Opuscle_Eduardo Galeano_Pineda_abril 16

Anuncio
Edición:
Ajuntament de Pineda de Mar
Dibujo portada:
Josep Perpinyà
Primera edición:
abril de 2016
Impresión: Edicions MIC
«Molta gent petita,
en llocs petits,
fent coses petites,
poden canviar el món».
Eduardo Galeano
Galeano en Pineda
Galeano a Pineda
Eduardo Galeano
«Mucha gente pequeña,
en lugares pequeños,
haciendo cosas pequeñas,
puede cambiar el mundo».
Edició:
Ajuntament de Pineda de Mar
Dibuix portada:
Josep Perpinyà
Assessorament lingüístic:
Oficina de Català de Pineda de Mar
Primera edició:
abril de 2016
Impressió: Edicions MIC
Presentación
«Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas,
puede cambiar el mundo.» Esta frase de Eduardo Galeano siempre me
ha impactado y me ha llegado al alma porque muestra la fuerza de las
personas, de la suma de las pequeñas cosas, que son, en definitiva, las que
acaban cambiando la sociedad.
Frases, palabras, pensamientos... son el legado del escritor y periodista
uruguayo Eduardo Galeano, que falleció el 13 de abril de 2015 en Montevideo. Una pérdida que sentimos muy de cerca y que ahora, un año
después, queremos recordar haciendo un pequeño homenaje a todo un
símbolo de lucha y de integridad. Un reconocimiento, en definitiva, a
todas las personas que, como él, sufrieron el exilio por defender unas
ideas, unas convicciones.
A principios de los años ochenta Eduardo Galeano fue uno más entre
nosotros en el barrio del Poblenou, y nos enorgullece saber que también
aquí pudo hallar la inspiración para escribir algunas de sus obras... Pero
Galeano por encima de todo halló un pueblo, una gente, un entorno
acogedor y ciertamente se sintió, tan lejos de su país, como en casa. Él
mismo lo reconocía en una entrevista: «En el Poblenou hallamos gente
buena y solidaria».
Os presentamos esta breve biografía de quien fue cronista apasionado
de América Latina, y testimonio de su vinculación con nuestro pueblo.
Los pueblos, los barrios, los hacen las personas y Galeano durante los
años que vivió aquí estoy convencido que también contribuyó a hacer de
Pineda un lugar mejor.
El Ayuntamiento, el barrio y todos nosotros queremos homenajear a
Eduardo Galeano, que ya forma parte de nuestra historia local, y por ello
la sala del Centre Cívic Poblenou que inauguramos llevará el nombre de
Espai Galeano. Un espacio para compartir, donde todas y todos podremos hacer grandes cosas para nuestra comunidad. «Gente pequeña, en
lugares pequeños...»
Xavier Amor i Martín
Alcalde de Pineda de Mar
1
2
Joan Pujadas
Eduardo Galeano, el último cronista de América Latina
El escritor y periodista uruguayo Eduardo Hughes Galeano se ha convertido en uno de los máximos referentes de la literatura iberoamericana.
Hombre comprometido firmemente con la justicia social y con la realidad
de los países latinoamericanos, nació en Montevideo el 3 de septiembre
de 1940 en el seno de una familia católica de clase media. A los catorce
años, tras varios trabajos temporales, comienza a trabajar en una oficina
bancaria. Paralelamente, simpatiza con el Partido Socialista y se inicia en
el periodismo en el semanario El Sol (> 1933-1967). Para empezar publica
dibujos y caricaturas políticas que firma con el pseudónimo Gius, pero
poco tiempo después aporta también notas sindicales y políticas.
Atraído fuertemente por la información de combate, ingresa en el
semanario Marcha (1939-1974), donde llegaría a ocupar el cargo de secretario de redacción (1960-63). En esta publicación, comprometida con la
izquierda antiimperialista, se forja como periodista. Compagina el trabajo
escrito con la presentación de un programa televisivo de entrevistas
políticas llamado Frente a frente (1963), que emite los domingos el canal
Teledoce de Montevideo, pero para llegar a fin de mes con holgura debe
hacer trabajos a tiempo parcial para el Departamento de Publicaciones
de la Universidad de la República de Uruguay.
En 1963 Eduardo Galeano empieza a viajar y escribir libros. Antes de
las elecciones de este año, recorre Chile con Salvador Allende. En otoño
visita la China, la Unión Soviética y Checoslovaquia, y al volver publica
China 1964. Crónica de un desafío. El 28 de julio de 1964 llega a La Habana,
donde se entrevista durante tres horas con el Che Guevara. En abril de
1967 viaja a Guatemala para conocer los movimientos guerrilleros y
reúne notas y entrevistas que publicará en el libro Guatemala, clave de
Latinoamérica (1967).
Entre 1964 y 1966 dirige el diario Época (1962-1967), de Montevideo,
una nueva experiencia editorial en la que participaba toda la izquierda
excepto el Partido Comunista —una publicación que seguía la línea
3
editorial de Marcha, que le imprimió Carlos Quijano, antiguo director
de esta revista y predecesor de Galeano en el cargo—, pero el diario es
clausurado por el gobierno el 17 de diciembre de 1967. Desde Montevideo
colabora en las revistas Política Internacional, de Belgrado, y Monthly
Review, de Nueva York, ambas de izquierdas y antiimperialistas. En esta
época Eduardo Galeano es ya un periodista reconocido y consagrado.
En 1968, una vez clausurado el diario Época, el Partido Socialista
uruguayo lanza al mercado un nuevo semanario llamado Izquierda.
Nacional, Popular y Socialista, que dirige Galeano, pero la aventura dura
poco tiempo por culpa de la falta de recursos económicos y, sobre todo,
de la represión del gobierno contra los medios de comunicación, que le
supuso tener que pasar noches enteras en comisaría y en el calabozo.
