rd UHID-DEOMONTSERRAII
Anuncio
Any
i*
rd
VI.
O i s s a p t e , 3 1 d e IVIai?s dLe 1 8 8 3 .
ICúm. 13.
UHID-DEOMONTSERRAII
r^^f:
IÍISJ,!,
Í^J
1 ••^^.'-í:^
•4' I
Vi;
':^^^O\.^>L1<^
:\J
¿«JS^jS^^Í
"+i
" >
ll^^'-^^tó^
&g«o-
SCTMÁWiil F i f ü L Á I ®I CÁTÁWMYÁ.
SOBRE
L'ENSENYANQA.
Algunas vegadas, en vista de la gran anarquía que, per efecte de las ideas ultra-revolucionarias avuy dominants en la vehina Franga,
''egna en 1' instrucció primaria d'aquesta nació
desgraciadíssima, nos ha vingut al esment un
si'ticle del nostre gran Balmes, en lo qual
^quest filosoph insigne preven los grans inconvenients que del descuyt de la primera insti'Ucció li venen al individuo y á la societat en
general.
Tal vegada lo recordar ara las paraulas del
lí-lustre sacerdot vigatá no vindrá, en concepta d'alguns, m ó l t á t o m , sobre tot aquí entre
nosaltres, que, si tenim quelcom de que queixarnos en lo rem de la primaria instucció, no
ha arrivat encara'I mal ais fonaments d'eixa
instrucció, que son encara la Religió y 'Is prin<^'pis moráis.
Mes diu l'adagi que 9'if¿a« vejas la barba de
^^n oehí cremar, posa la túa á remullar, y,
ademes, quelcom ha passat aquí també y mes
"líienys passa encara que debem teñir mólt
Pí'esent per pendre las nostras precaucions, si
^^ qu'en alguna cosa estimam 1' instrucció deis
*iostres filis.
Veheuse ara aquí cóm s' expressa En Bald e s respecte d'aquest particular:
«La facilitat—diu—ab que'Is noys reben to^ classe d'impresions, fa, mes que tot, indispensable '1 mes escrúpulos cuydado en las
^Octrinas y en los fets concernents á la Religió
y «Ja moral. L'experiencia de cada día 'ns está
fisenyant que Thome se ressent tota la vi-
da de las impresions rebudas en la primera
infancia, y si 'ns fos possible seguir lo fil de
móltas vidas, trobar'íam un assombrós encadenamentque conduheix al individuo per la carrera del vició de la virtut, del crim ó del heroisme, y qual primer anell arranca delsexemples que s'oferíren á sos ulls ó de lasparaulas
que oíren en 1'escola ó en la llar doméstica.
Quo semel est imbuía recens seroabit odoreni
testa dies, havía dit lo poeta, y aquesta imatge
qu'expressa una veritat important deuría recordarnos la delicada sol-licitut ab que es necessari evitar que no entre en lo tendré vas
licor verinós ó corromput pera que no conser ve mentres existesca lo mal olor ab que se lo
haja infecta t.
))Fora de desitjar que'ls mestres de primera
educació no sois professassen principis religiosos y moráis, sino que també'Isposassen en
práctica, es dir que sería menester buscar pera
aquets desiins hó:nens sincerament morigerats, perqué d'altra manera no es possible que
los noys no presencien repetidas escenas que'ls
escandalisen. Qui no está adherit d e c o r a las
creengas religiosas podrá aparentar religiositat
per interés propi, per considerado ais demés,
y pot-ser fins peí desitx de que'ls altres, sobre
tot los de tendrá edat, no s' aparten de la fe que
ellté perduda. Mes, com la veritat es l'estat
normal del borne y la ficció continuada no es
possible, resulta que á lo millor s'oblidan esta
classed'actors de que están representant son
paper, y parlan y obran conforme á llurs erradas doctrinas. Lo noy que casi sempre té fixa
la vista sobre sos superiors, que recull ab avidesa las paraulas qu'ells pronuncian tal vegada sens advertir lo que diuhen, que observa
98
LA VEU DEL MONTSERRAT.
tots los actes de las personas qu'exerceixen
sobre ell alguna autoritat y que, ademes, té
una forta inclinació á referir tot lo que sent y á
in-iitar lo que veu, considera de poca importancia lo que ha arrivat á notar qu' es reputat com
d' escás valer pera aquells á qui respecta; aixís
com venera profundament lo que ha vist venerat per las personas que^l gobernan. Una expressió, un gesto que se li escapará al mestre
enl'acte d'ensenyar la doctrina cristiana ó la
práctica d'algún acte religiós, bastará pot-ser
pera fer brotar en aquellas ánimas tendrás un.
pensament maligne que després se convertirá
en dubte ó en desenvolta impietat. Devades
procurai'á estar sobre sí qui ha d'aparentar
continuament fe que no té y veneració y acatarnent á objectes que desprecia; devades pera
amagar l'éstat de sa conciencia afectará tal vegada un zel y entussiasme qu'está mólt Uuny
d'experimentar: en la mateixa exagerado de
sas paraulas yaccions donará que sospitar ais
deixebles dotats d'alguna penetrado; si agó no
succeheix, vindrá un moment de descuyt que's
fará notar tant mes quant mes viu será '1 contra st.»
Veheuse en eixas paraulas retratat l'estat de
las escolas en los nostres días. Com cada pas
que dona '1 progrés porta sas ventatjas, porta
també sos defectes; y en aquest particular de
rinstrucciü no falta la regla. Tenim cada día
mes concorregudas las escolas, pero notam
com ensemps descuydan mes los pares V educado de sos filis. Se contentan ab enviar los
noys á estudi y no's paran á mirar si lo que á
estudi aprenen está conforme á la religió que
d'ells han rebuda y á la moral qu'ells practican. Mes que aqueixa guerra declarada ais
principis de la Religió que la república francesa fa en las escolas^ es funesta y trascendental
la guerra sorda que fa la revolució mansa entre nosaltres; puix en aquélla 's veu ab claretat
lo perill, mentres que aquí'l mal entra d'ama^at y'ls noys que van á l'ensenyanga, si no
beuhen lo veri de 1' impietat y del dubte en las
propias Iligons del mestre, á l'ombra de Tactual tolerancia disciplinaria se comanan uns á
altres los vicis de 1' educado y forman un sol
chor d' escandalisadors, de mofadors y de burletas, y de vegadas de blasfemadors y mal intencionáis.
Déu demanará ais pares comptes mólt estrets per aquest concepte, que al cap-d'avall la
primera instrucció es la que forma al home, y
si la primera instrucció es dolenta 5 viciada,
res d'extrany tindrá que l'home sía dolent. Si
los pares no poden donar á sos filis Teducació
pey sí mateixos, al menys que vigilen móltquína ensenyanga es la que reben.—M. R.
k m íe tralncció catalana iels Salí le Saril
SALM XXL
També es de David aquest Salm, que mólts Sants
Pares aplican justament á Jesucrist, y que del Messías
entenguéren_/nólts Rabins.
Sambla que fou compost en ocasió de la senyaladíssima victoria que David obtingué deis Ammonitas, apoderanlse de la capital Rabath, ab la circunstancia de
haverse fet fer una diadema de la preciosa corona de
or del rey ammonita, á lo que, segons sernbla, al-ludeix lo vers. 4 de nostre Salm: Et tulit diadema regís
eorum de capiie ejus, pondo auri ialentum, habens
genimas pretiosissimas, et impositum est super caput
David, (II Reg. XII, 30): y en lo Ilibre I deis Paralipomenon (XX, 2) repeteix: Tulit autem Daoid coronam
Melchom de capite ejus... fecitque sihi inde diadema.
