibujito (vegeu el xart 1 de l’annex)...,
hay un triángulo que es un triángulo en constante evolución y que es: qué pasa en las familias, esto le llega
a la empresa y esto llega a la sociedad. Entonces, es
muy importante que tengamos esto claro porque en
medio está la persona, claro. Pero la persona va aprendiendo cosas, dependiendo en qué punto está. Pongo
«familia»..., aquí podría estar también «escuela», evidentemente; «familia y escuela, empresa y sociedad».
¿Qué pasa hoy en día, precisamente, porque no tenemos tiempo ni energía para estar en casa? Pues lo que
está pasando es que a las empresas, primero, les está
llegando gente mucho más inmadura. Los niños no tienen ocasión de convivir con los padres, ni los padres
con los hijos, porque llegan tarde y llegan cansados.
Según nuestros estudios, el 60 por ciento de la gente,
cuando dice que llega a casa, dice: «No llego solo tarde, sino que llego sin energía.» Claro, «sin energía para
nada» nos lleva a niños que, en fin, no tienen esa relación paternofilial en el día a día –quizás sí, lo guardan
todo para el fin de semana, pero no en el día a día–, y
tampoco esas parejas o esos matrimonios no pueden
construir esa relación entre ellos, porque tampoco tienen ni tiempo ni energía; se lo come todo el espacio
laboral.
Bueno, eso, evidentemente, no ayuda a nadie, ni a la
sociedad en la que vivimos ni a las empresas, porque
luego nos llegan curricula técnicamente perfectos, pero
humanamente con muy poquita capacidad de ser solidarios, de pensar en el de enfrente; más bien son niños
egoístas, egocéntricos; evidentemente, además, visto el
problema que tenemos hoy en España y en toda Europa, pero sobre todo en Cataluña, dentro de lo que es el
Estado español, con 1,2 hijos por mujer en edad fértil,
estamos cometiendo un suicidio colectivo. Y eso significa ¿qué? Pues significa que, según el CIS, los padres
y madres hoy dicen que no pueden tener los hijos que
quieren, y dicen que no les pueden tener porque no hay
tiempo o porque no tienen dinero. Evidentemente, lo
del dinero es relativo y depende..., si todos estamos
metidos en hipotecas, evidentemente, no hay dinero.
Pero es que, además, el tema del tiempo depende sobre
todo del tipo de empresa en la que estemos y de cómo
queramos trabajar en esas empresas.
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
5
Por eso digo que lo que más puede impactar en todo
este tema de que las mujeres lleguen y lleguen a cualquier nivel empresarial..., que nos hace falta, porque,
como sabéis, cuando una mujer aporta lo diferencial,
que es su modo de ver la vida, pues, es distinto del señor, en cualquier caso, y hay muchos chistes sobre esto;
los chistes no valen la pena, pero es verdad que tenemos visiones distintas y que está ya superestudiado en
cuanto a cómo funcionan cerebros masculinos y femeninos, ¿no? En la revista Times salió en el año 2001 ya
la foto de cómo trabajaba un cerebro masculino y uno
femenino, pensando en el mismo tema. Por eso a la
hora de tomar decisiones es tan importante que hayan
equipos mixtos, porque los dos tienen visiones complementarias, y el hombre es mucho más capaz de centrarse en los temas y generar alternativas, y la mujer es
mucho más capaz de anticipar cualquier tipo de consecuencia a cualquiera de las alternativas que se han
dado; o sea, es más capaz..., es muy buena evaluando
alternativas.
Esto que digo son generalizaciones. Evidentemente,
siempre hay excepciones, y además luego viene todo el
tema de la cultura que nos van dando, pero en general
esto es así de entrada, ¿no? Y, bueno, el día a día nos
está demostrando en las empresas que cuando hay
mujeres –y estos son los estudios de Estados Unidos–
en los consejos de administración y sobre todo en los
comités directivos, tenemos hasta un 30 por ciento más
de productividad en esas empresas.
Bien, ¿entonces por qué no llegan las mujeres a los cargos
de responsabilidad? ¿Por qué solo tenemos un 4 por ciento
de mujeres en las empresas del Ibex, ahora mismo, en
consejo de administración? Pues, porque hay techos de
cristal, como todo el mundo sabe, y los techos de cristal,
pues los ponen los hombres, muchas veces sin darse cuenta, simplemente porque su modo de hacer es el que es. Yo
no quiero pensar en malas intenciones y en patriarcados y
tal. Yo siempre pienso que cada uno ve las cosas desde su
punto de vista, y también, cuando tenemos empresas de
mujeres, vamos a buscar lo igual, porque es mucho más
fácil la comunicación con alguien que es igual que tú que
con alguien que es diverso y complementario; que a pesar
que la diversidad es enriquecedora al principio exige tiempo y exige capacidad de entendimiento para poder llegar
a ser enriquecedor. Y, por tanto, el hombre, pues simplemente va buscando a eso, va buscando su igual, el que va
vestido igual que él, el que habla igual que él, con el que
tiene su red de relaciones, tanto en el golf, como en el tenis, como tomando cervezas en el bar, a lo cual normalmente la mujer no se adapta, porque acostumbra a no estar metida en temas de fútbol ni en..., y más bien, si es
madre, pues ¿qué os voy a decir?, todavía menos: se va
corriendo a cuidar el niño, ¿no?
Entonces, evidentemente, ese es un tema del techo de cristal; pero hay otro tema que podéis leer en el libro, que
nosotros le llamamos «techo de cemento». El techo de
cemento ya es el que se autoimpone la mujer, y también
el hombre, porque cada vez más hay hombres que quieren conciliar trabajo, familia y vida personal, quieren ser
gente equilibrada en su vida y quieren tener una vida rica,
¿no? Entonces, cada vez más, los dos que se ponen techos
de cemento son personas que se les propone una promoSESSIÓ NÚM. 9
ción y al final se están dando cuenta de cómo viven esos
señores que están aquí arriba, ¿no?–y digo «señores» porque acostumbran a ser señores. Entonces, vas viendo
cómo viven y dices: «No puede ser. Si se reúnen a partir
de las ocho de la tarde... Si están viajando, con vuelos
cada..., en fin, duermen fuera de casa tres veces a la semana. Están todo el día en el avión y todo el día cenando y
haciendo...», bueno. Entonces, ¿qué sentido tiene todo
esto? Y entonces es cuando una se plantea decir: «Pues
mira, ¿sabes qué? Que ya me quedo donde estoy, gracias.
¿Por qué? Porque no soy suficientemente fuerte –no tengo masa crítica en ese grupo, porque si estoy sola no puedo– para cambiar los hábitos. Si tuviéramos dos, tres, cinco mujeres, o dos, tres hombres que también pensaran así,
podríamos cambiar la hora de reunión, podríamos hacer
más videoconferencias y menos aviones..., en fin, podríamos hacer desayunos de trabajo en lugar de cenas, etcétera.» Bueno, eso pasa cuando las empresas son mecanicistas, cortoplacistas..., una serie de empresas muy, muy
de puro negocio financiero, aunque se dediquen a vender
zapatos –ya me entendéis, ¿no?
Bueno, por eso digo que es muy importante el tema de
trabajar con esas empresas y por eso propongo el tema
de ese sello. Pero para que ese sello tenga sentido... A
ver, en Alemania ya existe un sello que se llama «Familia y profesión», y ya cuatrocientas empresas tienen el
certificado; están detrás el Ministerio de Trabajo y el
Ministerio de Familia. Pero para que en España haya un
cambio de cultura..., que en Alemania no es tan necesario seguramente, porque ya se van a casa a las cinco
de la tarde; aquí no, aquí nos vamos a las ocho, muchas
veces a las nueve, porque ya hasta las nueve o las diez
no cenamos, ¿no? Sabéis que el problema que tenemos
de horarios viene de después de la Guerra Civil, en la
cual hubo pluriempleo y empezamos a trabajar de ocho
a tres y de cuatro a nueve, cuando antes se comía a las
doce o a la una y se cenaba a las ocho, ¿verdad? Bueno, cambiamos todo esto y acabamos con el vicio de
cenar tardísimo, porque se come tardísimo también, y
ese parón en medio, de dos o tres horas, diciendo que
vamos a trabajar comiendo, que son las comidas de trabajo que no acaban siendo ni comidas ni de trabajo.
Bueno, pues, esos temas que hay que ir cambiando y supongo que habrá que repensar –y de esto voy a hablar en
el Parlamento del Estado español dentro de dos semanas,
en la Comisión de Horarios–, bueno, pues ese tema, digo,
es muy importante y vamos a tener que trabajar desde todas las perspectivas, desde los medios de comunicación,
porque hay que adelantar temas..., desde las noticias hasta
las horas de la película de la noche, ¿verdad?, pero hay
que adelantar también, hay que recortar esas horas de espacio para comer en medio, que nadie va a casa –por lo
menos en las grandes ciudades–, y todo el mundo pierde
el tiempo en ese «trabajo», entre comillas, ¿no?
Además, se puede crear en las empresas, no solamente... Ahora se ha creado, como sabéis, se está proponiendo que se dé dinero para el agente de igualdad,
¿no? Yo creo que, a ese agente de igualdad, o se le pone
contenido o no haremos nada. Entonces, lo vuelvo a
repetir: ese agente de igualdad debería ser un agente de
conciliación; un agente de conciliación que ayude a
conciliar la vida personal, la vida laboral y, para quien
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
6
tenga familia, mejor todavía, o sea, más importante todavía, porque tiene más gente dependiente, la vida familiar. Y a ese agente de conciliación que es necesario
en las compañías, pues ahora se le llama «de igualdad».
Cuando se le llama «de igualdad», yo creo que pierde
peso, porque el de conciliación también es para los
hombres –y ahora me meto con el tema de los hombres.
Evidentemente, es absolutamente imprescindible...
–Carme-Laura, perdona, pero es que me estoy despistando cuando te oiga hablar; perdona, ¿eh?–, es absolutamente imprescindible que el hombre tenga esa baja
por paternidad obligatoria. Pero ¿por qué es necesario?
Porque solamente si el hombre entra en el trabajo doméstico de verdad sabrá lo que vale un peine, en el
buen sentido, sabrá lo que es desarrollar el trabajo doméstico, lo que es el trabajo con los niños, con las personas dependientes, lo que es planificar, lo que es organizar..., lo que hace en la empresa, pero en el hogar; que
puede ser muchísimo más gratificante, aunque también
puede ser muy pesado, y mucho más de lo que se imaginan algunos, ¿verdad? Pero, en cualquier caso, estamos en la era, como he dicho, de la flexibilidad, y la segunda palabra es la «corresponsabilidad». La mujer ha
salido fuera y, gracias a Dios, hay también una mamá
en la sociedad. Es decir, tenemos que aportar esa visión
nuestra, que es diferencial, femenina, frente a la masculina. Pero tiene que entrar el hombre para ser papá
también en su casa, y tiene que ser padre y esposo. Y,
por tanto, tenemos que trabajar ese punto importantísimo, porque, si no, seguiremos siendo las de la doble
jornada.
Sabéis que el 60 por ciento de las personas en España
tienen doble jornada, siendo femeninas, y en los hombres solamente es un 5 por ciento el que tiene doble
jornada. Entonces, este dato es suficientemente espectacular. Y eso ¿por qué pasa? Entonces, alguien dirá:
«Bueno, porque siempre es la madre la que coge..., la
culpa está en la madre..., y por eso hay que hacer campañas de publicidad para que hagamos igualdad de reparto de tareas.» En fin, con esto también hay que tener cuidado. Yo estoy de acuerdo en que hay que hacer
campañas de sensibilización, pero llega un momento
que cuidado que no sea boomerang, porque las campañas de sensibilización, con según qué tipo de..., o sea,
cuando falta la educación para esos temas, las campañas esas pueden ser boomerang contra la mujer otra vez
y contra el marido, contra todos, porque a veces lo que
están consiguiendo es que la mujer llegue y diga: «¿Ves
lo que dice? Que tienes que hacer esto y que tienes que
hacer lo otro, que tienes que hacer la mitad de la plancha o que tienes que hacer...» Entonces, yo el otro día,
esperando para hablar en la televisión, me encontré con
un señor, un empresario, que le habían llamado para
hablar de un tema de inmigración, y: «–Tú, ¿por qué
estás aquí?–Y tú, ¿por qué?», y tal, bueno, total, y me
dice: «–Tu, conciliació? Escolta, m’has de donar la tarja, perquè he de parlar amb tu. –Quin és el problema?–
El problema es que yo que trabajo doce horas diarias
fuera, porque soy abogado, y estoy pagando la casa de
mi suegra, la casa nuestra, los colegios de los niños y...,
bueno, mi mujer ahora me dice que tengo que meterme
a hacer cosas del hogar y que tengo que fregar los platos y que tengo que no sé qué...», entonces, dice: «Yo
no puedo más. O sea, no puedo más.» Digo: «–Pero
ella, ¿qué hace?–Nada, ella está en casa. –Vale.»
Entonces, digo, hay que llevar cuidado en esto, porque
sin querer podemos estar introduciendo mayor tensión
en la relación de las parejas y de los cónyuges, ¿no?
Dices: bueno, está muy bien el tema de la conciliación,
está muy bien el tema del reparto de tareas, pero cuidado con forzar a que todo el mundo reparta todo, porque
depende; es un tema que hay que decidir desde la libertad, y cada familia es diferente, y cada familia tiene
etapas de desarrollo en esa familia. Y no es lo mismo
cuando hay niños pequeños, que cuando hay niños adolescentes, que cuando ya no hay nadie o cuando luego
empiezan a haber ya personas mayores dependientes. Y
cada núcleo familiar tiene que decidir en cada caso
quien hace qué y puede haber mesetas profesionales y
puede... En fin... Cuidado también con el tema de decir siempre: «Es que la carrera profesional de uno o de
otro se ralentiza.» Evidentemente, somos limitados y
no podemos hacerlo todo al tiempo. Lo que hay que
decidir es quién va no a ralentizar sino a decidir que va
a volcarse más en un tema o en otro y va tomar en algún momento una decisión de meseta profesional, que
no quiere decir que se haya olvidado de su carrera profesional. «Meseta» no significa «parón».
Y otra cosa importante en el sentido este, a veces, es
cambiar las palabras. «Carrera profesional», «carrera»,
en castellano y en catalán, quiere decir correr, y correr
contra alguien, y estamos siempre comparándonos con
el de al lado. Esto genera una angustia de correr, correr
no sé hacia adónde, pero mirando siempre a ver quién
corre más, ¿no? No, no se trata de carreras, se trata de
trayectoria profesional, trayectoria personal, trayectoria vital, trayectoria familiar. Y yo decido que esa trayectoria va al ritmo que yo quiero, no al que me impone esa carrera de ese corre, corre, no sé contra quién ni
con quién, ¿no?
Bien, cuando estamos hablando de temas de los hombres, como decía, pues ahora mismo tenemos una gran
mayoría de varones que quieren conciliar trabajo, familia
y vida personal, lo cual es fantástico. Entonces, solamente si les obligamos a quedarse en casa van a hacerlo.
Como sabéis, la cultura es contraria, hay que ayudar a
que esto sea obligatorio un mes, aparte de la baja por
maternidad, como mínimo. Yo sé que están ahora hablando de una semana. No, con una semana no hacemos
nada, no conseguimos que el hombre entre en la casa; la
mujer lo dejará todo preparado para que el hombre no
tenga que hacer nada más, es que sin querer, porque ella
quiere estar segura de que todo va bien, ¿no?, con lo cual
es fácil que caigan en este error uno y otro.
Por tanto, lo del mes, ¿por qué lo digo? Porque tenemos
ejemplos de Noruega, sabéis que desde ya el año 97
que tienen la baja por paternidad; han pasado del 2 por
ciento de padres que la toman al 98 por ciento. Ese es
un dato relevantísimo, porque eso sí que es un cambio
cultural, ¿no? Entonces, sí que son también más libres
unos y otros de decidir quién va quedarse más en casa,
quién no... Porque ahora mismo el problema que tenemos en el cambio cultural es que esos hombres que
están en niveles altos de la jerarquía organizativa no
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
7
han tenido nunca ocasión de estar en el hogar, como
corresponsables de esa empresa.
Bueno, entonces, a nivel de subir o no en el mercado
laboral, lo que os decía: segmentación vertical, por razón de sexo, en las empresas; es verdad que existe, y las
razones son varias, ¿eh? Como decía, por un lado, están los techos de cemento, los techos de cristal. Por otro
lado, se dice que hay un problema también de simetría
ocupacional, porque hay un índice de feminización distinto en distintos sectores, pero ahí lo que es interesante
es ver por qué pasa lo que pasa. No queramos forzar a
que haya la mitad de todo en todas partes. O sea, hay
que ver por qué las mujeres eligen más ser médicos o
enfermeras que ser técnicos o ser arquitectos o que
ser..., no sé. No, arquitectos todavía no, pero más temas, pues, físicos, ¿no? ¿Por qué pasa esto? Bueno,
porque muchas veces al final eligen profesiones que
exigen más comunicación posterior; por eso están más
en dirección de recursos humanos que en dirección financiera, por ejemplo, también. Entonces, no hay que
forzar los temas. Yo creo que tenemos que trabajar con
la libertad y con el derecho a escoger cada uno lo que
más le guste.
Por eso tampoco se pueden hacer los estudios que se
hacen, de que la mujer cobra menos, cuando es todo un
totum revolutum que acaba siendo un agregado de datos. Lo interesante es irse a cada empresa..., y esto también sería bueno que lo pidierais desde aquí, que las
empresas sean sancionadas cuando esto no se cumpla.
O sea que en cada empresa, para el mismo puesto de
trabajo, mismo salario, eso sí, no solamente en convenio, que eso es evidente que lo tienen, sino fuera de
convenio. Porque el problema está cuando hay que
negociar y eres mujer o eres hombre, y empezamos con
un tema muy interesante: la mujer cobra menos porque
en principio, primero, sabe negociar menos, porque
mete flexibilidad como parte del sueldo, y eso también
es una injusticia. O sea, una persona a la que dan flexibilidad para estar en casa antes o para salir después,
aunque trabaje desde casa y consiga los mismos objetivos, resulta que dice: «Bueno, pues si me dejan esta
flexibilidad, pues un kilo menos», ¿no? Hombre, esto
es injusto.
Y esto es lo mismo que pasa también cuando empezamos con lo de los tiempos parciales. ¿Por qué en Holanda tienen el 45 por ciento de personas a tiempo parcial y España solo tiene un 17 por ciento a tiempo
parcial? Unos dirán: «No, es que si no, no se pueden
pagar las hipotecas.» Bueno, muy bien. No es verdad.
O sea, hay un montón de gente a quien le gustaría trabajar a tiempo parcial, no necesariamente media jornada, quizá tres cuartos, quizá... Pero, ¿por qué no hay
más? Porque el empresario dice que hay un coste importante en poder luego rellenar ese otro trozo de jornada, o porque «creo que dos personas de cuatro horas
me dan menos que una de ocho, están menos comprometidas». Mentira, dos personas de cuatro tienen dos
cabezas pensando en temas, con lo cual dan mucho
más que una de ocho, y esto también está comprobado,
pero es contra natura para un empresario que siempre
ha sido rígido.
SESSIÓ NÚM. 9
Claro, la flexibilidad, hay que aprenderla, y hay que
aprender a dirigirla, porque, si no, uno se pone a ser
flexible y al final no sabe dirigir esa flexibilidad y acaba sin reglas de juego, ¿no? Pero, el tema del tiempo
parcial, deberíamos tener algún modo de incentivarlo.
Y puede ser incentivado a través de lo que he dicho yo
que son empresas familiarmente responsables... Os
podría explicar lo que son, pero quizá..., no sé si vale la
pena que vayamos pasando todo esto rápido... (Vegeu
els xarts 2 a 9.)
A ver, lo de abajo sí que vale la pena. (Vegeu el xart 10.)
Bueno, os decía aquí lo que pasa en España, que cada
vez son más las parejas de doble ingreso. La vivienda:
uno de los sueldos se destina a hipoteca. La tasa de incorporación de la mujer al mercado laboral: ya sabéis
que estamos en el 60 por ciento en Cataluña; hemos
superado lo que nos pedían para el año 2010 los de la
Unión Europea, y en la Comunidad de Madrid están en
un 70 por ciento, o sea que es rapidísima, la incorporación. ¿Cuál es el problema? ¿A qué coste estamos consiguiendo esto? Si no se flexibiliza la estructura empresarial y no repensamos cómo queremos que esto sea,
realmente estamos destrozando el futuro de todos, porque realmente, bueno, ya hemos visto antes, os lo he
dicho, el tema de la natalidad, bajísima, ¿no?
Y luego lo que está pasando es: cultura de largas jornadas, pero cambio de valores. (Vegeu el xart 11.) Los
candidatos nuevos quieren tener otro tipo de vida. ¿Qué
pasa con las mujeres? Que interrumpen las trayectorias
profesionales por tener hijos. Esto está pasando: un tercio de las mujeres se quedan en casa, un tercio de las
mujeres tienen posibilidad de cambio y se van a otra
empresa y un tercio de las mujeres deciden generar su
propia empresa para tener más flexibilidad; no menos
horas, más flexibilidad.
Bueno, todo esto, al final, lo que significa ese tercio es
pérdida de talento femenino para el mercado laboral, en
un momento en el que hay escasez de talento, porque,
como sabéis, tenemos paro técnico en un montón de
sectores en que no encontramos gente. Entonces, todo
esto, dices: bueno, hay que hacer algo, no tiene sentido que no aprovechemos este talento y que no lo hagamos compatible, que no tengamos que obligar a que la
gente diga: «O me quedo en casa, o trabajo fuera de
casa.» Hay montañas de posibilidades: desde trabajar
dos días a la semana hasta trabajar tres tardes, hasta...
O sea, flexibilidad, teletrabajo, en fin, etcétera.
Como consecuencia de que no se hace esto bien, hay
estrés y burnout, hay más rotación de directivos y de no
directivos... Pensad que el coste de la rotación es del 75
por ciento de un coste anual, cuando estamos hablando de mandos intermedios, ¿eh? El 75 por ciento del
coste anual de una persona es la rotación de esa persona, por el coste de reemplazo y por el coste de enseñar
al que viene de nuevo.
Luego el absentismo. En vez de hablar del coste de la
conciliación, hay que hablar del coste de la no conciliación. El coste de la no conciliación es enorme, porque,
como digo, te falta creatividad, te falta compromiso con
la empresa y, evidentemente, hay más absentismo.
Muchas veces el absentismo de hombres y cada vez
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
8
más de..., no solamente de mujeres –perdón–, cada vez
más de hombres es porque no se atreven a decir la realidad, y es que tienen que llevar el hijo al médico o tienen que irlo a recoger a no sé dónde, y entonces engañan y dicen que son ellos los que están enfermos, ¿no?
Bien, y la falta de movilidad, porque la gente no se
quiere mover de donde está, claro. Entonces, en vez de
trabajar o teletrabajo, pues esto.
Os decía que cada vez más hombres y mujeres están en
esto. El 70 por ciento de nuestros alumnos de los
másters –estoy hablando de niveles directivos, pero es
interesante verlo, porque son los que luego marcan
pauta– están diciendo que lo más importante para ellos
–y el 80 por ciento son hombres– es el desafío intelectual y el estilo de vida y equilibrio trabajo-familia, antes que el dinero, a la hora de buscar una empresa. Ese
es un cambio, un giro copernicano con respecto a hace
cinco años, no tiene nada que ver, han dado la vuelta.
¿Por qué? Porque quieren ser empleables y porque
quieren tener vida después del trabajo. Era Sócrates el
que decía: «Qué pena empezar a vivir cuando hay que
abandonar la vida», ¿verdad? Bueno, pues, estos chicos, en ese sentido, van a otro ritmo. (Vegeu el xart 12.)
Bueno, os decía también que las empresas han sido
mucho tiempo destructoras de la ecología, del medio
ambiente, y por eso ha habido ya sanciones y Kyoto y
lo que queráis. Y ahora, después de cincuenta años,
parece que empezamos a tener resultados. La ecología
humana se está destrozando hace ya bastante tiempo, y
tampoco somos conscientes de ello. ¿Por qué? Porque
cuando entra la mujer en el mercado laboral, está pensado por hombres y para hombres. Hay lo que se llama
un «androcéntrico»; o sea, la economía se mira desde
un punto de vista androcéntrico, pensado por esos hombres, ¿no?, y por tanto el enfoque androcéntrico es rígido; es el que tenían cuando la mujer estaba en casa y
ellos estaban fuera todas las horas que quisieran, ¿no?