«Las venas abiertas de América Latina»
Con la vitalidad de los treinta años, dedica el último trimestre de 1970
a escribir un ensayo periodístico sobre economía, política e historia, que
titula Las venas abiertas de América Latina y que edita el Departamento
de Publicaciones de la Universidad de la República de Uruguay. Esta
obra, que pronto se convertirá en un clásico de la literatura política
latinoamericana, con el tiempo se traducirá a más de veinte idiomas y
alcanzará la condición de auténtico best seller. Galeano afirmaba que
escribió Las venas abiertas de América Latina con la intención de «divulgar
ciertos hechos que la historia oficial, historia escrita por los vencedores,
esconde o miente».
Los gobiernos militares de varios países, entre los cuales Uruguay,
Argentina, Chile y Brasil, prohibieron la distribución de este libro por
considerarlo un instrumento de corrupción de la juventud, pero, como
suele suceder, la censura favoreció aún más la difusión y la venta de la
obra.
Galeano regresa al semanario Marcha como colaborador (1970-1972)
y como redactor (1972-1973) mientras en Uruguay se empiezan a vivir
situaciones de represión, que son especialmente duras para los medios
de comunicación izquierdistas. Galeano es detenido nuevamente y
encarcelado hasta el 15 de abril de 1973. Recuperada la libertad, asume
la dirección del magazín mensual Crisis, de Buenos Aires, que le había
ofrecido Federico Vogelius. El primer número se distribuye el 3 de mayo
de 1973.
4
Las venas abiertas de América Latina se ha
convertido en un clásico de la literatura
política americana.
Se trata de un ensayo publicado el año 1971
que consta de dos partes, la primera titulada
La pobreza del hombre como resultado de la
riqueza de la tierra y la segunda El desarrolo es
un viaje con más náufragos que navegantes.
En 1977, desde su exilio de Pineda de Mar,
Galeano añadió un capítulo final, que tituló
Siete años después, en el cual destaca que en
Latinoamérica los sucesos, lejos de mejorar,
habían empeorado.
Galeano dedicó un ejemplar de Las venas abiertas
de América Latina a sus amigos Anna Garcia, de la
librería La Llopa de Calella, y a su compañero,
el sindicalista y dirigente del PSUC Paco Frutos.
5
Las dictaduras militares
El 23 de junio de 1973 el presidente uruguayo Juan María Bordaberry,
con el apoyo de las fuerzas armadas, disuelve las Cámaras de Representantes
y crea un Consejo de Estado con funciones legislativas para ejercer el
control administrativo, restringir la libertad de pensamiento y facultar las
fuerzas armadas y policiales para garantizar la prestación ininterrumpida
de los servicios públicos.
La llamada Dictadura cívico-militar prohíbe los partidos políticos,
ilegaliza los sindicatos y los medios de prensa y persigue ferozmente a
los opositores al régimen. Galeano se establece en Buenos Aires y ejerce
como director editorial del magazín Crisis, pero la República Argentina
vive también una fuerte inestabilidad política que culmina el 24 de marzo
de 1976 cuando una junta militar designa Jorge Rafael Videla presidente
de facto de la República. Se aplica el llamado Proceso de Reorganización
Nacional y Galeano es incluido en la lista de condenados por los escuadrones de la muerte.
Ante la gravedad de los hechos, apenas recién salido el número 40 de
Crisis, el escritor opta por huir a toda prisa de la Argentina y emprender
de nuevo el camino del exilio. Lo hace el 3 de julio de 1976 con su
tercera esposa, Helena Villagra, y la hija de ésta, Mariana Mactas. Dada
la imposibilidad de regresar a Montevideo, se dirigen inicialmente a Río
de Janeiro, de donde pasan a Frankfurt aprovechando la ocasión que les
presta la Feria Internacional del Libro.
Galeano en Pineda de Mar
Finalmente Eduardo Galeano decide establecerse en la periferia de
Barcelona y, con el fin de encontrar una vivienda donde alojarse, se pone
en contacto con Josep Verdura, fundador, con Alfons Carles Comín, de la
editorial Laia. Verdura les ofrece un piso que había adquirido hacía pocos
meses un cuñado suyo en un bloque de nueva planta situado en el barrio
del Poblenou de Pineda de Mar, en la calle Isaac Albéniz, núm. 11, ático,
2.a, un piso emplazado en un entorno obrero y tranquilo desde donde se
puede ver el mar.
La familia Galeano llega a Pineda de Mar a finales del mes de
septiembre de 1976. Lo hacen de forma discreta dada la clandestinidad
de su estancia. Entonces el Estado español vivía expectante la llamada
6
Joan Pujadas
Eduardo Galeano en el piso del barrio del Poblenou de Pineda
Helena Villagra
Fachada del edifici núm. 11-13 de la calle I. Albéniz, del barrio del Poblenou de Pineda
de Mar, donde la família Galeano se alojó de septiembre de 1976 a enero de 1985.
De izquierda a derecha, Eduardo Galeano, Antonio Doñate, M. Pilar Royo y personaje no identificado.
En primer plano, la mascota Pepa Lumpen, Josechu Doñate, Pablo, y Rafa Doñate. Primavera de 1984.
7
Transición con un gobierno presidido por Adolfo Suárez, que tenía la
misión de desmontar las estructuras franquistas.
En este lugar del Alt Maresme los Galeano encuentran buenos amigos
que les facilitan la integración en el país. En una entrevista publicada en
la revista La Tralla, de Calella, el escritor justificaba su establecimiento
en Pineda: «Me gusta vivir cerca del mar, en especial porque la gente
que vive cerca del mar se parece en todo el mundo. Y en el Poblenou
encontramos gente buena y solidaria.»
Entre las personas que les ofrecen apoyo incondicional cabe mencionar
Montse y Duli, Rosa, Dolores, Isabel, Borja y Mireia, Héctor y Gloria,
Oriol, Ricard y Anna, Paco y Anna, Jaume y Montse, Antonio y Maria Pilar,
Rosario, Joanma y Iuta, Carme (junto a Oriol), Raimon y Annalisa y muchas otras, tantas que este escrito se convertiría casi en un listín de teléfonos.