Aquesta victoria 1' obtingué David inmediatament després d' haver guanyat per tercera vegada al siríach Adere^er, rey de Soba.
Son tema es cantar lo beneftci rebut de Deu, de ahont
pren peu pera manifestar que la sua conñansa en Deu
li ha obtingut y obtindrá tota classe de beneficis.
TRADUCCIÓ.
& 1. Al Mestre, Salín de David.
b 2. Senyor, en vostre poder s'alegra lo Rey, y
en costra salvado ¡ quánt grandiosament s' alegra !
3. Lo desitx de son cor li concedlreu, y I'apetit
de sos llabis no refrenáreu.
Séla.
c 4. Puix per endevant lo umplireu de tota classe
de henediccions; posáreu en son cap corona d' or fi.
5. La vida que vos va demanar, li concedlreu, per
llarchs días perpetua y eternament.
6. Gran es la sua gloria en la vostra salvado: honor y esplendor li
propordonáreu.
7. De modo que'I convertiu en un sens fi de henediccions; I' umplireu d' alegría ab la vostra presencia.
d 8. Perqué lo Rey confia en lo Senyor; y per la
misericordia del Altissim no vacil-lará.
9. Alcansará vostra má tots vostres enemichs; la
vostra dreta trabará nls que vos aborreixen.
10. Los posáreu com forn enees al temps de mostrarloshi vostra cara. Lo Senyor ab lo seu alé los absorbirá y los devorará com foch.
11. Llur fruyt de la térra extirpará, y llur descendencia dissipará d'entre los filis d'Adam.
12. Quan ells estendrán á Vos la malicia,
quan
maquinarán quina la poden fer; res podrán.
13. Perqué los hí fareu girar la espatlla; ab vostres cardas dísparáreu contra llurs sem.blants.
14. Siau ensalsat, Senyor, en vostre poder. Cantarem y salmejarem lo vostre valor.
ACLARACIONS.
,
2. Poder vostre... vostra salvado. Aquí se veu cíarament la ¿oble significado d'aquestos possessius; »
causa de vostre poder significa lo primer, y en la sal'
vació que Vos li haveu proporcional vol dir lo segon3. Desitx de son cor... Aixó es, haveu cumplert tots
los seus desitxs y tot quant ell vos ha demanat.
4. Per endevant I' umplireu de tota classe de henS'
diccions; diu l'original: lo previnguéreu ab benedic
ció hona, aixó es, li donáreu benediccions bonas antes
(a) Títol.
(b) Deu ha escoltat al Rey.
(c) Prosperitat que Deu Nostre Senyor li dona avans de deni
narla.
,.
(d) Al-lega la rahó da lo que ha dit y de lo que queda per a
LA VEU DEL MONTSERRAT.
de demanarlas. La paraula tohh equival á tota classe
de bondat y hermosura, física y moral.
5. Llarchs dias, á la lletra sería longitut de dias
que equival á la vida llarga, y per major ónfassis anyadeix indeterminadament
(que es lo que vol dir olám)
y per sempre.
T. L' umplireu de alegría. Lo text literalment diu:
l'alegrareu ab alegría juní á costra cara: mes ja se
sab que la repetició d'una mateixa paraula ó idea expressa lo grau superlatiu d'aquesta.
10. Forn enees en lloch áe forn de foch que té lo
original.—Alé ó baf, senyal de ira.
12. Maquinarán quina la poden fer; traduhint papaula per paraula seria pensarán maquinado; mes no
podrán cosa alguna.
13. Perqué los hi fareu girar la espatlla, que es
dir los derrotaren, y dona la rahó que es perqué dispararen los archs contra ells. Lo verb chun sol significar estahlir, posar fonaments, preparar: pero aquí
me sembla que vol dir disparar los archs y ab aquesta
acció preparar y determinar la fúgida deis enemichs.
—Cardas ó nerois per archs; synécdoca.
TOMÁS SUCONA,
Pbre.
CARTAS ROMANAS.
Roma, 26 de Mars de 1883.
Y veus'aquí, estimáis lectors, un home que vol y del.
Voldria contarvos cóm se passa la Setmana Santa á
Roma; peró'm dol no poder fer mes que desflorar las
fondas impressions que ha rebut mon esperit en exos
memorables dias. Si fos un periodista d'ofici, un corresponsal assalariat, podría fácilment exirme del empenyo, enfilant una dotzena de gazetillas, enramantlas ab
quatre retóricas de las móltas descripcions que s'han
fet de la Setmana Santa de Roma. Pero á mi axó no'm
plau, y mes lectors no me'n sentirían grat, avesats com
están á veure en mas senzillas cartas un reñex veritable de lo que mos ulls veuhen y mon cor sent. Havia
Bnitx pensat, per sortir del pas, ordenar una especie de
piados itinerari de las funcions á que he tingut lo consol d' assistir; pero per poch que m'entretingués en cada una, resultaría segurament una carta que's menjaria
dos números del setmanari. Posat donchs entre la nenessitat d'abreviar lo que podría ser materia d'un inleressant Ilibret, y '1 desilx de fer á mos lectors participants d'emocions que en lloch mós del mon se poden
sentir, sino á Roma; veure de senyalar y apuntar, com
aquell qui diu, los rasgos principáis d'aqueix sublime
quadro que ais ulls del oatólich se desplega en la Giutat Eterna, durant la setmana que'l poblé cristiá justalíient anomena Santa.
Mes, ans de tot, es precís fer notar que la Setmana
Santa n<r-presenta á Roma lo carácter de devot reculliment que tant commou nostre esperit en las ciutats y
vilas de la nostra amada patria. Aquell sepulcral silenci de la vesprada del Dijous Sant y del matí del Divendres, aquellas rúas de gent de severa gala vestida, aquells
interessants grupos de cristianas familias que van á seguir los monuments, y fins las matexas companyias de
tropa, qtie encara que no's considere mós que com un
acte reglamentari, plau mólt lo véurelas desfilar per las
nostras iglesias il-luminadas ab aquell foco de resplandor que rodeja lo Tabernacle de Jesús Sagramentat,
aquí á Roma no's veu; y un espanyol, y de mes á mes
ttn cátale, ho troba á faltar fins al punt de que sent
«rotar en lo mes secret de son cor quelcom que se semWa á l'anyorament. Talment sembla que las funcions
99
de Setmana Santa á Roma se fan pe'ls forasters; sense
que axó vulga dir que mólts piadosos romans no se'n
apronten. Vol dir qne no es aquella manifestació unánime del nostre poblé, aquella sublimitat que s'imposa
ais mós indiferents, aquella gravedat religiosa que sembla se respira en l'almósfera, que fins nos apar hi pren
part la naturalesa, que'ls aucells sembla que no cantan
y que la llum del sol s'es esmortuida. A Roma te un
altre carácter la Setmana Santa, y ara m'explico'l perqué de 1' afluencia deis forasters que en altre temps,
quan lo Papa era Iliure, arrivava á una xifra considerable. Son los dias en que las maravellas d'un art que
ha nascut á Roma, y las imponents ceremonias de la
liturgia que á Roma s'es formada, oferexen un conjunt
lo mós admirable. Duas son las classes de forasters que
per la Setmana Santa s'aflotonan en las basílicas de
Roma: católichs de fe viva y curiosos de fe morta ó que
may n'han tinguda. Tots hi disfrutan, pero no de la
matexa menera; uns hi buscan pábul á la curiositat y
la satisfacció del sentit estétich; los altres hi senten las
bellesas de sa fe, posadas mes de relleu per los recursos del art y las magnificencias d'una liturgia que per
sí sola es ja un argument poderos á favor del Catolicisme. A uns y altres los conexereu desseguida. Personas he vist d'alta classe, vells y joves, damas de
distingit aspecte y donzellas delicadas, estarse horas
seguidas ab 1' Ofici de la Setmana Santa á la má, no
dexant ni un verset deis saims, ni una frase de las llissons y profecías, y agenollarse tota la llarga estona del
Miserere; mentres altres, que s'havian posat la Guia
sota'l bras, perqué de res havia de servirlos, escoltavan embadalits y com que's beguessen, assaborintlos,
aquells glops de religiosa armonía,
A cuyo son divino
El alma, quo en olvido está sumida,
Torna á cobrar el tino
Y memoria perdida
De su origen primera esclarecida.