(Vegeu el xart 13.)
¿Por qué digo que la ecología humana se está destrozando? Porque no hay tiempo para que esas personas
que son buenos profesionales sean también buenos
padres de familia, buenos hijos, buenos hermanos, buenos amigos, buenos lo que sea, ¿no? O sea, hacer la
vida mucho más equilibrada. Evidentemente, el doble
efecto está fuera y dentro, fuera de la sociedad..., y estamos teniendo, como sabéis, cada cuatro minutos un
divorcio; no digo que solo sea por las empresas y el
tiempo de trabajo que pasamos, pero, evidentemente,
cuando no hay tiempo para construir la relación conyugal, acabas construyéndola con lo que tienes más cerca, que es doce horas de trabajo con alguien que tengas
cerca, ¿no? O sea, esto es así. Y evidentemente, también, estamos viendo que la parte de estrés, la parte de
burnout y la parte de problemas de salud están creciendo exponencialmente, ¿eh?
Por eso necesitamos hacer cosas desde los gobiernos de
todos los niveles. Claro, la metodología EFR que aquí
os dejo y ya no la voy a explicar mucho más..., pero
hay un autodiagnóstico, para el que podéis entrar en la
web del IESE, en el Centro Internacional Trabajo y
Familia, y con treinta y dos preguntas que la empresa
puede contestar –que esto es gratuito absolutamente–,
sale al final un punto en uno de estos cuatro cuadrantes. (Vegeu el xart 14.) Te dice si eres sistemáticamente
contaminante del entorno, si eres discrecionalmente
contaminante, si eres ya discrecionalmente enriquecedor o si ya eres sistemáticamente enriquecedor de tu
entorno.
Bueno, pues esto también lo utilizamos para las administraciones públicas como entidades que también están
contratando a personas, y por eso estamos trabajando
con ayuntamientos: hemos trabajado con Castelldefels,
ahora vamos a trabajar seguramente con Sant Cugat y
estamos a punto de entrar en el de Barcelona. Es muy
importante que el propio ayuntamiento sea también ya
una entidad que sea responsable con las personas que
tienen personas dependientes, ¿no? Y también es importante que, además, esos ayuntamientos piensen en ciudades que sean familiarmente responsables. Sabéis que este
tema es transversal y que hay que mirarlo, desde ese
punto de vista, de modo amplio.
Bueno, los procesos de cambio, pues, ya los veis. (Vegeu
els xarts 15 a 17.) Cuidado con marcharse para atrás,
como decimos aquí. Y la metodología, lo que estamos
mirando es, primero, que todos los gobiernos tienen que
hacer algo. Hay un tema que es el marco legislativo, pero
hay otro tema que son los decretos –aquí estáis ahora
desarrollando ese decreto, pero, en fin, todavía queda
bastante para ponerlo en marcha– y luego las empresas
como responsabilidad social y como oportunidad para el
nuevo entorno de pleno empleo.
Evidentemente, luego hay otro tema muy importante:
hay que educar a la gente. Hay que educar a la gente
porque hoy en día los impactos que vamos teniendo son
todos de egocentrismo, individualismo, consumismo...,
todo lo que lleva a todo menos a generar ese capital
social necesario para todo: para la empresa, para la sociedad, para nuestra vida. Entonces, ¿qué es el capital
social? Son esas relaciones de confianza y de solidaridad que permiten que se generen, pues eso, familias,
empresas y personas maduras que luego puedan aportar de nuevo, de vuelta a la empresa, lo que han recibido en esas otras instituciones, ¿no?
Cuando digo esto lo digo porque yo también he visto
muchas veces empresas flexibles que ayudan a que la
gente tenga un montón de tiempo libre, y lo que pasa es
que entonces el señor se marcha al llamado happy hour,
¿verdad?, al pub o donde sea, a pasar un rato, porque
para qué va a llegar antes de que los niños estén dormidos, ¿vale? Entonces, de nuevo, hay que ayudar a que el
hombre entre en el hogar y disfrute con esa relación
paternofilial o que se haga responsable de la gente dependiente, si es que son mayores. (Vegeu els xarts 18
a 22.)
¿Cuál es el modelo, el modelo que estamos trabajando?
Lo que se mide es qué tipo de políticas tenemos: de flexibilidad laboral, de entrada y salida, de tiempos parciales, de jornadas más como las del verano... ¿Por qué
no podemos trabajar más de ocho a tres, si lo hacemos
durante tres meses al año, y las empresas siguen perfectamente bien, y el resto del mundo lo hace?, porque, en
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
9
fin, a las cuatro de la tarde en Noruega se cierra todo;
en el resto de Europa entre las cinco y las seis.
Apoyo profesional, otra cosa muy importante... Bueno,
perdón, flexibilidad laboral también de espacios; o sea,
el tema del teletrabajo, el poder trabajar desde casa. Eso
¿qué significa? Un cambio cultural brutal. ¿Por qué?
Porque hablamos de trabajar con dirección por objetivos, que no es dirección por presencia y control de presencia. Ese es un cambio espectacular, porque la gente, como no ha vivido eso, uno repite lo que ha vivido.
Entonces, hay que formar para que las personas que
estén dirigiendo sepan dirigir por objetivos y desarrollen a esas personas que tienen con ellos para irles dando suficiente confianza y suficientes grados de delegación para que puedan, realmente, crecer y puedan hacer
cosas también desde otras partes que no tiene porque
ser el sillón del despacho.
Flexibilidad, como digo, en el tiempo y en el espacio,
y apoyo profesional; significa formación. En las empresas que son más punteras y pioneras –y tenéis ahí la
guía de buenas prácticas de varias de estas–, hay formación desde cómo conciliar trabajo y familia, desde
cómo es la diferenciación entre hombre y mujer para
que puedan enriquecerse mutuamente, desde cómo ser
mejores padres o mejores esposos, hasta cómo desarrollarte mejor como profesional de lo tuyo, claro, todo. Y
luego, evidentemente, el apoyo profesional significa
ayudar a pensar cómo vas a hacer compatible la trayectoria profesional con tu vida personal si te están pidiendo un cambio importante, por ejemplo, geográfico,
para expatriados o para..., bueno, simplemente una subida en la escala jerárquica.
Eso para todo tipo de empresas, pymes y grandes, porque muchas de esas cosas no cuestan dinero, ¿de acuerdo? Luego ya están, para grandes empresas, lo que llamamos «servicios familiares», que tienen que ver con
guarderías dentro de la empresa o cerca, o que les guarden plazas para ellos, o que les paguen una parte de esa
guardería. Esto creo que cada vez más es el gran tema
pendiente en todas las comunidades autónomas, pero
algunas se han movido mejor que otras y, evidentemente, hay algunas que están dando dinero a las empresas
para que realmente pongan guarderías cerca de los
polígonos industriales o dentro del polígono industrial.
Y esto lo paga un tercio el Ayuntamiento, un tercio la
comunidad autónoma y un tercio la empresa. Creo que
esto es absolutamente, bueno, importantísimo, porque,
como sabéis, las colas hoy en día son enormes, y no por
nada, sino porque con 4 millones nuevos de inmigrantes, pues, están entrando muchos niños que necesitan
también sitio; o sea que realmente no hay lugar para la
escuela infantil.
Una manera sería esta, otra manera es el cheque escolar y, si no lo queréis, por lo menos el cheque guardería. Es básico que todos tengamos esa potencialidad,
pero para eso hay que construir nuevas guarderías, nuevos puestos. Y la mejor manera y más rápida no es hacerlo desde el sector público, y todos lo sabemos: el
sector público es carísimo. Lo mejor es dejar que los
privados tengan también su capacidad para hacerlo y
hacerlo lo mejor posible, ¿no?
SESSIÓ NÚM. 9
En servicios familiares, digo, aparte de las guarderías,
está el tema de las grandes empresas, que tienen centrales de compra, bueno, algunas, ya, hasta tintorería, lo
que queráis, ¿no?, porque te lo llevan y te lo traen, y
evidentemente lo paga el empleado, pero el hecho de
que te lo faciliten y no tengas que perder tiempo con el
coche arriba y abajo es muy interesante.
Y la cuarta sería beneficios extrasalariales, y esto pueden ser planes de pensiones, seguros médicos, también
para la familia, más baratos..., en fin, todo lo que tiene
que ver con esto. Pero, ya digo, esto tiene que tener ya
una dimensión importante en la empresa. (Vegeu els
xarts 23 i 24.)
Luego no solamente nos importan las políticas, porque
las políticas están escritas formalmente y, bueno, eso
evidentemente, si hay convenio colectivo, pues, está
más claro que también es ley, ¿no? Cuidado con los
convenios colectivos porque a veces, a nivel de sector,
se puede llegar a unas conclusiones que luego las empresas pequeñas no pueden cumplir. Entonces, yo pienso que todos estos temas de conciliación y de flexibilidad deberían ir más a convenios por empresa. Bueno,
y cada vez más los sindicatos que están trabajando estos temas..., bueno, los más punteros, claro; siempre
depende de quién sea el enlace sindical. Pero las empresas en las que tenemos mejores sindicalistas están
trabajando ya ad hoc, para cada persona dentro de un
marco, lo que es mejor para ella y para la empresa.
Lo segundo que estamos midiendo son facilitadores. Es
decir, no solamente hace falta una política escrita, sino
una cultura, gente que esté realmente siguiendo ese
programa. Y ese programa significa que hay alguien
que lo lidera; que se comunica internamente a qué tienen derecho las personas que están allí; quiénes son
responsables de este tema, es decir, todos, desde el más
alto mando hasta el último, todos tenemos responsabilidad de ser flexibles, y el cuarto sería la estrategia para
llevar adelante todo este tema.
Luego se miran los frenos y los impulsores. ¿Cuáles
son los frenos? Pues aquí tengo datos de Cataluña,
comparada con el resto de España, que tampoco sé si
vale la pena ahora... En fin, freno sería, pues, por ejemplo, el ser adicto al trabajo: ¿está bien visto el ser adicto
al trabajo en esta empresa?, ¿tenemos este vicio, sí o
no? Otro freno sería: llevarse trabajo a casa está bien
visto. En cambio un impulsor, un impulsor sería: «Oye,
al que promocionan es al que se marcha pronto a casa,
no al que se marcha tarde.» Esto pasó en una empresa
como Sony, en su momento, en el que un máster del
IESE muy trabajador, pues, se marchaba a las nueve de
la noche cada día, y le dijeron: «Oye, te queremos promocionar, pero si no te pasas seis meses marchándote
a las siete no podemos, porque queda esto muy mal, y
vamos a dar el mensaje equivocado.» El chico, evidentemente, se marchó a las seis y ya lo consigue, ¿no?
(Vegeu els xarts 25 i 26.)
Bien, entonces, como esto, pues, muchos temas que se
pueden ir viendo, y como eso os podría contar un montón de ejemplos de empresa, pero los tenéis puestos en
la guía de buenas prácticas. Bueno, aquí hay unos cuantos frenos, aquí hay unos impulsores, lo tenéis todo, no
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
10
quiero cansaros más. (Vegeu els xarts 27 a 31.) Yo creo
que es mejor que pasemos ya, si os parece, al tema este
de la mujer, también.
Bueno, decíamos que..., escasez de apoyos en casa y en
el trabajo; escaso acceso a la información y red de contactos masculina, y, bueno, nuestro estudio de mujeres,
que lo tenéis en el «Mujer y trabajo» a nivel directivo...,
porque, claro, hemos cogido ese nivel porque nos parecía que es la que puede hacer más fuerza de palanca para
el cambio, pero que a veces tampoco lo hace. Y ¿por qué
no lo hace? Bueno, a veces porque es única y no tiene
fuerza para cambiar una cultura, pero otras veces porque,
realmente, no solamente no tiene ayuda, sino que no se
la entiende. Entonces, el problema que tenemos con estas mujeres es que..., el problema que tenemos, digo, es
que se piensan, como los hombres también piensan, que
el problema está en la incompatibilidad de horarios escolares con la jornada laboral, o falta de políticas de
empresa, y sin embargo el estudio que hicimos en su
momento para la Generalitat, este estudio que está aquí,
lo que nos dice es que el problema no es, como primero, los horarios escolares, sino cómo afronta cada uno su
modo de trabajo, de combinar trabajo y familia. Con lo
cual vuelvo otra vez a lo de educar a las personas para
que puedan ser más capaces de anticipar los temas y de
ponerse a razonar y hacer cosas que sean razonables,
¿no?, porque a veces una persona con cinco veces puede tener menos presiones que una con uno, ¿eh? O sea,
esto es lo que quiere decir esto que estamos viendo aquí.
El segundo punto es la falta de apoyo por parte del superior y los compañeros, o sea, la cultura de empresa
más que las políticas. Y ya, luego, las políticas de las
empresas, y luego las presiones que experimentan en el
trabajo y, como, quinto la incompatibilidad de los horarios escolares. ¿Por qué? Porque si hay flexibilidad en
la empresa, de eso de entrada y salida, con media hora,
con tres cuartos de hora, con una hora de diferencia, lo
del tema de la jornada escolar es menos importante,
¿no? (Vegeu els xarts 32 a 35.)
Bueno, todo este tema que ya veréis..., no sé si vale la
pena esto. Bueno, modos de afrontar el conflicto: la
superwoman strategy, «yo soy superwoman en todo»
–o superman, es igual–, ser perfecta en casa, perfecta en el trabajo, perfecta con... Es imposible. O sea,
esto simplemente está abocado al estrés y al fracaso,
porque es mentira. (Vegeu el xart 36.)
La segunda sería: «Trabajo y familia tienen que separarse, y, por tanto, no voy a hablar nunca en casa del trabajo,
me escondo si tengo que trabajar, y en el trabajo no voy
a poner una foto de la familia, no sea que se piensen que
soy muy débil», ¿no? Bueno, esto tampoco tiene ningún
sentido porque es una esquizofrenia: la cabeza está siempre en las dos partes. (Vegeu el xart 37.)
Y la otra, el problema del ejecutivo actual: veinticuatro
horas de disponibilidad. Entonces, la pobre señora pregunta que si molesta, y el otro está trabajando encima
de la cama. (Vegeu el xart 38.)
Bien, estas tres son maneras de afrontarlo malas, y la
única manera buena es la complementariedad: «Oye,
aquí y ahora, ¿qué me toca? ¿Trabajar? Pues, estoy con
la cabeza puesta en el trabajo. Luego ¿qué me toca?
¿Estar en casa? Pues, me pongo la cabeza con los chicos, o con el marido, o con quien sea. Luego voy al
gimnasio; pues, estoy en el gimnasio y disfruto del gimnasio.» Eso, ¿no?, el aquí y ahora. La cabeza, una –la
cabeza, una–, y tengo claro dónde voy, y lo demás es
todo..., mi norte, sé clarísimo cuál es, y lo demás, no es
que sean compartimentos estancos, no: es que son una
unidad a la cual llego desde distintas vías, ¿no? (Vegeu
el xart 39.)
Bueno, todo esto es más para personas..., que para tal,
con lo cual... (Vegeu els xarts 40 a 44.) Ya.
Lo que quería deciros, ya para acabar... –me están diciendo que llevo más de treinta minutos hablando (veus
de fons), y lo siento, porque voy rápido y mal, pero...
Algunas cosas que no me quería olvidar de deciros,
porque estamos...
A ver, ¿cuáles serían las cosas que yo estoy proponiendo? Por ejemplo, el tema del sello o certificado de
empresa familiarmente responsable: por qué no entramos a, primero, desgravaciones fiscales para las empresas que realmente demuestren serlo; segundo, más puntos o incluso filtro de «si no lo tienes, no entras a
concurso público». Sabéis lo que mueve la Administración pública; entonces, si empezamos con las grandes
empresas a ponerles frenos en ese sentido, se van a
mover, aunque sea por la razón equivocada, pero se van
a mover a hacer las conciliaciones y a hacer la flexibilidad necesaria para que la gente pueda conciliar trabajo y vida personal.
También, acordaros que I+D+I tiene montañas de dinero; hay mucha inversión en esto. ¿Por qué siempre
I+D+I tiene que ser un tema de PC, ordenadores? ¿Por
qué no hablamos de la innovación en los procesos de
convertirse en una empresa flexible? Es muy importante tirar de esta cuerda, porque nos jugamos muchísimo.
Nos jugamos todo, vamos, si somos o no somos flexibles para lo que estoy diciendo.
Es mucho menos costosa, como sabéis, la política preventiva que políticas de intervención y curación a
posteriori. O sea, realmente el tema, en fin, del fracaso escolar..., como sabéis, en España estamos en el 50
por ciento, porque el 30 por ciento es el que sale pero
hay un 20 por ciento que se llama, como sabéis, «de
suspenso con asterisco», que son aquellos que se suspenden porque no caben para el año que viene de repetición. Es el peor de Europa. Y todo eso tiene que
ver con que no hay tiempo para estar tampoco en casa
ayudando a los hijos a hacer los deberes. O sea, tiene
mucho que ver con muchas cosas, pero también con
esto.
Luego, la sociedad se está beneficiando de todos aquellos que crían a la siguiente generación, los que realmente se están dedicando a los hijos, al menos en parte, porque los hijos consumen tiempo, energía y dinero,
está claro. Entonces, ahí tenemos que tener claro que
debe haber un reconocimiento de una pensión por esa
contribución a la sociedad. Y la pensión puede ser,
como estamos haciendo a veces, a través del IRPF porque tenemos hijos, pero entonces tendremos que ampliar el dinero que estamos dando, porque miremos lo
que hacen en Francia, que lo tenemos más cerca que
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
11
ningún otro: el tercer hijo está dando setecientos cincuenta euros al mes, ¿eh? A ver cuando hacemos algo
parecido, porque, claro, esto realmente es aportar para
que la madre pueda decidir si lo deja en manos de una
canguro, si lo lleva a una escuela o si se queda ella en
casa o, en fin, lo que quiera.
Bien, luego hemos dicho lo de la simetría ocupacional,
y entender las razones que llevan a la mujer a trabajar
en ciertas profesiones y no en otras. No forzar las cosas; creo que no sería bueno forzar, o sea, cada mujer
es libre de hacer lo que quiera y quien quiera ser minera
que lo sea, pero no forcemos a la cuota, porque entonces haremos daño a todos, ¿eh? Es forzarlo.
La doble jornada, como os he dicho, está llevando a
bastantes rupturas personales –gente que se rompe por
el camino– y familiares –30 por ciento de divorcios
ahora en España. Esto feminiza la pobreza, como sabéis también, y está afectando al aprendizaje y desarrollo de los hijos. Estamos viendo cada vez más crisis de mujeres en la mitad de la vida: unas, porque han
dejado de ser madres queriéndolo ser, y otras, porque
lo han sido y entonces no han podido aguantar el tirón
del trabajo y la profesión, y entonces, al final, acaban
abandonando al marido o abandonando a los hijos o,
simplemente, rompiéndose por la mitad. Esto, digo, es
gravísimo y esto es lo que está pasando con datos reales, con lo cual sería mejor que nos adelantáramos,
porque es que si no, si no hacemos nada, esto va a
peor.
Claro, ya sabéis que, además, cada vez más estamos
viendo que hay mucha mujer que está diciendo: «Mi
marido es un simple lastre y, por lo tanto, pues, para
qué lo quiero. Adiós», sin ser conscientes de lo que está
pasando con esos hijos, si es que hay hijos, ¿no? Entonces, se necesita integrar a economistas, demógrafos,
sociólogos, antropólogos, para entender la formación
de matrimonios y parejas y la racionalidad que hay
detrás de la toma de decisiones en esos núcleos familiares, porque incluso la violencia de género, hay que
entender de dónde sale. Se ha dicho muchas veces que
esto viene de los colegios no mixtos. Bueno, ahora se
está viendo que también viene de los colegios mixtos,
precisamente por la diferencia que hay de dos años en
madurez de los chicos y de las chicas, y cuando ven
que no llegan, ellos se vuelven agresivos y pegan más
que antes.
O sea que cuidado con ir dogmáticamente a decir:
«Esto es bueno, esto es malo.» Todo tiene pros y contras, en la vida hay mucho gris. Entonces, para los
neoclásicos, como sabéis, los componentes de la familia están siempre para la cooperación, siempre cooperan. Para los marxistas, los economistas marxistas, la
familia es un sistema de explotación de la mujer por el
hombre. Otros economistas utilizan la teoría de juegos,
pero eso es simplificar, en cualquier caso, sobremanera la realidad de las familias, de la mujer y del hombre.
Entonces, lo importante, ¿qué es? Lo importante es el
resultado de ese proceso de negociación que da lugar al
conjunto de compromisos, de los cuales luego vivimos
todos, porque estamos desarrollando en esos comproSESSIÓ NÚM. 9
misos, como he dicho antes, el capital social necesario
para la sociedad y para la empresa.
¿Cómo es ese proceso de negociación? Puede surgir de
la cooperación o puede surgir del regateo en el reparto de tareas. Por eso digo que hay que educar también
para ese reparto de tareas, el proceso por el cual llegamos..., porque si no, sin querer, a veces podemos generar ese boomerang, ¿no?
Bien, luego otra cosa importante es que la familia está
inserta en la sociedad y sometida a presiones según la
visión que la sociedad tenga sobre las relaciones en ese
seno de la familia. Entonces, la cooperación puede
cambiarse en guerra, y viceversa, por presiones procedentes del exterior. Por eso hay que formar también en
resolución de conflictos. La gente no tiene formación
en resolución de conflictos; dicen que el conflicto es
malo y pasan del enfrentamiento a la ruptura, en lugar
de decir: «No, no, una cosa es estar en desacuerdo y
otra cosa es enfrentarse y romper.»
Bueno, en la próxima década, como sabéis, el 60 por
ciento de los empleos serán para mujeres. Por tanto, la
mayor reserva de capital creativo y social está ahí y no
podemos desperdiciar ese talento ni obligarle a elegir
entre crear una familia o desarrollar una carrera profesional.
Os cuento lo que pasó el año pasado en Harvard.
Harvard es, como sabéis, una escuela de negocios, de
las más importantes del mundo, y cada año, igual que
el IESE, da premios a las mejores iniciativas de negocio. Entonces, el business que ganó como idea de negocio –para la cual ya tenían «business angels», que los
llaman, gente que invierte– era: como nuestras mujeres
entran a hacer el máster con veintiocho años, pasan dos
años en el máster y luego quieren hacer una carrera
profesional, para que puedan hacerlo y no tener problemas, pues, vamos a congelar sus óvulos, y cuando tengan cuarenta años ya los fertilizarán. Ese fue el business plan que ganó el año pasado.
Entonces, claro, cuando te lo miras un poco con perspectiva dices: ¿dónde estamos? O sea, como no se flexibiliza
la empresa, tiene que flexibilizarse la mujer hasta el punto de castrarse, ¿eso es lo que estamos diciendo?, hasta
el punto de ir contra natura y acabar teniendo los hijos
cuando ya no hay fertilidad o hay poca fertilidad, cuando estamos más cansadas, cuando... O sea, es absolutamente ilógico. Estás engañando a la chica, a quien dices
que luego va a tener más tiempo que ahora –¿quién de
nosotros ha tenido más tiempo ahora que cuando tenía
veinticinco años, no?–, estás engañando a la empresa,
porque le dices que, en fin, que esta chica ya será..., y le
estás diciendo que será una buena directiva. Una buena
directiva que está castrándose..., ¿sabéis lo que pasa?
Que uno se convierte en máquina de trabajo. ¿Cómo vas
a dirigir bien a otras personas que no son máquinas o que
no quieren ser máquinas? Es imposible que con ese
marco de referencia puedas tener capacidad para dirigir
a otros que tienen un marco mucho más amplio de lo que
es la vida. Con lo cual están absolutamente, en fin, yendo a la contra.
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
12
Más cosas, y ya acabo con esto, que pienso que sería
bueno pensar. Evidentemente, compatibilizar horarios
escolares con laborales, estoy de acuerdo en eso, a pesar de que, como digo, si hace algo la empresa, eso es
más fácil. Servicios de guardería, claramente, hay que
hacer algo por trabajarlos, y yo creo que es mucho
mejor que lo hagamos a través del trabajo con empresas
y con administraciones públicas al tiempo, ¿no?, para
sacar adelante el tema, o, como os he dicho, el cheque
de guardería. Y luego, bueno, ese observatorio catalán
de la conciliación de la vida laboral, familiar y personal, pues, como asesor del Gobierno de la Generalitat
me gustaría saber si está trabajando y en qué, porque no
sé más. O sea, yo..., en un momento dado me llamaron,
hablamos un rato, pero no sé más. No sé si realmente
hay algo, pero yo creo que tendríamos que animar a
que esto fuera bastante más..., pues eso, bastante más
dinámico y que sacara estudios y que saliera...
lloc, el portaveu de Convergència i Unió, el senyor
Sancho.