Durante su estancia en Pineda de Mar, Eduardo Galeano se gana la vida
haciendo tareas editoriales. Redacta y publica una parte muy importante
de su obra, con títulos relevantes como Conversaciones con Raimon (1977),
Días y noches de amor y de guerra (1978), La piedra arde (1980), Voces de
nuestro tiempo (1981) y la trilogía Memoria del fuego, formada por Los
nacimientos (1982), Las caras y las máscaras (1984) y El siglo del viento (1986),
que narra la historia y las leyendas de América Latina desde la creación
del mundo hasta la actualidad mediante pequeños relatos ordenados
cronológicamente, una especie de reverso de Las venas abiertas.
Otra tarea remarcable que lleva a cabo desde el exilio pinedense en el
barrio del Poblenou, es la revisión de Las venas abiertas de América Latina,
al cual añade un capítulo final titulado «Siete años después», que termina
en abril de 1978. Poco antes de morir afirmaría —cansado quizás de
la constante referencia a Las venas abiertas como su mejor obra— que
esta publicación suponía una etapa superada por él y que no volvería a
leerla, palabras que causarían una cierta perplejidad entre los millones de
lectores de sus libros.
Además de las publicaciones mencionadas, trabaja sobre todo para
la revista Triunfo (1962-1982), que entonces se editaba en Madrid, en la
que publica una veintena de artículos entre 1976 y 1982. El otoño de
1984 inicia una nueva colaboración periodística en el diario mexicano La
Jornada, que consiste en una columna semanal. Una parte de estos artículos
serán recopilados años más tarde en el libro Bocas del tiempo (2004).
Los medios de información locales y comarcales se hicieron eco
de la estancia de Galeano en el barrio del Poblenou. El primero fue la
8
Libros escritos por Eduardo Galeano en Pineda de Mar
Conversaciones con Raimon (1977) es fruto de diversos encuentros entre estas dos personalidades de
la cultura. Días y noches de amor y de guerra (1978) es una crónica novelada de las dictaduras de Argentina y Uruguay. Voces de nuestro tiempo (1981) es una radiografia emotiva del ser latinoamericano,
empleando para ello las mejores armas de la perspicacia periodística y la profundidad del ensayista,
condiciones que Galeano logra dominar a la perfección.
Memoria del fuego (1982-1986) es una trilogía que Galeano escribió desde su exilio de Pineda. La obra
describe cronológicamente hechos culturales e históricos que muestran una visión conjunta sobre la
identidad latinoamericana. Es considerada una de las obras más importantes del autor.
9
revista La Tralla, de Calella, con una entrevista de Francesc Grau y Josep
Ferrer (núm. 33, 16-vi-1979); pasados cuatro años, el diario comarcal El
Maresme, de Mataró, publicó otra de Pau Izquierdo (núm. 220, 17-ix1983); cinco meses después, la revista pinedense Contrapunt insertó una
entrevista de Francesc Roldán (núm. 33, febrero 1984) y, poco antes de
que el escritor emprendiera el regreso a su país, Televisió Pública Pineda
grabó una entrevista conducida por Antonio Griso, que fue emitida el 23
y 28 de octubre de 1984.
Por otra parte, el 3 de febrero de 1984 Galeano pronunció la conferencia
Memoria y realidad de América Latina en el Centre Cultural i Recreatiu de
Pineda de Mar, con un animado coloquio final y, un mes después (7 de
marzo), participó con Josep Maria Castellet en la presentación del último
libro de Julio Cortázar, Nicaragua tan violentamente dulce. El acto, que
se convirtió en un verdadero homenaje al escritor argentino, se celebró
en el Aula Magna de la Universidad Central de Barcelona. Durante su
estancia en el Alt Maresme, Galeano hizo también varias charlas en la
Escola Freta y el colegio Salicrú de Calella y en el Instituto de Arenys
de Mar.
Retorno a Uruguay
El 28 de febrero de 1985 finaliza en Uruguay la llamada Dictadura
cívico-militar y Julio María Sanguinetti, del Partido Colorado, asume
la presidencia del gobierno, hecho que supone el retorno inmediato
de Eduardo Galeano a su país. Al llegar se reencuentra con antiguos
redactores del semanario Marcha, que había sido clausurado por el
gobierno dictador el 1974. El hecho de que Carlos Quijano, fundador de
la revista, hubiera muerto en el exilio les induce a iniciar una nueva época
con la cabecera de Brecha, que se publica por primera vez el 11 de octubre
de 1985. Paralelamente participa en la segunda etapa de la revista Crisis
(abril 1986-abril 1987), primero como asesor editorial y después como
colaborador.
Se implica también en la recogida de firmas para pedir un plebiscito
para derogar la Ley de Caducidad de la Pretensión Punitiva del Estado,
promulgada en diciembre de 1986, que impedía juzgar los crímenes
cometidos durante la dictadura militar y forma parte de la Comisión
Nacional Pro Referéndum (1987-1989), pero finalmente la iniciativa no
llega a prosperar.
10
Libros escritos por Eduardo Galeano en Pineda de Mar
La piedra arde (1980) es una fábula moderna de la libertad y el tiempo ilustrada por Luis de Horna.
El argumento versa sobre un hombre viejo que no quiere recuperar su juventud porque para ello
tendría que renunciar a su pasado. A la derecha, edición catalana traducida por Francesc Parcerisas.
A la izquierda, portada de la revista La Tralla, de Calella (núm. 33, 16-vi-1979). A la derecha, portada
de la revista Contrapunt, de Pineda de Mar (núm. 33, febrero 1984).
11
En esa época, aunque Ediciones Siglo Veintiuno tenía los derechos para
publicar su obra en todos los países del mundo, funda y dirige Ediciones
del Chanchito con el fin de distribuir sus publicaciones exclusivamente
en la República del Uruguay.