Los bellissíms pensaments que á nostre dolcissim
León inspira la música de son amich Salinas, se comprenen á maravella sentinl los cants de Setmana Santa
de las capellas romanas. S'ha dít que la música sacra
de Palestrína havia mort lo cant plá. Podrá ser axis,
que no so jo per disputarho; pero sí diré que es un
cant en que la exuberancia del art no perjudica l'efecte religiós. Me atrevíria á dir que si'l cant plá se pot
comparar á la pintura bizantina, de líneaments que per
la severitat teñen á voltas certa cruesa, la música á la
Palestrína es un quadro de l'escola del Perugíno ó de
la primera época de Rafael. Jo no he sentit may res
que m'encisés d'una manera tan absoluta, tan irresistible; y al acabarse '1 Miserere ó una Lamentació de Jeremías, trobava que ra'havía représ l'aló y tenía necessitat d'una respíracíó fonda. Tot se fa á veus solas;
los instruments hi farian nosa; y un arriva á oblidarse
de que alió que sent sía una concordia de veus humanas. Aquell gemech angusties del Profeta de las ruinas,
modulat en una canturía en que las dificultáis del contrapunt quedan veladas per la transparert nítidos de la
frase musical, va entrant, entrant al ánima com aquell
indefinible rumor de la posta de sol d'un día de tardor,
en que'ls ulls se ficsan en la fulla seca que rodóla ó en
la faxa de groguenca llum que corona las serras ponentinas. Y 'Is sospírs de dolor del Profeta-Rey, las
ansias crexents del penediment sincer, las avingudas
de la esperanga consoladora, las promesas de fidelitat y
las alegrias de la reconcilíació, compendiadas en lo Miserere, poema de la misericordia divina, ho sentiu tot
magistralment interpretat en un seguit de patitas partituras, que tal nom mereíx cada un deis versets que 's
cantan, alternáis ab la grave salmodia del sacerdots.
100
LA VEU DEL MONTSERRAT.
No trobo gens estrany que arrambadas ais rexats de
la capella del chor del Capítol Vaticá, lo dijous á la
tarde, hi bagues personas que tingueren la paciencia do
esperar mes de duas boras avans d'obrir, per arreplegar lloch á dintre; com no Irobo estrany que á mitx
Miserere n'haguessen de exir duas senyoras per retornarse ab Tayre de fora. Al meu costal n'hi tenia una
que, com ja fosquejava, fos perla calor^ fos per la viva
emoció que sentia y a la cara se li conexia, se va treure la enflocada cóíia ó sombrerel, y 's gralava'l cap com
un col-legial que fa'ls primers versos. En cambi mes
endevant bi vaig veure una noya al costat de son pare,
que's va estar drela com un fus, sense bellugar cama
ni peu, las tres horas de passa que va durar la funció,
menos al Miserere, que'l va escoltar agenollada ab una
devoció edificant.
Ab 1'esperit axis preparat, ó, millor dit, transpórtate
un altre mon^ exirem de la capella per anar al mitx de
la gran Basílica á presenciar dos actes, á qual mes
imponent. Lo primer fou lo que'n diuen la laoandaá.&\
altar papal, ó sia del altar de la Confessió. Jo no tenia
cap noticia d' aquesta ceremonia, que segurament data
de mólts sigles. Tot lo Clero de la Basílica, ab tots los
alumnos del Seminari Vaticá, exiren processionalment
á posarse en dos filas en la ñau central á la part del
ábside, portant tots una especie de salpasser fet d' una
fusta blanca desfilada en sutils retalls. L'altar eslava
ben despullat de tot adorno. Pujaren á 1'última grada
sel capeilans, y mentres lo Preste resava unas oracions,
ells derramaren sobre 1' ara gerros de vi y á mes hi
escamparen olorosa myrra. Alashoras tothom ne passá
ab son salpasser, desde'1 presidenl del Capítol, fins al
últim escolanet; resant semitonal lo salm profélich deis
tormente de la eren, Deus, Deus meus, ut quid dereliquisti me ? Los que conexen un poch lo significat místich de las ceremonias de 1' Iglesia, compendrán quin
efecto ha de fer lo lavatori misterios del altar major de
Sanl Pere, d' aquell altar que sempre que me '1 miro,
me fa 1' efecte del Ara máxima y del puní central del
univers.
Tot de sopte 1'estridenl fressa d'unas matracas feu
girar los ulls de la multitutá la loggia 6 balconada de
la pilastra de la Verónica, una de las quatre que aguantan lo pes de la inmensa cúpula. Eslava il-luminada per
vuyt alxas; y desde aquella altura un Prelat mostré al
poblé las insignes reliquias de la Passió: lo ferro de lo
llansa, la Vera-Creu, y lo drap de la Verónica en que
queda impresa la divina cara de nostre adorable Salvador. Ab cada una de las reliquias dona tres vegadas la
benedicció al poblé, al mitx y ais dos cantons de la galería. Passat algún infelís que eslava dret, tothom se
prosterna áb prufunda reverencia en aquelIs moments
tanl solemnes en que á la vista teniam los auténtichs
testimonis deis misteris que aquell día recordavam. Lo
silenci que regnava en la Basílica era imponent; y
aquest silenci parlava mes al cor del fiel que totas las
armonías y tots los canls que 'ns havian encisat en la
capella. Uns senyors de Polonia que tenia al costal, me
deyan al sortir: ¡ quina ditxa tan gran la de ser católich I
Un detall curios per concloure aquesta part: á la porta de la sagrislía hi havía estira-cabellels per poder arreplegar algún deis salpassers que havian servil per la
ceremonia del altar papal. Es excusal dir que no hi faltaba r estol corresponent d' inglesos, que tot los fa pessa per sas col-leccions.
