Untitled - Pasqual Maragall

AVUI
6 Política ELFUTURDEL’EXPRESIDENT
DIUMENGE, 21 D’OCTUBRE DEL 2007
Frases
Manel Fuentes
El radiofonista, que té Maragall com a
col·laborador del seu espai, el va acompanyar
ahir en l’anunci de la seva malaltia
Periodista i director de ‘Problemes
domèstics’ a Catalunya Ràdio
Eisenhower
José Montilla
PRESIDENT DE LA GENERALITAT
P
asqual Maragall ens ha tornat a
sorprendre: “Primer van ser els
Jocs Olímpics, després el nou Estatut, (això ja veurem com acaba), i
ara es tracta de guanyar l’Alzheimer”. Maragall sap engrescar fins i tot quan
comunica una mala notícia. Sap mirar més
enllà, sap encomanar el seu coratge i proposar-nos un repte que ens afecta molt a tots i
que encara ens afectarà més. De fet, alguns
experts ja adverteixen que més val que ens hi
posem fort, i que ho provem de solucionar
abans que l’Alzheimer, entre altres coses, ens
col·lapsi el sistema sanitari.
M’agrada pensar que avui milers de famílies
anònimes i no tan anònimes que pateixen
aquesta injustícia en forma de malaltia han
tingut un motiu per a l’esperança. Si més no,
gràcies al ressò mediàtic de Maragall avui es
parla d’ells, se’ls mira diferent, i tant de bo
apareguin més mostres d’afecte i de solidaritat i sobretot el finançament necessari per a la
investigació. Ens hi va molt a tots. I totes les
iniciatives seran necessàries.
Però que a ningú li passi per alt que ahir, de
notícies mèdiques, Pasqual Maragall en va
donar dues. Una és que fa uns mesos li van diagnosticar un principi d’Alzheimer contra el
qual està lluitant. Però l’altra és que està bé.
Així doncs, que prenguin nota els oportunistes que creuen que ara podran posar en
quarantena les seves declaracions. S’hauran
d’esperar. Maragall, murri, va dir que està millor que fa un any, i això ho demostra, per
exemple, l’interès que suscita cada vegada
que visita el Problemes domèstics. Divendres
passat ens va venir a veure i dissabte tots els
diaris n’anaven plens.
Llavors també va parlar-nos de l’Alzheimer,
de com valora que Alfonso Guerra sigui un dels
pocs polítics que visita regularment Adolfo Suárez, ara que tothom el reivindica, del seu compromís a lluitar contra la malaltia… I aquí ens
vam quedar, perquè l’anunci del seu cas particular l’havia de fer on l’ha fet. A l’Hospital de
Sant Pau, recolzant el personal que hi treballa
“Amb carnet o sense
carnet, té l’estima, el
carinyo i l’afecte de la
família socialista i el
meu com a president”
“La valoració que faig
no és política, sinó humana. Lamento que
tingui la malaltia i li
desitjo el millor”
Josep Antoni Duran i Lleida
SECRETARI GENERAL DE CIU
Pasqual Maragall rep, enmig de diverses personalitats i amics, l’efusiva salutació de l’exdiputat Manuel
Milián Mestre a la porta de l’Hospital de Sant Pau, on va anunciar que pateix d’Alzheimer ■ M. ÀNGELS TORRES
diàriament, visitant el laboratori de Recerca en
Alzheimer que coordina la doctora Teresa
Gómez Isla i fent una roda de premsa amb la
seva dona, Diana Garrigosa, fent-li costat.
En un dia com avui, d’emocions fortes, cal recordar un gest d’alçada del president Montilla
quan va destituir un dels seus homes de confiança, el delegat de la Generalitat a Madrid, Raimon
Martínez Fraile, per haver gosat insinuar que
Maragall no estava en plenes facultats mentals.
Maragall ha sigut valent. En un moment tot
just incipient de la malaltia ha comparegut
per explicar-se i presentar serenitat, compromís i lluita. Però no només lluita contra
l’Alzheimer. Pasqual Maragall té més fronts
oberts: consolidar el Partit Demòcrata Europeu, posar en marxa una societat de capital
risc… i els que vindran!
Però per a mi el més sensacional de l’anunci
d’ahir és que ho va fer amb sentit de l’humor!