Galeano es un escritor prolífico. Su bibliografía supera con creces la
treintena de títulos. Además de las habituales obras de compromiso con
las causas populares, se nos muestra como un hincha apasionado del Club
Nacional de Montevideo y dedica dos libros al mundo del fútbol. En
1968 publica Su majestad el fútbol y en 1995 El fútbol a sol y sombra, en
el que analiza y denuncia entre otros hechos la cotización desmesurada
que alcanzan los jugadores. Dentro de este contexto, en 2010 obtiene el
VII Premio Internacional de Periodismo Manuel Vázquez Montalbán,
en la categoría de periodismo deportivo, convocado conjuntamente por
el Colegio de Periodistas y la Fundación FC Barcelona.
En 2004 da su apoyo al oncólogo Tabaré Vázquez, candidato del Frente
Amplio a la presidencia de Uruguay, y en 2006 se une a figuras internacionales, como Gabriel García Márquez, Mario Benedetti, Ernesto Sabato,
Thiago de Mello y Carlos Monsiváis, para pedir la soberanía de Puerto
Rico, y firma, además, en pro de la proclamación de independencia del país.
En febrero de 2007 le diagnostican un cáncer en el pulmón derecho
y es intervenido quirúrgicamente en Montevideo. Los médicos le recomiendan un tratamiento de quimioterapia que el escritor decide hacer en
Barcelona. Se establece en Arenys de Mar, acogido por la familia formada
por Antonio Doñate y Maria Pilar Royo, durante cuatro meses (del 10
de marzo al 2 de junio), donde recibe el apoyo y la generosidad de estos
amigos casi de juventud.
El 18 de abril de 2009 se produce un hecho curioso: durante la
quinta Cumbre de las Américas, celebrada en Port-of-Spain, capital de
la República de Trinidad y Tobago, el presidente de Venezuela, Hugo
Chávez, hace entrega al presidente de Estados Unidos, Barack Obama, de
un ejemplar de Las venas abiertas de América Latina, un acto ampliamente
difundido por los medios de comunicación que dispara las ventas del
libro. Seis meses después viaja a Madrid, donde el 14 de octubre hace una
lectura de su obra en el Auditorio Marcelino Camacho de Comisiones
Obreras.
El 9 de mayo de 2012 visita por última vez Cataluña para presentar
su nuevo libro, Los hijos de los días. El acto se celebra en el Paraninfo de la
Universidad de Barcelona y intervienen Dídac Ramírez, rector de la UB, y
Antoni Traveria, director general de la Fundación Casa Amèrica Catalunya.
12
Joan Pujadas
Eduardo Galeano en Pineda de Mar
Josep Perpinyà
Eduardo Galeano dedicando uno de sus libros al pintor gerundense Josep Perpinyà después de
grabar la entrevista para Televisió Pública Pineda. Septiembre de 1984.
De izquierda a derecha, Antonio Griso y Joan Pujadas, miembros de Televisió Pública Pineda, y
Eduardo Galeano una vez grabada la entrevista para TVP. Septiembre de 1984.
13
En abril de 2014 es invitado a pronunciar el parlamento inaugural de
la Segunda Bienal del Libro y la Lectura que se celebra en la ciudad de
Brasilia, donde lee fragmentos de su última obra, Los hijos de los días.
La última aparición en público de Eduardo Galeano tiene lugar el
1 de marzo de 2015 para recibir al presidente de Bolivia, Evo Morales,
que visita Montevideo con motivo del cambio de presidencia entre
José Mújica y Tabaré Vázquez. A partir de entonces su salud empeora
rápidamente y el 13 de abril de 2015 muere en Montevideo a la edad de
setenta y cuatro años.
Premios y reconocimientos
En el transcurso de su vida Eduardo Galeano recibió numerosos
galardones y reconocimientos: fue distinguido con el Premio Casa de las
Américas de 1975 por La canción de nosotros y de 1978 por Días y noches de
amor y de guerra.
Obtuvo el Premio del Ministerio de Cultura del Uruguay en tres ocasiones, los años 1982, 1984 y 1986. La Washington University le concedió
el American Book Award de 1989 por Memoria del fuego. En 1999 la Lanna
Foundation (EEUU) le entregó el Premio a la Libertad Cultural.
En 2009 fue galardonado con el Premio Deodoro Roca y el gobierno
argentino le concedió la Orden de Mayo, distinción que había obtenido
en 2004 un buen amigo suyo, el cantante catalán Joan Manuel Serrat.
En 2010 recibió el Premio Stig Dagerman, uno de los galardones de
mayor prestigio de Suecia. El año 2013 obtuvo el Premio N’aitun de arte
y ecología, creado por la Corporación Cultural de Artistas Pro Ecología
de Chile, y el Premio Alba de las Letras, de Cuba.
En abril de 2014 fue distinguido junto con el poeta nicaragüense
Ernesto Cardenal con el Premio Internacional Pedro Henríquez Ureña,
instituido por el gobierno de Santo Domingo.
Por lo que se refiere a reconocimientos universitarios, en 2001 la
Universidad de La Habana le nombró doctor honoris causa como «recuperador de la memoria real y colectiva sudamericana y cronista de su
tiempo». En 2005, lo hizo la Universidad de El Salvador; en 2007, la
Universidad Veracruzana de México; en 2008, la Universidad Nacional
de Cuyo, Mendoza, Argentina; en 2009, la Universidad de Buenos Aires,
y en 2013, la Universidad de Guadalajara (México).
Joan Pujadas
14
Eduardo Galeano, El libro de los abrazos, México, Siglo XXI Editores, 6.a ed., 1997, p. 182.
15
Eduardo Galeano con su amigo, el compositor y cantante Joan Manuel Serrat.
Hugo Chávez obsequió Barak Obama con Las venas abiertas de América Latina.
El acto tuvo lugar el 18 de abil de 2009 durante la V Cimera de las Américas.
Galeano dedicando uno de sus llibros al presidente de Bolívia, Evo Morales,
durante la visita que este mandatario hizo a Montevideo el 26 de febrero de 2015.
16
Edición:
Ajuntament de Pineda de Mar
Dibujo portada:
Josep Perpinyà
Primera edición:
abril de 2016
Impresión: Edicions MIC
«Molta gent petita,
en llocs petits,
fent coses petites,
poden canviar el món».