Un lloch hi há á Roma ahont no s'hi va á recrear
la vista ni l'orella, ahont la devoció es cumplerta y la
fe s'hi sent en tota sa sublime simplicitat. Es la Escala Santa. Allá no 'us destorban los curiosos que 's pas-
sejan, ni 'Is ciceroni que enrahonan, y si la devoció
que inspira la Escala Santa es gran tots los días del
any, ja poden pensar lo que ha de ser en la diada del
Divendres Sant. Al malí, á 1' hora matexa en que Nostre Senyor pujava y baxava 1' escala del Prelori de Pilat, dexanl en aquellas gradas preciosas gotas de sa
sanch divina, me 'n hi vaig anar per pujarla, de la única manera que es permés pujarla: de genollons. Encara
que no fos prescrit, no crech que ningú s' atrevís á
l^jrho d'altre modo. Al entrar al vestíbul d'aquell lloch
sanl, me va escometre una senyora extrangera. Me
vaig amohinar, tement que no fos la corresponent inglesa ó americana protestant, que'm vingués á fer intempestivas preguntas. Afortunadament m'equivocava.
Era una inglesa católica que no havia eslal may allí,
y 'm demaná cóm s'havia de fer per pujar devotament
la Escala Santa. «Miri,» li vaig dir, senyalantli la multilul de fiéis que agenollals anavan á poch á poch muntant los vint y vuyl grahons de la Escala. Aquell especlacle sois l'enternía, y aquella senyora caygué de
genolls á mon costal en la ¡primera grada. Un sospir
fondo m'indica que aquejla ánima sentía lo que allí
tothom sent. A 1' altre costal se m' hi posa un pagés de
la campanya romana^ de torrada pell y barba eslarrufada, que á cada vegada que s' ajupía per besar lo grabó,
feya un gemech de penetrant compunció, mostra sensible de la fe viva de la geni del poblé.
Tothom pregava ab fervor, y tots voliam prolongar
los moments de parada en cada grahó; pero novas fileras de geni que prenían tanda, nos obligavan á abreviar
aquells moments preciosos, y pujavam amunt, no sens
haver tocat primer lo sagrat marbre que en cada grada
dexa al descubert una llarga abertura, feta en lo revestiment de fusta que, per major venerado, cubreix tots
los grahons, menos 1' últim del cap de munt, que está
gastadíssim ab lo refrech de tants milions de genollons
com hi han passat de desde que Santa Elena feu transportar de Jerusalem á Roma la veneranda reliquia.
En lo replá de dall, devant de la capella ja d'antich
anomenada Sancta Sanctorum, hi havía eslesa á térra
una imatge de Jesús morí, que tothom besáva ab un
afecte com si fos lo Cos precios del Redemplor. Aquell
bes era com la expressió exlerna, sensible, deis afectes
que s' havian anat encenenl en nostre cor, lol pujant la
Escala Santa. Per poca devoció que un hi porte, no es
difícil allí ferse una vivíssima composició de lloch, y
veure al bon Jesús com puja y baxa la escala del Pretori, llagat, dexanl un rastre de sanch, ab las mans Hígadas y escarnil de la soldadesca. La sola idea de aqui
passá, basta per conmoure lo cor menos fácil á las
emocions sublimes de noslra Santa Religió.
Nó, no ha de buscarse la grandesa de Roma en sos
monuments y en sas obras d'art; pe'l cristiá la bellesa
de Roma es ab intus; son los recorts sagráis de que
está plena, y '1 tresor de reliquias que per una providencia especial de Deu, ja desde 'Is primers sigles de la
pau de la Iglesia, s'anaren acumulanl á la Ciutat Eterna, per feria digna hereva, ab nou y riquíssim escreix
dotada, de la filia de Sion.
De la Escala Santa me 'n aní á la basílica de Santa
Creu de Jerusalem, ahont oficiava '1 Cardenal Vicari,
assistit deis monjos cistercienses, á qual custodia está
confiada aquella antiquíssima iglesia, fundació de la matexa Santa Elena. Los amateurs de la bona música se'n
havian anat á la funció de Sant Joan de Letran; á Santa
Creu no hi vaig veure mes que '1 grupo mes piados
de la colonia extrangera que seguía devotament las ceremonias de la funció, y ana á adorar la creu ab reculliment y afecte; esperant després la ostensió de las sagradas reliquias que feu lo mateix Cardenal Vicari. Com
LA V E U D E L M O N T S E R R A T .
la galería es mólt mes baxa, s e podían veure millor
que las del Vaticá; y un sacerdot las anava anunciant
ab un to pausat y grave. Se m o s t r a r e n lo dit que Sanl
T o m á s Apóstol flcá en la sagrada llaga del costat, duas
espinas de la Corona, tres g r a n s trossos de Ja Creu y
per últim lo titol de la creu ab Ja llegenda de Jesús
l^azareno Rey deis Jueus, escrita en tres Uenguas com
Jios diu lo Evangeli. Tothom estava postrat; alguns al
donar lo Cardenal la benedicció ab la Reliquia, besavan
é térra, y tots pregavam en aquell instant, en presencia
u'aquells instrumenta de la Passió, per la Santa Iglesia que puja temps há un dolorós Calvari.
En aquells m o m e n t s de quietut profunda, la basílica
de Santa Creu á intervals retrunyia ab Jas descargas de
Una secció de tropa que, en un día tan solemne, feya
exércici de foch en los c a m p s de fora la porta de Sant
Joan
¡ P o b r e R o m a ! y pobre I t a l i a !
Ab recansa he de suspendre aquí ma relació, puix la
carta passa ja de 1'ordinaria mida. Mes no vull concloure sense dirlos á m e s leclors que á mes de tot agó
y altres actes, que ja'n tenia prou per passar be la Setluana Santa; lo Dijous Sant vaig teñir la ditxa y 1' íntim consol de assistir á la Missa y rebre la Gomunió
de las sagradas m a n s del Papa; y ' l Divendres Sant á
la tarde era admés á audiencia particular. Alguna cosa
lie contaró, si á Deu plau, á mos lectors^ á qui me
eomplasch en trametre la carinyosa benedicció del Sant
Pare. No crech que d'altra manera millor poguós d o l a r l o s la felicitació de P a s q u a s .
JAUME COLLELL,
Pbre.
Secció Literaria.
L A . IDOISTA
B L A N C A .
LLEGENDA.
Mormolava dolsament la oristalüna aygua de la fresca
'Ont, los aucells saltant de branca en branca modulavan
tendres cants y las auras del bosch vaga y suaument las
'lerdas ramas movían ab Ileugera ramor, y ell, sentat de^ u n t de una pedra, sota l'eura que feya de cobricel á la
'"Oca de la que á dolí brollava la clara aygua, li deya a ella
^ue mes enllanet filava.
—May no'm darás esperansa?
Y ella responia:
- May
^ Creus que uñ altro mes q u e j o t'estimaria?
-No.
•
~-Y, donclis, perqué'm rebujas?
—No lio sé.
—Ets tant hermosa, que croch que al mirar ton bellíssim
Postre entre aqueixas claras ayguas, has compres que n'eras
^íilguanyada per estar entre eixas sorras y pertanyer á
'•"ontanyesos com nosaltres, y tu t'has dit:—^jo seré mes,
perqué fins mereixo esser primpcesa,—y un día vindrá al6un cavaller y tu serás sa aymía, y jo, pobre pastor de
^'iueixas valls^ te ploraré tota ma vida.
_"~ Pastor, jo no seré may ta esposa ni la de cap cavaller,
^^ de ningú; mas bodas no's farán mentres jo visca^ mon
^spós ni'espera allá en lo cel.
~-A níngú no has estimat?
-Si jo hagés cregut en l'anior de la térra, mon aymador
''agüeras sígut tú.
