ENTERRAMENT DEL P. ODILÓ M. CUNILL Homilia del P. Josep M

ENTERRAMENT DEL P. ODILÓ M. CUNILL
Homilia del P. Josep M. Soler, abat de Montserrat
10 de setembre de 2011
Is 25, 6-9; Ps 41; 2Tm 2, 8-13; Jo 12, 23-28
Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida. Aquestes paraules del salm que hem
cantat, germans i germanes estimats, expressen el desig del creient que busca Déu
amb tota la intensitat del seu cor i de la seva intel·ligència. La situació concreta que
descriu, ens mostra, però, que el salmista es troba lluny de Jerusalem, desterrat en
una terra estrangera, i per això està ple de nostàlgia del temple. El temple, segons la
fe d’Israel, era lloc on es podia trobar Déu; el lloc on es podia fruir de la seva presència
invisible.
La set de Déu, tanmateix, és comuna a tothom, fets com estem per a ell. La inquietud
del cor --que es manifesta en el desig de felicitat, de plenitud, de ser estimat i
d’estimar, de viure per sempre- és set, és desig, de Déu. Però això, el desig del cor
humà només es pot trobar satisfet plenament en Déu. Els cristians creiem que la set
de Déu, la que experimentava l’israelita piadós i deixava plasmada en el salm així com
la de tota la humanitat, no troba el seu terme ple en el temple de Jerusalem, que
d’altra banda ja no existeix, sinó en Aquell que és més que el temple: Jesucrist (cf. Mt
12, 6).
Aquesta set l’experimentà amb una intuïció incipient el nostre P. Odiló, en Francesc
Cunill i Soler, de Vic. Nascut, fa 90 anys, en el si d’una família cristiana i amiga del Dr.
Jaume Collell. Vingué a Montserrat, amb nou anys, per ser escolà; ho fou entre el
1930 i el 1935. Després, el mateix any que deixà l’Escolania, entrà al postulantat, fins
que la comunitat hagué de marxar de Montserrat el juliol del 1936. Acabada la guerra
civil, tornà i començà el noviciat. La set de Déu i el desig de fer-se servidor de Jesús,
tal com ens deia l’evangeli, el portaren a buscar “Déu de veritat” (cf. RB 58, 7) a
l’escola de sant Benet. Al monestir, que és també casa de Déu (cf. RB 31, 19), hi
trobà, de manera semblant al salmista, una colla de germans amb els quals compartí
cants d’alegria i de lloança al Déu que és vida i que és alegria dels qui creuen en ell.
La celebració litúrgica –en l’aplec festiu de l’assemblea cristiana entorn de l’altar de la
nova aliança- i la lectura orant de la Paraula de Déu –on trobava la llum i la veritat que
el guiaven- van ser els eixos de la seva vida, el lloc de l’encontre amb Jesucrist i, per
tant, la deu on anava saciant la seva set, tot esperant de ser saciat en la plenitud de la
visió cara a cara. En aquest sentit, ha estat admirable la seva fidelitat a participar de
l’Ofici diví fins al límit de les seves possibilitats.
El P. Odiló professà l’any 1940 i rebé l’ordenació presbiteral el 1946. Poc després, fou
cridat a aportar les seves qualitats musicals per fer més bella la lloança divina de
Montserrat com a cabiscol i com a director del cor de monjos, hi contribuïa la seva veu
bellíssima i la seva coneixença del cant gregorià. El seu servei musical s’expandí en
les jornades de litúrgia i cant gregorià que es tenien anualment a Montserrat i que
ajudaren molts preveres i seminaristes de moltes diòcesis de la Península. Fou
formador dels monjos joves, primer com a mestre de novicis i després com a prefecte
de juniors. Va ser, també, un estudiós de la Regla benedictina, de la qual publicà
alguns comentaris. L’any 1959 va ser elegit Prior conventual del monestir del Paular, a
Madrid, que s’havia fundat feia dos anys; aquesta tasca portava annexa aleshores la
de Prior del monestir de Valvanera, a la Rioja. Ho va ser fins el 1968. Acabat, tornà a
Montserrat i li fou confiada l’hostatgeria.
* Mi alma tiene sed de Dios, del Dios vivo. La sed de Dios y el deseo de seguir a
Jesucristo, intuidos desde la infancia, llevaron al P. Odilón, ya des de muy joven, a
“buscar de veras a Dios” (cf. RB 58, 7) en la escuela de san Benito que encontró en
Montserrat. Aquí se formó y adquirió un conocimiento profundizado del camino
monástico benedictino. Esto, junto a su personalidad juiciosa y equilibrada, le preparó
para poder ser nombrado, en 1947, Secretario y Delegado del Visitador Apostólico –
que era el P. Abad Aureli M. Escarré- de todos los monasterios de monjas
benedictinas de España. Se entregó plenamente a esta tarea, aunque
compaginándola con las otras que tenía encomendadas. Esta Visita, en la que el P.