Eduardo Galeano
Galeano en Pineda
Galeano a Pineda
Eduardo Galeano
Edició:
Ajuntament de Pineda de Mar
Dibuix portada:
Josep Perpinyà
Assessorament lingüístic:
Oficina de Català de Pineda de Mar
Primera edició:
abril de 2016
Impressió: Edicions MIC
«Mucha gente pequeña,
en lugares pequeños,
haciendo cosas pequeñas,
puede cambiar el mundo».
Presentació
«Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el
món.» Aquesta frase d’Eduardo Galeano sempre m’ha impactat i m’ha
arribat a l’ànima perquè demostra la força de les persones, de la suma de
les petites coses, que són, en definitiva, les que acaben canviant la societat.
Frases, paraules, pensaments... són el llegat de l’escriptor i periodista
uruguaià Eduardo Galeano, que va morir el 13 d’abril de 2015 a Montevideo.
Una pèrdua que vam sentir molt a prop i que ara, un any després, volem
recordar tot fent un petit homenatge a tot un símbol de lluita i d’integritat.
Un reconeixement, en definitiva, a totes les persones que, com ell van patir
l’exili per defensar unes idees, unes conviccions.
Eduardo Galeano va ser, a principis dels anys vuitanta, un més entre
nosaltres al barri del Poblenou, i ens enorgulleix saber que també aquí
va poder trobar la inspiració per escriure algunes de les seves obres...
Però Galeano sobretot va trobar un poble, una gent, un entorn acollidor,
i de ben segur que es va sentir, lluny del seu país, com a casa. Ell mateix
ho confessava en una entrevista: «Al Poblenou trobàrem gent bona i
solidària».
Us presentem aquesta biografia breu de qui fou cronista apassionat
de l’Amèrica Llatina, i testimoni de la seva vinculació amb la nostra població. Els pobles, els barris, els fan les persones i Galeano durant els anys
que va viure aquí estic convençut que també va contribuir a fer de Pineda
de Mar un lloc millor.
L’Ajuntament, el barri i tots nosaltres volem homenatjar Galeano,
que ja forma part de la nostra història local, i per aquest motiu la sala
del Centre Cívic Poblenou que ara estrenem portarà el nom d’Espai
Galeano. Un espai per compartir, en el qual totes i tots podrem fer grans
coses per a la nostra comunitat. «Gent petita, en llocs petits…»
Xavier Amor i Martín
Alcalde de Pineda de Mar
1
2
Joan Pujadas
Eduardo Galeano, el darrer cronista de l’Amèrica Llatina
L’escriptor i periodista uruguaià Eduardo Hughes Galeano ha esdevingut un dels màxims referents de la literatura iberoamericana. Home
compromès fermament amb la justícia social i amb la realitat dels països
llatinoamericans, va néixer a Montevideo el 3 de setembre de 1940 en
el si d’una família catòlica de classe mitjana. Als catorze anys, després de
diverses feines temporals, comença a treballar en una oficina bancària.
Paral·lelament, simpatitza amb el Partit Socialista i s’inicia en el periodisme en el setmanari El Sol (>1933-1967). D’entrada hi publica dibuixos i
caricatures polítiques que signa amb el pseudònim Gius, però poc temps
després hi aporta també notes sindicals i polítiques.
Atret fortament per la informació de combat, ingressa en el setmanari
Marcha (1939-1974), on arribaria a ocupar el càrrec de secretari de redacció (1960-1963). En aquesta publicació, compromesa amb l’esquerra antiimperialista, es forja com a periodista. Compagina la feina escrita amb la
presentació d’un programa d’entrevistes polítiques per televisió anomenat Frente a frente (1963), que emet els diumenges el canal Teledoce de
Montevideo, però per arribar a fi de mes sense excessives dificultats ha de
fer treballs a temps parcial per al Departamento de Publicaciones de la
Universidad de la República.
El 1963 Eduardo Galeano comença a viatjar i a escriure llibres. Abans
de les eleccions d’aquest any, recorre Xile amb Salvador Allende. Durant
la tardor visita la Xina, la Unió Soviètica i Txecoslovàquia, i en tornar
publica China 1964. Crónica de un desafío. El 28 juliol de 1964 arriba a
l’Havana, on manté un diàleg de tres hores amb Che Guevara. L’abril de
1967 viatja a Guatemala per conèixer els moviments guerrillers i aplega
notes i entrevistes que publicarà en el llibre Guatemala, clave de Latinoamérica (1967).
Entre 1964 i 1966 dirigeix el diari Época (1962-1967), de Montevideo,
una nova experiència editorial en la qual participava tota l’esquerra ex3
cepte el Partit Comunista —una publicació que seguia la línia editorial de
Marcha, que li imprimí Carlos Quijano, antic director d’aquesta revista
i predecessor de Galeano en el càrrec—, però el diari és clausurat pel
govern el 17 de desembre de 1967. Des de Montevideo col·labora en les
revistes Política Internacional, de Belgrad, i Monthly Review, de Nova York,
ambdues d’esquerres i antiimperialistes. En aquesta època Eduardo Galeano és ja un periodista reconegut i consagrat.
L’any 1968, un cop clausurat el diari Época, el Partit Socialista uruguaià llança al mercat un nou setmanari anomenat Izquierda. Nacional,
Popular y Socialista, que dirigeix Galeano, però l’aventura dura poc temps
per culpa de la manca de recursos econòmics i, sobretot, de la repressió
del govern contra els mitjans de comunicació, que suposà a l’escriptor
haver de passar nits senceres a comissaria i al calabós.
«Las venas abiertas de América Latina»
Amb la vitalitat dels trenta anys, dedica el darrer trimestre de 1970
a escriure un assaig periodístic sobre economia, política i història, que
titula Las venas abiertas de América Latina. L’edita el Departamento de Publicaciones de la Universidad de la República d’Uruguai. Aquesta obra,
que ben aviat esdevindrà un clàssic de la literatura política llatinoamericana, amb el temps es traduirà a més de vint idiomes i assolirà la condició
d’autèntic best-seller. Galeano afirmava que va escriure Las venas abiertas
de América Latina amb la intenció de «divulgar certs fets que la història
oficial, història escrita pels vencedors, amaga o menteix».