Deia Maragall que li serà difícil oblidar qui és,
ja que quan surt al carrer tothom el coneix i li
diu pel nom, i li recorda algunes de les coses
que ha fet. Ara el repte és derrotar l’Alzheimer,
i de moment Maragall ja comença a fer-ne
burla i anomenar-lo Eisenhower. Genial! Eisenhower, un president dels Estats Units nascut a Texas que amenaçava altres nacions amb
el seu arsenal nuclear si eren de l’eix del mal de
l’època (els sona d’alguna cosa?) i que a més va
recolzar el règim de Franco (tampoc podem
perdre ara la memòria històrica). Segur que
per lluitar contra la prepotència d’aquest Eisenhower d’avui, a Pasqual Maragall li sortiran
molts aliats. De fet, en aquesta lluita també pot
comptar amb mi. T’hi apuntes? ■
“Els grans homes es
veuen en moments
difícils. Pasqual, ets
una gran persona. Una
abraçada ben forta”
Josep-Lluís Carod-Rovira
CONSELLER DE VICEPRESIDÈNCIA
“Té el suport del PP i
meu. És un dels actors
clau de la història
política democràtica
del nostre país”
Daniel Sirera
Carme Valls
L’autora fa un elogi de la feina feta per Maragall
i lloa la valentia de l’expresident d’assumir la
incertesa sobre el seu propi futur
PRESIDENT DEL PP DE CATALUNYA
Presidenta de Ciutadans pel Canvi
La mirada de Maragall
T
ots els éssers humans tenim moltes
lectures i també moltes identitats,
per això són tan superficials les etiquetes dels que creuen saber la veritat per definir-los. Fa respecte glossar la figura d’un amic, d’un líder polític i d’un
ésser humà davant la malaltia perquè, malgrat
l’amistat o la proximitat que tinguem cap a les
persones, mai podem acabar de descobrir
quins són els misteris, les temences o els desitjos que amaga el seu interior.
En aquest moment històric voldria retrobarme amb la seva mirada, “d’ulls xics que miren el
lluny” com diu en Joan Manuel Serrat d’en Salvat-Papasseit. La mirada en profunditat està
basada en la voluntat de saber, de conèixer i
d’esbrinar, i en Pasqual ens ha ensenyat a escatir què és el que no sabíem de la nostra terra, de
la nostra relació amb Espanya, de la nostra presència dins d’Europa. Ens ha obert camins
mentals per poder conviure i comprendre què
és el que està més enllà de les nostres fronteres, i estic segura que li hauria agradat ser correspost amb la mateixa generosa abraçada. Ha
canviat Barcelona, la forma de governar Catalunya, en coalició, i l’Estatut. Va donar-nos també
l’oportunitat de conèixer-nos i treballar junts a
un grups de ciutadanes i ciutadans, que vam
acabar formant Ciutadans pel Canvi.
Ha estat especialment emotiu gaudir de la
seva presència quan estàvem celebrant la Primera Trobada de Ciutadania per la Democràcia. La seva mirada aquest cop s’ha dedicat a
comunicar una realitat personal i ha mostrat
la valentia i l’enteresa davant d’un diagnòstic
mèdic que ha decidit compartir amb optimis-
me amb el suport de la seva família i dels seus
amics. Era molt difícil assumir la comunicació
de la seva malaltia, encara que, com ell diu, els
americans ho facin. Tots els humans viuen
amb la incertesa, encara que ho dissimulen
buscant seguretats fictícies, i és un gest que
mereix tot el nostre respecte i la nostra solidaritat que una persona assumeixi amb coratge
la incertesa sobre el propi futur. Tot el nostre
suport per a l’ésser humà que s’enfronta a la
malaltia. Tota la nostra estimació per l’amic
al qual sempre li ha agradat la poesia i amb el
qual volem compartir una mica d’Elliot : “El
que no sabeu és l’únic que sabeu”. Tota la
nostra decisió per continuar treballant amb
la mirada posada nord enllà per construir aliances federals amb l’Espanya i l’Europa diversa i plural. ■
“Solidaritat i suport a
una persona amb la
valentia d’anunciar
que té un principi de
malaltia important”
Joan Saura
CONSELLER D’INTERIOR
La Libreta | Lluís Foix
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071021/53404796523.html
El entrañable señorío de Maragall
21/10/2007 - 23:07 horas
Me emocionó la sinceridad, la claridad, la elegancia y un cierto sentido del humor con el que
Pasqual Maragall nos comunicó que padecía los primeros síntomas de la enfermedad de
Alzheimer.