'-0\\ gracias, Déu raeu, felis seré jo, ma ayfiíia, sí tu
''•ístas sompre aíxis.
~~T'ho juro.
Y '1 pastor ana lluny, á ben llunyanas térras, y al cap de
PJ^ch temps d'esser ell fora, arrívá lo senyor d'aquell po''^. y vejé á la donzella y s'en enamora y la demaná ais
•^us pares; mes ella digué que no volía enmaridarse.
L..
lOí
Y lo senyor, qu'era superbíós y pie de imperi, amenassá
á sos pares de tráurerlos de allí, no permetentlos que s'enduguessen ni un grapat de vianda ni un fil de roba, es á
dír, deixantlos á la miseria; y sos pares la obligaren á dir
sí y vingué'l dia de las esposallas, y las campanas brandavan, y tot de joyas y flors ho engalanavan, y's repartían
pans ais pobres y's convida á molta gent y'ls patges anavan
y venían, y tot eran balls y testas; mes la donzella plorava.
Y en aixó arrivá'l pastor, y pregunta que es lo que alió
era, y quan li digueren agaía son bastó y abson remat puja
al mes alt turó ahont no pegues sentir res de la festa; mes
al ser á la nít vegé graus Iluminarías y ell s'entrísti, y agafant unas quantas estacas las planta en duas Aleras y una
altra tercera al cap de valí, formant un clos, y lo cubrí per
demunt de branca y fullaraca y se hi ficá adins pera no
vcure las Iluminarías, y tot d' un plegat torna á sentir brandar las campanas, y mes s'entrísti, perqué ab sos sons ni
en aquell lloch tenía repós. Y, sentat de cara á la obertura
que havía deíxat en sa cabana, esguardava son remat que
tranquílament á la mística claror do la lluna pastorava,
quant de prompte una sombra's díbuixá en sa llum pura, y
una dona vestida de blanch atravessá ab Ileugera planta
per entre las ovellas: ell no la pogué veurer bé, mes s'aíxecá promptament y souti defora pera ovirarla: ja no hi
era.
Y passá r endemá y víngué '1 vespre, y lo pastor havía
engrandit son roclos pera ficarhi son remat perqué por tenia que no habites per allí alguna bruíxa y no'ls fes mal, y
quan fou nít li feu flcar y feu la senyal de la creu demunt
del portal, y prop d'ell se sentá tenínt derrera y separat
d'ell á son remat, y tot d'un cop se sentí brandar las campanas y ell s'entrísti, y al mateíx instant aparegué la dona
blanca, y passá tant prop de sa cabana que lo mítj esglayá,
teraont bén bé que anava per sas ovellas, mes tampoch la
pogué veure de cara.
Y Y endemá ell que feu una porta, y, la signa ab una
creu de fusta al seu demunt, y al ser al vespre la tanca,
tenínt ja son remat díntre, y sentat que fou sentí lo nanch
nancli de la campanas, y ell que plora pensant ab sa aymada, mes al mateíx instant aparegué la dona blanca y
seus tocar per res á la porta s'en entra dins. Lo pastor se
aíxecá tot esglayat y 's trobá qu'era sa pastora, mes al mateíx instant lí dosapareguó.
Y r endemá ell que baíxá á la valí y vejé grans comitivas de gent que anavan y venían ab tristes semblants y
molts anavan endolats y las campanas tocavan á morts, no
pas á festa com ell s'havía pensat, y li digueren com la
hermosa jovencela acabava de ser soterrada ab son blanch
vestit de núvia y ab las joyas que s'havía posat pera anar
á desposarse; sapígué aixl mateíx com tot just ella bagué
dit si, n'havía caygut en basca, y com la havían tínguda
tres días avans de soterrarla perqué tenían por que no fos
morta encara.
Y al ser al vespre lo pastor se tanca dins una cambra de
una de las pageslas de la valí que tenía una estreta y enreíxada finestra molt alta, y sentat demunt d'un jas de palla,
pensava: «avuy sí que no vindrá á visitarme, perqué no
voldrá entrar dintre una casa.» Y, recordant á sa aymada,
sanglotava, y aparegué llavors la lluna, y per entre los espessos barrots de ferro de la finestra entraren sos raígs, y
anaren espessíntse com sí caygués nevada polsaguera y
entre mitj d'aquella boyra, de ella mateixa, 'n sórtí la dona
blanca: lo pastor llaveras s'agenollá y lí dígué:
—Qué vols de mí, que aíxis te'm apareixes ?
Y la implacable sombra ab dolsa y mística veu respongué:
—Quan jo era assí en la térra vaíg estimarte, mes ton
amor vaíg sacrificar á Déu y Déu acceptá mon sacriflci y
me Uíurá de las mans del malvat qne mon sagrament no
respectava, y pagant ab usura son amor á ell, m' ha permes venir á buscarte, pera que si separáis havíam estat en
la térra poguom junts gosar de sa bellesa infinita allá en lo
cel, amantnos ab aquell amor cast y pur que dura sempre,
sens teñir cap mena d' afany ni de trístesa; vina, donchs,
vina á á gosar de la gloría eterna.
Lo pastor se passá la má pels ulls, y mira per tots COST
tats; estava sol, solament un raig de platejada lluna entrava
per la finestra aclarint un xich sa cambra: «será un somní»
vá pensar; mes se sentí sens forsas per sostindres agenollat
com s' havia estat fins allavoras, se sentí pesat y febrós, sa
LA VEU DEL MONSTERRAT.
102
sentí defallit, y recolzá sa testa demunt la palla: pocli á
poch and perdent 1' esma de tot lo que hi havia al seu voltant; las remors de fora s' anareii fent mes confosas y tancá'l ulls.
L'endemá '1 trobaren mort, y en sa cara somrisenta s'hi
retratava la celestial ditxa.
MARÍA DE BELL-LLOCH.
Crónica Religiosa.
La m religiosa á Siii|¡a.
Veheuse aquí la noble carta que Mons. Mermillod^
antich bisbe d'Ebron y Vicari apostólich de Ginebra y
ara bisbe de las diócessis reunidas de Lausana y Ginebra, ha dirigit al Gonsell federal de son país:
afecte á la Santa Sede, centre y forga de l'unitat católica, nos farán acullir aquesta elecció, no solament ab
respecte y sumissió, sino també ab goig y agrahiment,
com pertoca á dignes filis de la Santa Iglesia. L'il-lustre elegit del nostre Sant Pare fará brillar en sa nova
diócessis l'aureola del confessor de la fe, una páranla
eloqüent, un cor d'apóstol, lo mérit de grans y gloriosos treballs; en una paraula, una de las celebritats mes
gloriosas y expléndidas deis temps moderns. Saludem
anlioipadament ab santa alegría la súa arrivada entre
nosaltres. Preparem aviat las nostras ánimas per rebre
ab favorable disposició l'efasió de son ardent zel y de
sa inflamada caritat. Demanem ab nostres vots la benedicció del cel sobre sa augusta persona y sobre totas sas
empresas: Benedictas qui venit in nomine Domtni.»
Res millor pue aqueixa circular pot expressar l'intima satisfacció y '1 goig grandíssim que ha despertat entre'ls católichs de Suiga I'elecció del Sant Pare.
«Roma, 16 de mars de 1883.