Els governs militars de diversos països, entre els quals hi ha l’Uruguai,
l’Argentina, Xile i el Brasil, prohibirien la distribució d’aquest llibre, en
considerar-lo un instrument de corrupció de la joventut, però, com sol
succeir, la censura va afavorir encara més la difusió i la venda de l’obra.
Galeano retorna al setmanari Marcha com a col·laborador (1970-1972)
i com a redactor (1972-1973), mentre a l’Uruguai es comencen a viure
situacions de repressió, que són especialment dures per als mitjans de
comunicació de l’esquerra. Galeano és detingut novament i empresonat
fins al 15 d’abril de 1973. Recuperada la llibertat, assumeix la direcció
del magazín mensual Crisis, de Buenos Aires, que li havia ofert Federico
Vogelius. El primer número es distribueix el 3 de maig de 1973.
4
Las venas abiertas de América Latina ha
esdevingut un dels títols clàssics de la literatura
política americana.
Es tracta d’un assaig publicat l’any 1971 que
consta de dues parts, la primera titulada
La pobreza del hombre como resultado de la
riqueza de la tierra i la segona El desarrolo es un
viaje con más náufragos que navegantes.
L’any 1977, des del seu exili de Pineda de Mar,
Galeano hi afegí una mena de cloenda, que
titulà Siete años después, en què destaca que
a llatinoamèrica els esdeveniments, lluny de
millorar, havien empitjorat.
Galeano dedicà un exemplar de Las venas abiertas
de América Latina als amics Anna Garcia, de la
llibreria La Llopa de Calella, i al seu company,
el sindicalista i dirigent del PSUC Paco Frutos.
5
Les dictadures militars
El 23 de juny de 1973 el president uruguaià Juan María Bordaberry,
amb el suport de les forces armades, dissol les Cambres de Representants i
crea un Consell d’Estat amb funcions legislatives per exercir el control administratiu, restringir la llibertat de pensament i facultar les forces armades i policials per garantir la prestació ininterrompuda dels serveis públics.
L’anomenada dictadura civicomilitar prohibeix els partits polítics,
il·legalitza els sindicats i els mitjans de premsa i persegueix ferotgement
els opositors al règim. Galeano s’estableix a Buenos Aires i exerceix com
a director editorial del magazín Crisis, però la República Argentina viu
també una forta inestabilitat política que culmina el 24 de març de 1976
quan una junta militar designa Jorge Rafael Videla president de facto de
la República. S’aplica l’anomenat Proceso de Reorganización Nacional i
Galeano és inclòs en la llista de condemnats pels esquadrons de la mort.
Davant la gravetat dels fets, tot just acabat de sortir el número 40 de
Crisis, l’escriptor opta per fugir de pressa i corrents de l’Argentina i emprendre novament el camí de l’exili. Ho fa el 3 de juliol de 1976 amb la
seva tercera esposa, Helena Villagra, i la filla d’aquesta, Mariana Mactas.
Atesa la impossibilitat de retornar a Montevideo, es dirigeixen inicialment a Rio de Janeiro, d’on passen a Frankfurt aprofitant l’avinentesa de
la Fira Internacional del Llibre.
Galeano a Pineda de Mar
Finalment Eduardo Galeano decideix establir-se a la perifèria de Barcelona i, amb la finalitat de trobar un habitatge on allotjar-se, es posa
en contacte amb Josep Verdura, fundador, amb Alfons Carles Comín, de
l’editorial Laia. Verdura els ofereix un pis que havia adquirit feia pocs
mesos un cunyat seu en un bloc de nova planta situat al barri del Poblenou de Pineda de Mar, al carrer Isaac Albéniz, núm. 11, àtic, 2.a, un pis
emplaçat en un entorn obrer i tranquil des d’on es pot veure el mar.
La família Galeano arriba a Pineda de Mar a finals del mes de setembre de 1976. Ho fan de forma discreta atesa la clandestinitat del seu
sojorn. L’Estat espanyol vivia aleshores expectant l’anomenada Transició
amb un govern presidit per Adolfo Suárez, que tenia la missió de desmuntar les estructures franquistes.
6
Joan Pujadas
Eduardo Galeano a l’habitatge del barri del Poblenou de Pineda
Helena Villagra
Façana de l’edifici núm. 11-13 del carrer I. Albéniz, al barri del Poblenou de Pineda de Mar,
on es va establir la família Galeano entre el setembre de 1976 i el gener de 1985.
D’esquerra a dreta, Eduardo Galeano, Antonio Doñate, M. Pilar Royo i personatge no identificat.
En primer terme, el gos Pepa Lumpen, Josechu Doñate, Pablo, i Rafa Doñate. Primavera de 1984.
7
En aquest indret de l’Alt Maresme els Galeano troben bons amics que
els faciliten la integració al país. En una entrevista publicada en la revista
La Tralla, de Calella, l’escriptor justificava el seu establiment a Pineda de
Mar: «M’agrada viure a prop del mar, en especial perquè la gent que viu
a prop del mar s’assembla arreu del món. I al Poblenou trobàrem gent
bona i solidària».
Entre les persones que els ofereixen suport incondicional cal esmentar Montse i Duli, Rosa, Dolores, Isabel, Borja i Mireia, Héctor i Gloria,
Oriol, Ricard i Anna, Paco i Anna, Jaume i Montse, Antonio i Maria Pilar,
Rosario, Joanma i Iuta, Carme (juntament amb l’Oriol), Raimon i Annalisa i tantes altres que aquest escrit esdevindria gairebé una guia telefònica.