El Sr. Sancho i Serena
Hola, gràcies, molt bona tarda. Primer que res, agrair-li la
seva exposició i l’esforç per explicar-nos la seva visió, i a
partir d’aquí entrar una mica en una sèrie de preguntes o
una sèrie de dubtes que a mi se m’han anat plantejant.
Estamos en el desarrollo del decreto de la ley catalana
de apoyo a las familias. Habría que ver cómo está
yendo este tema.
Per a començar, per a parlar amb l’absoluta sinceritat,
és a dir, jo, com a diputat, intento sempre ficar-me al
món real, i moltes vegades el món real és molt divers;
no moltes vegades: sempre. Quan parlàvem, jo tenia la
sensació que els jóvens amb què jo puc tenir una certa
relació, siguin homes o siguin dones, tenen, per a començar, una certa dificultat per a accedir al món laboral. És a dir, el problema primer que tenen, els jóvens,
almenys els que parlen amb mi, és una, ja, dificultat
d’accedir al món laboral, sense cap pregunta més. És a
dir, el que et pregunten és: «Escolta, jo, quan acabi
d’estudiar, jo, quan surti de casa meva, quina possibilitat tinc d’accedir a aquest món laboral, quines possibilitats en el meu futur per tal de tenir un treball?» En
la segona pregunta, evidentment, després ja ve..., «com
conciliaré això amb una sèrie d’aspiracions personals,
on no només hi ha la família, sinó que n’hi han més?»
Luego, campañas de sensibilización para promover el
reparto a partes iguales, pero, como he dicho, cuidado
con esto, porque lo de partes iguales siempre suena que
tiene que ser un 50 por ciento y hay que aclarar que a
veces no, a veces una familia puede decidir que es el
hombre el que se queda en casa y ya está, o que se queda el 80 por ciento del tiempo. Y hay que educar en la
diferencia, en la flexibilidad y en construir relaciones.
Y, evidentemente, vuelvo a repetir, la campaña para
sensibilizar a los empresarios solo tiene sentido si les
das algo a cambio; si no hay nada a cambio, al empresario simplemente le resbala.
Per què? Home, doncs, perquè jo entenc que els jóvens
estan en el món canviant, el que els preocupa és com
adaptar-se a aquest món canviant i com tenir possibilitats personals dintre d’aquest món. I dintre d’aquest
món hi ha diverses concepcions de la vida personal i
diverses concepcions del que és la família. És a dir, avui
quan parlem de família estem parlant d’un concepte
molt transversal, és a dir, estem parlant d’un concepte
on cada un té el seu propi concepte de família, el seu
propi concepte de parella, i, per tant, les aspiracions són
molt diverses al món occidental. Això és diari, i ho sabem, que això és així.
La baja por paternidad obligatoria, creo que sería
absolutamente indispensable para empezar el cambio
cultural que necesitamos, como digo, no menos de un
mes.
A partir d’aquí, evidentment, les preguntes em varien.
És a dir, no es tant, moltes vegades, «com exercirem la
direcció d’una empresa?» o «quina és l’aspiració o
quina és la gran ambició per a arribar a fer una carrera
professional?», o «com compaginarem la carrera professional amb la vida familiar?», sinó simplement
«com podrem accedir al treball i, després, compaginarho amb la vida familiar?»
Bien, he dicho ya lo de ser una EFR como administración pública, como ciudad, y también incrementar el
importe para las ayudas para que los padres y las madres
también puedan realizar una vida equilibrada, ¿no?
Y me encantará que me digáis que tenéis enmiendas a
la totalidad y que me hagáis todo tipo de comentarios
o de preguntas.
Muchas gracias.
La presidenta
Moltes gràcies, doctora Chinchilla. Crec que ha presentat el tema des de perspectives que no són a vegades les
habituals i ha tocat temes que sovint s’han plantejat
aquí, en la Comissió de Cultura i de Política Social, en
les quals, doncs, hi han posicions diverses. Crec que
normalment aquesta qüestió es planteja o des del punt
de vista individual o des del punt de vista molt global,
però aquesta dimensió, per exemple, des de les dones
directives, que és necessària per poder garantir la promoció de les dones, planteja uns interrogants que, de
ben segur, els diferents grups tindran ganes de comentar-li i plantejar-li o demanar-li algun aclariment. Per
tant, seguint l’ordre establert, té la paraula, en primer
Jo..., em sembla que aquí..., és a dir, quan això ho
traduïxes en preguntes que ens hem de fer des del Parlament, que som un òrgan legislatiu, la pregunta seria:
«A veure, quina direcció legislativa podem fer, què
podem fer nosaltres des d’aquí per tal d’establir un
marc legislatiu on afavoríssem aquesta incorporació al
treball, aquesta compaginació de la vida familiar,
aquests objectius que tots compartim, però tenint en
compte aquesta diversitat d’idea de la mateixa societat
entorn del mateix concepte de família, que, hi insistixo,
és diversa i, damunt, és canviant? I, per tant, quin és el
paper dels governs o quin és el paper del marc legislatiu i dels parlaments?
L’altra qüestió..., és a dir, com, quan parlem de responsabilitat empresarial, fem que les empreses s’adaptin a
aquestes preguntes que ens fan els ciutadans i com
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
13
s’adapten també a aquest món tan divers, tan transversal ideològicament, i com realment poden compartir o
poden compaginar aquesta vida familiar?, des de la
perspectiva, hi insistixo, que és diversa i que el que vol,
entenc, la ciutadania no és només compaginar la seva
vida de treball amb la vida familiar, sinó que vol alguna cosa més.
És a dir, jo entenc que actualment la demanda social
que tenim per part de la societat no és només compaginar amb la vida familiar la vida de treball, sinó compaginar una altra cosa que és molt més àmplia, que és el
temps lliure, el temps personal, i, per tant, disposar d’un
temps personal que va també més enllà de la família,
que sigui compatible amb la mateixa empresa. És a dir,
estem en un discurs que és molt transversal, molt ampli, en un món molt canviant, on des del Parlament hem
de donar respostes que no només siguin exclusivament
amb una visió de vida familiar, sinó també més enllà,
tenint en compte que els conceptes de família, hi
insistixo, són diversos i canviants, i també que la vida
familiar no ho abraça tot fora de l’empresa, sinó que
també hi ha el temps de lleure i el temps dedicat a la
persona i a la realització personal.
Per tant, com podem afavorir això? Després, hi ha una
cosa que a mi m’ha cridat o que em crida l’atenció. Per
exemple, quan diem: «És molt difícil per a les dones
poder cuidar els fills i estar presents en totes les seves
necessitats», home, és molt difícil per a les dones, però
jo, des de la meva perspectiva d’home, diria: és molt
difícil per a les dones i és molt difícil per als homes, i,
per tant, hem d’incorporar aquesta perspectiva. És important que també sigui difícil per als homes. És a dir,
no només és una perspectiva femenina, això de compatibilitzar la vida de treball amb la vida familiar, i amb
la cura i amb les obligacions de la família, perquè també són obligacions, o amb els compromisos de la parella, sinó que també, això, se fa cada vegada més difícil
per als homes. És a dir, no només la perspectiva femenina, sinó una mica la perspectiva molt més àmplia, que
és la de persones socialment integrades i en què cada
una té el seu concepte..., jo parlaria de família, de parella o d’unitat. Vull dir, aquí s’ha ficat de moda parlar
d’unitat de convivència –no sé si ho sabeu, però ha sortit diverses vegades en aquest Parlament–, i, per tant,
implica com, aquests canvis, fins i tot arriben al llenguatge d’una manera molt evident, no? Per tant, no
només per a dones, sinó per a hòmens, i com podem fer
que aquesta visió s’estengui a l’empresa.
I, després, el mateix val per a guanyar diners, per a
atendre la carrera professional... Tot això és difícil, hi
insistixo, no només per a les dones, sinó també per a
l’home, en tant que l’home s’incorpora a la vida familiar, s’incorpora a les responsabilitats de la parella o a
la cura dels fills o, per què no?..., vull dir, sempre parlem de cuidar els fills: també de cuidar la gent gran, que
és un altre problema que avui assumixen, en gran part,
les estructures familiars; quan a això s’incorpora l’home, també li és més difícil a l’home guanyar diners i
realitzar la seua carrera professional. Per tant, és una
perspectiva àmplia, tant per a l’home com per a la dona,
i seria una altra de les preguntes, de com, això, incorporem aquesta realitat a la mentalitat pròpia de l’empresa.
SESSIÓ NÚM. 9
I després hi han diverses preguntes més: no només què
podem fer des del Parlament, sinó també com podem
transmetre això a les empreses, com podem fer que
l’empresa consideri que és una plusvàlua o un benefici per a ella assumir responsabilitats socials, ecològiques, mediambientals, i també personals. I insistixo que
vull parlar de personals i no només familiars, perquè jo
entenc que l’empresa el que ha d’entendre –i ho heu dit
molt clarament– és que els que treballen són persones
i que les aspiracions personals abracen més enllà del
món del treball; per tant, abracen el món familiar, però
també abracen un món cultural, un món social, un món
d’oci... I, per tant, seria important que l’empresa entengués o... És claríssim que hi han empreses que entenen
que això és una plusvàlua i és un benefici per a l’empresa, i que quan la gent és capaç de compatibilitzar el
treball amb les altres aspiracions personals acaba rendint més i, per tant, això se transforma en una plusvàlua i en un actiu real de l’empresa. Com podem fer perquè les empreses que no ho fan, això, ho incorporin?
I també hi han unes altres preguntes, que són..., jo entenc
que és el que acaba arribant, això... Fixeu-vos-hi bé, és
a dir, sempre que parlem..., aquí al Parlament, moltes
vegades, en moltes exposicions, quan parlem d’empreses, sempre acabem ficant exemples com, hem dit, la
Sony o grans empreses. Al món real ens trobem que tota
aquesta cultura, tot això s’ha d’incorporar a empreses
familiars, moltes vegades a la mateixa empresa que crea
el mateix jove i la mateixa jove, que està molt imbricat
en la seva pròpia manera de veure el món i d’incorporarse al món del treball, i després, d’aquests, ens n’oblidem
i no els donem instruments.
Una mica, com veieu, ampliaria el camp per a parlar no
només de conciliació familiar, sinó de diversitat de famílies, de diversitat d’objectius, de diversitat de visions
dels mateixos jóvens o dels mateixos homes i dones
que s’incorporen al treball, com podem compaginar tot
això, i ampliar aquest discurs no només a la vida familiar, sinó al món de l’oci, al món de la cultura. I, parlant
de món d’oci i diversitat i món de cultura, jo us faria un
prec, i voldria que m’entenguéssiu de la manera que us
el faig: jo us agrairia que, sempre que pugueu, parleu
català. No per re, perquè la diversitat cultural també és
important, perquè la flexibilitat també arriba a la llengua i perquè, finalment, només una reflexió: si els que
tenim un càrrec de direcció i podem parlar català no ho
fem, qui ho farà? És a dir, és simplement aquesta..., eh?
A partir d’aquí, moltes gràcies, i espero que hagi portat alguna visió nova des del nostre Grup.
Gràcies.
La presidenta
Gràcies, senyor Sancho. A continuació, té la paraula la
senyora Consol Prados, en nom del Partit Socialista de
Catalunya.
La Sra. Prados Martínez
Gràcies, senyora presidenta. Gràcies per la seva compareixença, senyora Chinchilla, i per estar aquí entre
nosaltres i exposar-nos, doncs, totes aquestes reflexions, que algunes les podem compartir, que en altres
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
14
tenim discrepàncies i que suposo que es tracta precisament d’això, no?, en el debat i en la discrepància, avançar, que és el que ens interessa a tothom, en aquesta
conciliació que és necessària per al benestar i per a la
felicitat d’homes, de dones i de tothom en general.
Parlant d’igualtat d’oportunitats, en la igualtat d’oportunitats són molts factors els que hauríem de tenir molt
presents, no? Evidentment que la conciliació és fonamental i que entraré una miqueta també a parlar d’aquest
tema. També les mateixes oportunitats per a les dones
d’accés als càrrecs directius i de responsabilitat, o el
mateix sou quan es tracta de responsabilitats iguals entre homes i dones, que és veritat que els estudis i les dades ens indiquen que no és aquesta la realitat, no?
Per tant, dins de tota aquesta qüestió de la igualtat
d’oportunitats, hi han molts i molts aspectes. L’accés de
la dona al món del treball, doncs, ens suposa per a la
societat tot un repte, i un repte que hem d’assumir no
culpabilitzant la dona perquè, com que s’ha incorporat
al món del treball, ens posa en crisi l’atenció als infants,
l’atenció a les persones grans, al contrari, no?, sinó que
aquest accés de la dona al mercat de treball és una oportunitat per a tota la societat, per replantejar, d’alguna
manera, quines són totes les nostres responsabilitats
entre els uns i els altres.
Parlant concretament de conciliació, nosaltres sempre
defensem i sempre treballem amb un objectiu, que és,
d’alguna manera, posar diferents mesures, diferents
recursos perquè la persona, l’home, la dona especialment, pugui triar amb tota la llibertat, perquè té les garanties que la seva decisió és lliure, i és una decisió lliure perquè té tota una sèrie de recursos a la seva
disponibilitat que no la faran triar d’una manera que li
sigui dolorosa, eh? Tries quan tens aquesta llibertat de
poder conciliar, de poder dedicar-te a aquelles coses
que tu vols, sense que deixis de banda un aspecte de les
que tu triaries també, les deixis de banda, des d’una
situació dolorosa, que és el que moltes vegades ens
passa a les dones, no? El fet de conciliar ens fa les dobles jornades i tot acaba en estrès, depressions, i en les
dones grans i en les dones joves; ens passa i és cert.
Per tant, claríssim, que aquesta conciliació ha de ser un
repte dels governs, de les administracions i, de fet, de
tota la societat. I aquí és veritat que els governs..., i el
Govern de Catalunya té aquest propòsit i aquesta voluntat que ha d’impulsar i que impulsa mesures en
aquest sentit, però també per transmetre aquest canvi de
mentalitat a tota la societat.
Conciliar, per tant, és una nova cultura del temps, eh?
I ens parlava, d’alguna manera, d’aquesta esquizofrènia, no?, que moltes vegades les nostres jornades i la
nostra vida ens comporten. És una nova cultura del
temps, que, com dic, ha de ser un canvi, un canvi per
part de tota la societat. Conciliació és flexibilitat de les
empreses, és evident; és entrar també en una flexibilitat millor en els permisos de maternitat, en els permisos de paternitat. És una flexibilitat també als horaris,
els horaris no només de les empreses, sinó també dels
serveis, i dels serveis públics fins o tot, no?, o a nivell
escolar. Per tant, entrem en molts altres aspectes.
I crec que també, creiem especialment que conciliar
també és disposar i posar a l’abast dels ciutadans i de
les ciutadanes tota una bona xarxa de serveis. És importantíssim, i moltes vegades..., últimament tenim bastant
debat sobre aquesta qüestió aquí en aquesta cambra.
Una bona xarxa de serveis que atengui les persones, els
infants, que atengui les persones amb dependència, que
és una qüestió fonamental i que la societat ens demana,
perquè és veritat que les persones amb dependència i la
cura d’aquestes persones fins ara ha recaigut en la família, i quan recau en la família vol dir que recau en la
dona, i una dona que ha hagut, d’alguna manera, de
renunciar a la seva vida professional i, fins i tot, personal per atendre aquestes persones. Per tant, si som capaços de posar una bona xarxa de serveis d’atenció a
les persones, segurament que també contribuirem moltíssim a aquesta conciliació. Per tant, és un canvi molt,
molt a gran nivell, no?
Ens ha parlat també de tot aquest model i de tot aquest
estudi i aquestes, fins i tot, propostes, però he entès o m’ha
semblat que ens parlava d’un cert nivell d’empreses, d’un
cert nivell de directius, d’alts càrrecs, i segurament haurem
de tenir en compte com conciliar la fàbrica, la petita empresa, l’empresa familiar, que és majoritàriament on es
troben les persones, els homes i, en particular, les dones.
Una visió, m’ha semblat també, bastant urbana, eh?: ens
parlava de l’avió, ens parlava del despatx, ens parlava d’un
cert nivell... I, per tant, doncs, considero que també..., fins
i tot certs nivells que també van acompanyats d’uns poders
adquisitius que faciliten aquesta conciliació o que poden
conciliar aquesta conciliació, i segurament haurem d’atendre la fàbrica, la petita empresa, les zones rurals, fins i tot
altres entorns, perquè aquí també és important aquesta
conciliació que a vegades és molt més difícil, perquè també ve molt condicionada pel nivell adquisitiu.
Creiem que és important que les empreses, igual com
ara, doncs, poden ser premiades o és un valor afegit que
pot tenir l’empresa que és responsable ecològicament,
segurament que és un terreny a treballar i a explorar
que tinguin aquest segell de «familiarment responsable»; jo m’atreviria anar més enllà i dir «socialment
responsable», perquè segurament, doncs..., l’aportació
no només amb relació al benestar de la família, sinó
molt més enllà amb relació a les persones com a individus, que també és important.
En diferents ocasions ens ha parlat dels infants i, fins i
tot, de les conseqüències que aquest nivell de vida,
podem dir, poden tenir per als infants. Creiem que el
suport a les famílies..., aquí parlen del suport a totes les
famílies, a tot tipus de famílies, perquè hi ha molta diversitat de famílies. I atenció a aquelles que tenen més
risc de vulnerabilitat o més factors de risc, famílies més
fràgils, les monoparentals, que estan creixent en la nostra societat i a Catalunya està creixent molt i que normalment estan formades per dones; doncs, atenció,
perquè poden ser noves bosses de pobresa. El suport,
per tant, que deia, el suport a tot tipus de família, a cadascuna des de les seves realitats, és fonamental perquè
puguin continuar desenvolupant el paper que tenen,
socialitzador, afectiu, que continuï amb totes les garanties, sigui quina sigui la seva realitat per desenvolupar
aquest paper.
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
15
Això és importantíssim, però també són molt importants les polítiques específiques d’infants, eh?, no només l’infant vinculat a la família, sinó polítiques d’inversió concreta en els nens i les nenes. I ens parlava de
capital social, i aquest és el millor capital que tenim
com a societat; per tant, polítiques específiques per als
infants, infants com a individus, com a ciutadans de ple
dret. I en aquest sentit l’educació –perquè no tot recau
en la família– és fonamental, i també hem de dir que és
una llàstima que sigui l’educació un motiu de confrontació per qüestions partidistes, quan hauria de ser l’educació, el model d’educació, fonamental per a un acord
estratègic, perquè jo crec que ens hi juguem moltíssim
en el nostre present, i especialment en el futur dels ciutadans i de les ciutadanes. Per tant, ja sé que estem en
la Comissió, doncs, per als Drets de les Dones, però
també..., no podem –crec, eh?– perdre l’oportunitat de
fer aquesta crida a no fer de l’educació una confrontació, tot al contrari, que sigui un acord, perquè ens hi
juguem molt: ens hi juguem aquesta inversió en el capital més preciós que tenim, que són els infants.
I en aquest sentit, quan parlem d’inversió en els infants,
és tota la xarxa que es pot fer de serveis, és l’educació
i és més enllà, no?: atendre els factors de risc, atendre
l’infant i el seu entorn. I vaig a parar a una qüestió que
vostè ha defensat molt i que va ser motiu de debat recentment a la Comissió de Política Social, que és la
qüestió de les guarderies en els centres de treball, en els
polígons. La nostra postura és contrària a aquesta proposta, perquè entenem que no ha de ser el model generalitzat, eh?–no ha de ser el model generalitzat. Sí que
és veritat que algunes experiències estan tirant endavant
i tenen cert èxit, però no pot ser el model generalitzat,
i explicaré el perquè.
No parlem tant de guarderies i parlem d’escoles bressol –que també aquí crec que està la diferència–, i les
escoles bressol entenem que estan en un territori; per
tant, en una xarxa de serveis, en una xarxa també a l’entorn mateix de l’infant i de la família. Creiem que, evidentment, té una funció: que ajuda a conciliar la vida
personal i laboral, però té un gran component educatiu,
l’escola bressol, com a etapa educativa, i, per tant, si
fins i tot es pot coordinar amb la primària, amb les escoles de primària, segur que farem, doncs, una tasca
més positiva, pensant en el nen i pensant en la nena, i,
a més a més, que ajudi també, evidentment, a conciliar, però posant com a objectiu, com a subjecte, el que
és el nen i la nena.
En aquest tema, m’ha sorprès quan ens explicava algunes experiències –vaig molt de pressa, senyora presidenta, perdó–, algunes experiències que alguns polígons, algunes empreses, doncs, ja tenen altres serveis
perquè la gent pugui fer les compres o la tintoreria.
Crec que es contradiu amb tot el discurs de dir: si lliguem tot aquest tipus de serveis a la mateixa empresa,
es contradiu amb el fet que ens lliurem una miqueta del
fet que sigui el centre de la nostra vida el treball. I jo
crec que fins i tot és contradictori amb el nostre model
mediterrani de ciutat i de relacions, en què les botigues
fan un paper dinamitzador de les relacions, de la vida
ciutadana, de l’entorn... I, per tant, en aquest sentit crec
que el que és important és flexibilitzar els horaris perSESSIÓ NÚM. 9
què realment puguem tenir les relacions, la vida, desenvolupar, d’alguna manera, el nostre fer en l’entorn
que és el més propi, el més humà i el que ens pot permetre més aportacions positives, no?
Bé, ho deixo aquí. Aquestes són les nostres reflexions,
i, com he dit, la discrepància, el debat i les qüestions en
què estem totalment d’acord és el que ens ha de fer
avançar.
Gràcies.
La presidenta
Gràcies. I simplement anava assignant el temps perquè
som conscients que hi ha una altra compareixença i, per
tant, per poder distribuir el temps d’una manera proporcional a la representació del grup i de la mateixa ponent, lògicament.
Ara té la paraula, seguint l’ordre d’intervenció, la diputada per Esquerra Republicana de Catalunya senyora
Capdevila.
La Sra. Capdevila i Palau
Moltes gràcies, senyora presidenta. Moltes gràcies, senyora Núria Chinchilla. Intentaré acotar-me al temps.
De fet, l’apartat més social de la meva intervenció, el
dono per explicat, perquè en molts punts és coincident
amb les aportacions que ha fet la diputada que m’ha
precedit, però jo sí que voldria entrar en el tema del seu
estudi.
Jo he tingut l’interès de llegir-me’l prèviament a la
compareixença d’avui, i sí que he constatat que vostès,
en totes les empreses que van estudiar, establien quatre..., o sigui, no hi ha un criteri unànime, en aquest
moment, de com abordar les polítiques de..., com implantar les polítiques familiarment responsables. Això
és un campi qui pugui: cada empresa, doncs, utilitza les
seves maneres. Vostès les establien en quatre categories. Evidentment, en algunes d’elles, hi puc estar, en les
mesures aplicades, amb un cert acord; en d’altres, hi
estic totalment en desacord. Parlen d’empreses en què
la implantació de polítiques familiarment responsables
es fa a través de la flexibilitat en el temps, és a dir, amb
franges horàries en funció de les necessitats familiars,
jornades reduïdes, temps parcials, dies de permisos,
etcètera. D’altres empreses apliquen beneficis, o sigui,
ajuts directes, com podrien ser el tiquet restaurant, etcètera, o mesures de recolzament. També polítiques de
serveis per tal de reduir la càrrega extralaboral; per tant,
apropant tota aquesta tasca extralaboral que tots hem de
complir en el nostre dia a dia, doncs, apropant-la a
l’empresa, és a dir, amb activitats de lleure, gimnàs,
etcètera.
El que demostra això –i no hi entraré més– és que no
tenim aquest criteri unànime, que no tenim un criteri
unànime per a aquesta implantació, però a la vegada
també és un indicador que estem molt en un camp molt
incipient, en un camp molt inicial, eh? I també és un
indicador que és una aposta que, si no s’avança des de
l’àmbit privat i des de l’àmbit públic conjuntament,
doncs, això pot derivar a situacions no d’equitat, sinó
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
16
situacions, precisament, que afavoriran el desequilibri
entre les diferents empreses.