«SENYOR PRESIDENT :
«Tinch l'honor de trametre á y . E. la nota que S. E.
lo Cardenal Secretan d'Estat de Sa Santedat Lleó XIII
m'ha dirigit fa tres días. Per aquesta nota's compren lo
desitx del Summo Pontífice de retornar la pau religiosa
á la nostra estimada patria. La determinació del Gap de
riglesia Católica se realisá en lo Consistori d'ahir: lo
cárrech y '1 títol de Bisbe de Lausana y Ginebra m'han
sigut adjudicáis. Aquest acte de la Santa Sede, com ho
declara la nota de Sa Eminencia lo Cardenal Secretari
d'Estat, posa ñ al Vicariat apostólich de Ginebra, instituhit per Pió IX en 1873; y desapareixen, per consegüent, los motius de mon allunyament.
»Los Poders federáis y cantonáis poden fiar en lo
lleal patriotismo ab que vull secundar las miras pacificadoras de Lleó XIII y cumplir la missió que m'ha confiada. Confío per ma part en l'esperit d'equitat deis méus
compatricis y, sobre tot, de las altas autoritats que presideixen los destins de la Confederació y deis Cantons
diocessans. Faigs los vots níós sincers per la creixent
prosperitat de la patria suigaf Rebeu, senyor President,
la seguretat de la mía alta consideració.
f GASPAR MERMILLOD,
Bisbe de Lausana y
Ginebra.»
La carta del Cardenal Secretari d' Estat comunicant
al Gonsell federal i'elecció pontificia porta la data de 15
de mars y diu aixís:
«Lo Sant Pare ha resolt preconisar en lo próxim Consistori á Mons. Gaspar Mermillod per Bisbe de Lausana y Ginebra. Aquesta determinació pontificia posa fi^
per consegüent, al Vicariat apostólich d'aquesta última
ciutat instituhit per Pió IX de santa memoria. Sa Santedat está en plena convicció de que '1 non Bisbe de
Lausana y Ginebra correspondrá del tot á sas miras
paternals, donant ais fiéis de sa jurisdicció eclesiástica
un digne Pastor.»
Tambó es digna d'ésser coneguda la circular en que
anuncia I'elecció de Mons. Mermillod l'administrador
de las diócessis de Lausana y Ginebra, lo Ganonge Pellerin, de Friburch:
«Senyors y estimáis cooperadors: estimáis germans:
»En Toctubre próxim passat vos havíam convidat á
pregar ab fervor per demanar é Deu un digne Successor del dols, docte, sant y amat Pontífice que havíam
perdut. Avuy autorisadas noticias que'ns venen de Roma nos permeten anunciarvos la fausta noticia de la
elecció del nostre Bisbe. En lo Consistori celebrat ahir,
15 de mars^ en lo Vaticá, Sa Santedat proclama Bisbe
de Lausana y Ginebra á Mons. Mermillod^ Bisbe titular qne fou d'Ebron y Vicari apostólich de Ginebra.
»Lo nostre esperit de fidelitat, lo nostre inviolable
Las Conferencias áe Sant Vicens ie Panl.
En r últim nombre del Bolleti de la Societat de Sant
Vicens de Paul hem vist un resum deis ingressos y
gastos d' eixa benéfica associació referent á tots los
Uochs hont está establerta. D' aqueixa detallada relació
se deduheix, no solament que la Societat se troba en
una situació económica perfeta, sino que sa vida es cada día mes ñoreixent y sa cristiana acció mes extesa.
En totas parts del mon van posant arrels las Conferencias, sens excloure 'Is mes remots paíssos de l'Assia y
de la América.
Enguany s' escau lo L aniversari de sa fundació, ó
sian las bodas d'or de la Societat, las quals se proposan celebrar solemnement totas las Conferencias del
mon. A París, hont resideix lo Goncell general de la
Societat, se celebrará un triduo que comentará '1 diumenge día 6 de maig en 1' iglesia del Sagrat Cor, de
Montmartre. La funció principal tindrá lloch lo mateix
día a la tarde en la Catedral de Ntra. Sra. de París.
A mes de las diversas ceremonias de que 's compon
lo programa de eixa gran festa, hi haurá reunions magnas de tots los socis de Sant Vicens de Paul que 's troben á París en aquellas diadas, en quals reunions serán
tractats tots los assumptos que tingan vital interés pera la bona marxa de la Societat.
Las festas del Goncell general serán presididas per
lo Cardenal Guibert, arquebisbe de París.
La Setmana Santa á París.
Si 'Is republicans franceses no estavan convenQuts da
lo que costa arrancar de tot un poblé las fondas arrels
religiosas, se n'haurán pogut convencer ara á París, en
las imponents solemnitats de la Setmana Santa.
Totas las iglesias de la gran ciutat, segons hem vist
pels periódichs, han sigut insuficients per contenir la
gran gentada que durant aqueixos días las ha visitadas.
Entre aqueixa gent s'hi veyan tants obrers ab brusa,
que per un moment, escríu lo Gaulois, se temé '1 perill d'una conspirado urdida pels revolucionaris. Mes
prompte poguó convéncers tothom de que no eran mes
que bons cristians que anavan á cumplir llurs debers
religiosos.
Una circunstancia ha vingut á avalorar aqueix su¥'
cés notable. Aquest any per primera vegada s'han sU'
primit los retens de policía per guardar l'ordre en l^^
portas de l'iglesia, hont casi sempre hi há perturbaci<J
quan es mólta la gent qu'entra y surt. L'intenció del
poder república es en aquest fet ben clara y manifestóUn desordre en qualsevulga iglesia li hauría vingut d^
motilo pera cometre novas arbitrarietats contra '1 cler"
|
103
LA VEU DEL MONTSERRAT.
y '1 poblé católichs. Los feels de P a r í s han burlat l'intenció diabólica, portantse ab mes ordre y reculliment
que quan se posavan guardias per o r d e n a r la circulado.
Dietari íel Princiiiaí.
La major part deis nostres lectors estarán ja enteráis de la
grave malaltia que té postrat y en gran perill al Exora. é
Il-Im. Sr. Bisbe de Barcelona, Dr. D. Joseph M." d'Urqui. naona. Dijous á la tarde se li administra'I SSm. Viátich y
/ desde alashoras no ha decaygut la gravedat del mal. Á Bar{ celona,en móltas iglesias, se fan pregarlas per la conserval ció de la preciosa vida de tant zelosíssim prelat. Nosaltres
^ unim nostres vots ais deis barcelonins.
•—Lo diumenge passat, com ja indicavara en lo número
anterior, eixí nostre Il-lm. Prelat en direcció á Sallent, perd
f quedantse á passar la nit en Moya ahont se I'estava esperant
/ y l'eixíren á rebre ab senyaladas mostras de veneració y
bon afecte, Despi'és de haver dirigit una curta pero fervorosa
exhortaoió al nuraei'ós concurs que s'havia reunit en l'espayosa iglesia parroquial, puja S. S. Il-lma. á visitar á María Santíssima de la Misericordia en son grandiós y ben adornat camaril y en l'acte de besar la sagrada imatge se tragué'l
precios anell que portava, posantlo en lo dit de la Santíssima
Verge com á penyora de son filial amor.