Durant la seva estada a Pineda de Mar, Eduardo Galeano es guanya
la vida treballant en tasques editorials. Redacta i publica una part molt
important de la seva obra, amb títols rellevants com Conversaciones con
Raimon (1977), Días y noches de amor y de guerra (1978), La pedra crema
(1980), Voces de nuestro tiempo (1981) i la trilogia Memoria del fuego, formada per Los nacimientos (1982), Las caras y las máscaras (1984) i El siglo del
viento (1986), que narra la història i les llegendes d’Amèrica Llatina des
de la creació del món fins a l’actualitat mitjançant petits relats ordenats
cronològicament, una mena de revers de Las venas abiertas.
Una altra tasca remarcable que porta a terme des de l’exili pinedenc
en el barri del Poblenou, és la revisió de Las venas abiertas de América
Latina al qual afegeix un capítol final titulat «Siete años después», que
enllesteix l’abril de 1978. Poc abans de morir afirmaria —cansat potser
que constantment es fes referència a Las venas abiertas com la seva millor
obra— que aquesta publicació suposava una etapa superada per ell i que
no tornaria a llegir-la, paraules que causarien un certa perplexitat entre
els milions de lectors dels seus llibres.
A més de les publicacions esmentades, treballa sobretot per a la revista
Triunfo (1962-1982), que aleshores s’editava a Madrid, en la qual publica una vintena d’articles entre els anys 1976 i 1982. La tardor de 1984
inicia una nova col·laboració periodística en el diari mexicà La Jornada,
que consisteix en una columna setmanal. Una part d’aquests articles els
recollirà anys després en el llibre Bocas del tiempo (2004).
Els mitjans d’informació locals i comarcals es van fer ressò de l’estada
de Galeano al barri del Poblenou. El primer va ser la revista La Tralla, de
Calella, amb una entrevista de Francesc Grau i Josep Ferrer (núm. 33, 168
Llibres escrits per Eduardo Galeano a Pineda de Mar
Conversaciones con Raimon (1977) és fruit de diverses trobades entre aquestes dues personalitats de la
cultura. Días y noches de amor y de guerra (1978) és una crònica novel·lada de les dictadures d’Argentina
i Uruguai. Voces de nuestro tiempo (1981) és una radiografia emotiva de l’ésser llatinoamericà utilitzant
les millors armes de la perspicàcia periodística i la profunditat de l’assagista, condicions que Galeano
aconsegueix dominar a la perfecció.
Memoria del fuego (1982-1986) és una trilogia que Galeano va escriure des del seu exili de Pineda.
L’obra descriu cronològicament esdeveniments culturals i històrics que mostren una visió de conjunt
sobre la identitat llatinoamericana. És considerada una de les obres més importants de l’autor.
9
vi-1979); passats quatre anys, el diari comarcal El Maresme, de Mataró, en
publicà una altra de Pau Izquierdo (núm. 220, 17-ix-1983); cinc mesos
després, la revista pinedenca Contrapunt inserí una entrevista de Francesc
Roldán (núm. 33, febrer 1984) i, poc abans que l’escriptor emprengués
el retorn al seu país, Televisió Pública Pineda enregistrà una entrevista
conduïda per Antonio Griso, que fou emesa el 23 i 28 d’octubre de 1984.
D’altra banda, el 3 de febrer de 1984 Galeano pronuncià la conferència Memòria i realitat de l’Amèrica Llatina en el Centre Cultural i Recreatiu de Pineda de Mar, amb un animat col·loqui final i, un mes després (7
de març), participà amb Josep Maria Castellet en la presentació de l’últim
llibre de Julio Cortázar, Nicaragua tan violentamente dulce. L’acte, que esdevingué un veritable homenatge a l’escriptor argentí, se celebrà a l’Aula
Magna de la Universitat Central de Barcelona. Durant la seva estada a
l’Alt Maresme, Galeano va fer també diverses dissertacions a l’Escola Freta i al col·legi Salicrú de Calella i a l’Institut d’Arenys de Mar.
Retorn a l’Uruguai
El 28 de febrer de 1985 finalitza a l’Uruguai l’anomenada Dictadura
civicomilitar i Julio Maria Sanguinetti, del Partido Colorado, assumeix la
presidència del govern. Aquest fet suposa el retorn immediat d’Eduardo
Galeano al seu país. En arribar es retroba amb antics redactors del setmanari Marcha, que havia estat clausurat pel govern dictador l’any 1974.
El fet que Carlos Quijano, fundador de la revista, hagués mort a l’exili
els indueix a iniciar una nova època amb la capçalera de Brecha, que es
publica per primer cop l’11 d’octubre de 1985. Paral·lelament participa
en la segona etapa de la revista Crisis (abril 1986-abril 1987), primer com
a assessor editorial i després com a col·laborador.
S’implica també en la recollida de signatures per demanar un plebiscit
per derogar la Ley de Caducidad de la Pretensión Punitiva del Estado,
promulgada el desembre de 1986, que impedia jutjar els crims comesos
durant la dictadura militar i forma part de la Comisión Nacional Pro Referéndum (1987-1989), però finalment la iniciativa no arriba a prosperar.
En aquesta època, tot i que Ediciones Siglo Veintiuno tenia els drets
per publicar la seva obra a tots els països del món, funda i dirigeix Ediciones del Chanchito amb la finalitat de distribuir les seves publicacions
exclusivament a la República de l’Uruguai.
10
Llibres escrits per Eduardo Galeano a Pineda de Mar
La piedra arde (1980) és un conte modern sobre la llibertat i el temps amb il·lustracions de Luis de
Horna. L’argument versa sobre un home vell que no vol recuperar la seva joventut per no haver de
renunciar al seu passat. A la dreta, l’edició del conte traduït al català pel poeta Francesc Parcerisas.
A l’esquerra, portada de la revista La Tralla, de Calella (núm. 33, 16-vi-1979). A la dreta, portada de
la revista Contrapunt, de Pineda de Mar (núm. 33, febrer 1984).