Però jo voldria fer un incís especial. És a dir, per mi, no
avançarem en la conciliació familiar, laboral i escolar
si no hi ha un canvi cultural; per mi, aquest és un dels
principals eixos. Un canvi cultural en les persones, però
també un canvi cultural a nivell de les empreses. Avui
dia encara s’està incentivant com a valor a l’alça el fet
que siguis un addicte al treball, que tinguis jornades
interminables, i no s’incentiva un valor que és el respecte a la família o a la conciliació de la vida laboral i
familiar. Per tant, o introduïm aquestes modificacions
amb aquest canvi cultural, o ens costarà moltíssim
avançar en la conciliació.
És evident que, la família, l’hem de poder col·locar en
el nivell empresarial en el mateix nivell jeràrquic en què
col·loquem el treball; és a dir, família i treball han d’estar anivellats jeràrquicament. I sí que crec que les dones som els elements o podem ser el motor de canvi,
perquè això està demostrat per dades estadístiques, que
les empreses amb una majoria de dones treballadores
tenen millors resultats econòmics que no pas d’altres,
i les dades estadístiques ho demostren.
Vostè ha dit una cosa. És a dir, les campanyes no serveixen per sensibilitzar l’empresari, les campanyes han de
vindre acompanyades d’incentius. Jo entenc que un
incentiu, doncs, poden ser les deduccions de les desgravacions..., poden ser un tipus de desgravacions, etcètera. Però vostè abans ha fet una analogia amb les empreses..., amb l’ecologia, eh? I jo també..., aquest és un
tema que em preocupa. És a dir, si incentivem l’empresariat a través de mesures fiscals o de desgravacions
fiscals i fem aquesta analogia amb temes ecològics, ens
hem trobat en aquest país que a les empreses que no
complien la normativa ecològica, per exemple, doncs,
els sortia més rentable pagar la multa que no pas adequar-ne les instal·lacions per no fer els abocaments als
rius o a les rieres o allí on pertoqués. Per tant, els era
més fàcil fer-ho d’aquesta manera que no adoptar...
La Sra. Montserrat i Culleré
Moltes gràcies, senyora presidenta. És evident que
m’hauré també de cenyir al temps, però permeti’m
donar les gràcies i felicitar la doctora Chinchilla, perquè per a nosaltres com a diputades, almenys per a mi
personalment, és un goig poder-la tenir aquí, és molt
important per a la nostra tasca que desenvolupem, perquè és evident que vostè des de la seva plataforma, el
seu lloc de treball, doncs, al Centre Internacional de
Treball i Família de l’IESE..., sincerament, els estudis,
les anàlisis que avui vostè, rapidíssimament, ens ha
volgut transmetre en l’espai de temps, la veritat és que
són enriquidors.
Jo coincideixo amb una gran part de la seva exposició
de motius, i crec que és cert el que vostè ha dit: quan
nosaltres volem la igualtat, doncs, home - dona..., no
existeix i no és real i no serà mai real si no passa per la
conciliació de la vida laboral i familiar. És una clau
importantíssima que el desenvolupament de la conciliació de la vida laboral i familiar, el rol que vostè ens
comentava, tant a nivell cultural –que les meves companyes antecessores també han parlat del tema–, la
qüestió cultural, com la qüestió cultural empresarial, de
les empreses, no avança en funció que vagin comprenent, entenent..., segurament a través, doncs, de l’Administració o amb ajuts, suports, amb desgravacions
fiscals, etcètera, el que vostè parlava de les llars d’infants..., la qual és una qüestió que jo comparteixo, que
en els centres industrials hi hagi a la vora la llar d’infants. Jo hi crec moltíssim i crec que tenim exemples
que són positius i que han funcionat molt bé.
La presidenta
Però jo em faig una pregunta que li trasllado: si s’està
estudiant en aquests moments, els estudis de mercat
estan analitzant que la dona té un present i un futur en
el mercat més importants que l’home... I em refereixo
al tema que la dona decideix a l’hora de les compres,
dels mercats, de decidir el color del cotxe, la marca del
cotxe, de les «vivendes», les cortines, l’oci, els nanos,
un seguit tan important... En aquests moments els estudis de mercat empresarials, i fins i tot, doncs, segurament, d’entitats com puguin ser l’IESE, ESADE o podríem parlar d’altres..., és tan important que supera amb
escreix l’home. Si mentrestant s’està valoritzant això
tan positivament, que som tan importants, què hem de
fer –que tots aquests estudis que vostè ens ha explicat,
ja li ho he dit, els comparteixo– per tal que..., de la
mateixa manera que tenim aquesta importància cabdal,
com que les empreses són més masculines que femenines, com els traslladem que aquesta flexibilitat que
necessita la dona o aquesta flexibilitat que necessitaríem que les empreses tinguessin, en funció de poder tindre la conciliació de vida laboral i familiar..., els seria
encara molt més positiu que els mateixos estudis de
mercat estan dient, doncs, que les decisions del mercat..., o sigui, si això ha de ser més alt, més baix, de
color blau o de color verd, en funció..., pensant ja molt
més exclusivament en la dona. I aquests estudis de
mercat estan en el món, en els moments de..., als Estats
Units, Alemanya, els països nòrdics, etcètera, no?
Gràcies, senyora diputada, per ajustar-se al temps. A
continuació, doncs, intervindrà la representant del Partit
Popular, la senyora Dolors Montserrat.
Llavors, jo em pregunto si mentrestant no pugem per
una banda per què a l’altra part de la balança no estem
també pujant i ens faciliten, ens ajuden a facilitar
Jo entenc que les campanyes són bones. Jo crec que el
Govern actual, el tripartit, està endegant i està treballant
molt bé en aquesta línia, i les campanyes no es poden
deixar de fer, perquè no és sensibilitzar l’empresari: és
també sensibilitzar-nos cadascun de nosaltres, eh?, per
poder incidir en aquest canvi cultural que jo li deia
abans.
Per tant, la meva pregunta era aquesta: és a dir, a part
de les desgravacions fiscals, quin altre tipus d’incentius
o contrapartides en el món empresarial entén vostè que
caldria fer perquè les empreses fossin familiarment responsables.
Moltes gràcies.
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
17
aquesta conciliació, que és positiva, com molt bé ha
explicat i, per cert, ràpida, pràcticament en tot l’escalonat: des dels nanos, passant pel temps de l’oci, per les
nostres relacions personals i humanes, entre parella,
etcètera, de la qual vostè ens ha fet esment.
Jo crec que ha dit una qüestió que la veritat és que m’ha
agradat, no?, en la qual..., era el tema del segell familiar i professió, que vindria a ser el que abans es donava un..., i se n’han donat des del Govern de la Generalitat, doncs, premis on s’han premiat empreses que han
fet alguns projectes, etcètera. I jo crec que seria una
forma..., no sé quina, potser no és la qüestió del segell,
no?, però de la mateixa manera que tenim la ISO de
qualitat, la 9000, la 14000, etcètera, doncs bé, una ISO
de qualitat, un segell que es pogués implementar en les
empreses, que s’anés veient que les empreses aposten
per la conciliació de la vida laboral i familiar.
I ha dit vostè una cosa fantàstica, i li’n vull posar un
exemple. Estic segura que, amb el seu prestigi i amb el
seu coneixement, vostè ho té de sobres..., però és que
a mi em va impactar, no?: el tema de l’ecologia. Hi han
hotels que han implantat el tema de l’ecologia i les tovalloles; i vaig fer una prova, en el bon sentit de la paraula: quatre parelles que arribem a l’habitació, cadascú
a la seva habitació, i es troba amb la retolació que diu
«escolti, si vostè estima l’ecologia i la natura, tal i tal,
vostè, aquestes tovalloles, les conserva i no les faci rentar, perquè el sabó embruta, tal, tal, la pasta, no sé
què...», eh?, totes les «componendes». De les vuit persones, en quatre parelles, que ho vàrem llegir i que en
vàrem prendre consciència a l’acte vam ser quatre dones i un home. Aquí demostra que l’ecologia, com molt
bé ens explicava..., i, per tant, amb iniciatives parlamentàries per afavorir a través de la dona aquestes inquietuds ecològiques, és evident que ajudaríem i afavoriríem moltíssim tot el nostre entorn mediambiental.
Per tant, vull dir, comparteixo el que vostè ens deia.
Després, aquest tema de l’I+R+D, que és veritat, perquè no..., l’haurem d’utilitzar, l’haurem d’instar, haurem d’instar el Govern, que ja fa coses, però que ara
seran més, perquè d’aquest I+R+D, doncs, la veritat és
que es poden treure grans oportunitats, pensant, evidentment, també en la conciliació o en la flexibilització,
en la millora, en noves formes o maneres de treballar
cap a una nova cultura. Ho deia la senyora Carme
abans, quan comentava la conciliació de la vida familiar, que tenim un repte, i aquest repte jo crec que passa per tots els canvis horaris, des dels serveis, com bé
s’ha dit, els comerços, l’ensenyament, la sanitat, etcètera.
I després una pregunta, i acabo. En tots aquests estudis
que vostè ha realitzat, ha vist alguna diferència –perquè
hi són– entre el que és la dona que es desenvolupa en
un món urbà i la dona que es desenvolupa en..., jo no
parlaria tant de rural, sinó a les comarques? Hi ha un fet
diferencial en el qual té més possibilitats la dona en el
món urbà que la de comarques, principalment a les
franges horàries del migdia. I era, doncs, per acabar de
comentar-li si vostè havia també ho analitzat i en quins
percentatges això podia incidir.
Moltíssimes gràcies.
SESSIÓ NÚM. 9
La presidenta
Gràcies, senyora diputada. Per acabar el torn, té la paraula, en representació d’Iniciativa per Catalunya, la
senyora..., Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra
Unida Alternativa. Té la paraula la senyora Dolors Camats.
La Sra. Camats i Luis
Gràcies, senyora presidenta. Som conscients que tenim
el nom del grup molt llarg, i a vegades..., «el grup més
petit amb el nom més llarg», sempre acostumem a dir, sí.
En tot cas, gràcies també a la senyora Chinchilla per la
seva intervenció, que realment ha intentat dir moltíssimes coses en molt poc temps. I a més a més la majoria
haurien de permetre una reflexió profundíssima, no?
Ha parlat de l’estat del benestar, del sistema productiu
al nostre país i als països occidentals, del model de
vida, del model de família, del model de societat, de la
xarxa de serveis públics... És a dir, no és només una
qüestió de conciliació de la vida laboral o familiar o del
paper de les dones a casa i a l’empresa, sinó que realment ha intentat i ha tocat o ha fet pinzellades a moltíssims temes, i per això suposo que també en les reaccions o les rèpliques anem tocant també pinzellades de
molts temes.
Jo volia cenyir-me a quatre idees, perquè algunes ja
s’han comentat i perquè ja us dic que n’heu dit moltes.
En tot cas, potser ens ha semblat..., i és evident que
quan es fa un estudi o quan es fan una sèrie d’estudis
sempre cal acotar molt l’objecte d’estudi, no? I coneixent aquest risc, en tot cas, possiblement en aquest acotament o a l’hora de desgranar-ne les conseqüències...,
potser l’impacte o lligar massa el que és la conciliació
de la vida laboral i familiar amb el que és la família i els
fills, no?, és a dir, molt cenyit al que significa per a una
dona tenir fills i haver de treballar, quan –i de fet s’ha
comentat en diverses intervencions– potser hauríem de
parlar més d’un pacte dels temps. Nosaltres al nostre
programa electoral, ara fa dos anys, parlàvem de la
necessitat de fer un pacte del temps, en el sentit precisament d’acordar, a nivell local, a nivell a vegades comarcal, a nivell de país també, els temps per als diferents espais i per a les diferents activitats que els homes
i les dones tenim i volem tenir, més enllà que tinguem
o no fills o que tinguem o no família o que la vulguem
tenir o no. I, per tant, deslligar una mica la vinculació
d’aquesta necessitat de conciliar del fet de tenir o no
fills, que evidentment és una opció personal, que no
hauria d’anar lligada a la laboral.
També m’ha semblat que, pel fet d’acotar-ho a un tipus
determinat de tipologia de treball o de classe laboral,
per dir-ho així, queda possiblement esbiaixat per un
tipus d’elecció, perquè sovint, i això era el segon punt...
Ens has parlat molt de la necessitat de poder escollir o
de la llibertat de fer una opció, tant quan era per part de
les famílies, de la distribució interna de les tasques, com
dins de la feina, de poder escollir un tipus de feina o
una altra, un tipus d’horari o un altre, no? És clar, en el
panorama laboral del nostre país, malauradament, ni els
homes ni les dones poden escollir gaire sovint aquest
tipus de plantejament, i sovint el que tenen davant de la
taula, no ja en els convenis col·lectius, sinó en les nego-
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
18
ciacions d’una feina individual, és la precarietat, és el
risc de perdre la feina quan hi ha un embaràs, el risc de
perdre la feina perquè el contracte és temporal, que vol
dir setmanal o de dos mesos... És a dir, quan aquestes
són les condicions de treball, difícilment és abordable
la negociació, ja no per la flexibilització, sinó per qualsevol altre tipus de plantejament.
Per tant, potser també abordar la perspectiva laboral de
les condicions de treball, que aquestes són probablement un prerequisit per poder parlar de la necessitat de
conciliar, de negociar, de flexibilitzar, no? És a dir, si
les condicions són precàries, però en aquest sentit... A
mi m’ha recordat –i com que hem anat posant tots pinzellades personals...– quan a vegades torno a casa al
vespre pensant que és molt tard i que amb prou feines
veuré el meu fill despert, i veig les noies que pleguen
del supermercat de davant de casa meva –o per a algunes el supermercat encara està obert, perquè alguns tanquen a les nou o a les deu de la nit–, que tornen a casa,
que han començat a treballar a les dues del migdia i que
possiblement..., elles segur que quan arribin a casa no
trobaran ningú despert, no? És a dir que jo em puc
queixar de les meves de condicions, però probablement
n’hi ha que, amb menys capacitat de negociar-les, les
pateixen encara més. I el món del consum, és a dir, les
botigues, els supermercats, tot el que és aquest tipus de
serveis és ple de dones que hi treballen i que, per tant,
estan sotmeses a aquests horaris, que són precisament
els que hauríem de poder acotar amb aquests pactes del
temps, no?
Per tant, el fet de la llibertat i de les alternatives depèn
probablement molt més de les característiques del mercat laboral i de qüestions que van més enllà del fet simple de la conciliació laboral. També d’un tema que ja ha
sortit diverses vegades, que és el de tenir realment una
xarxa de serveis públics que donin garantia que es podran cobrir certes necessitats d’atenció a les persones,
i això vol dir un estat del benestar que no sigui el que
tenim avui, que, com ja s’ha dit, és més una família del
benestar que sovint recau en una dona que promou o
que recolza el benestar de la resta de les persones, no?
Per tant, al final ens ha semblat, una mica, de posar
molt èmfasi en la responsabilitat personal o en la decisió personal de la persona –i amb això vaig acabant–
que es troba en una situació laboral determinada, quan
possiblement el que creiem és que també caldria parlar
del context en què estem. Un, ja s’ha dit, la necessitat
de canviar cultura de treball, cultura del temps i cultural social, i per a això, evidentment, amb campanyes de
sensibilització no n’hi ha prou, però sovint ajuden a
posar l’accent allà on hi ha el problema i que ens hi fixem i que en puguem parlar en dies com avui. I l’altre,
evidentment, també una xarxa de serveis que pugui
donar-hi cobertura.
Una pregunta molt concreta: tu has comentat diverses
vegades, has parlat del sostre de vidre i fins i tot del de
ciment, no?, i fins i tot n’has posat algun exemple que
jo també tenia preparat per preguntar-te. És a dir, aquest
estudi que parla que, de les empreses que cotitzen a
l’Ibex, tan poques tenen al seu consell d’administració
dones, no? Sense ser una defensa de les quotes, però
possiblement el fet de demanar, sol·licitar, incentivar o,
fins i tot, obligar que hi hagi més dones en aquests con-
sells d’administració o en aquests òrgans de decisió hi
pot ajudar precisament, perquè tu crec que en algun
moment del discurs també has comentat que moltes
vegades una dona sola, per molt que vegi una circumstància o una situació, no pot canviar-la, perquè es troba
sola. Bé, doncs, si promovem i, fins i tot, obliguem que
n’hi hagi més d’una, potser podem ajudar que això vagi
més de pressa, no? I, per tant, fins a quin punt, la paritat, la podem establir o la podem accelerar?
I dos comentaris més, i amb això ja acabo. Un, sobre el
tema dels serveis familiars en els polígons industrials.
Ja s’ha comentat per què no sembla una bona idea. Jo
crec que..., la idea que comentava la Consol, la diputada Prados, sobre el fet que els serveis d’atenció als infants han de formar part d’un servei, d’una xarxa molt
més extensa, que és la que va de zero a divuit, i en això
estem treballant. I, en tot cas, a mi el que em recorda...,
per molt pràctic que sigui, no deixa de recordar-me les
colònies fabrils del segle XIX, quan és veritat que els
treballadors tenien totes les comoditats, perquè tenien
la fàbrica, la casa i, fins i tot, l’economat. Però jo crec
que el model de ciutat, de societat i de país que volem
no és pas el de colònies fabrils distribuïdes al llarg del
país, i, per tant, no seria el model de ciutat barrejada,
d’activitats econòmiques, de diferents activitats, aquell
en què crec que hem d’anar treballant.
I després la pregunta més concreta és: quina nota hem
de posar a les empreses catalanes en aquestes bones
pràctiques? Perquè probablement algunes podrien donar exemple a l’hora de tirar del carro. I estic pensant
en grans empreses catalanes, no cal anar a les multinacionals, però «la Caixa» mateix, que hauria de promoure també grans horaris o horaris molt més familiarment
responsables i que, en canvi, malgrat que hi ha uns
horaris molt pautats en els serveis bancaris, malauradament tots sabem que les hores extres solen ser una pràctica més que habitual i obligada.
Gràcies.
La presidenta
Gràcies, senyora diputada. Ara, doncs, doctora Núria
Chinchilla...
La Sra. Núria Chinchilla Albiol
Faig el que puc, no? Faig el que puc, i ràpidament, cinc
minutets...
La presidenta
Hem pogut veure la seva capacitat de síntesi i la rapidesa en la comunicació de les seves reflexions. Per tant,
té temps per respondre.
Gràcies.
La Sra. Núria Chinchilla Albiol
Molt bé. Bé, això de parlar català, ho faig sempre que
no estic treballant, mira per on, eh?, però ara mateix, si
tinc pressa per parlar, haig de passar al castellà –ho
sento–, perquè, si no, acabarem fent el que...
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
19
Llavors, el primer que ha dit vostè, el representant de
CiU: el tema de la diversitat. Evidentemente, la diversidad es lo más importante que tenemos hoy en día para
enriquecer todo: la diversidad de pensamiento, la diversidad de cultura, la diversidad de todo. Y de eso, o sea,
tenemos que hacer, como he dicho antes, algo bueno,
con lo cual, cuanta más diversidad haya, más luz para
pensar entre todos cosas mejores.
Pero yo he dicho desde el principio que es conciliación
del tiempo personal, familiar y profesional. ¿Por qué
digo los tres? Porque lo que pasa en la primera pantalla, que no he pasado, es que normalmente los hombres
que tenemos como participantes de programas tienen
por un lado el trabajo y por otro lado la vida, y se olvidan de la familia. Entonces, cuidado porque si... Igual
que si hablamos de empresas socialmente responsables:
acabamos hablando del de fuera y nos olvidamos de
que nos estamos cargando lo que es más genuino, que
tenemos que trabajar para el bien de todos. No nos damos cuenta, pero es que, aunque la gente no quiera tener familia, hijos, tiene padres, y no tiene hijos, a veces,
porque no tiene tiempo, dice. Entonces, yo siempre les
digo: «No tienes tiempo porque no has tenido hijos», es
al revés, pero bueno.
En cualquier caso, el tiempo personal, evidentemente,
es necesario, porque si no no hay equilibrio, estoy de
acuerdo, y no lo saco de ahí, pero nunca hablar de
menos de tres, ¿eh?, los tres juntos. Todos tenemos
padres –en fin, espero– o hermanos. Entonces, por un
lado, esto.
Luego, cada uno tiene su concepto de lo que es familia. De acuerdo, ahí no voy a entrar, ese es otro tema.
Pero las empresas tienen que trabajar también con un
tipo de prioridades, porque los recursos son escasos.
Entonces, ¿con quién empezamos primero? Y, evidentemente, el que tenga más necesidades es con el que
tenemos que empezar. No podemos dar, como los Reyes Magos, para todos de todo, porque al final los Reyes Magos son nuestros papás y el presupuesto es escaso. Entonces, hay que priorizar. Claro, si no,
acabamos como está pasando en Estados Unidos con
algunas empresas, ¿no?, que al final es lo mismo que
tengas hijos o que tengas un perro, que te pagan la peluquería del perro. Bueno, pues si tienes dinero para
esto, porque eres una gran multinacional, fantástico,
pero si no tienes dinero para esto, primero creo que es
necesario que trabajes con gente que tiene que formar
el capital social del futuro.
Bueno, a parte de esto, evidentemente, los hombres,
dentro de este tema..., pero evidentísimamente. En el
caso de La ambición femenina, el libro se llama así
porque me lo pidió Aguilar, que tenía que llamarse
Valores femeninos de la empresa. Le dije: «No, esto lo
va a comprar mi madre y nadie más. Vamos a hablar de
la ambición femenina.» ¿Por qué? Por un tema histórico: porque la ambición femenina es la que abre los ojos
a muchos hombres que, hasta el día de hoy, pues no
tenían pensado que además podían ser papás y además
podían tener tiempo para sus amigos y para el gimnasio y para lo que sea. Entonces, un poco, históricamente, ¿verdad?, es la mujer, al entrar en el mundo laboral
SESSIÓ NÚM. 9
de un modo masivo, la que abre los ojos a que la ambición es mucho más amplia que solo la profesional.
Bien... Pero, evidentemente, para todos.
El tema, de nuevo, es otra vez la prioridad: ¿con quién
empezamos? Lo que vemos, por ejemplo, en Nestlé es
que empieza con el tema de: «Por las noches no trabajan las mujeres que tienen hijos menores de tres años.»
Y los papás dicen: «Yo tampoco quiero trabajar», y
dice: «Espérate a que podamos.» Los siguientes serán
los papás de hijos menores de tres años. Pero no los
papás con hijos de adolescentes de quince. O sea que
vamos a ir viendo cuáles son las necesidades reales.
Luego, entrada de los jóvenes al mercado laboral es un
tema apasionante, pero es otro tema. O sea que yo creo
que ahí sí que podemos ayudar, como se está haciendo,
apoyando a la empresa con dinero también, ¿eh?: que
paguen menos Seguridad Social, que paguen... Es la
manera de que entren en trabajos..., pues eso, más baratos, para que entren de verdad y empiecen a ser profesionales.
El tema de si son grandes empresas o no... Siento haber hablado del tema de grandes empresas, pero, claro,
es que son las que mejor salen casi siempre. Pero que
sepáis que las pymes... Yo ahora mismo estoy trabajando con doscientas pymes en la Comunidad Autónoma
de Madrid. ¿Por qué? Porque vamos a hacer el diagnóstico, pagado por la Comunidad Autónoma de Madrid,
de cómo están y cómo pueden mejorar en los próximos
dos años, y les vamos a acompañar en el proceso.
Por otro lado, estamos trabajando..., hemos hecho ya el
estudio de las Terres de Lleida; de las empresas, la gran
mayoría son pymes. Tenemos ese estudio que se presenta mañana en Lérida y se va a comparar qué pasa
con las Terres de Lleida comparado con el resto de
España, nuestro IFREI. ¿En qué? En todos los ítems.
¿Por qué? Porque nosotros llamamos a eso EFR, pero,
evidentemente, está por ver a qué le queremos llamar
qué y qué vamos a meter ahí dentro. Otra manera de
hablar es «empresa flexible», que es de lo que se habla
en la Camp. A la Camp le pusieron EF –«empresa flexible»– «hacia el equilibro de la vida personal...», tal.
¿Qué más? Luego os quería decir..., las empresas
fabriles. Bueno, Louis Vuitton es una empresa fabril.
Claro que es una multinacional, pero es igual; en el
resto del mundo esto no se hace. En cambio aquí, con
un montón..., sabéis que la trajimos a 30 minuts para
que hablara, ¿no? El director de Recursos Humanos de
Louis Vuitton es Pablo Carolá; lo ha hecho tan bien,
que ahora ya está en São Paulo para toda Sudamérica.