Lo dilluns, á las non y mitja, arrivava á Sallent entre repichs de campanas y continuas aclamacions de la multilut
que á gran distancia de la població I' eixí á rebre flns al
punt ahont l'esperavan lo Sr. Párroco, lo Sr. Alcalde, Quefe
de Mossos de la esquadra y diferents comissions. Entra en la
població, vestit de pontifical y sola tálam y, després d'un bren
descans, comensá ab tota solemnitat la Missa cantada á gran
orquesta, ab assistencia del eos municipal, diputat á corts,
diputat provincial y tanta gent quanta podia cabré en la
iglesia. Lo P. Sallares, de las Escolas Pías, predica un notable sermó mólt acomodat á lo que raotivava la festa.
A la tarde ana processionalment á donar la benedicció sobre 'I pont que, á costas de la Diputació provincial, acaba
d'aixamplarse ab dos hermosas aceras que facilitan lo tránsit sens lo perill que oferta lo pas deis carruatges y, desseguida, passá á henchir las ayguas novament trobadas y conduhidas a la població, dirigint anvans un enérgich discurs á la població que casi en massa lo seguía, en que manifestá que la
iglesia Nostra Mare está tan lluny de fer oposició al ordenat
progrés y desenrotllament de las arts y del enginy, que ella
es qui las sosté y encamina al be moral y material del heme,
fent baixar sobre ellas las benedicoions del Omnipolent.
Aprofitá lo zelós Prelat sa curta estada en la industrial vila de Sallent per excitar al engrandiment de la iglesia parroquial, que dista mólt de teñir la capacitat que demana lo
Humero de sos habitants y es de esperar que no quedarán
defraudadas sas esperansas. Havent administrat lo sagranientde la Confirmació á unas cinchcentas criaturas, se encamina á Balsareny, ahont lo sorprengué la trista nova de
haverse posat mal lo Excm. Sr. Bisbe de Barcelona, nova
que P afecta en gran manera y '1 priva de continuar lo plan
de son viatge per trasladarse sens perdua de temps al costat
de son gran amich y germá, ahont continua fins á l'bora
Present. Vulga lo Senyor deixar aconsolats ais dos Prelats,
conservant la preciosa vida del Il-lm. Sr. Urquinaona.
—Demá tindrá lloch en l'iglesia de la Pietat la festa anyal
de l'Invenció de las cendras deis Sants Mártyrs, Patrons de
esta ciutat, Lluciá y Marciá. Al raatí, alas 1 1 , hi haurá
iiissa solemne y á la tarde rosari oantat ab sermó que predi-
Í
cará '1 Dr. D. Bartomeu Sales. A la festa del matí hi assistirá
I'Ajuntament y's procedirá, acabada la mateixa, á l'elecció
de procuradors peí present any. Confiam en que las personas
que resulten honradas ab l'elecció se farán un deber d'acceptar lo cárrech, deposant tota mira petita y tota lley de respectes humans per major explendor del culto que ha de tributarse ais Sants Patrons de la ciutat, que ha rebut per sa
intercessió en lo trascurs deis segles tants y tant senyalats
beneficis.
—Ha mort lo Sr. D. Pere Torra, un deis socis de la companyía Torra y San, fabricants de Ilangonicas en esta ciutat.
Las dots d' activitat y de carácter que possehía 'I Sr. Torra
havían contribuhit en mólt al desenrotllament de I'industria
que, per medi de sa grandiosa fábrica, se troba en tant floreixentestat.
—Hem rebut una circular que la oomissió de defensa contra la filoxera, establerta á Barcelona, dirigeix ais principáis viticultors, donantlos algunas instruocions y consells
pera evitar la propagado del terrible insecte en las numerosas térras plantadas de ceps que hi há en totas las comarcas
de la provincia. Agrahim l'atenció.
—Dilluns passat morí á Barcelona l'organista de la collegiata de Sta. Anna, D. Anselm Barba, que ho havía estat
també de la Catedral. Lo Sr. Barba era pot-ser lo primer deis
organistas de Barcelona y s'havia distingit, ademes, com escriptor de música religiosa, en qual genre ha deixat obras
mólt recomenables.
ESCANDALL DEL MERCAT DE VÍCH.
(Día
Xexa. . .
Forment.
Mestall. .
Ségol . .
Ordi. . .
Gibada. .
Espelta. .
31 de Mars
de
1883.)
QMrtera, Heclílitre.
Qnartera. Hectíliire.
Ptas. es Ptas. es.
Ptas. es. Ptas. es.
19' ..
17'50
14'50
13' »
10' »
8'50
6' ..
2C'73.
20'62.
20'39.
18'29.
14'05.
11'94,
8'44.
Blatdemoro..
Mili
Fajol
Fabas
Llegurn. . . .
Fasols
Ciurons....
13'25
14' »
10' »
14'50
19'50
21' »
21' »
18'64.
19'69.
14'09.
20'35.
27'44.
29'54.
29'54.
Corren eeneral
EXTRANGER.
Apenas fa cent anys que si haguésseu anuncial ais hómens
de la moderna época la vinguda d'un conquistador per l'estii
deis Ciros y deis Alexandres, haurian rigut estrepitosament
y'os haurian tractat de boigs y de visionaris. Cabalraent quan
tot tendíaá l'emancipació individual, ala ilicencia cumplerta
y esbojarrada ¿havía de venir un dominador de las societats
y deis pobles? Haurian rigut y fet mofa deis vostres pronóstichs, y, no obstant, lo conquistador vingué y sortí cabalment del llooh de la disbauxapera anar á escampar ab lo
peu feixuch déla conquista aquell virus mateix de la Ilicencia
social y religiosa de la Franca.
Tingué'1 conquistador y'l mon sencer 1'bagué de veure
llargas temporadas trepitjant lo sol de totas las nacions, passejant per tota Europa lo triomf de sas bayonetas y flns arrivant á trencar lo son deis Faraons en sas espessas sepulturas.
No eran pot-ser quaranta segles los que'sdignavan traure'I
cap peí cim de las Pirámides á veure un' altra representació
de la tragedia tant colps vista y reproJuhida, mes sí que, entre
grans y petits, eran quaranta pobles que desde'1 fons de sas
llars tranquilas miravan ab espant avanc-ar aquell colós que
LA VEU DEL MONTSERRAT.
104
menava ab sí á una raateixa hora la revolució y la tiranía.
Lo mon un quant teraps avans no ho hauría cregut y 11avors li arrivava la convicció junt ab l'esclavatge. Se miraren
las nacions y's confabularen. Alió era un fet extrany, fins
pot-ser inverossímil; mes era cert, certíssim, palpable. Fon
menester que 1'Europa tota s'unís y marxás contra un sol
home. Y l'home tragué tot son valor, expremé tot lo séu geni; mes á la fi caygué en la gran (lacada y las cadenas de la
Inglaterra'1 subjectáren com á un animal rabiós en aquell piló de Santa Elena. Encara Europa degué recordarse d'Eiba
y encara degué temer mentres lo vegé viu, mes la mort
branda sobre son cap la dalla y aqueixa sí que conseguí vencerlo y anul-larlo.
¿ S'acabaren aquell día'ls conquistadors? Lo que tal volta
s'acaba fon lo valor y'l geni Iluytant á la llum del día, que
aixís A la fi era com lo primer Bonaparllluytava; mes lo conquistador per guerra sorda y per vils maneras, aqueix dura
encara, aqueix vens á tolhom, esglaya á tothom, perqué lothom, sens véurel, lo té á casa séva. Viatja també de Puna
nació á l'altra, aprofitantse deis medis de locomoció moderníssiras, y ni aixís lo veu ningú fins qu'ell tot plegat s'ensenya y mata y crema.