Odilón tuvo un papel muy importante, comportó una gran renovación humana,
espiritual, monástica, litúrgica, cultural, laboral y económica, de los monasterios
benedictinos femeninos y duró hasta 1960. En esta tarea, contó con la colaboración de
unos cuantos monjes de nuestro monasterio, entre los cuales cabe citar, por su
importancia, a los PP. Josep M. Gasó y Oleguer Porcel, ya difuntos. Como fruto de
esta Visita Apostólica, los monasterios de benedictinas de España formaron cuatro
Federaciones y el P. Odilón fue designado inmediatamente Asistente de la Federación
Castellana y, en 1978, también de la Claustral Pirenaica. Este servicio a las
comunidades se prolongó hasta hace seis años, cuando la edad ya no le permitió
hacer viajes largos. Como Asistente, desarrolló una tarea muy importante de ayuda a
los monasterios, con su consejo, su doctrina, su aliento, su testimonio de sabiduría
monástica, su apoyo a las Madres Abadesas convencido como estaba de la misión
importante y ardua que san Benito confía al abad. También se beneficiaron de su
aportación los monasterios de benedictinas catalanes, particularmente el de Sant
Benet. Amaba profundamente estas comunidades que tenía confiadas, aunque
siempre fuera muy sobrio en manifestarlo.
Por esta razón, agradecemos la presencia fraterna y orante de nuestras hermanas
benedictinas; de la M. Abadesa de Oñati, Presidenta de la Federación Claustral
Pirenaica y del Consejo Inter-federal; de la M. Abadesa de San Plácido, de Madrid,
Presidenta de la Federación Castellana; de la M. Abadessa de Sant Benet, Presidenta
de la Federació Catalano-Balear; de la M. Abadesa de Oviedo; de la M. Abadessa de
Sant Pere de les Puel·les i de l’Abadessa emèrita; de la Madre Subpriora y de la
Madre Maestra de Novicias de Cuenca; de M. Isabel, en representación de la
Comunidad de Rengo, en Chile; gracias, también a las otras hermanas que las que las
acompañan. Están presentes, también, dos Hermanas benedictinas de Tutzing. A
todas, gracias por estar con nosotros en la despedida del P. Odilón. També s’uneix
espiritualment a nosaltres el Sr. Bisbe de la nostra Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat.
El P. Odilón era exigente y austero consigo mismo, i esperaba que los demás
procurasen dar lo mejor de si mismos. No le gustaba que le hicieran cumplidos. El
tampoco era muy dado a hacerlos. El deseo de Dios siempre guió su vida. A pesar de
que no acostumbraba a hablar de su experiencia interior, los que lo tratamos a un
cierto nivel de profundidad pudimos intuir algo de sus vivencias interiores. Creía
profundamente en el amor de Dios y confiaba siempre en la Providencia divina, a partir
–decía él- de lo que había podido comprobar en “la cadena de acontecimientos de su
vida”. Ante “el amor de Aquel que siempre es solícito de los que ama” y viendo como
él era objeto de esta solicitud, se sentía muy pequeño e indigno, pero muy
agradecido.*
Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida. La set de Déu es va fent més forta a
mida que un s’endinsa en la seva recerca i comença a gustar la seva bonesa. Aquest
procés, però, està marcat per la participació en la creu de Jesús, per la constància en
les proves de què parlava la segona lectura. En el cas del P. Odiló, a més del procés
interior de llums i ombres que demana tota recerca de Déu, va haver d’acceptar de
perdre, ja fa una colla d’anys, la seva veu bonica, que tant havia contribuït a la lloança.
Més tard, va anar perdent gradualment la vista i va haver de renunciar a llegir i a
escriure, i darrerament encara tenia dificultats d’oïda. Era com si se li anessin tancant
les possibilitats de relació amb l’exterior per entrar més dins d’ell mateix i aprofundir en
el seu interior la relació amb Jesucrist. Les privacions físiques i el procés de maduració
espiritual que vivia avivaven en ell el desig de Déu i es demanava, com el salmista,
quan podria veure’l cara a cara.
El dia de la Nativitat de la Mare de Déu, que és la festa patronal del nostre monestir, el
Senyor cridà el P. Odiló a la seva presència. La data és com un signe de què Santa
Maria li concedí allò que repetidament havia demanat en el cant de la “Salve Regina”
des dels seus temps de l’Escolania: “després d’aquest exili, mostreu-nos Jesús, fruit
beneït del vostre ventre”. Quan s’atansava el moment del seu traspàs, ens aplegarem
entorn d’ell un grup de monjos que pregàvem que el Senyor, per les pregàries de la
Verge Maria, el guiés a la muntanya sagrada, al lloc on resideix. I ara, els seus
germans monjos, les representants dels monestirs femenins que ens acompanyen, els
seus familiars –germans, nebots- i amics, i tots els qui participem d’aquesta celebració,
oferim el sacrifici eucarístic perquè havent aclucat els ulls a la llum d’aquest món, li
siguin perdonats els seus mancaments i pugui veure Déu cara a cara. Aquest és
l’honor que el Pare atorga (cf. evangeli) als qui s’han fet, per la fe i les bones obres,
servidors del Crist.