Bueno, el 95 por ciento de mujeres, cincuenta hijos
cada año, y él siempre dice: «Yo contrato a cualquiera,
aunque esté embarazada, porque ya sé que son cuatro
meses de baja, con tiempo lo puedo planificar», en fin...
Eso es lo que queremos, estos empresarios hablando a
otros empresarios para que vean como se hacen las
cosas y que vean que es factible también en la industria,
porque es un tema de organizar, ¿no? Evidentemente,
cuanto más pequeña es la empresa, menos flexibilidad
hay para según qué, pero hay otras cosas que se pueden
hacer también.
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
20
Luego –entrando ya en el PSC–, discriminación por
maternidad actual y potencial: esa es la verdadera discriminación. Lo hemos estudiado por activa y por pasiva. No se discrimina a la mujer, se discrimina la capacidad de ser madre, porque lo eres o porque lo
puedes llegar a ser, y ese es el problema que tenemos
hoy en día. Entonces, dices: «¿Bueno, y esto, cómo lo
cambiamos?» Pues precisamente dando la vuelta.
¿Dando la vuelta a qué? A lo que es la maternidad.
O sea, la maternidad es algo que enriquece a cualquier
empresa, igual que la paternidad vivida enriquece a
cualquier empresa. Pero esto hay que explicarlo por
activa y por pasiva; no hay que verlo como un coste. El
coste de la maternidad que son esos cuatro meses, lo
paga el Estado; o sea, no me cuentes historias. Otra
cosa es: es verdad, tengo que buscar a otro, hay ahí un
problema... Bueno, bien, es tiempo. Pero al final lo que
importa aquí es ver que la persona que ha ejercido de
padre o de madre, cuando vuelve, ha desarrollado un
montón de habilidades de trabajo en equipo, de planificación, de negociación, de delegación, de empatía...,
lo que queráis, todo lo que necesitamos para la empresa, con lo cual es mucho más capaz de..., vuelve más
humanizado; así de claro: se humaniza. Entonces, eso
hay que saberlo vender y hay que saberlo entender, y,
bueno, también es otro tema que os propongo, ¿no?
«Conciliar»: nueva cultura del tiempo, evidentemente;
«conciliar» es una nueva cultura del tiempo. Y yo voy
a cambiar esa palabra, hace tiempo que la quiero cambiar y no la cambio, pero «conciliar» no..., o sea, he
trabajado mucho con UGT, hemos hecho cosas juntos,
y con Comisiones, pero es que yo ceo que tenemos que
cambiar la palabra, porque «conciliar» parece que sea
algo que está..., irreconciliable, por eso pongo «reconciliar». Hay que hablar de «reconciliar» una cosa que
siempre ha estado unida, o «integrar», porque al final
es integrar la vida, integrar cosas que no son departamentos estancos. Bien.
Luego, el tema de la xarxa de serveis me parece perfecto, con todos los países que tienen xarxa de serveis,
todos los que podamos y más, pero no paremos, porque
somos lentos en generar públicos. Xarxes de serveis
públicos, privados, mixtos, lo que queráis; pero, por
favor, libertad de elección de nuevo. ¿Por qué tenemos
que estar todos encerrados en un modo de pensar y
solamente ese es el bueno? No señor: amplitud de miras y libertad de decisión. Y eso es lo que hay en Suecia. Sabéis que el cheque escolar está en Suecia, en
Dinamarca, en Nueva Zelanda..., en fin, ¿vale? (Veus de
fons.) ¿Qué? Pero tiene una xarxa; además tienen infraestructura para lo que quieras, es verdad. Pero luego
ves a Francia y dices: «Cojamos lo mejor de todas partes.» En Francia tienes, como sabes, la desgravación de
todo lo que es gasto por dependencia, y tú puedes tener
en tu casa a tu abuelo, en lugar de llevárselo al hotel de
los viejos, y lo dejas allí, pues, porque todo lo que has
gastado..., encima, la inmigración, la pasas a oficial,
porque, como lo puedes desgravar, al final esta persona inmigrante ya tiene un contrato laboral. O sea que
hay que pensar con un poquito más, creo yo, de amplitud de miras en el sentido, y no quedarse solamente en
una parte del ejemplo, ¿no?
Luego, lo de socialmente responsable me encanta,
pero, digo, fagocita el tema familia al final, porque la
gente dice: «–Yo soy socialmente responsable porque
hago esto, esto y esto... –Sí, pero, con los más cercanos,
¿qué has hecho?–Mmm, no sé.» Como te digo, en la
Camp de lo que hablan es de empresa flexible.
Guarderías en polígonos, otra vez: es la libertad. Si yo
tengo una guardería en el IESE, doy la libertad de que,
los que están allí, lo lleven o no lo lleven al IESE; si lo
quieren llevar al lado de su casa, que lo lleven al lado
de caso, pero yo les doy la libertad de elección. Y hay
gente que lo quiere llevar. ¿Por qué? Porque se pasa
media hora o tres cuartos de camino y va con el niño y
va hablando tres cuartos de hora a la ida y tres cuartos
de hora a la vuelta, lo cual es bastante más de lo que
muchas veces pasan los papás y mamás de hoy en día
con sus hijos, ¿no?
Bueno, después, guarderías o escuelas infantiles, que es
la manera de hablar bien, ¿no? Pero no quiere decir que
sean malas cuando son privadas. Hay escuelas buenísimas hoy en día, y tenemos ejemplos prácticos en Valencia, Alicante, Madrid, etcétera, ¿no?
Bueno, el tema del Banco Santander, como sabéis, no
tiene nada que ver con lo que me estaba diciendo la
compañera, ¿verdad?, el tema de hace un siglo. No, el
Banco de Santander ha hecho una cosa que para mí no
es lo ideal –no es lo ideal–, pero ¿que ha conseguido en
Boadilla del Monte? Coger todos los servicios centrales, meterlos allí desde las nueve de la mañana hasta las
cinco de la tarde. ¿Pero qué quiere decir? Que a las cinco se liberan. Y tienen todo: la zapatería, la tintorería,
los restaurantes, el gimnasio... ¿Qué quiere decir esto?
Que pueden comer en cinco minutos o no comer, irse
al gimnasio o comer en una hora... O sea, libertad ahí
dentro, pero luego, a las cinco, como sale el autocar,
todos a casa. Antes no pasaba esto. Como en «la
Caixa»: «Como están todos allí, me quedo por si acaso me ve el jefe, tal...» No sé va al lugar..., se va.
Entonces, ¿hay pros y contras en todo esto? Evidentemente. Pero lo que digo es: no intentemos pensar solamente con un modelo, porque hay siempre pros y contras. Y por eso digo: miremos los grises, que no hay
blanco y negro.
RC. A ver, no hay criterio único, evidentemente, no hay
criterio único, como te digo. Tú has dicho que es un
tema pionero, pero además incipiente, y evidentemente
es así, y hay que trabajar muchísimo, porque con alguna de estas cosas, por ejemplo lo de las tintorerías y tal,
según como lo mires, en el fondo, lo que hacemos es
decir: «Quédate más conmigo, para poder trabajar
más» –caso de Coca-Cola. De acuerdo, hay empresas
que son así, pero hay otras empresas en que, como por
ejemplo el Santander, a las cinco te vas a casa igualmente, y has hecho todo lo que tendrías que haber hecho luego en el barrio, ¿no? Bueno, en esto tendríamos
que trabajar mucho con muchos agentes sociales para
poder definir qué es lo que queremos, ¿verdad?, pero
mejor que vayamos trabajando en lo que hay, porque si
no, si queremos reinventar la rueda, tampoco vamos a
ningún lado, o sea que.., es que no se avanza, ¿no?
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
21
Luego, sanciones. Lo que decías tú: yo creo que, las
sanciones, en la ecología está claro que sale más a
cuenta pagarlas. Pero yo de lo que hablo es del recolzament positiu; es al revés, es decir, vamos a dar
recolzament positiu. ¿Y qué quiere decir? Que si tú
puedes poner la marca de que eres familiarmente responsable, de entrada tienes más branding, tienes imagen pública, y eso genera negocio para ti como empresa. Además de que yo te pueda dar, por ejemplo, la
desgravación fiscal o a lo mejor, para trabajos a tiempo parcial, más ítems en concreto que me interesan,
voy a ayudarte a que tengas más gente en tiempo parcial, o voy a ayudarte porque vas a ser más barato en
la contratación, o voy ayudarte a que tengas más concursos públicos, porque te voy a dar más puntos. Eso
son cosas positivas, y creo que ahí sí que se mueve la
empresa, ¿no?
Y luego PP..., bueno, cuando ha dicho: «¿Por qué no
llega la mujer, cuando debería llegar...? Ojalá lo hiciéramos...» Es muy complicado, ya lo sé, pero, bueno,
cómo hacerlo? Primero, teniendo mujeres que realmente que sigan siendo mujeres. Yo creo que esto es muy
básico, que estoy diciendo una cosa muy básica, pero
es que la mujer tiene que ser femenina, quiero decir,
que no deje de ser mujer en todo lo que tenga que ser
y que se comporte como tal. Entonces, si nosotros no
somos así y acabamos siendo marimachos, porque uno
acaba disfrazándose de lo que no es, pues fatal.
Ahora, una vez dicho esto, hay que ayudar a través de
la flexibilidad, y, si no, es imposible –si no, es imposible. O sea, flexibilidad, o no llegan arriba las señoras
que quieren llegar completas, como digo, si quieren.
Claro, evidentemente, es un tema de libertad, solo faltaría. «Yo no me quiero casar y no...», muy bien; pero
la que quiera llegar casada y con hijos... No os voy a
recordar cómo está la paridad ahora mismo en nuestros
ministros, ¿verdad?: ocho y ocho, veintidós hijos, y en
total cinco hijos, hombres, mujeres. No tiene ningún
sentido, esto. ¿Qué pasa aquí? ¿Por qué han tenido que
llegar señoras sin hijos y los señores pueden tener veintidós? Ya se ve que ahí..., bueno.
Entonces, el tema de comarcas versus urbano… No
tengo ni idea de lo que me estabas comentando, pero
creo que es cierto que en las comarcas se cierra de dos
a cuatro, con lo cual el problema está en que no se concilia, porque no hay apertura a las horas de posible comida, ¿no? Pero, siguiendo con esto y siguiendo con el
tema de las cuotas que decías tú, en Noruega sabes que
estamos con la obligación del 40 por ciento de mujeres
en los consejos de administración, y si no, sanción,
¿vale? De nuevo, yo pienso que con sanciones no llegamos a ningún lado, o a muy pocos lados, llegamos,
porque el tema de las cuotas es interesante tenerlo, pero
no como obligación, sino «animando a», como un tema
de «animar a»: «Oye, en los próximos años deberíamos
tener un mínimo de… ¿un 20 por ciento? Sería bueno
que en los próximos cinco años entraran...» Pero no
forzar para la sanción, porque entonces ¿qué pasa? Lo
que pasó con la discriminación positiva de blancos,
negros y…, bueno, de mujeres, negros e indígenas en
las universidades en Estados Unidos, que acaba siendo
boomerang total, porque acaba entrando, solamente
SESSIÓ NÚM. 9
por ser mujer, una persona igual no tiene ese nivel, ¿eh?
Y yo sé que hay muchos hombres que no lo tienen y
están; eso, lo sabemos todos –lo sabemos todos. Pero
por lo menos que no digan: «Es que es porque es mujer que la han puesto.» No, es mucho mejor que la
empresa misma decida que, aunque solo sea por imagen…, porque ahora hay que decir que, por imagen, las
empresas que no tienen suficientes mujeres no están
con el mercado. O sea, en estados Unidos, ¿qué está de
moda? Está de moda decir: «¿Cuántos son los que toman decisiones de compra en nuestras empresas? ¿80
por ciento de mujeres? Pues, nuestro comité directivo
tiene que tener 80 por ciento de mujeres», por ejemplo.
Y esto es así en varias empresas, y, bueno… Pero en
esto, de nuevo, es hacer pedagogía, a través de campañas, a través de publicidad, mucho más que puramente, creo yo, la cuota, ¿no?, porque vuelve a ser otra vez
boomerang, pero bueno…
Luego, decisiones personales, decías tú, frente al contexto de mercado laboral. Claro, es verdad, hay gente que lo
tiene muy difícil, mucho más difícil que otros, es cierto.
Pero también es cierto que si la empresa es flexible y
empieza a generar también posibilidad de que una cosa
sería para los que son solteros y sin compromiso, como
yo digo, o los que son estudiantes o los que son..., y otra
cosa sería para las que son madres o los que son padres...
Entonces, ahí ya podemos, si la empresa sensibilizada de
esto, empezar a decidir, pues, en qué horarios hay quién.
Pero es que esto ni siquiera está en la mente de los directores de personal de ninguna empresa. Están mirando
fuerza laboral, masa laboral, no están mirando personas;
ese es el gran problema. Todos tienen en sus archivos
cuánta gente tenemos casada –o a lo mejor ni eso–, en
fin, cuánta gente tenemos con hijos, cuánta gente tenemos con gente mayor, o cuánta gente soltera, o estudiantes; pero al final no lo miran, o sea, lo tienen como un
abstracto, pero no van a mirar realmente quién iría bien
para qué. Por ejemplo, en Vips, en McDonald’s, toda esta
gente lo que están mirando es, como sabéis, cada semana, como son estudiantes, qué horarios puedo hacer y te
lo dicen antes de empezar. Y el señor de personal está
mirando todo aquello y hace: «Pues, venga, te toca tal
día a tal hora, porque me han dicho que estos son tus
huecos.» Y salen así las semanas, pero mirando primero qué es lo que necesita ese estudiante o qué es lo que
necesita esa mujer.
Por tanto, de nuevo, flexibilización por parte de la empresa, ¿eh?, esto es lo primero. Y luego, por supuesto,
«els pactes dels temps», o sea, el tema de los horarios, es
un tema básico, y hay que llegar a ello. Pero, si no empezamos por las empresas, es difícil que pase nade; por
eso os he dicho que la empresa es el punto número 1.
Y luego, pues, lo de familias con hijos, yo vuelvo a
repetir es donde está el gran, gran, gran problema. Y lo
siento, pero es donde está el gran –con mayúscula–,
gran, gran problema. Y todos los demás también tenemos problemas, evidentemente –evidentemente–, pero
es que esta gente, o sea, lo pasa, no mal, no, fatal. Y es
una injusticia gordísima, porque son los que están dando futuro de pensiones y futuro de todo.
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
22
Por otro lado, conciliar…, con uno mismo, primero.
Decías tú: «¿Con qué van a conciliar...?» Bueno, primero hay que enseñar a conciliar con uno mismo.
¡Cuánta gente no sabe ni conciliarse a si mismo!, están
absolutamente idos, ¿no? Luego vamos a conciliar con
mis compromisos, con los que yo he querido adquirir,
y entonces en eso están la pareja, los hijos, los padres,
el no sé qué... Y, evidentemente, luego mi compromiso
de trabajo. Y luego con mis amigos, y luego... Pero todos esos roles que tenemos en la vida, o les ponemos
prioridades y primero pensamos dónde estamos nosotros y qué queremos hacer y para qué servimos –conmigo mismo–, o es imposible que concilien con nada.
Por eso te digo que es tan importante también todo el
tema de la educación, que estamos de acuerdo en que
hay que ayudar mucho a que la gente sea capaz de tomar decisiones libres. No es fácil, pero creo que es la
única manera de ser feliz, ¿no?
Bueno, yo estoy feliz de todo lo que me habéis dejado
hablar, de la paciencia que habéis tenido. Y nada, me
parece que nos hemos pasado el tiempo...
Compareixença de representants del
Centre de Cultura de Dones Francesca
Bonnemaison perquè expliquin l’experiència associativa d’aquest centre i el
primer any de funcionament del projecte (tram. 357-00223/07)
Certament, s’ha allargat més del previst la sessió de la
primera compareixença, però després d’aquesta pausa
iniciem la segona compareixença, en la qual avui tindran la paraula els representants del Centre de Cultura
de Dones Francesca Bonnemaison davant d’aquesta
Comissió. Per a aquest objecte ens acompanyen la senyora Teresa Sanz Coll, presidenta del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, la senyora
Mercè Carbonell, la senyora Anna Maria Drets, i també ens acompanya la senyora Mireia Bofill Abelló.
Doncs, seguint l’ordre habitual, donaríem la paraula a la
senyora presidenta, perquè després els representants dels
diferents grups li puguin fer les preguntes i consideracions que creguin oportunes. Per tant, té la paraula.
La presidenta
No, nosaltres, doncs..., ara és el moment de donar-li les
gràcies per la seva presència. Ha quedat clar que la
conciliació, com a clau de la igualtat, és una qüestió
transversal, no només de les diferents àrees de la vida,
sinó de les diferents visions del món i des de les diferents responsabilitats socials que també es tenen a l’empresa, a la societat, a la família, a les organitzacions en
general. Aquesta visió des de la direcció d’empreses,
nosaltres enteníem que era necessària, perquè sovint el
tema s’enfoca només des d’una determinada dimensió,
i estic segura que alguns dubtes o algunes propostes
han fet reflexionar i tornaran a obrir temes que sovint
apareixen aquí, i en els quals no hi ha lògicament coincidència, en altres hi ha coincidència, però la qüestió
és avançar en aquesta línia, constatant aquesta transversalitat i que és un discurs que és de tothom, que no és
de determinats sectors només.
La Sra. Teresa Sanz Coll (presidenta del Centre de
Cultura de Dones Francesca Bonnemaison)
Moltes gràcies, senyora presidenta del centre.
Hola, bona tarda, senyores diputades, senyor diputat,
senyora presidenta. En primer lloc, us volíem agrair
molt aquesta convidada a explicar-vos el nostre projecte, el nostre Centre; ens fa molta il·lusió fer-ho, perquè
n’estem molt enamorades. Havíem pensat fer una petita introducció explicant-ne la història –en la mesura
que vosaltres ho sapigueu, anirem més de pressa–, perquè pensem que la història és molt important, eh?, dóna
molta consistència al projecte i al present. I per això
volia donar la paraula a la senyora Mireia Bofill, que és
la coordinadora de tot el projecte i una de les inspiradores; fa molt d’anys que està en la lluita per aconseguir el Centre de Cultura, i ara en aquests moments està
fent la coordinació de la gestió. M’agradaria que ella us
expliqués el projecte, el procés, i, en tot cas, jo després
parlaré del present.
I ara farem una pausa per donar entrada als segons
compareixents. Gràcies.
La presidenta
La sessió se suspèn a tres quarts de sis de la tarda i es
reprèn a les sis i sis minuts.
Molt bé. Doncs, si vostè ara tanca el seu micro, donarem la paraula a la senyora Mireia Bofill, per agrair-li
també l’explicació que ara ens han anunciat.
La presidenta
Es reprèn la sessió.
La Sra. Mireia Bofill Abelló (coordinadora del Centre
de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison)
Moltes gràcies, senyora presidenta. Senyores diputades,
senyor diputat, doncs, jo, una mica..., és explicar-vos una
mica d’història. És clar, com que no sé el que sabeu i el
que no sabeu, doncs, potser hi haurà coses que sabreu; en
tot cas, també us hem portat una sèrie de documents,
entre els quals hi ha, doncs, aquest llibret que explica
també, una mica, la història de com ha nascut el Centre
de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison. I, això, ho
vam fer en el moment que vam començar; per tant, el
que volia ser... I podreu comparar-ho amb el que ara us
explicarem del que, al cap d’un parell d’anys, doncs, és.
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
23
El projecte del Centre de Cultura de Dones Francesca
Bonnemaison neix del convenciment de la necessitat de
disposar d’un espai que permeti vertebrar les manifestacions culturals de les dones i expandir-les en el marc
d’un debat crític i transformador. Però la materialització,
el fet que realment sigui no només una idea, sinó que
sigui un espai físic, un centre obert a la ciutat de
Barcelona, doncs, ha estat possible gràcies a una confluència d’una sèrie de circumstàncies històriques, i també
a una llarga campanya reivindicativa, desenvolupada pel
moviment de dones, sobretot de Barcelona, i de tot
Catalunya però fonamentalment de Barcelona, durant
quasi deu anys. De fet..., i això és una mica el que molt
ràpidament us explicaré, perquè en realitat és important,
per entendre’ns.
Doncs, una miqueta d’història. La recerca d’espais de
trobada i de relació, de significació, de visibilitat, ha estat
una constant en la història del moviment de dones, i així
s’han creat llibreries, bars, cases de dones, altres espais
de trobada... I això, doncs, una mica, ho sabem, que ha
estat en aquests darrers anys, doncs, aquests darrers trenta anys de feminisme a Catalunya, però de fet també ho
havia estat abans, i de fet aquesta idea de tenir espais
creats per i per a les dones també va ser en el feminisme,
aquí a casa nostra, a començaments del segle XX. I el
Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison té
la sort, doncs, de tenir la seva seu i estar en un d’aquests
espais creats ja, d’alguna manera, per aquell antic moviment feminista nostre, no?, fa quasi un segle, i estem,
doncs, a l’edifici de l’antic Institut de Cultura i Biblioteca
Popular de la Dona, que va ser fundat per Francesca
Bonnemaison, com ja sabeu, l’any 1910.
Primer es va fundar la biblioteca –que encara està en el
mateix edifici i encara conserva el fons d’aquella època–
, el 1909, que va ser la primera biblioteca de dones de tot
Europa, és a dir que en això podem tenir la satisfacció,
en aquella època almenys, aquí a Catalunya, doncs, que
érem capdavanteres a Europa, i de fet va ser vint anys
abans que se’n creessin d’altres, no? Després se’n van
crear –n’hi ha a Londres, n’hi ha a altres llocs–, però la
primera, i a més quasi vint anys abans, doncs, va ser la
biblioteca.
I al cap d’un any es va crear l’Institut de Cultura, que
en aquell moment era un institut que volia, doncs, com
diu el nom, preparar les dones per accedir a la cultura,
però també per accedir a les professions, per accedir a
l’autonomia, d’alguna manera. I, doncs, a nosaltres...,
hi havia les professions habituals, d’auxiliar de comerç,
de dactilografia, etcètera; però també és interessant dir
que va ser pioner en certs ensenyaments, com per
exemple la delineació o la fotografia, que d’aquí agafa una línia que nosaltres ara reprenem, com us explicaré després, no?
Alhora, no era només una escola, sinó que era un centre de cultura. El teatre que tenim, que hi ha en l’edifici aquest, que molts sabeu..., perquè després en aquest
edifici hi va haver l’Institut del Teatre, i el teatre, que
encara es diu Adrià Gual, ja era el teatre. És a dir, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona ja tenia
un teatre i ja feien representacions teatrals. Nosaltres
fins i tot hem trobat unes actes del patronat de la fundació, per exemple, on tenen una gran discussió per dir
SESSIÓ NÚM. 9
si podran fer projeccions de cinema o no. I es veu que
això va arribar a crear fins i tot una escissió dins de la
junta, perquè a la senyora Bonnemaison li semblava
que això del cinema, doncs, potser era una mica massa agosarat, i aleshores van tenir un conflicte, i després,
al final, van decidir que sí que farien cinema. I hem trobat una acta en què diuen que ara que han decidit,
doncs..., i com es reconcilien, i el cinema serà una cosa
que les unirà. Vull dir que per a nosaltres és maco estar en aquest lloc.
Bé, anant seguint una mica, doncs..., és a dir que tenim
com aquesta herència, estem en un lloc carregat d’història... Bé, com arribem a estar en aquest lloc? Després,
quan es va acabar la guerra nostra, doncs, la biblioteca
i tot l’edifici, la junta de l’entitat –que encara presidia
Francesca Bonnemaison, que encara era viva– els va
cedir a la Diputació de Barcelona, amb el desig que la
Diputació continués fent aquesta tasca desenvolupada
durant tots aquests anys a favor de la cultura de la dona.
I aquest objectiu, de fet, no es va complir mai, perquè
al principi les instal·lacions van passar a la Sección Femenina de Falange Española, que, bé, sí, era de dones,
però en la cultura, en tot cas..., sembla que els seus
objectius eren bastant diferents dels que podia haver
tingut el patronat, l’Institut. I després, ja, la biblioteca
va passar a formar part i encara forma part de la xarxa
de biblioteques de la Diputació, ara del Consorci de
Biblioteques de Barcelona, i la resta de l’edifici es va
dedicar a usos molt diversos, el darrer dels quals, com
sabeu, va ser el d’Institut del Teatre.