11
Galeano és un escriptor prolífic. La seva bibliografia supera de llarg
la trentena de títols. A més de les habituals obres de compromís amb les
causes populars, se’ns mostra com un seguidor apassionat del Club Nacional de Montevideo i dedica dos libres al món del futbol. L’any 1968
publica Su majestad el fútbol i el 1995 El fútbol a sol y a sombra, en el qual
analitza i denuncia entre altres fets la cotització desmesurada que assoleixen els jugadors. Dins d’aquest context, el 2010 obté el VII Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán, en la categoria
de periodisme esportiu, convocat conjuntament pel Col·legi de Periodistes i la Fundació Futbol Club Barcelona.
El 2004 dóna suport a l’oncòleg Tabaré Vázquez, candidat del Frente
Amplio a la presidència d’Uruguai, i el 2006 s’uneix a figures internacionals, com Gabriel García Márquez, Mario Benedetti, Ernesto Sabato,
Thiago de Mello i Carlos Monsiváis, per demanar la sobirania per a Puerto Rico, i signa, a més, en pro de la proclamació d’independència del país.
El mes de febrer de 2007 li diagnostiquen un càncer al pulmó dret i
és intervingut quirúrgicament a Montevideo. Els metges li recomanen
un tractament de quimioteràpia que l’escriptor decideix fer a Barcelona.
S’estableix a Arenys de Mar, acollit per la família d’Antonio Doñate i Maria Pilar Royo, durant quatre mesos (del 10 de març al 2 de juny), on rep
el suport i la generositat d’aquests amics gairebé de joventut.
El 18 d’abril de 2009 es produeix un fet curiós: durant la cinquena
Cumbre de las Américas, celebrada a Port-of-Spain, capital de la República de Trinitat i Tobago, el president de Veneçuela, Hugo Chávez, fa
lliurament al president dels Estats Units, Barack Obama, d’un exemplar
de Las venas abiertas de América Latina, una acció àmpliament difosa pels
mitjans de comunicació que dispara les vendes del llibre. Sis mesos després viatja a Madrid, on el 14 d’octubre fa una lectura de la seva obra a
l’Auditori Marcelino Camacho de Comisiones Obreras.
El 9 de maig de 2012 visita per darrer cop Catalunya per presentar el
seu nou llibre, Los hijos de los días. L’acte se celebra al Paranimf de la Universitat de Barcelona i hi intervenen Dídac Ramírez, rector de la UB, i
Antoni Traveria, director general de la Fundació Casa Amèrica Catalunya.
El mes d’abril de 2014 és convidat a pronunciar el parlament inaugural de la Segona Biennal del Llibre i la Lectura que se celebra a la ciutat
de Brasília, en el decurs del qual llegeix fragments de la seva darrera obra,
Los hijos de los días.
12
Joan Pujadas
Eduardo Galeano a Pineda de Mar
Josep Perpinyà
Eduardo Galeano dedicant un dels seus llibres al pintor gironí Josep Perpinyà poc després
de l’enregistrament de l’entrevista per a Televisió Pública Pineda. Setembre de 1984.
D’esquerra a dreta, Antonio Griso i Joan Pujadas, membres de Televisió Pública Pineda, i
Eduardo Galeano poc després d’enregistrar l’entrevista per a TVP. Setembre de 1984.
13
L’última aparició en públic d’Eduardo Galeano té lloc l’1 de març
de 2015 per rebre el president de Bolívia, Evo Morales, que visita Montevideo amb motiu del canvi de presidència entre José Mújica i Tabaré
Vázquez. A partir d’aleshores la seva salut empitjora ràpidament i el 13
d’abril de 2015 mor a Montevideo a l’edat de setanta-quatre anys.
Premis i reconeixements
En el decurs de la seva vida Eduardo Galeano va rebre nombrosos
guardons i reconeixements: fou distingit amb el Premio Casa de las Américas de 1975 per La canción de nosotros i de 1978 per Días y noches de amor
y de guerra.
Obtingué el Premi del Ministeri de Cultura de l’Uruguai en tres ocasions, els anys 1982, 1984 i 1986. La Washington University li concedí
l’American Book Award de 1989 per Memoria del fuego. El 1999 la Lanna
Foundation (EUA) li lliurà el Premi a la Llibertat Cultural.
L’any 2009 fou guardonat amb el Premio Deodoro Roca i el govern
argentí li concedí la Orden de Mayo, distinció que havia obtingut l’any
2004 un bon amic seu, el cantant català Joan Manuel Serrat.
El 2010 va rebre el Premi Stig Dagerman, un dels guardons de major
prestigi que s’atorguen a Suècia. L’any 2013 li fou concedit el Premio
N’aitun d’art i ecologia, creat per la Corporación Cultural de Artistas Pro
Ecología de Chile, i el Premio Alba de las Letras, de Cuba.
L’abril de 2014 va ser distingit juntament amb el poeta nicaragüenc
Ernesto Cardenal amb el Premio Internacional Pedro Henríquez Ureña,
instituït pel govern de Santo Domingo.
Pel que fa a reconeixements universitaris, l’any 2001 la Universitat
de l’Havana el nomenà doctor honoris causa com a «recuperador de la
memòria real i col·lectiva sud-americana i cronista del seu temps». El
2005, ho va fer la Universitat del Salvador; el 2007, la Universitat Veracruzana de Mèxic; el 2008, la Universitat Nacional de Cuyo, de Mendoza, Argentina; el 2009, la Universitat de Buenos Aires, i el 2013, la
Universitat de Guadalajara (Mèxic).
Joan Pujadas
14
Eduardo Galeano, El libro de los abrazos, México, Siglo XXI Editores, 6.a ed., 1997, p. 182.
15
Eduardo Galeano amb el seu amic, el compositor i cantant Joan Manuel Serrat.
Hugo Chávez lliura a Barak Obama Las venas abiertas de América Latina.
L’acte va tenir lloc el 18 d’abil de 2009 durant la V Cimera de les Amèriques.
Eduardo Galeano dedicant un llibre al president de Bolívia, Evo Morales, en
la visita que aquest mandatari va fer a Montevideo el 26 de febrer de 2015.
16
Descargar