Maragall ha puesto fin a su carrera política pero ha empezado otra singladura humana, vital y
emocional que aumentará el afecto que muchos sentimos hacia el que ha sido un gran alcalde
de Barcelona y un efímero pero relevante president de la Generalitat.
El obituario de Maragall ya se escribirá en su momento. Tampoco pretendo valorar su larga
trayectoria política. Quizás la parte más humana, más digna y más entrañable de su
personalidad la vamos a descubrir a partir de ahora.
Un tiempo para cada cosa, dice Cohelet en el Eclesiastés. A Maragall le ha llegado el tiempo
de mostrar el humanismo que se encierra en tantos miles de personas que padecen la misma
enfermedad y que van perdiendo gradualmente sus facultades mientras el cariño hacia su
persona también aumenta gradualmente.
Maragall anda por la vida ligero de equipaje. Va con lo puesto. Le conocí ahora hace un cuarto
de siglo cuando sería alcalde de Barcelona porque Narcís Serra estaba a punto de ser
designado ministro de Defensa en el primer gobierno socialista tras la victoria en las elecciones
de octubre de 1982.
En el Palacete Albéniz, hace 25 años, aparecía con vestido de pana marrón, cabellera de 1968,
bigotes negros y poblados, aire de progresista, un pelín despistado y soñador. Narcís Serra y
Lluís Reverter nos acompañaban en aquel almuerzo.
Lo demás, ya lo saben ustedes igual que yo. Se levantó un día muy de madrugada y subió a
Montjuic, vio la apertura de Barcelona al mar, las Rondas, la renovación del Estadio Olímpico y
la celebración de los Juegos.
Los planetas se alinearon para que aquel sueño poético fuera una realidad. Miles de millones
de las antiguas pesetas pasaron por sus narices. Hoy puede decirse que Maragall fue tan
eficaz como honesto desde el día en que las excavadoras empezaron a transformar la Ciudad
Condal.
Fue un alcalde imaginativo, rodeado siempre de arquitectos y de gente igualmente soñadora.
Al conseguir su objetivo se largó inesperadamente a Roma y con su pequeño coche Ford
transitando por las calles de la capital italiana estableció contactos con los que hoy son sus
amigos políticos romanos.
Le llamaron los suyos para que ganara las elecciones. No lo consiguió del todo, pero se
convirtió en presidente de la Generalitat con el apoyo de Esquerra Republicana y los de
Iniciativa. Aquella presidencia del tripartito fue tormentosa y acabó en un fracaso político
personal, después de que un imposible Estatut se aprobara con todas los requisitos legales.
Los mismos que le pidieron que volviera de Roma, le echaron sin sutilezas obligándole a que
no fuera candidato.
Maragall es un buen tipo, nieto de uno de los grandes poetas catalanes, despierto, humanista,
amigo de sus amigos, generoso y desinteresado.
En las últimas semanas he hablado varias veces con él. Algunos sabíamos que su salud era
frágil pero no pensábamos que fuera él mismo el que lo anunciara desde el Hospital de Sant
Pau, un sábado del mes de octubre.
Maragall nos dijo que se sentía un privilegiado porque era tan conocido que siempre recordaría
quién era porque los demás se lo dirían. Qué forma tan elegante y señorial para afrontar una
enfermedad que los historiales médicos indican que se pierde la capacidad de raciocinio de
forma progresiva. Los que hemos conocido de cerca esta situación sabemos lo qué significa.
Se ha cerrado su etapa política como protagonista. Ahora empieza un ciclo que puede ser largo
en el que el Maragall más auténtico, entre infantil y sabio, nos impulse a muchos a estar más
cerca de él.
No será para ser alcalde o presidente de la Generalitat sino para ayudarle a llevar con dignidad
y soltura una enfermedad que padecen muchos millones de personas en el mundo. Ojalá la
ciencia llegue a tiempo y consiga prolongarle la vida tal y como le hemos conocido siempre.