Bé, a principis dels anys noranta, és a dir que ara ja fa
força anys, la historiadora Isabel Segura va descobrir,
va trobar entre els arxius de la biblioteca l’escriptura de
cessió d’aquest edifici, com s’havia cedit a la Diputació, i va trobar que hi havia aquesta clàusula que deia
que s’havia de dedicar als mateixos objectius, clàusula que no s’havia complert, i el 1994 va publicar un
article en el qual deia que això era així. I, d’alguna
manera, comença la idea que això s’havia de recuperar
per a les dones.
L’any 96 se celebren les jornades «Vint anys de feminisme a Catalunya», en les conclusions de les quals es
constatava que ja, amb vint anys de feminisme a Catalunya, s’havia arribat a desenvolupar un corpus de pensament teòric potent i divers, que permet analitzar el
món des de noves perspectives i elaborar propostes
transformadores. I aquesta idea que tenim coses a dir,
doncs, va donar un gran impuls a com hauria de ser un
centre de cultura dedicat a les dones, ja no a començaments del segle XX, sinó, de fet, ja en el segle XXI, no?,
que és el que després us explicarà la Teresa. I aleshores és aquesta confluència de tenir un projecte, és a dir,
una idea que realment pot ser significatiu un espai de
cultura de les dones, i el fet de tenir un edifici que justament té aquesta finalitat, no?, i que d’alguna manera,
a més, la confluència històrica vol que en aquell moment o molt poc després d’aquell moment l’Institut del
Teatre s’estigui canviant a la Ciutat del Teatre, i, per
tant, d’alguna manera, se sap que aquell edifici quedarà
lliure per a possibles altres usos.
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
24
I, per altra banda, també, les jornades «Vint anys de
feminisme a Catalunya» –això és una cosa de què vam
informar en la precedent d’aquesta Comissió, que encara no es deia Comissió de Drets de les Dones, sinó
que es deia Comissió per a la Igualtat, però vam informar d’aquestes jornades, i aquestes jornades també van
marcar, doncs, la idea d’un procés obert de participació,
i sobretot dins del moviment feminista, dins del moviment de dones, una mica, la idea que estem a llocs diversos, tenim pensaments diversos, però que en realitat
la suma de totes aquestes idees, trobar espais de trobada, tenir espais d’intercanvi, doncs, és important, no? I
és important poder tenir espais on dialogar, on desenvolupar aquests nous discursos, com he dit, també
constatar que ja hem après moltes coses, que la vida de
les dones canvia i que potser ara ha arribat el moment
que no canviïn només les dones, sinó que canviï una
mica el món, i també de com ho podem fer i de reconèixer que ho podem fer des de diferents llocs, no?
Tot això és aquesta confluència de circumstàncies històriques que s’ajunta i que fa que el gener del 99, primer, cinquanta grups de dones, al qual després se sumen molts més, facin un manifest en el qual es
proclamen, doncs, legítimes hereves de l’Institut de
Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i iniciïn una
campanya per a la recuperació d’aquest espai i per desenvolupar un projecte que faci possible, doncs, tenir
aquest espai, per reprendre una mica l’esperit, però, és
clar, actualitzant-lo a la situació aquesta actual, no?
Dèiem, si a començaments del segle XX les dones anaven «a la cultura» –perquè a més en deien «la cultura»,
no?, d’aquest institut; deien: «Jo vaig a la cultura, les
dones van a la cultura»–, doncs, aleshores dèiem: ara,
en aquest moment, les dones fem cultura, i la cultura,
des d’aquest espai, l’ensenyem, no?
El procés –que després, si cal, doncs, es pot explicar– va
ser llarg; les negociacions amb la Diputació, difícils i
complexes. Per altra banda, vam tenir..., paral·lelament,
mentre anàvem negociant, també es va iniciar un procés
de debat, que va ser el que ens va permetre tenir un projecte, que és una mica el que hi ha aquí en aquest llibre.
I de fet també va ser un procés enriquidor. I finalment,
doncs, gràcies a tot el suport aconseguit –que el teniu
també aquí en el llibre, que hi ha totes les associacions,
totes les dones individuals que hi van donar suport,
etcètera–, el 2003 es va signar un conveni amb la Diputació per tenir l’espai que tenim ara, que és una... De fet,
tenim conveni de cessió per a dues plantes..., bé, una
planta i mitja de l’edifici; en aquest moment n’ocupem
mitja, i de mica en mica esperem que, amb uns terminis
que acabem de renegociar aquest any, s’anirà complint
el conveni i, doncs, el podrem ocupar.
L’espai que tenim ara –us dic breument el que tenim, i
després passarem als continguts, que és el més interessant– té una sala d’actes polivalent que és força gran,
per a exposicions, per a debats, actuacions, etcètera. En
aquesta sala en aquest moment tenim aquesta exposició
que ara acabes d’agafar, «Deposeu les armes», que és
una exposició dedicada a celebrar el centenari de la
concessió del primer premi Nobel a una dona i que a
més va ser un premi Nobel de la pau. Aleshores, aprofitem l’avinentesa per convidar-vos a venir a visitar
aquesta exposició.
Bé, tenim aquesta sala d’exposicions i tenim un estudi de
postproducció d’audiovisuals, en el qual es pot fer muntatge de vídeo i postproducció d’àudio, amb un estudi de
gravació que està preparat per emetre per ràdio, i de fet
ara també tenim una ràdio que emet per internet, que es
diu Ràdio Paca, en record de la Francesca, Paquita,
Paca..., una mica, doncs, així. Tenim Ràdio Paca, i després tenim una aula de formació, justament, per aprendre a fer servir tots aquests aparells, o sigui que està preparada en formació en tècniques audiovisuals. I tenim
una altra aula taller que és obligadament polivalent, perquè com que no en tenim cap més, doncs, tot el que no
és tan especialitzat ho fem allí.
I després hem dedicat un espai força gran a tenir una
sala de trobada, perquè també volem que les dones
puguin venir aquí, es puguin reunir, és a dir, que no
siguin només activitats que organitzem o cursos, sinó
que també hi hagin uns espais de trobada, i tenim,
doncs, una sala de trobada que també té uns punts d’accés a internet. I bé, aleshores, allí fem activitats que la
presidenta explicarà, per no allargar-nos tampoc massa, perquè potser el més interessant és després, si voleu,
fer preguntes.
La presidenta
Doncs, moltes gràcies. I retornem la paraula a la presidenta.
La Sra. Teresa Sanz Coll
Bé, jo no sé com resumir-vos la quantitat de coses que
fem, com és d’emocionat i com..., no ho sé, manegem
els continguts. Faré un repàs general d’idees fonamentals, i després pensava donar-vos una mica una de les
últimes valoracions que hem fet de les activitats, perquè
vegeu una mica com estan.
A veure, la Mireia ja n’ha parlat, però jo voldria insistir en què entenem per «cultura de les dones», perquè
aquest és el principi del contingut. Perquè resulta que
molta gent ens ha dit: «I ara què passa?, en aquests
moments en què la igualtat..., en què totes les dones
tenen possibilitats d’entrar a qualsevol lloc, tenen accés
a qualsevol lloc, què passa, un centre de cultura de dones?» Bé, nosaltres pensem que aquesta criatura, és a
dir, el Centre, era una criatura desitjada, com ha dit la
Mireia, per una genealogia llarga, desitjada per un
moviment de dones que hi ha insistit i, a més, necessària per a una cosa que pensem –no sé si ens trobareu
petulants– que necessita el món, i és un exercici de distinció del que és exactament l’ingredient femení a l’hora de fer coses, eh? Tothom s’omple la boca avui en dia
que les dones, doncs, sostenen el món, les dones sostenim la cura de la família, dels malalts, les donem fem
les coses d’una altra manera. Doncs, aquesta manera de
fer és el que a nosaltres ens agradaria, d’alguna manera, especificar, mostrar i entregar al món, en forma
d’una cosa ben formulada, és a dir, no allò confús, que,
bé, la política, les coses se van fent i les dones van fent
i van sortint, sinó d’una manera una mica específica.
I aquesta és la nostra ambició dintre el Centre de Cultura, i per això pensem que és tan important ara fer-ho per,
per una part, agafar, recuperar la història i fer-ne una lectura ben clara, de la història i de la genealogia femenina;
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
25
per també veure la mirada de les dones avui i ara cap al
món, i per veure quina producció, quines obres d’art,
quina cultura volen realitzar i quina especificitat té en
aquest sentit per oferir al món, perquè creiem que té un
alt valor de canvi social, eh? Pensem que és molt important, això. Evidentment, no és un centre de dones per a
les dones, sinó de dones per al món; això és molt important, eh? És a dir, és veritat que ara potenciem absolutament la producció i la creació de dones, però volem sobretot que vingui el món a escoltar-nos, a reconèixer
aquesta autoritat que creiem que fins ara no ha tengut la
dona. En aquest sentit, estam molt contentes tant
d’aquesta compareixença com de l’ajuda i de la recepció
social que ha tengut el Centre, malgrat que molta gent ha
dit: «Ara no és hora», i tot això.
A veure, el sentit concret del Centre, a part d’aquest que
us he dit que és general i important, no estableix cap
competència amb altres centres de cultura, en absolut,
eh? No vol ser ni competitiu ni alternatiu. Ben al contrari,
es vol distingir per la seva producció, i sobretot per la
seva pràctica, és a dir, pel que fa i per com ho fa; això ens
és fonamental. Els continguts culturals del Centre tenen
un àmbit de diversitat il·limitada. Nosaltres volem abordar la diversitat; aquest és el gran repte del món, i per a
nosaltres també: la diversitat dintre del món feminista i
femení.
O sigui, malgrat que hi hagi aquesta recepció de la diversitat d’una forma il·limitada, que es va configurant a partir de les produccions i de les demandes de les dones i
dels grups que ho desitgen, hi ha tres eixos temàtics no
exclusius ni excloents que vertebren el procés des dels
inicis de la reivindicació del Centre. És a dir, són tres
eixos que el moviment ha acceptat i té molt clars.
Un és la recuperació de la memòria, com deia abans,
que consisteix en el reconeixement, la investigació,
l’extensió de l’obra de tantes dones, de les nostres mares, àvies, besàvies, silenciades fins ara, i no per casualitat, creiem. Tenim una llarga i rica genealogia distintiva que volem recuperar.
Per una altra part, l’altre eix fonamental és la reflexió
sobre la nostra subjectivitat i el nostre cos, tan inexplorats per nosaltres com sobreinterpretats per altres. Llavors, el cos, per nosaltres, és el punt de partida, és la
nostra materialitat irreductible, la nostra primera condició, i per tant partim d’això per fer-ne una reflexió,
finalment, des de nosaltres, no des dels altres.
I, per una altra part, la pràctica de la llibertat femenina
és l’altre eix, que recolliria tant les reivindicacions de
les dones, les queixes, fins i tot les insubmissions...,
però també agafades des d’un aspecte que ara ja comença a ser molt, molt positiu, que és la reflexió sobre
pràctiques resolutives de les dones amb relació a qualsevol conflicte, eh? És a dir, ens agradaria fer una investigació de pràctiques resolutives de conflictes específics de dones: des de l’economia fins a l’educació,
fins a la sanitat, etcètera.
Aquests són els tres grans eixos que vertebren, per tant,
la producció i les activitats de la Bonnemaison. És evident que defugim l’obra d’art única, paralitzada en el
temps, d’autoria consagrada, defugim el valor inqüestionable d’alguna cosa, eh?, i busquem i promovem
SESSIÓ NÚM. 9
l’acte cultural dinàmic, participatiu, interdisciplinari,
contagiós si pot ser, i on el procés productiu, el procés
compartit, el procés de relació productiva, és tan important o més que l’obra que es pretén. Llavors, pensam
que, pel que deia abans, els dos elements, tant l’obra
que es pretén com el procés, són importantíssims per
distingir aquesta cultura de dona que buscam exposar
al món, eh? És a dir, buscam l’acció cultural inacabable, generadora per excel·lència.
A veure, me podria estendre molt, però aniré abreujant,
perquè ens agradaria que ens féssiu preguntes, no? El
procés de gestió està també pensat per al moviment
feminista i està establert a partir d’uns òrgans participatius concrets, que serien: permanent, comissions i assemblea. I també tenim, però, un grup de gestió, unes
dones assalariades, una de les quals d’autoritat reconeguda en el moviment, que és la Mireia Bofill, que coordina aquest equip de gestió. I, a part d’això, ja, o sigui, tot el que es fa a la Bonnemaison és a partir de
treball voluntari, de voluntariat, i després de les dones
que vénen a aprendre i a produir també, eh? Tot aquest
grup de gent conflueix dinàmicament a tirar endavant
el Centre.
El procés és un procés apassionant i interessant; molt
conflictiu també, no hem de dir que no. Els procediments no són fàcils. Acceptar la diversitat, discutir-la,
fer que tothom hi càpiga, això és conflictiu, però hem
descobert que no és ni més conflictiu, potser ni tant,
com altres processos que tots coneixem, de treball, eh?,
i que, en canvi, té l’avantatge d’estar sempre fent una
reflexió sobre la pràctica i no estar massa hipotecat en
projectes finalistes o llegats històrics, eh?–no sé si enteneu el que vull dir–, sinó que, com que és un procés
apassionant que sí que té objectius molt ambiciosos,
com us he dit abans, però aquests objectius parteixen de
l’experimentació directa, clara i contundent del que
estem fent, eh?, la mateixa pràctica, la mateixa reflexió,
els mateixos conflictes constitueixen la mateixa riquesa
del Centre.
Me podria allargar molt a nivell de continguts i de com
estam estructurats, però jo penso que us puc llegir les
últimes conclusions, i així veureu una mica com hem
anat. Un petit resum d’aquest any, eh?, que l’hem fet fa
poc, diria: aquest és el segon any que estem al Centre,
que el Centre ha obert; el primer any va organitzar la
infraestructura, és a dir que només tenim dos anys
d’existència. Quan fem la valoració, ens adonem que
hem fet moltes coses.
Creiem que hem de reflexionar sobre el que considerem
el final d’un procés en què, primer, s’ha omplert i dotat
d’espai i d’infraestructura pertinent, innovadora el Centre –pertinent i innovadora és tota aquesta part d’audiovisuals, que és tan important per a la gent jove. Segon,
s’ha promogut una gamma molt diversa i prospectiva
d’activitats que ha fet palesa la pertinença del Centre
reclamat pel moviment femení, feminista, eh?; s’ha experimentat, s’han fet moltes activitats diverses, s’ha vist
una mica el que volien les dones. S’ha experimentat un
procés de gestió i participació que també reclama un salt
qualitatiu cap a una consolidació d’un funcionament que
permeti la realització de la demanda de continuïtat i de
creixement reals per part de les dones.
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
26
Nosaltres, en el nou cicle de creixement, està clar, eh?,
que volem consolidar un creixement obert. I això pensam que no es una paradoxa, si aconseguim aprendre
de la realitat pràctica d’aquests dos anys i mantenir un
diàleg equilibrat entre el que sabem, que seria la tradició de les dones, els objectius generals de creació i participació, i el que hem d’aprendre del que està per venir, que seria la pràctica real de la diversitat, les noves
propostes d’experimentació i d’innovació. Si aconseguim, o sigui, fer, relacionar bé aquests dos aspectes,
penso que anirem creixent, tal com demanen les dones
contínuament.
Els punts forts i els objectius assolits fins ara –i aquest
és el balanç que us volíem comentar– són els següents.
Hem incrementat d’una manera inaturable, s’està incrementant d’una manera inaturable el nombre de sòcies. Al
llarg d’aquest últim any s’ha triplicat el nombre de sòcies, tant de Barcelona com de fora de la ciutat; fins i tot
ens estan demanant ser sòcies de la Bonnemaison dones
de fora de Catalunya i algunes de l’estranger –em penso que tenim alguna sòcia fins i tot per Itàlia, per
Anglaterra...
Increment considerable de la quantitat i de la qualitat de
les activitats que hem fet aquest any respecte al primer.
Constància o increment considerable del públic a les
activitats. No tenim cap activitat que s’hagi quedat mai
buida.
Èxit de les activitats i cursos de formació per a les dones –fem una sèrie de cursos de formació tant de ràdio,
d’audiovisuals i tot això, que tenen molt d’èxit i que a
més plantegen no sols un aprenentatge tècnic, sinó una
possibilitat de reflexió del que aprenen dintre del Centre i d’interdisciplinarietat.
Consolidació d’una bona infraestructura d’audiovisuals i ràdio i la seva utilització.
Increment considerable de la participació de dones joves en diversos projectes. Això per nosaltres és molt
important, perquè sabeu que..., bé, abans en parlàvem,
que la joventut i les dones joves a vegades és molt difícil que s’organitzin en moviments socials i tot això.
Han entrat una quantitat de dones joves, potser a partir
dels audiovisuals i de totes aquestes noves tecnologies,
però estam relacionant-nos d’una manera molt espontània i molt fresca amb una quantitat de dones joves
amb noves propostes, que aquesta participació ha donat també increment als projectes joves.
També hem vist un increment substantiu de produccions pròpies, ja produccions de la Bonnemaison: exposicions, vídeos i altres..., i ràdio.
Un inici i una evolució molt favorable de l’exportació
i itinerància de les nostres produccions. Tenim, per
exemple, tres exposicions que n’han fet un format itinerant i que ens les demanen ja per molts llocs, i
pensam que aquesta és una de les funcions i dels objectius importants de la Bonnemaison, que és que, si
especificam aquestes produccions i aquesta cultura distintiva que deim nosaltres, llavors la podríem expandir
a instituts, ajuntaments arreu de tot Catalunya.
També hem constatat..., bé, com a punt fort hem mantingut i hem complit les línies temàtiques generals que
us deia abans, els àmbits i les metodologies interdisciplinars acordades.
També hem mantingut les estructures obertes de participació.
Per una altra part, el Centre comença a tenir fama i reconeixement com a punt de referència cultural per a les
dones de tot Catalunya i és símptoma de progrés a nivell internacional. Tenim dues dades que corroboren
això. El Magdalena Project, que és un gran projecte,
una gran trobada de teatre internacional de dones, ha
triat Barcelona precisament per fer el seu festival el
2007, precisament perquè hi ha el Centre de Cultura de
Dones Francesca Bonnemaison. I, per una altra part, la
darrera trobada de ràdios lliures a Santa Mònica –no sé
si n’heu sentit parlar– va mostrar i demostrar la transcendència que podia tenir la Bonnemaison arreu del
món. Preguntaven molt..., em penso que varen dir que
només hi havia tres centres semblants a Europa, coneguts, i no eren ben bé exactament el nostre; vull dir que
vàrem quedar molt bé.
I finalment, com a punt fort i corroboració de tot aquest
procés de dos anys, tenim les institucions que s’han
compromès a sostenir-nos i a recolzar-nos. Fa molt poc
vàrem tenir una trobada, i totes han decidit donar continuïtat al seu suport, en els mateixos termes en què
havien començat. Per tant, la valoració és positiva.
Això és un resum de moltíssimes coses. No ho sé... A
partir d’ara, si voleu preguntar...
La presidenta
Doncs, moltes gràcies per les aportacions, per la síntesi,
per aquesta parla tan bonica que tenen, eh? (rialles), que
és un goig, doncs, poder-la..., i tan ben estructurat, a més;
aquí hi ha saber, no? Ara és el torn del grups, i, per tant,
donaríem la paraula a l’honorable senyora Carme-Laura Gil, que parlarà en nom de Convergència i Unió.
La Sra. Gil i Miró
Moltes gràcies, presidenta. Gràcies per la vostra compareixença i per la vostra explicació, la dels objectius del
Centre, i també del que esteu fent per aconseguir-ho. Jo
diria que la vostra tasca, que ens era coneguda però no
amb intensitat, és absolutament necessària i la considero molt «novedosa», i també poc coneguda. Però jo diria que això que presenteu les dones com a constructores de cultura, això, ho trobo molt important; que són
preservadores –perquè ho són, ho han estat durant tota la
història de la humanitat, preservadores–, productores,
preservadores i, alhora, transmissores del saber i de la
cultura col·lectives –i això és molt important. I recordar
també, recordar que hem estat excloses –dic «hem estat»
perquè, abans que res, doncs, allò, sempre que dius què
ets, ets dona– de l’espai públic, i de l’espai públic de la
cultura anomenada «oficial», durant segles.
Jo he entès que, això, també, vosaltres ho preserveu,
i us felicito perquè voleu recuperar –i ho esteu fent–
la memòria de totes nosaltres, de totes les que ho han
estat abans, i ho portarem, doncs, a les que vindran
després. I també per aquest fet enormement valuós,
que el Centre de Cultura no se circumscriu només a
l’àmbit professional o artístic, malgrat que es diu Cen-
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
27
tre de Cultura, sinó que és la cultura aquella en majúscules, eh?, la cultura, el cultiu de tot el que ha estat,
gairebé, l’ésser humà. I jo crec que l’àmbit que abans
m’heu dit, una mica... –m’heu parlat d’un nom, i suposo que aquí després surt–, aquest àmbit que és el de
l’àgora, que penso que no ho heu dit però que l’àgora, que la teniu com a part central del vostre centre
físic, és no només física, sinó que és metafòrica. M’ha
agradat molt, perquè en realitat el Centre el que fa...
–i això és la gran novetat–, és l’àgora, és el centre de
reflexió, de recerca, de reflexió, de reflexió sobretot
participativa i col·lectiva, i de trobada diversa. I això
és el més actual.
I jo us diria que aquesta reflexió que feu, col·lectiva, la
impulseu com a sociopolítica, perquè ho és. És
sociopolítica des d’allò local a allò universal –ens ho
heu explicat: en tant pocs anys del Centre, on sou ja.
Doncs, jo crec que això us ho devem, i que la vostra és
una pràctica feminista molt actual, d’un feminisme nou
–nou. Tal com heu parlat, tal com expliqueu, els vostres
objectius, els he considerat una pràctica del feminisme
absolutament actual, perquè és molt obert; i això és
molt important, que sigui absolutament obert. I en això
diria que és en l’únic que sou hereves, potser, del Centre de la Bonnemaison. Jo, quan vaig llegir la vostra
web –veig que aquí també ho heu dit, i la Mireia Bofill
ho ha repetit; diu: «Som hereve del Centre de la Bonnemaison»–..., et ve una mica de calfred, perquè la
Bonnemaison era una conservadora de la Lliga Regionalista, casada amb un vigatà, eh?, el Narcís Verdaguer
i Callís, vull dir que..., vigatans. Ara, era un nou feminisme de llavors, com la Monserdà, no?, allunyada de
les sindicalistes que havien estat abans. I en això en sou
hereves, en aquest sentit que va fer una passa endavant
i vosaltres ho feu. Però vosaltres, conservadores, no ho
sou. Només a conservar la memòria, que és molt important. En tota la resta, no sou gens conservadores; al
revés, sou enormement un feminisme absolutament
didàctic, que també se us nota, i alhora dinàmic.
I jo, de veritat, ja sabeu que us he dit abans, i mai..., ja
m’excuso ara, perquè, doncs, tinc un acte que obligatòriament està..., perquè em toca a mi anar-hi, i jo ja us
dic ara: jo us vindré a visitar; us trucaré abans, perquè
m’agradaria que hi fóssiu les tres, perquè m’expliquéssiu més per veure tot allò que feu. I ens agradaria...,
segurament, estic segura que a les companyes i companys ens agradaria una visita nostra, col·lectiva, de
diputades i diputats, per conèixer el vostre Centre.
Jo us demano que em perdoneu, perquè en aquest moment me n’haig d’anar. No us faig preguntes, perquè
penso que heu donat respostes ja al que pensàvem, i
crec que el compromís meu, que penso que... –ja veig
aquí les companyes, que em diuen que sí–, doncs, que
vindrem a veure-us. A mi..., ara perdoneu-me; els altres
queden, i segur que en la veu d’elles també trobareu la
meva, de ben segur, perquè tenim enormes punts de
contacte, doncs, en tot el que és feminisme i en tot els
que és exaltar i enaltir el paper de la dona, el que ha
sigut i el que ha de tenir, i obrir-lo a tots, perquè nosaltres..., el nostre portaveu és un home, i l’home també...,
espero que també vindràs a fer la visita... (El Sr. Sancho
i Serena diu: «També, també. Ja en parlaríem.) Això és
ben segur.
SESSIÓ NÚM. 9
Moltíssimes gràcies. Jo me n’haig d’anar, eh?, i segueixo i... Ara donarà la...