Hem dit ell, y no hem dit bé. Á aqueix nou conquistador
fins li falta un nom varonil y se l'apel-la femeninament com
ais tribuns mes senyalats de las turbas parisiencas. Ara mateix ja la coneixen per tot. Com aqueixas maleixas tribunas
viatja de ac-í y d'allá pera donar mostra de sa fulminant eloqüencia y arengar d'esla manera, no ja á las turbas, sino á
las testas coronadas.
¡Cosa extranya! L'Inglaterra, Timperturbable Inglaterra es
en aquets moments qui li mena raes por y qui li té mes respecte. Desde que ha sentit esclatar sa terrible páranla en las
finestras del paiau de Westminster, tot en ella es aturdiment
y crits de socors á la policía, áncora de salvació deis si'ibdits
de la reyna "Victoria. Que aixís s'espantés y s'aturdís la Russia, que jafa anys está sota la férula de la terrible conquistadora, á qual irapuls secret ha vist enfonzarse'ls palaus y ha
vist volar á tronos á son emperador, se compendría millor y
un s'ho explicaría ab mes fecilitat y ab convicció mes espantosa, y , rio obslant, la Riissia vol fer creure que no la tem,
que li ha trepitjat lo cap superbiós y l'ha mitx esclafada; y,
raentres aixís li té al peu á sobre, vol posar de totas maneras
la corona imperial en lo cap d'Alexande III, encara que la
terrible conquistadora enrotlle 'I Kremlin ab sa extensa cúa.
Entretant en Ilalia'l rey Humbert veu ja com sura en las
onas una altra de las grans naus que han de formar sa poderosa esquadra. S'anomena Lepant y es mes terrible ella sola
que las armadas mes terribles-d'altras épocas. ¿Qui vencerá á
aqueixas naus superbas d'avuy en día? ¿Qui ho pot fer, si no
la dinamita mateixa? També sab amagarse en lo mar com en
la térra; com volca'ls palaus, volca'ls barcos de mes potencia.
¡Oh! ja no hi há cap dupte: lo mon es de la dinamita.
Yarletats.
L ' ETJSTA.
Aquets diaa ha estat cridant l'atenció general la gran erupció
del volca Etna 6 Mongibello, situat, com sab tothom-, en Tilla de
Sicilia.
Lo mont Etna es notable per sa gran altura: com á volca es lo
mes alt d'Europa, puix té d'elevació uns 3^313 metres. Está voltat per dos rius, 1'Alcántara y ' l Lymetho. P e r la part de llevant
hi té'l mar y ' l contorn de la montanya forma un cercle bastant
irregular y mólt extens, puix té mes de trenta lleugas.
Lo cráter está situat sobre duas puntas eminents que han fet
donar á la montanya la califlcació llatina de hicornis. Lo panorama que desd' aqueix punt se descubreix passa per un deis mes
bells d'Europa, puix se veuhen reunits tres inars de tanta historia
com lo de Jonia, lo d'África y'l de Ccfdenya. Una de las cosas
que mes han cridat l'atenció d'aquest volca es que'l cráter en cada
erupció cambia do forma.
L'Btna's pot dir que comenta á Catania. Sortint d'esta població
se troba desseguida la campinya cubería de lava, arena y cendras. Mólts oolps la lava ha anat á parar al mar.
L'Etna propiament dit, mes que una montanya, es tota una cordillora; es dir una serie do montanyas sohreposadas que venen á
formar im inmens cono obtús, dalt del qual se veu la fumcra del
cráter. Son mes de cent las montanyas que rodejan á la principal.
Entre aquestas se conta una anomenada Futura ó Moiitc-rosso,
que s'lia format modernament. L'anomcnan Monte-rosso
perqué
té en diforents punts una cendra roja com las térras vitriólicas
calcinadas.
Podriam anomenar al Etna mont bicéfal, puix al cap-d'amunt
té dos caps. En agó s'assembla en certa manera á la montanya
que's veu al N. O. d'esta Plana de Vicli y que es coneguda per
Castell de Gurh, montanya que té roaimont l'aspecte d'un volca.
En aquesta Plana poden ferse bastants comparan<;-as d'aqueix
genre, puix es opinió sostinguda per móltas personas entesas que
l'anfiteatre de montanyas que l'enolouhen es un verdader museu
hont hi há mostra de totas las montanyas del mon.
L'Etna's divideix en tres regions: Piemontese
(del peu de la
montanya), Selvata (deis boschs) y Nevata (de las neus). Alguns
naturalistas subdivideixen la derrera en dúas parts: l'inferior,
ó aquella hont la neu s'hi fon, y superior, la de las neus perpetuas.
Aquest volca ha tingut móltas y mólt terribles erupcions. En
temps deis romans fóren mólt freqüents. Entre eUas deu ferse
menció de la del any 63 de la fnndació de Roma, la qual fou fant
violenta que's diu que'l mar s'elevá flns á las illas Vulcá, al altre
costat del Estret, y alguns barcos «'incendiaren en lo mar. En la
época moderna se senyalan erupcions del Etna en los següents
anys: 1603, 1607, 1610,1614, 1619, 1634. 1669,1683, 1688,1686, 1703,
1766, 1781, 1787, 1852 y 1865. S'ha observat que quant major espay de temps hi há entre una erupció y l'alti-a, aquesta es mes
terrible.
Avans que aqueixas erupcions citadas, se'n senyala un'altra, en
1537, en que s'obríren succossivament dot/ie bocas, una sota de la
altra, en la part de llevant. Cosa de cent anys després totas aqueixas bocas se couvertíren en una que s'extenia desde'l cim flns á
dúas terceras parts de la montanya. Per aquesta inmensa boca
sorti una cáscala de lava que arrivá fins á Catania, hont al tocar
las parets del convent de bernadins que hi há en la població, cambia de direcció anant á formar una gran mole en lo mar. Aquest
succés fou tingut per miracle y encara hi há en lo dessnsdit convent un quadro que ho recorda.
També deu ferse menció especial de I'erupció de 1787. Feya si8
anys que'l volca no dava cap signe exterior de fermentació, quan
á derrers de juny se vegé aumentar la columna de fiim de la cima',
després se reconegué que s'havia format una boca en la part N .
O., del cráter, y'l foch diu que semblava desde Catania'1 dischde
la lluna plena al aparéixer en 1' horisó. La lava camina lentament
durant dos días ocupant una pendent de prop de dúas millas: després para. En la nit del 9 de juliol s'observa dúas vegadas ima
aurora boreal, lo dia 13 torna á distingirse'l fnm espés y negre
de la cúspide y '1 16 se manifestá la terrible erupció per cumplert.
Se vegé alashoras una columna de fum que prengué una elevad o grandissima y mostra extranyas y mólt variadas combinacions
de colors. Aquesta erupció se senyalá principalment per 1' enorme
quantitat de cendras, arenas y escorias que cubríren la montanya,
se repartíren per Sicilia y arriváren fins á Malta.
També fóren importants las erupcions de 1853 y la de 1865: 1»
primera tingué una duració de mes de dos mesos.
No sabem en últim resultat 1'importancia que tindrá TactualAra com ara si no ha parat, sembla qu' está estacionaria.
YicH.—Imprempta de Anglada.—1883.