La presidenta
Doncs, moltes gràcies, senyora diputada. I ara té la
paraula la senyora Consol Prados, en nom del Partit
Socialista de Catalunya.
La Sra. Prados Martínez
Gràcies, senyora presidenta. En primer lloc també agrair
la seva presència, la seva compareixença, i per explicarnos, breument però profundament, quin és el projecte. A
mi m’ha agradat molt quan diuen: «La dona anava a la
cultura; ara el projecte és: la dona fa cultura», eh?, i és
aquest canvi, el més important. I, com deia la diputada
Carme-Laura, doncs, precisament aquesta és la innovació, no?, i aquest pas endavant. I sobretot pel que deien
d’aquest ingredient femení, de la creació i la visualització de la creació de dones, que és tan poc visible i que
m’ha fet recordar, fa uns anys, la Diputació de Barcelona, que va fer una exposició i tots uns treballs de les filosofies de les dones –no sé si el recorden–, que a més a
més vam poder treballar en alguns centres de secundària que la filosofia no és només d’homes i que tot el corrent de pensament femení, importantíssim, de molta profunditat, doncs, també és molt important que es pugui
conèixer, no? I m’ho ha fet recordar, en aquest mateix
estil, en aquesta línia de treball d’aquesta visualització de
tota la creació de les dones.
Sí que els faré dues o tres preguntes concretes. També,
per no allargar-me, doncs, felicitar-los per tota aquesta tasca que realitzen, per aquesta innovació que representa en un centre com..., i la tasca que realitza un centre com és aquest, no?, i algunes preguntes concretes.
Una, sobre el nombre de dones que hi participen..., més
que el nombre de dones que hi participen, una mica, la
diversitat de dones que hi participen, no?, de dones
estudiants, o dones treballadores, o dones grans, i, tot
això, com ho treballen.
I, en aquest mateix sentit, el tema d’horaris i el tema de
la conciliació. Potser és que la compareixença anterior,
en què hem estat parlant de conciliació, doncs, em fa
pensar en això, no?, de dir: que bonic, aquest Centre en
què la gent, les dones poden anar a desenvolupar una
creació, a produir, a relacionar-se, i, com que vivim en el
món en què vivim, en què és tan difícil conciliar, doncs,
aquesta qüestió..., com s’organitzen per poder permetre
aquesta conciliació en aquest factor tan important que és
de creació, de desenvolupament personal i col·lectiu perquè et relaciones en la creació, amb altres, no?
En aquest sentit, també, que parlaven de la diversitat...,
si treballen també amb dones immigrants, amb el factor que la cultura crea tants lligams, no?, i un espai de
trobada i de creació com és aquest, com és el Centre de
Cultura de vostès, doncs, també pot ser un espai de
cohesió a través de la cultura mateixa. En aquest sentit, si tenen alguna experiència i ho tenen present, i de
quina forma, que segur que també ens anirà molt bé
conèixer-ho nosaltres, no?, en la nostra tasca, per crear cohesió a través de la cultura i de les relacions entre
les persones.
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
28
I per últim, també, si tota l’activitat que realitza, doncs,
està basada en el mateix Centre o hi ha una activitat
descentralitzada, de portar aquesta activitat i aquest
saber fer a altres llocs, a altres barris, per exemple, sobretot des d’aquesta idea que vostès mateixes també
deien, d’apropar la creació, no la cultura només, sinó la
creació i poder treure tot el bo que tenim de nosaltres
mateixes a altres dones que, si no tenen l’oportunitat de
tenir-ho molt a prop, els és difícil accedir no només a
la cultura, sinó a la creació des d’ella mateixa.
Aquestes qüestions..., i realment, quan la diputada deia,
doncs, que s’apuntava a la visita, totes hem començat
a fer que sí, perquè segur que serà important aquesta
visita, conèixer més a fons el mateix Centre, les activitats que desenvolupen, i segur que podrem gaudir d’una
bona estona allí in situ.
Gràcies, felicitats per tota la tasca que realitzen.
La presidenta
Moltes gràcies, senyora diputada. Ara té la paraula la
senyora Mercè Roca, en representació d’Esquerra Republicana.
La Sra. Roca i Perich
Moltes gràcies. Benvingudes també, i moltíssimes gràcies per la vostra explicació, que ha estat apassionada
i que..., no ho sé, ens ha fet sentir com una certa enveja per la feina que feu, perquè es veu que us agrada, que
la feu ben feta i que, a més a més, el clima de treball
també deu ser, evidentment, molt i molt agradable,
n’estic convençuda, que, si no, els resultats tampoc no
serien tan bons com són.
A mi m’agradaria aturar-me un moment en la figura de
Francesca Bonnemaison. La diputada que ha marxat,
Carme-Laura Gil, ha dit que en sou hereves però amb
molta distància, perquè aquesta senyora era molt conservadora i vosaltres no ho sou. Evidentment, és veritat;
però a mi em sembla que..., m’agradaria dir que jo penso, llegint una mica la seva vida i l’obra que va fer, que
el que va fer aquesta senyora va ser posar ordre al caos.
Em semblava important, una mica, aquesta idea, no? Ella
va fundar la biblioteca d’una manera molt pragmàtica,
dient: «Lles dones necessiten estudis, perquè així poden
treballar en feines que siguin molt més ben pagades.»
Era una biblioteca que obria els diumenges i els dies de
festa –i això, doncs, també porta una reflexió sobre els
horaris–, és a dir, una biblioteca que s’adaptava als horaris de les de dones. I l’any de la creació, el 1909, era
l’any de la Setmana Tràgica, dels fets de la Setmana Tràgica. Em sembla important pensar-ho i reflexionar-hi,
que, mentre el món anava com anava, en aquesta mena
de caos violent –i jo hi afegiria que masculí–, doncs, ella
va posar-hi un ordre de cultura i de feminitat, eh? És a
dir, a les bombes, a les armes, ella, en canvi, va posar-hi
participació, cultura, llibres, etcètera.
I m’agrada la idea aquesta que un segle després, cent
anys després, aquesta mena de flama que no era apagada del tot, doncs, es revifa amb el descobriment que va
fer la Isabel Segura, que em sembla a mi que és un descobriment excepcional. És a dir, l’atzar sempre hi és, en
tots els descobriments, però és excepcional, però a més
a més el que és excepcional és que ella va veure la importància d’aquest descobriment, eh?, i a partir d’aquí
comença tota la reivindicació.
Jo crec que, pel que jo sé, aquesta reivindicació ha estat més complicada, una mica, del que la senyora Sanz
ens ha..., ho ha passat una mica de pressa, no? I també
em sembla que també és important d’entendre que, de
processos reivindicatius, n’hi han molts i molt diversos,
n’hi ha molts que acaben bé, però que aquest va ser
especial perquè va ser molt participatiu. És a dir, la
paraula «participació» és la que va lligar tot el moviment –jo pensava que havia durat quatre anys el moviment, aquí heu parlat de deu; no ho sé, suposo que hi
va haver diferents fases, no?–, em sembla molt important. És a dir, es va fer, i va acabar bé, i la història té un
final feliç, i avui sou aquí parlant dels projectes espectaculars i engrescadors perquè va haver-hi tanta participació i perquè va ser un moviment de moltes dones,
eh?: de dones particulars, d’associacions...
També es va veure la importància de les dones com a
generadores de reivindicació, però també es va veure
que a vegades les administracions no estan completament al mateix aire, no?, i no acaben de tenir la sensibilitat..., en concret la Diputació de Barcelona no va
tenir prou sensibilitat per entendre tot el que passava,
tot el que reivindicaven les dones, un espai robat, eh?,
és el que reivindicaven.
Doncs, ens sembla, aquesta feina, importantíssima. Vindrem a veure el vostre Centre amb molta i molta atenció.
I només, simplement, una pregunta; és: ara que el Centre creix, perquè l’èxit el fa créixer –és evident i ha de ser
així–, doncs, si la participació segueix essent tan fàcil,
tan còmoda; aquesta seria una. I també que expliquéssiu
una mica –si és que n’hi han, que suposem que sí–
aquestes petites dificultats o els entrebancs que segur que
porta aquesta certa institucionalització que vosaltres
mateixes heu apuntat.
Moltes gràcies.
(La presidenta s’absenta de la sala i la vicepresidenta
el substitueix en la direcció del debat.)
La vicepresidenta
Molt bé, gràcies, senyora diputada. Atès que no hi ha
cap membre del Grup Parlamentari del Partit Popular,
passaríem la paraula a la diputada senyora Dolors Camats, del Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya
Verds - Esquerra Alternativa.
La Sra. Camats i Luis
Gràcies, senyora presidenta. I gràcies també a vosaltres
per ser avui aquí, i ser-hi a aquestes hores, que per l’horari parlamentari ja us dic que són intempestives, però,
en tot cas, molt agraïdes que hàgiu fet la compareixença, que ens hàgiu explicat el procés de com arribar fins
aquí, no a la compareixença d’avui, sinó de poder parlar del Centre Francesca Bonnemaison.
Jo també volia, a banda de donar-vos les gràcies..., el
primer que he començat anotant, quan prenc notes per
dir «a veure, què em suggereixen, què els diré», el pri-
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
29
mer que he posat és que fan molta enveja. Fa enveja,
una mica, l’entusiasme amb què defenseu el projecte,
però també el projecte en si, i fins i tot la història que
heu sigut capaces de transmetre.
I gairebé també és una enveja generacional, no? Quan
vosaltres parlàveu de la situació de les dones catalanes
l’any 1910, malgrat que aleshores les circumstàncies
eren diferents, i havien de ser dones individuals, amb
unes circumstàncies molt especials i molt afavoridores,
les que podrien prendre iniciatives d’aquestes característiques, en el mateix moment també hi havia dones catalanes a les fàbriques. Per això, quan a vegades avui parlem, precisament com abans, de la conciliació de la vida
laboral i familiar, o de la incorporació de les dones al
món del treball, sorprèn que la gent no recordi que..., bé,
jo recordo la meva àvia que parlava que en aquella època, any més any menys, ja treballava a la fàbrica, no? Per
tant, aquesta enveja de pioneres, de dones que realment
van saber emprendre i començar i trencar moltes..., o
començar amb moltes de les reivindicacions que avui
encara hem de sostenir o recordar o commemorar, sobretot perquè després, i també en moments de creixement
d’aquestes reivindicacions, com és durant la República,
per exemple, en què es van poder donar passos endavant,
fins i tot a nivell legislatiu, i també sent pioneres a Europa i a nivell mundial en segons quines legislacions, que
afavorien el que aleshores era la igualtat per a les dones
a nivell mundial, o fins i tot a l’hora de donar el vot a les
dones, en què també van ser capdavanteres..., i que després tinguéssim, malauradament, aquesta llarga nit, tan
fosca, que va tornar a condemnar les dones, no?, per ideologia –i sovint també amb la connivència d’algunes
ideologies–, a ser un complement més o ser un complement dels altres i a relegar-les socialment, políticament
i, fins i tot, com a individus. Per tant, gairebé una enveja generacional, també deia, a l’hora que pugueu plantejar aquest fil amb la història i amb les pioneres també de
casa nostra.
Per això un dels punts que jo sí que us volia comentar
i que de fet vosaltres mateixes heu apuntat, i la Consol
també hi feia referència, és quin lligam hi ha també
amb dones joves, perquè probablement..., o moltes vegades, quan parlem del paper de les dones, de la situació de les dones, i ho fem des de perspectives generacionals diferents, a vegades ens hem trobat amb dones
joves que es plantegen la necessitat de continuar reivindicant segons quins plantejaments feministes, atès que
a nivell legislatiu i a un cert nivell de sensibilització hi
ha una equiparació i hi ha un discurs políticament correcte, com a mínim, amb moltes de les reivindicacions
feministes, i, per tant, es plantegen la necessitat de continuar reivindicant-ho. I possiblement també lliga amb
la pregunta que us fan de si ara cal un centre pensat per
a les dones i de dones.
Per tant, una mica, com ho lligueu també amb les dones més joves o amb altres generacions, també amb
dones que provenen d’altres cultures? I atès que a més
a més el Centre està en un barri de Barcelona en què hi
ha prou barreja i, per tant, ni que sigui per proximitat
física, segur que hi ha dones que vénen d’altres llocs
del món, no ja a visitar-vos, sinó que viuen a prop del
barri i que se us acosten, doncs, quina relació o quin
projecte...?, o com us hi adreceu, o teniu pensat fer-ho?
SESSIÓ NÚM. 9
I l’altra qüestió que us volia..., i, més que una pregunta, és una petició gairebé, no?, perquè m’ha semblat
que... I, evidentment, el Centre és molt inicial i, malgrat
que té tot un bagatge al darrere, tot just esteu als dos
anys. Però hi ha un esforç molt important per la reflexió, pel pensament, per fer aflorar allò que ja s’està
fent, allò que es pensa, per donar visibilitat al que dèieu vosaltres que és la singularitat o la perspectiva de
les dones.
Jo el que us demanaria és que a més a més no us quedeu només en la reflexió, sinó que sigueu propositives
i reivindicatives, és a dir, que tingueu també capacitat,
ja que teniu un centre, d’elaborar amb propostes i amb
fets concrets allò que, de la reflexió, de la pràctica o de
l’experiència, sorgeixi. Perquè sovint, massa sovint, la
lluita i la pràctica feministes s’han quedat molt en el
discurs i en la necessitat de canviar, i a vegades ens ha
costat o costa trobar propostes concretes per tirar endavant. Com que a més a més aquesta és una comissió
receptiva en aquest sentit, jo us convidaria a ser propositives amb nosaltres també.
Gràcies.
(La presidenta es reincorpora al seu lloc.)
La presidenta
Moltes gràcies, senyora diputada. Té la paraula ara la
presidenta o les persones que consideri que poden respondre a les consideracions diverses i a algunes preguntes que han formulat els diferents representants dels
grups.
La Sra. Teresa Sanz Coll
Sí, si ens ho permeteu, anirem contestant una mica...
(La presidenta intervé sense fer ús del micròfon.) No ho
sé, Mireia, potser comença tu, potser tens més quantitats al cap, eh? La primera pregunta era sobre la quantitat de dones i el tipus de dones, les característiques de
participació que hi havia, no?–era una mica la pregunta
que havies fet. I després el tema de la conciliació, no?
Vols contestar tu, Mireia?, i si no...
La presidenta
Doncs, té la paraula la senyora Bofill.
La Sra. Mireia Bofill Abelló
Moltes gràcies. Bé, una miqueta, potser pel que pugui
aportar, perquè jo sí que estic allí tot el dia i per tant...
Perquè això passa una mica al Centre: com que està
obert moltes hores i hi han coses molt diverses, doncs,
tu vas a una activitat i no veus el conjunt. Aleshores
potser sí que tinc l’avantatge d’estar allí tot el dia, i
aleshores anar veient...
Us puc dir, des d’aquesta experiència, que és un centre
viu. Ara als matins fem un curs de formació ocupacional,
que és justament per poder fer servir..., és a dir, és de
postproducció d’àudio i de vídeo, és a dir que aprenen,
de fet, a fer servir els sistemes que tenim allí mateix i que
també els serveix per situar-se. Aleshores, en aquest sentit, és clar, són dones joves, tenen edats diverses –tenen
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
30
entre vint i..., les més grans en tenen quaranta o així–,
són vint dones que fan aquest curs, i us puc dir que
hem... Elles, per una banda, pel que dèiem de la situació
de les dones, si ha canviat o no ha canviat..., en aquest
sector de l’audiovisual, per exemple, i de les noves tecnologies, a les dones els interessa molt, però tenen dificultats laborals, sobretot en l’àmbit del so, més que en el
del muntatge de vídeo, que les muntadores sempre han
estat dones, però en aquest àmbit tenen dificultats, hi ha
poques dones. Fins i tot nosaltres, és clar, busquem professores; no ens ha estat fàcil trobar-ne, perquè tampoc
n’hi ha tantes, i hem buscat, doncs, dones professionals
i que tinguin una carrera, que també puguin explicar com
ha estat la seva trajectòria, i us puc dir que en aquest sentit també és important... Nosaltres no volem ser una escola de formació, però, en canvi, el que sí que volem és
que allí es puguin crear equips de dones que treballin
conjuntament, etcètera, i aleshores aquestes noies vénen
a fer una formació, però alhora nosaltres pensem que els
donem més que això: els donem la possibilitat d’estar en
aquest centre i de treballar amb altres dones, i elles, això,
ho valoren, ho valoren molt, no? És a dir, no perquè se
sentin discriminades, però, d’alguna manera, valoren
estar en un món com aquest espai del Centre on poden
ser elles mateixes, perquè quan treballen en els altres
llocs, d’una manera o altra, encara s’han de disfressar. És
a dir, són tan capaces, tenen les mateixes capacitats, però,
en canvi, sempre han d’estar demostrant més i no sempre, doncs, poden ser elles mateixes, d’alguna manera. I
moltes vénen i diuen: «A mi els meus amics em diuen...
Doncs, a mi no m’importa que sigui de dones.», no?,
primer, i després, en canvi, ara que ja porten un parell de
mesos al curs, doncs, diuen: «Ai!, quina sort que hi hagi
aquest espai.» Jo estic segura que, si les altres noies ho
sabessin, encara en vindrien moltes més, no?
Abans de l’estiu també vam fer un curs de documentals, que va venir una professora d’una escola de Cuba,
que és una de les escoles pioneres en això del documental i tal, i va fer un curs. Va ser un curs intensiu, i
després el resultat final –perquè moltes vegades el que
pretenem, tot i que són cursos..., és una manera, també,
que vinguin, no?, i de treure-les..., però que allí treballin i facin coses–, el resultat han estat quatre documentals que han fet. També eren, la majoria, dones joves.
Curiosament, un dels temes era justament, indirectament, el de la conciliació, perquè parlaven de mares
joves amb criatures, i com es plantegen..., és a dir, era
un documental, simplement unes entrevistes, i com es
plantegen... Un dels temes que van triar va ser aquest.
Un altre dels temes que van triar va ser la integració de
nois i noies immigrants a les escoles, eh?, que van treballar, doncs, a l’institut de la Teresa justament, hi van
anar a gravar, i en una escola de Girona, de Salt. És a
dir que van plantejar... Un altre tema que van plantejar
va ser la recuperació de..., és a dir, els residus i les escombraries i tot el tema aquest de la recuperació. I l’altre tema que van treballar va ser el tema de les noves
tecnologies i com se situen les dones, a diferència dels
homes, en aquest món de la informàtica i de tot això. És
a dir que, com veieu, tenim quatre documentals, que ara
els estan acabant, que estem intentant si es poden projectar, i és un producte del Centre que pot viatjar per tot
Catalunya.
A veure, més coses per dir-vos. En aquest curs de formació ocupacional vénen..., hi ha una noia que ve cada
dia de Tarragona, hi ha una noia que ve de Mataró, n’hi
ha una que ve de Vic; a més a més..., bé, moltes vénen
de la rodalia. És a dir que d’alguna manera, realment...,
bé, a mi em semblen petites mostres del que és.
Aleshores, doncs, per les activitats –després la Teresa
us parlarà més dels continguts–, també a les activitats
tenim molta diversitat. És a dir, en cada activitat, d’alguna manera, tenim totes aquestes coses que atreuen
més noies joves.
I després, doncs, hi han altres coses; per exemple,
aquesta exposició que fem ara. I jo us demano que si
feu la visita, si podeu, procureu que sigui abans del 29
de desembre, perquè, realment, és una exposició que
val la pena, des de tenir obra original de Käthe
Kollwitz, que l’hem portat del museu de Berlín, fins a
tota l’exposició. I a aquesta exposició la veritat és que
vénen dones de totes les edats, però vénen moltes dones grans, perquè el llibre aquest que commemorem,
que és de la Berta von Suttner, que és una premiada
amb el Nobel que va escriure un llibre que es deia Deposeu les armes, és una novel·la que s’ha publicat al
nostre país des que li van donar el Nobel, és a dir, des
del 1905..., des del 1906, que es va publicar la primera, fins a l’any 80 no es va deixar de publicar mai, i
aleshores resulta que hi ha moltes dones que l’han llegit. Per exemple, la noia que ens porta el servei de
premsa –m’ho deien avui–, doncs, resulta que li ho va
comentar a la seva àvia, i la seva àvia diu: «Sí, i a més
d’això se’n va fer una pel·lícula» –diu–, «jo l’he vista,
una pel·lícula muda», que és una pel·lícula que també
tenim a l’exposició, eh?
Bé, us vull dir que en realitat, doncs, del ventall aquest...
I respecte al tema de les dones immigrants hem fet algunes trobades, vam participar en una trobada d’entitats
dels barris. És una cosa que és una mica més lenta, si
parlem respecte a les dones del barri, però aquest any
hem fet un projecte que es diu «Brodat de dones», que
és explicar contes. Pensem que a través dels contes de les
diferents cultures es pot fer un intercanvi, i aleshores
hem fet una sèrie de sessions en què hem explicat, doncs,
contes de l’Àfrica, contes de l’Amèrica Llatina, contes
de l’Àsia, i ara les últimes, que ahir en vam fer l’última,
que eren contes amazics. De moment, ha estat molt que
cada una d’elles explica els seus contes, però a nosaltres
ens agradaria que a través del contes pogués ser un espai
realment d’intercanvi, és a dir, que pogués acabar no sent
tan dirigit, sinó que fos un espai de trobada. I això és el
que intentem, intentem crear espais de trobada amb
grups diversos. En realitat el que voldríem és que a la
llarga no fossin tan dirigits.
La Maria Mercè Roca preguntava si en aquesta fase, ja,
de més consolidació, si això de la participació era tan
fàcil o no. Jo crec que la Teresa té una reflexió interessant sobre quan el desig s’ha de convertir en realitat,
però jo penso que també ens trobem amb el tema del
temps, no?–amb el tema del temps. Només us vull comentar que aquest matí hem rebut una carta de la directora del Macba, que ens felicita per l’exposició, perquè
nosaltres la hi vam enviar, i ens diu: «Però no sé si podré venir, perquè això de ser mare i treballar vol dir
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
31
que, fora del treball, puc fer molt poques coses més»;
vull dir que em sembla que ens trobem totes així. I
nosaltres voldríem tenir un espai infantil, però de moment no tenim prou lloc. Està previst que a l’edifici n’hi
hagi un, però no sabem per quan serà.
I, bé, la institucionalització en el sentit de les relacions
amb les institucions..., és cert, és cert que no sempre
són fàcils, però per què ho posem en el cantó positiu?
Perquè nosaltres hem fet un gran esforç, doncs, per
obtenir un reconeixement, per fer entendre, per explicar que el Centre aquest és un projecte que mereix,
doncs, un reconeixement, que mereix tenir uns recursos, i veiem que ens n’anem sortim, i en aquest sentit
ho considerem positiu. Que no és fàcil, és cert, que no
és fàcil, i els ritmes de les institucions són molt diferents dels ritmes nostres, i moltes vegades, és clar, se’ns
demana molt i en canvi, doncs, a vegades voldries tenir més suport. Vull dir, no només el suport que en realitat nosaltres en aquest moment podem dir, pel que
sabem, de grups de dones que, per exemple, a nivell de
suport financer, n’estem rebent bastant. Però, és clar, a
vegades els ritmes..., si el reps el dia 1 de desembre,
com ens trobarem, i tu portes tot l’any, doncs, a vegades això es fa una mica dur. A vegades les relacions són
lentes, les condicions no s’adapten exactament a les
teves necessitats... Bé, moltes coses.
La presidenta
Vol afegir-hi...?
La Sra. Teresa Sanz Coll
Bé, una mica... Afegiré dues altres coses, i després, si
l’Anna en vol dir dues més... Però jo seré més..., no ho
sé, no seré tan condescendent amb la història de les
institucions. Ens han tractat molt bé, totes les institucions ens recolzen, valoren aquest procés, però, per
exemple, en la qüestió de diners hem patit molt, perquè
els diners que vàrem comprometre al principi d’any, a
finals de l’any passat, encara no ens han arribat tots. I
llavors nosaltres ha passat un any i hem fet totes aquestes coses, no podeu imaginar amb quins malabarismes,
eh? No sé si coneixeu el llibret aquest de la Cristina
Carrasco i del grup de treball de Ca la Dona, que es diu
Malabaristas de la vida... Doncs, és això.
Vull dir, en aquest sentit, sí que quant a recolzament
estem molt contents, però aquesta insensibilitat dels
temps i aquesta terrible burocràcia que encara ens mata,
no?, que «a veure, les justificacions...», «ai, falta això,
i no sé què i no sé quants...», la veritat, jo ho trobo horrorós, i ho he de dir, eh? Això, per una part. Però, en tot
cas, diuen que segueixen recolzant-nos i fins i tot augmentant un..., no sé zero coma què per cent. Estam
contentes en aquest sentit.
Jo volia insistir una mica en això de la participació i
dones joves, perquè és molt difícil de calcular i d’avaluar ara, perquè estem en ple procés, i llavors és molt
oscil·lant i és molt interessant, això; podrem dir més
coses més endavant. Per a mi, per exemple, ha estat una
gran sorpresa la relació amb les dones joves que han
entrat al Centre. Jo som d’institut, ser com són les adolescents, i llavors sempre he vist molt difícil aquest salt
generacional, aquesta relació generacional, encara que
SESSIÓ NÚM. 9
jo la tinc bona, però dintre el marc de l’institut; després,
a la vida social, a les diversions, a les pel·lícules..., totes les coses semblen molt distintes, i en canvi han
vengut dones diverses...
Per exemple, us diré: poetes joves, dones poetes joves,
un grup que es diu Quark Poesia té un grup de dones
poetes que han vengut a fer un parell de recitals, i ara
volen fer un programa de recitals continus, un cop al
mes, o sigui, dones joves que volen recitar la poesia
allà, a l’àgora, que deia la senyora Carme. Per què?
Perquè senten, eh?, que allà hi ha una distinció, que hi
ha una especificitat. Quan diuen la seva poesia troben
un recolzament, un reconeixement d’autoritat que no
troben quan estan en grups mixtos, i això els dóna força; no aïllament, sinó força per anar després als grups
mixtos també, m’enteneu? Vull dir, això és important.
Han volgut fer aquesta qüestió.
Després la ràdio. La ràdio, Ràdio Paca, és com un..., no
ho sé, un formiguer de dones joves que entren, surten...,
perquè són grups independents que se relacionen, que
fan programes. Vénen amb criatures; la membre més
jove de la Bonnemaison té nou anys i està quasi cada
dia allà, perquè és la filla d’una de les tècniques de ràdio, i està començant a reclamar, cada dia que ens veu,
l’espai infantil; està present en tota aquesta història dels
contes, aquest projecte tan maco –que ha portat a terme, a més, la Remei Sipi, que coneixeu– de dones de
totes les cultures, que ha estat preciós, i ella hi ha estat
present. Les dones joves que vénen vénen amb criatures, i ens crea molts problemes, però de moment no
diem res, perquè han de venir, han de poder venir, eh?,
i vorem què en sortirà, d’això. Quan dic «vorem què en
sortirà, d’això», vull donar la idea de quin és el nostre
projecte. Experimentació i veure què demanen les dones; no tenir coses massa pautades i massa clares.
Després també, com a últim exemple de com vénen
dones joves, se varen fer uns «feminaris» –en deim
«femiraris»– de filosofia i història, on professores tan
reconegudes com Fina Birulés..., va portar alumnes
seves, que havien acabat ja la carrera, a donar unes classes sobre dones il·lustres del passat i tot això, i varen
portar –elles mateixes venien a omplir l’espai– una
quantitat de gent jove –amics, amigues de la universitat i tot això– que conegueren el Centre.
I després tota la part de documentals i cursos de formació porten dones molt diverses, joves, que tenen la capacitat i la possibilitat de poder continuar practicant en el
Centre, que és el que no passa a altres escoles de formació, no?: van allà, fan el curs i se’n van. I aquí tenen el
material i tenen suport d’altres dones. I s’està començant..., jo penso que hi ha una sèrie de documentals que
ja s’han creat –com t’ha dit, de producció nostra ja en
tenim quatre–, i això dóna molta dinàmica. No sabem
què passarà. La participació és així quant a dones joves.
Quant a dones més grans, doncs, per exemple, l’exposició ha inclòs dones grans, però també han vengut totes
les escoles d’art de gent jove, perquè la Käthe Kollwith
i la Marga Ximénez, doncs, eren propostes joves.
No ho sé, cada vegada ve gent més nova... Tenim relació, per exemple, quant a descentralització, que heu dit
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
32
–em penso que eres tu que ho havies demanat–...,
doncs, tenim cada vegada més capacitat, també, d’extensió, perquè tenim més productes, més capacitat
d’anar a altres llocs, nos ho demanen més... Per exemple, els instituts han vengut a visitar aquesta exposició
que tenim, perquè s’han fet tallers de formació de professorat que porten després els alumnes. Aquests alumnes joves han portat, doncs, el que han après allà, i, per
exemple, jo sóc de Badalona, i ho han portat a l’escola; la directora del centre de recursos ha demanat l’exposició, a voure si serà itinerant i la podem portar...
Mirau, és una dinàmica que jo penso que és molt provocativa, és molt difícil, però té, sens dubte, potència.
No sé si..., més coses, havia de dir. No ho sé, una mica...
La presidenta
Em fa l’efecte que... Jo crec que han donat molta resposta, i ben complimentada. Quan hi ha hagut la primera exposició ens heu parlat que hi havia una expressió
que era: «Les dones van a la cultura», no? Avui podem
dir que les dones, amb el que representeu, heu vingut
al Parlament, i això penso, doncs, que ha de marcar una
bona relació, que ja heu vist que hi ha ganes de mantenir. I, per tant, us agraïm la invitació que ens heu fet a
l’exposició, la invitació que ja ens hem formulat a la
vostra casa, al Centre de Cultura de Dones. I hem pogut constatar que en dos anys d’existència, si heu multiplicat per tres els socis i heu demostrat una activitat
amb uns punts forts i uns èxits que ens heu ja assenyalat, que en garanteixen la continuïtat..., només podem
fer que agrair-vos aquest treball, la recuperació de la
memòria, la reflexió que ens heu plantejat sobre la nostra pròpia subjectivitat, i en aquesta nova modalitat de
feminisme obert, que s’ha dit aquí a la sala, i, per tant,
aquesta mirada de la llibertat femenina i la posada en
pràctica.
Per tant, en nom de la Comissió, moltes gràcies, i esperem retrobar-vos a la vostra casa.
S’aixeca la sessió.
La sessió s’aixeca a un quart de vuit del vespre.
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
33
ANNEX
Xart 1
“Empresas familiarmente
responsables”
Profª. Nuria Chinchilla
Centro de Investigación Trabajo-Familia
E
www.iese.edu/icwf
IESE-Universidad de Navarra
F
S
Xart 2
SESSIÓ NÚM. 9
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
34
Xart 3
Índice Europeo de empleo en 2003
Women aged 20 to 49
Without children
under 12
Total
Men aged 20 to 49
With children
under 12
Part-time
Total
Without children
under 12
Part-time
Total
With children
under 12
Part-time
Total
Part-time
EU25
75.1
15.2
60.4
22.7
85.7
3.5
91.3
2.6
Belgium
74.6
21.8
67.5
27.2
87.2
4.2
91.7
4.3
Denmark
77.1
:
79.9
:
82.8
:
93.2
:
Germany
79.5
21.3
60.0
35.1
83.1
4.3
89.7
3.0
Greece
56.5
4.9
52.7
6.7
86.8
2.1
96.5
2.4
Spain
61.7
8.7
51.2
9.7
90.0
1.4
93.0
0.9
2.5
France
76.6
14.1
66.3
17.6
85.4
3.3
91.4
Italy
60.4
12.3
49.7
15.2
91.6
3.3
94.0
3.3
Luxembourg
74.8
15.5
59.3
26.1
90.7
:
96.6
(1.6)
Netherlands
81.9
33.0
69.6
54.7
88.6
7.8
93.6
4.2
Austria
83.4
16.8
72.1
32.3
91.5
2.3
95.6
1.5
Poland
70.4
8.6
59.2
10.1
77.5
3.0
84.9
2.3
Portugal
76.6
7.7
76.4
7.2
90.8
2.0
94.6
(1.0)
Finland
77.9
10.2
72.0
7.8
76.6
5.0
92.4
(2.4)
Sweden
:
:
:
:
:
:
:
:
83.2
18.5
61.8
36.2
87.1
3.4
90.9
3.3
United Kingdom
Xart 4
Índice de empleo en 2003 por Nº de
hijos menores de 12 años
Women aged 20 to 49
One child
Men aged 20 to 49
Three children
or more
Two children
One child
Three children
or more
Two children
EU25
64.8
57.8
41.2
91.4
92.3
86.1
Belgium
70.4
69.5
49.2
91.5
93.4
87.1
Denmark
80.3
82.2
67.2
93.6
93.7
89.1
Germany
66.0
55.2
37.9
89.8
90.7
85.0
Greece
54.2
52.8
39.6
96.3
96.9
95.2
Spain
53.8
47.5
41.3
92.8
93.9
88.2
France
73.3
63.8
39.8
91.7
92.0
87.3
Italy
52.7
45.8
35.0
94.1
94.1
91.4
Luxembourg
68.8
53.0
(34.7)
96.7
96.8
96.0
Netherlands
71.6
70.3
58.5
92.3
94.8
93.4
Austria
77.8
66.1
57.4
95.9
96.1
91.2
Poland
63.5
55.1
44.7
85.1
86.4
78.4
Portugal
77.7
75.0
60.2
94.4
95.1
94.2
Finland
75.0
74.4
56.2
91.5
93.1
93.2
Sweden
:
:
:
:
:
:
67.8
60.9
37.9
91.5
92.3
84.3
United Kingdom
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
35
Xart 5
Organización del trabajo en parejas entre 2020-49,
donde al menos uno de los dos tiene trabajo (% de
parejas en 2003)
Hombre y
mujer a
tiempo
completo
Sólo el
hombre
trabajando
Hombre a tiempo
completo/mujer a
tiempo parcial
Hombre y mujer a tiempo parcial
"o"
Mujer a tiempo completo/hombre a
tiempo parcial
Sólo la mujer
trabajando
Total
EU-25
45
29
19
2
5
100
Bélgica
43
25
24
3
5
100
Alemania
37
26
28
2
7
100
Grecia
47
44
5
2
2
100
España
44
43
9
1
3
100
Francia
52
25
16
2
5
100
100
Italia
38
45
13
2
2
Luxemburgo
40
35
21
:
4
100
Holanda
27
21
44
4
4
100
Austria
47
22
27
1
3
100
Polonia
49
29
8
2
12
100
Portugal
67
21
7
1
4
100
Finlandia
63
21
7
2
7
100
Reino Unido
44
21
30
2
3
100
Xart 6
Índice de fertilidad en relación a las
políticas familiares en Europa
16
Lux
Den
Fin
% Family policy of
social policy
14
12
Aus
10
Ger
Swe
Fr
Bel
Gre
8
6
Por
4
Ita
2
Spa
Ire
UK
Neth
0
1,0
1,2
1,4
1,6
1,8
2,0
Children / mother
SESSIÓ NÚM. 9
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
36
Xart 7
Cuatro modelos de estados europeos
en función de su ayuda a la familia
+
Apoyo económico
-
Libertad de elegir
Pro-igualitario
Tradicionalista
No intervencionista
-
Infraestructuras
+
Xart 8
Nuevo entorno
• La mujer en la empresa
• Carreras internacionales
• Jornadas “eternas”
Æ Conflicto trabajo - familia
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
37
Xart 9
¿Qué está pasando en España?
¾ Baja natalidad (España:1,3 hijos por mujer en 2003)
¾ Edad media maternidad: España 30,7 años, Europa: 29
¾ Educación de niños en manos de otros
¾ Separaciones y Divorcios (una ruptura familiar cada 4
minutos – 126.000 en el año 2003)
¾ Problemas de salud (estrés, depresión)
Alto gasto en ansiolíticos
Más bajas por estrés que por maternidad
Xart 10
¿Qué está pasando en España?
• Crecen las parejas de doble ingreso (67% de las familias)
• Vivienda: uno de los sueldos se destina a la hipoteca
• Tasa de incorporación de la mujer al mercado laboral (51%
vs. media europea del 60%)
• Sólo un 4% de los sillones de los Consejos de
Administración están ocupados por mujeres (aunque
sobre ellas recae el 50% de las decisiones de consumo…)
SESSIÓ NÚM. 9
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
38
Xart 11
Situación de la empresa española
•
Cultura de largas horas de trabajo
•
Cambio de valores / prioridades
•
Interrupción de trayectorias profesionales por tener hijos
•
Pérdida de talento femenino
•
Estrés / “burnout”
•
Rotación
•
Absentismo
•
Falta de movilidad
Xart 12
Criterios de decisión MBA’s 2003
Desafío intelectual
Estilo de vida / equilibrio trabajo-familia
Dinero
Cultura y valores de la empresa
Oportunidades de carrera
Localización de la empresa
Variedad en el trabajo
Responsabilidad / liderazgo
Típo de trabajo
Prestigio de la empresa
0%
10%
20%
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30%
40%
50%
60%
70%
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
39
Xart 13
Capacidad destructora
de las empresas
• La contaminación de la naturaleza (ecología)
• La contaminación de la sociedad (ecología
humana)
• Doble efecto:
– Social (externo)
– Empresarial (interno)
Xart 14
Discrecional Sistemática
Metodología EFR©
Contaminante
Enriquecedora
D
A
C
B
D. Carece de políticas FR
C. Tiene ya algunas políticas, pero las aplica poco
B. Tiene políticas y existen prácticas FR
A. Su cultura es ya FR
SESSIÓ NÚM. 9
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
40
Xart 15
Proceso de cambio
Transición de D a C
Discrecional Sistemática
Contaminante
Enriquecedora
Introducción de políticas formales, para
establecer el marco o estructura de las
D
A
prácticas flexibles.
Transmitir el mensaje que la compañía
–o al menos la alta dirección– cree en la
C
B
necesidad de conciliar trabajo, familia y
vida personal.
Asignar recursos para el diseño e
implantación de políticas que apoyen
dicha conciliación.
Xart 16
Proceso de cambio
Transición de C a B
Discrecional Sistemática
Contaminante
Enriquecedora
Las
prácticas
laborales
y
el
comportamiento de los directivos y
D
A
supervisores son las dos influencias
más fuertes sobre la cultura corporativa.
1. Identificar las prácticas destructivas y
C
B
rígidas que dificultan o impiden la
conciliación
familia,
trabajo
y
vida
personal de los empleados.
2. Ganar el compromiso de un grupo
amplio de directivos y supervisores que
apoyen un programa FR.
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
41
Xart 17
Proceso de cambio
Transición de B a A
Discrecional Sistemática
Contaminante
Enriquecedora
Representa
el
reforzamiento
y
la
consolidación de todas las iniciativas
D
A
previas
introducidas
destinadas
a
transformar la organización en una
EFR.
C
B
Se acepta plenamente que el logro del
equilibrio entre las responsabilidades
familiares
y
profesionales
puede
generar una plantilla más satisfecha y
comprometida,
logrando
al
mismo
tiempo mejoras en su desempeño y
productividad.
Xart 18
Discrecional Sistemática
¡Ojo! Con el proceso
REGRESIVO
SESSIÓ NÚM. 9
Contaminante
Enriquecedora
D
A
C
B
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
42
Xart 19
Metodología EFR© y paradigmas de la
empresa
Antropológico
Contaminante
Enriquecedora
D
A
C
B
Discrecional Sistemática
Mecanicista
Psicosociológico
Xart 20
Modelo de organización empresarial y enfoque
trabajo y familia
Modelo organizativo
Concepción y enfoque
de trabajo - familia
Mecanicista:
-Sólo reconoce motivos extrínsecos
-Concepción del trabajo en función del tiempo que
dedica el trabajador
- Énfasis en el logro de la eficacia (resultados medibles)
-La empresa no es
responsable de las
consecuencias de la
relación trabajo-familia
Psicosociológico:
-Reconoce motivos extrínsecos e intrínsecos
-Concepción del trabajo en función del cumplimiento de
la tarea por parte del trabajador.
-Énfasis en el logro de la atractividad (satisfacción por
realizar una tarea en la que se aprende)
-El conflicto trabajo-familia
es un problema real que
debe ser atendido por la
organización (reactividad)
Discrecional Sistemática
Mecanicista Antropológico
Contaminante
Enriquecedora
D
A
C
B
Contaminante
D A
C B
Psicosociológico
Antropológico:
-Estructura motivacional completa: reconoce la
importancia de los motivos trascendentes
-Concepción del trabajo en función de la contribución
para el logro de objetivos por parte del trabajador.
-Énfasis en el logro de la unidad (compromiso-relación
de confianza en la empresa).
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
-Empresas familiarmente
responsables (proactividad)
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
43
Xart 21
acción de la
organización
Elementos de la
Organización
Estrategia
Competencia
distintiva
Misión
externa
Entorno
externo
motivos
extrínsecos
Sistema
formal
Estructura
formal
Estilos de
dirección
Estructura
real
Valores de
la dirección
Misión
interna
Juan Antonio Pérez-López
Fundamentos de la Dirección de Empresas
(Rialp, 1993)
Entorno interno
(PERSONAS)
Motivos intrínsecos
(ligados a la competencia
distintiva) y
motivos trascendentes
(ligados a la misión)
Xart 22
Llamada a un nuevo sentido de
responsabilidad
• Gobierno
– Marco legislativo
• Empresas
– Responsabilidad social
– Oportunidad: ventaja competitiva en el nuevo
entorno de pleno empleo
– Eficiencia interna vs. Aprendizaje negativo
• Individuo: mayor madurez en la toma de decisiones
SESSIÓ NÚM. 9
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
44
Xart 23
Modelo EFR©
Xart 24
Políticas más populares
(IFREI 2005)
10 0
96
93
89
90
82
80
78
74
72
71
70
70
69
60
50
40
30
A usencia x
emerg. fam.
Flex. días
permiso
Seguro vida
Tiempo libre
formació n
Curso gestió n
tiempo
Excedencia
cuidado
familiares
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
Co mpras
J. reducida
H. flexible Video co nferencia
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
45
Xart 25
Frenos
(IFREI 2005)
64
Cultura "adictos al trabajo"
54
Llevar trabajo a casa
52
Carreras internacionales
Utilizar políticas familiares= comprometidos
52
Peligro progreso tras rechazar
promoción o traslado
52
50
Molestia ante mujeres con
permisos largos
43
Práctica "arriba o fuera"
40
Para progresar trabajar + de 50
horas
34
Molestia ante hombres con
permisos largos
0
20
40
60
80
Xart 26
Impulsores
(IFREI 2005)
96
Comprensión ante la prioridad
por familia
95
Hablar de la familia bien visto
91
Se anima a cumplir con las
responsabilidades familiares
88
Directivos son buen ejemplo
88
Se tienen en cuenta
preocupaciones familiares
86
Se invita a los familiares a visitar
la empresa
80
Respeto por la familia valor de la
empresa
76
Invitación cónyuges a actividades
0
SESSIÓ NÚM. 9
20
40
60
80
100
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
46
Xart 27
Problemas para las empresas
(IFREI 2005)
46
Absentismo
34
Falta de habilidad para cambiar y tomar nuevas iniciativas
31
Falta de compromiso por parte del empleados
30
Problemas relacionados con el estrés
30
Llegar tarde al trabajo
28
Falta de generación de nuevas ideas
24
Empleados que se niegan a viajar
21
Conflicto trabajo-familia
21
Contratación de empleados claves
15
Traslado de empleados
0
10
20
30
40
50
Xart 28
Algunas Empresas EFR
(s/ IFREI 2005)
Grandes
Pymes
Masterfood España
AMGEN
ASEPEYO
Nokia
P&G España
CEIN
Nestlé
ACCOR Services
Caja Madrid
Kidsco
Microsoft Ibérica
HSBC
Grupo Santander
Hotel Continental
Sanitas
Ediciones Francis Lefever
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
47
Xart 29
10 Pasos para convertirse en una
EFR (1)
1. Compromiso de la alta dirección
- Presupuesto
2. Comité / coordinador trabajo-familia
3. Hacer un diagnóstico de en qué fase está la empresa en la
actualidad (IFREI)
4. Recabar información sobre las necesidades familiares de los
empleados
- Estudio de indicadores
- Cuestionarios
- Entrevistas (individuales / grupales)
5. Elaboración de un plan de acción
- Diseño de políticas y facilitadores
Xart 30
10 Pasos para convertirse en una
EFR (2)
6. Elaboración de un manual para la aplicación de las políticas
- Políticas flexibles para ambas partes
- Un acuerdo entre jefe y empleados
7. Liderazgo y ejemplo de la alta dirección
- Formación de directivos y mandos intermedios
8. Valores familiares integrados en la misión corporativa
9. Despliegue políticas / acciones adaptadas a diferentes públicos
- Plan anunciado por la alta dirección
- Comunicado a todos los empleados
- Comunicación continua interna: folletos, vídeo, Intranet
- Equipos de trabajo / círculos de calidad
10. Evaluación de la utilización / adaptación políticas
SESSIÓ NÚM. 9
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
48
Xart 31
Nivel individual:
Autodiagnóstico
• Número de horas de “trabajo” / día
• Número de horas con la familia / día
• Solape entre trabajo y familia
• Tiempo libre =?= Tiempo de recuperación
• Dos tipos de “desbordamiento”
• Físico / observable / medible
• Psíquico-emocional / invisible
Xart 32
¿Qué se opone a la
promoción femenina?
•
Dificultades para conciliar trabajo y familia
•
Ausencia de flexibilidad laboral
•
Estrés
•
Cultura de largas jornadas laborales y dobles o triples jornadas
•
Escaso acceso a la información y red de contactos masculina
•
Techo de cemento y techo de cristal
•
Escasez de apoyos en casa y en el trabajo
•
Diferencias en la remuneración (30/40%)
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
49
Xart 33
Causas del conflicto trabajo - familia
Incompatibilidad de horarios escolares con la jornada laboral
Participantes
Expertos
1º
5º
Falta de políticas de empresa que faciliten el equilibrio entre trabajo y familia
2º
3º
Las presiones que experimento en mi trabajo
3º
4º
Carga familiar
4º
Pocas guarderías
5º
Mi manera de combinar trabajo y familia
6º
Tareas domésticas
7º
Falta de apoyo por parte de mi superior y compañeros
8º
El tiempo que pierdo por atascos de tráfico al salir del trabajo
9º
La falta de puntualidad y/o combinación de trayectos de los transportes públicos
10º
Variedad y cantidad de papeles sociales
11º
1º
2º
Xart 34
Liderazgo personal
• Misión personal
• Roles
• Proyecto familiar: la familia,
escuela de competencias
SESSIÓ NÚM. 9
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
50
Xart 35
Éxito objetivo y éxito subjetivo
Éxito objetivo
-
Modelo
Realizada
Famosa
Fracasada
-
Éxito subjetivo
+
+
Xart 36
Modos de afrontar el conflicto:
“Super(wo)man strategy”
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
51
Xart 37
Separación
Xart 38
Disponibilidad
SESSIÓ NÚM. 9
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
52
Xart 39
Hic et Nunc (Aquí y ahora)
Complementariedad
Xart 40
Algunos errores
• El síndrome Mañana lo haré
• Yo gano, tú pierdes
• Síndrome de Maruja
• Sentido de culpabilidad
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9
Sèrie C - Núm. 270
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
30 de novembre de 2005
53
Xart 41
Familias de “doble ingreso”
Continuamente:
Diferentes biorritmos,
personalidades,
cultura, ambiciones y
sueños, carga de
trabajo, asincronía
en las trayectorias
profesionales…
• Negociar
• Adaptarse
• Sincronizar
• Comprometerse
Xart 42
Habilidades a desarrollar
en familias de doble ingreso
•
•
•
•
•
•
•
•
•
SESSIÓ NÚM. 9
Comunicación
Asertividad
Paciencia
Empatía
Gano-Ganas
Creatividad (vs. dilemas)
Flexibilidad en dar y recibir
Incluir los criterios de decisión del otro
Aplicar herramientas de management al hogar
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
30 de novembre de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie C - Núm. 270
54
Xart 43
Retos actuales
Ä Flexibilizar estilos de dirección.
Ä Asociar flexibilidad a productividad, a retención de talento y a trabajo
con garantías.
Ä Hacer de la familia un núcleo social más fuerte. De este modo
mejoramos las personas, las empresas y la sociedad.
Ä Hacer cómplices a los varones en esta tarea. Esta ambición más que
una lucha es una tarea de integración a llevar a cabo entre los dos:
varón y mujer.
Xart 44
Bibliografía 2005
COMISSIÓ PERMANENT DE LEGISLATURA PER ALS DRETS DE LES DONES
SESSIÓ NÚM. 9